Direcció General d’Ensenyaments Professionals, Artístics i Especialitzats CFA Pau Casals de Rubí, 2003-2004

PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS – HISTÒRIA

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI
Crèdit específic XXI

Composició en grisos, de M. Bofarull

Josep-Manel Alarcó

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

1

ÍNDEX
1. LES DARRERIES DEL SEGLE XIX 1.1.LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL. TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES, SOCIALS I CULTURALS EN EL SEGLE XIX. 1. Demografia: una població en augment 2. Les innovacions al camp 3. El gran comerç 4. La primera Revolució Industrial 5. Geografia de la primera fase de la Revolució Industrial 6. El tèxtil 7. La siderúrgia 8. La revolució dels transports: ferroviaris i naviliers Resum de la Revolució Industrial 1.2. L’ORIGEN DELS ESTATS CONTEMPORANIS. IDEOLOGIES I SISTEMES POLÍTICS. LA DIVERSITAT EUROPEA. L’EVOLUCIÓ DELS ESTATS UNITS I EL JAPÓ 1. La Revolució Francesa Resum de la Revolució francesa 2. Els nacionalismes europeus 3. L’Europa de la Restauració 4. Els moviments liberal—nacionalistes 5. Els nacionalismes: les unificacions d’Alemanya i d’Itàlia Resum dels nacionalismes europeus 6. L’evolució dels Estats Units i el Japó 1.3 ELS MOVIMENTS SOCIALS I LA SEVA DIMENSIÓ SOCIAL. EL MOVIMENT OBRER. DELS ORÍGENS A L'ASSOCIACIÓ INTERNACIONAL DE TREBALLADORS (AIT). MARXISME I ANARQUISME 1. La condició obrera en els inicis de la industrialització 2. La Iª Internacional (AIT) 3. El pensament socialista Resum del el moviment obrer 1.4. EL FEMINISME I EL SUFRAGISME 1. Antecedents del moviment feminista 2. Cap un nou paper de les dones 3. El sufragisme 6

7 8 8 9 10 10 12 13 14 16

19 20 22 25 27 29 33 41 44

50 51 51 56 63 65 66 67 67

2. EL SEGLE XX 2.1. EL COLONIALISME EUROPEU A ÀFRICA I ÀSIA: CARACTERÍSTIQUES I PROTAGONISTES. LES SEVES REPERCUSSIONS INTERNACIONALS 1. Colonialisme i Imperialisme 2. El concepte d'imperialisme 3. Causes del fet colonial 4. Tipus de colònies 5. Els determinants extraeuropeus 6. Les conseqüències de l'imperialisme: l'expansió colonial 7. Les conseqüències de l'imperialisme: les lluites interimperialistes

68

69 70 70 71 72 72 73 74

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

2 74 75 76

8. Les justificacions de l'imperialisme 9. L'impacte per als colonitzats Resum del colonialisme 2.2. LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL: L'ORIGEN. CONSEQÜÈNCIES: ELS TRACTATS DE PAU, L'APARICIÓ DE NOUS ESTATS EUROPEUS. LA CREACIÓ DE LA SOCIETAT DE NACIONS 1. Les causes de la Primera Guerra Mundial 2. Desenvolupament de la guerra 3. La pau: el tractat de Versalles 4. Conseqüències de la guerra Resum de la Iª Guerra Mundial 2.3. LA REVOLUCIÓ SOVIÈTICA. LA CREACIÓ I EL DESENVOLUPAMENT DEL NOU ESTAT SOVIÈTIC. REPERCUSSIONS ECONÒMIQUES, SOCIALS I POLÍTIQUES DEL PROCÉS REVOLUCIONARI El triomf del proletariat: la Revolució Soviètica Resum de la Revolució Soviètica 2.4. LA DEPRESSIÓ ECONÒMICA DELS ANYS TRENTA. LES CONSEQÜÈNCIES A ESTATS UNITS I A EUROPA 1. El crac de 1929 i la Gran Depressió Resum de la depressió econòmica dels anys trenta 2.5. L'EVOLUCIÓ DE LES IDEOLOGIES, RELIGIÓ, CULTURA I VIDA QUOTIDIANA EN EL PERÍODE D'ENTREGUERRES 1. Una nova època 2. Canvis socials i vida quotidiana en el període d’entreguerres 3. El model dels EUA 4. Evolució de les ideologies 5. La religió 2.6 L'EVOLUCIÓ DE LA CONDICIÓ FEMENINA EN EL PERÍODE D'ENTREGUERRES 1. Les dones i els nous temps 2. Condició laboral de la dona 3. Estudis i promoció social 4. La dona i la moda: un nou estil 5. La dona i la vida pública 2.7. EL NAIXEMENT DEL FEIXISME I DEL NAZISME 1. Feixisme i nazisme Resum del feixisme i del nazisme 2.8 L'EVOLUCIÓ DE LES RELACIONS INTERNACIONALS EN EL PERÍODE D'ENTREGUERRES. L'EXPANSIONISME ALEMANY A EUROPA. L'EXPANSIONISME JAPONÈS A ÀSIA 1. Europa abans de l’esclat de la guerra 2. La crisi de les democràcies liberals 3. L’expansionisme alemany 4. L’expansionisme japonès 2.9. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL: PAÏSOS BEL·LIGERANTS, FASES I DESENVOLUPAMENT DEL CONFLICTE 1. Causes de la IIª Guerra Mundial 2. Les fases de la guerra Resum de la IIª Guerra Mundial

78 79 82 84 85 86

89 90 105 108 109 111 113 114 115 117 119 121 122 123 123 124 125 126 128 129 131

133 134 134 136 137 138 139 139 142

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

3

2.10. LES CONDICIONS DE VIDA A LA RERAGUARDA. ELS BOMBARDEJOS. ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ. LA BOMBA ATÒMICA: LES SEVES CONSEQÜÈNCIES 1. La reraguarda 2. Els bombardejos sobre la població civil 3. Els jueus als camps d’extermini 4. L’era atòmica 5. Els pactes polítics dels aliats 2.11.LES CONSEQÜÈNCIES: L'ORGANITZACIÓ DE LES NACIONS UNIDES (ONU), LA FORMACIÓ DE BLOCS, LA GUERRA FREDA 1. Balanç de la segona guerra mundial 2. L’organització de la pau 3. La Guerra Freda Resum del món de la postguerra 2.12. ELS FOCUS DE CONFLICTE INTERNACIONAL. ORIENT MITJÀ I EL SUD-EST ASIÀTIC: ANÀLISI DE CRISI O CONFLICTES LOCALS D'ABAST INTERNACIONAL 1. El conflicte àraboisrae1i 2. Les guerres d’Indoxina 2.13. EL PROCÉS DE DESCOLONITZACIÓ I EL MOVIMENT DELS PAÏSOS NOALINEATS. EL NEOCOLONIALISME 1. Causes de la descolonització 2. La descolonització d’Àsia meridional 3. La descolonització d’Àfrica 4. Conseqüències del procés descolonitzador RESUM DE LA DESCOLONITZACIÓ 2.14. L'EVOLUCIÓ ECONÒMICA A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX. CANVIS POLÍTICS I LES NOVES INSTITUCIONS EN EUROPA OCCIDENTAL 1. Els anys cinquanta 2. El creixement econòmic 3. La Unió Europea 4. Organitzacions militars 2.15. ELS PAÏSOS D'ECONOMIA PLANIFICADA. VIDA ECONÒMICA I POLÍTICA DE LA UNIÓ DE REPÚBLIQUES SOCIALISTES SOVIÈTIQUES (URSS) I DELS ESTATS DE L'EUROPA ORIENTAL. LA REVOLUCIÓ XINESA I EL DESENVOLUPAMENT DE LA REPÚBLICA POPULAR 1. Les democràcies populars 2. Els problemes del comunisme soviètic 3. La desfeta del bloc socialista i la caiguda del mur de Berlín 4. La revolució xinesa 2.16. ELS PROCESSOS DE DESCOLONITZACIÓ A ÀSIA I ÀFRICA. ELS NOUS ESTAT EN LA POLÍTICA INTERNACIONAL. LA SITUACIÓ A IBEROAMÈRICA: LES SEVES RELACIONS AMB ESTAT UNITS 1. La cita dels pobles oprimits a Bandung (1955) 2. Els problemes de la independència. 3. Les dificultats del Tercer Món 2.17. L'EVOLUCIÓ DE LA IDEOLOGIA, DE LA RELIGIÓ, DE LA CULTURA, DE LA VIDA QUOTIDIANA A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX 1. La democràcia en el món i les idees polítiques 2. Religions i fonamentalismes

144 145 145 145 146 147 148 149 149 153 155

157 158 160 162 163 163 165 166 169 171 172 173 173 174

176 177 177 180 182

184 185 185 186 191 192 193

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

4 194 196 197 199

3. Nous valors culturals 2.18. L'EVOLUCIÓ DE LA CONDICIÓ FEMENINA A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX 1. El nou rol femení 3. EL MÓN ACTUAL 3.1. ELS DESEQUILIBRIS ECONÒMICS I DEMOGRÀFICS. EL DEBAT SOBRE LA PROSPERITAT INDEFINIDA, EL DESENVOLUPAMENT SOSTINGUT I EL DETERIORAMENT SOBRE EL MEDI AMBIENT 1. Un món desigual 2. Model demogràfic mundial 3. Desenvolupament sostingut i medi ambient 3.2. LA UNIÓ EUROPEA: PRINCIPALS PROBLEMES I SOLUCIONS 1. El punt de partida 2. L’estructuració interna 3. Estats, regions i ciutadans 4. La Unió Europea i la resta d’Europa 5. La Unió Europea i l’ajuda al desenvolupament 3.3. LA SITUACIÓ DELS PAÏSOS DEL TERCER MÓN. LA DEPENDÈNCIA ECONÒMICA I LA DIVISIÓ INTERNACIONAL DEL TREBALL 1. Una economia dual 2. Societats basades en estructures de parentiu més que en relacions socials 3. Divisió de blocs i armament 4. Monoexportació de les colònies 5. Creació de la Conferencia de les Nacions Unides per al comerç i el desenvolupament (CNUCED) (1964) 6. La crisi del petroli, la puja del dòlar i el desenvolupament 7. Nous índexs contra velles dicotomies 8. Índex de Desenvolupament Humà 9 . Els desequilibris econòmics i demogràfics 3.4. EVOLUCIÓ DE LES IDEES POLÍTIQUES I DE L'APLICACIÓ EFECTIVA DELS DRETS HUMANS. EL PAPER DE LES ORGANITZACIONS NO GOVERNAMENTALS. ELS FONAMENTALISMES 1. Els sistemes democràtics 2. Les diverses fórmules de la democràcia liberal 3. Els problemes de la democràcia 4. Dictadures i drets humans 5. El paper de les Organitzacions No Governamentals (ONG) 6. Els fonamentalismes 3.5. ELS NOUS MOVIMENTS SOCIALS: PACIFISME, ECOLOGISME, FEMINISME I D'ALTRES 1. Pacifisme 2. Ecologisme: els partits verds 3. Feminisme 3.6. EL DESENVOLUPAMENT TÈCNIC I CIENTÍFIC I L'IMPACTE DE LES NOVES TECNOLOGIES. ATUR I TEMPS D'OCI 1. Ciència i tècnica 2. Ciència i poder 3. Els nous camps d’investigació

200 201 205 208 213 214 216 217 217 218 219 220 221 222 222 223 224 226 226 228

231 232 233 236 237 240 242 244 245 246 248 250 251 251 252

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

5 254 255 258 259

4. El impacte de la ciència i de la tècnica 5. Atur i temps d’oci 3.7. LA CONDICIÓ FEMENINA EN EL MÓN D'AVUI: LA LLUITA PER A LA IGUALTAT I LA REIVINDICACIÓ DE LA DIFERÈNCIA 1. La situació actual de la dona

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

6

1.LES DARRERIES DEL SEGLE XIX

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

7

1.1. LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL. TRANSFORMACIONS ECONÒMIQUES, SOCIALS I CULTURALS EN EL SEGLE XIX.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

8

1. Demografia: una població en augment La població de l’Antic Règim Abans del s. XVIII el nombre d’habitants no va augmentar pas gaire. La raó és ben senzilla. A causa de la tècnica rudimentària i l’escassetat d’adobs, els recursos que provenien de la terra i del treball de la pagesia tenien un límit de producció que no es podia sobrepassar. Quan augmentava la població, a partir d’un determinat nombre de gent, els aliments esdevenien més escassos i, tot seguit, la fam i el desnodriment feien acte de presència i, per tant, la població disminuïa. El canvi de tendència Al llarg del s. XVIII i durant el segle següent però, aquesta situació va canviar. La població va començar a augmentar i la productivitat agrària va créixer considerablement. Amb l’arribada del maquinisme i de l’energia de vapor aplicada a la indústria, les persones, per primer cop a la història, van poder sobrepassar el límit de la producció d’aliments i créixer en nombre. La historiografia s’explica aquest fenomen pel fet que al llarg de l’Edat Contemporània, va morir menys gent que abans i, en canvi, va continuar naixent el mateix nombre de persones. En el s. XVIII hi va haver moltes menys epidèmies que abans, tot i que no se sap ben bé per què. Consolidació i conseqüències del creixement Més endavant, ja al llarg del s. XIX, la millora de la higiene i els progressos en medicina –com la vacuna de la verola- van incidir molt en la disminució de la mortaldat. Aquest augment de la població, juntament amb les transformacions del camp, va estimular la demanada de productes; és a dir, les ganes de comprar coses. En els països on aquest estímul va coincidir amb l’existència de capitals, innovacions tècniques i esperit d’empresa s’hi va desencadenar el procés d’industrialització. El primer país on això va passar va ser Anglaterra durant el s. XVIII. Evolució de la població europea 136 200 1750 1750 22 6,1 0,87 9,3 1800 26,9 10,5 0,9 10,6 1800 1850 35,6 27,4 1,5 15,2

Milions habitants Anys Lloc / anys França Anglaterra Catalunya Espanya

120 1700

265 1850 1900 38,4 40,4 1,9 18,5

430 1900

2. Les innovacions al camp A partir del segon terç del s. XVIII es va produir un canvi en l’agricultura: l’augment de la producció. D’aquí ve que els pagesos i els propietaris de terres obtinguessin un excedent o sobrant prou important perquè d’altres persones poguessin treballar a la indústria naixent. Aquest canvi en la producció va ser possible, bàsicament, per la introducció de noves tècniques de conreu. Aquestes innovacions van consistir principalment en:

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

9

• • •

l’aparició de sembradores tirades per cavalls; en la selecció d’animals i de noves races de bestiar; i en una nova selecció de conreus que eliminà el guaret.

Durant les edats Mitjana i Moderna les terres s’havien de deixar descansar perquè s’esgotaven. Durant el s. XVIII s’aconseguí una rotació que no esgotava els sòls: una any gra; l’altre naps; el tercer, ordi; i el quart, farratges (prat artificial per al bestiar). També s’atorga força importància a la introducció de noves espècies vegetals procedents sobretot d’Amèrica, com ara la patata. La seva extensió en la dieta dels grups populars constituïa un exemple de les millores de la nutrició i, per tant, d’una resistència més gran a les malalties i a la mort. Percentatge de la gent treballadora dedicada al cap a França 1851 1861 1866 64 50 49 Producció de blat a França em milions de quintars mètrics 1850 1870 1876 51 76 75 Superfície conreada en milers d’hectàrees 1850 1870 1885 5991 6924 6880 Rendiment per hectàrea en quintars mètrics 1860 1870 1895 11,4 10,9 13,2

Anys %

1901 43

Anys

1895 92

Anys

1905 6510

Anys

1907 15,8

3. El gran comerç Tot i que ja venia dels anys abans, al llarg del s. XVIII els ports comercials de la façana atlàntica –en especial Burdeus, Nantes, Amsterdam i, per damunt de tots, Londreses caracteritzaren per una gran prosperitat. Esclaus africans, segle XIX S’exportaven productes manufacturats –eines i teixits- i s’importaven productes tropicals com ara el sucre, el cafè, el rom, el tabac i el cotó en brut.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

10

A més, es va desenvolupar també un intens comerç d’esclaus negres que, des de les costes occidentals d’Àfrica, eren embarcats cap el continent americà, on eren venuts per treballar a les plantacions de cotó. Amb tots aquests intercanvis s’obtingueren grans capitals, els quals van constituir un estímul més per al consum i, per tant, per a la industrialització.

4. La primera Revolució Industrial L’augment de persones, l’increment de producció del camp i l’existència de capitals derivats dels comerç són algunes de las causes que incideixen de ple sobre el fenomen històric de la primera industrialització. Concepte Amb el nom de Revolució Paisatge industrial Industrial es designa el procés a través del qual, mitjançant una nova font d’energia diferent de l’animal, la humana o l’eòlica, la calor es transforma en treball mecànic i s’aplica al funcionament d’una màquina, aconseguint per primer cop produir objectes en gran quantitat. Es tracta d’una autèntica revolució que arriba fins avui i que no es refereix només a canvis tècnics de producció, sinó que té conseqüències múltiples i ho capgira tot: la manera i el lloc de viure, les tècniques del transport, les societats i les formes de pensar. Cronologia La primera fase de la Revolució Industrial –període en el qual la font d’energia principal va ser el carbó- abasta des dels volts del 1770 fins aproximadament el 1880. A partir d’aquesta darrera data hi ha una nova expansió industrial que es caracteritza per l’ús de l’electricitat i el petroli com a fonts d’energia. Tanmateix però, el vapor encara té molta importància avui: tant a les centrals tèrmiques clàssiques com a les centrals nuclears és el vehicle per obtenir el moviment de la turbina i, per tant, del corrent elèctric.

5. Geografia de la primera fase de la Revolució Industrial La Primera Revolució Industrial va ser un fenomen exclusivament europeu en el qual destaca com a pioner el paper representat per Anglaterra. Fou allí, durant la segona meitat del s. XVIII, on es va obrir les portes de l’era industrial: la màquina de vapor de James Watt, millorada a partir dels 1769, en constitueix el símbol màxim.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

11

Parts d’una màquina de vapor La primera màquina de vapor ideada per James Watt és el símbol que obre la porta de l’Edat Contemporània. És la primera màquina d ela història que no es movia ni per la força eòlica, ni per l’esforç humà.

La resta d’Europa va seguir l’exemple anglès amb retard: França, els Països Baixos, el Piemont i més tard, Rússia i Espanya. Així doncs, es pot dir que la primera fase de la Revolució Industrial es va estendre per les zones adjacents del mar del Nord i l’Atlàntic. L’espai mediterrani s’industrialitza més tard. En general, i especialment en els primers temps, les indústries es van concentrar a la vora de les antigues mines de carbó, ja que així abaratien l’obtenció de la font d’energia, atès que el carbó es feia servir per escalfar l’aigua i obtenir-ne el vapor. Les dues primeres indústries on es va aplicar el vapor com a força mecànica van ser la tèxtil –en especial la del cotó- i la siderúrgica.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

12

6. El tèxtil En anglès, take-off designa un punt d'enlairament irreversible. És el moment precís en què el tren d'aterratge d'una aeronau deixa de tocar el terra. En la indústria, un take-off és un sector que inicia una transformació de manera imparable. El primer take-off fou el tèxtil, concretament en el subsector del cotó. La importància del cotó deriva de la seva capacitat de generació d'excedent econòmic que fa possible ben aviat l'autofinançament. El tèxtil britànic aleshores obtenia beneficis del 30 al 50% en primera línia de distribució, i excepcionalment del 150 %. Avui aquest marge de guany és menor del 5 %. Doncs, d'aquest excedent econòmic sortí una gran capacitat de finançament per a introduir innovacions tecnològiques. El sector del cotó és el mirall perfecte per veure com actua la revolució cientificotecnològica projectada a la indústria. El cotó també és un sector industrial que potencia el mercat al màxim. Primer va integrar un mercat metropolità i, després, quan aquest mercat va estar saturat, permeté l'exportació a gran escala. Al mateix temps, el Regne Unit va forjar un vast imperi colonial. El cotoner és un sector que potencia el mercat, perquè els productes de cotó són de primera necessitat i de consum de masses. El cotó va esdevenir un producte relativament barat i assequible i que procura béns que fins i tot tenen avantatges higiènics o sanitaris. L'ús de la roba interior es va estendre a tota la població. El mercat es va abocar al cotó i el sector va créixer vertiginosament.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

13

En el sector cotoner es donen dues operacions separades: la fabricació de filats de cotó, generalment una feina d'homes, i l'elaboració de teixits de cotó amb els filats, tradicionalment feina de dones. Tant en l'una operació com en l'altra els progressos tècnics van ser immensos. Pel que fa a la fabricació de la llançadora de volant de Kay va substituir el teler manual, fet que va multiplicar el volum de producció i la taxa de productivitat. filats, John

Pel que fa a l'elaboració de teixits de cotó aparegueren les jenny, anomenades així a causa del malnom de les operàries dels filats. La spinning jenny de La spinning jenny de Hargreaves (1764) Hargreaves (1764) tenia vuit fusos i la mule jenny de S. Cromton (1779) va arribar a tenir 2.000 fusos simultanis. El 1768 Arkwraight va aplicar la water frame a les filoses, i més tard s'hi va aplicar l'energia de vapor. El 1785 va aparèixer el teler mecànic d'Edmund Cartwright, i més tard el teler de vapor de Jacquard. Tots aquests progressos van fer baixar el nombre de les plantilles de treballadors. El creixement del sector cotoner va ser tan ràpid que arribà un moment que no va poder més. Aleshores, la siderúrgia n'agafà el relleu.

7. La siderúrgia La siderúrgia usa el carbó com a font d'energia calorífica per convertir el mineral de ferro en primera matèria industrial. A l'edat moderna es van fer els primers forns de fosa del ferro. Però aquest ferro es contaminava a la forja amb el contacte amb el carbó. Al segle XVIII, la farga catalana millorà molt el ferro industrial. Però encara no n'hi havia prou. Fonedors gal·lesos com A. Darby van millorar la farga i van aconseguir d'eliminar els sulfurs del carbó que contaminaven el ferro industrial. Van obtenir el carbó de coc o hulla destil·lada. Però el ferro encara es malmetia i s'havia de depurar. Dos enginyers industrials anglesos gairebé se'n van sortir. Henry Cort i Peter Ontons inventaren els procediments de laminatge i pudelació. Introduïren dins l'alt forn un sistema de batement per fer desaparèixer l'escòria del ferro, amb la qual cosa obtingueren un ferro amb baix

Forn de Darby

contingut de carboni.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

14

El 1856, els enginyers J. Nielson, suec, i H. Bessemer, anglès, van obtenir l'acer. Van col·locar dins l'alt forn un potent corrent d'aire, mogut amb la força del vapor, per treure les impureses del ferro i donar més fortalesa al material resultant. Més endavant, Siemens injectaria aquest corrent d'aire amb energia elèctrica.

8. La revolució dels transports: ferroviaris i naviliers El ferrocarril A les mines angleses ja feia temps que existien vagonetes sobre carrils tirades per persones o cavalls amb la finalitat de transportar el mineral. L’origen del ferrocarril precisament s’ha de buscar en la idea dels propietaris de les mines de substituir la tracció animal o humana per una màquina moguda pel vapor. El primer assaig d’un ferrocarril de vapor es deu a Richard Trevithick, que ho va provar en una mina de Gal·les. El seu perfeccionament es degué a George Stephenson, considerat l’autèntic creador de la locomotora. El primer viatge de passatgers amb ferrocarril es va efectuar el 1825 a Anglaterra, en el trajecte entre Stockton a Darlington. Al principi del s. XIX la construcció de línies fèrries va ser força limitada. A partir del 1847 però, s’observa una embranzida notable a la Gran Bretanya i a Alemanya, les principals ciutats van quedar unides per vies fèrries sobre les quals s’assolien els 60 km/h. El ferrocarril era molt més ràpid i còmode que les diligències antigues (8/9 km/h). Conseqüències El desenvolupament del ferrocarril va provocar una forta demanda de ferro, fusta, vidres i altres materials usats per a la fabricació de vagons, carrils, rodes, etc. Les comunicacions ràpides també van representar canvis en el camp, ja que zones allunyades es podien especialitzar en els productes que millor rendien, venent-los lluny o comprant el que necessitaven en altres llocs. Vaixells de vapor Al mateix temps que s’esdevenia tot això, també es va aplicar la màquina de vapor als vaixells. El 1807 Robwrt Fulton ho va realitzar en vaixells que anaven pel riu Hudson, als EUA. Més endavant, la fusta del casc va ser substituïda pel ferro i l’acer, amb la qual cosa també s’estimulà la indústria siderúrgica. Els grans centres de comerç mundial foren Londres, Anvers, Hamburg i Rotterdam. Les innovacions que feien els viatges cada vegada més curts i l’obertura dels istmes de Corint, Suez i Panamà contribuïren al desenvolupament del comerç intercontinentals mitjançant el tràfic marítim.

COMPARACIÓ CONDICIONS DE VIDA DEL PROLETARIAT

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

15

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

16

RESUM DE LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL •

Concepte: la Revolució Industrial és el pas d’un sistema tradicional i manual de produir objectes a un sistema industrial amb màquines i una gran producció. Comprèn un seguit de ràpids canvis industrials, demogràfics, agraris, financers, socials i polítics interrelacionats. Cronologia: com que va aparèixer a Anglaterra es pren aquest país com a model. Es dóna entre el 1750 i el 1850, dividint-se en 2 períodes: 1r 1750-1825, apareix la indústria tèxtil amb el cotó de primera matèria; i 2n 1825—1850, sorgeix el ferrocarril, essent les primeres matéries el ferro i el carbó. Revolució demogràfica, o ràpid augment de la població degut a la millora de l’alimentació. Juntament amb la mecanització del treball fa que milions de pagesos estiguin a l’atur. Comporta dos grans fets: 1r mà d’obra barata; i 2n pujada continua de preus. L’augment demogràfic va incrementar la demanda de productes agraris, però havien dues grans dificultats per augmentar la producció, solucionades a partir de la...

Revolució agrària, amb 2 problemes i solucions: 1r. la propietat de la terra, des de feia segles es conreava amb el sistema d’openfields (camps oberts) on tot era d’ús comú. Es passarà a un sistema d’enclosures (camps tancats) on es privatitzen les terres, augmentant alhora les diferències socials entre la gent del camp; i 2n l’endarreriment de les tècniques agràries se solucionà amb nous mètodes de conreu com la desaparició del guaret i la rotació, millores en les emes i útils i un canvi d’actitud dels pagesos que passen a un sistema comercial i de multicultius.

Revolució Industrial, el canvi més important és l’aparició de la fàbrica, nova instal·lació que substitueix progressivament els tallers artesanals. Combina 4 factors: lr una gran concentració d’obrers; 2n moltes màquines modernes (reemplacen les emes); 3r nous sistemes d’energia; i 4t una nova divisió del treball (l’habilitat substitueix la força). Revolució comercial: abandonament del sistema de comerç tradicional amb un mercat local i proteccionista (tallers artesanals) i adopció d’un comerç internacional o lliurecanvista; és a dir, capitalista. Financiació: és fa amb capital provinent de l’autofinanciació sorgida dels grans marges de benefici; del capital-estalvi de pagesos enriquits durant la Revolució Agrícola; del capital provinent de colònies; i la banca.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

17

Revolució dels transports. En carreteres, ports i sobretot en canals, aquests recolliren la inversió de grans capitals. En el transport marítim es passa de la vela al vapor: el 1819 el vaixell “Savannah” creuà l’Atlàntic. El ferrocarril es desenvolupa en tres vessants: 1ª tècnica, Stephenson i els seu fill Robert en són els inventors, a partir del 1823 hi ha el disseny definitiu de les primeres locomotores, el 1825 el primer tren miner i el 1830 el primer de passatgers. 2ª financera, concentra gran capital al donar grans beneficis; i 3ª industrial, desenvolupa la indústria siderúrgica. A més, especialitza les regions al trencar el mercat local o regional de l’Antic Règim, produint l’especialització d’aquest 1 facilitant els intercanvis interiors 1 exteriors.

Conseqüències socials: de 2 tipus, 1. Es passa d’una societat tradicional amb una majoria camperola i una minoria rica, propietària de terres, formada per nobles i clergues (Antic Règim); a una societat industrial constituïda per obrers sobre-explotats i empresaris capitalistes. Neix la societat de classes sobre l’heretatqe de l’estamental; i 2. la resposta obrera o ludisme (rebuig de màquines, fàbriques i empresaris, de caire violent), el sindicalisme i el socialisme (primer moviment polític del què es dotà la classe obrera per ocupar el poder). El maquinisme produeix atur. De 800.000 obrers en telers el 1800, en resten 200.000 el 1834. Entre el 1811 i el 1818 els obrers s’organitzen per destruir les màquines, causant estralls en la indústria del gènere de punt d’Anglaterra del N. i de l’E. Fenomen típicament anglès s estengué a la resta d’Europa. Vers el 1818 es desintegrà canalitzant—se el descontentament social cap el radicalisme polític.

Conseqüéncies ideològiques: apareix el liberalisme econòmic (A. Smith, D. Ricardo) basat en la llibertat, l’individualisme, la competència, l’estalvi i la supressió dels gremis. L’Estat ha de reduir les seves competències, garantir aquests drets i finançar serveis i grans obres públiques. De la manufactura a la fàbrica: sistema domèstic” neix per a camperols pels qui no és suficient l’agricultura, coordinats amb un grup de comerciants que els hi encarregaven feina i els hi aportaven primeres matèries, recollint-lis el producte fet. Es donarà una especialització en bona part d’aquests pagesos i llurs terres seran ocupades per propietaris que els hi donaran un rendiment més alt. La indústria cotonera anglesa serà la suma de multitud d’operaris manuals marginals o filadors domèstics. El “factory system” implica la concentració de tot el procés tèxtil en un sol local, millorant—se la productivitat, la qualitat i el preu dels productes gràcies ais perfeccionaments tècnics.

El vapor. De les formes primitives d’energia (humana, animal, hidràulica i eòlica) es passa al vapor, aplicat a una màquina per J. Watt el 1769 que la va fabricar i comercialitzar amb l’industrial Boulton. El 1800 ja funcionaven 500 màquines de vapor. Mecanització de la indústria tèxtil: la primera innovació fou la llançadora volant de J. Kay aplicada al teler manual, produint un desfasament entre la superior eficàcia del teixidor sobre el tradicional filador, corregit aquest amb 3 invents: la spining jenny, la water frame i la mule jenny entre el 1760 i el 1779. Aquesta darrera màquina usava ja el vapor, va suposar la fi del “domestic system” i el desenvolupament fabril. En el camp del teixit apareixerà el 1785 el teler mecànic de Cartwright, reequilibrant els dos processos el el 1815 s’introdueixen els telers mecànics o self-acting lligats a la fàbrica.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

18

Revolució urbana: l’organització del treball amb grans fàbriques pròximes a on es produeix la força motriu (mines, aigua abundant...) obliga a la concentració demogràfica, facilitada per l’aparició del ferrocarril. El paisatge es transforma i apareixen els habitatges obrers prop de les grans zones fabrils (“ciutat industrial”). Es millora l’abastament d’aigua i el clavegueram per raons higièniques i a iniciativa dels pobladors dels barris elegants, no tant per millorar les condicions del proletariat com per no veure’s afectats per la infecció (lleis del 1846 i 1848, normativa de les cases de lloguer, prohibició d’habitar soterranis, instal·lació de banys i rentadors públics, control de clavegueram, drenatge i pavimentació, etc.). Sorgeixen per a la construcció ràpida d’habitatges obrers el totxo, el ciment i el ferro.

La siderúrgia. L’ús del ferro s’aplica inicialment a la mineria del carbó per a l’extracció, el drenatge, la seguretat i el transport per mitjà de rails. El ferro colat va substituir el forjat i Bessemer (1856) va inventar un convertidor per a la producció massiva i econ6mica d’acer.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

19

1.2 L'ORIGEN DELS ESTATS CONTEMPORANIS. IDEOLOGIES I SISTEMES POLÍTICS. LA DIVERSITAT EUROPEA. L'EVOLUCIÓ DELS ESTATS UNITS I JAPÓ.

Declaració dels drets de l’home
La Declaració dels drets de l’home i del ciutadà adoptada per l’Assemblea Nacional francesa el 1789 fou una de les fites més constructives de la Revolució Francesa i un modelo per a documents similars a tot el món. Basada en diversos textos reunits més tard als Estats Units com la Declaració de Drets i en el pensament polític contemporani, garantitzava la protecció legal del ciutadà contra el poder de l’estat. Aquesta llista dels seus articles data de 1793.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

20

1. La Revolució Francesa La França de l’Antic Règim Hom calcula que a França, abans de la Revolució, hi vivien uns 26 milions de persones. D’aquestes, la gran majoria eren pagesos – constituïen el 80% de la població- que treballaven al camp i estaven sotmesos a la noblesa o a alts eclesiàstics, als qual pagaven impostos i prestaven serveis. La burgesia, tot i ser un grup relativament petit si es compara amb el camperolat, era socialment més activa, ja que els seus membres es dedicaven a les activitats econòmiques que més ingressos generaven: el comerç i l’artesania. A diferència dels pagesos, els burgesos eren lliures respecte de la noblesa o de l’Església, però no tenien gairebé cap mena d’influència en les qüestions polítiques, que es reservaven als nobles. Formaven la noblesa unes 400.000 persones; era, per tant, un grup numèricament poc important, però molt influent i privilegiat, ja que juntament amb el dels clergues, que eren uns 130.000, no pagaven impostos i en canvi, rebia. A més, els nobles eren els únics que podien accedir a càrrecs públics i a llocs de comandament de l’exèrcit. Lluís XVI era el rei de França des del 1774, governava sota els principis de l’absolutisme, i cada vegada tenia més dificultats per afrontar els greus problemes que se li plantejaven, el més important dels quals era la fallida econòmica en què es trobava l’estat. Aquest gastava més que no pas diners rebia per la via dels impostos. Així, el règim absolutista es mostrava incapaç de renovar-se, sigui per la negativa de l’aristocràcia a col·laborar o bé per la incompetència del mateix rei. La revolta dels privilegiats Es considera que el procés de la Revolució es va endegar quan el rei convocà la reunió dels Estat Generals (5 de maig de 1789) per al de trobar una solució als problemes econòmics d’un estat arruïnat a causa de les guerres contra Anglaterra i de la política de despeses de la Cort i del rei. Havia estat forçat per la noblesa que confiava en poder aturar les intencions de fer-li pagar impostos. Als Estats Generals, nom que a França rebien les assemblees semblants a les Corts catalanes i que no es reunien des de feia més d’un segle, hi van acudir membres de la noblesa, de l’Església i també representants de les ciutats (l’anomenat Tercer Estat). Aquest últims van considerar, i així ho manifestaren, que representaven el major nombre de súbdits i que, per tant, havien de votar d’acord amb el nombre de representants sense conformar-se amb un sol vot per a tot el grup, com era costum fins al moment. La revolució burgesa moderada La negativa de la noblesa a acceptar qualsevol mena de canvi va dur als representants del Tercer Estat a prendre mesures radicals. El 16 de juny aquests es van constituir en Assemblea Nacional, o representació del poble, i van jurar que no es dissoldrien fins a dotar a França d’una Constitució. El 4 d’agost van abolir el feudalisme. Uns dies més tard, el 27 d’agost, van publicar la primera Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

21

Totes aquestes accions van provocar l’oposició de nobles i del rei. Però els diputat populars estaven sols. L’anunci d’unes maniobres militars va donar lloc a insurrecció general, primerament a (presa de La Bastilla el 14 de després a moltes regions camperoles. Així, França esdevingué el primer estat europeu d’una constitució liberal (1791)

també no la París juliol) i

dotat
Presa de La Bastilla

La Revolució radical Però la continuada oposició als canvis per part de Lluís XVI va acabar provocant la seva destitució i la proclamació de la República (1792). La Revolució Francesa entrava en la seva etapa més radical. Els jacobins van prendre el poder, van proclamar el sufragi universal i altres mesures que tendien a la igualtat econòmica, i an iniciar una duríssima repressió contar el nobles i partidaris de la monarquia. S’endegà una guerra contra les potències absolutistes europees i Lluís XVI, acusat de traïció pel dirigent jacobí Robespierre, va ser guillotinat.

Execució de Lluís

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

22

RESUM DE LA REVOLUCIÓ FRANCESA •

Concepte: les Revolucions Liberals van significar el pas d’un sistema polític basat en el poder feudal a una democràcia parlamentària fonamentada en la voluntat popular. La primera revolució liberal es va donar a França (1789—99) i es pren com a model. Antic Règim: la feudalitat francesa era dirigida pel rei, dividint-se en privilegiats, aristocràcia propietària de terres, i el clero. 1 no privilegiats o Tercer Estat, constituït pels qui treballen (pagesia, artesanat i burgesia que dirigeix. els anteriors i en treu els majors beneficis). Causes de la revolució: refús dels estaments privilegiats per part del Tercer Estat i tres grans crisis de finals del s. XVIII coincidents: l’econòmica, la política i la ideològica. Revolta aristocràtica (1787—89). El 1787 el rei convoca l’Assemblea de Notables per fer que la noblesa i clero paguin impostos. Aquests, a més de negar—s’hi, demanen la convocat6ria dels Estats Generals (institució encarregada d’aprovar els impostos, arcaica i no reunida des del 1614). Estats Generals: inaugurats el maig del 1789 en un clima de gran conscienciació política (els diputats han estat elegits per milions de persones). El 17 de maig els diputats del Tercer Estat en veure que llurs peticions no són acceptades, abandonen la reunió i juntament amb una minoria de la noblesa i el clero (influïda per les idees innovadores de Rousseau i Montesquieu) funden 1’Assemblea Nacional. L’Assemblea Nacional. L’estat d’excitació social provoca diferents insurreccions: dels parlamentaris, dels pagesos i del poble de París (presa de la Bastilla el 14 de juliol del 1789). Com a resultat d’aquestes, el rei, en contra dels seus interessos, accepta 1’Assemblea Nacional i accedeix a que s’ encarregui la redacció d’una Constitució per a França. Assemblea Nacional Constituent: nova denominació de l’anterior. Amb l’abolició del règim feudal (4 d’agost del 1789) i l’aprovació de la Declaració dels Drets de 1’Home i del Ciutadà (26 d’agost del 1789), l’Assemblea va transformar França en un Estat burgès. Hom també creà la Guàrdia Nacional, formada per ciutadans partidaris de la revolució, per contrarestar la força de l’exèrcit dominat pel rei. Paral·lelament sorgeixen diferents clubs o grups polítics que actuen en l’Assemblea. Al llarg d’aquests tres anys (1789—1792) hi ha una situació d’equilibri, tot i que molt precari i tens, entre els dos grups en conflicte: per una banda: rei, noblesa, clero i exèrcit; i per l’altre: l’Assemblea Nacional Constituent, el poble de París i la Guàrdia Nacional. Però aquesta política de compromís fracassarà i donarà lloc a la caiguda de la monarquia constitucional. El juliol del 1790 s’aprova la Constitució Civil del Clero, els clergues passen a ser funcionaris de l’estat i l’Església perd les seves propietats per mitjà de la desamortització. Amb la Constitució de 1791, aprovada el setembre, l’Assemblea passa a nomenar-se Assemblea Legislativa.

• •

Assemblea Legislativa. Començà la intervenció exterior i el poble francès identifica el guanyar militarment als estrangers amb l’èxit de la Revolució. Així, l’agost de 1792 el poble de París s’aixeca de nou, enderroca la monarquia i estableix la Iª República Francesa. La Revolució Democràtica (1792—94). Punt màxim de la Revolució Francesa,

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

23

consolida els canvis efectuats entre el 1789 i el 1792 fets per l’alta burgesia. Tot i que en teoria el poder el té la República, el país el dirigeix la Convenció, nom que rep l’assemblea parlamentària d’aquest moment. • La Convenció Girondina (1792—1793). Els girondins (centre-esquerra), grup polític format majoritàriament per l’alta burgesia, controlen la Convenció. El seu gran triomf fou aturar la invasió estrangera. Van perseguir l’Església refractària i els grups contrarevolucionaris. Tot i llur moderació consenteixen l’execució del rei Lluís XVI i de la reina, acusats pels jacobins, el gener del 1793. La Convenció Jacobina (1793—1794). L’empitjorament de la situació política i econòmica obliga als jacobins (esquerra) a controlar la Convenció. També anomenats muntanyesos, són la petita burgesia. Van radicalitzar la repressió vers l’Església i els contrarevolucionaris. Crearen un sistema totalment centralitzat i un nou model d’exèrcit format per ciutadans lliures, usats per reprimir la contrarevolució, frenar la invasió estrangera i començar a exportar la revolució. La figura genial i més representativa del moment fou M. Robespierre. Els jacobins tenien llur base social en els sans-culottes (poble menut urbà) que els pressionà per la seva esquerra, aconseguint establir una economia molt controlada (precedent de la planificada de caire socialista). És l’etapa més significativa de tota la Revolució. La Convenció thermidoriana. El juliol del 1794 té lloc el Cop d’Estat de Thermidor que va representar el triomf de la burgesia moderada. Aquesta va posar fi a la possibilitat d’una revolució democràtica i popular. Entre el 1794 i el 1795 es va dur a terme l’eliminació de totes les mesures jacobines i el retorn als principis moderats del 1791: se suprimeix la legislació social a favor de la petita burgesia, s’interromp la política de terror contra la reacció contrarevolucionària i es persegueix brutalment els jacobins. El Directori (1795—1799). A l’estiu del 95 la Convenció es va dissoldre i s’ instaura el Directori dirigit per l’alta burgesia del 89—92. El 1795 s’aprova una nova Constitució que estableix: la divisió dels ciutadans en actius i passius, la prohibició de l’esquerra i de l’extrema esquerra, la llibertat econòmica absoluta, la fi de la persecució de l’Església i un sistema bicameral amb 5 directors encarregats d’evitar la dictadura d’una sola persona o grup. També, el Directori utilitzarà el nou exèrcit revolucionari per estabilitzar la situació socioeconòmica interna i per continuar la invasió d’Europa.

• El Cop d’estat de Brumari. El 1792 l’exercit era qui controlava realment la situació. Napoleó, general, màxim cap d’aquell i molt popular, per mitjà d’un cop d’Estat implantà el novembre el Consolat. • El Consolat. Esdevé una dictadura militar. Napoleó va consolidar i perfeccionar l’obra política de la Revolució i a l’exterior va significar l’extensió d’aquesta i la consolidació de 1 exèrcit nacional.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

24

Resultats de la Revolució i de l’Imperi. Abolició del feudalisme, creació d’una societat de classes, consolidació del liberalisme econòmic i la implantació d’un sistema que establiria la igualtat i la llibertat jurídiques dels individus i la sobirania nacional. Això representarà el naixement d’una nova Europa.

Maximilien Robespierre, el màxim artífex de la Revolució

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

25

2.

Els nacionalismes europeus

2.1. El nacionalisme. Conceptes i tendències El nacionalisme és la doctrina que considera a la nació com a finalitat suprema a la qual cal subordinar els interessos individuals, de classe i de grup. A la pràctica tot nacionalisme encobreix interessos de classe. A Europa, el concepte de nació es va formant des de la Baixa Edat Mitjana però no es fa eficaç fins la revolució industrial. La ideologia nacionalista sorgeix de la revolució francesa i de l’expansionisme napoleònic. El nacionalisme es fonamenta en el concepte de sobirania nacional. Ele factors que incideixen en ell són el comú espai geogràfic, la mateixa llengua, els costums, la tradició... —Mazzini (1805—1872) combinà. nacionalisme amb liberalisme democràtic. Arriba a creure en una Europa unida a partir de les nacions. —Heguel (1770—1831) creu que la comunitat nacional és un tot unitari, en el qual els individus no tenen drets sinó mitjançant l’Estat. La nació es forma amb la lluita i oposició d’altres països.

2.2.. Definició de conceptes claus Nació El concepte qualla quan la dinàmica del desenvolupament econòmic que condueix a la revolució industrial necessita d’un mercat unificat i sense duanes que englobi els territoris lingüísticament i cultural homogenis, fen desaparèixer l’economia tancada feudal. Ja Herder havia llençat la idea de “volkstum” o ‘poble—nació’, com comunitat històrica més real, i de vegades, oposada a l’estat, que pot ser una creació artificial. Nacionalitat Suposa unes peculiaritats de tipus social i cultural, però que no arriba a constituir un estat independent. Estat És un conjunt d’institucions polítiques, jurídiques i administratives que tenen jurisdicció sobre la població d’un territori delimitat per unes fronteres. L’estat modern sorgeix a Europa en el segle XVI com a conseqüència de la concentració de poders a mans dels reis que du a les monarquies absolutes.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

26

Nació-Estat Les seves fronteres abarquen a un poble o nació concrets. L’intent de construir un estat a cada nació sol ser de la burgesia; així, es reserva el seu propi mercat interior. Estats plurinacionals Llurs fronteres a s’estenen sobre diversos pobles o nacions, com l’antiga Unió Soviètica o el mateix cas d’Espanya. Nacions dividides per dos estats Com el cas de l’antiga R.D. Alemanya i la R. F. Alemanya o la mateixa Catalunya, entre Espanya i França. L’estat presenta formes diverses segons els països, però manté una constant: la tendència. d’aquells grups socials que el dominen a estar per damunt de la comunitat que teòricament representen.

2.3. El nacionalisme burgès del segle XIX • Liberalisme

Ideològicament els antecedents són en el segle XVIII, Locke, opositor de l’absolutisme, demana un govern representatiu de la voluntat de la majoria, igualtat davant la llei i un dret natural racionalista. Reelaborat per Montesquieu (“L’Esperit de les lleis”), demana una monarquia constitucional amb divisió de poders; la .seva influència és molt clara a la Constituci6 dels EUA de 1787 i la. francesa de 1791. J.J. Rousseau (“El contracte social”), diu que en una societat democràtica; els governants s6n els delegats del poble i han de cercar el bé comú de la justícia. Els objectius del liberalisme són: a) llibertats personals, de consciència, religió i impremta. Igualtat jurídica, no econòmica ni cultural; b) divisió de poders; c) dret a la participació política, mitjançant el Parlament: promulgador de lleis i controlador del govern. Dret de vot; i d) llibertat econòmica, no al control de 1’Estat: “Laissez faire, laissez passer”. El liberalisme triomfa primer a Gran Bretanya i després a Europa, coincidint amb la industrialització i l’empenta capita1ista.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

27

• Romanticisme Va ser el primer gran moviment cultural europeu del segle XIX. Els seus orígens, d’abans de 1815, s6n una clara reacció conservadora contra els principis i l’estètica revolucionaris. El romanticisme reaccionari, és va expressar a Alemanya, afirmant l’originalitat de cadascuna de les nacionalitats d’abans de la unificaci6; així corn de la seva història i llurs institucions, front les pretensions universalistes de la revoluci6. D’aquesta manera el romanticisme de 1815-1830, coincidint amb la Restauraci6, era clarament conservador i contribuí culturalment al restabliment de 1’Antic Règim. No obstant, evolucionà. aviat i esdevingué un moviment de caire liberal i revolucionari burgès que va acabar imposant-se al pensament conservador. • Nacionalisme Els pressupòsits ideològics que informen la idea nacional moderna s6n: a) l’autonomia com expressi6 de llibertat; b) c) la sobirania. nacional; i una concepció romàntica del poble.

Diferents tendències nacionalistes (liberal-conservadora, liberal-progressista). • Liberal—conservadora o doctrinarisme Agrupa els sectors més conservadors de la burgesia amb els estaments privilegiats de l’Antic Règim. La Constitució serà atorgada, no feta pel Parlament; així, serà Carta o Estatut. Limita el dret de vot: sufragi censatari. La Corona té privilegis en matèria legislativa. Hi ha una forta entesa amb l’Església. • Liberal—progressista o democràcia Igualitària, defensa la sobirania popular, el sufragi universal, el repartiment més just de la riquesa i tendeix a suprimir la lluita de classes.

3. L’Europa de la Restauració El segle XIX s’inicia amb una crisi generalitzada, resultat de la descomposici6 de l’Antic Règim, els canvis de la. revolució francesa i l’època napoleònica. La burgesia serà la protagonista durant la. primera meitat de segle, enarborarà els principis de la revolució francesa. Després evo1ucionarà cap a formes més moderades, davant del naixement del moviment obren, decebut aquest del liberalisme. Per un altre cantó, les campanyes napoleòniques revifaran el sentiment nacionalista dels pobles. Derrotat Napoleó, les potències guanyadores intentaran paralitzar el devenir històric, tornant les

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

28

coses a la situació anterior a la revolució.

3.1. El Congrés de Viena (1814-1815) Reunió per a reorganitzar territorialment Europa i repartir les zones d’influència. Les decisions es prenen en el Consell dels Cinc. Format per Gran Bretanya, Àustria, Prússia i Rússia; a les quals s’afegirà França després de la tornada dels borbons. L’artífex és el príncep Metternich, austríac que vol consolidar l’hegemonia dels habsburg i crear una aliança contra el nacionalisme i el liberalisme.

3.2. La remodelació del mapa europeu: estats plurinacionals i nacions multiestatals La reorganització del mapa europeu que havia desbaratat Napoleó va ser igualment un dels grans objectius dels reunits a Viena. Així, es van reordenar les fronteres europees, sense tenir en compte les aspiracions nacionals de molts pobles.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

29

Modificacions més remarcables • França, torna a les fronteres de 1792 i sempre sospitosa de ser ferment revolucionari, va ser encerclada per un cordó de petits estats, amb la funció de frenar qua1sevul1a ofensiva d ‘aquest país. Gran Bretanya, primera potència marítima, controla llocs estratègics: Gibraltar, Malta, Ceilan. S’annexionarà. Hannover, regne possible plataforma d’actuació continental. Rússia, primera potència continental, controla un ampli territori. Incorpora Finlàndia i gran part de Polònia, esdevenint una nació multiestatal. Àustria, s’assegura l’hegemonia a Itàlia, annexionant—se la Llombardia, el Vèneto i la costa de Dalmàcia, es converteix en un. estat plurinacional.

• • •

4. Els moviments liberal—nacionalistes 4.1. Les revolucions de 1820:. la independència de Grècia Les revolucions de 1820 van ser la primera gran resposta al sistema de la Restauració. Es van centrar fonamentalment a les penínsules mediterrànies, encara que també van ser presenta a Rússia (la desembrista) i a. Amèrica Llatina, a on reeixirà l’emancipació colonial. També triomfà la revolució portuguesa, cas gairebé únic d’assoliment d’objectius liberals. Totes van tenir com a comú denominador el fet de que la participació de les masses va ser força reduïda. També cal assenyalar que la Constitució espanyola de 1812 esdevingué un model a imitar. La independència de Grècia A partir de 1814 i sota influència liberal— nacionalista, els emigrats grecs promouen la fundació, tant a l’interior com a l’exterior, dels nuclis “Philiki Hetairia”, fonamentals del moviment independentista antiturc. Amb el recolzament dels “fanariotes”, grecs de Constantinoble i de l’Església ortodoxa s’organitzen els aixecaments populars. El 1820 hi ha la rebel·lió antiturca del bajà Ali de Jamira, els independentistes s’aprofiten i inicien la La matança de Scio, d’E. Delacroix guerra d’alliberament grega que s’estendrà de 1821 a 1829. El gener de 1822 es dóna el Congrés d’Epidaure: declaració d’independència grega i proclamació d’una constitució dernocràtica. Recolzada pels “filohel·lens” europeus, la nova Assemblea atorga la presidència a Maurocordato. Lord Byron i altres voluntaris s’uneixen a Ginebra per combatre per la independència grega. Els turcs amenacen per la seva part amb ofegar la lluita amb la matança

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

30

de Scio. El març de 1823, Gran Bretanya accepta la formació d’una nació grega independent í quatre anys més tard es dóna el Tractat de Londres: Gran Bretanya, França i Rússia, partidàries de la independència, decideixen intervenir en el conflicte: el mateix any, un estol aliat destrueix la flota turcoegípcia a Navarjno. El comte Capodistria és anomenat regent de Grècia. Finalment el 1832 Otó I de Wittelshach rep la corona grega.

4.2. Les revolucions de 1830: la independència de Bèlgica i la revolta de Polònia La segona onada revo1ucionària afectà tot Europa occidental i s’estengué de 1829 a 1839. Va significar la derrota definitiva del poder aristocràtic i l’enfonsament del sistema de la Restauració. La independència de Bèlgica La formació del sentiment nacional belga va suavitzar les diferències entre valons (liberals) i flamencs (clericals), també va haver contactes entre el clergat catòlic molt influent i els sectors liberals, per tal d’unir esforços per a aconseguir la. independència. A l’agost de 1830 el conflicte esclatà. a Brussel·les i esdevingué aviat guerra d’alliberament. Els belgues van arraconar els holandesos al nord í proclamaren la independència sota la forma d’una monarquia constitucional de caire liberal. Tot fou possible en part pel suport francès i la no intervenció britànica, que es beneficiava d’un. debilitament holandès que significava menys competència marítima. El 1839, Holanda va reconèixer la nova nació. La revolta de Polònia Polònia viu durant aquesta anys un veritable progrés econòmic sota el ministre d’hisenda Lubecki. Paral·lelament es multipliquen les ingerències russes en la Constitució. El tsar intenta emprar tropes poloneses contra els revolucionaris francesos i belgues, la qual cosa provoca el 1830 la insurrecció de Varsòvia, el gran duc rus Constantí fuig i el príncep Czartoryskij forma un govern nacional i el Parlament destitueix la dinastia russa. Malgrat que la causa polonesa aixeca un gran entusiasme popular a Europa, cap govern dóna ajut concret als rebels. Polònia acaba esdevenint una província russa el 1832 després de dues derrotes polaques i la conquesta de Varsòvia. Milers de polonesos fugen a l’estranger, constituint-se a París el centre de la “gran emigració”. Els exiliats es divideixen en blancs o aristòcrates i rojos o revolucionaris.

4.3. Les revolucions de 1848

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

31

De major amplitud que les de 1830, de caràcter literal, nacional i democràtic. Participen diferents classes socials, des del proletariat fina la burgesia industrial i financera. França Esclata la revolució el febrer de 1848, causes: a) crisi econòmica. Males collites de 1846 i 1847, que produeixen un considerable augment del preu del pa. Crisi a la indústria tèxti1 i crisi financera. generalitzada. Com a conseqüència hi ha una forta desconfiança en el govern i força atur obrer; b) errors diplomàtics: la burgesia refusa la irresponsable política exterior del rei que produeix enemistat amb Gran Bretanya; c) crisi social: enriquiment de la burgesia degut a la sobreexplotació del proletariat, mala qualitat de vida, manca d’higiene, sous de misèria... Això no fa. possible el sorgiment d’un moviment reformista, sinó de postures radicals i violentes, i d) constitucionalisme, només votaven 200.000 persones en un país de 35 milions d’habitants. Guizot, ministre de l’interior rebutja tota reforma. constitucional i la intransigència del govern obliga a crear un front d’oposició: legitimistes, bonapartistes, republicans i socialistes. Esclata la revolució i el rei fuig. Hom proclama la república liberal amb un govern de moderats liberals (Lamartine) i demòcrates o republicans radicals (Louis Blanc). Es formen Tallers Nacionals per a solucionar el problema de l’atur, es vota el sufragi universal, l’abolició de l’esclavitud a colònies, la llibertat de premsa i la supressió de la pena de mort. La influència socialista. és palesa amb la llibertat de vaga, el dret al treball i la imitació de la jornada de treball a 10 hores. La situació es radicalitza i a les poques setmanes 145 clubs polítics i 171 periòdics exigeixen més reformes. A l’abril hi ha eleccions i l’esquerra queda mal parada, sobretot al camp. El govern, dirigit per Lamartine, inicia un gir cap a la dreta: es prepara la dissolució dels Tallers Nacionals i s’elabora un projecte per a allunyar els ferroviaris de París, mitjançant la construcció de xarxes viàries; aquesta obrers eren els més combatius. Això provocà l’aixecament de París, reprimit brutalment per Cavaignac: 10.000 morts, 4.000 deportats i 11.000 detinguts._____ Al desembre guanya les eleccions a l’Assemblea Legislativa el Partit de l’Ordre. Lluís Bonaparte, nebot de Napoleó és nomenat president.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

32

Al maig de 1350 se suprimeix el sufragi universal. Amb la demagògica de restablir-lo, Lluís Bonaparte, que al no aconseguir la de la Constitució, l’Assemblea i es emperador amb el recolzament de la burgesia: comença Segon Imperi.

promesa

fracassa reforma dissol declarat

el
El poble a les Tulleries, litografia que mostra l’ocupació d’aquest palau durant la revolució de 1848. (Biblioteca Nacional, París)

L ‘Imperi austro-hongarès Les forces revolucionàries són els estudiants, els obrers, la petita burgesia i la milícia de Viena. També les lluites nacionalistes de txecs, italians i hongaresos. Els demòcrates de Viena guanyen al trobar-se l’exèrcit dispers, lluitant contra les insurreccions de les nacions oprimides de l’Imperi. Malgrat això, aquella no voldran accedir a les pretensions d’aquestes. Rússia ajudarà Àustria i es restablirà l’absolutisme. L’única conquesta revolucionària no abolida serà. l’alliberament del camperolat de la servitud feudal.

Itàlia Els objectius revolucionaris són la unitat nacional i les llibertats constitucionals. Llombardia i el Vèneto, sota domini austríac, s’aixequen, aprofitant la rebel·lió de Viena. Els altres estats italians acudeixen al seu ajut, però al veure els seus propis territoris revolucionats, tornen, caient de nou aquests països en l’òrbita austríaca.. Els nacionalistes radicals que havien proclamat repúbliques independents a Venècia, Toscana i Roma, són derrotats. S’anul·len totes les constitucions italianes, per pressions d’Àustria, llevat la del Piemont, que mantindrà una monarquia liberal, essent un focus d’atracció pels exiliats italians. Conclusió El cicle revolucionari de 1843 es tanca el 1850 amb l’aparició del moviment obren i la burgesia, conscient del perill, es tornarà més conservadora.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

33

5. Els nacionalismes: les unificacions d’Alemanya i d’Itàlia

5.1. Les arrels del nacionalisme alemany 5.1.1. El nacionalisme liberal—conservador: el Volkgeist Entre 1830 i 1860 els corrents liberals van cedir front les reivindicacions nacionalistes, que trobaren llurs arrels en els elements tradicionals i conservadors del país; fins a l‘extrem que el principi de sobirania nacional va quedar apartat a un segon terme. La unificació nacional alemanya es farà per prínceps í mitjançant els prínceps: és el resultat lògic dels pressupòsits ideològics del filòsof Herder. El romanticisme proporcionarà, al costat de l’idealisme filosòfic, una plataforma conceptual i cultural fonamental. 5.1.2. El paper del romanticisme Un corrent de pensament alemany considera la nacionalitat com quelcom inconscient i involuntari. En essència són la llengua materna i les tradicions populars els trets característics d’una nacionalitat: la llengua materna és l’única que s’aprèn involuntàriament, inconscientment. Aquesta teoria fou elaborada par Herder, que només aplicava a “nacions culturals”; els seus successors, en canvi, pretenien la identificació estat—nació, basada en la llengua.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

34

El pensarnent nacionalista. alemany té la seva formulació més adient en l’obra de Fichte “Discursos a la nació alemanya”, publicats entre 1807 i 1808 per animar els prussians en llur lluita contra Napoleó. El nacionalisme de Fichte és típicament germànic, xenofòvic i autàrquic. Està convençut de que la raça alemanya posseeix una superioritat sobre la resta dels pobles. El seu pensament es complerta amb el sentiment antisemita i la idea de crear un estat unificat alemany. Se’l considera un clar antecedent del pangermanisme.

5.1.3. El pangermanisme És una ideologia i moviment orientats a reagrupar sota la mateixa autoritat política els pobles d’origen germànic. Va ser fruit d’una reacció contra determinats principia de la revolució francesa i del sistema napoleònic implantat a Alemanya. Al principi tenia un caràcter filosòfic i religiós, exaltant d’una manera mística la predestinació d’Alemanya al govern del món (Arndt, Jahn, Fichte). Afavorit pel ràpid creixement de la població alemanya i la valorització del país, es convertí amb F. List, en una. política d’expansió econòmica.

5.2. La unificació alemanya 5.2.1. L’estructura de la Confederació Germànica El Congrés de Viena va tornar el domini d’Àustria sobre les terres alemanyes, substituint la Confederació del Rin par la Confederaci6 Germànica. A aquesta hi ha dues tendències abans de la revolució de 1848: a) conservadores, representades per les grans potències alemanyes: Àustria i Prússia, que malgrat ser oposades tenien la base comú en la ideologia de la Restauració; i b) progressistes: cercles d’estudiants i intel·lectuals, sobretot a les assemblees parlamentàries dels estats meridionals d ‘Alemanya. La Confederació Germànica estava formada per 38 estats independents amb un sol organisme comú: una Dieta, que es reunia a Frankfurt, formada pels representants dels diferents governs, sota presidència d’Àustria. Però sense poder de decisió, només tenia caràcter deliberatiu. 5.2.2. Els inicis de la industrialització. El Zollverein Després de 1865, l’economia i societat dels diferents estats alemanys va evolucionar molt lentament, afavorint la continuïtat de l’ordre restaurat. Mentre al camp subsistien certs vestigis del règim senyorial, les activitats comercials i industrials es veien obstaculitzades. El Zollverein és la unió duanera i econòmica dels estats alemanys, duta a terme sota la direcció

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

35

de Prússia a partir de 1818, a la qual s’afegiren successivament diversos estats (els darrers foren Bremen i Hamburg el 1888) i que preparà. la unitat política d’Alemanya. Àustria entrebancà aquesta unió econòmica; tement, com de fet va passar, que aquesta, propugnada per Prússia, comportaria l’hegemonia d’aquest regne sobre Alemanya. El Zollverein transforma Alemanya, ja a la darreria del segle XIX, en la primera potència industrial de l’Europa continental. El gran propagandista d’aquesta unitat duanera fou Friedrich List. L’economia alemanya de principi del segle XIX es caracteritza també per l’expansió del ferrocarril i la revolució industrial que la seguí, afavorida per l’existència de suficients recursos naturals i un esperit empresarial que introduí les innovacions britàniques i les de la resta del continent en les seves pròpies indústries. L’expansió ferroviària es du a terme amb gran rapidesa. El ferrocarril representa un paper impulsor en la industrialització alemanya i afavorí el desenvolupament de la idea nacional. La fase de major creixement se situa entre 1850 i 1870. L’actitud de l’estat és fonamental en aquest aspecte: el govern prussià havia demostrat un gran interès en el foment de les indústries extractives i siderúrgiques des del segle XVIII. La gran beneficiaria de tot és la regió del Rhur, la seva producció de carbó passa de 6 milions de tones el 1850 a 26 milions el 1870, el doble de la producció francesa. L’aparició de noves formes d’organització econòmica. com el cartell, desenvolupades entre 1870 i 1914; la florida de les noves societats metal·lúrgiques; l’aparició de la química pesant (BASF, Bayer, etc.); i el desenvolupament d’un sistema bancari similar al francès, col·loquen la conca del Rhur al capdavant de l’Alemanya unificada el 1871.

5.2.3. Les classes socials i el nacionalisme Amb la revolució industrial, els estats alemanys es configuren com una societat de classes; de les quals, la burgesia principalment s’implica de ple en el procés nacionalista. El liberalisme burgès tenia un programa basat en la petició de reformes que garantissin la participació burgesa en el poder mitjançant cartes constitucionals. Després del fracàs de la revolució del 48, aquest grup renovà. les caves aspiracions unitàries donant-lis un caràcter conservador i propugnant el lideratge de Prússia en el moviment unificador. La burgesia alemanya, conscient dels obstacles que suposava la divisió política alemanya per al desenvolupament econòmic, denuncia les causes de l’endarreriment industrialitzador i proposa els remeis per a aquesta situació.

5.2.4. Les revolucions del 48. La Dieta de Frankfurt La crisi econòmica del 1846—1347 afectà Alemanya. en un doble vessant: crisi de subsistències i crisi d’especulació.. A partir de febrer, les revoltes es van generalitzar per tota la Confederació i a arreu, els governants es veieren obligats a acceptar gabinets constitucionals i a abolir la

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

36

feudalitat. Els ideals liberals i nacionalistes s ‘uniren i s’elaborà un manifest a Heidelberg, fent una crida per a la formació d’un parlament que aplegués els representants elegits per sufragi universal de tota la Confederació, substituint l’antiga Dieta. Així, el 13 de maig de 1848 es formà. la Dieta de Frankfurt, assemblea que va constituir el primer govern, que malgrat no tenir cap poder, va ser un fòrum d’idees i accions, moltes vegades oposades, de com assolir la unitat. El març de 1849 la Dieta de Frankfurt va proclamar una constitució que feia compatible un sistema parlamentari amb el manteniment del règim imperial. Es va oferir la corona el rei de Prússia que la va rebutjar, perquè provenia d’uns parlamentaris lliberals escollits per sufragi universal i així era incompatible amb la seva dignitat imperial. La reacció antiliberal no es va fer esperar: dissol la Dieta. Paral·lelament l’esmentada crisi econòmica desencadenà, tanmateix el descontentament i desenvolupament de l’oposició. La negativa reial a la concessió de reformes constitucionals desvetllà el radicalisme (creació de la Lliga dels Comunistes el 1847) i menà vers el moviment revolucionari del 48. El desenvolupament de les tendències demòcrates i socialistes durant la revolució espantà la burgesia que, mitjançant una entesa amb el rei de Prússia restablí un règim constitucional en aparença, però reaccionari en el fons. La burgesia esdevingués llavors aïllada de l’ordre monàrquic i aristocràtic. D’altra banda, la Dieta de Frankfurt fracassà. par la seva manca de vinculació amb les masses i per las seves divisions internes respecte dues qüestions: la del sistema polític i la dels límits del futur estat alemany. Respecte a aquesta darrera qütesti6 havia dues posicions: a) els defensors de la Gran Alemanya que volien incloure en el Reich a tot l’Imperi Austríac; i b) els partidaris de la Petita Alemanya, que desitjaven integrar únicament les regions alemanyes d’aquell Imperi. Aquesta fou la posici6 amb més seguidors sobretot després de la dura repressi6 amb que va se sufocada la revolta liberal de Viena.

5.2.5. Bismarck i el procés d’unificació Otto von Bismarck (1815—1898), descendent de l’aristocràcia terratinent prussiana (“junkers”), va ser un monàrquic que menyspreava el liberalisme polític i el constitucionalisme parlamentari. La seva política estava dirigida a l’engrandiment de Prússia i la seva idea de nació alemanya, indiferent par a ell, representava el mode d’assegurar la prepotència prussiana. La forma en que va dur a terme la unificació —“revolució des d‘amunt”— i la polèmica de si “planificà” aquesta i les tres guerres que la van fer possible, té explicació a través del que s’ha anomenat “Realpolitik”. Per a Bismarck, les accions diplomàtiques no tenien que ser regides per preceptes ètics i morals. L’única justificació era que feien servei als interessos de l’estat.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

37

El militarisme prussià L’arribada al poder de Bismarck (1862) precipità els esdeveniments: mentre intentava acabar la polèmica austroprussiana mitjançant la negociació, dos generals organitzaven l’exèrcit més poderós d’Europa.. El pla de Bismarck —excloure Àustria de la futura Alemanya— es materialitzà en tres guerres: a) la dels Ducats (1864), tenia com objectiu aparent impedir que el rei de Dinamarca s’annexionés els ducats de Schleswig, Holstein i Lanenburg; per aquesta raó, Prússia i Àustria planejaren el conflicte. Després de la guerra, Prússia s´annexionà. el Schleswig i Àustria l’Holstein; b) guerra contra Àustria (1866). La preocupació de Bismarck (elecció del “Reichstag” par sufragi universal) i el refús d’Àustria motivà. el segon conflicte. La majoria dels estats es van posar al costat d’Àustria. àdhuc a Prússia, només alguns militars i aristòcrates recolzaren a Bismarck, que va haver d ‘enfrontar-se al rei, als conservadors, als liberals i als mitjans econòmics. L’hàbi1 política de Bismarck d’aïllar Àustria (pacte amb Napoleó III, sota promeses de compensacions territorials i aliança amb Itàlia) deixà Àustria sola amb la major part dels estats alemanys. La superioritat de l’exèrcit prussià (batalla de Sadowa—Königgrätz) resolgué d’una vegada el problema de la unitat. La Pau de Praga (agost de 1366) establí: 1) l’exclusió d’Àustria de la futura Alemanya; 2) la dissolució de la Confederació Germànica creada el 1815; i 3) la llibertat de Prússia per organitzar sota el seu control els estats situats al Nord del riu Main, la qual cosa conduí a la creació del “Nordentscher Bund” (Confederació de l’Alemanya del Nord) amb el “Reichstag” escollit par sufragi universal i el rei de Prússia com a President; i c) guerra franco—prussiana (1870). La candidatura d’un Hohenzollern a la corona espanyola, després del destronament d’Isabel II, provocà l’oposició de França. La retirada de l’esmentada candidatura fou seguida de l’exigència francesa de que Alemanya no tornés a presentar—la. La resposta del monarca alemany (telegrama d’Ems, 13 de juliol de 1870) que Bismarck alterà —de manera ofensiva cap a França— al donar-lo a conèixer a la premsa, va tenir l’efecte desitjat: la declaraci6 de guerra per part de França. Però, el problema de fons era el particularisme dels estats alemanys del sud i el recolzament de Napoleó III a aquests; el que va ser emprat per Bismarck com aglutinant de la idea nacional alemanya, bastint un sentiment nacionalista Quadre que representa les negociacions de pau a l’acabament de la antifrancès. L’exèrcit francès va ser derrotat a Sedan. El 4 de setembre, davant la notícia de la derrota i detenció de l’emperador, hom proclama la IIIª
guerra franco-prussiana, entre representants d’ambdues potències, en presència d’Otto von Bismarck (a la dreta, assegut)

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

38

República francesa, acabant el Segon Imperi.

5.2.6. El naixement del II Reich El 1871 es proclama el II Reich alemany, en nom dels prínceps, Lluís II de Baviera, el 13 de gener, anomena a Guillem I kàiser d ‘Alemanya. Alemanya és una Confederació de 25 Estats, sota l’hegemonia prussiana, que es fixa en el model de la Confederació del Nord. El poder central controla les forces armades, les duanes, el comerç i les comunicacions. Els Estats federats aporten ajuda financera, són autònoms quan l’administració, justícia i cultura. L’òrgan suprem és el Consell federal (Bundesrat), el seu president és el rei de Prússia que mana els exèrcits i nomena el canceller del Reich, responsable únicament davant l’emperador.

5.3. La unificació italiana La reivindicació de Mazzini d’una Itàlia lliure del domini estranger, unificada i liberal va ser recollida per Camillo Cavour, primer ministre del regne de Sardenya-Piemont a partir del 1852, liberal, monàrquic i conservador.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

39

Sardenya-Piemont es consolidava com a regne constitucional i com a país industrialitzat. Des de 1848, aspirava també a ser centre d’una Itàlia unificada, però era un regne massa petit en una Europa dominada per unes quants grans potències. L’habilitat diplomàtica de Cavour, que va maniobrar entre França i Àustria i va saber aprofitar la lluita dels republicans italians liderats per Garibaldi, va aconseguir que, amb l’excepció del Vaticà, tots els territoris italians s’anessin incorporant a una Itàlia unificada sota la corona dels Savoia, que ca completar el seu mapa el 1870.

Retrat del comte de Cavour, pintat per M. Giordianio. Nomenat pel rei Víctor Manuel III cap del govern de PiamontSardenya fou, al costat de Garibaldi, el gran artífex de la unitat italiana

Batalla de Calatafani, quadre de R. Legat. Giuseppe Garibaldi fou l’organitzador de la força militar revolucionària coneguda com els “camises roges”.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

40

La Itàlia de la unificació

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

41

RESUM DELS NACIONALISME EUROPEUS • L’Europa de la Restauració. El 1815 Napoleó és derrotat. Les potències guanyadores, Gran Bretanya, Rússia, Prússia i l’Imperi Austro-Hongarès es reuneixen al Congrés de Viena per reordenar el mapa europeu seguint 3 principis bàsics: legitimitat, equilibri interpotències i intervenció militar per garantir els dos anteriors. La geografia continental s’altera profundament: Rússia, Prússia i l’Imperi Austro-Hongarès s’expansionen, aquest darrer i la Confederació Germànica substitueixen 1’ Imperi Germànic (entitat d’origen medieval), i França —amb la tornada borbònica— s’integra en el conjunt, que a més es dota d’un organisme militar—agressiu: la Santa Aliança (única i desgraciada intervenció a Espanya). Oposició al sistema de la Restauració: dóna origen a dos fenòmens, el liberalisme (fins el 1848) i el nacionalisme (segona meitat s. XIX). Hom també relaciona el romanticisme que malgrat tenir un caire netament reaccionari al principi, evoluciona vers postures més progressistes, relacionant—se amb el nacionalisme, essent en essència, un moviment intel·lectual partidari del retorn als orígens històrics. • Liberalisme, es basa en l’individualisme, la llibertat, la igualtat jurídica (no econòmica ni cultural), la competència, la propietat privada dels mitjans de producció i la no intervenció de l’Estat en la vida socioeconòmica. Estableix la divisió de poders i llur independència mútua com a garant front a la imposició d’algun sobre els altres. Tendències: 1ª liberalisme polític o liberalisme; i 2ª liberalisme econòmic o capitalisme. Nacionalisme és el desig d’una comunitat (país, ètnia, nacionalitat històrica, poble, etc.) de separar-se o unir-se, segons el cas, a d’altres comunitats. Tendències: 1ª liberal—conservador o doctrinari (de tipus alemany): la Nació és un organisme independent de la voluntat dels individus; i 2ª liberal—progressista o democràtic (de tipus francès): la Nació queda definida per la voluntat lliurement expressada dels individus. Revolucions liberals. Van haver-hi 3 grans onades: 1ª Revolucions de la dècada del 1820: van afectar Espanya1 les seves colònies, Portugal1 Itàlia Gràcia i, de forma secundària, Rússia. Són revolucions urbanes i minoritàries, enfronten noblesa i clero amb l’alta i mitjana burgesia. Aquesta darrera reivindica la implantació d’un règim liberal i en alguns casos hi afegeix exigències nacionalistes. Es fan per mitjà organitzacions secretes i pronunciaments, estructurant-se a nivell europeu. Els resultats són la independència de l’Amèrica Llatina i de Grècia; 2ª Revolucions de la dècada del 1830: van afectar l’Europa occidental i central, sobretot França i Bèlgica . Continuen sent urbanes però ara més majoritàries a l’afegir-se el poble menut ciutadà i el proletariat. Les reivindicacions són liberals i àdhuc nacionalistes en el cas irlandès, polonès i belga. L’exili esdevé important i s’organitza com element d’oposició. Llurs causes són dues grans crisis, una industrial i altra agrícola. Els resultats són la implantació de règims liberals a França, Espanya, Portugal i Suïssa; la independència de Bèlgica; i l’aprovació dels drets dels catòlics a Gran Bretanya. En canvi, a Polònia, Itàlia i Alemanya fracassen; i 3ª Revolucions del 1848: afectaren tota Europa, llevat de Gran Bretanya i Holanda. Les més intenses van ser a França, Alemanya i a 1’ Imperi Austro-hongarès. Intervenen tots els grups socials. Apareixen organitzacions obreres i universitàries, la premsa moderna i diferents grups polítics com els liberals-conservadors (monàrquics constitucionals), liberals— demòcrates (republicans), socialistes (reformes socials) i nacionalistes. Les

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

42

causes són 3 grans crisis: agrícola, industrial i financera. Com a conseqüència d’aquestes revolucions es generalitza a Europa el liberalisme conservador. • Conclusió: a la tardor del 1849 les revolucions del 48 ja havien estat dominades arreu. De llurs fites només restà l’abolició dels drets feudals i una certa liberalització política. El 1850 apareix el moviment obren i al burgesia, conscient del perill, esdevindrà definitivament conservadora. El nacionalisme germànic i la unificació d’Alemanya: el nacionalisme alemany ha estat fonamental, no tan sols com a eix vertebrador de l’àrea centreuropea, sinó també ha servit com a model a d’altres nacionalismes i va tenir relació directa amb l’esclat de la Iª i IIª Guerres Mundials i llurs postguerres. Orígens ideològics: el nacionalisme liberal-conservador alemany diu que la Nació és independent de la voluntat dels individus; és a dir, es basa en característiques alienes a les persones. El Volkgeist (esperit del poble) és el conjunt de característiques específiques de la nació alemanya. El romanticisme, de primera meitat del XIX és un moviment intel·lectual i cultural propi que fa diferents estudis amb l’objectiu de crear una “consciència pròpia de Nació”. Filòsofs com Herder i Fichte cercaran diferències en les tradicions medievals alemanyes per refermar el nacionalisme. El “pangermanisme” és una característica pròpia, és la voluntat d’integrar en un mateix Estat tots els territoris de parla alemanya. Antecedents:

1. El Congrés de Viena (1815) és el punt de partida, es va passar de cent i escaig Estats independents dintre d’Alemanya a només 38; 2. La Confederació Germànica és una entitat simbòlica (no és un Estat) que reuneix els països de llengua germànica i que va servir de nexe d’unió entre els diferents pobles. Tenia un parlament comú, la Dieta, que es reunia periòdicament pera sense cap poder específic. Els dos paisos inés importants eren Prússia i Àustria; i 3. El Zollverein (“unió duanera”) o mena de mercat comú, fou la unificació econòmica que suposà la creació d’una frontera única amb aranzels comuns i lliure circulació de productes. Va estendre la unió a la legislació econòmica dels estats de la Confederació i va afavorir la ràpida industrialització d’Alemanya. El seu teóric fou E. List. Sociològicament, terratinents, burgesia i camperols –per diferents motius-, eren partidaris de la unificació; ans el contrari del proletariat. • La via democràtica a la unificació. El 1848 s’establí a Frankfurt la Dieta, un nou parlament per crear una Constitució Democrática per a la nova Alemanya unificada i on eren representades distintes sensibilitats: 1ª la dels nacionalistes-conservadors: partidaris d’unificar Alemanya a partir de la monarquia prussiana; 2ª la dels demòcrates-naciona1istes: partidaris d’una democràcia parlamentària amb sufragi universal. Aquests es dividien en: a) els que propugnaven la Gran Alemanya, incloent Àustria; i 3ª els qui ho feien amb la Petita Alemanya, excloent-hi aquell Imperi i guanyadors a la fi. • El 1849 s’aprova una Constitució, per6 el rebuig de l’emperador de Prússia de

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

43

convertir—se en el d’Alemanya significà la dissolució de la Dieta i el fracàs de la via democràtica. • La unificació: només restava la possibilitat de fer-la a partir de Prússia. Aquest procés l’encapçala el canceller Bismarck que va tenir l’habilitat d’unir els interessos polítics amb els econòmics, a partir de tres grans dates: 1ª 1864, guerra contra Dinamarca, Bismarck desitjà un enfrontament amb un enemic exterior per crear en els alemanys una “consciència de nacionalitat”; 2ª 1866, guerra també de Prússia contra Àustria. Enfrontades per aconseguir la primacia de l’Estat alemany, guanyant-la primera. Com a conseqüència hom creà la Confederació de l’Alemanya del Nord, d’on van quedar exclosos Àustria els Estats meridionals; i 3ª 1870, guerra de Prússia contra França, provocada per aquesta, va tenir com a conseqüència el desvetllament dels sentiments nacionalistes dels Estats del Sud alemanys. • Conclusió: el 1871 es va proclamar a Versalles un nou Imperi Alemany unificat i federal, el II Reich, constituït per la Confederació d’Alemanya del Nord, els Estats del Sud alemany, l’Alsàcia i la Lorena.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

44

6. L'evolució dels Estats Units i del Japó.

6.1. Desenvolupament i consolidació dels EUA

6.1.1. La cristal·lització de la nacionalitat nord-americana Els naixement dels Estats Units Ni la capitulació d’Anglaterra (1781) ni el reconeixement internacional del nou estat (1783) consolida l’existència d’una nacionalitat nord-americana. Les forces centrífugues (particularisme) amenacen disgregar a les Tretze Colònies en altres tantes entitats polítiques. En el Congrés de Filadèlfia (1774) s’havia admès el principi de cada estat podria donar-se a si mateix la Constitució apropiada. Al 1780 molts d’aquests estats elaboren llur Llei Fonamental particular, i amb això consagren la separació, en nom de la sacrosanta llibertat de cada poble de disposar de si mateix. Només la lluita contra l’enemic comú –Anglaterra- semblava ser l’únic vincle aglutinant. Per fer front a la guerra, neix la Confederació (1777) de les Tretze Colònies, mena de Govern Central amb poders limitats: guerra, política exterior, encunyació de moneda i àrbitre en cas de conflicte entre estats. A partir d’aquesta institució un tant provisional, els partidaris de la integració cerquen augmentar els ressorts del poder central. El 1781 s’aconsegueix la ratificació de la Confederació, però a canvi de concedir a cada estat el dret a vot i només per unanimitat es podran recaptar nous impostos, establir tractats comercials o reclutar exèrcit. Acabada la conflagració amb Anglaterra, els problemes econòmics (crisi financera derivada de la guerra i desorganització del comerç, fins el moment monopolitzat pels anglesos) provoquen la primera crisi seriosa. El govern confederat no té ressorts per resoldre els problemes consegüents a la reconversió d’una economia de guerra a altra de pau i a una diversificació de mercats (ni França ni Espanya son capaços de suplantar amb èxit els anglesos). La Constitució Per superar la crisi i trobar una fórmula políticament vàlida es reuneix el 1787 una Convenció (Annàpolis, Filadèlfia) presidida per l’heroi de la guerra Washington, el seu resultat serà la Constitució de 1787. D’acord amb la declaració dels Washington pintat per J. drets de Virgínia (1776) la font de poder resideix en la Perovani, un anys després sobirania popular i expressió de la mateixa són les lleis de de promulgar-se la l’estat, les qual plasmen una superior instància en les Constitució de 1787, federals. L’estat és federal. D’acord amb les formulacions Washington fou nomenat primer president dels EUA de Montesquieu i Rousseau, s’estableix la separació de poders. L’executiu el té un president elegit per un període de quatre anys. El legislatiu o Congrés el formen dues assemblees: la Cambra de Representants, elegida per sufragi proporcional al nombre d’habitants; i Senat, compost per dos representants per cada estat –independentment de la seva població- per

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

45

a contrarestar la força que els grans estats tenen en el Congrés. El Tribunal Suprem administra justícia. El nou règim polític Washington a l’empara del seu prestigi i de l’article 2n de la Constitució posà les bases d’un règim presidencialista, per compensar les forces disgregadores. Les atribucions del president són àmplies, fins al punt de disposar del dret de vet sobre lleis aprovades al Congrés, malgrat que per tractar-se d’un règim parlamentari necessita la ratificació de les cambres per a nombrosos assumptes. Potser el més interessant del nou règim és la forma pràctica d’agrupar-se les forces socials. El partit polític neix com a necessitat d’estructurar i coordinar postures semblants per fer valer front als poders de la nació, els seus interessos i aspiracions. Així apareixen dues grans formacions: Partit Federal i Partit Republicà. El primer patirà una dura crisis interna, la seva herència serà recollida pel Partit Whig; mentre els republicans, defensors de la independència dels distints estats democratitzats a finals de la dècada dels vint per Jackson, passaran a ser denominats oficialment Partit Demòcrata que monopolitza el poder fins 1860. Els republicans no integrats sota la bandera jacksoniana constituiran el Partit Republicà Nacional (1832) o Partit Whig, dirigit per H. Clay, procliu a afavorir la centralització. Aquesta transformació s’explica perquè es tracta de formacions eminentment pragmàtiques més que teòriques. El Partit Republicà es conforma el 1856 sobre la base d’anteriors grups dispersos, units per un triple sentiment nacionalista, antiesclavista i prohibicionista. Es nodreix socialment d’industrials del nord. La seva primera gran victòria es dóna al situar en la presidència a Lincoln (1861-65), mentre que el seu primer gran problema serà fer front a la secessió del Sud. La victòria del Nord després de la confrontació civil serà la victòria dels republicans que van ampliar llur electorat cap a l’Oest. A partir d’aquest moment i durant un segle, les republicans acaparen pràcticament el poder, llevat breus etapes demòcrates. Les tres gran àrees econòmiques El desenvolupament vertiginós i constant és la primera característica de la jove nació fins 1860. Demogràficament el creixement és manifest, de 4 milions d’habitants el 1790, es passa a 31 milions el 1860. Aquest és possible gràcies a la disponibilitat de noves terres, de moment inesgotables (Oest). La Constitució americana es pensa com una llei oberta: tot nou estat pot ingressar en la confederació, sempre i quan existeixi una comunitat mínima de 60.000 habitants que decideixi incorporar-se a la Unió. La marxa caop a la “frontera” s’estimula des del moment (1796) que el govern disposa de la facultat de vendre lliurement lots de terra als –ramadersagricultors- mous colonitzadors. La incorporació d’aquest home de la frontera aporta un nou esperit igualitari i tenaç, front al gran terratinent del sud esclavista, i inclús front el comerciant del NE molt lligat als poders estatals i federal. L’únic obstacle a la incorporació de nous estats a la Unió el planteja l’esclavatge. Des de 1791 a 1821 onze estats més se sumen a la Unió, amb el consegüent desequilibri en proporció de forces esclavistes i antiesclavistes. Mitjançant arbitratge (1820) es va intentar delimitar geogràficament, en funció del clima, ambdues zones (línia Mason-Dixon, paral·lel 36), sense resoldre´s el conflicte, atès que el ritme de creixement demogràfic del nord avantatjava al sud.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

46

El sud és el regne del cotó. Producte conreat com d’altres de tropicals per mà d’obra esclava (12 milions de persones en condicions infrahumanes, front a ½ milió de blancs) en unitats d’explotació molt grans. El nord-est és una zona eminentment comercial en plena revolució industrial. El seu ràpid desenvolupament s’explica per una quantitat il·limitada de primeres matèries, una gran capacitat per assimilar la nova tècnica i un mercat interior protegit amb forts aranzels i allunyat d’Europa. L’oest és la “frontera” mòbil desplaçada contínuament a costa de l’aborigen, depenent de la collita de cereals i l’esperança d’exportar carn vacuna cap a les ciutats de l’est. Totes tres forces econòmiques podrien haver-se complementat perfectament, però per una visió excessivament particularista, provoquen fortes tensions. El xoc entre el nord i el sud és patent en la segona dècada del segle XIX.

6.1.2. La Guerra de Secessió (1861-1865) Quan el 1820 es va admetre el darrer estat esclavista de Missouri, l’esclavatge estava prohibit en els territoris del nord i de l’oest. El límit geogràfic havia empès l’expansió vers el Sud cap a terres mexicanes (Nuevo Mèxico i Texas), mentre el Nord es projectava cap a l’oest. Malgrat que es barra l’admissió de nous estats durant bastant de temps per no trencar l’equilibri de forces, a partir de finals de la dècada dels 30 (superada la “primera secessió”, 1832-33) es permet de nou l’entrada, d’acord amb mesures que equilibrin les dues tendències. El conflicte reneix a mitjans dels 50 quan un estat de l’Oest –Kansas- sol·licita incorporar-se a la Unió, impugnat pel Sud, acabarà no obstant essent acceptat, tot i que la llei reconeix que tot propietari d’esclaus que es traslladi al Nord, conservi la “propietat” dels seus esclaus. El Partit Republicà, decidit antiesclavista, aconsegueix en les eleccions de 1860 dur a la presidència a Lincoln. La victòria sancionava la desproporció demogràfica entre ambdues comunitats: 19 milions front a 5,5 de blancs del Sud. Els estats esclavistes davant el resultat decideixen separar-se de la Unió. Així comença la Guerra de Secessió (1861-65).

El president Abraham Lincoln visita al general unionista George McClellan en el seu campament, en ple setge a Yorktown (Virgínia), durant la guerra de secessió

La guerra civil es perllonga més de 4 anys per manca de preparació bèl·lica dels dos bàndols. El Nord aconsegueix aïllar el Sud, mitjançant el bloqueig dels seus ports per impedir-li l’exportació de cotó. Per terra durant els 2 primers anys els fronts no pateixen variacions significatives. A finals de 1864, però, el desgast del Sud és notori. L’acció combinada de Sherman i Grant aconsegueix derrotar al general sudista Lee a Appomatos. El 9 d’abril de 1865 la guerra acabàPocs dies després el president Lincoln era assassinat.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

47

6.1.3. La reconstrucció (1865-1877) El successor de Lincoln, Johnson exigeix del Sud reconèixer la indissolubilitat de la Unió i l’abolició de l’esclavatge. El Sud sembla sotmetre’s, però aviat el partidaris de la secessió burlen la llei federal, desafiant els vencedors. L’obstinació sudista provoca la immediata reacció en la resta del país. L’ala radical del republicanisme es fa amb el poder. Entre les seves mesures vol jutjar al mateix Johnson per “col·laboracionista” (1868), aprova una esmena a la constitució (esmena XIV) que estableix la anticonstitucionalitat de tota llei particular d’un estat, limitadora del dret de sufragi de qualsevol ciutadà per raó de la seva raça o del seu color. Per complir la llei, el govern federal ocupa militarment el Sud. Front l’ocupació, els blancs sudistes recorren a tots el mitjans, inclòs el terrorisme (Ku Klux Klan), per burlar la imposició abolicionista. Econòmicament, el Sud, arruïnat per la guerra i l’abolició de la mà d’obra semigratuïta (esclava), passa a convertir-se en una sucursal del capitalisme del nord-est. Des de 1869 fins 1877, el capitalisme ianquee transforma l’economia del país, però aquesta “reconstrucció” es fa a base de la sobreexplotació del Sud i de la corrupció (presidència de Grant). Per les eleccions de 1877 els sudistes blancs “sotmesos” s’uneixen als “demòcrates” de l’oest i a l’”obrerisme” del nord i aconsegueixen equilibrar les forces, malgrat que els radicals aconsegueixen guanyar per un estret marge. El nou president es veu obligat a retirar les tropes del sud i acabar amb la corrupció i immoralitat administrativa. La guerra civil començarà a oblidar-se. La unitat nacional s’aconseguit, malgrat que la colonització cap a l’oest no ha acabat (la fi serà l’assalt a la reserva d’Oklahoma el 1889). La situació econòmica és afalagadora. EUA va en camí de convertir-se en una gran potència.

6.2. El Japó Unes illes aïllades Durant el shogunat Tokugawa (1600-1868) l’emperador japonès quedà convertit en una figura mancada de tot poder, no el recuperà fins l’era Meiji (1868); el càrrec de shogun es convertí en hereditari i en ell descansava el poder polític. El país es va unificar i la noblesa va seguir ostentant una gran riquesa i preeminència, malgrat que estava sotmesa políticament al shogun. Es reformà l’administració i funcionaris segurs s’encarregaren de vigilar als daimyos y a l’emperador. El país s’isolà de tota influència exterior i es perseguí el cristianisme, fet que provocà la revolta dels conversos el 1637, que fou durament reprimida, i que el cristianisme organitzat deixarà d’existir. S’expulsà als estrangers, no permetent-se l’entrada de mercaders forans, es prohibí als japonesos abandonar el país sota pena de mort (1633) i s’impedí la construcció de bucs capaços de navegar en alta mar (1637). El 1640, els holandesos i xinesos foren autoritzats a comerciar a través del port de Nagasaki, però el país va seguir tancat a la influència estrangera. La falta de competència enfortí als comerciants nadius que es van anar convertint en una nova classe social poderosa, malgrat que els daimyos seguien ostentant la major part de la riquesa vinculada a l’agricultura. Los camperols eren durament tractats i foren freqüents llurs sublevacions.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

48

L’obertura A principis del s. XIX, els comerciantes, cada vegada més poderosos, desitjaven la fi del predomini del shogun i la restauració de l’autoritat imperial. Les potències occidentals pressionaven al veí Japó par a que obrís el seus ports al comerç internacional, doncs el desenvolupament de la revolució industrial duia als països industrialitzats a buscar mercats i difícilment podien acceptar un aïllament tan brutal per part d’un país que començava a desenvolupar-se, però que seguia ancorat en un món feudal. El 1853 una flota nord-americana, sota el comandament del comodor Perry, amenaçà amb bombardejar la capital si el país no s’obria al comerç exterior. El Japó es veié obligat a fer-ho, doncs li mancava força militar per a oposar-se. L’apertura del país provocà diversos atacs contra els estrangers, cosa que comportà represàlies per part d’aquests. El shogun no tenia força per a oposar-se a aquestes represàlies i això el va desprestigià i afavorí la seva caiguda. El 1864, els partidaris de l’emperador es van sollevar i el 1867 el shogun Yoshinobu presentà la dimissió. L’era Meiji (1868-1912) El 1868, l’ emperador Mutsu-Hito (1867-1912) inicià el nou període en el què acabà amb la classe militar dels bushi i impulsà la revolució burgesa en el seu país. El 1871 s’abolí l’orde feudal i la servitud del s pagesos; es modernitzà l’exèrcit el 1872, seguint models alemanys, i la marina, inspirant-se en la britànica, i s’imposà el servei militar obligatori; es creà l’ensenyament obligatori (1872). El 1877 esclatà la revolta encapçalada per Saigo Takamori contra el procés modernitzador, però fracassà. La indústria va tenir un ràpid desenvolupament gràcies a la mà d’obra barata i a la disciplina laboral. L’administració també Batalla naval de Port Arthur, en la es modernitzà i centralitzà, i es crearen els parlaments guerra entre el Japó i Rússia provincials (1878); el Govern i el Parlament s’organitzaren seguint el model alemany doncs combinava la dosi necessària de liberalisme per impulsar el desenvolupament econòmic amb la preeminència de l’oligarquia; el 1884 es formà un senat format per representants de la noblesa i el 1889 s’elaborà una nova constitució que convertia el país en una monarquia liberal, amb dues cambres i un emperador que seguia essent la màxima autoritat de l’estat. El desenvolupament fou ràpid, malgrat el consum interior augmentà lentament degut al baix nivell de vida de la població, que passà de 35 milions el 1873 a 55 el 1918. El país inicià una expansió imperialista i el 1875 ocupà l’ arxipèlag de les Kurils, el 1876-1879 s’annexionà les illes Bonin i Ryukyu i el 1894-1895 es desenvolupà la guerra sino-japonesa, que, sorgida per disputes sobre Corea, acabà amb la victòria dels segons. Per la Pau de Shimonoseki (1895), el Japó obtení Formosa i la península de Shandong, però va tenir que abandonar-les per las pressions de Rússia, França i Alemanya. A partir d’aquest moment s’ inicià la tensió entre Rússia i el Japó, que conduí a la guerra entre ambdós països el 1904-1905. La Pau de Portsmouth va posar fi a la guerra russojaponesa i cedí al Japó la meitat S de l’ illa de Sajalin i el protectorat sobre Corea i el S de Manxuria, amb la qual cosa, el Japó es convertí en una potència reconeguda pels països occidentals. El 1907 es firmaren tractats d’ amistat amb Rússia i França, i el 1910 s’annexionà Corea.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

49

La Iª Guerra Mundial A l’esclatar la Iª Guerra Mundial el 1914, el Japó formà part dels aliats i conquerí les possessions alemanyes en el Pacífic (illes Carolines, Marshall i Marianes) i ocupà les zones de influència d’aquest país a la Xina, a la què obligà a acceptar las anomenades Vint-i-una peticions, amb la qual cosa sotmeté a una posició de vassallatge. Els acords de Versalles que el 1919 concediren al Japó las possessions alemanyes en el Pacífic. Va obtenir un lloc permanent en la Societat de Nacions. El Japó es convertia en una de las cinc potències industrials del món gràcies a la guerra, doncs, malgrat que bel·ligerant, en la pràctica no ho havia estat més que uns mesos, després dels què es dedicà a abastir a la resta de països i amb això desenvolupà el seu potencial industrial, i la seva marina mercant i de guerra creixeren en gran mesura. A l’acabament de la guerra, el Japó era ja la tercera potencia marítima mundial pel tamany de la seva armada.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

50

1.3 ELS MOVIMENTS SOCIALS I LA SEVA DIMENSIÓ SOCIAL. EL MOVIMENT OBRER. DELS ORÍGENS A L'ASSOCIACIÓ INTERNACIONAL DE TREBALLADORS (AIT). MARXISME I ANARQUISME

El quart estat de Pelliza de Volpedo

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

51

1. La condició obrera en els inicis de la industrialització Industrialització i naixement del proletariat El desenvolupament del capitalisme dugué l’aparició del proletariat. Les transformacions econòmiques durant els segles XVI—XVIII, que culminaren amb la Revolució Industrial, i imposaren la decadència de l’artesà, la despossesi6 a una part dels camperols de llur terra, i amb això, la separació dels productors de llurs mitjans de producció, crearen una classe de proletaris que no podien. subsistir més que venent llur força de treball als propietaris del capital, la qual cosa va permetre a aquests apropiar-se de la plus-vàlua generada per aquella. D’altra banda, la concurrència capitalista, mitjançant la proletaritzaci6 dels petits propietaris, amplià. la base de reclutament d’aquesta nova classe.

Condicions de vida i treball de la c1asse obrera La prolongació de la jornada de treball i l’augment forçat de la productivitat amb l’objectiu d’obtenir majors guanys —el que Marx anomenarà plus-vàlua—; l’ús abusiu del treball de dones i nens; la manca de seguretat en el treball i en el salari i la carència de legislació que protegís els obrers; la situació de misèria moral (analfabetisme, delinqüència) i física (condicions d’habitatge, salut) ; aquestes eren les notes que definien la situació de la classe obrera als inicis de la industrialització. Les condicions d’habitatge dels obrers eren motivades pel procés migratori produït, com a conseqüència de la industrialització, de les zones rurals a les ciutats, en les quals s’instal·laven les fàbriques. Aquesta situació guardava estreta relació amb el nivell “moral”, com denominaven els contemporanis, del proletariat i amb la seva manca d’educació.

2. La Iª Internacional (AIT) Antecedents: els moviments ludistes La por als efectes que la mecanització produïa (atur i competència) va donar lloc a moviments mecanoclastes, amb precedents ja en el segle XVIII. La reacció ludista tenia dos objectius: l’oposar-se a la introducci6 de maquinària., sobretot la que permetia estalviar treball, i a. l’ensems, pressionar sobre els patrons per obtenir determinades reivindicacions i, en aquestes casos, es dirigien també contra les primeres matèries, els productes acabats o la propietat privada dels patrons. En el moviment ludita destaquen, segons Thompson, el seu alt grau d’organització i el seu caràcter de moviment insurreccional que va estar proper a objectius revolucionaris de més alta. volada. És a partir de 1811 quan arriba al moment de màxim apogeu, a Nottingham , donant lloc a una legislació que castigava la destrucció de màquines amb la pena de mort. Owen i el cooperativisme Robert Owen a partir de 1830 impulsà el cooperativisme, mitjançant els “cooperative congress” i dels “labour exchanges”. El 1823 havia fundat el “National equitable labour exchange”, centre de cornpravenda, a través de “labour notes” (bitllets pagats a canvi de mercaderies taxades segons el temps de treball invertit en elles) dels productes de les cooperatives.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

52

El 1834 fundà la “Grand national consolidated trades union”, partint dels incipients sindicats existents, que pretenien ser a la vegada un sindicat reivindicatiu, una cooperativa a escala nacional i una organització política que hauria de substituir a l’estat mitjançant una vaga general pacífica. Malgrat l’adhesió de centenars de milers de treballadors, les dissidències internes i la repressió van acabar amb ella el 1835.

El cartisme britànic El proletariat va començar a considerar que reduir les seves accions a reivindicacions econòmiques no el duria massa lluny. Per això es va tornar a centrar l’atenció sobre el tema del dret al sufragi universal. El 1835 William Lovett creà la “Londoner Working Men’s Association”, constituïda. par respectables artesans. Ell i Francis Place redactaren dos anys més tard la “Peoples Carter”, document bàsic en la història del moviment obrer anglès i que d6na nom a aquesta nova fase. La “Petició dels cartistes de Birmingham” de 1833 juntament amb la “Carta del Poble” arribaren a ser segons Cole “el crit general de guerra dels reformadors radicals”. El programa cartista es reduïa a qüestions polítiques, malgrat que en els seus “sis punts” hi eren presents indirectament motius econòmics. Els homes que redactaren la “Carta” o “Petició” eren socialistes partidaris del cooperativisme. Per primera vegada s’unia la democràcia política i la social. La crisi econòmica i l’atur massiu de 1831—1843 donaren un gran impuls al moviment cartista. Però des dels seus inicis sorgiren dues tendències: la moderada (Lovett i Owen) o “Moral Force Party”, que incideix més en les qüestions econòmiques (cooperatives de consum) i propugna una coalició amb la burgesia industrial i de caire liberal; i la radical o “Physical Force Party” (O’Connor, O’Brien), favorable als mítings i a la vaga violenta. La llei de 1847, que limitava la jornada laboral a 10 hores, va ser el resultat de la darrera acci6 del cartisme. Aquest fracàs, paral·lel al de la revoluci6 de l848, donà com a resultat l’evolució posterior de l‘obrerisme anglès: la seva unió a certs sectors de la classe mitjana per obtenir les seves reivindicacions i el seu caràcter purament laboral, marginant els aspectes ideològics i els plantejaments revolucionari s (“Trade Unions”).

Els inicis del sindicalisme: les Trade Union Com a país pioner de la industrialització és lògic trobar a Anglaterra el primer moviment obrer organitzat de l’època moderna, essent la seva expressi6 els sindicats o “Trade Unjon” que en línies generales són associacions de treballadors locals o de fàbriques, articulades per oficis, que intenten aconseguir millors condicions de treball i augment dels salaris, mitjançant contractes col·lectius sobre horaris, sous i protecci6 del treball. Però aquesta creixent febre organitzativa del proletariat, serà reprimida aviat pel poder mitjançant la llei aprovada al Parlament eh 17 de juny de 1799, per la qual es prohibeix qualsevulla forma de “coalició”. Però, després del moviment ludita, el 1822 gràcies a l’acció d’un sastre anomenat Francis Place, s’aconsegueix del Parlament la formació d’una comissió que estudiï les condiciones de treball, es vota la llibertat de coalició. L’any 1825, malgrat les pressions dels patrons, s’aprova el dret d’associació, mig segle abans d’aconseguir-ho França.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

53

Després de les experiències d’0wen i el moviment cartista, a partir de 1848 el sindicalisme britànic esdevindrà. cap postures més moderades, desentenent-se en principi de tota ideologia.. Entre 1851 i 1875 es desenvolupen els sindicats per oficis, integrant-se sense traumes excessius al sistema. capitalista, el qual ja no s’intentarà canviar per cap mitjà radical. A partir de llavors, cal remarcar: a) el seu caràcter reivindicatiu merament economicista; b) el seu anticomunisme (amb l’excepció de l’entusiasme bolxevic després de la revolució a Rússia); i c) el seu pactisme en excés claudicant.

2.1. La Iª Internacional

Fundació de l’AlT. Grups que la composaven. Estructura de l’organització La idea de solidaritat internacional o internacionalisme apareix entre els sindicalistes anglesos, com a conseqüència de la pràctica. patronal de contractar a obrers del continent durant les vagues. Així, va ser palesa la necessitat d’un organisme estructurador de l’esmentada solidaritat i el 1864 a Londres, els representants de les Trade Union es reuneixen amb delegats de sindicats francesos, belgues i exiliats de diversos països, entre els quals cal remarcar Marx, que par la seva capacitat dialèctica serà l’encarregat de la redacció de la crida inaugural o preàmbul als Estatuts de l’Associaci6 Internacional de Treballadors o Primera internacional. “Considerant que l’emancipació dels treballadors ha de ser obra. d’ells mateixos. Que llurs esforços per aconseguir l’emancipació no han de ser font de nous privilegis, sinó establir per a tots els mateixos drets i deures. Que el sotmetiment del treballador al capital és la font de tota servitud: política, moral, material. Que, per aquesta raó, l’emancipació econòmica dels treballadors és el gran objectiu, al qual cal sigui subordinat tot moviment polític... (Fragment inicial del Preàmbu1 als Estatuts de la Iª Internacional) Internacional fou el nom que adoptaren al llarg dels segles XIX i XX, diferents organitzacions supraestatals de la classe treballadora i dels seus grups polítics i sindicals. La Iª Internacional (1864) amb el nom d’Associació Internacional de Treballadors (AlT) va ser fundada a Londres, adoptant majoritàriament les idees de Marx. Els seus estatuts contemplaven la creació de federacions locals que integraven societats o sindicats obrers i nacionals, d’estats. Dirigides per consells o comitès locals i regionals, i per un consell general de la Internacional. L’AIT estava. integrada per elements de diverses tendències socialistes, anarquistes i sindicalistes. La Iª Internacional celebrà diversos congressos: Ginebra (1866); Lausana (1867), ingrés de Bakunin; Brussel·les (l868) i Basilea (1869).

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

54

Es pronuncia contra l’existència d’exèrcits permanents i per la col·lectivització dels mitjans de produoci6. La guerra francoprussiana interrompí parcialment les seves activitats. Després de l’expulsió dels anarquistes, la Iª Internacional original -existia ja una d’anarquistava celebrar un congrés a Ginebra el 1873, traslladà la seva seu a Nova York i es dissolgué després del Congrés de Filadèlfia el l876. L’enfrontament Marx-Bakunin La presència. de Bakunin en el si de la Internacional plantejava greus problemes al Consell General, dominat pels seguidors de Marx. Les directrius de la línia marxista seran les triomfadores. A la Conferència de Londres (1870) Marx combatí amb duresa Bakunin; i dos anys més tard, a La Haia, els partidaris d’aquest foren expulsats. Els anarquistes llavors crearen una nova Internacional, col·lectivista i apoliticista; independent i rival de l’anterior que consideraven autoritària per obra de Marx i els seus seguidors. Els anarquistes es reuniren en els congressos de Ginebra (1873), Berna (1876) i Gant (1877).

Karl Marx

Mikhail Bakunin

La desfeta de la Comuna de París i la desaparició de la Internacional La guerra francoprussiana va donar lloc a vives reaccions entre els socialistes alemanys i francesos. Va fracassar la proposta internacionalista que propugnava que els obrers de tota dos bàndols no havien de combatre entre ells, ja que era una guerra entre burgesos, i la majoria dels obrers van alinear-se al costat de llurs governants. La derrota de Sedan, la. proclamaci6 de la República i el setge de París per les tropes prussianes

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

55

van far témer a Marx una revoluci6 prematura. Aquesta, efectivament, es produí. El 18 de març, amb el govern de Thiers a Versalles i el triomf dels monàrquics a les eleccions de febrer, es dóna a la ciutat de Paris una insurrecci6, obra de la Guàrdia Nacional. El 26 de març el poble parisenc es cridat per a l’elecció del consell municipal de la ciutat. El triomf inesperat dels revolucionaris dóna al consell el nom de “Commune de París”. Entre aquesta i el Govern instal·lat a Versalles s’obre un abisme insalvable.

• Els principis de la Comuna són: a) La seva vinculació històrica a la República de 1793, reflecteix el jacobinisme dels seus membres; b)la concepció d’una autonomia comunal i una federació, de clara inf1uència proudhoniana; i c) les seves concepcions econòmiques i socials, reunia en una sola mà el poder legislatiu i l’executiu. La Internacional no va tenir un paper important en el desenvolupament de la Comuna. No hi ha reformes socialistes de fons. Però, la burgesia no perdonarà l’actitud dels “comrnunards”. El 21 de maig de 1871, a dos mesos de la seva proclamaci6, l’exèrcit francès alliberat per Bismarck ataca la ciutat i després d’una setmana d’intensos i sagnants enfrontaments, les tropes governamentals conqueriren la ciutat. La repressió arribà a nivells insospitats, en total es calcula que la Comuna causà cent mil víctimes entre morts, deportats i empresonats. • Conclusió La Comuna, que fou seguida amb interès per l’AIT però no animada directament, va merèixer que Marx escrivís la. seva obra “La guerra civil a França”, en la qual mostra la Comuna com avantguarda d’una nova societat. Segons ell, l’important es que va aportar el model d’organització política transitòria equivalent a la seva idea de dictadura del proletariat. Les conseqüències de la Comuna per a la Internacional arribaren amb la repressi6. Desapareix la secci6 francesa. Els governs europeus (Espanya, Alemanya, Dinamarca, Imperi austro— hongarès) declaren il·legal l’organitzaci6, a la qual consideren responsable dels esdeveniments parisencs. La Iª Internacional va desaparèixer per la seva deficient organització per les seves divisions. També perquè no va saber captar a les masses. La seva inf1uència, doncs, fou molt reduïda. Però gràcies a ella es va donar el reconeixement del moviment sindical i la missi6 dels partits obrers en la vida política.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

56

3. El pensament socialista

3.1. Els socialistes utòpics Trets definidors del moviment Els socialistes utòpics són hereus de la tradició il·lustrada i de la filosofia radical de la revolució francesa. Parteixen de la preocupació per les condicions de vida a que són sotmesos els obrers durant la Revolució Industrial, per creure que cal una reforma general de la societat, segons una nova jerarquia de valors més humanitzada. A tots els uneixen les següents proposicions essencials: a) la substitució de la propietat privada dels mitjans de producció per formes de propietat col·lectiva; b) la defensa de la llibertat, la democràcia i la sobirania popular; c) la necessitat de reformes per millorar la situació del proletariat, mitjançant la intenció de l’estat, la protecció de dones i nens, l’assistència sanitària, etc.; i d) l’existència de la lluita social com un fet inevitable.

Alguns autors representatius: Saint-Simon, Fourier, 0wen • Saint—Simon (1760—1825) propugna el recolzament a les classes més nombroses i humils —“el major bé per al major nombre”—, la igualtat d’oportunitats, així com un ordre basat en l’eficàcia i el rendiment —“a cadascun segons les seves capacitats i les seves obres”— en el marc d’una economia planificada dirigida per les classes més preparades, per a Saint— Simon, les industrials. Fourier (1779—1837) parla d’una nova moral que substitueixi les lleis per l’actuació espontània dels instints innatament bons de la persona. Amb això s’establirà l’harmonia social, en la qual, les persones treballaran solidàriament; sense criats ni exèrcits, substituint—se el matrimoni per l’amor lliure. Imagina unes unitats de producció o falanges que treballen en falansteris en complerta harmonia i cooperació, sense competitivitat. Simultàniament s’organitzarà un sistema de seguretats socials —treball, malaltia, etc.— d’acord amb el principi de solidaritat. Robert Owen (1771—1853) demana una transformació del caràcter humà mitjançant l’ensenyament. A la seva fàbrica. de New Lanarck edificà escoles i habitatges i obrí botigues barates. Defèn la necessitat de la plena ocupació i d’un salan alt, que al crear capacitat adquisitiva estimula el creixement econòmic.

Conclusió Malgrat el seu utopisrne i el fracàs de les experiències fetes per aquesta mena de socialisme, la seva influència és important en el sindicalisme socialista i en el moviment cooperativista.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

57

3.2. El marxisme

Les bases fi1osòfiques: el materialisme dialèctic La dialèctica hegeliana Fa referència. a la filosofia clàssica alemanya, sobretot el pensament d’Hegel. La dialèctica és antagonisme, contradicció, conflicte. Arrenca de Demòcrit i Heraclit. Després d’un període d’obscuritat a l’Edat Mitjana, s’arriba a Kant (la filosofia de les coses en si) i a Hegel (les coses són les coses en si mateixes i el seu contrari), nucli bàsic del pensament dialèctic. L’acció genera una reacció. Hegel va ser el primer d ‘utilitzar la dialèctica en la història: el dret és la font de tot poder, és la base fonamental de la moral. I la moral genera institucions, de les quals, la. més important és la família. La societat és el resultat de l’agregació de famílies. Aquesta per regular-se es dota de l’Estat. La història. de l’estat és la de la. societat. Per a Hegel, la història és la lluita entre els estats, és determinista, la. seva filosofia és l’exaltació de l’estat. La dialèctica marxista Marx explica cadascun d’aquests conceptes d una manera radicalment diferent. Introdueix la relativitat en la història. La cadena marxiana dialèctica consisteix en que no hi ha subjecte sense objecte; en abstracte, el subjecte és l’individu i l’objecte és la natura. La contradicció es resol mitjançant el treball. Amb aquest es genera la societat. L’element bàsic d’aquesta és el procés productiu. Aquest fa ocupar a les persones diferents posicions, o una dominant o una. dominada o subordinada. La posició en el procés productiu determinarà l’actitud social; i aquesta, quan es generalitza conforma la psicologia social. Quan els elements que conformen una psicologia social es doten d’institucions, apareix la. ideologia social. Segons el lloc en el. procés productiu hi haurà ideologies conservadores o progressistes. Així, apareixen les policies, els exèrcits o el partit polític, el sindicat, etc. Marx es decidí a aplicar la dialèctica a la societat després d’observar les grans convulsions del segle XIX, de les quals la culminant va ser la de 1848. Per a Marx la dialèctica és la lluita de classes. Els antagonismes socials en la història no sempre se solucionen d’una forma pura. A 1’Edat Mitjana, la contradicció entre serfs i feudals no es resol en un d’ells, sinó en la burgesia. En contradicció aquesta també amb la noblesa, origina el capitalisme. Per a Marx la. dialèctica és creativa. La tesi i l’antítesi donen lloc a una síntesi, ella mateixa convertida en tesi, i així successivament. El materialisme històric La interpretació materialista de la història té la seva millor expressió en l’obra “Crítica de l’economia política” (1859). A aquesta s’exposa la teoria materialista de la interpretació històrica, que és la. clau de tot el sistema marxista. Segons Marx: a) en la història de la societat humana es dóna. una relació dialèctica o de tensió entre la base econòmica (mode de producció) i la ideologia políticojurídica (superestructura);

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

58

b) la tensió apareix de la diferent manera d’apropiament dels excedents, per part dels grups socials que intervenen en la producció (senyors i camperols en el feudalisme; capitalistes i obrers en la societat industrial) ; i c) un canvi en l’economia provoca un canvi en les relacions de producció, en l’estructura de l’estat i en les relacions socials. Això obre un. període revolucionari que enfronta a les noves forces emergents amb l’antic mode de producció.

Anàlisi i crítica del capitalisme Marx estudià el capitalisme sota dos punts de vista: 1. Sistema de producci6 econòmic (mode de producció) destacant: a) mercaderia; b) llei del valor; i c~) plus—vàlua. 2. Etapa històrica transitòria; hipòtesi: a) concentració capitalista o llei d’acumulació i b) de la misèria creixent. En el seu estudi passa del particular al general, utilitza el mètode inductiu, el científic: per excel·lència, usa les fonts de l’economia clàssica anglesa (Smith, Ricardo, Bentham). • 1 a) Mercaderia Element fonamental de l’economia capitalista. El producte que permet al capitalista anar al mercat. Cada mercaderia té: -un valor de canvi, i -un valor d ‘ús (de l’economia clàssica). A més, cerca un factor inèdit, present a qualsevulla mercaderia: -el treball (gran característica comú de les mercaderies). Fa referència. al treball com esforç humà. • 1 b) Llei del valor Elaborada per Ricardo i Smith. Segons aquest darrer és la llei de l’intercanvi entre equivalents, és una identitat. La trobada de capitalistes en el mercat és un fet físico material que equival a una igualtat. Reflecteix sobretot una esfera jurídica d’igualtat social. Marx assenyalà que hi ha una mercaderia que no compleix la condició de la. igualtat, el treball o força de treball. Aquesta és l’única propietat del proletari, la seva única mercaderia. El proletariat es troba sotmès a l’estat de necessitat, la. seva mercaderia no es pot guardar com la capitalista, i cal per subsistir. • 1 c) Plus-válua Eix central del capitalisme és la part de treball no pagat, aquell que no és necessari al treballador. Això permet a Marx crear la primera dicotomia: burgesos (que s’apropien de la plus—vàlua) i proletaris (que la produeixen). Tipus de plus-vàlua:

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

59

-absoluta., ampliació de l’horari de treball; i -relativa, apareix quan la classe obrera aconsegueix la jornada de 8 hores. Llavors s’intensifica par part del capital el ritme de treball, apareixent la plus—vàlua relativa. La plus—vàlua només la generen els treballadors industrials. La plus—vàlua apareix a tota societat basada en la productivitat. En el capitalisme se l’apropia la. burgesia. En el socialisme, l’estat, que decideix la seva utilització. •

2 a) Acumulació creixent de capital Tendència a la concentració de capital. Les empreses més fortes són cada vegada més hegemòniques (Marx, 1879). Avui. s’assisteix a una concentració de la productivitat, vies: 1. Una gran empresa absorbeix per diferents camins a d’altres empreses. 2. Formació de monopolis.

2 b) Misèria creixent La burgesia és cada vegada més poderosa mentre que el proletariat és cada vegada més pobre.

La construcció del socialisme El Manifest comunista Escrit poc abans d’esclatar la revolució de 1848, publicat par la Lliga comunista alemanya, amb poca. difusió inicial. Com a declaració de principis estableix que la història és la història de la lluita de classes. En l’evolució de la burgesia, aquesta. ha creat els instruments que la destruiran i la classe social que ho farà: el proletariat. En el segle XIX només el proletariat és una classe revolucionària. La burgesia lluita contra els governants de l‘Antic Règim del seu país i contra les altres burgesies internacionals. La revolució ha de ser nacional, després internacional. • Punts:

1. Les lluites de classe són la clau par a comprendre la història; 2. L’estat és la institució de la classe dominant; 3. La natura expansiva del capitalisme es basa en el desenvolupament progressiu de les forces de producció i la necessitat de mercats; 4. Les crisis periòdiques només es dominen amb la destrucció dels instruments de producció; 5. El proletariat ha estat creat com una mercaderia;

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

60

6. El proletariat té una tendència creixent a la pauperització; i 7. Hi ha un contrast entre el proletariat i els grups rebels anteriors. • Paper dels comunistes en la revolució El PC no és oposat a la recta de partits obrers, és el que millor comprèn el devenir històric. El seu paper és organitzar el proletariat can a la revolució. • Programa d’acció en la revolució:

1. Expropiació de la propietat territorial, ús de la renda par a les despeses de l’estat; 2. Fort impost progressiu; 3. Abolició de l’herència; 4. Centralització del crèdit; 5. Centralització dels transports; 6. Multiplicació de les empreses fabrils de l’estat; 7. Obligació de treballar; 8. Desaparició global del contrast ciutat—camp; 9. Ensenyament públic i gratuït; i 10. Desaparició de l’estat.

La revolució Espontània, els antagonismes interns del capitalisme, al no deixar de créixer, arribaran a esclatar tard o d’hora. • • Armes de la revolució: el sentiment de classe, l’acció sindical i l’activitat dels partits. Primera fase: dictadura del proletariat, liquidació de les antigues classes; procés insurreccional violent, destrucció de l’estat burgès; règim col·lectivista; progrés tècnic; industrialització intensa. Segona fase: comunisme, extinci6 de l’estat proletari; societat sense classes; comuna; administraci6 autònoma; cooperativisme i planificació econòmica; reconciliació ciutat—camp; supressió de la divisi6 del treball.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

61

3.3. L’anarquisme

Aspectes teòrics del pensament anarquista Tot poder polític és innecessari i nociu, propugna. l’anarquisme la substitució de les relacions de dominació establertes mitjançant l’estat par una col.laboraci6 lliure entre individus i grups. Apareix amb la revoluci6 francesa defenent, front la dictadura jacobina, la propietat col·lectiva i rebutjant les idees de Rousseau de que la voluntat general té dret a imposar-se a es minories i als individus. Així, els seus antecedents es confonen amb els del liberalisme i socialisme. Per a Max Stirner han d e ser eliminades tota organització política, tan burgesa com socialista, i totes les institucions mitjançant la lluita individual.

Alguns autors representatius: les arrels proudhonianes, Bakunin, Kropotkin Tolstoi, Godwin i Proudhon representen l’aspecte pacifista de l’anarquisme que demana el canvi mitjançant les organitzacions d’ajuda. mútua; doncs per a Proudhon: “la llibertat no necessita de la vio1ència per reivindicar els seus drets”. Proudhon (l809-1865) va ser el primer d’anomenar-se ell mateix anarquista i qui, per primera vegada, negà qualsevulla forma estatalista de govern. Malgrat que aparentment la seva primera obra “Què és la propietat?” (1840) diu que “la propietat és un robatori”, fórmula que va produir gran escàndol, Proudhon no condemna totalment la propietat sinó els seus abusos capitalistes. Demana la seva. substituci6 per la propietat individual dins d’una federaci6 agroindustrial. Aquesta idea va ser la seva major aportaci6 a l‘anarquisme. Per a Proudhon, per que funcioni la societat en llibertat, l’estat ha de desaparèixer i ser reemplaçat per dues noves formes d’organització: la federació i el mutualisme. Proudhon va donar el nom d’anarquisme a la. seva, doctrina sobre l’estat i la propietat. Les seves idees van tenir una gran influència entre 1840 i 1871, però desprès de la derrota de la Comuna de París, el mutualisme i el federalisme proudhonians van ser substituïts pel sindicalisme revolucionari i els partits obrers nacionals. Proudhon va ser molt criticat per Marx que l’acusà de paradoxal i va respondre a la seva obra “Filosofia de la. misèria” amb un volum titulat significativament “Misèria de la filosofia”. Bakunin en el manuscrit titulat “La Comuna de París i la noció d’Estat” destaca les idees més importants de l’anarquisme i del seu programa revolucionari en contraposició a les concepcions de Marx. Per a Bakunin els objectius del socialisme revolucionari eren: l’eliminació total de l’estat com instrument d’opressió la reorganització de la societat sobre la base propugnada par Proudhon; es a dir, el federalisme i el mutualisme; l’abolició de la propietat privada i de l’herència; i l’establiment del control directe de la indústria i de l’agricultura pels obrers. Bakunin, convençut d’un període de destrucci6 que faci possible el posterior assentament d’una

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

62

nova societat, propugna l‘atac sistemàtic, malgrat que sense un pla coherent, a tot poder constituït, i especialment a les institucions burgeses —Estat, Església, exèrcit— mitjançant l’acció directa. Kropotkin accepta la violència revolucionària, perquè és l’únic camí possible par a que la revolució triomfi i acabi amb totes les violències. Kropotkin elaborarà en “L’ajuda mútua, factor d’evolució” (1902) , tot un programa. social basat en la cooperació, demanant un comunisme llibertari. Conclusió La majoria dels teòrics anarquistes, des de Godwin fins a Bakunin, prenen com a punt de partida, la constatació de l’endarreriment moral de la societat, demostrat par l’existència de guerres, pobresa, explotació, crims, etc. concluint que tot es deu a l’existència. de poders coercitius.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

63

RESUM DEL EL MOVIMENT OBRER 1. Trade Union: durant la lª meitat del s. XIX les organitzacions obreres estaven prohibides. El ludisme fou la inicial reacció del proletariat contra l’explotació que patia per part de la burgesia industrial. Robert Owen, socialista utòpic britànic, fundà les primeres cooperatives 1 sindicats (Trade Union o TU) per millorar les pèssimes condicions de vida i de treball de la classe obrera. 2. El cartisme: l’any 1834 es va crear a Anglaterra el primer sindicat d’àmbit nacional, “Grand National TU”, amb l’objectiu de poder negociar des d’una posició de força amb els empresaris. La seva gran acceptació provocà una dura reacció de l’Estat i de la patronal, i finalment, el 1838 va ser prohibit. Sorgí llavors un nou moviment, el cartisme (“People Charter”), amb l’objectiu de convertir en lleis les demandes dels obrers, ampliant el dret de vot. El 1860 es tornà a crear la “Grand National TU” i progressivament s’aprovà a la Gran Bretanya una legislació econòmica i política que reconeixia els drets dels treballadors. 3. La Iª Internacional. El ràpid creixement industrial dels anys 50 comportà l’augment del nombre d’obrers i, per tant, de llurs organitzacions. El 1864 es fundà a Londres la 1! Internacional o Associació Internacional de Treballadors (ATT) amb l’objectiu de coordinar el moviment obrer dels diferents estats europeus. Hi destacaven 3 grups: 1.les TU britàniques, mantenidores de la infrastructura de l’organització; 2. els obrers francesos, anarquistes; i 3. els refugiats polítics alemanys i italians. Llur programa demanava el reconeixement legal dels sindicats, la reducció de la jornada laboral i el dret a la vaga. Dins la Iª Internacional havia un enfrontament ideològic i personal entre Marx i Bakunin 1 llurs respectives tendències: a) marxistes, influents als països més industrialitzats: defensaven els partits polítics obrers una concepció centralitzada de l’organització; i b) anarquistes (seguidors de Bakunln), influents als països rurals: propugnaven la no intervenció dels obrers en la política i la llibertat d’acció dels països membres. 4. La Comuna de París (1871). Insurrecció revolucionaria proletària contra el govern republicà francès de Thiers, precipitat pel desarmament de la guàrdia nacional parisenca, vençut per l’exèrcit que aplicà una forta repressió. Fou una de les causes de l’autodissolució de la Iª Internacional (1876), juntament amb la seva il·legalització, la crisi econòmica internacional dels 70 i, el més important: l’expulsió dels anarquistes de l’organització (1872). 5. Els socialistes utòpics, de primera meitat del XIX, grup molt heterogeni de pensadors amb alguns trets comuns però com: llurs teories eren idealistes, ço és, irrealitzables; donaven importància a qiiestions ètiques; volien que els canvis socials es fessin pacíficament; van intentar dur a la pràctica llurs teories -que, en general, van fracassar-; i eren molt influïts per la religió cristiana. Els més representatius foren: Saint-Simon (govern de la classe productiva), Fourier (falanges i falansteris, precedents de la seguretat social), Robert Owen (primers sindicats 1 cooperatives), Louis Blanc (tallers socials) i Etienne Cabet (la comuna Icària). La denominació de “socialistes utòpics” fou de E. Engels, estructurador amb K. Marx del socialisme científic o marxisme durant la segona meitat del segle XIX. Juntament amb l’anarquisme, el marxisme, substituí el socialisme utòpic em la praxi teòrica del moviment obrer. 6. El marxisme, praxi cientificofilosòfica elaborada per K. Marx i E. Engels, amb les aportacions de llurs seguidors (Lenin, Trotskij, Mao), fonamentada en el materialisme històric o sociologia del desenvolupament de la humanitat, basada en la successió de diferents tipus de societats: comunisme primitiu, mode de producció asiàtic, esclavatge, feudalisme, capitalisme,

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

64

socialisme... i comunisme (aquest encara per venir car pressuposa la desaparició de l’Estat). La continuïtat d’aquestes formes històriques és el resultat de la lluita entre els rics opressors i els pobres oprimits (a partir de la Revolució Industrial entre classe burgesa i classe treballadora). Segons Marx, el capitalisme es basa en l’explotació d’una majoria (proletariat) per una minoria (capitalistes burgesos: beneficiaris de la plus-vàlua) i en la propietat privada dels mitjans de producció. El socialisme és la fase històrica que ha de substituir l’individualisme capitalista (materialisme mecanicista) 1 que propugna la supressió de les classes socials, la col·lectivització de la propietat 1 dels mitjans de producció, i el govern del proletariat. El comunisme és l’etapa final on desapareixeria totalment la propietat privada dels mitjans de producció i, per tant, la lluita de classes i llurs mateixes, àdhuc l’Estat i qualsevulla forma d’explotació de la persona per la persona.

7. L’anarquisme, teoria i práxi hereva de la Il·lustració del s. XVIII que propugna l’abolició de l’Estat i de les institucions de poder, la supressió de la propietat privada i la creació d’una nova societat basada en la llibertat individual i lliure col·laboració entre els individus. Els pensadors més significatius van ser P.J. Proudhon, defensor de la petita propietat privada i definidor de l’anarquisme i del mutualisme; M. Bakunin, principal activista i organitzador del moviment i P. Kropotkin, representant de l’ala inés radical, partidària de la total col·lectivització o comunisme llibertari. Les experiències més interessants de la praxi anarquista es desenvoluparen al llarg de la Guerra Civil espanyola (1936-39).

