RONDALLA DE VALENCIÀ: ELS SOMNIS DE JOAN

DAVID CATALÀ GRIMALT 3ERB

Rondalla de Valencià:
Hi havia una vegada, fa alguns anys, un xic anomenat Joan, el qual tenia un somni: jugar a futbol. Joan era un jove de quinze anys, flac i baixet; però estava ple de vitalitat. Vivia a Xàbia, prop de la platja de l’Arenal, en una casa de pescadors amb Maria, sa mare, Enric, son pare, i Laia, la seua germana menuda.

Enric es dedicava a la pesca, de la mateixa manera que ho feren els seus avantpassats. Per aquesta raó, son pare confiava que Joan continuara la tradició i l’ajudara amb la barqueta, fent-li companyia en aquest ofici. Moltes vegades Enric se n’anava a viatges d'un mes i es recorria tota la costa de la Marina Alta. Navegava des del cap de Sant Antoni, fins al penyal d'Ifac i, tot seguit, dirigia el seu rumb fins Eivissa.

Joan aprofitava aquests viatges, moment en el qual no l’acompanyava, i després de guardar xarxes i ajudar sa mare amb les tasques diàries, se n’anava a jugar a futbol amb els seus amics.

Un dia, mentre jugaven tots junts, va arribar un home i s’assegué a un banquet, mirant com els xiquets jugaven cridaners. Joan va ser el que li va cridar molt l’atenció i, en acabar el partit, el va fer venir cap on estava ell. - Xe, xicot, em faries el favor de vindre un moment? – va dir l'home. - Em dius a mi? –va contestar, Joan, sorprés i alhora inquiet. - Sí, a tu et dic. Vine cap ací. –va contestar l'home. - Joan es va acostar i l'home va seguir xerrant: - Hola, em dic Pere i sóc l'entrenador de l'equip municipal de Xàbia. He de dir-te que m'agrada molt com jugues al futbol. T’agradaria jugar amb el Xàbia? –va preguntar l'home, esperant la resposta de Joan.

- No serà cosa fàcil, a menys que convença mon pare, que està entestat que l'ajude amb la maleïda pesca. - Bé... Doncs pots dir-me on vius i jo ara mateix vaig a xerrar amb ta mare? - Clar. Anem ara mateix. Pere i Joan van començar a fer camí cap a casa de Joan i, mentrestant, xerraven de futbol, la passió que compartien tots dos.

Van arribar a casa de Joan, i a Maria li va estranyar la presència d'aquell home amb el seu fill. Pere es va presentar, i li va dir a Maria: - He estat xerrant amb Joan i li he preguntat si li agradaria jugar amb l'equip municipal, però em sembla que hi ha un problema. Segons m’ha contat, son pare no el deixa. És així? - Clar, son pare està entestat que ha de ser mariner i diu que tota cosa que no estiga relacionada amb la mar, és una ximpleria.

Després de parlar una estona, van arribar a un acord: mentre son pare estigués de viatge, Joan entrenaria per a provar i, si els resultats eren positius, parlarien amb son pare i l'intentarien convéncer. Joan va pensar que aquella ocasió era perfecta per a demostrar el que valia, i amb sort, algun dia poder arribar a ser jugador professional de futbol, que era el seu somni des de menut. Abans d’acompanyar Joan al primer entrenament, li va demanar que l’acompanyara a comprar al mercat municipal.

Joan hi va anar un poc enfadat, ja que si arribava tard a l’entrenament no el deixarien jugar el diumenge.

Quan Joan i Maria van arribar al mercat municipal, eren vora les 4:30h. i Joan estava molt preocupat, ja que l'entrenament començava a les 5 en punt. Van comprar diverses coses i, quan eren les 5 menys 10, van fer camí cap al camp municipal de Xàbia. Quan anaven cap allí, Maria li va fer el discurset que tenia planejat. Li va dir que mai ningú havia confiat en ell, ni tan sols ella, i que esperava que la defraudara. Aquelles paraules van motivar encara més Joan, el qual estava impacient perquè començara l'entrenament.

A les 5 en punt Joan va arribar al camp, es va canviar i va eixir al terreny de joc. A pesar que era un camp de terra, va al·lucinar amb les porteries, les banquetes o, fins i tot, amb la línia de calç. En començar l'entrenament, Joan estava molt nerviós, però prompte es va relaxar i va començar a relacionar-se amb els altres jugadors. En l'entrenament, Joan fallava les passades, els tirs i qualsevol cosa que es proposara: semblava que estigués maleït.

Després d’alguns entrenaments més, Joan va millorar notablement, de tal manera que l’entrenador el va convocar per al proper partit. S’havia d’esforçar molt perquè continuava ajudant son pare amb la barca i amb el poc temps que li quedava havia de donar el màxim. Al següent entrenament, ja al final, Pere va cridar Joan, i li va dir: - Joan, el pròxim partit, esforça't al màxim, perquè ve un famós cercapromeses del València C.F a buscar joves. Així que ja saps! - Clar que sí! Vaig a esforçar-me al màxim.

Joan i Pere es van acomiadar i Joan se'n va anar corrent a sa casa per a dir-los-ho a son pare i a sa mare. Son pare ja havia assumit que Joan no l'ajudaria més, però, al cap i a la fi, s'alegrava per ell. Joan va esperar nerviós que arribara el dissabte i, fins i tot, per a no lesionar-se, no va jugar amb els seus amics a la placeta. Ni tan sols passava per allí, perquè no li agafaren ganes de jugar. Els seus nervis s’accentuaven amb l’arribada del dissabte i va entrar als vestidors. Maria va veure una persona amb corbata i americana i amb una llibreta a la mà. De seguida se’n va adonar que eixe era el cercapromeses. Quan Joan va eixir dels vestidors, va veure son pare, el qual va anar a desitjar-li bona sort, i al costat d'Enric, estava sa mare, nerviosa com ell.

L'àrbitre va xiular i des d'aquell moment la prova va començar. Joan anava a tots els balons, corria més que un llebrer, feia els passes be, però el gol no arribava, i sabia que per a impressionar el cerca promeses havia de marcar un parell de gols. I així ho va fer, només va començar la segona part en va marcar un i, ja quasi acabantse en va marcar dos més. El partit va finalitzar i l'home es va acostar a Maria i a Enric i els va preguntar si el que havia fet els tres gols era el seu fill, i ells van respondre que sí. L'home, que anava molt ben vestit i s'anomenava Ricard, els va oferir que Joan fera una prova per a entrar amb el València C.F, i els pares, emocionats, van respondre que sí.

Quan Joan va eixir, els va preguntar als seus pares si els havien dit alguna cosa i ells, molt emocionats, li van contestar que sí. Joan va començar a botar i a cridar, quan de sobte son pare, també feliç, li va donar un consell: que no es donara mai per vençut i, ara que tenia el que volia, que no ho tirara tot a rodar i que no fera bogeries. Joan es va quedar amb eixe consell de per vida, no se li oblidaria mai. Joan va fer la prova i tot va ser bufar i fer ampolles. L'havien agafat per al Cadet A del València C.F. Havia complit part del seu somni, sols faltava arribar al primer equip, i podria jugar amb alguns dels seus ídols com Mario Kempes o amb Andoni Zubizarreta.

5 anys després: Hui, Joan debuta amb el primer equip del València C.F desprès de ser el màxim golejador de la seua categoria cinc anys seguits. Eixe dia tota la seua família van anar a veure'l jugar a València, a l'estadi del Mestalla. Per sorpresa de tots, Joan eixia de titular. Als vestidors Joan no s'aguantava ni de peu, del nerviós que tenia, de veure a tots els seus ídols al seu costat. Per altra banda, l'estadi estava ple de gom a gom, no cabia ni una agulla, i açò encara el posava més nerviós. Els primers minuts, tot li eixia tort, no li eixia res.

Però a la segona part tot va canviar. Les passades anaven perfectes, els tirs entre els tres pals, i fins i tot va fer un gol que va decidir el resultat del partit. Després de veure aquell partit, no dubta ningú que Joan acabarà sent un jugador important en la història del futbol, però no es sap. Ensenyament moral: No et dónes mai per vençut, els somnis d'un poden convertir-se en realitat amb esforç i ganes.

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful