You are on page 1of 66

Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local?

Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEXOS

160
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 1: Recull de missatges i comentaris del bloc


http://comtessademolins.blogspot.com

161
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 2: Entrevista a M. Àngels Rocas, regidora de cultura durant la


celebració de l’Any de la Comtessa

162
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–Segons Rómulo Sans la Comtessa va néixer en el carrer on vostè viu,


què en sabeu d’això?

–Jo sé la història que he sentit explicar sempre, des que són petita. Sobretot
perquè el Ròmul Sans, me’n recordo que quan venia a passar les vacances
als estius, venia a casa. Sempre passava pel carrer i sempre entrava i jo,
bocabadada, sempre m’escoltava les històries que explicava perquè eren
com contes. I sempre explicava això, ell deia que el carrer de Cavallers era
justament per això, perquè era on vivia la gent de la noblesa d’aquella època
que no sé el que eren, si és història o si és llegenda. Que a l’altre costat hi
tenien les cavalleries i que en principi es deia que la Comtessa havia viscut
allà. A ell li feia molta gràcia sempre, el que per a nosaltres és el celler
actualment, que té una volta que era feta de canyes i de sorra i aguanta, i ell
deia que era molt i molt antic, se’n conservaven poques. Després també hi
havia una capella que quan van restaurar la casa, van pujar el terra, van
tapar alguna cosa que hi havia hagut a la planta baixa. Però que sí que hi
havia hagut una capella que donava al carrer. Semblava això que era una
casa senyorial.

»El que si sé és que per sota de casa hi ha un túnel que comunica amb
l’església. Que va des de l’església fins fora muralles que era on hi ha el
consultori mèdic actualment, que era l’hospital. O sigui sortia fora muralles i a
prop del riu que en aquella època passava per allà perquè la gent es
poguessin escapar. I es veu que sí, que efectivament des de l’església
s’havien escapat molta gent.

»Passa per sota casa perquè sempre que s’han fet obres a casa meva sona
buit. Els paletes ens ho diuen: ho sentiu, oi que sona buit? I pots anar seguint
el túnel i sona buit.

»I el meu pare ho recorda que de petit que havia fet aquest passadís. Entrant
a l’església a la porta que va al cor, nomes entrar hi ha un armari de fusta i
darrera hi ha la porta que donava al passadís que després la van tapiar. El
meu pare recorda que de petit ell i havia anat amb en Benjamin Bosch, el
pare de la Pepi Bosch, ell hi havia anat amb espelmes i van fer un tros però
que va haver un punt on les espelmes se li van apagar amb corrents i on hi
havia un tros que ja no van poder passar, en apagar-se’ls les espelmes es
van espantar i van recular. I es la única vegada que van entrar però sí que hi
era, ell ho recorda perfectament. O sigui que alguna historia sí que hi deu
haver de debò, no sé fins a quin punt en Rómulo hi va posar imaginació o
doncs també hi ha alguna cosa que és veritat.

–Vostè va conèixer en Rómulo Sans?

–Sí, sí, el vaig conèixer i quan era petita esperava els estius quan ell venia
perquè tenia molta curiositat i com que jo sempre preguntava....ell
m’explicava.

163
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–Quina relació hi tenia vostè amb en Rómulo Sans?

–No, relació de parentiu cap, únicament ell era un senyor que eren propietaris
de terres aquí a Sant Pere que venia a passar els estius, tenien una gran
casa amb un gran terreny que ara està tot edificat, allà on ara és ca la RuKi
tota aquella illa de cases, enorme, allò era l’horta de Can Sans, era molt i
molt gran, amb un gran safareig enorme i xiprers i jardins. I a l’altre costat,
allà on hi ha les cases de planta baixa, allà era la casa de can Sans, era una
casa senyorial d’abans, ben bé allò segles XVIII i XIX, amb una gran pati a
l’entrada i la casa que ho voltava tot. Però aquests senyors eren dos germans
i una germana. Un es va casar, però molt gran, la germana no es va casar i
ell tampoc. Llavors tampoc tenien fills, tenien uns nebots que venien, però no
sempre i al final, una gran casa però que si no fas obres i no hi vius sempre,
van començar a haver-hi goteres i es va anar fent malbé, i s’ho van vendre.
S’hi van fer les cases, Però era en allà, li dèiem el casal de can Sans.

–I aquest va morir ara fa temps, no?

–Aquest senyor fa temps que va morir, era advocat, i el seu germà també.

–Vivien a Barcelona?

–Vivien a Barcelona i a Barcelona també tenien illes de cases, eren


propietaris de fa molts anys. I el seu germà es va casar amb una senyora de
la província de Lleida, però ja es van casar una mica grans.

»I la seva germana, que jo sempre saludava, me’n recordo d’ella, pobreta,


perquè era bòrnia, o sigui: li faltava un ull. Tenia un ull tancat, a la virulé. I era
perquè en una festa a Barcelona, es veu que ella assistia a festes a
Barcelona quan ella era jove, de la Societat Barcelonina, varen obrir una
ampolla de xampany i el tap li va impactar a l’ull i va quedar bòrnia i no es va
casar mai. I sempre m’ho deien, l’avi meu, l’avi Sebastià deia: nena, al tanto
en el xampany a les festes perquè mira que aquella de can Sans, va quedar
bòrnia, sempre m’ho deia. I efectivament, pobra dona tenia un ull que el tenia
perdut.

–Quan es va fer la quinzena de la Comtessa de Molins, vostè era


regidora de cultura a Sant Pere, quin record en teniu?

–Era regidora, acabàvem d’entrar. Havíem entrat al maig i això es va fer a la


tardor. Vam començar amb un estat molt deficitari a les arques. Sobretot el
teu pare volia fer moltes i moltes coses, que era el que ho portava. I jo li deia
que l’ajuntament ja se’n faria càrrec. I a l’ajuntament teníem un forat grandiós
i jo els deia, escolteu que hem d’ajudar als de la Comtessa als regidors i a
vegades... Així que vaig arrapar tot el que vaig poder, de la Diputació, de
subvencions...

164
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

»El problema, pel que recordo, és que s’havien de fer uns gegants, es va
arribar a fer el que es va fer, de concerts i cercavila, ja has vist el programa,
amb un pressupost molt ajustat, però bàsicament perquè hi va haver molt de
treball personal tothom s’hi va ficar fins al coll, la teva mare, la Marta, en
Josep Maria, posant-hi hores...

»Però després s’havien de fer els gegants i s’havien de pagar, va venir en


Lluís Pares, i s’havien de pagar i aquí sí que vaig posar la meva cara i vaig
pensar molt a qui ho podia demanar, qui podia posar aquests diners. Com
que llavors jo estava treballant a l’Hidro, actualment FCESA-ENDESA, els hi
vaig vendre la moto i l’Hidro va finançar un gegant i l’altre estava pensant a
qui el podia fer pagar. I al final els de Miquel Alimentació, el seu president que
està casat amb una cosina meva, i llavors aquells dies va coincidir que vaig
parlar amb ell i li vaig dir: Home, vosaltres, el Gros Mercat... I al final va dir,
mira deixem del Gros Mercat i ho faré a títol personal, no vull ni que surti a la
publicitat ni res. I també el Gros Mercat va posar totes les begudes i coses
que es van consumir aquests dies; refrescos, aigües, patates... Va venir una
camioneta del Gros Mercat i va deixar anar tot un carregament.
Més endavant encara vam fer el capgrós de la Llúdriga que el van pagar els
dels Àrids Quaranta de Ventalló i a canvi vam anar a Ventalló a representar
l’obra. O sigui que això ens va sortir gratuït.

»Per la Comtessa vam fer moltes coses i va valdre molts diners, però ara si
s’hagués de fer encara valdria molts més diners perquè la gran quantitat de
treball personal i d’hores perdudes que es van posar per demanar
subvencions... no sé si sortiria també.

»Després també, una cosa personal que vaig aconseguir, és que em vaig
posar en contacte amb en Narcís Coderch amb qui som amics des de fa
molts anys, el vaig implicar perquè fes el cartell i ho va fer amb molt de gust.
Després la Caixa de Girona li vam demanar que ens pagués els cartells i els
programes de mà i al principi ens van dir que no. Però vaig demanar
audiència amb l’Arcadi Calzada, que era el president de Caixa Girona, que
era de Convergència i jo el coneixia, li vaig demanar una entrevista a Girona i
vam anar amb en Francesc Plà i ens va rebre molt i molt bé i al final ens ho
va pagar.

»Hi va haver molta gent que va participar, moltes hores perdudes però amb
molt de gust. Tothom estava molt engrescat només de mirar la foto de tots els
que van participar, tu mateixa que eres petita. Mires la foto i veus que va ser
molt maco.

»Aquí destacaria el treball personal de molta i molta i molta gent i totes les
estones que hi van dedicar. I a més a més una cosa que va semblar és que la
gent, d’entrada s’hi oposava, però en Prim Fullà va fer el quadre, però quan
veien el projecte s’implicaven molt, els engrescava molt.

165
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–Vostè s’hi va implicar directament?

–Sí, fins al final de tot

–També va actuar a l’obra de teatre?

–Sí, jo era la tavernera: la Malcuada, perquè en Francesc Plà va donar els


papers que li semblaven i a mi em va donar la Malcuada...

–I fins a quin punt s’hi va implicar l’ajuntament?

–L’ajuntament va finançar part del projecte. Vam tenir unes actuacions


musicals, tota la part d’actuacions ho va pagar l’ajuntament i el material que
es va fer per l’obra i que desprès va passar a ser de l’Elenc. Els vestits els
vam comprar, però va haver un grup de teatre de Salt que ens va deixar
molta roba; el vestit que jo tenia també era de Salt. De decorats no n’hi havia
perquè solament es van fer unes taules que van quedar per l’Elenc. També
es va acabar ràpid el Centre Cívic perquè encara estava a mig fer. Va passar
molta gent que va fer coses.

»Després de la Comtessa la gent va quedar molt i molt cansats perquè es


van haver de fer moltes representacions, que es van haver de repetir més
vegades de les que teníem previstes. S’havien tret moltes hores de son. Va
sortir molt bé i sempre dèiem que havíem de tornar a fer una altra vegada
alguna cosa sobre la Comtessa, però no volíem tornar a començar de
seguida i això es va anar passant fins que es va fer quan la Marta era
regidora de cultura, que va ser molt maco i es va fer el recordatori de la
Comtessa.

»Va ser solament un cap de setmana, però va ser molt maco. És difícil tornar
a repetir el que es va fer per la Quinzena de la Comtessa, però un cap de
setmana de tant en tant crec que hi ha moltes coses encara que es poden fer
i que val la pena.

–I com es va implicar el poble per la quinzena de la Comtessa?

–El poble, moltíssim, moltíssim... perquè recordo que, és clar, necessitàvem


mobles per l’ambientació de l’obra de teatre: a casa vam deixar una pastera,
perols. Després vam anar demanant per les cases... bótes per la taverna de
la Malcuada, un bressol de fusta... ningú dels que els vam demanar alguna
cosa ens va dir que no.

»Un altre personatge que recordo amb molt de carinyo és l’avi Tabernero,
que feia de bandoler... pensa que ens vam trobar en escena tres generacions
de la mateixa família.

166
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–Deien al Punt que hi havia molts actors voluntaris...

–Sí, molts, des del més gran fins al més petit crec que ens va unir molt, fer
una empresa col·lectiva del poble, una cosa que ens feia molta il·lusió a
tothom i que va unir molt. Tothom treballava pel mateix.

»Recordo que la vigília, el dia que a l’endemà s’inaugurava la Quinzena de la


Comtessa de Molins, el que recordo és que aquella nit vam estar tota la nit a
la Sala Nova, perquè llavors s’estava a la Sala Nova, acabant els gegants. I
ara les modistes... unes cosíem, les altres acabàvem de posar pedaços, la
capa del gegant que se li arrossegava, que no quedava bé. No vam dormir, a
l’endemà estàvem tots esgotats, amb unes ulleres...

»Anàvem dient, que no surten... que demà no surten... i tant que van sortir!
Va sortir tot perfecte.

–O sigui que la vigília de l’estrena del bateig del gegants...

–Sí, l’endemà s’estrenaven, es batejaven els gegants i a la nit s’acabaven de


fer. Els braços no se’ls posaven bé, la guitarra que en Miquel l’acabava de
fer, la daga de la geganta... i li posàvem les joies... Però només bons records
és el que queda. Els gegants van quedar molt macos i l’endemà quan la gent
els va veure sortir van quedar meravellats, molts no se’n sabien avenir que
els haguéssim fet nosaltres.

–Quina repercussió creu que va tenir Quinzena de la Comtessa al


poble?

–Jo crec que hi va haver una gran moguda amb moltes ganes de fer coses,
és veritat que després ens van quedar molt de cansament, perquè va ser
esgotador, es van haver de fer moltes representacions, però potser vam
veure que encara que era un poble petit se’n va parlar molt. Va tenir molt de
ressò a la premsa. La gent que va venir, tothom va sortir encantat de la vida.
Fins i tot la gent que va venir a actuar va quedar encantat. En Tero, el cantant
de l’Escala... En aquella escena de l’església, amb en Lluiset i la Marta, i en
Sagrado deia “És que es tan tendra, aquesta escena! Ho heu fet tant bé,
m’ho he passat tan bé!” Inclús els músics que van venir a acompanyar-nos en
totes les actuacions els hi va agradar molt.

»I nosaltres, al principi teníem molta por, jo estava ben espantada i com jo


suposo que tothom. I després vam veure que cada cosa que fèiem, perquè
era un no parar, que sortia bé i que la gent estaven encantats de la vida, que
fèiem una gran arrossada i que hi havia tothom, els del carnaval. Tothom molt
orgullosos de fer-ho i que se’n parlés tant i jo crec que va ser un moment en
que vam sentir orgull de poble. Van venir persones que ens havien ajudat, els
que ens havien pagat coses. També van venir a nivell de Consell Comarcal,
de la Diputació i tothom, encantat de la vida. Tothom els hi va agradar

167
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

moltíssim, moltíssim...

–I creu que hauria de tenir alguna mena de continuïtat?

–Sí, jo crec que sí. Si hagués anat per mi mateixa sempre hagués volgut fer
una mica més, el que passa que era una mica complicat perquè vam trobar
una situació difícil a l’ajuntament i a l’escola s’havien de fer moltes coses, per
exemple... Jo sempre proposava i a vegades els meus companys em deien:
Sempre estàs de l’altre costat, perquè jo sempre estava implicada i per si mi
hagués anat hagués fet més coses.

»Jo vaig estar vuit anys a cultura i la Marta va estar els altre quatre anys i
vam ser dues que tiràvem del mateix carro.

»Jo crec que només que cada any es fes alguna cosa no es perdria l’esperit
de la Comtessa.

»En tot cas penso que ara heu de ser una mica vosaltres, els joves els que
tireu endavant amb propostes com aquesta.

–Doncs moltes gràcies!

168
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 3: Entrevista a Francesc Vernet, professor d’història de l’IES Castelló


d’Empúries

169
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–Segons la llegenda, la vida de la Comtessa de Molins transcorre entre


els anys 1790 i 1826, aproximadament, que són uns anys d’una
profunda transformació social a Catalunya.
La Guerra del Francès significa l’ocupació d’Espanya per una força
estrangera i provoca molts enfrontament. Tot i l’oposició popular contra
l’invasor, ¿creu que les guerres napoleòniques van servir per fer entrar
a Espanya –i escampar-les- les idees de la Revolució Francesa?

–Crec que les idees de la Revolució Francesa van entrar a Catalunya (des de
1789, i sobretot des de 1792), però van tenir una repercussió molt minoritària
al Principat. Penso que només van tenir una bona recepció en un grup molt
reduït de la població, normalment persones de les classes benestants i que
tindrien un tarannà il·lustrat o favorable a la il·lustració.

»Pel que fa a l’Alt Empordà, hem de tenir present que durant la Guerra Gran
(1793-1795) la comarca va ser envaïda per les tropes de la França
revolucionària i que bona part de la població va fugir a zones sota
comandament hispànic. Durant aquest conflicte bèl·lic, i abans d’esclatar, les
idees revolucionàries van anar entrant, però el resultat a la nostra comarca va
ser més aviat bastant pobre. Els francesos eren vistos com invasors que
robaven i feien la vida molt difícil a la gent de la zona. No se’ls considerava
com llibertadors que venien a salvar el poble explotat per la noblesa feudal,
l’Església i l’absolutisme monàrquic.

–Segons la mateixa llegenda, Sant Pere Pescador va prendre exemple


de Girona i també tancà portes a l’invasor. De resultes d’això en
Napoleó hi envià el coronel Pierresfort a ocupar la vila. ¿Quin grau de
fonamentació històrica pot tenir aquest passatge?

–La informació de la que disposo em fa pensar que es tracta d’una història


inventada que no tindria una fonamentació real. Sant Pere Pescador en
aquesta època seria un poble d’uns 800 o 900 habitants; malgrat tenir
muralles des de l’època medieval no crec que oposés gaire resistència a les
tropes franceses. Pensem que durant la Guerra Gran només van resistir amb
un cert èxit, durant un temps, les dues places fortes de Roses i Figueres (que
tenia un gran castell-fortalesa). Quan es produeix l’inici de la Guerra del
Francès, el 1808, les tropes franceses entren lliurement en territori
empordanès, ocupen de forma pacífica el Castell de Sant Ferran de Figueres,
i no tinc notícia de cap poble o vila que s’hagi oposat a les tropes
napoleòniques (ni Roses). Aquest fet és degut a que els francesos,
inicialment, són vistos per les autoritats espanyoles com aliats que volien
conquerir el veí Portugal.

–A la llegenda també s’entén que l’enfrontament popular contra les


forces napoleòniques no eren tant per motius polítics o identitaris, sinó
pels petits excessos dels soldats contra els vilatans. ¿Creieu que és ben
bé així?

170
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–Per les notícies que tinc l’ocupació francesa del 1808 al 1814 no va ser
especialment més difícil que les que s’havien produït en altres moments de la
història. El fet que des de 1659, per la Pau dels Pirineus, l’Alt Empordà es
converteix en zona fronterera amb el reialme de França, va portar a tot un
seguit d’ocupacions de la nostra comarca i situacions conflictives amb els
veïns del nord. De tota manera, si comparem la resposta de la invasió durant
la Guerra Gran, que provoca un èxode important de població i un saqueig
important de pobles i masies per part de les tropes d’ocupació, sembla que la
convivència durant l’ocupació napoleònica hauria estat més pacífica i no tant
traumàtica (no és el mateix dominar durant un curt període de temps un
territori que després s’abandonarà, que ocupar una regió que posteriorment
s’integrarà a l’imperi francès).

»Evidentment que els soldats francesos devien provocar alguns incidents,


sobretot degut al fet que eren allotjats en cases dels pagesos de la contrada i
havien de ser alimentats pels habitants del lloc; però no hi ha informació que
faci pensar que fos una situació realment insuportable (com ho va ser
l’allotjament de tropes castellanes anterior a la revolta dels segadors, que és
l’inici de la guerra del 1640).

–La Comtessa es fa bandolera després de la Guerra del Francès, i molts


altres també se’n fan. ¿Realment va haver un daltabaix econòmic tan
gran com perquè reflorissin les activitats bandoleres a l’Empordà?

–El període de temps que va del 1814 fins el 1826 (any de la suposada mort
de la Comtessa de Molins) no sembla que hagi estat una època especialment
dolenta econòmicament parlant (si res més no, no hauria estat molt pitjor que
les dècades anteriors). Tenim notícia d’una gran sequera el 1817 que va
comportar una mala anyada agrícola i va disparar el preu del blat, i per tant
del pa (aliment bàsic de la població). Però aquesta situació podria haver
millorat els anys següents. El 1821 i el 1822 tornen a ser anys de males
collites i això hauria portat una altra vegada el fantasma de la fam a la
comarca. Però no hi ha constància d’una llarga sèrie d’anys dolents o de
grans fams que provoquen la misèria de la població. Cal tenir en compte que
la vida dels pagesos en aquesta època era molt dura si la comparem amb
l’actualitat, però aquesta era una situació bastant típica i clàssica de l’antic
règim socioeconòmic i del règim preindustrial, demogràficament parlant.

»A més a més, també podem constatar que les úniques bandes de gent
armada que neguitegen al comandant en cap de la fortalesa de Figueres són
les partides reialistes (que estan en contra dels liberals que tenen el poder
des del pronunciament del tinent coronel Riego el 1820) que corren per l’Alt
Empordà el 1822. També cal esmentar el fet que el 1823 arriben les tropes
franceses dirigides pel duc d’Angulema (els Cent Mil Fills de Sant Lluís), que
vénen a restaurar a Ferran VII com a rei absolut d’Espanya i acabar així amb
l’experiment liberal del Trienni Constitucional. L’exèrcit francès restarà fins el
1828 a la nostra comarca per reforçar el poder absolut de Ferran VII i evitar
un nou triomf liberal.

171
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–La Comtessa esdevé un personatge notable: cap de bandolers,


personatge conegut i mitificat, amb molt de carisma entre el poble, i
alhora perseguit per la justícia. ¿És possible un personatge d’aquesta
mena en aquell context històric?

–Crec que és bastant difícil que un personatge així no el trobem reflectit en la


informació de l’època, encara que sigui per parlar-ne malament i
desacreditar-lo davant de tothom. Per tant la historicitat total de la Comtessa
de Molins no és gaire gran, almenys per l’època en la qual s’explica que
actua. Una altra cosa seria que aquest personatge femení hagués viscut en
un altre època històrica (potser anterior) i, per diferents motius, s’hagués
descrit les seves accions en una època posterior. També cal recordar que
normalment les llegendes tenen un fons de veritat històrica però
distorsionada i adornada que fa difícil poder arribar a tenir una visió clara i
diàfana dels fets.

–¿Creieu que llegendes com la Comtessa de Molins poden ser d’utilitat


avui en dia per entendre un procés històric o és un simple passatemps
sense cap altre valor?

–Jo diria que les llegendes tenen normalment una finalitat moralitzant i
educativa que fan que es considerin interessants de transmetre de generació
en generació (els contes infantils també tindrien un tipus de funcionalitat
semblant); sobretot això era vàlid per una societat on els mitjans de
comunicació de masses no eren tan importants i potents com en el nostre
temps. Crec que les llegendes són també una manera de estrènyer els
vincles entre diverses generacions (avis i néts) i permeten, en un món cada
vegada més globalitzat, sentir-nos d’un lloc determinat.

172
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 4: Entrevista a Carles Reglà, historiador i membre de l’associació “La


Primera Brotada” de Sant Mori

173
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–Voldria saber què sap vostè sobre qualsevol cosa que pugui tenir
relació amb la Comtessa de Molins, o amb el Pastor de Batipalmes, i
quina relació poden tenir aquests personatges amb Sant Mori.

–Mira, amb això de la Comtessa de Molins, l’única cosa que sé és tot allò de
les llegendes de l’Alt Empordà, és l’única cosa que he llegit. Vaig estar
preguntant per aquí si algú n’havia sentit a parlar alguna vegada d’aquest
bandoler i no... ningú no recorda res, o no sap res sobre això.
Del que sí que hi ha record és del rellotger de Creixell, que era un bandoler,
que va existir de veritat i que el van condemnar a mort, el van “ajusticiar” a
Girona. Era el rellotger que venia a arreglar el rellotge de l’església i rellotges
particulars.

–¿I llavors entrava a robar a les cases?

–Exacte.

–Sí, ja n’havia sentit a parlar.

–Sí, aquest va existir de veritat.

–A quina època correspon el rellotger?

–És del segle XIX.

–Doncs, en teoria coincidiria amb l’època que se li adjudica a la


Comtessa de Molins, que és després de la Guerra del Francès.

–Exacte. Però, el rellotger de Creixell és més cap a finals del segle XIX,
abans que existís la Guardia Civil, he, he, he. Tothom per aquí se sap la
història, no?, d’aquella senyora que la van robar venint del mercat de
Figueres, que hi havia venut una vaca o alguna cosa així, i li van robar els
diners. Llavors, ella anava plorant pel camí i en aquell moment va passar el
rellotger de Creixell, com si fos una bona persona. I diu: què li passa, bona
dona? I ella va dir: que m’acaben de robar els diners, uns bandolers. Llavors,
el rellotger li va dir: no es preocupi, senyora. Va anar a buscar els companys i
va parlar amb ells i ella va escoltar que els deia: els morts no parlen!, perquè
ell els estava dient que l’haurien d’haver matat. I ella ho va sentir i de seguida
que va poder va denunciar-lo, i el van trobar i el van ajusticiar. El fotògraf de
Camallera em va donar la còpia dels... de quan va sortir als diaris la qüestió
de la mort del rellotger de Creixell.

»Amb el tema de la Comtessa de Molins, jo he escrit a uns parents que tinc a


Amèrica, que aquesta gent sempre conserven més les tradicions perquè han
sortit, i clar... i no, no m’han sabut dir res sobre la Comtessa de Molins.

–¿I sobre el rellotger de Creixell?

–Sí! Sobre el rellotger de Creixell, sí; la gent se’n recorda molt. Es veu que
era una persona normal, i que era bona persona, i molt sociable i que anava

174
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

per totes les cases arreglant rellotges i la gent se l’estimava. Una gent que he
consultat, que estan al Brasil, el seu avi havia estat el que tocava les
campanes d’aquí, el sagristà de Sant Mori no? I era amic del rellotger de
Creixell perquè venia a arreglar el rellotge de l’església i diu que ells
conservaven un rellotge que els havia regalat el Rellotger de Creixell.

–Però devia ser estimat perquè la gent no devia saber què feia a l’altra
vida... I devia fer servir el sistema aquell que reclamava per aquella
dona, allò de que “Els morts no parlen” i per tant no s’escampava la
història.

–Sí... i anava... feia moltes coses, no? Una d’elles que també es vestia de
frare i anava per les cases demanant caritat i que el deixessin dormir i,
llavors, a la nit robava. Però d’aquest personatge que, a més parla del castell
de sant Mori i tot... no en sé res. Sona llegendari...

»Jo li vaig preguntar fins i tot a una senyora que la seva família havien estat
els masovers del castell, i aquesta senyora inclús em va explicar que ella
havia nascut al castell, i que eren els masovers i que no... que no n’ha sentit
a parlar mai d’això.

–En tot cas, la seva opinió com a estudiós, quina mena d’importància
dóna a aquest tipus de llegendes que, bàsicament, com aquesta, són de
tipus local, perquè el que estic trobant és que fora de Sant Pere, això no
ho coneix ningú, i fins i tot dins de Sant Pere hi ha la versió Rómulo
Sans, com si tothom conegués la història per la versió del seu llibre...;
hi ha una mica la sensació aquesta... o bé s’ha perdut la tradició que
Rómulo devia trobar o bé ha estat una cosa que ell ha promocionat.

–No... era una tradició oral i ell la va recollir i no és estrany que ningú no la
recordi, no? Així com el tipus del Rellotger de Creixell. Ara, aquests dies estic
llegint un llibre i hi surt una història que em va recordar a allò; d’un bandoler
que va estar robant durant la Guerra del Francès i que al final de la seva vida
es va fer monjo, o sigui...que pot ser que hi hagi una similitud.

–¿I recorda el personatge aquest?

–No, però t’ho puc mirar... És el llibre aquest que estic llegint; Història del
Baix Empordà. És que no recordo gaire bé... és que estic llegint moltes coses
al mateix temps. Era un noble baixempordanès, diguem-ne, i que hi ha
moments a la història que es dóna al bandolerisme. Sobretot després que hi
ha hagut una guerra i que la gent es queda sense feina i llavors diu que al
final es va retirar en un convent, em sembla que a Sant Feliu de Guíxols. Jo
em vaig recordar de la llegenda del bandoler aquest que s’havia retirat al
castell de Sant Mori, per això dic que hi ha relació.

–Però el castell no té res de religiós, tot i que sembla ser que en principi
sí que era un espai que depenia del monestir de Sant Miquel de Fluvià...

175
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–Això ho diu en Pla i Cargol, em sembla. Ho diu però no ho demostra


documentalment. De fet, el document més antic que parla de Sant Mori és la
consagració de l’església de Sant Miquel de Fluvià. Llavors diu el que pertany
a Sant Miquel de Fluvià i diu que limita a migdia amb la parròquia de Sant
Mori, perquè en aquella època els rius encara no eren frontera. Que hi ha
discussió... perquè és clar, està en llatí i són termes així com, com... “fins al
coll de Sant Maurici”. Hi ha gent que s’hi ha dedicat, com en Casas, a
escriure la història de l’art romànic a l’Alt Empordà, s’ha dedicat a caminar i a
buscar aquests límits que diuen els documents...

–¿Però no estan gaire clars?

–N’hi ha que sí i n’hi ha que no.

–¿Voleu dir en Casas, que viu a Viladamat, o potser us referiu a Badia i


Homs...?

–Sí, en Badia i Homs, però el que més s’hi ha dedicat és en Casas, a caminar
i a buscar, per exemple, sobre el límit entre Sant Tomàs i Sant Miquel, ell
diu: “Això no existeix perquè jo ho he buscat i...” Una pedra, diu un document,
però no ha trobat cap pedra, per exemple. Bé, hi ha gent per a tot.

–Però està molt bé que es facin estudis d’aquesta mena, encara que a
vegades semblin dèries personals, però a vegades es fan troballes
importants.

–Hi ha un senyor, no sé si el coneixeu, de l’Escala, que té una llibreria que es


diu “Els Trobadors”. En Dídac és d’aquests. I hi havia anat amb en Casas i
coneix molt i ell potser us podria donar alguna pista. El que passa és que, jo
sempre el trobo una mica per casualitat, perquè vaig a la llibreria i està
tancada. Però de vegades me’l trobo pel carrer. I sempre vaig acumulant
preguntes i penso, quan trobi en Dídac, li preguntaré. I jo he caminat amb ell
per aquí per Sant Mori, i mira això què et sembla, i en sap molt, encara que
no és professional, però en sap molt. I aquest pont, mira la base és romana,
però la part de dalt és medieval; en sap molt. I hem trobat coses: un dia em
diu: estic buscant unes coses a Sant Miquel de Fluvià, que havien estat com
un monestir i abans que es fundés el monestir de Sant Miquel de Fluvià, i que
hi va haver un bandoler del segle XVIII que hi havia viscut a dins d’aquesta
cova, i la vam buscar i la vam trobar, la cova. Això és a prop de la font...

–¿Voleu dir uns refugis que hi ha anant cap al mas de la Barca? Que a
vegades hi ha immigrants que hi viuen...

–Exacte, doncs això ja havia estat refugi de gent. Diu que en l’edat mitja ja
havia estat una mena de cenobi, i que aquell havia estat el monestir original, i
que després havien fundat l’altre. I hi ha la història d’aquest senyor que
estava arruïnat i que vivia allà, en aquestes coves. S’ho va gastar tot allà a
cal Barquer, que hi havia un hostal i s’hi jugava.

176
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–El mas de la Barca, és la història que surt a la novel·la Solitud, que


parla d’un barquer riu amunt, i que quan fan el pont es queda sense
feina. Sembla ben bé la història del mas de la Barca.

–Sí, ella, té això que explicava coses i no explicava el nom. Sembla que està
parlant d’una ermita del Pirineu, i després resulta que parla d’una ermita que
sí existeix al Montgrí. Però això de la barca no ho havia sentit. Aquí hi ha un
tros, a prop del riu, que es diu el Bosc de la Barca. I també cal Barquer, que
ara està revitalitzada, molt maco.

–Sí, veig que l’han arreglat de dalt a baix, però també tenia la seva
gràcia com a ruïna.

–Bé, ara ja les ruïnes, el meu germà treballa en una immobiliària i sempre diu
que a cada moment li arriba gent de Barcelona i li diu: “jo vull unes ruïnes,
barates...” No, això ja no existeix. Vostè el que vulgui comprar aquí surt car,
ni que siguin ruïnes.

–Si les rehabiliten amb una certa gràcia, hi surt guanyant l’espai. El
problema és quan es fan nyaps.

–Allò es veu que és antiquíssim, i que ja diuen que això era un lloc per hostal
però ja en època romana, quan hi havia el pont romà, que passava per allà a
prop, diuen. Encara s’hi veuen les pedres. Les estaven robant. El picapedrer
de Camallera, sort que l’alcalde de Sant Miquel ho va parar. S’estava enduent
les pedres.

–¿I estan ben bé davant del mas de la Barca, aquestes pedres?

–No, una mica més a baix, seguint el corrent del riu.

–Però, sota el pont del tren es veuen unes estructures, però fetes de
pedruscall, no ben tallades i ben posades com correspondria a un pont
romà...

–És més avall. Quan el riu està molt baix, és visible. I aquest senyor les
estava traient, perquè són pedres que es veuen tallades. I aquest senyor, si
veniu d’Orriols cap a l’Escala, quan passeu pel costat de Camallera, a mà
dreta, es veuen. Aquest senyor ho té tot en allà, de totes menes. I a vegades,
quan desapareixen pedres importants, les van a buscar allà. Em va explicar
en Dídac que havia desaparegut un menhir de Vullpellac i van anar allà, a
veure si l’havia agafat ell, el picapedrer.

–És un personatge, doncs.

–Sí, és un personatge per sortir en una novel·la.

–Ja tenen el títol: “El picapedrer de Camallera”.

177
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–Sí, sí. És com per fer una llegenda. Veus allò i sembla tot com malendreçat.
És un solar amb trossos de pedra per tot arreu. I quan saps aquestes
històries... Una vegada algú em va demanar un morter de pedra, i vaig
pensar, això, si existeix, n’ha d’haver algun allà al picapedrer de Camallera, i
no, no, no en vam trobar.

–Li agraeixo molt que m’hagin contestat des de l’Ajuntament, perquè he


enviat cartes a tots els Ajuntaments dels llocs on passen episodis de la
Comtessa de Molins, i de moment només he rebut dues respostes; de
moment; però agraeixo molt la gent que ha contestat perquè, com a
mínim, encara que només sigui per arribar a la conclusió que la llegenda
és un localisme, ja s’ha fet una mica d’investigació per afirmar-ho.

–Jo tinc la impressió, puc estar equivocat, però tinc la impressió que aquest
senyor que va escriure aquest llibre, bé, diuen que era molt amic del capellà
de Sant Pere, i que aquest capellà li explicava que sabia moltes històries,
però que ell també va posar-hi molta imaginació, que era creatiu ell també, i
surt una festa a Ventalló, que surt el gegant que balla amb la Comtessa de
Molins, que no sé si això ha existit, però parla dels senyors de la comarca
que estaven allà reunits a Ventalló, i parla fins i tot que hi havia el baró de
Sant Mori i això és una mica difícil perquè aquesta gent no vivia a Sant Mori.
Ells cobraven els censos de Sant Mori però ni venien al poble, no coneixien la
gent de Sant Mori, tenien el seu batlle, que deien.

–¿No pot ser que en diguessin el procurador? Perquè gent de Sant Mori
s’hi ha referit amb aquest nom...

–Antigament li deien batlle. El batlle sempre era el representant de l’autoritat,


com diríem ara el capatàs, l’encarregat que havia de cobrar i enviar els diners
al senyor. I això havia existit aquí, inclús hi ha can Batlle, que era la casa on
havia viscut el batlle. Ara, als alcaldes, els diuen batlle, però a mi m’agrada
més alcalde que batlle. Als pobles de per aquí sempre hi ha can Batlle.

–Sí, com a la plaça de Ventalló que can Batlle ara és un restaurant.

–Ah, sí, can Pera Batlla. El batlle sempre era l’encarregat de cobrar. Era el
capatàs –no sé si és correcta la paraula en català. Era el que representava el
senyor.

–Doncs, moltes gràcies, senyor Carles.

–Bé, hem fet una... Jo he preguntat a persones grans sobre la Comtessa, i


no... En canvi sí que parlen del rellotger de Creixell, que va impressionar molt
a la gent, inclús en Josep Pla va fer una enquesta sobre el rellotger de
Creixell, i... va fer-ho com estàs fent tu, un treball de recerca, i ell de seguida
escrivia... ¿Al meu país? O potser a escrits empordanesos. Aquest senyor va
escriure i escriure... Mira, el rellotger de Creixell, pàgina 157. ¿Veus? Llavors,
ell va fer un qüestionari i anava per tots els pobles preguntant a la gent i als
coneguts i aquí ho explica tot, la història del rellotger de Creixell. És molt
curiós perquè diu, hi vaig al bar de Camallera i estan jugant a cartes i sento

178
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

que diuen “Els morts no parlen”, i diu aquesta frase ha quedat enganxada a la
ment dels empordanesos. Va a Creixell, que està a prop de Borrassà, i el que
en diuen els Terraprims d’Empordà era el lloc on ell feia la seva tropelleries. I
n’hi ha un dels seus companys que era de Vilopriu que li deien el menut de
Pins que una vegada diu que van agafar el cobrador d’impostos que venia de
Girona venia aquí a cobrar a les masies els impostos, i el van agafar i el van
matar de mala manera, el van cremar i van ballar sardanes diu la llegenda,
també, perquè això d’agafar el cobrador d’impostos i cremar-lo i ballar
sardanes al seu voltant, és llegenda . En tot cas aquest menut de pins també
el van ajusticiar el mateix dia que el rellotger. I es pregunta, ¿no hi ha
descendents? Doncs, no, van desaparèixer. És clar que van desaparèixer de
per aquí. I això si que ho recorden a Amèrica, això del rellotger de Creixell.

–Preguntaré en Dídac.

–Ell sap molt, perquè ell, a part que ha caminat i que li interessen tots
aquests temes, a ell li arriba gent, enginyers que van treballar per fer la via
del tren, a finals del segle XIX, que com clar això anaven per tots els pobles i
anaven mirant els terrenys i això i van recollir moltes llegendes, també, i
creences, i que diu que està publicat això, ell ho deu saber, pregunteu-li.
Perquè aquesta gent també era com aquest que va recollir aquestes
llegendes, doncs potser hi ha alguna cosa aquí. Jo, m’interessaré pel tema
també.

–Però ja m’heu fet molt de favor amb el que heu trobat. Li estic molt
agraïda.

179
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 5: Entrevista a Narcís Coderch, autor del cartell de la Quinzena de la


Comtessa de Molins

180
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–Quin record tens de l’any de la Comtessa de Molins?

–Per mi va ser un any important. Primer parlant de cara al poble de Sant Pere
representava un canvi en l’Ajuntament, que és clar, jo no sóc d’aquí i no t’ho
puc dir, però semblava un canvi important, diria que havien canviat de partit.
Llavors es va muntar tot allò de la Comtessa de Molins i el poble s’hi va
implicar molt. Jo diria que va ser una cosa molt maca. En aquella època jo
venia molt sovint a Sant Pere Pescador, bé, encara continuo venint, i amb la
mateixa colla i així, el que passa és que aquella època potser va coincidir que
vivia molt al poble; veníem a sopar al poble, sortíem després de sopar als
bars del poble... I el fet que es representés la Comtessa de Molins, que es
muntés allò de la Taverna de la Malcuada, i que hi hagués tanta gent del
poble implicada, molts d’ells amics meus i coneguts... no sé, penso que de
cara al poble de Sant Pere va ser molt important i a mi m’alegrava perquè no
sé, mira...

–Sí, s’hi va implicar molt tothom...

–Sí, era una mena d’auto sagramental; tot el poble actuava. No t’ho puc dir
exactament però em sembla que hi havia 150 persones a l’escenari, o 200,
allò que dius “Osti! Hi ha tot el poble aquí” i penso que era important. Recordo
que quan es va representar allà al pavelló..

–Al Centre Cívic.

–Sí, al Centre Cívic. Doncs ens vam cardar de fred miserablement però
tothom va aguantar fins al final, i mira que era llarga. Era una obra llarga i
pesada, era una mena de pastorets, bueno, i que estava molt bé. Bueno, allò
que sents comentaris de diversa gent i ningú ho va criticar, a tothom li va
agradar molt. Van venir els meus pares i tot, i els meus pares són grans.

–Sí, va agradar molt. De fet, la van haver de repetir dues vegades perquè
molta gent es va quedar sense entrada.

–Sí, jo ho recordo com una cosa molt maca.

–En què t’hi vas implicar?

–Bé, a mi em van encarregar el cartell, que em va fer moltíssima il·lusió,


perquè coneixia a la Maria Àngels Rocas i vaig estar-hi treballant. A mi m’ha
agradat molt sempre fer cartells i tot el món del cartellisme. N’he fet bastants
al llarg de la meva vida, i per mi aquest va ser un cartell important perquè a
nivell tècnic no tenia límits, és a dir, que no era un d’aquells cartells que et
diuen “no, ha de ser un cartell de mida petita” o “ a dues tintes”. Jo tenia
camp obert, és a dir, el podia fer com volgués. I vaig fer una obra de la qual
n’estic molt content. Sí, el tinc penjat a casa. Tots els cartells que he fet els
tinc emmarcats, però no penjats, no per res, sinó perquè no tinc prou espai,
no? Però aquest és un que sí que el tinc perquè m’agrada i perquè em fa
il·lusió i perquè és de Sant Pere i perquè sempre m’he sentit una mica d’aquí,
de Sant Pere. La meva família és oriünda d’aquí.

181
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

»Bueno, no solament vaig fer el cartell, sinó que també un dels reliquiaris que
jo faig el vaig fer de la Comtessa de Molins i encara el tinc a casa. És un
reliquiari molt maco, una mica pretensiós, potser. Guardo pèls púbics de la
Comtessa en una mena de vitrina i unes calcetes de la comtessa fetes amb
tela metàl·lica i amb cuir que són espectaculars. No sé, es una peça maca,
l’he exposa en diversos llocs i ha tingut bastant d’èxit. Aquí, a Sant Pere,
quan van fer allò de la Comtessa també la vaig portar.

–Quina repercussió creus que va tenir la quinzena de la Comtessa en el


poble?

–Bé, això no t’ho sé dir. Però penso que ha tingut una repercussió bona,
encara ara se’n parla. El fet de la Comtessa de Molins, jo, que havia vingut
aquí, a Sant Pere, des que vaig néixer, a passar els estius i hi tinc família, i
sempre havia sentit a parlar de la Comtessa de Molins. La meva mare, i ara
jo, tinc un dels llibres que va escriure Rómulo Sanz, sobre l’Empordà...

–El Ampurdán en el siglo XIX.

–Sí, en el segle XIX, i a més el tinc dedicat a la meva mare, vull dir que és un
llibre que me l’he llegit. Sempre havia sentit parlar de la Comtessa de Molins i
em va fer gràcia que en la conferència inaugural, el noi que ho va fer, que no
recordo com es deia... sí, aquell noi de Mataró, ara me’n recordo, Jordi
Bilbeny... Ara, ara m’ha vingut... digués que no havia existit mai, perquè era
una cosa que era tan present com a element popular que com diuen, bueno
això és un conte, una llegenda i no existeix penses: sembla mentida perquè
era evident que sí.

–El treball d’en Bilbeny apunta que no... ella va existir però els fets que
se li atribueixen són pura llegenda.

–Sí, suposo que aquest personatge d’una manera o d’una altra havia d’existir
però que tal i com el coneixem nosaltres o tal i com ens l’han projectat,
segurament no. És una llegenda, però les llegendes formen part de la nostra
vida, són actuals, vull dir que nosaltres també som llegenda. El que explica
algú de tu que et mig coneix, o de mi també pot ser llegenda, hi ha coses que
són, altres que s’hi semblen, altres que volen ser i això es va passant d’una
boca a un altra i ja saps que acaba deformat...

–Què es podria fer per a mantenir viva la llegenda?

–No ho sé. El que passa és que si que es va fer una obra de teatre, que es
podria anar representant de tant en tant en una data determinada com els
pastorets.

–El problema és que amb tots els actors que hi participaven...

–Sí, tornar-ho a fer tot és complicat, però quan fas els Pastorets i hi ha tot un
poble implicat i com que és una tradició centenària sembla que és molt fàcil;

182
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

en canvi, això és una cosa nova, no es tradició, és nou, cada any haver-ho de
representar, no ho sé, és difícil això ha d’haver-hi algú que ho promogui.

–Sí, la M. Àngels Rocas va proposar que un cap de setmana cada any


fer ja sigui una obra de teatre, una exposició, una xerrada...

–Sí, el primer any van fer la quinzena, el cartell posa la quinzena de la


Comtessa de Molins amb el qual es van fer moltes coses, jo ara no els
recordo, sé que hi havia conferències, jo hi vaig anar a una, es va fer l’obra
de teatre, es va fer... no sé, es van fer moltes coses...

–Exposicions, tallers, tallers de dansa, els gegants...

–Sí, els gegants mateix es van fer sobre la Comtessa de Molins. Doncs
potser cada any a una època que al poble li anés bé, no ho sé, això s’hauria
de mirar però és un poble bàsicament agrícola, potser una època que no fos
l’estiu perquè potser és massa època que hi ha més treball entre els camps i
el turisme. Una època d’aquelles en que fluixeja la feina, que es pogués
implicar la gent d’una manera còmoda i fer algun muntatge anual, encara que
fos diferent cada any. Es podria fer. Clar hi ha coses que són molt còmodes
de fer com exposicions o tallers i hi ha coses que són més complicades, com
obres de teatre, perquè s’han d’assajar durant mesos i requereixen de la
bona voluntat de molta gent i de diners...

–De diners...

–És clar, i això és més complicat. Ho dic perquè jo estic mig posat amb els
Pastorets d’Olot d’un dels centres d’esbarjo d’allà i és complicat. I mira que
són coses que porten molts d’anys fent-se i hi ha... però tot i així anar-ho
tirant endavant és arrastrar un carro de pedres, vull dir, i aquí al ser nou és
més complicat. Si se m’acudeix alguna cosa ja t’ho diré.

–Tornem a parlar del cartell...

–Per fer el cartell, la noia que em va servir de model era una alumna meva de
Belles Arts, bueno, no em va fer de model, no “posó para mi” ni molts menys,
però sí que m’hi vaig inspirar, per les seves faccions de la cara, que tampoc
és que sigui un retrat, però bueno, tenia aquell tipus de cara. Li vaig exagerar
el color del cabell perquè aquella noia tenia un color més semblant al coure i
al cartell el vaig pintar vermell. Llavors, a l’hora de fer el vestit, per època,
coincidia una mica amb Las Majas de Goya.

–Sí, un vestit així ample.

–Sí, exacte. La línia és d’un vestit de Maja i hi vaig posar les quatre barres
catalanes perquè tenia aquell rerafons que defensava Catalunya i el poble de
Sant Pere enfront de l’invasor, i tal, era una dona amb molt de valor. També li
vaig posar unes espardenyes i una pistola en una mà perquè era una
atracadora. La vaig dibuixar amb un cavall blanc al costat, tot i que a la
llegenda no deixava gaire clar si era un cavall blanc o un cavall negre però

183
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

per composició m’anava bé fer-lo blanc, tot i que potser negre també
m’hagués quedat bé, no ho sé. Però bé, em va anar bé, pels colors, posar
aquell blau de fons, de cel de tramuntana, és a dir, un blau net, un blau
montserrat, allò azulete. Llavors, li vaig posar el cos del vestit de color morat
per la bandera de la república, perquè és un color feminista... en fi. Per mi els
colors també tenen la seva simbologia i vaig pensar que aquest era encertat,
podria haver portat el cos verd, blau marí o, jo que sé. Però bueno, sempre
intento buscar una mica de rerafons...

–Sí, que tingui un significat i es pugui interpretar.

–El primer projecte de cartell el vaig fer, perquè, és clar, abans de fer el
definitiu a la mida que toca, faig una mena d’esbós que el treballo molt fins a
treure el definitiu i llavors el calco, però clar, està fet a mà, no està fet per
ordinador. Aquest projecte el té un amic meu, en Pepe Semarany, un amic
meu de Barcelona, que li vaig donar perquè li agradava molt. Llavors, és una
dona que porta un vestit similar, que porta la faldilla arromangada d’un costat,
així per muntar a cavall. Així com en el definitiu portava la faldilla tirada i
només li sortien els peus, doncs en aquell ensenyava una cama i portava
botes. Portava pistola igual, la posició és pràcticament la mateixa i el fons del
cartell no era llis, sinó que sortia la silueta de Sant Pere Pescador, és a dir, el
campanar, la torre Caramany i arbres, però al final ho vaig desestimar. I com
que el títol de la festa era “La Quinzena de la Comtessa de Molins” doncs
vaig eliminar-ho tot i només vaig deixar la Comtessa de Molins i, de fons, la
taca blanca del cavall, perquè en realitat el cavall no és res més que una taca
blanca que dóna importància al que és la figura de la Comtessa que és la que
està en colors. I ho vaig deixar així. Ja et dic, normalment, quan faig un
cartell, m’agrada que el títol estigui representat en el dibuix, vull dir que si és
de Sant Pere cal que hi hagi alguna cosa de Sant Pere, però en aquest
moment vaig pensar que solament n’hi havia prou amb el cel de tramuntana. I
així es dóna més importància a la figura de la Comtessa. Vés, ho vaig decidir
així i així es va quedar.

–Va agradar molt. La M. Àngels em va explicar que tu coneixies en


Ròmul Sans.

–Sí, coneixia els tres germans Sans, que si ara fossin vius tindrien 100 o 110
anys, devien ser de l’edat del meu avi, eren gent nascuda al votant del 1900 o
1910, serien d’aquella generació. Llavors eren tres germans: dos nois i una
noia, no recordo per quin ordre, quin era el gran i qui era el petit.

–Diria que la nena era la petita...

–Podria ser. Llavors, hi havia la Júlia, en Rómulo i en Fernando Sans. Tots es


van mantenir solters fins a les seves vellors, és dir, en Fernando Sans es va
casar que tenia seixanta i pico o setanta anys, que era un senyor gran.
Venien aquí amb un Seat 1400 i eren, quan jo els vaig conèixer, una gent que
havia anat molt a menys però havien sigut molt rics. La Júlia era bòrnia d’un
ull perquè tenia un ull, no buidat, el tenia com blau cel, això entelat. Havia
sigut, feien unes festes, aquí a casa seva, durant tot l’estiu en les quals

184
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

només convidaven als veranejants. Jo ho sé perquè la meva mare, com que


era veranejant, sempre estava convidada tot i que devia ser una nena
comparada amb ells. I la Júlia feia venir amics seus d’Alemanya, la creme de
la creme, estem parlant dels anys trenta i quaranta, fins i tot a principis dels
cinquanta. Llavors feien unes grans festes aquí a casa seva, i la meva mare
sempre em deia el mateix, la gent del poble no hi anava, només anaven els
seus amics i els veranejants. Llavors eren una gent d’aquells que no havien
treballat mai, que vivien sempre de rendes. Llavors, tant en Rómulo com en
Fernando, eren gent que s’havien dedicat a l’estudi, a escriure, a llegir. És
clar, ells no treballaven, eren rics i vivien de les rendes que els hi
proporcionaven les seves finques i les seves coses. Llavors es dedicaven a
tasques més aviat culturals. És clar, després de la guerra totes aquestes
coses van anar a menys i ells van anar perdent, perdent, fins que van morir
pràcticament en la ruïna. I la Júlia Sans que va ser l’última de morir se’n va
anar a viure amb un senyor que no recordo com es diu però que encara ve a
veranejar aquí a Sant Pere que te un apartament al Bon Relax, que li deien
“el nene”, que era el fill d’una serventa o d’un masover que havien tingut i que
el cuidaven, saps, el tenien com afillat.

–De l’edat de la Júlia?

–No, ara aquest senyor ha de tenir setanta anys, era més jove que la Júlia,
clar era un nen. No era el seu marit, no, no... com que eren rics, doncs, el nen
de la serventa el portem amb nosaltres, viatja amb nosaltres, el portem cap
aquí, mira, li feien aquest favor, potser era la seva padrina, jo què sé... i el
tenien apadrinat. I en va tenir sort, perquè al final de la seva vida, que
aquesta dona no tenia absolutament res, ell la cuidava com si fos una àvia.
Però realment no eren res. I era un senyor que jo encara si el veiés el
coneixeria. Me’n recordo perquè la passejaven, un matrimoni que deuen tenir
fills, i els fills d’aquest matrimoni deuen ser grans.

»Però sí que me’n recordo, en Rómulo Sans passejava amb un polo de color
granate, un bastó de canya i un sombrero de palla i feia el cafè al bar cada
tarda. I quan jo era petit, jo tenia sis o set anys, me’n recordo, anava amb el
meu avi, anàvem a prendre el cafè amb ell. Era tota una institució.

–Eren amics del teu avi, la família Sans?

–Sí, eren ... abans, és clar els pocs veranejants que hi havia, tots eren amics i
coneguts, és clar, els veranejants venien a aquest poble a veranejar i la gent
del poble treballava... I jo els recordo. I sé que en Fernando Sans es va casar
amb una senyora gran però no és que es cases quan tenia cinquanta anys,
és que em penso que es va casar de seixanta i pico o de setanta, això no t’ho
puc puntualitzar perquè, és clar, quan tens deu anys, a la gent gran la veus
molt gran, potser no ho eren tant però eren molt grans, això sí. Això hauries
de parlar amb algú que tingués a hores d’ara setanta o setanta cinc anys i
t’ho sabria explicar perfectament.

–Clar.

185
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–És clar, jo, llavors, t’estic parlant d’una època quan jo tenia deu, onze i fins i
tot set anys, i és una memòria una mica borrosa. Recordo coses, però, sí del
Rómulo Sans, de la Júlia evidentment, com que els meus pares tenen una
casa al Bon Relax i ella llavors s’estava a casa del “nene”. El meu pare li deia
“el nene”, perquè el meu pare també era veranejant aquí a Sant Pere i també
havia estat convidat a les festes que feia la Júlia, és clar, aquell nen que era
més petit que el meu pare, el meu pare en té setanta-vuit, doncs aquell nen,
posa que en tingui setanta o seixanta i pico, era “el nene”. Deien “ha vingut
amb el nene” i el nene era aquell nen que el mimaven i el cuidaven. Ja dic
devia ser el fill d’algun masover que el tenien com adoptat. Després s’ho van
vendre tot.

–Sí, ja m’ho ha explicat la M. Àngels... com que venien molt poc, van
anar malament de diners, s’ho van haver de malvendre i es van quedar a
viure a Barcelona.

–Sí, es van quedar a viure a Barcelona i solament va acabar venint aquí, a


Sant Pere, la Júlia, però es van arruïnar totalment quan ja eren molt grans,
eren vells. I la Júlia Sans era bòrnia d’un tap de cava de suro, de xampany,
en una festa. Jo compto que no era el tap de suro, sinó que el tap de suro
devia anar amb la xapa metàl·lica i amb la mica de ferro li va rebentar l’ull,
perquè un tap de suro ha de picar molt fot per que et deixi amb un ull així, en
canvi amb un ferro és més fàcil. Però si, era bòrnia d’una festa.

–Bé, gràcies per les teves paraules i a reveure.

186
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 5: Entrevista a Gemma Silvestre, membre de l’Elenc Santperenc que


va fer el paper de Comtessa a l’obra La Comtessa de Molins

187
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

–Quin record tens de l'any de la Comtessa de Molins?

–En guardo molts bons records, va ser un any molí intens! En primer lloc per
tot el muntatge de l’obra de teatre La Comtessa de Molins, que movia unes
100 persones entre actors, tècnics, tramoies, modistes... (treballaven junts
pares, germans, avis, fills, nets...), era reviure la història de Sant Pere amb
els seus actuals habitants, la majoria descendents de tots aquells homes i
dones a qui representàvem, i recordar-ho encara m'emociona...

»En segon lloc tots els actes, xerrades, col·laboracions particulars, i treballs a
l'escola, que es van ter a raó d'aquest tema. Tot el poble s'hi va abocar de
ple.

»I en tercer lloc va ser l'incentiu de crear els Gegants de Sant Pere "Narcís i
Teresa" (el Gegant de Ventalló i la Comtessa de Molins), donant lloc tot
seguit a formar la Colla Gegantera "Els bandolers".

–En que t'hi vas implicar?

–Com a membre del grup de teatre "Elenc Santperenc", vaig representar a


l'obra el personatge principal: Teresa de Molins i Bach, anomenada la
Comtessa de Molins.

»No cal dir la il·lusió, i alhora angoixa, que vaig sentir quant em van proposar
representar aquest personatge. Em feia molt respecte no poder estar a
l'alçada d'aquella dona, aleshores tan valenta com a defensora del poble i
bandolera, i com de cop treia els seus sentiments a flor de pell...

»Però finalment puc dir que, després del gran repte que em va suposar i
hores infinites d’assaig, crec que vaig aconseguir-ho!. Em va emplenar en
tots els sentits, i em sento molt orgullosa que comptessin amb mi per fer
aquell paper (és un personatge que no oblidaré mai, i el tornaria a
representar les vegades que convingués).

»Mesos més tard, degut al gran èxit de la representació de l’obra, van ser
diversos els ajuntaments i associacions de pobles veïns que ens van
demanar par representar La Comtessa de Molins a la seva vila, però era
impossible moure un centenar de persones i tot el muntatge que portava...
Aleshores en Josep-Càndid va fer una versió de l'obra molt més reduïda que
implicava menys actors i un muntatge més senzill, que es podia adaptar
perfectament a qualsevol tipus d'escenari. Amb l'obra anomenada La
Comtessa i el Gegant, vam recórrer la majoria dels pobles dels que
s'esmenen en escena.

»També vaig formar part activa, junt amb la meva família, de la Colla
Gegantera "Els Bandolers de Sant Pere", que vam portar a passejar per arreu
de les comarques gironines els nostres gegants "Narcís i Teresa".

»Encara que no fossin els més bonics, tots els membres de la colla ens en

188
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

sentíem molt orgullosos, doncs tots i cadascun de nosaltres hi aportava el


seu gra de sorra (alguns una roca), per poder-los treure a ballar cada
diumenge que hi havia trobada.

–Quina repercussió creus que ha tingut en el poble?

–Ha donat l’oportunitat de donar a conèixer als santperencs una part de la


nostra història, desconeguda per molts de nosaltres, sigui veritat o sigui
llegenda...

»La major part de la gent de Sant Pere va participar de molt bon grat en
alguna activitat, i això va deixar arrels. Jo crec que no hi ha casa ni família
que no s'hagi parlat de la Comtessa de Molins.

»Potser el poble necessitava tenir una història per contar, un passat en el que
se sentís identificat ..., pensa que estem rodejats d’històries i llegendes:
gregues i romanes per la part d'Empúries, medievals per Castelló, reines per
Fortià i Sant Pere va fer reviure la seva Comtessa!

»Inclòs ara que ja han passat més de deu anys, encara hi ha algun foraster
que demana per la història de la Comtessa de Molins.

–Què creus que es podria fer per mantenir viva la llegenda?

–De moment, tu que ja la vas viure, encara que eres molt petita, ets un
exemple a seguir per mantenir viva la flama del record ten aquest treball de
recerca. Et felicito!

»Jo crec que a l’escola és un bon punt per donar a conèixer la llegenda, i
sobretot ara que hi ha tanta diversitat de cultures, és bo que la mainada a
través dels mestres sàpiguen d’on vénen les seves arrels, i a la vegada els
nouvinguts coneixen els costums i la història del nostre poble.

»A part de l’escola, jo optaria per celebrar cada any una jornada dedicada a
l’època de la Comtessa, com per exemple fan a Castelló amb el Mercat
Medieval, a L'Escala amb la Festa de la Sal, etc., veieu com la gent dels
pobles velen mantenir viva la seva història i donar-la a conèixer als pobles
veïns.

»El novembre del 2005, data en que es va complir el 10è aniversari de la


posada en escena de l’obra La Comtessa de Molins, es va celebrar tot un cap
de setmana dedicat a reviure la Llegenda. A tothom li va entusiasmar: van
sortir els Gegants, van venir una Colla de Trabucaries, vam escenificar la
lluita amb els franceses a la mateixa porta de l'Església, vam recitar una part
dels poemes originals de l’obra escrita per Ròmulo Sans, i acompanyats per
l’entranyable romancer Jaume Arnella tal com el dia de I'estrena. Total, va ser
un èxit i es va arrodonir amb un dinar popular amb tots els participants i els

189
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

santperencs que hi van valer assistir.

»A Sant Pere se celebra un cap cada any l’arrossada de Carnaval, la Festa


deis Cavalls, la trobada de Calles Sardanistes Infantils, etc. Doncs jo
fermament proposo anomenar també un dia l’any per reunir totes les activitats
possibles relacionades amb la Comtessa de Molins, com es va fer per el 10è
aniversari, que hi participin xics i grans, i així poder mantenir viva la Llegenda
durant molts anys!!

–Tant de bo!

190
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 7: Article de R. Guardiola, La Comtessa de Molins?

191
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

Comtessa de Molins?
R. Guardiola Rovira

Revista HORA NOVA n. 351 pàg 2. any 1984

-------------------------------------------------------------------------------------------------------

Comtessa de Molins és un títol que repeteix la llegenda i els comtes de vora el foc en
relació a aquesta dona aventurera i guerrillera, que sembla enterrada a Sant Pere
Pescador. Aquesta dona deu haver existit, però el títol que se li don o se’l va atribuir
ella, o és un motiu que li va posar la gent de la comarca.

El senyor Pelai Negre i Pastell- seriós historiador empordanès- en les seves, sempre
ben documentades, investigacions ens assegura que el títol de comte de Molins no ha
existit mai. Hi ha el marquès de Molins, que l’any 1848, fou concedit per la reina
Isabel II, a don Marià Roca de Togores, ex-ministre, descendent d’una família
valenciana, mes el comtat de Molins no ha existit.

En relació a les nostres contrades hi ha registrats dos escuts pertanyents al cognom


Molins. No es coneix que cap de les dues famílies tinguessin cap lligam amb Sant
Pere Pescador. Un d’aquests escuts, amb un griu, procedeix de la sepultura de Donya
Blanca de Molins, any 1317 que es trobava a l’església del Carme de Banyoles;
l’altra, amb una creu flordelisada i amb quatre moles de molí -un a cada cantó- es
troba descrit en l’Armonia” de J.R. Vila, del segle XVII. El castell de Carmançó mai
va pertànyer a cap família que portés el cognom de Molins car era propietat dels
comtes d’Empúries i quan la guerra de 1808, feia segles que estava enderrocat. La
Comtessa de Molins, després del que ens diu Pelai Negre i Pastell és una pura
llegenda.

Pelai Negre i Pastell, pertany a una altra generació. Són el Senat de les nostres terres.
Qui no segueix la investigació històrica de la comarca és molt possible que
desconegui la personalitat del senyor Negre i Pastell. És una notable figura de la
nostra historiografia. La seva senzillesa, la bonhomia del seu tracte, el seu senyoriu
innat i la seva renuncia a tot protagonisme social, han fet que sigui admirat, estimat i
profundament cregut pels que coneixen el seu criteri, cultura i forma de treballar. Per
a tota l’altra gent és un nom estrany, com passa amb tantes coses i tantes persones.

192
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

Pelai Negre és un home que ha publicat treballs notables que són cercats pels
estudiosos. Necessitaríem la publicació de tots els seus treballs i coneixements. La
seva vocació i la seva entrega han produït fruits que tots podem aprofitar. És un dels
prohoms de Castelló d’Empúries, té la casa pairal – ben restaurada, a la Plaça Major –

193
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

i la història del comtat d’Empúries li es particularment coneguda, cosa que la vila


comtal – capital històrica de l’Empordà – hauria de tenir molt en compte.

Pelai Negre nasqué a Castelló d’Empúries d’una nissaga castellonina, que es perd en
els seus besavis, el 22 d’agost de 1895. És Doctor en Dret, per la seva tesis sobre
l’evolució de la propietat a Catalunya. El 1932 i 1933 figurà en la candidatura de la
Lliga, al costat de noms com Ramon d’Abadal, Tomàs Carreras Artau, Joan Badia
Malagrida i Joan Estelrich, pel Congrés de Madrid i el Parlament de Catalunya.

Ha publicat a la revista “Pyrene”, d’Olot i, especialment als Annals de d’Institut


d’Estudis Gironins, així com als de d’Institut d’Estudis Empordanesos.

Revista de Girona i altres publicacions com el tema de la transmissió de noblesa


femenina (casos excepcionals) a la revista “Hidalguía”.

És acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i


també de la Reial Acadèmia de la Història, de Madrid.

Durant quaranta anys ha estat Magistrat Suplent de l’Audiència provincial de Girona i


a l’any 1982 se li atorgà la medalla de primera classe de l’Ordre de Sant Ramon de
Penyafort. La seva biblioteca és notable, i demostra la seva especialitat sobre estudis
d’història, genealogia i heràldica.

194
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 8: Article de R. Guardiola, Notícies sobre la Comtessa de Molins.

195
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

Notícies sobre la Comtessa de Molins


R. Guardiola Rovira

Revista HORA NOVA n. 350 pàg 2. any 1984

Quan vaig escriure sobre la comtessa de Molins ho vaig fer amb la preocupació de
poder-me equivocar, malgrat les notícies de Rómulo Sans, i m’acollia al més profund
coneixement dels admirats investigadors i amics en Pelagi Negre i Pastells i d’En
Ferràn Viader Gustà. Afortunadament els dos han correspost a la meva confiança amb
aclariments sobre l’existència del personatge. Però abans d’entrar en les seves doctes
opinions afegiré que notícies procedents de Sant Pere Pescador diuen , que, segons el
senyor Llibert Carreras, fill del carter, a l’altar actual de Santa Llúcia, que era abans el
del Roser hi ha una tomba, en la que es lletres estan mig borrades, però en les que es
llegeix –Molins-, i una data amb l’any borrat. La llegenda afegeix que hi fou enterrada
de nit, per gegant de Ventalló, de cognom Fullà, perquè se li havia negat terra
sagrada. Fins ací les notícies que m’arriben de fonts populars, i que són les que
fomenten la llegenda del personatge que coneixen com a comtessa.

Segons el senyor Viader, de Parets d’Empordà, es tracta d’un personatge llegendari


del que se’n sap molt poca cosa. Creu que no es tracta de cap persona amb títol de
noblesa que actua en la desgraciada època de la Guerra Gran, anys 1793-94, en que
les tropes de la Revolució Francesa, saquejaren, mataren, destruïren els valors artístics
de les nostres esglésies i sembraren el pànic, entre els Pirineus i el Riu Fluvià, car el
21 de juny de 1794 les tropes espanyoles guanyaren la batalla de Pontós, que resulta
definitiva per a retornar als francesos a casa seva. Creu el senyor Viader que
“Comtessa” podria ser un motiu com tants se’n diuen pels pobles. Entre els contes que
s’expliquen d’ella es diu que irrompé amb la seva partida de guerrers en plena festa
major de Ventalló i feu sortir a ballar un mosso de can Sastre-Gener que totes les
noies rebutjaven perquè tenia fama d’haver comès un assassinat. Creu que l’adagi de
la senyora de Quermançó (“que el pa i nous era tan bo”) no é tan certa, perquè també
s’explica del Noguer de Segaró, i amb variació a Lleida, de la Llaminera la Castellana
de Tous, que després d’una vida disfrutada amb llaminadures, descobrí que si hagués
sabut que era tan to el pa i nous –encara fóra la senyora de Tous”. Tampoc creu que a

196
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

Garriguella hagués existit mai cap convent de Canongesses. L’únic que restà a
Catalunya d’aqueta Ordre, fóu el de les Comanadores Canongesses de Sant Agustí, de
Perelada.

Ferran Viader i Gustà, sempre amable per facilitar dades a tothom, és l’autoriatar
comarcal ( i de més volada, també reconeguda) sobre les cròniques nobiliarie, les
històries de les nostres famílies, el contingut i virtuts de les famílies patriarcals,

197
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

l’expressió del sentit i la responsabilitat de l’heretatge i de les tradicions catalanes. El


senyor Viader ens podria alliçonar sobre fets del nostre Empordà i crec que tindria un
gran èxit i molta gent disfrutaia amb la sor`resa de constatar la seriositat i
meticulositat dels ses estudis , traduïts en uns coneixements excepcionals el que a ell
li ha interessat. Els qui organtzen cicles de conferències sobre les nostres comarques
ho podríem tenir en compte. Penso amb l’Institut d’Estudis Empordanesos i amb el
Centre d’Estudis dels Baix Fluvià.

Em queda parlar del doctor Pelagi Negre i pastell ja que avui ha acabat la columna.

198
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 9: Article de R. Guardiola, La Comtessa de Molins.

199
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

La Comtessa de Molins
R. Guardiola Rovira

Revista HORA NOVA n. 310 pàg 3. any 1983

Sovint en passa, encara, que lamentem els disbarats que produí la revolució de 1936.
Varen desaparèixer tantes coses! Ha de semblar impossible pels que han tingut la sort
de no viure-ho.

Per torbar algunes dades sobre la Comtessa de Molins hom s’entera de què el seu
biògraf era mossèn Francesc Carcoll i Marés, rector de Sant Pere Pescador, el qual fóu
assassinat el 1936, com també fóu incendiada l’església parroquial i cremat l’arxiu, e
el qual hi havia importants documents sobre la dita Comtessa i la recopilació de dades
sobre la mateixa que constituïa la carpeta “Molins”, ja començada per l’anterior
rector, mossèn Manuel Romaní. Em queda el recurs de confiar en què els meus
distingits amics en Pelagi Negre Pastells o en Ferran Viader Gustà, tinguin papers dels
que un altre dia poguem donar compte.

La Comtessa de Molins, també era coneguda per la Dama de Quermançó. Aneu a


saber si també es podria referir a ella, quan la casa habia vingut a menys, aquella dita
popular que publica Joan Amades referida a una comtessa de Quermançó que feia
matar un bou cada dia per menjar-ne només el moll de l’os, i que arruïnada recitava,
quan la gent li donava nous amb pa: “si jo hagués sabut que el pa i nous eren tan bo,
encara fóra comtessa, del castell de Quermançó”.

Com que sobre la comtessa de Molins també s’hi estengué la llegenda, és molt
possible que les desfiguracions de la llegenda ho barregessin tot. Però la comtessa no
morí arruïnada, sinó que sortí del convent de Garriguella per a anar a morir i sepultar-
se amb els seus al castell de Quermançó que ella mateixa va volar.

El seu nom era donya Teresa de Molins i Bach, comtessa de Molins. Era una nena
molt petita quan la Guerra Gran (any 1794-95) castigava for la nostra comarca. Molt
jove es destacà en la següent guerra de 1808, anomenada Guerra de la Independència
contra els exercits napoleònics. Tan destacada fóu la seva actuació que s’expliquen les
seves negociacions amb el coronel francès per evita la crema del poble de Sant Pere
Pescador.

200
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

En acabar la guerra ocorregué el que ha passar amb altres, com per exemple a la
Geurra dels Carlins. Que acostumats a una vida d’aventura i violència els costa
retornar a la vida normal, La comtessa de Molins amb una partida de guerrillers es
dedicà pràcticament al bandidatge. Ella ho feia per l’atracció de l’aventura i del

201
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

comandament de forces, i els que l’acompanyaven ho feien per saquejar. Ella


depreciava els robatoris dels seus subordinats, i diuen que hi hagué moments que tenia
por de la seva trepa.

Com que com a dama de Quermançò era canonesa del convent de monges de
Garriguella, penedida de les seves accions s’acollí a l’asil del convent. Com que per la
seva ascendència familiar i pel seu títol no la podien rebutjar, les monges l’acolliren i
comprovaren la seva penitència. Però els poders exterior la reclamaven per castigar-
la. Les gestions es multiplicaven i els papers entraven i sortien del convent i arribà el
moment què l’havien de lliurar a la justícia. Però el seu temperament fort no ho
consentia i així fugí del convent, per tornar amb la seva partida a Quermançó. Però la
Comtessa a Garriguella havia fet un canvi moral extraordinari i la convivència amb
els seus homes li resultava impossible. Aleshores fóu quan va volar el castell de
Quermançó i hi va quedar sepultada amb els seus homes, els tresors i l’anomenada.

Després es recolliren les seves despulles i, amb dificultats, pogueren ser enterrades a
la tomba familiar de l’altar de Sant Andreu de l’església de Sant Pere Pescador.
Rómul Sans recollí les noticies de l’heroïna, que ara recorden, i que, encara que la
seva antiguitat no és notable, aquesta figura de dona que en aquells temps devia
promoure comentaris i records en la nostra comarca ara és desconeguda. El temps
s’ho emporta tot.

202
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 10: Article de R. Guardiola, La Comtessa de Molins.

203
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

Mort de d’historiador Pelagi Negre


R. Guardiola Rovira

Revista HORA NOVA n. 362 pàg 2. any 1984

El darrer número d’HORA NOVA, el la darrera pàgina, i com a última notícia,


tancant l’exemplar, publicava el mateix títol que encapçala aquestes ratlles. Com a
notícia estava bé. Qui l’escrigué sintetitza molt bé la divulgació de qui era Pelagi
Negre i Pastell. Morí a Girona als 88 anys d’haver nascut a Castelló d’Empúries.
Advocat i historiador fóu un prohom de la Lliga Regionalista fins a la guerra civil de
l’any 1936. Després deixà l’activitat política i es dedicà a la investigació històrica.

Tenia un patrimoni important i això li permeté treballar en el que més l’atreia. Aquest
aspecte de la seva vida em recorda el què deia l’arqueòleg Miquel Oliva i Prat,
desaparegut molt més jove. Oliva estava content perquè el pagaven er fer el seu
“hobby” que era l’arqueologia. La situació personal permetia Pelagi Nedre dedicar-se
a la investigació, cosa que féu constantment i sistemàticament, gaudint d’un
merescudíssim prestigi i essent una autèntica autoritat en els temes que estudiava.

A la casa pairal de Torroella de Montgrí hi havia dos mil vuit-cents documents en


pergamí, col·lecció vertaderament extraordinària. Quan la revolució de 1936 les
turbes entraren a la casa i ho saquejaren tot. Varen cremar els pergamins i en salvà
tres-cents que tenia a Girona i que va catalogar.

El 19 de febrer d’aquest any –menys de dos mesos abans de morir – m’escrigué la


lletra que encara no li havia contestat. M’hi insistia “Jo no sóc pas llicenciat en
Història, però acabada la carrera de Dret, vaig a prendre paleografia i com que,
gràcies a Déu, he tingut la sort de poder dedicar-me al que m’ha agradat, vaig dedicar-
me a llegir i classificar tota aquesta rica documentació”

M’impressionava la seva modèstia. Tenia el tracte d’un autèntic senyor. Defensava


aferrissadament els seus punts de vista i les seves opinions, en forma suau i simpàtica,
però els seus arguments eren contundents per la documentació que sempre hi
aportava. Forma part de la generació dels gironins importants per la seva dedicació a
l’estudi: Lluís Pericot, Lluís Batlle i Prats, Joaquim Pla i Cargol, Jaume Vicens i
Vives, Santiago Sobrequés, Miquel Oliva, que amb els més joves afortunadament

204
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

vivents Jaume Marqués i Casanovas, Pere de Palol, Enric Mirambell, Ferran Viader,
ets. Constituïren l’Institut d’Estudis Gironins tant important en la investigació
històrica de la nostra província. Aquestes personalitats tanquen una època molt
representativa i enyorada.

205
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

Pelagi Negre coneixia a l seva historia familiar, per totes les branques. La notícia més
antiga era de 1519, quan l’avantpassat era un modest sabater de Torroella. Els seus
descendents foren mercaders i després propietaris de terres. Els fou concedint els títol
de Ciutadans Honrats de Barcelona, que després s’abolí però no lluitaren per tornar a
tenir el títol i a desgrat del seu gran patrimoni s’anomenaven modestament “pagesos”
de Torroella. Un seu besavi que fóu senador, s’endeutà fantasiosament, i es vengué el
Mas Pla de Torroella, que era la principal de les finques.

Altra branca, els Pastell, tingueren farmàcia a Castelló per espai de 140 anys. Un
Pastell – que fou notari- comprà la casa de la Plaça, obtingué el títol de Cavallers del
Comte d’Empúries. Tota una nissaga, Pelagi Negre ha estat enterrat a Castelló, als
dos-cents vuitanta-tres anys d’establir-se la seva família.

206
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 11: Portada del Testament de la família Molins

207
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

208
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 12: Programa de la Quinzena de Molins

209
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

210
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

ANNEX 13: Programa del 10è Aniversari de la Comtessa de Molins - I

211
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

Sant Pere Pescador - 10è Aniversari Comtessa de Molins


25, 26 i 27 de novembre de 2005

DIVENDRES 25 DE NOVEMBRE

A 2/4 de 10 del vespre al Centre Cívic


Recitació de poemes i projecció audiovisual de la Comtessa de Molins.
Acompanyament musical de Jaume Arnella.

COMTESSA DE MOLINS: Fragments de la lectura


1.- Salutació del romancer
2.- Naixença
3.- Infantesa
3.- Setge dels francesos
4.- Bandolers a Sant Pere
5.- El gegant de Sant Pere
6.- Casament i Fugida
7.- La Comtessa i el gegant
8.- Coneixença de tots dos
9.- La Comtessa a Quermançó
10.- Fugida a Figueres
11.- Entrevista amb el Pastor
12.- Reclusió a Garriguella
13.- Expulsió de Garriguella
14.- Retorn al mal viure
15.- Llàgrimes a S. Miquel de Fluvià
16.- Mort de la Comtessa

Amb la participació de (per ordre d’intervenció):


Jaume Arnella
Maria Rosa Font
Josep Maria Cortada
Inés Gumà
Gemma Silvestre
Joan Tibau
Càndid Miró
Maria Àngels Rocas
Agnès Fort

Imatge, il·luminació i so:

212
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

Josep Maria Barceló

ANNEX 14: Programa del 10è Aniversari de la Comtessa de Molins – II

213
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

SANT PERE PESCADOR


COMTESSA DE MOLINS

SANT PERE PESCADOR


10è. ANIVERSARI COMTESSA DE MOLINS

DISSABTE 26 DE NOVEMBRE

214
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

A 2/4 de 10 del vespre al Centre Cívic

Representació a càrrec dels alumnes del CEIP LLAGUT de l’obra


de teatre Tal Faràs, tal trobaràs.

Obra original de Joan B. Domènech / Adaptació i direcció Agnès Fort


Actors:
Avi .................................... Joan Borràs
Mare .................................. Moire Sexton
Pare ................................... Guillermo Mateos
Nen ................................... Natàlia Sellés
Nena .................................. Paula De Scheemaeker
Amic ................................. Natàlia Varela

I les cançons:
Amb la col·laboració de:
Sitiava el Francès
(música “la presó del rei de França”)
On són els homes del poble
(musicada per Cristina Bota)
No sóc noia que sóc dama
(música “la presó del rei de França”)
Oh Comtessa de Molins
(musicada per Cristina Bota)
El Gegant de Ventalló
(música “el gegant del pi”)
El Gegant canta que canta
(música “Don Francisco”)
Interpretades per la Coral Cornamusa del CEIP LLAGUT.
Dirigida per Cristina Bota.
Dibuixos originals de Núria Roig

215
Treball de recerca La Comtessa de Molins, un mite local? Ginesta Miró i Ezquerra

Ajuntament de Sant Pere Pescador

216
ANNEX 15: Document sobre la làpida de l’església i altres, recollida pel
senyor Francesc Sala