You are on page 1of 1

DEL 7 AL 13 DE MAIG DEL 2011

L'ECONÒMIC

23

GRAN ANGULAR
TREBALL
PROFESSOR DE LA FACULTAT DE DRET D’ESADE

Joan Coscubiela

EL FRACÀS DE LA REFORMA LABORAL

L’

EPA del 1r trimestre de l’any ha caigut com un gerro d’aigua freda. Malgrat les diferències que es puguin detectar entre diferents fonts estadístiques, la tendència de fons de l’ocupació es nítida i negativa. I de nou apareix el debat sobre la utilitat de la reforma laboral. Pels sindicats i els que es varen oposar a la reforma, les dades són contundents: no s’ha creat ocupació, avui es més fàcil destruir-la i, a més, s’ha incrementat la precarietat. En canvi, pels que hi varen donar suport, el problema és que no s’ha avançat prou en els processos de desregulació legal. Per valorar els resultats de la reforma laboral, primer cal aclarir en relació amb quins objectius es mesura l’èxit o el fracàs. Si s’accepta –com diu l’exposició de motius de la llei 35/2011- que l’objectiu era la creació d’ocupació, és evident que el resultat és tot menys un èxit. INVERTIR TENDÈNCIA. Però temo molt que ni aquest era l’objectiu real, ni aquest és el debat. La pregunta a fer–se és una altra. Pot una reforma de la legislació laboral, per si sola, invertir la tendència de destrucció d’ocupació, que té causes molt profundes i diferents de les que es desprenen de la llei laboral? És evident que no. És el que ens diu l’experiència de tres dècades, en què l’evolució de l’ocupació ha tingut poc a veure amb les reformes laborals aprovades. Ben al contrari, malgrat l’increment significatiu dels mecanismes de flexibilitat interna a les empreses, les reformes han incentivat encara més la contractació temporal i l’acomiadament com a principals mecanismes d’ajust de l’ocupació als cicles econòmics. I el resultat ha estat apro-

La resposta és força evident. La reforma laboral és un bon exemple del que denuncia Naomi Klein quan diu que les crisis són aprofitades per impulsar programes de govern que no tenen res a veure amb la solució de les crisis i molt amb imposar una visió ideològica d’una societat més dura, desigual i menys democràtica. Des d’aquesta perspectiva bé es podria considerar que la reforma laboral sí que ha assolit els seus objectius, que, malgrat el que digui l’exposició de motius de la llei 35/2010, no eren els de reduir l’atur i crear ocupació

El sistema financer alemany, malgrat les dificultats d’alguns dels seus bancs, garanteix el finançament a les empreses. I, per si fos poc, l’Estat alemany, que té un deute públic superior a l’espanyol, disposa d’un sistema fiscal més fort, amb un esforç fiscal 4,5 punts en relació amb el PIB superior al d’Espanya. Per cert, la legislació laboral alemanya, a més de dotar de molta flexibilitat les empreses, obliga a la readmissió quan l’acomiadament és declarat improcedent i, excepte que es pacti amb els treballadors, no està prevista la indemnització substitutòria de la readmissió. EL MODEL. Però no cal anar a Alemanya per entendre que ni el problema ni la solució estan en el model de relacions laborals. A Espanya, amb la mateixa legislació per a tot el país, tenim dades molt diferents. Andalusia ha arribat al 30% d’atur –mai va baixar del 12%-. Euskadi, que partia de la mateixa taxa d’atur que Catalunya, té avui un 11% i nosaltres, el 19%. Significa això que la reforma laboral ha donat fruits a Euskadi i ha fracassat a la resta d’Espanya? O significa que el problema de l’atur no està encara en les lleis laborals? La resposta és força evident. La reforma laboral és un bon exemple del que denuncia Naomi Klein quan diu que les crisis són aprofitades per impulsar programes de govern que no tenen res a veure amb la solució de les crisis i molt amb imposar una visió ideològica d’una societat més dura, desigual i menys democràtica. Des d’aquesta perspectiva bé es podria considerar que la reforma laboral sí que ha assolit els seus objectius que, malgrat el que digui l’exposició de motius de la Llei 35/2010, no eren els de reduir l’atur i crear ocupació.

Un grup de desocupats esperen per ser atesos en una oficina de col·locació. ARXIU /JOSEP LOSADA

fundir en un cercle viciós que fa dependre la competitivitat de les empreses de la desregulació i la precarietat de les relacions laborals. Les raons per les quals l’economia espanyola no és capaç de crear prou ocupació són unes altres. És important recordar que durant la dècada màgica la població activa espanyola va créixer més del 50%. Aquest creixement de la població que demanda ocupació, que fins i tot ha crescut en més de 700.000

persones durant la crisi, pesa com una llosa en les taxes d’atur. També cal no oblidar que en moments de plena ocupació a Espanya constaven 1.900.000 persones aturades, prop del 8%, i a Catalunya la taxa era del 6%. Més del 55% de la destrucció d’ocupació durant la crisi s’ha produït a la construcció i el 62% dels llocs de treball perduts corresponen a persones de nivell educatiu baix. Aquestes dades són un petit

tast de la complexitat del problema. Darrerament, és freqüent llegir comparacions amb Alemanya, però poques vegades s’entra a fons en les anàlisis. L’economia alemanya té un fort pes del sector industrial; les seves empreses, a més de grans, ocupen un espai central en la distribució internacional del treball, estan globalitzades, han apostat històricament per les exportacions i, a més, disposen de musculatura financera pròpia.