You are on page 1of 3

La jove dona teixidora

de Marina Colasanti

Es despertava encara en la foscor, com si sentís el sol que


arribés per darrere les ribes de la nit. I després seia al teler.

Fil clar, per començar el dia. Delicat traç color de llum, que
ella anava passant entre els fils estesos, mentre fora la claror del
matí dibuixava l’horitzó.

Després llanes més vives, escalfadores llanes s’anaven teixint


hora a hora, en una llarga catifa que mai no acabava.

Si era massa fort el sol, i al jardí penjaven els pètals, la jove


dona col·locava en la llançadora grossos fils color de cendra del
cotó més apelfat. Poc després, en la penombra duta pels núvols,
escollia un fil d’argent, que amb llargues puntades brodava sobre
el teixit. Suau, la pluja venia a saludar-la a la finestra.

Però si durant molts dies el vent i el fred bregaven amb les


fulles i espantaven els ocells, hi havia prou amb què la jove dona
teixís amb els seus bells fils daurats perquè el sol tornés a calmar
la natura.

Així, impulsant la llançadora d’un costat a l’altre, i movent


les grans pues del teler endavant i endarrere, la jove dona
passava els seus dies.

Res no li faltava. A l’hora de la fam teixia un bonic peix,


amb detall d’escates. I heus ací que el peix era a taula, a punt per
ser menjat. Si la set venia, suau era la llana color de llet que teixia
a la catifa. I de nit, després de llançar el seu fil a la foscor, dormia
tranquil·la.

Teixir era tot el que feia. Teixir era tot el que volia fer.

Però teixint i teixint, ella mateixa va dur el temps en què es


va sentir sola, i per primera vegada va pensar com fos tenir un
bon marit al costat.

1
No va esperar al dia següent. Amb el caprici de qui assaja
una cosa mai coneguda, va començar a barrejar en la catifa les
llanes i els colors que li farien companyia. I al moment el seu desig
va anar apareixent, barret de ploma, rostre barbat, cos ben
plantat, sabata embetumada. Estava justament acabant
d’intercalar l’últim fil de la punta de les sabates quan van tocar a
la porta.

No li va caldre obrir. El jove home amb la mà al pom, es va


llevar el barret i va anar entrant en la seua vida.

Aquella nit, gitada a frec del seu muscle, la jove dona va


pensar en els formosos fills que teixiria per augmentar encara més
la pròpia felicitat.

I va ser feliç, durant algun temps. Però si l’home havia


pensat en fills, després els va oblidar. Perquè, descobert el poder
del teler, ja no va pensar en res més que no fossen totes les coses
que aquest li podria donar.

-Una casa millor és necessària –li va dir a la dona.


I semblava just, ara que eren dos. Va exigir que escollís les més
belles llanes color de maó, fils verds per als marcs, i pressa perquè
la casa fos.

Però enllestida la casa, no li va parèixer suficient.


- Per què tenir casa, si podem tenir palau? –va preguntar.
- Sense voler resposta, immediatament va ordenar que fos de
pedra amb acabaments d’argent

Dies i dies, setmanes i mesos va treballar la jove dona teixint


sostres i portes, i patis i escales, i sales i pous.

La neu queia fora, i ella no tenia temps de cridar el sol. La nit


arribava, i ella no tenia temps per acabar el dia. Teixia i
entristia, mentre sense parar colpejaven les pues acompanyant el
ritme de la llançadora.

Al final el palau va ser enllestit. I entre tantes cambres el


marit va triar per a ella i el seu teler, la més alta cambra de la
més alta torre.

-És perquè ningú no sàpiga de la catifa –va dir.

2
I abans de tancar la porta amb clau, va advertir:

- Falten les cavallerisses. I no oblides els cavalls!

Sense descans teixia la dona els capricis del marit, omplint el


palau de luxes, els cofres de monedes, les sales de criats. Teixir era
tot el que feia. Teixir era tot el que volia fer.

I teixint, ella mateixa va dur el temps en què la seua tristor li


va semblar més gran que no el palau amb tot de tresors. I per
primera vegada va pensar com de bo fos estar sola de nou.

Tan sols va esperar el capvespre. Es va alçar mentre el marit


dormia somniant noves exigències. I descalça per no fer soroll, va
pujar la llarga escala de la torre, va seure al teler.

Aquesta vegada no li va caldre escollir cap fil.

Va fermar la llançadora al contrari i, impulsant-la veloç d’un


costat a un altre, va començar a desfer el seu teixit. Va desteixir
els cavalls, els carruatges, les cavallerisses, els jardins. Després va
desteixir els criats i el palau i totes les meravelles que contenia. I
novament es va veure a sa casa menuda i va somriure al jardí
enllà de la finestra.

La nit acabava quan el marit, estranyant-se del llit dur, va


despertar i espantat va mirar al seu voltant. No va tenir temps
d’alçar-se. Ella ja desfeia el dibuix fosc de les sabates, i ell va veure
els seus peus desapareixent, esfumant-se les cames. Ràpidament, el
no-res li va pujar pel cos, li va prendre el pit ben traçat, el barret
de ploma.

Aleshores, com si sentís l’arribada del sol, la jove dona va


escollir un fil clar. I va anar passant-lo a espai entre els fils,
delicat traç de llum, que el matí va repetir en la línia de l’horitzó.

Trad. L. Santacruz