You are on page 1of 15

Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

Biografia

Infantesa a Verges
Fill d'un metge de poble, de família de terratinents, que va aconseguir plaça en
el poble empordanès de Verges, i de mare mestra nascuda a Porrera i que
havia rebut una educació burgesa a Barcelona. Va viure la seva infància a
aquest petit poble situat al Baix Empordà, comarca de la qual sempre s'ha
declarat un enamorat. No ha perdut mai aquestes arrels i encara avui participa
cada setmana santa a la famosa processó de la Dansa de la Mort i té una
residència al poble veí de Parlavà.

Segons paraules del propi Lluís Llach, la persona que va introduir la música a
casa seva va ser la seva mare. Tant Lluís com el seu germà Josep Maria feien
servir la seva guitarra fins que a l'edat de quatre anys veu entrar un piano amb
el que Lluís comença a compondre les seves primeres melodies
aproximadament dos anys més tard. Observant la bona oïda del seu fill, confien
la seva educació musical a Quim Gil, pel que fa al solfeig, i Lau Roure i la seva
esposa Montserrat.

Als 9 anys (1957) es trasllada a Figueres per a continuar els seus estudis
internat al col·legi de La Salle, on es refugia en el món de la música passant
hores i hores sol davant el piano. El contrapès a aquest món solitari el troba els
estius anant al poble de la mare, Porrera, on coneix Jorgina Domènech que
l'apropa a la música dels chansonniers francesos, i de manera especial Jacques
Brel. A ella li dedicà l'any 1968 la cançó d'amor Per un tros del teu cos. Però la
seva primera cançó, Que feliç era, mare, amb lletra del seu germà, és del
voltant de 1965.

1
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

Els Setze Jutges


El 1963, a l'edat de 16 anys, es trasllada a Barcelona per estudiar el
preuniversitari i posteriorment cursar estudis d'enginyeria. Dos anys després,
es matricularia a la Facultat d'Econòmiques, estudis que abandona per cursar
el que segons ell seria la seva universitat: s'integra al moviment de la Nova
Cançó incorporant-se a Els Setze Jutges, grup del qual va ser l'últim
component.

El seu debut el va fer el 22 de març de 1967 a Terrassa, concert en el qual,


segons ha explicat sovint, es passà tot el temps amb els ulls tancats i amb les
cames tremolant. El novembre del mateix any, actua al costat de Raimon a la
plaça de braus de les Arenes.

El 1968, any del maig francès, del qual es considera fill, és per a Llach el de
l'arribada de l'èxit popular amb L'Estaca. Els censors aprovaren aquesta cançó
a la vuitena volta que Llach la va presentar, això si, va ser aprovada amb un
altre nom,"Ahir". Aquest himne de reivindicació dels Països Catalans va ser
prohibit l'any següent, però ja era un cant popular. Joan Molas i Núria Batalla es
converteixen en els seus representants, acord que perdurarà fins el desembre
de 1990.

El novembre participa acompanyat de Dolors Lafitte al Festival de la Cançó de


Barcelona amb la cançó A cara o creu (composta per Josep Andreu Forns i Lleó
Borrell), assolint el segon lloc. Entre els assistents es trobava un representant
de CBS a Espanya, que li ofereix fitxar per la multinacional per cantar en
castellà. Desestima l'oferiment i signa un contracte amb un petit segell
discogràfic català, Concèntric, que tenia com a únic objectiu mantenir vives la
llengua i cultura catalana enfront la dictadura franquista. Amb aquesta
discogràfica grava el seu primer disc amb les cançons Que feliç era mare, La
barca, En Quitero i El Parc.

L'any següent, grava el seu primer llarga durada: Els èxits de Lluís Llach,
reeditat posteriorment amb el títol Les seves primeres cançons. La popularitat
del cantant va pujant i amb el tema Irene, ja amb la discogràfica Movieplay,
assoleix les 100.000 unitats venudes del disc que l'integra. Irene neix d'un
desengany amorós amb una noia francesa que estiuejava a L'Escala i que li
obre les portes de tots els canvis que s'estaven produint a França.

El 13 de desembre de 1969, es va presentar en solitari al Palau de la Música


Catalana on es va consolidar com un dels millors cantautors del moment amb
una popularitat creixent a tots els nivells. Aquest recital és conegut pel fet de
que L'Estaca és cantada només pel public doncs ja havia sigut prohibida. Ara i
aquí recollia en directe la seva actuació. El 26 de desembre canta per primer
cop amb Laura Almerich, una part fonamental del seu acompanyament musical
durant tota la seva carrera.

2
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

3
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

Exili a París
A partir d'aquell moment, Llach és víctima de prohibicions i persecució
intel·lectiual. El novembre de 1970, viatja a Cuba i participa en un recital on
critica la política de Franco, provocant que l'ambaixador espanyol abandoni la
sala. De retorn, i després de ser ajornat repetides vegades, el 6 de desembre,
Lluís fa el seu debut al teatre Monumental de Madrid, sent el primer recital
íntegrament en català en un local comercial. Ambdós fets li van ocasionar
dures prohibicions: durant quatre anys no podria cantar a l'Estat espanyol, tret
de Catalunya. La seva situació professional es fa insostenible i decideix exiliar-
se a París al costat dels seus representants. Teresa Rebull el presenta a Paco
Ibañez i a Mikis Theodorakis.

El 1972 es publica el seu tercer disc de llarga durada Com un arbre nu, i els
anys 1973 i 1974 veuen la consagració de Lluís Llach fora de Catalunya amb
les seves actuacions a l'Olympia de París.

El debut es portà a terme el 21 de gener de 1973, i els crítics coincideixen en


que fou una de les seves millors actuacions fins aleshores. Si bé el públic era
predominantment català, també hi assistiren molts francesos, i l'èxit significà el
triomf definitiu tant de Lluís Llach com de la Nova Cançó a París.

Durant la seva estada a França, torna en ocasions molt concretes i també canta
a Suïssa, Alemanya, Mèxic.

Després de 4 anys d'absència, tret de petits recitals a les comarques gironines,


el 2 i 3 de febrer de 1974 torna a actuar al Palau de la Música per presentar en
directe les cançons del seu nou disc I si canto trist. Els recitals tingueren una
molt bona recepció tant de públic com de crítica, que li reconegué un gran pas
en la seva maduresa artística, destacant especialment el seu pas de la guitarra
al piano i que per primer cop hagués optat per musicar textos d'altri (La casa
que vull de Salvat-Papasseit i Cançó a Mahalta de Màrius Torres). Les cues
arribaren a ser excepcionals i tothom coincidia en que la tanda de recitals
podia haver-se allargat una setmana més.

Un mes després torna a actuar a l'Olympia, aquesta vegada compartint


escenari amb Francesc Pi de la Serra, tornant a obtenir un gran ressò a
Catalunya a causa de les circumstàncies polítiques que es vivien.

TVE enregistra un recital ofert en la campanya del Grec d'aquell any, però la
seva emissió és ajornada a última hora perquè el cantant s'havia dirigit al
públic íntegrament en català.

4
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

Viatge a Ítaca
El seu nou treball de l'any 1975, Viatge a Ítaca, basat en textos de Kavafis, es
converteix en el seu disc més venut fins aleshores amb 150.000 còpies. Amb
aquest disc inicia la col·laboració en els arranjaments de Manel Camp i amb el
bateria Santi Arisa, ambdós antics components de Fussion.

La seva presentació es feu el 7 de maig al Palau de la Música i a les vint-i-


quatre hores de posar-se les entrades a la venda ja s'havien exhaurit.
L'esdeveniment previst en principi per a set actuacions, finalitzà a la cinquena,
quan se li prohibeix un bis, se'l deté i se'l porta a la Comandancia Superior de
Policía. Mentre, el públic va abandonant el Palau cantant a cor L'Estaca. Se li
prohibeix seguir amb els recitals, se li imposa una multa de 100.000 pessetes, i
durant més de vuit mesos van ser prohibides totes les seves actuacions a
l'Estat espanyol. L'aleshores governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa,
ho justifica per les reiterades infracciones al reglamento de espectáculos, que
prohíbe terminantemente que los artistas se dirijan al público y establezcan
diálogo con él, caso que el señor Llach hizo en reiteradas ocasiones, profiriendo
expresiones que la autoridad gubernativa ha estimado como atentatorias a las
instituciones y a la legislación vigente.

Mentre persisteixen les prohibicions a l'interior (més de 45), Llach es torna a


refugiar a l'estranger. El mes d'agost actua a Londres, una altra vegada a
l'Olympia, a Veneçuela, i el Théatre de la Ville li ofereix un contracte per actuar
durant quinze dies. Coincidint amb aquestes actuacions, mor Franco.

Actua per la TV francesa al costat del mític George Brassens en un programa


de cap d'any a Avinyó i de gran audiència.

5
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

Gener de 1976
El 15 de gener de 1976, gairebé dos mesos després de la mort de Franco, Lluís
Llach torna a reaparèixer després de molts anys de prohibició en solitari en tres
grans recitals al Palau d'Esports de Montjuïc on va demostrar contundentment
el seu poder de convocatòria amb l'assistència d'unes 30.000 persones.
Aquests recitals són recollits en forma de disc sota el títol de Barcelona, gener
del 76, tot un document sonor de la situació i sentiments d'uns moments
històrics. Per primer cop totes les seves cançons passen la censura. Les
primeres files les ocupen els representants de totes les forces polítiques i
sindicals de l'oposició al franquisme. En principi previst per un únic concert, i
vist que les entrades s'exhaurien ràpidament, el promotor Oriol Regàs
aconsegueix de Martín Villa fins a tres sessions, prohibint ja la quarta.

Quatre mesos després, el 7 de maig protagonitza un altre recital multitudinari


al campus de la Universitat de Bellaterra.

Però la transició només havia fet que començar i segueixen les prohibicions.
També comencen a haver-hi conflictes laborals com la vaga general del 3 de
març a Vitòria originada per l'acomiadament de setanta treballadors, que
acaba amb la policia disparant indiscriminadament amb el resultat de 5 morts i
40 ferits, sota les ordres del ministre Manuel Fraga. Assabentat del fet, Llach es
posa a treballar en una creació inspirada en el dolor i en la desesperació, neix
Campanades a morts, estrenada a Euskadi Nord a finals del mateix any en un
recital molt emotiu.

Llach afronta un nou repte en l'enregistrament del disc amb la incorporació


d'una orquestra simfònica dirigida per Manel Camp i la Coral Sant Jordi dirigida
per l'Oriol Martorell. Aquesta cantata fúnebre està plena de tensió i tragèdia,
reflex del moment. A la segona cara, destaca sobretot la popularíssima Laura.
Quatre mesos després d'aparèixer ja se'n havien venut 250.000 còpies.

6
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

Companys, no és això
Els esdeveniments polítics que es van succeint, el 1977 és l'any de les
primeres eleccions democràtiques, coincideixen amb un període de reflexió de
Lluís ajudat pel descans d'una travessia. Així, com a contrapunt al seu darrer
disc, del 27 d'octubre al 12 de novembre de 1978 presenta al teatre Romea El
meu amic el mar, carregat de ressonàncies empordaneses, amb una nova
tendència a l'intimisme i mediterraneïtat en els seus treballs.

Aquest disc és important en la carrera de Llach en el sentit que significa un cert


trencament en la seva condició de mite i portaveu d'una col·lectivitat. De fet, a
partir d'aquell moment, el cantant només tornarà a actuar en grans espais
públics en comptades ocasions, destacant el recital de Sant Joan de 1981 i
especialment el del Camp del Barça de 1985.

Però el disc tanca amb una cançó de rebel·lia, Companys, no és això, que obria
les portes del següent disc més reivindicatiu Somniem, i que molestarà alguns
sectors que consideren que la Nova Cançó ja ha complert la seva funció i la
política s'ha de deixar en mans dels polítics. Lluís Llach, com la resta de
components del moviment de la Nova Cançó, es veu apartat en la cursa per
recuperar els drets perduts. Han passat a ser la punta de llança a fer nosa. És
l'inici del final del moviment artístic. Tot ha canviat molt de pressa, fins i tot la
seva imatge que ara se'ns presenta amb el front descobert, i Llach pensa en la
seva retirada. És l'inici del final del moviment artístic.

L'aparició d'aquest disc coincideix amb la seva reaparició a Madrid, després de


vuit anys de prohibició, i a Barcelona, després de tres anys de no actuar-hi. Els
recitals es feren al Romea que, després de varies ampliacions, foren trenta
actuacions amb el teatre ple de gom a gom. És la primera vegada que entre el
públic no hi ha ni crits, ni pancartes, ni la simbologia que durant tants anys van
alimentar els seus concerts.

L'any 1979 actua per primer cop al Liceu per presentar Somniem, sent el
primer cantant no operístic que hi actua en dos històrics recitals. Inclou el
poema musicat Criatura dolcíssima de Joan Fuster, amb qui tingué una relació
d'amistat. El contingut del disc significa el retorn a la lluita, a la reafirmació
dels seus principis humans. Un dels discos més estranys i desiguals del
cantant, que tenia el convenciment que es tractava del seu testament musical,
doncs preveia retirar-se un cop finalitzada la gravació. Durant molts anys va
ser una de les produccions que Llach més estimava.

Entre els anys 1978 i 1979, Llach es sentia descontent amb els seus resultats
artístics al no poder desenvolupar la seva feina en bones condicions tècniques.
De fet, LLach comunica la seva decisió de plegar als seus mànagers Joan Molas
i Núria Batalla que li aconsellen que no ho digui públicament. Va ser un bon
consell perquè al cap de 8 mesos s'ho repensa i decideix tornar a cantar. Un

7
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

dels principals motius del retorn és el reconeixement internacional que va


suposar rebre l'any 1979 el premi Luigi Tenco com a millor cantant estranger a
San Remo, i el testimoni humà dels integrants del Club Tenco que l'animen a
continuar.

L'any 1980 és un any de transició tant pel que fa al nombre de concerts com
en noves publicacions. Canta a Alemanya, Bèlgica, Itàlia i França, i no és fins
l'any següent que treu un nou disc força atípic: Verges 50. Torna als seus
orígens de la infància amb una primera cara totalment instrumental on
destaquen els arranjaments de Manel Camp, i amb una segona cara que acaba
amb una de les seves millors cançons País petit. Fou presentat en diversos
concerts realitzats amb la col·laboració de la Banda Municipal de Barcelona.

Aquest 1981 torna a ser un any de gran activitat. Amb el complement de


Marina Rossell torna al mes de març amb tres concerts al Théatre de la Ville.
Per Sant Joan participa en el magne recital del Camp Nou. I, malgrat portar ja
sis anys de la mort del dictador, tingué novament problemes amb TVE en ser-li
prohibit un programa especial. Llach reclama danys i perjudicis a la televisió
espanyola, finalment guanya el judici i és indemnitzat.

De fet, el compromís ètic del cantant continua, malgrat les reticències de la


classe política, i en un acte del 8 de gener de 1982 a la Nau del Clot afirma:
...els que som nacionalistes radicals, en som per principi, per obligació i amb
orgull.

Amb I el somriure, la revolta (1982) comença la seva col·laboració amb Miquel


Martí i Pol, amb una primera part cantant els seus versos. El disc es presenta al
llarg de vint actuacions al Poliorama, i els guanys del primer foren lliurats a
Amnistia Internacional a Catalunya. En aquest disc Llach utilitza per primera
vegada a fons els sintetitzadors.

Aquest mateix any, la Generalitat li concedeix la Creu de Sant Jordi, que recull
la seva mare, per la qual va ser un gran regal del seu fill dos anys abans de la
seva mort.

El gener de 1983, en un concert al Palau dels Esports pro-damnificats per les


inundacions, actuen per primera vegada plegats Raimon, Joan Manuel Serrat i
Lluís Llach.

El 1984 surt l'àlbum T'estimo que inclou una cançó ambigua de gran força:
Amor particular. L'Acadèmia francesa del Disc li atorga el Premi al millor
Compositor de l'Any.

L'any 1985 començava de nou amb una tanda de concerts al Théâtre de la Ville
de París, obtenint el més gran ressò de la premsa francesa de les seves
actuacions. I després d'un any de feina, la seva mare i el mar s'uneixen en el
tema que dóna títol al següent àlbum: Maremar (1985). Tot el disc és marcat
per la recent absència de la seva mare. El Cant de l'enyor compta amb la

8
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

col·laboració vocal de Maria del Mar Bonet i Marina Rossell. Inclou Un núvol
blanc, una barreja d'enyor i melangia de gran tendresa interpretativa. A partir
d'aquest compta amb la col·laboració de Carles Cases.

Com a fet curiós i representatiu alhora de la seva popularitat arreu d'Europa, el


sindicat Solidaritat polonès adopta L'Estaca com a himne propi[1].

El 6 de juliol del mateix any, Lluís Llach fa el recital més multitudinari i insòlit
de la seva vida al Camp Nou, amb més de 100.000 persones, i amb una
orquestra dirigida per Manel Camp. L'espectacle memorable és enregistrat en
un doble àlbum de quinze temes anomenat Camp del Barça. 6 de juliol de
1985. Sociològicament, el recital tingué una incidència sense precedents al
país. Però a diferència del de 1976, la primera fila ja no estava plena de
polítics. Lluís Llach afirmava: ...a hores d'ara, estem passant per uns anys en
els quals sembla que el fet d'haver mantingut actituds resistencials, culturals,
és quasi una mena de patrimoni vergonyós.

El 1986 fitxa per la multinacional CBS i enregistra Astres mirant d'unir l'home i
l'univers. En aquest cas un manresà en substitueix un altre pel que fa als
arranjaments, Carles Cases a Manel Camp. La presentació es feu el 25 de
gener de 1987 al Mercat de les Flors de Barcelona amb un total de 21 recitals.
Cal destacar la utilització d'una infraestructura tècnica molt considerable amb
sintetitzadors, fumeroles, vídeos, i molts watts de llum i so. Evidentment era un
espectacle de trencament amb el passat i d'evident innovació musical. També
cal citar que per primera vegada, Llach acaba el concert sense cantar L'estaca,
malgrat la insistència del públic.

El mateix any participa en un àlbum col·lectiu en homenatge a Federico García


Lorca amb artistes de diverses llengues com Leonard Cohen, Angelo
Branduardi, Moustaki, Donovan, Chico Buarque i d'altres.

L'any 1988 s'estrena com a baríton sota la batuta de Jean-Claude Casadesus al


Palau de Congressos i de la Música de Lille per interpretar el Rèquiem de Fauré.
El mateix any estrena al Palau un àlbum força heterogeni: Geografia, el qual,
després de molts anys d'absència el representa a l'escenari de l'Olympia de
París.

Participa en les sis hores contra l'entrada a l'OTAN a Barcelona, i més


endavant, juntament amb d'altres representants històrics de la Nova Cançó,
pren part en una tancada de dos dies organitzada per l'Associació de Cantants i
Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC), a les dependències de la
Conselleria de Cultura de la Generalitat, en contra del tracte discriminatori que
reben per part de les emissores radiofòniques que pertanyen a la Generalitat i
de la televisió de Catalunya, TV3.

9
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

Miquel Martí i Pol


El 1991 tanca el seu contracte amb CBS amb la sortida del disc Torna aviat, un
calaix de sastre de les seves composicions dels darrers cinc anys, gravades
íntegrament a la seva masia a Parlavà. El disc inclou Roda, dedicada a Miquel
Martí i Pol i Au blanca que compta amb la col·laboració de la soprano Victòria
dels Àngels. També hi apareix el tema La forja, un tema instrumental escrit per
a la producció de TVE La forja de un rebelde.

Aquell any els metges li van diagnosticar un càncer que va vèncer amb força
de voluntat i l'ajuda del seu amic Martí i Pol, amb una salut també molt fràgil.
Amb entusiasme i passió comencen a treballar plegats en els textos d'Un pont
de mar blava que es publicaria dos anys més tard.

A partir d'aquest moment treballarà amb Picap amb qui publica el 1992 un
doble àlbum recopilatori d'actuacions recents amb el nom Ara, 25 anys en
directe. Per celebrar els seus 25 anys de carrera, recupera temes antics amb
versions modernitzades, més un parell de cançons inèdites. És un disc que va a
la recerca del Llach quotidià, de la seva relació habitual, dia a dia, amb el
públic més variat. Per aquest motiu es gravat en petits recitals a petites viles.

Amb la citada col·laboració de Miquel Martí i Pol, el 1993 fa una síntesi de les
cultures mediterrànies en el treball titulat Un port de mar blava. Cal destacar-hi
les intervencions de les cantants Amina Alaoui i Nena Venetsanou, que
interpreten en àrab i grec respectivament, els temes Tanta llum de mar i
Lentament comença el cant, i que retrobem al fragment resolutiu de l'obra.

Torna a composar una banda sonora per la pel·lícula Le voleur d'enfants que
reflexa en el disc A Bigi, perquè el ballis. Aquest mateix any rebutja la
nominació al Premi Príncep d'Astúries.

L'any 1994 apareix el disc Rar que aplega enregistraments en directe de l'any
anterior de material divers que Llach havia anat guardant al calaix, amb dues
cançons inèdites, una d'elles, Roses blanques, escrita per Martí i Pol.

10
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

Porrera
Havent traslladat la seva residència habitual a Porrera, l'any 1995 treu un disc
amb material nou i unitari que porta el nom del poble: Porrera. Com a Verges
50, Lluís Llach recrea el passat per tal d’entendre el present, utilitzant el petit
poble de Porrera, on ell se sent físicament arrelat des de les seves estades
estiuenques quan era petit. Els textos han estat elaborats novament amb la
col·laboració de Miquel Martí i Pol, amb qui Lluís Llach duu a terme una
autèntica simbiosi.

Celebrant el seu trentè aniversari, fa un gira acompanyat només del seu piano i
la seva guitarra, el resultat serà l'espectacle Nu, el qual serà la base del seu
nou disc de l'any 1997 amb el mateix nom amb cançons de totes les èpoques.
Hi torna a haver indicis de retirada que s'esvaeixen amb l'aparició a finals del
1998 del seu nou treball 9, que marca una nova etapa musical amb nou
cançons dedicades a nou històries totalment diferents amb temes dedicats a
l'amor, a la política i a la crítica social. Musicalment es nota la mà del productor
del disc, el guitarrista rocker Jordi Armengol.

El mes de maig de 1999, en plena guerra de Kòsovo, publica un CD amb només


dos temes, per dedicar tots els beneficis a l'associació Ajuda per Kòsovo, i el 2
de juliol intervé al Palau Sant Jordi en el macro-concert Catalunya X Kosovo. El
5 de novembre, la UNESCO nomena Llach Artista per la Pau. A finals de l'estiu
del 2000, inclouria aquests dos temes en el nou disc Temps de revoltes,
acompanyat de la cantata Germanies, una reflexió sobre el futur dels Països
Catalans, creada en col·laboració amb Miquel Martí i Pol. L'espectacle amb el
mateix nom és estrenat a València amb l'acompanyament d'una banda
integrada per 15 músics, la participació de la cantant cubana Lucrecia, del
contratenor Xavier Torra i d'una coral formada por 200 nens de diferents
agrupacions corals.

El 30 de desembre actua al Palau de la Música Catalana al costat de la bailaora


Cristina Hoyos en un espectacle de dansa i música on es complementen
cultures molt distintes. El 17 de desembre del proper any , Llach i Hoyos
tornarien a compartir escenari, aquest cop, al Teatro Real de Madrid. Es
presentarà de nou el 2002 en els festivals de de Cap Roig, a l'Empordà, i al de
Benalmádena.

Llach incorpora en les seves actuacions de l'any 2001 el tema Campanades a


morts com a manifestació en contra de l'assassinat d’Ernest Lluch a mans
d'ETA el 21 de novembre de l'any anterior.

El 29 de desembre del 2002 es produïa un concert extraordinari al Palau Sant


Jordi davant 12.000 espectadors, on Lluís Llach i Josep Carreras unien les seves
veus per cantar per la pau en un recital memorable que prengué com a nom
Junts i del que en sortiria un disc pocs mesos després. Els dos artistes

11
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

interpretarien cançons populars catalanes i algunes de les més emblemàtiques


del cantautor de Verges.

La temporada del 2003 és una de les més proliferes en actuacions per


presentar el seu nou disc estrenat el 3 de novembre de l'any anterior al Liceu
després de 23 anys: Jocs. Hi destaquen temes per amics desapareguts, i
sobretot Vell és tan bell, dedicat a la també recent desaparició del seu pare.

El 6 de setembre Lluís Llach interpreta per primera vegada a la Plaça Major de


Verges l’obra Verges 50.

A finals d'any, presenta un nou recital, Poetes, en el que vol retre homenatge
als poetes i escriptors catalans que han estat decisius en la seva trajectòria
musical, i molt especialment al seu gran amic Miquel Martí i Pol, que ens havia
deixat l'11 de novembre. L'enregistrament dels concerts d'aquest recital a la
sala Apolo, va originar la sortida d’un nou CD-DVD, a la primavera. El 26 de
juny, Porrera organitza un acte d'homenatge al poeta Miquel Martí i Pol,
incloent un concert de Lluís Llach i una vetllada literària on intervenen diferents
convidats.

Durant l'any 2005 fa la gira Que no s'apague la llum conjuntament amb el


cantant valencià Feliu Ventura, que comporta la gravació d'un disc conjunt en
directe amb temes dels 2 cantants, enregistrat al Gran Teatre de Xàtiva.

12
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

Preparant el comiat
Lluís Llach presenta el 17 de febrer de 2006 el seu darrer espectacle i., que ha
de servir de base per al darrer disc que publicarà l'artista abans de l'anunciada
retirada de març de 2007. La cita és a la sala Apolo de Barcelona en una tanda
de concerts d'una setmana, amb tres dates posteriors afegides per la gran
demanda popular.

El 22 de novembre del 2006 realitza un emotiu concert de comiat a l'Olympia


de París.

El 12 de febrer del 2007 es va presentar oficialment al Liceu el llarg-metratge


en forma de documental titulat Llach, la revolta permanent, dirigit per Lluís
Danés i produït per Mediapro. El material prové d'un equip de càmeres
d'aquesta productora que realitza un seguiment a Lluís Llach durant tot el 2005
tant en la seva vida privada com en la professional.

13
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

Verges 2007
Un moment del darrer concert

Lluís Llach va decidir acabar la seva carrera de 40 anys, almenys amb


acompanyament de músics, el dia 24 de març a Verges en una carpa amb
capacitat per a cinc mil persones. Tanmateix, davant la gran demanda per
assistir a aquest concert, com ho demostra que les entrades s'exhaurissin en
mitja hora, Llach va ampliar el comiat amb un segon concert per al dia anterior.

Posava el punt final amb totes les seves facultats, en el punt àlgid de la seva
carrera artística, en un concert d'unes tres hores precedit per una contundent
xiulada per l'entrada del president Montilla. Llach va ser contundent amb els
comentaris ideològics i polítics que feia entre cançó i cançó. Davant de gairebé
tot el govern de Catalunya, va criticar l'actitud mediocre dels polítics amb
l'estatut i va dir que feia vint anys que l'esquerra social europea havia
renunciat a transformar la societat.

El concert va ser un repàs en una primer part del seu darrer disc i. per
continuar amb una recopilació de cançons clàssiques de tota la seva
trajectòria. Finalment, el públic va dir adéu a Llach cantant L'Estaca, Laura i Els
Segadors, mentre ell marxava de l'escenari caminant entre els assistents i
saludant tothom qui es trobava.

El concert, emès per TV3 i que va tenir una audiència superior a mig milió de
persones[2], s'editarà en CD i DVD i el convertirà en l'últim treball de Llach,
encara que deixa la porta oberta a actuacions amb el seu piano a petits teatres
i col·laboracions puntuals.

Discografia completa
Aquesta és la producció discogràfica de Lluís Llach publicada en LP i CD. No inclou singles ni
discos que acompanyen llibres.

Els èxits de Lluís Llach (1968)


Ara i aquí (1970)
Com un arbre nu (1972)
Lluís Llach a l'Olympia (1973)
L'Estaca (1973)
I si canto trist... (1974)
Viatge a Itaca (1975)
Barcelona, gener de 1976 (1976)
Campanades a morts (1977)
El meu amic, el mar (1978)
Somniem (1979)
Verges 50 (1980)
I amb el somriure, la revolta (1982)

14
Escola Sagrada Familia Viladecans 4 ESO

T'estimo (1984)
Maremar (1985)
Camp del Barça, 6 de juliol de 1985 (1985)
Astres (1986)
Geografia (1988)
La forja de un rebelde (BSO)(1990)
Torna aviat (1991)
Ara, 25 anys en directe (1992)
Un pont de mar blava (1993)
Rar (1994)
Porrera (1995)
Nu (1997)
9 (1998)
Temps de revoltes (2000)
Jocs (2002)
Junts (conjuntament amb Josep Carreras, 2003)
Poetes (2004)
Que no s'apague la llum (conjuntament amb Feliu Ventura 2005)
i. (2006)
Bibliografia
Lluís Llach Josep Moya-Angeler (Edicions Don Bosco, 1974)
Poemes i cançons Lluís Llach (Editorial Tres i Quatre, 1979)
Catalogne Vivre J. Erwan i M Legras (Lattès, 1979)
Lluís Llach. Un trobador per a un poble J.M.Servià (Puntual, 1982)

15