You are on page 1of 5

4.

EL RENAIXEMENT ITALIÀ: PETRARCA

1-Context històric i social

Políticament ens trobem amb monarquies autoritaristes que tenen la


figura de la cort i
el cortesà com a eix central. La pèrdua de poder de la noblesa –
especialment de la noblesa rural- a favor del rei debilità el sistema
feudal i deixà pas a la creació dels grans estats moderns.
L’evolució del precapitalisme consolidà lentament la burgesia com a
classe emergent. El descobriment d’Amèrica marcà una altra fita: la de
la conquesta de nous espais i, per tant, de l’establiment d’imperis
mundials a través d’un incipient colonialisme.

La ciència avançà gràcies a concepcions cada cop més racionalistes i de


mica en mica es va anar forjant un nou accés a la realitat. La invenció
de la impremta per part de Gutenberg al segle XV va fer possible la
difusió de les idees i la cultura, i van aparèixer moviments crítics que
acabaren propiciant una reforma protestant a càrrec de Luter (1517).

L’Europa del segle XIV està marcada per les guerres (un dels conflictes
més llargs i devastadors de l’Edat Mitjana va ser la Guerra dels Cent
Anys, entre França i Anglaterra), la fam que va assolar el continent i un
seguit d’epidèmies devastadores com la pesta negra. Aquests fets fan
que l’actitud i les formes de conducta de la societat canviïn. Neix una
nova concepció de la vida que comporta la valoració dels béns
materials per damunt de tot i un relaxament dels costums en totes les
classes socials. A Itàlia, al llarg d’aquest segle, els conflictes se
succeeixen: enfrontaments entre les principals ciutats, desordres
interns, pugnes entre partits, assassinats i guerres. Aquest període de
crisi no comença a superar-se fins al primer terç del segle XV.

Tot aquest nou esperit es desenvolupà seguint els models de


l’antiguitat clàssica. Efectivament, l’humanisme, des del segle XIV, no
havia parat de fornir un gust per rescatar el llegat grecoromà, cosa que
es féu efectiva a partir del segle XVI. En certa manera, podem afirmar
que una revolució filològica, el descobriment de textos clàssics,
provocà un interès classicista que no s‘aturà i que comportà un doble
fenomen lingüístic: la consolidació de les llengües vulgars com a
llengües de cultura i el paper del llatí com a llengua mater en l’Europa
culta.

1
Des del començament del segle XVI fins a la segona meitat del segle
XVII, som en una nova època de la humanitat que rebrà el nom de
Renaixement. El Renaixement suposà l’expansió de l’ideari
humanista forjat a Itàlia des del segle XIV, que es fonamenta en una
visió antropomòrfica del món. El dibuix fet per Leonardo da Vinci que
mostra el cos nu d’un home dins un cercle simbolitza plenament la
nova visió del cosmos.

2-Claus de comprensió del món literari

L’autèntic punt de partida del Renaixement italià se situa a la cort


siciliana durant la primera meitat del segle XIII, al voltant de la figura
de Frederic II, que hi acull tota mena de poetes. Aquests cortesans
escriuen una poesia que té com a base el dialecte culte sicilià, tot i
que també hi conflueixen diversos dialectes italians.

Aquesta lírica de la cort vol seguir la tradició de la poesia


trobadoresca provençal, de la qual conserva sobretot la idea de
l’amor impossible, però prescindeix d’alguns dels elements essencials
del joc trobadoresc: la fictícia relació de vassallatge entre el poeta i la
dama, el festeig extraconjugal, el nom fals, els delators, etc. De la
mateixa manera, abandona la idea d’un amor ideal i desinteressat. El
gènere més utilitzat pels poetes sicilians és la canzone i la forma
mètrica, l’hendecasíl.lab, a partir del qual es crea el sonet, la gran
composició mètrica del Renaixement.

Ben aviat aquesta poesia és imitada pels poetes toscans amb els
quals es produeix el trànsit cap a l’stil novo. Van ser precisament la
llengua toscana i la ciutat de Florència, l’instrument i el lloc claus de
la literatura italiana durant els segles XIV (Trescento) i XV
(Quatrocento). Aquest gènere mostra tendències diverses: didàctica,
religiosa, popular, de caire paròdic, imitadora de la francesa, etc. La
més destacada de totes, però, és la que mostra un nou ideal poètic:
el dolce stil novo.

Els poetes de l’stil novo interpreten els trobadors d’una manera més
apropiada a l’època en què viuen i a la societat que els envolta, és a
dir, segons la mentalitat de la burgesia ascendent. Per a ells, l’home
és diferent i també ho és la seva manera d’estimar. Trenquen, per
tant, les fórmules trobadoresques i mostren una concepció més pura
de l’amor. Així, poetes com Guido Guinizzelli (1235-1276) o Guido
Cavalcanti (1250-1333) fan una poesia més subjectiva on l’amor és

2
un símbol, ja que la dona pot encarnar tota l’espiritualitat. La
gentilesa del poeta ja no és la provençal: pel fet d’estimar la donna
angelicata, el poeta es perfecciona.

Aquest estil és novo perquè ha canviat respecte a la poesia anterior:


la interiorització espiritual de l’amor es relaciona amb una experiència
de caràcter místic, i la nova poesia mostra la complexitat del
pensament. És un estil dolce per la seva musicalitat, i per la
utilització d’un vocabulari escollit que vol aconseguir el refinament i
l’harmonia expressiva. El dolce stil novo es decanta per formes
mètriques com el sonet, la balada i la cançó. Tots aquests elements
passaran a la poesia posterior: en un primer estadi seran recollits per
Dante, i més endavant arribaran fins a Petrarca, el gran renovador de
la poesia lírica.

3.Característiques literàries

Hi ha una sèrie de trets compartits per totes les arts que van
proporcionar un denominador comú a les literatures europees del
moment. Alguns dels trets específics de la literatura que s’hi
desenvolupà són:

3.1-Es rescataren les idees platòniques sobre el bé i la bellesa. Per


això l’art representava un ideal de forma i una utopia per a la
humanitat.

3.2-Bona part d’aquest esperit platònic es concentrà en el tema


amorós. El model que es va difondre per tot Europa va ser el
petrarquisme.

3.3-S’imposà la Poètica d’Aristòtil, que exercí una gran influència en


el teatre, sobre la qual se sustentaven la distinció entre els estils
elevat (tragèdia) i baix (comèdia), i també les tres unitats de lloc,
temps i acció.

3.4-També trobem influències de l’Ars poètica d’Horaci, tant en l’ús


del període ampli i harmoniós, com en la concepció d’imitació dels
clàssics i en el fons estètic i moral que nodreix la seva obra.

3.5-La natura, idealitzada, s’exaltà en el conjunt d’una nova


sensibilitat que tendia a valorar la percepció i el món de la sensació.
Per això s’utilitzaren tòpics que vèiem en la literatura clàssica: l’ubi
sunt, el carpe diem o el locus amoenus.

3
3.6-La concepció de la vida passà, doncs, de la “vall de llàgrimes” a
un enfocament més positiu a causa de la visió antropomòrfica que
triomfà a Europa.

3.7-La consciència d’un nou període històric va comportar la


recuperació de gèneres clàssics, com l’epopeia o la tragèdia.

3.8-El nou estadi intel.lectual recuperà el gènere del diàleg i l’ús de la


prosa erudita i de pensament.

3.9-La mitologia ocupà un lloc molt important. Sovint, el seu camí


expressiu era l’al.legoria. Per això van ser importants l’ègloga, els
motius pastoral i arcàdic, etc.

3.10-Un contrapunt a la novel.la pastoral i a la poesia petrarquista va


ser l’anomenada novel.la picaresca, que s’inicià amb l’obra anònima
Vida del Lazarillo de Tormes y sus fortunas y adversidades (1554).
S’hi narren les adversitats d’un pigall que passa per diversos amos i
qüestiona tot l’ordre establert. La literatura castellana va ser pionera
en un gènere que és considerat un precedent de la novel.la realista
del segle XX.

4. La poesia lírica: Francesco Petrarca.

Petrarca neix a Arezzo el 1304, fill d’un notari florentí exiliat. Estudia
a Montpeller i Bolonya, i torna després a Avinyó, ciutat on s’havia
traslladat el seu pare i on coneix Laura, de la qual s’enamora per tota
la vida un Divendres Sant de 1327. Pren els ordes menors i viatja per
Europa fins que pocs anys després de saber que la pesta s’ha endut
Laura, s’instal.la definitivament a Itàlia: primer a Venècia i després a
Pàdua, fins a la seva mort l’any 1374.

Petrarca viu sempre vinculat al món burgès, perquè així pot dedicar-
se al treball intel.lectual a canvi de posar-se al servei dels mecenes.
Considerat el primer dels humanistes, pretendrà transmetre els valors
eterns del passat clàssic a la nova societat.

L’obra de Petrarca en llatí és extensa i recull tota l’activitat filològica


d’aquest gran erudit i bibliòfil, que combina l’esperit artístic amb
l’estudi filosòfic d’un apassionat de l’Antiguitat. De fet, aquesta és la
feina que ell valora realment, que considera primordial, i per la qual
passarà a la posteritat. Tant és així que al conjunt de poemes en italià
que aplega l’anomenat Cançoner, li dóna el significatiu títol de Rerum
vulgarum fragmenta (fragments de coses en llengua vulgar), ja que
per a ell no tenia el mateix valor que la seva obra llatina.

4
El Cançoner conté 366 poemes (317 sonets, 29 cançons, 9 sextines,
7 balades i 4 madrigals). El tema principal és l’amor per Laura, que
es manifesta de dues maneres: en les composicions adreçades a
Laura quan era viva i en aquelles que parlen de Laura ja morta.
D’aquesta dona enigmàtica, no se’n sap res més que allò que va dir
Petrarca; tal com ell la descriu, podem afirmar que ja no és la donna
angelicata. Laura és primer una dona que està a prop del poeta però
que no pot aconseguir; després es transforma en l’amor impossible,
perquè la mort l’allunya per sempre d’ell.

Petrarca mostra un amor apassionat i idealitzat que el porta, en


aquest llarg recorregut poètic, a aprofundir els seus sentiments i
expressar-los amb un refinament que constituirà el model dels seus
seguidors. Uneix harmonia i equilibri amb un estil precís ple de
subtilitats. I pot arribar a utilitzar fins i tot algunes metàfores
agosarades que donen un valor humà i una bellesa artística a
l’expressió dels sentiments. Amb aquesta obra s’inicia un corrent
poètic que serà vigent a Europa fins al segle XVII, el petrarquisme,
que elabora el tema de l’amor impossible, amb una tècnica acurada,
un clar interès per l’al.lusió mitològica i l’afany de recuperació dels
clàssics.

Quan ja havia quasi acabat el Cançoner, començat l’any 1330,


Petrarca escriu un llarg poema al.legòric, prenent com a model la
Divina Comèdia: Els triomfs. El poema, un altre cop un homenatge a
Laura, gràcies a l’al.legoria i als tercets encadenats, s’estructura en
sis parts: triomf de l’amor, del pudor, de la mort, de la fama, del
temps i de l’eternitat. Petrarca parteix aquí de la seva pròpia història
per arribar a consideracions generals; d’aquesta manera, intenta
convertir-se en símbol de la condició humana. Aquests “triomfs” són
alhora una expressió del seu subjectivisme en la concepció amorosa,
del seu cristianisme i de la passió per la cultura llatina.