Marià Vayreda (1853-1903) i La Punyalada (1904): ruralisme o modernisme Sempre que ha sortit a tomb parlar de La Punyalada (1904

) de l’olotí Marià Vayreda, fins i tot en ambients intel·lectuals o universitaris, he sentit dir el que hom diu a la nota introductòria de la darrera edició de la novel·la, això és, que es tracta d’una obra a la qual encara no s’ha dedicat l’atenció que mereixeria. I això deu ser cert quan a la Guia de la Literatura Catalana Contemporània els nostres crítics no li van atorgar ni un sol vot. Això sol em podria fer prendre-la en consideració després de la darrera edició a la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana (1980), sisena d’ençà d’aquella pòstuma i primera de 1904, encara que independentment d’aquesta edició definitiva se n’haguessin publicat alguns fragments, emprant les mateixes galerades tipogràfiques, durant el 1903, en diversos números de la revista La Il·lustració Catalana, amb gravats del Berga –pare o fill- que no van poder il·lustrar l’edició de la novel·la a causa de la seva mida. Un nom com Marià Vayreda, catòlic fervent i, potser per això, enrolat en el carlisme d’ençà dels disset anys, com si trobés en aquella circumstància una esperança de redreçament del nostre país fins al punt d’haver format part de l’estat major de Savalls, exiliat, ànima més tard, juntament amb el seu germà, el pintor Joaquim, d’una revista com L’Olotí que subtitulà Portaveu del Centre Catalanista, saludat després de Records de la darrera carlinada (1898) com un dels grans novel·listes de la Renaixença, potser pel sol fet de ser-li conciutadà, sempre m’ha interessat. I ara més que mai, si tenim en compte que encara no ha vist lletres de motllo una obligada antologia dels seus contes –en va escriure més d’una vintena, si comptem els publicats a La Veu de Catalunya, a L’Olotí i els que deixà inèdits -, pas obligat per poder entendre com va arribar La punyalada, una de les millors obres de la nostra novel·lística, després del retrocés que suposà, segons la crítica, Sang nova (1900). La Punyalada, des del punt de vista narratiu, és la història de n’Albert de Bardals, un home de les contrades de la Garrotxa, encongit i curt de geni, segons ell mateix, el qual, dominat en la seva primera joventut pel seu company Ibo (Iu) entra i surt del Seminari de Girona, s’enrola a la guerra carlina amb en Cabrera i, després de l’exili a França, cau, seguint l’amic, en una vida de taül de taverna i de bordell mentre es dediquen al contraban. Sospirant per una existència més noble, torna vora la seva llar, prop d’Albanyà, cercant la regeneració fins que obté l’amor d’una noia honrada, na Coralí, filla d’un moliner. Ibo, emperò, també ha posat els ulls damunt la noia, la qual, després de l’aplec dels francesos de Sant Aniol (l’endemà de Pasqua Granada) cita al mateix lloc els dos antics companys, ara barallats després d’un altercat al molí- taverna de na Coralí. N’Albert arriba tard a la cita i troba la noia perseguida per Ibo, damunt el qual s’abraona en una lluita de la qual surt vencedor amb l’ajuda d’ella, tot i les amenaces de qui serà, des d’ara, el seu més terrible enemic. Na Coralí, però, tindrà cura a casa seva de les ferides d’ell i tot plegat servirà per fer oficial el festeig de la parella, durant el qual, a l’aplec del Coral, ella es farà regalar un punyal per qualsevol possible agressió. Al cap d’un any i escaig de la terrible batalla, quan els dos enamorats són a les vigílies de casar-se, n’Ibo, convertit sota l’alies d’Esparver en cap dels trabucaires de la zona, ataca el molí. Assassina el pare de na Coralí i rapta la noia. Llavors n’Albert, juntament amb els seus antics companys Pep i Rafel i amb l’ajuda d’Arbós, sots-caporal dels mossos d’esquadra, es llança a una esgotadora percaça dels trabucaires. Perseguits i perseguidors es valen d’espies i es posen paranys mutus. Aquells assassinen en Pep, un mosso parent de n’Arbós, i fins s’atreveixen a atacar les possessions de Rafel. N’Albert, emperò, no els atrapa ni assoleix notícies de la noia. A frec de la bogeria arriba a seguir-los les petges tot sol fins que, gràcies a un mosso d’en Rafel, en Bilot (un bollut mig imbècil, contacte dels trabucaires, el qual es revenja de l’atac a la casa del seu amo delatant-los), aconsegueixen fer-los caure en una ratera, assetjar-los i assassinar-ne una trentena. Però n’Ibo pot escapolir-se’n i es xauta de n’Albert insinuant-li que na Coralí ha esdevingut una bagassa. A partir d’aquest moment, anul·lades les facultats de pensar i sentir segons la naturalesa humana, n’Albert, sense rastres

Ni de l’un ni de l’altre ja no en sabrem res més fins que. recobra la consciència i s’adona que. l’un i l’altre acabaran amb n’Ibo. en una darrera i aferrissada lluita. la qual. molt envellit. creient-la prostituïda. creient-la envilida no la veu com abans i. però. el protagonista explicarà les cicatrius del seu cos i de la seva ànima al narrador. havent romàs pura per a ell. convalescent. el qual. Finalment. farà finta de fer-li escriure les seves memòries que no són altra cosa que la seva pròpia novel·la. pretén forçar la noia. porta una vida venjativa i es transforma en una mena de gos d’en Rafel. malgrat tot. .de na Coralí. ha resultat malferit en l’última topada i. inesperadament. N’Albert. es defensa clavant-li el punyal que ell mateix li havia firat. Ell. és assistit de nou per na Coralí. com bèstia gelosa. com ens explica en el pròleg.

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful