P. 1
nexe-45

nexe-45

|Views: 566|Likes:
Published by antics_alumnes

More info:

Published by: antics_alumnes on Apr 27, 2012
Copyright:Attribution Non-commercial

Availability:

Read on Scribd mobile: iPhone, iPad and Android.
download as PDF, TXT or read online from Scribd
See more
See less

06/30/2014

pdf

text

original

nexe

Número 45 Gener 2012 2,50 euros (gratuïta per als socis d’AnticsUPF)

Revista de l’Associació d’Antics Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra

Cinema, literatura, anàlisi econòmica i més...

Notícies AnticsUPF→ Pàgina 4

Convenis→ Pàgina 6

Reportatge → Pàgina 14

Futbol, Internet, periodisme?

Amb la UPF i la Fundació UPF

Els drets de la gent gran

nexe
Direcció Mònica Fernández twitter: @monicafa Col·laboradors Cristina Aced Anaïs Argelich Diana Argelich David A. Pujol Miquel Bestratén Thais Buforn Andreu Castellano Màrius Comorera Rosa Maria Iglesias Glòria-Mireia Montanyà Francisco José Moya Anna Monreal Murphy Javier Nicolás Andreu Orte Marta Parreño David Rodríguez Ferran Simarro Montse Vives Maquetació: Flor edicions, SL

Editorial

Publicació de l’Associació d’Antics Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra. Gener del 2012

UPF Alumni, AnticsUPF i viceversa
QUAN A L’ESTIU PASSAT a AnticsUPF signarem dos convenis, un amb la Universitat Pompeu Fabra i un altre amb la Fundació UPF (vegeu la pàgina 6), no vam tenir cap dubte que els nostres dos partenaires contractuals reflectien una única realitat, la de la Universitat Pompeu Fabra, lligam comú a tots els antics alumnes i socis d’AnticsUPF. Aquesta mateixa visió és la que des de fa quinze anys orienta la vocació de servei d’AnticsUPF respecte del col·lectiu que la conforma i a qui dóna servei, el dels antics alumnes de la cada cop més gran Universitat Pompeu Fabra. Per aquest motiu, la posada en marxa d’aquests convenis signats a l’estiu i l’establiment d’un marc ferm de col·laboració i coordinació mitjançant el Programa UPF Alumni, són unes magnífiques notícies per a tots els antics alumnes de la Universitat, socis o no d’AnticsUPF, Premium o no d’UPF Alumni. Per part nostra, malgrat la crisi, al llarg del passat 2011 vam aconseguir fer estalviar el 100% de la quota a tots els nostres socis, tot ampliant els serveis generals i, entre d’altres coses, organitzant esdeveniments de força èxit (vegeu la pàgina 4, per exemple). Els reptes del 2012 passen per traspassar alguns serveis a UPF Alumni i millorar-los, per facilitar la incorporació (amb un significatiu descompte) a la seva modalitat Premium amb un sistema de quota única, per ampliar conjuntament el nombre d’activitats i serveis actuals, i per continuar, des de la Junta Directiva, sent el principal canal de participació i representació dels antics alumnes tant a la mateixa Universitat com fora d’ella. Estem plenament convençuts que, a diferència del que tan mordaçment van reflectir els Monthy Pyton a La vida de Brian, amb el dualisme del Front Judaic Popular versus el Front Popular de Judea, el treball conjunt i el fort compromís d’UPF Alumni amb AnticsUPF (i viceversa) ja està donant, i continuarà donant aquest 2012, els seus millors fruits. Gràcies a tothom per fer-ho possible. Daniel Vidal President d’AnticsUPF

Correcció: Gabinet Lingüístic de la UPF. Marta Herrero Impressió: ANMAN Gràfiques ISSN: 1886-7707 dipòsit legal: B-22952-96 Suport nexe s’edita amb el suport del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra Tirada: 1.500 exemplars Subscripcions Socis: gratuïta. No socis: 8 euros l’any, enviament inclòs (Espanya). Publicitat Contacta: 93 542 27 59 antics.alumnes@upf.edu
Junta Directiva de l’Associació d’Antics Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra

> Daniel Vidal, president (DRET, 1997) > Andreu Orte, vicepresident (CPA, 2002) > Xoan Carles Cuesta, tresorer (GAP, 1994) > Joan Planas, secretari (BIO, 2003) > David A. Pujol, vocal (HUM, 1998) > Miquel Bestratén, vocal (ECO, 1998) > Mònica Fernández, vocal (HUM, 1996 - PER, 1999) > Francisco José Moya, vocal (HUM, 1997 - PER, 1998) > David Rodríguez, vocal (CEE, 1995) > Ferran Simarro, vocal (EMPR, 1999 ADE, 2001) > Montserrat Vives, vocal (DRET, 1995) > Alfons Claver, vocal (COM, 1998) > Francesc Sanz, vocal (ECO, 2002DRET, 2004)

Nota legal
AnticsUPF disposa de les teves dades de caràcter personal en virtut de la teva condició d’associat o en raó de la cessió feta per la Universitat Pompeu Fabra amb l’específic objectiu d’enviar-te aquesta revista. En aquest darrer supòsit, si no ens comuniques el contrari, incorporarem les teves dades (nom, cognoms, estudis i adreça) al nostre fitxer per tal de mantenir-te informat de les activitats que realitza AnticsUPF. Sigui com sigui, AnticsUPF et garanteix et tot moment el dret d’accés, rectificació, oposició i cancel·lació d’aquestes dades. Per tal de fer-ho efectiu, si et plau, posa’t en contacte amb nosaltres. Les nostres dades surten a la contraportada.

L’OPINIÓ DE L’ASSOCIACIÓ NOMÉS S’EXPRESSA A L’EDITORIAL

2

Continguts
→ Vida AnticsUPF 4

www.anticsupf.net

Futbol, Internet, periodisme?
MediaLab i AnticsUPF treballen junts

6

Notícies AnticsUPF
Convenis amb la Universitat i altres activitats

8

Emprendre per canviar el món
La història de quater emprenedors, antics alumnes

11

Anàlisi econòmica
Canvi de paradigma

→ Internexe 12 Ser digital és una actitud
Secció nova de la mà de Cristina Aced, que ens mantindrà al dia de les novetats en el món digital

→ Reportatge 14 Els drets de la gent gran
Glòria-Mireia Montanyà entrevista diferents experts en Dret

→ Articles d’autor 16 Ni blanc ni negre
Montse Vives i David A. Pujol ens parlen de literatura i d’autors

17 18 19 20 21 22 23

En el nom del pare
Màrius Comorera torna a la revista

Racó de lectura
Lectores de tots els gèneres, uniu-vos!

Corresponsalia
Per Marta Parreño, finalista als Premis Goya 2012

Nautilia
Entreteniment a bord

Nico
Què ha passat amb la crisi...

Cuina de bistrot La llei de Murphy
3

Vida AnticsUPF

nexe 45

Gener 2012

Futbol, Internet, periodisme?
AnticsUPF i BCNMediaLab organitzen una tertúlia per parlar dels canvis que està experimentant el periodisme futboler. La trobada, amb més de 100 assistents, va convertir-se en trending topic d’aquella tarda a Twitter a tot Espanya (un dels temes més comentats), i també va tenir més de 700 connexions per streaming (vídeo en directe).

L
Text: Andreu Castellano (PER, 1998) - www.andreucastellano.com - https://about.me/andreucastellano - @andreu_castellano

es xarxes socials, els blocs i els nous canals de distribució dels mitjans de comunicació, com els mòbils i les tauletes, estan canviant el periodisme esportiu i molt especialment el que posa la seva atenció en el futbol. La participació ciutadana, en forma de comentaris i crítiques, però també d’imatges i d’informació complementària (dades, anècdotes i accés a fonts), han transformat les retransmissions i les cròniques en ràdio i televisió d’aquest esport. Però les conseqüències van molt més enllà de la participació i les narratives: afecten les polítiques de comunicació dels clubs i la projecció dels jugadors; permeten la irrupció de nous líders d’opinió i el naixement de noves iniciatives periodístiques.

El passat divendres 25 de novembre es va parlar de tot això a la Facultat de Comunicació de la Pompeu Fabra. Els AnticsUPF i el col·lectiu BCNMediaLab van organitzar un debat que abordava els canvis que està experimentant el periodisme esportiu. La tertúlia va tenir uns convidats d’autèntic luxe: Àxel Torres, de Marca i GolT; Ramon Besa, redactor en cap d’Esports d’El País, i Aitor Lagunas, un dels impulsors de la revista Panenka, una de les revelacions del panorama periodístic esportiu de l’any. De la moderació se’n va encarregar Miquel Pellicer, periodista esportiu i expert en xarxes socials. Els més de cent assistents van rebre una lliçó magistral de periodisme, més enllà dels estereotips que envolten els professionals que cobreixen aquest esport.

Tot i que aquesta vegada la intenció era evitar de parlar de la crisi dels mitjans de comunicació, en ser un tema recurrent, l’Aitor Lagunas, de la revista Panenka, va obrir la seva participació al debat queixantse del fet que una part important dels periodistes amb experiència s’està desencantant de la professió, i que aquest desencant és degut simplement a les resistències, a no voler reconèixer que l’entorn, els mitjans, el públic i l’accés a la informació són diferents. Ramon Besa, el redactor en cap d’Esports del diari El País i el més veterà de la tertúlia, va reconèixer que els periodistes amb més experiència estan desconcertats, que les redaccions tal com ell les va conèixer ja no existeixen, però que el

4

www.anticsupf.net

periodisme “és el millor ofici del món” i que qui l’estimi ha de voler adaptar-se. Una de les conseqüències de la facilitat d’edició i publicació que comporta Internet és que els mitjans o les capçaleres poden perdre rellevància en favor de la pròpia

reputació del periodista. “La marca és la teva firma, no el teu mitjà. Defensa el teu producte”, va destacar Ramon Besa. Àxel Torres n’és un bon exemple. La seva trajectòria mai no ha estat vinculada en exclusiva a un mitjà i sí que se’l relaciona amb el seu paper con a expert o especialista, en aquest cas en futbol internacional. Torres, que col·labora en mitjans de qualsevol suport, va reconèixer que eines com Twitter li han facilitat l’accés a informació a la qual abans no tenia accés, tant perquè li serveixen aquesta informació en un idioma intel·ligible o perquè li descobreixen noves vies informatives. No obstant això, va advertir que, de vegades, se sentia desbordat per la possibilitat inabastable d’interacció amb el públic que ofereix Twitter i la quantitat d’informació que proporciona Internet en general: “A vegades em cansa fer d’Àxel Torres”, va afegir. La desintermediació que implica la creació de continguts per part del públic, els esportistes o els clubs, no solament canvia l’enfocament informatiu dels professionals, sinó que afecta directament els processos de distribució i els formats. Internet permet fer mitjans a la carta, de nínxol o amb un enfocament que no tindria cabuda en els tradicionals esquemes comercials de la premsa escrita i els mitjans audiovisuals. Això és precisament el que representa Panenka, una revista de futbol que trenca amb qualsevol altra publicació sobre aquest esport. Panenka és una revista mensual, editada a Barcelona, en paper, que utilitza la xarxa per

promocionar-se, interactuar, conversar i vendre (tot i que està present en algunes llibreries, el procés de compra i d’enviament es fa per Internet). La innovació també hi és present en el disseny i la narrativa: el futbol és el centre de gravetat de tota una sèrie d’històries que tenen a veure amb la cultura, els viatges, la política, la música, els territoris, les persones...; en definitiva, el periodisme.

premsa, especialment del futbol i en qualsevol format, i una de les coses que el va animar a crear la revista va ser precisament l’evidència que calia un producte de qualitat. “Cada vegada els textos són més curts. Molts responsables editorials o de les redaccions diuen que si no és així la gent no els llegeix. Doncs si ningú no els llegeix, què collons fem aquí els periodistes?”, va apuntar. Ramon Besa va coincidir amb Lagunas en el fet que una part del periodisme futboler és pur hoolliganisme: “La informació és la realitat, l’opinió és la metarealitat, i ara s’està fent molta metarealitat”. Seguidament Besa es va declarar un fan absolut de Panenka, “veig el que han fet i ploro de l’emoció”, va dir amb un to nostàlgic. Però Internet no matarà el periodisme, ni molt menys el que cobreix el futbol. Els professionals d’aquest tipus d’informació tenen a favor seu que aquest esport és el fenomen de masses més important del món. La xarxa ha ampliat encara més aquest poder. Mai abans no havia estat tan fàcil arribar a una audiència global, accedir a informació i estadístiques i consultar imatges. Les tecnologies mòbils, a més, exerceixen de multiplicador, tant en el procés informatiu com en el creatiu. Però no podem oblidar que en aquest nou context les fonts poden ser tan immediates com fràgils. Més informació: www.bcnmedialab.org, on trobareu entrevistes i opinions a professionals de la informació esportiva i el vídeo. 5

Trending topic per #bcnmedialab.

L’Aitor Lagunas, saragossà, excorresponsal de La Razón a Alemanya i comentarista de GolT sobre futbol alemany, va ser molt crític amb el que ell considera una pèrdua constant de qualitat de la

Notícies AnticsUPF

nexe 45

Gener 2012

AnticsUPF signa dos convenis de col·laboració amb la UPF
El 7 de juliol passat es van signar dos convenis de col·laboració entre l’Associació d’Antics Alumnes de la UPF (AnticsUPF), el primer amb la Universitat Pompeu Fabra i el segon amb la Fundació UPF.

L

a signatura dels nous convenis, que substitueixen el conveni fins ara vigent amb la Universitat, permetrà oferir una atenció i uns serveis més complets a la comunitat d’antics alumnes. Ara bé, coordinarem els nostres esforços amb el Programa UPF Alumni, un programa creat per la Universitat el 2009 per reforçar la connexió entre els antics alumnes i els objectius estratègics de la Universitat.

Continuarem impulsant activitats des de l’AnticsUPF i les continuarem desenvolupant, com ja és habitual, a la mateixa Universitat. Organitzarem i difondrem, conjuntament amb UPF Alumni, els seminaris, cursos i activitats que aprovi la Junta Directiva d’AnticsUPF, on debatem totes les propostes que el col·lectiu d’antics alumnes ens fa arribar. Amb l’objectiu d’oferir una atenció conjunta al col·lectiu i coordinar millor les nostres actuacions, AnticsUPF i UPF Alumni compartim espais a l’edifici de l’ESCI i, per tant, sumarem esforços i dedicació per fer més coses i fer-les millor. Sereu benvinguts si hi veniu. Ara bé, la UPF serà qui prestarà en exclusiva alguns serveis: l’alta als

serveis de biblioteca i d’informàtica, la gestió d’adreces de correu electrònic per al col·lectiu d’antics alumnes, i l’accés a la borsa de treball.

Doble afiliació, quota única Com a resultat d’aquest procés de redisseny del marc de relacions entre els antics alumnes, l’Associació i la Universitat, AnticsUPF va optar per no cobrar cap quota aquest 2011. Els nous convenis preveuen que els associats d’AnticsUPF s’adhereixin al Programa UPF Alumni, en la seva modalitat PREMIUM, i que gaudeixin d’un important descompte respecte a la quota ordinària els dos primers anys. A canvi, les persones que es donin d’alta a UPF Alumni podran mantenir la seva afiliació a l’Associació d’Antics Alumnes a cost zero. Aquest nou escenari permetrà accedir amb millors condicions a serveis propis de la Universitat, no només mantenint els serveis actuals, sinó també beneficiantse de més activitats, cursos i seminaris. No obstant això, altres associacions d’antics alumnes del Grup UPF (ESCI, IDEC) també estan arribant a acords molt similars al signat per AnticsUPF. Durant els propers mesos rebreu, si no ha passat ja, comunicacions per animar-vos a donar aquest pas i informar-vos de les millores de què podeu gaudir.

Un marc de col·laboració per ser més actius i eficients En la pràctica, la signatura d’aquests convenis preveu que AnticsUPF continuï sent el principal canal de participació i de representació dels antics alumnes de la Universitat.

Text: Redacció.

6

www.anticsupf.net

Conferència-col·loqui: “Màrqueting de vendes en un entorn de crisi”
El 26 d’octubre passat, AnticsUPF i UPF Alumni van organitzar la conferència “Màrqueting en temps de crisi”, impartida pel ponent Joan S. Rodríguez (CEO i soci fundador de Màrqueting UP), que va tenir lloc a la sala de graus Albert Calsamiglia de l’edifici Roger de Llúria, al campus de la Ciutadella.
A l’esmentada conferència es va aportar una visió clara de la situació actual dels departaments de màrqueting així com del moment que estan passant les empreses sense aquests suports i la necessitat de potenciar-les. A més, s’hi van donar idees clares sobre les eines que s’han d’utilitzar per subsistir en moments de màxima precarietat pressupostària de les àrees de màrqueting. L’interès de l’activitat provenia dels casos actuals que es van tractar i que van comptar amb força participació dels assistents. Podeu sol·licitar més informació a info@mkup.es, detallant que sou antic alumne de la UPF, i n’hi farem a mans un resum.

AGENDA D’ACTIVITATS PER AL PRIMER TRIMESTRE DEL 2012
Properes activitats d’AnticsUPF El 25 de gener del 2012 tindrà lloc la segona sessió del BCNMediaLab, organitzada entre aquesta entitat i AnticsUPF. Iniciem així una sèrie de trobades dedicades a compartir les experiències de periodistes que han emprès projectes de tot tipus. Creiem que els seus testimonis poden ser de gran valor ara que tants periodistes busquen noves sortides professionals fora dels mitjans. En aquesta ocasió ha estat batejada‘Experiències’, per donar veu a aquests pioners que recorren nous camins del periodisme d’avui. Pots veure el programa sencer a través de www.anticsupf.net. Sobre Àsia oriental Per al mes de febrer, s’espera organitzar una activitat sobre la temàtica de l’Àsia oriental, les humanitats i la visió que tenen de Barcelona els coreans. També estem preparant Cicle Comerç Exterior (abril-maig-juny) Sobre comerç, importació i exportació amb Àsia (Xina), Pròxim Orient i Amèrica Llatina. Cada mes es Com sempre, sabeu que teniu tota la informació actualitzada a través de les webs d’AnticsUPF i UPF Alumni, de Twitter (@anticsupf ) i dels grups de Facebook i Linkedin. dedicarà a una àrea geogràfica, i el cicle serà impulsat per la nostra entitat. Cadascuna de les sessions es treballarà en col·laboració amb una de les diferents associacions d’antics alumnes englobades al Programa UPF Alumni i, de manera rotativa, tindran lloc als diferents campus de la UPF i les seves instal·lacions.

7

Vida AnticsUPF

nexe 45

Gener 2012

Emprendre per canviar el món
Segurs, optimistes, creatius i amb moltes ganes de menjar-se el món. No vacil·len. La seva mirada, ferma i inquietant, desprèn un aire de convicció i, fins i tot, de certa presumpció. Creuen sense cap flaquesa en el seu projecte i ho demostren cada dia amb el seu incansable esperit de lluita.

A

ixí són els emprenedors nascuts dins la societat 2.0, on l’herència empresarial de la generació anterior es troba en plena època de canvi. Les velles lleis mercantils ja no serveixen. S’han quedat obsoletes dins d’un món on Internet i noves formes de relació s’han situat en l’epicentre de les negociacions. Francesc Sanz, Gemma Murillo, Enric Baulenas i Laia Terrón, quatre exalumnes de la Universitat Pompeu Fabra, són un exemple d’aquesta nova fornada d’emprenedors nascuts dins d’una etapa de plena metamorfosi. Aquests quatre economistes han desafiat les lleis de la creació i el màrqueting amb una clara intenció: revolucionar l’estructura empresarial actual.

transparència durant tot el procés.

“Les velles lleis mercantils s’han quedat obsoletes dins d’un món on Internet i noves formes de relació s’han situat en l’epicentre de les negociacions”
Però aquesta idea de canvi va més enllà de les plataformes de negoci; es tracta d’una qüestió estructural. Gemma Murillo, creadora de Craft Accounting, una assessoria comptable, fiscal i laboral per a autònoms i pimes, opina que la clau dels negocis d’avui en dia és la possibilitat de prestar al client un tracte personalitzat: “El que diferencia Craft de la competència és la meva disponibilitat; atenc els meus clients fora de l’horari d’oficina a través de whatsapp o correus electrònics, cosa que anys enrere era impensable”. Aquesta idea de proximitat es troba reforçada amb l’espai d’emprenedors Craft, “on l’usuari que arriba a la pàgina web pot conèixer un a un cada cas dels nostres clients”. Fins i tot, negocis tradicionals com el de l’oftalmologia i l’estètica han apostat per renovar-se i mirar cap a una altra direcció, com és el cas del Grup de Medicina Avançada, format per Ocular Visió i Estètic Clínic i liderat pel seu director de màrqueting, Enric Baulenas. “L’èxit del grup es troba a modelar la base de la seva economia a partir de la combinació de costos fixos i costos variables; és a dir, els nostres metges no estan en plantilla sinó que són col·laboradors que cobren en funció de les seves operacions”. Baulenas considera que aquest funcionament estratègic pot ser clau en èpoques de crisi, ja que

les pèrdues es minimitzen. A més, aquesta llibertat permet que els metges puguin assistir a congressos i formar-se proposant “un valor afegit respecte a altres clíniques privades”, apunta. Però, fins i tot, projectes d’arrels més conservadores com és el cas de la proposta de Laia Terrón i el seu Laboratori de Lletres, un taller que pretén donar claus per millorar l’expressió escrita, han apostat per la innovació tot apropant el món de la literatura a un públic majoritari. “El Laboratori de Lletres defuig del públic especialitzat en l’escriptura i la literatura; l’objectiu, tal com el mateix nom de Laboratori connota, és millorar l’expressió escrita de persones que hi troben dificultats com poden ser científics o matemàtics”, conclou Terrón. Noves formes de relació Però aquest canvi que s’està gestant des de les bases de l’empresa pretén revolucionar tots els seus àmbits. L’hermetisme que fins ara ha marcat la direcció de qualsevol negoci ha quedat relegat a un segon pla per donar pas a un treball basat en col·laboracions i intercanvi d’idees. En contraposició a la tradicional manera de comerciar, el treball en xarxa està guanyant terreny i sembla que vol quedar-se per molt de temps. “El que m’ha donat la clau per tirar endavant el meu projecte ha estat sense cap mena de dubte envoltar-me d’una bona xarxa de col·laboradors”, assegura Gemma Murillo, qui amb només 27 anys ha fet néixer i créixer Craft Accounting. Per a aquesta jove empresària intercanviar bases de dades i punts de vista ha estat l’impuls necessari per tal d’activar el seu negoci: “Pots aprendre molt de gent que té en curs negocis

“Actualment, no hi ha ningú més que s’atreveixi a fer una proposta tan radical en un mercat de tanta poca tradició com és el lloguer de pisos”, assegura Francesc Sanz, fundador de LaComunity i el primer club de lloguer de pisos en línia. Aquest jove visionari, que va deixar el seu càrrec com a brand manager de Vueling per crear el seu propi projecte, ha transformat el mercat del lloguer de pisos adaptant les demandes del consumidor a la plataforma en línia: “LaComunity va més enllà d’una simple agència de pisos, elimina totes les traves del lloguer convencional permetent obtenir un pis amb un sol clic”. Però els límits d’Internet no s’acaben aquí, sinó que LaComunity ofereix un espai o club de trobada on l’usuari pot “intercanviar opinions sobre pisos, llogaters i, fins i tot, de barris”, sentencia Sanz. La idea és proporcionar un valor diferencial i totalment innovador que reforci el vincle de pertinença i a la vegada de 8

Text: Anna Monreal (HUM, 2009).

www.anticsupf.net

semblants als teus o, fins i tot, et poden recomanar clients si ho creuen convenient”. Però el significat del treball en xarxa va molt més enllà del pur intercanvi de clients o punts de vista; es tracta d’obtenir benefici mutu del treball i els coneixements de l’altre. Així ho relata Francesc Sanz, qui creu que estar al costat de socis estratègics com el bufet Calsamiglia o Generali Seguros li ha permès crear un “marc legal únic” que ha situat LaComunity com l’únic lloguer de pisos sense comissions, avals o dipòsits. Un cas semblant és l’experiència de Laia Terrón, qui apunta que tenir a prestigiosos acadèmics del món de la cultura com la cara visible del Laboratori de Lletres l’ha ajudat notablement a crear una imatge consolidada del seu negoci.

Quatre projectes d’emprenedoria, de la mà de quatre AnticsUPF

Web de Craft accounting Projecte de Gemma Murillo

Webs Ocular Visió i Estètic Clínic Projecte d’Enric Baulenes

“La tradicional manera de treballar ha quedat relegada per un treball en xarxa basat en col·laboracions”.
En el millor dels casos, aquesta nova xarxa de relació, que estableix un tracte d’igual a igual, pot servir per ampliar el capital i la presència de l’empresa. “Gràcies a les joint ventures o col·laboracions, els riscos es diversifiquen”, de manera que es crea un marc propici per obrir noves vies de creixement, apunta Enric Baulenas. Sense anar més lluny, Ocular Visió i Estètic Grup pretenen internacionalitzar-se en un futur a Rússia, els Emirats Àrabs i el Nord d’Àfrica mitjançant el treball conjunt amb agències de viatge per oferir packs de turisme i cirurgia, tal com està succeint a ciutats com Londres o París. Comunicació 2.0 Els empresaris que es decanten per aquesta via de promoció són hereus d’una tradició que s’està replantejant. Les noves formes d’entendre la comunicació s’acosten més a una relació entre iguals que a les estructures tradicionals distants i fredes. El consumidor ja no vol dependre d’unes institucions on no

Web de Laboratori de Lletres Projecte de Laia Terrón

Web de LaComunity Projecte de Francesc Sanz

se li fa cas, sinó que s’ha rebel·lat i actua per lliure a través de la xarxa. “La web ja no serveix només com a canal d’informació, sinó també per captar gent”, diu Baulenas. “A Grup de Medicina Avançada hem considerat oportú fer una forta inversió en anuncis a Facebook i a Google per estar ben posicionats als buscadors”, sentencia. I és que en una societat on la gent obté la informació a cop de clic, estar ben posicionat a la xarxa resulta fonamental per tal de captar nous clients. De la mateixa manera, Gemma Murillo assegura haver trobat nous clients, col·laboradors i, fins i tot, xerrades d’interès a través de les xarxes socials. Tot i així, també creu que obrir noves vies d’interacció amb els usuaris com és el cas del blog l’ha ajudat a donar-se a conèixer: “El concurs d’emprenedors que hem engegat a través del blog ha fet augmentar de manera considerable el nombre de visites a la web i la nostra presència als mitjans de comunicació”, diu. El cas més extrem és, possiblement, el de LaComunity. La genialitat d’aquest projecte radica a haver transformat un concepte tan banal

i clàssic com el del lloguer de pisos en un club privat totalment integrat en les xarxes socials. A través d’un espai dedicat exclusivament al soci on, a part de l’intercanvi d’opinions sobre pisos, restaurants i qualsevol tema d’interès per a la comunitat, s’escull setmanalment l’usuari i el pis millor valorats del portal. A més a més, acull un espai on es demana la participació activa del soci mitjançant la sol·licitud de millores o d’opinions. La idea és oferir molt més que un lloguer, “fidelitzar l’usuari –segons Sanz– perquè continuï formant part de LaComunity un cop fet el tràmit”.

“La web ja no serveix només per donar informació, sinó per captar clients”
Amb aquest teló de fons com a punt de partida, on les velles bases s’estan replantejant buscar una nova manera d’actuar i de relacionar-se, aquests quatre emprenedors desembarquen amb les seves innovadores propostes disposats a marcar un abans i un després dins del panorama empresarial del país. 9

Qui emprèn?

nexe 45

Gener 2012

Enric Baulenas (CE, 2001ADE, 2003). Vinculat a l’Associació Independent de Joves Empresaris de Catalunya (AIJEC) i al club d’emprenedors de la UPF, directiu de la comissió esportiva del FC Barcelona, màster en Business Management per la Universitat de Mississipí Meridional, porta la insígnia d’emprenedor ja des dels inicis de la seva carrera. Després d’una experiència laboral dilatada, ocupant càrrecs destacats dins del món de l’auditoria i l’empresa privada, funda l’any 2007 el seu propi projecte: Ocular Visió. Aquest neix a Blanes de la mà del reconegut Dr. Duarte com un centre oftalmològic destinat a donar servei als habitants de la localitat gironina. Però quan el visionari Enric Baulenas

decideix agafar les regnes del projecte, transforma la tradicional consulta del Dr. Duarte en una xarxa de clíniques oftalmològiques amb noves seus a les ciutats de Vic i Barcelona. Amb poc temps, aquest emprenedor ha aconseguit expandir la marca Ocular Visió per Catalunya gràcies a la seva estratègia de reducció de costos, basada en un treball teixit per col·laboracions. Anys més tard, amb el creixement de la cartera de clients i amb la detecció de noves necessitats, es crea Estètic Clínic. Serà llavors quan Baulenas decidirà emmarcar ambdues línies de negoci sota una marca neutra: Grup de Medicina Avançada. Des de la creació de la nova marca, Ocular Visió no només ofereix serveis de cirurgia ocular, sinó que proposa una atenció integral per a aquells que també vulguin millorar la seva imatge a través d’Estètic Clínic. D’entre els seus objectius immediats es troba la internacionalització del grup a través de l’atractiu que suposa la marca Barcelona. Webs: www.ocularvisio.com www.esteticclinic.com per a tots els públics, amb especial èmfasi en la gent de formació no literària. L’objectiu de Laia Terrón és oferir un punt de trobada on la gent pugui desenvolupar les seves emocions i compartir inquietuds a través de la formació cultural. Laboratori de Lletres proposa cursos de tot tipus –presencials i virtuals–, presentacions de llibres, conferències, debats i literatura amb el suport d’un professorat de referència dins del món cultural. Tots aquests ingredients conformen un univers que s’escapa de l’espai i el temps i on la cultura i la literatura es fan universals. Web: www.laboratoridelletres.com Twitter: @LaiaTM
www.facebook.com/laboratoridelletres

Gemma Murillo (ADE,2006) lidera un projecte d’assessoria de pimes i autònoms anomenat Craft Accounting. Després d’anys de treball gestionant la comptabilitat i la fiscalitat d’altres empreses, aquesta jove empresària ha decidit buscar el seu propi camí liderant el seu negoci. Ara, des del seu portàtil i telèfon mòbil, assessora altres empreses i autònoms en l’àmbit de l’administració i la gestió. El valor afegit que aporta Craft Accounting respecte a la competència és l’atenció personalitzada –sense horaris– i sincera que ofereix als seus clients. Els “emprenedors Craft”, així és com els denomina en el seu blog, poden dirigirse personalment a ella o tramitar totes les gestions per correu electrònic, telèfon i fins i tot per whatsapp. Aquesta emprenedora

d’Igualada, ha forjat Craft Accounting sota un lema clar: el treball en xarxa. Per això, en un futur proper es planteja oferir serveis integrals d’assessoria en comunicació i comptabilitat a través de la col·laboració entre professionals del sector. Web: www.craftac.com Blog: www.emprendedorscraft.com Twitter: @craftaccounting www.facebook.com/craftac

Laia Terrón (ECO, 2006), amb un màster en Integració i Política Econòmica, és professora de matemàtiques i articulista. Va decidir abandonar el camí marcat pels seus estudis per seguir una passió interna: les lletres. És per aquest motiu que l’any 2010 va iniciar els seus estudis en Humanitats i va crear el seu propi taller d’escriptura: el Laboratori de Lletres. Aquest espai situat al cor del Raval, tal com el seu nom indica, proposa un lloc de creació literària

Francesc Sanz (ECO,2002DRET, 2004) és un emprenedor per vocació que va abandonar el seu càrrec com a brand manager de l’aerolínia espanyola Vueling per crear el seu projecte: LaComunity. L’objectiu, revolucionar un mercat que, segons Sanz, és obsolet i caduc. LaComunity, tal com el seu nom apunta, vol ser un club privat o comunitat on llogaters de

tots el país es trobin en aquest espai virtual per compartir opinions sobre pisos i barris per tal d’assegurar-se una opció de pis que s’ajusti a les seves expectatives. Però l’element diferenciador de LaComunity respecte a altres portals de lloguer de pisos convencional són les condicions que ofereix: sense avals ni comissions. Els membres que entrin a formar part d’aquest club de lloguer de pisos en línia trobaran molt més que una selecció convencional de pisos. Formaran part d’un espai de debat actiu i d’intercanvi d’inquietuds on les persones que es decideixin per adquirir un pis, ho faran amb total convicció. Web: www.lacomunity.com Twitter: @LaComunity www.facebook.com/ LaComunityAlquiler

10

Anàlisi econòmica

www.anticsupf.net

Canvi de paradigma
En qüestió de pocs anys estem assistint a allò que molts anomenen un canvi de paradigma. De fet, no es tracta d’un canvi qualsevol, sinó probablement el més important al qual ens enfrontem en tot un segle.

En qüestió de mesos, o fins i tot setmanes, hem assistit a la desaparició d’institucions que ens semblaven immunes a qualsevol canvi; hem vist com familiars, amics o coneguts han perdut la seva feina, quan ens pensàvem que tenien una feina de per vida; i com canvis que eren impensables no fa pas massa acaben assumint-se com a inevitables sense massa rebombori. Tant ha canviat el món? Probablement hagi canviat força, i fins i tot encara canviï molt en un futur proper. Però segurament el que ha canviat ha estat la nostra percepció del món. Bona part de les situacions a les quals ens estem enfrontant ja estaven latents anys, o fins i tot dècades, enrere. Que les caixes d’estalvi o que les cambres de comerç acabarien desapareixent tal com les coneixíem era un fet que estava més o menys escrit des de fa com a mínim un parell de dècades. De la mateixa manera que notaries i registres canviaran radicalment en

els propers anys. O com d’aquí a pocs anys veure una oficina bancària serà gairebé una raresa en el nostre paisatge. El món canvia dia a dia. Som nosaltres els qui ens entestem a fer veure que res no varia, segurament guiats per aquella por a la incertesa que ens consumeix a molts. Només així s’explica com un percentatge molt important de la gent de la nostra edat aspira a ser funcionària: un lloc a priori de per vida que et permeti dissenyar una carrera professional i personal a llarg termini, encara que sigui desenvolupant una tasca que probablement no existeixi d’aquí a deu anys. O com moltes empreses continuen produint i venent sense tenir en compte que els gustos o les necessitats dels consumidors poden haver canviat. El problema apareix quan és tota la societat qui s’autoenganya dibuixant un marc immutable. I això és preci-

sament el que ens ha passat. Hem volgut perpetuar un sistema econòmic sense tenir en compte que va funcionar mentre les tres quartes parts restants del món eren colònies o països autàrquics. Hem volgut implementar un sistema del benestar social oblidant-nos que els incentius poden acabar pervertint el sistema. I hem volgut aferrar-nos a unes institucions del mercat de treball que potser tenien molt de sentit en una economia industrial, però que fan figa estrepitosament quan s’enfronten a societats postindustrials. És hora de no demorar més els canvis. Si cal canviar radicalment el mercat laboral, canviem-lo ara. Si hem de fer canvis en l’estat del benestar, fem-los com més aviat millor. És millor una dieta ràpida i contundent que no pas anar arrossegant anys i panys una situació sense senyals de millora. Intentem refrenar la nostra aversió als canvis i llancem-nos a la piscina. 11

Text: David Rodríguez (CEE, 1995).

Internexe

nexe 45

Gener 2012

Ser digital és una actitud
Ser o no ser digital, diria Shakespeare en el context actual. Aquesta és, sens dubte, la qüestió clau avui dia.

Scott Schopieray, How Does Digital Technology Affect You?, Flickr

Ser digital no és un títol que s’aconsegueix en finalitzar un curs. No cal tenir uns estudis concrets ni una experiència professional determinada. Cal ser curiós i tenir interès pel nou context digital. Ser proactius i no témer els canvis, que avui dia són una constant.

Ser digital vol dir tenir una predisposició positiva davant de la tecnologia.
Les eines van canviant. Fa uns anys parlàvem de Second Life i avui Facebook és la xarxa social més popular. Des de fa uns mesos, Google + intenta guanyar terreny a la plataforma de Mark Zuckerberg, i ja veurem si aconsegueix treure-li el lideratge. Però l’actitud digital roman intacta i és indispensable per poder moure’s per aquest àmbit amb un pas ferm. “Ser digital no és una opció, és una necessitat, i implica un canvi de mentalitat, una nova forma de fer les coses”, escrivíem alguns anys enrere a Visibilidad. Cómo gestionar la reputación en Internet (Gestión 2000). “Suposa pensar i actuar en digital. Qui no és a Internet, no existeix”, afegíem. Tot i que tu no et relacionis amb les xarxes, les xarxes sí que es relacionen amb tu, sentencia Manuel Castells, gran pensador sobre tot el que té a veure amb el món digital. Diu que vivim a la Galàxia Internet i que si volem continuar vivint en societat haurem de tractar amb la societat en xarxa, vulguem o no. Potser alguns esteu pensant: “Jo no em vull dedicar a ser Community Manager”. En realitat, tots els professionals avui dia hauríem de tenir

strenem secció en la revista de l’Associació d’Antics Alumnes de la universitat que m’ha vist créixer. A la UPF vaig començar els estudis de Comunicació Audiovisual, per després llicenciar-me en Periodisme. I anys més tard he tornat a les seves aules per parlar sobre noves tecnologies en alguns cursos de postgrau. (Potser això que acabo d’explicar sona a autopromoció, però us asseguro que té relació amb el tema que ens ocupa. I us ho demostraré al llarg de l’article.)
Text: Cristina Aced (PER, 2003).

E

Per treure el màxim profit d’Internet el que és veritablement essencial és tenir una actitud digital.
La clau no radica a ser el més expert en Facebook o en Twitter, a saber programar o a tenir un blog. Sens dubte, complir algun d’aquests requisits jugarà al nostre favor, però no és indispensable complir-ne cap per poder aprofitar els beneficis de la xarxa. Per treure el màxim profit d’Internet el que és veritablement essencial és tenir una actitud digital. Què vol dir ser digital? Ser digital vol dir tenir una predisposició positiva davant de la tecnologia. No tenir por, per exemple, a navegar per la xarxa o a deixar un comentari en un blog.

Estrenem secció, deia, on parlarem de comunicació digital, de tecnologia, de xarxes socials i, en resum, d’Internet. Però abans de tractar qualsevol d’aquests temes en profunditat, és important tenir clar que les eines són el mitjà, però que l’essència és l’actitud. I m’explico. 12

www.anticsupf.net

una actitud digital. No es tracta de ser geeks (fanàtics de la tecnologia), com ja hem apuntat abans, sinó de tenir una mentalitat oberta. Ser open-minded, com diuen els americans. Vivim en l’era de la informació i la comunicació. Les noves tecnologies influeixen en tots els àmbits de la nostra vida, tant en l’àmbit social com en l’econòmic, el cultural i el polític. El nostre dia a dia està molt lligat a la tecnologia. Consells per ser digital Arribats en aquest punt, potser estàs pensant què pots fer per tenir una actitud digital. No hi ha una definició reglada de què significa ser digital, però aquests quatre consells et poden ser útils per esdevenir més digital: Sigues curiós. Interessa’t pel que es cou en l’àmbit digital. Cerca blogs que tractin els temes que t’interessen i la incidència que tenen les noves tecnologies en aquests àmbits. Identifica els teus referents. Assisteix a xerrades, tallers; fes cursos... Sigues crític. L’esperit crític és essencial per separar el gra de la palla. A Internet hi ha molta informació i és important que vagis definint criteris que et permetin saber què és fiable i què no. No tinguis por de la tecnologia. Llegeix sobre les noves eines que apareixen, informa’t i si creus que et poden ser útils, atreveix-te a provar-

les! I si tens dubtes, pregunta: ningú no ho pot saber tot però segur que trobaràs algun usuari disposat a resoldre els teus dubtes. Participa-hi, ja sigui amb un blog personal o comentant en els blogs d’altres; premia els continguts de valor fent “me gusta” en Facebook o fent piulades a Twitter. Passa a l’acció! Un aprenentatge continu El context canvia constantment. Cada dia apareixen noves xarxes socials i altres desapareixen, es llancen noves eines al mercat, es milloren les existents, es creen noves aplicacions... La idea de treure’s un títol i no tornar mai més a estudiar ja és cosa del passat. Avui dia hem d’entendre la formació com una constant en la nostra vida. Mai no deixem d’aprendre! La tecnologia té un paper clau en aquesta realitat, però és només una eina. És un mitjà que ens permet fer coses, però per si mateixa no té valor. Per això és important conèixer els blogs i les xarxes socials per veure com ens poden ser útils en el nostre dia a dia, però no entenentlos com un objectiu en si mateixos, sinó com un pont que ens permet descobrir nous horitzons. Avui dia canviem contínuament de rol, també en el món digital. Ara som receptors, més tard potser serem emissors. Ara llegim un post i després el citem en el nostre perfil de Facebook. Ara veiem un partit de futbol i l’anem comentant a Twitter.

Ara assistim a un curs o una xerrada, i potser demà som nosaltres qui impartim un taller sobre com fer servir Spotify.

Vivim en l’era de la informació i la comunicació. Les noves tecnologies influeixen en tots els àmbits de la nostra vida.
Estudiem una llicenciatura, comencem a treballar en una feina relacionada o no amb els estudis, anem aprenent i descobrint nous temes, ens anem reinventant per adaptar-nos al nou context... Quan vaig començar la carrera ni tan sols parlàvem d’Internet a classe! Diu Nicholas Negroponte al llibre Being digital (1995) que quan es llegeix una novel·la, gran part del color, dels sons i del moviment són creats pel mateix lector. “Crec que es necessita el mateix tipus de creació personal per sentir i comprendre què vol dir ‘ser digital’ en la nostra vida”, escriu. Hi estic d’acord. Aquesta actitud digital és essencial. Tota la resta (les eines, com fer servir una xarxa social...) es pot aprendre. I ho anirem aprenent en cada número de la revista, en aquesta nova secció on anirem descobrint els mitjans socials i les oportunitats que ofereixen, així com les possibles aplicacions en l’àmbit personal i professional. Benvinguts a Internexe!

Cristina Aced és consultora de comunicació corporativa i digital. Col·labora amb la UPF, la UOC i la Universitat Abat Oliba, entre d’altres universitats. Edita Blog-o-corp (www.cristinaaced.com/blog), blog sobre comunicació digital, des del 2006. Autora de Redes sociales en una semana (Gestión 2000) i Perfiles profesionales 2.0 (Editorial UOC), i coautora de Visibilidad. Cómo gestionar la reputación en Internet (Gestión 2000). 13

Reportatge

nexe 45

Gener 2012

Els drets de la gent gran
L’envelliment de la població al nostre país és un fet irrefutable. El sector que passa dels 80 anys s’ha duplicat les darreres dues dècades, i es calcula que l’any 2049 hi haurà a l’estat espanyol més de 5 milions de ciutadans que necessitaran atencions a llarg termini. Què representa fer-se gran? Cada dia arribem més bé a edats més avançades i això també té un llambreig jurídicament. Ara bé, sabem quines eines ens ofereix la llei?
El text següent és una primera aproximació cap a un col·lectiu no sempre recordat. Agraeixo l’amable col·laboració del Dr. Joan C. Seuba, professor titular de Dret Civil de la UPF, i de la Dra. C. Mercè Tabueña, professora titular del Departament de Treball Social de la Facultat de Pedagogia de la UB. Igualment a l’advocat especialitzat en persones grans i president de la Comissió dels Drets de la Gent Gran del Col·legi d’Advocats de Barcelona, el Sr. Jordi Muñoz. Les persones grans decideixen? (JORDI MUÑOZ) A Roma el Senat decidia i era una institució formada per les persones de més edat. La societat ha canviat i és freqüent adonar-se que la persona gran no té consciència de Dret. Això és degut, possiblement, al fet que hi ha unes generacions que han viscut una guerra, una postguerra i una dictadura. Són persones que estan més avesades a tenir obligacions que a tenir drets. I quan necessiten assessorament, sovint no decideixen perquè d’altres ho fan en nom seu. Què pot fer la persona en aquesta situació? Jo recomano que mentre tingui capacitat per fer-ho, decideixi. Però la realitat és que consuetudinàriament estan estretament vinculades o pressionades per temes afectius. Tenen una dependència emocional amb l’entorn que afavoreix que deleguin en tercers. Com és la imatge actual de l’envelliment? (MERCÈ TABUEÑA) És totalment artificial i irreal. Una persona gran ha de poder arribar a ser tractada com un igual, al marge de l’edat que es tingui; que pugui triar com, amb qui i on vol viure i ser atesa; mantenir l’autonomia i la 14

Moltes persones grans són usuàries de les biblioteques públiques catalanes. Luisa Ochoa, veïna de Sant Gervasi des de fa més de 50 anys, va sovint a la Biblioteca Jaume Fuster de Lesseps per llegir, trobar-se amb les amigues i prendre un tallat i un croissant a la cafeteria del mateix centre.

independència sense sentir-se com una càrrega per a la família i per a la societat. No podem estimar i respectar allò que no coneixem. Quin paper hi juguen els civilistes? (JOAN C. SEUBA) Bàsicament ens preocupem que les persones aconsegueixin els seus interessos personals i patrimonials, mitjançant la canalització del que s’anomena autonomia privada. El subjecte és qui es troba més qualificat per decidir les qüestions relatives a la seva persona i patrimoni i, per tant, les regles que ell adopti són millors que les de qualsevol altra persona o institució. Els maltractaments vers el col·lectiu són visibles? (MERCÈ TABUEÑA) Sobre el fenomen dels maltractaments no es coneix quasi res. S’haurien de fer campanyes de sensibilització

a tota la població i, en especial, vers les persones grans i també molta formació als professionals de primera línia com els treballadors socials, els psicòlegs, els metges i els advocats, entre d’altres. Quins mecanismes legals protegeixen les persones grans? (JOAN C. SEUBA) Pel que fa a l’àmbit personal hi ha dues qüestions relatives al dret sanitari. La primera és el consentiment informat i la segona, el document de voluntats anticipades (DVA), amb especial incidència al desenvolupament jurisprudencial sobre el refús de tractaments sanitaris. El DVA és un bon instrument de planificació per a la persona que sap que en un futur no estarà capacitada per decidir. Les autotuteles també serveixen per prevenir situacions en què s’hagi perdut la capacitat de decidir. Davant notari la persona

Text i imatges: Glòria-Mireia Montanyà i Puig (HUM, 2009).

www.anticsupf.net

estableix qui, com i en quines condicions vol ser cuidada. Pel que fa a l’àmbit patrimonial hi ha eines com el contracte de mandat, sobretot amb el nou redactat de l’article 1.732 del Codi Civil. Abans, una de les causes d’extinció d’aquest contracte era precisament la incapacitat de la persona que l’havia fet. En perdre la capacitat d’obrar s’extingia. Ara, això ja no passa. El Codi Civil català preveu alguna figura especial? (JOAN C. SEUBA) Sí, el Codi Civil català, al llibre segon preveu la modernització d’algunes figures que sense arribar a la tutela poden ser útils per protegir les persones grans, com per exemple el guardador de fet o l’assistent. Les hipoteques inverses són un recurs conegut? (JORDI MUÑOZ) És un mecanisme relativament poc conegut i hi ha el risc que et portin a enganys. Sovint qui les ofereix no facilita la informació de manera entenedora. S’han de precisar els avantatges i els inconvenients i, sobretot, que ho decideixi la mateixa persona. Moltes vegades la persona gran vol fer una hipoteca inversa perquè pot ser un ingrés complementari que l’ajudi al dia a dia o a tenir un cuidador. Després arriba l’entorn familiar i desisteix: no facis una hipoteca inversa perquè qui guanya és el banc i després ens deixaràs el pis amb una hipoteca i tindrem menys patrimoni. La persona gran davant la pressió familiar renuncia a eines com la hipoteca inversa o el vitalici. Hi ha hagut canvis pel que fa als maltractaments? (MERCÈ TABUEÑA) Des d’un temps ençà es comença, tímidament, a considerar el tema dels maltractaments a les persones grans com un problema social i de salut, fet que repercuteix en la intervenció dels professionals. Com que és un fenomen escassament investigat, en desconeixem l’etiologia i és, a la vegada, molt incomprès. Es tracta d’un tema multifactorial, complex, seriós i molt greu. No obstant això, tant per la política social del nostre

país com per la societat en general és un tema que es posterga i que es minimitza. L’Organització Mundial de la Salut denomina la violència cap a les persones grans com la forma més oculta de la violència. Cal actuar amb més rapidesa. Es pot concloure que la persona gran està protegida a nivell legislativament? (JORDI MUÑOZ) Tenim moltes normatives que si la persona gran utilitza adequadament pot ser respectada i fer allò que li cal. La preocupació ve perquè quan hi ha situacions de desprotecció o de risc, no hi ha normatives contundents. Sobretot en l’àmbit penal. D’altres col·lectius de la societat estan molt més protegits que les persones grans. I això les fa més vulnerables davant possibles abusos. Per exemple, la resposta de la llei per abandonar el pare o la mare és molt lamentable i hauria de ser molt sancionat. Les obligacions dels fills en l’àmbit legal queden limitades a una responsabilitat merament pecuniària. Suposant que la persona tingui limitacions econòmiques considerables. Situacions d’incapacitat: (JOAN C. SEUBA) Les limitacions a la capacitat d’obrar s’han d’entendre de manera molt restrictiva. Fer-se gran no comporta perdre de manera automàtica la capacitat. L’única persona que pot decidir quan algú no en disposa és el jutge. I en la mesura que no s’hagin establert mecanismes de protecció específics, s’ha de presumir que es disposa de capacitat.

Hi ha sensibilització per part de jutges, fiscals i advocats? (JORDI MUÑOZ) Hi ha certa manca de sensibilització. La gent gran necessita una protecció especial. Recordo una sentència de fa molts anys: es tractava d’uns delinqüents que buscaven com a víctimes senyores de 80 o 85 anys, i els feien la típica estrebada. Ho feien intencionadament perquè així s’asseguraven el resultat. Difícilment una senyora de 85 anys farà una cursa per agafar el delinqüent. En aquell cas el jutge no només va condemnar per un robatori amb força, que és el que faria la majoria, sinó que va posar una agreujant d’abús de superioritat. I no havia creat res de nou. És una eina que tenim a l’abast i que s’ha d’utilitzar. No fem les sentències com si fóssim una màquina. Analitzem realment qui és la víctima.

Enllaços d’interès
Model de residències, comparació d’Europa amb l’estat espanyol: www.fundacionpilares.org/index.php Tesi doctoral sobre maltractaments: http://hdl.handle.net/10803/35697 Protocol marc contra maltractaments cap a les persones grans: http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/ docs/2010/07/29/12/32/7a82d0515dcc-4638-97c5-8bc949d989e3.pdf Programa del curs Drets de la Gent Gran ofert a l’ICAB durant el 2011: http://www.icab.cat/files/242-272153DOCUMENTO/CURS-DRETSGENT-GRAN-2011.pdf

15

Ni blanc ni negre
CONFESSIONS D’UNA LECTORA ADDICTA
Confesso que després de jurar i perjurar que no llegiria aital fulletó adolescent, després de mirar amb aires de superioritat els qui el llegien al metro..., vaig llegir-me tota la saga Crepúsculo d’una tirada i gairebé sense fer res més. No defensaré ara els valors literaris d’una obra que és un entreteniment fabulós, sobretot per a qui hagi estat noia adolescent, però que no resisteix una relectura. Vaja, que no té defensa possible... Abans de Crepúsculo havia caigut en les xarxes de Harry Potter, en les del Senyor dels Anells i en les de Terry Pratchett. Aquests sí que resisteixen relectures, i fins i tot tenen segones lectures, com passa amb les bones novel·les de ciència-ficció i fantasia. En el cas de Pratchett, els metges haurien de receptar la seva barreja d’humor, fantasia i sentit comú. Un exemple: “Malfia’t de qualsevol aparell que pesi menys que el seu manual d’instruccions”. Ara mateix, estic immersa en la febre Game of Thrones, una saga llarguíssima i amb grans dosis d’èpica, violència, intriga... i marro en general, que utilitza tota mena de trucs perquè el lector no pugui parar de llegir. El seu autor, George R. R. Martin, havia estat guionista abans, i això es nota en cada final de capítol, que ens fa sentir com un ionqui en el més agut de la síndrome d’abstinència. També he llegit els clàssics, no us penseu: a vegades per pròpia voluntat, a vegades dins d’aquella forma de tortura que eren les lectures obligatòries. Que, per cert, no solien ser gaire exigents: un noi de la meva classe es va llegir l’àlbum de cromos que regalava Danone sobre la sèrie de dibuixos animats del Quixot..., i va aprovar. Però a vegades les gaudies i tot, les lectures obligatòries, o et descobrien autors que t’acompanyarien tota la vida. Llegir és una activitat íntima i solitària, és viure altres vides sense moure’s del sofà de casa. Per tant, amb els anys he arribat a la conclusió que si un llibre m’agrada, m’agrada i punt. Tant se val si és una obra que ha passat al cànon literari occidental, o si, després d’haver-te atrapat entre les seves pàgines, decideixes dur-la a un punt de reciclatge de llibres. Això fa difícil acceptar recomanacions literàries, i encara més fer-les. Sempre has d’acabar amb un “Vaja, a mi m’ha agradat molt”, perquè allò que hem llegit tolera molt malament ser explicat: sempre s’hi barreja la nostra subjectivitat. Llegir és, en el fons, un entreteniment, que a vegades pot ser molt enriquidor. Tots els lectors de Rayuela confessen haver passat per una època d’introspecció personal després de llegir-la, però no cal arribar a tant. N’hi ha prou amb la sensació de no voler acabar el llibre, de no voler deixar aquells personatges. Amb els anys he après a llegir sense prejudicis, perquè, al cap i a la fi, què és un best seller? La darrera novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso, ho seria, si mirem la llista dels més venuts, però la seva densitat i qualitat literària ens farien dir que no ho és. I és que els llibres acaben sent com les persones que trobem a la vida: algunes fan camí amb nosaltres, d’altres simplement creuen el nostre camí; però totes ens enriqueixen.

nexe 45

Gener 2012

EL MILLOR PRIMER PARÀGRAF DE LA LITERATURA UNIVERSAL
A la meva biblioteca només hi ha un llibre en francès, català i castellà, és L’amant, de Marguerite Duras. I és que la Duras és per a mi, més que una autora, una mestra. Sempre he sostingut que el millor primer paràgraf de la literatura universal és el que obre L’amant, un paràgraf que m’obsessiona, que he llegit centenars, potser milers, de vegades i que diu així: “Un dia, quan ja era gran, al vestíbul d’un lloc públic, se’m va acostar un home. Es va donar a conèixer i em va dir: ‘Us conec des de sempre. Tothom diu que éreu bonica de jove, he vingut per dir-vos que jo us trobo més bonica ara que de jove, m’agradava menys el vostre rostre de noia que el que teniu ara, devastat’.” Igual que ella es reconeix i s’encisa en aquesta imatge, d’ella en va néixer el meu reconeixement i vaig quedar encisat per aquesta darrera paraula que capgira el text. Igual que, de vegades, tot el plaer d’una composició musical es concentra en una sola nota i ens la posem una vegada i una altra per desactivar el dolor que ens produeix tant de plaer. Al tercer paràgraf, L’amant torna a començar: “Molt aviat a la meva vida va ser massa tard.” I continua a la frase una pàgina magistral. I, finalment, a la tercera va la vençuda, enfila i comença la novel·la, ara suaument, travessant el Mekong. La Duras és una mestra dels noms: Hélène Lagonelle, Lol V. Stein, Emily L., Aurélia Steiner, Vera Baxter, Tatiana Karl..., rebateja el seu company convertint-lo en ficció a Yann Andréa Steiner i també a si mateixa. Duras serà per a mi la sibil·la que em portarà, a través d’Hiroshima mon amour a Jorge Semprún i a tota la literatura dels supervivents dels camps nazis, que mantenen, no sé com, la fe en la humanitat malgrat l’horror. Laure Adler en va publicar una biografia l’any 1998: 900 pàgines; va treballar molt però no va entendre res, no vaig arribar gaire lluny en la seva lectura ja que, a cada pas, intenta explicar la veritat dels fets que s’amaga sota la falsedat de la literatura, cosa que, per a mi, no tenia cap interès. La Duras no és per a mi una nena de quinze anys i mig que sedueix un burgès xinès, una mare que posa en perill la vida dels seus fills, la por al germà gran i el temor per la vida del petit, la injustícia de l’amor, l’alcohol, la bogeria... La Duras és el misteri de la bellesa: “Aquí és S. Thala fins al riu. Més enllà del riu encara és S. Thala.”

Montse Vives

Ni blanc ni negre

David A. Pujol

Nota al peu: La Montse Vives (DRET, 1995) i el David A. Pujol (HUM, 1998) presenten les dues cares de la moneda
sobre temes d’actualitat, molts dels quals ens afecten en el nostre dia.
16

En el nom del pare

www.anticsupf.net

He fet coses que no creuríeu
ABANS D’ENTRAR EN MATÈRIA deixeume donar les gràcies per la confiança als responsables editorials de NEXE per permetre’m “perpetrar” aquesta secció paternal en una revista d’exestudiants universitaris, cosa que a alguns els pot semblar, si més no, de dubtós gust. Res més lluny d’això: és la plasmació de la diversitat generacional de la massa social que conforma l’Associació d’Antics Alumnes de la UPF, el que demostra que l’entitat no va néixer ahir i que atresora una respectable trajectòria. I a més, què carai, la carrera vital de ser pare pot arribar a ser tan feixuga, tan realitzadora o tan frustrant com ho pugui ser una carrera universitària i, posteriorment, professional. En definitiva, aquesta és la secció que faltava i que tothom estava esperant. Mentre rumio com ompliré el blanc de la pantalla veig passar per la porta del despatx de casa la mare de la Joana. I dic despatx, pomposament, tot sigui dit, perquè és on ara mateix hi tinc l’ordinador i el cul enganxat a la cadira. En realitat estic d’okupa a l’habitació de la nena molt ben acompanyat de cargolets, pianets, cuquets, ninetes i vaquetes i immers com mai en un món de color i fantasia. Deia que passava la mare de la criatura i ho feia amb els ulls clavats en la deposició –per dir-ho en llenguatge tècnic– de la nena impresa en el bolquer mentre semblava estar intentant desxifrarne les claus que s’hi amagaven. Ho feia com qui llegeix un espès –mai millor dit– article de fons tot intentant de treure’n l’entrellat sense sortir-se’n. A voltes em demana que sigui jo qui faci una segona lectura a “l’article” tot i que, aviat m’ensumo –literalment– que no l’entendré. Fins i tot un cop vam recórrer a un professional de la medicina; en aquest cas, la pediatra de guàrdia del CAP, perquè ens en fes una valoració més professional i científica. Quan li vam oferir la possibilitat de donar una ullada a la mostra en qüestió ens va respondre textualment que no tenia “cap interès” a

La Mamá Pata s’ha convertit en un membre més de la família.

llegir-lo i acte seguit ens va amollar un full imprès amb el receptari sencer de què calia fer en casos de complicacions intestinals. A partir d’aleshores els draps bruts ens els rentem a casa, o millor dit, els llencem directament al cubell del rebuig. Però, poca broma, n’hi ha que sí que se’ls renten. O si no que els ho preguntin al grup de les Mares gracioses i als seus bolquers ecològics. En efecte, algunes de les progenitores que es reuneixen regularment al barri de Gràcia amb la companyia dels seus nadons per dur a terme activitats de diversa índole –autoanomenades Mares gracioses– opten per un retorn al bolquerisme –res a veure amb el bolxevisme– naturalista. Una opció que faria posar els pèls de punta a Elisabeth Badinter, autora de La dona i la mare, un llibre interessant i polèmic que descriu la maternitat com a nova forma d’esclavatge, antítesi dels postulats de la criança natural defensats pel gurú Carlos González. I qui coi és Carlos González, us preguntareu. Això mateix m’hagués preguntat jo amb prou feines fa un any. I ara ja em veus, enviant textos ensucrats al Ser Padres amb l’inconfessable objectiu de guanyar una Mamá Pata per a la nena. Ja us ho deia: he fet coses que no creuríeu. Jo a ella, de bona i bonica que és, encara no me la crec. 17

En el nom del pare

Màrius Comorera

Racó de lectura

nexe 45

Gener 2012

Lectors de tots els gèneres, uniu-vos!
El Quixot, El petit príncep o La bíblia, amb un seient assegurat dins la història de la literatura occidental, van ser èxit de vendes en el moment de la seva publicació. Molts d’aquests han arribat a ser, a més, un long-seller: no s’han deixat de vendre des que van veure la llum.
ARA QUE JA ENS CONEIXEM una mica més, lector, no et sabrà greu que parlem sense complexos dels llibres que cada cert temps nodreixen les llistes de vendes. Això sí, haurem de partir de la teoria adorniana que les creacions intel·lectuals produïdes industrialment esdevenen mercaderies. Despulla’t, abans, de qualsevol prejudici. No hi ha cap fórmula màgica que garanteixi l’èxit editorial d’un títol però, si ets observador, hauràs vist que hi ha temàtiques que en els darrers temps han tendit a acariciar-lo: les catedrals, el llibre com a tema literari, la fi del món, l’època medieval, les conspiracions vaticanes, els amors impossibles, els paratges exòtics, la denúncia política i social, els relats d’autoajuda... El secret? Uns personatges creïbles i un conflicte central per resoldre. Però també el suposat renom de l’autor, el segell editorial, el moment en què apareix el llibre i, evidentment, el ressò mediàtic que se li dóna. Perquè, ja ho saps, lector: tot és màrqueting, tant si es tracta de vendre un cotxe com un llibre. Fins i tot els lectors més puristes hauran llegit, potser sense saber-ho, un llibre supervendes que després ha esdevingut un clàssic indiscutible. Que no s’alarmin! Perquè la qualitat no sempre ha d’estar renyida amb el gran públic (encara que hi estiguem força acostumats). Però ara em diràs que l’exigència literària dels lectors de best-sellers està a anys llum de la de qualsevol lletraferit, i que la 18 digestió d’aquesta “literatura” –no passis la pàgina si l’anomeno així– és indirectament proporcional al seu gruix. En això tens tota la raó, però quants autors de l’anomenada “alta literatura” voldrien treure hores de son als seus lectors, absorbits per la lectura, tal com ho aconsegueixen alguns supervendes? Pensa que mai no s’ha llegit tant com ara, malgrat la invasió visual i les profecies gairebé nietzscheanes que proclamen la inevitable mort del llibre. Mentre puguem retardar aquest retorn a l’edat mitjana –amb imatges i icones com a únic canal d’informació intel·ligible– i es continuïn comprant llibres, estarem salvats. Possiblement el lector del best-seller l’únic que vol és distreure’s. Oi que la gana la mates igual si et menges un arròs mar i muntanya que una hamburguesa doble amb patates? Només has de triar amb què vols omplir l’estómac; tu prens la decisió final. Conscient que l’art perdura i que la vida és breu, jo he elaborat una llista mental, per ordre de preferència, de tots aquells llibres que vull llegir abans de morir. Et confessaré que en els primers llocs no hi figura cap supervendes de les darreres dècades, però és el risc que he decidit córrer: cada tria implica una renúncia. I si les Parques decreten que no tinc temps per arribar al final, on tant s’hi pot trobar El código Da Vinci de Dan Brown, com la Crítica de la raó pura de Kant, doncs què hi farem. Hauré intentat gaudir del viatge. Era això, del que es tractava, oi?

Algunes dades1
Llibres més llegits - 1r semestre del 2011
1. Los pilares de la Tierra, Ken Follett 2. El tiempo entre costuras, María Dueñas 3. La caída de los gigantes, Ken Follett 4. El niño con el pijama de rayas, John Boine 5. Un mundo sin fin, Ken Follett 6. Los hombres que no amaban a las mujeres, Stieg Larsson 7. La Catedral del Mar, Ildefonso Falcones 8. El secreto, Rhonda Byrne 9. La sombra del viento, Carlos Ruiz Zafón 10. Dime quién soy, Julia Navarro 11. A tres metros sobre el cielo, Federico Moccia 12. La reina en el palacio de las corrientes de aire, Stieg Larsson 13. La chica que soñaba con una caja de cerillas y un bidón de gasolina, Stieg Larsson 14. Perdona pero quiero casarme contigo, Federico Moccia 15. La mano de Fátima, Ildefonso Falcones 16. El perfume, Patrick Süskind 17. El símbolo perdido, Dan Brown 18. Luna nueva, Stephanie Meyer 19. El ocho, Katherine Neville 20. Ángeles y demonios, Dan Brown

Alguns dels títols més venuts de tots els temps
La bíblia El Quixot, Miguel de Cervantes Conte de Nadal, Charles Dickens Els tres mosqueters, Alexandre Dumas Siddartha, Herman Hesse Moments estel·lars de la humanitat, Stefan Zweig El petit príncep, Antoine de Saint-Exupéry El guardià en el camp de sègol, Salinger El vell i la mar, Ernest Hemingway El senyor dels anells, J. R. R. Tolkien El nom de la rosa, Umberto Eco Doctor Givago, Boris Pasternak El gatopardo, G. T. di Lampedusa El diari, Anna Frank

Text: Diana Argelich (HUM, 2007). Fotografia: Anaïs Argelich.

1) Dades extretes de l’informe de resultats Hábitos de lectura y compra de libros en España 2011. 1r semestre de 2011 (juliol del 2011), per la Federación de Gremios de Editores de España.

Corresponsalia

www.anticsupf.net

Petits racons per als curtmetratges

Al pot petit hi ha la bona confitura. Això ho saben bé els curtmetratgistes, directors de cinema petit (en durada, no en qualitat). I ho saben molt bé a Madrid, ciutat engolida pel cinema llarg i curt, pels actors grans i petits i també pels festivals, que floreixen a teatres, bars i sales d’espectacles diverses. Cortogenia, Cortos con Ñ, Gessas, Angelika, el Barbú, Córtate, Festival de Cortos de Getafe, de Arganzuela, etc. Avui, des d’aquest article humil vull reivindicar els festivals petits, els que des de reduïdes sales i bars fan arribar al públic històries meravelloses a preus molt assequibles o fins i tot de manera gratuïta. Vull reivindicar els espais que fomenten la divulgació d’un gènere tan bonic com complicat. Tan interessant com injustament apartat de les sales de cinema. A Madrid el circuit es mou. La gent surt de casa. Busca els curts, els coneix, els critica. A la capital, qui no veu curtmetratges és perquè no vol. No estan al cinema i a la televisió, queden relegats a espais molt concrets; però cada cop són més els espais dedicats a difondre aquestes històries. Un festival petit pot arribar a rebre gairebé 300 curtmetratges d’arreu d’Espanya

(dels grans ja no parlem). 300 històries enviades per 300 persones amb ganes d’explicar coses amb imatges i sons. 300 pel·lícules de pocs minuts de les quals se n’han de seleccionar una petita part. 300 mons inventats amb esperances d’arribar a la gent. Afortunadament són molts els que s’estan adonant que aquest gènere no és només un planter de futurs directors de llargs, sinó un gènere en si mateix. Podria un gran director passar-se tota la vida dirigint curts sense necessitat de passar al llarg? Sí, podria. Podrien les sales de cinema projectar un curt davant de cada llarg i guanyar espectadors? Sí, podrien. Podria la gent gaudir d’aquestes petites grans històries a la televisió en un programa d’hora punta? Sí, podria. Només necessitem temps. I ganes. I confiança. De moment haurem d’anar a aquests bars i teatres que sí que ho han sabut veure. PD: I ja que estem, a Barcelona i a Solsona, al mes de gener comença el festival Curtmiratges, organitzat per una servidora. 30 curts dels futurs mestres del nostre cinema al cor del barri de Gràcia.

Text: Marta Parreño DRET, 2002). Il·lustracions: Rosa Maria Iglesias.

Corresponsalia

Marta Parreño: guionista i directora del curtmetratge “Una flor en recepción”, finalista als Premis Goya 2012. 19

Marta Parreño

Nautilia

nexe 45

Gener 2012

Entreteniment a bord: el mapa de posició i molt més
UN DELS CANALS MÉS hipnòtics de la programació de qualsevol vol és el que conté un mapa en el qual es mostra constantment la posició de l’avió. Veiem un petit avió que avança per una ruta i, de fons, una imatge satèl·lit del món o una simulació del relleu. Va variant l’escala –el zoom– i surt cada poc informació sobre el temps que queda per arribar, l’altura a la qual es vola, la temperatura a l’exterior per si algú vol sortir a fumar... Fascinant. Amb el temps, les versions d’aquesta cartografia a bord han millorat estèticament. Ara n’hi ha amb avions en 3D, perspectives variades, imatges fotogràfiques de la Terra a l’estil Google Earth i hi surt informació turística de les ciutats que se sobrevolen. A Nautilia, que som una mica friquis, ens hem preguntat qui fa aquests mapes i aquí va la resposta. Es tracta de les mateixes empreses que creen el sistema informàtic que gestiona tot l’entreteniment de bord (In-Flight Entertainment [IFE en les seves sigles en anglès]). D’acord amb el que hem sabut a través de la revista Avionics i d’altres consultes, quatre companyies es reparteixen el mercat de l’IFE: Rockwell Collins (el seu mapa es diu AirShow i és, potser, el més freqüent), Honeywell (JetMap), Panasonic Avionics (iXplor) i Thales. Els sistemes IFE estan connectats als sistemes de navegació de l’avió, que és d’on obtenen les coordenades de posició (cal dir que aquelles empreses també proveeixen la resta del programari i aparells que fan funcionar els avions). Aquestes dades es representen sobre uns mapes que es guarden dintre del servidor informàtic de bord. No hem descobert quan es va començar a emetre el primer mapa de bord, però a canvi us 20

expliquem algunes curiositats sobre l’entreteniment de bord. Per exemple, que la primera pel·lícula que es va passar en un avió va ser Howdy Chicago al... 1921, en un vol d’Aeromarine Airways. Tot i això, no va ser fins al 1961 que LIFE s’enlaira, quan la TWA va programar per primera vegada en un vol regular una pel·lícula. Des de llavors, la cosa es va accelerar per arribar al dia d’avui. El 1975 van aparèixer els videojocs. L’any 1984 hi entrava el telèfon. A cavall entre el final dels anys vuitanta i el començament dels anys noranta es comencen a instal·lar pantalles a cada seient, tot i que amb programació prefixada. No és fins al 1997 que s’hi introdueix el primer sistema de vídeo sota demanda (a Swissair). I el 2004 hi arriba la primera connexió a Internet. Ara, l’oferta és molt sofisticada i amb moltíssim material per escollir fins i tot en classe turista. Les pantalles permeten accedir a dotzenes de pel·lícules en el moment que es vulgui, jugar, encarregar el dinar, aprendre idiomes, veure les últimes notícies, sentir centenars de cançons, llegir guies de les nostres destinacions..., o veure el mapa de situació. En alguns casos, fins i tot hi

ha editors de textos, ports USB per connectar-hi la nostra càmera o una clau de memòria. I de vegades es pot navegar per Internet. Un punt més geek (friqui): no hi ha un sistema operatiu comú a aquests sistemes. Segons el fabricant, pot ser Windows, una adaptació de Linux o, des de fa poc, però amb popularitat creixent, Android (estrictament, una variant de Linux). I, de fet, l’IFE d’un avió funciona d’una manera similar a la xarxa d’una oficina: hi ha un ordinador central que actua de servidor i una sèrie de terminals “tontos”, que són les pantalles del seient. Els cables són els mateixos que a l’oficina (Ethernet) i fan servir els mateixos protocols TCP/ IP per parlar entre ells. El servidor fa d’emissor multimèdia sota demanda (de manera domèstica, igual que connectar-se a YouTube per mirar un vídeo quan ens vingui de gust) i també pot fer les funcions de router, per accedir a Internet. Consegüentment, com qualsevol ordinador, el sistema es pot penjar. Ehem. Ho deixem aquí. La propera vegada que us trobeu en un avió i veieu una pel·li o el mapa de posicionament, penseu en tota la tecnologia complexa que hi ha al darrere.

Text i foto: Francisco José Moya (HUM, 1997-PER, 1998).

Nico

www.anticsupf.net

Què ha passat amb la crisi...

AMB LA CRISI HEM descobert aeroports fantasmes, com si algú els hagués amagat; autopistes que només utilitza la fauna autòctona; trens que transporten aire; marbre car en infraestructures, i tramvies a ninguna part. Es van construir com a instrument polític amb una competència ferotge entre territoris. Fins i tot es va construir un aeroport privat amb diners d’una entitat financera controlada per un govern autonòmic, que finalment paguem tots. Ara tothom sembla escandalitzat per aquelles inversions, però fins fa molt poc cada ciutadà les reclamava per al seu jardí a canvi d’un vot. Recordem que vam viure una època en què la vigilància intensiva del veí tenia com a resultat la demanda de tot el que tenia l’altre i viceversa. Sense avaluar els costos i les conseqüències de tot plegat. La interpretació del concepte d’equitat portat a l’extrem com una definició del cafè per a tots ha esdevingut en un escenari amb joguines que ningú no pot pagar. Si el tema dels aeroports impressiona per les seves grans terminals de disseny fantàstic i les seves grans extensions d’asfalt amb tecnologia que no serveixen per a res, l’assumpte de ferrocarril de gran velocitat també ha aixecat algunes veus en contra. La inversió milionària que suposa –el quilòmetre construït té un cost similar al del quilòmetre d’autovia– ha fet que molts d’aquells que volien l’AVE a casa seva, encara que sigui en el desert més deshabitat, ara comencin a criticar desaforadament aquell dispendi. Després de dissenyar una

xarxa d’altes prestacions paral·lela a la tradicional, veiem que tenim traçats ferroviaris duplicats pels quals no passen gairebé trens, ni tan sol de mercaderies, perquè en aquest país tot ha d’anar per carretera. S’han comès molts errors en aquest sentit. Els camions continuen matxucant gratuïtament les autovies i les carreteres en benefici propi i el tren de mercaderies no ha fet els canvis necessaris per fer-lo sostenible econòmicament. Encara recordo que es van comprar 100 locomotores noves, tot i tenir un excedent infrautilitzat de locomotores repartides en els tallers i les estacions de tot Espanya. Però si el transport de mercaderies per ferrocarril sembla un problema que no té solució, malgrat el corredor del Mediterrani, el transport de viatgers per ferrocarril continua amb el mal endèmic d’un sistema burocràtic.

Aquesta organització de transport ferroviari que és RENFE continua patint les conseqüències de tenir una estructura tradicional, burocratitzada i inflexible. En una nota de premsa van comunicar que havien incorporat a la seva política comercial les tècniques de yield management tan habituals a les companyies aèries. Doncs, si és així, tenen una manera molt peculiar d’aplicar aquesta tècnica. Només cal comparar-lo amb algun veí com l’SNCF. Però tampoc no han treballat suficientment l’oferta de serveis, poc planificada, amb canvis improvisats i poc adaptats a les necessitats. No entenc l’estructura de tres classes en els trens d’alta velocitat. Tampoc no entenc el pas d’una hostessa repartint auriculars als passatgers de turista o oferint una safata amb el dinar al mateix seient en preferent i club. Un altre exemple d’aquesta filosofia és la quantitat de persones que treballen dins d’un AVE directe de Madrid a Barcelona, on el control dels viatgers es fa abans d’entrar a l’andana. Ara el tren és més que un avió i les estacions, com un aeroport. Potser toca simplificar algun element, i abandonar la síndrome del nou ric. I tot això ho hem construït sense planificar globalment, en crear una xarxa de transport públic realment interconnectada i complementària. Aquí preferim les estacions en la fi del món, autobusos que paren en estacions subterrànies fantàstiques sota un centre comercial, i que per transbordar entre tren i autobús hem d’agafar un taxi i esperar una migdiada. 21

Nico

Javier Nicolás

Cuina

nexe 45

Gener 2012

Cuina de bistrot
Els bistrots són la versió francesa de les fondes de tota la vida. Cuina honesta, plats senzills, racions generoses i bon producte: una combinació d’èxit segur. Ara que a Barcelona han obert alguns restaurants que volen introduir aquesta fórmula, he pensat que estaria bé fer un menú típic de bistrot. La cuina dels bistrots és la típica cuina regional francesa. I aquesta descripció és tan àmplia i tan poc concreta com si parléssim de cuina espanyola. França és un país molt gran, molt variat geogràficament i, per tant, amb una gran diversitat de climes i de productes. Més enllà de la cuina pagesa, la de França és la cuina de referència a tot el món. Des dels banquets versallescos, passant per la haute cuisine fundada per Carème, fins a la codificació que en va fer Escoffier, amb ella es formen els cuiners professionals. Però no parlarem d’aquesta cuina de Cordon Bleu, sinó de les fonts populars d’on aquesta va beure. I el nostre menú es compondrà de tres plats ineludibles si parlem de cuina francesa: la sopa de ceba, la blanqueta de vedella i el pastís Tatin. La primera, la sopa de ceba, és, a més de barata, un excel·lent reconstituent després dels excessos nadalencs, i un bon remei natural per als refredats, gràcies al seu contingut en sofre. La segona, la blanqueta de vedella, es pot fer en realitat amb qualsevol carn blanca. Si bé és una mena d’estofat-bullit, la seva salsa cremosa és tot menys lleugera. Pel que fa al pastís Tatin, hi ha diverses versions sobre el seu origen; però totes coincideixen en el fet que les senyoretes Tatin, propietàries d’un hostal a la vall del Loira, es van equivocar i van fer el pastís de poma del revés. Recordeu que les receptes són per a quatre persones.

Sopa de ceba (Soupe a l’oignon)
Uns 100 grams de ceba per persona (una ceba mitjana sol ser suficient); un bric de brou de pollastre o de carn de bona qualitat (o un litre de casolà); un raig de conyac; 50 grams de mantega; unes dotze llesques de pa de barra, lleugerament torrades; sal; formatge gruyère ratllat.

garni); 60 grams de mantega; 60 grams de farina; dos rovells d’ou; un got de llet; 15 cl de nata líquida per cuinar; sal i pebre.

Pastís Tatin
Dos quilos o dos quilos i mig de pomes golden o reineta; 150 grams de mantega; 150 grams de sucre; un paquet de pasta brisa o pasta de full.

Text: Montse Vives (DRET, 1995). Fotografia: Anaïs Argelich.

En una cassola, fonem la mantega i hi fem suar les cebes, a foc suau, tallades a rodanxes tan fines com sigui possible (també ho podem fer amb oli). Quan comencin a agafar color, hi afegim el conyac, i quan s’hagi evaporat, hi afegim el brou. Ho fem bullir uns 20 o 30 minuts a foc suau. Mentrestant, prepararem quatre cassoletes que puguin anar al forn, i hi col·loquem artísticament quatre llesques de pa en cadascuna. Hi aboquem la sopa, posem el formatge per damunt, i ho gratinem un parell de minuts.
Blanqueta de vedella (Blanquette de veau)
Un quilo i mig de carn de vedella tallada a trossos, adequada per a estofats; 12 cebetes petites; tres pastanagues; tres porros prims; una branca d’api; 250 grams de xampinyons; julivert, farigola, i llorer, lligats amb un fil de cotó blanc (bouquet

Col·loqueu la carn en una cassola, i cobriu-la d’aigua (només l’aigua necessària per cobrir-la); feu-ho bullir. Treieu l’escuma que es forma a la superfície. És el moment d’afegir-hi la verdura: les cebetes, polides; el porro, l’api i les pastanagues, a trossos, i el farcell d’herbes. Ho deixem coure suaument durant una hora i quart, fins que la carn sigui tendra (si s’esmicola entre els dits). Tornem a treure l’escuma, i reservem la carn i la verdura a part del líquid. En una altra cassola, fondrem la mantega i hi afegirem la farina. Quan comenci a agafar color, a foc molt suau, hi afegim a poc a poc el brou. Així evitarem que faci grumolls. Ho deixem espessir uns 15 minuts. Aprofitant aquest temps, haurem barrejat els rovells d’ou, la nata i la llet. Apartarem la cassola del foc i hi afegirem a poc a poc la barreja, sense deixar de remoure, i de la mateixa manera la tornarem al foc fins que el conjunt s’espesseixi, al cap d’uns 5 minuts. A part, haurem saltejat els xampinyons. Ho barrejarem tot en la mateixa cassola, ho deixarem escalfar junt una mica, i ho servirem.

Necessitarem un motlle que pugui anar al foc i al forn alhora. És ideal una paella de mànec desmuntable. Pelem les pomes i les tallem a quarts, treient-ne els cors. De cada quart en farem dos. Posem el motlle damunt el foc, i preparem un caramel utilitzant el sucre i la mantega. Procurem que el foc sigui suau, i quan estigui ben barrejat tot, hi afegim les pomes. Quan comenci a agafar color, donem un parell de voltes i ho apartem del foc. Cobrim les pomes amb la pasta brisa, prement bé per les vores. Si és pasta de full, l’haurem estirada una mica abans. Fem un forat al mig, i ho posem al forn preescalfat (180-200 graus) uns 20 minuts o fins que la massa es comenci a daurar. La deixem refredar una mica i la servim, tèbia. Amb aquesta mateixa fórmula es poden fer pastissos Tatin de pera, de mango, de pinya...

Nota: una versió més luxosa d’aquesta sopa va ser servida al president Valéry Giscard d’Estaign per Paul Bocuse, amb el nom de Soupe VGE. En realitat, és una sopa de verdures i moltes més coses, però en comptes de pa, la cassoleta es recobreix amb pasta de full, que es cou al forn, i cal trencar la crosta per prendre la sopa.

22

La llei de Murphy

www.anticsupf.net

El bosc encantat..., però no de conèixer-vos

HI HA UNA ACTIVITAT GRATIFICANT, gratuïta i amb força gràcia, perdoneu les redundàncies, que els humans podem fer i que pot esdevenir el substitut ideal de les quotes de gimnàs (que no sempre equivalen a hores al gimnàs), de documentals davant del televisor (que sovint coincideixen amb l’hora de la migdiada i, per tant, mai no s’acaben de veure del tot) i de parcs temàtics diversos o d’hores mortes amb la canalla resoltes amb consoles de tota mena. Parlo, és clar, de passejar pel bosc. Si, a més a més, és una activitat que es pot fer diàriament perquè el bosc és literalment el jardí de darrere de casa teva, aquest humà pot considerar-se afortunat. I emprenyat. M’explico. Sembla ser que les activitats a l’aire lliure de certs grupuscles no sempre són compatibles amb el benestar de la natura, que té tot el dret del món a ser respectada. Bàsicament, per dret d’antiguitat en aquest planeta. Durant els meus habituals passejos per la muntanya –evitant els caps de setmana perquè llavors la muntanya es converteix en la Rambla de Barcelona–, he pogut identificar tres grupuscles ben diferenciats: –Boletaires incívics: estimats senyors boletaires de caps de setmana i fiestas de guardar… Els bolets no són infinits. Els bolets no s’han inventat per ser menjats, tot i que són ben bons… I menys per ser arrencats a la babalà, i “si ho veig clar, me l’enduc; si no, el llenço a terra”. Ajupin-se. Si ho veuen clar, el cullen. Si no, deixin-lo en pau. De vegades he desitjat que hi visquessin gnoms i que mosseguessin el nas a segons quin boletaire llepafils. Ah, per cert.

Si tenen necessitats fisiològiques, si us plau, no utilitzin les modernes tovalloletes humides i les llencin a terra. Com els ho puc explicar… Oi que no han vist cap cadena penjant d’un arbre per ser estirada, perquè la tovalloleta desaparegui dins d’un forat empesa per un petit torrent d’aigua? Doncs, això. –Caçadors “valents”: estimats valents caçadors que lluiten cos a cos amb animals ferotges… Ai, no, que no és així. Bé, sigui com sigui… Serien tan amables d’ajupir-se, com els seus companys boletaires, a recollir els casquets de les seves no silencioses armes? Biodegradable no significa “instantàniament biodegradable”. Les pells de mandarina, de poma i la cel·lulosa tampoc no ho són, per cert. I fan lleig. –Cardadors nocturs: estimats cardadors nocturns, que feu quelcom tan natural en un marc tan natural… No creieu “natural” recollir les restes (aquestes, gens biodegradables) dels vostres actes furtius i potser remunerats? El bosc, potser per educació, no us envia un parell de senglars ben cremats de batudes de caçadors “valents”. Però, personalment, jo us n’enviaria un bon tropell, vist el mantell de residus que us “oblideu” un cop consumat un acte que podríeu mirar d’organitzar en un lloc un xic més còmode per a tothom. Segurament m’oblido de més grupuscles: esportistes que no poden carregar amb els envasos de begudes isotòniques; quads i motos de trial que regalen als ocells i d’altres animals espantadissos la música estrident dels seus motors… D’aficions n’hi ha un munt. Però com va dir Shakespeare, “els actes contra la naturalesa engendren disturbis contra la naturalesa”. 23

La llei de Murphy

Text i fotos: Murphy.

exen
Vinyeta de Javier Nicolás
(nico@anticsupf.net)

AnticsUPF
Passeig Pujades, 1. Despatx 19.513 08003 Barcelona Tel.: 93 542 27 59 / Fax: 93 542 25 32 A/e: antics.alumnes@upf.edu Web: www.anticsupf.net Pots trobar-nos a Facebook, Twitter: @anticsupf i Linkedin.

You're Reading a Free Preview

Download
scribd
/*********** DO NOT ALTER ANYTHING BELOW THIS LINE ! ************/ var s_code=s.t();if(s_code)document.write(s_code)//-->