16 de novembre de 2011 LA DEMOCRÀCIA ASSETJADA De la refeudalització dels règims liberals per Lluís Mesana Robert A.

Dahl, en el seu llibre La democràcia: Una guia pels ciutadans fa un repàs a la història de la democràcia, des dels seus inicis coneguts fins als nostres dies; intenta també fer una explicació de què és que entenem per democràcia i quines institucions són necessàries per l'existència de la democràcia moderna; les diferents menes de sistemes democràtics que han existit tot al llarg de la història; i també les condicions que afavoreixen o desfavoreixen l'aparició i manteniment del sistema democràtic. Al darrer capítol del llibre, que porta per títol El viatge inacabat, Dahl exposa qualcuns dels reptes que la democràcia, creu, haurà de superar en el futur per subsistir i enfortir-se. Un futur que avui ja és present. Passats més de 10 anys d'ençà que Dahl concebí el llibre esmentat, havent deixat enrere el segle XX i entrant a cavall a la segona dècada del segle XXI; la meva intenció serà la de fer un breu anàlisi dels canvis que ha patit en els darrers anys la democràcia. Uns canvis que com veurem l'han posat al límit, gairebé, de l'abisme. Dahl apuntava quatre grans reptes a superar en el nou segle: L'ordre econòmic, la internacionalització, la diversitat cultural i l'educació cívica. Ens trobam en situació d'afirmar que tot sembla apuntar que avui la democràcia no se n'ha sortit d'aquests aspectes; ans al contrari, es troba en gravíssim perill. L'autor en el seu llibre descriu la relació d'equilibris de la democràcia amb el capitalisme de mercat. Aquests equilibris avui s'has trencat: El capitalisme liberal s'ha convertit en un capitalisme salvatge; una mena de capitalisme que no sembla exagerat dir que està matant la democràcia. És prou evident com per haver-ho de justificar. Si hom fa una ullada als diaris de seguida s'adonarà que les paraules “mercat” o “FMI” han subordinat la paraula “parlament”, i gairebé han suplantat els mots “govern democràtic”. Més interessant doncs que demostrar si realment la democràcia està en crisi, serà intentar esbrinar-ne les causes. Així doncs, defensaré que aquestes són el canvi en l'aportació relativa dels factors productius al PIB, i el consegüent canvi en les retribucions dels factors; i la deslocalització produïda a ran de la caiguda de la URSS; així com l'acceleració produïda per la internacionalització
1

dels estats democràtics cap a subjectes polítics més amplis, que sovint no compleixen els requeriments necessaris per l'existència del govern popular. Així mateix veurem qualque exemple d'aquesta crisi democràtica, així com els seus efectes materials. Així idò, anem per feina. El canvi en la retribució dels factors productius, consegüent al canvi en l'aportació relativa que en fan al PIB. Un mal presagi De forma molt resumida, emprant una anàlisi marxista, la riquesa de la societat es produeix mitjançant la conjugació de tres factors productius: La terra, el capital i el treball. Un breu exemple: Un pagès -amb factor productiu treballllaura un camp -factor productiu terra-, amb una arada -factor productiu capitali en treu blat. El sistema d'accés dels individus a la riquesa generada per aquest sistema es basa en un sistema de propietat: La retribució dels factors productius. Així, per il·lustrar-ho amb un exemple, si tens un pis -factor productiu terra- i el llogues percebràs de la seva explotació una renda, un lloguer; si tens una patent d'una màquina -factor productiu capital- percebràs de l'ús que en facin tercers uns interessos; si l'únic que tens són les teves mans, en contraprestació del factor productiu treball que tens en la teva propietat rebràs també una contraprestació, el salari. Com en tot sistema de propietat la retribució dels factors depèn en cada moment de l'oferta i la demanda, i per tant del mercat. El problema és que l'avenç tecnològic ha portat a una progressiva substitució del factor productiu treball, pel factor productiu capital. Si fem una ullada al passat, a bona part de la literatura i del cinema futurista de fa uns anys, sovint s'hi dibuixava un futur -de forma optimista- on les màquines feien la feina dels homes, i els homes es dedicaven a tasques més nobles que no al treballar. I aquí tenim l'origen del problema, aquest futur en certa mesura ha arribat: L'aportació relativa del factor productiu treball a la riquesa generada minva progressivament en relació a la del factor productiu capital, que augmenta. Les màquines substitueixen l'home. I fins aquí cap problema. Això, en principi no és cap drama. Cal recordar que treballar tampoc és res meravellós, de fet és una activitat poc desitjable. “Treball” ve de tripalium, que en llatí vol dir literalment tortura. Per molt que la nostra moral jueu cristiana, moral esclava, ens hagi fet creure que el treball és bo, que dignifica l'home, que és una tasca noble, que ens realitza, etc.; en realitat és la més fastiguejant de les activitats que pugui realitzar l'home.
2

El problema és que la realitat no és ben bé com a les pel·lícules. Si bé és cert que en gran mesura el factor productiu capital ha substituït el factor productiu treball, no és cert que hagi servit per aconseguir un món millor on els homes poden prescindir en menor o major mesura de treballar. I el problema el trobam en el sistema de retribució dels factors, basats en un sistema de tinença molt desigual: La immensa majoria de la població de les nostres societats democràtiques només té per sobreviure la seva força, el seu treball. El problema és que en la progressiva substitució de treball per capital, la demanda de treball cau, tot i que l'oferta es mantengui constant o fins i tot cresqui. En un mercat, amb una demanda més o manco flexible, si la demanda cau i l'oferta es manté constant, llavors el preu -en aquest cas el salari- davalla. Si a sobre hi ha una determinada legislació laboral que força la rigidesa de les corbes o que estableix salaris mínims, apareixerà l'atur. La riquesa generada pot esser la mateixa o superior, però aquest canvi en l'aportació relativa i en la seva retribució en priva d'accés una quantitat creixent de la població. Tot i que es generi més riquesa que mai, aquells que vivien de l'explotació del seu treball, és a dir, la majoria, en perden ara l'accés i queden exclosos dels mitjans de supervivència humana. En una economia on el treball és gairebé prescindible només qui té terra i capital sobreviu. Cal dir que no estam davant d'un cas d'expulsió sectorial de treball. Tot i que nesquin nous sectors productius i filons d'ocupació difícilment podrien generar els volums d'ocupació necessaris per mantenir els preus del treball de dins del mercat laboral. Al marge de les problemàtiques socials evidents que aquesta realitat genera; la problemàtica que ens ocupa no és directament aquesta, sinó com això afecta la democràcia. Sembla evident: El poder -encara que sia econòmic- pateix una centralització creixent en una minoria, i converteix una gran majoria en prescindible per aquesta minoria. La democràcia occidental actual se sustenta en una àmplia classe mitjana, treballadora. La seva existència i capacitat d'influència implica una descentralització del poder que genera una gran pluralitat. I aquesta pluralitat sorgida de la descentralització social del poder és la base pel manteniment de la democràcia. La necessitat de treball en les economies industrials del segle XIX i XX, vital per poder moure el sistema productiu, havia dotat d'un gran poder i d'una gran
3

