You are on page 1of 10

TEMA 3

Tema 3
EL REGISTRE ESTÀNDARD.
EL REGISTRE COL·LOQUIAL
TEMA 3
El registre estàndard. El registre col·loquial

ÍNDEX

1. Introducció: la variació lingüística


• Variació, variable, varietat
• Variació diacrònica i variació sincrònica
• Variació diatòpica, diastràtica i diafàsica
• Dialectes. Idiolectes

2. Les varietats funcionals: els registres


• Tema
• Canal
• Propòsit
• Nivell de formalitat

3. El registre estàndard
• Remarques terminològiques
• Definició. Diverses teories
• La problemàtica de l’estàndard català
• Quin tipus de relació es pot establir entre l’estàndard i els dialectes?
• L’estàndard oral

4. El registre col·loquial

----------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 3
El registre estàndard. El registre col·loquial

BIBLIOGRAFIA

• BIBILONI, G., Llengua estàndard i variació lingüística, Ed. 3 i 4.


Tracta el fenomen de la diversitat interna de les llengües i els processos
històrics pels quals s’arriba a configurar aquesta diversitat. Ocupa un lloc central
en el llibre la problemàtica de l’estàndard i l’estandardització del català. Entre la
ingent quantitat de bibliografia sobre la variació lingüística, aquesta publicació és
relativament recent, està clarament estructurada i defineix d’una manera precisa
tots els conceptes relatius al tema. Essencial per al desenvolupament dels temes
sobre variació lingüística.
• DUARTE, C., Llengua i administració, Columna.
• FERRANDO, A. i altres, Invitació a la llengua catalana, Gregal.
Antic llibre de COU. És un compendi d’història de la llengua, lingüística,
sociolingüística i dialectologia, perfectament estructurat en temes. Aborda els
continguts amb un nivell científic adequat, malgrat haver estat pensat com a
llibre de text escolar. Són especialment interessants els temes 9 i 18, que tracten
la sociolingüística i la variació lingüística respectivament.
• ---, La llengua als mitjans de comunicació, Universitat de València.
• GINER, R., i PELLICER, J., T.D.C., Teide.
• LÓPEZ DEL CASTILLO, L., Llengua estàndard i nivells del llenguatge, Laia.
És la formulació teòrica de referència de tots els estudis sobre variació
lingüística posteriors que s’han fet al nostre àmbit lingüístic. Va tenir una gran
incidència en el món de l’ensenyament en un moment en què va ajudar a
clarificar el tema dels nivells de llenguatge, llibre que convé citar per pioner, però
que ja ha estat superat per treballs posteriors més actuals.
• MARQUET, L., El llenguatge científic i tècnic, AEIC.
• MOLLÀ, T. i altres, Curs de sociolingüística, (tres volums), Bromera.
Tres volums amb intenció didàctica que tracten amb detall diversos aspectes
de sociolingüística. Per a l’elaboració dels temes de variació lingüística és
imprescindible el volum 1, especialment per als temes 2 i 3. Són interessants els
textos que recull d’altres autors i la bibliografia exhaustiva.
• PAYRATÓ, L., Català col·loquial, Col·lecció lingüística catalana.
És una descripció exhaustiva de registre col·loquial català. En paraules de
Bibiloni, la millor descripció que existeix sobre el tema en llengua catalana. És
una excel·lent font bibliogràfica per a desenvolupar la meitat del tema 3;
tanmateix, n’existeixen bons resums que poden resultar més operatius.
• SANCHIS GUARNER, M., Aproximació a la llengua catalana, Salvat.
Com diu el títol, és una història de la llengua catalana distribuïda en tres
apartats, que abasta dels orígens al segle XV. S’articula a partir de molts nuclis
temàtics referits a diversos aspectes de la nostra història lingüística. Llibre
imprescindible en el bagatge de qualsevol filòleg català, però no aprofita, si més
no directament, per a l’elaboració dels temes de la variació lingüística.
• SANZ, R., i RUIZ, F., Quaderns d’activitats, Tàndem.
Són una sèrie de quadernets que tracten diversos temes lingüístics d’una
manera pràctica, amb activitats i amb intencionalitat didàctica. Per a la variació
lingüística hem de consultar el quadernet número 1. Són interessants els textos
que recull i la bibliografia.

----------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 3
El registre estàndard. El registre col·loquial

1. Introducció: la variació lingüística

De tots és ben sabut que no hi ha cap llengua monolítica o uniforme. La


variació lingüística és un fet universal i dóna compte de les diferències derivades
dels usos diversos que qualsevol llengua presenta. Aquestes diferències sobre un
codi lingüístic comú depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup
social i situació comunicativa.
En principi, caldria delimitar els conceptes de variació, variable i varietat. La
variació (o variabilitat) lingüística és el fenomen segons el qual tota llengua, com a
sistema semiòtic, es manifesta de diferent manera quan és utilitzada pels seus
parlants en funció d’una sèrie de variables: cronològica, geogràfica, de grup social i
de situació comunicativa. La variable (o variant) lingüística és cada una de les
possibles realitzacions, lingüísticament equivalents però socialment diferenciades,
en què es pot diferenciar un tret lingüístic d’una llengua. Exemple: noi, al·lot i xiquet
són variants de tipus lèxic. La varietat lingüística es caracteritza per un conjunt de
variants que presenten una distribució social similar. Exemple: noi, al·lot xiquet; cada
una d’aquestes variants forma part d’una varietat geolingüística diferent.
El lingüista romanés Coseriu va establir quatre eixos al voltant dels quals es
produeix la variació lingüística. Parteix de l’eix cronològic per establir els quatre
factors de variació. Així tenim la variació diacrònica, que considera l’evolució de les
unitats lingüístiques al llarg del temps, enfront de la variació sincrònica, puntual,
que no considera aquesta evolució cronològica. Dins de la variació sincrònica
distingeix la variació diatòpica o geogràfica, la variació diastràtica o de grups
socials, i la variació diafàsica, segons el context o situació de comunicació. Cal
aclarir, però, que els conceptes de diacronia i sincronia són sempre relatius en funció
del punt de vista que adoptem a l’hora de tractar aspectes lingüístics. És per això
que assajarem una altra classificació basada en varietats i registres que, tanmateix,
no fa sinó interpretar una altra perspectiva del mateix fenomen.
Ja hem vist que tots els parlants d’una llengua no fan la mateixa realització
pràctica del codi lingüístic que comparteixen, és a dir, no usen la llengua de la
mateixa manera. Aquest fenomen de variació o diversitat lingüística també es pot
explicar a partir de dos factors bàsics (recordem que Coseriu es basava en la
perspectiva sincrònica-diacrònica): l’origen dels usuaris i la situació de la
comunicació.
Les varietats que depenen de la procedència dels usuaris es coneixen amb el
nom de dialectes o varietats dialectals. Aquestes varietats es poden classificar en
tres grans tipus: geogràfiques (trets motivats per la procedència geogràfica),
històriques o generacionals (trets que depenen de l’època o de l’edat del parlant) i
socials (segons el grup social al qual pertany el parlant).
En conseqüència, cada usuari de la llengua utilitza una determinada varietat
social, geogràfica i generacional: és l’idiolecte.
D’altra banda, un mateix parlant té també un repertori lingüístic que
s’actualitza de manera diversa segons la situació comunicativa. Així doncs, les
varietats que no depenen de l’origen del parlant, sinó de la situació comunicativa en
què es troba, reben el nom de varietats funcionals o registres.

----------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 3
El registre estàndard. El registre col·loquial

2. Les varietats funcionals: els registres

En termes de Coseriu es tracta de la variació diafàsica i ve determinada per la


funció del discurs en cada tipus de context o situació comunicativa. La disciplina que
se n’encarrega és la lingüística pragmàtica. És difícil establir una classificació ben
definida dels registres perquè les variables situacionals són molt àmplies: oral/escrit,
improvisat/preparat, relació personal/impersonal, etc. Halliday proposa tres factors
per tal de sistematitzar el registre en què se situa un discurs:
• El camp: el tema i el tipus d’acte discursiu (saludar, preguntar...) condicionen
el tipus de discurs.
• El tenor: representa el tipus de relació que s’estableix entre els interlocutors.
Distingeix entre tenor personal (nivell de formalitat entre els interlocutors) i
tenor funcional (intencionalitat del discurs).
• El mode: aquest factor es refereix a les condicions de producció i transmissió
del discurs i als mitjans físics implicats.

Aquesta terminologia es correspon amb la que recull Cassany i Marí, Els


perfils del català, segons la qual són quatre els factors que determinen les
diferències lingüístiques entre els registres: el tema, el canal, el propòsit i el nivell de
formalitat.
El tema de què es parla caracteritza sobretot el vocabulari i les estructures
sintàctiques d'un text. Per parlar o escriure sobre temes generals, utilitzem paraules
corrents i estructures més bàsiques. Quan es parla de temes especialitzats es fa un
ús més precís del vocabulari, se solen utilitzar paraules tècniques i cultismes i
s’utilitzen oracions més complexes. Cal fer notar, però, que un mateix tema pot tenir
un tractament general o especialitzat, és per això que cal tenir en compte els altres
factors.
El canal de comunicació, a través del qual ens comuniquem, també determina
el registre. Els dos canals bàsics són l’escrit i l’oral. A priori, la llengua oral és més
espontània i menys controlada que la llengua escrita. Tanmateix, aquesta dicotomia
no és taxativa, car existeixen contactes entre tots dos canals; pensem, per exemple
en el teatre o en els noticiaris.
El propòsit o la intenció amb que s’ha produït un text (informar, convéncer,
divertir, criticar, etc.) també pot condicionar, evidentment, el tipus de registre a
utilitzar. El primer element afectat és l’estructura general del text, sotmés a unes
estratègies discursives molt calculades en cada cas, o també l’ús de les formes
verbals segons que el text siga predictiu, instructiu, narratiu, etc.
El nivell de formalitat marca el grau de relació que hi ha entre l’emissor i el
receptor del missatge. Es manifesta sobretot en les formes de tractament, que
condicionen igualment el tipus de registre que emprarem.
Vist això, és fàcil imaginar la diversitat de situacions de comunicació i, per
tant, de registres que es poden donar, i la dificultat d’establir-ne una classificació
operativa. No obstant això, els registres establerts d’una manera convencional es
defineixen a partir del nivell de formalitat de la situació comunicativa. Així tenim, de
menys a més formal, els registres no formals o vulgars, el registre col·loquial, el
registre estàndard, i els registres especialitzats (científic i tècnic, jurídic i
administratiu, literari, i periodístic i publicitari).
Insistim que els registres són tipus de llengua confegits a partir d’una selecció
d’elements feta pels parlants en funció de les categories situacionals i d’acord amb
les convencions establertes dins cada comunitat lingüística. L’habilitat dels parlants
----------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
TEMA 3
El registre estàndard. El registre col·loquial

en la realització d’aquestes seleccions, apresa en procés global d’adquisició de la


llengua i de les pautes de comportament social, forma part de la seua competència
comunicativa. Cada persona controla un nombre diferent de registres, segons el seu
rol social i les situacions en què es veu involucrada. En general, com més alt és el
nivell cultural d'un parlant, més alta és la seua competència per a moure’s
eficaçment a través d’un major nombre de registres. Els registres tenen un caràcter
previsible: donades unes determinades característiques situacionals, s’espera
l’aparició d’unes determinades formes lingüístiques. La selecció d’unes formes
lingüístiques no adequades a la situació pot ser deguda a la incompetència de
l’usuari; per exemple, persones d’un nivell cultural baix quan es troben en una
situació que requereix un registre formal o a l’inrevés.
De vegades, el canvi de registre comporta un canvi de dialecte (geogràfic o
social) o fins i tot de llengua: molts catalanoparlants substitueixen la seua llengua pel
castellà quan se serveixen de certs registres poc desenvolupats en català, com són
el tècnic, el jurídic, etc.

3. El registre estàndard

Remarques terminològiques:
Cal remarcar, d’antuvi, una certa confusió al voltant del terme estàndard. Per
exemple, és freqüent la identificació de la normativa amb l’estàndard. Segons Mollà
i Palanca, convé diferenciar que la normativa és el resultat de la fixació o
reglamentació d’un codi de la llengua que es considera com a correcte. L’estàndard,
per la seua banda, és la varietat resultant de la posada en vigor públic d’aquesta
normativa. La idea de normativa és estàtica, mentre que la idea d’estàndard implica
l’ús, l’extensió de la llengua.
D’altra banda, també se sol identificar l’estàndard amb la llengua escrita.
Aquesta confusió és produïda perquè abans de la introducció del català als mitjans
de comunicació audiovisuals, la llengua escrita era l’única ocasió en què s’establia
una comunicació supradialectal. Per aquesta confusió entre l’ús escrit de l’idioma i
l’estàndard, ben sovint aquesta ha rebut també el nom de llengua literària. L’adopció
del rètol llengua estàndard permet de reservar el de llengua literària al tipus de
llengua usat en la literatura de creació, que té unes característiques específiques
enfront d’altres tipus de llengua també estàndards.
Però fou a partir dels sociolingüistes anglosaxons que el terme llengua
estàndard s’estengué i s’acceptà majoritàriament. La causa per què els conceptes
de llengua normativa, llengua estàndard i llengua literària han estat considerats com
a sinònims, és ben senzilla: la normativització moderna tingué el seu principal banc
de proves en la literatura.

Definició. Diverses teories:


La interacció lingüística eficaç en totes les situacions només pot ser possible
amb l’existència d’una varietat lingüística ben definida (codificada) i acceptada per
tota la comunitat com a norma general i model comú de referència. Aquesta llengua
comuna, general i supradialectal, és la que es denomina llengua estàndard.
Podem dr que una llengua estàndard és una varietat, altament codificada, que
serveix de model de referència a tots els membres d’una comunitat lingüística en uns
àmbits determinats o en tots els àmbits. A més d’aquesta funció bàsica, però,
l’estàndard fa altres funcions: és un element clau per a l’existència d’un sistema
----------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
TEMA 3
El registre estàndard. El registre col·loquial

equilibrat d’actituds positives dels parlants vers la pròpia llengua, indispensable


perquè aquesta tinga garanties de plenitud i continuïtat.
Segons Haugen, implica, doncs, dos processos, normativització i
normalització. No només consistirà en la creació de la proposta d’una varietat
comuna, sinó que serà el seu ús el que determinarà realment la formació de
l’estàndard. Ha de comptar amb una difusió i una acceptació suficients; és per això
que s’ha dit en alguna ocasió que el català té un estàndard en potència tan sols.
A més, cal fer referència al fet que a l’hora de definir l’estàndard podem trobar
diferents accepcions, és a dir, per a uns és un registre, d’altres el consideren una
varietat. Què és exactament?
Segons Antoni Ferrando, Miquel Nicolàs, Vicent Salvador i Manuel Pérez
Saldanya, se’n poden destriar dues accepcions diferenciades. D’una banda, el terme
pot significar llengua comuna (o varietat comuna) a totes les varietats geogràfiques i
socials, i desenvolupada funcionalment com a resposta al repte de les necessitats de
la comunicació en la societat. En aquest sentit, l’estandardització suposa una mena
de pacte on es neutralitzen les distintes varietats dialectals d’un idioma per tal
d’afavorir-ne la funcionalitat i, alhora, comporta que aquesta llengua comuna,
majoritàriament acceptada, siga desenvolupada en tots els registres, sobretot els de
caire més formal, que l’eficàcia comunicativa imposa a un idioma modern. Parlarem,
doncs, de llengua estandarditzada per a referir-nos a un idioma que haja assolit
aquesta plenitud de desenvolupament.
I de l’altra, el terme pot referir-se també a un registre definit, generalitzat i
relativament neutre, allunyat tant dels usos vulgars com dels científics i especialitzats
i literaris, però amb un cert grau de formalitat que el separaria del col·loquial. La
seua expressió és fonamentalment escrita, però cada vegada els lingüistes parlen
més d’un registre estàndard oral.
Veiem que ambdues accepcions contenen un sentit de neutralització de la
variabilitat lingüística per tal de fixar-ne un model generalitzat utilitari: en el primer
cas, per referència a les varietats diatòpiques i diastràtiques (seria el model de
llengua acceptat per tothom, pels diversos grups de parlants); i en el segon cas, per
referència a la variació diafàsica (registres), que depén dels diversos contextos i
situacions d’ús en què es troba el parlant.
L’estàndard, entés com a registre, ocuparia aproximadament la localització
relativa que pretén figurar el gràfic següent:

+ Formal Registres tècnic, científic, administratiu, jurídic... +


Registres periodístic, publicitari...

Registre estàndard Llengua


normativitzada

- Formal Registre col·loquial -


Altres registres no formals (vulgar...)

Es presenta l’estàndard com un registre intermedi definit per oposició, duna


banda, al llenguatge col·loquial i, de l’altra, per oposició a registres més
especialitzats o elaborats. D’aquesta manera resulta que el rètol llengua estàndard
----------------------------------------------------------------- 7 ----------------------------------------------------------------
TEMA 3
El registre estàndard. El registre col·loquial

és usat amb dues accepcions diferents: com a varietat comuna fruit del procés de
normativització i d’elaboració, i com a registre intermedi.
Per a Bibiloni, la dificultat ve del fet que l’estàndard no és una varietat com les
que apareixen relacionades a grups geogràfics, sinó que ha estat creada per a un
tipus de comunicació. L’estàndard es caracteritza per la capacitat d’adaptar-se a
diverses situacions i per produir-se en forma de diversos registres.
Per a ell no és recomanable utilitzar l’expressió registre estàndard,
excessivament limitadora, sinó que s’ha de considerar com una varietat lingüística
d’abast ampli, diferent de totes les altres, i també amb punts de contacte amb totes.

La problemàtica de l’estàndard català:


El problema del català és que el pont que en una llengua normal es fa entre
l’ús culte-literari i el col·loquial mitjançant l’estàndard, no es pot donar i cal establir-ne
un altre entre la norma estàndard i la culta: la normativa.
Polanco segueix E. Haugen i Aracil i parteix d’una diferenciació entre registres
formals i informals, i dins d’aquests inclou un concepte de varietat comuna general
(estàndard A) del qual parteixen tots els nivells formals. Però per arribar a aquesta
varietat s’han d’acomplir unes condicions de normalitat lingüística sense les quals no
és possible. Com que en el cas català aquestes condicions no s’acompleixen,
postula una varietat comuna en potència, on diferencia distints nivells d’estàndard,
normalment regionals, que anomena paraestàndards.
Aquest terme, però, és un dels termes de discussió dins de l’estandardització
del català, ja que no tots els autors estan d’acord amb aquesta compartimentació de
la llengua.

Quin tipus de relació es pot establir entre l’estàndard i els dialectes?


Segons Bibiloni, recentment diverses veus han insistit a abandonar aquest
concepte i substituir-lo per la idea d’un sol estàndard amb matisacions regionals. Ens
posa l’exemple d’Isidor Marí, que considera que l’estàndard s’oposa a les varietats
dialectals, però això no exclou que puga haver-hi diverses formes regionals de la
varietat estàndard que no comprometen la intercomprensió. A més, considera que no
s’ha d’atribuir cap superioritat jeràrquica a una forma lingüística, per això cal
bandejar les denominacions com subestàndard o paraestàndard. S’ha d’intentar
aconseguir la convergència entre les diverses formes regionals de l’estàndard.

L’estàndard oral:
La codificació fabriana va ser pensada bàsicament per a la llengua escrita, de
fet, la llengua pública per excel·lència d’aquell moment. Ara bé, la posada en marxa
de nous mitjans de comunicació orals, la introducció del català al sistema educatiu,
l’ús social de la llengua en molts contextos formals, com ara mítings polítics,
discursos, conferències, plens d’ajuntaments, publicitat dels grans magatzems, etc.,
reclamen una atenció especial a l’ús oral de la paraula. El problema el trobem a
l’hora d’establir un model d’estàndard oral, perquè sens dubte el punt de partença
ha de ser la llengua escrita, però també hem de ser conscients de la nostra realitat
sociolingüística i, per tant, les solucions adoptades per la llengua escrita no sempre
seran plenament satisfactòries per a l’expressió oral.
Per a Josep Lacreu, s’ha de procurar trobar un punt d’equilibri entre la
necessitat de superar els trets més marcats del parlar local i l’exigència social de
trobar un model de llengua suficientment pròxim al model quotidià perquè la gent del
carrer s’hi identifique i el senta com a propi.
----------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 3
El registre estàndard. El registre col·loquial

En els darrers anys, diverses empreses lligades a la comunicació audiovisual


han anat produint models fonètics, explicitats en els respectius manuals d’estil.
També l’Institut d’Estudis Catalans ha publicat una proposta d’estàndard fonètic que
classifica i jerarquitza les diverses pronúncies regionals existents. Per a Bibiloni, amb
l’ajuda d’aquests instruments i amb un procés de selecció guiat per la grafia, es pot
establir què es considera normatiu i què no ho és. Ell aposta per un estàndard català
únic, materialitzat amb diversos accents regionals, sense cap jerarquització,
consistents en la presència d’un reduït nombre de trets fonètics bàsics de cada
varietat geogràfica.

4. El registre col·loquial

Com molt bé sabem, no tetes les llengües s’utilitzen en tots els àmbits d’ús
possibles, però qualsevol llengua s’utilitza en els àmbits d’ús quotidians, i disposa,
per tant, d’un registre col·loquial.
El registre col·loquial és la modalitat de la llengua que empren els parlants en
l’àmbit d’ús més quotidià i relaxat. És una varietat diafàsica oposada, d’una banda, a
l’estàndard, i de l’altra, al llenguatge vulgar, encara que es poden assimilar, ja que
ambdós registres coincideixen a utilitzar un llenguatge poc elaborat. De tota manera,
sí que podem dir que el vulgar palesa un alt grau d’incorrecció i té una forta
vinculació amb les varietats diastràtiques més baixes.
La “col·loquialitat” ideal, segons els factors que va establir Haliday, seria la
següent:
1. camp: el que podríem dir la quotidianitat, és a dir, el conjunt de temes
referents a la vida ordinària. Cal entendre que aquest és el camp
predominant, no l’exclusiu, perquè, de fet, en una situació col·loquial es pot
parlar de qualsevol tema, fins i tot dels més especialitzats.
2. mode: oral espontani. Tot i que pot haver-hi usos escrits als quals pot escaure
la consideració de col·loquials, com notes o missatges adreçats a una
persona de confiança, la llengua col·loquial és fonamentalment oral i
espontània. Aquest fet bàsic determina moltes de les característiques
d’aquest registre.
3. tenor: el tenor funcional és bàsicament interactiu. Malgrat que en tot procés
comunicatiu sempre hi ha el component d’intercanvi d’informació, el registre
col·loquial té, a més d’aquesta funció, i sobretot, la de crear, mantenir el
contacte social. Fins i tot en moltes situacions els continguts del discurs són
irrellevants i el que compta és simplement l’ús del llenguatge com a pretext
com a pretext per a exercir la sociabilitat. Pel que fa al tenor personal, podem
afirmar que és informal. La noció de col·loquial s’aplica a situacions
comunicatives en què no hi ha grans distàncies entre els actors, i en què
l’atenció que aquests presten al seu discurs es pot dir que és escassa.

Les característiques del registre col·loquial són conseqüència dels trets que
acabem d’esmentar. Podem dir-ne alguns. Per exemple, es caracteritza per l’ús d’un
lèxic limitat i repetitiu, sense afany d’exactitud i de precisió, just a l’extrem oposat
dels registres formals, i de vegades podem trobar diferents paraules per a referir-nos
a una mateixa cosa, usarem l’una o l’altra, segons el tipus de registre, com ara
dentista o odontòleg.

----------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
TEMA 3
El registre estàndard. El registre col·loquial

Com a registre oral, el col·loquial depén en gran mesura del context, el qual
permet estalviar molts recursos verbals i conferir al discurs agilitat i concisió. A més,
presentarà una sintaxi simple, amb predomini de la juxtaposició i escassesa de
clàusules subordinades i d’estructures com la veu passiva. Abundaran les pauses,
les repeticions, les vacil·lacions, les elisions, els pleonasmes, i les oracions
inacabades.
En relació amb el tenor interactiu, el registre col·loquial es caracteritza per la
necessitat d’aconseguir un alt nivell d’expressivitat. Aquest propòsit s’aconsegueix
tant amb recursos paralingüístics, com per exemple gestos, l’entonació i la intensitat
de la veu, els eufemismes, els diminutius i els augmentatius, els refranys i frases
fetes, i tota mena de figures estilístiques.
No obstant això, cal dir que actualment hi ha la tendència de formalitzar el
registre col·loquial a causa de la influència, cada vegada major, dels mitjans de
comunicació i de l’augment general de la intercomunicació i de la cultura. Encara
que aquesta tendència afecta sobretot al lèxic.
Finalment, cal assenyalar que la llengua col·loquial presenta una gran
diversitat relacionada amb l’existència de varietats geogràfiques, socials i temporals,
ja que podem dir que no hi ha un català col·loquial, sinó tants com varietats
geogràfiques i socials hi haja.

----------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------