You are on page 1of 19

TEMA 2

Tema 2
LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA.
VARIETATS I REGISTRES
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

ÍNDEX

1. Introducció: lingüística i sociolingüística

2. La variació lingüística: tipus
2.1. Classificació de Coseriu: - variació diacrònica
- variació sincrònica: - variació diatòpica
- variació diastràtica
- variació diafàsica
2.2. Classificació basada en: - procedència dels usuaris: varietats dialectals
o dialectes
- context: varietats funcionals o registres

3. Els registres lingüístics:
3.1. Els registres no formals: -registre col·loquial: - registre vulgar
- argots
3.2. Els registres formals:
3.2.1. Registre estàndard: - remarques terminològiques:
normativa
llengua escrita
llengua literària
- definició i diverses teories:
Bibiloni
Haugen
Ferrando, Nicolàs,
Saldanya i Salvador
- problemàtica de l’estàndard català:
López del Castillo
Polanco
- l’estàndard oral:
Josep Lacreu
Bibiloni
3.2.2. Registres especialitzats:
– La llengua als mitjans de comunicació.
– Definició de mitjans de comunicació i el model de llengua en
els mitjans de comunicació.
– L’estàndard i els mitjans de comunicació. Oral i escrit.
– L’estàndard adequat als mitjans de comunicació en l’àmbit
lingüístic català.
– L’estàndard dels mitjans de comunicació al País Valencià.
– El llenguatge administratiu i jurídic.
– Caracterització del llenguatge administratiu i jurídic català.
– Consideració històrica del llenguatge administratiu i jurídic
català.
– El llenguatge de la ciència i de la tècnica.
– Caracterització del llenguatge de la ciència i de la tècnica.
– El llenguatge científic i tècnic en l’àmbit català.

4. El fenomen de la variació lingüística en el cas català
− Normalització lingüística
----------------------------------------------------------------- 2 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

BIBLIOGRAFIA

• BIBILONI, G., Llengua estàndard i variació lingüística, Ed. 3 i 4.
Tracta el fenomen de la diversitat interna de les llengües i els processos
històrics pels quals s’arriba a configurar aquesta diversitat. Ocupa un lloc central
en el llibre la problemàtica de l’estàndard i l’estandardització del català. Entre la
ingent quantitat de bibliografia sobre la variació lingüística, aquesta publicació és
relativament recent, està clarament estructurada i defineix d’una manera precisa
tots els conceptes relatius al tema. Essencial per al desenvolupament dels temes
sobre variació lingüística.
• DUARTE, C., Llengua i administració, Columna.
• FERRANDO, A. i altres, Invitació a la llengua catalana, Gregal.
Antic llibre de COU. És un compendi d’història de la llengua, lingüística,
sociolingüística i dialectologia, perfectament estructurat en temes. Aborda els
continguts amb un nivell científic adequat, malgrat haver estat pensat com a
llibre de text escolar. Són especialment interessants els temes 9 i 18, que tracten
la sociolingüística i la variació lingüística respectivament.
• ---, La llengua als mitjans de comunicació, Universitat de València.
• GINER, R., i PELLICER, J., T.D.C., Teide.
• LÓPEZ DEL CASTILLO, L., Llengua estàndard i nivells del llenguatge, Laia.
És la formulació teòrica de referència de tots els estudis sobre variació
lingüística posteriors que s’han fet al nostre àmbit lingüístic. Va tenir una gran
incidència en el món de l’ensenyament en un moment en què va ajudar a
clarificar el tema dels nivells de llenguatge, llibre que convé citar per pioner, però
que ja ha estat superat per treballs posteriors més actuals.
• MARQUET, L., El llenguatge científic i tècnic, AEIC.
• MOLLÀ, T. i altres, Curs de sociolingüística, (tres volums), Bromera.
Tres volums amb intenció didàctica que tracten amb detall diversos aspectes
de sociolingüística. Per a l’elaboració dels temes de variació lingüística és
imprescindible el volum 1, especialment per als temes 2 i 3. Són interessants els
textos que recull d’altres autors i la bibliografia exhaustiva.
• PAYRATÓ, L., Català col·loquial, Col·lecció lingüística catalana.
És una descripció exhaustiva de registre col·loquial català. En paraules de
Bibiloni, la millor descripció que existeix sobre el tema en llengua catalana. És
una excel·lent font bibliogràfica per a desenvolupar la meitat del tema 3;
tanmateix, n’existeixen bons resums que poden resultar més operatius.
• SANCHIS GUARNER, M., Aproximació a la llengua catalana, Salvat.
Com diu el títol, és una història de la llengua catalana distribuïda en tres
apartats, que abasta dels orígens al segle XV. S’articula a partir de molts nuclis
temàtics referits a diversos aspectes de la nostra història lingüística. Llibre
imprescindible en el bagatge de qualsevol filòleg català, però no aprofita, si més
no directament, per a l’elaboració dels temes de la variació lingüística.
• SANZ, R., i RUIZ, F., Quaderns d’activitats, Tàndem.
Són una sèrie de quadernets que tracten diversos temes lingüístics d’una
manera pràctica, amb activitats i amb intencionalitat didàctica. Per a la variació
lingüística hem de consultar el quadernet número 1. Són interessants els textos
que recull i la bibliografia.

----------------------------------------------------------------- 3 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

1. Introducció: lingüística i sociolingüística

Durant massa temps, s’ha pensat que l’estudi de la llengua es reduïa a la
simple anàlisi dels seus mecanismes interns. Lingüística, filosofia, llengua,
llenguatge i fins i tot ortografia han estat retolets utilitzats a l’efecte, la qual cosa
demostra entre altres coses, l’especial, quasi únic interés per l’estudi de la llengua
escrita.
Tradicionalment, lingüistes estructuralistes com Saussure o generativistes
com Chomsky han tendit sovint a aplicar un reduccionisme dràstic a l’hora de
sistematitzar l’estudi del llenguatge, i a prescindir dels elements de variació, que
suposaven un entrebanc a la sistematització rigorosa. A mitjans del segle XX,
lingüistes com Weinreich, Labov, Trudgill o Halliday s’aproximaran a la variabilitat
lingüística i faran importants aportacions als camps de la dialectologia i de la
sociolingüística. A casa nostra, lingüistes com Lluís V. Aracil Educació i
Sociolingüística, han fet veure que una llengua no és solament una qüestió
d’estructura. Hi ha un altre element importantíssim, l’ús que és el focus d’interés de
la sociolingüística, consistent a situar la llengua (o les varietats lingüístiques) en
relació als medis socioculturals en què funcionen, indagant les seues condicions
d’existència. Per tant, la interacció llengua-societat n’esdevé el motiu central
d’anàlisi, i els usuaris de la llengua són el punt de realització del fet social que és
l’idioma.
No hi ha cap llengua monolítica o uniforme. La variació lingüística és un fet
universal i dóna compte de les diferències derivades dels usos que qualsevol llengua
presenta. Aquestes diferències sobre un codi comú depenen fonamentalment dels
factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa.

2. La variació lingüística

D’entrada, les llengües s’articulen a partir de dues tendències contraposades:
la tendència a la unitat, que garanteix el reconeixement de la unitat lingüística de les
produccions diferents que fan el conjunt de parlants (la comunitat lingüística), i la
tendència a la diversitat, que explica les diferències que hi ha en aquestes
produccions, encara que es puguen considerar mostres d’una mateixa llengua.
Cal considerar el fenomen de la variació lingüística com un factor enriquidor
de la capacitat significativa de les llengües. Per contra, els sistemes semiòtics
artificials, amb un grau de variabilitat zero, són menys significatius que les llengües
naturals.
Abans d’entrar en classificacions, caldria delimitar els següents conceptes:
− Variació (o variabilitat) lingüística és el fenomen, segons el qual tota
llengua, com a sistema semiòtic, es manifesta de diferent manera quan és
utilitzada pels seus parlants en funció d’una sèrie de variables:
cronològica, geogràfica, de grup social i de situació comunicativa.
− Variable (variant) lingüística és cada una de les possibles realitzacions,
lingüísticament equivalents però socialment diferenciades, en què es pot
manifestar un tret lingüístic. Ex: noi, al·lot i xiquet són variants de tipus
lèxic.
− Varietat lingüística conjunt de les variants que presenten distribució social
similar. Ex: noi, al·lot, xiquet, cada una d’aquestes variants forma part
d’una varietat geolingüística diferent.
----------------------------------------------------------------- 4 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

2.1. Classificació, segons Coseriu
El lingüista romanés Coseriu va establir quatre eixos al voltant dels quals es
produeix la variació. Parteix de l’eix cronològic per establir els quatre factors de
variació. Així tenim:
− variació diacrònica: considera l’evolució de les unitats lingüístiques al llarg
del temps.
− variació sincrònica, puntual, que no considera aquesta evolució
cronològica.
Dins de la variació sincrònica distingeix:
− variació diatòpica o geogràfica
− variació diastràtica o de grups socials
− variació diafàsica, segons el context o la situació comunicativa

Cal tenir en compte, que els conceptes de diacronia i sincronia són sempre
relatius en funció del punt de vista que adoptem a l’hora de tractar aspectes
lingüístics. És per això que assajarem una altra classificació basada en varietats i
registres que tanmateix, no fa sinó interpretar una altra perspectiva del mateix
fenomen.

2.2. Classificació basada: varietats i registres
Ja hem vist que tots els parlants d’una llengua no usen la llengua de la
mateixa manera. Aquest fenomen de variació o diversitat també es pot explicar a
partir de dos factors bàsics:
a) - l’origen dels usuaris: varietats dialectals o dialectes
b) - la situació comunicativa: varietats funcionals o registres

a) Les varietats que depenen de la procedència dels usuaris es coneixen amb el
nom de dialectes o varietats dialectals i es classifiquen en tres grans tipus:
Varietats geogràfiques són estudiades per la dialectologia i venen donades
per la relació entre les persones que viuen en llocs pròxims: barris, viles, ciutats,
comarques, regions... les quals comparteixen unes característiques lingüístiques que
els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups que viuen en altres territoris.
També influeixen fenòmens històrics i socials, com ara les migracions, les
repoblacions, les fronteres. Apareix com una dimensió horitzontal, i la seua
representació són les isoglosses (línies traçades damunt un mapa que reflecteixen
les diferents realitzacions d’un element lingüístic individual.
Varietats històriques són estudiades per la història de la llengua, que fa un
estudi diacrònic sobre l’origen, evolució, relació amb altres llengües, etc., i per la
gramàtica històrica, que realitzaria un estudi més descriptiu de les característiques
lingüístiques dels models de cada època. Junt amb les varietats històriques hem de
considerar les varietats generacionals, és a dir, les diferències lingüístiques dins
d’una mateixa època on conviuen diferents generacions. Els joves solen
desenvolupar argots molt rics i variables, les persones d'una franja d'edat superior
solen parlar d’una manera més semblant als mitjans de comunicació i els avis
semblen sovint ancorats en una manera de parlar més antiga amb frases fetes i
arcaismes que revelen la formació i la visió del món de temps enrere.
Varietats socials són les menys estudiades tradicionalment. La dialectologia
social o la sociolingüística han aportat en les últimes dècades estudis sobre la
diversitat lingüística en funció dels diferents estrats o grups socioculturals dels

----------------------------------------------------------------- 5 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

parlants: dialectes socials o sociolectes. Es tracta, sobretot, d’estudis sobre
variacions lèxiques (argots) que tenen una funció d’autodiferenciació i sovint de
defensa cap a la societat que margina aquests grups. Cal advertir, però, que
l'especial situació del català (realitat diglòssica, castellanització, escolarització
relativament recent i tímida) fa particularment complexa i atípica la qüestió.
En definitiva, l’origen geogràfic, la classe social i l’època o l’edat determinen la
varietat dialectal d’un text. S’anomena idiolecte la varietat individual d’un determinat
parlant condicionada per aquests factors.

b) D’altra banda, un mateix parlant també té un repertori lingüístic que s’actualitza de
manera diversa segons la situació comunicativa. Així doncs, les varietats que no
depenen de l’origen del parlant sinó de la situació comunicativa en què es troba,
reben el nom de varietats funcionals o registres.
En termes de Coseriu es tracta de la variació diafàsica i ve determinada per la
funció del discurs en cada tipus de context o situació comunicativa. La disciplina que
se n’encarrega és la lingüística pragmàtica. És difícil establir una classificació ben
definida dels registres perquè les variables situacionals són molt àmplies: oral/escrit,
improvisat/preparat, relació personal/impersonal, etc. Halliday proposa tres factors
per tal de sistematitzar el registre en què se situa un discurs:
− Camp: el tema i el tipus d’acte discursiu (saludar, preguntar...)
condicionen el tipus de discurs.
− Mode: condicions de producció i transmissió del discurs i dels mitjans
físics implicats.
− Tenor: representa el tipus de relació que s’estableix entre els
interlocutors. Distingeix entre tenor personal (nivell de formalitat entre
els interlocutors) i tenor funcional (intencionalitat del discurs).
Aquesta terminologia es correspon amb la que recull Cassany i Marí, Els
perfils del català, segons la qual són quatre els factors que determinen les
diferències lingüístiques entre els registres:
1. El tema de què es parla caracteritza sobretot el vocabulari i les estructures
sintàctiques d’un text. Per parlar o escriure sobre temes generals utilitzem
paraules corrents i estructures bàsiques. Quan es parla de temes
especialitzats es fa un ús més precís del vocabulari, se solen utilitzar
paraules tècniques i cultismes i s’utilitzen oracions més complexes. Cal fer
notar, però, que un mateix tema pot tenir un tractament general o
especialitzat, és per això que cal tenir en compte els altres factors.
2. El canal de comunicació a través del qual ens comuniquem també
determina el registre. Els dos canals bàsics són l’escrit i l’oral. A priori, la
llengua oral és més espontània i menys controlada que la llengua escrita.
Tanmateix, aquesta dicotomia no és taxativa ja que existeixen contactes
entre tots dos canals; pensem per exemple, en el teatre o els noticiaris.
3. El propòsit o la intenció amb què s’ha produït un text (informar, divertir,
criticar, etc.) també pot condicionar el tipus de registre a utilitzar. El primer
element afectat és l’estructura general del text, sotmès a unes estratègies
discursives molt calculades en cada cas, o també l’ús de les formes
verbals segons el tipus de text: predictiu, instructiu, narratiu, etc.
4. El nivell de formalitat marca el grau de relació que hi ha entre l’emissor i
el receptor del missatge. Es manifesta sobretot en les fórmules de
tractament, que condicionen igualment el tipus de registre que emprarem.

----------------------------------------------------------------- 6 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

Vist això, és fàcil imaginar la diversitat de situacions comunicatives i, per tant,
de registres que es poden donar, i la dificultat d’establir-ne una classificació
operativa. No obstant això, els registres establerts d’una manera convencional es
defineixen a partir del nivell de formalitat de la situació comunicativa. Així tenim, de
menys a més formal, els registres no formals o vulgars, el registre col·loquial, el
registre estàndard i els registres especialitzats.
Insistim que els registres són tipus de llengua confegits a partir de la selecció
feta pels parlants en funció de les categories situacionals i d’acord amb les
convencions establertes dins de cada comunitat lingüística. L’habilitat dels parlants
en la realització d’aquestes seleccions, apresa en el procés global d’adquisició de la
llengua i de les pautes de comportament social, forma part de la seua competència
comunicativa. Cada persona controla un nombre diferent de registres, segons el seu
rol i les situacions en què es veu involucrada. En general com més alt és el nivell
cultural d’un parlant, més alta és la seua competència per moure’s eficaçment a
través d’un major nombre de registres. Els registres tenen un caràcter previsible:
donades unes determinades característiques situacionals, s’espera l’aparició d’unes
determinades formes lingüístiques. La selecció d’unes formes lingüístiques no
adequades a la situació pot ser deguda a la incompetència de l’usuari; per exemple,
persones d’un nivell cultural baix quan es troben en una situació que requereix un
registre formal o a l’inrevés.

De vegades, el canvi de registre comporta un canvi de dialecte (geogràfic o
social) o fins i tot, un canvi de llengua: molts catalanoparlants substitueixen la seua
llengua pel castellà quan se serveixen de certs registres poc desenvolupats en
català com són el tècnic, el jurídic...

3. Els registres lingüístics

Seguint el criteri de formalitat per establir una classificació dels possibles
registres discursius, tenim:
3.1. Registres no formals: registre col·loquial (registre vulgar i els argots)
3.2. Registres formals:
3.2.1. l’estàndard
3.2.2. els registres especialitzats

3.1. Els registres no formals
Com molt bé sabem no totes les llengües s’utilitzen en tots els àmbits d’ús
possibles, però qualsevol llengua s’utilitza en els àmbits d’ús quotidians, i disposa
per tant d’un registre col·loquial.
El registre col·loquial és la modalitat de la llengua que emprem els parlants en
l’àmbit d’ús més quotidià i relaxat. És una varietat diafàsica oposada, d’una banda, a
l’estàndard, i de l’altra, al llenguatge vulgar, encara que es poden assimilar ja que
ambdós registres coincideixen a utilitzar un llenguatge poc elaborat. De tota manera,
si que podem dir que el vulgar palesa un alt grau d’incorrecció i té una forta
vinculació amb les varietats diastràtiques més baixes.
La “col·loquialitat” ideal segons els factors que va establir Halliday, seria la
següent:
1. Camp: el que podríem dir la quotidianitat, és a dir, el conjunt de temes referents a
la vida ordinària. Cal entendre que aquest és el camp predominant, no l’exclusiu,
----------------------------------------------------------------- 7 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

perquè, de fet, en una situació col·loquial es pot parlar de qualsevol tema, fins i
tot dels més especialitzats.
2. Mode: tot i que pot haver-hi usos escrits als quals pot escaure la consideració de
col·loquials, com notes o missatges adreçats a una persona de confiança, la
llengua col·loquial és fonamentalment oral i espontània. Aquest fet determina
moltes de les característiques d’aquest registre.
3. Tenor: el tenor funcional és bàsicament interactiu. Malgrat que en tot procés
comunicatiu sempre hi ha el component d’intercanvi d’informació, el registre
col·loquial té, a més d’aquesta funció, la de crear, mantenir i reforçar el contacte
social. Fins i tot en moltes situacions els continguts del discurs són irrellevants i el
que compta és, simplement l’ús de llenguatge com a pretext per a exercir la
sociabilitat. Pel que fa al tenor personal podem afirmar que és informal. La noció
de col·loquial s’aplica a situacions comunicatives en què no hi ha grans
distàncies entre els actors, i en què l’atenció que aquests presten al seu discurs
es pot dir que és escassa.
Les característiques del registre col·loquial són conseqüència dels trets que
acabem d’esmentar. Podem dir-ne alguns, per exemple: es caracteritza per l’ús
d’un lèxic limitat i repetitiu, sense afany d’exactitud i de precisió, just a l’extrem
oposat dels registres formals, i de vegades podem trobar diferents paraules per a
referir-nos a una mateixa cosa, usarem l'una o l'altra, segons el tipus de registre,
com per exemple: dentista i odontòleg.
Com a registre oral, el col·loquial depèn en gran mesura del context, el qual
permet estalviar molts recursos verbals i conferir al discurs agilitat i concisió. A
més, presentarà una sintaxi simple, amb predomini de la juxtaposició i escassesa
de clàusules subordinades i d’estructures com la veu passiva. Abundaran les
pauses, les repeticions, les vacil·lacions, les elisions, els pleonasmes i les
oracions inacabades.
En relació amb el tenor interactiu, el registre col·loquial es caracteritza per la
necessitat d’aconseguir un alt nivell d’expressivitat. Aquest propòsit
s’aconsegueix per mitjà de recursos paralingüístics així com de recursos
lingüístics, com per exemple els gestos, l’entonació i la intensitat de la veu, els
eufemismes, els diminutius i els augmentatius, els refranys i frases fetes i tota
mena de figures estilístiques.
No obstant això, cal dir que actualment hi ha la tendència a formalitzar el
registre col·loquial a causa de la influència, cada vegada major, dels mitjans de
comunicació i de l’augment general de la intercomunicació i de la cultura, encara
que aquesta tendència afecta sobretot al lèxic.
Finalment, cal assenyalar que la llengua col·loquial presenta una gran
diversitat relacionada amb l’existència de varietats geogràfiques, socials i
temporals, ja que podem dir que no hi ha un català col·loquial, sinó tants com
varietats geogràfiques i socials hi haja.
Pel que fa al registre vulgar, hi ha qui considera que no és un registre sinó
que hi ha un registre col·loquial amb vulgarismes. El vulgar presenta un alt grau
d’incorreccions (i sovint, en el cas del català, de castellanització) i una forta
vinculació amb les varietats diastràtiques més baixes.
Els argots com ara el de la delinqüència, el caló, el parlar xava, l’argot dels
agents de borsa, etc., no són registres sinó termes de determinats grups socials
o d’oficis, professions etc., és a dir, varietats diastràtiques o dialectes socials.
Tenen sovint una funció críptica del llenguatge per a ús exclusiu del grup. En
general els argots no arriben a funcionar com un discurs en sentit complet, sinó
----------------------------------------------------------------- 8 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

que es redueixen a un lèxic especial (mots nous, procediments de sufixació, etc.),
és a dir, presenten un vocabulari específic que no s’ha de confondre amb el
vocabulari tècnic de l’ofici, de la professió o del grup social.

3.2. Els registres formals
3.2.1. El registre estàndard
Remarques terminològiques:
Cal remarcar, d’antuvi, una certa confusió al voltant del terme estàndard. Per
exemple, és freqüent la identificació de la normativa amb l’estàndard. Segons Mollà i
Palanca, convé diferenciar que la normativa és el resultat de la fixació o
reglamentació d’un codi de la llengua que es consideren com a correctes.
L’estàndard, per la seua banda, és la varietat que resulta de la posada en vigor
públic d’aquesta normativa. La idea de normativa és estàtica, mentre que la idea
d’estàndard implica l’ús, l’extensió de la llengua.
D’altra banda, també se sol identificar l’estàndard amb la llengua escrita.
Aquesta confusió és produïda perquè abans de la introducció del català als mitjans
de comunicació audiovisuals, la llengua escrita era l’única ocasió en què s’establia
una comunicació supradialectal. Per aquesta confusió entre l’ús escrit de l’idioma i
l’estàndard, ben sovint aquesta ha rebut també el nom de llengua literària. L’adopció
del rètol llengua estàndard permet de reservar el de llengua literària al tipus de
llengua usat en la literatura de creació, que té unes característiques específiques
enfront d’altres tipus de llengua també estàndards.
Però fou a partir dels sociolingüistes anglosaxons que el terme llengua
estàndard s’estengué i s’acceptà majoritàriament. La causa per la qual els conceptes
de llengua normativa, llengua estàndard i llengua literària han estat considerats com
a sinònims, és ben senzilla: la normativització moderna tingué el seu principal banc
de proves en la literatura.

Definició. Diverses teories:
Segons Bibiloni, la interacció lingüística eficaç en totes les situacions només
pot ser possible amb l’existència d’una varietat lingüística ben definida (codificada) i
acceptada per tota la comunitat com a norma general i model comú de referència.
Aquesta llengua comuna, general i supradialectal, és la que es denomina llengua
estàndard.
Podem dir que una llengua estàndard és una varietat codificada, que serveix
de model de referència a tots els membres d’una comunitat lingüística en uns àmbits
determinats o en tots els àmbits. A més d’aquesta funció bàsica, però, l’estàndard fa
altres funcions: és un element clau per a l’existència d’un sistema equilibrat
d’actituds positives dels parlants envers la llengua pròpia, indispensable perquè
aquesta tinga garanties de plenitud i continuïtat.
Segons Haugen, mai no és considera com a estàndard una varietat que no
haja estat acceptada i haja funcionat com a tal per la seua comunitat lingüística. Així
doncs, implica dos processos: normativització i normalització. No només consistirà
en la creació de la proposta d’una varietat comuna, sinó que serà l’ús d’aquesta el
que determinarà realment la formació de l’estàndard. Ha de comptar amb una difusió
i una acceptació suficients, l’absència d’aquestes últimes etapes en el cas català fa
que no es puguen assolir les característiques i funcions pròpies d’una varietat
estàndard en potència, segons Aina Moll.

----------------------------------------------------------------- 9 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

A més, cal fer referència al fet que a l’hora de definir l’estàndard podem trobar
diferents accepcions, és a dir, per a uns és un registre, d’altres el consideren una
varietat, què és exactament?
Segons A. Ferrando, M. Nicolàs, V. Salvador i M. Pérez Saldanya, se’n poden
destriar dues accepcions diferenciades. D’una banda, el terme pot significar llengua
comuna o (varietat comuna) a totes les varietats geogràfiques i socials i,
desenvolupada funcionalment com a resposta al repte de les necessitats de la
comunicació en societat. En aquest sentit, l’estandardització suposa una mena de
pacte on es neutralitzen les distintes varietats dialectals d’un idioma per tal
d’afavorir-ne la funcionalitat i, alhora, comporta que aquesta llengua comuna,
majoritàriament acceptada, siga desenvolupada en tots els registres, sobretot els de
caire més formal, que l’eficàcia comunicativa imposa a un idioma modern. Parlarem,
doncs, de llengua estandarditzada per referir-nos a un idioma que haja assolit
aquesta plenitud de desenvolupament.
I de l’altra, el terme pot referir-se també a un registre definit, generalitzat i
relativament neutre, allunyat tant dels usos vulgars com dels científics i especialitzats
i literaris, però amb un cert grau de formalitat que el separaria del col·loquial. La
seua expressió és fonamentalment escrita, però cada vegada els lingüistes parlen
més d’un registre estàndard oral.
Veiem que ambdues accepcions contenen un sentit de neutralització de la
variabilitat lingüística per tal de fixar-ne un model generalitzat utilitari: en el primer
cas, per referència a les varietats diatòpiques i diastràtiques (seria el model de
llengua acceptat per tothom, pels diversos grups de parlants); i en el segon cas, per
referència a la variació diafàsica (registres), que depèn dels diversos contextos i
situacions d’ús en què es troba el parlant.
L’estàndard, entès com a registre, ocuparia aproximadament la localització
relativa que pretén figurar el gràfic següent:

+ FORMAL Registres tècnic, científic, administratiu,
jurídic, periodístic, publicitari......... +

Registre estàndard Llengua normativitzada
Registre col·loquial

- FORMAL Altres registres no formals (vulgar...) -

Es presenta l’estàndard com un registre intermedi definit per oposició, d’una
banda, al llenguatge col·loquial i, de l’altra, per oposició a registres més
especialitzats o elaborats. D’aquesta manera resulta que el rètol llengua estàndard
és usat amb dues accepcions diferents: com a varietat comuna fruit del procés de
normativització i d’elaboració, i com a registre intermedi.
Per a Bibiloni, la dificultat ve del fet que l’estàndard no és una varietat com les
que apareixen relacionades a grups geogràfics, sinó que ha estat creada per a un
tipus de comunicació. L’estàndard es caracteritza per la capacitat d’adaptar-se a
diverses situacions i per produir-se en forma de diversos registres.

----------------------------------------------------------------- 10 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

Per a ell no és recomanable utilitzar l’expressió registre estàndard,
excessivament limitadora sinó que s’ha de considerar com una varietat lingüística
d’abast ampli, diferent de totes les altres i també amb punts de contacte amb totes.

La problemàtica de l’estàndard català:
Segons López del Castillo el que cal fer és destriar quin és el paper de nivell
literari del llenguatge i determinar quin és el terme mitjà de tots aquells nivells que
convé proposar, que ha d’ésser admès com a norma d’ús per la comunitat
lingüística.
En tota llengua normalitzada hi ha una norma literària i ha d’haver-hi una
norma que comprenga aquelles situacions quotidianes en què la comunicació pren
un caràcter generalitzat i neutre (allunyat d’elaboracions cultes o tècniques com
d’especialitzacions pròpies d’ambients familiars).
Aquest nivell estàndard permetrà l’ús de diverses subnormes que se
n’extrauran d’aquest codi utilitari propi dels mitjans de comunicació i de la literatura.
Aquest codi té característiques i limitacions, actua com a punt de referència, de
convergència, però pot canviar, perquè està influenciat pel flux social. No és una
norma fixa sinó que manté un equilibri entre fixació i canvi.
El problema del català és que el pont que en una llengua normal es fa entre
l’ús culte-literari i el col·loquial mitjançant l’estàndard, no es pot donar i cal establir-ne
una altra entre la norma estàndard i la culta: la normativa (molt o poc estricta,
convencional, sense suport social, que desapareixeria en assolir el català un estatus
de llengua normalitzada).
Polanco segueix E. Haugen i Aracil i parteix d’una diferenciació entre registres
formals i informals i dins d’aquests inclou un concepte de varietat comuna general
(estàndard A) del qual parteixen tots els nivells formals. Però per a arribar a aquesta
varietat s’han d’acomplir unes condicions de normalitat lingüística sense les quals no
és possible. Com que en el cas català aquestes condicions no s’acompleixen,
postula una varietat comuna en potència, on diferencia distints nivells d’estàndard,
normalment regionals, que anomena paraestàndards.
Aquest terme, però, és un dels temes de discussió dins l’estandardització del
català, ja que no tos els autors estan d’acord amb aquesta compartimentació de la
llengua.

Quin tipus de relació es pot establir entre l’estàndard i els dialectes?
Segons Bibiloni, recentment diverses veus han insistit a abandonar aquest
concepte i substituir-lo per la idea d’un sol estàndard amb matisacions regionals. Ens
posa l’exemple d’Isidor Marí que considera que l’estàndard s’oposa a les varietats
dialectals, però això no exclou que puga haver-hi diverses formes regionals de la
varietat estàndard que no comprometen la intercomprensió. A més, considera que no
s’ha d’atribuir cap superioritat jeràrquica a una forma lingüística, per això cal
bandejar les denominacions com subestàndard o paraestàndard. S’ha d’intentar
aconseguir la convergència entre les diverses formes regionals de l’estàndard.

L’estàndard oral:
La codificació fabriana va ser pensada bàsicament per a la llengua escrita, de
fet, la llengua pública per excel·lència d’aquell moment. Ara bé, la posada en marxa
de nous mitjans de comunicació orals, la introducció de català al sistema educatiu,
l’ús social de la llengua en molts contextos formals, com ara mítings polítics,
discursos, conferències, plens d’ajuntaments, publicitat dels grans magatzems, etc.,
----------------------------------------------------------------- 11 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

reclamant una atenció especial a l’ús oral de la paraula. El problema el trobem a
l’hora d’establir un model d’estàndard oral, perquè sens dubte el punt de partença ha
de ser la llengua escrita, però també hem de ser conscients de la nostra realitat
sociolingüística i, per tant, les solucions adoptades per la llengua escrita no sempre
seran plenament satisfactòries per a l’expressió oral.
Per a Josep Lacreu s’ha de procurar trobar un equilibri entre la necessitat de
superar els trets més marcats del parlar local i l’exigència social de trobar un model
de llengua suficientment pròxim al parlar quotidià perquè la gent del carrer s’hi
identifique i el senta com a propi.
En els darrers anys, diverses empreses lligades a la comunicació audiovisual
han anat produint models fonètics, explicitats en els respectius manuals d’estil.
També l’Institut d’Estudis Catalans ha publicat una proposta d’estàndard fonètic que
classifica i jerarquitza les diverses pronúncies regionals existents. Per a Bibiloni amb
l’ajuda d’aquests instruments i amb un procés de selecció guiat per la grafia, es pot
establir què es considera normatiu i què no ho és. Ell aposta per un estàndard català
únic, materialitzat amb diversos accents regionals, sense cap jerarquització,
consistents en la presència d’un reduït nombre de trets fonètics bàsics de cada
varietat geogràfica.

3.2.2. Els llenguatges especialitzats
Tot seguint el criteri de formalitat per establir una classificació dels possibles
registres discursius, tenim el registre estàndard, més formal que el col·loquial i
menys que els especialitzats, que serien els que assoleixen el major grau de
formalitat en les situacions comunicatives. Per tant, els llenguatges especialitzats
són varietats funcionals que la llengua adopta quan s’utilitza com a instrument de
comunicació formal entre especialistes d’una matèria determinada. Ara bé, cal tenir
en compte que no són llenguatges homogenis ja que presenten una important
variació interna de registres i de nivells de llengua. Són formes elaborades que es
basen en l’estàndard perquè tenen un caràcter supradialectal i formal, tot i que
comporten un procés més aprofundit d’intel·lectualització. En conseqüència, no
parlarem de tres registres (mitjans de comunicació, jurídic i administratiu, i científic i
tècnic) sinó de tres àmbits d’ús on s’utilitza un únic registre, l’estàndard, amb un alt
grau d’especificitat.
Els llenguatges especialitzats comparteixen una sèrie de característiques
comunes:
• Alt grau de formalitat. No hi tenen cabuda els trets d’expressivitat afectiva.
• La funcionalitat i la precisió com a exigència prioritària de comunicació
eficaç.
• L’ordre rigorós del contingut, amb unes estructures discursives i una sintaxi
controlada.
• Selecció acurada de les formes lingüístiques, per raons de seguretat
comunicativa.

A) La llengua als mitjans de comunicació

Quin és el model de llengua que cal utilitzar en els mitjans de comunicació?
El retorn del català a la condició de llengua oficial ha comportat entre altres
coses, el retrobament amb els usos públics de la llengua i la necessitat d’establir un
model viable per als mitjans de comunicació. Les característiques d’aquests són una

----------------------------------------------------------------- 12 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

àmplia extensió comunicativa, sovint interdialectal i un públic heterogeni i anònim, on
la identitat individual o grupal, tant de l’emissor com el receptor, és intranscendent.
Per tant, la varietat o registre que més s’adiu per a vehicular les funcions socials i
lingüístiques de la comunicació de massa és l’estàndard, perquè disposa d’un grau
de precisió i formalitat que assegura la màxima intel·ligibilitat per part del públic
heterogeni i anònim a qui va adreçat.
En el cas dels mitjans de comunicació audiovisuals, es tracta generalment de
llengua escrita o llengua llegida (oral no espontani). És un tipus de comunicació
pública que requereix, en conseqüència, un registre formal, o no tenen cabuda les
especificitats del registre col·loquial, com la vaguetat lèxica, les paraules argòtiques
o vulgars, la descurança sintàctica o la dispersió regional. D’altra banda, com estem
parlant d’una llengua utilitària i de masses, tampoc no hi tenen cabuda les paraules o
fórmules excessivament recercades o aquelles que pertanyen als llenguatges
d’especialitat de difícil comprensió per a molta gent, ni una sintaxi massa carregada
de frases subordinades ni qualsevol mena d’artificialitat o complicació retòrica. A més
a més, l’estàndard d’aquest àmbit d’ús ha de ser impersonal, és a dir, s’ha de limitar
a transmetre informació objectiva d’una manera clara i funcional, per això és
important un lèxic just i unes frases entenedores que tinguen la coherència i l’ordre
adequats.
Hem de tenir present que el model de llengua dels mitjans de comunicació ha
de ser prou flexible com per adaptar-se als diversos mitjans de comunicació (ràdio,
televisió, cinema, premsa) i a totes les possibles situacions de comunicació que s’hi
poden donar, la qual cosa implica una gran diversitat de registres dins de l’àmbit
general de mitjans de comunicació. La informació sobre els continguts d’aquests
registres i les orientacions per als usuaris es troben en els vocabularis especialitzats
i en els llibres d’estil propis d’algunes activitats com el periodisme, la ràdio i la
televisió. Advertirem, però, que cal no confondre la normativa, que estableix allò que
és vàlid i allò que no ho és en el conjunt de la llengua estàndard, amb les normatives
estilístiques, que estableixen allò que és vàlid o recomanable en un registre
determinat. Un llibre d’estil no és gramàtica i viceversa.

Vehiculació de l’estàndard adequat als mitjans de comunicació en l’àmbit
lingüístic català
Recordem que la codificació del català, unitària en la llengua medieval, es va
dur a terme des d’una perspectiva monocèntrica (un únic centre codificador) però
polimòrfica (acceptació dins de la normativa de diverses formes alternatives com a
solucions equivalents). Aquest fet ja és, d’entrada, un entrebanc per a la vehiculació
d’un únic model de llengua per a tots els mitjans de comunicació de l’àmbit lingüístic
català.
A més a més, que l’objectiu de la codificació era la fixació de la llengua
escrita. La perspectiva dels audiovisuals no existia, i això va menar, no sols a l’oblit
d’una normativa sistemàtica de l’estàndard oral, sinó també a unes opcions
morfològiques i sintàctiques sovint ben allunyades de la llengua parlada.
L’estandardització del català, com a pas que ha de dur a la plena
normalització lingüística, és un procés que ha avançat de manera desigual en els
diferents àmbits d’ús. L’estandardització ha comportat, fins ara, la fixació d’un model
de llengua bàsicament escrit (literari, assaig, investigació, prosa culta), però la
vehiculació d’un estàndard oral apropiat per als mitjans audiovisuals és, a hores
d’ara, escassa i insuficient. Ens trobem davant d’uns àmbits d’ús nous, de gran
difusió on la llengua oral és predominant. A més a més, encara existeixen amplis
----------------------------------------------------------------- 13 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

sectors socials amb una alfabetització en català i una consciència lingüística molt
feble o gairebé nul·la.

L’estàndard dels mitjans de comunicació al País Valencià
És indubtable la transcendència vital del funcionament normalitzat dels
mitjans de comunicació per a la supervivència de qualsevol llengua moderna. Sense
entrar en els factors estructurals que atenyen la societat valenciana (castellanització,
diglòssia, manca de suport polític, ...), un problema és el model lingüístic que cal
vehicular en els mitjans de comunicació, i concretament en els audiovisuals. Les
condicions imprescindibles per a aconseguir l’acceptació passiva per part dels
receptors del model lingüístic proposat han de ser:
• La comprensió; és a dir, ha de resultar familiar i comprensible al receptor,
no estrany.
• La identificació; el receptor s’ha de sentir identificat amb el model lingüístic
que li arriba, no pot ser excessivament llunyà de la seua parla.
• La valoració i el prestigi; el receptor ha de valorar positivament el model de
la llengua que escolta i l’ha de fer seu, si més no, en els àmbits d’ús
formals.

En conseqüència, el model de llengua a promoure en els mitjans audiovisuals
no ha de ser totalment coincident amb l’escrit, por adoptar variants normatives
acostades al col·loquial. Cal assumir, com a punt de partida, la varietat normativa
escrita i la vehiculació a través de l’ensenyament. Ara bé, si algun o diversos dels
aspectes de la llengua escrita és incapaç de satisfer les necessitats del model
lingüístic oral que requereix els mitjans audiovisuals, s’hauria d’acceptar altres
opcions, no estandarditzades, que asseguren la intel·ligibilitat i la identificació del
públic amb la llengua i amb els mitjans. Una revisió de la normativa especialment
justificada és la d’aquells casos de polimorfisme extrem que ja estan entrebancant
l’aprenentatge de la llengua i que provoquen un gran desconcert.
Els mitjans de massa tendeixen a fixar i a imposar als públics models de
comportament lingüístic en els països normalitzats. En el cas valencià, però, la
varietat estàndard, desconeguda per la majoria, ha de guanyar la legitimitat de la
comunicació de masses, i això no pot ser més que assegurant la comprensió i
l’adhesió dels oients.
Tot i que ha d’haver una estreta relació entre el model de llengua divulgat als
mitjans de comunicació i el que difon l’escola, no pot ser exactament el mateix. Ara
bé, no reportaria cap benefici a la normalització de l’idioma i a la consolidació d’una
varietat estàndard el fet de tendir a instaurar una absoluta escissió o diglòssia
interna entre estàndard oral i escrit.

Resumint alguns dels criteris que haurien de guiar l’orientació dels usos orals
en els mitjans audiovisuals:
• Adequació a la normativa.
• Acceptació des de la intel·ligibilitat, consideració de formes autòctones i
valoració o prestigi de les formes.
• Extensió geogràfica o pes demogràfic d’un determinat tret lingüístic.
• Dinàmica creixent o decreixent del seu ús col·loquial.
• Historicitat o presència tradicional.

----------------------------------------------------------------- 14 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

Evidentment, no tots aquests criteris poden tenir el mateix pes. Caldria
destacar-ne en tot cas, en funció dels objectius sociolingüístics, la importació de
l’acceptació.

B) El llenguatge administratiu i jurídic
Ja hem vist que els llenguatges especialitzats no constitueixen compartiments
incomunicats, sinó que tots ells tenen, a més d’uns components que comparteixen
amb la llengua general, uns segments que comparteixen amb altres dominis
tecnolectals.

Caracterització del llenguatge administratiu i jurídic
El llenguatge administratiu i jurídic afecta tots aquells textos que emanen
d’una autoritat executiva, legislativa o judicial, com també els que s’intercanvien les
entitats o organismes de l’administració entre si o amb els ciutadans: lleis,
resolucions administratives, textos legals, etc. El seu mitjà d’expressió és
generalment escrit però també pot ser ocasionalment oral (oral no espontani:
sentència emesa per un tribunal, interrogatoris judicials, vistes orals dels judicis). El
Tribunal de les Aigües de València hi és una rara excepció, una romanalla històrica
d’èpoques en què l’administració de la justícia podia ser exclusivament oral.
L’estructura de cada modalitat de document és poc variable: instàncies, actes,
testaments, contractes, lleis, etc., responen normalment a una disposició concreta i
fixa de la informació que recullen. El rol o posició institucional dels participants en
aquests actes comunicatius és molt estereotipat i es marquen clarament dos estadis:
el de l’administrat, sovint amb fórmules humiliants per aquest darrer.
L’estil és culte i acurat però no gens literari; conservador, difícilment
modificable, amb fraseologia i lèxic provinents del dret romà. El to sol ser autoritari i
solemne, i s’aconsegueix amb l’ús d’imperatius, perífrasis d’obligació, futurs i
condicionals amb funció imperativa, fórmules solemnes de tractament que serveixen
per remarcar l’autoritat. L’autodefinició i la referència constant a altres textos jurídics i
administratius no eviten l’ambigüitat del seu llenguatge, l’esperit del qual no sempre
resta clar, com ho demostren les diferents interpretacions que hom sol fer de la llei.

Consideració històrica del llenguatge administratiu i jurídic català
L’existència de llenguatges especialitzats, i concretament de l’administratiu i
jurídic, és un fet pràcticament simultani a l’aparició dels primers textos. En català, el
Forum Iudicum, els Costums de Tortosa, els Usatges de Barcelona o els Furs de
València en són una bona mostra. El llenguatge administratiu i jurídic ocupa un lloc
preeminent des d’una perspectiva històrica dins dels llenguatges especialitzats,
perquè la documentació lingüística d’aquest tipus disposà ben prompte d’unes
especificitats d’ordre lèxic i fraseològic i també, de vegades, morfològic i sintàctic.
Ara bé, hem de recordar que, des de principis del segle XVIII, si no abans, tota la
documentació d’aquest tipus s’ha fet en castellà, la qual cosa ha provocat la
necessitat actual de buscar un model de llengua per a aquest àmbit. En aquest
sentit, el llenguatge administratiu i jurídic català és relativament jove (si ens limitem a
l’època contemporània i prescindim de l’antiga tradició històrica interrompuda). És
per això que la nova constitució d’un model lingüístic per a aquest àmbit possibilita la
simplificació de molts usos arcaics que llengües com el castellà arrosseguen.
L’equilibri es trobarà en un model estàndard que responga a les necessitats
funcionals de la vida contemporània i a un procés de democratització de les
estructures socials, i que alhora bega, quan siga convenient, en les fonts de la nostra
----------------------------------------------------------------- 15 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

tradició documental, a la cerca d’expressions i construccions més genuïnes que
permeten defugir els calcs semàntics respecte al castellà. Exemples d’aquesta tasca
modernitzadora del llenguatge administratiu i jurídic català són la Revista de Llengua
i Dret i els treballs d’investigació de l’especialista en llenguatge administratiu Carles
Duarte.

C) El llenguatge de la ciència i de la tècnica

Caracterització del llenguatge de la ciència i de la tècnica
Igual que el llenguatge administratiu i jurídic, pertany als llenguatges
especialitzats, concretament al propi de la ciència en general. Es caracteritza per la
tendència a un màxim d’explicitud, univocitat i coherència lògica. Això vol dir que la
sinonímia i la polisèmia, especialment aquesta última, tendiran a desaparèixer en un
intent d’establir correspondències biunívoques entre significants i significats, i que
els implícits tendiran a ser verbalitzats amb una exposició explícita. Les diverses
disciplines científiques i tècniques es procuren una rigorosa delimitació del
metallenguatge propi, per mitjà de la definició precisa i prèvia del seu vocabulari
específic: un vocabulari on sovintegen els neologismes, les accepcions
especialitzades de molts vocables i l’ús de símbols propis de llenguatges formalitzats
o artificials. Ens trobem, doncs, amb uns subcodis lèxics o argots propis de cada
disciplina, però ara amb unes certes característiques i una valoració social diferents
dels argots de la marginalitat. També s’imposen certes lleis discursives que pretenen
la coherència lògica: continguts verificables, amb demostracions i exemples;
missatges ben estructurats (exposició, argumentació, exemplificació i conclusió);
sintaxi ordenada amb predomini d’oracions curtes amb freqüents relacions causals,
consecutives i explicatives. Es produeix una despersonalització de l’emissor (plurals
de modèstia) i del destinatari. L’estil és concís, allunyat d’enfarfegaments i ornats
retòrics, alhora que allunyat també de la imprecisió del col·loquial. No obstant això,
és freqüent que amb el pas del temps i a causa de la popularització d’alguns termes,
determinades paraules s’incorporen a la llengua comuna (radiografia, antibiòtic).

El llenguatge científic i tècnic en l’àmbit català
El llenguatge de la ciència i de la tècnica, pel que respecta al català, està en
situació d’inferioritat en relació amb les llengües dominants. Es dóna la
circumstància que, mentre que la llengua ha travessat un període difícil per a la seua
normalitat, la ciència i la tècnica han evolucionat d’una manera fabulosa i s’ha anat
creant nova terminologia. Així, el català ha hagut d’anar incorporant-la sobre la
marxa, sense seguir cap metodologia, i sovint amb la participació de responsables
sense gaires coneixements lingüístics i d’aquesta manera s’ha arribat a la situació
actual.
Una de les anormalitats i incoherències del català actual és el caràcter
desigual de l’origen i la genuïnitat de les solucions adoptades: hi ha una gran
diversitat en la procedència dels termes, segons l’especialitat de què es tracte. La
raó és la següent: el català clàssic ha anat desenvolupant un lèxic per ell mateix, i
alhora ha anat adaptant d’una manera natural el procedent d’altres llengües,
adaptació feta generalment d’una manera racional basant-se sempre en recursos
genuïns. Aquesta és la manera habitual i lògica amb què procedeixen totes les
llengües en situació normalitzada. Però durant l’època moderna i molt més encara
en la contemporània, això ja no ha estat així, i tenim ara aquesta barreja híbrida de
termes. Mentre que les branques tradicionals tenen una terminologia pròpia i
----------------------------------------------------------------- 16 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

independent, les especialitats més modernes, sense tradició pròpia, acusen la
supeditació aclaparadora a una altra llengua. La comoditat principalment fa que en
català el lèxic especialitzat modern es vaja adaptant, fent-ne un calc del castellà.
Aquesta situació queda reflectida en les obres lexicogràfiques: els nostres
diccionaris no estan prou al dia i, a diferència d’altres llengües que tenen diccionaris
tècnics prou complets, en català hi som al començament. Caldria, doncs, actualitzar
els diccionaris. Sortosament, diversos especialistes s’han preocupat darrerament de
recollir i analitzar els termes propis del seu camp i ha fet que puguem disposar ja
d’alguns vocabularis especialitzats, però amb tot i això, només queden coberts certs
camps, mentre que en altres no hi ha més recurs que la consulta d’obres
lexicogràfiques de caràcter general.
En aquesta línia de treball tenim el TERMCAT. Es tracta d’un centre de
terminologia creat l’any 1985 per l’Institut d’Estudis Catalans que ha fet possible la
unificació de la metodologia de treball en terminologia, d’acord amb els criteris
internacionals sobre la matèria. Aquesta institució ha destacat en la coordinació de
treballs terminològics en procés d’elaboració i en l’impuls de nous projectes, la qual
cosa ha comportat una ordenació positiva de l’activitat terminològica en català. La
tasca duta a terme pel Termcat naix amb una clara voluntat d’assolit una important
projecció pública que incidesca en el reforçament de la presència del català en tots
els àmbits i de la qualitat amb què el català hi és emprat. Disposa d’un important
banc de dades i actua com un centre de consulta, al qual es poden connectar els
organismes que ho necessiten per a un millor desenvolupament de les seues
funcions lingüístiques.
Cal esmentar les dificultats que el català encara troba per incrementar la seua
presència en publicacions tècniques i científiques, així com l’ús de la llengua en
l’àmbit universitari, àmbit on la llengua ha assolit en general menys progressos que
en l’ensenyament obligatori, que és l’àmbit educatiu més normalitzat.
Cal advertir també que les influències que rep el català tècnic d’altres llengües
són comunes a la majoria de llengües modernes. Hi ha termes que són universals i
existeixen en totes elles. Així, la influència de l’anglés no és només present en
català, sinó que també el castellà, el francés o l’italià acusen una allau notable
d’anglicismes. El Termcat és l’encarregat de regular aquest flux. Però en català tenim
una altra influència forana, el castellà, a causa de la seua situació privilegiada des
del punt de vista legal. Fins i tot, moltes vegades, la influència de les altres llengües
en el català no és ni ha estat directa, sinó per mitjà del castellà i per mitjà de les
solucions que aquesta llengua adopta pel que fa als mots estrangers, amb les seues
adaptacions ortogràfiques o formals.

4. El fenomen de la variació lingüística en el cas català

El català, com totes les llengües naturals del món, està sotmés al fenomen de
la variació lingüística. Ara bé, els complexos avatars històrics que ha experimentat la
comunitat lingüística catalana així com la peculiar situació sociolingüística actual són
factors que han entrebancat sovint la comprensió d’aquest fenomen de diversitat
lingüística.
La normalització lingüística ha de ser l’objectiu últim que cal assolir per
entendre el fenomen de la variació lingüística com un factor enriquidor i no com
argument segregador d’alguna varietat geogràfica ni com un argument que justifique
l’abandó de la llengua per una suposada inexistència de registres adequats.
----------------------------------------------------------------- 17 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

En què consisteix la normalització lingüística?
Segons Aracil consisteix a organitzar les funcions socials d’una llengua que es
troben en unes condicions externes canviants. Un canvi social comporta un canvi
sociolingüístic, és a dir, s’alteren les normes d’ús d’una llengua i la seua forma
lingüística. Aleshores el que cal fer és:
− establir noves formes d’ús;
− incorporar canvis necessaris dins la forma lingüística per tal que
s’adeqüen a la funció social.

FASES DE LA NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

El primer pas d’aquesta normalització és la normativització. La llengua ha de
resoldre totes les necessitats comunicatives de la societat on es desenvolupa i s’ha
de mostrar com un instrument adequat per a la comunicació entre parlants de grups
socials i geogràfics diferents, alhora que ha d’adaptar-se a les diverses situacions
comunicatives. Per això cal una codificació, és a dir, una selecció de les formes
comunes de la llengua, que s’eleven a la categoria de norma.
La llengua normativa és el model de llengua que sorgeix a partir del procés de
normativització, dut a terme per especialistes i sancionat per una autoritat normativa
(en el cas del català, l’Institut d’Estudis Catalans). La normativització consisteix en:

A. La codificació (selecció)
La fixació del codi lingüístic, a partir d’una selecció de les formes comunes en
tots els nivells de la llengua. Hi ha dos tipus de selecció:
a) selecció externa: consisteix a eliminar totes aquelles estructures,
mots i expressions alienes, perquè la llengua ja en disposa de
genuïnes.
b) Selecció externa: consisteix a triar elements morfosintàctics, lèxics i
fonètics més generals o de més tradició literària.

El català s’ha codificat atenent:
− criteris lingüístics amplis però convergents i unitaris,
− l’etimologia,
− les diferents varietats dialectals i la tradició literària

B. L’elaboració i cultiu (difusió)
L’elaboració consisteix a ampliar els recursos formals i a dotar d’una
complexió terminològica que servirà per a camps especialitzats de la vida social i
d’una sèrie de recursos estilístics. Es produeix el vocabulari especialitzat, se
solucionen problemes referents a l’expressió de conceptes i fets propis d’una
determinada activitat.
EL cultiu es refereix al vessant connotatiu de la llengua i està orientat cap a
recursos expressius que necessiten determinats discursos: literaris i científics i
comunicatius. La llengua codificada (resultat del procés de normativització), quan
una varietat ha passat el procés de fixació gramatical. La codificació té com a
objectiu aconseguir la unitat formal mitjançant la reducció de la variació a través
d’una fixació ortogràfica en primer lloc i després lèxica i gramatical.

----------------------------------------------------------------- 18 -----------------------------------------------------------------
TEMA 2
La variació lingüística. Varietats i registres

C. L’estandardització
Suposa el procés complet de creació i consolidació d’una varietat codificada,
però ja no es preocupa únicament del nivell abstracte de formació d’un sistema
lingüístic sinó de la utilització real d’aquesta varietat en tots els àmbits d’ús i de la
seua acceptació, eficiència i adequació.

L’estàndard:
És la varietat menys marcada pels trets temporals, geogràfics i socioculturals;
− es basa en la llengua normativa no en els registres informals;
− és necessari en els usos públics (mitjans de comunicació i
audiovisuals), i en l’ensenyament a les escoles.
Segons Aina Moll, una llengua mancada d’ús públic i d’ensenyament a les
escoles no pot assolir les característiques ni realitzar les funcions d’una varietat
estàndard, ni aconseguir l’adhesió de la comunitat lingüística i seria, doncs, un
estàndard en potència.
En els usos d’idiomes normalitzats, l’estàndard s’ha divulgat i s’ha assumit
sense problemes; però no ocorre el mateix en llengües com el català on s’ha produït
situacions de diglòssia i de substitució lingüística. En aquests casos, la llengua
pròpia ha estat relegada a usos familiars i informals, mentre que per als usos públics
i formals s’ha hagut de recórrer a l’estàndard d’una altra llengua. Per aquesta raó,
l’estàndard s’inscriu en el procés de normalització de l’ús públic de la llengua i és
imprescindible per a donar resposta a les necessitats comunicatives dels mitjans de
comunicació.

D. Funcionament autònom
Si l’objectiu és que la llengua tinga el màxim valor d’ús caldrà que la
configuració d’aquesta no estiga mediatitzada per una altra llengua dominant.

----------------------------------------------------------------- 19 -----------------------------------------------------------------