You are on page 1of 1

DEL 12 AL 18 DE MARÇ DEL 2011

L'ECONÒMIC

23

GRAN ANGULAR
TREBALL
PROFESSOR DE LA FACULTAT DE DRET D’ESADE

Joan Coscubiela

NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA: UN EQUILIBRI COMPLEX

A

vegades s’analitza la negociació col·lectiva d’una manera instrumental. Com si fos un simple apèndix del funcionament de l’economia i de la seva competitivitat. Afortunadament, el nostre model de relacions laborals és més madur i complex que tot això. I, en aquest model, la negociació col·lectiva ocupa un espai central i té encarregades tres funcions transcendents. Contribueix a generar un marc normatiu que genera drets i obligacions de treballadors i empresaris, és un instrument per a la composició dels interessos que hi ha en joc en les relacions laborals i juga un paper clau en el govern i en la direcció dels recursos humans per part de les empreses. És important que en el marc de l’actual debat per la reforma de la negociació col·lectiva no es perdi aquesta perspectiva, perquè hi recau una part dels equilibris necessaris perquè la reforma sigui útil. El nostre model, nascut l’any 1980, transita en un equilibri inestable entre la continuïtat i el canvi. I tot i que existeix una percepció compartida sobre la necessitat de millorar el seu funcionament, no sembla que existeixi tanta coincidència sobre la intensitat, l’orientació dels canvis, ni sobre les possibilitats d’una reforma legal per produir els canvis desitjats. Una primera discrepància rau en el grau de responsabilitat de la negociació collectiva en la competitivitat de l’economia i en l’evolució de l’ocupació. Els convenis poden i de fet juguen algun paper en aquest sentit, però seria bo relativitzar la seva transcendència. I no oblidar que el problema de la competitivitat espanyola té les seves

Hi ha aspectes en què la negociació col·lectiva sí que pot contribuir en positiu a unes relacions laborals més flexibles i equilibrades. D’entrada, caldria reforçar el caràcter de font de dret dels convenis, que no són simples contractes col·lectius

Manifestació en contra de la reforma de les pensions en què es reclamava també un acord en la negociació col·lectiva. ARXIU/ M.PÉREZ

causes en altres factors, com ara el de l’especialització productiva en sectors d’elevada rendibilitat i baixa productivitat o en una presència molt important de micro i petites empreses, que en un context d’economia global esdevenen molt febles. I, darrerament, en l’impacte que està generant la manca de finançament com a conseqüència del col·lapse en què viu el sistema financer espanyol. Aquests són problemes que difícilment estan a l’abast d’una reforma de la negociació col·lectiva. En canvi, hi ha altres aspectes en què la negociació col·lectiva sí que pot contribuir en positiu a unes relacions laborals més flexibles i equilibrades. D’entrada, caldria reforçar el caràcter de font de dret dels

convenis, que no són mers contractes col·lectius. També caldria millorar la regulació en la línia d’harmonitzar el tractament legal de tots els fruits de la negociació, de manera que la seva força normativa i d’obligar tingués el mateix nivell legal. Cal també que la llei sigui capaç de reconèixer nous àmbits de negociació fruit de l’aparició de noves formes d’organització de les empreses: els grups d’empresa, les empreses en xarxa... I això implica reforçar la legitimitat de les parts per negociar en aquests àmbits. És també important millorar la regulació de la concurrència entre convenis de manera que sigui clar quin és el conveni aplicable a cada empresa. També s’hauria d’avançar en una certa especialització dels conve-

nis, de manera que cada matèria o contingut fos tractat en l’àmbit més adequat. Hi ha matèries com ara la jornada que ben bé poden tenir tractament en els convenis sectorials, mentre que els horaris o els calendaris semblen més propis de l’àmbit empresarial, per posar un exemple. Possiblement, l’equilibri més difícil d’assolir és com millorar la flexibilitat en l’aplicació dels convenis sense que això comporti una pèrdua de cobertura per part de col·lectius de treballadors. Com congeniar les necessitats de flexibilitat de les empreses sense caure en la desregulació, com garantir que els convenis sectorials no perden la seva capacitat d’obligar per decisió unilateral de l’empresa. Com trobar l’equilibri entre una pròrroga

indefinida d’un conveni que ja ha acabat la seva vigència temporal i la pèrdua de cobertura de la negociació col·lectiva que per a molts treballadors suposaria la desaparició de la regla de la ultraactivitat. No són equilibris fàcils, especialment en uns moments en què la situació econòmica i de l’ocupació pressionen políticament, socialment i psicològicament a fer coses. Aquesta pressió pot portar a generar massa expectatives en relació amb els problemes que poden ser resolts per la negociació col·lectiva. I sobretot existeix el risc que es vulgui aprofitar l’avinentesa per reduir l’abast de la negociació, la seva força d’obligar i el seu grau de cobertura i protecció. Esperem que el seny porti equilibri.