22

el 3 de vuit

DIVENDRES, 3 DE FEBRER DEL 2012

EDITA Publicacions Penedès, SA Papiol, 1 - 08720 Vilafranca del Penedès el3devuit@el3devuit.cat
Els escrits que publiquem a les planes d’opinió, així com qualsevol altre article signat, no són forçosament compartits pel setmanari i només reflecteixen el parer de qui els signa.

PRESIDENT Pere Montserrat i Ferrer CONSELLER DELEGAT Xavier Freixedas i Domènech DIRECTOR Ricard Rafecas i Ruiz

REDACCIÓ: Joan Raventós (Cap de redacció), Judit Benages, Cristina París, Xavi Gonzàlez, (Redacció Vilafranca), Eva López (Redacció Sant Sadurní), Ricard Vinyals, Ferran Rodríguez (Redacció El Vendrell), Montse Juvé (Cultura),

Eloi Miralles, Biel Senabre, Jordi Mir (Castells), Tito Boada, (Esports), Fèlix Miró (Fotografia), Àngels Ventura, Editat amb la col·laboració de Nati Ceballos, Sandra Bermúdez (Maquetació), Anna Llovera, Roser Figueras (Correcció).

OPINIÓ

Meritocràcia de casino
Dilluns la premsa es feia ressò de la pugna entre Madrid i Barcelona pel projecte d’un gran complex de casinos batejat com Euro Vegas, que transportaria el model de casino americà al sud d’Europa. Es parla de molts milions en inversions i de milers de llocs de treball, cants de sirena davant el naufragi de la crisi. Dimarts, TV3 va estrenar la docusèrie «Mestres» per ensenyar a la societat, si més no recordar-li, que els mestres/ professors són alguna cosa més que funcionaris, membres d’una casta que té tres mesos de vacances i abanderats del dolce far niente, com alguns creuen. El programa ajudarà a trencar clixés i estereotips i visualitzarà la importància dels docents com a peça clau de qualsevol societat que vulgui preservar els valors democràtics i garantir la igualtat d’oportunitats. Mestres i professors ensenyen matèries, però també són transmissors de valors. I aquest és el moll de l’os de la qüestió: els valors. Mentre l’escola treballa per fomentar uns determinats valors les elits polítiques i econòmiques miren cap a una altra banda. ¿Pugnar per la implantació d’un complex de casinos, quins valors fomenta? ¿Pot ser que topi de ple amb els valors que difon el sistema educatiu i amb aquells que exigiríem a qualsevol societat justa i democràtica? Els inversors americans desitjarien una mena d’illa amb una legalitat particular, ja ens entenem. El model de país l’hem de tenir clar i això del casino fa tota la pinta de l’enèsima pastanaga lligada amb cordill. Europa pateix una crisi

Pasta o pollastre?
En comprar un bitllet d’avió s’obre tot un ventall d’opcions que podem triar: destinació, companyia, data, horaris, etc. Els cercadors de vols per Internet ens ho fan cada vegada més fàcil, però quan prens la decisió definitiva i fas efectiu el pagament pràcticament ja no hi ha marxa enrere. És cert que les tarifes cada vegada són més ajustades, però al mateix temps les possibilitats de canvis o anullacions gairebé no s’admeten. Les companyies anomenades low cost –i també les que no reben aquesta etiqueta però segueixen el seu esperit- ens obliguen a aquest casament sense divorci si volem fer turisme a un preu assequible. En el futur és possible que puguem reduir l’import si viatgem a peu dret o si ens estalviem anar al lavabo tindrem una bonificació. Els límits de l’aviació comercial encara ens han de sorprendre. Tal com ho ha fet aquest dies la caiguda d’Spanair. Sempre he sentit que no hi ha res més complex dins els grans negocis, tant al sector del transport com turístic, i que al mateix temps doni tant poc rendiment, com una línia aèria. Tanmateix hem vist com aquesta màquina perfectament engranada es pot desmuntar d’un dia per l’altre. La logística aèria ha creat un estàndard que és igualat en totes les companyies: el menú dels menjars a bord. A excepció de mínimes variacions -parlant de la classe turista, esclar- les hostesses repeteixen la pregunta més estesa de la història de la navegació aèria: pasta o pollastre? Com si tots fóssim nens petits ens deixen aquesta senzilla elecció, i en algunes, el que hauria de ser una possibilitat s’estén a tot el passatge. Aquest cap d’any vaig poder viatjar a Jerusalem i volant amb les línies aèries d’Israel El Al, l’opció del menjar kosher deixa de ser-ho ja que tothom se serveix per igual. Certament no vaig notar diferència respecte a un altre plat de pasta o pollastre aeri, de fet, tal com moltes empreses nostres que exporten a Israel controlen dia a dia, els requeriments són a l’elaboració més que al producte acabat. Més complicada és l’observació del Sàbat. Durant la festa jueva està prohibit fer servir màquines. Així alguns carrers, dels barris ortodoxos principalment, queden tallats per evitar la temptació d’agafar el cotxe. Els transports públics finalitzen el servei a les set de la tarda, just quan comença el Sàbat ja que el calendari jueu és lunar, i no funcionen en tota la festivitat. Els ascensors funcionen com escales mecàniques, obrint planta rere planta amb la botonera anul·lada, i així no haver d’ordenar a la màquina el pis on has d’anar prement el botó. Pel mateix motiu també t’has d’abstenir de llet calenta aquell dia, i així tot un reguitzell de normes que es deriven dels 613 manaments que regeixen el judaisme, que com a mínim el dia del Sàbat també t’afecten siguis jueu, musulmà o cristià. Ara bé, si intercanviéssim els papers també trobaríem a casa nostra normes i costums que obliguem a tots els visitants i nouvinguts. Realment tenim elecció?

De l’Ateneu estant

Jaume Ferrer Puig
Professor de literatura delateneuestant@gmail.com

¿Pugnar per la implantació d’un complex de casinos, quins valors fomenta?

devastadora i a Catalunya no cal que li ho expliquin. Aquí tot val més i tot ens costa més perquè hem de bregar com la resta, però amb una mà lligada a l’esquena mentre el veí va castigant-nos el fetge, emprant el símil pugilístic. Acostumats com estem a les garrotades, encara ens creurem que això del «capitalisme llagosta» serà la nostra salvació: macroprojectes que s’enduen els beneficis cap a altres bandes i que són pa per avui i gana per demà. Sortim dels pisos i la construcció per entrar al casino i al món del joc, i amb aquella alegria... Els docents ja cal que expliquin bé als alumnes què és l’esclavatge i quines noves formes prendrà al segle xxi. Cal fomentar l’esperit crític i donar eines per afrontar el futur incert, i això es fa amb formació i coneixement per estimular la creativitat. Després de tants anys de cotó fluix ara toca moure el cul, com bé prou ho saben tots aquells que agafen el portant i el seu talent per marxar a l’estranger. Mentrestant aquí hi tornem, ara la novetat és un batxillerat de tres anys i qui sap si d’aquí uns dies ens avancen nous cicles formatius com ara un grau mitjà d’obrir portes de limusina, un grau superior d’aparcar cotxes o un màster en obtenció de propines. El casino és la metàfora del món en què vivim. Entre tanta faramalla de colors i llums de neó ens estem convertint en ludòpates de fantasia que ja no en tenim prou de fer volar coloms sinó que ara, després de deixar passar innombrables trens, fins i tot ens permetem el luxe de perdre avions.

El Penedès també existeix...

Daniel Garcia Peris
www.danielgarciaperis.cat

Aquest cap d’any vaig poder viatjar a Jerusalem i volant amb les línies aèries d’Israel El Al, l’opció del menjar kosher deixa de ser-ho ja que tothom se serveix per igual

>> Ve de la pàgina anterior

Fe d’errades A la pàgina 27 de l’anterior edició vam informar que la pista de gel del Centre Vila d’enguany va comptar amb uns 3.000 patinadors més que l’any passat però la realitat és que va comptar amb més patinadors que la última vegada que es va instal·lar, ara fa dos anys. L’any passat no hi va haver pista de gel.

comparteixin el seu ideari polític, no està bé escampar falsedats i quedar tan ample. És una de les causes d’indignació desprestigiar a qui honestament dedica un temps de la seva vida al seu municipi. Jo no em posaré amb el que va fer vostè i el seu partit quan va entrar a l’Ajuntament com a regidor del PSC, “cadascú amb la seva consciència”. El que sí que no li permeto és que falti a la veritat quan hi

està implicada una altra persona, que en aquest cas també és amic meu i veí de tota la vida i que es mereix tot el meu respecte personal i professional. No vulgui confondre els lectors. Quan el passat mandat es va decidir posar una persona de comunicació com a càrrec de confiança, vam ser pressionats per l’oposició PSC-ERCPP, ja que no van voler que es quedés la persona que havia triat CiU-ERC feia 16 anys, malgrat va fer sempre la seva

feina amb rigor, professionalitat i neutralitat, treballant per l’equip de govern, oposició i pel municipi de Sant Sadurní tots els anys que va estar a l’Ajuntament. CiU i AMI ens vam veure obligats a crear 2 càrrecs de confiança, la secretària d’alcaldia i el cap de comunicació ja que l’oposició no volia aquesta persona (finalment el cap de comunicació es va consensuar amb tots els grups polítics representats a l’Ajuntament). Tant el Pep com la Montse (la

seva antecessora) han fet una gran tasca de comunicació, treballant per Sant Sadurní i per tots els representants polítics de l’Ajuntament i des d’aquí vull agrair públicament als dos la seva gran professionalitat i tot el que m’han ajudat i ensenyat aquests anys que he estat a l’Ajuntament amb ells. I aquí la meva resposta Sr. Carafí, jo mai he criticat el Pep Forns i la feina que realitza. El que sí vaig fer com a portaveu de Convergència i

Unió va ser preguntar al primer ple si el cap de comunicació i la secretària d’alcaldia continuarien sent càrrecs de confiança, ja que intuíem que l’actual equip de govern volia ocupar aquests llocs de treball per amiguisme i/o afinitat política. I si és així, han de ser càrrecs de confiança, perquè quan entri un altre govern no es trobi la gent posada a dit. Creiem que el que s’ha de fer i ser, és coherent. Si quan estàs a l’oposició exigeixes una cosa, quan estàs