CFA Singuerlín 2011-2012 PROVA D’ACCÉS ALS CICLES FORMATIUS DE GRAU SUPERIOR

GEOGRAFIA
UNITAT DIDÀCTICA 4

Catalunya i Espanya a Europa i al món

Josep-Manel Alarcó
https://sites.google.com/site/jmalarco/ https://sites.google.com/site/geografiapacfgs/ jmalarco@gmail.com

1

4. Catalunya i Espanya a Europa i al món

Identifica les grans àrees socieconòmiques i geopolítiques, i les transformacions i desequilibris d’un món globalitzat, divers i en canvi constant. Analitza la posició de la Unió Europea en el món, les fortaleses i debilitats, a partir de l’anàlisi d’indicadors demogràfics, econòmics, financers, socials i culturals. Analitza la posició d’Espanya dins la Unió Europea i el món, a partir de l’anàlisi d’indicadors demogràfics, econòmics, financers, socials i culturals. Identifica el paper i la posició de Catalunya dins Espanya, la Unió Europea i el món, a partir de l’anàlisi dels intercanvis i fluxos i d’indicadors demogràfics, econòmics, financers, socials i culturals.

Hotel Porta Fira de l'Hospitalet

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

2

4.1 Àrees socieconòmiques i geopolítiques, transformacions i desequilibris d’un món globalitzat

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

3 1. Àfrica El continent africà aporta el 17% de la producció mundial. La seva economia es basa en el sector primari, en una indústria poc desenvolupada i en un feble sector serveis. El continent menys desenvolupat A Àfrica se situa el major nombre de països subdesenvolupats del planeta. Molts són els problemes que frenen el seu desenvolupament: 1. el ràpid creixement de la població que fa que el nombre d’habitants augmenti mes de pressa que els recursos; 2. la incapacitat de l’agricultura per alimentar a la població, fet que provoca la gana en algunes regions; 3. els conflictes bèl·lics i les catàstrofes naturals, com sequeres i inundacions agreugen la situació i provoquen migracions en massa: quasi set milions de persones s’han vist empeses a deixar la seva llar; 4. el baix nivell de vida: els serveis educatius i sanitaris són deficients i gran part de la població és analfabeta, principalment entre les dones; i 5. el deute extern: Àfrica ven primeres matèries barates i compra productes manufacturats més cars. Els països africans han hagut de demanar crèdits, amb la qual cosa han de dedicar la major part de llurs pressupostos a pagar aquests, en lloc de millora la seva economia. No obstant, Àfrica és un continent de grans contrastos. La República Sudafricana i alguns països del Magrib tenen una economia mes desenvolupada que la resta.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

4

Predomini del sector primari La majoria de la població africana treballa en tasques agrícoles, amb dos tipus d’economies força diferents: • • A més de dos terços de les terres es practica una agricultura de subsistència dedicada al manteniment de la família camperola. Es conreen cereals, batata, mandioca i dàtils. A les zones tropicals, principalment les costaneres es realitza una agricultura de plantació dedicada a l’exportació. Els principal conreus són el cafè, el cacau, el cotó i el tabac.

La mineria proporciona el major volum d’exportacions. El sud és ric en or i diamants, i el nord en hidrocarburs, com petroli i gas natural. La major part de les reserves d’urani, radi, cobalt i titani es troben en aquest continent. Però la propietat de les mines i l’extracció estan a mans d’empreses estrangeres, que són les que acumulen els guanys.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

5

Debilitat dels sectors industrial i de serveis El desenvolupament industrial d’Àfrica va començar molt tard i és molt lent. La indústria està molt lligada a la transformació del recursos naturals, destaquen la mineria, la indústria alimentària i el tèxtil. Es concentren en ports i ciutats dels països exportadors de minerals i hidrocarburs com Nigèria, Llíbia, Algèria i la República Sudafericana. El sistema de transports és feble: el ferrocarril està poc estès i les carreteres són escasses. Per saber-ne més (Viquipèdia) La Economia d'Àfrica es basa en el comerç , la indústria i els recursos naturals i humans del continent. Aproximadament, 922 milions de persones habiten en 54 països diferents. Àfrica és, de lluny, el continent habitat més pobre . Encara que algunes parts han millorat en els últims anys, dels 175 països estudiats en el Human Development Report de Nacions Unides el 2003, 25 països africans es troben en el rànquing dels pitjors del món quant a desenvolupament humà . Això és en part a causa de la seva turbulenta història : La descolonització d'Àfrica fomentar molt la inestabilitat política, agreujada per la guerra freda. Des de mitjans del segle XX, la guerra freda, l'increment de la corrupció política i el despotisme , han contribuït a l'economia tan pobra que hi ha a l'Àfrica. El major contrast en termes de desenvolupament ha estat entre Àfrica i l'economia d'Europa. El African Economic Outlook destaca el fet que el comerç entre Àfrica i la Xina s'ha multiplicat per 10 des de 2001, amb un muntant de 7.000 milions d'euros (al voltant de 100.000 milions de dòlars) el 2008. Les economies de la Xina i l'Índia han

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

6 crescut ràpidament, mentre llatinoamèrica ha experimentat un creixement moderat, obtenint milions per sobre de la mera supervivència. En contrast, en la major part d'Àfrica l'economia s'ha estancat i fins i tot ha decrescut en termes de comerç exterior, inversions, renda per càpita i altres valors de creixement econòmic. La pobresa ha repercutit sobre gairebé tots els altres camps, el que inclou la disminució de la esperança de vida , l'increment de la violència i l'augment de la inestabilitat, que perpetuen els problemes de creixement del continent. Any rere any, ha hagut molts intents infructuosos de millorar economies a escala nacional en diferents països, de fet, les dades més recents suggereixen millores en algunes parts del continent que experimenten un creixement per sobre de la mitjana. Segons el Banc Mundial, els països subsaharians han crescut a taxes semblants a la mitjana mundial. Les economies que més de pressa han crescut han estat les de Mauritània amb un creixement del 19,8%, Angola amb un 17,6%, Sudan amb un 9,6%, Moçambic amb un 7,9% i Malawi amb un 7, 8%. Moltes agència internacionals estan confirmant el seu interès en aquestes noves i emergents economies, especialment en un moment de crisi financera mundial com la actual crisi financera . Impediments al creixement El fracàs econòmic africà ha estat llargament debatut tant a Àfrica com fora. S'ha intentat moltes vegades resoldre la pobresa, però poques vegades, aquests intents han tingut algun grau substancial d'èxit. Alguns impediments barrejats han estat l'autarquia en determinats països, les ajuda externes, el socialisme (vegeu African Socialism ) o el liberalisme El neoliberalisme i la situació econòmica africana A la dècada de 1980, les idees socialistes van ser descartades i es va triar el neoliberalisme com a ruta de salvació el qual va ser elaborat durant el Consens de Washington . El 1990, quaranta països subsaharians van convenir seguir les pautes rigoroses dels plans neoliberals del FMI . Les recomanacions del FMI van fer caure les divises del continent una mitjana del 50%, van promoure la venda de les indústries de propietat estatal i la retallada de les despeses públiques. Vint anys després, aquests mètodes s'han demostrat amb tan poc èxit com els plantejaments socialistes de l'època anterior. El creixement mitjà va passar del 2,3% al 2,8% anual, només un grapat d'estats van aconseguir millors nivells de riquesa i molts altres es van empobrir encara més al llarg de la dècada de 1990. Avui dia hi ha una gran controvèrsia sobre les raons per les que tot això va fallar. Una escola de pensament proposa que les reformes van fallar a causa de que aquestes eren tan sols de caràcter econòmic, sense aprofundir en la democràcia i l'estat de dret, sense els quals, el desenvolupament no passa. El corrent liberal de la escola austríaca centra la seva crítica a la manca de mesures per combatre els cicles econòmics que provoquen crisi, que en el cas de la majoria dels països africans, aquestes crisis són constants i la misèria també.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

7 Els crítics del neoliberalisme argumenten que els problemes econòmics d'Àfrica van ser causats per l'aplicació de les pautes dictades per l'FMI. Cal tenir en compte que mentre l'anomenat primer món insistia en que l'Àfrica obrís els seus mercats i eliminés els subsidis públics, el primer món no feia el mateix respecte a la importació de béns agrícoles d'Àfrica ni eliminava els seus propis subsidis agrícoles. -oOo--oOo--oOo--oOo--oOo--oOo-

En la seva condició d'ex colònies, la majoria dels països africans mantenen estretes relacions econòmiques amb la Unió Europea (UE). Existeix una organització supranacional, prenent com a referència a la Unió Europea , anomenada Unió Africana , de la qual formen part tots els països del continent excepte Marroc, inclosa la República Àrab Sahrauí Democràtica . La major part dels països africans estan subdesenvolupats o en vies de desenvolupament. Més del 50% de la població o 350 milions de persones viuen amb menys d'un dòlar cada dia.Àfrica paga prop de 20 000 milions de dòlars en pagaments de deute cada any, encara malgrat les paliaciones de deute dels anys 90. Recursos Durant el règim colonial els europeus van explotar els productes més fàcils i més profitosos d'extreure, com el or , el ivori , fustes i fibres tèxtils. Després de la emancipació de les colònies el més cobejat va passar a ser el petroli, els diamants i la mineria en general, però aquests productes esmentats es troben en pocs països. La manca de bona tecnologia i de mitjans de comunicació eficients dificulten l'explotació de les matèries primeres. El 60% dels treballadors africans s'ocupa d'activitats rurals, i el 80% del que Àfrica exporta són matèries primeres, sent al seu torn els productes industrialitzats els que representen la quasi totalitat de les seves

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

8 importacions. Només el 15% està empleat en el sector industrial, i Egipte, República de Sud-àfrica, Tunísia i Marroc els que tenen gairebé el total d'aquesta activitat. El resultat és que l'Àfrica és el continent més pobre del planeta: el seu PIB representa només el 2,6% del total mundial. Ajuda exterior L'ajuda exterior arriba als cinquanta milions de dòlars cada any, i en els últims 60 anys aquesta ajuda ha estat d'almenys mil milions. No obstant això, això ha empobrit més als països, ha alentit el creixement, els ha endeutat més, els ha fet més propensos a la inflació i vulnerables als vaivens de les divises, ha reduït l'atractiu per a la inversió i ha augmentat el risc de conflictes civils. L'ajuda exterior es transforma de deute, que es paga a costa de l'educació i els serveis mèdics africans. Tot i que s'acaba de pagar un deute, els països tornen a demanar més ajuda. Per tal de pal·liar aquest cercle viciós, la tendència actual consisteix en condonar el deute extern als països que demostren un compromís amb el sistema democràtic i amb el desenvolupament. L'assistència ha estat afectada per corrupció, i els fluxos han acabat beneficiant a les burocràcies governamentals i certes ONG finançades per alguns governs. La corrupció li costa a l'Àfrica 150 milions de dòlars l'any. No existeixen incentius perquè els governs busquin formes més transparents per recaptar fons per al desenvolupament, només se'ls demana a les agències de donació una infusió de capital. En contraposició, en altres països l'ajuda ha servit per resoldre problemes com les epidèmies que delmen la salut i les vides de la població activa (sida, malària), la manca d'infraestructures bàsiques, el rendiment agrícola, l'analfabetisme i la manca d'educació primària universal. Hi ha exemples de països, com Ghana, que demostren emprar correctament l'ajuda. El flux de capital ajuda a que els governs ineficients segueixin en el poder, ja que el president no ha de fer res doncs l'ajuda segueix arribant, sempre que pagui a l'exèrcit. No ha de pujar els impostos, ni preocupar-se del descontentament dels ciutadans ni de la representació d'aquests. Els xocs civils sovint són motivats pel coneixement que en fer-se amb el poder, el guanyador obté un accés virtualment complet al paquet d'ajuda. L'ajuda fa que la burocràcia es torni clientelista i emboliqui als ciutadans amb tràmits innecessaris. Al Camerun porta 426 dies el fer un procediment comercial i 119 dies a Angola. L'ajuda alimentària que compra menjar conreada en Estats Units fallida als agricultors locals. S'ha fet poc per ajudar els agricultors i es gasten milions de dòlars en el programa. La gran quantitat de diners crea la "malaltia holandesa": els grans fluxos de diners fan que la moneda local s'enforteixi incrementant a més els preus interns. Això crea a més inflació, de manera que els països han d'emetre bons. Uganda va ser obligada a emetre'ls el 2005, pagant interessos de $ 110 milions anuals.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

9 Interessos de la Xina i els Estats Units a l'Àfrica Xina és present en països amb grans recursos, com petroli, a Angola, que és el seu principal proveïdor, i en altres països com són Guinea Equatorial, Nigèria, Txad, Sudan, Gabon, Zàmbia i República Democràtica del Congo, aquests dos últims països productors de minerals. Després de Estats Units i de la Unió Europea , la Xina és el tercer soci més important del continent, amb inversions i indústries de la construcció que estan fent rutes, represes, habitatges, hospitals, i en l'explotació d'hidrocarburs i minerals. Xina té estreta relació amb Zimbabwe, i Sudan, els governs són qüestionats. Estats Units té interès a Àfrica pel petroli.

2. Àsia Economia L'Economia d'Àsia, posseeix el 60% de la població del planeta i prop del 30% de les terres emergides, és el major productor global d'aliments, a més de ser el major consumidor té les majors reserves de la majoria dels minerals. Àsia és el continent que concentra el major creixement econòmic i consumeix la majoria del crèdit global, prop del 80% del creixement econòmic mundial, el major creixement de la inversió en ciència i tecnologia, inversió en educació i pel que fa sector econòmic puguem imaginar. La cooperació entre el govern, les indústries i el domini de la tecnologia han portat al Japó a l'èxit econòmic. Per la seva banda des de 2004 la UE és el principal soci comercial de la Xina, que al seu torn és el segon soci comercial de l'organització europea. En 2005 , la Xina es va convertir en la sisena economia mundial. Amb un creixement oficial del 9,5% anual, l'economia xinesa està considerada com la de major creixement del planeta, mantenint una taxa mitjana superior al 8% des dels anys 1980 . També es destaca el Àsia meridional amb creixements anuals de 8% . Moltes zones d'Àsia estan econòmicament subdesenvolupades. Un elevat percentatge de la població del continent es dedica a l'agricultura, malgrat la qual cosa gran part de l'activitat agrícola es caracteritza per collites i productivitat laboral relativament baixes. En conjunt, una minoria dels asiàtics està emprada en activitats de manufactura, en moltes ocasions els centres urbans i les indústries no s'han integrat adequadament amb el sector rural. Els sistemes de transport locals i internacionals dels països asiàtics encara estan poc desenvolupats en moltes zones, però han millorat notablement en els últims anys.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

10

No obstant això, hi ha un creixent nombre d'excepcions. Japó ha modernitzat amb èxit la seva economia, igual que Israel, Corea del Sud, Singapur, Hong Kong i, en menor grau, Indonèsia, Malàisia, Tailàndia, Turquia i els estats petrolífers de la península Aràbiga . En general han aconseguit taxes de creixement econòmic que superen el 5% anual, un percentatge que s'allunya de les seves taxes de creixement demogràfic. En canvi, encara que els països del sud-oest d'Àsia han fet progressos, la distribució dels ingressos ha quedat més concentrada que en altres països. Estimulada per les inversions estrangeres a gran escala, la ràpida privatització i la industrialització, la Xina va aconseguir el creixement més ràpid d'Àsia a principis de la dècada de 1990. S'estima que l'economia xinesa va créixer un 12% el 1992, encara que els nivells de renda per càpita van romandre relativament baixos. Vietnam i Laos, dos dels països més pobres d'Àsia, estan començant a aconseguir un significatiu creixement econòmic ia captar un notable nivell d'inversió estrangera. La crisi financera asiàtica de 1997 En juliol de 1997 , la moneda tailandesa (el baht ) es va devaluar, contradient les repetides declaracions de les autoritats governamentals que això no passaria. En qüestió de dies, les monedes d'Indonèsia, Filipines i Malàisia van ser fortament atacades i van començar a esfondrar-se. Per a fins d'octubre, el won de Corea del Sud es va col · lapsar i la crisi es va generalitzar al continent asiàtic.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

11

Pot sonar paradoxal que amb prou feines uns quants mesos abans de les crisis aquestes economies eren vistes com sòlides i estables, amb molt bon futur econòmic. Fins i tot, dies abans de les crisis, els analistes financers i econòmics semblaven no tenir la mínima noció del que passaria. El fet que ambdues economies formessin part del grup de les economies més vigilades per la comunitat financera internacional fa a aquestes dues característiques encara més insòlites. El fet és que la majoria de les economies de l'Àsia oriental va sofrir una severa recessió el 1998, el PIB es va desplomar: 14% a Indonèsia, 9% a Tailàndia, 7% a Malàisia, 6% a Corea, 5% a Hong Kong i 3% en Japó. Com va poder patir un col · lapse tan sobtat i greu una regió que havia tingut tant èxit? La resposta és que Àsia va viure una aguda crisi financera . (Font: Viquipèdia)

3. Amèrica

Canadà i Estats Units són dos dels països més industrialitzats del món; no obstant, la majoria dels països llatinoamericans tenen una economia tradicional i depenent, malgrat llurs abundants recursos. Contrastos de desenvolupament Amèrica anglosaxona Canadà i Estats Units tenen una economia molt desenvolupada. Estats Units és la principal potència econòmica del planeta, ja que genera al seu voltant el 80% de la producció del continent i el 20% de la mundial. No obstant, tenen alguns problemes entre els que destaquen els desequilibris regionals i, sobretot, les bosses de pobresa i els conflictes socials originats per la discriminació de les minories negra i hispana.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

12 En aquest països està molt desenvolupat el sector terciari, que dóna ocupació a més de les tres quartes parts de la població i aporta la major part de la riquesa. Els principals serveis són el comerç, les finances i el turisme. La indústria més moderna, competitiva i diversificada. Les principal àrees industrials són la regió dels Grans Llacs, la costa atlàntica i Califòrnia. El sector primari ha perdut importància i la seva aportació a l’economia es escassa. Les principals regions agràries són les Grans Planes i Califòrnia. Als Estats Units la superfície conreada representa solament el 20% del territori, però l’agricultura dóna feina únicament el 2,5% de la població. És caracteritza per un alt grau de mecanització, l’especialització regional i una elevada productivitat. Per exemple, els Estats Units són el major exportador de cereals del món. Malgrat tot es veu afavorida per ser competitiva per grans subvencions. L’explotació de minerals destaca a Alaska i el golf de Mèxic. A Canadà a més, és significativa l’explotació forestal i la pesca. Llatinoamèrica És una regió en desenvolupament en la qual l’economia de la majoria dels seus països es basa en l’agricultura i la mineria. El sector primari ocupa una gran part de la població. L’agricultura és la principal activitat a Centreamèrica i els països andins. En general, és una agricultura de subsistència, malgrat que en els països tropicals es conreen plantacions per a l’exportació de cafè, canya de sucre i cacau. A més, hi ha rics jaciments de petroli i gas natural. La indústria està escassament desenvolupada, llevat països com Argentina, Xile, Mèxic o Brasil, on està en expansió i es basa en la transformació de productes agraris i primeres matèries. La majoria de les nacions llatinoamericanes no són autosuficients i llur economia depèn del mercat internacional. Exporten productes tropicals, fustes i minerals a baix preu i importen productes manufacturats, cars. Per això han demanat crèdits als països rics i s’han endeutat progressivament.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

13 També existeixen grans diferències econòmiques en el repartiment de la riquesa: front a una minoria molt rica, gran part de la població viu en condicions d’extrema pobresa.

4. Oceania El pes d'Oceania en l'economia mundial és molt escàs, amb prou feines aporta només l'1% de la producció total. Austràlia i Nova Zelanda tenen una economia diversificada i molt desenvolupada. Encara que avui dia la major part de la població treballa en els serveis, el sector primari segueix sent clau i proporciona bona part de les exportacions. Tots dos països concentren el 40% de l’oví mundial, són els principals productors de llana i aporten més d'un terç de la producció mundial. En Austràlia l'activitat industrial ha experimentat un fort creixement en les últimes dècades, principalment la indústria pesada i la indústria química , en la seva major part, gràcies als importants jaciments miners . Per la seva banda, Nova Zelanda té nombrosos llacs , utilitzats per a la producció de energia hidroelèctrica , la qual cosa ha afavorit el desenvolupament de diverses indústries bàsiques. Dos terços de la producció d'Austràlia i Nova Zelanda és inserida en els mercats asiàtics.

Sidney, Austràlia

En els altres països del Pacífic , consisteix en una economia rudimentària i d'autoabastiment. A les illes volcàniques es practica la agricultura . En aquestes illes es troben diferents espècies tropicals. El producte més important que s'exporta és la palmera cocotera , hi ha també ananàs ,arròs , bananes , canya de sucre i l'anomenada "fruita de l'arbre del pa".

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

14 Una altra activitat important és la minera, hi ha reserves de or a Papua Nova Guinea, níquel iferro a Nova Caledònia i estonià a Fiji. En l'Oceà Pacífic es troben nòduls polimetàl · lics, que en algunes zones es treballen per a l'obtenció de metalls . Una font d'ingressos importants és el turisme . Tahití, Hawaii i Fiji són alguns països que subsisteixen principalment amb la indústria del turisme. És explotada per grans indústries que construeixen hotels molt exòtics i aconsegueixen creuers i avions per atraure el turisme mundial. La pesca és també una activitat important, especialment en els països petits , com Wallis i Futuna, Nauru, Niue i les Illes Marshall. El fòrum de les Illes del Pacífic És la principal organització panregionals, va néixer l'any 2000, en succeir al Fòrum del Pacífic Sud . Els membres plens són els països independents: Austràlia, Illes Cook, els Estats Federats de Micronèsia, Fiji, Kiribati, Nauru, Nova Zelanda, Niué, Palau, Papua Nova Guinea, Illes Salomó, Illes Marshall, Tonga, Tuvalu, Vanuatu, i Samoa . També admet com a observadors als països en procés de descolonització: Nova Caledònia i Polinèsia Francesa. Va crear la figura dels "dialogui partners" ( Canadà , Xina , la Unió Europea , França , Gran Bretanya , Japó , Corea del Sud , Malàisia , Filipines , Estats Units , i Tailàndia ) i manté també reunions separades dels seus ministres d'afers econòmics . Les reunions de caps de govern són anuals i el secretariat passa a ser ostentat pel representant del país amfitrió. Un dels seus objectius principals és promoure la integració dels territoris de la regió, però també la recerca de solucions per a problemes comuns, com ara la seguretat, la pesca o el medi ambient. La Declaració de Biketawa, signada l'octubre de 2000 pertanyents al PIF, on es preveien mecanismes perquè els seus membres intervinguessin en els assumptes interns d'altres "en temps de crisi" va ser un pas crucial en el procés d'integració, que ha servit per aplanar l'enviament de la RAMSI i per legitimar el seu èxit. El PIF també afavoreix les independències dels territoris encara colonitzats, un objectiu comú que és font de suspicàcies o tensions amb les metròpolis. És un referent obvi per als desitjos autonomistes i independentistes en els dos territoris nord-americans a les illes Mariannes (Guam i Mariannes del Nord), interessades per tractar amb iguals temes que els afecten directament, com la caiguda del turisme o els recursos pesquers. (Font: Viquipèdia)

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

15 5. Europa El nivell econòmic dels europeus és molt alt. Aquesta situació es deu a l’elevat grau de desenvolupament que ha adquirit en els diferents sectors productius: una alta productivitat, una intensa activitat industrial i de serveis, i una complexa xarxa de transports i comunicacions. Un sector primari molt productiu Quasi la meitat de la superfície europea està ocupada per terres conreades, praderies i pastures permanents. Actualment l’agricultura europea és molt productiva i està orientada a la venda en el mercat, no a l’autoconsum. Els elevats rendiments són possibles per la intensa mecanització i la investigació de noves tècniques agrícoles.

A Europa conviuen quatre espais agrícoles: • L’agricultura cerealista. Es localitza a la Gran Plana Europea i en la zona sud de Rússia. Són terres fèrtils, on el conreu del cereal té la seva màxima extensió. • L’agricultura mediterrània. Se centra en tota la conca de la Mediterrània. En aquesta zona s’alternen cultius de secà, com el blat, l’olivera i la viticultura, amb hortes, en les que s’han posat en marxa conreus de regadiu molt rendibles. • La ramaderia intensiva. Es desenvolupa en tota la part nord d’Europa. Són grans explotacions, principalment de ramaderia bovina i porcina que autoproveeixen de carn i de llet a les grans ciutats de tota la regió. A la zona nord-est s’alterna amb una ramaderia comercial basada en l’estabulació i en l’alimentació preparada. • La ramaderia extensiva. Apareix en el litoral mediterrani, especialment en les zones més seques. La ramaderia bovina i ovina suposen el major nombre de caps. L’activitat pesquera és també molt important. Els països europeus que realitzen el major nombre de captures són Rússia, Noruega, Islàndia, Dinamarca i la Gran Bretanya, que han desenvolupat una moderna flota pesquera de tipus industrial. Menys de la tercera part del continent es troba coberta de boscos. Les masses forestals es conserven principalment, en la zona nòrdica, on s’exploten per a la producció de

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

16 fusta i paper. Els boscos de coníferes de la resta d’Europa han estat sobreexplotats i actualment tenen escassa producció. Europa és deficitària en la producció de primeres matèries minerals, per la qual cosa, ha d’importar d’altres continents. No obstant, existeixen jaciment de carbó, hidrocarburs, concretament en la Mar del Nord, i de minerals metàl·lics. Principals àrees industrials La indústria europea és de les més desenvolupades del món. Les principals àrees industrials són: • L’eix Rotterdam-Milà. És el principal centre industrial. El seu alt grau de desenvolupament s’ha basat en l’existència de nombrosos recursos energètics i ecel·lents comunicacions fluvials a través dels rius Rhin, Mosa i Escalda. És una zona principalment dedicada a la indústria pesada. • La regió britànica. Se centra en els Midlands i en la zona de Liverpool. Destaquen les indústries mecàniques i elèctriques, químiques, d'equips de transport, alimentàries, tèxtils, d’arts gràfiques i papereria • Europa oriental. Les indústries es localitzen a les conques dels rius Danubi, Elba i Oder, els Urals, la zona nord del Mar Negre, la regió del Caucas, Moscou i Sant Petersburg. Moltes indústries d'aquesta àrea oriental estan en un procés de reconversió industrial.

Port de Rotterdam

El sector serveis El 70% de la riquesa generada per l'economia europea pertany al sector serveis.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

17 També és el sector en què treballa la major part de la població. Les activitats destacades del sector terciari són: • El comerç. A Europa els intercanvis comercials són pràcticament equilibrats, tot i que la balança comercial és lleugerament positiva, és a dir, s’exporta més del que s’importa. La major part de les relacions comercials se realitzen amb països desenvolupats, concretament amb el Japó i els Estats Units. El comerç europeu ha assolit al seu torn una complexa organització financera i bancària a, que ha posat a Europa al capdavant d’aquest sector. El transport. Europa té la xarxa de transports i comunicacions més densa del món. La xarxa de ferrocarrils i carreteres està especialment estesa en les àrees urbanes i en les regions més industrialitzades. Pel que fa a la navegació marítima té una llarga tradició i té nombrosos ports: Rotterdam, és un dels més importants del món. Rotterdam, és un dels més importants del món. També compta amb una de les xarxes de transport aeri més important i moderna. El turisme. Europa és el principal mercat turística mundial, la meitat dels ingressos generats en el món pel turisme es concentren en els següents estats: Espanya, França, Itàlia, Alemanya, Gran Bretanya i Àustria.

Altres serveis importants són de tipus bàsic, com la sanitat i l’educació. En els darrers anys anys, s'han produït grans avenços que han permès el control de moltes malalties i l'eradicació de l'analfabetisme, amb una taxa que supera el 98% de la població alfabetitzada.

6. La construcció del sistema mundial Els elements integrants del sistema món La geografia humana contemporània es dedica a comprendre i interpretar els llocs i les regions en tant que parts d'un sistema global mundial en transformació constant. Avui, aquest sistema global es defineix com un joc d'interdependències polítiques i econòmiques entre països i empreses. Aquest procés es va iniciar al segle XV, quan els europeus comencen a veure l'exploració d'altres continents com una excel·lent oportunitat d'expansió econòmica i de control polític. Des del segle XVII, aquest sistema mundial ha anat consolidant-se en pràcticament tots els països del món mitjançant lligams econòmics cada vegada més forts i malgrat els intents de resistència per part d'alguns països (els països no alineats) o els intents de trobar formules alternatives dels països comunistes i socialistes). El final de la bipolarització creada per la Guerra Freda ha contribuït a una integració més gran de tots els països del món en un mateix sistema.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

18 Una relació jerarquitzada. Els països centrals El resultat d'aquest procés és una relació jerarquitzada entre llocs i regions del planeta que, de manera resumida queda definit per l’existència de zones centrals i zones perifèriques. Així, les zones o països centrals dins del mundial són els que controlen el comerç í la tecnologia tenen alts nivells de productivitat, tenen economies diversificades i, en conseqüència, gaudeixen d'ingressos a força elevats. Atès que durant anys aquests indica estat identificats amb el progrés i el desenvolupament; aquests països sovint se’ls coneix com a desenvolupats. Molts dels països desenvolupats estan situats en l’hemisferi septentrional (Europa Occidental, Amèrica del Nord) i sovint se'ls coneix també com a països del Nord tot i que alguns altres que han assolit un nivell de desenvolupament similar estan situats en l'hemisferi sud (Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica). L’èxit dels països centrals desenvolupats o del Nord s’ha fonamentat en el domini i l'explotació sobre altres regions. Inicialment, aquesta dominació es va aconseguir a través de l’ocupació militar, el control social i la imposició cultural (el colonialisme i l'imperialisme); posteriorment es manté a través de fórmules de dependència financera, comercial i cultural.

7. Causes i conseqüències de la globalització El neocolonialisme Als anys 60 del segle XX molts dels territoris colonitzats van assolir la independència política i també desitjaven arribar a tenir independència econòmica. Tanmateix, és en aquest moment històric quan el sistema mundial capitalista avança més decididament cap a formes més complexes d'integració i interdependència. Molts dels lligams del colonialisme i l'imperialisme es mantingueren tot canviant algunes de les formes i els mètodes de relació. Aquest neocolonialisme manté i fins i tot amplia la influencia dels països centrals en relació a les noves administracions independents, ara a través d'acords comercials, contractes financers i convenis estratègics. En qualsevol cas, perdura la influencia cultural, lingüística, educativa, política i institucional de les potències centrals, ja sigui directament o mitjançant les seves empreses.
Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

19

El paper de les empreses multinacionals En aquest context, destaca el neoimperialisme de les grans empreses transnacionals (o multinacionals), que instal·len sucursals per produir les mateixes mercaderies que en els països d'origen, obren noves empreses a través de la captació de capitals i mercats locals, o bé noves empreses que aprofiten les millors condicions (sous, primeres matèries, etc.), la producció de les quals es destinada exclusivament a l'exportació. En molt pocs anys, algunes d'aquestes companyies transnacionals assoleixen nivells de riquesa superiors a la de molts Estats i el seu poder i capacitat de control sobre les economies (i les polítiques) locals arriba a condicionar l'evolució política i social (no ja només l’econòmica) de molts països perifèrics. de càrrega gràcies als contenidors, etc.) i les comunicacions (difusió dels telèfons mòbils; introducció de xarxes de fibra òptica; generalització de les com satèl·lit, del correu electrònic i d'Internet, etc.) innovacions en biotecnologia, microelectrònica, robòtica, etc. Moltes d'aquestes innovacions han conduït també a introduir canvis de mentalitat respecte a plantejaments estètics que els mitjans de transport i telecomunicació han ajudat a dispersar. Mundialització dels mercats i del consum En aquest sentit, la globalització també s'identifica amb el creixement, mundialització i homogeneització dels mercats i de les pautes de consum i de comportament. S'emfasitza la cultura del diner i de la propietat com a símbols de posició social (determinats productes s’eleven a la categoria de mites o paradigmes: Mercedes, Chanel); s'universalitzen preferències com la Coca-Cola i es generalitzen patrons socials abans molt locals (les pizzes, el Nadal); es banalitzen i comercialitzen tradicions antigues i singularitats culturals (convertides en anècdotes o en atraccions turístiques). La internacionalització de la televisió i de les pel·lícules són factors essencials en la transmissió d'aquests criteris alhora que resulten un instrument l'imperialisme lingüístic i cultural. Allò que abans era conegut en l’àmbit local, regional o estatal., ara té una transcendència universal i immediata de manera que mai, el món s'ha fet petit í la seva lògica local s’ha convertit en la d'una aldea global. Una nova divisió internacional del treball Amb tot, potser un dels elements que més clarament han consolidat la globalització és la nova divisió internacional del treball que consisteix a desplaçar part dels :o productius vers països perifèrics i semiperífèrics per reduir costos de producció més baixos i, especialment salaris menors. La nova divisió internacional del treball també es reflecteix en els països centrals en la notable especialització assolida pel sector terciari avançat o empreses de serveis a les empreses, dedicades a millorar-ne i assegurar-ne la productivitat o els intercanvis.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

20 Les innovacions tecnològiques Han contribuït decisivament a fer possible la globalització: des de les aportacions en el camp dels transports (automòbils més ràpids i segurs; ampliació de les xarxes d'autopistes; trens de gran velocitat; homogeneització dels sistemes També cal destacar un altre factor decisiu: l’emergència d'un mercat mundial financer que, gràcies a la immediatesa i simultaneïtat que ofereix la informàtica, és capaç de controlar a partir de decisions preses a les borses de Tòquio, Hong Kong, Nova York, Frankfurt o Londres. Integració i homogeneització, desigualtats i desequilibris El resultat d'aquest procés de globalització és, per una banda, la integració de la pràctica totalitat del planeta en el sistema mundial capitalista i, per l’altra, la polarització d’aquest sistema entre els països centrals i els països perifèrics. La distància entre les regions més pròsperes i les més pobres s'ha incrementat notablement des del 1960, tant per l'enriquiment d'unes com per la depauperació de les altres. Igualment cal recordar que el sistema mundial afecta quasi tot el globus però no totes les persones (ni totes de la mateixa manera) i que la generalització de països centrals i perifèrics amaga també grans i greus disparitats internes. Així, mentre que moltes vegades les elits polítiques i econòmiques de molts països subdesenvolupats gaudeixen dels beneficis del progrés i el desenvolupament, també cada vegada capes més àmplies de població dels països rics subsisteixen per sota dels mínims de qualitat de vida que les estadístiques atribueixen als seus països.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

21

4.2 La Unió Europea

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

22 1. Introducció La Unió Europea (o la UE) és la unió econòmica i política de vint-iset estats independents, localitzats majoritàriament a Europa. Es va establir en el Tractat de Maastricht l'1 de novembre de 1993, sobre els fonaments de la preexistent Comunitat Econòmica Europea. L'últim tractat que va modificar la base constitucional de la Unió Europea va ser el Tractat de Lisboa, el 2009. Amb gairebé 500 milions d'habitants, la Unió Europea genera aproximadament el 30% del producte interior mundial nominal. La Unió Europea ha desenvolupat un mercat únic mitjançant un sistema de lleis estandarditzades vigents en tots els estats membres i que garanteixen les quatre llibertats de la Unió: la llibertat de moviment de les persones, dels béns, dels serveis i del capital. La Unió Europea també té una política comercial única, polítiques agrícoles i pesqueres comunes, i una política de desenvolupament regional. Disset dels estats membres han adoptat una moneda comuna, l'euro. La Unió Europea ha desenvolupat un paper important en la política exterior, en representar els seus membres en organitzacions internacionals entre les quals l'Organització Mundial del Comerç i les Nacions Unides, així com en les cimeres del G8. Vint-i-un dels estats membres també són membres de l'OTAN. La Unió Europea també s'ha organitzat en temes de justícia i afers interiors i ha abolit les verificacions de passaport i immigració entre els estats membres de l'Acord de Schengen, el qual també inclou altres estats no membres. La Unió Europea opera institucionalment amb un sistema híbrid d'intergovernalisme i supranacionalisme. En molts casos, les seves decisions depenen del consens de tots els estats membres. Tanmateix, també hi ha cossos supranacionals amb la facultat de prendre decisions sense la necessitat de la unanimitat de tots els governs nacionals que la integren. Algunes institucions importants són la Comissió Europea, el Parlament Europeu el Consell de la Unió Europea, el Consell Europeu, la Cort de Justícia Europea i el Banc Central Europeu. Els ciutadans de la Unió Europea elegeixen els membres del Parlament cada cinc anys. La Unió Europea té els seus orígens en la declaració Schumann i la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer formada per sis estats el 1951, i en el Tractat de Roma de 1957. Des d'aleshores, la unió ha crescut amb l'admissió de nous estats membres i la creació de diverses institucions supranacionals.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

23

2. Concepte El motiu original per la fundació, del que més tard seria la Unió Europea, va ser el desig de reconstruir Europa després dels tràgics esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, i prevenir que Europa caigués víctima de la plaga de la guerra. Per aconseguir aquest objectiu, la Unió Europea intenta crear una infraestructura que travessa les fronteres dels estats. Els estàndards harmonitzats creen un mercat més gran i més eficient, perquè els estats membres poden crear una única unió duanera sense pèrdua de salut (econòmica) o seguretat. Per exemple, els estats on la gent no pot posarse mai d'acord a l'hora de menjar poden no obstant arribar a acords sobre els estàndards d'etiquetatge i higiene. El poder de la Unió Europea va més enllà de les seves fronteres ja que, per vendre-hi, és útil seguir els seus estàndards (CE, conformité europeéne). Una vegada les fàbriques, grangers i mercaders d'un país no membre compleixen la normativa, la gran part dels costos associats a l'entrada a la UE es veuen reduïts al mínim. Quan s'harmonitzen les lleis per convertir-se en un membre de ple dret es crea més benestar (a l'eliminar els costos duaners), invertint només mínimament en el canvi de les lleis. En l'actualitat, la Unió Europea és un conjunt de 27 Estats (Gener de 2007), que mantenen entre si especials relacions econòmiques i polítiques de cooperació i integració.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

24 Les especials relacions econòmiques es fonamenten en la llibertat de trànsit de mercaderies, treballadors i capitals, així com en l'establiment d'una moneda única, l'euro (€) per tots els estats membres (la denominada Eurozona). Les especials relacions polítiques es tradueixen en l'establiment d'un mateix Ordenament Jurídic, superior a les legislacions nacionals, i en l'existència i funcionament dels seus propis organismes polítics i institucions, superiors als dels Estats membres. Tal i com el canviant nom de la Unió Europea (de Comunitat Econòmica Europea a Comunitat Europea i finalment Unió Europea) suggereix, ha evolucionat amb el temps d'una unió primordialment econòmica fins a una unió cada cop més política. Aquesta tendència és visible principalment en el cada cop més gran nombre d'àrees de polítiques que recauen dins la UE: el poder polític s'ha dirigit en nombrosos camps dels estats membre cap a la UE. Aquesta visió de centralització cada cop més forta es contraresta amb dos fets. En primer lloc, alguns estats membres tenen una tradició domèstica de governs regionals forts. Això ha derivat cap a un enfocament més important de la política regional i les regions europees. Es va crear un comitè de les regions com a part del tractat de Maastricht. A més a més, les polítiques que recauen en la UE cobreixen diferents formes de cooperació: Procés de decisió autònom: Els estats membres han concedit a la comissió europea poder per prendre decisions en algunes àrees com a defensa de la competència, control a les ajudes estatals i liberalització. Harmonització: Les lleis dels estats membres s'harmonitzen a través del procés legislatiu comunitari, que involucra la comissió europea, el parlament europeu i el consell de ministres. La conseqüència és que la llei comunitària està cada cop més present dins dels sistemes legals dels estats membre. Cooperació: Els estats membres, que es reuneixen en el consell de ministres es posen d'acord a cooperar i coordinar les seves polítiques interiors. La tensió entre la UE i els estats membre sobre les competències que els corresponen és una constant en el desenvolupament de la UE. Els instruments jurídics de la Unió Europea són: Reglament. És d'abast general, obligatori i directament aplicable. Directiva. Obliga als estats en quant al resultat, però la forma i el mitjans són escollits pels estats membres. Decisió. És d'obligat compliment per l'estat destinatari. Recomanació i dictamen. No són vinculants. Tots els estats membre han d'adaptar la seva legislació per acostar-la amb la del marc legal comú europeu, conegut com Acquis Communautaire.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

25 3. L’espai de la Unió Europea El territori de la Unió Europea es correspon al territori combinat dels vint-i-set estats membres, amb algunes excepcions. No es correspon amb el territori geogràfic del continent europeu, ja que hi ha territoris europeus que no en són part, com ara Islàndia, Noruega i Suïssa. Per altra banda hi ha territoris associats amb algun dels estats membres que, tanmateix, no són part de la Unió tot i ser a Europa, com ara les illes Fèroe. Groenlàndia, Aruba, les Antilles Neerlandeses i els territoris no europeus associats al Regne Unit, tot i ser territoris associats d'un estat membre, no formen part de la Unió Europea, mentre que altres territoris que tampoc no són part d'Europa, com ara les Açores, les illes Canàries, Ceuta, la Guaiana Francesa, Guadeloupe, Madeira, Martinica, Melilla, Réunion, entre altres, sí son part de la Unió Europea. La superfície total de la Unió Europea és de 4.422.773 km², el qual és inferior al de sis estats independents del món. El seu punt més elevat és el Mont Blanc, als Alps, amb 4.804 m. El clima és molt variat i influenciat per la seva extensa costa, de 69.343 km. Els estats membres de la Unió Europa tenen fronteres amb 21 estats no membres; la longitud total de les fronteres és de 12.441 km. Incloent-hi els territoris d'ultramar dels estats membres, la Unió Europea tindria la major part dels tipus de clima, segons la classificació de Köppen, des del clima àrtic al tropical. La majoria de la població, tanmateix, viu en regions amb climes mediterranis (al sud d'Europa), temperats marítims (a l'oest) o hemiboreals (a l'est). 4. Estats membres La Unió Europea està integrada per 27 estats sobirans i independents, coneguts com a “estats membres”: Àustria, Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Alemanya, Gran Bretanya Grècia, Holanda, Hongria, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Polònia, Portugal, Romania, Suècia, Txèquia i Xipre. Hi ha tres candidats oficials a integrar-s'hi: Croàcia, Macedònia i Turquia. Islàndia i els països balcànics occidentals, Albània, Bòsnia i Herzegovina, Montenegro i Sèrbia també són reconeguts oficialment com a candidats potencials. Kosovo també es troba en la llista de la Comissió Europea com a candidat potencial, però la Comissió no el cita com a estat independent ja que no tots els estats membres el reconeixen com a estat sobirà i independent separat de Sèrbia. Per a unir-se a la Unió Europea, un estat ha de complir amb els criteris de Copenhagen, definits en el Consell Europeu de Copenhagen de 1993. Alguns requeriments són una democràcia estable que respecta els drets humans i l'estat de dret, una economia de mercat en funcionament amb la capacitat de competir dins la Unió Europea, i l'acceptació de les obligacions dels membres, inclosa la llei europea. L'avaluació del compliment dels criteris per un estat candidat és feta pel Consell Europeu. L'estructura legal actual no especifica la manera en què un estat pot sortir de la Unió Europea (tot i que Groenlàndia, territori de Dinamarca, se'n separà el 1985), però el Tractat de Lisboa,
Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

26 encara no aprovat per tots els estats membres, inclou un procediment formal per deixar la Unió. Tres estats d'Europa occidental que han optat per no unir-se a la Unió Europa, tanmateix, estan integrats a l'economia de la Unió i compromesos amb les seves regulacions: Liechtenstein i Noruega—que formen un mercat comú amb l'Àrea Econòmica Europea—i Suïssa, que també ha signat tractats bilaterals similars. Els microestats europeus—Andorra, Mònaco, San Marino i la ciutat del Vaticà— han adoptat l'euro i han signat altres acords de cooperació.

5. Govern i institucions La Unió Europea és l'associació econòmica i política de vint-i-set estats europeus independents. La Unió Europea té tres àrees de responsabilitat, conegudes com els "tres pilars". Les polítiques de la Comunitat Europea que la va antecedir conforma el primer pilar; el segon pilar és la política exterior i de seguretat comuna; el tercer pilar són els afers interiors i de justícia i consisteix en la cooperació policial i judicial en els afers criminals. Les activitats de la Unió Europea són regulades per diverses institucions encarregades de les tasques i polítiques establertes en els tractats de la Unió. Les institucions de la Unió Europea són: El Parlament Europeu és la "veu del poble". És una de les parts integrants del "cos legislatiu" de la Unió. Està integrat per 785 membres de tots els estats membres proporcionalment amb llur població. Els membres s'elegeixen cada cinc anys pels ciutadans europeus. La funció principal del Parlament és aprovar lleis, responsabilitat que comparteix amb el Consell de la Unió Europea. Les propostes de

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

27 llei provenen de la Comissió Europea. El Parlament i el Consell també són responsables d'aprovar el pressupost anual de la Unió. Els membres del Parlament Europeu (MPEs) no s'agrupen en blocs nacionals sinó en set blocs polítics europeus; els més gran són el Partit Popular Europeu (els cristianodemòcrates, de centre-dreta), els socialistes, els liberals i els verds.

Parlament europeu

El Consell de la Unió Europea és la "veu dels estats membres" i és l'altra part del "cos legislatiu de la Unió". És la institució principal per a la presa de decisions de la Unió i comparteix, amb el Parlament Europeu, la responsabilitat d'aprovar les lleis que es proposin. És responsable de la presa de decisions en qüestions de justícia i llibertat. A més a més, dirigeix les polítiques de seguretat, de defensa i exterior. Està integrat pels ministres de tots els governs nacionals dels estats membres—raó per la qual es coneixia anteriorment com a "Consell de Ministres". A les seves reunions només hi participen els ministres responsables dels temes a discutir. El nombre de vots de cada estat membre és proporcional a la seva població, tot i que la ponderació afavoreix els estats petits. Algunes decisions només requereixen la majoria dels vots, mentre que d'altres requereixen unanimitat. El Consell és encapçalat per la Presidència del Consell de la Unió Europea una funció rotativa per a cada estat membre per un període de sis mesos. El Consell es reuneix típicament quatre vegades a l'any en les cimeres europees. La Comissió Europea és la branca executiva de la Unió, responsable de fer propostes de llei i del funcionament diari de la Unió. La Comissió representa i defensa els interessos de la Unió a diferència del Consell que representen els interessos dels estats membres. Per tant, és independent dels governs nacionals i és el motor de la integració europea. Està integrada per vint-i-set membres o comissionats un per cada estat membre, i cadascú amb funcions diferents. El President de la Comissió i els altres membres són nomenats pel Consell—aquests últims proposats pels governs nacionals—i confirmats pel Parlament. El president i

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

28 els membres són nomenats per un període de cinc anys que ha de coincidir amb el període del Parlament Europeu. Els Tribunals de Justícia de les Comunitats Europees, de Primera Instància i de la Funció Pública són les institucions que conformen la branca judicial de la Unió. Cadascuna té responsabilitats específiques. El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees vetlla per l'estat de dret comunitari; que la interpretació i aplicació del dret sigui la mateixa en tots els estats membres i que les sentències dels tribunals nacionals no discrepen entre si. La seu és a Luxemburg. El Tribunal de Primera Instància és responsable dels casos dels individus i les companyies que siguin referides per alguna de les corts dels estats membres.[25] El Tribunal de la Funció pública és la institució especialitzada de l'àmbit del contenciós de la funció pública de la Unió.

Tribuna Europeu de Justícia

Altres institucions de la Unió Europea són el Banc Central Europeu, el Comitè Econòmic i Social, el Comitè de les Regions, el Banc Europeu d'Inversions, el Defensor del Poble Europeu i l'Europol.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

29

6. Ciutadania de la Unió Europea La ciutadania de la Unió Europea es va introduir en el Tractat de Maastricht el 1992. La ciutadania de la Unió Europea coexisteix i complementa la ciutadania estatal però no la substitueix ni la reemplaça. Segons els tractats esmenats, els ciutadans de la Unió Europa gaudeixen de diversos drets, entre els quals: el dret de circular i residir lliurement en el territori de qualsevol estat membre; el dret del sufragi actiu i passiu en les eleccions al Parlament Europeu i en les eleccions de l'estat membre on visquin, amb les mateixes condicions que els nacionals del mateix estat; el dret de ser protegit dins el territori d'un país no membre on no hi hagi cap representació de l'estat de llur ciutadania, per les autoritats diplomàtiques i consulars de qualsevol estat membre amb les mateixes condicions que els nacionals de dit estat; el dret de no ser discriminat a causa de la seva nacionalitat en cap de les estipulacions dels tractats de la Unió, incloent-hi les condicions laborals ni de contractació.

7. Afers exteriors
La cooperació en els afers exteriors entre els estats membres va començar amb l'establiment de la Comunitat el 1957, ja que els estats membres negociaven com a bloc els tractats internacionals sota una política comercial comuna. El 1970 es va establir la Cooperació Política Europea la qual va crear un procés de consulta informal entre els estats membres per tal de formar polítiques exteriors comunes. No va ser sinó fins el 1997 que la Cooperació Política Europea es va formalitzar amb l'Acta Única Europea. La Cooperació Política Europea va ser reanomenada "Política Exterior i de Seguretat Comuna" (PESC) segons el Tractat de Maastricht. En el Tractat de Maastricht la PESC promou tant els interessos de la Unió com els interessos de la comunitat internacional. Això inclou la promoció de la cooperació internacional, el respecte dels drets humans, la democràcia i l'estat de dret.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

30 El Tractat d'Amsterdam va crear la funció de l'Alt Representant per a la Política Exterior i de Seguretat Comuna, actualment encapçalada per Javier Solana, per tal de coordinar la política exterior de la Unió Europea. L'Alt Representant, amb l'actual Presidència del Consell de la Unió Europea parlen en representació de la Unió en temes de política exterior. La Política Exterior i de Seguretat comuna requereix de la unanimitat entre els ara vint-i-set estats membres. A més del sorgiment d'una política exterior de la Unió Europea, la influència internacional de la Unió també s'ha vist en la seva ampliació. Els beneficis percebuts en fer-s'hi membre són incentius per a la reforma política i econòmica als estats que volen complir amb els requeriments d'unió i es consideren un factor important que va contribuir a la reforma dels països de l'antic bloc comunista de l'Europa oriental.

A més de la PESC, la Comissió també té una representació única en les organitzacions internacionals mitjançant les funcions del Comissari Europeu de Relacions Exteriors i Política Europea de Veïnatge. Al G8, la Unió té els drets d'un membre i és representat pel president del Consell i de la Comissió en funcions. A l'Organització Mundial de Comerç (OMC), on els vint-i-set estats membres són representants, la Unió Europa també hi és representada per Comissari Europeu per al Comerç 8. Economia Mercat comú Dos dels objectius bàsics de la Comunitat Econòmica Europea va ser el desenvolupament d'un mercat comú, que es va anomenar posteriorment com a mercat únic, així com la creació d'una unió duanera entre tots els estats membres. El mercat únic inclou la lliure circulació de béns, capital, persones i serveis dins la Unió i la unió duanera és l'aplicació de tarifes a la importació comunes a tots els estats membres. Tan bon punt els béns han ingressat al mercat per qualsevol port d'entrada ja no són subjectes a tarifes duaneres, impostos discriminatoris ni a quotes d'importació internament. Els estats d'Islàndia, Noruega, Liechtenstein i Suïssa, que no són membres de la Unió, participen en el mercat comú però no pas en la unió duanera.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

31

El moviment lliure de capital té com a propòsit permetre el moviment de les inversions com ara les compres de propietat i d'accions i participacions d'empreses entre els països. El moviment lliure de persones significa que els ciutadans de la Unió Europea es poden moure lliurement entre els estats membres per a viure, treballar, estudiar o jubilar-se en qualsevol país. Això inclou la reducció de les formalitats administratives i el reconeixement de les qualificacions personals entre els ciutadans dels estats membres.

Unió monetària
La creació d'una moneda única per a Europa es va convertir en un objectiu oficial el 1969. Tanmateix, no va ser sinó fins la signatura del Tractat de Maastricht el 1993 que els estats membres van obligar-se a crear una unió monetària, a tot tardar, l'1 de gener de 1999. Aquest dia, l'euro va ser introduït en quinze dels estats membres de la Unió tot i que els bitllets i monedes no van començar a circular sinó fins l'1 de gener de 2002, entre, aleshores, els dotze estats que van acceptar-les. El 2009, setze estats membres pertanyen a la unió monetària. Tots els altres estats membres, llevat del Regne Unit i Dinamarca estan obligats, legalment, a unir-se a la unió monetària tan bon punt compleixin les condicions econòmiques requerides, però pocs estats han fixat dates específiques per a fer-ho.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

32

L'euro, i les polítiques monetàries dels estats que l'han adoptat dins la Unió Europea, són controlades pel Banc Central Europeu. Encara hi ha onze altres monedes en circulació a la Unió Europea. Per altra banda, altres estats no membres utilitzen la moneda oficialment o sense cap acord amb la Unió.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

33

Dades econòmiques Internament, les polítiques de la unió europea tenen com a propòsit assolir la convergència dels estàndards de vida dels estats membres. Tanmateix, ateses les diferències en la renda per capita dels estats membres (des de 7.000 $ als 69.000 $), hi ha dificultats per a dissenyar i aplicar polítiques econòmiques comunes. El 2004 i el 2007 la Unió Europea va admetre deu i dotze països, respectivament, que són, en termes generals, menys desenvolupats tecnològicament i econòmicament que la resta. El Producte interior brut (PIB) estimat de la Unió Europea el 2008 va ser de $14.960 bilions, poc més del 20% del Producte brut mundial, estimat en paritat de poder adquisitiu, equiparable al PIB dels Estats Units d'Amèrica, estimat en 14.580 bilions $ el mateix any. El PIB per càpita estimat mitjà dels estats membres el 2008 va ser de 33.800 $. El 2009, atesa la crisi financera i econòmica global, la Unió Europea s'ha vist severament afectada. Les grans economies, Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia i Espanya, totes cinc han entrat oficialment en recessió econòmica. Agricultura La Política Agrícola Comuna és una de les polítiques més antigues de la Comunitat Europea i un dels seus propòsits originals. La política té com a objectius incrementar la producció agrícola, assegurar la certesa del subministrament dels aliments així com la qualitat de vida dels agricultors, i estabilitzar els mercats en assegurar preus raonables pels consumidors. Fins fa poc, operava mitjançant un sistema de subsidis i d'intervenció
Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

34 en el mercat; fins la dècada de 1990 la política representava el 60% del pressupost anual de la Comunitat Europea, i encara representa el 35%. Els controls de preus i la intervenció en els mercats van tenir com a resultat la sobreproducció que s'emmagatzemaven per tal de mantenir els nivells mínims de preus. Per tal de disposar d'aquest superàvit, sovint es venien en el mercat mundial a preus per sota dels preus garantits per la Comunitat o, per altra banda, els agricultors sovint rebien subsidis que equivalien a la diferència entre els preus mundials i de la Comunitat. Aquest sistema ha estat criticat per vendre més barat que la producció dels països en vies de desenvolupament. La sobreproducció també ha estat criticada pels ambientalistes a causa dels mètodes de producció intensius. Per altra banda, els que donen suport a la Política Agrícola Comuna, argumenten que l'ajuda econòmica per als agricultors, els assegura un estàndard de vida raonable impossible econòmicament si no existís. Des del començament de la dècada de 1990, la política s'ha anat reformant. Al principi, aquestes reformes incloïen la política de separar una porció de terra de la producció, imposar quotes en la producció de llet i, recentment, la dissociació dels diners que reben els agrícoles de la UE de la quantitat de producció. Les despeses agrícoles abandonaran els subsidis relacionats amb la producció específica per relacionar-los amb amb la mida del ranxo o la terra, per tal de permetre que el mercat estableixi els nivells de producció i alhora assegurar la renda dels agricultors. Les reformes també inclouen l'abolició del règim de sucre entre els estats membres i les nacions africanes i caribenyes i llur relació privilegiada. Energia El 2006, els 27 estats membres de la UE tenien un consum intern d'energia d'1.825 milions de tones d'equivalent de petroli. A prop del 46% del consum d'energia es va produir als estats membres i el 54% va ser importada. La UE ha tingut una política energètica comuna des de les seves arrels a la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer. La introducció d'una política obligatòria i extensiva es va aprovar en la reunió del Consell Europeu l'octubre de 2005, i el primer esborrany es va publicar el gener de 2007. La Comissió té cinc punts clau de la seva política energètica: augmentar la competència en el mercat interior, fomentar la inversió i augmentar les interconnexions entre les xarxes d electricitat; diversificar els recursos energètics amb els millors sistemes per a respondre a una crisi, establir un nou tractat marc per la cooperació energètica amb Rússia, mentre que la millora de les relacions amb els estats rics en energia en Àsia Central i el nord d'Àfrica; utilitzar els subministraments d'energia més eficient, mentre que l'ús creixent de les energies renovables i, finalment, augmentar el finançament de noves tecnologies energètiques. La UE importa actualment el 82% del petroli i el 57% del gas natural. S'ha expressat una preocupació per la dependència energètica de la UE d'altres nacions, en especial

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

35 de Rússia, la qual cosa ha portat a una sèrie d'enfrontaments entre Rússia i els seus veïns. Com a resultat la UE assaja de diversificat el subministrament d'energia.

Infraestructura La UE prova de millorar la infraestructura interestatal entre els estats membres de la UE, per exemple, mitjançant les Xarxes Transeuropees. Alguns dels seus projectes són l'eurotúnel, l'LGV ESt, el Túnel ferroviari de Mont-Cenis, el Pont d'Oresund i el Túnel de Brennero. El 2001 s'estima que el 2010 la xarxa inclourà 75.200 km de carreteres, 78.000 de vies fèrries, 330 aeroports, 270 ports marítims i 210 ports interns. Les polítiques de desenvolupament del transport europeu augmentaran la pressió sobre el medi ambient. Abans de l'ampliació de la UE el 2004, el problema principal del transport eren la congestió i la contaminació. Després de l'ampliació, el problema actual és incorporar els nous membres a l'agenda del desenvolupament del transport. Un altre projecte d'infraestructura, tot i ser projectat i dissenyat per l'Agència Espacial Europea (ASE), és la sistema de localització Galileu. Galileu és un Sistema Global de Navegació de Satèl·lit impulsat per la UE i que començarà a funcionar el 2010. El projecte de Galileu va ser dissenyat per reduir la dependència de la UE del sistema nord-americà de posicionament (GPS) i alhora proveir d'un servei més acurat atesa l'edat del GPS. Ha estat criticat per altres pels costs elevats, el seu naixement militar (el Galileu serà civil), les demores i la redundància percebuda en tenir sistema alternatiu al GPS. El pont d’Oresund que va de Suècia a Dinamarca Desenvolupament regional Hi ha grans disparitats econòmiques entre els estats membres de la Unió Europea. Tot i ajustar la renda per capita amb la paritat de poder adquisitiu, la diferència entre les regions més riques i més pobres (en NUTS-2 i NUTS-3) és d'un factor de deu. Per una
Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

36 banda, Frankfurt té una renda per capita de 71.476 €, París de 68.968 € i el Londres Intern de 67.798 €, mentre que els NUTS més pobres, tots tres a Romania, són Vaslui amb 3.690 €, Botoşani amb 4.115 € i Giurgiu amb 4.277 €. La renda per capita dels Estats Units és 35% superior a la renda de la mitjana dels estats membres de la Unió Europea, i la del Japó és 15% superior. Hi ha un gran nombre de Fons Estructurals i Fons de Cohesió per donar suport a les regions subdesenvolupades de la Unió Europea localitzades principalment al centre i a l'est. Altres fons proveeixen de suport per a les emergències i altres es destinen als candidats per transformar llur economia als estàndards de la UE.

9. Història Després de la Segona Guerra Mundial les propostes d'integració europea eren considerades per molts com una manera d'evitar un altre conflicte bèl·lic entre posicions extremistes i alhora promoure el desenvolupament econòmic de la postguerra. La Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer, tot i tenir només el propòsit modest de centralitzar el control de les indústries nacionals dels estats membres, fou declarada com el primer pas cap a una federació a Europa. Els membres fundadors foren Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Alemanya Occidental. El procés continuà l'any 1957, quan els sis països de la CECA van firmar el Tractat de Roma, que va significar el naixement de Comunitat Econòmica Europea (CEE). Aquesta organització es convertia així en un mercat comú o unió duanera que permetia la lliure circulació de persones i de mercaderies en el seu si. Els objectius de l'organització
Firma del Tractat de a CECA, 1951

eren, a més de fomentar la cooperació econòmica, l'enfortiment de les relacions entre els estats membre i l'elevació del nivell de vida dels ciutadans. També es va fomentar un seguit de mesures com la llibertat de competència i el desenvolupament d'unes lleis comunes per a les quals es governarien els estats membres. L'any 1973 es féu la primera ampliació de la CEE amb l'ingrés de Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit. Després s'hi adheriren Grècia (1981), Espanya i Portugal (1986). La incorporació d'aquests països es va retardar perquè a començaments dels anys setanta no complien una de les condicions imprescindibles per a l'ingrés: tenir un règim de drets i llibertats democràtiques. La incorporació d'Espanya i Portugal va coincidir amb la firma de l'Acta Única Europea, que significà un nou aprofundiment en la integració econòmica i l'enfortiment de les institucions europees comunes. El 1992 la firma del Tractat de Maastricht suposà un salt qualitatiu fonamental en el procés d'integració europea, ja que els estats cedien importants parcel·les de sobirania

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

37 en benefici de les institucions europees. Amb aquest tractat, pel qual la CEE es convertí en Unió Europea, es reforçà la integració econòmica i s'avancà cap a la integració política i social. Els aspectes més innovadors del tractat eren: la culminació del procés d'unificació monetària amb la creació del Banc Central Europeu i l'Euro, la creació de la ciutadania europea, la cooperació mútua en les àrees de justícia i interior, i l'establiment d'una política exterior comuna. L'any 1995 Suècia, Finlàndia i Àustria es van incorporar a la Unió Europea (UE 15). El 1997 se signà a Amsterdam el Nou Tractat per Europa en què es fixà com a criteri fonamental l'aprofundiment en el procés cap a la Europa social i política establert a Maastricht. Els objectius fonamentals del nou tractat eren: fer de l'ocupació i dels drets dels ciutadans l'eix de la Unió, suprimir els últims obstacles a la lliure circulació, reforçar la seguretat, refermar la posició d'Europa al món i millorar l'eficàcia de les institucions europees. Aquest últim objectiu era fonamental per fer possible l'adhesió de nous membres a la Unió. El funcionament de les institucions i l'administració europees es veuria abocat al col·lapse si es produís una incorporació massiva de nous membres. El procés d'unificació europea donà un salt endavant qualitatiu amb l'establiment de la moneda única el 1998 i l'entrada en circulació de l'euro el 2002, adoptat com a divisa nacional per 10 estats de la UE. Un any abans d'aquesta fita, en el Tractat de Niça del 2001 s'acordaren les bases que van fer possible l'ampliació de l'any 2004, amb el que la Unió Europea passà a tenir 25 membres (UE 25). L'1 de gener de 2007, s'incorporaren dos nous estats membres: Bulgària i Romania, convertint-se l'Europa dels 25 en l'UE 27. Els assumptes més importants que preocupen a la Unió Europea en l'actualitat són l'ampliació cap al sud i l'est (vegeu més avall), la constitució europea, proposada per la Convenció, la relació de la unió amb els Estats Units d'Amèrica i la participació a l'Euro d'aquells estats membres actualment fora de la zona euro. Fets històrics més importants: 1. Com a precedents importants cal destacar la Declaració Schuman (9 de maig de 1950) i el Tractat de París (18 d'abril de 1951), pel qual es constitueix la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA) entre sis Estats: Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. 2. Comunitat Econòmica Europea (1957-1986) El 25 de març de 1957, els sis Estats membres de la CECA van signar el Tractat de Roma i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (Euratom). Al llarg dels anys següents, la CEE va anar incorporant progressivament més Estats: Dinamarca, Irlanda i el Regne Unit el 1973,Grècia el 1981, i Espanya i Portugal el 1986. 3. Comunitat Europea (1986-1992) Acta Única Europea (1986).

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

38 La CE es va ampliar amb la incorporació del territori de l'Alemanya de l'Est el 1990, com a conseqüència de la reunificació alemanya. 4. Unió Europea (des de 1992) Tractat de Maastricht de 1992. Ampliació: Àustria, Finlàndia i Suècia el 1995. Tractat d'Amsterdam de 1999. Tractat de Niça de 2001. L'ampliació de 2004 (1 de maig de 2004) amb la incorporació de Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Eslovènia i Hongria. Constitució Europea 2004 (pendent de ratificació per part dels estats membres). 5. Ús oficial de la llengua catalana 16 de novembre de 2005: El President de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, i el de la Generalitat Valenciana, parlen oficialment per primera vegada en català al Comitè de les Regions d'Europa, gràcies a l'acord signat el mateix dia amb l'ambaixador espanyol a la UE. (font: Viquipèdia)

Maragall parla per primera vegada oficialment el català a la UE

10. La Unió Europea, Espanya i Catalunya Tant per l'extensió com pel nombre d'habitants Espanya ocupa un lloc remarcable dins la UE. Des de l'adhesió a la UE, Espanya s'ha beneficiat dels fons comunitaris i ha desenvolupat una economia més dinàmica. Catalunya participa activament en la construcció europea a través de la política de l'Estat espanyol i mitjançant organismes que defensen els interessos de les regions en el marc de la UE. L'evolució del territori català ha estat, alhora, motor i conseqüència d'una gran transformació social amb una situació de notable progrés i prosperitat. És una situació que ha contrastat durant molts anys amb la viscuda en altres comunitats espanyoles, de manera que l'existència de desigualtats ha estat una constant en la història d'Espanya.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

39 Només recentment les polítiques territorials sorgides de l'Estat de les Autonomies i els fons rebuts de la Unió Europea han permès desfer part d’ aquells desequilibris.

10.1 La integració espanyola a la UE El desenvolupament espanyol és en bona part resultat del procés d'integració a la UE. Aquesta a afavorit la modernització en molts àmbits i ha finançat moltes infraestructures i equipaments. Espanya ha abandonat definitivament el seu aïllament econòmic i polític i ha assolit la plena integració en tots els àmbits i aspectes del marc europeu fins al punt de situar-se en un lloc relativament important entre els països membres.

Firma del Tractat d’Adhesió d’Espanya a la UE. 12 juny 1985

Efectes econòmics de la integració Durant els primers vint anys, Espanya va experimentar un canvi espectacular i es va beneficiar d'ajudes econòmiques comunitàries importants que han permès incrementar notablement el nivell de benestar de la seva població, sobretot a les regions espanyoles més pobres. Això és així fins al punt de poder afirmar que el desenvolupament econòmic i social de què gaudeix actualment Espanya és producte, en part, del procés d'integració europea. Des del 1987, cada any Espanya ha rebut fons de la UE per valor del 0,8 % del seu producte interior brut (PIB). La renda per càpita espanyola, el 1986, a penes arribava a ser del 68 % respecte de la mitjana comunitària, mentre que actualment (en una UE de 27 membres) se situa al 98 %. Les ajudes de la UE han creat uns 300000 llocs de treball anuals a Espanya.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

40 Aquest conjunt d'ajudes que han contribuït tant a la millora de la situació espanyola té com a objectiu i contrapartida la integració d'Espanya al mercat europeu, de manera que actualment més d'un 90 % de la inversió que Espanya rep de l'exterior prové de la UE. A més, la UE és el lloc de destinació de més del 70 % de les exportacions i origen del 60 % de les importacions, fet que confirma Europa com la zona de comerç preferent. Efectes socials de la integració La creació de més benestar i riquesa a Espanya ha permès augmentar l'estabilitat social i política i, sobretot, els índexs i la capacitat de consum de la població, i ha propiciat que empreses i serveis europeus s'hagin instal·lat a Espanya perquè la veuen com un mercat per als seus productes. És en aquest sentit que es parla de la plena integració de l'economia espanyola a l'europea, especialment després de la generalització de l'ús de l'euro i de l'assumpció de mesures econòmiques i fiscals comunes. Malgrat l'esforç dut a terme, en certs aspectes Espanya és lluny del grau de desenvolupament dels països que van al capdavant. Però si es compara amb països d'ingrés recent (especialment els de l'Europa Oriental), Espanya se situa en una posició privilegiada. La utilització dels fons europeus Les inversions comunitàries fetes a Espanya han servit per finanançar projectes molt diversos, ja sigui com a ajudes directes i subvencions sectorials o com a contribucions al desenvolupament de les rens menys afavorides (el Fons Europeu de Desenvolupament Regional, FEDER). Així, quatre de cada deu quilòmetres de les autovies que travessen el territori han estat finançats amb fons comunitaris. A més, les ampliacions dels aeroports de Madrid i Barcelona, el metro de Sevilla, la Ciutat de les Arts de València, l'expansió del port de Las Palmas, etc., són algunes de les grans realitzacions que s'han fet gràcies a l'ajuda del Banc Europeu d'Inversions. Des del punt de vista social i cultural, els fons socials de la UE (Fons Social Europeu, FSE) contribueixen a l'ocupació i ajuden a millorar la formació i la qualificació de les persones. Amb això, miren alhora les seves perspectives laborals. Pel que fa als joves, han obert noves possibilitats a través de programes educatius Lingua o Erasmus (d'intercanvi d'estudiants) dels quals s'han beneficiat unes 180000 persones. També s'han de destacar els avenços en la promoció de la igualtat home-dona.
Ciutat de les Arts de València

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

41

En l'àmbit sanitari, les persones espanyoles que viatgen als altres països de la UE poden fer ús de la Targeta Sanitària Europea, que assegura tractament mèdic i quirúrgic en cas que ho necessitin. En l'àmbit cultural, la Comissió Europea ha ajudat a finançar nombrosos projectes com la restauració del Patio de los Leones de l'Alhambra de Granada i del Real Monasterio de Santa María de Guadalupe de Càceres, o la reconstrucció del Gran Teatre del Liceu de Barcelona després de l'incendi que el va destruir l'any 1994. Espanya també ha contribuït a la UE. Des de la seva adhesió, el país ha tingut un paper impulsor, dinàmic i compromès amb el doble procés d'ampliació i aprofundiment del projecte europeu, i ha apostat per una Europa més forta, més unida i més solidària. Iniciatives comunitàries Creades l'any 1988, són un seguit de programes especials que la Comissió Europea proposa als estats membres per contribuir a resoldre problemes específics greus que afecten a tota la UE. L'aplicació d'aquestes iniciatives ha tingut repercusions positives a Espanya. Entre aquestes iniciatives destaquen:

INTERREG. S'ocupa de promoure la cooperació transfronterera, transnacional i interregional, creant les condicions de cooperació i desenvolupament equilibrat del territori, sobretot de les regions situades a la perifèria de la Unió. LEADER. Promou estratègies per afavorir el desenvolupament sostenible a les zones rurals i per fomentar la reconversió agrària i el desenvolupament rural. EQUAL. Té per objectiu combatre la discriminació en el mercat laboral. URBAN. Pretén regenerar els barris urbans en crisi o en situació de declivi.

• •

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

42

10.2 Catalunya a la UE Catalunya participa activament en la política europea de l'Estat espanyol, però també fa sentir la seva veu a través d'organismes que defensen els interessos de les regions en l'actual procés de construcció europea. A més, coopera amb altres territoris d'arreu del món. Catalunya disposa de tres vies principals de participació a la UE:
• •

A través de la política comunitària que duu a terme l'Estat espanyol. Participant com a regió al Comitè de les Regions, un òrgan representatiu de les entitats regionals i locals a la UE que va entrar en funcionament l'any 1994 gràcies al Tractat de Maastricht. Catalunya va tenir un rol molt destacable en la creació d'aquesta assemblea consultiva de la Unió Europea que vetlla per fer sentir la veu de les entitats regionals i locals europees en el procés de presa de decisions comunitari. Promovent activament el moviment regional europeu.

El moviment regional europeu Dins de l'àmbit regional europeu hi ha una sèrie d'associacions i moviments (Assemblea de Regions d'Europa, Comunitat de Treball dels Pirineus, Quatre Motors per a Europa, Euroregió Pirineus-Mediterrània) que tenen com a objectiu fomentar la integració europea mitjançant l'enfortiment d'una Europa de les regions propera als ciutadans i que defensen els interessos de les regions dins de la Unió Europea. Aquests són:

L'Assemblea de Regions d'Europa és una organització que compta amb 250 regions i treballa per reforçar la representació política de les regions davant les institucions europees i per promoure la regionalització a Europa i la cooperació entre les regions. La Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP) és un organisme interregional de cooperació transfronterera. Va ser constituïda el 1983 i la formen Andorra, les regions franceses d'Aquitània, Llenguadoc- Rosselló i Migdia-Pirineus, i les comunitats autònomes de Catalunya, Aragó, País Basc i Navarra. La finalitat de la CTP és tractar de manera conjunta els problemes que es deriven de la condició pirinenca, com hiverns rigorosos, marginació, despoblament, inaccessibilitat, fragilitat ecològica i molt particularment el caràcter de barrera física que té el massís pirinenc.

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

43

Els Quatre Motors per a Europa és una associació formada per quatre regions d'entre les més dinàmiques del continent que, tot i no ser capitals dels seus països, són econòmicament motors d'aquests: Baden-Württemberg (Alemanya), Llombardia (Itàlia), Roine-Alps (França) i Catalunya . L'Euroregió Pirineus-Mediterrània és una iniciativa conjunta de cooperació política entre els governs d'Aragó, Catalunya, Illes Balears i els consells regionals de Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus que té com a objectiu donar suport a projectes proposats pels sectors socials, institucionals i econòmics.

Basant-se en l'existència de trets comuns (llarga tradició industrial, societats civils fortes, voluntat de construir un model nacional no excloent) i semblances en els processos de reconeixement polític de la seva autonomia, Catalunya i Escòcia han signat acords preferents de cooperació en matèries com: agricultura i afers rurals, arquitectura, ensenyament, recerca per al desenvolupament i la innovació, i política social (sanitat, habitatge i regeneració urbana).

A més de les relacions que manté Catalunya amb d'altres regions europees, també intenta projectar-se internacionalment a través de l'Institut Ramon Llull (cultura catalana), de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD), que coopera en projectes de desenvolupament en pobles de la Mediterrània, l'Amèrica Llatina i l'Àfrica subsahariana, i de les diverses delegacions de la Generalitat a diferents llocs del món. Polítiques regionals i fons de La Unió Europea Els objectius de la política regional de la Unió Europea són coordinar les polítiques regionals dels estats membres i reduir les diferències entre les regions europees, donant suport al desenvolupament de les més desfavorides amb ajuts econòmics destinats a millores estructurals. La intenció és que, amb aquestes millores, les regions menys desenvolupades s'apropin a la mitjana i als estàndards europeus i s'equiparin als seus nivells de consum i de

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

44 benestar. Més d'un terç del pressupost anual total de la Unió Europea es dedica a aquesta política regional. Des de l'ingrés d'Espanya a la Unió Europea, Catalunya s'ha beneficiat notablement d'aquests fons. Els tipus de fons rebuts són:

Els Fons Estructurals són els que serveixen per finançar les accions que tenen l'objectiu de combatre les arrels estructurals de l'endarreriment social i econòmic. El Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FED ER), com ja saps, busca enfortir la cohesió econòmica i social tot fomentant les infraestructures i el potencial endogen. En alguns casos el FEDER es complementa amb el Fons Social Europeu (FSE) i també amb el Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural (FEADER) per finançar l'adaptació dels pagesos i dels ramaders a les noves formes d'agricultura, així com el desenvolupament de nous sectors econòmics a zones rurals. El Fons Europeu de Pesca (FEP) garanteix l'aplicació de la Política Pesquera Comuna. Els Fons de Cohesió afavoreixen el creixement econòmic i la convergència de tots aquells països que tenen un PIB per habitant inferior al 90 % de la mitjana europea.

(font: A. Mas; P. Benjam. Geografia Batxillerat, Ed. Vicens Vives, Barcelona, 2010.)

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

45

ÍNDEX
4.1 Àrees socieconòmiques i geopolítiques, transformacions i desequilibris d’un món globalitzat 1. Àfrica 2. Àsia 3. Amèrica 4. Oceania 5. Europa 6. La construcció del sistema mundial 7. Causes i conseqüències de la globalització 4.2 La Unió Europea 1. Introducció 2. Concepte 3. L’espai de la Unió Europea 4. Estats membres 5. Govern i institucions 6. Ciutadania de la Unió Europea 7. Afers exteriors 8. Economia 9. Història 10. La Unió Europea, Espanya i Catalunya 10.1 La integració espanyola a la UE 10.2 Catalunya a la UE 2 3 9 11 13 15 17 18 21 22 23 25 25 26 29 29 30 36 38 39 42

Geografia – PACFGS – UD 4. Catalunya i Espanya a Europa i al món – Josep-Manel Alarcó

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful