Curs 2010 – 2011 Universitat de les Illes Balears Grau de Mestre Especialitat Educació Infantil

Treball Lectura 3:
La funció de globalització i l’ensenyament de DECROLY (1987), El mètode natural de lectura de FREINET (1978) i La descoberta de l’infant de MONTESSORI (1984).

Alumnes: Ger Romero, Sílvia. Ribas Fernández, Alicia. Roig Galdón, Cira. Curs: 2on de Grau. Assignatura: Habilitats Lingüístiques per a l’Educació Infantil (22016). Professor: Bassa Martin, Ramon Punt 1: Bé les característiques remarcades Punt 2: Comentaris ben fonamentats i amb bibliografia d’ampliació. Punt 3: Bé les paraules clau. E (9) Eivissa, 13 de maig de 2011

1. Fonamentació teòrica en que es basen els autors. Aquest treball tracta de tres escrits: un de Maria Montessori, La descoberta de l’infant (1984); un altre de Decroly, La funció de globalització i l’ensenyament (1987); i un de Freinet, El mètode natural de lectura (1978). A l’escrit de Montessori podem entendre que ella segueix al seu predecessor, Fröebel, doncs entén la vida com a desenvolupament i l’educació com el motor que permet aquest en un entorn lliure i natural. Altrament, pensem que l’escriptora es basa en la idea de Rousseau, que l’al·lot és bo per naturalesa, quan ho relaciona amb la teoria de Fröebel, l’infant ha de poder treballar autònomament. És per tot això que ella acaba reafirmant el principi d’aquest últim autor: hem d’estimar i de respectar al nen. Paral·lelament, l’autora va estudiar els treballs dels metges J. Itard, del qual extreu la importància de l’observació dels boixos, i E. Séguin, del que adquireix la idea que qualsevol cosa que arriba a la ment passa abans pels sentits. Així, d’ambdós agafa la creació de nous materials especialitzats per ajudar als nens a desenvolupar les seves facultats. Un clar exemple és l’alfabet de vidre esmentat a l’obra de l’autora (1984: 227), treballant així l’autonomia que defensa, anomenada per Séguin auto-educació segons Martínez-Salanova (2004). Així mateix, segons aquest darrer autor, l’escriptora es basa en els treballs de Pestalozzi quan afirma que el mestre ha de ser una persona culta, que ha de tenir una bona preparació i que, a més, primer ha d’aconseguir un canvi en la seva persona. A l’obra de Decroly (1987: 153) s’esmenta l’estudi de Claparède on s’exemplifica com un nen, sense saber llegir, es capaç de reconèixer i de recordar algunes dades d’un escrit. Per tant, es demostra la visió global que Decroly esmenta, però que Claparède denomina «percepció sincrètica» citant el terme de Renan. De la mateixa manera, aquest autor també fa referència a un estudi de Jonckheere (1987: 153) on un nen amb discapacitats podia escollir els discs que volia

escoltar sense saber llegir. Reafirmant, d’aquesta manera, el principi de globalització de Decroly, on un infant aprèn primer el tot que les parts. A més, l’escriptor (1987: 154) cita la relació que fa Revault d’Allonnes amb els termes de «percepció sincrètica» de Renan i «l’esquematisme» de Kant, ampliant aquell concepte i situant-lo més enllà de la percepció visual. És a dir, situa «l’esquematisme» en tots els nivells de l’activitat mental de l’infant. Igualment, l’autor cita altres experiències com la d’Ebbinghaus (1987: 157), en la qual es demostra que, tot i suprimint algunes lletres de certes paraules, l’infant té la capacitat de dur a terme un reconeixement ràpid de la paraula sense parar-se a fixar en cada element aïllat d’aquesta. I finalment, pel que fa al llibre de Freinet, s’explica el procés de lectura i d’escriptura que realitza la filla d’aquest. La seva obra es fonamenta, segons González (2000), en alguns pedagogs com Kerchesteiner, Claparède, Decroly, Montessori, Dewey y Ferriére. D’aquest últim agafa la idea que «la vertadera significació de la paraula, correspon a una activitat espontània i intel·ligent, que s’executa de dins cap enfora», segons González (2000), és a dir, els nens no aprenen a través del raonament, sinó pel que ell anomena «tempteig experimental» (Freinet, 1978: 7). Aquest autor entén l’educació com un procés dinàmic que canvia amb el temps i està determinat per les condicions socials. És a dir, justifica aquesta idea a través del concepte de Nassif, segons González (2000), el qual entén que l’educació no pot definir-se en abstracte, sinó en referència al que constitueix la realitat de l’home. No volem acabar sense destacar que tots aquests autors pertanyen a una mateixa filosofia, doncs desitgen rompre amb l’educació de l’escola tradicional. És així com neix l’Escola Nova, la qual vol centrar la importància en els interessos, les motivacions i els gustos dels infants, els quals són els vertaders protagonistes de l’educació.

2. Idees destacables que m’ha aportat, punt d’acord/desacord, reflexions sobre el contingut, experiència, etc. María Montessori, la primera doctora italiana en medicina, s’especialitzà en pediatria i en el tractament d’infants amb deficiències mentals. Ella sostenia que en la teràpia d’aquests nens era més indicada la pedagogia que la pròpia medicina. És per això que va començar a crear ella mateixa els seus materials, els quals eren molt estimulants i atractius per als nens. Doncs considera que això potenciava l’aprenentatge autònom d’aquets i relegava al mestre a un segon pla, sent així una figura de confiança i de seguretat per a ells. Conseqüentment, una altra tasca important que havia de complir l’educador era, i és, crear als al·lots conflictes cognitius per a que aquests tinguin la capacitat de resoldre’ls per ells mateixos. O sigui, el docent ha de ser capaç de fer reflexionar als boixos, una comesa, en la nostra opinió, complexa i de vital importància. Així doncs, l’escriptora aprofita tots aquests materials per a que els infants arribin a establir una associació d’idees a través de l’experiència que duen a terme amb els seus sentits. De manera que, a partir d’aquesta experiència sensorial i, amb l’ajuda del llenguatge, els boixos arribin a assolir el seu pensament abstracte. En conseqüència, és important que aquestes activitats vagin adquirint un major grau de dificultat per a que així l’infant vagi desenvolupant aquest pensament. Per tant, podem extreure que Montessori entén que els nens parteixen de les particularitats dels materials per anar adquirint un concepte més global, per poder establir uns principis d’associació, com cita Isabel Solé i Gallart a Not en Una reflexión sobre Montessori y Decroly (1985: 8-10). De Decroly hem de dir que va ser un investigador de la psicologia infantil que va aplicar els seus mètodes tant en infants amb deficiències, com en infants sense. Així doncs, va aplicar els resultats dels seus estudis a l’educació d’ambdós tipus d’alumnes. La principal contribució de Decroly són els anomenats centres d’interès, els quals poden ser utilitzats per donar resposta a les primeres necessitats dels infants:

l’alimentació, el vestit, la protecció i el joc. Pel que fa al mètode de Decroly, aquest no es centra en l’ensenyament de matèries o d’assignatures distants entre sí, sinó que es treballen des d’una perspectiva global. D’aquesta manera, els infants són educats d’acord amb la realitat del seu entorn, sense rebre una visió fragmentada d’aquest, i d’acord amb el principi d’acció, el qual supera les barreres i els límits que aquests sabers fragmentats poden ocasionar. Tanmateix, la teoria de Decroly es basa en anar d’allò general a allò més concret. El nen no només explora sensorialment, doncs aquest no és el seu màxim objectiu, ja que la finalitat de l’experimentació és, segons nosaltres, involucrar al subjecte en tota la seva globalitat. És per això que, tal i com cita Isabel Solè (1985: 810) a Piaget i la seva teoria, l’objecte i les seves propietats mai són, per sí mateixes, l’origen del coneixement, doncs aquest és el resultat de la construcció que s’elabora entre el subjecte i l’objecte. Célestin Freinet, pedagog francès, va basar la seva teoria en l'expressió lliure dels infants. Algunes de les activitats que portava a terme amb els alumnes són: el dibuix lliure, la impremta i el periodisme escolar, les classes-passeig, la correspondència, etc. De la seva metodologia, ens agradaria destacar la idea que considera com a eix fonamental de l’aprenentatge dels infants el tempteig experimental, és a dir, l’assaigerror. Doncs el boix va duent a terme un aprenentatge basat en investigacions i, tot i retenir a la seva memòria les experiències que li han portat èxit i les que no, només repeteix i utilitza aquelles provatures que li han resultat fructíferes. Tot això s’engloba en el mètode que ell anomena natural. En el qual també li dona molta rellevància al medi o context en el que es troba l’infant i es desenvolupa el seu aprenentatge. A més a més, el mestre ha de fer el paper de guia propiciador de conflictes cognitius que doni suport i confiança. Arribats en aquest punt, considerem adient reflexionar breument sobre aquelles diferències que podem trobar entre els autors esmentats. Per una banda, és perceptible la

diferència existent entre Montessori i Decroly a l’hora d’utilitzar els materials. La primera utilitza uns materials atractius que fan que l’al·lot utilitzi els seus sentits per arribar a la intel·ligència. D’aquesta manera, l’autora parteix dels coneixements més específics per arribar als més globals, a través dels sentits dels nens. Contràriament a tot això, Decroly considera que amb la intel·ligència, i mitjançant l’experiència amb els materials, els nens poden arribar a una estimulació dels sentits, partint d’allò més global per arribar a allò més concret. Freinet, igual que Decroly, cerca que l’infant obtingui una percepció global de les coses, encara que aquesta concepció, en un primer moment, sigui poc encertada. És a dir, pretén que el boix, mitjançant l’experiència, vagi reconstruint aquesta mateixa impressió per, posteriorment, construir una hipòtesi més pròxima a la realitat. Amb això, ambdós autors coincideixen amb la idea de Smith, que la intervenció de l’adult ha de ser mínima, però adient. Encara sent autors amb metodologies diverses, tots segueixen els mateixos principis, doncs tots formen part del moviment de l’Escola Nova. O sigui, cadascun amb els seus coneixements, tots igualment acceptables i respectables, posen en pràctica una manera de fer un tant diferent. De manera que, es diferencien en coses molt puntuals però crucials en el desenvolupament de la seva teoria, com per exemple: Montessori argumenta que els infants parteixen dels sentits per arribar a la intel·ligència i, contràriament, Decroly ho fonamenta a l’inversa. Encara així, nosaltres volem destacar allò comú en tots i que, en la nostra opinió, és la base de l’educació actual: el boix ha de ser l’eix fonamental de l’aprenentatge i, a més a més, aquest s’ha de basar en els seus interessos. En altres paraules, el nen ha d’aprendre ha reflexionar utilitzant els seus propis mitjans i oblidar-se d’aquells que intenten «idiotitzar-lo» (Freinet, 1978: 97), fent-lo memoritzar coses inútils.

3. Cinc paraules clau (conceptes importants) especifiques del contingut del llibre. - Principi de globalització: és un mètode, segons Decroly, que pretén anar de les característiques més globals, d’un objecte, fins a les més específiques. Entenent aquest objecte com una matèria, un concepte o qualsevol altre element de coneixement. A més a més, tot això, partint dels interessos dels infants i del seu bagatge personal (pàgina 161). - Procés per establir una relació amb el món: segons Decroly hi ha tres aspectes que el conformen: l’observació, quan l’infant analitza les diferents possibilitats que li ofereix el seu entorn; l’experimentació, on el nen investiga amb els diferents materials per atzar i de forma espontània; i l’associació, on relaciona les hipòtesis que ha realitzat en aquesta experimentació amb els seus coneixements propis (pàgina 180). - Tempteig experimental: és el procediment, segons Freinet, que utilitza l’ésser humà per conquerir els seus aprenentatges. Aquest, consisteix en anar experimentant per atzar i comprovant les diverses hipòtesis, per, finalment, repetir i utilitzar només aquelles que han tingut èxit, depenent, és clar, del seu entorn (pàgina 7). - Mètode natural: segons Freinet, és la via originària a través de la qual tot ésser humà té la capacitat d’aprendre. Donat que, de forma natural, els individus s’adapten al món que els envolta assimilant nous conceptes, doncs aquest els condiciona. A més a més, tot això es realitza de forma espontània per tal que el subjecte pugui sobreviure (pàgina 9). - Els tres temps de la lectura: segons Montessori, aquests són: la sensació, la qual pot ser visual, tàctil o muscular i ajuda al nen a reconèixer i experimentar les lletres; la percepció, on l’infant ha de saber analitzar i identificar les figures en sentir el seu so; i el llenguatge, on el boix ha de ser capaç de reproduir els sons d’acord als signes alfabètics (pàgina 239-241).

Bassa i Martin Ramon 16/5/11 2:53 Comentario: Millor
anomenar‐ho
passes
o
 fases
del
procés
de
globalització


- Llenguatge gràfic: per a Montessori, aquest concepte està basat en un llenguatge produït per l’òrgan fonador humà (llenguatge articulat). El qual necessita d’un procés i d’un temps perllongat per a perfeccionar-se i, a més, pot tenir dos punts de vista: un adquirit per una necessitat purament social i cultural de l’home i, l’altre, per poder perfeccionar i millorar el llenguatge parlat a través del llenguatge escrit (pàgina 273).

4. Bibliografia. DECROLY, O. (1987): «La funció de globalització i l’ensenyament». A: DECROLY, O. (1987) La funció de globalització i altres escrits. Vic: Eumo, pàg. 147187. FREINET, C. (1978): El mètode natural de lectura. Barcelona: Editorial LAIA. MONTESSORI, M. (1984): La descoberta de l’infant. Vic: Eumo. SMITH, F. (1990): Para darle sentido a la lectura. Madrid: Visor. GÓNZALEZ VELASCO, Luciano (2000). «Célestin Freinet: impulsor de técnicas y tecnología para la escuela activa». A: La tarea, 12 (febrer 2000), [Web en línia]. LATAREA. [Data de consulta: 10 de maig de 2011]. <http://www.latarea.com.mx/articu/articu12/gonza12.htm> MARTÍNEZ-SALANOVA SÁNCHEZ, Enrrique (2004). María Montessori: la pedagogía de la responsabilidad y la autoformación. [Web en línia]. UHU. [Data de consulta: 11 de maig de 2011]. <http://www.uhu.es/cine.educacion/figuraspedagogia/0_montessori.htm> SOLÉ i GALLART, Isabel (1985). «Una reflexión sobre Montessori y Decroly.» A: Cuadernos de Pedagogia, 126 (juny 1985) pàg. 8-10. [Web en línia]. CUADEROSDEPEDAGOGÍA. [Data de consulta: 8 de maig de 2011]. <http://www.cuadernosdepedagogia.com/ver_pdf_free.asp?idArt=3864>