butlletí de l’Espai Jove de la Intersindical-CSC número 4 setembre 2008

“La lluita de la classe obrera es com una planta que creix. La planta es cega i sense cervell, però sap el suficient per estirar-se sense aturar-se i pujar fins la llum, i no cedirà per molts obstacles que trobi” George Orwell www.lespaijove.cat espaijove@intersindical-csc.cat

La xacra de l’atur juvenil guanya força
El curs 2008-2009 segueix constatant que l’anomenat Milagro Español ha passat a millor vida i, de retruc, les misèries que s’amagaven rere aquesta suposada bonança econòmica destaquen amb més força que mai i amenacen de forma molt seriosa la classe treballadora. L’atur és un dels indicadors de l’abast d’aquesta problemàtica, amb unes xifres que ja s’enfilen a més de 670.000 persones desocupades arreu dels Països Catalans sota administració espanyola. Així, el jovent català conformem ara mateix un dels segments més afectats per aquesta desocupació, ja que fins a un 11% de les persones aturades són menors de 25 anys i, per tant, afrontem un problema que avança cap a una fractura social també en clau intergeneracional.
Aturats/des <25 anys Agost 08 Agost 07 Catalunya 33.097 23.468 País Valencià 35.273 24.760 total Illes Balears i Pitiüses 5.617 3.674 Països Catalans 73.987 51.902 Catalunya 19.692 12.377 País Valencià 20.849 13.078 homes Illes Balears i Pitiüses 3.524 2.110 Països Catalans 44.065 27.565 Catalunya 13.405 11.091 País Valencià 14.424 11.682 dones Illes Balears i Pitiüses 2.093 1.554 Països Catalans 29.922 24.327 Increment <25 anys global 41,03% 27,89% 42,46% 37,33% 52,89% 40,91% 42,55% 32,56% 59,10% 48,16% 59,42% 57,14% 67,01% 59,89% 59,86% 52,77% 20,86% 13,81% 23,47% 22,32% 34,68% 21,26% 23,00% 17,65%

De retruc, aquesta va acompanyada d’un seguit de dificultats afegides, com és la progressiva davallada en la qualitat de l’ocupació, si ens fixem, entre d’altres, en la desregulació de les relacions laborals i en el progressiu desmantellament que pateix el model d’Estat del Benestar. I és que l’impuls neoliberal està comportant unes noves relacions i figures laborals, basades en l’encadenament de contractes, l’existència de les empreses de serveis, la figura dels autònoms i falsos autònoms o la flexibilitat patronal. L’especulació, la mercantilització dels serveis públics o l’augment de preus suposen unes dificultats afegides per a una generació que anem en camí de desenvolupar-nos amb moltes majors dificultats que les generacions precedents, paradoxalment en una societat que se’ns diu del coneixement i de majors avenços tecnològics.

Després d’anys en què els agents sobiranistes d’aquest país anéssim denunciant l’espoli fiscal que patim com a catalanes i catalans, el govern espanyol per fi es va decidir fa poques setmanes a publicar unes balances fiscals on s’hi mostrava de forma clara aquesta injustícia, malgrat que des de Madrid se li canviés el nom pel d’una malentesa solidaritat. A partir del moment en què ja no es pot negar l’evidència que als Països Catalans els hi surt molt car formar part de l’Estat espanyol, els partits polítics han iniciat un procés de negociacions, basant-se en l’Estatut retallat i incomplert, per tal d’avançar teòricament cap a un sistema més just. Per aconseguir-ho, s’han fet crides cap a la unitat de tots els partits i agents socials, des de l’independentisme fins al PP, per tal datènyer un objectiu que ens ha de beneficiar a totes i tots, en tant que ciutadania dels Països Catalans. I, de fet, a qui més podria repercutir positivament un avenç en aquest sentit seria a les classes treba-

lladores i humils, que veurien augmentats els recursos que es podrien destinar a construir un Estat del Benestar de qualitat (sempre i quan els i les governants de torn hi apostessin) que ara per culpa de la crisi i l’espoli es veu encara llunyà. Tanmateix, els agents sobiranistes, aquells que vam apostar per votar en contra de l’Estatut per limitat, ens hauríem de preguntar si la seva defensa i del finançament que allí s’hi descriu ha de ser l’objecte dels nostres esforços i si ens hem d’incloure en aquesta unitat tan lloada des del poder. Cal que ens preguntem si buscar l’encaix a l’Estat, en favor de reduir els nostres plantejaments i hipotecar altre cop el país amb un model que fa dos anys ja vam titllar d’insuficient, ha de ser el nostre objectiu a curt termini. Cal que ens preguntem si la unitat és de per si un valor si el que persegueix és una reivindicació que no compartim, sobretot quan aquesta unitat passa per darrere dels

2

Països Catalans

interessos partidistes de cadascú, ja que ja ha estat trempejada per cada grup polític segons les seves tàctiques pròpies, malgrat que encara es vengui com a completa, ni que sigui arreglada amb pedaços. Si s’aprova aquest sistema de finançament que plantegen els partits catalans, la millora respecte la situació actual serà mínima, però en canvi suposaria un fort fre cap als nostres veritables objectius. El govern espanyol i les forces autonomistes vendran aquest acord com un sistema just i com una victòria de l’Espanya plural i així frenaran tota possibilitat de reivindicació que vagi més enllà, hipotecant qualsevol possibilitat de millora o negociació per als propers anys. L’anàlisi que vam realitzar amb l’Estatut és perfectament vàlid per aquest cas: ens donaran les molles, per tal que no exigim el que realment mereixem, el pa sencer. Cal, doncs, deixar que les forces autonomistes busquin l’encaix a l’Estat de la manera que vulguin, però els i les sobiranistes no podem adoptar el seu discurs ni els seus objec-

tius, ja que això implicaria esmerçar uns esforços per obtenir un resultat que no només no ens és satisfactori, sinó que a més seria contraproduent per tal d’atènyer la nostra veritable meta. És per això que l’Espai Jove no abaratirem el somni i ens mantindrem, un any més, fidels a les nostres reivindicacions. Per aquest motiu, reclamem que aquelles i aquells que verdaderament siguin sobiranistes impulsin una altra unitat àmplia que, com a pas previ a l’exercici de l’autodeterminació, lluiti per un model que transformi verdaderament la qualitat de vida de les classes treballadores catalanes, que lluiti pel concert econòmic. Si no és així, no ens hi trobaran. Espai Jove de la Intersindical-CSC 11 de setembre de 2008

3

Treball

Campanya contra la Directiva de les 65 hores
Davant l’atac als nostres drets que ha suposat l’aprovació per part dels i les ministres de treball dels estats que conformen la Unió Europea de l’augment de la jornada laboral fins les 65 hores setmanals, la Intersindical-CSC i l’Espai Jove, branca juvenil del sindicat nacional i de classe, iniciarem a partir de mitjans de setembre la campanya “65 hores setmanals? Millor 35!”. Amb aquesta campanya volem denunciar l’atac contra els drets de la classe treballadora europea que suposa aquesta nova directiva, l’augment extraordinari d’hores que ens fa retrocedir al segle XIX i l’afebliment de la única força que tenen els treballadors i treballadores, la negociació col·lectiva, ja que no podem obviar que aquesta nova directiva obre la porta a què els contractes laborals siguin negociats com un pacte entre el treballador i treballadora amb la patronal, saltant per sobre dels possibles pactes col·lectius existents. Davant d’aquest atac directe, les classes populars i les seves organitzacions d’aquest país no podem restar de braços plegats, hem de fer sentir amb força els nostres plantejaments i el nostre model de societat i dir ben alt que aquesta Europa que s’està construint, la del Projecte de constitució europea (al que amb molt d’entusiastament s’hi van sumar les centrals sindicals espanyoles), la del Tractat de Lisboa i la Directiva de la Vergonya, entre molts altres atacs a la dignitat humana i als drets de la classe treballadora, no és el model d’Europa que volem, no és el model de societat que volem construir. El model de l’Europa al servei dels interessos del capital no és el que ens interessa a les treballadores i treballadors del país i, per tant, toca combatre’l. Aquesta campanya que iniciem des de la Intersindical-CSC i l’Espai Jove vol ser, més que res, una batalla d’idees, entre les idees basades en la justícia social i la dignitat enfront les idees que representa aquesta Europa, la de la injustícia i l’explotació. La campanya pretén donar eines formatives per argumentar el perquè estem en contra d’aquesta nova directiva, així com de la construcció d’aquesta Europa i, per fer això, tindrem un web on poder descarregar-se documents i informacions sobre la Unió Europea i el que ella representa. Aquesta campanya també pretén recórrer el país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, realitzant xerrades informatives i formatives. A part de la formació, eina bàsica en la lluita per la justícia social, també volem sortir el carrer i diferents accions i concentracions seran convocades arreu del territori per dir No a les 65 hores, acabant amb una gran mobilització al mes de novembre, data escollida pel Parlament Europeu per ratificar la nova directiva. Aquesta campanya estarà oberta a adhesions tant individuals com d’organitzacions. Contra les 65 hores, contra l’Europa del Capital i davant les traïcions de les grans sindicals espanyoles, enfortim el sindicalisme nacional i de classe!