influència aquest segment social; car sense factor productiu treball era impossible que els qui gaudien de la propietat dels altres dos factors s'enriquissin. Al marge de les institucions democràtiques, els treballadors tenien molt a dir, i la importància de la seva existència en el procés productiu els apoderava d'una gran capacitat negociadora, fruit de la qual segurament trobam el manteniment i el creixement del sistema democràtic en el decurs de la segona meitat del segle passat. La democràcia i les concessions dels poderosos ara ja no els hi són necessàries, el principi d'igualtat de vot està quedant superat per un creixement brutal de les diferències de poder entre uns molts i uns pocs. La manca d'equitat s'ha disparat, la democràcia està en perill. Tot això ha engegat un procés perillós, molt perillós. La refeudalització de la nostra societat. Un agreujant: La deslocalització post soviètica Amb la caiguda del mur de Berlín, i la posterior desaparició de la URSS s'acabava el perill de les inestabilitats internacionals entre blocs. No hi havia perill doncs que els països aliens, principalment els poc desenvolupats, caiguessin sota un sistema que abolia la propietat privada. A més, les institucions creades a partir dels acords de Bretton Woods, com per exemple l'Organització Mundial del Comerç (després de la non nata OCI i del GATT), el Fons Monetari Internacional o el Banc Mundial dibuixen un món sense fronteres, on els capitals es poden moure lliurement arreu del planeta. Cal recordar que la implementació pràctica dels acords de Brettoon Woods fets entre els Estats Units i el Regne Unit l'any 1944 no ha estat tangible -com a mínim pels països europeus- fins gairebé l'actualitat. Reconstruïts els països europeus després de la II Guerra Mundial, un cop desapareguda l'alternativa soviètica i un cop acabades les pròrrogues dels acords forçades per la construcció política d'Europa, per primera vegada aquests acords s'apliquen de forma incontestable1. Exportar doncs capital a països estrangers, traslladar els processos productius des del centre -des del món occidental- arreu del món cap a la perifèria ja no té riscos significatius. I és rentable. Aquest procés, de deslocalització de parts importants del procés productiu cap a països amb una mà d'obra més barata, ha agreujat encara més la situació de
1 CARRERAS, A. «El siglo XX, entre rupturas y prosperidad (1914-2000)», dins Historia Económica de Europa. Siglos XV-XX, Barcelona: Crítica, 2003, pàgines 238-413 4

qui a Europa i a la resta de països del primer món només tenia les seves pròpies mans per subsistir. La globalització ha portat a un augment brutal de l'oferta de treball, mentre la demanda tendeix a minvar. La deslocalització ha agreujat doncs l'afebliment dels segments socials que vivien de l'explotació del factor productiu treball, i que eren un dels pilars en què fins ara s'havia sostengut la democràcia. Un paper ben semblant han jugat els fluxos migratoris, originats per les mateixes causes susdites en el cas de la deslocalització. Tot plegat, un repte gegantí del qual la democràcia en sortirà reforçada o desapareixerà. La refeudalització, conseqüència del capitalisme salvatge Al segle IX es produïa segurament la caiguda moral i material més gran de la història de la humanitat coneguda. La privatització de l'Estat romà conseqüència de les invasions bàrbares deixava un nou règim econòmic i social imperant a Europa, un règim que enfonsaria durant segles la humanitat en la misèria, un règim que seria el més fosc que segurament hagi conegut mai l'home: El feudalisme. El feudalisme es caracteritzava a grans trets per la inexistència pràctica de l'Estat. L'Estat, el rei, era un element social purament simbòlic. El poder real el tenien els senyors feudals, que tenien plens poders sobre els seus feus. Tot el que hi havia en ells era de la seva propietat i per tant en podien fer el que volguessin: Els prats, els boscos, les pastures, les muntanyes, els rius, els camps de conreu, els habitatges i les edificacions, el bestiar i les persones. Tot era seu, i en podien disposar. El principi de sobirania es fonamentava doncs en la propietat, una propietat centralitzada en unes poques mans. Després d'un cert procés de recentralització del poder en el rei durant l'etapa absolutista; amb la decapitació de Lluís XVI l'any 1793, el poble, la nació, passa d'esser un subjecte subordinat al poder del rei, a esdevenir el subjecte de legitimació. La nació esdevé en Estat. L'Estat es converteix així en la institucionalització mateixa de la societat, i s'imposava el criteri -almanco ideal- d'una persona, un vot. El liberalisme començava a caminar, i amb ell la seva essència: Cap home podia imposar el seu poder sobre cap altre home, l'únic poder legítim imposable a l'home era aquell que sorgia de la voluntat de la societat, una societat composta per homes iguals que expressaven llur voluntat col·lectiva mitjançant la Llei, a la qual tots quedaven sotmesos. El poder de la propietat romandria subordinat doncs al poder del vot. I el poder del vot, en esser l'últim, es convertia en el poder sobirà.

5

Avui vivim de nou un procés semblant al succeït al segle IX, amb la privatització dels estats democràtics. Decisions que fins fa ben poc es votaven en parlaments democràtics elegits per sufragi universal ara es prenen en juntes d'accionistes, on només qui té accions -moltes accions- pot votar. Quan la sobirania de la propietat s'imposa a la del vot, la democràcia liberal mor. Com veurem, tornar al feudalisme implica tornar a un sistema de calamitats morals, de fam i de misèria social. Tornar al feudalisme vol dir tornar a submergir-nos en la foscor. Un mitjà: La internacionalització Malauradament la internacionalització avui s'ha convertit en un dels mitjans emprats pel desmantellament del sistema democràtic. Com a demòcrata i nacionalista defens que les instàncies de sobirania s'han d'adaptar a les realitats nacionals. Si bé tenc la profunda convicció que la unitat col·lectiva humana per naturalesa és la nació, que n'és la unitat antropològica bàsica, i l'única legitimada per imposar a l'individu un poder diferent del propi; sóc conscient que les nacions no són realitats estàtiques sinó dinàmiques. Des d'una visió simplista, una nació és una comunitat de persones que es comuniquen, i que per tant es vehiculen a través d'una mateixa llengua. El procés de globalització fa que el marc comunicatiu vessí les fronteres de les antigues nacions i s'ampliï a nivell global. Lluny d'intentar posar portes al camp hem d'acceptar la realitat i evitar caure en la melangia. Les causes són polítiques, però sobretot tecnològiques. Potser hom parla ja més mitjançant Internet amb un ciutadà nipó amb qui comparteix nombrosos interessos, que amb el veïnat que viu devora ca seva i que no coneix sovint ni el seu nom. La realitat és que ara la comunitat que es comunica tendeix a esser global, i per tant la nació tendeix també, de forma indestriable, a esser global. Sembla lògic doncs, anar dotant aquesta nació incipient de sobirania, a mesura que va creixent i aigualint les petites nacions del món local del segle passat. Evidentment, el procés de construcció d'aquesta nació global és progressiu i per tant l'apoderament sobirà també ho hauria d'esser en el mateix nivell progressiu. En sóc partidari i pens que s'ha de fer. El problema no és doncs la transferència de poders dels estats-nació a subjectes supranacionals, sinó el fet que aquests darrers no siguin democràtics. La
6

internacionalització ha esdevengut així una excusa pel desmantellament dels sistemes liberals del món occidental. Les competències transferides són fetes a institucions que res tenen a veure amb les institucions pròpies de la democràcia. La Unió Europea d'ençà el Tractat de Lisboa, els anomenats “mercats” i les institucions sorgides de Bretton Woods en són amb tota seguretat exemples prou il·lustradors. Ho són com a mínim aquests dies, en què totes soletes, sense cap urna de per mig, han aconseguit enderrocar dos governs democràticament elegits a Europa. Curiosament dos governs que tenen la seu a les dues ciutats bressols de les dues primeres societats democràtiques de la història coneguda: Atenes i Roma. Serà fruit de l'atzar? Probablement no. Les conseqüències de tot plegat: La misèria col·lectiva Com tot seguit veurem, la democràcia, en un sentit material, és un sistema òptim. La seva absència porta sovint al desastre col·lectiu. Primer que res cal dir que existeixen al món dues formes d'enriquir-se: L'expropiació i la creació de valor afegit. Hom pot enriquir-se furtant o treballant. La primera opció és socialment destructiva car sovint implica violència i destrucció, alhora que crea inseguretat i desincentiva l'esforç i la creació de valor. Si bé uns pocs tenen incentius naturals a emprar aquesta via per augmentar la seva utilitat individual, la conseqüència social agregada és desastrosa, completament ineficient. La segona permet un desenvolupament material satisfactori, òptim des d'un punt de vista agregat, tot i que la utilitat de certs individus no sia tan alta. La riquesa i el benestar d'una societat depèn de la seva capacitat de generar un sistema d'incentius, un marc legal, que faci que a hom li surti més a compte generar valor que expropiar el valor generat per tercers. Aquest sistema d'incentius òptim s'aconsegueix d'una forma eficaç mitjançant el sistema democràtic; que imposa un ordre basat en l'imperi de la Llei, un imperi fet pels ciutadans que no volen esser robats. El sistema legal i institucional democràtic reprimeix la inèrcia natural a l'expropiació dels forts sobre els febles, evitant així la violència i l'ús de la força i generant un marc idoni per la innovació, la creació de valor i el desenvolupament. Aquesta és segurament la gran virtut pràctica de la democràcia. És un sistema que estableix un marc idoni per al desenvolupament humà. Actualment, amb el desmantellament progressiu dels sistemes democràtics,
7

s'està produint un canvi en el sistema d'incentius. El fet susdit, que el treball no sia ja necessari, porta que uns pocs estiguin imposant la seva voluntat a la majoria. En aquestes elits els hi surt ja més a compte expropiar que generar valor, el benestar social està perillosament compromès, i tot plegat és un símbol de la feblesa de la democràcia als països occidentals. Si aquest trist avenir s'acompleix i els nous senyors feudals converteixen novament els ciutadans en serfs, ens espera la misèria col·lectiva. L'acceleració del procés: Les reformes educatives, la persecució d'Internet i la crisi econòmica Dahl apuntava en el seu llibre, com a una institució inseparable de la democràcia, la competència cívica. Certament només una societat conformada d'individus lliures serà una societat lliure. Sapientia porta libertatis. I la llibertat de les persones és directament proporcional al seu coneixement de la realitat. La llibertat és capacitat de tria, i sense coneixement, sense res a on agafar-se, no hi ha res que triar, no hi ha llibertat. Només una societat en què la comunicació entre individus sia lliure i no hi hagi barreres per la transmissió de les idees, serà forta. Contràriament, una societat que esquarteri els seus ciutadans i els mantengui aïllats i desinformats serà una societat feble, i democràticament vulnerable. Així doncs el sistema educatiu i els mitjans d'informació i comunicació, especialment els lliures com Internet, juguen un paper essencial en el sistema democràtic. Són el baluard del sistema, de la societat lliure. Com a elements claus surten també malparats del procés que patim. Com hem dit, per eliminar la democràcia és indispensable eliminar-los. D'aquí la reforma universitària anomenada Bolonya, també fruit de la “homogeneïtzació internacional”, i l'actual Estratègia Universitat 2015 dissenyada per Ana Patrícia Botin, filla d'Emilio Botín i presidenta de Banesto, que implica el desmantellament del sistema universitari públic, lliure i universal. D'aquí també els atacs contra la lliure compartició d'informació i d'idees imposada a Internet, fins ara l'únic continent lliure, mitjançant l'anomenada Llei Sinde, que converteix la xarxa espanyola en una xarxa amb filtres d'entrada i sortida, com la de la Xina. Però més cridaner que això és la crisi econòmica que vivim. És conegut que en
8

aquesta crisi els mecanismes anticíclics de gestió de la demanda keynesians no sorgeixen efecte, ans al contrari. La doctrina de manual ha passat de la despesa per a la reactivació a la contenció per no se sap ben bé què. I no és un error, simplement denota actuacions diferents per menes de crisis diferents. Des de la superació del sostre maltusià a finals del segle XVIII a la Gran Bretanya, la tecnologia ha permès créixer per sobre de la disponibilitats de recursos. La tecnologia ha fet els recursos il·limitats. I això ve essent així des de llavors, com a mínim al món desenvolupat. Les crisis que hi ha hagut fins a dia d'avui tenien un fort component psicològic i consistien en la caiguda de la demanda agregada de l'economia, amb la consegüent deflació i la caiguda de la producció i per tant de l'oferta agregada. La duració d'aquestes crisis amb els mecanismes correctors que inventà Keynes poques vegades superaven els 10 anys. La crisi que avui vivim emperò no és d'aquesta mena. Països que la iniciaren amb anterioritat que nosaltres, com el Japó o diversos països de l'Amèrica llatina, encara estan, des dels anys 80, en crisi. Gairebé 30 anys. I han estat caracteritzades -i això també és nou- per la crisi dels seus respectius deutes sobirans. Això és així segurament perquè no ens trobam davant d'una crisi de demanda, sinó que vivim una crisi d'oferta. Però, si estam d'acord que des de la Revolució Industrial l'avenç tecnològic permet superar la limitació de recursos, la pregunta que ens hauríem de fer és com l'oferta agregada de l'economia minva. La resposta per ventura la podem trobar al continent asiàtic, a la primera meitat del segle passat. Mohandas Gandhi descobrí cap a l'any 1930 que la clau de la independència de la Índia era rompre el monopoli sobre la sal que imposava la corona britànica. En un clima càlid on els aliments de seguida es fan malbé la sal és vital per conservar-los. De qualque forma la sal regulava el bategar de la Índia, i si el seu control passava al poble, la Índia seria lliure. Avui la nostra sal és segurament el petroli, que és controlat de forma no democràtica per un càrtel que porta per nom OPEP. Reduint l'oferta de petroli es redueixen les ofertes agregades de totes les economies modernes, es redueix doncs la producció, i davant una demanda estable, que vol satisfer les seves necessitats, els preus pugen, sumat amb l'atur que genera la caiguda de la producció, es genera exclusió social. I en caure les rendes del treball, sobre les quals se sustenten els sistemes fiscals actuals, els ingressos de l'Estat
9

desapareixen. Si a sobre et collen de forma coactiva el deute sobirà, la decisió de supervivència no és de l'Estat, sinó dels seus creditors. Ens trobam doncs, probablement, davant una crisi econòmica artificial, de caràcter coercitiu. Existeixen tecnologies que permeten la reducció del consum de petroli d'una forma increïble, existeixen energies alternatives, però la compra de les patents d'aquests sistemes tecnològics les silencia. Mantenir el monopoli de la sal els hi és una prioritat màxima. Quan els grans posseïdors del factor productiu capital han deixat de necessitar la força del treball per enriquir-se, s'han volgut desfer de totes les concessions que li havien atorgat. I en això estam, en una crisi de disseny que no sabem quan acabarà. O potser sí: Quan la coacció hagi fet l'efecte que aquests poders sense nom tenguin per oportú. Segurament quan els sistemes democràtics occidentals es trobin completament desmantellat. Els incentius han canviat. Si no som capaços de refer-los en un nou marc de relacions humanes, el liberalisme haurà mort. I quan el liberalisme mor, només queda misèria. Hem de pensar però que aquests canvis no representen una fatalitat, podrien suposar un gran triomf de l'intel·lecte humà col·lectiu. Aquesta nova situació podria enfortir la democràcia i augmentar de forma considerable el benestar social, però és cert que no hi deixa una situació gens procliu, és cert que ha apoderat uns poders que ara intenten enderrocar-la. Tenc la plena convicció però, que la democràcia sobreviurà en la mesura que se sàpiga adaptar en aquests canvis, i en la mesura que la majoria tengui la determinació d'imposarse sobre aquesta minoria. El futur no és una fatalitat. No hi ha un únic futur, sinó molts. Depèn de nosaltres triar quin volem.

Els continguts d'aquest document estan subjectes a una llicència de Reconeixement – Compartirigual de Creative Commons. Se'n permet l’ús comercial de l’obra i de les possibles obres que se'n puguin derivar, la distribució de les quals s’ha de fer amb una llicència igual a la que regula l’obra original.

10

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful