LaIntersindical

sumari
Primer de Maig: ‘La seva riquesa és la nostra pobresa’
ACCIÓ SINDICAL pàg. 4

Òrgan d’expressió de la Intersindical-CSC

Estiu 2008

Núm.14

1 euro

www.intersindical-csc.cat

La seva riquesa és la nostra pobresa

Aída Abella: «A Colòmbia passem dels 2.600 treballadors assassinats»
AIXÒ ES MOU! pàg. 8

Transport: Precarietat sobre rodes en el sector
AIXÒ ES MOU! pàg. 9

Immigració: Entre les realitats i les demagògies
AIXÒ ES MOU! pàg. 10

Xavi Martí

> Després d’anys de bonança empresarial, a costa de l’especulació i el benefici excessiu, els treballadors ara ens hem d’apretar el cinturó

> Ja estem pagant la seva avarícia amb inflació i atur desmesurats
> editorial: pàg. 2 > en profunditat: pàg. 6

No permetrem jornades laborals de 65 hores setmanals!
> El Consell de ministres de la UE ha aprovat una Directiva que permet elevar la jornada laboral dels estats membres fins a les 65 hores setmanals > Aquesta norma resta pendent de ser ratificada pel Parlament Europeu en una complicada votació en la qual s’hi pot influir amb mobilitzacions

2

LaIntersindical Estiu 2008

Els nostres locals
El Barcelonès Av. Portal de l’Àngel, 38, primer pis. Tel: 934 81 36 60 Fax: 934 81 36 61 08002 Barcelona El Segrià Tel: 973 72 56 97 La Selva Av. de la Pau, 8, baixos. 17300 Blanes L’Alt Penedès C. Santa Maria, 4 08720 Vilafranca del Penedès L’Anoia C. del Pilar, 13. 08786 Capellades El Rossellò C. Fàbriques Grans, 11. 60000 Perpinyà (provisional)

Qui paga la fi del ‘miracle’?
La crisi econòmica (desacceleració, en diuen, per fer-nos-ho més suau) que travessem ens l’han volgut amagar durant una bona colla de mesos, bàsicament els que ha abastat la campanya i la precampanya de les eleccions espanyoles. Però la crisi és un fet, ja ningú se n’amaga i, tant el govern català com l’espanyol, asseguren que hi posen remei amb plans de xoc de diversa índole. Sembla que el cofoi ‘miracle’ econòmic espanyol toca fi. Fins ara, els treballadors i treballadores dels Països Catalans no l’havíem vist ni notat però ens asseguraven que hi era. Hi era a les butxaques dels empresaris, dels constructors, dels especuladors i dels banquers, que en els darrers anys han vist incrementats els seus comptes de beneficis fins a marges impensables. Però ara sembla que això s’acaba. I, com sempre, volen que nosaltres, els treballadors i les treballadores, els seguim pagant la festa. Per això el govern del PSOE, mesell davant els poderosos, s’ha espavilat a donar facilitats de tota mena als empresaris i ja sentim, novament, la cantarella de la contenció salarial i les crides a la ‘responsabilitat’ dels sindicats per impedir que els sous els desquadrin les previsions. Des de la Intersindical-CSC hem vingut criticant des dels darrers anys que la suposada bonança econòmica no estava repercutint en els treballadors i les treballadores i que el superàvit de la seguretat social no revertia en les polítiques socials ni es distribuïa amb equitat. Els increments salarials han estat minsos (i en alguns sectors estratègics fins i tot s’han congelat sous), la precarietat ha augmentat i la temporalitat està desbocada, necessitats de primer ordre (com l’habitatge) s’han posat pels núvols i, amb la complicitat dels sindicats espanyols, les pensions han reculat. Costa més que fa quatre o deu anys rebre una prestació. I ara, quan la crisi econòmica a escala mundial sembla que pot afectar els comptes de resultats de les empreses, ens volen passar la factura. Ho dèiem en aquest primer de maig, que la seva riquesa és la nostra pobresa. Així ha estat i així volen que segueixi sent. Des del sindicalisme nacional i de classe sempre hem apostat per una redistribució de la riquesa. Si quan van maldades nosaltres en patim les conseqüències, també quan la macroeconomia funciona les classes treballadores n’hauríem d’haver obtingut millores. Caldrà, per tant, una acció sindical més reivindicativa en la negociació col·lectiva per impedir noves congelacions salarials o augments per sota de l’IPC, com els que han contemplat en els darrers anys els Acuerdos Interconfederales de Negociación Colectiva signats per CCOO, UGT i les patronals, amb el vistiplau del govern espanyol de torn. En aquest context d’«apretades de cinturó» només per alguns arriba també la negociació del nou model de finançament autonòmic. Un debat polític entre l’estat i les autonomies que ens afecta, i molt, als treballadors i les treballadores dels Països Catalans. Catalunya, les Illes i el País Valencià són els tres territoris de l’Estat que més contribueixen en el que a Madrid anomenen «solidaritat» i nosaltres en diem «espoli». Als Països Catalans se’ls considera rics, però són els territoris on hi ha les taxes més altes d’exclusió social i on el cost de la vida és més alt. Però els és igual, perquè el liberal Pedro Solbes ja ha dit que no cal que ens fem massa il·lusions amb el nou sistema. Els intents d’edificar polítiques socials pròpies i amb un mínim d’ambició veuen constantment barrat el seu pas per la manca de recursos. Ja fa anys que, des de la IntersindicalCSC, reivindiquem una revisió a fons del sistema de finançament i exigim el concert econòmic del que gaudeixen altres nacions. El primer de maig de 2004 ja vam sortir al carrer sota el lema «Menys dèficit fiscal, més justícia social», una reivindicació molt vigent. Cal, doncs, exigir valentia i ambició per part dels partits i els govern que ens representen en la negociació que es durà a terme en els propers mesos. Els treballadors i les treballadores no podem seguir pagant més factures. Ni les dels polítics que no estan a l’alçada ni les de les empreses que ara, quan li veuen les orelles al llop, se’n recorden de nosaltres.

e-correu intersindical@intersindicalcsc.cat web www.intersindical-csc.cat

La Intersindical Òrgan d’expressió de la Intersindical-CSC Consell de Redacció Miquel Andreu, Marc Faustino, Roger Gili, Ferran Casas, Joan Arimon, Carles Sastre, Xavi Martí i Roger Tugas. Coordinació i disseny Xavi Martí i Roger Tugas Tiratge 11.000 exemplars Dipòsit legal B-41939-2002

butlleta de contacte
Vull afiliar-me a la Intersindical-CSC Vull rebre informació de forma periòdica Vull subscriure’m a La Intersindical (6 núm./5 euros) Nom i cognoms Domicili Població Telèfon Titular del compte Adreça de l’oficina
Codi entitat Oficina DC Número de compte

Edat

Codi Postal
Professió Correu electrònic Entitat Codi postal

LaIntersindical Estiu 2008

acció sindical

3

> UNIÓ EUROPEA

La Directiva de les 65 hores suposa un retorn a la legislació del segle XIX
A dia d’avui, afirmar que la Unió Europea és una estructura creada en favor del capital no estranya a ningú, i ja va quedar palès en el
Roger Tugas El passat mes de juny, el consell de ministres de la UE va aprovar la Directiva Europea d’Organització de la Jornada Laboral, una mesura amb un nom prou ambigu, però que pot suposar un dels retrocessos més importants en matèria laboral de les últimes dècades. D’aplicar-se aquesta directiva, s’eliminaria el límit de les 48 hores setmanals de jornada laboral per als països de la UE i, malgrat que aquesta seguiria sent la «comuna», es permetria als estats membres legislar per tal de permetre que, per acord bilateral entre cadascun dels i les treballadores i la direcció de l’empresa, es pugui augmentar la jornada fins a una de 60 hores. Aquesta, a més, podria esdevenir de 65 hores, en el cas de les professions que realitzen guàrdies i, com que aquesta jornada no es mesuraria cada set dies, sinó com a mitjana trimestral, es podria donar el cas de setmanes en les que s’hagués de treballar fins a 78 hores. En el cas que volguéssim mantenir un dia de la setmana festiu, doncs, el treballar 13 hores al dia deixaria de ser un mal record dels anys de la revolució industrial. Cal puntualitzar dos aspectes que a nivell formal pot semblar que facin la directiva menys agressiva, però que semblen més aviat una mera decoració que no pas un motiu de pes per acceptar la mesura. Per una banda, com ja s’ha dit, la directiva tan sol permet (no obliga) als estats legislar per permetre aquestes jornades laborals excessives, el que podria fer pensar que, si l’Estat espanyol vol mantenir les jornades de treball de 40 hores, aquesta no caldria tocar-la. Tanmateix, si així fos, davant una situació amb normatives laborals tan diferenciades i amb un mercat comú amb llibertat de moviment de capitals, productes i serveis, el risc de deslocalització existent cap als països més flexibles en matèria de drets laborals podria forçar els estats més proteccionistes a cedir davant les pressions de les patronals. El dumping social al si de la UE podria ser una realitat que faria que els estats rivalitzessin entre ells per tal d’oferir les condicions laborals més avantatjoses per atraure les empreses, com ja passa a nivell internacional. Per altra banda, també se’ns dirà que la jornada laboral es mantindria en 48 hores, com a màxim, i que les de 60 o 65 hores només tindrien lloc en casos d’acord lliure, per escrit i sense pressions de les persones treballadores i l’empresari de torn. De la mateixa manera, aquest acord no podria tenir lloc durant el primer mes de feina (per evitar que es realitzi durant el període de prova) i seria per un màxim de 12 mesos. Tanmateix, cal ser una persona molt ingènua per creure que treballadors i empresaris tenen la mateixa capacitat de pressió a l’hora de firmar un contracte, en una societat on existeix l’acomiadament lliure (tot i que pagat, per una quantitat cada cop menor) i el famós atur estructural, que aporta una quantitat permanent de treballadors esperant una feina, alguns d’ells en les condicions que calgui. Igualment, passats els 12 mesos acordats, l’acord es pot renovar (i encadenar-se fins quan calgués) i, encara més dramàtic, les persones contractades per un període de menys de deu setmanes podrien quedar fora de la normativa i no disposarien de cap limitació d’hores laborals (un fet que incentiva enormement la contractació temporal). De la mateixa manera, un acord bilateral com aquest fa minvar molt el pes dels sindicats i la negociació col·lectiva i unitària de tots els treballadors i treballadores, el que en debilita la força. La qualitat de vida se’n ressenteix Les conseqüències d’aquesta directiva són múltiples i enormement pernicioses per a les classes treballadores, en cas d’aprovar-se definitivament. Així, es permetrien jornades laborals un 35% majors del que l’Organització Internacional del Treball considera com a excessives i, pel fet que el mateix nombre de treballadors i treballadores podria realitzar més hores de feina, podria arribar a destruir-se fins un 33% dels llocs de treball de la Unió Europea. De la mateixa manera, la seguretat i la salut laboral en sortirien greument perjudicades, ja que més hores de feina generalment impliquen més accidents i més malalties laborals, a causa d’un augment de les distraccions (costa més mantenir l’atenció permanentment) i esforços majors.

seu fallit projecte de Constitució. Així, els drets laborals són un dels aspectes que més cal defensar en el seu si, com en aquest cas...

Arxiu

suficient d’hores (sobretot en relació amb les 65 possibles) que li permetés aspirar a llocs de responsabilitat i direcció a l’empresa. De la mateixa manera, joves i immigrants, que actualment ja pateixen els pitjors índexs en salaris baixos, accidents laborals i, en el cas dels primers, d’haver de patir, a la vegada, jornades laborals desorbitades. Així mateix, el jovent veuria moltes dificultats en compaginar estudis i treball, si ajuntem l’aplicació d’aquesta directiva amb el pla Bolonya. Un retrocés històric Igualment, aquesta directiva té el dubtós honor de trencar algunes dinàmiques que podíem considerar com a força positives per a les classes treballadores europees. Per una banda, l’aprovació de la jornada laboral de les 65 hores suposaria el trencament d’una evolució de reducció continuada de les hores de treball màximes, des que l’any 1889 es decidís centrar les reivindicacions de l’1 de maig en la jornada laboral de 40 hores. Aquesta fita s’aprovà per llei a l’Estat espanyol l’any 1980 i, 18 anys més tard, l’Estat francès la reduí a 35 hores setmanals. Fins ara, doncs, la reducció de jornada s’havia considerat una mesura positiva com a fórmula per crear ocupació i de qualitat. Aquest objectiu sembla que es perd. D’igual manera, fins ara, els nous estats membres havien d’adaptar la seva legislació per tal de garantir uns drets laborals, socials i democràtics que

> Podria arribar a destruir-se fins un 33% dels llocs de treball de la Unió Europea
Igualment, no totes les persones patirien per igual aquesta directiva. Per una banda, una jornada laboral excessiva impedeix l’efectivitat de les polítiques de corresponsabilitat de les tasques de la llar entre dones i homes, el que faria recaure altra vegada les obligacions familiars i de la casa a un dels membres de la parella, generalment la dona. Aquesta, a la vegada, veuria com el fet d’haver-se de responsabilitzar d’aquestes tasques li impediria treballar un nombre

s’equiparessin amb els estats que ja eren prèviament membres, el que suposava un benefici innegable per a les seves classes treballadores. Ara per ara, però, l’equiparació es realitzaria per baix, permetent una legislació més permissiva que obligui a moure fitxa als estats més proteccionistes, creant un precedent molt perillós per més endavant. La mesura, però, encara està pendent d’aprovar-se per part del Parlament Europeu, un tràmit que no es preveu gens senzill i davant del qual les classes treballadores catalana en particular i europea en general, cal que fem molta pressió per fer sentir la nostra veu. Ja vam aconseguir que s’esmenés la directiva Bolkenstein, que gaudia de major consens, i ara podem aturar aquesta mesura. La Intersindical-CSC i la Federació Sindical Mundial, doncs, estaran altre cop al costat de treballadores i treballadors, per tal de lluitar contra tota retallada dels drets laborals, com ja va passar quan es va reclamar el vot contrari a la Constitució Europea. Ta n m a t e i x , c a l q u e e l sindicalisme deixi de ser defensiu i passi a l’ofensiva, motiu pel qual, l’endemà mateix que aconseguim frenar la directiva de les 65 hores, hem de començar a pressionar per reinstaurar la jornada de 35 hores a la Catalunya-Nord i per instaurarla al Principat, al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses.

4
> PRIMER DE MAIG

acció sindical

LaIntersindical Estiu 2008

La seva riquesa és la nostra pobresa
Com cada any, la Intersindical-CSC ha commemorat el Dia Internacional del Treball, en record de la lluita incansable, fins la mort, que els treballadors i les treballadores de Chicago van dur a terme per aconseguir les seves reivindicacions laborals: vuit hores de jornada de treball, reconeixement del dret
Marc Faustino i Vidal Enlloc d’avançar cap a quotes més grans d’autodeterminació (nacional, social i personal), les condicions de treball i vida de la classe treballadora d’avui semblen estar més properes a les reivindicacions d’aquell primer 1 de Maig de 1886. Així, aquest Primer de Maig, jornada de lluita de tot el moviment obrer mundial, la Intersindical-CSC ha sortit al carrer amb el lema La seva riquesa és la nostra pobresa. Ho vam fer a Barcelona, a Vilafranca i a Perpinyà, amb diferents formats, però sempre amb un caràcter reivindicatiu. problema de les deslocalitzacions, el sector de la construcció no aguanta la crisi i s’enfonsa i el sector serveis no pot donar resposta a aquesta situació. Tot aquest panorama té un clar perdedor: els treballadors i les treballadores. Des del sindicalisme nacional i de classe som conscients que la nostra força és la unió i la solidaritat i, per fer-ho, no hem d’oblidar la resta de lluites socials que aquests dies reneixen en el nostre país. D’aquesta manera, el context de la manifestació del Primer de Maig de 2008 ha estat la pobresa a la que estem condemnades com a classe treballadora. En els últims anys s’ha produït una pèrdua del poder adquisitiu de la classe treballadora catalana, a l’hora que hi ha hagut un augment escandalós de les rendes del capital. En conseqüència, les rendes del treball participen menys en la riquesa total del país. El ric és ara més ric i el pobre, més pobre. Al costat de les lluites socials Igualment, la Intersindical-CSC, com a agent sociopolític dels Països Catalans, no va poder deixar de fer una crida mobilitzadora a recolzar la Plataforma en Defensa de l’Ebre. L’hemeroteca ens demostrarà que aquelles organitzacions polítiques i sindicals que un dia van fer pinya amb la Plataforma recentment hauran justificat el transvasament a Barcelona. El vergonyós sí «crític» de CCOO a la «interconnexió» només respon a una submissió pròpia d’organitzacions que obeeixen cegament les directrius marcades des de Madrid i que no tenen en compte les solucions ni els anhels de les Terres de l’Ebre ni dels Països Catalans. No hem d’oblidar tampoc que durant la crisi de rodalies les organitzacions polítiques i sindicals d’obediència espanyola van tancar files amb les justificacions fetes des de l’estat, enlloc d’encapçalar el desencís de la ciutadania catalana. El sindicalisme nacional i de classe novament demostra qui està per la defensa del territori i qui està al costat de les lluites socials, com amb les campanyes No a la MAT o Som lo que sembrem, entre d’altres, mobilitzacions a les que no hem de faltar.

d’associació i de vaga, etc. I és que en el món del treball actual, malauradament, ens veiem molts cops immersos en lluites sindicals i socials per reconquerir drets i llibertats que amb la imposició del liberalisme econòmic i les subsidiàries reformes laborals hem anat perdent la classe treballadora.

D’entre el gran nombre d’objectius sindicals que vam reivindicar en motiu d’aquest Primer de Maig, en destaquen els següents:
* Millorar el poder adquisitiu (augmentar la capacitat de compra) dels treballadors i treballadores per lluitar contra la pobresa. * Reivindicar uns millors salaris (increment de les quantitats reals) i reduir les diferències entre les diferents branques d’activitat. * Assolir la igualtat de salaris entre els grups i categories professionals, frenar la dispersió salarial entre les més baixes i les més altes. * Impulsar una pressió especial a la negociació col·lectiva perquè sigui realment democràtica i participativa i que les persones afectades tinguin tot el poder per decidir quina és l’estratègia a seguir en cada empresa i branca d’activitat. * Aconseguir un tracte social més just al conjunt de la classe assalariada amb una política fiscal que gravi els que més guanyin.

> En els últims anys s’ha produït una pèrdua del poder adquisitiu de la classe treballadora catalana, a l’hora que hi ha hagut un augment escandalós de les rendes del capital
La participació de l’afiliació va ser notable en els actes previs que van celebrar l’Espai Jove o algunes seccions sindicals i Unions Territorials. A Barcelona, la manifestació i el dinar van tenir una participació igualment notable. La idea era fer una referència clara i sense eufemismes a la crisi econòmica en què ens veiem immersos. Els sectors industrials es troben de ple en el

La Intersindical-CSC reivindica millors condicions salarials com a principal reclamació sense oblidar que el nostre objectiu són unes condicions de treball i de vida dignes que necessiten un Espai Social Català en plenitud per desenvolupar-se

Xavi Martí

LaIntersindical Estiu 2008

acció sindical

5

> EDUCACIÓ

Una vaga contra la mercantilització de l’ensenyament
Jordi-Carles Burillo És innegable que el dia 14 de febrer una quantitat molt considerable dels treballadors de l’ensenyament públic no universitari van fer vaga en contra de les bases de la nova llei del Departament d’Educació. El missatge era clar perquè l’amenaça era d’envergadura. Darrera el discurs del rendiment, l’eficàcia, l’autonomia del centre o la professionalització de la direcció, que polítics i tecnòcrates han fet circular en els mitjans de comunicació, hi ha implícit el projecte d’adoptar, en els centres educatius, uns criteris de gestió que veuen els instituts o els col·legis com una empresa que produeix roba o ofereix un servei, i de la qual cal obtenir-ne un rendiment tangible i calculable econòmicament. Aquesta concepció de l’ensenyament entén que la seva única funció és preparar els nostres infants i adolescents per a l’àmbit professional, deixant de banda totes les altres implicacions docents d’un desenvolupament personal complet. Els estudiants hi són concebuts, doncs, abans que persones, com a simple mà d’obra futura. És, en aquest sentit, que el sistema educatiu no ha de complir una funció de culturització de la població, ni ser un mitjà d’ascensió social a través de la igualtat d’oportunitats. El nou marc educatiu que preveuen les bases de la Llei, curiosament coincidents amb les directrius del Banc Mundial, l’OCDE o l’Organització Mundial del Comerç, s’ha de basar en la conversió de l’ensenyament en un bé mercantil més dins d’un món globalitzat, amb l’objectiu, per una banda, de produir una reduïda força de treball, altament qualificada i competitiva i, per una altra, d’esmorteir les desestructuracions socials i econòmiques de la classe treballadora menys qualificada, de la qual prové la majoria de l’alumnat. empresa, el professor s’ha de trobar en unes condicions laborals de submissió en relació a la direcció (ja no valdrien els drets aconseguits amb tant d’esforç). L’Estat ha d’abdicar de la gestió directa dels centres i dinamitar l’estructura funcionarial (li diuen «autonomia de centres» i «professionalització de la direcció»), que assegura la llibertat de càtedra i criteri, per així reduir la força de què disposa un col·lectiu de treballadors tan nombrós i poder, d’aquesta manera, dirigir els instituts o els col·legis com una empresa qualsevol (igual que l’escola privada). I més que una privatització (que també es preveu a través de la gestió de fundacions), aquesta reforma significa la mercantilització del mateix concepte d’ensenyament. El director podria, per exemple, decidir continguts educatius o decidir lliurement l’elecció del personal docent i imposar unes condicions de treball determinades per tal que el professorat s’avingui a les necessitats d’aquesta nova escolaempresa. El Departament d’Educació ja ho va intentar el curs 2006-2007 amb el Pla de Millora de l’Ensenyament Secundari: aprovar tothom (o quasi tothom) a canvi de diners i manteniment de plantilles. Arribats aquí, cal considerar com a significatiu que aquesta reforma educativa sigui impulsada per l’anomenada «esquerra», ja que ens allunya de la millora del sistema educatiu i alhora vol llevar-li el caràcter social, tot reduint-lo a una mercaderia manejable segons els interessos dels grups empresarials. Per exemple, en l’àmbit europeu, s’ha d’esmentar la Taula Rodona dels Industrials Europeus i el seu informe Educació i competència a Europa (1989). Però tampoc no ens ha d’estranyar això, ja que la famosa LOGSE la va impulsar el PSOE i la resta de l’esquerra, amb l’aplaudiment de la dreta (també la catalana), tot fent-la passar per una llei progressista, tot i que s’ha

> El més important és mantenir l’alumnat en un aparcament dels 16 als 18 anys
D’acord amb aquest plantejament, les bases de la llei pretenen aconseguir una reestructuració del sistema educatiu, on el professorat ja no pugui valorar amb criteri propi i des del punt de vista acadèmic i de manera equitativa socialment la feina dels alumnes, sinó que li imposa un criteri nou, de tipus sòcio-assistencial, en què el més important és mantenir l’alumnat en un aparcament quasi perpetu fins els setze o els divuit anys, de manera que es faci creure que no hi ha fracàs social (ells li’n diuen escolar). És la dictadura de l’estadística i dels informes PISA. En cap cas es traca d’obtenir el màxim rendiment acadèmic. Això està reservat a les escoles d’elit i a la població que es pugui pagar els màsters universitaris (que preveu el Tractat de Bolonya). Per tal d’aconseguir aquesta escola-

> Voler reduir la força dels treballadors té com a objectiu poder dirigir els centres com si fossin una empresa
demostrat, després de quinze anys, que només ha afavorit l’escola privada, en rebaixar el nivell d’excel·lència de la pública. La prova del nou és que la dreta de tota la vida (catalana i espanyola) no ha dubtat a aplaudir el nou discurs del Departament d’Educació. Més enllà de l’èxit de la vaga i de la resposta sindical (ja veurem qui segueix en contra de les bases de la llei i qui pica l’ham maragallià), caldria plantejar, deixant a banda prejudicis ideològics pretesament progressistes, quants llençols hem perdut amb les successives reformes (des de la LOGSE a la LOE) que han contribuït a ser on ara ens trobem.

> ELECCIONS SINDICALS

La Intersindical-CSC incrementa en un 25% la seva representació
La Intersindical-CSC està fent bona feina. I això es tradueix a les eleccions sindicals que se celebren arreu del país. En els diferents comicis celebrats en el que va de l’any 2008, la Intersindical-CSC s’està mantenint estable sense perdre delegats i, en alguns casos, revalida majories absolutes o obté més representats. En el procés electoral que va començar a finals de 2006 a Catalunya, partíem d’uns 300 delegats sindicals i membres de comitès certificats pel Departament de Treball. Ara en som 400 i tenim previst presentar diverses candidatures en empreses on fins ara no hi teníem presència en el que queda de curs.

AIGÜES
La Intersindical-CSC és el sindicat majoritari del sector de les aigües a Girona, un fet que es consolida amb les últimes victòries. Així, el sindicalisme nacional va revalidar la seva majoria a Aquàlia Serveis Integrals d’Aigua, on va obtenir-hi 3 delegats, i va aconseguir 3 representants més a l’empresa Sorea. De la mateixa manera, la Intersindical-CSC va concórrer a les eleccions de l’empresa Aigua del Montseny SA, dedicada a la comercialització i a l’envasat d’aigua de consum, i va quedar empatada a un delegat amb els sindicats espanyols CCOO i UGT.

FARMACÈUTICA
El sindicalisme nacional es va presentar per primera vegada a la Federació Farmacèutica SCCL i va aconseguir esdevenir segona força, amb cinc dels divuit delegats en joc. Per altra banda, a Farmhispania SA, la Intersindical-CSC va revalidar la majoria absoluta, obtenint set dels seus nou representants.

EDUCACIÓ
La Intersindical-CSC va presentarse a les eleccions a la Fundació Natzareth, un centre residencial d’acció educativa d’Esplugues de Llobregat, i va obtenir-hi el delegat en joc. Igualment, en les eleccions pel PAS de la Universitat Pompeu Fabra, vam aconseguir tres dels tretze representants del comitè.

PENEDÈS
La bona feina de l’afiliació de la Unió Territorial del Penedès de la Intersindical-CSC ha servit per consolidar aquesta i per augmentarne la presència i nombre de delegats. Així, per una banda, el sindicalisme nacional s’ha presentant per primera vegada i ha guanyat les eleccions a COVIDES, la Cooperativa Vinícola del Penedès, obtenint dos dels cinc representants en joc. Per altra banda, al Consorci Sanitari de l’Alt Penedès, la Intersindical-CSC ha aconseguit dos delegats. Finalment, vam obtenir quatre dels tretze representants del comitè de l’empresa Gramer-Automotive.

ALTRES
A l’Agència Catalana de Joventut, la Intersindical-CSC va presentar candidatura a les delegacions de Barcelona i Girona. A la primera esdevingué la força més votada, aconseguint quatre dels nou delegats, i a la segona obtingué un delegat, igual que UGT. Igualment, a l’empresa d’arts gràfiques Romanyà Valls SA, vam revalidar la majoria absoluta i vam aconseguir els cinc delegats que integren el comitè. Així mateix, a l’empresa Cromaresme SL, la Intersindical-CSC obtingué els tres delegats en joc. Finalment, a la delegació de Catalunya del diari Público, vam obtenir-hi l’únic representant.

6
>INFLACIÓ

en profunditat

LaIntersindical Estiu 2008

La pèrdua de poder adquisitiu de les classes treballadores no afluixa
Xavi Martí Les treballadores i treballadors catalans estem perdent poder adquisitiu. A les dades de la inflació del 2007, amb un encariment prou considerable dels aliments bàsics i de serveis com l’aigua, l’electricitat, el gas o els transports, cal sumar-hi les deslocalitzacions i els tancaments d’empreses, els acomiadaments i unes taxes d’atur que el mes d’agost eren un 35,26% majors que el mateix mes de l’any anterior, als Països Catalans. L’augment de l’IPC ha danyat al conjunt de la classe treballadora de Catalunya, encara que aquest ha afectat amb més força als 770.000 assalariats catalans que estan subjectes a uns convenis col·lectius que no disposen d’una clàusula de revisió salarial, que és un mecanisme que garanteix que si els preus pugen per sobre del que estava previst en acordar l’increment salarial a les empreses, el sou augmentarà per cobrir aquesta diferència. En aquest sentit cal destacar que els preus van augmentar a Catalunya en un 4,3 per cent durant el 2007 (i enguany ja han crescut un 2,7%), mentre que l’increment salarial sense clàusula de revisió es va situar en el 3,05 per cent. El pa nostre de cada dia Una de les dades més preocupants que ens va deixar el 2007 va ser l’escalada històrica del preu dels aliments del cistell del mercat. A Catalunya la llet Disparitat de sous La pèrdua de poder adquisitiu dels i les treballadores contrasta amb els elevats sous que perceben els alts executius de les grans empreses, que equivaldrien a 45 vegades el sou mitjà. Així doncs, les diferències entre els salaris dels executius i els dels assalariats s’han multiplicat per deu en els darrers vint anys. Si ens fixem en els càrrecs de

Xavi Martí

> Els principals afectats per la inflació són les famílies i les treballadores, que estan pagant l’increment més gran de l’alimentació de les últimes dècades
es va encarir un 31 per cent i el pa un 11,8 per cent. Aquests dos productes, juntament amb el preu del petroli, que aquest juliol va tenir una cotització de 146,55 dòlars per cada barril de cru Brent (el preu més alt de la seva història), són els responsables del repunt de la inflació. Els principals afectats per aquest augment de preus són les famílies i les treballadores, les quals estan pagant l’increment més gran dels preus de l’alimentació de les últimes dècades. Segons un informe de Caixa Catalunya del febrer de 2008, les famílies estan suportant un encariment del cost de la vida superior a les dades oficials de la

inflació. L’entitat catalana creu que l’increment que han suportar les famílies se situa en el 7,9%. L’augment en el preu dels aliments no només afecta la butxaca de les treballadores, sinó que també provoca estralls en la seva salut. El catedràtic de Medicina preventiva de la Universitat d’Alacant, Carlos Álvarez Dardet, assegura que «la classe obrera compra molts més productes congelats i precuinats, més greixos animals i menys fruites, verdures, peix i aliments light que les persones amb més recursos». Fer baixar el preu dels aliments sembla que no compta amb cap tipus de voluntat política per part dels diferents governs. El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha afirmat molts cops que no es pot imaginar una intervenció en el preu dels aliments en una economia de mercat. Per la seva part, l’exvice-president del govern espanyol, Rodrigo Rato, va declarar el 2003 que la intervenció en aquest terreny «no era el camí per a una economia moderna». Made in china Els béns industrials s’han encarit deu vegades menys que els serveis. Els preus dels electrodomèstics, ordinadors, fotografia, cuines i joguines fa anys que estan baixant. Així doncs, al gener de 2002 el cistell de la compra costava 100 euros i ara arriba a la xifra de 122 euros; les assegurances mèdiques 126; l’educació infantil 129; el calçat 126 i els restaurants, bars i cafeteries 128. Aquestes dades contrasten amb els béns industrials: els ordinadors, sobre la mitjana de 100 euros de 2002, ara costen 26 euros; els equips d’imatge i so arriben als 60 euros; l’aire condicionat als 88 euros i les cuines i els forns als 95. Aquest abaratiment en el preu dels béns industrials s’ha donat principalment per l’expansió de la

indústria i dels productes xinesos. Així doncs, cal assenyalar que els productes exportats es van encarir un 1,6% durant el 2007 i els productes importats un 4%. A totes aquestes dades hi hem d’afegir el fet que les comissions bancàries han augmentat un 40% en cinc anys. Els serveis financers que costaven 100 euros al gener de 2002 ara arriben a la xifra de 140,5 euros. L’atur com a agreujant La inflació interanual del mes de juny de 2008 va arribar al 4,9% a Catalunya. Aquest darrer any, s’ha encarit la llet un 23,6 %, els ous un 15,1, el transport públic interurbà un 11,4 i els cereals un 10. Aquests van ser alguns dels productes que van pujar més de preu. A totes aquestes dades hi hem de sumar uns índexs d’atur del mes d’agost que no ens deixen gaire marge per l’optimisme. El nombre d’aturats a l’Estat espanyol va arribar durant l’agost a les 2.530.001 persones, la xifra més alta des de febrer de 1998. Els Països Catalans van registrar durant el darrer any 164.895 aturats més, assolint la xifra total de 671.282 persones que no tenen feina. Juntament amb aquestes dades de

> La creixent precarietat en el mercat de treball, que imposa salaris més baixos, s’uneix a l’eixamplament de les diferències de sou entre treballadores i quadres directius a l’interior de les empreses
conseller executiu i d’alts directius, per exemple, veurem com una elit de 541 persones, els que formen les cúpules de les grans empreses, va obtenir uns ingressos totals de 482 milions d’euros, amb un sou per persona de 891.000 euros anuals. El fenòmen de la creixent precarietat en el mercat de treball, que imposa nivells salarials més baixos, s’uneix a l’eixamplament de les diferències de salari entre treballadores i quadres directius a l’interior de les empreses. Avui dia els executius cobren sous entre 100 i 200 vegades superiors als de les persones que tenen les retribucions més baixes. En aquest càlcul, a més, no es tenen en compte els salaris en espècie, les assegurances o els fons de pensions dels alts directius. El 80% dels salaris baixos els reben les dones, els i les joves i les persones nouvingudes. Les dones acostumen a cobrar un 30,8% menys que els homes i els immigrants, ocupats principalment a la construcció, reben sous que poden arribar a ser un 45% més baixos que la mitjana. Les diferències de retribucions, doncs, també es donen dins del col·lectiu d’assalariats, ja que no és cert que les dones, el jovent i els immigrants tinguin un sou mitjà de 1.000 euros. La pèrdua de poder adquisitiu de les treballadores i dels treballadors i les dades de la inflació, que s’han convertit en una mena d’espasa de Damocles per a la classe obrera, se suma al fet que el 63% de les empreses europees té la intenció de mantenir el salari base estable durant el 2008, mentre que un 8% fins i tot el reduirà. Les dades no ens donen massa marge per ser optimistes.

> La taxa d’atur espanyol pot arribar fins al 10,7%, l’any 2009, segons un estudi de l’OCDE
l’atur també hem de fer referència a un estudi publicat per l’Eurostat que afirma que l’Estat espanyol és l’estat membre de la UE-27 amb la taxa d’atur més elevada i que creix més, aproximant-se a l’11%, una xifra molt allunyada del 2,6% d’Holanda o del 2,3% de Noruega.

LaIntersindical Estiu 2008

en profunditat

7

L’increment en el preu del menjar només acaba de començar i s’agreujarà
L’escalada dels preus dels aliments del darrer any no es pot concebre com un factor de caire conjuntural, sinó que es tracta d’una situació que s’allargarà i que s’accentuarà durant els propers deu anys. Aquesta va ser una de les conclusions de la desena jornada de les empreses agràries de Girona, que es van reunir a finals de febrer. A la trobada tots els experts van coincidir en assenyalar que el problema és estructural i que l’increment de la demanda en països emergents, com la Xina o l’Índia, i la utilització de cereals per obtenir biodièsel hi tenen molt a veure. L’encariment de l’alimentació s’accentuarà en els propers deu anys, a mesura que centenars de milers de persones tinguin més poder adquisitiu en els mercats emergents, els quals sumen una població de més de 3.000 milions de persones. Els nous rics a la Xina consumeixen ara prop de 50 quilos de carn per cap, mentre que fa 25 anys no arribaven a la xifra de 20 quilos. El problema pot arribar a ser de caire insostenible quan aquests nous consumidors arribin a menjarse els 270 quilos que demanden en aquests moments els nord-americans. Aquesta situació de l’encariment del preu del menjar, en la qual són les empreses de comercialització dels aliments i les grans superficies les que en treuen el màxim benefici, afecta clarament als pagesos i als consumidors finals. Els pagesos i els ramaders veuen com tot el seu esforç i treball es veu menyspreat quan reben una remuneració que no és en cap cas ni justa ni digna. Això fa que les persones que treballen al camp o en explotacions d’animals hagin d’estar sotmeses a les subvencions per poder sobreviure i per fer que l’agricultura no desaparegui. Els altres grans afectats per aquest encariment del preu del menjar són, evidenment, els consumidors i, sobretot, aquelles assalariades que tenen uns sous i un nivell adquisitiu baix. Es calcula que a començaments de 2008 la despesa extra per l’increment del preu del menjar i dels serveis ja va superar els 1.000 euros per família a l’Estat espanyol. Cada família de l’Estat espanyol va gastar de mitjana 4.075 euros en el cistell de la compra el 2007, un 6,3 % més que durant el 2006.

La fiscalitat penalitza les rendes del treball i la pobresa afecta al 25% de les famílies
La pobresa va afectar un 25% dels nuclis familiars catalans entre el 2003 i el 2004. Són les conclusions d’un informe referit al Principat que va publicar la Fundació Jaume Bofill i que va estudiar els elements que intervenen en la pobresa i els que la perpetuen. Les vídues, els jubilats, les famílies monoparentals, els joves, els nouvinguts i les persones que no tenen estudis són els col·lectius amb més problemes econòmics. A tots ells hi hem d’afegir els que viuen al carrer o que no tenen residència fixa i que, segons la Fundació, són prop de 43.000 a Catalunya. L’estudi parla de situació de pobresa quan els ingressos d’una persona són inferiors al 60% de la renda mitjana de Catalunya, una xifra que l’any 2003 equivalia a 7.011 euros anuals en un nucli unipersonal i a 12.620 en un format per una parella i un fill. Les diferències entre rics i pobres han augmentat en els darrers anys i el nombre de persones sense recursos i assalariats amb sous baixos ha crescut. El principal culpable d’aquesta situació és l’increment de la pressió fiscal, que ha penalitzat les rendes del treball. L’Estat espanyol és el quart del món pel que fa a l’augment de la pressió fiscal, sense que aquest increment hagi repercutit proporcionalment en millores socials. A l’Estat espanyol, des del 2000, els que no tenen els ingressos mínims per cobrir les seves necessitats bàsiques han augmentat en 880.000 persones. Al mateix temps, el nombre de milmilionaris a la borsa d’aquest estat s’ha triplicat en només sis anys. Els mileuristes, les famílies monoparentals i els pensionistes són els col·lectius que no han aconseguit increments en el sou equiparables a la inflació. La fiscalitat s’ha mostrat com un mecanisme totalment injust i, així, l’IRPF s’ha convertit en un impost al treball i les rendes del capital se n’han vist afavorides. El salari mitjà a l’Estat espanyol no arriba als 21.000 euros anuals, prop de 15.000 menys que la mitjana de la Unió Europea. Segons un estudi de la Universitat Abat Oliba CEU, aquest salari hauria de situar-se per sobre dels 30.000 euros bruts anuals. Així, des del 2000 el salari mitjà real ha caigut un 4,5%, mentre que els beneficis de les empreses han augmentat un 73%. A Europa les empreses han guanyat un 33% més, mentre que els salaris s’han incrementat un 0,8%.

En euros/any Dinamarca Noruega Luxemburg Alemanya Regne Unit Holanda Bèlgica Àustria Suècia Estat francès Itàlia

Salari mitjà anual
47.529 45.485 42.135 41.691 40.015 38.700 36.672 36.032 34.049 29.047 24.116 20.438 17.859 14.715 6.269 34.412

Projecció taxa d’atur (2009)
font: OCDE Estat espanyol Turquia Eslovàquia Portugal Grècia Estat francès Hongria Alemanya Suïssa Japó Dinamarca Mèxic Corea del Sud Noruega Holanda 10,7% 10,5% 9,6% 7,9% 7,7% 7,6% 7,6% 7,4% 3,8% 3,8% 3,7% 3,6% 3,1% 2,8% 2,7%

Estat espanyol

Grècia Portugal Polònia Mitja UE-15

Inflació al juny (2008)
(interanual)

Repartiment de la riquesa
(primer trimestre de 2008)

+4,9%

+4,9% +4,7%

+9,4% +5,1%
beneficis empresarials augment dels salaris

País Valencià

Catalunya

Illes Balears

8

això es mou!

LaIntersindical Estiu 2008

> Aída Abella // Sindicalista, activista política i membre de la Federació Sindical Mundial

«Ara a Colòmbia ja passem dels 2.600 treballadors assassinats»
Xavi Martí Aída Abella és una sindicalista i política colombiana que va haver de marxar del seu país després dels quatre atemptats que va patir de mans dels paramilitars. L’any 1996, després de 23 anys de dirigència sindical i de salvar-se de l’impacte d’un coet rocket, va decidir marxar a Ginebra (Suïssa). Abella va ser presidenta del partit Unión Patriótica (UP), que entre els anys 80 i 90 va veure com gairebé 4.000 dels seus dirigents eren assassinats i molts altres milers represaliats i torturats pel terrorisme d’estat. Abella va ser membre del Partit Comunista colombià i treballa a la Federació Sindical Mundial. El conflicte de Colòmbia és de baixa intensitat? No, és de molta intensitat. Portem des de la independència amb guerres declarades i no declarades i en tot el segle XX només hi ha hagut dos anys de pau. L’última etapa de la violència està inscrita dins la teoria de la seguretat nacional i la guerra de baixa intensitat, però això no té raó de ser a Colòmbia. En un any assassinen tanta gent com va assassinar durant disset anys la dictadura militar de Xile. El problema és que tot es fa en nom d’una suposada democràcia que els ha permès actuar com han vingut actuant. Amb les democràcies van parar les desaparicions i els assassinats, però a Colòmbia no. S’ha practicat una repressió més greu i més complexa que la del Con Sud amb les dictadures. Paramilitars, govern, exèrcit… són el mateix? Ha existit una aliança perversa entre els estats i els governs, el narcotràfic i l’oligarquia colombiana. Després del Frente Nacional li van donar el control de l’ordre públic als militars i aquests es van convertir en una força que va arribar a imposar el que s’havia de fer amb la gent. Els militars arribaven a les fàbriques i mataven la gent. El moviment sindical està travessat per la violència des de principis del segle XX. A finals del segle XIX es va començar a matar treballadors. Amb la gran massacre del 1928, la de les bananeres, comença a ser normal que, per dirimir els conflictes laborals, els patrons utilitzin la violència a través de l’exèrcit i amb el beneplàcit dels governs. És el que va passar durant els anys 20 i els 30 a Itàlia i Alemanya. Quan passava això a Europa, a Colòmbia es van començar a veure les organitzacions de treballadors com una cosa molt perillosa, ja que podien demanar més salari, es podien organitzar i podien demanar seguretat industrial i medicina a la feina. Tot això, per als patrons, era molt perillós i van
Xavi Martí

començar a matar dirigents sindicals perquè la gent no s’organitzés. Això encara continua avui. Actualment, el genocidi del moviment sindical ha sigut impressionant. En vint anys, fins el 2000, van matar 2.515 treballadors i ara ja passem dels 2.600 treballadors assassinats. La taxa de sindicació a Colòmbia ha baixat profundament i molts sindicats han desaparegut. Per això Colombia és un dels països més observats per part de l’Organització Internacional del Treball (OIT).

en «la guerra total». Quin paper hi tenen els EUA en el conflicte? Immens! Ara hi ha conflictes amb el Canal de Panamà i els EUA sempre han estat al darrera de tot això: Colòmbia és el segon país del món amb més assistència econòmica dels EUA. Colòmbia té reserves de petroli, però no les han pogut treure del país tan fàcilment com ho han fet a Veneçuela o a l’Equador. I això és així a causa de les accions del moviment insurgent, com les que ha fet l’ELN. Colòmbia és rica en minerals, plata, maragdes, or i altres matèries naturals, i això interessa als EUA. Un dels patrocinis més importants que han rebut els paramilitars prové dels EUA. I les multinacionals? La Chiquita Brandt, que explota i exporta plàtans des de la zona d’Urabá, és l’empresa que l’any 1928 (quan s’anomenava United Fruit Company) va provocar la massacre de les bananeres… i la mateixa que va finançar els grups paramilitars durant els 80 i els 90 i que va ser sancionada per un tribunal dels EUA per aquest fet. La Drumon, que explota carbó a la costa atlàntica, també va finançar els paramilitars, però no la van declarar culpable de res. També hi ha empreses automobilístiques i de l’alimentació (Coca-Cola, per exemple) que participen en aquest procés. Les multinacionals tenen una gran quota de responsabilitat en l’assassinat dels treballadors. Què era la UP? Va ser un partit sorgit dels acords de pau de 1985 entre les FARC i el president Betancourt. Era un moviment polític que volia que els que es van aixecar amb les armes passessin a fer política. Amb la UP la gent va participar en les eleccions de 1986 i van obtenir catorze parlamentaris. Però els resultats no van agradar als enemics de la pau i va començar la matança. Alguns

comandants insurgents van arribar al congrés, però es van haver de retirar perquè fins i tot van començar a matar els no combatents. La UP recollia un espectre molt ampli: liberals, conservadors, demòcrates, dirigents sindicals, periodistes… gent que per fi veia que una opció política podia fer canviar el país i treballar per la pau. Això va crèixer, però els insurgents que estaven al parlament van haver de retirar-se davant la possibilitat de morir. El procés de pau queda quasi suspès i es veu que no es pot construir la pau per la via legal. Qui va estar darrera de les morts dels parlamentaris? Doncs uns autors intel·lectuals que van atiar el foc des dels diaris demanant que es recuperessin les quotes de poder del partit liberal i del conservador, guanyades per la UP a les urnes. Els altres culpables van ser els autors materials, les forces militars. Ningú de la cúpula militar es pot declarar innocent del genocidi de la Unión Patriótica, ja que totes les morts de la UP van ser fruit d’operatius militars dissenyats per les cúpules.

«A Colòmbia és molt perillós pensar i dissentir»
Què són les FARC? Aquest moviment armat ha estat una resposta a la violència exercida des del poder. La violència està unida al poder i aquest la practica sempre. Per què apareixen les FARC, el EPL, el ELN i totes les guerrilles? Doncs perquè hi havia una violència ferotge al camp. En el sector d’Arauca, en els anys 40, quan els camperols desplaçats del centre del país comencen a tenir les seves petites finques, arriben els terratinents de l’altre departament amb l’F2 rural, que eren els cossos secrets de l’estat, i amb les armes els exigeixen que abandonin les seves terres. La gent es va armar per defensar-se, ja que els volien expulsar i matar. Com s’havia de defensar la gent… amb discursos? No han tingut opcions i aquest és el problema! Només reivindicaven el dret a la terra i a viure i, per fer-ho, s’armen. Altres vam optar per lluitar en política o en els sindicats i, amb les mans plenes de paraules, també vam rebre bales. A Colòmbia és molt perillós pensar i dissentir. És perillós plantejar coses que no estiguin d’acord amb la institució i el govern de torn. En aquests moments la intolerància i la radicalització són impressionants i la culpa és d’un president que només pensa

«Ningú de la cúpula militar es pot declarar innocent del genocidi de la UP, tots els operatius els van dissenyar ells»
Els militars mai tenen escrúpols. Si al Tribunal Penal Internacional s’actua algun dia en relació a Colòmbia, no quedarà cap militar de les cúpules que no sigui acusat de terrorisme d’estat. Però també els presidents i les autoritats : César Turbay, Virgílio Barco, Ernesto Samper, César Gavíria… absolutament tots. I tota la cúpula militar: el general Bedoya, el general Montenegro Rincón (de la policia), el general Hotman (marina), etc. Amb tots ells vàrem parlar per denunciar els assassinats i no van fer res. La resposta de la cúpula militar va ser que els estàvem faltant al respecte. Per això hem demandat l’estat davant les organitzacions internacionals, a la Comissió Interamericana, l’any 1993. En cap dictadura s’han portat més de 3.000 casos degudament documentats com a la prova que l’exèrcit va organitzar els grups d’autodefensa. La manca d’un poder civil fort va fer que els militars gestionessin l’ordre públic a la seva manera i continuessin utilitzant les operacions encobertes a través dels paramilitars. Fins i tot van existir massacres on van actuar plegats exèrcit i paramilitars. També hi va haver moments en què el propi exèrcit actuava sol: es treien els uniformes, es vestien de camperols, es posaven els braçalets de l’AUC i mataven. A Colòmbia ha passat de tot en nom d’una suposada democràcia.

LaIntersindical Estiu 2008

això es mou!

9

> TRANSPORT

Precarietat sobre rodes
Sergi Rodríguez Conductor i membre del Comitè d’Empresa de Calsina i Carré SL Enguany es comencen a aplicar a nivell europeu les noves normatives que regulen els temps de treball i de descans del transport, tant de mercaderies com de viatgers per carretera. Han estat més de dos anys de debats i de treballs entre governs, patronal i sindicats del sector, els quals han permès poder emprar llur vocabulari. Tot això per arribar a un resultat més que decebedor per als interessos dels i les treballadores del sector. D’una banda hi ha hagut una petita reforma, aplicable a tot l’àmbit de la Unió Europea i que va retocar els temps de conducció i de descans. Una d’aquestes reformes, per exemple, és la que diu que la interrupció de la conducció després d’un període màxim de quatre hores i 30 minuts de conducció serà de 45 minuts o de dos períodes, el primer de quinze minuts i el segon de 30 minuts, en comptes de tres períodes de quinze minuts com es feia fins ara. Sàbies reformes aquestes. tracta de jornades de treball de nou o deu hores de conducció, sumades a períodes de dues o tres hores relacionades amb altres treballs o amb temps d’espera relacionats amb l’arribada de clients o de passatgers. Tot això s’afegeix als descansos en la cabina d’un camió, en plena carretera, sota els perills que comporten els possibles lladres que vaguin per la zona i sense les més mínimes condicions d’higiene. Una reforma que no representa cap guany per als que ens dediquem al

Xavi Martí

> Dos anys de treballs i debats per arribar a un resultat més que decebedor per als interessos dels treballadors i de les treballadores
D’un altre costat trobem una reforma feta a nivell de cadascun dels estats, la qual regula el tipus i la quantitat d’hores treballades. I és que aquí, on els

treballadors tenim la sort de ser súbdits del Regne d’Espanya, els conductors en sortim bastant malparats si fem la comparació amb la resta de companys europeus. I molt malparats, si ho fem amb qualsevol altre sector. Doncs bé, la nova llei espanyola estableix períodes de treball setmanals de 45 hores de mitjana, sobre períodes de 4 mesos... això sí, amb un màxim de 60 hores setmanals. Tot això s’ha fet segons les necessitats de l’empresa, de qui si no? El gran avantatge és que ara s’especifiquen el que són temps d’espera, temps de càrregues i altres treballs i com els haurem de comptabilitzar a l’hora de fer els càlculs de les jornades de treball. Però la llei ho fa amb una ambigüitat que fa impossible poder-los comptabilitzar. Sense voler aprofundir més en el

redactat de la llei (però intentant mitjançant aquest text fer comprensible per a qualsevol lector els grans trets de les condicions de treball del sector) queden paleses les condicions d’altíssima precarietat per als treballadors del transport per carretera. A ningú se li pot passar per alt que estem molt lluny de les 40 hores setmanals, en ple segle XXI i amb condicions més pròpies del segle XIX. A més, tothom pot veure el grau de cinisme que presenten aquestes lleis de caire social que hem de patir, fetes per al benestar i la seguretat dels afectats (segons ens diuen els nostres legisladors), adesiara de la seguretat viària. I és que no representen cap benestar: ni pels treballadors ni per la resta d’usuaris de les carreteres. Es

> Es tracta de jornades de treball de nou o deu hores de conducció, sumades als temps d’espera relacionats amb altres feines o amb l’arribada de clients o de passatgers
transport o a la conducció. Per això reclamem que es facin millores en profunditat, car el punt de partida del que sortim és el d’un sector amb uns índexs de sinistralitat molt alts (dels cinc primers en el rànquing). Una situació de la qual sovint en són víctimes persones alienes a la nostra professió: només ens cal pensar en els accidents de trànsit. Recordem, a tall solidari, les reivindicacions dels conductors i de les conductores de TMB, les quals han protagonitzat diverses jornades de vaga i han patit també la repressió dels mossos. No reclamen més diners, reclamen més descans. Pensem-hi.

> MOVIMENTS SOCIALS

El Fòrum Social Català supera les expectatives
Miquel Andreu La cita venia de Nairobi (Kenya), del Fòrum Social Mundial, celebrat el 2007 i del qual se’n va desprendre una Jornada d’Acció Global fixada pel 26 de gener. La de Nairobi era la continuació de les multitudinàries trobades nascudes el 2001 a Porto Alegre, per contrarestar i cridar l’atenció sobre les nefastes conseqüències socials de les reunions que els amos del món celebraven a Davos (Suïssa), sota el títol de Fòrum Econòmic Mundial. Allí, a Nairobi, i en una època de certa desorientació del moviment altermundista, es van posar de manifest les limitacions del model d’un únic lloc de trobada mundial i, per contra, va sorgir l’aposta per un model descentralitzat arreu del món, més atent a les problemàtiques concretes de cada territori i amb més possibilitat d’incidència en l’entorn. Sobre aquesta pauta, doncs, els moviments socials catalans comencen el juny de 2007 a valorar la possibilitat d’un Fòrum Social Català. Resultat: un fòrum amb les aules de la Universitat de Barcelona plenes de gom a gom per a les més de 90 activitats programades per unes 200 entitats, entre les quals la Intersindical-CSC. Els actes es van dividir en quatre eixos de treball: drets socials, laborals i econòmics; defensa del territori; guerra i globalització; i societat democràtica. Un dels temes que es van tractar va ser el dels serveis públics de qualitat, no ja amenaçats, com se sol dir, sinó directament retallats i ofegats cada dia que passa, a cop de privatització. Privatització a la sanitat, privatització a l’educació, privatització als serveis postals, privatització al transport. I és que el desmantellament dels serveis públics –abans d’arribar a ser-ho realment- és tal vegada el front de lluita principal, ara per ara, de les polítiques econòmiques neoliberals, dels governs que les secunden i faciliten, del Banc Mundial, del Fons Monetari Internacional i de l’Organització Mundial del Comerç. I tot això com es fa? Doncs amb el deteriorament dels serveis que han de garantir drets bàsics a la ciutadania reduint la despesa pública; amb la regulació cada cop més permissiva per tal que les empreses privades puguin introduirse i lucrar-se en el sector públic; amb els acords de subrogació cap a empreses privades de funcions bàsiques fins ara desenvolupades per les empreses públiques i amb la privatització, pura i dura, de determinats serveis. A tot això, i més, van oposar-se les més de 3.000 persones que van participar al Fòrum Social Català, essent més de 4.000 a la manifestació del 27 de gener pels carrers de Barcelona, sota el lema Que no especulin amb les nostres vides. Un altre món ja és possible. Abans, però, i per cloure l’encontre, va tenir lloc l’Assemblea de Moviments Socials, on es va consensuar una declaració final dels i les participants i es va fixar una agenda de mobilitzacions per als següents mesos, amb el 8 de març, el 15 de març (feia 5 anys de les mobilitzacions contra la invasió de l’Irak) i l’1 de maig com a primeres dates rellevants. Ara, i per tal que no es dilueixi la reflexió, s’ha posat en marxa un bloc obert i participatiu, (forumsocialcatala.blogspot.com), per continuar el debat i l’articulació. En definitiva, el Fòrum Social Català ha estat un èxit del tot inesperat, que ve a tombar la sensació d’estancament que semblava dominar l’activisme català i que demostra que aquells i aquelles que estan pel canvi social hi són i hi som, i som molts. I arreu del món, els més de 100 fòrums locals simultanis també acrediten que les lluites continuen vives i que aquí no s’ha acabat res, tot al contrari.

10
> IMMIGRACIÓ

això es mou!

LaIntersindical Estiu 2008

Entre les realitats i les demagògies
Agustí Ribas En els darrers vuit anys s’han instal·lat al Principat un total de 800.000 immigrants procedents dels cinc continents. Les dades percentuals són anàlogues si mirem els territoris del País Valencià i les Illes i diferents a la Catalunya Nord, on el fenomen és anterior. Entre 1950 i 1960 un milió i mig de persones procedents d’Andalusia, Múrcia i Extremadura varen passar a ser, en paraules de Paco Candel, els “altres catalans”. En aquella època, en plena dictadura, no hi havia cap institució pròpia que fes polítiques d’integració. Ara sí sembla que hi hagi polítiques d’integració, però ens hem de preguntar si són efectives. Aquesta pregunta és la que es fan moltes persones al país, des del rigor i l’interès cap a la immigració o bé des de la demagògia. Els demagogs sempre utilitzen la immigració -especialment d’algunes nacionalitats- com a cap de turc de tots els mals socials. Nosaltres, en tant que sindicalistes amb visió de país, hem de fer-nos aquesta pregunta i buscar les respostes amb rigor i seriositat, ja que ens preocupen les persones que acaben d’arribar i ens preocupa el país. És a partir d’aquest doble vector que creiem que s’han de trobar les solucions, tot sabent que a priori no hi ha fórmules màgiques. Ens hauríem de preguntar si els serveis públics, en època d’aprimament de l’Estat del benestar, estan preparats per rebre aquestes noves persones, que no poden ser ciutadans perquè la Llei d’Estrangeria en limita els drets. La integració comença al lloc de treball, que és justament on la immigració rep el pitjor tracte respecte a la resta de la classe treballadora. Per exemple, el fet de no tenir la documentació al dia obliga centenars de milers d’immigrants a treballar en l’economia submergida. Segons el diari Expansión del 4 de febrer d’enguany, el 80 per cent dels immigrants comença a treballar en l’economia submergida. A una persona sense papers, que treballa “en negre”, no se li pot exigir una integració exemplar. Tampoc entra dins els càlculs de la planificació dels serveis públics si que alhora manté de manera estructural un percentatge de persones en atur per tal de moderar les pretensions dels treballadors i de les treballadores. D’altra banda, trobem la situació cultural de la societat d’acollida. La cultura catalana, mancada d’un estat propi, no té les eines institucionals necessàries per integrar culturalment tanta gent i tan diversa. Només tenim alguns suports en determinades instàncies, com ara l’ensenyament, on es practica la immersió lingüística. Pensem que durant el curs 20032004, el 48,85% de les noves matriculacions al Principat van ser d’alumnes que procedien de la immigració. En aquests moments es qüestiona des de la dreta espanyola aquesta immersió i el conseller Maragall ha creat unes aules especials d’acollida per a nens nouvinguts, mesura controvertida. A part de la llengua, altres indicatius de coneixement i de

Xavi Martí

estadísticament no existeix. I, quan l’economia va malament, són els primers a quedar-se en atur. El 2007 l’atur va afectar al 15,4% de treballadors immigrants. Per tant, la cosa falla. Estimacions independents de l’administració situen el nombre d’indocumentats al voltant del 40% de la quantitat total d’immigrants i, per tant, entrem en una situació preocupant.

> Emigrar suposa abandonar el teu entorn per anar a un lloc desconegut, del qual en tens poques referències
Emigrar és una decisió difícil. Suposa abandonar el teu entorn per anar a un lloc desconegut, del qual en tens poques referències i on no saps com et rebran. L’estat actual del món globalitzat, en el qual cada dia les diferències entre països s’eixamplen més i més i en el que poblacions senceres viuen al llindar de la misèria, és un fort incentiu per

marxar i provar sort en un altre país on les coses vagin millor. Aquesta és la motivació bàsica d’una gran part d’immigrants, no pas l’única, perquè també hi ha d’altres motius, com fugir de règims polítics opressius. A Catalunya les necessitats productives demanden mà d’obra, entre d’altres raons perquè els índexs de natalitat no són suficients, amb la qual cosa s’ha d’anar a buscar gent a fora. Un altre fet és la consideració social de certes feines, en un mercat que cada cop demanda més especialització. La gent estudia i es prepara per fer determinades feines, però d’altres, menys qualificades, es queden sense personal. I és en aquest segment on els nouvinguts majoritàriament troben treball: restauració, neteja, serveis personals, construcció, agricultura, etc. Tot això escapa al control polític de les societats, ja que, quan el poder polític planifica l’arribada de noves persones al nostre país, ho fa en base exclusivament a les demandes del poder econòmic i amb una visió que no és la catalana. Es tracta de les necessitats del totpoderós mercat,

> Una de les coses que tenim dret a decidir en aquest país és el nombre de persones que podem acollir i com ho fem
participació social són encara àrees closes per una majoria d’immigrants. Les polítiques d’integració són insuficients i cal una revisió d’aquestes. Una de les postures que defensem des de la Intersindical-CSC és el dret a decidir i, a més, una de les coses que tenim dret a determinar en aquest país és el nombre de persones que podem acollir i les condicions en què ho fem, marcades per la solidaritat humana, la justícia social i el sentit de país. Cal que això es pugui fer des de les institucions que tenim i, si això no és possible, potser hauríem d’anar pensant en tenir un altre marc juridicolegal.

> INTERNACIONAL

Colòmbia: més solidaritat sindical catalana
Naya Parra La Intersindical-CSC continua treballant de manera activa aquest 2008, en el camp de la solidaritat. Durant els primers mesos de l’any, el sindicat català va tornar a visitar Colòmbia, donant suport a les activitats dels sindicats i les organitzacions socials colombianes que treballen per la veritat, la justícia i la reparació davant la repressió del govern colombià a qualsevol expressió que no estigui d’acord amb les seves polítiques neoliberals i de guerra. La Intersindical-CSC continua donant suport a organitzacions sindicals que a Colòmbia, a Bolívia i a l’Equador treballen per la millora de les condicions de vida de les persones menys afavorides; deixant clar que el poble català ha estat i és avui dia un poble solidari que lluita contra les injustícies. Aquesta tasca no només la fa amb projectes de suport a iniciatives d’organitzacions del sud, sinó també difonent les problemàtiques d’aquests països arreu dels Països Catalans. Aquest passat mes d’abril, la Intersindical-CSC va participar en l’organització de les sisenes Jornades per Colòmbia (celebrades a Barcelona), les quals enguany es van centrar en les problemàtiques de les dones i el conflicte intern que viu aquest país. El resultat va ser molt positiu. Des de Colòmbia van arribar dones que treballen dia rere dia per la construcció d’un país més just, tot i les dificultats i les amenaces dels grups paramilitars i de la pressió governamental contra el dret d’expressió de la població. Les aportacions fetes per les ponents van permetre que arribés a Catalunya l’opinió d’un ampli ventall d’organitzacions on les dones en són protagonistes de primer ordre. Algunes d’aquestes persones, desafortunadament, no venien des de Colòmbia, ja que viuen en condició d’exiliades per culpa de l’alt nivell de repressió que hi ha al país. Una d’aquestes dones va ser Aída Abella, destacada sindicalista i activista política de la qual en podeu llegir una entrevista a la pàgina 8 d’aquesta revista.

LaIntersindical Estiu 2008

calaix de sastre

11

> EL DVD

Autogestió obrera
‘5 fábricas’
El cineasta italià Darío Azzellini i el seu company de feina Oliver Ressler estan presentant pel món les realitats de Veneçuela. Després del seu èxit Venezuela desde abajo, difonen ara 5 fábricas, control obrero en Venezuela. El film recull les transformacions del sector productiu del país i aquestes es presenten a través de cinc grans empreses de diferents regions: una fàbrica d’alumini, una tèxtil, una de tomàquet, una de cacau i una de paper. Aquestes fàbriques, conquerides per les treballadores i els treballadors i amb el suport del govern per mitjà de crèdits, funcionen amb diverses formes de cogestió i autogestió obrera. Aquí «l’assemblea és pràcticament el patró de l’empresa».

> EL DISC

Suport al català
‘Musiquetes per a la Bressola’
Una trentena de músics dels Països Catalans han gravat un disc de cançons populars i infantils per promoure les Escoles Bressola de la Catalunya Nord. El treball, titulat Musiquetes per a la Bressola, compta amb la participació, entre d’altres, de Feliu Ventura, Joan Garriga (La Troba Kung-Fú), Joan Miquel Oliver (Antònia Font), Miquel Gil, Carol Duran (La Carrau), Artur Gaya (Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries), Sicus (Sabor de Gràcia), Àgata Casas (Dijous Paella) o Mercè Galí (Dúmbala Canalla). Les cançons del disc estan vestides amb ritmes electrònics, reggae i rumba i es poden escoltar de forma íntegra al web www.musiquetes.cat.

> EL WEB

‘Creative Commons’
http://www.culturalliure.cat
La pàgina es perfila com un espai electrònic de publicació de continguts culturals d’ús públic i gratuït que forma part del projecte LaFarga.cat. Aquest web segueix la filosofia de les persones implicades en el foment i l’ús del programari lliure i publica continguts que tenen la llicència Creative Commons. A la pàgina s’hi pot trobar música i edicions escrites, entre les quals en destaquen el llibre Free Culture o el recopilatori de cançons inèdites de grups catalans Música Lliure. Un altre dels títols que publica Culturalliure.cat és el llibre de Richard M. Stallman Programari lliure, societat lliure.

> EL WEB

L’exili republicà
http://www.museuexili.cat
El Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera va obrir les seves portes al febrer. Es tracta de l’únic museu d’Europa dedicat a la memòria de l’exili i al seu llegat. L’exposició permanent està centrada en l’exili republicà de 1939, en els seus antecedents i en les seves repercussions més immediates. L’exposició fusiona els recursos audiovisuals amb els panells explicatius i amb l’exposició de documents originals de gran interès històric. El web ofereix un apartat on s’hi pot consultar una extensa bibliografia centrada en els exiliats i exiliades i en els camps de concentració francesos que van confinar els republicans.

> L’ENTITAT

Més de deu anys unint rius i persones
Roger Gili (Afiliat I-CSC i membre P. Rius)

El Projecte Rius és una iniciativa nascuda l’any 1997 de la mà de l’Associació Hàbitats, que té com a objectiu principal estimular la participació activa de la societat en la conservació i millora dels rius. El projecte fomenta l’apropament de la gent al riu i permet conèixer com són i com funcionen els nostres rius, els organismes que hi podem trobar, la seva importància ambiental i social i els problemes que pateixen i què podem fer per millorar-los. Amb el lema Perquè per protegir, primer cal conèixer i estimar, els impulsors del Projecte Rius van començar a recórrer el territori català, fent contactes amb persones interessades en implicar-se en la protecció i la millora dels espais fluvials. La col·laboració amb el Departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona va ser bàsica per a dotar-se d’una metodologia que permetés analitzar l’estat de salut dels rius mitjançant indicadors senzills que no requerissin de prèvia formació acadèmica. Això sí, sense perdre en cap cas el rigor científic. Els grups de voluntaris del Projecte Rius fan un seguiment dues vegades a l’any (primavera i tardor) d’un tram de riu que ells mateixos escullen. El seguiment inclou un control dels paràmetres físics i químics del riu (cabal, velocitat de l’aigua,

Roger Gili

amplada del tram, fondària, tipus de llera, pH, nitrats, etc) i dels biològics (animals que s’hi troben, plantes o estat del bosc de ribera), així com detectar possibles alteracions que es donin en algun dels paràmetres o en tot el tram del riu (abocaments, contaminació de l’aigua, sequera, etc). El material i la formació necessaris per dur a terme

aquesta tasca són facilitats pel Projecte Rius, així com la recopilació de les dades resultants. Una segona fase d’implicació i de participació en el Projecte Rius és l’adopció d’un tram del riu. Els grups amb unes majors inquietuds i capacitats i que volen adquirir un nivell més alt de compromís «adopten» el seu tram de riu i hi fan actuacions (neteges,

recuperacions de camins, activitats, etc) destinades a la seva millora. La dinàmica encetada des del Projecte Rius a Catalunya ha propiciat que la idiosincràsia de treballar per a la conservació i la millora dels espais fluvials s’hagi estès per altres territoris. Partint de les diferències culturals i d’ecosistema de cadascun dels diferents territoris, el Projecte Rius està ja caminant cap Andorra, el País Valencià, Galícia, Madrid i Cantàbria. Menció a part mereixen dos projectes que s’impulsen també des de l’Associació Hàbitats: el Projecte Boscos de Muntanya i el Seguiment d’Amfibis de Catalunya, propostes que cerquen, igual que el Projecte Rius, la defensa del territori des de la participació i la implicació de la ciutadania. Amb més de deu anys a l’esquena, la feina de l’Associació Hàbitats i del Projecte Rius no està, ni de bon tros, esgotada. Des de la convicció que l’única manera de recuperar els rius és la implicació de les persones, tenen encara molta feina per fer en l’àmbit de la difusió i la conscienciació al voltant de la Nova Cultura de l’Aigua. Per saber-ne més sobre el grup: Associació Hàbitats Projecte Rius. Carrer Guadiana, 30 baixos. 08014 Barcelona. www.projecterius.org, info@projecterius.org.

12
Carles Romero

gent de la intersindical

LaIntersindical Estiu 2008

«Volem un model d’hospital comarcal pròxim i gestionat per tots els pobles del Berguedà»
cops la guixeta d’aquesta treballadora, va agafar la seva roba i la va malmetre amb tinta. La direcció, per tal de trobar el culpable o la culpable d’aquest assetjament, va col·locar la càmara, mesura que nosaltres, com a Intersindical-CSC, consideràvem que violava la intimitat i la dignitat de les treballadores, més tenint en compte que això no es va transmetre als representants sindicals. Aquesta mesura, la dels mecanismes de vigilància sobre les treballadores, la direcció de l’hospital la va prendre sense consultar al Comitè d’Empresa i sense la corresponent ordre judicial per fer-la efectiva. La càmara va ser trobada per una companya per casualitat. Quines mesures vàreu prendre? El Comitè d’Empresa va decidir tirar endavant el procés de denúncia davant de magistratura i va ser en aquest moment quan va entrar en acció el Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC), el qual és el gestor del nostre centre de treball. Aquest va fer una proposta al Comitè d’Empresa que va consistir en acomiadar els responsables de la instal·lació de la càmera (el gerent, la directora d’infermeria i el responsable de recursos humans) a canvi de retirar la demanda. Com a Intersindical-CSC, tot i considerar que era una proposta dràstica però bona, ens vàrem abstenir, ja que al nostre parer no deixava de ser un rentat de cara al problema, perquè, encara que acomiadessin al gerent, la gestió del nostre centre continuava a mans de la gran patronal del sector sanitari català (el CHC). La càmara finalment es va retirar, però els representants sindicals no van poder tenir accés a les imatges que havia registrat. Com veieu la gestió hospitalària del Consorci? És molt possible que degut al nou model territorial reflectit a l’Estatut sobre les vegueries es vagin descentralitzant serveis cap a hospitals més grans. Aquest és el cas de la vila de Berga, on, en un futur pròxim, i degut al creixement i remodelació de l’Hospital General de Manresa i del de Puigcerdà, alguns serveis als quals fins ara tenia accés la ciutadania de la comarca hauran de desplaçar-se fora del seu lloc de referència. D’aquesta manera el consorci executaria les directrius marcades pel Departament de Salut. Per exemple, d’aquí uns anys podria ser possible que l’Hospital de Berga estigués centrat en les urgències i les primeres cures i un volum important de la feina seria assumit per l’hospital intercomarcal de referència. Per quin model d’hospital aposta la Intersindical-CSC? Apostem per un model comarcal, pròxim, gestionat per tots els pobles del Berguedà i solidari amb els altres hospitals, per poder tenir accés als mateixos serveis dels que hem gaudit fins ara i evitar la descentralització i la fuga d’alguns serveis a d’altres centres. Això pel que fa al servei que se li ha de donar als ciutadans i ciutadanes. Pel que fa a les condicions laborals, aquest futur model suposaria la fuga de professionals cap a hospitals intercomarcals i, per tant, ens podríem trobar amb un problema de manca de metges a la nostra comarca.

Afiliat i delegat sindical de la Intersindical-CSC i Auxiliar d’Infermeria a la Fundació Hospital Comarcal Sant Bernabé de Berga

En Carles Romero és Auxiliar d’Infermeria des de fa cinc anys i es va afiliar l’estiu de 2007 a la Intersindical-CSC. L’any passat es va presentar a les eleccions sindicals de l’hospital on treballa i va ser escollit delegat. En Carles també participa en el teixit associatiu de Berga i, entre altres coses, és membre de l’Ateneu Llibertari del Berguedà i locutor de Ràdio Korneta.
Per què vas decidir presentar-te per ser escollit delegat? A partir de la inoperativitat de les persones que formaven part del Comitè d’Empresa existent (CCOO, Sindicat Mèdic, SATSE i UGT) i de les problemàtiques laborals amb les quals ens trobàvem cada cop més sovint. També vaig fer una profunda reflexió sobre el descrèdit actual dels sindicats majoritaris i vaig decidir apostar per un altre front de lluita basat en la transformació de la societat, en la qual el protagonista i el motor ha de ser el poble treballador. Fa poc les treballadores de l’hospital on treballes es van trobar amb un fet força delicat... Cal dir que, d’entrada, ens vàrem trobar amb una problemàtica molt important relacionada amb la instal·lació d’una càmara web en els vestidors femenins arrel d’un cas d’assetjament (mòbbing) que va patir una companya. Algú va obrir fins a tres