4

Treball

Mesures per paliar la crisi... on?
Davant d’una recessió econòmica com la que patim, les majors conseqüències sempre les pateix la classe treballadora. Davant d’això, des del govern central, es presenten paquets de mesures, suposadament per poder paliar aquesta crisi econòmica. Per una banda, a l’abril ja es va presentar alguna mesura com la rebaixa dels 400 euros en l’IRPF de la nòmina de juny de tots els/les treballadors/ es, la qual estava destinada en principi a augmentar el poder adquisitiu de la ciutadania (5.000 milions d’euros en total). Aquesta mesura, però, no ha servit per millorar molt la situació, ja que s’ha vist que els més beneficiats van ser, com de costum, els/les treballadors/es amb salaris més alts i en consequència amb nivells adquisitius més alts. Com una altra de les consequències, el govern espanyol ha hagut de congelar els salaris d’alts càrrecs de l’administració pùblica. Per altra banda, aquest agost, Rodríguez Zapatero va anunciar un paquet de solucions que “miraculosament” farien estalviar les despeses comuns de com a mínim 250 milions d’euros, entre 2008 i 2009. Entre aquests s’hi inclou la retallada de com a mínim un 70% de l’oferta d’ocupació pública o el congelament abans mencionat de salaris d’alts càrrecs de l’administració pùblica, alts directius d’entitats empresarials i organismes o fundacions pùbliques. I és que parlar de congelament (provisional, clar està) dels salaris d’aquestes persones com a mesura per garantir la capacitat adquisitiva de la clase treballadora sembla una broma de mal gust. Estem parlant que el senyor Zapatero va prometre que les mesures serien beneficioses per a la població amb menor capacitat adquisitiva i amb la congelació de salaris d’aquestes persones no s’influeix en el benefici econòmic de la clase treballadora. El que s’hauria de fer, si realment es vol beneficiar a la resta de treballadors, és equiparar aquests salaris, ja que, per posar un exemple, aquests alts càrrecs poden arribar a guanyar uns 80.000 euros a l’any, fent que el congelament davant de la crisi d’aquests salaris sigui una mesura rídicula i inservible, com normalment ens hi té acostumada la política liberal de l’Estat espanyol. Les altres mesures establertes al nou “paquet” són referents a finançament de petites i mitjanes empreses, habitatge, transport, energia i canvi climàtic, telecomunicacions i serveis. La veritat és que totes aquestes mesures son un maquilatge del model econòmic competitiu que volen establir deixant de segon (o tercer) plat el benestar i millora de poder adquisitiu de les classes més desafavorides. Com sempre, més del mateix.

5

Opinió

On es troba el jovent treballador català a l’Acord Estratègic 2008-2011?
Roger Tugas sec. de Comunicació de l’Espai Jove
A principis del mes de juliol passat, es va presentar en societat l’Acord Estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat 2008-2011, apadrinat per diversos departaments de la Generalitat de Catalunya (Economia i Finances; Treball; i Innovació, Universitat i Empresa), organitzacions empresarials (PIMEC, Foment de Treball i FEPIME) i sindicats d’obediència espanyola (CCOO i UGT). El govern, doncs, torna a escollir les mateixes parelles de ball de sempre, a qui sap que podrà acontentar fàcilment, especialment per la sospitosa proximitat de plantejaments i propostes entre uns i altres. I m’agradaria poder dir que és perquè les patronals es creuen l’Estat del Benestar més que ningú i defensen a capa i espasa els drets laborals de les classes treballadores, però la realitat no és ben bé així... Aquest pacte idealment havia de servir per afrontar en les millors condicions possibles la crisi econòmica dels propers anys i una de les parts negociadores havia de vetllar perquès les conquestes socials no se’n ressentissin o, en el millor dels casos, s’ampliessin, tot i que és evident que, una vegada més, aquesta part no ha fet els deures i l’acord que en surt avança ben poc cap a un model positiu per als treballador i les treballadores catalanes. I és que, a diferència dels detallats beneficis empresarials, tot allò referent als drets laborals i la qualitat en el treball està conformat per mesures cohibides, ambigües i excessivament tímides. I on més clar es veu és pel que fa referència al jovent treballador, més que res perquè és un apartat totalment inexistent, malgrat que els i les joves presentem les xifres més crítiques pel que fa a salaris, atur, sinistralitat i temporalitat laboral, entre altres. De les 102 línies de l’acord, doncs, un total de 0 tracten sobre el treball jove. Com a molt, hi podem trobar referències al sistema educatiu, on s’hi aposta per la Formació Professional i l’aprenentatge de l’anglès (mesures tanmateix positives, si finalment es compleixen, després de tantes promeses en aquest sentit) o per una major relació entre empresa i universitat (això ja no!). I, pel que fa a altres àmbits, la situació no és massa més engrescadora: mesures ambigües per garantir la igualtat de drets labotals per raó de gènere, una població nouvinguda tractada segons les tesis de la dreta europea, s’hi aposta pel transport privat i la construcció de més autovies, només es reclama (com ja feia l’Estatut) la transferència de l’Inspecció de Treball i Seguretat Social, es defuig exigir la gestió majoritària de l’aeroport d’El Prat... Tot plegat, molt decebedor, com a jove, com a classe treballadora i com a català.

6

Opinió

Llavors violetes per a una lluita inacabada
Anna Albareda i Sanz sec. de Polítiques Socials de l’Espai Jove
De la mateixa manera que el patriarcat existeix des de temps immemorables, també les lluites de les dones per reivindicar els seus drets vénen de lluny; segurament no tant com el masclisme i el patriarcat, però més del que els llibres ens fan creure i ens ensenyen. Ja en el segle XIX, grups de dones es mobilitzaven, enmig de la invisibilitat social que patien, per reivindicacions diverses; però és a finals del s.XIX, amb l’inici del sufragisme, que la seva veu comença a ser escoltada o, si més no, sentida. Sembla que no, però amb els anys les dones hem anat guanyant reivindicacions que actualment ens semblen bàsiques, com pot ser el dret a vot, el dret a no ser considerades com a menors d’edat, el dret a cobrar el mateix que un home per la mateixa feina... etc. Però lamentablement, aquest últim i molts altres drets laborals encara no han estat aconseguits, doncs encara ens trobem molts casos on les dones cobren menys que els homes per la mateixa feina, entre altres moltes discriminacions. Les lluites feministes actualment es basen principalment en el reclam del Dret al propi cos, per la legalització de l’avortament. D’altra banda, els mitjans de comunicació centren la seva particular batalla contra el maltractament masclista contra les dones. Evidentment aquestes reivindicacions són importants a destacar, importantíssimes, però tampoc cal oblidar unes discriminacions menys visibles però més quotidianes, com són les que pateixen les dones en els espais laborals: salaris més baixos, assetjament sexual, acomiadaments per embaràs, no flexibilització d’horaris per compatibilitzar vida laboral i familiar, etc. A més, encara ens trobem amb què les dones segueixen patint més inestabilitat contractual que els homes, i tenen més dificultats per accedir a feines que aquests, i més encara quan són de responsabilitat. Podríem dir que el famós sostre de vidre no és gaire transparent, ja que és molt clar qui són els càrrecs directius d’empreses, administracions públiques, espais polítics, etc. Homes. Les poques dones que aconsegueixen traspassar aquest sostre de vidre assoleixen rols masculins o es veuen obligades a convertir-se en superwomans (aquelles que són mares, mullers, empresàries, polítiques, i tot al mateix temps!), i a més es passen la vida havent de demostrar que són vàlides per el lloc que ocupen, cosa que no han de fer els homes. Què podem fer les dones davant una globalització del capitalisme que no només permet aquestes injustícies, sinó que les accentua? Seguir lluitant. Seguir treballant des dels espais propis per consolidar una veu feminista diversa però unida; però també participar del moviment obrer per tal que aquest adquireixi el discurs feminista que encara avui li manca i així poder reivindicar amb més força aquells drets que són bàsics, i treballar per acabar amb el capitalisme, amb el patriarcat, i amb tots aquells sistemes d’opressió que en ple segle XXI encara ens assetgen.

7

Història

Salvador Allende, 35 anys després
Les efemèrides són una bona eina per a recordar fets històrics i que el seu llegat no caigui en l’oblit. Tal dia com avui, 35 anys enrere, Pinochet liderava un duríssim cop d’estat contra el govern democràtic de la República de Xile i posava fi a la Unidad Popular encapçalada per Salvador Allende, una coalició de diferents forces d’esquerres que guanyà de forma ajustada les eleccions de 1970. La dictadura de Pinochet, que començà en un bany de sang on cal incloure-hi la mort d’Allende dins del mateix Palacio de la Moneda, donà peu a una dictadura militar tristament recordada per les actuacions de la DINA (policia secreta xilena) i per les operacions paramilitars promogudes per la nord-americana CIA, que tenen en la Escuela de las Americas i la Operación Condor un dels expedients més negres pel que fa referència al terrorisme d’estat. Les xifres encara no es troben del tot esclarides, però es parla de més de 3.000 morts, més de 30.000 persones torturades, un miler de persones considerades desaparegudes i un parell de centenars de milers d’exiliats. I és que la Unidad Popular xilena fou, des d’abans del cop d’estat, una experiència revolucionària dins del context polític que es respirà a la dècada dels 60 a numerosos indrets del planeta. A diferència d’altres estat veïns, les classes populars xilenes veieren la possibilitat d’accedir al poder per la via de les urnes, a través d’una àmplia i controvertida coalició electoral que hagué de fer front a moltes dificultats generades tant des de dins com des de fora del país. I és que tot i l’existència d’un sistema democràtic, els interessos nord-americans i de

les oligarquies locals vetllaven perquè qualsevol govern del continent americà no s’escapés del seu control. La Revolució Cubana i la vergonya passada a Playa Girón l’any 1961 enduriren encara més el control nord-americà i de les respectives classes adinerades sobre el destí dels diferents estats del continent. Així doncs, l’ajustada victòria d’Allende, en un marc d’elevada conflictivitat social, alhora que les esquerres apostaven per una novedosa transició pacífica al socialisme d’inspiració gramsciana, despertà grans temors als sectors conservadors i neoliberals, conscients que aquella podia actuar de percutor per a experiències similars en països veïns. Les reformes socials endegades (nacionalització de la banca i diferents empreses, acceleració d’una progressista reforma agrària, nacionalització de la indústria del coure -principal producte d’exportació xilè-, models de cogestió empresarial o garantir una alimentació bàsica a la població) foren mesures desenvolupades durant els tres anys de govern d’aquesta fràgil coalició, que hagué de fer front a vicissituds internes, a una dura campanya de desprestigi i violència social promoguda pels sectors adinerats i a una creixent inflació producte del boicot econòmic internacional i d’una elevada despesa social. La resta de la història ja és ben coneguda. No cal dir que els posicionaments de partida són similars als que visquérem l’any 36 a bona part dels Països Catalans, així com a l’Estat espanyol. Similars també a les actuals experiències que tenen lloc a Veneçuela o Bolívia i l’indissimulat soroll de sabres regat amb dòlars.

8