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

65

1.4

EL FEMINISME I EL SUFRAGISME

Emmeline Pankhurst El 1903 Emmeline Pankhurst fundà la Unió Social i Política de Dones, organització consagrada a aconseguir el vot per a les dones a Gran Bretanya. Les seves militants trencaven vidres i incendiaven edificis deshabitats per cridar l’atenció sobre la seva causa. Empresonada per primera vegada el 1908, Pankhurst va mantenir una vaga de fam com a protesta en aquest i posteriors períodes que va passar a la presó.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

66

1. Antecedents del moviment feminista El feminisme és un moviment social que defèn l’emancipació de la dona i la seva igualtat política, econòmica i jurídica respecte a l’home. Les primeres formulacions del feminisme són del període de la Revolució francesa, que comparteix els seus principis igualitaristes i racionalistes. El 1791, Olimpia de Gouges redactà una primera declaració dels drets de la dona. Però fou amb el desenvolupament de la societat industrial quan el feminisme es convertí en un moviment social important, recollit pels pensadors socialistes: Fourier, Bebel en La dona front el socialisme (1883) o Engels a L’ origen de la família, la societat privada i l’estat (1884). Com a moviment organitzat, el feminisme es desenvolupà al món anglosaxó en el s. XIX. Pel seu objectiu d’aconseguir el dret al voto, se’ls anomenà sufragistes. En el N de EUA el feminisme celebrà una primera assemblea el 1848 a Seneca Falls, sota el liderat d’ E. Candy Stone. No obstant, el dret a voto no es va aconseguir fins 1920. A Gran Bretanya fou creada el 1903 la Women Social and Politic Union, organització dirigida per E. Pankhurst que defenia l’acció directa (sabotatges, mítings, manifestacions) per aconseguir el seus objectius. A Espanya, una de les pioneres del moviment fou Concepción Arenal. El dret al voto de la dona fou concedit a Espanya durant la IIª República. L’aparició del primer feminisme La lluita per l’emancipació de la dona forma part de l’ideari republicà, anarquista i lliurepensador, i, en un primer moment, és formulat per homes que centren llurs discurs en la recuperació de la dona per a la causa de l’alliberament moral, social i polític dels pobles. Els seu primer objectiu consisteix a arrencar la condició femenina de la prostració i de l’obscurantisme en què la sotmetia l’analfabetisme i la influència de la religió, mentre que convida als homes a comprometre’s en aquesta lluita dins de l’àmbit familiar. Aquest pensament no reivindica el dret de la dona al treball, que és considerat embrutidor, sinó que considera la llar com el lloc més adequat per a la seva realització personal. Convé entendre , però, que, a causa de les pèssimes condicions laborals de l’època i de l’absència de serveis per poder tenir cura dels fills, el treball femení es consideri una necessitat més que una reivindicació. El primer lloc on es troba la dona àmpliament representada és en les associacions espiritistes, la proliferació de les quals s’explica per la recerca d’una religió de recanvi, imposada per la ràpida descristianització de les classes populars urbanes, o almenys d’una part important d’aquestes. Per aquesta raó hom troba les organitzacions espiritistes en la gran majoria de mítings i actes lliurepensadors, l’únic moviment que, sota les consignes de laïcisme i anticlericalisme, és capaç d’unir en accions concretes republicanes de totes les tendències, espiritistes i, fins i tot, anarquistes. Una de les primeres associacions del moviment feminista és la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, en activitat el 1889, o potser abans. Les seves tasques consisteixen a organitzar vetllades instructives i recreatives, a més de classes nocturnes gratuïtes per a totes les dones que hi vulguin assistir. Els setmanaris La Tramontana i El Progreso es fan ressò habitualment dels actes feministes.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

67

2. Cap un nou paper de les dones La societat del s. XIX assignava un paper diferent a dones i homes. Entre les classes altes, el nou model de família burgesa reservava per a la dona el paper de l’educació dels fills, l’administració domèstica, les recepcions, la cura de la vida social. A les famílies treballadores, com que s’havia trencat el vell esquema familiar de treball agrari conjunt, les dones es van incorporar al treball fabril, però a casa continuaven assumint les tasques domèstiques, la cura dels nens i dels malalts. Socialment, eren considerades inferiors als homes, dependents d’aquests i sense drets civils ni polítics. Al llarg de tot el segle les dones van voler fer sentir llur veu i van reclamar llurs drets, però no va ser fins cap a final de la centúria que l’acció combinada del progrés tècnic i econòmic, i de la lluita femenina van començar a fer notar els efectes de les seves reivindicacions. En primer lloc, la nova indústria i els nous negocis, així com la vida a la ciutat i l’augment de la instrucció femenina, permetien la incorporació de dones a nous oficis i una certa promoció social. És el moment de l’aparició de les telefonistes, les telegrafistes, les empleades de correus, les oficinistes, les mestres, en resum, tot un seguit d’ocupacions que van generar un nou tipus de dona independent i moderna.

3. El sufragisme Ben aviat, grups de dones van denunciar que la nova societat sorgida del procés revolucionari liberal parlava de drets dels ciutadans, però marginava la meitat d’aquests, les dones. Fins i tot als sistemes polítics de tipus democràtic amb sufragi universal, aquest era únicament masculí. D’aquesta discriminació, en va néixer a Anglaterra el moviment sufragista, el primer gran moviment femení organitzat per la conquesta dels drets polítics de les dones i especialment per la consecució del dret a vot. El 1869 es va crear la Societat Nacional del Sufragi Femení, que va aconseguir alguns drets civils per a les dones, i el 1903 es va formar la Unió Social i Política Femenina (WSUP), formada i dirigida per dones. La seva lluita va ser un exemple per a les dones d’arreu del món i va inspirar tots els moviments de defensa de la igualtat política, que al llarg de la primera meitat dels s. XX van aconseguir el dret de vot per les dones.
La Sufragista. Un dels trets més característics de la Unió Social i Política de Dones fou la seva militància. Emmeline Pankhurst, fundadora de la Unió, era partidària de mantenir una línia dura. Quan el 1912 Emmeline i Frederick Pethic-Laurence manifestaren llur desacord amb la seva decisió de provocar incendis com un pas més en la lluita pel sufragi, Pankhurst el hi va demanar que deixessin la Unió. L’octubre d’aquest any, la seva filla Christabel publicava el primer número de La Sufragista, periòdic de la Unió, per reemplaçar Vot per a les dones, el periòdic editat per Emmeline Pethic-Lawrence. Malgrat que aquest es va seguir publicant, La Sufragista es convertí en el periòdic oficial setmanal de la Unió.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

68

2. EL SEGLE XX

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

69

2.1. EL COLONIALISME EUROPEU A ÀFRICA I ÀSIA: CARACTERÍSTIQUES I PROTAGONISTES. LES SEVES REPERCUSSIONS INTERNACIONALS

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

70

1. Colonialisme i Imperialisme Al mateix temps que es desenvolupa la Segona Revolució Industrial, existeix un procés d'expansió de les societats europees cap a la resta del món. Aquest fenomen té arrels demogràfiques -la revolució demogràfica crea un excedent de població que comporta fortes migracions intercontinentals-, econòmiques -la necessitat d'exportar capitals i mercaderies excedents, i de controlar les fonts de matèries primeres- i finalment, arrels polítiques i ideològiques -consideracions estratègiques entre estats i la "missió" civilitzadora d'Europa. Aquesta expansió extraeuropea permet qualificar la conjuntura històrica del darrer terç del segle XIX i els principis del XX com l'etapa inicial de l'imperialisme o "era dels imperialismes". L'expansió colonial n'és, sens dubte, la conseqüència més important. Malgrat que el fenomen imperialista és bàsicament europeu, a la darreria del segle XIX apareixen dues noves potències extraeuropees que participen del mateix fenomen: els Estats Units i el Japó.

2. El concepte d'imperialisme Les tesis marxistes La formidable expansió de les economies europees vers l'exterior, i les conseqüències polítiques d'aquest fet -l'expansió colonial- provoquen aviat un seguit de reflexions teòriques sobre les causes i els mecanismes d'aquests fenòmens. Són pensadors marxistes, com Hilferding (El capital financer, 1919), Lenin (L'imperialisme, fase superior del capitalisme, 1917) o Bukharin (L'economia mundial i l'imperialisme, 1929), els qui reflexionen sobre la relació entre els canvis qualitatius en l'estructura del capital i l'expansió exterior. Per a tots ells, l'arrel de l'imperialisme es troba en l'hegemonia establerta pel capital financer. La influència dels monopolis porta els estats a una política proteccionista, i també a l'expansionisme territorial. Ambdós elements resultaven complementaris, tant per protegir el propi mercat de la competència exterior, com per aconseguir nous mercats, evitant la sobreproducció i mantenint així la rendibilitat dels capitals. L'anàlisi marxista considera també que no n'hi ha prou amb la necessitat de nous mercats per explicar l'expansió exterior. L'exportació de capitals per mantenir els beneficis i, consegüentment, el control polític de grans espais territorials, per tal de protegir les inversions, esdevé una altra de les causes fonamentals de l'imperialisme. Finalment, cal considerar un altre factor explicatiu, la recerca i control de matèries primeres per tal de poder rebaixar el seu cost i augmentar els beneficis. Per tant, les tesis marxistes centren el concepte d'imperialisme -considerat com un nou estadi del capitalisme- en les transformacions de l'estructura del capital. Per tant, les motivacions econòmiques permeten explicar l'aparició de l'imperialisme.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

71

Les tesis liberals Les explicacions liberals de l'imperialisme es caracteritzen per no establir una relació de causalitat entre el desenvolupament del sistema capitalista i l'imperialisme. Per a aquest corrent de pensament, els factors definidors de l'imperialisme són molt diversos i en general hom utilitza aquesta expressió per referir-se exclusivament a l'expansió colonial. Tanmateix, podem agrupar les explicacions segons el tipus de factor que consideren dominant. Per a alguns, l'element clau és l'estructura social i les seves contradiccions. Hobson (L'imperialisme, 1902) pensa que és el desigual repartiment de la riquesa en els països desenvolupats la causa de l'imperialisme. La feblesa del mercat interior -subconsum de les masses- comporta un excedent de capitals, sense col·locació rendible, que necessiten una sortida exterior. Per a l'historiador britànic G. Barraclough (Una introducció a la història contemporània, 1964) són les mutacions provocades per la industrialització l'origen de l'expansió exterior. Les classes dominants, davant la contestació social, veuen en l'imperialisme la manera de canalitzar el malestar social i evitar les amenaces a l'ordre social existent. Des d'una perspectiva diferent, i en clara polèmica amb les tesis marxistes, Shumpeter, poc després de la guerra de 1914-1918, opina que el capitalisme no és el responsable de l'imperialisme, sinó que aquest és el producte de la supervivència d'estructures socials heretades del passat, especialment de l'època de les monarquies absolutes, extraordinàriament agressives. Per a les explicacions polítiques de l'imperialisme, és l'enfrontament entre les grans potències europees, esperonat pels nacionalismes, la causa de l'expansió colonial a la fi del segle XIX. Per a historiadors com D.K. Fieldhouse són els esdeveniments del 1870, la unitat alemanya, que alteren l'equilibri europeu mantingut fins aleshores, els que porten a l'expansió exterior. La precarietat de l'equilibri en el centre -Europa- porta cap a la perifèria els enfrontaments. Un cop llançades a la conquesta colonial, les potències europees entrarien per raons estratègiques en una dinàmica de control de nous territoris totalment imparable. L'exaltació nacionalista hauria estimulat aquesta cursa.

3. Causes del fet colonial Les causes que van provocar l’expansió territorial d’Europa i la formació dels imperis colonials van ser de diversa tipolologia: • • • • • La pressió demogràfica. La generalització de la industrialització a Europa, que exigia grans quantitats de primeres matèries que les colònies podrien subministrar a baix cost. La necessitat de trobar nous mercats on introduir la producció industrial que creixia sense aturador. El desplegament dels transports i els mitjan de comunicació també possibilità la penetració en territoris fins aleshores aïllats i els seu posterior i immediat control. L’interès estratègic, ja que les potències colonitzadores i en expansió necessitaven establir bases navals per protegir llurs rutes, emmagatzemar el combustible pels vaixells o bé controlar determinats enclavaments d’una indiscutible vàlua estratègica, com per exemple l’estret de Gibraltar o el cap de Bona Esperança. En aquesta direcció s’ha

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

72

d’entendre l’afany que dipositaren europeus i americans en la construcció els canals de Suez i de Panamà. L’interès que l’exploració de noves terres suscità entre exploradors i missioners. Aquests darrers, en concret, al costat de serveis sanitaris i econòmics bàsics, van contribuir força a l’extensió dels costums i codis morals dels europeus entre la població indígena.

4. Tipus de colònies Cada potència colonitzadora, anomenada metròpoli, va implantar diferents models d’explotació econòmica: • Colònies de poblament: aplicades per l’imperi Britànic al Canadà, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda, i per l’imperi Francès a Algèria i les Antilles. Consistien en l’establiment de grans contingents de població europea com a colons camperols en granges, desplaçant la població indígena o fent-la servir de mà d’obra barata . Colònies d’explotació: consistents en l’explotació dels recursos naturals per part de grans companyies comercials, militars i funcionaris. Es van establir a l’Índia i l’Àfrica negra en forma de plantació i explotació minera. Règim de concessions: obtenció d’avantatges comercials i econòmics per als colonitzadors, però sense ocupar el territori. És el cas de la Xina i la llibertat de comerç amb alguns ports, construcció del ferrocarril i concessions de mines.

• •

5. Els determinants extraeuropeus El mateix Fieldhouse i altres historiadors consideren que hi ha una visió excessivament eurocèntrica de l'imperialisme. L'expansió colonial no ha estat pas ni organitzada ni planificada, sinó que seria la resposta a les creixents dificultats que tindrien els europeus per mantenir de manera informal -sense control militar- l'hegemonia en àmplies zones del planeta. El desenvolupament a gran escala, a partir de la dècada de 1880, del control directe d'àmplies zones, i en particular el gran moviment de partició i colonització d'Àfrica, s'explicarien essencialment per la contestació -rebel·lions, aixecaments, etc...- dels pobles perifèrics. En el cas africà serien les rebel·lions del Transvaal (1877) i la crisi egípcia (1879-1882) les causes de l'intervencionisme europeu.

6. Les conseqüències de l'imperialisme: l'expansió colonial Malgrat que diversos estats europeus disposaven de colònies des del segle XVI, és a partir de la dècada de 1870 quan s'inicia el gran moviment d'expansió europea que donarà lloc al repartiment d'Àfrica i a la constitució dels imperis colonials contemporanis. Gran Bretanya

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

73

La primera onada expansiva afectà fonamentalment la Gran Bretanya i França. La Gran Bretanya actuà en dos fronts, les fronteres de l'Índia (protectorat del Balutxistan, 1879, i l'expansió birmana, 1885) i Egipte (1882), per tal de reforçar el seu control sobre la ruta de l'Índia (canal de Suez).

L’imperi britànic (to gris) França França s'esforçà per consolidar les seves possessions al nord d'Àfrica (protectorat sobre Tunísia,

Imperi francès (to gris clar)

1881) i a Indoxina (protectorats sobre Annam i Tonquin, 1883).

Altres potències colonials La segona onada afecta els principals estats europeus que actuen en el continent africà. La colonització africana té generalment el seu origen en les campanyes d'exploració, les empreses missioneres i l'acció directa de companyies privades. La Conferència de Berlín (1884-1885), convocada per Bismarck, defineix l'interès dels governs europeus per la colonització. Malgrat

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

74

que en el seu origen la Conferència cercava només un consens sobre l'actuació a la zona del Congo del rei de Bèlgica, Leopold II, que respectés els interessos comercials dels altres països, ben aviat va definir les condicions necessàries per a l'ocupació del territori africà. Retrospectivament, la Conferència apareix com el punt de partida del repartiment d'Àfrica. A principis del segle XX, tret d'Etiòpia i de Libèria, el conjunt del territori africà era sota domini europeu. França controlava gran part del Magrib, l'Àfrica occidental i Madagascar, així com part de l'Àfrica equatorial. Les possessions britàniques s'articulaven al voltant de l'eix el Caire-El Cap, amb el control d'Egipte, el Sudan, Uganda, Kenya, Rhodèsia i Sud-àfrica. A l'Àfrica occidental disposava de colònies disperses, Nigèria, Ghana, Sierra Leone i Gàmbia. Alemanya tenia colònies a l'Àfrica oriental (Tanganyika), sud-occidental (Namíbia), al Camerun i al Togo. Bèlgica posseïa per herència de Leopold II, un ampli territori al centre de l'Àfrica (Congo), i Portugal mantenia les seves colònies d'Angola, Moçambic i Guinea. Finalment, Itàlia ocupava Líbia, Eritrea i Somàlia.

7. Les conseqüències de l'imperialisme: les lluites interimperialistes Els repartiments colonials agreujaren la ja tradicional rivalitat entre les grans potències. Es produïren crisis polítiques que portaren Europa a les portes de la guerra, com les de Fashoda (Sudan, 1898) -entre França i la Gran Bretanya-, o les del Marroc entre França i Alemanya el 1905 i el 1911. Hi ha també conflictes bèl·lics, plantejats fonamentalment pels nous imperialismes extraeuropeus (guerra de les Antilles entre els Estats Units i l'Estat espanyol el 1898, o la guerra russojaponesa del 1905 pel control de Manxúria). Sens dubte, la gran guerra de 1914-1918 participarà també d'aquestes rivalitats.

8. Les justificacions de l'imperialisme Per a les poblacions europees, la conquesta es justifica per si mateixa. La subjecció dels pobles d'ultramar, que es tenen per "salvatges" o inferiors, és considerada com a normal. Les classes dirigents difonen el missatge de desigualtat racial. Les teories de Darwin són emprades en aquest sentit. Els anglesos hi afegeixen el messianisme religiós, "la raça imperial" predestinada per Déu a conquerir el món. La civilització europea, jutjada per tothom com a superior, ha d'estendre's entre els indígenes, aquest és el deure del colonitzador. El nacionalisme hi juga un paper fonamental. La conquesta reforça el prestigi i la puixança de la metròpoli, al mateix temps que el sentiment nacional reforça la cohesió social davant del nacionalisme veí, considerat enemic. Socialment, les conquestes ajuden a superar també la conflictivitat social des del moment que permeten traslladar a les colònies una part important de l'explotació que patien els obrers europeus.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

75

9. L'impacte per als colonitzats El domini europeu comportarà la destrucció de les estructures socioeconòmiques, polítiques i ideològiques dels colonitzats. La penetració de les relacions capitalistes de producció destruirà les seves economies i el teixit social que sustentaven, imposant-ne de noves, caracteritzades per la dependència respecte a la metròpoli. Igualment, la imposició lingüística i religiosa ajudarà a destruir les arrels tradicionals i en canvi implantarà els valors i les formes de pensar dels colonitzadors.

El colonialisme a Àsia

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

76

RESUM DEL COLONIALISME • Concepte. Hom coneix com imperialisme la fase històrica del capitalisme, d’àmbit mundial que comprèn el període des del 1875 fins el 1914, durant el qual els països occidentals i el Japó estengueren llur domini econòmic, polític, militar i cultural sobre la resta del món. El colonialisme és una forma d’imperialisme caracteritzada per la dependència política d’un territori —la colònia— respecte d’un país colonitzador o metròpoli, del qual es troba allunyat geogràficament. Factors afavoridors de l’imperialisme. Van ser en allò principal 4: lr la pressió demogràfica. Com a conseqüència de la Revolució Industrial la població creix molt 1 milions de persones han d’emigrar fora d’Europa a la recerca de millors condicions de vida i de treball; 2n politicoideològics. S’intenta per mitjà l’emigració i el prestigi nacionalista que comporta ocupar terres estranyes, evitar conflictes socials a les metròpolis. També s’argumenta l’extensió del cristianisme i/o la democràcia; 3r econòmics, relacionats amb el desenvolupament de la IIª Revolució Industrial, puix les innovacions tecnològiques comportaven noves necessitats: primeres matèries inèdites i/o insuficients a Europa, consumidors per als nous productes i llocs on invertir els capitals excedentaris; i 4t noves fonts d’energia (petroli, gas) i nous mitjans de transport (autos, avions, vaixells, amb motor diesel), fan llur aparició, facilitant la mobilitat de les persones i, per tant, l’emigració. • Formació d’una colònia. Passava per 3 fases: 1ª la conquesta, fàcil per la superioritat militar dels colonitzadors, sovint precedits exploradors i missioners; per

2ª organització dels territoris dominats, sota distints models institucionals: companyies privilegiades, colònies d’explotació, protectorats, colònies de poblament, etc.; i 3ª explotació econòmica, centrada en la mineria 1 el sector agrari (plantacions tropicals, ramaderia). • Els imperis colonials Els dos més extensos van ser els del Regne Unit i el de França, gràcies a la tradició colonial d’aquests països des del s. XVI. En el cas britànic cal subratllar una motivació econòmica, car fou pioner de la Revolució Industrial. A inés posseïa la supremacia militar deguda als seus estols l’exèrcit específicament colonial. El Regne Unit va controlar principalment l’Índia i “hinterland” defensiu, Egipte, la major part d’Àfrica Oriental, Sud-Àfrica, Nigèria i altres territoris del golf de Guinea, Canadà, Austràlia 1 Nova Zelanda. França dominà el Magrib, la zona més extensa del desert del Sàhara, Madagascar, Indoxina i nombroses illes del Pacífic i de les Antilles. Altres imperis colonials foren els d’Alemanya (Camerun, Tanganica, Àfrica SudOccidental i illes a Oceania), Itàlia (Líbia, Somàlia 1 Eritrea), Holanda (l’actual Indonèsia), Portugal (Angola, Moçambic, Guinea—Bissau, Cap Verd, Macau i Timor Oriental), Bèlgica (Congo Belga) i Espanya (Nord del Marroc, Ifni, Rio de Oro i Rio Muni—Fernando Póo). Els EUA van estendre llur influència al Pacífic i les Antilles, Japó al Pacífic i al continent asiàtic i Rússia va continuar la seva tradicional expansió pel

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

77

Caucas, Àsia Central i Àsia Oriental. • Conseqúéncies sobre els pobles colonitzats. Van ser en general negatives. Quant al sistema econòmic, els territoris van passar d’una economia de subsistència a una altra de dependència de la metròpoli. Respecte el comportament poblacional, s’havien caracteritzat per una demografia tradicional de creixement limitat degut a unes taxes de natalitat 1 mortalitat molt altes; però, quan els europeus van introduir els avenços mèdics (vacuna sobretot) es va produir un gran creixement demogràfic, ja que va baixar la mortalitat però no la natalitat. A la fi, la presència europea va trencar l’equilibri social i cultural de les colònies amb la introducció d’una cultura diferent, l’occidental, i una nova religió, el cristianisme. En l’àmbit social, els imperialistes van crear una elit indígena occidentalitzada, aliena tant a aquests com als indígenes, si bé emprada com a lligam entre ambdós. Valoració del colonialisme imperialista. Les interpretacions a favor i en contra depenen de les diferents ideologies. A favor s’hi manifestà en general l’opinió pública europea, a causa, sobretot, dels grans beneficis econòmics resultants. En contra, s’hi van pronunciar principalment l’anarquisme i el socialisme de la IIª Internacional.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

78

1.2

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL: L'ORIGEN. CONSEQÜÈNCIES: ELS TRACTATS DE PAU, L'APARICIÓ DE NOUS ESTATS EUROPEUS. LA CREACIÓ DE LA SOCIETAT DE NACIONS

Moment de la mort d’un tinent francès desconegut durant la batalla de Verdun (Iª Guerra Mundial)

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

79

1. Les causes de la Primera Guerra Mundial Davant l'eventualitat d'un conflicte a l'espai balcànic, els blocs de potències es consoliden: els estats majors fixen els detalls de cooperació militar; França proveeix amb nous crèdits a l'acceleració dels ferrocarrils estratègics russos; una convenció naval entre França i la Gran Bretanya es distribueix la tasca de les respectives flotes. Però els Balcans constitueixen sols la zona neuràlgica d'un món en blocs i amb tensions entre les grans potències. Els motius de rivalitat entre aquestes són d'índole territorial, econòmica i psicològica. a) Rivalitats territorials • Entre França i Alemanya perdura el contenciós d'Alsàcia i Lorena. El nacionalisme francès no cessa de reclamar els territoris; els alemanys adopten mesures de germanització que provoquen incidents amb la població. A Saverne s'enfronten els militars alemanys i la població alsaciana. La Ligue pour la défense de l'Alsace-Lorraine va mantenir encesos els sentiments francesos. Polònia continuava dividida. A Galítsia l'administració austríaca era conciliadora; per contra a la Prússia polonesa s'havia intentat d'esborrar el nacionalisme polonès amb la instal·lació de colons alemanys, i a la Rússia polonesa es procurava fomentar interessos entre els polonesos per tal que s'unissin definitivament a l'Estat rus. Les forces nacionalistes poloneses, al voltant del socialista Pilsudski, s'havien refugiat a Galítsia, i reivindicaven la resurrecció de Polònia. Aquest era un altre motiu de desconfiança dels russos envers els austríacs. A l'espai balcànic es produeixen assassinats i tortures entre les diferents ètnies i religions, especialment a Macedònia; els governs viuen en un estat d'inseguretat que els obliga a mantenir efectius importants sobre les armes. El traçat de fronteres enfrontava Albània i Grècia. El govern d'Atenes tractava de conservar l'Epir nord, la població del qual era en la seva majoria de llengua grega, però una comissió de delimitació l'adjudicà a Albània. El destí de les illes turques del mar Egeu suscità tensions entre turcs i grecs, sota la mirada ambiciosa dels italians. Ultra això, es desperta un altre cop la qüestió dels estrets. Els alemany armen l'exèrcit turc i en modernitzen les fortificacions; el govern rus mira amb inquietud la presència alemanya; la seva preocupació augmenta en veure la guarnició del Bòsfor en mans d'un militar alemany. La inseguretat de les fronteres en unes zones, les reivindicacions nacionalistes en unes altres, són elements que han de ser considerats en la tensa situació internacional de l'any 1914.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

80

b) Rivalitats econòmiques Fins a finals del segle XIX, la supremacia industrial britànica semblava incontestable, era el proveïdor principal de les potències continentals; però des de principis de segle el ràpid desenvolupament de la indústria alemanya l'havia convertit en un competidor temible. El 1913 França adquiria tants productes alemanys com britànics; a Bèlgica les importacions alemanyes conquereixen el primer lloc, fins i tot a Anvers, feu tradicional dels britànics; els neerlandesos prefereixen decididament els productes alemanys i Rotterdam esdevé un port de sortida per al comerç alemany; a Rússia les importacions alemanyes arriben a quadruplicar les britàniques. Alemanya havia conquerit molts mercats aprofitant la seva situació geogràfica central al continent i establint una flexible organització en el seu sistema de crèdits. Per contra, en els mercats financers, Londres i París continuaren essent els dos centres mundials de distribució de capitals. Alemanya no va poder competir en la col·locació del seu diner fora de les seves fronteres, però va saber orientar-lo vers la inversió interior. Als primers mesos de 1914 els moviments internacionals de capitals provocaren aspres debats. A Rússia, la industrialització s'havia efectuat amb capital francès i belga, però la presència de les finances alemanyes és cada cop més forta. Quan les fàbriques Putiloff, les més grans productores de material de guerra, que estaven sostingudes per la Creusot francesa, van necessitar augmentar el seu capital, aparegué una oferta de la Krupp alemanya, que fou obstaculitzada per una decisió del govern rus. Que en alguns casos les finances alemanyes orientaven la política, ho prova la posició de França als Balcans; en la crisi bosniana de 1908 França no dóna suport a Rússia perquè aleshores els estats balcànics i Turquia constitueixen un bon client per als capitals i articles ferroviaris francesos; al 1914 ha minvat la xifra d'inversions franceses a Turquia, per la qual cosa a França li és més fàcil el suport decidit a Rússia front a l'imperi turc. No s'ha d'exagerar aquesta influència dels negocis en la política, que en el cas dels Balcans no es reflecteix en la documentació. Però tampoc no s'ha de menysprear i en alguns altres casos pot ésser comprovada documentalment. c) Rivalitats psicològiques L'historiador francès Renouvin assenyala entre les forces profundes els estats d'ànim col·lectius, produïts per diverses circumstàncies. La política d'armaments fou un resultat de la tensió, però a la vegada després va contribuir a agreujar-la. De 1913 a 1914, Alemanya augmentà el seu exèrcit de 621.000 homes a 820.000. Àustria-Hongria havia augmentat els seus efectius de 100.000 a 160.000, a la vigília de la primera guerra balcànica, i n'estudiava l'ampliació. A França una llei fixà el servei militar obligatori en tres anys i elevà l'exèrcit a 750.000 homes. El 1914 Rússia disposa d'1.800.000 soldats. Eren forces excessives per a la pau. Per tal que l'opinió pública i els parlamentaris acceptin l'augment de les càrregues militars, els estats majors es veuen obligats a insistir en el perill de la guerra. La premsa es fa ressò

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

81

del risc i escampa invocacions patriòtiques, especialment a Alemanya, on les associacions germanistes glorifiquen la dea de la guerra: "L'hora solemne d'ajustar els comptes és pròxima." A França i la Gran Bretanya l’opinió pública va reflectir actituds més pacifistes. A Itàlia se sentia més inquietud pels problemes interiors. Però l'actitud passiva de les masses obligava els governs a insistir en el perill internacional.

La crisi de juliol de 1914 La tensió internacional màxima pot ésser observada, mitjançant els documents, a finals de 1913. L'estat major alemany, que estima que posseeix superioritat militar, se sent temptat d'aprofitar-la. Però en els primers mesos de 1914 es multipliquen les crides pacifistes, el 12 de juny l'ambaixador francès a Berlín informa que no existeix cap perill bèl·lic contra França. Res no fa presagiar que un esdeveniment dramàtic, l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu d'Àustria-Hongria, per un estudiant bosnià a Sarajevo, el 28 de juny, anava a posar en ebullició tots els elements de tensió i desembocar en un conflicte europeu. La reacció de les potències en aquest episodi luctuós és determinada fonamentalment pels problemes dels deu darrers anys. El govern austro-hongarès va veure en l'atemptat una prova del perill que per a l'imperi representava el nacionalisme serbi i tractà d'anorrear-lo. Però la pressió sobre Sèrbia, a la qual s'acusa de "complicitat indirecta" en el magnicidi, implicava la probabilitat de la guerra amb Rússia i davant aquesta eventualitat calia el suport alemany, que fou promès pel govern de Berlín. La gestió del suport alemany explica que l'ultimàtum de Viena —va demanar que la policia austríaca participés en la investigació del magnicidi— es retardi tres setmanes. Després que Sèrbia rebutgés l'ultimàtum austríac, el govern imperial li declara la guerra. Tres dies abans, Rússia havia avisat que no romandria amb les mans plegades. El 29 de juliol, els austríacs donen el pas gravíssim del bombardeig de Belgrad, el govern de Moscou estableix una mobilització parcial i França i la Gran Bretanya avisen que no seran neutrals. En aquelles hores decisives hom intueix que la guerra entre Àustria i Sèrbia derivarà en una guerra austrorussa, i aquesta ofereix clares perspectives d'ampliar-se a un enfrontament de blocs. La jornada del dia 30 és decisiva. A mitja tarda, sense coneixement de França, Rússia mobilitza les seves tropes i Alemanya avisa que no tolerarà "la continuació de les mesures militars russes"; en cinc dies més tots els exèrcits es trobaran en situació de guerra. Els fets se succeeixen com una seqüència fatal; l'1 d'agost Guillem II declara la guerra a Rússia, el 2 pressiona Bèlgica perquè suspengui el seu estatut de neutralitat i concedeixi pas als seus exèrcits, i el 3 declara la guerra a França; el 4 les tropes alemanyes inicien l'operació "França" amb la invasió de Bèlgica, cosa que provoca la declaració de guerra de la Gran Bretanya.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

82

En aquesta tràgica situació, quin va ser l'esdeveniment decisiu? És indubtable que les operacions militars foren iniciades pels alemanys, però és molt més difícil determinar el grau de responsabilitat que van poder jugar en la marxa dels esdeveniments la decisió austríaca d'anar a la guerra contra Sèrbia, o l'abast del suport alemany als primers dies de juliol, o la imprudència de la mobilització russa. Potser, Moscou va entendre que la guerra ja era inevitable i que la mobilització i transport del seu nombrós exèrcit seria més lenta que les de l'alemany. Els polítics sentenciaran la responsabilitat de la guerra a Versalles, però el debat entre els historiadors ha estat molt més durador.

2. Desenvolupament de la guerra Guerra de moviments, 1914 La invasió de Bèlgica per part d’Alemanya intentava sorprendre l’exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l’exèrcit francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà (Mulhouse, 9-10 d’agost, i Lorena, 20-22 d’agost), com també fracassà l’ofensiva alemanya, aturada pels francesos (batalla del Marne, 6-9 de setembre). La denominada cursa cap a la mar d’ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a Flandes (setembre). A partir d’aquest moment el front occidental s’estabilitzà i la guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental, per l’agost del 1914 l’exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l’evacuació de la Prússia oriental, però una contraofensiva alemanya l’obligà a abandonar les posicions prussianes conquerides (batalla dels llacs Masurians). Els russos prengueren la revenja sobre l’exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agostsetembre del 1914), i les tropes alemanyes, amb front extraordinàriament ample, no pogueren cap cop definitiu sobre Rússia. Guerra de posicions (1915-1917) A l’estiu del 1915 les potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d’agost) i Vilnius (18 de setembre), però l’ofensiva fou aturada a Ternopol’ nova victòria russa. El fracàs dels respectius plans ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast de Verdun, febrer-juliol del 1916), en la qual els alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats, i els anglofrancesos intentaren de trencar, sense èxit, el front alemany (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916).

un llançar

per una de (batalla

Atac aeri francès sobre les trinxeren enemigues

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

83

Intervenció dels EUA A la primeria del 1917 l’estat major alemany, decidí trencar les línies d’aprovisionament dels estats occidentals mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a Europa, decisió que originà l’entrada en guerra dels EUA a favor dels aliats.
Submarí alemany Els submarins alemannys iniciaren un bloqueig sobre les illes Britàniques el febrer de 1915. L’enfonsament de les naus aliades causà un gran nombre de baixes, al abandonar-se el principi pel qual era permesa l’evacuació de les naus civils abans del seu enfonsament. El maig, un submari alemany torpedinà al Lusitania, un vapor de passatgrs britànic. Aquest s’enfonsà en menyns de 20 minuts davant la costa meridional de Irlanda,i van morir 1.198 civils, entre els quals es trobaven 128 nordamericans. L’incident va estar a punt d’avançar la intervenció dels Estats Units en el conflicte mundial, que es produí el 1917.

D’altra banda, les diverses ofensives de distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17).

Bé que els esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d’octubre del 1917) donaren avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front occidental per la presència de les tropes nord-americanes els portà a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada i per reorganitzar les seves forces amb vista a una represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918). L’armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de l’emperador Guillem II i la camarilla militar en l’intent diplomàtic desencadenà la revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les condicions aliades per a una pau de compromís, i l’11 de novembre de 1918 fou signat l’armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències franceses de reparacions que el 28 de juny de 1929 donaren lloc al tractat de Versalles.

El vapor Lusitania partint de Nova York el 1915 per començar el seu últim viatge.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

84

3. La pau: el tractat de Versalles Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D’acord amb els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb l’adhesió d’altres països. Alemanya hagué d’acceptar el lliurament d’Alsàcia i Lorena a França, de Pozna… i un corredor fins a la mar a Polònia, i la celebració de plebiscits a l’Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es convertí en ciutat lliure. Les vores del Rin, desmilitaritzades. Les colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya, França, Bèlgica i el Japó. Hom imposà a Alemanya el pagament d’una xifra elevada en concepte de reparacions de guerra; l’exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes, sense estat major, armament pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge dels vaixells de guerra. S’hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions. L’acord fou completat amb altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de Saint-Germain-en-Laye), Bulgària tractat de Neuilly), Hongria (tractat del Trianon) i Turquia (tractat de Sèvres). El senat dels EUA no el ratificà, i Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el desencadenament de la Segona Guerra Mundial.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

85

4. Conseqüències de la guerra • • Pèrdues demogràfiques: de 9 a 10 milions de morts i 6 milions d’invàlids. Transformacions econòmiques: grans destruccions als fronts de guerra; empobriment d’Europa; beneficis per als EUA (exportacions i préstecs) i el Japó. • Transformacions socials: incorporació d eles dones al treball; creixement d eles ciutats; augment dels conflictes socials a causa de l’empobriment de la població i de l’atur massiu. • Canvis polítics: la crisi econòmica i l’exemple de la Revolució Soviètica multipliquen el ressò dels moviments revolucionaris d’extrema esquerra; formació de grups d’extrema dreta integrats per excombatents. • Canvis territorials: -desaparició de l’Imperi austrohongarès i formació de nous estats: Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia; cessió de territoris a Romania, Polònia i Itàlia; -desaparició de l’Imperi otomà i pèrdues territorials de Turquia; -Alemanya: pèrdues territorials en benefici de França (Alsàcia i Lorena), Polònia, Dinamarca i Bèlgica.
Europa després de la Iª Guerra

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

86

RESUM DE LA Iª GUERRA MUNDIAL 1. Causes 1.1. Rivalitats econòmiques • Competència comercial creixent entre Gran Bretanya i Alemanya. • Rivalitat entre França i Alemanya per l’exportació de capitals a Rússia i als Balcans. • Masses potències industrials: superproducció i saturació dels mercats. 1.2. Conflictes colonials • Marginació d’Alemanya i d’Itàlia del repartiment colonial. • Enforntament d’Alemanya i de França pel control del Marroc. 1.3. Els nacionalismes • Desequilibris de l’Imperi austrohongarès: enfrontament amb Sèrbia, aliada de Rússia pel control dels Balcans (1908: annexió austríaca de Bòsnia); independentisme hongarès, txec i polonès; irredemptisme italià. • Disgregació de l’Imperi otomà i conflictes interbalcànics: - 1912: Iª Guerra Balcànica, derrota i retirada de Turquia. - 1913: IIª Guerra Balcànica, derrota i reducció de Bulgària. • Reivindicació francesa d’Alsàcia i Lorena (dins Alemanya des de 1871). 1.4. Les aliances militars i la cursa d’armament • Creació de la Triple Aliança (1882): Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia. • Formació de la Triple Entesa (1907): França, Rússia i Gran Bretanya. • Augment dels pressupostos militars i del nombre de soldats; militarisme. • Bel·licisme de l’opinió pública i de la premsa; clima de guerra. 2. Desenvolupament de la guerra Esclat del conflicte: juny de 1914, nacionalista serbi assasina a Sarajevo l’arxiduc FrancescFerran, hereu d’Àustria-Hongria ). un

2.1. Els dos blocs: imperis centrals i aliats • Imperis centrals: Alemanya, Àustra-Hongria, Turquia i Bulgària. Avantatges: millor preparació bèl·lica i continuïtat geogràfica. • Aliats: França, Gran Bretanya, Rússia, Bèlgica, Sèrbia,

L’atemptat de Sarajevo

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

87

Montenegro, Itàlia, els EUA, Grècia, el Japó, Portugal, Romania i alguns estats llatinoamericans. Avantatges: superioritat demogràfica i econòmica. 2.2. La Gran Guerra: un nou tipus de conflicte • Noves armes: metralladores, gasos, avions, submarins i camions. • Guerra llarga i guerra econòmica: militarització de la indústria; mobilització de la població civil (treball de dones en substitució dels homes) 2.3. Fases • 1ª Guerra de moviments (1914) - Front occidental: guerra llampec alemanya (ocupació de Bèlgica i el nord de França i estabilització del front (batalla del Marne: contraofensiva francesa). - Front oriental: victòries alemanyes. 2ª Guerra de posicions o de trinxeres (1915-1916) - Fracàs de les ofensives alemanyes als fronts oriental i occidental (batalla de Verdun) - Fracàs de les ofensives franceses (batalla del Somme). 3ª La crisis de 1917 - Protestes contra la guerra a tots els països. - Entrada dels EUA en el conflicte: reforç extraordinari dels aliats. - Revolució soviètica: fi de la guerra al front oriental (tractat de Brest-Litovsk, 1918: independència de Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Polònia; cessió de la Bassaràbia a Romania). 4ª 1918: ofensives finals. - Fracàs de les ofensives alemanyes (esgotament militar i econòmic). - Avanç dels aliats en tots el fronts: rendició dels imperis centrals. - Alemanya (novembre de 1918): abdicació de Guillem II; insurrecció obrera, proclamació de la República; rendició.

• •

4. Conseqüències de la guerra • • • • Pèrdues demogràfiques: de 9 a 10 milions de morts i 6 milions d’invàlids. Transformacions econòmiques: grans destruccions als fronts de guerra; empobriment d’Europa; beneficis per als EUA (exportacions, préstecs) al Japó. Transformacions socials: incorporació de la dona al treball; creixement de les ciutats; augment dels conflictes socials a causa de l’empobriment de la població i de l’atur massiu. Canvis polítics: la crisi econòmica i l’exemple de la Revolució soviètica multiplica el ressò dels moviments revolucionaris d’extrema esquerra; formació de grups d’extrema dreta, integrats per excombatents.

5. La pau de París. La Societat de Nacions Modificacions territorials acordades pels tractats de pau de París • Desaparició de l’Imperi austrohongarès i formació de nous estats: Àustria, Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia; cessió de territoris a Romania, Polònia i Itàlia.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

88

• •

Desaparició de l’Imperi otomà i pèrdues territorials de Turquia. Alemanya: pèrdues territorials en benefici de França (Alsàcia i Lorena), Polònia, Dinamarca i Bèlgica ; cessió de les colònies; reducció del seu exèrcit i obligació de pagar reparacions de guerra als aliats; ocupació del Sarre.

Formació de la Societat de Nacions Organisme de cooperació internacional amb seu a Ginebra, controlat pels estats guanyadors del conflicte.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

89

2.3 LA REVOLUCIÓ SOVIÈTICA. LA CREACIÓ I EL DESENVOLUPAMENT DEL NOU ESTAT SOVIÈTIC. REPERCUSSIONS ECONÒMIQUES, SOCIALS I POLÍTIQUES DEL PROCÉS REVOLUCIONARI

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

90

1. El triomf del proletariat: la Revolució Soviètica

1.1. La Rússia dels tsars Al començament del s. XX l'imperi rus viva encara en un règim feudal i sota el domini del poder absolut de tsar. A la segona meitat del s. XIX s’hi havia produït alguns canvis modernitzadors (supressió de la servitud el 1861, impuls de la industrialització...), però malgrat això, el règim polític era encara arcaic i la gran majoria de la població vivia en la més absoluta misèria. Les forces d'oposició al tsarisme Va ser durant els anys del tombant del segle que van sorgir els corrents d'oposició que van configurar la formació dels dos partits polítics que exercirien més influència en el moviment revolucionari. El primer va ser el partit socialrevolucionari (SR, anomenat també esserita), el qual, fundat el 1901, recollí la tradició del populisme, especialment pel que fa a la defensa dels pagesos com a classe revolucionària. Defensava la necessitat de destruir el tsarisme i d'instaurar una societat col·lectivista de base rural. Els esserites van arribar a tenir una gran influència entre els pagesos, volien l'emancipació de la pagesia i van fer accions terroristes en què van morir ministres. El segon va ser el partit obrer socialdemòcrata rus, de tendència marxista i afiliat a la Segona Internacional, fundat el 1898 per Plekhanov. Entre els seus membres destacava Vladimir Ilitx Ulianov (Lenin), el qual adaptà el marxisme a les condicions especifiques de Rússia i fou el gran artífex de la revolució del 1917. El 1903 van sorgir dues tendències dins el POSDR (menxevics, dirigits per Martov, i bolxevics, dirigits per Lenin), que el 1912 van menar a l'escissió definitiva. Totes dues tendències acceptaven l'esquema marxista de la revolució que preveia la necessitat d'enderrocar l'ordre feudal com a pas previ a la destrucció de l'ordre burgès per part del proletariat. Les discrepàncies van venir, a l'hora d'analitzar el paper de la burgesia a la revolució i el caràcter que havia de tenir el partit: els menxevics feien una separació molt clara entre la revolució burgesa i la revolució socialista; creien que a Rússia encara calia fer la revolució burgesa i que l'havia de dirigir la burgesia, reservant al proletariat un lloc secundari. Per contra, els bolxevics creien que la burgesia russa era incapaç de fer una revolució pròpia i defensaven que el proletariat havia de dirigir la revolució.

Els menxevics defensaven un partit de masses, amb diverses tendències, segons el model socialdemòcrata europeu. Però, els bolxevics concebien el partit com una organització de combat, dotada d'una gran disciplina i capaç d'enfrontar-se al tsarisme. En definitiva, un

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

91

partit d'avantguarda de la classe obrera, integrat per revolucionaris convençuts i preparat per dirigir la revolució. El corrent liberal i democràtic es va formar més lentament i sempre fou més dèbil perquè la burgesia russa era escassa. Els sectors liberals es desenvoluparen dins els zemstva quan alguns grups començaren a defensar l'establiment d'un règim constitucional. El 1905 es fundà el Partit Constitucionalista Demòcrata (Kadet), que propugnava la necessitat de lluitar dins el marc legal per aconseguir una democràcia parlamentaria i refusava qualsevol acció revolucionària.

1.2. La revolució del 1905 Al llarg dels primers anys del segle XX a Rússia hi va haver una crisi econòmica molt profunda que va agreujar encara més les deficiències de la seva economia. A remolc d'una crisi de sobreproducció, la demanda disminuí i les inversions estrangeres es van retreure. Les condicions de vida es van fer més dures, tant al camp, on un parell de males collites va fer empitjorar la situació, com a la ciutat. El resultat va ser un moviment reivindicatiu molt important que es va escampar per tot l'imperi. En aquesta conjuntura de crisi, l'Estat rus es va veure implicat en una guerra amb el Japó, el seu gran rival a Àsia. Els japonesos no estaven d'acord amb l'expansionisme rus a Manxúria i van atacar la base naval russa de Port Arthur. A la darreria del 1904 i començament del 1905, mentre les derrotes dels exèrcits russos a mans dels japonesos minvaven la confiança popular en el règim tsarista, l'èxit de la vaga dels treballadors del petroli a Bakú (reducció de la jornada a 9 hores, etc.) enfortia el moviment obrer i l'encoratjava a noves accions reivindicatives. A començament de gener del 1905 es produí una vaga a la fàbrica metal·lúrgica Putilov de Sant Petersburg, que ràpidament s'estengué per tota la ciutat. El diumenge 22 de gener de 1895 (9 de gener segons el calendari julià), una gran manifestació pacífica d'obrers, menestrals i estudiants de Sant Petersburg, encapçalada pel pope Georgij Gapon -probablement un agent provocador- es van dirigir al palau d'Hivern per presentar un memorial al tsar en què es demanaven millores en les condicions de vida, llibertats democràtiques i la convocatòria d'una assemblea constituent. El seguici, que arborava icones i cantava Deu salvi el tsar, fou interceptat per la guàrdia cosaca, que obrí foc, i el resultat va ser de mil morts i de dos mil ferits ("Diumenge roig" o "sagnant). Tot seguit, sovint espontàniament esclataren vagues en nombrosos centres industrials, que de vegades esdevingueren autèntics moviments revolucionaris; es produïren revoltes camperoles a Geòrgia i a la conca del Volga, un petit sector de l'exèrcit s'insurgí (rebel·lió del cuirassat Pot'omkin, juny-juliol de 1905) i s'assajaren noves formes d'organització i direcció, com els soviets. Els soviets eren assemblees de delegats de les fàbriques i de les organitzacions obreres i van constituir les úniques institucions democràtiques espontànies del país. Enmig d'una població gairebé analfabeta, els mètodes expeditius que feien servir (votació a mà alçada, assemblees públiques, elecció directa dels òrgans superiors, dret de remoció, etc.) van fer arribar la política a les masses, de manera que aquestes la poguessin entendre perfectament. Els primers soviets van sorgir a Sant Petersburg i a Moscou, i es van estendre ràpidament pels centres industrials més importants de Rússia. Per la seva banda, els delegats liberals dels zemstva també aprofitaren el descontentament general per reclamar el sufragi universal.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

92

La creació de la duma La imminència d'una vaga general forçà el tsar a prometre reformes i anunciar la convocatòria d'una duma; l'oposició, amb reticències, ho acceptà, llevat dels bolxevics, que donaren suport a les insurreccions dels mariners de Kronstadt i de l'esquadra del mar Negre, durament reprimides (novembre 1905 - gener 1906). Davant del perill d'una guerra civil, el 17 d'octubre, Nicolau II signà un manifest imperial que anunciava el reconeixement de les llibertats ciutadanes (de consciència, de paraula, d'associació i de reunió), la convocatòria d'una futura assemblea legislativa (duma) i l'organització d'eleccions. El "Manifest d'Octubre" dividí l'oposició. Mentre que els revolucionaris rebutjaven qualsevol mena de compromís amb el tsar, els liberals radicals, reagrupats en el nou Partit KD, no s'hi van pronunciar. Solament els moderats i la Unió del poble rus, partit d'extrema dreta, van donar un suport incondicional a la nova política tsarista.

1.3. La revolució del 1917 La guerra mundial va accelerar el moviment revolucionari La guerra abocà una part important de la població a unes condicions de vida miserables. La major part de la indústria passà a ser indústria de guerra, i per això les necessitats bàsiques de la població no es van poder cobrir. La manca de mà d'obra al camp, com a resultat de la lleva, va fer baixar la producció agrícola i molts camperols es van negar a lliurar les collites. Els preus es van apujar de seguida i la capacitat adquisitiva dels assalariats minvà vertiginosament. La manca de primeres matèries va fer que moltes fàbriques tanquessin i que augmentessin la desocupació i els conflictes socials. En el terreny polític, la guerra va provocar la desintegració de l'Estat tsarista. Els funcionaris estatals estaven descontents perquè la minva dels seus salaris havia estat més espectacular que la de qualsevol altre sector social. A més, la desfeta militar va fer trontollar l'autoritat i va provocar una situació de descontentament entre els soldats i la població, que veia, espaordida, com els soldats russos morien al front (a la fi de 1916 hi havia dos milions de morts i quatre milions de mutilats). Per tot això, els complots a la cort es van anar succeint en aquests anys, sobretot aprofitant les llargues absències del tsar quan visitava el front. Els assumptes polítics van quedar a mans de la tsarina Alexandra, que feia i desfeia al seu gust sota la influència del monjo Rasputin, que fou assassinat en una conspiració nobiliària el 30 de desembre del 1916. La manca d'autoritat i el desgavell a la cort va estimular l'oposició a la Duma, on la majoria dels diputats s'uniren per criticar la incapacitat dels ministres i de la cort.

La revolució del febrer El 23 de febrer de 1917 (9 de març segons el calendari occidental, i dia internacional de la dona), el dràstic racionament i la manca de carbó, a causa de la negligència administrativa, provocà vagues a la fàbrica metal·lúrgica Putilov i manifestacions a Petrograd. Les autoritats no hi van intervenir; l'endemà, 200.000 vaguistes van reclamar pa. La nit del 26 al 27 de febrer (12 de març al calendari occidental), les tropes encarregades del manteniment de l'ordre a Petrograd,

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

93

formades per joves de lleva mal alimentats i sotmesos a una disciplina humiliant, quan van rebre l'ordre de disparar sobre la multitud es van amotinar i afusellaren els seus oficials. Al matí, van confraternitzar amb els obrers, s'apoderaren de l'Arsenal i van prendre el palau d'Hivern sense trobar resistència. Per defensar la revolució, començaren a sorgir els primers grups d'obrers armats i ben aviat van constituir la guàrdia roja, que els mesos següents va tenir un paper fonamental. Enmig de tots aquests esdeveniments tornaren a aparèixer els soviets d'obrers, de soldats i de camperols, que aviat es van estendre per tot l'imperi. Els soviets agrupaven totes les forces revolucionàries: esserites (que hi tenien la majoria de delegats), anarquistes, menxevics i bolxevics. A la Duma, els diputats liberals, fonamentalment els del partit KD, tement un esclat revolucionari, van crear un comitè executiu provisional, dirigit pel liberal Miljukov i el socialrevolucionari Kerenskij. El comitè de la duma i el soviet de Petrograd van començar negociacions l'1 de març; el segon va acceptar de subordinar-se al primer, sempre que respectés els seus objectius fonamentals, que eren la convocatòria d'una assemblea constituent, la proclamació de les llibertats civils i l'amnistia dels presos polítics. El 2 de març es constituí un govern provisional encapçalat pel príncep G. E. L'vov, un demòcrata constitucional (KD), que també va ocupar el ministeri de l'interior. L'vov va enviar dos emissaris al tsar. Abandonat pels seus generals, Nicolau II va abdicar a favor del seu germà, el gran duc Miquel, que es va negar a succeir-li enmig d'aquell caos. Aquest fet representava la caiguda dels Romanov. L'imperi rus s'havia convertit en una república constitucional. El nou govern es comprometé a fer reformes de caire polític (llibertat d'opinió, de premsa, de reunió, etc.) i social (igualtat davant la llei, drets sindicals, jornada laboral de 8 hores, etc.).

La dualitat de poders: govern i soviets (febreroctubre del 1917) Els partits burgesos, agrupats al voltant del partit KD, dominaven el govern provisional, el qual fou presidit primerament pel liberal L'vov, i després pel socialrevolucionari Kerenskij. El nou govern s'encarregà sobretot de crear un règim parlamentari capaç de donar eficàcia i estabilitat a l'Estat. Una de les primeres decisions que va prendre fou la de complir els compromisos exteriors i continuar la guerra tot posposant unes reformes interiors per obtenir la victòria militar. En un principi, el govern provisional tenia el suport dels soviets i de tots els partits polítics, fins i tot del bolxevic. Però, dues autoritats s'oposaven entre si. Alguns Miting de Lenin membres del govern provisional volien trencar amb el soviet de Petrograd, que exercia un control constant sobre les seves actuacions, i altres optaven per la conciliació. A finals d'abril esclatà

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

94

una greu crisi. Mentre que el soviet preconitzava la idea d'una pau immediata i organitzava soviets de soldats, fet que va anul·lar l'esperit combatiu de l'exèrcit rus, Miljukov, el ministre d'Afers Estrangers, prometia als aliats que Rússia es mantindria al seu costat. El soviet de Petrograd s'alçà contra el govern amb una manifestació multitudinària d'obrers i soldats, i Miljukov va haver de dimitir. El retorn de Lenin de l'exili va donar un tomb radical a la situació. Lenin va defensar que la revolució no es podia mantenir dins d'uns límits estrictament burgesos i que calia continuar avançant per situar els obrers al poder. A les Tesis d'abril, va defensar la necessitat de no deixar consolidar el poder burgès i de llançar-se immediatament a la revolució proletària. Lenin va fer una crida a favor de la sortida immediata de la guerra i es mostrà partidari de retirar el suport al govern provisional i de crear una república dels soviets. També era partidari de confiscar les terres dels grans propietaris i de repartir-les immediatament. Lenin va veure que l'originalitat de la situació consistia en l'existència d'una dualitat de poders: un poder representat pel govern provisional, i un altre d'obrer a mans dels soviets. La força al carrer la tenien els segons, i si els soviets retiraven el seu suport al govern, aquest s'esfondraria i els soviets es convertirien en l'únic poder a Rússia. Convençut de la necessitat de prendre el poder, Lenin llançà la consigna tot el poder per als soviets, que va esdevenir tot un programa d'acció revolucionària. El soviet de Petrograd representava tots els partits revolucionaris (socialrevolucionaris, socialdemòcrates i marxistes, dividits en menxevics i bolxevics), cadascun dels quals tenia dos escons en el comitè executiu. Amb tot, el soviet, veient que estava poc preparat per dirigir el país, va delegar la responsabilitat en el govern provisional, encara que s'hi hagués de posar en contra per fer prevaler les seves decisions. Així, contribuí a l'autonomia de Finlàndia, a fixar la jornada de treball en vuit hores, a abolir la pena de mort, a proclamar el dret de vot i a acceptar l'elegibilitat de les dones. Anarquistes i bolxevics, tot i que vaticinaren l'inexorable fracàs de la cohabitació de poders, van acceptar aquesta forma de procedir del soviet. Stalin i Kamenev, dos caps bolxevics, van integrar el soviet i preconitzaren l'entesa amb els altres partits revolucionaris. Fins i tot, els bolxevics dels soviets de província van proposar la unió de tots els socialdemòcrates. Lenin, exiliat a Zuric, va criticar severament aquesta tàctica unitària. A les Cartes des de lluny condemnà el que anomenava "defensisme revolucionari" i va fer una crida perquè el soviet prengués el poder sota la direcció dels bolxevics. A mitjan abril de 1917 Lenin arribà a Petrograd dins el llegendari "vagó precintat". El viatge des de Suïssa fou facilitat pel govern alemany, convençut que Lenin fóra un factor provocador de revoltes a Rússia. Immediatament, Lenin va establir la línia política revolucionària del proletariat rus. A les Tesis d'abril rebutjava la guerra imperialista i perfilava l'estratègia a seguir en una fase de transició entre el poder burgès i el proletari. En essència, les tesis propugnaven: no donar suport al govern provisional i desemmascarar la seva política; destacar el paper dels soviets; nacionalitzar la terra i la banca; el control pels soviets de la producció de béns i el repartiment dels productes; defensar la instauració d'una república de soviets d'obrers i camperols; combatre la confusió socialdemòcrata dins el partit revolucionari (per a la qual cosa proposava la nova denominació de "comunista"); i -d'acord amb això- reconstruir la Internacional sobre una base revolucionària.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

95

L'estiu de 1917 la situació del poble rus no havia millorat gaire: la guerra continuava causant molts problemes i la fam persistia. Pel juliol hi va haver manifestacions que es van escampar per tot l'imperi. L'exèrcit reprimí amb duresa els manifestants, mentre que el govern acusava els bolxevics d'incitar el poble a la violència i al desordre. Així, es va iniciar una persecució sistemàtica contra el partit bolxevic: el seu diari, "Pravda", fou tancat i Lenin va haver de tornar a l'exili. Mentrestant, tot l'imperi es tornava a desorganitzar; al camp, els pagesos ocupaven les terres i se les repartien; les minories nacionals reclamaven els seus drets; moltes fabriques s'havien declarat en vaga i els soldats del front desertaven i no obeïen els seus oficials. A més, pel mes d'agost va augmentar la inestabilitat política amb la insurrecció contrarevolucionària del general Kornilov, que sols es va poder frenar amb la intervenció dels obrers armats i de les milícies bolxevics. La revolució de l'octubre Davant d'aquesta situació, els bolxevics van propugnar la insurrecció armada com l'única via possible per enderrocar el govern provisional i consolidar el poder dels soviets. Per primera vegada aconseguiren que el soviet de Petrograd, presidit per Totskij, i el de Moscou, donessin suport als seus plans. Camperols russos assaltant un tren La insurrecció va quedar definitivament fixada per al 25 d'octubre (7 de novembre segons el calendari occidental), perquè coincidís amb la jornada d'obertura del Segon Congrés Panrús dels Soviets, fixada per a aquella data. L'alçament començà la nit del 24 d'octubre a Petrograd sota el comandament d'un comitè militar revolucionari que en poques hores controlà tota la ciutat i el Palau d'Hivern, seu del govern provisional. Tots els membres del govern, tret de Kerenskij, que va fugir, foren detinguts. Durant les operacions no es va vessar gens de sang. Aquell mateix vespre el congrés dels soviets va destituir el govern provisional i aprovà la formació d'un Consell de Comissaris del Poble que constituïa l'òrgan representatiu del primer govern obrer i camperol. En aquest consell, els bolxevics hi tenien la majoria i Lenin en va ser nomenat president. El congrés també va adoptar les primeres mesures revolucionàries. Primerament va establir el decret sobre la pau segons el qual es proposava a tots els pobles i governs bel·ligerants que s'establissin negociacions immediates per a una pau justa i democràtica. Una delegació soviètica va iniciar a BrestLitovsk negociacions amb Alemanya, el resultat de les quals va ser un tractat de pau que va comportar unes pèrdues territorials molt importants per al nou Estat soviètic. En segon lloc, es va signar el decret sobre la terra, pel qual La Guàrdia Roja a Petrograd es confiscaven les propietats de la corona, de la noblesa i de l'Església i

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

96

es lliuraven als soviets perquè les repartissin entre els pagesos. En tercer lloc, un decret sobre les nacionalitats reconeixia, als diversos pobles de l'imperi rus, el dret a l'autodeterminació. Finalment, es va establir el control obrer de les empreses de més de cinc treballadors i la nacionalització de la banca. 1.4. La guerra civil (1917-1921) Des dels seus inicis, el règim bolxevic va haver de fer cara a obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. Lenin i els seus col·laboradors es van haver d'enfrontar amb l'animadversió de les potències occidentals, decidides a posar fi al bolxevisme amb la intervenció militar, amb l'oposició dels grups tsaristes i antibolxevics i amb una situació econòmica força caòtica. La guerra civil i la intervenció estrangera Acabada la guerra amb Alemanya, el poder soviètic ben aviat fou contestat pels antics partidaris del tsar i per les forces burgeses que havien donat suport al govern provisional. Kerenskij llançà una ofensiva contra la capital que fou aturada per la guàrdia roja. La Duma municipal de Petrograd (dominada pels socialistes) va fer una crida a la població perquè resistís l'embat bolxevic, mentre que els funcionaris dels ministeris i de la banca començaven una vaga. Ràpidament, i amb l'objectiu d'enderrocar el govern soviètic, es van organitzar partides de cosacs i d'antics militars tsaristes que van formar l'anomenat exèrcit blanc. Aleshores, començà una guerra civil que va durar fins a 1921. Les forces contrarevolucionàries van créixer en nombre quan, acabada la guerra mundial, les potències vencedores van decidir d'intervenir contra la Rússia revolucionària. Aquesta va haver d'enfrontar-se a un blocatge internacional i a la invasió de tropes franceses, britàniques, poloneses, americanes i japoneses. Pel març del 1918 els soviètics sols controlaven una part de territori al voltant de Petrograd i de Moscou, que va esdevenir la capital. Per afrontar la nova situació, els bolxevics van encarregar a Trotskij que organitzés l'exèrcit roig, format inicialment per voluntaris, i molt aviat van començar a obtenir les primeres victòries. Una disciplina ferma, una gran capacitat per mobilitzar les tropes i l'adopció de mesures revolucionàries que van fer que els pagesos es posessin al seu costat, van donar el triomf als bolxevics. Però, la victòria de l'exèrcit roig es va deure sobretot a les divergències entre els generals de l'exèrcit blanc i a la retirada dels exèrcits estrangers a causa de la impossibilitat d'una victòria ràpida. El comunisme de guerra Com a resultat del conflicte, la producció va minvar i el proveïment no estava assegurat. El col·lapse econòmic obligà el govern a prendre mesures extraordinàries, ("comunisme de guerra"). Així, davant del boicot dels capitalistes, la política bolxevic inicial de respectar les activitats de la petita burgesia industrial i comercial fou reemplaçada per les expropiacions generalitzades. Al final del 1920 una gran part de la producció industrial i del comerç urbà havien estat socialitzats, i el paper dels diners per a les relacions econòmiques es va restringir i passà a primer terme l'intercanvi en espècie.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

97

Al mateix temps, es van nacionalitzar la banca, el comerç interior i exterior, els transports i les empreses de més de 10 treballadors. A més, les condicions de treball del proletariat es van fer molt dures ("qui no treballa no menja") i la disciplina laboral i el caràcter forçat del treball van dur a una mena de militarització de la producció obrera. Els drets sindicals foren restringits i es va prohibir el dret de vaga. L'agricultura fou posada al servei de la guerra. El problema més greu era el proveïment de les ciutats, on no arribaven els productes agrícoles, i quan ho feien era a uns preus exorbitants. Aleshores començà la requisa forçosa de les collites, l'establiment de preus màxims i l'impost en espècie. Molts propietaris benestants intentaren esquivar les requises i introduir els seus productes al mercat negre. Consolidació del poder bolxevic La guerra civil i el boicot internacional a la Rússia soviètica van marcar l'orientació política i econòmica del nou Estat. Així, es va afavorir la centralització del poder a mans dels bolxevics, tot eliminant altres opcions polítiques. Els bolxevics representaven la força més organitzada i més capaç per conduir la guerra, i el conflicte no deixava cap més alternativa: o s'estava amb els bolxevics o s'estava amb els blancs. Davant d'aquesta disjuntiva, qualsevol oposició política fou titllada de contrarevolucionària i, per tant, perseguida i eliminada. El govern provisional sorgit de la revolució del febrer de 1917 havia fixat el 12 de novembre com a data d'eleccions per a l'assemblea constituent, i un dels primers actes del Consell de Comissaris del Poble, que va pujar al poder després de la revolució d'octubre, fou ratificar la convocatòria. Però els resultats electorals van fer canviar la posició dels bolxevics: dels 707 membres electes de l'assemblea, els socialrevolucionaris van obtenir 410 diputats; els bolxevics, 175; el partit KD, l7; els menxevics, 16, i altres grups polítics menys importants, 86. Els bolxevics sabien que mai no podrien aplicar la seva política si depenien d'una assemblea que no controlaven, i per això, quan, el 5 de gener del 1918, l'assemblea es reuní, els bolxevics van sotmetre a votació una resolució que fixava que l'assemblea se subordinés al poder dels soviets i que es comprometés a donar suport a les seves decisions i a ratificar-les. La proposició fou rebutjada per majoria i, davant d'aquesta situació, els bolxevics no van permetre que l'assemblea es tornés a reunir. Amb la dissolució del parlament, s'iniciava la construcció d'un nou tipus d'Estat, la dictadura del proletariat, que segons Lenin havia de significar una àmplia democràcia per a la majoria de la població: el proletariat i els pagesos. En contrapartida, el nou Estat esdevindria una dictadura per a les velles classes opressores (burgesia i aristocràcia). La guerra civil accelerà el procés centralitzador i els bolxevics van limitar l'activitat de qualsevol partit que s'oposés a la seva actuació. La policia política que s'havia format el 1917 (Txeca), va eliminar l'oposició dels anarquistes i dels socialrevolucionaris, i també la dels menxevics. A partir del 1922 l'existència legal dels partits va ser cada vegada més fictícia. Els dirigents d'aquests partits sovint eren detinguts, la premsa dels partits no podia sortir i els actes públics eren prohibits. L'autonomia dels soviets cada vegada era més reduïda i la seva intervenció a les decisions polítiques i econòmiques va anar perdent força. El partit bolxevic (anomenat comunista des del 1918) es va anar convertint en l'única institució determinant de la vida política, i progressivament Estat i Partit anaven quedant més

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

98

identificats. Les veus que, entre els mateixos bolxevics, es van alçar contra aquesta situació (Alexandra Kollontai, l'Oposició Obrera) foren eliminades o neutralitzades. L'expansió revolucionària i la formació de la Tercera Internacional Tots els bolxevics creien unànimement que calia una revolució mundial per salvaguardar la revolució russa. El capitalisme era un sistema internacional i el socialisme no podia triomfar en un sol estat. A més, els principis de l'internacionalisme proletari comportaven necessàriament el desig que tots els pobles fessin la seva revolució. Juntament amb aquest principi de revolució mundial també calia crear un partit revolucionari mundial, és a dir, una Internacional. Com que per als bolxevics la Segona Internacional havia fracassat i era incapaç de conduir les masses de treballadors a l'emancipació, calia constituir una Internacional Comunista. L'exemple de la Revolució Russa i les condicions miserables que patia el proletariat de molts països europeus al final de la guerra mundial van fer que a molts països esclatessin revoltes de caràcter bolxevic que pretenien enderrocar l'ordre burgès. Les més importants van ser la dels espartaquistes alemanys (Rosa Luxemburg) i la dels comunistes hongaresos (Bela Kun). Totes dues van fracassar i van ser sufocades, sobretot la primera, amb una repressió molt cruenta. Tot i això, els soviètics encara confiaven en la possibilitat de l'expansió revolucionària, i pel gener del 1919 Lenin i el seu partit van convocar una conferència internacional de partits comunistes, que es va obrir el 3 de març. Tret del partit comunista alemany, cap partit occidental no hi va enviar representants. La formació de la Tercera Internacional (Komintern) va revifar les dissensions internes dels partits socialistes, molt debilitats ja per la guerra. La qüestió era decidir si s'havien d'adherir al Komintern o a la Segona Internacional socialista, reconstituïda el febrer del 1919. La Internacional Comunista va promulgar 21 condicions per integrar-se a la nova Internacional. Aquestes condicions plantejaven l'obligació de depurar del partit els elements reformistes, anarquistes o petitburgesos, el suport a la revolució russa i la reforma dels partits sota els principis d'organització i de disciplina bolxevics. L'acceptació o no d'aquestes condicions a molts països va provocar la divisió dels partits socialistes entre una majoria que continuà acceptant els principis socialdemòcrates i una minoria que va escindir-se del partit per constituir grups comunistes. Entre el 1920 i el 1923 gairebé a tot arreu es van formar partits comunistes molt lligats a les orientacions de Moscou.

1.5. La construcció del socialisme a l'URSS (1921-1941) Durant vint anys l'Estat soviètic va lluitar per sortir de l'endarreriment secular mentre intentava construir un règim socialista. Per dur endavant aquesta tasca, Lenin primer intentà implantar un sistema d'economia mixta, la NEP, però, quan va morir, Stalin i el grup majoritari del PCUS van reprendre la socialització. Durant deu anys la planificació i la col·lectivització accelerada van permetre construir una gran potència, però el preu que es va haver de pagar va ser molt alt: restriccions molt fortes al consum, supeditació del camp a les necessitats de la indústria i, eliminació de tota acció o manifestació de protesta contra el règim. La formació de l'URSS i el sistema constitucional soviètic

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

99

El 1918 es va constituir la República Socialista Federativa dels Soviets de Rússia. Durant la guerra civil els bolxevics cada vegada van anar aconseguint més territoris i els integraven a la nova república. Pel desembre del 1922, durant un congrés dels soviets, fou creada la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, integrada inicialment per quatre repúbliques (Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Transcaucàsia), a les quals posteriorment se'n van afegir d'altres. A més, la diplomàcia soviètica començà a sortir del seu aïllament i aconseguí molts èxits exteriors (acords comercials, tractats de pau, reconeixement internacional del govern soviètic, etc.), de manera que a poc a poc l'URSS va anar establint relacions amb la resta del món. Abans de constituir-se la Unió de les Repúbliques Soviètiques, el Cinquè Congrés dels Soviets (1918) aprovà un primer projecte de constitució que es basava en el sistema dels soviets i en la dictadura del proletariat. Pel juliol del 1923 es va aprovar una altra constitució de l'URSS que fou ratificada pel Soviet Suprem. En aquesta nova constitució, s'hi definien les competències de la Unió (política exterior, planificació econòmica, defensa i assistència social, etc.) i les de les diverses repúbliques, a les quals es reconeixia el dret de secessió de la Unió. Així va quedar establert el nou Estat: l'òrgan suprem de l'Estat (legislatiu) era el Soviet Suprem, format pels delegats dels soviets de les diverses repúbliques. El Soviet Suprem escollia un comitè executiu (Presídium) dirigit per un president que exercia les funcions de cap d'Estat. Dels afers de govern se n'encarregava el Consell de Comissaris del Poble (consell de ministres). Encara que la constitució no ho establia, el partit comunista controlava de fet els elements essencials del poder. Aquesta constitució va tenir vigència fins a l'any 1936, en què Stalin va elaborar una nova constitució que va continuar mantenint les mateixes estructures de poder i va refermar el control del partit sobre la resta d'institucions.

La NEP, Nova Política Econòmica L'any 1921 la situació a Rússia era molt greu: mort de milions de persones, fam, revoltes dels pagesos, ruïna de l'agricultura i la indústria. L'Exèrcit Roig va reprimir la insurrecció dels obrers i mariners de Kronshtadt l'any 1921. Quan una part important del poble rus era víctima del desencís, Lenin va anunciar la nova política de l'URSS en el X congrés del partit. Després de set anys de conflictes ininterromputs i de comunisme de guerra, el país estava a punt de precipitar-se en la ruïna. Lenin, conscient de la situació, proposà d'elevar el nivell econòmic gràcies a una nova política econòmica, la NEP, i renunciar al comunisme per un temps. Lenin presentà la NEP com un "retrocés tàctic" destinat a reforçar la posició de l'URSS en espera de la revolució mundial. Així, aquesta política trencà alguns dels preceptes més arrelats del comunisme bolxevic. Tot i que els mitjans de producció més importants continuaven estant a les mans de l'estat col·lectivista, fou autoritzat el comerç i la petita indústria privada i s'abandonaren les requises forçoses de la producció agrícola en favor de la creació d'un impost en espècie. Molts comunistes criticaren durament aquesta nova orientació del règim que va fer ressorgir les desigualtats socials en el dret soviètic. No hi ha cap mena de dubte que la NEP permeté que el país es redrecés. A més a més, aquest parèntesi econòmic i polític afavorí una certa obertura cap a l'estranger. Es van intensificar els intercanvis amb Alemany, que esdevingué el soci privilegiat dels soviètics. L'aïllament

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

100

diplomàtic de l'URSS es començà a esquerdar i, el 1924, França i la Gran Bretanya van reconèixer el govern soviètic. La societat soviètica es va estabilitzar i va créixer. El jove estat va posar les seves bases, a canvi, però, d'una situació paradoxal. Encara que volia suprimir les diferències de classe, el règim bolxevic va afavorir l'aparició de les desigualtats. Els nous rics, anomenats nepmen perquè es van beneficiar de la liberalització del comerç, semblava com si desafiessin uns obrers que, suposadament, eren l'avantguarda de la societat. Mentre que l'especulació estava a l'ordre del dia i permetia que s'enriquissin els més audaços, en contra de les normes de la moral comunista, els proletaris no podien gaudir del fruit de les conquestes per les quals la revolució havia vessat tanta sang. Malgrat tot, fou el creixement del grup social dels funcionaris i no el sorgiment dels nepmen, el fenomen que va acabar tenint un paper preponderant en la història de l'URSS. Antics herois de l'Exèrcit Roig, nous ciutadans en cerca d'estatus social, gent acabada de reclutar pel partit i fins i tot antics funcionaris tsaristes, gaudien d'una situació relativament privilegiada. Com que ho devien tot al partit, eren, no cal dir-ho els membres més fidels. Però fou el poble i l'estabilitat del nou estat, i no la seva ideologia, el que els va fer guanyar aquesta promoció social: així doncs, també fou un factor d'immobilisme i conservadorisme. La Nova Economia Política (NEP) havia de posar fi al "comunisme de guerra" i aconseguir tant l'augment de la producció com el suport majoritari de la població, molt castigada per les dures condicions de vida durant la guerra civil. La nova política econòmica va representar una suavització important de les condicions de treball a les indústries i va permetre als sindicats recobrar la independència. Es va reconèixer el dret de vaga, el treball es va desmilitaritzar i es van restablir els estímuls salarials. Al camp, la NEP permetia al pagès, després d'haver lliurat una part de la collita a l'Estat, vendre la seva producció al mercat. Es van suprimir les requises forçoses, es van concedir avantatges a aquells que augmentessin la superfície de conreu i els rendiments i es va permetre escollir entre l'explotació comunitària i la individual. La NEP fou concebuda com una etapa intermèdia entre el capitalisme i el socialisme. Els resultats econòmics de la NEP foren evidents. La producció agrícola experimentà un increment del 100% entre l'exercici del 1921 i el de 1926-27. Al mateix temps, la producció industrial es triplicà i a partir del 1926 l'economia superà el nivell de producció del 1913. Tot i l'èxit econòmic que va aconseguir la NEP, també originà problemes. Els preus es van disparar i es van produir moltes oscil·lacions que desorientaven els consumidors i provocaven un desfasament important entre els preus industrials, molt alts, i els preus agrícoles, molt baixos (crisi de les tisores, 1923). Tanmateix, la llibertat de mercat provocà l'enriquiment dels camperols rics (kulaks) i l'empobriment dels pagesos pobres o assalariats, que no podien consumir productes industrials.

El gran debat polític i econòmic Símbol vivent de la revolució, autoritat suprema i incontestada del partit i de l'estat, Lenin havia emmalaltit i no participava en el govern des de 1922. El fet d'haver-se retirat va afavorir les intrigues i especulació sobre la seva successió. Amb Lenin viu, va començar la lluita pel poder

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

101

suprem. Trotskij i Josif Stalin aspiraven a la direcció del partit. Trotskij tenia a favor seu l'immens prestigi que li conferia el seu paper al capdavant de l'Exèrcit Roig. El talent demostrat com a estrateg, polític i teòric l'havia convertit en l'home més brillant del patit. Però Stalin, armat d'astúcia i de paciència, ja posseïa un gran poder real i, com a secretari general del partit, en dominava l'aparell burocràtic. Stalin era primer de tot un organitzador genial que havia aconseguit d'elevar-se fins al capdamunt a base d'apropiar-se les tasques que més repel·lien els seus camarades revolucionaris. Fent que s'enfrontessin entre si les diferents faccions, aquest home, qualificat el 1925 per Trotskij com "la mediocritat més eminent del nostre partit" es va apoderar en pocs anys d'un dels estats més grans del món.

Lenin va morir el gener de 1924. El país se sumí en el dol i Stalin va donar una idea del que seria la seva política quan va orquestrar una veritable canonització de l'heroi desaparegut. Al mateix temps, es va començar a aferma com el primer deixeble de Lenin i dirigí els seus atacs contra Trotskij, que volia posar fi a la NEP per reprendre la construcció del socialisme. El 1927, Trotskij fou expulsat del partit i més tard del país. Després d'haver colpejat l'esquerra, Stalin va fustigar els qui proposaven de continuar la NEP i la dreta fou eliminada al seu torn. Stalin va disposar aleshores de la majoria del partit per dur endavant el seu programa d'industrialització massiva i col·lectivització accelerada de les terres. També en aquella època inaugurà l'era de les grans purgues: milions de pagesos, rics i pobres, van ser eliminats per les armes o la fam. El 1929, l'URSS va organitzar grandioses manifestacions en honor del cinquantè aniversari de Stalin. Acabava de començar el culte a la personalitat. *** El 1924, a la mort de Lenin, es va obrir una època de debat i d'inestabilitat a l'URSS. Calia determinar l'orientació econòmica de l'Estat socialista, perquè molts membres del partit defensaven una intervenció estatal més forta i el pas cap a una etapa de socialització accelerada. D'altra banda, la mort d'un líder tan carismàtic provocà un greu problema successori. Cap dels líders bolxevics no tenia el suport unànime del partit i del conjunt de la població. Tot i això, Stalin i Trotskij, pels seus càrrecs i per la seva personalitat, van polaritzar la discussió. Quant a la qüestió econòmica, alguns líders bolxevics, com Trotskij o Preobragenski, van demanar més pressió política i econòmica sobre els pagesos, obligant-los a augmentar les vendes a l'Estat i establint una política de preus agrícoles molt baixos i de preus industrials més alts per fer disminuir els beneficis dels kulaks. Els líders dretans del partit eren partidaris de fer una política inversa: estimular els pagesos per crear excedents agrícoles i intercanviar-los amb la producció industrial de béns de consum. Totes dues opcions comportaven els seus perills. La primera alternativa representava l'enfrontament amb els sectors agraris, que es desvincularien del procés revolucionari; la segona podia enfortir encara més el paper hegemònic dels kulaks a la societat rural. Les idees polítiques de Stalin quant al camí que havia de prendre la revolució eren oposades a les de Trotskij. Aquest darrer, defensava que la revolució s'estengués per tot el món i que la Tercera Internacional la impulsés, per mitjà dels diversos partits comunistes, a tots els països

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

102

(revolució permanent). Stalin, per contra, defensava que el socialisme es podia construir en un sol país, de manera que la Internacional havia d'acomplir la tasca de defensar l'URSS pertot arreu. Per anul·lar el seu oponent, Stalin es va alinear, en principi, amb les posicions més dretanes en matèria econòmica, i arribà a aconseguir marginar i fins i tot expulsar Trotskij del país (1929). Després, va maniobrar hàbilment per imposar els seus principis, rebutjar la política d'economia mixta i defensar un model de construcció del socialisme a l'URSS que es basava en una forta industrialització. El "socialisme en un sol país" Stalin va ser l'impulsor del que es coneix com el camí soviètic cap a la industrialització. D'acord amb les seves tesis sobre la necessitat de dur endavant l'URSS, en va voler assegurar la independència industrial i energètica. Per poder garantir això en un territori històricament endarrerit i devastat per una guerra civil, Stalin i els seus assessors van considerar necessari posar tots els recursos econòmics del país en funció i al servei de la indústria pesant. El desig de planificar l'economia per donar prioritat a determinades qüestions començà molt abans. Així, el 1920 el "pla d'electrificació", reformat el 1923 per al conjunt de la indústria, anava ja en aquesta direcció. El 1924-25 Kondatrief va elaborar un pla per a l'agricultura i el 1925 el XIV Congrés del PCUS va decidir que allò essencial per a l'edificació socialista era la creació d'indústria pesant i que tota l'economia havia de ser planificada en aquest sentit. L'instrument principal de la planificació fou la Comissió del Pla de l'Estat (GOSPLAN), creada el 1921 com a organisme de caire orientador. Aquesta orientació coexistí amb la política de la NEP, fins que l'enfrontament entre l'economia planificada i la llibertat de mercat fou inevitable. Entre el 1927 i el 1928 la NEP fou abandonada definitivament i es va adoptar un nou model de desenvolupament, basat en la planificació. El Primer Pla Quinquennal (1928-32) va tenir caràcter vinculant per a tota la producció de l'URSS. El primer pla quinquennal comportà la supressió de la propietat privada i la nacionalització de l'economia. Establia uns objectius de producció de compliment obligatori. Es donà prioritat a la indústria pesant, marginant l'agricultura, i s'intensificà el treball dels obrers. Els resultats foren la industrialització i la urbanització ràpida del país. Per a l'esforç industrial que es volia fer calia capital que s'havia de treure dels altres sectors econòmics, fonamentalment de l'agricultura. Foren col·lectivitzades les explotacions, en cooperatives (kolkhozos) o bé creant granges estatals (sovkhozos), empreses estatals on els camperols treballaven com a assalariats. Això permetria produir amb efectius més reduïts i organitzar i mecanitzar extensions àmplies de terres on fos rendible la inversió. Així s'alliberaria també mà d'obra del camp per ocupar-la al sector industrial. Però la pagesia es mostrava reticent a les cooperatives i el ritme de creació d'aquestes era força lent. El 1927 una forta crisi agrícola va fer baixar molt el lliurament de productes agrícoles establert per la NEP i els kulaks i els pagesos en general foren considerats els responsables del desproveïment alimentari.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

103

El 1929 es va forçar la col·lectivització d'una gran part de la propietat agrícola, sovint, mitjançant la coerció física o econòmica. El ritme de la col·lectivització agrària va ser brutal. El 1929 hi havia col·lectivitzat el 4,1% de la terra, el gener de 1930 el 21% i el març el 58%. Aquesta rapidesa va provocar problemes greus, perquè era impossible organitzar i mecanitzar una quantitat tan gran de terres. El mateix govern va haver de recordar que la col·lectivització era voluntària i pel setembre de 1930 aquest tipus de terres van tornar a baixar al 21%. Però la tendència va continuar els anys següents, i el 1934 el 75% de la terra pertanyia a cooperatives o granges. En general, la planificació va impulsar el creixement de la indústria i de la producció i a la dècada de 1930 l'URSS es va situar entre les potències industrials de primer ordre. Ara bé, va ser un creixement desequilibrat. La indústria de béns de consum era molt feble i la població va patir una manca crònica de productes. Al mateix temps, la submissió de l'agricultura a la indústria i la col·lectivització dels camps van provocar una absència d'incentius entre els pagesos i, com a resultat, les previsions dels plans quinquennals sobre producció agrícola i ramadera no es complien mai. Es va produir una forta caiguda de la producció agrària que originà una subalimentació crònica. Stalin va superar totes les baralles internes del partit mitjançant la formació d'un grup de funcionaris que controlava tot l'aparell del partit i de l'Estat. Les purgues polítiques es van encarregar d'anul·lar qualsevol dissidència. Les més conegudes, les de 1935-38, van eliminar més del 50% dels membres del comitè central del partit. Així, sense cap oposició manifesta, amb una burocràcia totalment fidel i amb una temible policia, Stalin concentrà a les seves mans tots els poders de l'Estat soviètic.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

104

RESUM DE LA REVOLUCIÓ SOVIÈTICA 1. La Rússia tsarista. A principis del s. XX, Rússia estava molt endarrerida respecte l’Europa Occidental. Continuava sent un país agrari on la majoria de la població eren pagesos pobres, analfabets i amb sistemes de treball arcaics, organitzats sovint en sistemes comunals. La major part de la terra pertanyia a la a la Corona, la noblesa i l’Església ortodoxa. La burgesia era minsa i amb escassa influència, el control de l’Imperi era a mans de la peculiar feudalitat russa. No obstant, des del s. XIX s’ havia donat un notable creixement industrial, sobretot a urbs com Moscou i Petrograd, on es trobava la majoria de la classe obrera. 2. Política. Rússia era una autocràcia en el tsar concentrava tots els poders. Des de mitjan s. XIX hi havia diferents forces d ‘oposició: a) el liberalisme, aglutinat sobretot en el partit “Kadett”, propulsor d’una democràcia parlamentària, integrat per membres de la burgesia industrial i financera; b) el populisme, format pels esserites, socialistes revolucionaris, defensors d’un socialisme agrari partidari d’estendre 1 modernitzar les comunes existents 1 molt influent sobre la pagesia; c) l’anarquisme, extrema esquerra, nombrós i prestigiós; i d) el socialisme del POSDR (Partit Obrer Socialdemòcrata Rus) pertanyent a la IIIª Internacional i integrat per obrers 1 intel·lectuals. El 1903 s’havia dividit en 2 tendències: 1ª la menxevic, reformista i genuïnament socialdemòcrata, era majoritària dins del partit; i 2ª la bolxevic, propugnava assolir el socialisme prescindint de la revolució burgesa, era la fracció de V.I. Lenin. 3. Precedents del les revolucions del 1917: la insurrecció del 1905 i la 1ª Guerra Mundial. L’inici del s. XX representà una crisi generalitzada: agrícola (baixa producció), industrial (superproducció, manca de consum) i política (derrota russa en la guerra contra el Japó el 1904). El 1905 es dóna la revolta generalitzada, definida per Trotskij com “assaig revolucionari”, reprimit brutalment des del poder. Empès però per les exigències populars i el conjunt de la crisi, el tsar Nicolau II va instaurar la Duma, assemblea parlamentària amb representació dels diferents partits, malgrat que sense poder; fins l’extrem que, superada la crisi, fou dissolta per l’autòcrata, negant—se a qualsevol canvi polític i mantenint una intolerable repressió vers l’oposició. D’una forma espontània a l’ensems havien sorgit els soviets (“consells de treballadors” de tota mena), clandestins 1 presents al camp, a la ciutat i a l’exèrcit, d’oposició a la dictadura tsarista. 4. La revolució burgesa de febrer del 1917. La participació de Rússia en la Iª Guerra Mundial (1914) del cantó de les democràcies liberals (Gran Bretanya, França, Itàlia i més tard EUA) contra els Imperis centrals (Âustria-Hongria, Alemanya i Turquia) va fer evident la feblesa del tsarisme. L’exèrcit rus fou derrotat pels alemanys, mentre la població patí un desabastament generalitzat i creixia l’oposició antimonàrquica. El febrer del 1917 es dóna la revolució burgesa amb la insurrecció de la ciutat de Petroqrad contra Nicolau II. Es va formar un govern provisional dirigit pel príncep Lvov, amb el suport de la Duma i dels soviets.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

105

Aquest va haver d’enfrontar-se a nombrosos problemes com la continuació de la guerra, la fam del poble menut, les reivindicacions nacionalistes i les conspiracions polítiques. Fet no solucionat que va crear un vuit de poder i d’enfrontament progressiu entre el mateix, recolzat per la burgesia urbana, per un cantó, i per l’altre, per part dels soviets i dels bolxevics, aquests darrers oposats a la continuació de la guerra. Lenin, davant la debilitat del règim liberal, com a bolxevic, va contribuir a la planificació de l’enderrocament insurreccional del govern provisional. La burgesia en el poden es va haver d’enfrontar alhora a la dreta tsarista (feudal i reaccionària). Lvov, primer ministre, va dimitir i el substituí Kerenskij, socialista moderat que va sufocar l’intent insurreccional bolxevic de juliol, però ja al setembre va haver de recórrer a l’ajut d’aquesta fracció esquerrana del POSDR per esclafar l’intent de cop d’Estat del general tsarista Kornilov. 5. La revolució proletària d’octubre del 1917. Els bolxevics insurgents amb el recolzament dels soviets que controlaven rnajoritàriament, van establir el Consell de Comissaris del Poble, govern revolucionari que controlava de fet la situació, amb l’aportació decisiva de Lenin. Aquest Consell va ser elegit pels membres del Congrés dels Soviets, assemblea de sobirania popular. El nou règim va promulgar un seguit de decrets, el més important i genial del quals fou l’armistici amb Alemanya o final de la guerra mundial sobre les ruïnes del tsanisme. Tanmateix es van reconèixer els drets de les nacionalitats i es van estatalitzar la indústria i el capital (diner en dipòsit i/o crèdit, banca i borsa). Es van fer eleccions generals que no van poder guanyar els bolxevics. A principis del 1918 les sessions de l’Assemblea Constituent, sorgida d’aquells comicis, van ser suspeses per aquella fracció del POSDR, constituïda ja en Partit Comunista (denominació adoptada aquell mateix any del 1918), el qual establí la dictadura del proletariat sobre la resta d’estaments i classes de l’eximpeni rus. 6. La Guerra Civil (1918-1921). El 1918, després de la presa del poder pels bolxevics i de la dissolució de l’Assemblea Constituent, va esclatar en el territori de l’eximpeni tsanista una complexa guerra civil. S’enfrontaren rojos contra blancs, segons el següents esquema: a) rojos, van ser els bolxevics, partidaris d’un estat socialista, controlaven la geografia compresa entre Petrograd, Moscou i el mar Caspi, tenien al seu favor el suport popular majoritari, la perfecta estructura del Partit Comunista, l’eficàcia creixent de l’Exercit Roig creat per Trotskij i un suport popular majoritari, contra llurs enemics els... b) blancs, conjunt compost per militars tsanistes, exercits d’altres països, nacionalistes no russos i d’altres organitzacions 1 partits d’esquerres oposats als comunistes, com els essenites sobretot, però també menxevics. 7. El Comunisme de Guerra (1918-1921). Conjunt de decisions preses pel Partit Comunista dirigides a guanyar la guerra civil, consolidar—se en el poder i isolar l’oposició. En política econòmica, tant la indústria com l’agricultura se supeditaren a les necessitats bèl·liques, assumint l’Estat la propietat i el control de la gestió. El 1918 es va aprovar una Constitució per a Rússia que establia un sistema de democràcia popular: sufragi universal, poder executiu a mans del Consell dels Comissaris del Poble 1 el legislatiu exercit pel Congrés Panrus dels Soviets. El Partit Comunista esdevingué únic perquè la resta de forces o bé se situaren en el bàndol blanc o bé es diluïren. 8. La IIIª Internacional. O Komintern es va reunir a Rússia el 1919 formada per grups revolucionaris de diferents països, amb l’objectiu de programar l’esclat d’una revolució comunista mundial. A Alemanya i Hongria esdevingueren intents frustrats per part de llurs membres, d’ocupar el poder insurreccionalment. 9. La NEP (Nova Política Econòmica, 1922-1927). El 1921 va finalitzar la guerra civil amb

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

106

victòria dels rojos comunistes. La situació era molt greu: havien mort milions de persones, la població passava gana, la pagesia es mostrà rebel per les pèssimes condicions agrícoles i la indústria, concentrada en la producció d’armament no havia pogut atendre la dels béns de consum. Amb la finalitat de redreçar la situació, s’abolí el comunisme de guerra i s’implantà la NEP. Aquesta englobà un conjunt de mesures orientades a millorar les condicions de vida de la població. Tot 1 controlant el nucli bàsic del sistema econòmic, l’Estat cedí la iniciativa privada en alguns sectors (agricultura i petites indústries 1 comerços), produint un ràpid creixement econòmic. 10. L’URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, 1922) Formada per un estat federal compost per territoris amb diferents graus d’autonomia. Amb la presència massiva dels membres del PCUS (Partit Comunista de la Unió Soviètica). El 1924 es va promulgar una Constitució que atorgava al poder central les competències en Defensa, Economia i Afers Exteriors, la resta d’assumptes eren de sobirania de cada república federada. 11. L’estalinisme. A la mort de Lenín el 1924 es va desencadenar un debat polític per establir la seva successió. Aviat bipolanitzat a dues bandes: a) la de Trotskij (Lev Davidovic Bronstein, 1879—1940), antic socialdemòcrata i genuí marxista-leninista, creador de l’Exèrcit Roig 1 autor de la praxi coneguda com “revolució permanent partidària d’estendre-la arreu del món o opció internacionalista; i b) la de Stalin (Josif Visaninovic Dzugasvili, 1879-1953), secretari general del PCUS des del 1921, partidari de consolidar el socialisme a l’URSS. Aquell mateix any del 1924 es va crear un triumvirat format per Kamenev, Zinoviev i Stalin, iniciant-se de fet, un règim de dictadura personalista d’aquest darrer que va durar fins la seva mort creant el que s’ha conegut més àmpliament com stalinisme, en sentit negatiu, com una corrupció de l’aparell del PCUS. Stalin va desencadenar els processos. de Moscou (1936—1939) contra la cúpula del partit eliminant-la físicament. L’autoritarisme de Stalin, sense oposició ja (fora Trotskij i el grup d’esquerres dels 46) es va estendre també a l’economia. El 1928 es va suprimir totalment la iniciativa privada i es va estatalitzar. Successius Plans Quinquennals van establir uns paràmetres de producció que havien de seguir estrictament tots els sectors. Els màxims esforços es van concentrar en la indústria pesant en detriment de l’agricultura i de la indústria de béns de consum 1, per tant, del nivell de vida de la població. Es van prohibir les botigues pnivades i el comerç va passar a mans estatals o cooperatives. L’agricultura va ser totalment col·lectivitzada, reprimint-se violentament l’oposició de la pagesia rica i mitjana. L’estat va crear dos tipus d’explotacions agràries: els Kolkhoz o cooperatives de camperols i els Sovkhoz, empreses estatals on treballaven com assalariats.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

107

2.4. LA DEPRESSIÓ ECONÒMICA DELS ANYS TRENTA. LES CONSEQÜÈNCIES A ESTATS UNITS I A EUROPA

Cua d’aturats el 1930

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

108

1. El crac de 1929 i la Gran Depressió La prosperity, una curta expansió econòmica Poc després d’acabada la guerra, els països industrialitzats, i en especial els EUA, van experimentar una gran expansió econòmica (prosperity). Noves tècniques de treball –la producció en cadena- i els nous productes derivats de la segona fase de la Revolució Industrial – electrodomèstics, cotxes, ràdios, fonògrafs...- van anar omplint el mercat i van estimular la plena ocupació. No tots els sectors socials, però, van viure l’expansió. Els pagesos i els treballadors de les indústries antigues (tèxtil i carbó sobretot) se’n van veure exclosos. En aquesta època, però, als EUA l’eufòria econòmica va fer que molta gent de les classes mitjanes i altes demanés crèdits per al consum particular i per comprar accions a la Borsa, molt per damunt de llurs possibilitats.

L’esclat de la crisi (19291939) El 24 d’octubre de 1929, les accions de la Borsa de Nova York van començar a baixar de valor, inesperadament, en picat. En els anys anteriors moltes empreses, bancs i persones particulars havien estat comprant accions a base de crèdits. Aquesta compra massiva feia pujar els preus de la Borsa molt per damunt Dipositants assetjant el Banc Comercial de Passaic, del que realment les Nova Jersey empreses valien, de tal manera que, en pocs dies, especulant -és a dir, comprant les accions a un preu i venent després a un de superior- es podien fer molts beneficis. Tan bon punt el curs de les accions va començar a baixar de preu es va crear un pànic col·lectiu i tothom van voler vendre les seves accions abans no baixessin més de valor. Això va fer que aquestes encara caiguessin més, fins gairebé no valer res. Aquells que havien demanat crèdits per comprar accions no els van poder retornar i els bancs es van trobar sense diners. Bastants en van fer fallida. No tot va ser culpa de la Borsa. A tot plegat, cal afegir-hi el fenomen de la sobreproducció. Els anys anteriors al 1929 els productes de les fàbriques i dels camps sobrepassaven la capacitat de compra dels mercats i els preus es van començar a estancar o a baixar provocant, doncs, pel seu cantó, una tendència a la crisi. És aquest un dels punts encara no resolts del capitalisme: que en

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

109

un món amb necessitats bàsiques i amb gran capacitat de produir no es trobi el sistema de fer accedir a la majoria els béns que es poden elaborar. Les conseqüències: la Gran Depressió La prosperitat americana i, de retruc, també l’europea, es basava en bona part en el crèdit atorgat pels bancs. A partir del crac de 1929 els bancs que van resistir no van poder continuar prestant diners. En conseqüència la indústria, el comerç i l’agricultura se’n van veure afectats. A falta de crèdits les compres van disminuir, la producció va baixar, com també els preus 1, naturalment, els sous. La banca nord-americana va demanar els crèdits que tenia prestats a les banques europees, cosa que, juntament amb altres factors, va provocar un efecte de rebot a Europa tot estenent la crisi al seu àmbit. També es va trencar la solidaritat econòmica internacional i cada país va engegar mesures proteccionistes, és a dir, de posar traves a la importació de productes estrangers. La conseqüència més greu, però, de la crisi va consistir en l’augment espectacular de l’atur, en una època en què la Seguretat Social era pràcticament inexistent. La pobresa, la fam i l’ansietat van començar a planar sobre molts milions de persones. La crisi, a més de la classe obrera i de la pagesia, va tocar molt a fons les classes mitjanes (petits comerciants, artesans, industrials, com també petits rendistes i estalviadors), que es van veure arruïnades. Per això es diu que una conseqüència important de la crisi va ser la proletarització de les dasses mitjanes. No té res d’estrany, dones, que a partir del 1929 es produís un profund malestar social amb nombroses vagues, violències i manifestacions. Malgrat que als Estats Units el president Roosevelt va impulsar reformes per lluitar contra la crisi (New Deal) i que a Anglaterra l’economista John Maynard Keynes proposés sistemes de modificació del capitalisme per evitar aquests desastres, no ens ha d’estranyar que la crisi econòmica i social de la dècada de 1930 facilités l’establiment de dictadures i afeblís les democràcies tot constituint, així, una de les causes de fons de la segona guerra mundial.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

110

RESUM DE LA DEPRESSIÓ ECONÒMICA DELS ANTS TRENTA 1. La prosperitat. La Iª Guerra Mundial va significar un gran benefici per als EUA en tot els àmbits. La indústria, sobretot l’armamentística, va créixer molt ràpidament perquè l’europea estava arruïnada degut a la conflagració. A més, els EUA passen de ser un país deutor a un de creditor gràcies als milionaris préstecs que havien fet als aliats. També, els EUA van acusar una sèrie de canvis molt importants en llur estructura econòmica. Es van crear nombroses empreses multinacionals, es van impulsar nous sectors industrials com el químic, l’elèctric, el petroler i l’automobilístic, i s’ introduïren nous sistemes de treball en cadena a les fàbriques per augmentar la producció i la productivitat: el taylorisme. 2. L’aillacionisme polític. Es va donar durant els anys 20. Tant el poble com els governants van mantenir—se conscientment al marge dels problemes europeus. Actitud deguda, bàsicament, a les nombroses baixes que havien sofert els EUA al llarg de la Iª Guerra Mundial, a la prosperitat econòmica i a l’egoisme nacional que va donar el poder al partit republicà, representant dels grans trusts i de les finances de Wall Street, girant l’esquena a la política progressista de l’anterior president del partit demòcrata, Wilson. 3. La societat americana: l’american way of life. El fet de que els EUA s’haguessin convertit en la primera potència econòmica i militar del món va crear una consciència nacional americana, basada en els següents principis: creença en la superioritat del país sobre la resta del món occidental, ateses les diferències ara més paleses; l’individualisme, el reforçament de les tradicions puritanes de la família típica americana que arrossega a una mesura com la prohibició de l’alcohol, que només aconsegueix que es multipliquin els despatxos clandestins, el trànsit il·legal i el gangsterisme; el racisme del Ku-Klux-Klan; i la creació de la societat de consum on els béns abans reservats a una minoria (auto, rentadora, ràdio, telèfon...) ara arriben a la majoria de la població. 4. El crac del 1929. Aquesta prosperitat es veié interrompuda el 24 d’octubre del 1929 (“dijous negre”) amb l’estrepitosa caiguda de la Borsa de Nova York, a causa de: a) la no correspondència del valor de les accions amb la veritable marxa de l’economia; b) el sistema especulatiu al voltant dels “brokers”; c) les creixents dificultats en els negocis, reflectides en la contracció de la producció i de l’empleo; d) la fallida del consorci Hartry que provocà dificultats en les borses estrangeres i la repatriació dels capitals britànics, així com la venda de valors americans que eren a mans d’especuladors anglesos; i e) el descens dels préstecs facilitats pels bancs als agents de borsa a causa de la decisió de les autoritats monetàries d’elevar la taxa de descompte. Aquest crac tingué greus repercussions com la ruïna de les inversions de particulars i empreses, la de la major part de la banca, que no va poder recuperar el capital dels préstecs atorgats; i l’esfondrament immediat de la indústria, sense numerari per invertir, i dels preus. 5. Extensió de la crisi. Es va estendre ràpidament als països més rics i amb una major participació en l’economia internacional, produint-se l’aturada de l’exportació-importació. Aquesta situació afectà sobretot Alemanya on els EUA havien fet les majors inversions. Però no tingué tanta repercussió ni a França ni a Anglaterra. La primera perquè no tenia una gran participació en el comerç internacional, 1 la segona perquè posseïa un gran imperi que u permetia tenir el seu propi mercat. 6. Conseqüències de la crisi: la Gran Depressió dels anys 30. El resultat d’aquest crac fou un període molt llarg de crisi econòmica generalitzada. S’originaren llavors diferents problemes

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

111

socials. D’una banda, de tipus demogràfic: descens de del creixement de la població 1 frenada del de les ciutats i de l’emigració internacional. I d’altra banda, de tipus econòmic: és una època de gran misèria, sobretot en les capes socials baixes dels països rics. Aquesta situació propicia la radicalització 1 consegüentment l’augment d’afiliats 1 influència dels moviments d’extrema esquema. 7. El New Deal. El 1933 guanya les eleccions el partit demòcrata i és elegit president F.D. Roosevelt que posà en marxa un programa econòmic innovador: el New Deal. Hom proposava un seguit de mesures per redreçar l’economia americana: proteccionisme comercial dels productes del país, préstecs estatals i -més tard- també bancaris, molt avantatjosos per a les empreses, normes per afavorir la pujada dels preus, augment dels salaris per permetre un major nivell adquisitiu i la construcció de grans obres públiques per reduir el problema de la desocupació. Els resultats, no obstant el brillant plantejament (inspirat teòricament per J.M. Keynes) van ser limitats, tot 1 que va permetre de superar la crisis, no es va assolir el nivell de vida anterior al crac. De fet, el que va permetre la definitiva recuperació del país (i no solament als EUA sinó també Gran Bretanya i França, apart dels feixismes) fou el rearmament (1937-38) davant la imminència de la IIª Guerra Mundial.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

112

2.5. L'EVOLUCIÓ DE LES IDEOLOGIES, RELIGIÓ, CULTURA I VIDA QUOTIDIANA EN EL PERÍODE D'ENTREGUERRES

Xarleston El xarleston és una dansa de ritme alegre que es balla en solitari, en parella o en grup, al so d’una música sincopada i jazzística. Deriva d’una dansa folklòrica negra i es va originar en la ciutat de Charleston, Carolina del Sur (EUA). Fou molt popular durant la dècada de 1920.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

113

1. Una nova època La fi de la Iª Guerra Mundial va representar el tancament de tota una època. Les relacions socials ja no serien iguals; les masses populars reivindicaven un espai en la societat, després del preu tan elevat que havien hagut de pagar pel seu sacrifici. S’incrementà la presència de la dona en el món laboral i se’n va reconèixer els drets polítics. La tecnologia revolucionà la vida quotidiana. D’altra banda, la crisi econòmica dels anys 20 va significar l’inici del canvi de l’antic liberalisme econòmic. L’estat, tímidament s’implicava cada cop més en els afers econòmics. Obrers i empresaris van radicalitzar llurs posicions: els primers, somiant la destrucció del capitalisme i la construcció d’una societat més justa i igualitària; els segons, atemorits per l’avenç i la força de les masses, es negaven a acceptar que la revolució fos una realitat. Enmig d’aquest conflicte, la pau de Versalles transformava el mapa d’Europa alhora que naixia la Societat de Nacions. Per primer cop hi havia una organització supranacional que establia unes normes en les relacions internacionals.

8 Francia

15 Albania

22 Argelia

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

114

Europa abans i després de la I Guerra Mundial Després de la I Guerra Mundial, el mapa d’Europa va patir grans transformacions. Pels termes del Tractat de Versalles (1919), Alemanya cedí territori a Bèlgica, Dinamarca, França, Txecoslovàquia i Polònia. Aquests dos darrers països, al igual que Rumania i Iugoslàvia, van rebre, a més, territoris de l’Imperi Austro-Hongarès, que fou dissolt després de l’acabament de la guerra. L’Imperi otomà també es desintegrà, a excepció de Turquia. La Societat de Nacions convertí la major part de les nacions que l’integraven en mandats francesos o britànics.

2. Canvis socials i vida quotidiana en el període d’entreguerres La pau porta la tranquil·litat a la gent, però també la inquietud a les monarquies i a l’aristocràcia rural de l’Europa central i de l’est. Van caure les monarquies autoritàries a Rússia, Prússia i Àustria. Aquests sectors socials van ser els primers a rebre el sotrac dels canvis. El privilegi de la sang ja no comptava; el poble havia lluitat per uns ideals patriòtics i per uns símbols que ara es posaven en dubte. Sorgí la reivindicació de la massa anònima: s’ho havia guanyat al front de batalla; s’inicià l’ascens de l’home comú a la vida pública.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

115

Durant la guerra, va viure transformacions. La manca d’homes va afavorir que la dona ocupés llocs de treball i de responsabilitat. La guerra també va aportar millores tècniques que aviat es van aplicar en la vida quotidiana. En l’àmbit polític, la gent ja no respectava la política de les elits burgeses i econòmiques, el liberalisme del s. XIX havia de deixar pas a la Sessió de jazz democratització de les regles del joc: més participació i més polítiques socials. En aquest sentit, la vella Europa presencià atemorida la Revolució Soviètica i els seus canals de salvació social, però també va rebre la influència d’un model de vida: el de la societat de masses nordamericana, amb tecnologia i consum que van posar fi al m odel social de l’època burgesa. La nova societat dels anys 20 es movia en dos nivells. En primer lloc, hi va haver un desencís després de la catàstrofe bèl·lica que va fer relativitzar els valors burgesos; s’afebliren la religió, la moral i els bons costums. L’eurocentrisme s’esquerdà i s’acceptaren elements d’altres cultures: amb un to exòtic, aspectes pictòrics i musicals del món negre s’exaltaven i es transformaven en espectacle (és el cas del jazz). En segon lloc, la tecnologia va donar un nou tarannà en la societat. L’electricitat transformà la vida a les ciutats i les llars, canvia la comunicació (el telègraf i la ràdio). Els electrodomèstics van modificar les feines domèstiques i el gran monstre del transport, el cotxe, es convertí en l’element més representatiu dels nous temps. La velocitat va inundar la vida i proporcionà més rapidesa al transport i a la comunicació: el món es feia més petit i més proper. La vida urbana es va convertir en el nou model. El creixement humà fou imparable; els carrers es van electrificar i es van omplir de tramvies, autobusos i cotxes, transports plens de treballadors. El soroll i la presa eren els trets fonamentals de la vida a les ciutats i també el moviment de la gent, grans masses que anaven a treballar o a divertir-se. Els electrodomèstics L’electricitat portà ventiladors, torradores, batedores, aspiradores, estufes i planxes. Entre 1925 i 1927 aparegueren el frigorífic, l’assecador i la rentadora. Aquests objecte van canviar totalment les feixugues feines domèstiques, tot i que cal tenir en compte que en un primer moment només l’alta societat tingué accés a aquests estris, que amb el temps es van anar popularitzant.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

116

La ràdio i el telèfon van ser invents revolucionaris. A partir d’aquell moment es va poder escoltar música a casa, conèixer més ràpidament què passava al món (noticiaris radiofònics), seguir el desenvolupament de la publicitat a través de les ones i, més endavant, escoltar discursos polítics: l’era de la comunicació Un ràdio antiga de masses havia començat. Un altre element fonamental va ser el cinema. Tot i que s’inventà a Europa, va ser als EUA on es va crear una veritable fàbrica d’imatges i de mites que definien la societat contemporània. L’esport Els anys 20 van ser l’època del triomf de les classes mitjanes i populars. L’esport n’és un bon exemple. La popularització del futbol, el rugbi, el beisbol i la boxa, fins aleshores practicats per l’elit intel·lectual i poderosa, va ser un element de socialització característic de la cultura de massa. Amb la seva pràctica, es reforçava la identitat local i nacional; el retorn dels Jocs Olímpics i el seu missatge de lluita en el camp esportiu allunyaven el record de les Final d’una carrera olímpica el 1900 batalles i promovien la col·laboració i la fraternitat internacionals. Cal afegir el gran ressò que van tenir les celebracions esportives a través de la ràdio; el seu seguiment es convertí en un veritable fenomen de masses.

3. El model dels EUA Vers la societat de consum Els EUA van convertir-se en el país modèlic dels nous canvis. Eren els feliços anys 20. Reforçats econòmicament després de la guerra, els EUA es trobaven en el moment de màxima expansió econòmica (la prosperity) i continuaven essent per a molts europeus el país de somni, on es podien fer realitats moltes aspiracions. Va ser el país on l’era de la participació de les masses creà un nou mite: el consum. Els nous mitjans de producció i de comunicació definien la societat. Es va generalitzar el treball en cadena (taylorisme) i l’estandardització, que van omplir el mercat d’objectes a l’abast de la població. La publicitat utilitzà la ràdio i el cinema per crear hàbits de vida i de consum. Es mostra una societat de l’abundor, on tot era assolible; això va

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

117

provocar l’exaltació d’una societat de consum i de l’oci com a exemple d’un triomf individual i alhora social. Als EUA tot era possible. El contramodel En el mateix ambient dels feliços 20, però, els EUA també oferien una altra realitat: les crisis econòmiques i la inflació havien esmicolat els estalvis de molts propietaris agraris, les rendes de les classes mitjanes i les pensions dels funcionaris. Aquests grups socials eren els que estaven més a favor de la defensa de la tradició, l’ordre i la severitat, i contra les idees que proposava la gent d’esquerres. El país va viure agitacions sindicals i obreres, persecucions als “rojos”, limitació d’entrada d’immigrants, aparició del fonamentalisme religiós i racial, prohibició del consum de begudes alcohòliques i gangsterisme. La confrontació social era palesa en aquests anys de prosperity. Del 1919 al 1921, el sindicalisme va protagonitzar un seguit d’enfrontaments i vagues; molts nord-americans hi veien la influència d’elements estrangers, especialment italians i germànics. L’anarcosindicalisme i grups socialistes s’havien introduït entre la classe obrera nord-americana. Els “rojos” –com se’ls anomenava- van ser perseguits. A la fi dels anys 20, el moviment sindical va perdre força per la repressió i per l’actitud de molts treballadors de defensar la feina sense problemes i acceptar la influència de la societat de consum. Traves a la immigració La limitació de l’entrada d’immigrants entre 1921 i 1924 va ser també un exemple del conservadorisme i del domini de l’aïllacionisme d’una gran part d ela societat nord-americana. Era la resposta dels sectors socials benestants, que culpaven els nous immigrants de la crisi de valors de la societat, tot i que també va tenir el suport de gran part dels treballadors, que veien de mal ull una possible competència laboral. Racisme La divisió entre un món rural i un altre explica el ressorgiment del moviment fonamentalista religiós i racial, representat Klux Klan. Els encaputxats blancs van llurs atacs no solament contra la població sinó també contra els jueus, els catòlics i immigrants. Defensaven el “nadiu blanc i protestant”, síntesi del valors tradicionals americans.

d’urbà pel Ku iniciar de color, els nous nord-

La “llei seca” De 1919, prohibia el consum i la venda de begudes El Ku Klux Klan alcohòliques, va ser una mostra més del pes d’una gran sector de la població nordamericana que veia perillar l’estabilitat social. La prohibició va tenir un efecte mínim , però va provocar l’aparició del gangsterisme i d’un període de corrupció i violència entre diferents sectors per controlar aquell negoci extraordinari.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

118

Al Capone Al Capone, anomenat ‘Cara Tallada’ (Scarface) per la cicatriu de la seva galta esquerra, fou un dels gàngsters més poderosos dels EUA. Controlà la major part de les activitats delictives de Chicago durant la dècada de 1920. Després de ser absolt de varies acusacions d’assassinat, passà vuit anys a la presó al ser condemnat per un jurat federal por evasió d’impostos.

En resum, una part de la

població nord-americana, majoritàriament a les ciutats, vivia uns canvis de valors socials que una gran part, bàsicament rural, no acceptava i que, alhora, acusava a la societat urbana de llibertina i de voler eliminar els valors tradicionals nordamericans representats pels WASP (blancs, anglosaxons i protestants).

4. Evolució de les ideologies Les dues grans ideologies obreres que van tenir un paper clau en aquesta època van ser l’anarquisme i el socialisme. Anarquisme L’anarquisme del s. XX havia canviat la seva estratègia violenta i propagandística pels fets. Uns grups van adoptar l defensa de la lluita obrera a partir dels sindicalisme (anarcosindicalisme); el grup liderat pel rus Kropotkin defensava l’anarcomunisme. Si els primer subratllaven la importància del sindicat com a eina revolucionària, els segons s’inspiraven en la defensa de la vida comunitària. En el Congrés d’Amiens, el 1906, els diferents grups anarquistes van adoptar l’estratègia del sindicalisme revolucionari i la vaga general com a eines fonamentals de la lluita per enderrocar el Piotr Kropotkin capitalisme. Van sorgir sindicats anarquistes forts: la CNT (1911), a Espanya, i la CGT, a França. La força dels anarquistes es mostrà sobretot a Espanya. El 1919 es va produir un intent de vaga general (La Canadenca) que tot i el seu desigual resultat, va aconseguir el reconeixement de la jornada de 8 hores i millores laborals. El punt culminant es va produir entre els anys 1920 i 1923 a Barcelona, on esclatà la guerra oberta entre sindicalistes anarquistes i representants dels sindicats grocs (dels empresaris). Diàriament els carrers de la ciutat eren testimonis de la lluita a mort entre els dos bàndols. D’altra banda, el moviment sindical va celebrar a Amsterdam una conferència (1919) d’on sorgí la Internacional Sindical. Es demanà un programa de reformes per als treballadors, ja que els canvis de la guerra exigien una major participació d’aquests en les empreses. També els anarquistes van crear la seva pròpia Internacional Anarquista, a Berlín (1922-1923). El socialisme marxista Volia recuperar la Internacional. La guerra mundial havia significat l’enfonsament de la IIª Internacional i l’ideal de lluita col·lectiva dels treballadors contra el capitalisme. Duran la

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

119

conflagració, el moviment internacional socialista va organitzar una conferència a Zimmerwald (Suïsa, 1915) per tal d’organitzar un corrent internacional contra la guerra. Van aparèixer dues posicions: els que veien en el socialisme l’element que conduiria a la pau (socialdemocràtes), i els que, aprofitant la guerra creien que era l’hora de fer la revolució per enderrocar el capitalisme (el grup liderat per Lenin). Un cop acabada la guerra, els passos dels socialistes es van encaminar cap a la reconstrucció de l’organització. Van sorgir, però, dos problemes: a) El triomf de la Revolució soviètica i l’aparició en escena de Lenin i el partit bolxevic. El 1919, Lenin i els bolxevics van crear el Partit Comunista. Es presentaven com el veritables seguidors del llegat de Marx i, per tant, els corresponia la reconstrucció de la Internacional. Ells representaven el missatge de la revolució mundial que eliminaria la burgesia i el capitalisme. El mateix any es convoca una conferència; això va provocar un fort moviment entre els socialistes. La divisió va ser clara: a l’Europa occidental sorgiren partits comunistes que s’unien i acceptaven el lideratge dels bolxevics. El 1919 es fundava la IIIª Internacional, dirigida per Lenin, el qual imposà un document de 21 condicions per a tots aquells que hi volguessin pertànyer. En definitiva, rebutjava el model socialista que havent seguit els partits socialistes occidentals i es definia que l’única opció vàlida era la revolució i el centralisme del partit comunista, el qual havia de dirigir la revolució mundial. b) Les grans convulsions i l’evolució de les organitzacions obreres. Alemanya va ser l’escenari del primer avís de l’enfrontament. En diverses ciutats i en estats com Baviera es formaven consells d’obrers i soldats dirigits per un grup marxista anomenat Lliga d’Espàrtac, l’objectiu del qual era mobilitzar la població per ocupar el poder i establir un govern semblant al dels soviets. El 1919 van se reprimits i els seus líders, assassinats. L’acció va tenir el suport dels socialistes alemanys, amb la col·laboració de l’exèrcit i de voluntaris armats d’extrema dreta.
Model per a un monument a la Tercera Internacional Tatlin, 1919 La intenció de Tatlin no era realitzar un monument sinó un edifici emblemàtic. En l’interior d’una espiral de 303 metres d’altura i suportada per una estructura complexa, Tatlin disposà tres volums suspesos per cables d’acer: un cub, una piràmide i un cilindre. L’ espiral representa “la línia del moviment de la humanitat alliberada”. Els tres volums contenien els locals destinats, respectivament, a centre de comunicacions, centre legislatiu i el de reunions. Aquests cossos giraven sobre un eix seguint ritmes diferents. Tot havia de ser construït amb els materials nous: ferro i vidre.

Aquest fet creà un abisme d’odi entre socialistes i comunistes. A la propera Hongria, Béla Kun, líder dels comunistes va proclamar el 1919 la República Comunista, però va ser derrotat ben aviat.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

120

El moviment socialista internacional s’havia esquerdat d’una manera radical. La Internacional Socialista representava els partits socialdemòcrates i l’estratègia possibilista dins el capitalisme per aconseguir millores (el model de l’estat del benestar dels països nòrdics a partir de 1929); la IIIª Internacional representava els partits comunistes i la lluita revolucionària contra el capitalisme. El combat entre els dos bàndols va debilitar el moviment obrer i va afavorir el triomf del feixisme.

A Espanya i Itàlia els pagesos i els obreres s’organitzaren i llurs accions es van fer més radicals amb l’ocupació de terres i de fàbriques. Aquests anys es coneixen com a “trienni bolxevic” (1920-1923). La Gran Bretanya i França van viure l’agitació sindical i la convocatòria de vagues, moltes d’elles de caràcter general, com la dels miners anglesos de 1926, que va durar 9 mesos. En definitiva, la conflictivitat social era una realitat que convulsionava la postguerra; la crítica al liberalisme no sols procedia dels treballadors, sinó que la burgesia i les classes benestants també desconfiaven d’uns governs que es veien incapaços d’aturar les mobilitzacions obreres. Per tant, va guanyar l’opció de prendre posicions dures de caire polític i social: el feixisme. Finalment, va aparèixer en escena un moviment sindical inspirat per l’Església catòlica, amb la creació el 1922 de la Confederació Internacional de Sindicats Cristians.

5. La religió L’Església catòlica s’adapta a l’evolució dels temps Lleó XIII i l’encíclica Rerum Novarum (1891) van representar l’acceptació del liberalisme i un cert reconeixement dels drets dels treballadors per organitzar-se i defensar-se de l’explotació del capitalisme; reconeixia els sindicats, però rebutjava la influència de les idees socialistes, sobretot pel que fa la lluita de classes. El 1931, el Vaticà, sota el mandat de Pius XI, presentava l’encíclica Quadragesimo anno. L’ambient social i polític a Europa havia sofert una gran transformació i emergien dues ideologies: el comunisme i el feixisme. L’Església catòlica que continuava apostant per la col·laboració entre les classes i l’exigència d’un organisme que vigilés aquestes relacions, semblava que reconeixia el corporativisme feixista. Els anys següents, l’Església catòlica va mostra una actitud ambigua; el reconeixement dels estats feixistes i la confusa posició durant la IIª Guerra Mundial van quedar com un punt fosc en la història del Vaticà.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

121

2.6 L'EVOLUCIÓ DE LA CONDICIÓ FEMENINA EN EL PERÍODE D'ENTREGUERRES

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

122

1. Les dones i els nous temps Per necessitats de la guerra, la dona europea de classe mitjana s’integrà en el món del treball (assalariat). Amb això no es vol dir que la dona mai no hagués treballat, sinó que ara la dona de classe mitjana entrava a treballar en les oficines, els tallers, les factories, i conduïa tramvies, autobusos, etc. La guerra havia destruït molts convencionalismes socials, les relacions entre dona i home havien perdut la seva rigidesa i s’havien convertit en més naturals. La dona havia aconseguit el reconeixement de la seva individualitat i podia disposar de la seva vida. I això no sols amb relació al treball, sinó també pel que fa a la seva imatge externa, el vestit i el fet de fer coses reservades als homes. En accedir a noves professions i llibertats, les dones van reivindicar amb més energia el dret a treballar, viatjar i estimar. A través del diaris, agrupacions i congressos, van exigir la igualtat de drets civils i polítics. Ja el 1903, una dona britànica, Emmeline Pankhurst, havia fundat el Women’s Social and Political Union (WSPU), organització que reivindicà el dret de les dones a votar. S’anomenaren “sufragistes” i llur estratègia era convocar manifestacions, entrar en el parlament... Van ser fortament reprimides els primers anys del s. XX, fins que el 1918 van aconseguir el dret de vot. El model EUA Els EUA no solament van ser el model de la societat de consum, sinó que va representar l’alliberament dels costums socials. Les dones joves van ser l’exemple d’aquest fenomen. Els canvis en el sistema productiu i les noves feines van fer possible la incorporació de la dona al treball, sobretot en el sector terciari: oficinistes, secretàries, venedores, etc. El tipous d’aquesta dona jove es va crear en el món del còmic (Betty Boop): la flapper era aquesta noia moderna que representava l’emancipació femenina. La seva imatge va influir en els canvis: cabells i faldilles curts, desaparició de la cotilla. En públic, la dona fumava, bevia, ballava el xarleston i escoltava música de jazz. Però el més important va ser que la dona, pel fet de treballar, podia marxar de casa sense necessitat de casar-se. 2. Condició laboral de la dona La societat preindustrial tenia una estricta divisió sexual del treball. Els papers o tasques laborals de la dona estaven lligats a la intimitat de la llar i a les feines domèstiques, en contraposició amb les tasques públiques de l’home com a cap de casa, activitats que la dona sols podia exercir excepcionalment.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

123

Les tasques més generals en totes les cases eren administrar els queviures, comprar i fer el menjar, netejar la roba, arranjar la casa, etc. A més, la dona treballava en les feines domèstiques segons el tipus d’economia familiar. En les cases rurals, tenia cura de l’hort, l’aviram, els animals menuts, etc. En les famílies menestrals, participava en molts treballs tèxtils (filar, brodar, cosir, teixir, etc.(, de la pell (decorar, cosir, etc.). També hi havia tasques estrictament femenines com fer de llevadora, de mainadera. El moviment obrer també es trobava submergit dins de l’ambient masclista del conjunt de la societat i sols reaccionava tímidament a les qüestions més punyents, com era l’horari femení, duració i nocturnitat, permís per a lactància dels fills, participació en règim d’igualtat en organitzacions sindicals i polítiques, dret de vot, escolarització i educació bàsica, etc. Aquestes reivindicacions eren en part comunes a ambdós sexes, però la majoria considerava natural que primer, calia conquerir els beneficis per al sexe masculí. Si una família obrera només podia pagar l’escolaritat d’un fill, la del nen passava davant la de la nena. Des de tombant de segle ja hi ha estadístiques laborals fiables per valorar quantitativament la participació femenina en les diferents branques de l’activitat econòmica. Seguint els oficis tradicional es troba el 90% de la població activa femenina en tres branques d’activitat: 1) agrària; 2) indústria tèxtil i de la confecció; i 3) serveis personals públics i privats. Aquests darrers eren molt amplis; el més tradicional i estès era el servei de la llar, però a més, augmentaven bars i restaurants, infermeria, atenció a malalts i infants, neteja, etc.

3. Estudis i promoció social

La Iª Guerra Mundial va portar, però, un canvi significatiu: la incorporació de l’exèrcit de reserva femení de la classe mitjana al treball, fora de la llar. El més bon nivell de preparació de la demanda de comandaments intermedis van fer que la dona prengués, per primera vegada i en nombre suficient, llocs de responsabilitat en la indústria i en els serveis. El nivell d’estudis de la dona treballadora era molt rudimentari. Van ser les dones de classe mitjana les que van començar a reivindicar i maldar per l’adquisició d’un nivell mitjà d’estudis, que es troba ja en professions de la banca i les assegurances, les comunicacions i les professores d’ensenyament primari. A poc a poc, la dona s’obrí camí en els estudis universitaris. La dona va aconseguir entrar a la universitat al tombant de segle, però no sobrepassava el 10% de l’alumnat. Era l’avançada del moviment femení de la classe mitjana. La presència femenina en els estudis universitaris no començà a ser important fins que van arribar-hi les noies de les classes populars, a partir dels anys 30. Els anys 20 comença una política a favor de l’escola pública secundària. Va ser a partir de l’increment de les noioes en els instituts públics i de qualitat, que va augmentar progressivament i de manera irreversible la presència femenina a les universitats. La promoció e la dona depèn de la política d’ensenyament públic mitjà. A partir d’aquí, pot accedir amb normalitat a l’ensenyament universitari i als càrrecs directius de la societat. Aquest salt es va fer a l’Europa nord-occidental a partir de la IIª Guerra Mundial. Fins aquell moment, les figures femenines de la ciència i la vida pública estaven emmarcades per l’aurèola d’heroïcitat: Marie Curie, la primera ministra o la cap d’estat.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

124

Marie Curie Fou la primera dona que guanyà el Premi Nobel, i la primera persona que el guanyà dues vegades. Curie encunyà el terme radioactivitat per a les emissions de l’urani detectades en els seus primers experiments. Més tard, amb el seu marit, descobrí els elements poloni i radi. El brillant treball de Curie en radioactividad li acabà costant la vida; morí por exposició excessiva a las radiacions.

A partir d’aquesta època, cada cop va ser més freqüent la presència de la dona en gabinets d’investigació i ministeris. En algunes professions d’estudis mitjans i superiors, les dones ja representaven una majoria clara (mestres, infermeres).

4. La dona i la moda : un nou estil La moda no és patrimoni de la dona, encara que els canvis profunds en la moda femenina ocorreguts duran el s. XX puguin fer aquest efecte. Els estudiosos distingeixen clarament entre estil i moda. La moda canvia constantment “i crema l’anterior”; tot canvia per ser substancialment igual. La moda és una variació dins d’un mateix estil. L’estil de la moda correspon a un determinat cànon de bellesa i respon a unes necessitats socials; en canvi, la moda únicament obeeix a la necessitat lúdica del canvi formal.

A començament de segle, i especialment els anys posteriors a la Iª Guerra Mundial, es creà un nou estil de dona. La dona de classe mitjana va començar a treballar en oficines, tallers, factories; a molts països, a més, eren dones que conduïen tramvies i autobusos, etc.

La guerra va destruir molts convencionalismes socials, les relacions entre home i dona van perdre la seva rigidesa i es van fer més naturals. La dona va aconseguir el

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

125

reconeixement de la seva individualitat i va poder disposar més fàcilment de la seva vida. El canvi no sols es produí en el treball sinó en el vestit i també a l’hora de fer coses reservades fins aquell moment als homes. Un cop incorporada al món del treball i alliberada pels electrodomèstics dels treballs de la llar, la dona va milllorar els seu aspecte físic. Tot això es va traduir en l’acceptació del propi cos sense constriccions artificials i la figura es mostrà amb tota la seva naturalitat. El bronzejat del sol era signe de salut i no sols de treballar al camp; la musculatura proporcionada, en lloc de la flàccida, blanquinosa i encotillada, era senyal de vida lliure, sana i independent; les mitges de seda van posar al descobert les cames, que va esdevenir un símbol de seducció. El modernisme va ser el primer estil artístic que s’adonà d’aquest canvi. A més de dicar-se a l’arquitectura, també va treballar en el camp del disseny (joieria, mobiliari) i proposà un determinat model de dona. Tanmateix, la dona modernista esncara estava lligada a un món anterior a la participació de la dona en el treball i la vida pública. Però aquest nou model es va obrir camí a través de publicacions pròpies i de la publicitat en tots els mitjans. La dona ja podia dur minifandilla per ballar, pantalons o granota per anar a treballar, o jersei i roba de punt per fer esport. La cosmètica i la perruqueria també van fer un canvi radical. El nou model femení comportà un gir de 180 graus per a la indústria de béns de consum . 5. La dona en la vida pública Com ja s’ha dit, els canvis en la condició laboral i social de la dona van comportar una major exigència d’igualtat de drets civils i polítics. L’aparició de les sufragistes va trasbalsar la vida social d’alguns països, com ara la Gran Bretanya i els EUA, on les manifestacions de dones per demanar el dret de vot van suposar una mobilització sense precedents. Les accions de les sufragistes les van dur a la presó i van ser rebutjades per la societat benestant. El 1918 van aconseguir per primera vegada el vot femení, però només per a les dones de més de 30 anys, i el 1928, per a les majors de 25. Als EUA el moviment per al vot femení havia començat abans: s’inicià a Cleveland (Ohio) el novembre de 1869. Abans de la Iª Guerra Mundial, les dones ja havien aconseguit el dret a vot en 11 estats i el 1920 van poder votar en unes eleccions generals. La participació de la dona en la vida pública va ser possible quan va quedar alliberada de les feines exclusives de reproducció. Va ser en aquests anys quan la transició demogràfica va permetre tres fets fonamentals: • amb menys parts i reducció de lactància, s’aconseguia el nombre ideal de fills:

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

126

• •

es rebaixa el nombre ideal de fills: només els necessaris per mantenir la descendència; i s’acceptava la independència econòmica i personal de la dona soltera.

Aquests fets van comportar una reedificació de la família; dit tècnicament, una reestructuració de papers i estatuts familiars. Les ideologies polítiques i religioses reaccionaren de diferent manera: unes van impulsar la festa de la Sagrada Família, com a model de família tradicional; altres esglésies van començar a admetre el divorci i el control de la natalitat; les més extremistes predicaven l’amor lliure. La dona a les democràcies liberals Per a la societat liberal, aquesta era una qüestió personal en què l’estat no havia d’intervenir o, en tot cas, havia de donar llibertat als individus. La dona en els països feixistes L’estat feixista es basava especialment en la família com a cèl·lula de la societat. De fet, considerava que les unitats bàsiques eren la família, el partit-sindicat i l’estat. Des del Japó fins a Alemanya, hi va haver un retorn als papers tradicionals familiars, sobretot pel que fa a la dona, ja que va ser el centre d’una campanya a favor de la natalitat, com a mare de futurs guerrers per a la pàtria i l’imperi. La identificació de la mare biològica amb la mare pàtria i la seva exaltació mística intentaven justificar la paradoxa del patriotisme: la mare que criava uns fills perquè no morissin i la pàtria, la madrastra, que volia que morissin per salvar-se ella. A més de retornar la dona a les tasques més tradicionals, agrícoles o de serveis personals, la retornava a la llar i deixava lliure un lloc de treball per rebaixar l’atur masculí.
Imatge de la dona italiana durant el feixisme com a soldat

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

127

2.7. EL NAIXEMENT DEL FEIXISME I DEL NAZISME

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

128

1. Feixisme i nazisme 1.1.Conseqüències de la Iª Guerra Mundial La postguerra fou un període difícil en tots els sectors, però sobretot en la indústria. A tot Europa va haver—hi una conflictivitat social crònica, multiplicant—se vagues i tancaments de fàbriques. Els canvis territorials no van solucionar els diferents problemes nacionals, sobretot els d’Europa Central, i van ser una font constant d’enfrontaments. Tot va provocar una inestabilitat política generalitzada 1 afavorí la implantació de dictadures arreu, llevat França, Gran Bretanya, el Benelux i els països escandinaus. 1.2. Creació i principis del feixisme italià Acabada la guerra, Itàlia va patir una greu crisi econòmica, social i política. Aquesta situació afavorí l’aparició dels fasci, grups de joves ultradretans que atemptaven contra els militants dels partits d’esquerra. El 1921, els fasci van formar el Partit Nacional Feixista, dirigit per Benito Mussolini. L’organització va captar ràpidament nombrosos afiliats, gràcies al suport econòmic de la patronal de la indústria í de la complicitat de la policia i l’exèrcit amb els seus actes de violència. Els principis bàsics del feixisme eren: • • • • • • • la negació de la igualtat entre els individus; l’oposició al moviment obren, al socialisme i al comunisme; la supremacia de la força sobre la raó; la subjugació dels interessos de l’individu als de 1 ‘Estat; l’aparició d’un líder natural, Mussolini, per dirigir Itàlia; el racisme, sobretot antisemitisme; i la creació d’un estat autàrquic que controlés totalment l’economia.

Benito Mussolini i Adolf Hitler

1.3. L’Estat feixista El 1922 el Partit Feixista organitzà una gran marxa sobre Roma per reclamar el poder i aconseguí el seu objectiu: el monarca Víctor Manuel III va nomenar primer ministre Mussolini1 a partir d’aquest moment i de forma progressiva, Itàlia esdevingué una dictadura personal (Mussolini) 1 una dictadura de partit únic (el feixista). Aquest nou estat es va caracteritzar per la creació d’un règim reaccionari que controlava tots els àmbits de la vida social i individual; una política econòmica basada en la constitució d’empreses estatalitzades i la construcció de grans obres públiques; l’harmonia amb l’Església (1929); i una política exterior agressiva i intervencionista. 1.4. Creació i principis del nazisme alemany El 1918 Alemanya va perdre la guerra i l’Imperi va ser substituït per la República de Weimar (1918-33). El nou règim democràtic va trobar tota mena de problemes per a la seva consolidació: crisi econòmica; enfrontaments polítics radicals; el seu propi origen, puix va ser proclamada arreu l’esfondrament de la derrota; i les exagerades condicions imposades pels aliats com l’altíssim cost de les reparacions de guerra i l’ocupació de

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

129

territoris germànics. La inestabilitat política propicià l’aparició de nombrosos grups violents, entre ells el Partit Obren Alemany Nacionalsocialista, dirigit des del 1921 per Adolf Hitler. Els principis bàsics del programa nazi eren: • • • • • • l’expulsió dels jueus fora d’Alemanya; la voluntat d’unificar en un sol Estat tots el territoris de parla alemanya (pangermanisme); la creació d’un exercit fort per dur a terme aquesta unificació; oposició a la democràcia; centralisme polític; i intervencionisme econòmic.

El 1923 Hitler dirigí un cop de força antirepublicà a Munic però fracassà. Això li feu entendre que hauria d’arribar al poder de forma democràtica, participant en el joc electoral. 1.5. L’Estat nazi A partir d’aquest moment l’ascens del Partit Nazi fou continu. El 1933 els nazis aconseguiren 196 escons a les eleccions legislatives (100 els comunistes). Hitler va ser nomenat cap del govern pel president de la República Hinderbung, I va formar un gabinet de concentració. El Parlament va acceptar la seva Foguera de llibres ‘antialemanys’ petició de poder excepcionals. La concentració d’aquests en mans de Hitler fou progressiva i es va completar el 1934 quan, a la mort de Hinderburg, va acumular les funcions de canceller i de president, autoproclamant-se Führer (cap suprem, cabdill, conductor). En poc temps Alemanya es va convertir en un règim dictatorial. Es van crear els primers camps de concentració el 1933 (després serien tanmateix d’extermini); inici del genocidi dels jueus (1938); centralització absoluta del poden; depuració de les institucions; i ús de la ràdio i la premsa com a armes propagandístiques de les idees nazis. 1.6. Vers la IIª Guerra Mundial Alemanya va conèixer un gran auge econòmic gràcies sobretot a la creació d’una forta indústria d’armament i d’un exèrcit potent i modern. Aquest rearmament alemany després de la derrota i propiciat pel nazisme, estimula 1 obliga el d’altres països. Les reivindicacions territorials d’Alemanya, Itàlia i Japó, sota sengles règims feixistes o règims capitalistes d’excepció -com es defineixen sovint-, van conduir a una política agressiva i militarista, i terriblement vers la IIª Guerra Mundial.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

130

RESUM DEL FEIXISME I DEL NAZISME

1.Conseqüències de la Iª Guerra Mundial. La postguerra fou un període difícil en tots els sectors, però sobretot en la indústria. A tot Europa va haver—hi una conflictivitat social crònica, multiplicant—se vagues i tancaments de fàbriques. Els canvis territorials no van solucionar els diferents problemes nacionals, sobretot els d’Europa Central, i van ser una font constant d’enfrontaments. Tot va provocar una inestabilitat política generalitzada 1 afavorí la implantació de dictadures arreu, llevat França, Gran Bretanya, el Benelux i els països escandinaus. 2. Creació i principis del feixisme italiá. Acabada la guerra, Itàlia va patir una greu crisi econòmica, social i política. Aquesta situació afavorí l’aparició dels fasci, grups de joves ultradretans que atemptaven contra els militants dels partits d’esquerra. El 1921, els fasci van formar el Partit Nacional Feixista, dirigit per Benito Mussolini. L’organització va captar ràpidament nombrosos afiliats, gràcies al suport econòmic de la patronal de la indústria i de la complicitat de la policia i l’exèrcit amb els seus actes de violència. Els principis bàsics del feixisme eren: a) la negació de la igualtat entre els individus; b) l’oposició al moviment obren, al socialisme i al comunisme; c) la supremacia de la força sobre la raó; d) la subjugació dels interessos de l’individu als de 1 ‘Estat; e) l’aparició d’un líder natural, Mussolini, per dirigir Itàlia; f) el racisme, sobretot antisemitisme; i g) la creació d’un estat autàrquic que controlés totalment l’economia. 3. L’Estat feixista. El 1922 el Partit Feixista organitzà una gran marxa sobre Roma per reclamar el poder i aconseguí el seu objectiu: el monarca Víctor Manuel III va nomenar primer ministre Mussolini1 a partir d’aquest moment i de forma progressiva, Itàlia esdevingué una dictadura personal (Mussolini) 1 una dictadura de partit únic (el feixista). Aquest nou estat es va caracteritzar per la creació d’un règim reaccionari que controlava tots els àmbits de la vida social i individual; una política econòmica basada en la constitució d’empreses estatalitzades i la construcció de grans obres públiques; l’harmonia amb l’Església (1929); i una política exterior agressiva i intervencionista. 4. Creació i principis del nazisme alemany. El 1918 Alemanya va perdre la guerra i l’Imperi va ser substituït per la República de Weimar (1918—33). El nou règim democràtic va trobar tota mena de problemes per a la seva consolidació: crisi econòmica; enfrontaments polítics radicals; el seu propi origen, puix va ser proclamada arreu l’esfondrament de la derrota; i les exagerades condicions imposades pels aliats com l’altíssim cost de les reparacions de guerra i l’ocupació de territoris germànics. La inestabilitat política propicià l’aparició de nombrosos grups violents, entre ells el Partit Obren Alemany Nacionalsocialista, dirigit des del 1921 per Adolf Hitler. Els principis bàsics del programa nazi eren: a) l’expulsió dels jueus fora d’Alemanya; b) la voluntat d’unificar en un sol Estat tots el territoris de parla alemanya (pangermanisme); c) la creació d’un exercit fort per dur a terme aquesta unificació; d) oposició a la democràcia; e) centralisme polític; i f) intervencionisme económic.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

131

El 1923 Hitler dirigí un cop de força antirepublicà a Munic però fracassà. Això li feu entendre que hauria d’arribar al poder de forma democràtica, participant en el joc electoral. 5. L’Estat nazi. A partir d’aquest moment l’ascens del Partit Nazi fou continu. El 1933 els nazis aconseguiren 196 escons a les eleccions legislatives (100 els comunistes). Hitler va ser nomenat cap del govern pel president de la República Hinderbung, 1 va formar un gabinet de concentració. El Parlament va acceptar la seva petició de poder excepcionals. La concentració d’aquests en mans de Hitler fou progressiva 1 es va completar el 1934 quan, a la mort de Hinderburg, va acumular les funcions de canceller i de president, autoproclamant-se Führer (cap suprem, cabdill, conductor). En poc temps Alemanya es va convertir en un règim dictatorial. Es van crear els primers camps de concentració el 1933 (després serien tanmateix d’extermini); inici del genocidi dels jueus (1938); centralització absoluta del poden; depuració de les institucions; 1 ús de la ràdio i la premsa com a emes propagandístiques de les idees nazis. 6. Vens la IIª Guerra Mundial. Alemanya va conèixer un gran auge econòmic gràcies sobretot a la creació d’una forta indústria d’armament i d’un exèrcit potent i modern. Aquest rearmament alemany després de la derrota i propiciat pel nazisme, estimula 1 obliga el d’altres països. Les reivindicacions territorials d’Alemanya, Itàlia i Japó, sota sengles règims feixistes o règims capitalistes d’excepció -com es defineixen sovint-, van conduir a una política agressiva i militarista, i terriblement vers la IIª Guerra Mundial.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

132

2.8 L'EVOLUCIÓ DE LES RELACIONS INTERNACIONALS EN EL PERÍODE D'ENTREGUERRES. L'EXPANSIONISME ALEMANY A EUROPA. L'EXPANSIONISME JAPONÈS A ÀSIA

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

133

1. Europa abans de l’esclat de la guerra Europa, abans de l’esclat de la segona guerra mundial, oferia un panorama humanament ombrívol. L’impacte de la primera guerra mundial, la crisi econòmica de 1929 i la por a la revolució comunista havien provocat que la majoria de països europeus estiguessin regits per dictadures. Tres d’aquests països —Alemanya, Itàlia i Espanya— estaven dominats pel feixisme. La Unió Soviètica, al capdamunt de la qual manava Iosif Stalin, també era una dictadura, tot i que basada en una ideologia diferent: el comunisme. Aquest darrer sistema havia esdevingut un model per a les classes obreres i per a molts intel·lectuals dels països industrialitzats. D’aquí, en part també, la feblesa amb què mantenien la democràcia i la llibertat en exclusiva només França, la Gran Bretanya, Irlanda, Suïssa, els Països Baixos, Dinamarca, Noruega, Suècia i Finlàndia. D’altra banda, les conseqüències econòmiques de la crisi de 1929 encara es feien sentir durant el 1939. Els índexs d’atur, per exemple, eren prou alts. Alemanya, comandada brutalment per Adolf Hitler havia aconseguit reduir l’atur, però pagant un preu molt alt: un control total de la població per la violència policíaca i l’estímul decidit a les indústries pesants i d’armament a un ritme frenètic.

2. La crisi de les democràcies liberals L’enfonsament dels imperis autoritaris a Europa després de la Iª Guerra Mundial va reforçar el prestigi de les democràcies liberals i el mapa europeu es va remodelar d’acord amb els principis polítics que defensaven. Però, al mateix temps, els canvis provocats pel conflicte van comportar una profunda crisi dels fonaments econòmics, socials i fins i tot polítics sobre els quals s’assentaven aquests sistemes. El resultat va ser una etapa en la què el desenvolupament d’ideologies violentament hostils a les democràcies liberals les va col·locar en una posició de debilitat i replegament. Les democràcies, vencedores de la guerra La victòria dels estats democràtics (Gran Bretanya, França, Bèlgica, els EUA...) sobre els règims autoritaris d’Àustria, Alemanys o Turquia es va llegir com una victòria de la democràcia. Els imperis autoritaris es van desmembrar i van sorgir nous països que en principi van adoptar fórmules polítiques semblants a les dels vencedors. Aquest és el cas de Txecoslovàquia, Polònia o Hongria, que a llurs constitucions hi van instaurar règims parlamentaris, i van implantar el sufragi universal amb governs responsables davant del Parlament. Alemanya mateix es va transformar en una República Federal, amb una constitució de caràcter progressista. Als països de tradició liberal es va consolidar la democràcia. El sufragi masculí es va implantar definitivament a la majoria de països europeus, però el més rellevant va ser la concessió del vot femení a Dinamarca (1915), Suècia (1918), Gran Bretanya (1918), Alemanya (1919), Països Baixos (1919), EUA (1920), i Àustria (1920), i, tot i que més tard, a Espanya (1931) i Portugal (1931). Anglesos i francesos van adoptar la jornada laboral de 8 hores. Es van ampliar les prestacions per atur o malaltia. Semblava que s’havia tornat a la “normalitat” de la preguerra, i l’esforç de la ciutadania en defensa

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

134

dels seus sistemes polítics es va veure recompensat amb una ampliació de la democràcia social. Una situació econòmica difícil El conjunt dels països europeus es van enfrontar a la reconstrucció de la postguerra en circumstàncies molt difícils. L’economia profundament controlada per l’estat durant el conflicte, va tornar al lliure joc del mercat i es van desencadenar tota una sèrie de problemes. En primer lloc ees va produir una inflació altíssima i els preus es van triplicar o quadruplicar en poc temps. Gran part de les produccions lligades a la guerra (alimentació, metal·lúrgia, etc.) es van enfonsar, les empreses van acumular estocs i l’atur va augmentar de forma espectacular. A Alemanya la situació va ser especialment dura ja que havia de pagar abundants indemnitzacions de guerra a França i a Gran Bretanya, que a la vegada les necessitaven per saldar llurs deutes amb els EUA. La crisi de l’any 1929 va acabar de complicar la situació econòmica. L’enfonsament de l’economia nord-americana va arrossegar, en més o menys grau, tots els països que mantenien relacions comercials o financeres amb els EUA. Els capitals nord-americans invertits a Europa van ser repatriats i moltes economies que depenien del finançament de l’economia nord-americana van entrar en una etapa de recessió. Al juliol del 1932 la producció industrial mundial havia caigut un 38% i el volum del comerç mundial havia baixat un 25%. Crisi social Les dificultats econòmiques de la immediata postguerra van anar acompanyades d’una crisi social, que en certes ocasions va tenir característiques revolucionàries. El 1919 i el 1920 es van produir vagues de ferroviaris, miners i de treballadors siderúrgics a diversos països, que van ser reprimides per la policia i per l’exèrcit. Els sindicats socialistes i comunistes es van reforçar amb un proletariat que no oblidava que ha Rússia havia tingut lloc una revolució que havia portat la classe obrera al poder. Algunes mobilitzacions, com la vaga general a Anglaterra l’any 1926, es van sufocar durament, i es van registrar mesures per limitar els drets sindicals. Tot això va conduir al fet que les democràcies es trobessin fortament contestades, tant per un proletariat insatisfet amb la repressió dels seus drets, com per la patronal o les classes mitjanes, temeroses d’una situació revolucionària. La debilitat de la democràcia a Europa La crisi econòmica va propiciar, sobretot en aquells països on el sistema parlamentari tenia escassa tradició, l’aparició de règims autoritaris. Es tractava de dictadures conservadores que es recolzaven en els grans propietaris, l’exèrcit o l’Església, i que tenien com a objectiu combatre l’avenç de les idees socialistes i comunistes. A la dècada del 1920 es van instaurar dictadures a Portugal, Romania, Polònia, Letònia i Iugoslàvia. Aquesta tendència es va accentuar durant els anys 30 i van sorgir règims d’aquest tipus a Grècia i Bulgària. A la fi del decenni quasi tots els estats d’Europa central i oriental eren dictadures. A Espanya un alçament militar contra la IIª República va iniciar una guerra civil (1936-1939) que va donar pas a la dictadura franquista. Mentre les democràcies contemplaven amb impotència com ascendien les formes autoritàries, especialment l’agressiu expansionisme del feixisme italià i el de l’Alemanya nazi. Preocupats pels seus propis problemes econòmics i per la crisi social

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

135

desencadenada, França i sobretot Gran Bretanya es van posar a la defensiva. Van tolerar les agressions contra petits països i fins i tot en algun cas van veure l’ascensió de les dictadures com un mal menor davant del perill comunista.

3. L’expansionisme alemany França i Anglaterra, les dues potències democràtiques que volien la pau a qualsevol preu, havien consentit sense fer res que Hitler ocupés amb soldats alemanys la regió de Renània (1936), violant així els acords de Locarno de 1925. Tampoc no van evitar que Hitler incorporés Àustria (13 de març de 1938). 1, explícitament, pel pacte de Munic signat per anglesos, francesos i alemanys el 1938, u van permetre que s’annexionés la zona dels Sudets, a Txecoslovàquia. Malgrat que no estava pactat a Munic, poc després Hitler va ocupar també tota l’actual República de Txèquia (30 de setembre) sense que francesos ni anglesos s’hi oposessin. Alemanya, dones, davant la feblesa de les democràcies, havia augmentat el seu espai i s’havia rearmat. El 1939 demanava, a més, la ciutat de Danzig -única sortida de Polònia a la mar- per tenir accés lliure a la Prússia Oriental, que formava part del territori alemany. Pel que fa a l’est d’Europa, la Unió Soviètica va signar un pacte de no-agressió amb Alemanya (agost de 1939). En aquest pacte s’havia afegit un protocol secret en virtut del qual l’URSS i l’Alemanya nazi preveien repartir-se Polònia i deixar als russos l’ocupació dels estats bàltics i de Finlàndia en cas de conflicte bèl·lic.

El III Reich des de 1935 fins 1939 Aquest mapa mostra l’expansió alemanya des de 1935 fins 1939. l’inicio de la IIª Guerra Mundial, el

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

136

4. L’expansionisme japonès La depressió dels anys trenta afectà al Japó, com la resta de les potències industrials, i va dur al poder als sectors militaristes i expansionistes, amb una política nacionalista totalitària va trobar en la religió shintoista i la divinització de l’emperador al suport ideològic necessari per a la nova etapa. Es va imposar la censura i uns mètodes policíacs de caràcter antidemocràtic, que van fer que la vida política del país adquirís les característiques pròpies dels règims feixistes. El ràpid increment demogràfic i l’excés de mà d’obra afavoriren en la política expansiva i es buscà la creació de una àrea d’influència econòmica on es poguessin col·locar la producció creixent de la indústria, els excedents poblacionals i els capitals que buscaven ser invertits amb altes rendibilitats. L’Imperi tenia la missió d’assegurar l’abastiment de unes primeres matèries , molt escasses a les illes i consumides a més, cada vegada en major quantitat, por la puixant indústria. El 1932, Manxuria es convertí en un estat, teòricament independent, amb el nom de Manxukuo, encara que de fet era una colònia, però el 1933 el Japó abandonà la Societat de Nacions, després d’haver estat condemnat públicament en ella per la seva actuació a Manxuria. El 1936 firmà el pacte Antikomitern que el va apropar a Alemanya i a Itàlia. El 1937 es va iniciar la guerra amb la Xina i el 1938 es decretà la mobilització general i es proclamà la instal·lació d’un nou orde a Àsia oriental. El Japó ocupà extenses zones a la costa i al NE de la Xina, però aquest país no es va rendir i la resistència continuà fins la retirada japonesa. El 1940 es va crear el govern projaponès de Wang Jingwei a Nanjing (Nankín). L’any 1940, iniciada ja la guerra a Europa, el Japó firmà amb Alemanya i Itàlia el Pacte Tripartit i amb l’URSS el de no agressió. El 1941, Hideki Tojo, cap de la facció més dura del totalitarisme japonès, es convertí en primer ministre i cap de l’estat major de l’exèrcit. El 1941 atacà per sorpresa la base aeronaval estadounidenca de Pearl Harbor per provocar així la guerra.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

137

2.9. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL: PAÏSOS BEL·LIGERANTS, FASES I DESENVOLUPAMENT DEL CONFLICTE

Bombardeig sobre Londres

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

138

1. Causes de la IIª Guerra Mundial Causes llunyanes Com a causes llunyanes se solen assenyalar la humiliació col·lectiva alemanya, com a conseqüència del tractat de Versalles, i la por a la revolució provocada pel triomf comunista a la Unió Soviètica. Aquestes dues raons serien de naturalesa psicològica. També com a causes de llarga durada s’indiquen les conseqüències de la crisi econòmica dels anys 30. L’atur que va provocar i l’empobriment de les classes mitjanes van originar un alt grau d’inseguretat social i de malestar. Aquesta inseguretat, l’atur i la humiliació van incitar molts alemanys a donar una certa credibilitat a les promeses del minoritari partit nazi d’Adolf Hitler. Aquest partit, en successives eleccions, va anar obtenint progressivament més i més representació parlamentària. Finalment, com ja s’ha dit, va assolir el poder el 1932. Hitler, nomenat canceller, va convertir el seu poder en totalitari i no va convocar més eleccions. Causes immediates La ideologia nazi es basava fonamentalment en tres punts: la superioritat de la raça alemanya, l’atribució de tots els mals del país als jueus i la necessitat d’ocupar «espai vital» a costa dels països eslaus a l’oest d’Europa, als quals consideraven una raça inferior. A fi de dur a la pràctica aquestes idees, Hitler va preparar un exèrcit potent i va estimular el desenvolupament de la indústria de guerra. Tampoc no hi va faltar el suport financer dels grans industrials alemanys, com el de la família Krupp, propietaris rics de fàbriques d’acer, que van veure en Hitler i en el partit nazi una barrera contra el comunisme. Hitler, a més, entre 1935 i 1939, a còpia de fets consumats —com l’ocupació militar de la zona de Renània o l’annexió d’Àustria— i falses promeses diplomàtiques a França i Anglaterra (ocupació de Txecoslovàquia), va aconseguir unificar un gran espai geogràfic que va anomenar III Reich (Tercer Imperi). Finalment va pactar amb la Unió Soviètica per assegurar-se’n la neutralitat. El pas següent per reunificar l’espai germànic havia de consistir en l’ocupació del passadís de Danzig, el qual separava Alemanya de la Prússia Oriental des de la pau de Versalles. Per aconseguir-ho va ordenar la invasió de Polònia l’1 de setembre de 1939 sense avís previ. Aquest cop, però, França i la Gran Bretanya li van exigir la retirada en vint-i-quatre hores. Com que Alemanya no en va fer cas, el dia 3 de setembre França i la Gran Bretanya van declarar la guerra a Alemanya. La segona guerra mundial havia començat. 2. Les fases de la guerra La segona guerra mundial va passar per tres fases: la primera, sota iniciativa alemanya, va durar del 1939 al 1941; la segona fase, de guerra total, en la qual entren en escena els Estats Units, la Unió Soviètica i el Japó, arribarà fins al 1943; i la fase final, d’iniciativa dels anomenats països aliats, fins a la desfeta alemanya i japonesa l’any 1945. Primera fase (1939-1941): la guerra 11ampec La primera fase es caracteritza per la iniciativa d’Alemanya. El seu exèrcit va llançar

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

139 tres ofensives fulgurants. De primer va ocupar tot Polònia en un mes, país que es van repartir, com ja s’ha vist, amb l’URSS. Aquesta darrera va aprofitar l’avinentesa per ocupar Letònia, Estònia i Lituània. Va intentar també ocupar Finlàndia, però aquest país va resistir-s’hi amb èxit.

Un cop ocupada Polònia els esforços bèl·lics dels alemanys es van adreçar cap a Dinamarca i Noruega a fi de salvar el subministrament de ferro suec, que, a l’hivern, arribava des del port noruec de Narvik. Entre els dies 9 i 12 d’abril de 1940, Dinamarca i Noruega, tot i ser països neutrals, van ser ocupats sense pràcticament cap mena de resistència. Finalment el 10 de maig, en un atac sorpresa amb tancs, aviació i paracaigudistes, tota la força bèl·lica alemanya va caure sobre França. Els errors tàctics i la baixa moral de les tropes —que van estar pràcticament inactives durant el primer any— expliquen l’espectacular derrota francesa. El 14 de juny París va ser ocupada per les tropes alemanyes. El dia 17 el mariscal Pétain, de 84 anys, va ser nomenat cap de govern i va demanar l’armistici. França quedava partida en dues: el nord sota domini alemany i el sud, amb capital a Vichy, regit pel mariscal Pétain. El 10 de juny, enlluernada per la fàcil victòria alemanya, Itàlia va declarar la guerra a França i a la Gran Bretanya amb l’esperança d’obtenir part del botí de les colònies. A partir d’aquest moment els dos feixismes —l’Eix Roma-Berlín— quedaven vinculats entre si per a la resta de la guerra. D’aquí el nom d’Eix per designar les potències centrals de la segona guerra mundial. Bel·ligerant contra Alemanya només quedava la Gran Bretanya, la qual va ser bombardejada de manera constant. Winston Churchill, primer ministre anglès, va convèncer els seus compatriotes de resistir a ultrança fins i tot en el cas que l’illa fos ocupada. La defensa aferrissada d’Anglaterra, amb l’ajut de l’invent del radar, va córrer gairebé en exclusiva a càrrec de l’aviació, la qual va infligir dures pèrdues a l’aviació alemanya. Hitler va renunciar a la invasió. Com es va reconèixer més tard, «mai tants havien degut tant a tan pocs».

Efectes de la guerra llampec a Polònia

Segona fase (1941-1943): la guerra total L’any 1941 Hitler volia atacar 1’URSS, ja que creia que l’espai vital que Alemanya necessitava havia de ser a costa dels eslaus. Tanmateix, abans, va rellançar una ofensiva sobre Iugoslàvia i va arribar fins a l’illa grega de Creta. El 22 de juny de 1941 les tropes alemanyes es van llançar contra l’URSS. En un primer moment l’avenç alemany va ser fàcil, però es va encallar a la línia formada per les

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

140

ciutats de Leningrad (avui Sant Petersburg), Moscou i Rostov. Amb l’arribada de l’hivern, a 32 graus sota zero, l’ofensiva es va haver d’aturar. L’URSS no havia caigut tan fàcilment com s’esperaven els comandaments alemanys. Durant l’any 1941 els japonesos van atacar Pearl Harbour obligant els Estats Units a declarar la guerra al Japó i als seus aliats (entre els quals hi havia la mateixa Alemanya). La guerra esdevenia autènticament mundial i afectava tots els continents. Durant l’any 1942 es va reprendre l’ofensiva alemanya sobre l’URSS. Els alemanys van aconseguir arribar al Caucas però es van aturar definitivament davant de la ciutat d’Stalingrad (actual Volgograd). En aquesta ciutat els soviètics van tenir una resistència heroica i van acabar derrotant els alemanys (gener de 1943). Juntament amb el triomf del general anglès Montgomery al nord d’Àfrica (batalla d’El-Alamein) sobre les tropes alemanyes comandades pel general Rommel, s’iniciava la tercera fase de la guerra.

La tercera fase (1943-194 5): la desfeta de l’Eix El mes de juliol de 1943 les tropes aliades (Gran Bretanya, Estats Units i l’URSS) van iniciar l’atac a Europa a partir de Sicília i de la península Itàlica. Tot i la invasió alemanya d’Itàlia, Roma va ser alliberada el 4 de juny de 1944. El 6 de juny es va iniciar la segona ofensiva contra Alemanya des de la península francesa de Normandia amb un desembarcament massiu de tropes angleses, franceses i, sobretot, nord-americanes. Pel desembre de 1944, França recuperava la independència mentre els soviètics recobraven l’espai ocupat i entraven per Polònia fins a les fronteres alemanyes. Davant l’ofensiva final, i després del suïcidi de Hitler, els alemanys van capitular sense L’exèrcit roig a Berlín condicions el dia 7 de maig de 1945. La guerra mundial havia acabat. Europa estava devastada. Paral·lelament l’exèrcit roig alliberava tot l’est d’Europa.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

141

RESUM DE LA IIª GUERRA MUNDIAL 1. Causes • Expansionisme de l’Alemanya nazi, d’Itàlia i del Japó. • Feblesa diplomàtica de les democràcies occidentals. • Crisi econòmica internacional de la dècada de 1930 (atur massiu). • Fracàs de la Societat de Nacions en la solució dels conflictes. • Pacte de no-agressió germanosoviètic (agost 1939). 2. Desenvolupament 2.1. Noves tàctiques militars • Predomini de les armes ofensives: avions i tancs. • Noves armes molt destructives: bombes volants i bomba atòmica. • Canvi en les tàctiques militars: fi de la guerra de posicions. • Guerra total: destrucció de l’aparell productiu enemic; atacs massius. • Primera guerra amb fronts a tot el món. 2.2. Fases 1ª La guerra llampec: victòries alemanyes (setembre de 1939 – juny de 1941) - clara superioritat alemanya en iniciar-se el conflicte. - 1939: Alemanya i l’URSS envaeixen Polònia. - 1940: ocupació alemanya de Dinamarca, Noruega, els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i França; entrada d’Itàlia en la guerra; inici de la batalla d’Anglaterra (bombardejos alemanys). - 1941: Alemanya ocupa Grècia, Iugoslàvia i part d’Egipte; la flota britànica controla la Mediterrània. 2ª L’equilibri entre els dos blocs (juny de 1941 – setembre de 1943) - juny de 1941: campanya de Rússia (fins al Caucas i Moscou). - Desembre de 1941: el japonesos van ocupar l’Àsia oriental i sud-oriental i van bombardejar Pearl Harbour; els EUA entren a la guerra. - 1942: primeres derrotes alemanyes (el Caucas i el nord d’Àfrica); ofensiva dels EUA al Pacífic; desembarcament nord-americà al Magrib. - 1943: retirada alemanya d’Àfrica i avanç aliat a Itàlia. 3ª Ofensiva i victòria final aliada (setembre de 1943 – agost de 1943) - final de 1943: avanç rus cap a l’oest i avanç britànica cap a Grècia. - 1944: avanç aliat a Itàlia; progrés dels EUA al Pacífic; desembarcament aliat a Normandia i presa de París. - 1945: execució de Mussolini; ofensiva soviètica i nord-americana sobre Alemanya,

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

142

i capitulació dels nazis (maig); bomba atòmica dels EUA sobre Hiroshima i Nagasaki (agost); rendició del Japó (setembre).

3. Conseqüències

La guerra al desert

3.1. Demogràfiques • De 40 a 50 milions de morts (gairebé la meitat pertanyents a l’URSS). • Grans pèrdues entre la població civil a causa de la fam, els bombardejos, la violència (URSS, Polònia i Iugoslàvia) i el genocidi nazi). • Postguerra: desplaçament forçós de 20 milions de persones. 3.2. Econòmiques • Destrucció de gran part de les instal·lacions productives i de les vies de comunicació. Fam, misèria i atur. • Dependència d’Europa occidental respecte els EUA i d’Europa oriental respecte l’URSS. 3.3. Canvis territorials • L’URSS va desplaçar les seves fronteres cap a l’oest. Annexió d’Estònia, Letònia, Lituània, est de Polònia i zones de Finlàndia, Romania, Txecoslovàquia i la Prússia oriental. Ocupació de les illes Kurils (Japó). • Polònia va ser desplaçada cap a l’oest. Annexió de l’est d’Alemanya. • Alemanya i Àustria –igualment Berlín i Viena- van ser dividides en 4 zones controlades per les potències aliades. • Itàlia va cedir territoris a Iugoslàvia i Grècia. 3.4. Canvi en l’equilibri de forces internacionals Els EUA i l’URSS es van convertir en les dues úniques superpotències mundials.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

143

2.10. LES CONDICIONS DE VIDA A LA RERAGUARDA. ELS BOMBARDEJOS. ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ. LA BOMBA ATÒMICA: LES SEVES CONSEQÜÈNCIES.

Efectes de la bomba atòmica a Hiroshima

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

144

1. La reraguarda A les guerres del segle XX, la majoria de la població civil sofreix calamitats de tota mena. i això té conseqüències morals i històriques importants. S’analitzen a continuació dos aspectes concrets de fenòmens produïts a la reraguarda durant la segona guerra mundial (1939-1945): les penalitats de la població civil com a conseqüència dels bombardejos aeris i la matança sistemàtica de jueus pel règim nazi.

2. Els bombardejos sobre la població civil Fins a la confrontació iniciada el 1939, la guerra es considerava fonamentalment un afer entre soldats. Les conseqüències de la guerra només afectaven els civils si el lloc on vivien o treballaven es trobava a l’escenari de les batalles que lliuraven els contendents. Durant la segona guerra mundial el bombardeig sistemàtic sobre les ciutats va ser practicat per tots els països bel·ligerants. Els fets van començar el 24 d’agost de 1940 quan, per error, un avió bombarder alemany va deixar caure les bombes que duia al centre de Londres. La nit següent, vuitanta avions britànics bombardejaven Berlín. L’intent de trencar la moral de l’enemic mitjançant bombardejos en massa sobre la població civil s’havia iniciat i no s’aturaria fins a la brutal experiència de Hiroshima i Nagasaki. Un exemple colpidor: el 13 de febrer de 1945 els nord-americans van bombardejar durant 14 hores seguides la ciutat alemanya de Dresden i hi van produir 135 000 morts. Dresden no era una ciutat industrial i estava mal defensada. Com a conseqüència d’aquesta nova acció massiva de guerra, l’any 1945 moltes ciutats europees estaven pràcticament en ruïnes. 3. Els jueus als camps d’extermini Tot règim totalitari sense excepció —i el nazi alemany n’ha estat un dels pitjors fins ara— ofega les llibertats a base de control policíac i de camps de concentració. Els camps de concentració alemanys no van ser pas una conseqüència de la guerra. Els dirigents nazis ja havien començat a dissenyar-los en el mateix moment en què van obtenir el poder. Quan va esclatar la guerra, al territori alemany ja existien 20000 persones alemanyes i austríaques (homes, dones, avis, nens i nenes) presoneres en aquests camps pel sol fet de pertànyer a la cultura jueva. Durant la guerra el nombre de camps va augmentar: n’hi v arribar a haver més de 900, entre els quals destacaven els macabres camps
Camp de concentració d’Aushwitz

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

145

d’extermini. Allí es van tancar i eliminar més de cinc milions de jueus, a més d’altres enemics del règim nazi: marxistes, resistents, soldats enemics evadits d’altres camps, i aquells que es consideraven inadaptats, com ara gitanos, retardats mentals, homosexuals, etc. En van sobreviure molt pocs. Els presoners eren agafats per la policia política —les SS—, ficats en trens de càrrega i deportats als camps, on molts eren eliminats en cambres de gas. Passada la guerra es va saber que aquesta solució final es devia al decret titulat «Nit i boira» (7 de desembre de 1941), en el qual els nazis deien que «totes aquelles persones l’existència de les quals podia ser perillosa per al Reich havien de desaparèixer sense deixar rastre en la nit i la boira del desconegut».

4. L’era atòmica El Japó, però, no s’havia pas rendit i continuava en solitari la guerra contra els Estats Units. El president nord-americà, Harry Truman, va ordenar el llançament d’un enginy nou, la bomba atòmica, sobre Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d’agost. A Hiroshima van morir a l’acte 78.000 civils i molts milers Poc després com a conseqüència de la radioactivitat. Les destrosses de les dues explosions nuclears sobre objectius civils van obligar els japonesos a la rendició el 2 de setembre de 1945 davant el general nordamericà Douglas McArthur.

Bomba atòmica Quan una bomba atòmica explota, la bola de foc provoca ones de xoc i de calor que destrueixen les construccions de les proximitats de l’explosió. En el seu ascens, la bola de foc aspira les restes i forma un núvol en forma de bolet. Els danys poden estendre’s sobre àrees enormes. Per exemple el radi de deteriorament extrem pot ser d’uns 18 km. per a una explosió de 10 megatons. Els residus radioactius poden dispersar-se per tot el món a través dels processos atmosfèrics.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

146

5. Els pactes polítics dels aliats Durant la guerra hi va haver diversos contactes entre els caps d’Estat de les principals potències bel·ligerants. Churchill, Roosevelt, president del EUA, i Stalin es van veure per primer cop a Teheran (novembre de 1943). En aquesta reunió es van acordar els nous límits de Polònia. Stalin va aconseguir que l’ofensiva Stalin, Roosevelt i Churchill a Teheran aliada fos per Normandia i no, com volia Churchill, per Itàlia i Iugoslàvia. D’aquesta manera el líder de l’URSS ja va preparar la seva futura influència en el centre d’Europa. Roosevelt en aquest cas va fer costat a Stalin. La segona trobada va ser la que es va efectuar a la població russa de Ialta (febrer de 1945). S’hi van entrevistar Stalin, Churchill i Roosevelt, el qual hi va acudir ja molt malalt. Malgrat l’oposició de Churchill, Roosevelt i Stalin van imposar la divisió d’Alemanya en quatre zones d’ocupació i es va deixar la zona est d’Europa sota la influència soviètica. Stalin i Roosevelt —en contra dels interessos de França i de la Gran Bretanya— també van imposar que s’accelerés, acabada la guerra, un procés de descolonització. Stalin també va aconseguir l’ocupació de les illes Sakhalin i Kurils quan el Japó hagués estat vençut. El 12 d’abril de 1945 va morir el president nord-americà, el qual va ser substituït pel seu vice-president, Harry Truman. Acabada la guerra, Churchill va perdre les primeres eleccions britàniques davant del líder socialista Clement Atlee. Per això a l’última trobada relacionada amb la segona guerra mundial, la conferència de Potsdam (juliolagost de 1945), només Stalin hi continuava present. En la reunió van començar les diferències entre les potències guanyadores de tal manera que no es va arribar a cap acord llevat de la partició de Berlín.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

147

2.11. LES CONSEQÜÈNCIES: L'ORGANITZACIÓ DE LES NACIONS UNIDES (ONU), LA FORMACIÓ DE BLOCS, LA GUERRA FREDA

Seu de les Nacions Unides
El 1945 el Congrés dels EUA va convidar a les Nacions Unides a fixar en aquest país la seva seu permanent. Culminat el 1952, el complex de les Nacions Unides es troba a Manhattan, a la riba de l’East River, en la ciutat de Nova York.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

148

1. Balanç de la segona guerra mundial En el balanç de qualsevol guerra el principal són les pèrdues de vides humanes. Però els qui quedaven vius a Europa i al Japó es van veure enfrontats a un devastador estat de misèria. Durant molt de temps es van haver d’acostumar a viure entre ruïnes i a passar penúries alimentàries i sanitàries constants. Cal comptar també la desmoralització dels esperits. El descobriment de l’odi racial i de la capacitat de salvatgeria dels humans va produir una autèntica sensació d’horror. A tot plegat cal afegir la divisió interna entre els que havien donat suport als nazis als països ocupats o als antinazis alemanys. L’aparició de la bomba atòmica va fer entrar també la humanitat a l’era nuclear. Es va començar a intuir que en cas d’una nova guerra mundial no hi hauria racó de món que se’n pogués lliurar. Una nova por, desconeguda fins aleshores, amenaçava el futur. Europa va deixar definitivament de comptar en primer lloc en el conjunt del món. Els Estats Units i la Unió Soviètica s’erigien en els nous amos de la situació mundial. Aviat el món, com a conseqüència de la guerra, s’havia de dividir en dos blocs. 2. L’organització de la pau Per evitar un nou desastre, com ho havia estat la Segona Guerra Mundial, els països vencedors van instaurar uns sistemes de seguretat i de consulta que van transformar profundament les relacions internacionals. La peça central del sistema era l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Alhora es van dur a la pràctica programes
Conferència de San Francisco Aquesta fotografia, captada el 10 de maig de 1945, correspon a una de les sessions de l’oficialment denominada Conferència de les Nacions Unides sobre Organització Internacional. Més coneguda pel nom de Conferència de San Francisco, en aquest fòrum fou redactada, aprovada i signada la Carta fundacional de l’Organització de les Nacions Unides.

d’ajuda gegantins per aconseguir la recuperació econòmica dels països que havien quedat completament arruïnats per la guerra. La creació de les Nacions Unides El mes de juny del 1945 es va reunir a San Francisco una gran assemblea de

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

149

representants de més de cinquanta països; s’hi va redactar la Carta de l’ONU, que ràpidament van reconèixer cinquanta estats i que, en les dècades següents, han subscrit tots els estats del món. Els objectius de l’ONU, recollits en la Carta fundacional, són: • La defensa dels drets de la persona: la Declaració dels Drets de l’Home és la constitució bàsica de tots els éssers humans i fonamenta l’exercici de les llibertats individuals i la inviolabilitat d’aquests drets sense diferència d’edat, sexe, raça o religió. El manteniment de la pau: l’ingrés de cada membre de l’ONU en l’organització va precedit per la seva renúncia a l’ús de la força i el compromís de dirimir els seus conflictes amb un tercer de manera pacífica. La lliure determinació dels pobles: cap poble no veurà coartada la seva sobirania per un altre; aquesta violació afecta tant als drets humans. El foment de la cooperació entre els pobles: l’ONU va crear organismes especialitzats per a l’intercanvi d’ajuda entre tots els membres en les matèries més importants: agricultura i alimentació (FAO), sanitat (OMS), educació, ciència i cultura (UNESCO), treball (OIT), protecció a la infància (UNICEF), etc.

• •

L’estructura de l’ONU és piramidal, amb tres niveils: l’Assemblea General, el Consell de Seguretat i la Secretaria General.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

150

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

151

Plans econòmics de reconstrucció La depressió econòmica dels anys trenta, ocasionada per la crisi del 1929 i en bona part origen de la Segona Guerra Mundial, va fer que els principals economistes comprenguessin que calla un nou sistema financer mundial. Però les polítiques econòmiques aïllades de cada país impedien d’arribar a un acord de llarg abast. Amb aquest objectiu es van crear el Fons Monetari Internacional, institució encarregada de vetllar per l’aplicació de les noves normes en les relacions monetàries internacionals, i el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament (després anomenat Banc Mundial), encarregat de subministrar fons per a la recuperació dels països bel·ligerants i d’atorgar crèdits als països en via de desenvolupament: Malgrat tot, els crèdits disponibles d’aquestes noves institucions eren insuficients per

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

152

fer front a la reconstrucció europea, i una Europa arruïnada representava un gran avantatge per a l’expansió del comunisme a tot el continent. Els Estats Units van comprendre que, si ajudaven a la recuperació europea, guanyaven mercats per als seus productes i col·locaven els seus capitals, alhora que allunyaven de la temptació comunista les masses que havien lluitat contra el feixisme. La resposta a tot això va ser el Pla Marshall (1948), un conjunt de grans crédits oberts a tots els estats europeus per dur a terme la recuperació dels mitjans productius i les infrastructures. L’URSS va prohibir que els estats de la seva òrbita participessin en el Pla Marshall i va crear, com a contrapartida, el Consell d’Assistència Mútua Econòmica (CAME o COMECON), la finalitat del qual era la coordinació econòmica de tots els països comunistes. Durant els anys cinquanta, l’economia europea va créixer a un ritme sense precedents, i elevava constantment la producció, el nivell de vida i el consum. 3. La Guerra Freda Concepte i cronologia Malgrat les bones intencions de pau, la fi de la guerra mundial va deixar pas a un nou sistema internacional caracteritzat per l’enfrontament entre les dues grans superpotències, els Estats Units ¡ l’URSS. La seva oposició no va arribar en cap moment a una confrontació directa, que hauria estat catastròfica a causa de l’ús d’armament nuclear. En comptes d’això es va desenvolupar una guerra freda, amb el món sencer com a escenari de les seves lluites d’influències. Es data l’inici de la Guerra Freda pràcticament a l’acabament de la guerra (1945). Els anys seixanta (crisi dels míssils per Cuba) marquen una inflexió, donant lloc a la coexistència pacífica. L’acabament se situaria amb l’esfondrament del sistema soviètica (1989-1991). Configuració de dos blocs oposats Ja abans que acabés la Segona Guerra Mundial es va comprendre que la fi del conflicte no portaria una pau universal. El desig soviètic d’expandir la seva revolució va fer que els països capitalistes veiessin com a inevitable un enfrontament amb 1’URSS. Als països ocupats per l’exèrcit soviètic es van fer eleccions en què es van imposar de manera absoluta els partits comunistes. Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària i la República Democràtica Alemanya van esdevenir ferms aliats de l’URSS, que va pressionar perquè Grècia, Turquia i l’Iran ingressessin també en aquest grup. Iugoslàvia i Albània, que no havien tingut l’ajuda militar soviètica per a l’alliberament nazi, van acollir també règims comunistes, però sense cap vincle de dependència amb l’URSS. La reacció dels Estats Units va ser la doctrina Truman, que basava l’oposició a l’expansionisme soviètic en l’ajuda a tots els països lliures que resistien els intents de dominació comunista. Aquesta estratègia de contenció va establir uns límits a l’expansió de l’URSS, però no va intentar fer retrocedir per la força el comunisme allà on ja s’havia instal·lat. A Europa aquesta estratègia va tenir dues direccions: en el terreny econòmic, amb el Pla Marshall, i en el terreny militar, amb la creació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN, 1949). Però, com que la disputa es desenvolupava a escala mundial, els Estats Units van afavorir tractats que asseguressin la contenció soviètica en

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

153

altres àrees de conflicte. D’aquesta manera es va crear un ampli sistema d’aliances: l’Organització d’Estats Americans (OEA, 1947), l’Aliança d’Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units (ANZUS, 1951), el Tractat de l’Àsia Oriental (SEATO, 1950) i de l’Orient Mitjà (CENTO, 1955), a més d’altres pactes bilaterals, com els subscrits amb Espanya i el Japó. D’altra banda, l’URSS va respondre amb la creació del Pacte de Varsòvia (1955), una organització militar que englobava els països comunistes. La situació es va fer més tensa quan la Unió Soviètica va desenvolupar la seva primera bomba atòmica.

L’inici de la Guerra Freda Europa, l’escenari principal de la guerra mundial, va ser també l’origen de la Guerra Freda. Les tensions contingudes entre els antics aliats es van fer evidents amb la cadena d’eleccions que es van fer als països limítrofs amb l’URSS, on els partits comunistes es van imposar amb l’ajut de l’exèrcit soviètic. La divisió d’Europa en dos sistemes antagònics s’havia consumat; en paraules de Winston Churchill, un teló d’acer dividia Europa en dos blocs oposats. La tensió que se’n va derivar es va manifestar sobretot en tres fronts: Europa, l’Àsia oriental i l’Orient Mitjà. • Europa. El màxim símbol de la guerra freda a El mur de Berlín Europa va ser Alemanya: l’any 1948, els Estats Units, la Gran Bretanya i França van unir les zones d’administració respectives; l’URSS es va excloure d’aquest pacte i va respondre-hi amb el bloqueig de Berlín; durant un any les potències occidentals van respondre amb un «pont aeri» massiu que va subministrar l’aprovisionament necessari al poble berlinès. A Grècia, els intents comunistes d’aconseguir el poder es van aturar amb l’ajuda occidental, però només després d’una guerra civil que no va concloure fins a l’any 1949. • Àsia oriental. La tensió entre els blocs va manifestar la intensitat més gran en la guerra de Corea, que va estar a punt d’esdevenir un conflicte general. Corea era una antiga colònia japonesa que el 1948 va ser dividida en dues parts, separades pel paral·lel 38. L’exèrcit soviètic havia ocupat el nord del país i hi havia imposat un govern comunista que el 1950 va envair la meitat meridional. Com a resposta a aquesta violació, l’ONU va acordar la intervenció militar, que van encapçalar els Estats Units; però aquesta actuació va desvetllar els recels de la Xina, que va decidir donar suport al govern comunista nord-coreà. Més de dos anys de guerra cruenta no van ser suficients per fer variar les posicions; un cop assolit un alto el foc, el 1953 es va consagrar la divisió de Corea en dos estats, amb les fronteres anteriors al conflicte. L’Orient Mitjà. La descolonització de l’Orient Mitjà i la creació de l’Estat d’Israel (1948) van ser l’origen d’una inestabilitat permanent en la regió. L’aliança dels Estats Units amb Israel va fer que els països àrabs —amb ajuda soviètica— concertessin una aliança contra Israel, base dels conflictes successius dels anys 1956, 1967 i 1973.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

154

RESUM DEL MÓN DE LA POSTGUERRA 1. Ialta i Potsdam. Dues conferències que reuneixen els vencedors de la IIª Guerra Mundial: EUA, URSS i Gran Bretanya. A Ialta (febrer del 45, encara en guerra) s’apleguen Roosevelt, Stalin i Churchill, es parla del repartiment de les zones d’influència (els Balcans, llevat Grècia, passaran a l’òrbita soviètica) i del destí d’Alemanya, malgrat que això és prou conflictiu 1 s’ajorna fins la conferència de Potsdam. Es fa una vaga declaració de principis democràtics i del drets a l’autodeterminació dels països que fossin alliberats i s’aprova la creació de l’ONU. A Potsdam (juliol-aqost del 45), Roosevelt mort va ser substituït per Truman; el britànic Churchill va haver de cedir el seu lloc al laborista Attlee que el guanyà a les eleccions i Stalin, va poder jugar amb avantatge atesa la inexperiència dels altres dos estadistes. Es va aprovar la Canta de les Nacions Unides. Alemanya es dividí en una zona occidental (americana, anglesa i francesa) i una oriental (sota control soviètic). L’URSS, a més, s’apropiava de la major part de la Prússia Oriental i consolidava el seu domini sobre part de Polònia, (línia Curzon), mentre aquest país avancá la seva frontera sobre la línia Oder-Neisse; s’annexionava també Rutènia (de Txecoslovàquia) i Bessàrabia-Bucovina (de Rumania); Berlín -en plena zona soviètica- es dividia en 4 sectors; França va ocupar definitivament l’Alsàcia i la Lorena. Els dos països inés afectats per la reducció de territoris foren Alemanya i el Japó. 2. L’ONU. (Organització de les Nacions Unides). La Carta de l’Atlàntic (agost del 41) dissenyà l’objectiu: “manteniment de la pau i la seguretat internacionals”. Entre l’abril 1 juny del 1945 a San Francisco es reuní una conferència adoptant la “Canta” i l’Estatut del Tribunal Internacional de Justícia, per 51 Estats, dels quals destaquen els “cinc grans” (EUA, URSS, Gran Bretanya, França i la Xina de Formosa -substituïda el 1971 per la R.P. de la Xina-) amb els objectius d’impedir noves guerres, fen possible l’autodeterminació dels pobles, estimular els drets i llibertats fonamentals de la persona i impulsar la cooperació pacífica, econòmica, social, cultural i sanitària L’organització de l’ONU es va fer segons la següent estructura: 1) Assemblea General; 2) Consell de Seguretat, d’11 membres (15 a partir del 1961). Els “cinc grans” mes 10 que es renoven anyalment per meitats. Les seves decisions són “obligatòries” però no “coercitives”. Els “cinc grans” tenen dret a vet; 3) La Secretaria formada pel Secretari General, elegit cada 4-5 anys, i uns 10.000 funcionaris; 4) la Cort Internacional de Justícia; 5) el Consell Econòmic i Social; 6) el Consell d’Administració Fiduciària; i 7) els organismes especialitzats (Fons Monetari Internacional, FAO, OIT, Unesco, OMS). 3. La divisió del món en blocs. L’enfrontament est-oest té l’origen el conflicte ideològic entre el ideari comunista (socialisme soviètic) i la doctrina liberal-capitalista (capitalisme monopolista). Aquest antagonisme socioeconòmic, a l’ensems que teòric i de pensament, ha estat substituït, no obstant, progressivament, per la lluita de dues estratègies amb una mateixa finalitat: la dominació hegemònica. Truman i Stalin van ser els iniciadors al definir solucions contraposades als distints problemes del moment: Txecoslovàquia, que a partir del “Cop de Praga” passa a ser comunista, com ho serà la part oriental del que resti d’Alemanya; i el Pla Manshall (1947) d’ajuda econòmica

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

155

nordamericana als països afectats per la guerra, que serà rebutjat per tots els d’influència soviètica per pressions de 1’URSS. El resultat serà la formació de dues aliances militars, una occidental: el Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN, 1949) i l’altra socialista: el Pacte de Varsòvia (1955). I fins i tot , la creació de dos models de cooperació econòmica hostils: el Mercat Comú Europeu i el COMECON. 4. La guerra freda. Situació internacional extremadament tensa en la què les dues potències iniciaren una cursa d’armaments i una actitud bel·ligerant, manifestada en conflictes localitzats, vinculats a la descolonització a alineament dels nous Estat sorgits d’aquesta, dins la política de blocs. Abarca des de la fi de la IIª Guerra Mundial fins la derrota nord-americana al Vietnam (1975). Malgrat que fins la desaparició del bloc comunista (1989—1991) no es pot donar com a definitivament liquidada. Els seus conflictes són: a) la Guerra de Corea (1949-50), el resulta de la qual és la divisió , a partir del paral·lel 38 en dos Estats rivals, el Nord comunista i el Sud capitalista; b) la Guerra del Vietnam (1954—1975). Antiga colònia francesa, s enfronten el Sud, capitalista amb intervenció dels EUA (van arribar a combatre 510.000 soldats americans el 1968) contra el Nord comunista, amb victòria final d’aquest darrer que reunifica el país; c) les guerres àrabo-israelianes, lligades a la creació artificial de l’estat d’Israel, recolzat primer per les expotències colonials i després també pels EUA; front als emergents Estats àrabs, amb ajut soviètic, que usen el petroli com arma estratègica de llurs reivindicacions territorials sobre Palestina; d) Polònia i Hongria (1956), nacions del bloc socialista, afectades per la desestalinització, inicien experiències liberals no tolerades per 1’URSS que intervé militarment a Hongria, com ho farà a través del Pacte de Varsòvia el 1968 a Txecoslovàquia (experiència vers el “socialisme democràtic” o socialdemòcrata); i e) Cuba i la crisi dels míssils (1962), motivada pel recolzament soviètic a F. Castro, revolucionari cubà que enderrocà el règim corrupte filonordamenicá del dictador Batista el 1959. El secretari general del PCUS i màxim estadista de l’URSS; Khruixtxov promet armament nuclear al nou règim de l’illa, mentre el president dels EUA, Kennedy s’hi oposa frontalment. Finalment, els soviètics van cedir a canvi del compromís nordamericà de no interferir en els assumptes interns cubans. L’acord es fa al marge del propi Castro i sense pràctica intervenció de l’ONU, però serveix per establir les bases de l’anomenada ”coexistència pacífica” entre els dos blocs, atesa la situació d’empat militar d’ambdós, essencialment respecte l’armament atòmic (“equilibri del terror”).

N. Khruixtxov

J.F. Kennedy

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

156

2.12. ELS FOCUS DE CONFLICTE INTERNACIONAL. ORIENT MITJÀ I EL SUD-EST ASIÀTIC: ANÀLISI DE CRISI O CONFLICTES LOCALS D'ABAST INTERNACIONAL

Protestes contra la guerra de Vietnam Un manifestant pacifista, que protesta contra la intervenció dels EUA la guerra de Vietnam (19591975), insulta a un membre de la policia militar en un enfrontament davant del Pentàgon.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

157

1. El conflicte àraboisrae1i Una altra de les zones en conflicte durant els anys de guerra freda fou la d’Orient Mitjà. A aquesta zona que abarca des d’Egipte fins a l’Iran i des de Turquia fins el Iemen, existeix una unitat de religió i cultura que es plasmà el 1945 amb la creació de la Lliga Àrab, però que no es traduí en institucions. El decliu de la influència britànica des de la crisi de Suez va deixar un buit que aviat fou cobert per les dues superpotències. Egipte i Síria, que rebutjaven el caràcter neocolonialista del pacte de Bagdad, van ser els estats en els quals es reco1zà l’URSS per fer valer la causa del poble palestí. Els EUA, per la seva part, ompliren el forat amb la formulació de la “Doctrina Eisenhower” que justificava la intervenció militar a la zona front una “amenaça comunista”. A partir d’ací, Egipte i Síria criticaren l’actitud nord— americana i la influència soviètica, es va fer més notable, per la qual cosa es temia una “socialització” dels governs prooccidentals, des del bloc capitalista, de Jordània i el Líban, després que triomfés una revolució contra el govern pro—occidental d’Iraq. Però la decisió d’aquests països de mantenir-se al marge dels conflictes de la guerra freda va impedir una nova crisi. Durant els 60 un nou factor va agreujar la tensió a l’Orient Mitjà: el petroli, principal font d’energia dels països industrialitzats d’Occident. Els països àrabs pro—soviètics no van poder obtenir de l’URSS, malgrat les bones relacions, les peticions bàsiques (retirada dels “cascos blaus” de 1’ONU, bloqueig de l’estret de Tiran, etc.) i decidiren sortir del punt mort declarant la guerra a Israel (5 de juny de 1967). El conflicte, de curta durada (“guerra dels sis dies”, 5—10 juny). Finalitzat amb derrota egípcia. Va suposar el tancament de Suez, el canal va restar clos fins juny de 1975 i el control per part d’Israel de la zona oriental del canal; incrementà el territori israelià., tota l’antiga Palestina i la península del Sinaí i humilià. els àrabs, demostrant la debilitat militar dels egipcis. Els EUA es mostraren com el principal subministrador d’armes a Israel. Moscou se sentia fracassat per la inefectivitat de la seva ajuda militar. El rearmament diplomàtic, propagandístic i militar dels països àrabs prosoviètics preocupà. als EUA, decidint—se ara per un pla de pau (Pla Rogers) que malgrat no va conduir a la pau, va permetre un alto al foc, no assumit pels àrabs, els quals no es resignaven a acceptar les pèrdues de 1967. La resistència palestina es reorganitzava 1 des del febrer de 1969, l´Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) estava dominada per l’organització nacionalista Al Fatah i dirigida per Iaser Arafat.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

158

Territoris ocupats durant la guerra dels Sis Dies Tement una invasió per part dels països àrabs veïns, Israel optà per atacar-los de forma inesperada provocant la seva fulminant derrota en el que s’ha conegut com la guerra dels Sis Dies. Després del conflicte, Israel va retenir sota el seu control diverses zones que havia conquerit.

La guerra del Iom Kippur iniciada el 6 d’octubre de 1973 amb un atac egipci en el Canal de Suez i de tropes síries en el Golan, va sorprendre Israel. L ‘acord amb Egipte (gener 1974) permeté aquest país la recuperació d’una franja a la riba oriental del canal. Síria per la seva banda millora lleugerament les seves posicions de 1967. Les tropes de l’ONU ocupaven una zona desmilitaritzada en el Sinaí i a Síria. El president egipci Anuar el—Sadat —successor de Nasser- havia donat un gir en les seves relacions amb l’URSS, després de negar-se aquesta a proporcionar-li armes defensives. Egipte es vinculà amb els EUA cercant la pau i1 la mediació nord— americana es concretà en els acords de Camp David (setembre 1978), després de la reunió entre Beguin, Sadat i el president Carter. Aquests acords, que fixaven les bases de la pau a l’Orient Mitjà, es van veure precedits de l’històric viatge del president egipci a Jerusalem (novembre 1977). Finalment, el 26 de març de 1979 es firmava a Washington el tractat de pau àraboisraelià. Però la utilització del petroli com a “arma econòmica” va produir greus i llargues conseqüències en les economies occidentals i1 en aquest sentit, la guerra de 1973 fou un fet decisiu.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

159

Guerra del Iom Kippur El 1973 Egipte es va unir a Síria en un atac contra Israel, amb la intenció de reconquerir el territori àrab pres per Israel en la guerra dels Sis Dies (1967). Desencadenaren l’atac en el Iom Kippur, dia solemne d’oració i desdejuni en el judaisme. A la imatge, els soldats controlen el pas de personal militar per la zona de guerra.

2. Les guerres d’Indoxina La guerra. freda en el Tercer Món fou incrementant-se en proporció a: a) el decliu de la influència d’Occident (especialment França i Gran Bretanya); b) l’adopció pels EUA del paper de “gendarme del món” i “promotor de la llibertat”; c) l’increment de la potència militar de l’URSS; i d) el creixement del nacionalisme local “anticolonial” en els països que s’havien emancipat de l’imperialisme. Des del 1954 a Vietnam, antiga colònia francesa, s’havia desenvolupat un conflicte amb origen en la dictadura de Ngô Dunh Diêm, el qual, amb el recolzament nord— americà va fer de la corrupció una norma de conducta a Saigon i organitzant una especial repressió dels comunistes. Aquests, sobretot pagesos, es van començar a organitzar des de 1956 i per la seva llarga experiència en la lluita antiimperialista aviat aconseguiren crear un “Front Nacional d’Alliberament del Sud” el desembre de 1960 i l’any següent, unes “Forces Armades d’Alliberament”. Els EUA només veien solucions militars, cosa que els comprometé progressivament en la guerra entre el Nord i el Sud. Abandonat pels nord—americans, Diêm és enderrocat per un cop militar el novembre de 1963. S’obria així un període de continus cops d’estat i de buit de poder, només cobert per la creixent escalada militar estadounidenca en el conflicte. Dels 17.000 “consellers militars” enviats per Kennedy el desembre de 1961, es passa a 165.000 soldats el 1965 i a 510.000 el 1968, als que hi ha d’afegir els 600.000 homes de l’exèrcit governamental. Als interessos dels EUA s’oposaven el d’alliberament nacional dels 250.000 homes del FNA que lluitaven mitjançant la tàctica guerrillera amb èxit contra el tecnificat exèrcit nord—americà. L’ofensiva general nord-vietnamita de gener de 1968 convenç als nord—americans de la impossibilitat de la victòria. El maig d ‘aquest any s’inicien a París les negociacions per a un alto el foc entre els EUA, Vietnam del Nord, Vietnam del Sud i el FNA. Des de

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

160

1969, el president Jobnson es compromet a la “vietnamització” de la guerra, la retirada de les tropes nord—americanes. Nixon continuà aquesta política i el 27 de gener de 1973 s’arribava, finalment, a un acord d’alto el foc, precedit de violents bombardeigs nord—americans, pel qual els EUA acceptaven evacuar el país en dos mesos i desmantellar les seves instal·lacions militars. Aquest acord es complementa amb el del 2 de març, que preveia la unificació. Però el règim de Van Thieu sobrevivia al Sud. Els combats continuaren i el 29 d’abril de 1975 queia Saigon, amb la qual cosa es posava fi a la guerra entre la República Democràtica del Vietnam (Nord) i el règim de Saigon (Sud). Un any després (25 abril 1976) els dos Vietnam s’unien per formar la República Socialista del Vietnam, d’orientació prosoviètica. La guerra del Vietnam va suposar per als EUA un fracàs total i un desprestigi internacional. Moviments de protesta. s’estengueren per tot el món, àdhuc en els mateixos EUA, a on un Tribunal Russell condemnà els delictes de guerra comesos pels nord-americans.
Foto de Nick Ut: un grup de nens afectats per un bombardeig de napalm

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

161

2.13. EL PROCÉS DE DESCOLONITZACIÓ I MOVIMENT DELS PAÏSOS NO-ALINEATS. NEOCOLONIALISME

EL EL

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

162

1. Causes de la descolonització a) Afebliment econòmic i militar de les grans potències. Durant aquests quatre anys (1914-1918), la majoria de les empreses amb negocis fora d’Europa es van arruïnar i molts mercats es van perdre. Les indústries francesa i britànica de després de la guerra no estaven en condicions d’atendre els seus interessos extraeuropeus; el seu lloc va ser ocupat a l’Àsia pel Japó i en altres indrets pels Estats Units. Les economies francesa i britànica comencen a dependre de l’economia nord-americana. b) Desig d’autodeterminació. A l’afebliment econòmic i militar de les grans potències colonials s’uneix l’aspiració universal de tots els pobles a determinar la seva pròpia vida nacional, a recuperar les peculiaritats de la seva cultura i a intervenir en la vida internacional. c) Expansió demogràfica. Al procés descolonitzador, hi va contribuir l’expansió demogràfica dels continents dominats per Europa. El 1900 la població mundial era de 1.500 milions d’habitants; tres-cents noranta milions n’eren d’europeus. El 1950 la població del globus arribava a 2.500 milions d’habitants, però Europa només havia passat a tenir-ne 550 milions. Àsia en tenia 1.350 milions i els altres continents també n’havien experimentat un augment espectacular. d) Els mitjans de comunicació. La premsa, la ràdio i el cine han apropat tots els pobles de la Terra. Els pobles colonials han pogut conèixer l’existència de nivells de vida, a les metròpolis molt superiors als seus, és lògic que somniessin d’assolir-los a través de l’adquisició d’una personalitat independent.

Tipus de processos descolonitzadors
Es poden distingir tres tipus de processos descolonitzadors: a) Procés pacífic. De manera gradual els nacionalistes, que s’afanyen en la independència, s’han apropiat el control de l’administració. És el que va passar a l’Índia i a Tunísia. b) Procés accelerat, sense lluita. És el que va succeir a la major part de les nacions africanes. La independència ha trobat aquests pobles sense quadres dirigents, amb problemes de desenvolupament i d’analfabetisme. c) Guerres d’alliberament. L’enfrontament violent a l’antiga metròpoli va deixar aquests pobles en una situació de pobresa difícil de superar. És el cas d’Indonèsia amb Holanda, de l’Indo-xina francesa i d’Algèria.

2. La descolonització d’Àsia meridional Gran Bretanya, França i Holanda van perdre totes les seves colònies d’aquesta zona al llarg del segle XX. Les independències de l’Índia i del sud-est asiàtic ofereixen un interès especial.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

163

La independència de l’Índia A l’Índia el procés cap a la independència va ser obra de l’anomenat Partit del Congrés. A la Primera Guerra Mundial els indis van col·laborar amb els exèrcits britànics. Després de la guerra la pressió de la petita burgesia de les ciutats, i fins i tot de les masses populars, va obligar el Regne Unit a fer certes concessions d’autogovern. L’any 1920 es van establir, al costat del virrei, que representava l’autoritat de la monarquia britànica, vint governs provincials que s’ocupaven de la gestió dels assumptes agrícoles, de la sanitat i de l’ensenyament. Quan Gandhi va començar a controlar el Partit del Congrés la situació es va fer difícil per als britànics. Gandhi és una de les figures més nobles de la història del anticolonialisme. Postulava unes actituds de no-violència i de no-col·laboració. Si cap indi no col·laborava amb els anglesos, i aquests es trobaven obligats a fer totes les feines, haurien de marxar. Les seves idees es van estendre i el moviment de no- col·laboració va guanyar adeptes anys rera any. L’augment vertiginós de la població va agreujar la situació de les classes populars. Els òrgans provincials, la paraula de Gandhi i la fam del poble són els tres factors que es van unir al moviment independentista. A la Segona Guerra mundial els indis van ajudar els britànics contra els japonesos, sota la promesa de la immediata independència després de la guerra. El 1947 el Regne Unit va reconèixer la independència de tres estats, separats per creences religioses: l’Índia (hindú), Pakistan (musulmà) i Ceilan (budista). La descolonització del sud-est asiàtic (Indo-Xina i Insulíndia) També a l’antiga Indo-xina francesa (Cambotja, Laos i Vietnam) l’oposició a la metròpoli es va suscitar durant els anys que varen seguir a la Primera Guerra Mundial, no solament els sectors populars sinó fins i tot les classes benestants i intel·lectuals es van unir en l’hostilitat a l’invasor francès. A la Segona Guerra Mundial els japonesos van ocupar aquests territoris: al 1945 van prescindir de la feble administració francesa i van proclamar l’ Imperi d’Annam, i van col·locar al tron l’emperador Bao Dai. En els pocs mesos que va durar encara la guerra mundial van sorgir diverses organitzacions revolucionàries, la més activa de les quals era el Viet-minh, dirigida per Ho Chi Minth i el partit comunista. Acabada la baralla, els francesos van aparèixer un altre cop al país, amb el propòsit d’organitzar el règim colonial. La guerra perla independència va esclatar. La desfeta

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

164

dels vietnamites va obligar els francesos a signar la pau. El Vietnam es va dividir en dos sectors, el Nord comunista, i el Sud que va prendre el nom de República del Vietnam. Cambotja i Laos van signar convencions amb França i van ser reconegudes com a estats independents. Però la tragèdia d’aquesta zona del món no s’havia acabat. Els Estats Units van començar a poc a poc a intervenir en els assumptes del Vietnam del Sud, amb el propòsit de substituir els francesos en l’explotació de les seves riqueses naturals, i al·legant el risc d’un control comunista de tot el sud-est asiàtic. El president Johnson va començar la intervenció el 1965. Va ser una guerra sagnant i cruel. Els Estats Units hi van abocar la seva potència militar. El 1970 el conflicte es va ampliar a Cambotja. Tres anys després l’exèrcit nord-americà es retirava, impotent per resoldre la situació militarment. Un altre país que en aquest sector del món va arribar a la independència va ser Indonèsia. Aquest país va lluitar durament durant quatre anys per obtenir la independència. Els holandesos, la hi van haver de concedir el 1949.

3. La descolonització d’Àfrica En un segle l’Àfrica passa, de ser el continent que els europeus es reparteixen, a ser el continent de la descolonització per antonomàsia. La majoria dels estats nous independents que han ingressat a l’ONU els darrers anys són estats africans. S’hi poden distingir dues zones: • • El nord islàmic El centre i el sud.

El nord islàmic Després de la Segona Guerra Mundial, quan es van desintegrar els imperis britànics i francès, les nacions àrabs van començar el procés d’alliberament que les duria a la independència. El protectorat britànic d’Egipte. Egipte va ser el país que va obrir el procés d’alliberament. Gran Bretanya li va concedir teòricament la independència el 1922, però va continuar controlant la política exterior d’Egipte i ocupant Nasser en el parlament egipci el canal de Suez. El 1952, un grup de coronels va destronar el rei Faruk i va separar definitivament el poble egipci de la tutela britànica. L’any següent, Nasser es va convertir en l’home fort del règim militar i, amb la nacionalització del canal de Suez, va provocar un conflicte amb Gran Bretanya, França i Israel. Nasser va practicar un neutralisme actiu, una actitud distant tant d’Estats

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

165

Units com de la Unió Soviètica i es va convertir en un dels polítics més influents del Tercer Món. L’Àfrica francesa del nord. En aquesta zona, els moviments d’emancipació van començar amb força retard. Era una zona intensament poblada per colons europeus, concentrats a les ciutats costaneres. El nivell de vida d’aquests colons contrastava amb la pobresa de les poblacions indígenes. Van ser aquestes desigualtats socials les que, en gran part, van servir de detonant de l’esclat independentista. La independència de Tunísia i el Marroc va ser reconeguda per França el 1956. Algèria va haver de lluitar durant nou anys (1953-1962) per aconseguir-la. Més d’un milió de colons francesos vivien a Algèria i hi tenien negocis. Les grans companyies industrials hi tenien interessos. Molts fills de francesos havien nascut a terres africanes; per a molts colons Algèria era un tros irrenunciable de França. La ràpida descolonització de l’Àfrica del centre i del sud França i Gran Bretanya s’havien repartit una gran part dels països africans d’aquestes zones. Aquests països van iniciar, a mitjan decenni dels cinquanta, la lluita per la independència. Va ser un procés rapidíssim, conduït per líders que s’havien format a les universitats de les metròpolis. En cinc anys, de 1957 a 1962, van accedir a la independència vint-i-nou joves estats. L’any 1960 ha estat anomenat l’any d’Àfrica, ja que és el de ritme descolonitzador més intens.

4. Conseqüències del procés descolonitzador Les posicions d’occident El cicle descolonitzador, que ha transformat el quadre polític del món i, com a conseqüència, les economies, les societats, la cultura i les relacions internacionals, ha provocat reaccions diverses a les antigues metròpolis i als nous estats. Quina ha estat la posició adoptada per les antigues metròpolis?

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

166

Gran Bretanya. Sembla haver estat el país més pràctic, el que va acceptar abans el caràcter irreversible del procés descolonitzador. La doctrina de la tutela va ser la fórmula aplicada. A les seves colònies es van organitzar parlaments; s’hi asseien funcionaris britànics nomenats des de Londres, representants dels colons britànics i portaveus dels indígenes. Aquests parlaments van anar adquirint cada vegada més atribucions. Un cop l’administració de la colònia va quedar convertida en un règim parlamentari, s’associava els representants indígenes al Consell executiu (govern), s’organitzaven partits polítics i s’estimulava, per mitjà de la premsa, la difusió dels temes d’interès col·lectiu per formar un estat d’opinió. Així van sorgir en molt territoris de diversos continents petites Anglaterres. El darrer pas va ser la creació d’una comunitat de pobles d’origen britànic, la Commonwealth, el 1931. A la carta fundacional s’atorgava la independència als territoris colonials que mostraven un major grau de maduresa política. Les bases d’unió eren la corona britànica i una cultura i uns interessos comuns. No obstant això la dissolució de l’Imperi va ser lenta. França. Aquest país va adoptar una política d’assimilació. Va intentar difondre l’idioma i la cultura pel seu imperi, però sense calcular en cap moment que la desembocadura seria l’emancipació. En acabar la Segona Guerra Mundial va organitzar la Unió Franca (1946). Les colònies volien la independència i la política d’assimilació només aconseguia provocar tensions. El 1958 va formular una consulta a les colònies i se’ls va plantejar diverses disjuntives: • • • Continuar sent colònies en el si de la Unió, integrades a França. Transformar-se en departaments o províncies franceses. Separar-se de França.

La majoria van decidir la separació, si bé no total perquè van manifestar el desig de mantenir certs vincles econòmics i culturals. Bèlgica i Holanda. Aquests dos països que s’havien instal·lat al Congo Belga i Indonèsia respectivament, es van preocupar de la promoció material de l’indígena, de millorar-ne la situació econòmica. Però van rebutjar qualsevol promoció cultural, que podria accelerar l’afany d’independència. Aquesta contradicció els va dur a un fracàs. Al Congo Belga, el patró, a més del lloc de treball, havia de subministrar habitatge, atenció mèdica i diversos tipus d’assegurances, però els congolesos no en van quedar satisfets. En el discurs d’independència (1960) pronunciat pel líder Patrice Lumumba davant el rei Balduí

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

167

de Bèlgica, les acusacions més dures es van centrar en aquest intent de perpetuar la minoria d’edat cultural i política. Portugal. Aquest país va considerar que les colònies formaven part de l’estat i es va oposar a qualsevol concessió. A Angola i Moçambic, hi vivien molts colons portuguesos, i els interessos que els unien a la metròpoli eren molt forts. Una llarga guerra d’alliberament no va aconseguir resultats definitius. Va ser la Revolució del 25 d’abril de 1974 a Portugal que, pel fet de canviar el règim polític portuguès , va iniciar la dissolució de l’imperi.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

168

RESUM DE LA DESCOLONITZACIÓ 1. Antecedents del moviment descolonitzador. Hl ha diversos factors lligats, són: • • El període d’entreguerres, quan l’opinió pública pressionà contra la colonització. L’actitud de les dues superpotències clarament anticolonialista. El president Wilson i els seus “14 punts” per part dels EUA i la IIIª Internacional de banda soviètica. Les accions de la SDN (Societat de Nacions) primer i de l’ONU (Organització de les Nacions Unides) després.

La IIª Guerra Mundial posà de manifest la debilitat de les potencies colonials i a molts de llurs dominis era força estesa l’opinió de que acabada la conflagració, no es volia el retorn al colonialisme. Així doncs, França, Gran Bretanya 1 Holanda, molt debilitades econòmicament i militar en la immediata postguerra, van tenir serioses dificultats alhora de restablir l’ordre colonial front els moviments d’alliberament, van haver de cedir 1 negociar tot seguit, les independències. 2. Causes de la descolonització. Van ser: a) les pròpies potències colonials inconscientment van preparar una classe altaburgesada de fills de caps tribals, als quals se’ls inculca l’ideal política de “nació”; b) les idees religioses quan prediquen la igualtat entre les persones i els drets dels febles; i c) el marxisme, pel qual descolonitzar significa tallar les bases econòmiques capitalistes i preparen una gran massa procliu al socialisme, per tant, els partits comunistes recolzaren els moviments d’alliberament. 3. Els moviments d’alliberament. Després de la IIª Guerra Mundial, els moviments nacionalistes van estendre’s arreu i van veure augmentar enormement llur influència i prestigi, difonent ideals independentistes 1 creant organitzacions polítiques 1 sovint, militars. Hom pot classificar-los en quatre grups: a) els inspirats pel partit comunista (Vietnam, Cambodtja); b) els nacionalistes (Partit del Congrés indi, el FAN (Front d’Alliberament Nacional) algenià); c) els islàmics, realitzen una fusió entre la identitat religiosa i la nacional; i d) els ètnics, sovint enfrontats entre ells, a l’Àfrica negra. 4. Descolonització d’Àfrica. Del 1955 al 1965 hi ha una veritable successió d’independències. Ghana és el primer país en emancipar-se el 1957. El 58 ho fa Guinea. El 1960 és l’”Any Africà”, s’independitzen: a) Camerun, Congo-Brazzaville, Gabon, Txad i la República Centrafricana, que coordinen llurs polítiques duaneres i econòmiques, creant la Unió de Repúbliques Centrafricanes; b) Togo, Costa d’Ivori, Dahomey, Alt Volta i Níger que constitueixen la Unió ShelBenin; i c) Nigénia, Senegal, Malí, Madagascar, Somàlia, Mauritània i Congo— Leopoldville. El 1961 es va donar l’emancipació de Serna Leone 1 Tanganika que formaran el 1964

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

169

Tanzánia juntament amb Zanzíbar. El 1962; Uganda, Ruanda i Burundi; l’an següent Kènia i el 1965-66 Gàmbia. Al Marroc, el 1956 França i el soldà Mohamed V negociaren la fi del protectorat. A Tunísia Burgiba va fer el mateix, proclamant la república el 1957. A Algèria la independència provoca una guerra contra França que costa 30.000 morts, pels acords d’Evian (1962) França va lliurar el país al Front d’Alliberament Nacional A l’Àfrica subsahariana, la majoria dels territoris van passar a la independència d’una manera pactada i gradual, excepte Kenya on la insurrecció dels Mau-Mau (1950-53) va causar més de 40.000 morts. També s ‘aconseguí violentament l’emancipació a Madagascar. El cas més conflictiu va ser però, el del Congo Belga, van haver disturbis importants el 1958, i el 1960 es va atorgar la independència a aquest territori, fent-la extensiva també a Rwanda i Burundi. La primera expressió de neocolonialisme fou la secessió katangenya amb la intervenció de les companyies minaires belgues, va provocar un nou focus de tensió internacional i d’enfrontament Est-Oest. A l’Àfrica Austral el 1961 la Unió Sudafricana va abandonar el Commonwelath i va refermar un règim d’apartheid; és a dir, de separació de les comunitats negra i índia. El 1963 Rhodèsia del Nord esdevingué Zàmbia, mentre els blancs del Sud proclamaren unilateralment la independència i van instaurar un règim —com el sudafnicà— de discriminació racial. 5. El subdesenvolupament. La Conferència de Bandunq (1955) representà la conscienciació deis països del Tercer Món front aquest problema. La causa del qual és la desarticulació i desintegració de les economies que impedeix els intercanvis en el seu desenvolupament. A inés els països subdesenvolupats són tradicionalment productors de primeres matèries, els preus de les quals no els determinen ells, sinó que ho fan els països desenvolupats, els quals negocien a la baixa mentre ho fan a l’alça amb llur producció (indústria i tecnologia), produint una relació desfavorable pels pobres que cada vegada ho són més. D’altra banda, la indústria predominant en el Tercer Món és l’extractiva de minerals que acostuma trobar— se a mans de societats estrangeres que repatrien llurs beneficis. 6. Neocolonialisme i dependència econòmica. Els mecanismes pels quals el neocolonialisme actua al Tercer Món , tot impedint que les seves economies puguin reeixir són: a) la dependència comercial, els preus els fixen les grans borses internacionals; b) la dependència financera, els préstecs es demanen per pagar les importacions o les guerres o conflictes que ha provocat la caòtica situació política; i c) la dependència tecnològica.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

170

2.14. L'EVOLUCIÓ ECONÒMICA A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX. CANVIS POLÍTICS I LES NOVES INSTITUCIONS EN EUROPA OCCIDENTAL

Comissió Europea La Comissió Europea, l’òrgan administratiu més important de la Unió Europea, té la seva seu a la ciutat belga de Brussel.les. Concretament, en el gran edifici blanc que s’observa en aquesta imatge.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

171

1. Els anys cinquanta Amb dues concepcions oposades del desenvolupament, dos tipus de societat estranys entre si i dos sistemes econòmics antagònics, els dos grans blocs van evolucionar durant els anys cinquanta. Mentre que a Occident i al Japó s ‘aconseguia un ritme constant de creixement, als països comunistes s’enfortien la unió interna i el control social, i es feien créixer societats industrials en països amb una tradició industrial mínima. Les democràcies liberals durant els anys cinquanta Després d’un lustre guarint les ferides de la guerra mundial, la característica comuna de les democràcies liberals durant els anys cinquanta va ser el creixement econòmic sostingut i una evolució política agitada i canviant, i amb un cert grau de semblança entre uns països i els altres. • Als Estats Units, la presidència de Harry Truman es va caracteritzar per un retorn als principis conservadors i una certa histèria anticomunista. Aquest tomb conservador es va ratificar amb el triomf del general Eisenhower el 1952. Aquestes dues presidències van ¡omplir els anys cinquanta i van marcar els trets fonamentals de la vida nord-americana fins a formar definitivament l’American way of lite. El creixement econòmic va consolidar el país com a primera potència econòmica del món. Això va fer que el consum es multipliqués al mateix ritme, però de manera molt desigual entre la població; van augmentar les diferències socials, i amb això, els moviments de protesta dels més desvalguts, especialment de la minoria negra. • A Europa, amb l’ajuda del Pla Marshall i un esforç enorme dels pobles, les economies nacionals van tornar a tenir els nivells d’abans de la guerra, fins a aconseguir posteriorment un creixement sostingut que en alguns països va ser un veritable boom (Alemanya, França, Itàlia i, a petita escala, la Gran Bretanya). L’opinió política va bascular cap a posicions més conservadores: en alguns països com França i Itàlia els partits comunistes havien intentat governs de coalició durant els primers anys de la postguerra, però la guerra freda va fer que quedessin relegats a l’oposició; al Regne Unit, després d’un lustre de governs laboristes, des del 1951 fins al 1964 va governar el partit conservador; a Alemanya, els democratacristians, liderats per Adenauer, van monopolitzar el govern en dues dècades, durant les quals es va produir l’anomenat miracle alemany, amb un creixement econòmic superior al 8 % anual. Durant aquesta dècada es van assentar les bases de la Unió Europea; el 1952 es va fundar la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, que va ser la base de la Comunitat Econòmica Europea o el Mercat Comú que es va crear el 1957. • El Japó va sortir devastat de la guerra mundial. L’ocupació militar nordamericana es va prolongar fins al 1951, període en el qual es va instaurar un règim democràtic basat en la Constitució del 1946 i es va desenvolupar una àmplia reforma agrària i laboral. Des d’un primer moment, l’autogovern va ser dirigit pel Partit Liberal Demòcrata , que ha governat ininterrompudament el Japó fins als anys noranta. Durant la dècada dels cinquanta es van establir les bases del vertiginós desenvolupament econòmic dels seixanta.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

172

2. El creixement econòmic Entre el 1950 i la gran crisi dels setanta, ocasionada per la pujada del ¡preu del petroli, es va desenvolupar un període d’un creixement econòmic tan extraordinari que es coneix amb el nom de l”’Edat daurada”. Els grans avanços econòmics i la millora de la qualitat de vida van tenir nombroses repercussions negatives les conseqüències de les quals arriben fins al present. Els anys cinquanta Després de la fi de la guerra mundial, les taxes anuals mundials de creixement de la producció industrial van assolir quotes sense precedents. Si durant el segle XIX la producció augmentava a un ritme del 3 % anual, durant el període 1948-1972 el creixement anual a escala mundial va ser del 5,6 %, i va destacar, sobretot, el dels països de l‘Europa occidental i el Japó. Durant els anys cinquanta el creixement econòmic va ser una resposta al gran programa de recuperació de després de la guerra (Pla Marshall), alhora que s’establien les bases per a un manteniment de la. conjuntura: la creació d’institucions econòmiques internacionals, la reforma del sistema financer, l’abandonament de pràctiques proteccionistes, la internacionalització de l’economia i la multiplicació de les exportacions, la innovació tecnològica i el creixement dels salaris i, amb aquests, del consum. Una de les transformacions bàsiques que van afavorir el creixement —va ser el desenvolupament de l’economia mixta, inspirada en les teories de l’economista J. M. Keynes. L’estat, especialment a ¡‘Europa occidental, va pretendre assolir l’ocupació plena, a través d’empreses públiques, i construir un fort sistema de seguretat social. L’Estat, els sindicats i el sector privat van arribar a acords per fomentar el creixement. El sector privat acceptava la política social i salarial sol·licitada pels sindicats a canvi que ells aprovessin la seva política d’inversió. El món socialista també va viure un fort creixement econòmic, en aquest cas aplicant-hi el model d’economia planificada implantat a l’URSS des del 1929. Atès el baix nivell de què partien la majoria de països, els anys cinquanta no tan sols van representar la recuperació de la guerra sinó l’arrencada econòmica, amb creixements mitjans anuals d’un 6,5 %. Un cop assolit un nivell determinat i en comparació dels països occidentals, la dècada dels seixanta va significar un creixement molt inferior.

3. La Unió Europea Cap a la integració europea Davant la polarització política i la dependència econòmica van començar a aixecar-se veus que defensaven la necessitat de caminar cap a la integració europea com a únic camí perquè Europa unís esforços i es fes un lloc entre els grans. La creació de la CEE El primer pas en aquesta direcció va ser la creació, l’abril del 1951, de la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’acer), que es proposava aconseguir un mercat i una

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

173

producció equilibrada i unificada entre els seus integrants. La proposta va ser acceptada per França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg. La Gran Bretanya va refusar d’adherir-s’hi perquè considerava que aquesta política com una limitació de la seva sobirania. La idea de crear un mercat comú europeu va reeixir força gràcies a l’èxit econòmic que havia assolit la CECA. Així els 6 que formaven la CECA van signar, pel març del 1957, el Tractat de Roma, on s’ acordava, entre d’altres aspectes, la creació de la CEE (que ampliava els acords de la CECA a totes les activitats econòmiques) i la creació de l’EURATOM (Comunitat Europea d’Energia Atòmica) L’objectiu primordial de la CEE era constituir un mercat comú entre els països signants que garantís la lliure circulació de productes i treballadors, així com posar en funcionament una tarifa exterior única i harmonitzar les polítiques econòmiques. La CEE es va marcar dues fites prioritàries que havien d’assolir cap al 1970: primerament, l’eliminació de les duanes entre els Estats membres i la fixació d’ un aranzel exterior comú, i després la creació d’ una política agrària comuna. Poc a poc, va augmentar el nombre de països que sol·licitava l’adhesió.
Bandera de la Unió Europea

Gran Bretanya, que tenia nombroses dificultats econòmiques, va fer un tomb en la seva política exterior i el 1963 va sol·licitar d’adhesió, que es va fer efectiva pel gener de 1973. Al 1981 va entrar Grècia i al 1985 es va signar l’ingrés d’Espanya i Portugal.

4. Organitzacions militars Els dos grans blocs després de la segona guerra mundial Al final de la segona guerra mundial hi va haver el temps just perquè els vencedors posessin els fonaments de l’ONU, ja que de seguida es va passar a un enfrontament directe entre dos grans blocs econòmics, polítics i militars, que va rebre el nom de guerra freda. D’ una banda, el món occidental, democràtic, industrial i capitalista, liderat pels EUA i que incloïa les grans potències europees: Anglaterra i França, amb grans imperis colonials. L’OTAN (Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord) és l’organització militar d’aquest bloc i comporta un pacte d’ajuda mútua en cas d’ atac exterior recordar que a l’Europa occidental hi havia encara molts països no democràtics, com l’Espanya franquista o Turquia, els quals no van ser admesos a l’OTAN. L’OCDE és l’organització econòmica del món occidental en un sentit ampli, ja que també hi participava el Japó, Austràlia i Nova Zelanda. El bloc comunista, amb països no democràtics de partit únic, era liderat per l’URSS i l’integraven els països de l’Europa de l’est. el pacte de Varsòvia va ser la rèplica del

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

174

bloc comunista a l’OTAN. El COMECON volia ser un organisme paral·lel a l’OCDE en el terreny econòmic. Un tercer bloc el constituïen països no alienats, entre els quals hi havia antigues colònies o protectorats que buscaven un camí propi cap a la independència, la industrialització i la modernització. Alguns van ser líders per a altres països de la seva àrea cultural: Egipte, l'Índia, la Xina, Iugoslàvia...... Això representà un impuls per posar fi a l’imperialisme occidental i aconseguir la independència política. La divisió del món en dos blocs militars i la carrera d’armament van convertir els altres conflictes en “problemes regionals”. Moltes vegades aquesta expressió era un eufemisme per no reconèixer un enfrontament directe entre les dues grans potències o blocs, que hauria portat a la destrucció global del planeta.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

175

2.15. ELS PAÏSOS D'ECONOMIA PLANIFICADA. VIDA ECONÒMICA I POLÍTICA DE LA UNIÓ DE REPÚBLIQUES SOCIALISTES SOVIÈTIQUES (URSS) I DELS ESTATS DE L'EUROPA ORIENTAL. LA REVOLUCIÓ XINESA I EL DESENVOLUPAMENT DE LA REPÚBLICA POPULAR

Exèrcit Roig L’Exèrcit Roig fou creat el 1918 amb l’objecte de protegir les fronteres i les fites revolucionàries de l’estat que hauria de denominar-se Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Durant la IIª Guerra Mundial, va arribar a estar compost per 12,5 milions de soldats mobilitzats. La seva funció canvià després, al final del conflicte i passà a ser un element fonamental del manteniment de l’equilibri de blocs propi de la Guerra freda.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

176

1. Les democràcies populars El bloc de l’Est, dirigit per l’URSS, estava format pels països de govern comunista units militarment en el Pacte de Varsòvia i econòmicament en el COMECON. Malgrat el monolitisme aparent i el control estret de l’URSS, durant els anys cinquanta tots els països comunistes van viure una evolució gradual, des dels seguiment ferri de l’ortodòxia estalinista fins a formes més mesurades de democràcia popular.

El fet decisiu per aquesta evolució va ser la mort de Stalin (1953). A l’URSS, la direcció del partit i de l’estat va passar temporalment a una direcció col·legiada, i a partir del 1956 es va imposar Nikita Khruixtxov, que va denunciar amb cruesa el culte a la personalitat de Stalin i les depuracions que havia fet. No hi va haver un canvi polític important, però es va percebre una tolerància més gran; la política econòmica tampoc no va variar substancialment, si bé es va permetre la petita propietat privada i es va iniciar un augment de la producció de béns de consum. La desestalinització dels països comunistes va tenir com a resultat el naixement de les primeres temptatives d’oposició al règim a la RD Alemanya i Polònia, que van ser reprimides sistemàticament. A Hongria es van produir els incidents més greus; davant d’una onada de manifestacions, els dirigents del règim van aconsellar que es lliurés el poder a un altre reformista depurat, Imre Nagy, que va dictar un seguit de mesures que allunyaven el país de l’esfera comunista. L’exèrcit soviètic va esclafar l’intent de liberalització i la resistència nacional, va causar més de 3.000 morts, i va executar el mateix Nagy i els màxims dirigents del seu govern. Malgrat la tolerància de Khruixtxov i la distensió internacional que va propulsar, l’URSS no estava disposada a perdre el control de l‘Europa de l’Est. 2. Els problemes del comunisme soviètic El procés democratitzador iniciat pel govern txecoslovac va produir un reacció entusiasta en una gran part de la societat i en cercles polítics i intel·lectuals occidentals.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

177

Però, els dirigents soviètics hi van veure una amenaça per a la seva molt particular concepció del comunisme i van decidir esclafar aquest procés.

La primavera de Praga La distensió postestalinista va encoratjar les temptacions de canviar el rígid control de l’ortodòxia soviètica. Però, l’octubre del 1964, Khruitxov va ser destituït i s’endegà una tornada a l’estalinisme, que més tard tindria la seva figura en Leonid Brejnev. Les conseqüències, no obstant, es farien esperar: Alexander Dubcek va ser elegit primer mandatari del partit comunista txecoslovac el gener del 1968, i ràpidament va posar en marxa unes mesures per la l’obertura del règim: llibertat de premsa i autorització per a les formacions polítiques no comunistes. Tot va ser rebut per la població d’una manera entusiasta i va ser reconegut a tot Europa com la Primavera de Praga.

La reacció La inquietud es va ensenyorir d’una bona part dels governs dels països comunistes i de manera especial de Moscou, des d’on la presidència va fer una declaració coneguda com doctrina Brejnev o de sobirania limitada, per la qual l’URSS es reservava el dret d’intervenció en els afers interns de qualsevol país del seu bloc si considerava amenaçada la pervivència del comunisme. En conseqüència, els seus aliats van gaudir d’una sobirania limitada al manteniment de l’ortodòxia comunista dictada des de Moscou. La burocràcia dels partits comunistes nacionals va donar suport a aquesta doctrina en assegurar el manteniment de la seva hegemonia dins dels estats respectius. Però aquests mateixos dirigents no podien permetre el mal exemple txecoslovac, susceptible d’expandir-se per la resta de països, la població dels quals contemplava amb simpatia el que duia a terme el nou govern de Dubcek. En considerar que la persistència del nou règim era una amenaça per al comunisme internacional i un atac a la unió militar del Pacte de Varsòvia, l’agost del 1968 un contingent de mig milió de soldats (polonesos, búlgars, alemanys i sobretot soviètics) va envair Txecoslovàquia. La invasió va provocar una mobilització popular de rebuig, però sense fer un ús de la violència que hauria donat arguments a Moscou per a una repressió contundent.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

178

Conseqüències de la intervenció militar La intervenció soviètica a Txecoslovàquia va esquerdar definitivament el monolític bloc comunista. Si la Iugoslàvia de Tito i la Xina de Mao havien demostrat el seu desacord amb la intervenció a Hongria, l’esclafament del règim de Dubcek va fer néixer una tibantor que va augmentar fins a arribar a la ruptura. A més dels cinc països que van participar en la invasió, només set països comunistes de tot el món hi van donar suport; els altres, lluny d’aprovar la iniciativa, s’hi van manifestar contraris. Els grans partits comunistes occidentals (de França, d’Itàlia i, en la clandestinitat, d’Espanya) van iniciar un allunyament definitiu dels dictats de Moscou, i així es va originar el que uns anys més tard es va anomenar eurocomunisme. Les relacions amb els EUA Tot i mantenir l’estructura de blocs, l’esperit de la coexistència pacífica es va anar imposant i també una certa cultura del desarmament nuclera. El 1968 es va signar a Ginebra el tractat de no-proliferació d’armes nuclears; el 1972 es van iniciar les converses sobre desarmament i la reducció nuclears: SALT (Strategic Arms Limitation Talk); i el 1975 les dues potències van signar l’acta de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació (CSCE), que es va celebrar a Hèlsinki. Aquest programa diplomàtic tenia com a objectiu el control i la reducció del potencial atòmic dels EUA i l’URSS, a més de planejar qüestions sobre els drets humans i la cooperació econòmica. La invasió soviètica de l’Afganistan (1979) Per ajudar el sector prosoviètic en la guerra civil enfront de sectors fonamentalistes islàmics, va provocar el refredament de les relacions amb els EUA. Aquesta acció militar va esdevenir un fracàs i va ser la darrera mostra de la política d’intervenció. La crisi internacional de l’URSS es va agreujar en la dècada dels 80, fins que va esclatar l’any 1989. De Breznev a Gorbatxov: pertestroijka i glasnost. De 1982 a 1985, l’URSS visqué l’agonia del colós. Els successors de Breznev, Andropov (1982-84) i Txernenko (1985), van fer ben poca cosa per canviar el destí de la superpotència. El març de 1985 arribà al pòder un nou líder, Gorbatxov. Amb ell s’inicià la darrera etapa de la història de l’URSS. Gorbatxov va plantejar dos grans programes de reformes: la perestroika (reestructuració econòmica) i la glasnost (obertura política i informativa). El pes dels interessos militars i espacials havia representat la ruïna per a l’economia soviètica i també un baix nivell de vida per a la població. L’URSS volia aparentar que era una gran potència mundial, però en realitat patia unes contradiccions internes gravíssimes: la sanitat, l’educació i la feina estaven assegurades, però hi havia mancances de productes bàsics per a la població. Davant d’aquesta situació, la perestroika volia ser la reforma econòmica definitiva. Es van plantejar els objectius de la vella NEP: estimular la iniciativa privada en els àmbits industrial i agrícola. Es va potenciar la creació d’empreses, es legalitzà el treball individual i es promocionà que els pagesos explotessin i venguessin directament llurs producció. La renovació política volia posar fi al poder de la “gerontocràcia” del partit, la vella burocràcia que gaudia de privilegis que la majoria de la població ni somiava. Durant molts anys, la necessitat de mantenir el poder nacional i la propaganda d’armar-se

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

179

davant els enemics van ajornar les promeses de socialisme i democràcia popular. El poble soviètic vivia sota aquest parany que l’aparell del partit imposava. La glasnost de Gorbatxov va lluitar contra aquesta situació. El 1988, Gorbatxov i el seu equip, a la XIX Conferència del PCUS, van atacar la burocràcia i van denunciar la corrupció del partit. En van plantejar la reforma, com també la limitació dels càrrecs i la revitalització dels soviets. Les eleccions del 1989 van permetre que, per primera vegada, el poble escollís directament els seus representants al Parlament, sense la mediació del PCUS. La reforma política va establir dos parlaments: el Congrés dels Diputats Populars (2.250 membres) i el Soviet Suprem de l’URSS (500 diputats de caire permanent). El 1990 Gorbatxov va plantejar un nou model de poder: la creació d’un règim presidencialista en què el president estava per sobre del PCUS. Era la fi del poder del partit i dels sistema polític comunista. Aquest procés polític imparable va tenir dues grans conseqüències: 1ª la destrucció interna de l’URSS. Les repúbliques que formaven part de l’esta soviètic van reivindicar llur independència. A les antigues repúbliques soviètiques van sorgir dos moviments: el nacionalisme i el fonamentalisme islàmic. Ucraïna i Bielorússia són bons exemples de l’auge dels nacionalisme; a la regió del Caucas, les repúbliques d’Azerbaidjan, Geòrgia i Armènia van reivindicar llur independència, però hi van sorgir moviments fonamentalistes islàmics que van provocar enfrontaments entre les diferents comunitats a l’hora de definir el model d’estat; i 2ª en els estats comunistes de l’esta d’Europa també es van iniciar moviments polítics per posar fi als governs comunistes i a la dependència de l’URSS. La dissolució de l’URSS L’agost de 1991, davant dels esdeveniments, un sector del PCUS va intentar un cop d’estat per reconduir la situació. La reacció dels grups polítics liderats per Boris Ieltsin, fou immediata i el cop va ser derrotat. Era la fi Gorbatxov. Ietltsin va assolir el poder i establí un règim presidencialista; comença un procés pel què l’antiga URSS deixava de ser el país del comunisme i es Dimissió de Gorbatxov. convertia al capitalisme. El nou país passà a denominar-se CEI, una federació d’algunes repúbliques, ja que d’altres van preferir independitzar-se.

3. La desfeta del bloc socialista i la caiguda del mur de Berlín Els canvis que es van iniciar eñ 1989 a l’URSS van tenir una repercussió directa en els països del bloc de l’Est. La destrucció del mur que separava la ciutat de Berlín, el novembre de 1989, va ser el símbol d’un procés imparable que ha significat la caiguda dels règims comunistes i l’inici de la transició cap a societats amb més llibertats i sota les directrius de l’economia de mercat. L’URSS ja no podia imposar el seu poder.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

180

L’Europa de l’Est

Les repúbliques bàltiques van ser les primeres a reivindicar llur independència el 1989; el mateix any a Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària i Alemanya de l’Esta es van produir manifestacions i mobilitzacions populars que exigien el canvi de govern i reformes polítiques i socials profundes. Una síntesi de la complexitat dels fets històrics entre 1989 i 1990 seria la següent:

En aquests països es van començar a fer eleccions lliures en les què van poder participar diverses forces polítiques. En general, els partits comunistes van ser derrotats i van guanyar partits d’ideologia liberal, que volien establir un règim de llibertats i el capitalisme. La transició política va ser en general pacífica, menys a Romania, on es va produir l’afusellament del cap d’estat (Ceausescu) i es va reprimir la policia política comunista. • El Pacte de Varsòvia i el CAME es desintegraren. Ja no tenia sentit mantenir l’estructura militar ni la dependència econòmica de l’antiga URSS. La voluntat nacional s’imposà. La tendència era acostar-se a l’oest. Alguns països com Txecoslovàquia o Polònia, volien entrar a l’OTAN i a la Unió Europea. Alemanya tornà a ser un estat unificat. La destrucció del mur de Berlín el 1989 va provocar la desaparició de la República Democràtica i la unificació en una sola Alemanya. Les eleccions de 1990 van dur al poder el partit democratacristià del canceller H. Kohl. Els efectes socials i econòmics d’aquesta transició encara són difícils d’analitzar. El desmantellament de l’economia planificada i el pas cap a una economia de mercat poden representar greus problemes: manca d’empresaris, de finançament, de recursos tècnics i de formació, etc. D’altra banda, els efectes sobre la població també poden ser complicats. A partir d’ara,

Enderrocament del mur de Berlín

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

181

desapareix el paper de l’estat; es poden guanyar quotes de llibertat individual, però es perden els lligams del suport social que l’estat representava. Les desigualtats socials poden ser brutals. • S’obre un horitzó d’inquietud i d’esperança. Els moviments nacionalistes han rebrotat amb força. Un cas evident és el de l’antiga Iugoslàvia. El 1980, amb la mort de Tito, s’inicia la desfeta de l’estat federal iugoslau. El deteriorament econòmic va repercutir en el desenvolupament de dues posicions oposades: el nou impuls de les reivindicacions nacionalistes i la pressió democràtica per desfer-se del comunisme. El nacionalisme serbi ha estat el que ha plantejat les posicions més radicals sobre el guiatge de Milosevic. Esl dos puntals de l’estat eren el comunisme i l’exèrcit federal, però el seu pes va desaparèixer. A partir d’aquest moment, el procés de dissolució s’accelerà. El 1990 es va produir la ruptura: a Croàcia i eslovènia els reformistes van guanyar les eleccions municipals, i a Sèrbia, Montenegro i Macedòniua, ho van fer els conservadors (excomunistes). Els enfrontaments van esclatar aviat. El 1991, Croàcia i Eslovènia es proclamaren independents. Això provocà lluites entre la població sèrbia d’aquestes zones i la resta. Primer el conflicte es produí a Croàcia, després la guerra passà a Bòsnia i Hercegovina (1992), on la minoria sèrbia volia imposar el seu poder sobre croats i bosnians. Un fet brutal colpejà el món: la “neteja ètnica” i els camps de concentració que els serbis imposaren a la resta de la població. L’any 1992, l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) estimava en 1.936.500 els refugiats i desplaçats. Iugoslàvia deixà d’existir i van aparèixer nous estats: Croàcia, Eslovènia i la Federació Sèrbia, Bòsnia i Hercegovina. La guerra de 1993, entre serbis, croats i musulmans bosnians, demostrà que els vells fantasmes del racisme i la xenofòbia havien tornat d’una manera ferotge.

L’ex-Iugoslàvia

4. La revolució xinesa Durant els anys cinquanta, el bloc comunista va augmentar gràcies a la victòria de Mao Zedong a la Xina. En aquest país es vivia des d’abans de la Segona Guerra Mundial un dur enfrontament entre els nacionalistes de Chiang Kai-shek i els comunistes de Mao. L’any 1945 va esclatar la guerra civil i finalment es van imposar els comunistes, que van proclamar la República Popular de la Xina el 1949. Els nacionalistes es van refugiar a l’illa de Formosa (Taiwan). Immediatament, el nou govern comunista va iniciar canvis profunds en l’economia i la societat xineses.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

182

Mao Zedong camperols xinesos

amb

El partit comunista xinès, creat el 1921 com a reacció front el cínic egoisme de les potencies imperialistes occidentals, aconseguí fer progressos en el govern abans de ser purgat per Jiang Jieshi (Chiang Kai-shek) el 1927. Sota el lideratge de Mao Zedong (Mao Tsé-tung), els comunistes es reagruparen finalment en el centro de la Xina i van rebre un ampli recolzament dels camperols. Malgrat que fou expulsat de la regió por Jiang Jieshi el 1934 i obligat a retirar-se a l’extremo noroest de la Xina, el partit continuà ampliant el seu recolzament popular durant els anys de lluita contra el Japó, preparat per enderrocar el govern nacionalista després de la IIª Guerra Mundial.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

183

2.16. ELS PROCESSOS DE DESCOLONITZACIÓ A ÀSIA I ÀFRICA. ELS NOUS ESTAT EN LA POLÍTICA INTERNACIONAL. LA SITUACIÓ A IBEROAMÈRICA: LES SEVES RELACIONS AMB ESTAT UNITS

Conferència de Bandung

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

184

1. La cita dels pobles oprimits a Bandung (1955) En una de les ciutats més bella de l’arxipèlag indonesi, Bandung, es van reunir al 1955 vint-i-nou països que es consideraven ells mateixos no alineats, és a dir, que no pertanyien a cap del dos blocs polítics encapçalats respectivament, pels Estats Units i l’URSS. Després de set dies de col·loquis, es van posar d’acord sobre algunes qüestions fonamentals: a) Cooperació econòmica. Increment del comerç, ajuda econòmica mútua i possibilitats d’ús pacífic de l’energia atòmica. b) Cooperació cultural. S’assegura que el colonialisme destrueix la cultura nacional i impedeix el desenvolupament de la personalitat de molts pobles, mantenint-los en una minoria d’edat. S’al·ludeix al cas particular dels territoris francesos del nord d’Àfrica, Marroc, Tunísia i Algèria, on no es permet l’estudi de la llengua i la cultura del país. c) Independència. La submissió d’un poble a un altre és contrària a la Carta de Nacions Unides i un obstacle per a la pau. d) Igualtat. Totes les cultures i totes les nacions són essencialment iguals. La pau al món només es pot aconseguir amb el respecte mutu i la no-intervenció d’un país en els problemes interns dels altres. Les diferències internacionals s’han de resoldre de manera pacífica: amb converses, arbitratges o sentències de tribunals de justícia. La conferència pot considerar-se important perquè suposa la presa de consciència de força nacions. 2. Els problemes de la independència. Aquests pobles es troben amb problemes aclaparadors. Alguns d’aquests problemes deriven de la colonització: per exemple, l’endarreriment econòmic i cultural: a) Totes les antigues colònies són països agrícoles sense indústria. La majoria d’aquestes colònies no transformen, sinó que venen, les seves primeres matèries: Zàmbia es ven el coure, Malàisia el cautxú, Nigèria el petroli. Són països exclusivament subministradors de productes agrícoles i miners. b) Els percentatges d’analfabetisme són molt alts. És un dels ròssecs de la política colonial; un població educada i culta hauria constituït una amenaça per a la persistència del règim de colònies, i sovint les metròpolis van mantenir conscientment aquesta situació d’analfabetisme. c) L’escassesa de capital és un altre obstacle per iniciar l’arrencada industrial. L’estructura del comerç internacional perpetua la seva situació de pobresa:

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

185

el 1954 calien catorze sacs de cafè per adquirir un jeep, el 1962 en calien trenta-nou. d) En línies generals, la geografia de les antigues colònies coincideix amb la geografia de la fam. I la fam és un dels problemes més urgents del món d’avui. En molts casos, aquesta la fam la provocada la colonització. Per exemple, Gàmbia, colònia anglesa, va concentrar la seva economia en la producció de cacauet, perquè era el que interessava a l’economia britànica, i va deixar abandonats els altres conreus d’aliments. El resultat va ser que els gambians van reduir la dieta i la mortalitat va augmentar.

3. Les dificultats del Tercer Món Des del començament dels anys 1970 els països del sud, el Tercer Món va començar a fer sentir la veu i a reclamar un nou ordre internacional. Per mitjà de conferències, reunions econòmiques i, fins i tot, conflictes armats, va anar afermant la seva presència al món. La situació de pobresa, els conflictes nacionals no resolts, els interessos de les grans potències i la presència d’oligarquies poderoses han fet que en molts d’aquests països es produïssin conflictes armats greus. Algunes vegades aquests enfrontaments bèl·lics són el resultat de lluites per alliberar-se de la dependència econòmica; unes altres vegades les disputes són conseqüència de la difícil articulació d’uns estats on han de conviure minories ètniques i religioses molt diferents.

3.1. El fonamentalisme islàmic La crisi del petroli El 1973 l’OPEP va protagonitzar la primera gran revolució dels productors de primeres matèries i va fer sentir els pes dels països àrabs en el conjunt de les economies occidentals. La seva decisió de reduir la producció de petroli entre un 5 i un 10% i d’apujar gairebé el doble el preu del barril de cru va desballestar el món industrialitzat. Els països àrabs havien descobert que posseïen una arma terrible: l’energia, i a partir d’aquell moment qualsevol trastorn de la situació política de la zona comportà una sacsejada important per al conjunt de les economies del món. La revolució islàmica a l’Iran La revolta al món islàmic es va iniciar a l’Iran, on el 1979 el xa de Pèrsia, Muhammad Reza Pahlawi, va ser expulsat del país. El xa era considerat un dels més sòlids aliats dels EUA i defensor dels interessos occidentals entre els productors de petroli. L’occidentalització ràpida de l’Iran, els contrastos socials enormes, la corrupció i els mètodes d’una terrible policia política, provocaren, a partir del 1978, una oposició violenta al règim. Des del seu exili de França, l’ayatollah Khomeini, el cap religiós més prestigiós de l’islam xiïta, encoratjà la revolta, a la qual s’afegiren des dels liberals fins els marxistes. El gener del 1979 el xa abandonà el país. Khomeini va tornar de l’exili i es va establir un govern provisional, però sota la influència de l’ayatollah les forces islàmiques van monopolitzar el poder i després d’un referèndum es va proclamar la república islàmica. Llavors les forces liberals i

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

186

Qom La ciutat sagrada de Qom, en el centre de l’Iran, alberga un bon nombre d’edificis religiosos i civils d’una gran bellesa. El santuari de Fàtima, del que destaca la seva fascinant cúpula d’or que es pot apreciar a la fotografia, és el destí de milers de pelegrins que acudeixen cada any a venerar aguest monument aixecat en record de la filla de Mahoma. En Qom reberen llur formació teològica els principals dirigents de la Revolució Islàmica: Ruhollah Khomeini, Hashemi Rafsanjani, Alí Jamenei i el moderat Mohamed Jatamí.

d’esquerra van quedar desplaçades del poder i l’integrisme islàmic va començar a omplir tots els aspectes de la vida social i política del país. Des del poder es rebutjava tota influència cultural i tecnològica d’occident, es defensava la idea tradicional de la guerra santa i de l’expansió de l’islam i tota violació de la llei alcorànica va ser perseguida amb mètodes molt dràstics.

Extensió del fonamentalisme: Algèria L’integrisme islàmic defensat pel règim iranià, s’escampà per altres països de població musulmana. La defensa d’un model social contraposat als valors occidentals i el desig de tornar a una religió que donava normes de comportament privat i d’actuació pública, i fins i tot, política, s’anà consolidant durant els anys 80 en molts llocs del món islàmic. Es van formar grups integristes a Egipte (Yihad Islàmica), al Marroc i a Algèria, on provocaren una crisi dels sistema polític i un fort enfrontament social entre els grups més occidentalitzats i els partidaris d’un estat teocràtic musulmà. La situació algeriana culminà amb un cop militar, el gener del 1992, que va paralitzar un procés d’eleccions que semblava que portava al poder els integristes islàmics (Front Islàmic de Salvació). Avui dia Algèria presenta un panorama de veritable guerra civil. Les matances de població per part de la guerrilla islàmica (Grup Islàmic Armat) són constants i la repressió que du a terme l’exèrcit sembla que no pot acabar amb un conflicte que enfonsa les arrels en profunds desequilibris socials i econòmics. Afganistan Ha esta un altre país torturat durant decennis. La pujada al poder, els anys 70, d’un govern de caire socialista va fer que s’alcessin guerrilles proislàmiques i contrarevolucionàries que van rebre el suport dels EUA i d’altres països de la zona (Pakistan). També hi va comportar la intervenció soviètica per donar suport al govern socialista i va ser l’origen d’una llarga guerra civil. Després de la desaparició d l’URSS, les guerrilles integristes acabaren guanyant la guerra. Un cop derrotat definitivament el règim socialista, prengueren el poder grups fonamentalistes islàmics (talibans), que sotmeteren la població, sobretot les dones, a una interpretació de la “llei alcorànica” que els priva dels drets fonamentals.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

187

Soldats talibans El moviment integrista islàmic radical que el 1996 va prendre el control de la majoria dels territoris afgans és conegut amb el nom de taliban. En la fotografia, un grup de soldats talibans patrulla la ciutat de Kabul, poc després de apoderar-se d’ella el

Després dels atemptats a les torres bessones de l’11 de setembre de 2001, la intervenció dels EUA a Afganistan ha enderrocat el règim talibà.

3.2. Àfrica, un continent afamat Enmig dels conflictes, les desigualtats i els problemes que té el món a principis del s. XXI, al continent africà aquestes situacions presenten la cara més inhumana. Les conseqüències del procés de colonització, que desestructura l’economia i l’organització social del continent, i també la manera com les metròpolis abandonares l’Àfrica, han menat a aquella situació. Milions d’africans tenen la vida amenaçada per la fam, les malalties i la guerra, sobretot a la zona subsahariana. Només al Sudan, Moçambic, Libèria, Etiòpia i Somàlia 16 milions de persones estaven a punt de morir de inanició el 1992. Però les guerres, les lluites ètniques i tribals potser són el problema més perillós. Hi ha conflictes ètnics o guerres civils a Angola, Burundi, Etiòpia, Moçambic, Uganda, Somàlia, Rwanda... Tots aquests enfrontaments són el resultat de l’herència colonial, de les estructures econòmiques i productives imposades pel colonialisme, de l’artificialitat de les fronteres, de la creixent militarització derivada dels interessos dels antics blocs, que van armar guerrillers o van donar suport a moviments seccessionistes favorables a llurs interessos. Amb tot, a la dècada dels 90 la democratització també a avançat al continent africà. L’any 1991 es posar fi a l’apartheid a la República Sud-africana i des del 1994, per primer cop després de la independència, el país té un president de raça negra, Nelson Mandela. A més, el 1995 més de 30 països africans tenien règims polítics pluripartidistes i protagonitzaven processos de transició cap a sistemes democràtics. Però els problemes africans són massa greus per permetre una solució política que no consideri la superació de la dependència econòmica i la recerca de vies autònomes de desenvolupament.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

188

Creu Roja en acció Un dels principals objectius de Creu Roja i Mitja Lluna Roja Internacional és proporcionar ajut a la població civil afectada per conflictes bèl·lics. A la imatge, refugiats ruandesos que fugen al veí país de Tanzània, reben aliments.

1.3. La democràcia a Amèrica Llatina A l’Amèrica Llatina el pes de les oligarquies locals totpoderoses i la prepotent influència dels EUA van provocar situacions d’injustícia i de misèria que contrastaven amb el poder i la riquesa de la minoria privilegiada. Als anys 60 en alguns d’aquests països, i com a reflex de la revolució cubana, s’originaren moviments guerrillers que van optar per la via armada com a manera de posar fi als sistemes de desigualtat. També en alguns sectors de l’Església Catòlica van denunciar la marginació i la pobresa i es van oposar als governs dictatorials. És el que es coneix com a “teologia de l’alliberament”: així molts sacerdots s’han arrenglerat amb els sectors més desfavorits i han adoptat postures de compromís social i polític, cosa que no ha estat ben rebuda per les autoritats polítiques de molts estats ni per alguns sectors de la jerarquia eclesiàstica. La guerrilla i el perill del comunisme van ser l’excusa per justificar l’aixecament de l’exèrcit que protagonitzà cops militars (Xile, Argentina, Uruguai, Bolívia, Brasil) i es van formar juntes militars fins i tot a països de sòlida vida parlamentària fins llavors. Per entendre aquest fet cal tenir en compte els interessos de les forces conservadores i les del capital multinacional, temorosos que un tomb cap a l’esquerra comportés la nacionalització dels recursos i la pèrdua de beneficis enormes.
Salvador Allende Després d’intentar l’aplicació d’una política socialista a Xile, Salvador Allende, elegit president de la República el 1970, fou enderrocat tres anys més tard per un cop d’estat militar. A la fotografia apareix durant la gravació de l’últim missatge radiofònic a la nació, pronunciant seva premonitòria frase: "pagaré amb la meva vida la lleialtat del poble", instants abans de que els colpistes accedissin al palau presidencial de la Moneda en el que es trobava assetjat.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

189

Durant el decenni dels 70 els dirigents d’aquestes juntes militars, assessorats pels nordamericans, van aplicar a llurs països polítiques neoliberals, privatitzaren les empreses estatals, obriren les portes al capital i als productes estrangers i arruïnaren en poc temps les nacions respectives. Les monedes es van devaluar (un 54.000% a l’Argentina entre el 1975 i el 1982), el poder adquisitiu dels salaris es va enfonsar i la fam i la misèria es feren més generals. Mentrestant, per tal de fer callar les queixes, el terror policíac es va convertir en norma i l’oposició va ser esclafada amb la tortura o la mort. Al començament dels anys 8o la situació es va fer tan caòtica que fins i tot una part dels grups que havien defensat les solucions militars (demòcratacristians, liberals), van pensar en la necessitat d’un canvi. A l’Uruguai, l’Argentina i el Brasil es van anar establint acords i pactes per a la tornada a la democràcia. El retrocés dels règims militars es van iniciar amb les eleccions equatorianes del 1979, seguides de la tornada a la democràcia al Perú (1980), a Hondures (1981), a Bolívia (1982) i a l’Argentina (1983) amb l’elecció com a president de Raul Alfonsín. Al Brasil s’inicia un camí de reforma el 1985 que culminà amb l’elecció directa d’un president civil; a l’Uruguai els militars van controlar un procés que acabà el 1985 amb unes eleccions generals. A Xile, a l’octubre de 1988 es va celebrar un plebiscit en el qual un 55% de l’electorat va dir “no” a les pretensions del dictador Pinochet, que volia disposar d’uns poders especials per tal de continuar al poder fins l’any 1997. Amb aquest referèndum es va començar el camí cap a al democràcia, que culminà en les eleccions dels desembre del 1989, en les quals el candidat de l’oposició, Patricio Aylwin, derrotà el candidat oficial, que tenia el suport dels general Pinochet. Entre els problemes pendents de resoldre a l’Amèrica Llatina es pot destacar l’enorme desigualtat social i el manteniment de grans bosses de pobresa i de marginació, que són més evidents entre les poblacions indígenes. Això explica la persistència de revoltes socials, com la de Chiapas (Mèxic), que reivindiquen un repartiment més just de la terra, o l’existència de grups guerrillers que practiquen la violència armada (Sendero Luminoso, al Perú).

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

190

2.17. L'EVOLUCIÓ DE LA IDEOLOGIA, DE LA RELIGIÓ, DE LA CULTURA, DE LA VIDA QUOTIDIANA A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

191

1. La democràcia en el món i les idees polítiques L’ensulsiada del bloc comunista ha suposat un buit ideològic i de poder molt important. Els tecnòcrates, és a dir, els partidaris del govern dels tècnics en lloc dels polítics, consideren que aquest fet ha posat fi a l’última de les ideologies del s. XX. Alguns dels antics comunistes reclamen la necessitat d’una utopia alternativa que aporta una mica de llum als problemes que la majoria dels pobles tenen al s. XXI. Altres consideren que les ideologies del s. XX han estat nefastes ja que han estat causa de morts i sofriments. En realitat, actualment s’observen aquestes tendències: a) A escala internacional, s’està imposant un nou cicle de liberalisme en el mercat mundial –amb el suport del FMI i el Banc Mundial- i, conjuntament, el neoliberalisme econòmic i polític com a sistema de vida: desregulació del mercat de treball, venda de les empreses estatals, etc. b) Per als socialdemòcrates, ha arribat el moment d’intervenir en el conjunt mundial més que no pas en el mercat nacional –com s’havia fet-, tot impulsant polítiques que garanteixin un creixement autosostingut i una distribució equitativa de les rendes en els països en vies de desenvolupament. c) Reneixen els nacionalisme i regionalismes, la revaloració de la diversitat i la diferència, la defensa de la localitat, etc., en contraposició amb les forces universalistes; precisament per això, per compensar la superació de les barreres estatals cap a agrupacions més grans, neixen aquestes tendències. d) La caiguda de les dictadures, especialment a l’Amèrica Llatina, i l’aprofundiment dels sistemes democràtics europeus, amb el reconeixement de sobiranies compartides entre les diverses nacionalitats: desplegament d’autonomia a Itàlia, retorn del Parlament a Escòcia i Gal·les, converses de pau a Irlanda del Nord, etc. e) La democràcia liberal, amb la separació de la societat civil i religiosa i la divisió de poders, és una invenció occidental moderna. Moltes cultures del món encara troben difícil acceptar majoritàriament aquesta organització i alguns, com els fonamentalismes, aprofiten amb finalitats polítiques els sentiments religiosos del poble. Aquest és el problema d’alguns grups i estats islamistes. Altres desperten i sobrevaloren sentiments d’identitat ètnica, xenofòbia, etc., per mantenir la lluita.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

192

2. Religions i fonamentalismes Catolicisme La jerarquia de l’Església catòlica reaccionà airadament contra la Il·lustració i la Revolució francesa. La llibertat de pensament i el liberalisme es consideraven perniciosos, perquè podien induir a error les persones incultes, i es negava que els persones poguessin tenir totes els mateixos drets; és a dir, es negava la base dels drets humans com a reacció a l’abolició dels privilegis de l’Església duta a terme per la revolució liberal del s. XIX. El papa és un rei que perd els seus estats i es considera presoner de Roma fins als pactes del Laterà. Tampoc no veia gaire clares l’especulació capitalista (l’interès del diner es considerava tradicionalment un tipus d’usura) ni les formulacions marxistes revolucionàries, que consideraven la religió “l’opi del poble”. En canvi, va tenir certa connivència amb el poder tradicionalista establert i els règims feixistes.

Una de les sessions del Concili Vaticà II

El gran canvi d’orientació de la visió oficial de l’Església es va produir amb el concili Vaticà II, convocat pel papa Joan XXIII, que va consolidar l’aggiornamento o actualització del missatge evangèlic. L’Església canvià l’actitud que havia mantingut des de la Contrareforma protestant del s. XVI i va passar d’una actitud defensiva i tancada als canvis a una altra dialogant i oberta als nous temps. L’activitat del concili fou continuada pel papa Pau VI, mentre que es considera que Joan Pau II ha disminuït l’impuls reformador dels seus antecessors, tot i que ha visitat molts països i ha fet força ús dels mitjans de comunicació. L’Església ortodoxa A l’Europa de l’Est, la caiguda del comunisme ha retornat un cert protagonisme a la jerarquia de l’Església ortodoxa, especialment al patriarcat de Moscou. En les repúbliques asiàtiques, amb àmplies majories turques i islamites, han ressorgit les creences alcoràniques en les dues versions sunnita i xiïta. El budisme Ha conegut un moment d’expansió mundial, malgrat el fet –o gràcies a ell- que el dalai-lama, màxim dirigent espiritual, hagi perdut el domini polític del seu país: el Tibet. Amb un cert paral·lelisme amb el papa catòlic, el dalai-lama (exiliat des de

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

193

1959) ha començat la renovació de les ensenyances de Siddhartha Gautama, fet que no justifica ni el règim feudal anterior dels lames ni el genocidi xinès posterior.

3. Nous valors culturals En el món que va sorgir després de la IIª Guerra Mundial s’ha produït un procés vertiginós de la ciència i de la tècnica, un augment de la quantitat i de la velocitat d’informació, un creixements espectacular de la producció i una mobilitat espacial dels productes, les idees i les persones com no s’havia vist mai. Tot això ha provocat unes mutacions profundes de les formes culturals i de les escales de valors de la majoria dels habitants del planeta.

La societat de consum A les societats dels països desenvolupats –i a qualsevol lloc del món en que hi hagi la influència del model dominant del capitalisme industrial- la feina s’ha convertit en una manera d’aconseguir diners, i aquesta, un mitjà per aconseguir béns. Aquesta cadena que s’anomena “societat de consum” es productes del gran creixement econòmic dels anys següents a la postguerra mundial. La venda de productes de consum creix de manera imparable gràcies a la publicitat, que s’adreça a una població cada vegada més àmplia que es troba en condicions d’adquirir-ne. Les noves tècniques publicitàries presenten els productes no només d’una manera atractiva, sinó fent-los indispensables, amb l’objectiu d’augmentar-ne el consum. A moltes societats viure és consumir, i una nova escala de valors, que estimula l’èxit econòmic, l’abundància de béns i la recerca del màxim benestar, ha substituït altres principis. Tot es compra i es ven: la cultura, l’esport, les notícies, les il·lusions. Això provoca moltes insatisfaccions a aquells que no aconsegueixen aquests objectius: la gent marginada dels sistema, els desocupats, els joves que no troben feina, els jubilats que perden llur activitat i una part del nivell econòmic.

Una cultura de masses L’accés a la societat de consum, la reducció de la jornada laboral i l’augment del temps de lleure, la uniformització del tipus de vida de les classes mitjanes, han fet sorgir fenòmens culturals de masses. L’escolarització massiva als països desenvolupats ha permès a moltes persones apropar-se al món de la lletra impresa, i les editorials han posat a la venda col·leccions de butxaca, enciclopèdies per fascicles i molts més productes a un preu baix i fàcils d’adquirir. D’aquesta manera, la cultura escrita ha deixat de ser patrimoni d’una minoria i s’ha convertit en un objecte de consum per a multituds cada vegada més grans. Entre altres mitjans de difusió tradicionals, com ara el cinema i el teatre, també hi ha hagut transformacions i cada vegada tenen més èxit els productes-espectacle, tot i que també han perdut pes a favor d’uns altres, com la televisió, el vídeo, la informàtica, els videojocs i la música. Els disc ha representat una veritable revolució per a la difusió de la música. Primer en discos de vinil, després en cintes de casset i actualment en discos compactes, la

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

194

The Rolling Stones The Rolling Stones (d’esquerra a dreta: Brian Jones, Charlie Watts, Mick Jagger, William Wyman i Keith Richards) han mantingut un estil afilat i irreverent durant tota la seva carrera. La seva música, oposada a la de The Beatles, està influïda pel rhythm and blues.

reproducció musical s’ha convertit en un dels productes més consumits entre els joves. També la ràdio, la televisió i el vídeo han permès popularitzar músiques i cantants i convertir-los en veritables ídols de masses. A més, les noves tecnologies del so han fet possible l’organització de grans espectacles destinats a un nombre molt gran d’espectadors, i els grans concerts s’han convertit en una de les expressions més rellevants de la cultura actual. Els esdeveniments esportius també s’han convertit en uns espectacles que tenen un èxit massiu. La seva enorme popularitat els ha transformat en un negoci que mou fortunes i en el qual regeix un gran esperit mercantil. La competència entre equips es trasllada als espectadors i a vegades els enfrontaments entre els espectadors poden arribar a ser molt violents. La lluita per millorar marques o per guanyar competicions ha impulsat a
Ben Johnson Després de donar positiu (per consum d’esteroïdes) en un control antidopatge durant els Jocs Olímpics celebrats el 1988 a Seül (Corea del Sud), l’atleta canadenc Ben Johnson fou desposseït de la medalla d’or que havia aconseguit en la prova de 100 m llisos i fou sancionat per dos anys. Tornà a les pistes el 1991, però el 1993 va tornar a donar positiu en un nou control i fou apartat de les competicions atlètiques de per vida. Johnson passà així a representar una de les cares més ocultes de l’esport: el dopatge.

alguns esportistes a sotmetre’s a tractaments hormonals o al consum de productes estimulants per augmenta el rendiment. En resum, sotmès també a les regles de la societat de consum i a la tirania del mercat, l’esport es converteix sovint en un simple negoci i perd el seu caràcter més lúdic i social.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

195

2.18. L'EVOLUCIÓ DE LA CONDICIÓ FEMENINA A LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

196

1. El nou rol femení Com a conseqüència dels canvis que va produir la Revolució Industrial durant el s. XIX, les dones van irrompre com a treballadores assalariades a la indústria i als serveis. La ruptura de la vella família agrària, en la qual cadascú tenia la seva feina en la unitat econòmica familiar, va donar origen a una nova escena familiar de la classe treballadora, en què el salari de la dona –i el dels nens- era indispensable per al manteniment de la família. Però a mitjan s. XX aquesta situació es va generalitzar, no només entre la classe treballadora, sinó també entre les classes mitjanes i altes i especialment entre les dones casades d’aquests grups, que abans es limitaven a fer les feines de la casa i cuidar dels fills. L’accés massiu de les dones a l’ensenyament superior després de la IIª Guerra Mundial va permetre que de mica en mica, ocupessin càrrecs de responsabilitat que aquesta formació feia possible. Avui en dia, en el mon desenvolupat, els nois i les noies poden accedir de la mateixa manera als estudis.

El feminisme La combinació d’independència econòmica i accés a la formació superior va donar una rellevància extraordinària als moviments feministes cap els anys 60. Des de la Revolució Francesa, al llarg de tot el s. XIX, sobretot amb el sufragisme, les dones que ja havien el dret a gaudir en un pla d’igualtat amb el homes dels mateixos drets polítics, socials i econòmics. La gran diferència, però, d’aquesta època va ser l’amplitud que va assolir una nova consciència del feminisme i del paper de les dones. A partir dels anys 60 hi va haver un camí revolucionari pel que fa allò que les dones esperen d’elles mateixes i a allò que el món n’espera pel que fa al lloc que ocupen a la societat. El dreta a gaudir de la sexualitat, a elegir tenir fills o no, a divorciar-se, a quedar-se solteres, a compartir les tasques domèstiques, a rebel·lar-se contra els maltractaments, a optar a tots els llocs de feina o càrrecs de decisió política, van esdevenir demandes cada vegada més esteses entre les poblacions femenines del món occidental. Encara que algunes d’aquestes aspiracions –allò que esperaven les dones d’elles mateixes- al principi van ser plantejaments de les dones de classe mitjana i alta, amb el temps es van generalitzar a tots els sectors socials i van acabar també sent assumides pels mitjans d’opinió i pels poders públics. Si avui dia no són encara una realitat, si que són sens dubte una aspiració ben forta.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

197

La dona al Tercer Món En canvi, al Tercer Món, les coses eren relativament diferents. Per a la immensa majoria de dones pobres les coses no han canviat gaire. La submissió al pare o al marit, la reducció a l’àmbit domèstic i la feina com una necessitat de supervivència i no pas com una forma d’emancipació continuaven sent generals. Ara bé, també hi ha hagut alguns canvis. En primer lloc, a tots els països, tret d’escasses excepcions (fort integrisme islàmic), una minoria de dones de classe alta, educades i benestants, han accedit a la vida pública i el nombre de caps d’estat femenins en aquests països (Índia, Pakistan, Sri Lanka, Filipines, Nicaragua, Agentina...) ha estat significativament rellevant, encara que gairebé sempre com a filles o vídues d’homes famosos. D’altra banda, en aquells països en què es van desenvolupar règims de tipus socialista (Algèria, Cuba, Afganistan, Vietnam...), les dones van conquerir molts drets (accés a l’ensenyament, al món laboral, a l’activitat política, etc.),malgrat que avui dia na art d’aquests avanços s’ha Indira Gandhi, primera ministra de l’Índia eliminat en una part d’aquests sistemes. Per acabar, els països on hi ha hagut processos d’occidentalització presenten situacions en què les dones tenen més llibertat i han aconseguit més èxits, mentre que als països més tradicionals o més tancats presenten encara, fins i tot pel que fa a les dones de classes altes, una profunda subordinació de la dona a l’home.

Benacir Bhutto, primera ministra de Pakistan

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

198

3. EL MÓN ACTUAL

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

199

3.1. ELS DESEQUILIBRIS ECONÒMICS I DEMOGRÀFICS. EL DEBAT SOBRE LA PROSPERITAT INDEFINIDA, EL DESENVOLUPAMENT SOSTINGUT I EL DETERIORAMENT SOBRE EL MEDI AMBIENT

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

200

1. Un món desigual L’estudi del món i de les relacions internacionals a partir de 1945 girava sobre l’existència de dues grans potències mundials: L’URSS i els EUA, que havien dominat econòmica i políticament el món a partir de les seves xarxes d’influència. Però després de la caiguda del comunisme i la desintegració de la antiga Unió Soviètica aquest estat de coses ha sofert un important canvi. El món ja no està conformat al voltant dels blocs capitalista i comunista sinó al voltant de dues realitats socioeconòmiques: els països rics i els països pobres. A les portes del segle XXI el capitalisme, en la seva forma actual de la mundialització, s’ha imposat com a model únic, acaparant tots el camps i afectant tots els àmbits de tal forma que el món s’organitza en funció del predomini o dependència dins d’aquest sistema. Vivim molt desigualment en un món cada cop més homogeneïtzat pel capitalisme. Les diferències entre els territoris del planeta es mesuren segons la quantitat d’indústria, de renda, bens, serveis, recursos econòmics i socials. Una frontera socioeconòmica divideix el planeta en Nord i Sud: països rics, amb alts nivells de benestar, i països pobres, amb escassetat de recursos socials i econòmics.

1.1. La situació actual: la mundialització La mundialització de l'economia és la base sobre la que es fonamenta aquesta situació avui dia. El progrés tècnic i la liberalització dels intercanvis comercials són les bases de la mundialització i de l'expansió del comerç característica del desenvolupament del capitalisme en els nostres dies. No sols les mercaderies sinó també els serveis (assegurances, llicències, serveis bancaris....), els productes culturals i artístics circulen amb gran velocitat d'una punta a l'altra del planeta des dels països rics al pobres. Existeix una gran informació que permet comprar i vendre a qualsevol lloc del món. Cal afegir a aquest fet el desenvolupament del transport, que permet moure persones i mercaderies amb gran facilitat i a uns preus cada vegada més baixos, tant és així que durant el segle XX el comerç s'ha multiplicat per 100. Els bens i serveis es produeixen en un lloc determinat a partir de matèries d'un altre territori, amb recursos humans de qualsevol altre indret, per consumir el producte en un lloc diferent. En aquesta prosperitat dels intercanvis comercials rau la base de la mundialització. Per un altre costat, les economies nacionals són cada cop més dependents d'aquestes xarxes econòmiques mundials. Les empreses multinacionals implantes fàbriques a qualsevol lloc del planeta, per això, el capital no te nacionalitat. El conjunt del planeta és el nou camp d’acció de les empreses. Els fluxos de capital, treballadors i treballadores operen a nivell internacional.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

201

1.2. Centres i perifèries del capitalisme En el sistema actual, el conjunt de països capitalistes desenvolupats constitueix el “centre” del desenvolupament econòmic, on es concentren els poders de decisió i benestar econòmic. En canvi, a aquesta privilegiada zona s'hi contraposa un món subdesenvolupat, la “perifèria”, on persisteix l'endarreriment econòmic i social i una forta dependència cap al món exterior. Aquest és el conjunt de països anomenats Tercer Món. Existeixen actualment tres pols centrals en les relacions econòmiques i financeres: Estats Units, Europa i Japó. Uns altres pols secundaris existeixen en els països en procés de desenvolupament: L’Índia, Xina, sud-est asiàtic, Brasil, Mèxic, Argentina... Així es configura una organització en cercles concèntrics i la perifèria es divideix en graus i arriba a realitats molt diferents. Per això, les distàncies entre aquests països són noves distàncies industrials. L’àrea dominant de l'economia mundial (Estats Units, el Japó i la UE) controla els fluxos de capital, és a dir, els fluxos financers. La borsa de Nova York és la borsa més important del món, seguida de les de Londres, Tòquio, Frankfurt i, actualment, Hong Kong i Singapur. Les grans entitats financeres i industrials, mitjançant les cotitzacions en borses , controlen els preus de les primeres matèries. Per una altra banda, grans empreses internacionals amb seu als països desenvolupats dominen les estructures bancàries. La banca dels països del sud depèn del seu capital local però també dels alts centres financers internacionals.

1.3. Contrast i desigualtat. els contrastos de la població mundial Deixant de banda la contraposició econòmica entre centre i perifèria del capitalisme, països rics i països pobres, nord i sud, existeixen també unes altres desigualtats i contrastos al món, com són els contrastos demogràfics: els països del Tercer Món tenen, a finals del segle XX, un 75% de la població mundial. Així, a les zones més pobres de la terra és on la població augmenta més espectacularment. Àsia és el continent més poblat, sis Estats superen en conjunt 3.000 milions de persones. Els països africans i llatinoamericans no tenen un volum de població com el asiàtic però passen també per un procés de fort creixement perquè s'han reduït les taxes de mortalitat i mantenen encara una natalitat mitjana o alta. En canvi, en els països industrialitzats el creixement demogràfic s'ha frenat. Europa ha passat de ser un lloc tradicional de fort poblament i creixement espectacular de la població a causa de la reducció de les taxes de mortalitat des del segle XIX i començament del XX, a ser un lloc on s'han reduït espectacularment els naixements. L'accés desigual a al riquesa Avui dia, la distribució dels recursos i de la riquesa al món continua sent molt desequilibrada. Un 79% dels Estats de la terra tenen un nivell de vida miserable, pobre o modest, mentre que un 21% són països rics. Una quarta part de la població mundial resideix a la zona rica i consumeix els quatre cinquens de tots els recursos del món, mentre que els restants tres quarts de la població consumissin només un cinquè de les riqueses. La riquesa es concentra als països del nord, països altament industrialitzats,

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

202

països dominants política i econòmicament: els intercanvis comercials, la banca i els centres financers, i la investigació científica i tecnològica , mentre que als països pobres són la reserva de mà d'obra barata, gairebé gratis i sense qualificació professional. Així, el sud esdevé la perifèria subdesenvolupada del capitalisme, un cinturó de fam, desnodriment, misèria i injustícia social. 450 milions de persones estan desnodrides i una part molt elevada d'homes, dones i especialment nens moren per falta d’aliments. Aquesta dicotomia nord-sud reflecteix el repartiment i accés desigual a la riquesa en el món. La renda dels habitants dels països desenvolupats, com els Estats Units ó Suïssa és de 20.000 dòlars per persona, mentre que els ciutadans i ciutadanes d'Etiòpia tenen 100. També hi ha desigualtat en l'accés a la escolarització i la cultura i, per lo tant, desigualtat d'oportunitats: mentre que l'analfabetisme als països rics és molt baix, Àsia té una mitjana de 32% i Àfrica sudsahariana un 47%.

Característiques econòmiques del desenvolupament a) Dualisme econòmic. No sols existeix un contrast escandalós entre l'economia dels països pobres i perifèrics del capitalisme i els països rics; també es dona una desigualtat enorme entre els centres de les ciutat i els ravals circumdants, entre el camp i la ciutat. Això és resultat de la desarticulació i fragmentació de l'economia: existeixen centres d'activitat econòmica moderna pel consum dels països rics i controlats pel capital multinacional, i zones amb economia tradicional, basada en l'agricultura i l’artesania, dirigida al consum local. b) Dependència comercial dels països pobres envers els rics. Els països subdesenvolupats depenen del comerç amb els països rics. La majoria dels països del Tercer Món tenen altes taxes d'exportació (81% Malàisia, 64% Jamaica, 36% Xile, etc.), perquè els costos de producció són molts baixos i també perquè els països industrialitzats extreuen les matèries primeres a un preu molt baix. Paradòxicament, els països pobres han d'importar la tecnologia i els productes industrials del països rics. c) Poc sector industrial i polarització de l'estructura productiva. El pes de la industrialització als països subdesenvolupats és molt baix. La majoria, exceptuant Xile, Veneçuela, Argentina, Brasil en Amèrica Llatina i Corea del Sud, Taiwan, Indonèsia i Malàisia al continent asiàtic, continuen sent països preindustrials. Les activitats industrials que es duen a terme als països del Tercer Món son les que necessiten tecnologia menys desenvolupada, mà d'obra poc qualificada, o activitats que es practiquen en sectors contaminants. d) Subordinació financera envers els països rics. Les companyies estrangeres inverteixen grans capitals en les economies productives dels països pobres però repatrien una gran part dels beneficis. Apart d'això, molts dels països perifèrics del capitalisme tenen un grau d'endeutament exterior cap als països rics molt elevat i demanen crèdits a aquests països i també als bancs internacionals, ja sigui per finançar infrastructures (carreteres, ferrocarrils...), construccions, maquinària, per pagar guerres, o productes de primera necessitat.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

203

e) Desigualtat aguda en la distribució de la renda. Als països pobres no existeix classe mitjana. La immensa majoria viu en la misèria més absoluta i tan sols una molt petita minoria privilegiada viu en la opulència (grans comerciants, funcionaris del govern, grans propietaris agrícoles...).

Mercat de Bamako, Malí En aquest mercat cobert de Bamako, la capital i principal ciutat de Malí, els agricultors que conreen les terres circumdants i els pescadors venen llur producció. En aquest país, amb un alt índex de pobresa, el bescanvi és una pràctica molt comuna en els seus mercats.

Característiques socials del subdesenvolupament

a) Insuficiència alimentària. Segons la FAO, el nombre de persones afectades per malnutrició aguda és de 800 milions, un 15% de la població mundial. L'agricultura dels països del Tercer Món és poc productiva, es practica amb tècniques endarrerides i no augmenta al mateix ritme que la població. Hi ha mancances greus d'aliments i fam, el que genera una elevada mortalitat. El problema de la fam és també resultat de la mala distribució dels recursos: mentre que la Unió Europea genera, i fins i tot, destrueix enormes excedents de productes alimentaris, a moltes zones d'Àfrica la gent es mor de gana. b) Accés desigual a la salut. L'esperança de vida al països del Tercer Món és de 40 anys, amb taxes molt elevades de mortalitat infantil. Això es degut a dos factors. Primer, que en els països pobres existeixen malalties que provoquen un alt índex de morts i que ja fa temps que han desaparegut als països occidentals: la lepra (provoca 12 milions de morts), el paludisme (entre 8 i 9 milions). En segon lloc, la major part de la població no te cobertura sanitària. Al Níger a cada metge li corresponen 25.000 habitants mentre que la proporció a Espanyola és de un metge per 463 habitants. c) Accés desigual al habitatge. L'increment demogràfic ha accelerat el fenomen migratori cap a les ciutats. La falta de feina agrícola i les pèssimes condicions de vida han fet que milions de pagesos abandonin el cap i s'instal·lin a les ciutats. Això ha comportat un creixement urbà descontrolat, i proliferació de suburbis amb misèria. Els habitatges no tenen unes condicions d'habitabilitat mínimes, no tenen aigua corrent, ni clavegueres.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

204

d) Accés desigual a l'educació. Al món actual hi ha 900 milions d'analfabets. El 54% aproximadament es troben a Àfrica i el 34% a Àsia. Afecta més a les dones (quasi bé un 70% en els països musulmans) que als homes. La desigualtat en l'educació també afecta als joves, la majoria dels quals no acaben els estudis secundaris. e) Accés desigual al treball. Als països del Tercer Món és molt difícil accedir a una feina digna. El més corrent és que la gent estigui ocupada en activitats marginals i mínimament retribuïdes. La reglamentació laboral és escassa, per la qual cosa el mercat laboral està molt desestructurat: llargues jornades de feina, explotació laboral infantil, sous molt baixos, manca d'assegurances contra malalties, inexistència de pensions de jubilació. f) Accés desigual a participació política i a la pau. Els països pobres tenen escassa tradició política democràtica. Els règims autoritaris són molt freqüents. Manquen quadres polítics ben preparats. Les grans desigualtats socials i econòmiques i l'elevada taxa d’analfabetisme afavoreixen la implantació de polítics autoritaris. Per una altra banda, al Tercer Món tenen lloc la majoria de les guerres i conflictes tribals entre ètnies, entre Estats, conflictes fronterers, que repercuteixen negativament sobre la població civil.

1.4. La quantificació del desenvolupament: els indicadors del desenvolupament humà (IDH) Fins ara, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), mesurava el nivell de benestar de la població mundial utilitzant paràmetres econòmics. Actualment, però, s’ha introduït un referent nou, anomenat indicador del desenvolupament humà (IDH). Aquest s'obté calculant la mitjana ponderada de tres indicadors primaris del nivell de vida: • la producció de riquesa (PIB per càpita) • la longevitat de la població (esperança de vida) • l'accés a la sanitat i a l'educació (taxa d'alfabetització d'adults, mitjana d'escolarització, nombre de metges i de llits...). L’IDH és mesura entre 0-1. Contra més a prop de l'un, més alt és l'índex de desenvolupament del país. Les Nacions Unides han estudiat 173 països, classificats des de un índex màxim de 0’932 (Canadà) fins a un mínim de 0’191 (Guinea). Encara que l’IDH és l’indicador més adequat implica també alguns inconvenients, principalment que no té en compte la distribució de la renda, ni les diferències d'esperança de vida i educació en funció del gènere (home-dona), ni el compliment dels drets humans ni el respecte al medi ambient. 2. Model demogràfic mundial Malthus va obrir ja el 1798 la polèmica sobre el creixement de la població i la capacitat de produir aliments suficients per mantenir-la. Constatà que el ritme de creixement

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

205

demogràfic era superior al de l’obtenció d’aliments; per tant, calia controlar l’augment de la població. A l’últim terç del s. XX, es va encetar una polèmica semblant. El 1972 va coincidir la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i la publicació d’Els límits del creixement, el primer informe del Club de Roma, una agrupació de financers i intel·lectuals. Aquest informe era netament neomalthusià. Dirigit pel matrimoni Meadows i un equip d’investigadors del mundialment prestigiós MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts), va aportar una gran quantitat d’informació i una tecnologia revolucionària en aquell moment, amb un model de càlcul per ordinador integrat i interdependent, i amb prou dades per poder fer prediccions a llarg Publicitat d’un centre de planificació termini. L’impacte en l’opinió científica i pública va ser enorme. Les Conferències de les Nacions Unides sobre Població Mundial (Bucarest, 1974 i Roma, 1975) es van celebrar amb aquesta polèmica de fons. Els límits del creixement estudiava cinc variables mundials: població, recursos, aliments per càpita, producció industrial i contaminació. Quantificava el valor mundial de cada variable, l’evolució separada de cadascuna i les interrelacions mútues. Així, es programà l’ordinador i se li va demanar que indiqués l’evolució mundial al llarg del temps. Si no es modificava cap tendència dins aleshores (1900-1970), les previsions mundials eren “catastròfiques”. La humanitat es veuria immersa en un col·lapse industrial que portaria una gran mortaldat a causa de la fam, l’assistència sanitària seria insuficient. Després, el programa i l’informe analitzaven que passaria si es modifiqués cada una de les variables: si s’estabilitzés el creixement industrial i demogràfic, si es dupliquessin el recursos minerals, etc. El model arriba sempre a un col·lapse mundial si no s’atura el creixement de la població i de producció industrial, i si no es redueix la contaminació. El creixement autosostenible a escala planetària i la distribució social de la riquesa van ser els grans temes de preocupació mundial entre 1970 i 2000. Totes les grans ideologies de la fi del s. XX accepten que la població mundial ha d’acompletar el cicle de la revolució demogràfica i arribar a un estancament de la població. Això s’ha d’aconseguir sense vulnerar els drets personals a decidir sobre la pròpia descendència o paternitat/maternitat responsable. El que es discuteix són els mètides de control de la natalitat, i no pas la responsabilitat sobre el control.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

206

De moment, es confirma el descens de la fecunditat mundial, que és més accelerat del que preveia l’informe del MIT; per tant, sembla confirmar-se que la transició demogràfica mundial seguirà els passos de la transició europea. Però això no significa la fi dels problemes. No s’ha d’oblidar que els conflictes (sobre la terra i el repartiment de recursos) han estat intensos durant la transició europea, i que la seva magnitud ha estat més gran a l’Europa del s. XX, al final de la transició, que el segle anterior. El 1960, Nigèria tenia 35 milions d’habitants i un gran desequilibri entre població i recursos per l’explosió demogràfica. El 1995, amb 111 milions, el desequilibri era de gran magnitud; si al final de la transició arriba a 300 milions, els problemes poden ser apocalíptics. L’informe del MIT reconeixia també que no n’hi havia prou amb una solució tècnica, sinó que cali a redistribuir millor la riquesa; però aquestes recomanacions van passar més desapercebudes.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

207

3. Desenvolupament sostingut i medi ambient El creixement autosostingut és el que combina el creixement econòmic amb el respecte al medi ambient i als recursos. Per tant, evita un col·lapse dels sistema mundial, tan per l’esgotament dels recursos com per la pol·lució. És a dir, el sistema ecològic de la Terra té una capacitat d’autodepuració i de regeneració limitada.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

208

El primer informe del Club de Roma esmentava tots dos factors, malgrat que, durant els primers anys, la polèmica es va centrar en l’esgotament dels recursos probablement perquè va coincidir amb la crisi energètica del 1973. Amb el temps es va posar de manifest la importància del segon, de manera que ara se sap que el col·lapse ecològic arribarà abans que l’esgotament dels recursos. El canvi de mentalitat ha estat positiu, i així ho reconeixen els mateixos autors de l’informe, malgrat que encara no es prenen les mesures globals necessàriesÉs un tot un exemple el DDT. Aquest insecticida –descobert el 1874, tot i que no es va emprar massivament fins els anys 30, i d’una manera generalitzada després de la IIª Guerra Mundial- va eliminar les plagues de puces i polls, mosquits i malures de plantes, etc., però no era biològicament degradable. S’anava acumulant cada vegada més en la cadena tròfica: dels insectes passava als ocells, dels herbívors als carnívors (molts van morir); la pluja el portava als rius, als llacs i a la mar, fins a arribar als humans. La perillositat del producte a llarg termini ja es va fer palesa els anys 50. Els EUA, però, no en van prohibir l’ús fins al 1972, vint anys més tard. En canvi, amb els gasos CFC, que destrueixen la capa d’ozó, la reacció ha estat molt més ràpida. La sensibilitat de l’opinió pública fa que la resposta política sigui cada vegada més ràpida i eficient.

Mesures d’abast mundial Els temes més destacats han estat objecte de conferències i simposis internacionals fins a arribar al nivell més lat: la cimera sobre la Terra celebrada a Rio el juny de 1992, amb representació de les Nacions Unides i dels estats principals. Els punts més importants que s’hi tractaren van ser les mesures per evitar l’escalfament de la Terra, la salvaguarda de la biodiversitat i de les masses forestals, i la creació d’una agència de l’ONU especialitzada en el desenvolupament sostenible. Encara que els acords es van limitar a donar continuïtat a les cimeres, han permès avançar efectivament en diferents punts. Entre els temes es poden destacar: • Els països amb un creixement demogràfic més alt amplien el sòl cultivable a costa de les zones boscoses. Això es va fer d’antuvi a Catalunya, conreant fins a la falda de la muntanya. Ara, el creixement més alt es dona en els països intertropicals, i són la pluviïsilva i el bosc tropical eks que pateixen una reducció més gran. Això posa en perill la diversitat i riquesa biològica de la pluviïsilva com a pulmó terrestre; a més, els conreus inadequats tenen el perill de laterització, és a dir, l’empobriment del sòl, ja que l’erosió (calor, humitat i pluges torrencials) és molt forta i només els minerals de més pes, i en bona part estèrils, no són arrossegats per l’aigua i queden en el sòl. (La laterització es dóna per la ràpida descomposició química del humus i el sòl per la calor i la humitat, i pels efectes físics de les fortes pluges que s’emportaven els materials més lleugers i deixen els minerals pesants.) La desertització i l’avança del desert. Provocats per la deforestació agrícola. Etiòpia, abans de la IIª Guerra Mundial tenia una massa forestal que cobria el 40% del seu territori; ara n’ocupa un 4%. La manca de retenció d’aigua per la

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

209

vegetació i l’erosió i la desertització fa evident la destrucció del medi. A més, aquests països tenen problemes greus de falta de llenya, llur únic combustible per cuinar. En les zones on es fan pous, és important també el procés de salinització de les terres ja que pugen las sals del subsòl per capil·laritat si no es fan desguassos. •

Els aiguamolls són terres fàcilment convertibles en fèrtils regadius i, per tant, molt apreciades com a terres agrícoles. Estan situades en els cursos plans i en les desembocadures dels rius, i al llarg de les costes. Són terres d’una gran diversitat biològica, i les que queden tenen un paper decisiu en la supervivència de moltes espècies, sobretot les aus migratòries.
Delta del río Níger, Nigeria El riu Níger entra a Nigèria procedent del noroest, creua la part occidental del país i desemboca a l’oceà Atlàntic, al sur del país. A prop de la costa, el riu forma un delta amb manglars, llacunes i aiguamolls en una franja que s’estén al llarg d’uns 100 km cap a l’interior. El delta del Níger és el major d’Àfrica, ja que cobreix uns 36.000 km2 de superfície.

La pol·lució atmosfèrica té moltes variants, totes força greus. L’efecte d’hivernacle ja el va descobrir el 1896 un científic suec en comprovar que, quan el diòxid de carboni atrapa prou calor reflectida per la Terra, la temperatura d’aquesta augmenta. Tot i que els models parcials són irrefutables, encara no s’ha pogut verificar el canvi global de la temperatura terrestres a causa d’aquest fenomen. • En cavi, cada dia es descobreixen nous efectes nocius per a la salut humana dels gasos contaminants dels automòvils: monòxid de carboni, plom, ozó, diòxid de nitrogen, etc. Aquest darrer, combinat amb el diòxid de sofre, provoca les pluges àcides, que arruïnen els boscos de les zones temperades industrialitzades d’Europa i Amèrica. L’ozó és altament contaminant en les capes baixes de la troposfera; en canvi, protegeix de les radiacions ultraviolades del sol en les capes més altes de l’estratosfera, ja que les filtra i no les deixa passar. El descobriment de forats en la capa d’ozó es va relacionar de seguida amb l’augment del càncer de pell, i la reacció ha estat es més immediates.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

210

Emissions de ximeneies industrials El diòxid de carboni, de sofre i altres contaminants emesos per les xemeneies de les indústries contribueixen a la contaminació atmosfèrica. El diòxid de carboni contribueix a l’escalfament global, i el diòxid de sofre és la principal causa de la pluja àcida en el nord i est d’Europa i el norest de Nord-amèrica.

Un punt i apart són els anomenat desastres ecològics –com ara els accidents provocats per grans petrolers i els incendis dels pous de Kuwait; la bolcada d’un camió amb gas explosiu que va incendiar un càmping a Alcanar (Montsià); fuites de gasos en fàbriques del Japó i l’Índia (1984, Bhopal, 2500 morts i 250.000 hospitalitzats), etc.- i les mesures de seguretat que cal prendre per evitar-los. • El risc nuclear també demana un tractament a part. La radioactivitat és mortal a partir de certes dosis i la seva pervivència al llarg del temps pot abastar diverses generacions. Per tant, les petites emissions i dosis poden acumular-se i fer efecte amb retard, però igualment amb perjudici. Els perills més grans són però, les centrals nuclears termoelèctriques. La primera planta s’inaugurà als EUA el 1951. L’optimisme respecte a l’ús pacífic de l’energia nuclear era enorme. El 1979 hi va haver el primer gran ensurt en una central nuclear: una planta de There Mile Island (EUA) va tenir un accident en què el reactor va estar a punt d’explotar. El 1986, l’accident de Txernobil va provocar un gran nombre de ferits i una alta contaminació a l’Europa de l’Est. El 1989 un incendia a Vandellòs I obligà a tancar la central. El perill de la contaminació atmosfèrica provocada pels accidents, com també el de les aigües de refrigeració, es
Nuclear de Txernobil. La central d’energia nuclear de Txernobil, localitzada a Ucraïna, patí el 1986 el pitjor accident nuclear de la història. Després es va construir molt ràpidament un sarcòfag de ciment i acer, que apareix en el centre de la imatge, per contenir els detritus radioactius del reactor Nº 4. La figura no s’ha pogut segellar hermèticament en cap moment i es dubta de la seva eficàcia a llarg termini.

complica amb el problema dels residus radiactius no reciclables, que tenen molts anys de vida, segurament més que les instal·lacions o contenidors que els guarden.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

211

Una resposta ecològica malgrat que limitada • Els progressos que s’ha fet en la protecció activa del medi ambient: l’establiment de parcs i reserves naturals. El primer del món (1872) va ser el famós Yellowstone (EUA); una d eles últimes fites (1991) va ser l’acord internacional que protegeix l’Antàrtida de l’explotació de recursos i del turisme. També cal tenir present el control establert sobre la captura i el comerç de les espècies protegides, tant d’animals com de vegetals. • El desenvolupament de tècniques industrials ecològiques dedicades al reciclatge, la depuració i l’estalvi energètic, que substitueixen materials i processos contaminants per altres d’innocus i reciclables.

El canvi d’hàbits dels consumidors, ja que són els únics que poden garantir un creixement autosostingut: estalvi d’aigua, electricitat nuclear només en les hores punta de consum industrial i comercial (mig matí), classificació de les escombraries, recollida de piles en els llocs adients, etc.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

212

3.2. LA UNIÓ EUROPEA: PRINCIPALS PROBLEMES I SOLUCIONS

Parlament Europeu El Parlament Europeu celebra les seves sessions plenàries (com la que mostra la imatge) en la seu d’aquesta institució que es troba en la ciutat francesa d’Estrasburg.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

213

1. El punt de partida
Les generacions joves que van viure el final de llur infantesa els horrors de la Iª Guerra Mundial pensaven que no veurien mai més una altra guerra. Els moviments pacifistes i els que ja propugnaven una unió confederal van quedar abatuts pels esdeveniments històrics. Sense adonar-se’n, es van trobar immersos en una segona guerra encara més esgarrifosa que la primera. La lluita per la llibertat i contra el feixisme no podia soterrar del tot que, en el fons, es tractava també de les velles qüestions nacionalistes. El concepte d’estat-nació havia portat Europa a les cotes més altes de llibertat ciutadana i progrés, però també tenia damunt seu 60 milions de morts. Al final del s. XX esclatà la guerra a Iugoslàvia, conflicte que ha ferit la bona consciència europea, la qual es considerava immune a aquestes barbàries. La recerca de la unitat i la pau a l’Europa occidental es va fer per multitud d’iniciatives privades, culturals i religioses, especialment pel que fa a l’agermanament entre França i Alemanya, després de les tres últimes guerres més sanguinàries. En l’àmbit estatal, hi va haver dues grans vies: • La primera va ser la del Consell d’Europa amb seu a Estrasburg. Actualment comprèn la pràctica totalitat de països europeus, inclosos els nous estats de l’Est, més Xipre i Turquia. El seu Parlament és format per representants dels parlaments dels estats membres. Es basa en l’aplicació dels drets humans i és obert a tots els països democràtics. Va ser un lloc de reunió i discussió forjador de l’opinió pública democràtica i pacífica, més que no pas d’actuacions i iniciatives pràctiques. La segona va ser la via de la Unió Europea (UE) actual, que va seguir un camí invers: econòmic i eclèctic, basat en mesures concretes i limitades, però realistes.

Els principis ideològics eren els mínims de les llibertats democràtiques i de justícia social, i comuns a aquestes, els quals ja es van definir en el tractat fundacional de Roma. La base d’actuació era arribar a un acord sobre unes regles conjuntes i tenir un organisme comú que vetllés pels acords. Va començar pel carbó i l’acer i va ampliar-se la seva actuació capo a un mercat comú fins arribar a la Unió Europea actual. La seu principal resideix a Brussel·les on resideix la Comissió, semblant a un consell de secretaris ministerials que representa el poder executiu. Aquesta, però, té la màxima expressió en el Consell Europeu, que és la reunió dels caps d’estat dels països membres o dels ministres que ells designen. El Parlament és elegit per sufragi universal i aprova el pressupost, però encara té molts pocs poders, per bé que crea lleis i elabora informes. Aquest camí, que semblava menys pretensiós i s’albirava lents, ha estat el que ha aconseguit de moment arribar més lluny. Avui dia, en els moments més optimistes, és prevista la formació d’un estat federal europeu o, si més no, la constitució d’un gran mercat.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

214

UNIÓ EUROPEA

Data última modificació: 04-06-96

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

215

GÈNESI DE LA UNIÓ EUROPEA

1952 EU-6

1973 EU-9

1981 EU-10

1986 EU-12

1990 EU-12

1995 EU-15

Fundada per sis estats, Bèlgica, Alemanya, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos, la Comunitat Europea es va anar ampliant: Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit el 1973, a Grècia el 1981 i a Espanya i Portugal el 1986. El 1990, acollí a els nous Länder de l’est d’Alemanya. El 1992, els estats membres decidiren crear entre sí la Unió Europea, que, el 1995, es va ampliar a Àustria, Finlàndia i Suècia.

2. L’estructuració interna A l’Europa dels anys 60, la CEE era en plena expansió industrial i elaborà una política dirigida al sector més feble: l’agrari. Posà en marxa una política de preus mínims amb vista a assegurar rendes per als agricultors i aconseguir l’autoproveiment. Els dos objectius s’acompliren amb escreix i a mitjan anys 70 el problema van ser els excedents. A partir de la crisi del 1973, van començar a tenir preferència altres polítiques com els desequilibris regionals, als quals es dedicà un fons especial. També hi ha fons específics, com els de reestructuració i reindustrialització, reconversió professional, reconstrucció rural i renovació urbana. Els últims anys també s’ha impulsat la recerca i el desenvolupament autosostingut. Un capítols molt important són les estructures bàsiques europees: xarxa de gas, comunicacions terrestres, trens de gran velocitat, etc.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

216

3. Estats, regions i ciutadans El protagonisme de la UR ha estat dels estats membres, que van perdent pes per passarlo a les regions i els ciutadans. El Parlament europeu té cada cop més importància i les noves generacions d’europeus podran estudiar, treballar o divertir-se a qualsevol estat de la Unió. El programa d’intercanvi d’estudiants Erasmus, per exemple, ha tingut molt èxit. Però també la nova Europa és l’Europa dels pobles, tinguin o no estat. Les nacions europees han reclamat més protagonisme i respecte envers la diversitat. Des de Lituània fins a Gal·les, han anat apareixent parlaments sobirans o autònoms. La sobirania, que rau en el ciutadà, cada cop està institucionalment més compartida i prop seu. El poder de les regions a Europa se sustenta en quatre criteris: • La personalitat política i cultural. Depèn del grau d’autonomia i sobirania de les seves institucions: Parlament, govern, tribunals de justícia, dret consuetudinari, etc. El fet cultural té un suport importantíssim en la llengua i la història, com també en el folklore, la mitologia, l’urbanisme i l’habitatge, la gastronomia, etc. La riquesa de la regió, en combinació amb el punt anterior, dóna una posició relativa dins el conjunt. Cal tenir en compte també el pes que pot tenir una gran àrea urbana com a integradora de la regió. La polarització, és a dir, el lloc (jerarquia) que ocupa dins la xarxa urbana europea i la distància respecte d’altres metròpolis.

• •

4. La Unió Europea i la resta d’Europa El nou repte que té Europa és la integració dels països de l’Est, amb una renda molt per sota de la mitjana de la UE. A més, sembla que ja s’han consagrat dos grups: els 11 països decidits a la unió política, que compartiran la moneda, i els que només volen un mercat sense fronteres (la Gran Bretanya i Suècia que ja havien entrat abans a l’EFTA, una zona de lliure canvi). Cal decidir com s’hi integren els nous membres. La negativa que s’ha donat a les pretensions de Turquia ha decebut a aquest país. Turquia està situada geogràficament i cultural en una cruïlla de civilitzacions i és l’avançada dels estats islàmics laics i oberts a Occident, però té problemes interns i externs, com l’ocupació militar de la meitat de Xipre, la situació dels pobles kurd i armeni, etc.

L’ampliació a l’Est

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

217

5. La Unió Europea i l’ajuda al desenvolupament La Unió Europea és la principal font per finançar el desenvolupament dels pobles. Divideix l’ajuda per sectors i institucions i organismes, segons la seva emergència. Actua moltes vegades finançant treballs concrets de les ONG. Quant a la política estructural amb els països en vies de desenvolupament, destaquen el conveni de Lomé (Togo), que regulen el preu de 48 productes agrícoles i d’alguns dels minerals més importants que exporten aquests països. Els preus són negociats entre les dues parts i asseguren un preu mínim d’exportació, amb un sistema de compensacions similar al que va tenir tant d’èxit en l’agricultura europea. Els convenis associen les excolònies d’Àfrica (pràcticament tota l’Àfrica subsahariana, excepte Sud-àfrica), elm Carib i el Pacífic. L’últim conveni, Lomé IV, ha ampliat la cobertura i té una durada llarga (1990-2000); la Unió Europea hi ha destinat un fons de 12.000 milions d’euros.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

218

3.3. LA SITUACIÓ DELS PAÏSOS DEL TERCER MÓN. LA DEPENDÈNCIA ECONÒMICA I LA DIVISIÓ INTERNACIONAL DEL TREBALL

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

219

1. Una economia dual Les colònies van aconseguir la independència enmig de la guerra freda i la divisió del món en blocs. No eren les condicions ideals per a la majoria de països en vies de desenvolupament, escenari de l’enfrontament latent entre les dues grans potències. Aquests països vivien també la revolució demogràfica amb una gran intensitat, ja que en un període de 50 anys havien experimentat un creixement que a Europa n’havia durat 200. L’objectiu final sembla clar: el desenvolupament sostenible. Per a aquests països té un significat doble: el creixement ha de ser autònom, en la mesura en què les economies globals ho poden ser, i ecològicament compatible amb un desenvolupament a gran escala. D’una banda, hi havia l’economia tradicional, generalment basada en l’agricultura i la ramaderia d’autoconsum. La majoria de la població pertanyia al món rural i produïa molt pocs excedents, que en tot cas eren consumits pels mercats comarcals. La gent es concentrava en les ciutats importants i es dedicava a l’artesania i al comerç; a més, hi havia funcionaris colonials, empleats de serveis, autoritats polítiques i religioses, etc., i també el nucli d’europeus o estrangers immigrants a l’excolònia, que vivien en barris residencials apart, i els obrers indígenes, que treballaven en tallers, ports d’embarcaments de mercaderies, ferrocarrils, etc.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

220

Conreu del te, Kènia Aquests agricultors keniates atenen camps de te, un dels principals conreus comercials del país. El te i altres conreus creixen bé en els fèrtils sòls de les terres altes del suroest de Kènia. Malgrat que la majoria dels grangers keniates només compten amb aproximadament 1 ha de superfície, algunes grans hisendes arriben a les 2.000 ha que produeixen te i cafè. L’agricultura domina l’economia de Kènia, que suposa més del 25% de la producció econòmica del país.

2. Societats basades en estructures de parentiu més que en relacions socials Els lligams entre les persones s’establien no pas com a ciutadans anònims (cadascú amb el seu dret), sinó entre persones concretes que tenien una relació de parentiu molt estreta. Així, una persona pertanyia a una família d’un llinatge determinat, el qual pertanyia a un clan, i aquest a una tribu, la qual era d’una ètnia concreta. Aquests lligams tradicionals poden ser molt forts i importants per als indígenes que no pas el sistema democràtic o laboral que havien dut els europeus i els havien deixat com a herència. Això pot explicar els enfrontaments entre els pobles pastors (tutsi, massai, nuer) i els d’agricultors (hutus...). De fet, les fronteres colonials no respectaven les fronteres ètniques, com tampoc no les havien respectades al continent europeu les monarquies absolutes. En establir estats-nació a les colònies, es van reproduir molts enfrontaments similars als que va viure Europa durant els s. XIX i XX, però amb l’agreujant que els pobles de les colònies no havien superat l’organització tribal. En la història d’Occident, per trobar clans i tribus cal remuntar-se als pobles germànics que van envair l’Imperi romà, o a les gens de l’antiga Roma. No és estrany doncs, que les fraccions tribals i ètniques es barregessin amb partits polítics. Les societats orientals podien estructurar-se en castes o dividir-se en grups religiosos antagònics i enfrontats. Molts encara creuen, com els europeus del s. XVII, que la societat civil s’ha d’ordenar d’acord amb un codi religiós i no basant-se en una convivència en llibertat.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

221

Altres països, com els d’Amèrica Llatina, tenen unes estructures agràries i de propietats obsoletes, basades en les grans hisendes de la conquesta. Els pagesos reclamaven una reforma agrària més equitativa, tal com havia passat a Europa, però els terratinents mantenien una posició dura i opressora.

3. Divisió de blocs i armament La divisió de blocs va fer que cada potència armés les diferents països de cada bàndol. Això allargà els conflictes i arruïnà les economies de molts d’aquests països, perquè l’armament es cobrava d’una manera o d’una altra, encara que fos emprant la corrupció. Les ajudes econòmiques tenien dos factors importants: a) crear un aliat polític militar a la zona; i b) establir un sistema de poder per exportar, ja que les ajudes es condicionaven a la compra de determinades quantitats i productes dels “país generós”. La corrupció sorgia en aquestes transaccions. Moltes vegades els productes es pagaven a un preu molt més alt del real, i els funcionaris que controlaven tot això cobraven comissions importants. Els dos blocs tenien una cosa en comú: llevat dels ajuts estrictament d’assistència militar, calia pagar les importacions; això es feia amb divises que depenien d eles exportacions que feia cada país. Com que no eren països industrialitzats, només podien exportar aliments i primeres matèries.

4. Monoexportació de les colònies Les exportacions de productes primaris havien de finançar les importacions. Les empreses de les potències colonials extreien de cada colònia, o hi elaboraven, el producte o els productes que podien ser més rendibles per a la metròpoli, més que no pas per a la colònia, de manera que hi va haver un veritable especialització. Moltes colònies eren monoexportadores, és a dir, exportaven majoritàriament un o dos productes per obtenir divises. Els governs autònoms, per poder industrialitzar els país, van potenciar les exportacions dels productes colonials. L’efecte en el mercat mundial va ser contraproduent: com que anava pujant l’oferta de les primeres matèries, els preus s’anaven abaixant o almenys tenien tendència a la baixa. En conclusió, els nous països cada cop havien de produir més per poder importar la mateixa quantitat. Només els països més rics i amb recursos diferents van poder intensificar llurs exportacions, però aquesta era una tasca molt lenta als països amb un nivell baix d’instrucció i preparació. La situació es va fer insostenible cap els anys 60, per diferents motius:

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

222

a) els preus del s productes industrials que havien d’importar les excolònies s’apujaven en lloc d’abaixar-se, ja que en el neocapitalisme, l’augment del consum (demanda) tendeix a fer pujar els preus. Per tant, la relació d’intercanvi, és a dir, la diferència entre l’augment dels preus de l’exportació i els d’importació, cada cop era més desfavorable per a les excolònies; b) com que la mortalitat baixà ràpidament (per la introducció de la higiene, vacunes, llet en pols per als infants, antibiòtics, etc., que aportaven les agències d’ajuda internacional), la població va créixer a un ritme molt alt, i es doblava en una generació. Però el creixement econòmic continuava essent inferior. Per tant, la relació entre població i recursos es deteriorà encara més; i

c) pagesos i governs destinaven les millors terres als conreus dels productes que s’exportaven, i les terres marginals als cultius per a l’alimentació pròpia. El creixement econòmic no es va traduir doncs, en un augment de la riquesa general, sinó només dels grups vinculats a l’exportació. Al llarg dels anys 60 i 70, la producció va caure en picat, ja que les terres marginals es van esgotar i el clima va ser advers. Moltes persones van morir de desnutrició i de fam, especialment en els països del Sahel. Altres països van arruïnar-se en caure el preu del seu producte de monoexportació.
Cafetar Els grans de cafè s’assequen, en primer pla, en aquest cafetar de l’estat brasiler de Minas Gerais. Brasil produeix quasi una quarta part de la producció mundial de cafè.

5. Creació de la Conferencia de les Nacions Unides per al comerç i el desenvolupament (CNUCED) (1964) Els primers anys també va ser coneguda per les sigles angleses UNCTAD. Actualment, té una seu permanent a Ginebra, i des de la seva creació, s’han realitzat diverses en diverses parts del món. Es va crear per les pressions dels països en via de desenvolupament, que creien que el GATT afavoria exclusivament els problemes del comerç dels països industrialitzats, amb una relació d’intercanvi favorable.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

223

Les diverses conferències de la CNUCED van fer palesos els problemes comuns d’aquests països, com també la manera de solucionar-los i van denunciar la injustícia del comerç: a) es va constatar que molts d’aquests països eren a l’hemisferi sud i que llurs productes tenien un sobrecost de transport molt gran; b) les fluctuacions de preu del mercat internacional castigaven les economies més dèbils, perquè eren “poc elàstiques”, és a dir, els costava canviar per produir el que es venia car i reduir la producció del que havia baixat de preu. Contra tot això es va proposar: • crear estocs de reserva per amortitzar les fluctuacions. Amb l’aportació d’una quota d’exportacions. • Aconseguir avantatges aranzelaris per a les seves exportacions i posar aranzels a les importacions de productes industrials, és a dir, invertir la situació que s’havia donat fins aleshores. Per això, feia falta que les ajudes al desenvolupament no fossin bilaterals, és a dir entre dos països, ni condicionades a unes determinades compres, sinó de lliure disposició. Per garantir aquest sistema, es va proposar crear un fons d’ajuda al desenvolupament (aportació d’un 1% del PIB dels països industrialitzats). Aquest objectius s’han aconseguit d’una manera molt limitada (hi ha un fons de cereals). Únicament els països escandinaus, amb governs socialdemòcrates, van aportar el percentatge aprovat i la Unió Europea, amb el conveni de Lomé (1975-1989), va acceptar negociar els preus agraris mínims i garantits amb aranzels preferencials a les excolònies. Aquesta política de garantir uns preus mínims és la que demanen amb més força els països del sud, ja que els dóna una certa estabilitat. 6. La crisi del petroli, la puja del dòlar i el desenvolupament Els anys 70 va augmentar el preu de les primeres matèries, cosa que enfonsà encara més els països més pobres. Efectivament, a partir del 1971 va començar a pujar el preu de les primeres matèries: semblava que el mercat girava d’acord amb els interessos del Tercer Món i dels països més bel·ligerants. Això arribà al màxim el 1973, el mateix any del cop d’estat contra Allende i l’any en que es van disparar els preus del petroli. Com va reaccionar el mercat internacional? Es van produir una sèrie de reaccions en cadena. 1. La crisi del petroli només va afavorir els exportadors. Ells van ser els privilegiats, perquè van obtenir una quantitat de dòlars tan gran i de cop, que difícilment van poder-la digerir; és a dir, no tenien elaborats plans de desenvolupament. Els van fer a corre-cuita i sense programació, enmig d’un optimisme exagerat. Com si aquesta situació hagués de durar per sempre, es van comprometre amb crèdits i bancs per al finançament addicional. 2. La factura de l’energia es menjava la majoria de divises dels països en via de desenvolupament que no tenien petroli i l’havien d’importar. Van haver de frenar els seus plans de desenvolupament o demanar crèdits. Únicament una part dels beneficis dels països exportadors de petroli (petrodòlars) es va dedicar a crèdits per al desenvolupament de tercers països.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

224

3. Molts països que no tenien primeres matèries estratègiques, ni minerals o metalls d’alt valor (urani, coure, bauxita per a l’alumini, diamants, etc.), i eren lluny dels països industrialitzats per poder subministrar a bon preu els productes agraris de llurs plantacions, van quedar absolutament despenjats de l’economia mundial. Aquest països es trobaven ubicats sobretot en la zona del Sahel. 4. Els països industrialitzats van reaccionar de dues maneres: • • d’una banda, van apujar els preus. Tècnicament, es diu que van “repercutir l’augment de l’energia en el preu final del producte”; per tant, els productes industrials també van augmentar de preu; d’altra banda, iniciaren una política activa de substitució del petroli per altres fonts energètiques (carbó, energia nuclear, gas), d’estalvi energètic (millorar l’eficiència de motors) i de recerca i aprofitament de nous jaciments (mar del Nord, sud-est asiàtic, etc.), de manera que hi va haver una sobreabundància de petroli, cosa que va fer que els preus del cru es normalitzessin. Els preus van ser constants una altra vegada, com abans de la crisis. Tot i això, els canvis havien estat profunds.

5. L’augment del valor del dòlar va duplicar el deute dels països del Tercer Món. De fet, hi va haver un augment generalitzat, però el problema greu va ser per als països que no tenien una divisa prou forta davant del dòlar. Els motius d’aquesta puja van ser la demanda de dòlars a causa de la pujada general de preus i la política monetària dels EUA. Aquí es va produir un altre efecte dòmino terrible. 6. De la nit al dia, la majoria del països es van trobar arruïnats. El deute s’havia fet tan gran que era impossible tronar-lo. La moneda d’aquests països s’enfonsà i s’arribà inflacions galopants que recordaven les d’Alemanya dels anys 20. 7. Això afectà dos grups de països: els que, amb el petroli, havien grans plans de desenvolupament i s’havien endeutat d’acord amb les bones perspectives (Mèxic, Veneçuela, Nigèria, Algèria, etc.), i ara quedaven atrapats, tot i que encara tenien recursos; i els que, amb menys recursos, s’havien llançat a una política de creixement ràpid, emprant capital exterior en forma de crèdits a l’estat, o a través de les empreses del país, sucursals o no de les estrangeres, que havien demanant crèdits per expandir-se (el Brasil, Egipte, etc.). Finalment, hi havia els més despenjats de tots, que ja estaven arruïnats per la situació del petroli i que ara es trobaven en un pou sense fons, i alguns fins i tot immersos en un guerra civil (el Sudan, Somàlia, Etiòpia, etc.). El clam internacional va ser que calia renegociar el deute. Aquest paper pertocava al Banc Mundial i al Fons Monetari Internacional (FMI). Tanmateix, un cop acabat el problema dels blocs, s’ha reorientat la seva política: es donen crèdits amb criteri d’eficàcia econòmica i es demanen mesures concretes per lluitar contra la corrupció. (Un dels exemples, tot i que no pas dels més clars, és Indonèsia).

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

225

Producció de petroli a Veneçuela La indústria petroliera de Veneçuela, nacionalitzada pel govern del país el 1976, està altament mecanitzada. La producció de petroli cru i refinat impulsa l’economia nacional i suposa quasi el 80% dels ingressos del país per exportació.

7. Nous índexs contra velles dicotomies La Conferència de la UNCTAD va demanar oficialment que els països subdesenvolupats es denominessin en via de desenvolupament, perquè no acceptaven que el subdesenvolupament fos un estat permanent o natural. Els més radicals defensaven que la situació era fruit precisament de la colonització dels països desenvolupats, però tothom estava d’acord que tots aquests països volien sortir-ne i que només es podia acceptar com una situació transitòria. Quan realment es va entendre que aquests països –molts situats a l’hemisferi sudtenien, a més, un sobrecost en el transport per la seva situació allunyada o perifèrica dels grans centres de producció i consum, es van difondre les denominacions de països de la perifèria econòmica –en contraposició amb els del centre de decisions econòmiques-, o del sud –en contraposició amb el nord desenvolupat. Cal tenir present, però, que l’equador econòmic se situa a la Mediterrània, a Euràsia i al riu Colorado (Mèxic). Aquestes categories són dicotòmiques i, com a tals, van molt bé per separar i veure contrastos, però no són gaire adequades per matisar i veure possible viaranys de sortida. Per tant, servien per desvetllar el sentiment de superioritat i compassió dels països rics, més que no pas la solidaritat, perquè aquesta comença precisament per l’interès a conèixer a qui es vol ajudar. Generalment, s’empraven indicadors socioeconòmics com el PIB per càpita, taxa de natalitat, mortalitat infantil, alfabetització, situació de la dona, etc., per veure els contrastos entre dos grups. Cada vegada, però, eren grups diferents, i com més grans eren els contrastos millor esqueia l’explicació. Però, en realitat hi ha països amb un PNB per càpita molt alt, com Kuwait –27è del rànquing mundial el 1995-, però amb una taxa d’escolarització juvenil el 53% i d’altres com l’Argentina, amb un PNB baix –56è del mateix rànquing-, però amb una taxa d’escolarització del 80%. 8. L’Índex de Desenvolupament Humà Per tal de resoldre el problema del punt anterior, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), vinculat a les conferències de l’ONU esmentades

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

226

anteriorment, elabora des del 1990 l’índex de desenvolupament humà (IDH), compost per quatre indicadors: esperança de vida, alfabetització d’adults, taxa d’escolaritat –combinació de l’ensenyament primari, secundari i superior- i PIB real per habitant o segons el poder adquisitiu. La puntuació màxima de l’índex és 1. També és interessant veure la situació en el rànquing. El mateix PNUD divideix el rànquing en tres grups: alt, mitjà i baix. A més, per evitar les dicotomies anteriors, fa una classificació quadripartida. La imatge que l’IDH dóna del món és menys catastrofista i mostra els desequilibris o avantatges interns que eren alguns països, sobretot si es té en compte un seguit d’indicadors. Així, es pot veure com el antics països de l’URSS es distingeixen per llur inversió en educació, mentre que alguns països rics presenten una taxa més baixa. Aquest és el cas del Kuwait, per exemple. Probablement es degui al fet que la dona gairebé no participa en l’ensenyament secundari i superior. Per això es calcula l’IDG, perquè es pugui comprovar si hi ha discriminació per motius de sexe. Les distàncies més grans es troben en educació, mentre que l’esperança de vida s’ha equilibrat força, encara cal avançar en el camp de l’ensenyament. Aquesta pot ser la clau per millorar els ingressos econòmics i també el nivell higiènic i sanitari. Posar fi al còlera és fàcil i barat: es tracta de fer bullir l’aigua contaminada o tirar-hi una mica de lleixiu, i rentar-se les mans amb aigua clorada i netejar-hi els aliments crus. I el que és realment difícil i costós és informar al conjunt de la població i crear l’hàbit de fer-ho. També és costosa l’alternativa estructural, és a dir, construir desguassos i facilitar l’abastament d’aigua potable per a tota la població. Però les diferències en el nivell d’educació es troben tant en països on hi ha una tradició cultural secular que afecta diferents generacions –malgrat que hi pugui haver algun reducte social menys integrat en el sistema educatiu-, com en els que no hi ha aquesta tradició universitària secular. Índex de desenvolupament humà (IDH), 1994
Índex de desenvolupament humà Esperança de vida en néixer Taxa d’alfabetització d’adults % PIB real per càpita; paritat del poder adquisitiu Taxa d’escolarització %

Tots els països en via de desenvolupament Països menys avançats Àfrica al sud dels Sàhara Països industrialitzats Total mundial (mitjana )

0,576

62

740

2.904

56

0,336

50

48

965

36

0,380 0,764

50 63

56 77

1.377 5.798

42 60

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

227

Cursos d’alfabetització per a adults L’analfabetisme està més estès en els països en via de desenvolupament. En aquests les dones acostumen a tenir menor nivell acadèmic que els homes. Dones tanzanes de Kangalore assisteixen a una classe d’alfabetització.

9 . Els desequilibris econòmics i demogràfics Paga la pena recordar les grans dicotomies, perquè en aquestes es basa la distribució del poder real que –agradi o no- condiciona la història. Les set grans potències demogràfiques no industrialitzades representen més de la meitat (50,3%) de la població mundial i tenen un PNB que no arriba al 10%, exactament el 7,1%. Des de la perspectiva inversa, cal constatar que els “set grans” –els primers països industrialitzats- produeixen el 70$% de la riquesa mundial (PNN), i en gaudeixen , emntre que representen únicament el 12% de la població. Tanmateix, cal fugir del tractament de commiseració. Vista amb una perspectiva històrica, la situació pot ser crítica o esperançadora, si es tracta amb rigor. La majoria d’aquestes potències demogràfiques són els països més densament poblats del seu continent o àrea mundial. Les tensions socials que es produeixen en el seu si són una veritable bomba de rellotgeria que pot destruir la pau de la zona i, encara més, l’estabilitat mundial. Són països que, malgrat el seu baix IDH, tenen una civilització tradicional tan antiga com l’occidental, amb centres d’estudis i personal altament qualificat en les millors universitats del món; tenen sectors amb tecnologia gairebé capdavantera, com poden ser els dels satèl·lits de comunicació o el de la tecnologia militar. Destaca en aquest aspecte la península indostànica: la rivalitat oberta i latent entre Pakistan i l’Índia ha provocat una certa escalada armamentística nuclear. Gairebé tot el grup de països menys avançats, amb un índex de desenvolupament per sota de 50, fa referència a països subsaharians. Només 5 són asiàtics: el Iemen, que en part es pot considerar dins del grup del Sahel; Cambodja, arruïnada econòmicament i demogràfica per les llargues i sagnants guerres civils, i els tres països indostànics: el Pakistan, l’Índia i Bangla Desh, que tots junts sumen 1.200 milions (una de cada 5 persones de la Terra). Els països subsaharians són en plena transició demogràfica i tenen un creixement de població altíssim. Els últims anys ja s’ha començat a reduir la fecunditat èr dona (queden pocs països amb una mitjana superior a 7 fills per dona, i la mitjana del

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

228

continent ja se situa per sota dels 6 fills). El ritme de creixement total de la població, però encara augmentarà: les noves parelles tenen més fills que llurs pares, però són gairebé el doble. Aquests són els països que necessiten una ajuda més efectiva. Hi ha dues zones especialment problemàtiques: la del Sahel i l’altiplà dels Grans Llacs. La zona del Sahel és castigada, cada 7 o 10 anys amb sequeres que duren diversos anys. La desforestació ha fet créixer el desert i la població es concentra en llocs on els rendiments agraris són menys dolents. És gairebé impossible pensar en un tipus d’economia que pugui créixer al ritme de la població. La introducció de nous sistemes de rec per degoteig per a la reforestació i de nous cereals biogenèticament adaptats a la sequera és una de les esperances. Algunes nacions han introduït el conreu tropical d’arròs, aprofitant l’estació de pluges i la inundació periòdica d’alguns rius (Níger i Nil sudanès). L’altiplà dels Grans Llacs, que s’estén pel cor d’Àfrica cap el sud de l’equador, contrasta amb la zona anterior per l’abundància de recursos. A més, l’altitud elimina en gran part el perill de la malària que hi ha a les zones equatorials baixes. El seu problema és l’alta densitat de població, que ja està a punt d’esgotar els recursos, llevat que es dugui a terme una reforma agrària que augmenti el rendiment de terres i granges. Alguns països han incrementar esperançadorament el rendiment amb la producció de blat de moro i tubercles. L’economia tradicional agrària del Sahel i l’altiplà és agrícola i ramadera. Generalment hi ha una especialització territorial i ètnica de cada producció. Al Sahel, els pastors estan situat al nord, i són d’origen nilòtic i majoritàriament musulmans, mentre que al sud predominen ètnies negroides amb religions animistes, i posteriorment, cristianes. En els Grans Llacs es troba també aquesta divisió, però sobre un mateix territori, fet que s’ha traduït moltes vegades en el domini directe generalment del grup dels pastors, els quals, encara que minoritaris respecte de la població total, estan permanentment armats i tenen molta mobilitat. En algun territori, els pobles pastors havien organitzat veritables monarquies i el col·lectiu constituïa una autèntica aristocràcia. Malgrat que les lluites han estat freqüents ençà, la implantació de la democràcia com a govern de la majoria ha donat peu a noves represàlies. Actualment, aquesta àrea és la més castigada per la sida, amb un percentatge molt alt d’infecció de la població total (7,4% entre els adults).

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

229

Extracció d’aigua, Malí Una jove treu aigua d’un pou prop d’Iudiou, Malí, en la regió anomenada el Sahel. Aquí, als marges del Sàhara, el delicat equilibri ecològic que permet la vida vegetal es veu alterat amb facilitat per la falta d’aigua i per l’extensió de les explotacions, fet que porta a la pèrdua de vegetació i sols i torna inhabitable el territori.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

230

3.4. EVOLUCIÓ DE LES IDEES POLÍTIQUES I DE L'APLICACIÓ EFECTIVA DELS DRETS HUMANS. EL PAPER DE LES ORGANITZACIONS NO GOVERNAMENTALS. ELS FONAMENTALISMES

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

231

1. Els sistemes polítics democràtics L’Europa occidental i els EUA van ser el bressol dels sistemes democràtics, els quals, tot i que s’inspiren en els mateixos principis fonamentals, poden presentar fórmules diferents (monarquies o repúbliques, sistemes parlamentaris o presidencialistes, estructures unitàries o federalistes, etc.). Als darrers decennis la democràcia s’ha estès per tot el planeta perquè un grup nombrós de països del Tercer Món, sobretot a Amèrica i Àsia han assumit aquest sistema. Les diverses fases de la democratització La democràcia va sorgir com una resposta davant les desigualtats del liberalisme i va reclamar l’extensió de la participació en la vida política per a tos els individus. El sufragi universal masculí, que més endavant es va estendre a les dones, es va convertir en els seu estendard principal. A mesura que la participació política es va anar ampliant, es va començar a reclamar la necessitat de la intervenció de l’estat per millorar les condicions de vida dels més desfavorits. La legislació es va convertir en una via per compensar les desigualtats socials i van començar a sorgir les primeres lleis socials (reducció de la jornada laboral, assegurances de malaltia, escolarització gratuïta, vacances remunerades, ajut les famílies amb menys recursos, assegurança de desocupació, etc.). Això va néixer l’anomenada democràcia social que implica la intervenció de l’estat i, per tant, contradiu alguns dels principis bàsics del liberalisme clàssic. Primera fase Els EUA van ser pioners a l’hora d’implantar el sufragi universal masculí (almenys pel que fa la població blanca) i un bon nombre de països europeus el van promulgar a la fi del s. XIX, però, en molts casos l’escàs poder de decisió atorgat als parlaments (Alemanya) o els fraus electorals (Espanya) no permetien de parlar encara de règims totalment democràtics. La conversió de la democràcia en la forma més generalitzada de govern a Europa és un fenomen gradual que es va desenvolupar en diverses fases i que va tenir el primer gran impuls com a conseqüència de la Iª Guerra Mundial. Segona fase El 1918 l’esfondrament dels grans imperis i la creació de nous estats va comportar la caiguda d’alguns dels règims més autoritaris d’Europa. Es van construir noves repúbliques que van establir règims democràtics, i algunes velles monarquies van canviar de manera dràstica les lleis electorals i els sistemes de govern. Però aquest impuls democràtic aviat es va veure que seria perible a causa de la crisi econòmica i social que es va estendre durant la dècada del 1930. Els sistemes autoritaris van anar guanyant terres un altre cop, mentre que les democràcies es van debilitar. Tercera fase El restabliment dels sistemes democràtics després de les derrotes de l’Eix el 1945, va semblar que inaugurava una nova fase democratitzadora com la que havia tingut lloc en acabar la Iª Guerra Mundial. Però la guerra freda ho va impedir. Es van establir règims democràtics duradors a només quatre països: Grècia, Alemanya, Itàlia i Àustria. Per la seva banda, Espanya i Portugal que no havien participat a la conflagració, van quedar sota règims dictatorials.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

232

Quarta fase Va caldre esperar fins la meitat de la dècada del 1970 per veure caure les darreres dictadures de l’Europa occidental (Portugal, Grècia i Espanya). L’èxit de les transicions democràtiques a aquests països del sud d’Europa es va fer sentir de manera profunda a l’Amèrica Llatina. La dècada del 1980 i l’inici de la següent van portar la desaparició de les dictadures militars i el restabliment de la democràcia a molts països de l’Amèrica del Sud i Central (Argentina, Paraguai, Uruguai, Xile, Nicaragua, El Salvador, Guatemala). Cinquena fase També, la democràcia liberal es va imposar a la popular a l’Europa de l’Est a la fi de la dècada del 1980.

2. Les diverses fórmules de la democràcia liberal Tots els estats democràtics del món tenen llur origen històric en els principis del liberalisme i de la democràcia i en el respecte dels drets humans. Però les diverses tradicions nacionals, els costums locals i l’herència del passat han fet sorgir una sèrie de diferències que, tot i que no afecten allò que és fonamental, configuren modalitats diferents dins del sistema democràtic. Sistemes parlamentaris i sistemes presidencialistes La majoria dels estats democràtics es poden inscriure en el model de democràcia parlamentària, excepte França, el Japó i els antics dominis britànics (Canadà, Austràlia, etc.). El paper predominant de la vida política el té l’Assemblea de Diputats, escollida per sufragi universal. Aquesta exerceix el poder legislatiu i escull el president del govern. Aquest té el poder executiu i és responsable davant l’Assemblea, de tal manera que, quan perd el seu suport, el govern ha de dimitir. El cap d’estat pot ser un sobirà hereditari o un president escollit, però en tots dos casos només assumeixen la representació oficial de l’estat i no són responsables davant la Cambra de Diputats. En general, el cap d’estat és l’encarregat de nomenar president de govern el líder del partit que ha obtingut la majoria dels vots de l’Assemblea de Diputats. La preponderància del Parlament atorga als partits polítics un paper de primer ordre en la vida política del país. Elaboren les llistes de de les candidatures a l’Assemblea i organitzaren el grup parlamentari una vegada han estat escollits els diputats. Els EUA presenten un tipus de democràcia presidencialista. El poder executiu és a mans d’un president elegit per sufragi universal cada 4 anys, que es també cap d’estat i president del govern. El president té molts poders i nomena una Administració formada per secretaris (ministres) que només són responsables davant d’ell i que només ell pot destituir. El poder legislatiu és a mans d’un Congrés amb dues cambres: la Cambra de Representants, que es renova cada 2 anys, amb un nombre de representants de cada estat escollits proporcionalment a la població, i el Senat, del qual cada 2 anus es renova 1/3, a raó de 2 senadors per estat. Els dos poders (executiu i legislatiu) es necessiten l’un a l’altre per poder governar i en la pràctica quotidiana, el Congrés controla la política del president per mitjà de la votació anual del pressupost. El president pot vetar una llei votada pel Congrés, però no

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

233

està facultat per dissoldre’l. El Congrés pot derogar una llei sempre que aconsegueixi una majoria de 2/3 , però no pot destituir el president. Només en casos d’extrema gravetat, por aplicar el procediment anomenat “impeachment” i destituir-lo. Per evitar aquest procediment el president Nixon va dimitir arran de l’escàndol de l’espionatge dels seus opositors polítics, conegut com el cas Watergate. En el cas que triomfi l’impeachment, o que el president dimiteixi o es mori, la successió passa automàticament al vicepresident.
Comitè d’Investigació del Watergate Sam Erwin, el senador nord-americà per Carolina del Nord que a la imatge apareix assegut en el centre, presidí el comitè que investigà el 1972 la violació de la seu central del Partit Demòcrata. Les conclusions del comitè serviren de base per a que s’iniciés un procés judicial destinat a incapacitar en les seves funcions al president republicà Richard Nixon, el qual dimití l’agost de 1974.

Bipartidisme i multipartidisme La majoria dels sistemes democràtics es basen en el multipartidisme. En el ventall de partits democràtics predominants a Europa es poden distingir tres famílies clares: els conservadors, defensors dels drets individuals i partidaris de mantenir l’ordre social i de reduir la intervenció de l’estat; els democratacristians, més defensors de la justícia social, i els socialistes que atorguen a l’estat un paper important com a redistribuidor de la riquesa. El ventall es pot ampliar amb els comunistes, nacionalistes, ecologistes, etc., que solen configurar minories parlamentàries importants. Sovint, quan cap partit no aconsegueix la majoria suficient per garantir l’elecció del presidents del govern, les aliances amb aquestes minories es converteixen en un element vital per a la vida política del país i per al manteniment de l’estabilitat del govern. La democràcia americana com la britànica es configura a partir d’un sistema bipartidista. A la Gran Bretanya són conservadors i laboristes i als EUA, republicans i demòcrates. Els republicans tenen un caràcter més liberal i compten amb el suport del món dels grans negocis, mentre que els demòcrates presenten un programa de caràcter més social, se solen recolzar en els sindicats i les minories ètniques i recullen també part del vot de les classes mitjanes. A diferència de la majoria dels seus homòlegs europeus, els diputats americans no han de seguir cap disciplina de vot al Congrés i el president sovint s’ha de buscar els suports necessaris entre els diputats d’ambdós partits. Aquesta indisciplina explica la importància dels lobbies (grups de pressió) en la vida política nord-americana. Estats unitaris i estats federals Els estats unitaris tenen una organització uniforme en tot el seu territori i prenen les decisions des d’un únic centre polític, són majoritaris a Europa. A més, alguns d’aquest

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

234

estats són molt centralistes, com és le cas de França, on els diversos departaments tenen poques atribucions i és a París on es governa tot l’estat. A les darreres dècades alguns estats de tradició unitària han optat per una organització descentralitzada en la qual es reconeix l’autonomia d’algunes nacionalitats o nacions i se’ls atorga una certa capacitat d’autogovern. És el cas de Bèlgica, de la Gran Bretanya i sobretot de l’estat de les autonomies creat a Espanya a partir de la Constitució del 1978. El model d’estat federal parteix del reconeixement dels diversos estats que l’integren, cadascun dels quals té dret a legislar i a tenir les pròpies institucions El Senat dels EUA polítiques. El poder i les responsabilitats queden repartits entre els diversos estats i el poder federal. Aquest darrer sol ocupar-se de temes de política internacional, defensa i seguretat. Aquest és el cas dels EUA, on els 50 estats que formen la Unió tenen moltes atribucions i a Europa, és el cas d’Alemanya, configurada a través de diversos länder, o de Suïssa que presenta una estructura confederal amb un poder central molt dèbil que es redueix a la coordinació dels diversos cantons. Els sistemes d’escrutini electoral Els diversos sistemes d’escrutini són determinats per les lleis electorals. El mode de districte unipersonal, que es fa servir, per exemple, a Gran Bretanya, és el més simple. El lloc de diputat de cada circumscripció l’obté el candidat que ha aconseguit la majoria relativa en aquell districte. Aquest sistema afavoreix, sens dubte, el bipartidisme, ja que són els dos grans partits majoritaris els que aconsegueixen obtenir les majories relatives. L’escrutini proporcional és el més estès i permet que els partits minoritaris siguin presents al Parlament. Els electors escullen entre diverses candidatures i cadascuna obté un nombre d’escons proporcional als vots que ha tingut. Això no obstant, per poder garantir la formació de majories parlamentàries, moltes lleis electorals han introduït modificacions que beneficien numèricament als partits majoritaris. Hi ha algunes nacions, com Alemanya i Itàlia, que fan servir sistemes electorals mixtos. En la majoria dels sistemes electores es presenten candidatures tancades i elaborades per les direccions dels partits que l’elector ha de votar globalment. Els sistemes polítics en els què s’escull el president de la república presenten formes d’elecció variada. A França els electors voten directament els diversos candidats. Als EUA els electors de cada estat escullen llurs compromissaris que són els encarregats d’elegir el president (sufragi indirecte). A més, hi ha la tradició que cada part celebri unes eleccions primàries per designar el candidat presidencial. Finalment, en uns altres estats, com Itàlia i Alemanya, el president de la república no és escollit directament pels electors, sinó pel Congrés dels Diputats.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

235

Campanya presidencial de Zedillo Aquesta imatge mostra a un multitudinari grup de seguidors de la candidatura presidencial del membre del Partit Revolucionari Institucional (PRI), Ernesto Zedillo, el qual finalment resultà vencedor a les eleccions de 1994, considerades por alguns observadors com les més disputades i netes de la història de Mèxic fins aquell moment.

3. Els problemes de la democràcia Tot i el gran consens que hi ha al voltant de l’opinió que el sistema democràtic avui és el sistema polític més convenient (o menys inconvenient) d’entre tots els que existeixen, no per això s’ha d’oblidar els problemes que aquest ha d’afrontar i superar si vol fer realitat el principi de llibertat i de la igualtat d’oportunitats. Un primer grup de problemes és l’augment de l’abstencionisme entre la ciutadania, perquè el nombre de persones que participen en les eleccions tendeix a disminuir (als EUA, per exemple, vota la meitat de l’electorat). Aquest fenomen va unit a un cert desprestigi social dels partits polítics, als qual s’acusa d’estar controlats per una minoria que imposa els seus criteris, de falta de debat intern i dels excessius casos de corrupció. La rígida disciplina de vot de la majoria dels partits ha fet disminuir la vida parlamentària i els debats han perdut una part de llur funció, perquè el vot és comptabilitzat gairebé per endavant; a més, la importància creixent del poder executiu, la presència de forts grups d‘interès extraparlamentari i l’actuació dels mitjans de comunicació ha menat a un cert afebliment de la institució que simbolitza més bé la democràcia: el parlament. D’altra banda, el cost tan elevat de les campanyes electorals allunya de la pugna política els qui no tenen mitjans econòmics per finançar-les i deixa els partits a mans d’aquells que els han concedit els crèdits o els aboca a utilitzar mètodes de finançament irregular que poden desembocar fàcilment en casos de corrupció. També ha perjudicat la salut de la democràcia el protagonisme dels mitjans de comunicació que són els que canalitzen i configuren l’opinió pública. La guerra entre aquests mitjans ha convertit la legítima oposició política en l’”espectacle de la política”, que garanteix un gran poder a les grans cadenes de televisió, a les revistes i als diaris de gran tiratge. Per augmentar l’audiència no dubten a triar temes escandalosos o a

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

236

presentar xous que no tenen gaire res a veure amb el debat i la confrontació entre programes polítics. D’altra banda, l’existència de poders fàctics, econòmics o polítics que sense estar avalats per cap tipus de mecanisme electoral o de control democràtic, gaudeixen d’una gran influència i de poder de decisió en l’esfera pública (poders financers, grups de pressió, etc.), ha introduït una nova esfera de poder que pot arribar a mediatitzar l’actuació dels partits i de les institucions polítiques. Un segon ordre de problemes té un caire més econòmic i social. Alguns analistes troben que hi ha una contradicció entre els principis igualitaris de la democràcia i la lògica dels sistema capitalista. Denuncien l’oposició entre les necessitats econòmiques del capital, que tendeix a obtenir el benefici màxim i les expectatives democràtiques de la ciutadania que exigeix no només llibertat polítiques, sinó també la consolidació de l’estat del benestar, garantit per la intervenció de l’estat i per la redistribució de la riquesa a partir d’un sistema fiscal progressiu. A més, hi ha qui comença a témer una “crisi fiscal en els estats amb democràcies avançades, pel fet que s’ha arribar al límit de l’augment dels impostos necessari per assegurar una sèrie de serveis públics al conjunt de la nació. El tercer grup de problemes té una caire més social i cultural i es fonamenta en la constatació que els drets democràtics no beneficien de la mateixa manera el conjunt de la població. Cada vegada tenen més força les veus que reivindiquen la regulació d’uns drets específics per a alguns grups minoritaris, com ara les minories nacionals dins d’un estat, les poblacions que han immigrat del Tercer Món o les poblacions indígenes. En nom de la multiculturalitat i de la igualtat de drets entre els habitants d’un mateix estat denuncien la falta de neutralitat cultural de les democràcies i que, en nom dels valors particulars (religió, llengua, cultura, etc.) dels grups hegemònics en un territori determinat, es margina a la pràctica tots aquells que no els comparteixen.

4. Dictadures i drets humans Un cop acabada la IIª Guerra Mundial i com a reacció davant les atrocitats comeses pel nazisme, el respecte als drets humans es va convertir en un tema de gran rellevància en el context internacional. Els drets humans al segle XXI L’any 1948 l’ONU va ratificar una Declaració dels Drets Humans amb l’abstenció de 8 estats: l’URSS i els seus aliats, l’Aràbia Saudita i Sud-àfrica. Malgrat el suport majoritari que va tenir des de que es va proclamar, aviat van sorgir dissidències greus pel que fa al contingut dels drets i a les mesures que calia adoptar per salvaguardar-los. Es va haver d’esperar fins el 1966 perquè s’adoptessin dos pactes: un que es referia als drets civils i polítics i un altre sobre els drets econòmics, socials i culturals. Tots dos van comptar amb la creació d’un comitè encarregat de supervisar-ne el compliment Als diversos estats que havien signat els acords. Al llarg de la seva existència el tema dels drets humans ha estat instrumentalitzat pels interessos particulars dels diversos estats. Durant la Guerra Freda els dos blocs van mantenir discrepàncies sobre el seu contingut i sobre com s’havien d’aplicar. Els estats del bloc occidental defensaven la supremacia dels drets civils i polítics sobre els

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

237

econòmics i socials, mentre que els comunistes posaven l’accent en aquests darrers i denunciaven que, per a les classes desfavorides, les llibertats polítiques eren només una manera d’emmascarar l’explotació econòmica i les desigualtats socials. D’aquesta manera la defensa dels drets humans a les tribunes internacionals es va convertir, més que una defensa real d’aquest drets, en un instrument polític per desequilibrar l’adversari.
Tribunal Europeu de Drets Humans El Tribunal Europeu de Drets Humans, té la seva seu (a la imatge) en la ciutat francesa d’Estrasburg, fou fundat a partir de ser firmada el 4 de novembre de 1950, en el si del Consell d’Europa, la Convenció Europea dels Drets Humans. Els estats signataris d’aquest tractat es comprometien a respectar i protegir els principals drets civils i polítics de l’individu.

Actualment el debat sobre els drets humans gira al voltant de l’anomenat “relativisme cultural”, segons el qual els drets varien en funció dels particularismes nacionals, de la història, de la religió i dels usos i costums culturals de cada poble. Això no obstant, en molts casos la defensa d’aquestes posicions va unida a règims dictatorials, que amaguen darrere aquests postulats una violació flagrant dels respecte més elemental dels drets i les llibertats dels individus. Sembla ser que la idea d’adaptar els drets humans a les diverses cultures i religions particulars té poques possibilitats d’èxit i es defensa que la Declaració s’ha de fonamentar sobre els aspectes que igualen tot ésser humà, independentment de les condicions particulars que tingui. Els règims autoritaris Molts habitants del Tercer Món viuen actualment sota règims polítics no democràtics. Tot i que la majoria de llurs constitucions proclamen l’adhesió a les formes democràtiques, reconeixen la sobirania popular i estan precedides per una declaració de drets, la pràctica política quotidiana s’allunya molt dels seus propòsits teòrics. Sovint les institucions atorguen poders excepcionals a una persona que acaba dominant la vida política de manera autoritària, i en el pitjor dels casos, es converteix en un dictador. La separació de poders deixa de ser una realitat i la independència del poder judicial esdevé una ficció. La violació dels drets humans passa a ser un fet quotidià, com també l’incompliment dels mandats constitucionals. A més , la inestabilitat política és constant i la violència o el joc brut són els mitjans més freqüents usats per aconseguir el poder. Els coips d’estat i el protagonisme de l’exèrcit a la vida política dificulten encara més la possibilitat de consolidar un règim democràtic. No obstant això, es poden establir diferències entre els règims polítics no democràtics. En primer lloc, cal assenyalar aquells en què, tot i que es respecta les regles fonamentals de la democràcia (constitució, partits, eleccions, separació de poders, etc.), la Constitució atorga grans poders a l’executiu (iniciativa en les lleis, ampli dret de veto a

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

238

les lleis elaborades pel parlament, aprovació del pressupost per drecet, poders excepcionals en cas de crisi, etc.). Les prerrogatives del president i del govern són molt àmplies i en contrapartida, el parlament fa un paper molt limitat. Sovint la ficció del joc democràtic es manté gràcies a les eleccions falsejades i a les escasses possibilitats que s’ofereixen a l’oposició perquè les pugui guanyar. A més, les llibertats i els drets públics no sempre estan garantits (dret de reunió, d’expressió, de manifestació, de llibertat de premsa, etc.) i l’oposició és perseguida amb mètodes no democràtics. Aquesta és la situació d’alguns països llatinoamericans i asiàtics. En segon lloc, es troben sistemes polítics basats en un únic partit que exerceix el poder de manera dictatorial i s’han imposat a un bon nombre de països africans i de l’Orient Mitjà. El partit únic es confon amb l’aparell de l’estat, al capdavant del qual hi ha un president que és alhora el cap del partit o del grup oligàrquic establert al poder. En aquest context, la violència és el mitjà de diàleg més freqüent entre el poder i els seus opositors. La creació de guerrilles i moviments armats es converteix en la sortida d’una oposició que no disposa de mitjans per expressar-se ni de garanties democràtiques per exercir el poder. En contraposició, l’estat legitima la violència com l’únic mitjà per garantir la pau i l’estabilitat social. Sovint l’exèrcit ocupa el poder per la força, s’hi instal·la i deixa sense efectivitat les garanties constitucionals, si és que n’hi ha. La violació del drets humans A tot els estats del món es cometen atemptats més o menys flagrants contra els drets humans, però en eles sistemes no democràtics aquestes violacions constitueixen una pràctica més estesa. L’informe de l’any 1996 d’Amnistia Internacional documenta violacions del drets humans a 146 estats del món, sobretot les que fan referència als aspectes següents: • Arbitrarietat i maltractaments. La detenció arbitrària sense judici va afecta més de 100.000 persones que van ser confinades a la presó, sovint en unes condicions deplorables, només per decisió de l’Administració, de la policia o de l’exèrcit i sense que hi hagués cap intervenció de la justícia. Els maltractaments van acompanyar generalment aquestes detencions i en molts casos no es van respectar els principis del dret a una defensa justa. Molts presoners van ser condemnats en uns processos judicials totalment irregulars que no oferien les mínimes garanties de defensa i se’ls imputaven delictes generals (crims contra l’estat, insults a l’Islam). Assassinats i massacres en massa. Les execucions sumàries –sense judici previ-continuen presents a la majoria dels conflictes armats i arriben a afectar a milers de ciutadans que són assassinats pel seu origen ètnic, per la religió que professen o per llur ideologia. Els assassinats en massa de grans contingents de població civil, en què hi ha dones i nens indefensos, han proliferat en nombroses guerres i en els casos de Rwanda i Bòsnia es pot parlar fins i tot de genocidi. La pena de mort continua vigent en la legislació de molts països, àdhuc en règims democràtics. Així, més de 3.700 persones han estat condemnades a mort en 58 països del món, entre les quals hi ha els EUA; i continua sense saber-se on són 140.000 persones “desaparegudes” en 49 nacions al llarg dels darrers anys. El cas dels milers de persones “desaparegudes” duran la dictadura militar argentina durant els anys 80 que se sospita van ser impunement assassinades

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

239

només pel fet d’opsar-se al règim militar, és un cas de violació extrema del drets humans que ha esfereït el món. • El baix nivell de protecció social. A la majoria dels països del Tercer Món no hi ha assegurats els drets econòmics ni socials mínims. Només 80 estats del món han creat una assegurança de malaltia i només els més rics tenen protecció contra l’atur, La feina clandestina il·legal hi és molt estesa i hi ha milions de nens que treballen il·legalment per tot el món. La crisi econòmica mundial ha accelerat la competència ha moltes nacions pobres i els salaris estan baixant per sota del nivell mínim exigible, amb la qual cosa s’hi instal·la la misèria.

5. El paper de les Organitzacions No Governamentals (ONG) Els darrers 30 anys, les ONG han tingut un creixement cada cop més important. La trama de clubs i associacions civils és la base de la societat moderna i democràtica i juntament amb els partits polítics, ha anat augmentat des de començaments del s. XX. Tanmateix, hi ha un fenomen paral·lel de desencantament de les noves generacions envers els partits polítics i d’adhesió a les ONG. Les ONG destaquen per llur universalitat: poden actuar en qualsevol lloc del món; en canvi, els partits polítics són d’àmbit nacional. Però les ONG tenen uns objectius limitats i concrets (balenes, ferits, drets humans, gent sense sostre, racisme) mentre que els partits polítics inventen solucionar tots els problemes de llurs conciutadans. Amb tot, el fenomen nou del creixement de les ONG es pot imputar als motius següents:

1. Convenciment generalitzat que el voluntariat és necessari per solucionar molts dels problemes o gran activitats (catàstrofes naturals, Jocs Olímpics) i que l’estat i la societat no són suficients. 2. Els mitjans de comunicació aprofiten el catastrofisme per vendre millor llur informació. El resultat és una gran sensibilització de l’opinió pública per mitigar, com a mínim, el dolor dels afectats. 3. L’ONU i la Unió Europea contracte les ONG i els paguen perquè apliquin una determianda política, especialment per dur a terme certes operacions en cas

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

240

d’urgència. D’aquesta manera, hi ha hagut una veritable “professionalització de l’ajut d’urgència” en algunes ONG a través dels fons públics; 4. L’increment d’ONG d’ajut al Tercer Món es deu al canvi de nom d’obres missioneres religioses. Actualment s’han reestructurat en primer terme l’acció social en detriment del contingut religiós per aconseguir un millor finançament i cooperació internacional. Potser el cas més important és Medicus Mundi que intenta agrupar i coordinar l’acció dels hospitals de les exmissions catòliques. Com a ONG pot recaptar més fàcilment fons públics estatals i internacionals que, de fet, superen de llarg el 50% dels seus ingressos. El referent laic és Mateges Sense Fronteres. 5. Les campanyes de TV massa sensibleres poden tenir efectes negatius per la mala informació que proporcionen. Això, a la llarga es pot traduir en insensibilització davant els problemes. Per exemple, davant les destrosses dels tifons tropicals, creen la imatge que els governs no fan res per aturar-los, i és veritat. Però el gran públic o sap que, si es paressin els tifons naturals, es paralitzaria bona part de la circulació atmosfèrica, la qual cosa provocaria una catàstrofe encara pitjor. Un error que s’ha comès més un cop és repartir gratuïtament cereals i aliments a tothom i en quantitats abundants, en èpoques de sequera i gana. Efectivament, això soluciona la fam de la sequera aquell any, però també arruïna els pagesos del país, que haurien pogut invertir en sistemes de reg el que esperaven treure amb la venda de la collita. L’arribada massiva de cereals exteriors i de frenc els impedeix de vendre la collita i els desanima a l’hora de fer innovacions en la producció. L’any següent les conseqüències de la sequera són encara pitjors. Gairebé totes les ONG pertanyen als sector terciari i són intermediàries entre els mercats i l’organització administrativa dels poder públics. No poden ocupar el lloc que correspon a les empreses com a estructura de producció d’una nació. El comerç de productes artesanals i artístiques no pot ser mai el substitut d’una autèntica industrialització. Probablement poden fer un seguit de pous per regar les terres i salvar de la sequera una sèrie de poblats, però és difícil imaginar que puguin establir una fàbrica de bombes de rec, manegues i aspersors, o una xarxa de distribució comercial amb un pla coherent d’irrigació d’un país o territori, o un sistema general de vacunació d’una nació contra la malària o prevenció de la sida, etc. Tot i que són modèliques a l’hora de portar un hospital (de vegades, per desgràcia, l’únic del país), no és feina seva establir una xarxa sanitària nacional. S’han creat cooperatives de crèdit per donar préstecs a petites empreses o potenciar iniciatives en el món rural, però no és missió seva erigir-se en el sistema bancari d’un país. Creuar aquests límits i posar-se com a capdavanters del desenvolupament del Tercer Món seria desproporcionat i fals. Només correspon a una mentalitat utòpica i somniadora, o a una voluntat de protagonisme malaltís, o a interessos econòmics soterrats en alguns casos extrems. Per totes aquestes raons, la Unió Europea i altres organismes han elaborat reglaments per controlar els objectius de les ONG i gestionar l’ajut que els donen. No totes les ONG han acceptat bé aquest control. Algunes han llançat famoses campanyes contra organisme internacionals, com ara el Banc Mundial i el FMI i contra la globalització entesa únicament com a extensió del neoliberalisme mundial.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

241

Finalment, cal assenyalar que, en el fons d’aquesta polèmica, es troba la discussió del paper de l’estat i de la iniciativa privada en la solució dels problemes socials fonamentals: sanitat, educació i seguretat social. Moltes ONG qüestionen la gestió de l’estat per eliminar la pobresa i el subdesenvolupament del Tercer Món. Argumenten que la gestió pública és més cara i ineficient i, per tant, exigeixen que l’estat financi les ONG amb diners públics per mitjà dels impostos, o que les donacions o fundacions o ONG desgravin. Els més crítics mantenen que les ONG són contradictòries ja que critiquen l’estat i al mateix temps demanen que les financi. A més, diuen que les ONG, especialment les religioses van tenir durant mil anys la possibilitat de posar fi a l’analfabetisme i a l’assistència sanitària a Europa i no ho van aconseguir. Ni tan sols van aconseguir condemnar l’esclavitud! Mentre que l’estat amb 50 anys ha solucionat tots aquests problemes, malgrat l’oposició de les ONG de l’època.

El Rainbow Warrior, al Moll de la Fusta

Greenpeace denuncia la política mediambiental del Govern espanyol
Greenpeace vol posar en evidència la política mediambiental espanyola. Per això denuncia l’augment del consum energètic i del volum de residus produïts a Espanya. L’organització ecologista ha aprofitat la presidència espanyola a la Unió Europea per demanar millores en la defensa del medi ambient. Greenpeace ha fet aquesta denúncia des del seu vaixell insígnia, el Rainbow Warrior, que aquests dies s’està a Catalunya
Noticia de l’ ONG Greenpeace per Internet (febrer 2002)

6. Els fonamentalismes El procés desacralitzador de la vida moderna ha estat paral·lela al desenvolupament de la civilització occidental. En contrapartida, han renascut les sectes, la majoria de les quals són considerades grups fraudulents i fins i tot perniciosos, ja que Pelegrinació a la Kaaba comporten l’anul·lació sistemàtica de la personalitat. En alguns casos, han acabat amb un suïcidi col·lectiu, com el dels 39 membres de la secta Porta del Cel, que va interpretar com un senyal diví l’arribada del cometa Hale-Bopp el març de 1997.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

242

El món islàmic Té una posició molt difícil. Tradicionalment tolerant, es troba entre uns règims monàrquics, tradicionals. Autoritaris, corruptes i caducs, i uns altres no gaire democràtics, igualment corruptes, però que defensen l’estat laic. Les oposicions polítiques a aquests règims abusen moltes vegades del sentiment religiós minoritari per a la lluita política o per reclamar justícia social, amb una obediència i fe cegues en una lluita armada religiosa alhora. És el que s’anomena fonamentalisme. També, per desgràcia, han continuat els enfrontaments de moviments islàmics amb altres cultures que no són occidentals: al Sudan amb l’Àfrica negra i catòlica i animista del sud, amb els hindús a l’Índia, etc.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

243

3.5. ELS NOUS MOVIMENTS SOCIALS: PACIFISME, ECOLOGISME, FEMINISME I D'ALTRES

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

244

1. Pacifisme Antecedents Malgrat que els moviments organitzats per la pau no es crearen fins el segle XIX, la cerca de formes de prevenir la guerra començà amb l’auge de les ciutats-estat al final de l’edat mitjana. En el s. XIV Dante Alighieri proposà un imperi mundial per acabar amb la guerra; en el s. XV Jordie de Podìbrad, rei de Bohèmia, postulà un parlament internacional; en el s. XVI Enric IV de França defengué una postura similar; en el s. XVII el cuàquer anglès William Penn va escriureUn assaig per a la pau present i futura d’Europa (1694); i en el s. XVIII l’escriptor francès Charles Irénée Castel, conegut com l’Abat de SaintPierre, influí en els lectors del seu temps amb les seves propostes per assegurar la pau perpetua que més tard foren desenvolupades per Immanuel Kant. La primera organització pacifista de la historia fue fundada en Nueva York en 1815 por el comerciant americà David Low Dodge; altra fou organitzada en Massachusetts aquest mateix any pel teòlg Noah Worcester. Ambdues foren incorporades a la Societat Americana per a la Pau fundada pel pacifista William Ladd el 1828. Més avançat el segle s’establiren diverses societats pacifistes en els països europeus. El 1848 el lingüista nord-americà Elihu Burritt fundà la Lliga de la Fraternitat Universal amb filials d’EUA, Gran Bretanya, França i Holanda. No obstant, aquests primers grups idealistes no formularen cap pla específic per prevenir la guerra. Pacifisme contemporani Després de la Iª Guerra Mundial, les esperances de molts pacifistes d’aconseguir una defensa col·lectiva estaven posades en l’acabada de fundar Societat de Nacions. Aquesta organització es trobava no obstant, dèbilment estructurada i no proporcionava cap mitjà efectiu de prevenir la guerra. Cap el 1941, la major part dels països del món estaven immersos en la IIª Guerra Mundial. Aquesta fou seguida tanmateix per la fundació de l’ ONU que posseïa un mecanisme més complex per mantenir la pau. Subsisteixen moltes organitzacions pacifistes internacionals. L’impuls més gran donat al pacifisme contemporani ha estat el desenvolupament i empleo de les armes nuclears a l’acabament de la IIª Guerra Mundial. Enfrontats amb la possibilitat d’una conflagració nuclear total, moltes persones que no s’havien compromès anteriorment s’uniren als pacifistes per aconseguir la prohibició de fabricar armes nuclears, l’atur de las proves d’aquestes armes, i el desarmament de les nacions que les posseïssin. Cap el final de la dècada dels seixanta i començaments de la dels setanta, la guerra en el Surest asiàtic suscità l’oposició de milions de persones a tot el món. Estava clar, no obstant, que la majoria no se haurien oposat a una guerra que consideraren justificada, com fou la IIª Guerra Mundial.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

245

2. Ecologisme: els partits verds Introducció Els partits verds són organitzacions polítiques adherides a un moviment i ideologia amb un punt programàtic essencial: la defensa activa del medi ambient. El color verd ha estat durant molt temps el símbol d’aquests grups ecologistes. Fou utilitzat per primera vegada com nom d’ un partit polític per Die Grünen (Els Verds), el partit verd alemany en la dècada de 1980. La protecció del medi ambient pot considerar-se l’objectiu principal d’aquests activistes, però no l’únic, donat que també mantenen que la consecució d’aquests depèn de que la societat modifiqui el seus principals valors. Aquesta concepció més àmplia del terme ‘verd’ apareix reflectida en el programa electoral que Die Grünen presentà el 1983, les seves bases eren l’ecologia, la democràcia popular, la pau i la justícia social. Els primers partits verds El primer partit que plantejà una qüestió relacionada amb el medi ambient a les urnes fou la United Tasmania Group (UTG, Grup Unit de Tasmània), que es presentà a les eleccions generals d’Austràlia l’abril de 1972. Els membres de l’UTG, indignats per la complicitat que creien que existia entre la resta de partits polítics i la comissió hidroelèctrica respecte als plans per inundar Lake Pedder, arribaren a la conclusió de que la seva única opció era obtenir poder presentant-se als comicis. No obstant, aquesta formació no aconseguí cap escó. A fi de perfilar el programa del grup, el dirigent de la UTG, Richard Jones, va escriure un assaig titulat New Ethics (Nova Ètica) que contenia una doctrina sobre la comunitat i la integritat política, a més de tractar el tema de la protecció mediambiental. Un mes després es constituí a Nova Zelanda el primer partit verd del món, el seu nom era Values (Valors). El primer partit verd europeu es constituí a Gran Bretanya el 1973, inspirat en les formacions verdes de Nova Zelanda i Tasmània. Aquest grup, anomenat originàriament People (Poble) -posteriorment passaria a ser l’Ecology Party (Partit Ecologista) i finalment el Green Party (Partit Verd)-, estava molt influït pel debat sobre los límits del creixement de la dècada de 1960. Aquesta polèmica es centrava en el temor de que un ràpid augment de la població exigís un esforç intolerable a la capacitat finita del planeta per proporcionar recursos i absorbir contaminació. Un dels resultats d’aquesta discussió fou el Programa de Nacions Unides per a el Medi Ambient (PNUMA), creat el 1972 per promoure la presa de consciència internacional sobre els problemes mediambientals mundials. El grupo People va treure les bases del seu programa polític del llibre Blueprint for Survival (Avantprojecte de Supervivència, 1972), en el que s’assenyalava que determinades característiques principals d’una societat podien mantenir-se indefinidament a la vegada que se satisfeia de forma òptima a tots el seus membres. Aquestes característiques eren la interrupció mínima dels processos ecològics; la màxima conservació de materials i l’estalvi d’ energia; creixement de població zero; i un sistema social en el que els individus poguessin disfrutar de les tres primeres condicions, en lloc de sentir-se limitats per elles. Aquests principis es troben en els programes de la majoria del s partits verds actuals i estan molt relacionats amb el concepte de creixement sostenible, definit pel PNUE com “el creixement que millora

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

246

la qualitat de vida dels pobles, sense superar la capacitat del sistema del planeta per mantenir la vida”.

El desenvolupament dels partits verds A mesura que fou augmentant el nombre de ciutadans dels països industrialitzats que experimentava una creixent preocupació per la degradació del medi ambient, els partits verds, especialment els europeus, iniciaren llur principal fase de desenvolupament. El suís Daniel Brélaz passà a ser el primer polític verd elegit per a un Parlament nacional el 1979. Quatre candidats verds varen obtenir escons en el Parlament belga el 1981. Cap d’aquests esdeveniments va tenir una gran repercussió. El 1983, Die Grünen, liderats per la carismàtica Petra Kelly, aconseguí 28 escons en el Bundestag (cambra baixa del Parlament d’Alemanya). A partir d’aquest moment, es considerà als partits verds com una nova força política. Des de llavors han obtingut un nombre considerable d’escons en els governs regionals de molts països, en els parlaments nacionals de 18 estats i en el Parlament Europeu, una de las institucions de la Unió Europea. La Federació de Partits Verds Europeus afirma que existeixen més de 70 partits verds en el món. Malgrat aquests èxits, els verds han tingut que fer front a moltes dificultats. Alguns sistemes electorals discriminen als grups amb poca base electoral. Llurs oponents polítics adoptaren mesures proposades pels verds per recuperar els vots perduts. Donat que aquests han intentat seguir una línia diferent de la de les formacions polítiques tradicionals, manta de vegades no han aconseguit crear organitzacions fortes o perfilar una estratègia política. Tot i aixì,el seu nombre de votants ha augmentat progressivament a Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Irlanda i Suïssa. El març de 1995, el finès Pekka Haavisto fou el primer polític verde que passà a formar part d’un govern nacional en qialitat de ministre de Medi Ambient i Planificació. Dues capitals europees, Dublín (Irlanda) i Roma (Itàlia), votaren a alcaldes verds a mitjans de la dècada de 1990. Els verds han conservat la majoria de llurs escons a Itàlia i Suècia —en aquest cas, els han recuperat—, malgrat l’agitació política. La majoria dels moviments democràtics dels antics països comunistes d’ Europa de l’Est partiren de grups ecologistes. Diversos polítics verds formaren part dels governs de transició d’Europa de l’Est i obtingueren escons. No obstant, les formacions verdes van perdre molts vots quan es van fer patents llurs dificultats per reformar el sistema social i econòmic. Els partits verds també tenen activitat a l’Àfrica i Llatinoamèrica, però únicament el Partit Verd de Brasil, que compta amb àmplia tradició, té representació en el Parlament. Els reptes futurs La política dels verds ha iniciat una nova fase a la dècada de 1990. Els governs estan d’acord amb la seriositat dels problemes mediambientals i la resta de partits polítics han adoptat mesures de creixement sostenible. No hi ha dubte sobre el paper que desenvoluparen les formacions verdes en la inclusió de la defensa del medi ambient en els programes polítics d’altres grups. La legislació

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

247

relativa a l’entorn natural s’ aprova amb mes celeritat quan els partits veres tenen representació parlamentària o formen part dels governs locals. Verds belgues han aconseguit recentment la introducció d’un impost per afavorir el reciclatge de productes. A Alemanya, Anje Volmer, del Die Grünen, ha estat anomenat vicepresident del Bundestag, fet que atorga als verds una major influència sobre l’economia estatal. A mesura que augmenta la inseguretat política i econòmica, disminuïssin les possibilitats de que aquests grups aconsegueixen mantenir llur influència, àdhuc llur presència, en la vida política. La creença de que l’electorat atorgaria el seu vot immediatament als verds si perdia la fe en els partits polítics clàssics ha resultat injustificada tant en los països de l’est com de l’oest d’Europa. Ha començat a emergir a Europa una nova generació de partits que promouen la intolerància i el fanatisme, actituds que sempre prosperen en Manifestació verda temps de crisi. Els experts preveuen que només sobreviuran aquells partits amb capacitat d’oferir alternatives als antics problemes de la política tradicional i a les noves forces dels grups polítics extremistes.

3. Feminisme Després de les guerres i revolucions a Rússia (1917) i Xina (1949), els nous governs comunistes abandonaren el sistema patriarcal de família i recolzaren la igualtat dels sexes i el control de la natalitat. No obstant, a la Unió Soviètica la major part de les treballadores realitzaven treballs mal pagats i estaven escassament representades en el partit i en els consells del govern. Les tècniques de control de natalitat eren poc eficaces i les mares treballadores eren també en gran part responsables de la cura de la llar i dels fills. La Xina, malgrat que fou fidel a les seves idees revolucionàries, mantenia una certa discriminació laboral cap a les dones. No obstant, en la dècada de 1960 el canvi que van patir els patrons demogràfics, econòmics i socials dels països occidentals afavoriren l’aparició d’un feminisme que es centrava en aspectes lligats a la condició sociocultural de la dona. El descens dels índexs de mortalitat infantil, la major esperança de vida i els anticonceptius alliberaren en gran part a la dona de les responsabilitats relatives a la cura dels fills. Tot això juntament amb la inflació (que significava que moltes famílies necessitaven dos salaris) i un índex major de divorcis propiciaren que acudissin al mercat de treball moltes més dones. El moviment feminista qüestionava les institucions socials i els valors morals recolzant-se en determinats estudis científics que suggerien que la major part de les

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

248

diferències entre l’home i la dona no eren biològiques sinó culturals. Moltes dones opinaven que el propi llenguatge, al reflectir en les seves formes el domini de l’home, perpetuava aquest problema. Algunes experimentaren amb nous tipus de relació, inclòs el compartir els rols domèstics. A finals de la dècada de 1960 i principis de la de 1970 les feministes organitzaren grups pro drets de la dona, remarcant molt en la conscienciació (un procés de prova i discussió) de la dona . Els objectius del moviment feminista incloïen igualtat de salari a treball igual, ajut estatal per a la cura dels nens, reconeixement dels drets de les lesbianes, legalització de l’ avortament, una anàlisi profunda dels problemes de la violació, els maltractaments, la discriminació de les dones grans i de minories. Darrerament estan en estudi les implicacions legals de les noves tècniques de reproducció i l’assetjament sexual en el treball. A llarg de la història, el moviment feminista ha aconseguit grans fites. En la majoria dels països la dona pot votar i ocupar càrrecs públics. A molts països la dona, ajudada per la Comissió de les Nacions Unides per a l’ Estatus de la Donar (creada el 1946), ha aconseguit nous drets i un major accés a l’educació i al mercat laboral. No obstant, l’arribada de la industrialització en els països no occidentals ha destruït algunes mesures econòmiques tradicionals favorables a la dona, oferint com a únic empleo el treball mal pagat en fàbriques. Tanmateix, l’aparició del fonamentalisme religiós (per exemple, en el món islàmic) ha produït rebrots de les pràctiques opressives contra la dona. Els moviments feministes en els països en via de desenvolupament han intentat millorar l’estatus social de la dona a través de campanyes contra els codis legals i socials discriminatoris com el purdah (aïllament de dones) a Aràbia i en les societats islàmiques i el sistema de dots a l’Índia, oposant-se a la mutilació genital femenina. A Àfrica, on més de dues terceres parts dels aliments del continent són producïts per dones, s’han adoptat per a elles mesures de formació i preparació en tecnologia agrícola. L’ONU proclamà 1975 com Any Internacional de la Donar, a la vegada que s’iniciava un programa denominat Dècada per la Dona, i el 1975, 1980, 1985 i 1995 s’han celebrat importants conferències mundials.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

249

3.6. EL DESENVOLUPAMENT TÈCNIC I CIENTÍFIC I L'IMPACTE DE LES NOVES TECNOLOGIES. ATUR I TEMPS D'OCI

Sputnik I

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

250

1. Ciència i tècnica Des del s. XVII, moment en que se situa el naixement de la ciència moderna, el progrés científic ha estat continu. Però ha estat al llarg del s. XX que la investigació i l’aplicació tècnica dels coneixements científics s’han desenvolupat a un ritme tan accelerat que han transformat radicalment la vida dels éssers humans. Als darrers 20 anys s’han fet més descobriments que en tota la història de la humanitat i la incorporació de principis tècnics a tecnologies aplicades a la vida quotidiana es produeix a una velocitat incomparable amb el passat. Al s. XX, sobretot a la segona meitat, ha desaparegut la separació que hi havia entre ciència abstracta i l’aplicació tècnica i això ha fet que la investigació científica derivés ràpidament cap a aplicacions pràctiques, primer en camps reduïts i, més endavant, cap a la producció industrial de béns de consum. Així, els progressos científics són cada vegada més a l’origen dels progressos tècnics que constitueixen un dels motors principals del creixement econòmic. A més, la ciència ha ampliat els camps d’investigació. El desenvolupament, per exemple, de l’estadística i de la informàtica ha permès transformar els mètodes de càlcul i d’anàlisi que cada vegada són menys lineals, amb més atenció a la multiplicitat de variables, amb més intervenció d’allò que és aleatori i amb anàlisis complexes. Tot això permet aplicar mètodes científics també a les ciències humanes (demografia, lingüística, estadística aplicada a l’anàlisi sociològica, etc.). 2. Ciència i poder L’extraordinari desenvolupament científic actual no hauria estat possible sense els enormes capitals que s’han destinat a la investigació. Aquests provenen dels centres de poder polític i econòmic. Són els governs I les grans empreses els únics que poden finançar les costoses instal·lacions I els grans equips d’investigació que calen avui en dia per avançar en el camí del descobriment i l’aplicació tècnica de coneixements nous. Des dels inicis de la Revolució Industrial, però especialment després de la IIª Guerra Mundial, els governs i les potències econòmiques van descobrí el gran poder que tenia la ciència. Les investigacions que van dur a construir la bomba atòmica i les aplicacions posteriors de l’energia nuclear han obert un camí en el qual el poder necessita de la ciència i, alhora, aquesta no pot avançar sense els enormes recursos que li proporcionen els governs o les empreses. Aixì, a partir del 1945 els recursos que s’adrecen a la investigació han augmentat d’una manera considerable i poden arribar a ser avui dia als països desenvolupats de l’ordre d’un 2 o 3% del PIB. El gran consum de capitals que requereix la investigació ha accentuat les diferències entre els països i contribueix a marcar la frontera entre els desenvolupament i el subdesenvolupament. Cinc països –EUA, Japó, Alemanya, França i Gran Bretanya- concentren una bona part de les inversions en investigació. La majoria de científics d’arreu del món van cap a aquestes nacions, sobretot cap als EUA, en una veritable “fugida de genis”. Això té unes conseqüències nefastes per als països d’origen que, després d’haver gastat sumes de diners considerables per formar-los, com que no poden destinar prou recursos a la investigació, es veuen privats d’aquests científics, els quals no contribueixen al desenvolupament de llurs nacions i ho fan en països més rics i

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

251

desenvolupats: qualsevol descobriment serà patentat o comercialitzat al país on han estat acollits i no pas al país que els ha format.

Països EUA Japó Alemanya França Regne Unit Espanya

LES DESPESES DESTINADES A LA INVESTIGACIÓ (en % del PIB) 1975 1983 2,32 2,71 1,81 2,36 2,24 2,51 1,79 2,11 2,17 2,24 0,35 0,45

1990 2,79 2,85 2,82 2,39 2,20 0,72

3. Els nous camps d’investigació Els darrers anys hi ha hagut molts avenços I molt diversos en el camp de la investigació; s’han produït bàsicament en els següents àmbits: • En el camp de la biologia, íntimament lligat amb la medicina. Cal destacar les investigacions sobre la cèl·lula, amb el desenvolupament de la microbiologia, que han obert moltes possibilitats a la genètica, amb aplicacions importants a l’agricultura, la indústria i la farmacologia. En aquest mateix camí se senten les investigacions sobre els mecanismes de la transmissió de la vida a partir del descobriment de l’ADN (molècula bàsica de la informació genètica que porten els cromosomes). El progrés de l’embriologia ha fet possible el desenvolupament de Central nuclear de Vandellòs tècniques de fecundació artificial i de manipulació genètica. La línia d’investigació de la física nuclear que es va iniciar amb el descobriment de la desintegració de l’àtom (fissió nuclear), ha estat aplicada per primer cop amb finalitat bèl·liques i després s’ha generalitzat a moltes més aplicacions d’armament. També ha estat aplicada a la producció d’energia (centrals nuclears) i a la medicina. L’electrònica i la informàtica. El descobriment de l’electró el 1895 i, a les primeres dècades del s. XX, de l’emissió i la recepció d’ondes hertzianes van fer

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

252

possible que es pogués transmetre la informació a distancia, primer amb la ràdio i després amb la televisió. Els progressos de la física de l’estat sòlid, accelerats per la IIª Guerra Mundial, van portar a la fabricació en sèrie de component electrònics (1948), aparellis com el radar, els microscopis electrònics i la multitud d’aplicacions dels raigs làser. L’ús dels nous components i sobretot, de circuits integrats o microprocessadors, ha permès la fabricació massiva d’aparells nous d’ús domèstic que en pocs anys han inundat els països desenvolupats (reproductors de cassets i de discos compactes, ordinadors, faxs, telèfons mòbils, etc.). Però el camp on s’ha demostrar millor l’eficàcia que pot tenir l’electrònica és la informàtica. Qualsevol tipus de feina es pot fer més bé i de manera molt més ràpida. Constitueix la innovació científicotècnica que ha transformat d’una manera més evident la societat als països industrialitzats. El 1951 van començar a funcionar les primeres computadores ls EUA que feien 3.000 operacions per segon, el 1964 ja en feien 3 milions. La invenció del microprocesador a la dècada dels 70 va permetre el desenvolupament de la microinformàtica, la gran revolució tecnològica de la dècada dels 80 que va donar lloc a l’aparició de l’ordinador personal i a la introducció generalitzada de la informàtica en la vida quotidiana dels ciutadans (a casa, la feina, l’escola). La seva aplicació a la
Sistema informàtic UNIVAC La primera computadora electrònica comercial, la UNIVAC I, fou també la primera capaç de processar informació numèrica i textual. Dissenyada per J. Presper Eckeret i John Mauchly, la seva empresa s’integrà posteriorment a Remington Rand, la màquina marcà l’inici de l’era informàtica. A la il·lustració es veu una UNIVAC. La computadora central està al fons, i en primer pla es pot veure al pannell de control de supervisió. Remington Rand entregà la seva primera UNIVAC a l’Oficina del Cens dels EUA el 1951.

indústria ha permès la robotització de les maquines, és a dir, la regulació del funcionament de la màquina mitjançant l’ordinador sense la intervenció directa de la força humana. •

La cursa espacial iniciada els anys 50, va portar a la persona a la conquesta de l’espai més enllà de l’atmosfera. Els nord-americans i els soviètics en van ser els protagonistes durant els llargs anys de la Guerra Freda. La seva competència a l’espai traduïa la lluita d’aquestes dues potencies per la supremacia tecnològica i militar del món. El 1957 l’URSS va posar en òrbita el primer satèl·lit artificial, l’Sputnik. L’Explorer, el primer satèl·lit nord-americà va entrar en òrbita l’any següent. El 1961 l’URSS va aconseguir també, fer el primer vol orbital d’un ésser humà, Iuri Gagarin, que va fer la volta a la Terra en una hora i 48 minuts.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

253

Però va ser el nord-americà Neil Amstrong qui el 1969, a bord de l’Apollo XI, va trepitjar per primera vegada la Lluna.
Voyager 2 en la seva aproximació a Urà En aquesta imatge es pot veure l’aproximació final de la nau espacial no tripulada Voyager 2 cap el planeta Urà el 24 de gener de 1986. El Voyager 2 descobrí quatre nous anells i deu noves llunes al voltant d’Urà.

Actualment la investigació espacial s‘orienta cap a la posada en òrbita de satèl·lits amb funcions diverses (militars, meteorològiques, telecomunicacions, etc.), la realització d’estacions orbitals i l’enviament de sondes interplanetàries (a Mart, Saturn, Venus, Júpiter...), que fan possible avançar en el coneixement de l’univers. El final de la Guerra Freda ha significat també l’inici de la col·laboració entre russos i nordamericans i l’elaboració de projectes conjunts. 4. L’impacte de la ciencia i de la tècnica Els avenços científics i tecnològics han comportat canvis socials importants i han donat lloc a nous reptes, als quals s’han d’enfrontar les societats del s. XXI. En primer lloc un hom es troba davant del fet que el progrés tècnic aplicat sense control pot resultar nociu i destructiu per a la humanitat. Avui dia les conseqüències ecològiques del creixement descontrolat són evidents: augment de la contaminació atmosfèrica, afebliment de la capa d’ozó, perill d’accidents nuclears, contaminació de rius i mars, destrucció d’espècies animals, aparició de malaties noves (al·lèrgies, asmes, etc.) El camp de la biologia i de la medicina també planteja qüestions molt serioses i obliga a reflexionar sobre l’escala de valors del futur. El progrés de l’embriologia i de la genètica comporta problemes ètics i jurídics nous, que han dut a parlar de bioèética. La fecundació in vitro ha obert unes expectatives noves en el camp de la reproducció humana, però combinada amb manipulacions genètiques pot portar a experiències èticament reprovables. Els abismes que s’obren davant la possibilitat del clonatge humà, la selecció d’individus, la manipulació genètica per aconseguir subspècies humanes que es dediquin a tasques inferiors, són temes que semblaven reservats a la literatura de ciència-ficció, però que avui són a la ment de tots aquells que reflexionen sobre el futur de la humanitat. Per acabar, la vida quotidiana s’ha transformat rotundament amb els hàbits nous de comunicació i sobretot amb les tècniques informàtiques. El telèfon mòbil, la fotocopiadora, la televisió per cable, els ordinadors personals, les connexions a Internet són habituals entre una gran part de la població dels països desenvolupats i han substituït una altres hàbits que duraven des de feia segles. Així doncs, l’escriptura a mà, la correspondència entre familiars i amics i les visites de cortesia

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

254

són cada vegada més un record del pasta. El control que es poders poden exercir sobre els individus, per mitjà de maquines capaces de memoritzar i transmetre ràpidament dades de caràcter particular, també planteja un dilema que s’ha de resoldre entre desenvolupament tecnològic i llibertat individual.

5. Atur i temps d’oci Introducció L’atur és la desocupació dels assalariats que poden i volen treballar però no troben un lloc de treball. En las societats en las què la majoria de la població viu de treballar per a altri, el no poder trobar un treball és un greu problema. Degut als costos humans derivats de la privació i del sentiment de rebuig i de fracàs personal, la quantia del desempleo s’ utilitza habitualment com una mesura del benestar dels treballadors. La proporció de treballadors desempleats també mostra si se estan aprofitant adequadament els recursos humans del país i serveix com índex de l’activitat econòmica. Medició El mètode més utilitzat per mesurar el desempleo es desenvolupà als EUA en la dècada de 1930; molts països utilitzen aquest sistema sota la recomanació de la Organització Internacional del Treball. Amb un seguiment mensual d’una mostra de famílies representatives de tota la població civil se obté informació sobre l’activitat de cada persona en edat activa. Per assegurar la precisió de les dades i facilitar la seva recopilació, els enquestadors pregunten què és el que va fer la gent en una setmana determinada. Una persona que realitzà qualsevol tipus de treball durant aquesta setmana per rebre una paga o un benefici, traballà quinze o més hores com un treballador sense paga en una empresa familiar o va tenir un treball del que va estar temporalment absent, és considerat com empleat. Una persona que no va estar treballant però que buscava treball o estava despatxat i disponible per treballar es considera com desempleat. A continuació, el nombre de desempleats es divideix per el nombre de persones de la força laboral civil (és a dir, la suma de empleats i desempleats) amb la finalitat de calcular la taxa de desempleo. En alguns països, en lloc d’elaborar una enquesta especial, l’estimació del desempleo es realitza a partir de les dades de la quantitat de persones que busquen empleo a través de les oficines públiques d’empleo o de la quantitat de persones que reben compensacions per desempleo. A Espanya s’usen els dos sistemes simultàniament. D’una banda, totes les setmanes es realitza l’ Enquesta de Població Activa (EPA) entre 60.000 famílies i es publica la mitjana trimestral cada tres mesos. D’altra banda, tots els mesos es publica el nombre de parats o desempleats apuntats a l’ Institut Nacional de Empleo (INEM). Entre una i altre dada es produeixen grands discrepàncies. Causes Els economistes han descrit les causes del desempleo com friccionals, temporals, estructurals y cícliques. El desempleo friccional es produeix perquè els treballadors que estan cercant un empleo no el troben de immediat; mentre que estan buscant treball són comptabilitzats com a desempleats. La quantia del desempleo friccional depèn de la freqüència amb que els treballadors canvien d’empleo i del temps que triguen en trobar un de nou. El canvi d’empleo es produeix sovint i un important percentatge del desempleo és

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

255

friccional i només dura un curt espai de temps. Esta classe de desempleo es podria reduir d’alguna manera amb serveis de col·locació més eficients. No obstant, sempre que els treballadors puguin abandonar lliurement la seva feina es produirà un desempleo cíclic. El desempleo temporal es produeix quan les indústries tenen una temporada de baixa, com durant l’hivern en la indústria de la construcció o en altres sectors de producció amb tasques a l’exterior. També es dóna al finalitzar l’any escolar, quan molts estudiants i llicenciats es posen a buscar treball. El desempleo estructural es deu a un desequilibri entre el tipus de treballadors que requereixen els empresaris i el tipus de treballadors que busquen feina. Aquests desequilibris poden explicar-se a que la capacitació, la localització o les característiques personals no siguin les adequades. Per exemple, els desenvolupaments tecnològics necessiten noves qualificacions en moltes indústries, i deixen sense feina a aquells treballadors amb una capacitació que no està posada al dia. El desempleo cíclic és el resultat d’ una falta de demanda general de treball. Quan el cicle econòmic cau, la demanda de béns i serveis cau també i, per tant, s’acomiada als treballadors. Desempleo modern El període posterior a la IIª Guerra Mundial es caracteritzà a Europa per importants augments del desempleo deguts a la destrucció, durant la conflagració moltes indústries, a la tornada dels veterans de guerra que es reintegraven a la massa laboral i a una varietat de desajustaments econòmics derivats del conflicte. L’ajut nord-americà del Programa de Reconstrucció Europea (o Pla Marshall) contribuí als esforços dels països d’Europa occidental per reconstruir llurs indústries i proporcionar treball a llurs treballadors. La major part dels països industrialitzats no socialistes tenien baixes taxes d’atur en ls anys cincuanta. En els anys seixanta, quan la taxa mitja de desempleo dels EUA era del 5 o del 6%, només Canadà tenia una taxa superior (7%); Itàlia la tenia del 4%, i tota la resta de nacions industrials d’ Europa occidental, així com el Japó, tenien taxes a l’entorn del 2% o inferiors. Els intents d’explicar aquestes disparitats es varen centrar en les diferencies econòmiques i socials entre les nacions, incloent les següents: les mesures preses als països europeus per reduir l’empleo temporal al repartir el treball al llarg de l’any, la pràctica europea de la col·locació dels joves com a aprenents o amb acords per aprendre treballs que promoguessin estabilitat laboral, restriccions legals en alguns països per despatxa als treballadors, programes de reciclatge generalitzats per als treballadors aturats amb la finalitat d’actualitzar llurs qualificacions i la vinculació dels treballadors amb el seu treball, tant a Europa como al Japó. No obstant, aquesta situació s’ha revertit, i a la dècada dels noranta la taxa de desempleo nord-americana és molt menor que la de la majoria dels països europeus. En els països en desenvolupament d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina existeix un problema molt més seriós i generalitzat, que és el del subempleo, és a dir, gent empleada a temps parcial o gent que treballa en empleos ineficients o improductius i que per tant reben baixos ingressos que són insuficients per cobrir llurs necessitats. Gran part de l’atur o del subempleo dels països en desenvolupament sol anar acompanyat de migracions des de els poblaments rurals fins els grans centres urbans.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

256

En els països industrialitzats, amb assegurances d’atur i d’altres mecanismes que asseguren els ingressos, l’atur no provoca tants problemes com d’antuvi. No obstant, existeixen signes de que l’atur s’està convertint en algunes nacions desenvolupades en un problema molt més difícil de solucionar del que en un principi es pensava, especialment després de la substitució del keynesianisme pel monetarisme com a teoria econòmic predominant. França, Espanya i Gran Bretanya, en concret, s’enfronten a l’amenaça del que sembla ser una alta desocupació estructural irradicable, mentre que a altres països, com el Japó, sembla que és possible mantenir baixes taxes d’atur durant les recessions mitjançant pràctiques que molts països qualificarien de suïcides. El problema dels governs moderns radica en saber aprofitar els guanys de la flexibilitat econòmica i de la creixent productivitat i a l’ensems reduir el nombre de treballadors desempleados, disminuint llur temps de desocupació, mantenint llurs ingressos i ajudant-los a recuperar un treball amb qualificacions vàlides.
Joves indigents a Bucarest La manca de recursos econòmics a societats en via de desenvolupament o a països amb greus crisis socials i polítiques, impedeix la implantació de polítiques de benestar per als grups de població més desafavorits. L’economia de Romania, que va patir un colapse arreu del canvi de règim el 1990, impulsà reformes econòmiques a favor d’un sistema de lliure mercat. Una de les seves mesures fou reduir les subvencions socials, deixant sense empara a molts dels seus ciutadans.

Temps d’oci La tendència actual aposta per menys treball i més oci o temps lliure. Les hores de treball, diàries, setmanals, anuals, així com vitals (al llarg de tota la vida), s’han vist paulatinamente reduïdes, en especial per als homes i, en particular, per als menys qualificats. L’edat tradicional de jubilació de 65 anys s’avança i iguala amb freqüència entre els sexes, mentre que l’ esperança de vida és major por la qual cosa el món de l’oci atrau cada vegada més. Com a conseqüència, sorgeixen multitud de programes de construcció d’estadis, complexos esportius, centres d’oci i ciutats universitàries; l’oci s’ha convertit en una indústria gegantina que, paradòxicament, ocupa a un nombre creixent de personal laboral. La televisió s’apropa a nivells de saturació i el turisme o els viatges a l’estranger s’han generalitzat. Distincions tradicionals de sexe i edat perden progressivament el seu sentit en aquest context. La gent pot divertir-se en oficines i fàbriques, de la mateixa manera que amb el treball realitzat des del seu propi habitatge.

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

257

3.7. LA CONDICIÓ FEMENINA EN EL MÓN D'AVUI: LA LLUITA PER A LA IGUALTAT I LA REIVINDICACIÓ DE LA DIFERÈNCIA

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

258

1. La situació actual de la dona La situació social de la dona en el conjunt de les civilitzacions del món ha millorat, però queda un llarg camí per recórrer (vegeu la declaració de Pequín). L’indicador més important de poder en la societat industrial és l’econòmic i aquest es mesura per la propietat privada. Les propietats encapçalades per les dones són insignificants. La dona en els països rics Les dones solteres de les classes mitjanes dels països industrialitzats s’incorporaren al treball, que deixen únicament durant 4 o 5 anys per motius de matrimoni i procreació. La lluita de la dona en el segon terç del s. XX ha estat per aconseguir que el matrimoni no fos una carta de jubilació anticipada, per convertir-se únicament en mestressa de casa. Durant aquest temps ha aconseguit la igualtat en el treball i en la carrera professional; això vol dir en estudis, preparació i dedicació, i, per tant, en el fet de compartir amb homes, marits o companys les feines de la llar. Tot això s’ajuntat amb la lluita per aconseguir la no discriminació legal per raons de sexe. Aconseguir la igualtat jurídica respecte de les propietats aportades al matrimoni i a la seva lliure disposició era molt important, malgrat que a Catalunya, pel fet que el dret tradicional ja ho reconeixia amb la separació de béns, semblés una cosa natural i de poca importància. Altres lleis garanteixen que la llibertat de les persones eren especialment demandades per les dones, perquè eren la part més dèbil dins la societat matrimonial. La llei del divorci, el reconeixement de les parelles de fet, l’assistència mèdica gratuïta al part, la legalització de mètodes moderns de control de l’embaràs, la despenalització de l’avortament en determinades condicions (ja que en molts casos no s’ha aconseguit la formulació de la dona a disposar lliurement del seu propi cos), etc., probablement passaran a la història amb tanta rellevància o més que alguns canvis de govern o de fronteres. Després de Pequín, les reivindicacions en els països occidentals han tingut dos fronts: posar fi als reductes tancats a les dones i aconseguir eliminar la nafra dels maltractaments. En el primer cas, es va aconseguir “destruir dos baluards masculins”: l’Institut Militar de Virgínia –i, darrere seu, totes les escoles militars nord-americanes- i la Filharmònica de Viena. D’altra banda, s’ha superat la barrera del 10% dels alts càrrecs executius en les 500 empreses més importants dels EUA. La lluita contra els maltractaments a la dona és moltes vegades indirecta: oferir acolliment a la dona maltractada i possibilitats d’aconseguir habitatge i feina. Aquest problema de violència a la llar remou avui les consciències quan es tracta de maltractaments als nadons i fills petits, que es donen en totes les classes socials. La dona en els països del Tercer Món Més dramàtica és la condició en els països en vies de desenvolupament, especialment en els països islàmics, on a la dona no li reconeixen altres àmbits que el privat i familiar. A més, en alguns països asiàtics, els avenços de la medicina en el control de la natalitat s’han fet servir per eliminar embarassos femenins, sobretot a l’Índia, per evitar pagar el dot de les filles. A part, hi ha els casos de maltractament, desnutrició i, fins i tot,

HISTÒRIA DEL MÓN CONTEMPORANI PROVA D’ACCÉS DELS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

259

infanticidi femení; segons un informe de l’ONU, se’n van comptabilitzar 1.786 només el 1987. A la Xina, amb la política del fill únic –perquè la nissaga familiar es continua amb la línia masculina- s’han desequilibrat notablement les últimes generacions en algunes zones agrícoles. A Àfrica, el cas més greu és la “circumcisió femenina” que consisteix en l’extirpació del clítoris abans de l’entrada a la pubertat. Es calcula que entre 85 i 114 milions de dones han patit aquesta pràctica iniciàtica, que no va lligada a cap precepte religiós, ni de l’Islam ni de cap altre credo. Probablement tingui a veure amb la lluita de bandes de pastors del Sahel, on la guerra era un mecanisme de control demogràfic, ja que no es perdonava la vida de cap enemic, a excepció de les dones, que podien donar fills al propi grup. La mutilació sexual contradiu els drets humans més elementals, però Alfabetització de dones l’arrelament de la tradició planteja dilemes morals difícils de solucionar. Si una noia no està circumcidada, difícilment es podrà casar en el si d’un grup determinat. Si els pares i ella decideixen seguir el ritus, cal triar entre fer-ho en un hospital amb garanties sanitàries que no hi haurà infeccions posteriors, o fer-ho en la clandestinitat amb el perill que això comporta. L’IDH per sexes Les Nacions Unides elaboren també un índex de desenvolupament humà per sexes, ja que l’alfabetització, el PIB per càpita i l’esperança de vida poden ser molt diferents segons el sexe i els països. Queda clara la situació de desavantatge dels països islàmics, alguns d’asiàtics i dels de tradició catòlica llatina. En canvi tenen una avantatge relatiu els països excomunistes, malgrat que les dones són les més afectades per l’atur amb la crisi de transició.

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful