You are on page 1of 81

ocharaire.

blogspot // L’Aragonés
1

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
2

Index
C
Canvis en el lèxic ------------------------------------------- 11 Canvis en el sistema nominal ----------------------------- 7 Canvis en el sistema verbal------------------------------ 10 La política lingüística de la Diputació General d'Aragó --------------------------------------------------- 75 L'aragonés central ----------------------------------------- 52 L'aragonés meridional ------------------------------------ 57 L'aragonés oriental ---------------------------------------- 61 L'aragonés oriental, el benasqués ---------------------- 66 Les característiques generals de la llengua estàndard ------------------------------------------------ 43 Les llengües romàniques ---------------------------------- 14 Les transformacions del llatí clàssic ----------------------6 Les varietats geogràfiques de l'aragonés ------------ 49 L'extensió toponímica eusquèrica en territori romanç peninsular ------------------------------------- 37

D
Descripció geogràfica i lingüística---------------------- 72 Descripció lingüístico-geogràfica ----------------------- 41

E
El nom de la llengua -------------------------------------- 39 El substrat eusquèric en les llengües romàniques peninsulars ----------------------------------------------- 34 Els romanços històrics ------------------------------------- 12 Estandardització i ortografia --------------------------- 68

M
Modificacions fonètiques------------------------------------7 Morfologia ---------------------------------------------------- 43

I
Iberolingua.com ---------------------------------------------- 2

Q
Què és Iberolingua? ------------------------------------------3

L
La Iberoromània ------------------------------------------- 18 La llengua aragonesa ------------------------------------ 39 La llengua aragonesa al seu context políticoadministratiu-------------------------------------------- 72

U
Un món de romanços, la Romània ----------------------3

V
Vitalitat i ús familiar i social ----------------------------- 73

Iberolingua.com
L'enciclopèdia lingüística de la Península Ibèrica, lloc web que té com a objectiu proporcionar informació, referències i mapes de dades geogràfiques, històriques i lingüístiques de la Península Ibèrica. I com que no es pot comprendre ni apreciar, com a pròxim i propi, allò que no es coneix ni s'entén, esta web està únicament pensada per a millorar el dèficit de coneixement i comprensió, de la realitat històrica i geolingüística de la Península Ibèrica.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés

Què és Iberolingua?
El projecte d'Iberolingua, es crea a l'octubre de 2010, i pretén ser el portal web més complet sobre la diversitat lingüística de la Península. Iberolingua procura seguir criteris coherents i seriosos a l'hora de tractar uns aspectes tan delicats com són la història i la geografia d'este territori, tan sensible als temes lingüístics que porten afegides les diferents sensibilitats identitàries.

3

Iberolingua dóna a conéixer sense prejudicis ni inconsistències, l'èuscar i les llengües que la Romanística coneix tradicionalment com a iberoromàniques, dins del seu context geogràfic peninsular i balear.

Un món de romanços, la Romània

La Romània és el territori geogràfic pel qual antigament s'estenia l'Imperi Romà i on actualment es parla una llengua derivada del llatí, per això els idiomes derivats del llatí s'anomenen llengües romàniques o neollatines. La paraula Romània, és una abreviació de IMPERIUM ROMANUM, es documenta per primera volta en el segle V, i es contraposa a Barbària. Des del segle VI, perd la connotació política i només conserva el seu contingut lingüístic i cultural.

Tenint en compte les estructures lingüístiques antigues, el centre de la Romània, se situa a la península Itàlica. Des d'èpoques primitives, Sardenya, Sicília, la part sud de la Itàlia i el nord del continent africà presentaven arcaismes sui generis en el seu sistema vocàlic, d'altra banda, el sud de la Itàlia, la Dalmàcia i la Dàcia, mantenien una estreta afinitat lingüística. Tot este conglomerat geogràfic constituïa la llatinitat oriental.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
La Itàlia centre-septentrional, Còrsega i tot l'occident llatinitzat constituïen un bloc més o menys homogeni, era , el més poblat i ric i, per tant, la seua influència es deixava sentir, era la llatinitat occidental. Este primitiu repartiment es voria profundament alterat davant la pèrdua de prestigi de les ciutats. Les províncies d'occident anaven a imposar les seues peculiaritats i la seua cultura. La Gàl·lia, estratègicament situada entre la Itàlia, la Hispània, Britània i la Germània, serà, a partir dels Cèsars, un centre de irradiacions innovadores.
4

Actualment, la Romània queda reestructurada en dos grans blocs, la Romània Occidental i la Romània Oriental. Es distingixen diverses subdivisions que segons criteris històrics, o bé amb criteris geogràfics i etnolingüístics, coincidixen aproximadament amb les antigues províncies romanes: la Iberoromània, la Gal·loromània, la Retoromània, la Italoromània i la Dacoromània. Es pot afirmar que cap al segle VIII estaven ja prefigurades la majoria de les actuals llengües romàniques, que van evolucionar, es van diferenciar unes de les altres, fins a quedar finalment constituïdes.

El territori de la Romània no és compacte, entre els romanços dacis i la resta de la Romania, hi ha discontinuïtat, encara que també n'hi ha entre estos. A això s'afegixen diverses zones al·lòctones dins el seu territori, com l'èuscar al voltant del golf de Biscaia, l'alemany i l'hongarés a la Dacoromània, el grec i l'albanés a la Italoromània o el bretó a la Gal·loromània... que constituïxen interrupcions de continuïtat territorial romanç. Tampoc hi ha coincidència perfecta entre les àrees de les grans agrupacions de romanços i les fronteres político-administratives: el francés no coincidix amb les fronteres de la República Francesa, ni l'italià d'Itàlia, ni el romanés de la República de Romania, ni el castellà del Regne d'Espanya...

Als segles XIII-IX, el procés de formació dels romanços es pot considerar acabat i el llatí i les llengües del substrat ja no són els seus únics elements constitutius. No es pot parlar d'unes llengües romàniques definitivament constituïdes sense tindre en compte un tercer element: el superestrat, és a dir, els idiomes dels grans pobles bàrbars -d'origen germànic a Occident i

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
eslau a Orient- que van envair l'Imperi en els primers segles de l'Edat Mitjana. A les les influències estrangeres ulteriors -de menor importànciase les anomena adstrat. Les llengües romàniques, mostren este origen especialment en el seu lèxic fonamental i en les seues estructures morfosintàctiques: així, el romanés, tot i que posseïx un lèxic majoritàriament no llatí, és una llengua romànica, per la seua estructura gramatical i el seu vocabulari bàsic, i el francés, encara que és la llengua romànica fonèticament més allunyada del llatí, la gran majoria del seu vocabulari és llatí.
5

Els principals criteris en què es fonamenta la divisió de la Romània, són de caràcter fonètic i, sobretot, morfològic:

1) La consonant final -s com formant gramatical del plural dels noms i de la segona persona del verb, que constituïx un tret específic dels romanços occidentals, mentre que en els orientals, el plural masculí i la segona persona del verb es forma amb l'ajuda del formant -i, i el plural femení amb ajuda del formant -i ... L'oest va ser fidel al manteniment; l'est, la va perdre totalment: portugués, sogro/sogros, casa/casas, lobo/lobos, (tu) entras; asturià, suegru/suegros, casa/cases, llobu/llobos, (tu) entres; castellà, suegro/suegros, casa/casas, lobo/lobos, (tu) entras; aragonés, suegro/suegros, casa/casas, lupo/lupos, (tu) entras; català, sogre/sogres, casa/cases, llop/llops, (tu) entres; occità, bèupair/bèupais, casa/casas, lop/lops, (tu) entras. Però en italià, suocero/suoceri, casa/case, lupo/lupi, (tu) entri i en romanés, socro/socri, casa/case, lupu/lupi, (tu) entri...

2) la diferenciació en el tractament de les oclusives sordes intervocàliques, ja que l'oest les va sonoritzar o les va fer desaparéixer en determinades condicions, mentre que a l'est, en línies generals, les va mantindre: del llatí AMIC, es sonoritzar a amiga en occident i es va mantindre amica a orient.

Estes innovacions van prefigurar l'actual Romania Occidental, ara bé, esta parcel·la de la llatinitat estava ja escindida en dos grans grups, fins i

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
tot des de l'època dels Cèsars. Un primer nucli va estar constituït per la Gàl·lia Narbonense -és a dir, el sud de la Gàl·lia-, a part l'Aquitània, i la Iberoromània. En esta gran zona es van forjar els romanços d'oc, l'asturlleonés, l'aragonés, el gallec-portugués i el català. El segon gran nucli va tindre com a centre a la Gàl·lia Lugdunense i abasta el nord i el centre de la Gàl·lia i el nord de la Itàlia, és la zona ocupada pels romanços d'oïl, els romanços francoprovençal, rètics i gal·loitàics. No existien uns límits fixos entre els dos grans nuclis, la frontera corria al sud del Lòira, precisament pels dominis actuals del francoprovençal.
6

La Romània Oriental, tenia per centre a la Itàlia -excepte la vall del Po-, els límits entre els dos grans grups lingüístics, occidental i oriental, comprenen des de La Spezia, al mar de la Ligúria, fins a Rímini, a l'Adriàtic, frontera pràcticament invariable des de llavors. Dins de la Romània Oriental es pot advertir, i ja des d'antic, una bipartició. El centre i sud de la Itàlia, afeblix les consonants sordes intervocàliques, sense que deixen de ser sordes, a la Pul·la, la Dalmàcia i la Dàcia, dominis dels romanços dàlmates i dacis, no es va produir cap debilitament. Per la seua banda, Sardenya, domini del romanç sard, manté una postura molt particular, a cavall entre la Romània Occidental i l'Oriental, semblaria lògic formar un tercer món, la Romania Central, si bé la conservació de la -s final en els plurals l'inclina lleugerament cap a occident.

Generalment s'anomena Romània vella als antics territoris de l'antic Imperi Romà on encara es conserva qualsevol parlar romànic, mentre que la Romania nova seria, allí on es parla alguna llengua romànica duta en temps moderns pels europeus, com per eixemple diverses regions d'Amèrica, Àsia o Àfrica. La Romània perduda seria els territoris on es va parlar el llatí en temps romans, però que posteriorment es va perdre, seria el cas del nord d'Àfrica o les illes Britàniques.

Les transformacions del llatí clàssic
Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
Els termes romà i Romània, procedixen de l'adjectiu llatí ROMANUS, ja que es considerava que els seus parlants utilitzaven una llengua presa de la dels romans, per oposició a altres llengües presents en els territoris de l'antic Imperi. El primer escrit en què es troba el terme romà, d'una forma o una altra, referit a una llengua romànica es remunta al concili de Tours, l'any 813. És a partir d'este concili que es considera que la llengua vulgar es distingix del llatí, i es designada com una llengua a banda. Es tracta d'una forma de romanç gal·loromànic, que rep el nom de rustica romana lingua o roman.
7

Modificacions fonètiques
A propòsit del llatí vulgar, cal ressenyar que els romans vivien en situació de diglòssia: la llengua de cada dia no era el llatí clàssic, el llatí dels textos literaris osermo urbanus (el "discurs urbà", és a dir, refinat) es trobava estancat per la gramàtica, sinó una forma distinta encara que pròxima, en un procés de desenvolupament més lliure, el sermo plebeius ('"discurs plebeu"). Pareix que el llatí clàssic no es limitava a un ocupació llibresca, sinó que el parlaven les classes socials elevades, mentre que el sermo plebeius era la llengua del poble pla, els comerciants i els soldats. Sense possibilitat d'accedir a l'estatus de llengua literària, el llatí vulgar ens és conegut sobretot per la fonètica històrica, citacions i crítiques pronunciades pels parlants d'un llatí literari, així com per nombroses inscripcions, registres, comptes i altres textos corrents.

Entre els textos que van censurar les formes jutjades decadents i errònies, cal destacar l'Appendix Probi, una espècie de compilació "d'errors freqüents" recopilats per un cert Probus que data del segle III. Són estes formes, i no els seus equivalents en llatí clàssic, les que es troben en l'origen de les paraules utilitzades en les llengües romàniques.

Canvis en el sistema nominal
Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
La caiguda de la /m/ final, consonant que es troba sovint en la flexió, crea llavors una ambigüitat: Romam es pronuncia com Roma, no es pot saber si el terme està en nominatiu, en acusatiu o en ablatiu. Així, les llengües romàniques han d'utilitzar preposicions per a evitar tal ambigüitat. Abans de dir Roma sum per "estic a Roma" o Roma(m) eo per "vaig a Roma", va caldre expressar estes dos frases persum in Roma i eo ad Roma. En este aspecte, convé recordar que si ja, en llatí clàssic, des de l'època imperial, la /m/ al final de paraula s'ometia, Roma sum iRoma(m) eo no podien ser confoses: en l'ablatiu (Roma sum), la /a/ final és llarga; no obstant això és breu en acusatiu: així es pronunciava /rōmā/ per al primer, /rōmă/ per al segon. El llatí vulgar, això no obstant, no utilitza més el sistema de quantitats vocàliques: les dos formes són un poc ambigües.
8

En un mateix moviment, els adverbis i les preposicions simples són a voltes reforçades: davant de, "abans", ja no basta; cal posar ab+ante de en vulgar per a explicar el català abans, el francés avant i l'occità abans, o bé in ante de per al romanés înainte, l'asturlleonés enantes, castellà antes...; igualment avec(francés) prové de apud+hoc, dins de de intus... El cas límit pareix aconseguit amb el francés aujourd'hui, noció que es deia simplement hodie en llatí clàssic. El terme francés s'analitza en à+le+jour+de+hui, on hui ve de hodie (que es troba en català, avui o hui, en occità, uèi, en castellà hoy, en italià, oggi, en romanx, hoz o en portugués hoje). El compost aglutinat resultant és, en conseqüència, redundant, ja que significa terme a terme: "al dia de hui" (en francés au jour d'aujourd'hui). Certes llengües conservadores, mentrestant, han mantingut adverbis i preposicions simples: el castellà con i el romanés cu vénen de cum, igualment que l'en català o l'în romanés són heretats d'in. Es veu també este fenomen amb els termes simples heretats de hodie. De llengua flexional a la sintaxi àgil (l'orde dels termes no compta enormement per al sentit sinó principalment per a l'estil i l'èmfasi), el llatí vulgar va arribar a ser un conjunt de llengües, que utilitzaven moltes preposicions, en les quals l'orde dels termes és fix: si és possible dir en llatí Petrus Paulum amat o amat Petrus Paulumo Paulum Petrus amat o encara amat Paulum Petrus per a voler dir que "Pere ama a

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
Pau", açò no és possible en les llengües romàniques, que han abandonat
més o menys ràpidament les declinacions; així, en català "Pere vol a Pau" i "Pau vol a Pere" tenen un sentit oposat, només l'orde dels termes indiquen qui és subjecte i qui és objecte. Quan les llengües romàniques van mantindre un sistema de declinacions, este s'ha simplificat i es limita a aquells casos (a excepció del romanés): el que ocorre en antic francés i en antic occità, que no en posseïxen més que dos, el cas subjecte (heretat del nominatiu) i el cas objecte (provinent de l'acusatiu), per a tot el que no siga subjecte. En francés, quasi sempre, el cas subjecte va desaparéixer; els noms actuals heretats del francés antic són llavors tots de l'antic cas objecte i, per tant, d'antics acusatius.
9

El romanés, no obstant això, conserva un sistema flexional que exercix amb tres casos sincrètics: cas directe (nominatiu + acusatiu), cas oblic (genitiu + datiu) i vocatiu. Estos casos es distingixen principalment quan el nom està marcat per l'article definit. En cas contrari, tenen tendència a ser confosos.

Altres punts mereixen ser assenyalats: Primer, excloent el romanés, els tres gèneres, masculí, femení i neutre, són reduïts a dos per l'eliminació del neutre; així, el terme llatí FOLIA, nominatiu i acusatiu neutre plural de FOLIUM, "fulla", és reinterpretat com un femení: És el cas, per exemple, en català, on es torna fulla, també en francés amb la forma feuille, en castellà hoja, en asturlleonés fueya, en aragonés fuella, en italià foglia, romanx föglia, portugués folha, occità fuèlha... tots termes femenins (però presentant curiositats com el català full en masculí). A més, les llengües romàniques van desenvolupar un sistema d'articles determinats, desconeguts en llatí clàssic. Així, en català, el i la provenen respectivament dels pronoms i adjectius demostratius ILLE i ILLA; igualment en italià per a il i la (així com el < ILLUM), en francés per a le i la dels demostratius ILLUM i ILLA respectivament. El romanés es distingix per ser l'única llengua romànica en la qual l'article va posposat: om, "home", om-ul, "l'home". Els articles indeterminats, per la seua banda, provenen simplement del numeral unus, una (i unum en el neutre), que, en llatí, haurien pogut servir amb este ús.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
10

Finalment, el sistema de l'adjectiu és revisat: mentre que els graus d'intensitat eren marcats per sufixos, els romanços no se servien més que d'un adverbi davant de l'adjectiu simple, ja sigui MAGIS (que va esdevenir en més en català, mai en occità i en romanés, mais en portugués, más en asturlleonés, aragonés i castellà...) ja siga PLUS (più en italià, plus en francès, plu en romanx...): Així, per a dir més gran (comparatiu de superioritat) en llatí clàssic era suficient GRANDIOR; en català fa falta més gran, en italià più grande, en portugués mais grande, en aragonés mas gran, en castellà más grande... Igualment, el superlatiu absolut el més gran es deia GRANDISSIMUS en llatí clàssic, però el més gran, il più grande, o mais grande, o mas gran, el más

grande...

Canvis en el sistema verbal
Les conjugacions llatines es van modificar profundament, principalment per la creació de temps compostos: així el nostre he cantat, francés j'ai chanté, occitàai cantat, aragonés he cantau/cantato, castellà he cantado vénen d'un habeo cantatu(m) vulgar, que no existix en llatí clàssic. L'ús de verbs auxiliars ser i haver, és notable: el llatí ja usava ser en la seua conjugació, però no de forma tan sistemàtica com en les llengües romàniques que han generalitzat el seu ús per a crear un joc complet de formes compostes responent a les formes simples. Generalment les formes compostes marquen l'aspecte finalitzat de l'acció. Un mode nou apareix, el condicional, construït a partir de l'infinitiu (a voltes modificat) seguit de les desinències de l'imperfecte: viure + ia dóna viuria en català, així vivrais en francés, viuriá en occità, viviría en castellà. A notar algunes de les modificacions de l'arrel: haver + ia > hauria i no haveria. De la mateixa manera, el futur clàssic és abandonat per una formació comparable a la del condicional, és a dir, l'infinitiu seguit del verb haver-hi (o precedit, com en el cas sard): així CANTARA HABEO ("jo he de cantar") dóna cantaré en català i castellà,cantarai en occità, chanterai en francés, cantarei en portugués...

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
11

La forma passiva s'elimina a favor d'un sistema compost que ja existia en llatí (CANTATUR, "és cantat", en llatí clàssic es convertix en EST CANTATUS, que en llatí clàssic significa "ha sigut cantat").

Canvis en el lèxic
El llatí vulgar i el llatí clàssic no diferien només en aspectes fonològics i fonètics, sinó que també pel lèxic; els romanços, de fet, no usen més que en proporció variable el vocabulari clàssic. Sovint es retenen termes populars, eliminant els propis de la llengua més culta. Algunes paraules llatines han desaparegut completament i han sigut reemplaçades pel seu equivalent popular: cavall, EQUUS en llatí clàssic, però CABALLUS ("rossí"; paraula, potser, d'origen celta) en llatí vulgar. La paraula es troba en totes les llengües romàniques: cheval en francés,caval en occità, cavall en català, cal en romanès, cavallo en italià, chavagl en romanx, caballu en asturlleonés... D'altra banda, si certs termes clàssics han desaparegut, no sempre han sigut reemplaçats necessàriament per la mateixa paraula en llatí vulgar. El terme culte per a "parlar" és LOQUI en llatí clàssic, substituït per: PARABOLARE (paraula presa de la litúrgia cristiana i d'origen grec; literalment "parlar amb paràboles"): català i occità parlar, francés parler, italià parlare...; FALABULARE (literalment: "fabular"): castellà hablar, portugués i asturlleonés falar, sard faedhàre... Finalment, alguns romanços van continuar utilitzant les formes clàssiques, mentre que altres anomenades menys "conservadores", es van servir de les formes vulgars. L'exemple emprat tradicionalment és el del verb "menjar": llatí clàssic EDERE: es troba en forma composta i per tant menys "noble" en castellà, asturlleonés i portugués comer (de COMEDERE); llatí vulgar MANDUCARE (literalment "mastegar"): en aragonés minchar, francés manger, occità manjar, italià mangiare, català menjar, o en romanés mâncar...

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés

Els romanços històrics
Els parlars romànics que apareixen com a resultat de l'evolució -o fragmentació- del llatí, s'anomenen romanços. Els romanços apareguts in situ en un territori concret, se'ls anomena constitutius, els que han sigut trasplantats procedents de l'àrea d'un dialecte constitutiu, és a dir, que la seua àrea és una zona d'expansió d'este, s'anomena dialectes o romanços consecutius. Romanços constitutius serien tots el occitans o els italians, mentre que consecutius serien els dialectes meridionals de les llengües de la Península Ibèrica formats durant l'Edat Mitjana; els parlars portuguesos, andalusos, murcians, balears o valencians... Es consideren romanços o dialectes històrics, aquells que solen quedar fora de l'agrupació dels nou -o dels dotze-, per motius de pes lingüístic normalment bastant discutit-, que no van aconseguir un estat de normalització ple enfront de la resta dels grups de romanços llatins, que sí han creat una normativa estàndar i tenen una abundant literatura. Seria el cas del gascó -que sense negar la seua especifitat, amb ampli consens filològic s'agruparia amb la resta dels romanços occitants-; l'asturlleonés (amb divisió d'opinions, encara que sembla majoritària l'especifitat front al castellà); l'aragonés (seria el mateix cas que l'asturlleonés) el francoprovençal (consens majoritari de diferenciació amb el grup d'oïl), el furlà (té una gramàtica diferent a la impartida a Suïssa per als romaços romanxs...) i modernament els romanços valacs del sud de la serralada dels Balcans.

12

Realment en un sentit ampli, serien històrics, tots els romanços de cada grup, que no s'han pres com a model de llengua estàndar.

1. Grup iberoromànic

bloc occidental
Romanç constitutiu galaicoportugués.

bloc central

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
Romanços constitutius asturians. Romanç castellà constitutiu de Castella la Vella. Romanços constitutius aragonesos.
13

bloc oriental
Romanços constitutius catalans del nord-est de Catalunya.

2. Grup gal·loromànic

bloc meridional
Romanços d'òc: llenguadocià, llemosí, alvernés, provençal, provençal alpí i gascó.

bloc septentrional
Romanços francoprovençals. Romanços d'oïl: való, picard, normand, gal·ló, orleanés xampanyés, lorenés, franc-comtés, borgonyó, berrinxó-borbonés, poiteví i santongés.

3. Grup itàloromànic septentrional

bloc reto-romànic
Romanços de l'antiga Rètia: romanx, ladí i furlà.

bloc galo-itàlic
Romanços gal·lo-itàlics: piemontés, vènet i lombard.

ligur,

emilià-romanyol,

4. Grup itàloromànic meridional

bloc itàlic central
Romanços itàlics centrals: toscà,

cors,

marqués,

umbrés,

marquesà i romanesc.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
bloc itàlic meridional
Romanços itàlics meridionals: napolità, abrucés, pulià, molisà, lucà, silà, calabrés, salentí i sicilià.
14

5. Grup sard Romanços sards: logudorés, nuorés i campidanés.

6. Grup dacoromànic daco-romànics: moldau, meglenoromanés i aromanés. Romanços

valac,

transilvà,

istrioromanés,

Les llengües romàniques
No hi ha cap criteri precís i únic que puga permetre delimitar exactament la diferència entre romanç històric i llengua romànica, ja que una llengua pot estar determinada per criteris pròpiament lingüístics o també per elements d'ordre diferent: factors històrics, culturals, literaris i sobre tot, polítics.

No obstant això, és innegable que hi ha llengües romàniques definides, cadascuna d'elles per un conjunt de caràcters que li són propis, però, si volguerem cenyir-nos a un estricte punt de vista lingüístic, no trobaríem més que romanços, diversament tractats favorable o desfavorablement pel destí dels homes que els parlen o que els han parlat.

llatí

portug castel catal occit franc roma itali roman sard ués là à à és nx à és alto alt aut haut aut altu alto înalt

áltu(m) alto

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
arbore/ árbor(e arbr alber árvore árbol arbre arbre pumer àrvure pom/co m) e o pac áuru(m) ouro brácchiu( braço m) cǽlu(m) céu cláve(m) chave díe(m) dia oro or aur or aur òro oro aur
15

brazo braç braç bras cielo cel ceu ciel clau clef jorn jour

bratsc bracc bràtzu bra h io tschiel chelu cielo cer clav di jàe díe chiav cheie e giorn zi o

llave clau día dia

dígitu(m dedo ) dúōs

dedo dit

det doigt det

dídu o pòddig dito deget he

dois/dua dos s

doi/dou dos/d dus- dúos/ dos deux due ues duas duas ă ómine uom om o

hómo o hombr hom hómine( homem home òme um e me m) líbru(m) livro lūna(m) lua mānu(m mão ) nígru(m) preto/ negro libro llibre libre livre

cudesc líberu libro carte h luna lună man mână o

luna lluna luna lune luna lúna mano mà negro negre nieve neu noche nit man main maun mànu negr noir e nair

niéddu nero negru níe neve nea / zăpadă

níve(m) neve nócte(m) noite

nèu neige naiv nuèc nuit h

nogt note

notte noapte

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
péctu(m) peito quī quem / quem pecho pit quien qui jugo tres suc tres pitra poitri pèz u ne qua qui u suc jus che suc pétus petto piept kie/ kini chi cine
16

súcu(m) suco trēs três

sutzu succo suc tres unu tre trei

tres trois trais un un in

ūnu(m) um

un/un un o

uno unu

vácca(m vaca ) vétulu(m velho )

mucc a/ vaca vaca vaca vache vatga baca vacă vacc a viejo vell vièlh vieux vegl bètzu vecch vechi/ io bătrân

Els romanços s'agrupen -a grans trets- entre nou i dotze grups i les llengües romàniques són l'elaboració artificial i planificada per a dotar a cada grup, d'un model de llengua cult, unitari per als usos escrits formals. El què entenem per llengües romàniques, és un conjunt d'estàndars que s'han creat, a partir d'un romanç de cada grup o una koiné nova amb aportacions de tots els romanços del mateix grup. Per tant, solen conviure els romanços històrics amb la llengua estàndar, normalment en una situació de diglòssia, si no han desaparegut ja per la influència niveladora de la norma culta. Cal notar que l'elecció d'un estos dialectes com a llengua culta sol obeïr a raons polítiques. La llista tradicional i més acceptada de les llengües romàniques seria la següent:

1. Grup iberoromànic bloc occidental Romanç constitutiu galaicoportugués: portugués i gallec bloc central

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
Romanços constitutius asturians: asturlleonés Romanç castellà constitutiu de Castella la Vella: castellà Romanços constitutius aragonesos: aragonés bloc oriental Romanços constitutius catalans del nord-est de Catalunya: català
17

2. Grup gal·loromànic bloc meridional Romanços d'òc (llenguadocià, llemosí, alvernés, provençal, provençal alpí i gascó):occità bloc septentrional Romanços francoprovençals: francoprovençal Romanços d'oïl (való, picard, normand, gal·ló, orleanés xampanyés, lorenés, franc-comtés, borgonyó, berrinxó-borbonés, poiteví i santongés): francés

3. Grup itàloromànic septentrional bloc reto-romànic Romanços de l'antiga Rètia (romanx, ladí i furlà): reto-romànic bloc galo-itàlic Romanços gal·lo-itàlics (piemontés, ligur, emilià-romanyol, vènet i lombard).

4. Grup itàloromànic meridional bloc itàlic central

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
Romanços itàlics centrals (toscà, cors, marqués, umbrés, marquesà i romanesc):italià. bloc itàlic meridional Romanços itàlics meridionals (napolità, abrucés, pulià, molisà, lucà, silà, calabrés, salentí i sicilià).
18

5. Grup sard Romanços sards (logudorés, nuorés i campidanés): sard.

6. Grup dacoromànic Romanços daco-romànics (moldau, valac, transilvà, istrioromanés, meglenoromanés i aromanés): romanés.

La Iberoromània
La Iberoromània, és el territori romanitzat de la Península Ibèrica i des d'on sorgix, a partir de l'any 500 -a l'antic regne visigot-, la diversitat romanç resultat de la dialectització del llatí hispànic. La posterior invasió musulmana, suposarà una reorganització lingüístico-territorial nova, de la qual, en derivarà l'actual. Lingüísticament, es dividix en tres blocs, tenint com a base la diftongació espontània de les vocals tòniques llatines E, O breus:

OCCIDENTAL llatí gallecportugués

CENTRAL

ORIENTAL

asturià castellà aragonés català fierru hierro tiempu tiempo fierro ferro

FERRUM ferro TEMPO tempo

tiempo temps

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
FOCU fogo fuéu fuego fuego viello cielo chelo siet foc vell cel gel set
19

VETULUM velho/vello CAELUM céu/ceo GELUM SEPTE gelo sete

vieyu viejo cielu xelu siete cielo hielo siete

A part del territori geogràfic i la història comuna, les llengües iberoromàniques, compartixen substrat (eusquèric, iber, tartesi, púnic, grec, celta i celtiber) i superstrat (germànic i àrab). A més, el romanç que es parlava pels hispanoromans atrapats en Al Àndalus -el mossàrab-, va exercir importants influències sobre els dialectes consecutius meridionals de les llengües iberoromàniques.

LLATÍ clàssic

BLOCOCCIDENTAL BLOC CENTRAL gallecasturlleoné portugué castellà aragonés s s bocexar ferver comer costazu mieu bosteza badallar r hervir comer bullir minchar

popular

BOSCITAR BATACULAR bocejar E E FERVERE BULLIRE ferver

COMEDER MANDUCAR comer E E HUMERU SPATULA METU COR PAVORE costazu medo

hombro huembro miedo miedo

CORATIONE coração corazón

corazón corazón

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
CROCU AMARELLU amarelo mariellu amarill amariell o o mañan maitín a nariz nada naso cosa/res
20

MATUTINU MANEANA NASU RES (NATA) NARICAE

manha nariz

mañana ñariz nada

RES (NATA) nada

AD AD MINUTU a miudo de cutiu SUBINDE

a a sobén/ menudo a ormino

LLATÍ

BLOC ORIENTAL

GAL·LOROMÀNIA francoprovenç francés al bâiller bouilli r mange r épaule peur coeur jaune

clàssic

popular

català occità

BOSCITAR BATACULAR badalla badalha bâlyér E E r r FERVERE BULLIRE bullir borir bolyir

COMEDER MANDUCAR menjar manjar mengiér E E HUMERU SPATULA METU COR CROCU PAVORE espatla espatla èpâla por paur còr jaune pouer côr jôno

CORATIONE cor AMARELLU groc

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
MATUTIN MANEANA U NASU RES (NATA) NARICAE matí nas maitin matin nas res nâs ren matin nez rien souven t
21

RES (NATA) res

AD AD MINUTU a sovint a sovent sovent SUBINDE

És important assenyalar que els processos polítics de formació dels estats i regnes de la Península Ibèrica va ser fonamental per al desenvolupament de les llengües. Així, la formació de Portugal com a regne independent va permetre la separació política i l'aïllament als dos costats del Miño del romanç gallec-portugués. A Portugal es va codificar seguint les evolucions meridionals de la llengua condicionades pel substrat mossàrab, mentre que a Galícia, la codificació va ser molt tardana i baix les influències del castellà. D'altra banda, la creació d'un fort estat centrat en Castella, va possibilitar que el castellà es convertira en la llengua prestigiosa també del posterior regne d'Espanya, amb el nom d'espanyol, envaint i desplaçant els àmbits d'ús de l'aragonés i l'asturlleonés.

llatí

portugués astu castell arag catal occit francopro franc /gallec rià à onés à à vençal és altu alto alto alt aut hôt haut arbr e or bras

áltu(m) alto

árbor(e árvore/ár árbo arbr árbol árbol arbre âbro m) bore l e áuru(m ouro ) oru oro oro or aur or

brácchi braço/bra braz brazo brazo braç braç brès u(m) zo u

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
cǽlu(m céu/ceo ) cláve( chave m) díe(m) dia/día dígitu( dedo m) dúōs cielu cielo cielo cel ceu cièl ciel clé jour doigt
22

llav llave clau clau clau cllâf e día día dia dia/j jorn jorn orn det dêgt

deu dedo dito dit

dois/duas dos dos

dos/d dos/d dos/d doux/dov deux uas ues uas es hom me livre lune main noir neig e nuit

hómine homem/ho hom hombr homb hom òme homo (m) me e e re e líbru(m llibr livro/libro libro libro llibre libre lévro ) u lūna(m lua/lúa ) llun luna a luna lluna luna lena man man

mānu( man mão/man mano man mà m) o

nígru( preto/neg prie negr negr negro negro nêr m) ro tu e e níve(m neve ) nócte( noite m) péctu( peito m) quī ñeve nieve nieu neu nèu nê nuec noche nueit nit he pech pieit pecho pit u o qui nuèc nuet h pèch

pouetren poitr a ine qui

/ quem/que quie quien qui

quau qui

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
quem n n suc jus jus lettr es liber té meill eur vach es vieu x
23

súcu(m suco/sumo zum jugo/z suco suc ) /zume e umo lĭttĕra lletra

lletr lletre letra letras letras lètras es s s

libertāt llibe libert libert lliber liber liberdade libertât e(m) rtá ad at tat tat melior melhor vácca( vacas m·pl) mey millo millo melh mejor mèlyor or r r or vaq vaqu vacas vacas vacas vaches ues es

vétulu( velho/vell viey viejo viello vell vièlh vielyo m) o u

Els inicis gal·loromànics del català, l'existència i la trajectoria políticoterritorial posterior del regne d'Aragó -amb uns interessos més centrats en els seus territoris peninsulars-, la seua independència fins al segle XV i formalment independent fins a 1714, va permetre el desenvolupament del català separat de la llengua occitana.

Les fronteres polítiques tanquen i aïllen, en conseqüència, les llengües romàniques peninsulars que queden dins dels territoris del regne d'Espanya, de Portugal o de França, han estat exposades a un intens procés d'hispanització, portuguesitzacióo afrancesament. Així, a banda dels barbarismes, corrents en l'ús de la llengua popular -i alguns acceptats als estàndars-, totes les noves construccions lingüístiques i els neologismes, es calquen de la forma espanyola, portuguesa o francesa.

D'esta manera, el gallec presenta un alt grau d'hispanització, i la llengua popular ha estat fortament influïda i alterada lingüísticament pel

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
castellà. En la seua estandardització contemporània, no s'ha posat fre a estes influències, sinó que han sigut acceptades i incorporades a la llengua estàndar (són castellanismes calcats i acceptats en la llengua estàndar: coche, bolígrafo, tumbona, parella de feito, apartado de correos, ordenador, piso-piloto, póster, ventá, gafas, folga, lavadora, autobús, xabón, luns, xoves, xaula, hache, berenxena, perexil, xamón, suxerencia, reflexar...); el portugués en canvi, no ha tingut cap contacte ni cap interferència lingüística al·lòfona que haja posat en perill la seua estructura, i manté l'evolució i els elements propis (carro, caneta, espreguiçadeira, sociedade de fato, caixa postal, computador, apartamento decorado, cartaz, janela, óculos, greve -del francés grève, máquina de lavar roupa, autocarro, sabão, segunda-feira, quinta-feira, gaiola, agá, beringela, salsa, presunto, sugestão, refletir...).
24

El català, d'inicis clarament gal·loromànics, actualment, la seua hispanització també està bastant marcada en territori espanyol, tant en la llengua literària -la majoria dels neologismes es calquen de les formes castellanes (cotxe, bolígraf, tumbona, bandera, parella de fet, apartat de correus, ordinador, autopista, alcalde, ajuntament, regidor, hisenda, entresol, pis pilot, bombeta elèctrica...)-, com en la llengua popular (amb un amplíssim ventall de barbarismes). En canvi, en territori francés, actua la pressió de la llengua francesa i el català, presenta uns neologismes diferents al de l'altra banda de la frontera: vutura front a cotxe,comuna front a ajuntament, cahiet front a llibreta, craion front a llàpis, assietafront a plat, usina front a fàbrica, ruta front a carretera...

Mentre l'occità parlat a França, acusen la influència del francés, els parlars occitans de la Vall d'Aran, presenten una catalanització important i una creixent interferència lingüística del castellà estàndar, patent sobretot en el lèxic (laborau, empresa, oficina, coche...).

L'aragonés i l'asturlleonés, han estat desplaçats i neutralitzats secularment, i considerats oficialment fins fa ben poc, com a formes dialectals de la llengua espanyola. La seua hispanització a nivell popular afecta a tots els aspectes de la llengua, d'una manera aclaparadora,

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
mentre que els seus estàndars procuren, en la mesura del possible, posar quota als barbarismes.
25

Taula de l'evolució del llatí a la Iberoromània

Bloc occidental llatí

Bloc central

Bloc oriental aragoné català s

gallec i asturlle castellà portugués onés

Difton gació de Ŏ i
Ĕ

PŎRT A(M)

[pw'ert ['pɔrta]['p a] ɔ orta] [pw'ort a] puerta, puorta [gw'eju ]

[pw'ert [pw'erta a] ] [pw'art a]

['pɔrta][' ɔ pɔrtɛ]['p ɔ ɛ ɔrtɔ] ɔ

Grafia porta

puerta

puerta

porta

ŎCUL

['ɔʎ ɔʎu] ɔʎ ['oʎo] ʎ

U(M)

[gw'et ʃu] [gw'ots u][gw'o ju]

['oχo] χ ['oḥo]

[gw'eʎo ʎ ][gw'aʎ ʎ o]

['uʎ] ʎ ['uj]

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
Grafia olho/ollo güeyu, güoyu ojo uello ull
26

TĔRR A(M)

['tɛRa] ɛ ['teRa]

[tj'eRa] [tj'eRa]

[tj'eRa]

['tɛRa] ɛ

[tj'aRa] ['tɛRɛ] ɛ ɛ tierra terra

Grafia terra F- (en posici ó inicial )

tierra

tierra

[fa'er] [fa'θer] θ FACĔ RE [fa'zer] [fa'ser]

[a'θer] θ

[fa'θer [a'ser] θ ] θ [fa'θer [ḥa'θer θ ] e] faer, facer

[fa'θer θ ] [fa'ser] ['fer]

[fer]

Grafia

fazer/face r ['fɛRu] ɛ

hacer

facer/fe r

fer

FĔRR U(M)

['feRo] ['feRu]

[fj'eRu]

[j'eRo][' ʝeRo]

[fj'eRo] [fj'aRo]

['fɛRu]['f ɛ ɛRo]

Grafia ferro L- (en

fierru

hierro

fierro

ferro

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
posici ó inicial ) ['juna] ['lua] ['tsuna ] lluna ['jobu] ['t ʃobu] ['tsobu] llobu lobo lupo/lop llop ['lupo] ['lobo] ['ʎop] ʎ ['ʎop] ʎ ['luna] ['luna] ['ʎuna] ʎ luna
27

LŬNA (M)

['ʎuna][' ʎ ʎunɛ] ɛ

Grafia lua/lúa

luna

lluna

['lɔbu] ɔ LŬPU( ['lobo] M) ['lobu]

Grafia lobo N- (en posici ó inicial ) NATIV [na'tal] ITĀTE [na'dal] (M) natal/nad al

[nabi'd [nabi'da [nabi'd a][ɲabi ][nabi'd a][nabi' [na'dal] ɲ dat] 'da] aθ] θ

Grafia

navidá

navidad

navidat

nadal

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
['nɛvə] ɛ NÍVE( M) ['nɛbe] ɛ ['nebe] Grafia neve Palat alitza ció de PL-, CL-, FL['ʃaw] ʃ PLĀN U(M) ['tʃaŋ] ʃ ['tʃao] ʃ ['tʃaw] ʃ Grafia chão/chan ['janu] ['tsanu ] ['ʎano] ʎ ['tsano] llanu ['ʎabe] ʎ ['t ʃabe] ['tsabe] llave llave clau clau ['ʎabe] ʎ ['ʝabe] ʝ ['klaw] ['kʎaw] ʎ ['klaw] ['kʎaw] ʎ llano plan pla ['ʎano] ʎ ['ʝano] ʝ ['plan] ['pʎan] ʎ ['pla] ['pʎa] ʎ [nj'ebe ] [ɲj'ebe] ɲ nieve nieve nieu neu
28

[nj'ebe]

[nj'ew]

['new]

['ʃavə] ʃ CLĀV E(M) ['ʃave] ʃ ['tʃabe] ʃ

Grafia chave

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
['jama] FLĂM MA(M ) ['ʃama] ʃ ['tʃama] ʃ ['t ʃama] ['tsáma ] llama ['ʎama] ʎ ['ʝama] ʝ
29

['flama ] ['fʎama ʎ ]

['flama] ['fʎama] ʎ

Grafia chama Difton gs decrei xents ['kowza] CAUS A(M) ['koza] ['kowsa] ['kojsa] cousa/cois a [fɛ'Rajru] ɛ FERR ARĬU( M) [fe'Rejro] [fe'Rejru] [fi'Rejru] Grafia ferreiro Palat

llama

flama

flama

['kosa] ['kowsa ['kosa] ] ['kosa]

['kɔza][' ɔ kɔzɛ] ɔ ɛ

Grafia

cosa

cosa

cosa

cosa

[fe'Rer u] [fe'Rejr u]

[e'Rero]

[fe'Rero ][fe'Rer [fe'Rer] ]

ferreru

herrero

ferrero

ferrer

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
alitza ció de -CT- i -LT['fɐjtu] ɐ FĂCT U(M) ['fejto] ['fejtu]
30

['fetʃu] ʃ ['fejtu]

['etʃo] ʃ

['fejto]

['fet]

Grafia feito

fechu, feitu [nw'et ʃe] [nw'ejt e]

hecho

feito

fet

NŎCT E(M)

['nojtə] ['nojte]

['notʃe] ʃ

[nw'ej] [nw'e]

['nit]

Grafia noite

nueche, noche nueite ['mut ʃu] ['mwjtu ] muchu, mueitu

nueit

nit

['mujtu] MŬLT U(M) ['mujto] ['muto] ['mojto] muito/moi to

['mutʃo] ʃ

['mujto] ['molt] ['muj] ['mol]

Grafia

mucho

muito

molt

AUSC ULTĀ

[eskoj'tar] [eskwej [esku'

[eskwej' [eskol'tar

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
RE 'tʃare] ʃ [eskwej 'tare] escueic hare escueita escoltar r ʃar] tar] ]
31

Grafia escoitar

escuchar

Grup M'N['hɔma] ɔ ['ɔmaj] ɔ ['ome] ['ome] ['ombre] ['ombre ] ['hɔmɛ] ɔ ɛ ['hɔme] ɔ home hombre ['ambre ] ['ḥambr e] hambre hombre home

HŎM( I)NE( M)

Grafia home

FĂM(I ['fɔmə] ɔ )NE(M ['fame] )

['fame] ['ḥame ]

['fambr e]

[fam]

Grafia fame LŪM(I ['lumə] )NE(M ['lume] ) Grafia lume -L-

fame ['jume] ['tsume ] llume

fambre

fam

['lumbre ['lume] ] ['ʎume] ʎ

['ʎum] ʎ

lumbre

lume

llum

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
interv ocàlic a ['ʒelu] GĚLU( ['ʒew] M) ['ʃeo] ʃ ['ʃew] ʃ chelo,ch el ['ʃelu] ʃ ['tʃelo] ʃ ['jelo] ['tʃel] ʃ
32

['ʒɛl] ɛ ['dʒɛl] ɛ ['tʃɛ ʃɛl] ʃɛ

Grafia gelo/xeo

xelu

hielo

gel

['fɛtu] ɛ FILICT ['feŋto] U(M) [fj'ejtu]

[fe'let ʃu] [fe'lejt u]

[e'letʃo] ʃ

[fele'ge ra]

[fala'ger a]

Grafia feto/fento

feleichu helecho , feleitu

feleguer falaguer a a

-LLinterv ocàlic a [ka CASTĚ ʃ'tɛlu][kas ɛ LLU(M 'telo][kas' ) telu] ʎ [kastj'e [kas'tiʎo ju] ] [kastj'e [kastj'e [kas'tiʝo ʎo] ʝ tsu] ]

[kas'teʎ] ʎ

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
Grafia castelo castiell u castillo castiello castell
33

-Ninterv ocàlic a LĀNA (M) [lã] [la]

['ʝana] ʝ

['lana]

['lana]

['ʎana] ʎ

Grafia lã Grup LY-

llana

lana

lana

llana

MULĬE [mu'ʎer] ʎ RE(M)

[mu'jer ] [mu't ʃer]

[mu'χer] [mu'ʎer ʎ [mu'ḥe] ]

[mu'ʎe] ʎ [mu'ʎer] ʎ

Grafia

mulher/m uller

muyer

mujer

muller

muller

Grups -C'L-, -T'L-, -G'LNOVA [na'vaʎa] ʎ CŬLA( [ɲa'baʝ [na'baχ ɲ ʝ a] a] [na'baʎ ʎ a] [na'baʎa ʎ ]

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
M) [na'baʎa] ʎ [na'baḥ a] [na'vaʎa ʎ ]
34

Grafia

navalha/n avalla

navaya navaja

navalla

navalla

ʎ VETŬL [ve'ʎo] U(M) [be'ʎo] ʎ

[bj'eʝu] ʝ [bj'et ʃu]

[bj'eχo] [bj'eḥo]

[bj'eʎo] ʎ [bj'eʎ] ʎ

[be'ʎ] ʎ [ve'ʎ] ʎ

Grafia

velho/vell o

vieyu

viejo

viello

vell

TEGŬ ['teʎa] ʎ LA(M)

['teʝa] ʝ

['teχa]

['teʎa] ʎ tella

['teʎa] ʎ tella

Grafia telha/tella teya

teja

El substrat eusquèric romàniques peninsulars

en

les

llengües

Només fent un repàs detallat de l'etimologia i la toponímia, podem apreciar l'evidència del contacte i l'influència mútua entre l'èuscar i les llengües romàniques peninsulars. El primer contacte de l'èuscar amb el llatí, es va produir, entorn del segle -II, i tot i que la influència s'ha produït sobretot des del llatí cap a l'èuscar, també ha hagut un continu

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
transvassament d'aportacions fins a temps relativament tardans, cap als romanços veïns. Als inicis de l'Edat Mitjana, l'èuscar es parlava les valls pirinenques i prepirinenques, i a un territori més ample que abraçava terres on hi havia diferents graus de bilingüisme èuscar-romanç. A banda de les fronteres geogràfiques, hi existien també les fronteres socials, de manera que les capes altes de la societat d'aquell temps; els nobles, les minories cultes, l'administració civil, l'eclesiàstica abandonarien prompte l'èuscar, mentre que els serfs, pastors i llauradors van romandre fidels a la llengua basca que, a poc a poc, aniria retrocedint també geogràficament, fins recloure's a les valls més altes i inaccessibles. Els escrivans utilitzaven sempre el llatí o el romanç per a escriure encara que la llengua d'ús quotidià fóra l'èuscar, ja que es considerava una llengua pròpia de la ruralia, bàrbara i poc apta per a qualsevol manifestació cultural de la vida urbana.
35

El llatí i després el romanç, van substituïr l'èuscar en la comunicació quotidiana de les ciutats i comarques més ben comunicades amb l'exterior, i diverses xarxes de camins romans o medievals, com el Camí de Santiago van afavorir estes tendències. Tremp, Sort, Osca, Jaca, Pamplona, Ejea de los Caballeros, Vitòria... abandonaren progressivament l'èuscar en diferents èpoques per a adoptar el llatí o el romanç.

El fet que pels volts del segle X encara es parlara èuscar en zones com el Pallars, i que fóra la llengua quotidiana de part de la població dels regnes cristians del nord peninsulars, associada normalment al paganisme rural, va fer que conforme avançara la cristianització de les valls pirinenques més orientals, s'anara abandonant l'èuscar per a adoptar el romanç de les terres baixes. Estes gents, inicialment bilingües, es van incorporar a la cristiandat en el moment que es van fer romànics, van incorporar al seu lèxic quotidià nombrosos trets de la seua antiga llengua i van mantindre la fesonomia de gran part de la toponímia eusquèrica de les seues valls.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
L’últim refugi de l'èuscar foren les valls de Cardós, Ferrera i, sobretot, d’Àneu, amb les de Cabdella, Boí i l’alta i mitjana d’Aran, zona que constituí un illot de parla basca quan esta ja havia desaparegut de la resta dels Pirineus centrals i orientals.
36

Actualment, al Pirineu central, hi han dos zones on ha quedat una toponímia eusquèrica abundant, un centrat al nord-oest de la Jacetània i un altre centrat a la Ribagorça nord-oriental i al Pallars Sobirà, que es romanitzaren en una època ben tardana en relació a altres valls i a les terres de més al sud. Entre estos dos illots, hi han zones amb una certa densitat de toponímia romànica -com el Sobrarb, la baixa Ribagorça o la plana d'Osca-, on les característiques sobretot fonètiques dels noms de lloc, extremament arcaïtzants, mostren que es tracta d'una romanització antiga després d'una perllongada situació de bilingüisme, amb una constant pèrdua de terreny basc a favor del romànic, tant en l'escala territorial com en la social.

Els romanços que en la seua formació primitiva, han estat més influïts per l'èuscar, han sigut el castellà, el gascó i en menor mesura l'aragonés. El nucli de formació del romanç castellà es troba a la comarca de la Bureba, pas obligat per accedir a l'altiplà ibèric des del golf de Biscaia i el continent europeu. En esta àrea es parlava èuscar habitualment en les zones rurals cap al segle V, reforçat per les repoblacions amb navarresos durant la conquesta cristiana.

Per això no és estrany que alguns dels primers textos en romanç castellà que es coneixen, els Cartularios de Valpuesta del segle IX, incloguen noms de persona i frases en èuscar. A partir del segle X, el romanç asturlleonés d'estes terres frontereres orientals del regne, va començar a diferenciar-se de les varietats més occidentals i en gran part, el substrat eusquèric n'és el responsable.

La gran plana aquitana tancada per la Garona, estava poblada als inicis de la Romanització pels pobles aquitans de cultura i llengua eusquèrica,

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
però prompte, la construcció de nombroses vies de comunicació i el fàcil accés de l'administració romana a este territori, va contribuïr a facilitar un bilingüisme general entre la població de les terres baixes, que va avançar l'arraconament constant de l'èuscar cap a les valls pirinenques. Al segle X l'última població bilingüe encara es trobava a algunes valls més inaccecibles del vessant nord dels Pirineus. Este substrat eusquèric, va condicionar l'evolució del romanç occità en este territori, donant lloc al gascó.
37

L'extensió toponímica eusquèrica en territori romanç peninsular
El substrat lingüístic d'origen eusquèric es posa de manifest sobre tot en el lèxic, la toponímia i en alguns fenòmens fonètics.

La frontera lingüística arribaria cap al sud fins a Calahorra i cap al sudoest, fins a les terres catalanes del Pallars i la Cerdanya, com ho indiquen noms de lloc acabats en -us, -osse, -ons, -ost, -oz , -ués, ós; Aragüés (ara+otz, "vall freda"),Biscarrués, Araguás, Argüés..., provinents de l'èuscar (h)otz "fred". Però també hi han amb altres arrels d'origen eusquèric: Algerri (<agirre, "espai obert"), Arres(<arri "pedra"), Gavassa (<gabe-az(a) "pobre de vegetació"), Bescaran, Aran(<aran "vall"), Issàvena (<zabal "abundant, obert"), Lasquarri (lak-gorri "pedra roja"), Llert (leherti "pineda"), Suert (zubiri "vall de"), Urgell (<urgi "junt al riu"),Lles (leize "caverna"), Alins (<ilintze "lloc abundant en farina")...

A Aragó, els llocs on es conserven un major nombre de topònims eusquèrics es la Jacetània (70 %), seguida de la Serra de Guara (50 %), el Sobrarb (40 %) i la Ribagorça (30 %): Alagón (<alagune "devesa, lloc de erre"graner pastura"), Alerre (<ale cremat"), Arro (<arro "barranc"), Artaso (<arte "alzina"), Ascaso (<aska"val l, fossa" i el sufixe abundancial -tzu), Ayerbe (<agerri-be "baix del

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
turó"), Azpe(<aitz-pe "baix la penya"), Badaín (<bide "camí" + el sufixe "el poble del camí"), Barasona (<baratz ona "horta gin, bona"), Basarán (<baso aran "vall boscosa"), Belsierre (<beltz erri "poble negre"), Benavarri (<behe nabarr "baix+ uri navarrés", Isaurri (<basa "precipici" "poble"), Escarrilla (<askarr "auró"),Escuer (<aitz horri), Gurrea de Galligo (<urre "or"), Chasa (<iatz "baixar"),Eixabierre (<etxe berri "casa nova"), Ligüerre (<iri gorri "poble roig"), Ola (<ola"ferreria")...
38

Altres llocs aragonesos serien: Abai, L'Aínsa, Aísa (Abi, Anai, Arrasico, Astún, Estarrún); Ansó (Achar, Acherito, Berdoloqui, Mardoqui, Quimboa, Linza, Urzanqui, Zuriza); Aragüés (Bisaurín, Lizara); Ascara, Bagüeste, Belarra, Bisagorri, Borau, Botaya, Cartirana (Aurín, Güe); Cenarbe, Chaca, Chistén, Chistau (Escarbo, Estigüés, Lardana, Lasimierre, Lisier, Plandescún, Seín); Echo (Agüerri, Guarrinza, Xaín, Lacherito, Urdués, Lusarre, Oza); Ejea, Embún (Lusierre, Lebur); Grist, Escartín, Escuaín, Espierba (Astazu, Barrosa, Lalarri, Lasicuerri, Sisco, Urdiceto);Espierre,

Isarre, Llaguarres, Larrede, Larrés, Lasquarri, Luesia, Navaín, Obarra, Orós, Orús, Otal, Otín, Oto, Sarsa, Torla, Yeba, Yespola, Yeste, Yosa...

Els trets més importants que presenten les llengües romàniques situades en la zona d'influència basca i atribuïbles a un substrat eusquèric, són: l'estructura vocàlica reduïda a només cinc vocals, present a tot el bloc central iberoromànic (el castellà, l'asturlleonés i l'aragonés) i estesa al gallec; la presència del betacisme, on la neutralització de la fricativa i l'oclusiva labials a favor de la bilabial, en el gascó, en les llengües que formen el bloc central de la Iberoromània i en els territoris constitutius del gallec-portugués i el català; la resistència a la sonorització de les oclusives sordes intervocàliques en l'aragonés, crapa, escopallo, foricar, capeza,

lupo, afocar, taleca, focaza, borruca, fornica, ayutar, fusata, recutir, emprenyatuara; la caiguda de la F- inicial després de passar per una fase
aspirada [h], en el gascó i el castellà...

En quant al lèxic tenim en castellà, angula>angula, alud>lurte "allau", aquelarre(>akelarre "sàbat"), cencerro (>zinzerri), chabola (>txabola chaparro (>txaparro), chistera (>txistera), "construcció rústica"),

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
chatarra(>txatarra), ganzúa (>gantzua), chirimbolo (>txirinbol "llesca circular"), izquierda(<ezkerra), mochila (>motxil), órdago (>or dago), socarrar (>su karr), zamarra(>zamarra), zulo (>zulo), zurrón (>zorro)...; en aragonés, agüerro (>agorr) "tardor", escarrón "auró", gabardera "roser silvestre", lurte (>lurte "allau"), muga(>muga "frontera"), bardo "fang", cor dón (>gird "gerdó"), sangardana (>lakartana"sargantana"), sucarrar (>su karr) "socarrar", lapo "bufetada"...
39

En gascó tenim artiga, barca, biscre, coscolha, esquèr, estalviar, escara "nou",garbassa, garrabièr, garric, gaure, gòrra, jasena, toja...; en català tenimcarrasca (>karrika), segall, pissarra, esquerra (>ezker), gerdó, caparra(>kaparra), sargantana, isard (>izarr-) socarrar... i nombrosos topònims, concentrats sobre tot als Pirineus, Lasquarri, Benavarri, Sort,

Esterri, Isòvol, Ison, Arans, Lladorre, Llaguarres, Alins, Arate, Urdossa, Bascaran, Josa, Lles...

La base lingüística del romanç català primitiu pirinenc sobre un substrat eusquèric, influït també per l'occità, però sobretot per l'aragonés, explica en contrast amb les lleis evolutives del català general, uns resultats fonètics peculiars, que la majoria han quedat fossilitzats: la no sonorització de les oclusives sordes intervocàliques en alguns topònims, Napiters...; manteniment de -E i -O finals (Forcallo, Corte...) i de la -N final, Puig-falcon...; caiguda de la -N- intervocàlica, Pieda per Pineda; [z] sonora procedent de la -LL- intervocàlica, Vasimanya per Vallmanya; resultat de [i] de la -A final, Pedrinyeri <PETRA NIGRA; diftongació arcaica en -ier< ARIU,Portiero com en occità i francés; diftongació en [je] de la E breu llatina com en aragonés, Supiedra... també hi han vestigis en el lèxic d'estes terres, com gallorsa"ramat d'ovelles comunal de muntanya" derivat de l'èuscar gallor "cim"...

La llengua aragonesa
El nom de la llengua
Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
40

L'aragonés rep dels seus usuaris habituals, diversos noms, d'acord amb les seues extensions subdialectals i en funció dels topònims dels llocs on es parla. La històrica falta de referents lingüístics clars i una diglòssia multisecular han afavorit una nul·la consciència unitària entre els parlants de la llengua, i en les zones on el dialecte propi s'ha conservat millor, els parlants solen utilitzar noms localistes: ansotano, tensino, cheso, belsetán, chistabino, patués -Vall de Benasc-, pandicuto, bergotés, grausino, ribagorzano, fovano, ayerbés, semontanés ...

Popularment, a partir de principis dels anys 70 es va popularitzar el terme "fabla", utilitzat pels cultivadors de l'aragonés als anys setanta i huitanta, tenia, a més del sentit específic de "aragonés estàndard", el de "llengua". Però esta denominació és una etiqueta deslligada de la tradició més recent, de la parla popular i real dels parlants aragonesos, que no utilitzen este terme, perque no diuen fablar per al concepte de "parlar", tampoc fabla, per al de "parla", diuen charrar.

La tradició filològica romànica utilitza dialecte o romanç aragonés o bé romanç navarroaragonés o navarro-aragonés -sobretot per referir-se a l'estadi medieval de l'idioma-. A voltes, des d'altres instàncies, també s'utilitza, el nom de altoaragonés, pel fet que actualment només es conserva a l'Alt Aragó, per tal d'evitar la confusió a què pot donar lloc la denominació aragonés, que podria suggerir una relació amb tot Aragó. No obstant, esta denominació imposa una limitació geogràfica massa vaga i inconcreta, ja que l'Alt Aragó no abasta totes les localitats on actualment es conserva l'aragonés, i en canvi, el territori lingüistic de l'aragonés inclou algunes de la zona plana d'Osca, del somontà de Barbastre o les Cinco Villas. A més, alt-aragonés sembla suggerir l'existència d'un "baix-aragonés" o un "aragonés-mitjà"... quan, l'únic aragonés que existix és el conservat a les comarques del nord. Per tant, no cal diferenciar-lo de cap altre tipus d'aragonés, ja que a la resta d'Aragó es parla castellà o català.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
Actualment la denominació formal més comuna de la llengua és aragonés, nom amb què se la coneix local i internacionalment.
41

Descripció lingüístico-geogràfica
L'aragonés, pertany al grup lingüístic iberoromànic, i faria de transició entre el bloc central i l'oriental de la Iberoromània. És la llengua pròpia de l'Alt Aragó, i constituïx, una de les llengües ètniques parlades en el territori de l'actual estat espanyol.

La constitució muntanyosa de la regió pirinenca, va comportar la llatinització tardana de les altes valls, on es va formar durant els segles VII i VIII sobre un tebi substrat eusquèric. L'aragonés està present en diverses valls del Pirineu d'Aragó, principalment a les comarques del somontà de Barbastre, la Jacetània, l'Alt Gàllego, el Sobrarb i la Ribagorça occidental.

A la resta d'Aragó també hi han neoparlants d'aragonés, sobretot a Osca, Saragossa, Ejea i també en Terol. Segons algunes enquestes dels anys 80, el número de parlants d'aragonés està entre els 10.000 i els 30.000, fent de l'aragonés una de les llengües europees amb més perill d'extinció.

"Uesca ye una ciudat aragonesa capital d'o Alto Aragón y d'a suya provincia. Situata en o centro d'a redolada clamata Plana de Uesca ye rodiata por pequenyas elevacions, y en o nurueste ista a sierra de Guara una d'as principals sierras exteriores d'o Preperineu con una maxima altaria d'o tozal situato a 2.077 m d'altaria. Teneba, en 2008, 51.511 habitants en una superficie de 161 km2 a 488 metros dencima d'o mar e a una distancia de 70 km d'a vicina Zaragoza. O clima de Uesca ye mediterranio con matices continentals y as precipitacions son arredol os 550 mm anyals... A más d'as fiestas de Sant Lorient, o 22 de chinero se

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
celebra a festividat de Sant Vicient. Os uescans gosan d'encender fogueras, rustir trunfas y minchar-se-las..."
42

El territori lingüístic de l'aragonés, com ja s'ha dit, es restringix actualment a les valls pirinenques i prepirinenques aragoneses. El seu límit per occident coincidix amb la frontera històrica amb Navarra, amb la vall del Roncal. La frontera lingüística meridional, bastant desdibuixada per l'influència del castellà, es pot establir en una línia que va des de Fago, Biel, Biscarrués, Almudévar, Barbués, Torres d'Alcanadre i Fontz.

El seu límit septentrional coincidix amb la frontera pirinenca que separa Aragó d'Occitània -i França-. La part nord de la frontera oriental és més bé difosa, entre el català i l'aragonés es troben una sèrie de parles de transició difícilment atribuïbles a un o altre domini lingüístic. Al nord de Benavarri, els romanços presenten, en línies generals, l'evolució del llatí vulgar a la Ribagorça, i hi ha nombroses interferències en els fets lingüístics, en canvi al sud de Benavarri, el límit lingüístic està ben definit, per haver-se portat el romanç català ja format a conseqüència de la conquesta cristiana dels pobles de la Llitera fins a Peralta de la Sal i Tamarit per part dels comtes de Barcelona i Urgell, i la conquesta de Montsó i els altres pobles de la ribera del Cinca, per Pere IV d'Aragó. A conseqüència de la conquesta i posterior repoblació, la frontera està més precisa i clarament diferenciada. La parla de la vall de Benasc, és una modalitat bastant acusada de transició entre l'aragonés i les parles catalanes de la Ribagorça.

Actualment, l'aragonés es parla des de la vall d'Echo a occident, fins a la vall de Benasc a orient, i pel sud, des de la comarca d'Ayerbe fins al Semontano de Barbastre. A algunes comarques més meridionals, on la desaparició de l'aragonés ha sigut més recent, és encara perceptible el seu substrat al castellà parlat actualment, especialment en el lèxic.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés

Morfologia Les característiques generals de la llengua estàndard.
L'aragonés té un sistema vocàlic triangular, amb cinc unitats distintives i tres graus d'obertura: /i/, /e/, /a/, /o/, /u/. Com en tot el bloc central de la Iberoromània, presenta, els diftongs decreixents /ie/ i /ue/, fruit de la diftongació espontània de les vocals tòniques llatines E, O breus, FERRUM> fierro "ferro", EST> ye "és", HODIE> hue "hui", TEMPO> tiempo, FOCU> fuego "foc", VETULUM> viello "vell", PONTE> puent, FUENTE> fuent, SEPTE> siete "set", i es manté davant -LL- CASTELLU> castiello "castell", NEVE> nieu "neu", CULTELLU> cuitiello "gavinet", VITELLU> vetiello "vedell"... i davant -S agrupada a una altra consonant, MESPILU> niezpola "nispro", VESPA> viespa "vespa", PRESSA> priesa "pressa", VESPERA> viespra "vespra"...

43

Destaca també en el vocalisme el fet que apareixen vocals llargues diftongades, igual que en l'asturlleonés i desconegut a la resta de la Iberoromània: NIDU> niedo "niu", FOLIA> fuella "fulla", ESPECULU> espiello "espill", NOCTE> nueit "nit", OCTU> hueito "huit", VOCITU> bueito "buit", ORDEU> uerdio "ordi", OCULU> uello "ull", FOVEA> fueva "foia", BIGA> viega "viga", UMERU> uembro "muscle", FIMUS fiemo "fem", FEDUS fiero "lleig"...

Les vocals àtones en situació inicial solen perdre's en nombrosos casos, UMBICULU> melico, OPACO> paco "obaga", ILICINA> lecinera "alzina"...; precedida d'una consonant palatal, la E es tanca en [i], JENIPERU chinepro "ginebre", JENTARE> chintar "dinar", GERMANU> chirmán, JECTARE> chitar "gitar"...; en situació final, la /e/ àtona es perd, NOCTE> nueit "nit"...; darrere NT o ND també es perd, DE AB ANTE> debant "davant", FRONTE> frent "front", GLANDE> glan "aglà", GENTE> chent

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
"gent", DENTE> dient "dent", calient, valient, mont, puent...; darrere de bilabial sonora també es perd, CLAVE> clau, NOVE> nueu "nou", BREVE> breu, SEDE> seu "seu"... però hi han excepcions, RETE> rete "xarxa", sete "set", parete "paret"...; la /o/ es perd darrere de les consonants /n/, /l/ i /z/, cochín, chitán, castellán, carnuz "carronya", tabán "tàvec"...; hi ha una tendència a suprimir el hiat amb l'epèntesi d'una consonant, cayer "caure", mayestro "mestre", arreguir "riure", radiz "arrel", atabul "taüt", chodiga "fesol", codete "coet"...
44

En aragonés, cas desconegut a la Iberoromània però present a les llengües gal·loromàniques, no existixen paraules esdrúixoles, figado "fetge", glarima "llàgrima", pachina "pàgina", electronica "electrònica", alica "àguila", paxaro "pardal", canyimo "cànem", Samianigo "Sabiñánigo"...

El consonantisme l'aragonés es caracteritza per la conservació de la F inicial llatina: FOLYA> fuella "fulla", FUMU> fumo "fum", FILU> fillo "fill", FARINA> farina "farina", FILICARIA> feleguera "falaguera", FICATUM> fégadu "fetge" FICARIA> figuera "figuera", FORATUM> forato "forat"...; les inicials llatines G- i J- es mantenen amb la /ch/ fricativa sorda, JANUARIU> chinero "gener", GENT> chent "gent", GENUCULU> chinollo "genoll", JOCARE> chugar "jugar ", GELARE> chelar "gelar", JUVENE> choven "jove", JENIPERU> chinepro "ginebre", GERMANU> chirmán "germà", GYPSU> cheso "guix", JACTARE> chacer "jaure"...; la L i la N inicial llatina es conserva, LABIUM> labio "llavi", LACRIMA> glarima "llàgrima", LAURARIU> laurelero "llorer", LIXIVIA> leixiva "lleixiu", LINGUA> luenga "llengua", LUTRIA> loira "llúdriga", LUPO> lupo "llop", NIDU> niedo "niu", LLUNA> luna "lluna", LONGE> luen "lluny", NEVE> nieu "neu", NARICAE> nariz "nas", NERVIUM> niervo "nervi", NUBILU> nuble "núvol"...

La S inicial, dóna com a resultat normal /s/, SERU> siero "sèrum", SEMENTE> simient "llavor", SINE> sien "sense"... però a voltes té altres solucions, SYRINGA> cheringa "xeringa", SUFILARE> chiflar "xiular", SORICARIU> xorigué "ratolí", SUILE> zolle "porquera"...

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
45

El grup MB llatí, es va assimilar molt antigament, LUMBU> lomo "llom", PLUMBU> plomo "plom", NUMBERU> numero "número", CAMBA> camal "branca", PALOMBA> palomo "colom"...; els grups llatins PL CL i FL es conserven en qualsevol posició, PLOVERE> plever "ploure", IMPLERE> emplir "omplir", REPLECARE> replecar "arreplegar", PLICARE> plegar "aplegar", CLAMARE> clamar "cridar", PLORARE> plorar "plorar", FLAMA> flama "flama", PLENU> plen "ple"...; també es conserva CR, CREMARE> cremar, CREPARE> crebar "trencar"...; les oclusives sordes intervocàliques P,T i K es conserven en molts casos, NAPUS> napo, RETE> rete, OPACUS> paco "obaga", pescatero, JUNIPERUS> chinepro "ginebre", LIMACU> limaco "llimac", SUCUS> suco "suc", LACUNA> lacuna "llacuna", FORATUM> forato "forat", ULULARE> otular "udolar"...; també es conserven les oclusives sonores, SABUCU> sabuquero "saüc", PEDUCULU> pedullo "poll", RADIX> radiz "arrel", CODA> coda "cua", RIDERE> redir "riure", PUGIA> puga "punxa"...

Els grups ULT i CT llatins evolucionen a [wjt] i [it], MULTU> muito "molt", LECTU> leito "llit", AUSCULTARE> ascuitar "escoltar", CULTELLU> cuitiello "gavinet", FACTU> feito "fet", OCTU> ueito "huit ", NOCTE> nueit, PECTU> peito "pit", DICTU> dito "dit"...

Els grups LI, C'L, T'L i G'L donen [ʎ], FILIU> fillo "fill", PALIA> palla "palla", FOLIA> fuella "fulla", TEGULA> tella "teula", BATACULU> batallo "batall", MELIORE> millor "millor", MULIERE> muller "muller"...; els grups VI, BI i DI evolucionen a la consonántica [ʝ], representada gràficament per /y/, RUNEU> royo "roig", FOVEA> foya "foia", GAUDIUA goyo "goig", PODIU> pueyo "puig", MEDIU> meyo "mig", PODIARE> puyar "pujar"...; el grup C'L es conserva sempre, MASCULU> masclo "mascle", ASCLA ascla "ascla", CIRCULU> cerclo "cercle", VEHICULUM> vehiclo "vehicle"...; la LL intervoàlica se soluciona en [ʎ], CATIELLU> cadiello "cadell", VITELLU> vetiello, COLLATA collata "coll", GLOBELLUS> obiello, "cabdell", CASTELLU> castiello "castell"...; el grup M'N evoluciona des de molt antic a /mbr/, HOMINE> hombre "home", FEMINA> fembra "femella", LUMINE> lumbre "foc", FAMINEM> fambre "fam", EXAMEN> exambre "eixam", NOME> nombre "nom", DENTAMINE> dentambre "dentadura"...; els

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
grups PS, SC i X evolucionen a un so fricatiu sord [ʃ], representat gràficament per /ix/: ASCIATA> ixata "aixada", BUXU> buixo "boix", COXU> coixo "coix", CAPSA> caixa "caixa", CRESCERE> creixer, CAXICOS> caixico "roure", PISCIS> peix...
46

"En a mayoria de vertebratos y en bels moluscos, a función d'o uello ye de prochectar imachens sobre una retina sensible a la luz, en a qual se detecta la luz y os sinyals son trasmesos ta o cerebro per meyo do niervo optico. Istos uellos, per un regular, son alto u baixo esfericos, contienen una sustancia trasparent chelatinosa dita humor vitria, con una lent d'enfoque dita cristalino y a ormino un musclo, l'iris, que regula las intensidatz de luz que penetra en o uello. Os uellos d'os cefalopodos, os peixes, os anfibios y as serpients acostumbran a tener cristalinos fixos y o enfoque se consigue de manieras pareixitas a las d'a lent d'una camara..."

En quant a la morfologia, destaca la forma de l'article, que en aragonés és o, a, os as (que pot apostrofar-se -l'árbol-, o contraure's amb les preposicions a, de i per: als pais, d'o viello, pels camins...) i que es combina amb lo, la, los las a final i davant de vocal, seguindo lo pareixer d'a mayoría d'a chent...; el plural es forma generalment afegint una -s, fins i tot després de consonant, casas, nubles, fillos, limacos; hi han dos casos especials en la formació del plural, les paraules que acaben en -ero, fan -ers, dinero-diners [di'nes], cordero-corders [kor'des].. i les paraules acabades en -t, que fan el plural en -tz, mocet-mocetz [mo'θeθ], fuentfuentz [fu'enθ], tot-totz [toθ], amistat-amistatz [amis'taθ], poquetpoquetz [po'keθ], variedat-variedatz [barie'daθ]...; es conserva el gènere femení etimològic en alguns substantius, a calor "la calor", a val "la vall", a canal "la canal", a color "el color", o sinyal "el senyal", o costumbre "el costum", a perera "la perera", a tellera "el til·ler", a abellanera "l'avellaner", a figuera "la figuera", a noguera "la noguera"... Els possessius són sempre tònics i es construïxen obligatòriament amb article, o mio fillo "el meu fill", a mia muller "la meua dona", os nuestros chaletz "els nostres xalets", as mias amistatz "les meues amistats", as suyas estixeras "les seues

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
tisores"...; mentre que lur, lurs -en desús-, es poden utilitzar indistintament per a designar alguna cosa posseïda per més d'un subjecte, lurs chirmans (cadascun, el seu germà)...; el diminutiu es resol afegint -et, -etz al masculí i -eta, -etas al femení, a crabeta "la cabreta", os peixetz "els peixets", a vielleta "la velleta", os uelletz "els ullets", as fuelletas "les fulletes" ...
47

En aragonés existixen els adverbis pronominals partitius ne i en, no en tiengo (no tinc d'això), da-me-ne (dóna-me'n), t'en vas (te'n vas)...; el pronominal adverbial bi o i, no t'en i-vaigas (to te'n vages allí), no bi'n ha (no hi ha allí d'això), no bi-ye (no està), bi-eba (hi havia)...

Els demostratius són, dos per a proximitat (iste, ista, istos, istas o ixe, ixa, ixos, ixas) i una altre per a llunyania (aquell, aquella, aquells, aquellas); entre els indefinits més usuals destaquen: bell, bella, bells, bellos, bellas o belun, beluna, beluns belunas, bell can "algun gos", bella muller "alguna dona", beluna persona..., la majoria dels indefinits poden funcionar com a adejctius, muito, -a, -os, -as... garra "cap" no bi'n ha garra "no n¡'hi ha cap" o guaire, no en tiengo guaire "no en tinc cap"... tot, totz, toda, todas...; el relatius són que, qui i qual, Qui ye ixe?...

El sistema verbal de l'aragonés, es caracteritza pel morfema de la segona persona del plural, -tz [θ], fetz "feu", cantatz "canteu", trobatz "trobeu", veyetz "veieu", emplitz "ompliu", puyatz "pugeu"...; el morfema de la segona persona de singular del perfet és -s, trobés, metiés, adubiés "alcançares"; el morfema de la primera persona del plural és -nos en els pretèrits imperfets d'indicatiu, de subjuntiu i en el condicional, charrabanos, charrasenos, charrarbanos...; el present es caracteritza per l'absència del morfema temporal, trobo, trobas, troba, trobamos, trobatz, troban; el pretèrit imperfet es resol amb el morfema -ba, quereba "volia", feba "feia", diciba "deia"...; els morfemes del pretèrit perfet o indefinit són, fablés i fabletz; el condicional es resol en -arba, -erba, -irba, ferba "faria", meterba "posaria", cayerba "cauria", dicirba "diria"...; en les formes no personals, el gerundi és sempre regular, charrando "parlant", fendo "fent", dicindo "dient"; ha canviat el paradigma -er llatí, evolucionant en molts verbs a -ir, CUNSUERE> cusir "cosir", COLLIGERE> cullir "collir", TEXERE>

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
teixir "teixir"... altres han mantés l'etimologia originària, TUSSIRE> tusir "tossir"...
48

El participi té dos formes normatives: la més moderna i més utilitzada pels parlants, soluciona els participis amb els morfemes -au i -iu, trobau, conoixiu i partiu; la més antiga i genuïna, en quant que s'ajusta més a la fonètica aragonesa, els soluciona en -ato i -ito, trobato, conoixito i partito (soi tornau d'a ciudat y ye puyau a vier-te / soi tornato d'a ciudat y ye puyato a vier-te, "he tornat de la ciutat i he anat a vore't", quan totz seigatz salius á o mio paso / quan totz seigatz salitos á o mio paso "quan tots hageu eixit al meu pas")...

En els verbs incoatius, la terminació etimològica -SCO de la primera persona es manté (pareixco, pareixes, pareixe, pareixemos, pareixetz, pareixen), me pareixebas más viello porque no sabeba quan naixés y ebas creixito muito...

Els vebs intransitius que indiquen moviment es poden conjugar amb haber i també amb ser, més genuïna, tu ebas puyato o tu yeras puyato "tu havies pujat", feba muits pocos dias que yeras puyada de Uesca "feia molts pocs dies que havies pujat d'Osca...;

Es abundant l'ús de les perifrasi verbals amb el verb fer, fer goyo "agradar", fer a miquetas "trencar a trossets", fer catericia "molestar", fer honra "ser útil", fer duelo "donar compassió", fer mal "doldre", me feban mal os uellos de pretar-los "em feien mal els ulls d'apretar-los", fer mal prebo "sentar malament", fer o fato "fer l'idiota", fer l'onso "fer el brut", fer escuites "parlar a l'orella", fer-se gran, fer-se memoria...

La major part del lèxic aragonés és d'origen llatí, dica (DE HIC AD, "fins a"), clau, plorar, fer, viella, casa, cielo, uello..., tot i que la majoria del seu lèxic és iberoromànic, presenta una part important gal·loromànica, esquiruelo, fraga "maduixa", trobar, cucha "esquerra", badallar, minchar,

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
uerdio, puyar... part del lèxic, és exclusiu als romanços pirenaics, lolo "avi", entá "cap a", pru, purno "espurna", tasca "gespa", bucardo "cabra montesa", meco "vedell", remugar...
49

El nombre de veus d'origen preromà és important, d'una banda estan els d'origen cèltic, borda "cabana aïllada en la muntanya", garra "cama", mosta "grapat", bruco "bruc", charticar "trencar"... però el lèxic preromà més important i abundant, és el d'origen eusquèric, agüerro "tardor", escarrón "auró", gabardera "roser silvestre", lurte "allau", muga "frontera", bardo "fang", cordón "gerdó", sangardana "sargantana", sucarrar "socarrar", lapo "bufetada"...

D'origen germànic serien, mielsa "melsa", guito "aca", guerra, fraxengo "porc jove", orgüello "orgull", guarancia "garantia", blanco, ruaca "filosa", guallardo "gallard"...; el lèxic d'origen àrab, no és tan abundant com en les altres llengües peninsulars, garchofa, garrofa, cotón, zucre, zafrán, almunia "jardí", rabal, azeite, azute "assut", alcandúz "albelló", xabalín "porc senglar", xarra "gerro", dezaga "darrere", afalagar, zaica "séquia"...

Els castellanismes són nombrosos en la llengua parlada i la majoria no s'accepten en la llengua estàndar; també hi han alguns préstecs del gascó o del francés, pocha "butxaca", minchar "menjar", pelaire "cardaor", mesache "xic jove", orache "oratge", chardín "jardí", viache "viatge", pai "pare", mai "mare", esperrecar "esgarrar", chaminera "ximenera"...

Les varietats geogràfiques de l'aragonés
Des del punt de vista lingüístic se sol considerar que l'aragonés té quatre grans àrees dialectals (occidental, central, oriental i meridional). Si entenem que moltes d'estes diferències són tan sols desinencials, es podria parlar de dos zones dialectals (occidental i oriental) que confluirien, de manera difusa, en l'aragonés meridional. Els parlars aragonesos són, en

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
principi, tants com es vullga, perquè en cada vall o cada poble hi ha modismes propis i xicotetes diferències pel que fa a la manera de parlar dels seus veïns. No obstant això, hi ha zones molt extenses, com els Semontanos i gran part del Prepirineu, on la llengua no és sensiblement diferent al llarg de grans espais, mentre que a les valls altes les diferències són més acusades.
50

D'altra banda cal comptar també amb els aspectes de tipus català que es troben gradualment quan creuem el Cinca cap a orient, i més encara creuant el l'Èssera. Finalment cal comptar amb la avançada castellanització d'extenses comarques. Tenint en compte tots estos factors ens podem fer una idea bastant aproximada, en conjunt, de les varietats comarcals i locals de l'aragonés. D'una manera més general i esquemàtica, es pot dividir en quatre grans blocs dislectals: l'aragonés occidental (conca del riu Aragó), l'aragonés central (des del Gàllego al Cinca i pel sud, fins al Guarga), l'aragonés oriental (tota la Ribagorça lingüísticament aragonesa, més part de la Fueva i de la vall de Gistau), i l'aragonés meridional (Prepirineu i Semontanos).

Els criteris establerts per traçar els lugars que pertanyen al domini lingüístic aragonés són, a part de l'ús d'un ampli lèxic aragonés, la supervivència dels elements morfològics i sintàctics bàsics: els articles determinats (en qualsevol de les seues modalitats), les preposicions (com ta), el complement pronòmino-adverbial (a/ne), els demostratius (ixe, ixa, ixos, ixas), els plurals (-ns,-ls,-rs), indefinits (com cosa o bell), els imperfectes d'indicatiu en (-eba, -iba), els perfectes simple (de tipus puyés ...)... Així, en els municipis en els quals encara s'utilitzen com a mínim tots estos trets elementals de l'aragonés s'establix el domini lingüístic. Segons estos criteris, la frontera lingüística estaria marcada per una línia que discorre al sud dels termes municipals dels següents municipis: Fago, Biel, Biscarrués, Almudévar, Barbués, As Torres d'Alcanadre, Berbegal, Fontz, i a l'oest dels municipis de Capella, Val de Lierp, Val de Bardaixí, Bisagorri i Benás.

Hi han també bastants diferències en l'aragonés parlat a les altes valls, el del Prepirineu i el dels samontans. Mentre que a les valls pirinenques hi

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
ha una millor conservació de la llengua, l'orografia en forma de valls separades unes de les altres, ha fet que l'aragonés haja evolucionat localment en cada vall, conservant arcaïsmes i una major puresa; al Prepirineu, hi ha una millor conservació dels trets genuïns que als samontans, però pitjor que a les valls del pirineu axial, normalment són parles de transició entre el semontanés i la parla de cada vall; als semontanos, l'aragonés es troba en amples zones, relativament uniforme, però està bastant castellanitzat fonèticament, ha perdut molts trets genuïns i les diferències generacionals són més grans que les geogràfiques.
51

Tot i la creença que la divisió dialectal actual de l'aragonés, s'ha fragmentat recentment, existix una distribució de trets, entre la zona occidental i la zona oriental. Moltes de les diferències actuals de pronúncia i de lèxic entre les dos zones coincidixen, amb els antics territoris dels iacetans i els ilergets. Per tant, els dialectes actuals s'haurien emmarcat en almenys dos pols històricament diferenciats, un que gravita cap al Vell Aragó i un altre cap a la Ribagorça.

Els límits dels trets no coincidixen, però que fan que uns es vegen més des de Broto i el port de Cotefablo cap a la Ribagorça i altres es vegen més o menys des de Tena i el port de Cotefablo cap a l'occident:

Fonètics: [ʃ]/[jʃ], ['baʃo] baixo, [kaʃa] caixa, [buʃo] buixo i [bruʃa] bruixa... a occident; i ['bajʃo] baixo, [kajʃa] caixa, [bujʃo] buixo i [bruj ʃa] bruixa... a orient (la ratlla estaria a al port de Cotefablo, però al sud, es transforma en [tʃ] per castellanització)...

Morfològics: con mi/con yo; nos/mos, vos/tos; bi / i... bi es dóna a Ansó, Echo, Tena, Sarrablo, de forma menys intens a Bielsa i cap al Viello Sobrarbe; allora o alora/alavez; á ormino/asobent; de raso/de to(t); puedes/ puetz...; pro/prou, la primera forma, d'Ansó a Tena, més tímidament a Bielsa, la segona forma de Broto a Benás, prou pel sud arriba fins al Somontano, i ja com a substrat aragonés en el castellà del Baix Aragó i la Sierra de Gúdar amb la seua forma al·lòfona prau;

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
cosa/res, a l'orient es troba res -però darrere de ni, no he visto ni res, no n’ha quedau ni res-, en Pandicosa, Viello Sobrarbe i la Ribagorça, però especialment en Benás...
52

Lèxic: xorrontar/espantar, almadía/navata; calderizo/cremallo; clamar/dicir; fablar (Ansó, Echo)/parlar (Chistau, Viello Sobrarbe, Ribagorça, Monegros); fraxín(o)/freixe(ra); melón/formes de la família taixo-teixón-teixugo; milloca/panizo; paxaro/muxón; pez/pegunta; tovalla/xugamanos...

L'aragonés central
L'aragonés central, s'estén entre els rius Galligo (Gàllego) i Cinca i entre els Pirineus i la vall de la Guarguera. També comprén diverses varietats locals d'acusada personalitat com el tensí (vall de Tena, amb el pandicut, a Pandicosa), el bergotés (vall de Broto), el belsetà (vall de Bielsa), el sarrablés (territoris situats entre As Bellostas i Gabín) i les varietats de l'aragonés de la vall de Vió, així com el de la Terra de Biescas, el Sobrepuerto (entre el Sobrarb i l'Alt Gàllego), la Ribera de Fiscal, la vall de Puertolas, el de la vall de Tella, el de Sierra Ferrera i la pràcticament despoblada vall de la Guara.

Els articles són o, a, os, as excepte quan van darrere de vocal, que s'utilitzen les formes del determinat ro, ra, ros, ras (que seria una variant de la forma lo, la, los, las, pronunciada amb |r| simple, excepte a Bielsa, que no es dóna este cas). S'utilitzen els participis en -ato, -ito, puyato, leyito...; es conserven les consonants sordes intervocàliques, ixata "aixada", capeza "cap" i també es tendix a sonoritzar les oclusives sordes darrere de nasal o líquida, cambo "camp", aldo "alt", embolla "ampolla", barrango "barranc"..., atribuïbles al substrat preromà; la diptongació en /ia/ i /ua/, viallo, tiango, tiarra, buano, uambro...; existixen casos d'evolució de la LL- llatina per als sons cacuminals anàlegs a la che vaqueira de l'asturlleonés occidental, sons que han evolucionat a [ʧ] (al tensí, i a la Tierra de Biescas) o [t] (al belsetà).

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
53

El tensí (tensino), és la varietat de l'aragonés central que es parla a la comarca de la vall de Tena (Sallent de Galligo, O Fornigal, Lanuza, Escarriella, Pandicosa, O Pueyo de Tena, Sandiniés, Tramacastiella, Piedrafita, Oz de Tena, Bubal, Saqués i Polituara). Per les seues característiques fonètiques, el tensí s'inclou a l'aragonés central: es conserven alguns casos de [ʧ] en lloc de [ʎ], [es'taʧo] estallo, ['griʧa] grilla "grill", [gri'ʧoŋ] grillón "llagostí"..., en la toponímia encara es conserven molts més casos, Espelunciecha, Castiecho, Casiechas, Artiacho...; l'article presenta dos formes, o, a, os/es, as, però es transforma en ro, ra, ros, ras després de consonant, entre vocals o en posició inicial, en pandicut, es s'usa també per al femení; en el verb, l'imperfet i el condicional conserven la B etimològica, quererba "volia", leyerba "llegia"...; la partícula bi quasi ha desaparegut i només s'utilitza en modismes fossilitzats, bi son "ahí estan"; en quant al lèxic, abunden els préstecs gascons, biera "cervesa", mai "mare", pai "pare", tuta "cova", atumar "envestir"...

El bergotés, és el dialecte de l'aragonés que es parla a la vall de Broto (Torla, Broto, Oto, Guasa, Sarbisé, Ayerbe de Broto, Asín, Yosa, Linars, Biu i Fraixén). Com a l'aragonés de la vall de Bió, fa diftongacions del tipus /ia/ i /ua/ de les E i O curtes llatines, tiampo, buano...; l'evolució de la -LL- llatina ha donat [t] en bergotés i no [ʧ] com en tensí o [ʎ] com en aragonés general, [ko'tata] collata "coll", [beti'eto] vetiello "vedell", [bate] valle "vall"...; el tractament dels articles és similar al del tensí; els sustantius acabats en -ero fan el plural en -ers [es], cordero-corders [kor'des] "corders"...; els complements pronominals ne/en i bi s'usen normalment, m´en voi ta ro cambo "me'n vaig al camp", dale-ne "dónali'n", yo en he feto muitos "jo n'he fet molts"...

El belsetà (belsetán), és el dialecte de l'aragonés que es parla a les valls de Bielsa, de Pineta, Chisagüés i Barrosa. Paregut al tellà, actualment és l'aragonés més arcaic i menys castellanitzat. És un dels dialectes aragonesos que més tendència té a perdre la o final, belsetán, fil , truen, ferrer, chiner, top...; desenvolupa una /e/ darrere dels grups consonàntics inplossius, quatre, sepulcre, quadre....; la conservació de les sordes

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
intervocàliques és general, capeza "cap", chinipro "ginebre"...; es conserven les NN i LL llatines, que es geminen -junt a la vall de Tena, és l'únic lloc a la Península que es dóna este fenòmen-, ['pen·na] penya "penya", ['bren·na] berena "berenar", [ka'pan·na] cabana "cabanya", [pa'ʎel·la] pallela "cistella", ['bel·la] bela "alguna"...; es dóna el cas d'evolució de la LL- llatina a /r/, com per exemple en els pronoms er i ers "ell" i "ells", atribuïbles a l'influència del gascó; els grups llatins -CT- i -ULTevolucionen a [t] i [ut], FACTU> ['feto] feito "fet", NOCTE> [nuet] nueit "nit", MULTU> ['mutu] muito "molt"...; els demostratius de tercer terme són, aquer, aquera, aquers i aqueras; ús dels l'indefinits garra "cap" garra muller, cualcosa "alguna cosa"...
54

Els serrablés (sarrablés), és l'argonés que es parlar al Sarrablo i a la vall de Guarguera, paregut a l'aragonés de la Tierra de Biescas i al de Sobreport. En alguns llocs, ixe, ixa, poden arribar a pronunciar-se ['iʧe], ['iʧa]; actualment només s'usen les terminacions del participi -au, -iu; a la vall de Nocito, el participi del verb veyer "vore", és viesto.

L'aragonés de la vall de Vió, es parla a les valls de Vió i Fanlo, a l'àrea centre-septentrional del Sobrarb, entre les valls del Cinca i l'Ara. Els sistema d'articles és el comú a l'aragonés central; es conserva una reliquia -antigament molt estesa al Sobrarb-, la concordància del gènere i el número dels participis amb el subjecte de la frase, com en gascó i català, no as he vistas "no les he vist", as vacas?, ta ro prato que as son portiadas! "les vaques? cap al prat les he portades!".

L'aragonés de la Tierra de Biescas, es parla als voltants de la Biescas i al Sobremón. Predominen els diftongs generals en l'aragonés /ie/, /ue/, però hi han alguns exeples de diftongs en /ia/, /ua/, uambra, hua (però huei s'usa molt més), babiaca, cuacha..; hi han pocs casos de sonorització darrere de líquida, eslambio, fraxengo, bergando...; es manté el fonema [ʃ], però comença a substituir-se per -[tʃ] i [χ], [tʃor'diga] xordiga, ['butʃo] buixo, [ka'χiko] caxico...; la /ll/ provinent de LY i C'L, comença a substituir-se pel fonema castellà [χ], [treba'χar] treballar...; la forma de l'article general es o, a, os, as entre els més joves, mentre que la gent

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
major utilitza també ro, ra, ros, ras; les formes del participi en -ato, -ito, també s'han perdut fa poc, ara s'usa només en -au, -iu; a banda del condicional més comú en l'aragonés general (-ría), es troba el cas de reba, podreban estar más en L'Aínsa "podrien estar en L'Aínsa", abreba de venir más chent de Uesca "hauria de vindre més gent d'Osca".
55

El sobreportà, és la varietat de l'aragonés que es parla al Sobrepuerto i al Serrablo, és molt paregut a l'aragonés de la Tierra de Biescas, però té trets comuns amb el pol oriental de l'aragonés. Es poden vore alguns exemples de les sordes intervocàliques conservades, capeza, amullatar, caixico, sarrato...; hi han casos de pèrdua de -o final, plan "pla", tabán "tàvec", fraixín "freixe"..; el complement bi/i s'ha perdut, només es troba fosilitzat en i hai; es registra prou, típic del pol oriental de l'aragonés. En quant al lèxic, s'acusa una influència dels dos pols de l'aragonés, en representació del lèxic occidental trobem, catirón, a ormino, xorruntar..., mentre del lèxic oriental, uambra, rebast... però també coexistixen formes occidentals i orientals, ovella i uella, lurte i esliz, calderizo i cremallo...

L'aragonés de la Ribera de Fiscal, presenta característiques comuns al bergotés i a l'aragonés de la vall de Vió, però està més castellanitzat. En alguns llocs on es parlava ja no hi viu ningú. L'article, és el general a, o, as, os i les formes ro, ra, ros, ras després de vocal; els participis en -ato, ito, s'han substituït per -au, -iu des de fa dos generacions.

L'aragonés de la vall de Puertolas, es parla a Puertolas, entre les valls del Cinca i de Vió. Com en belsetà, hi ha una -e darrere dels grups consonàntics implossius, quatre, quadre...; el fonema [ʃ] s'acompanya ja d'una [i], que senyala el pol oriental, caixa, baixo..., en lloc del occidentals ['kaʃa] i ['baʃo]...; hi han casos de pèrdua de -o final, i no només darrere de -n com és habitual en altres dialectes centrals, també darrere de -c i -l, que senyalen també la transició cap a l'oriental, suc, camín, follín "sutja", lamín "llepolia", cul, pel, truc... buc coexistix amb buco "mascle de la cabra". També darrere de [ʝ], papirroi "pit-roig", galterroi, respitai, me feba goi "m'agradava"; i de les -ll, castiel (amb castiello "castell"), gotiel

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
cuitiello "gavinet"...; l'article és o, a, os, as i s'usa es també per als masculins plurals.
56

El tellà (tellán), es la varietat de l'aragonés que es parla a la vall de Tella (Tella, Escuaín, Biés, Reviella, l'Arinzuet, La Miana, Cortalabinya, Estaroniello i Miraval). Tradicionalment classificat entre les parles del belsetà, però presenta també característiques de l'aragonés de la vall de Puertolas. El tellà, s'ha conservat millor que altres dialectes de l'altament castellanitzat Sobrarb, gràcies a que la seua vall s'obri cap al Cinca, cap a orient, cosa que acusa la seua orientalització. El sistema d'articles propi de la vall de Tella són, lo, la, es, las, que no es contrauen, ta una ilesia que ibi-ha en a valle, a medio quilometro de lo lugar "cap a una església que hi ha a la vall, a mig quilòmetre del poble"...; el complement directe indeterminat es fa també amb el derivat del llatí INDE, com en la resta de l'aragonés, si viyeses que en tiens prou u que yers farto, deixa-ne-te-ie, no te sepa malo de deixar-te lo que ibi quede, "si vegueres que en tens prou o que estàs fart, deixa-te'n, que no et sàpia mal deixar-te el que hi queda".

L'aragonés de Sierra Ferrera o del Baixo Penyas, és la parla local dels municipis de A Espunya i O Pueyo d'Aragüás, probablement l'aragonés de Belsierre, Puyarruego i Escalona, es poden classificar com en una zona de transició cap a l'aragonés de la vall de Puertolas. Hi han casos de diftongació fosilitzada en /ia/ en la toponímia, a Siarra (en A Espunya), Casa Torruzuala (en Oncins), Zorrutuacha, Capaniacha...; les oclusives sordes en conserven en algunes paraules, ripa "riba", potrecón "bolet" (de putrir "podrir"), ripazo (en aragonés general ribazo) "marge", batallo "badall"..., però es conserven millor a la toponímia, Coma d'o Sarrato, Barranco Betato, Sarrato Plano, O Foricón..; com en l'aragonés oriental, la [ʃ] en posició inicial afegix una [i], aixata, baixo, caixa, baixar... que es castellanitza a [χ] entre la gent més jove...; hi ha alguns casos de pèrdua de la -o final, camín, gorrín, galín, boltumín, celemín... inclús als topònims, Os Molins, Oncins...; en la toponímia també es donen casos d'evolució de la -LL- llatina a [tʃ], representada per /ch/ Zorrutuacha i O Estacho (en la zona nord de Sierra Ferrera), Capaniacha (en Sant Beturián), Barranco Paliecho (en A Espunya), Barranco Baches (en O Casal)... Els

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
articles són els de l'aragonés central, o, a, os, as, sense les variants postvocàliques; en les paraules acabades en -or, el femení es forma afegint -era, charrador-charradera; la desinència verbal -tz [θ], de les segones persones plurals va perdent-se en A Espunya, com en altres llocs del Sobrarb, però es conserva bé al poblets; a Ceresa, A Mula i Oncins hi ha com en gistaví, primeres persones en -ebe, -ibe als imperfets; els imperfets del subjuntiu són en -ase, -ese, -ise sense pèrdua de la vocal final en la tercera persona del singular; hi han verbs irregulars amb formes en -ga en el subjuntiu, bulga i muelga, dels verbs bullir i moler.
57

L'aragonés meridional
L'aragonés meridional és el resultat de la confluència de les diferents varietats i la superació de les varietats locals en passar les terres prepirinenques, és el més homogeni, però també el més castellanitzat, es parla a les comarques del Somontano, a la Plana d'Osca, el Cinca Mitjà, els Monegros i al Semontano de Barbastre. No existix una frontera clara amb l'aragonés occidental i central, però es pot considerar el fovà com a forma de transició entre l'aragonés meridional i el ribagorçà i al jaqués de la línia Lerés-Frauca-Samianigo-Larrés com la forma de transició cap a l'aragonés meridional i l'aragonés de la Tierra de Biescas. Comprén diferents varietats, des de l'ayerbense fins el navalés, passant per l'aragonés de La Sotonera, la Plana d'Osca, l'aragonés d'Alquezra i el del somontà de Barbastre (Bierxe, Abiego, Salas, Costeán, Castianzuelo...).

L'ús dels articles o, a, os, as és general (encara que hi ha alguns nuclis aïllats al Semontano de Barbastre, com Naval i Lo Grau que utilitzen lo, la, los, las) i els participis acaben en -au, -iu, excepte alguns casos de lexicalització fossilitzada, com forato, caminata, etc. És la varietat més afectada pels barbarismes fonètics i vulgarismes d'origen castellà. Més avall d'Almudévar, la llengua és el castellà amb un substrat aragonés.

Es troben alguns casos fossilitzats de conservació de les sordes intervocàliques llatines, forato, melico, parete, rete...; hi han molts

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
castellanismes fonètics, 'ocho', 'noche', 'ablar'...; el fonema [ʃ] a sovint es perd per la pressió castellana i es transforma en [tʃ], però en alguns llocs tot i que es perd en general, es manté al demostratiu ixe ['iʃe], ixa, ixo, ixos, ixas...; els diminutius en -et, sonen com a [ed] o [er] segons les zones...
58

El semontanés de Barbastre, és l'aragonés meridional que es parla al Semontano oriental (Naval, Lo Grau, Costeán, Balbastro, Castiellazuelo, Salas Altas, Salas Baixas, Colungo, Alquezra, Adauesca, Santa María de Dulcis, Pozán, Peraltiella, Azara, Azlor, Abiego, Ponzano, Ascellas, Barbunyals i Biarche). No existix una separació geogràfica neta amb les altres variants de l'aragonés meridional, el fet de fer esta separació és per raons geogràfiques, per a explicar els principals trets, no necessàriament diferents de les comarques veïnes.

Existix l'article o, a, os, as de l'aragonés general, però en alguns llocs es pot trobar la variant ro, ra, ros, ras, antis de ra guerra, tiene ra casa aquí..., que apareixen al baix Vero (Colungo, Buera, Huerta de Vero, Pozán, Castillazuelo), en Salas Altas, Salas Baixas, Rodellar, As Almunias). També es registra en Biarche (on ja no s'usa), Sant Pelegrín, Val de Nocito, Coscullano i Abiego, ja fora de la comarca. En Lo Grau, Naval, Cosculluela de Fantova, Oz y Costeán existix la forma lo, los, la, las...; s'utilitza el pronom tos -com a la zona oriental- en compte de vos, l'original, i que hui és propi de la zona occidental; El present del verb fer es fa com en aragonés general, a diferència del semontanés d'Ayerbe: foi, fas, fa, femos, fetz, fan; l'imperfet del verb ser en canvi, ha perdut la diftongació, era, eras, era, eramos, eratz, eran; el pretètit perfet de subjuntiu es conjuga com en belsetà i benasqués, sía, sías, sía, siamos, siatz, sían; els diminutius en -et, es pronuncien [ed]; els participis són en au, íu, però hi han alguns casos de fossilització tozal de Lo Pingato, en el terme de Costeán.

El semontanés d'Ayerbe, és l'aragonés meridional que es parla a la comarca d'Ayerbe (Agüero, Ardisa, Ayerbe, Biscarrués, Concilio, Erés, Fontellas, Os Anguiles, Linars de Marcuello, Lobarre, Morillo de Galligo, Piedramorrera, Os Corrals, Riglos, Sarsamarcuello, Santolaria, Santa

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
Engracia i Sant Felices). Té més vitalitat a Agüero i Lobarre. A l'aragonés d'Ayerbe, encara que predomina la sonorització de P, T i K llatines, d'acord amb la seua localització meridional, existixen alguns casos de conservació de les sordes intervocàliques, forato, betiello, capino... inclús en paraules que no es troben massa a sovint a les comarques de més al nord, allaca "argilaga", chinipro...; la [ʃ] només es conserva als demostratius ixe [iʃe], ixa, ixos, ixas; també es donen molts casos d'epèntesi antihiàtiques, sobretot en les formes verbals, cayer, escayer, trayer, sayeta, tu leyas, yo seya, freyir/friyir, vusotros creyítz, reyir, vusotros beyítz, criyer, él riye, fuyir, creyer...; l'article definit és o, a, os, as i es contrau amb les preposicions de, ta i enta, baixaron t'a ciudat de Leida "van baixar a la ciutat de Lleida", ent'ande bas "on vas", pa remate d'as fainas "per a rematar les feines"; la preposició es transforma en i (quan la primera paraula acaba en vocal), un vaso i vino; el participi és el més comú en aragonés -au, -iu, però existixen alguns casos de participis -ato, -ito fossilitzats, cazata, colorito, forato, i en Lobarre escupito; el plural de bel, és bels; el verb fer pren formes castellanes, facer, tu faces, el face, facemos... en compte de fer, fas, fa, femos...; el diminutiu -et es pronuncia [er]...
59

L'aragonés del Biello Sobrarbe, és l'aragonés que es parla al Viello Sobrarbe (Lo Grau, Guaso, A Torriciella, Sant Belián, Buil, Os Rials, Castillazo, O Coscollar, As Pauls, Santa María d'a Nuez, Sasa, Mondot, Olsón, Xabierre d'Elsón, Eripol, Almazore, l'Espitalet, Barcabo, Lecina, Betorz, Abizanda, Escanilla, Lamata, Ligüerre de Cinca, Samitier, Mediano, A Pardina, A Torre, Castillón de Sobrarbe, Camparretuno, Cosculluela de Sobrarbe, Plan de Palacios i Morillo de Tou).

Els seus trets lingüístics actuals fan que es classifique entre els dialectes de l'aragonés meridional, però hi han evidències que fan pensar que en el segle XIX tenia els principals trets de l'aragonés central. En quant a la fonètica es poden resaltar diversos trets comuns més o menys a la resta de les varietats meridionals, el diftong en /ie/ del sufixe -iello es documenta esporàdicament en alguns topònims, Espluguiello, Os Solaniegos... però el més normal, és la seua pèrdua, cadillo, bodillo, chubillo, cercillo, aguatillo; la -o final es perd, tabán, carnuz, focín, mallacán, manguán, espígol,

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
molín, maitín...; es fa epèntesi antihiàtica, cayer, leyer, beyer...; la sinicial, es manté o passa a [θ] o [tʃ] en els casos més generals, [θoʎe] xolle, [tʃiriŋga] xiringa "xeringa"..., però es manté en altres casos, [ʃar'gera] xarguera, xargón, xardicada, xuto...; es registren molts casos de conservació de les oclusives sordes intervocàliques, ripa, escopallo "granera", napo, limaco, betiquera "vidalba", paco, mica, suco, alica, chapuzar, capolar, també en la toponímia, Lupiecho, Luparuelo, Lupinyén, Lupera, A Capana, Camarretuno, O Petrizo, A Torcita, Forato d'a Virchen, Puyata, Sarrato...; en paraules on en altres varietats s'usa la sorda, el viellosobrarbés no ho fa, talega, fanega, bolomaga, espígol, aliaga, esforigar, berruga, chordiga, cachito, bochita, berdugo, presiego, aliga, murciagalo, nuguera, forniga (però es conserva la forma derivada forniquetiar).
60

La [ʃ] derivada de la X llatina, actualment sona [tʃ], ['butʃo] buxo "boix", [fra'tʃeɲko] fraxenco "porc", [fra'tʃiɲ] fraxín "freix", [ti'tʃidor] tixidor...; la [it] dels grups llatins -ULT- y -KT- es troba bastant erosionada, maitino, maitín, però ['fetʃo] feito, [dretʃo] dreito, [mutʃo] muito, [eskutʃar] escuitar...; la [ʎ] de -LY-, -C'L-, -G'L-, -T'L- es transforma en [χ] entre les generacions joves, ceno[χ]o, te[χ]a, vie[χ]o, re[χ]a, o[χ]o, a[χ]o, però els més majors recorden haver escoltat, viello, tella, uello, allo fa uns 30-40 anys; el diminutiu -et es pronuncia [ed], moc[ed], troc[ed], Espital[ed], Craber[ed], tocin[ed].

L'article és el general, o, a, os, as; la partícula pronòmino-adverbial i/bi amb la forma i s'usa com a locatiu, con as veces que i he estau, no i cabe, com a complement preposicional amb pensar i creyer, ni i creigo, agora que i pienso i amb el verb aber, i hai.. -en Elsón s'usa la forma bi, però el·lidida, b’ha, en b’ha tres, en combinació amb en és n’i i en-i, l’otro día en i eba uno ahí, por a parra..., no n’i hai; actualment els participis són en -au, -iu, però la toponímia mostra molts casos de -ito, Molino Betato, Vinyaparata, Penyacicata, A Puyata, A Torzcita, O Cinglo d'a Zancata...; els perfets simples es fan sempre amb indefinits forts, tubon, pudon, hubon...; el verb veyer conserva la D etimològica en el perfet, vide, vides, vido, videmos, videtz, vidon...; el subjuntiu del verb ser, presenta les tres

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
formes possibles en aragonés, siga, seiga, sía; el subjuntiu del verb fer té dos formes, faiga i faya...
61

L'aragonés oriental
S'anomena aragonés oriental a totes les parles aragoneses de la Ribagorça, A Fueva i la vall de Gistau, des del Cinca fins l'Èssera, ja que partir d'este riu comencen els parlars més estrictes de transició cap al català. A l'orient, els últims pobles que es podrien considerar que parlen aragonés -encara que en plena zona de transició- són: Benasc, Bissaürri, Capella i Fonts (Fontz). Les varietats locals més característiques són el gistaví (chistavín, a la vall de Chistau), el benasqués (a la vall de Benasc) i el fovà (a la Fova, en aragonés A Fueva), a banda del complex de l'aragonés ribagorçà, en el qual es poden distingir l'alt ribagorçà (amb el benasqués a la vall de Benás i el campés, a Campo), el ribagorçà mitjà (amb el grausí, a Graus) i el baix ribagorçà (amb l'estadillà a Estadilla- o el focense a Fontz).

Els articles són el, la, es/els, les/els, excepte en la zona de Salinas-L'Aínsa i la mitat occidental de A Fueva, on s'usa o, a, os, as; s'usen els participis en -au, -iu. Molt característic és l'ús del simple perifràstic, tret que indica ja la transició al català (del tipus vas puyar, en lloc de puyés), excepte en La Comuna, la zona de Salinas-L'Aínsa i la mitat occidental de A Fueva; la pèrdua de la -r final en la pronunciació ([fe] i [mu'ʎe], en lloc de [fer] fer i [mu'ʎer] muller); un tret molt característic de les parles ribagorçanes és la palatització de la l- inicial i en els grups pl, fl i cl, propi de totes les parles ribagorçanes aragoneses i catalanes, plorar, flor, luna, luenga i clau es pronuncien [pʎo'ra], [fʎo], ['ʎuna], [ʎw'enga], ['kʎaw]....

El gistaví (chistabín) és la varietat de l'aragonés que es parla a les valls de Gistau (Chistén, Sant Chuan de Plan i Plan) i la Comuna (Saraviello, Sin, Senyers i Serveto), és una de les varietats aragoneses més arcaitzants, menys castellanitzades i fa de transició entre els parlars belsetans i els

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
benasquesos. La x- inicial afegix una i, com en belsetà, ixingardana "sargantana", ixordica...; predomina la sonorització de les sordes intervocàliques llatines, caixigo, meligo, ixada, bediello, ubago..., però hi han indicis encara de la conservació de les sordes intervocàliues, ripa, capazo, betiello, limaco...; hi han casos de /l/ on l'aragonés general té -ll-, aquela...; hi han casos d'evolució del grup -ND- llatí a /n/, comú antigament a tot l'Alt Aragó, barana, fona...; hi han casos de sonorització d'oclusiva sorda, ambolla (en Chistén coexistix amb ampolla), ixordiga, tranga, freixengo...; presenta la partícula pronomino-adverbial i davant dels imperfets del verb estar [i'gera] i yera, Chistau és un dels pocs llocs on es conserva. Els articles determinats són, el, la, es, las i els singulars s'apostrofen davant de vocal; l'infinitiu pot presentar una -e de reforç, cantare...; els participis es fan en -ai, -iu (en Chistén s'usa més -ido que iu), es troben participis forts acabats en -ito, però són irregulars i amb accent a l'arrel, cáito (Plan, Chistén), tráito (Chistén); la desinència de la primera persona del plural és -n (la -m final en aragonés sol canviar a n), a diferència de l'aragonés general -mos, però igual que en l'aragonés ribagorçà, cantán, querén, salín...; en el passat imperfet d'indicatiu la primera persona té la desinència -e, que pot tindre relació amb la -i de l'ansotà, tenebai>tenebe; el passat indefinit de tipus sintètic es presenta a Sin, Senyers, Zarandiello, la vall de la Comuna i Serveto, canté, cantés, cantu, cantén, cantetz, cantón, bebié, bebiés, bebió, bebién, bebietz, bebión...; mentre que a Plan, Sant Chuan de Plan i Chistén és de tipus perifràstic com en l'aragonés rebagorçà, voi, vas, va, von, votz, van puyar(e)...; el condicional perd la -a final en algunes persones, abrí, farí "faria", dirí...
62

El fovà (fovano) es parla a la zona de A Fueva, a quasi 40 poblets (Solanilla, Troncedo, Clamosa, Arro...), presenta característiques de transició cap a l'aragonés central. Conviuen formes que conserven consonants sordes intervocàliques (capeza, alica "àguila", napo...) amb altres que sonoritzen (vediello, meligo...); el fonema prepalatal fricatiu sord manté la -i (caixigo, caixa, baixar, peix...); la -r final es pronuncia inclús en els plurals [lu'gars], [flors], però no davant pronom enclític [miŋ'tʃalo] minchar-lo, ['felo] fer-lo... ; els articles són o, a, os, as, però en Pano i Panillo, utilitzen es, es cans "els gossos"...; la vocal -o final es manté darrere de -n, camino, molino, -l, cielo, chelo, i -r, cordero, pallero...; el grup /it/ procedent delgrup llatí -CT-, -ULT-, s'ha castellanitzat a [tʃ],

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
['fetʃo] feito, ['ditʃo] dito, [es'tretʃo] estreito, ['petʃo] peito, ['mutʃo] muito, ['trutʃa] truita...; el grup llatí grupo llatío SC que en aragonés evoluciona a [ʃ] s'ha castellanitzat, [kono'θer] conoixer, [pae'θer] pareixer, [flore'θer] floreixer...; el grup final llatí -NTE, que en aragonés medieval perd la E i en aragonés modern la T no es pronuncia, s'ha castellanitzat, [rusj'ente] rusient, [fw'ente] fuent, [dj'ente] dient, [pw'ente] puent... excepte en, [mala'men] malament, [tʃen] chent i [kalj'en] calient...; s'usa el pretèrit indefinit perifràstic ribagorçà, va fer, vatz veyer, se'n va ir, però a la part més occidental s'utilitzen les formes sintètiques generals de l'aragonés. El lèxic fovà reflexa la transició entre el pol occidental i l'oriental.
63

El ribagorçà (ribagorzano) és l'aragonés que es parla a la vall de l'Èssera, a la Ribagorça. Les parles de la Ribagorça són des d'un punt macrogeogràfic, uns parlars de transició cap al català, es troben caracters més catalans quan més cap a l'est i més castellans quan més cap al sud. Des d'un punt micro-geogràfic, la transició concreta està al Baix Issàvena i a la Ribera, una vall lateral al sud del Turbó. El ribagorçà, es podria dividir en tres subdialectes, l'alt ribagorçà o benasqués, el ribagorçà mitjà i el baix ribagorçà.

Les parles ribagorçanes presenten bastants tres diferenciadors i característics en relació a l'aragonés general, la majoria d'ells relacionats amb la seua situació de transició cap al català: es palatitza la L- inicial llatina, [ʎ]obo, [ʎ]una, [ʎ]ugar...; també palatitza la L dels grups llatins PL, CL, FL, GL, BL, [fʎo] flor, [kʎaw] clau, [pʎe'ga] plegar...; el sesseig és generalitzat, [mo'set] mocet, [kaŋsi'oŋ] o [kaŋs'oŋ] canción, [Ribagorsa] Ribagorza...; perd la -r final en la pronuncia, [fʎo] flor, [pʎe'ga] plegar, [ʎu'ga] lugar..., inclús als plurals [ʎu'gas] lugars, ['fʎos] flors...; es troben molts més casos de conservació de M llatina en lloc de la transformacíó a /mbr/ de l'aragonés general, HOMINE > omne > ['ome], FAMEN > ['fame], LEGUMEN > [ʎe'gume], LUMEN > [ʎum]...; els articles són, el, e(l)s, la, las; el morfema personal de la primera persona en -m o -n, nusatros cantam, nusatros cantan; gerundis en [-aŋ], [-eŋ], [-iŋ], cantant, metent, partint...; el pretèrit perfet perifràstic és el català, va cantar en compte de

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
cantó...; algunes formes extranyes a l'aragonés general, tu es, él e, en lloc de tu yes i él ye...; les combinacions del pronoms datiu i acusatiu són també catalans, lo + li > lo-i, los+ li > los-i, la + li > la-i, las+ lis > las-i...
64

L'alt ribagorçà o benasqués és la varietat de l'aragonés ribagorçà que es parla a la vall de Benasc, presenta uns marcats trets de transició cap al català.

El ribagorçà mitjà, es parla a la Ribagorça mitjana, als voltants del Turbó (Murillo de Llena, Campo, Esplluga, Val de Bardaixí, Val de Lierp, Seira, Barbaruens i Abi). El congost del Ru el separa dels parlars benasquesos, mentre que entra en contacte amb el català ribagorçà a la vall de Vacamorta i en la Ribera, vall lateral d'Issàvena al sud del Turbó. A la Ribera, el català ribagorçà és paregut a la parla de Serradui, però la influència del ribagorçà de Campo i Murillo de Llena creix des de Villacarlle cap a Tor-la-ribera i les Viles de Turbó. La varietat més representativa és el campés, que presenta molts casos de pèrdua de la -o final, sort, corp, traball, any, fet, uells, cunillos, polls..., en alguns casos no presenta la diftongació de la E i la O curta llatines, ben, tamé, fet, terra, pedra, tempo, sort, corp, forza..., el grup /it/ sol estar castellanitzat ['mut ʃo], ['notʃe], ['petʃo], però conserva [fet], el diftong /ie/ de -iello s'ha castellanitzat a -illo, Congosto de Ventamillo...; els articles són el, la, es, las; es conserva la conjunció més; els pronoms personals de primera i segona persona són, nusotros i vusotros; el morfema personal de la primera persona del plural és en -m, cantam; encara que el present del verb estar presenta el diftong, el ye, tu, yes, el passat imperfet no el té, el eba en compte de el yeba.

El baix ribagorçà es parla a la Baixa Ribagorça entre Aguilar i Fontz (Aguilar, Abenozas, Santa Llestra, Besians, Centenera, Perarrúa, Ixep, Torrobato, Torre d'Esera, Graus, Capella, La Puebla de Castro, Olvena, Estada, Estadilla i Fontz). A la baixa vall d'Issàvena i més al sud, es troba una línia de difícil classificació, la línia Torres-Jusseu-Alins separa a l'oest els lugars de El Soler, Torlabat, Capella, La Poblla del Mon, Castarllenas, Pueyo de Marguillent i Aguinaliu, classificables com aragonesoparlants,

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
mentre que els llogarets de Pociello, Llaguarres, Aler, Calasanç, Sanui i Sant Esteve del Mall, classificables com catalanoparlants.
65

Els parlars de la baixa Ribagorça tenen en general, menys trets comuns amb el català i presenten una important castellanització fonètica, lèxica i morfològica. L'aragonés de Fontz, encara que es troba més al sud, està menys castellanitzat que el grausí, ja que Graus ha sigut en la història recent, un focus castellanitzador de la comarca. Els trets més característics d'este grup són: la conservació de la -o final en la majoria dels casos, fierro, mano, grausino, camino...; l'absència del diftong /ue/ davant de iod, ['oχo] uello, ['notʃe] nueit...; es troben alguns casos de no diftongació de la E curta llatina, el e, tu es, peu, ben, tamé... en compte de el ye, tu yes, pie, bien, tamién...; castellanització total del grup CT, ULT de l'aragonés /it/..., encara que es pot conservar fossilitzat en algunes paraules, dreto (Graus), feito>fei en Estadilla; també s'ha castellanitzat el diminutiu -iello a -illo, ixartillo, Panillo o Estadilla... Són parles característiques del baix ribagorçà, el grausí, l'estadillà i la parla de Fontz.

El grausí (grausino), és la varietat del baix ribagorçà més coneguda i es parla a la localitat de Graus i als seus voltants. Tot i que predomina la diftongació de les E i O curtes llatines, hi ha casos de no diftongació, com en altres pobles de la Baixa Ribagorça occidental, ben, pedra, dent [den], peu, coba, bou...; es donen casos on la -o final es perd, per exemple darrere de -ll-, seguint la tendència comuna amb el català; també es conserva la f- inicial i la ch- inicial, però hi han molts castellanismes fonètics, [a'bʎa], [j'elo], ['igado], [χw'ebes], ['χaRa]...; la -x- es conserva bastant bé i manté la i, un coixo baixaba por una baixada con un faixo de buixos...; la -ll- que ve dels grups LY, C'L, G'L... es conserva en molts casos, però també trobem castellanismes fonètics, [bj'eχa] viella, [ko'χe] coller, [konseχo] consello, [θeχas] cellas...; també conviuen formes genuïnes i castellanitzades, que són clar exemple de transició cap a una castellanització, [di'ʃa]-[de'χa] dixar, [traba'ʎa]-[traba'χa] traballar... L'article, actualment coincidix amb el castellà, però antigament era lo, la i es; l'article es contrau amb la preposició, pol camino, pola pllaza; el pronom personal ellos de l'aragonés general, és els en grausí; hi han verbs

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
en grausí que són de la tercera conjugació, tení, querí, que en aragonés general fan tener i querer; hi han molts infinitius de la primera conjugació que acaben en -iar, obriar, mezcliar, femiar, propulsiar...; hi ha falta de diftongació en les formes rizotòniques d'alguns verbs, per analogia, fet comú en baix ribagorçà, tos rogo, mos recorda...; el diminutiu -et a voltes perd la -t final, [koRa'le], [braθo'le], [baŋ'ke]... El lèxic català pot representar més d'un 4%, asquena, patamoll, filosa, sillón...
66

L'estadillà (estadillano), es la varietat ribagorçana que es parla a Estadilla i Estada. Com en el grausí, el grup /it/ derivat del llatí CT, ULT es troba castellanitzat, però encara conserva fei (varietat de feito); també existixen formes irregulars que no diftonguen, almorces, sonen, m'acordo; i es veuen formes peculiars de presents irregulars de subjuntiu, esteigan, feiga, eiga, veiga...

L'aragonés oriental, el benasqués
Les parles ribagorçanes, s'agrupen entorn a dos grups romànics, el català i l'aragonés, a més, totes elles, participen amb més o menys intensitat, dels trets lingüístics que les caracteritzen i que compartixen totes elles i fins i tot, a voltes, s'estenen pels parlars veïns.

La diversitat del traçat de la frontera lingüística catalano-aragonesa obeïx a raons fonamentalment històriques, i han causat molta controvèrsia. La vall de Benasc -Benás, Castilló de Sos, Sarller, Grist, Chía, Saunc, Vilanova, Bisagurri, Ancils, Sant Feliu de Veri, Sesué, Lliri, Arasa, El Ru, Gavás, Erisué, Sos, Urmella, Ramastué, Sant Martí de Veri i Renanué-, presenta una peculiar situació pel que fa als seus trets lingüístics, ja que es troba situada en plena àrea de transició.

Originàriament, la vall de Benasc va estar habitada per població vascoide, que va conservar la seua llengua i tradicions durant el primer

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
mil·lenni de la nostra Era. La romanització i cristianització va ser lenta a causa de l'aïllament respecte als territoris veïns. Després de l'ocupació de les terres del sud pels musulmans, els comtes de Tolosa, van conquerir les terres immediates al sud dels Pirineus a principis del segle IX i van crear el comtat de Ribagorça. El 1592 Felip II incorporava el Comtat de Ribagorça a Aragó.
67

A finals del segle XVIII s'intenten els primeres ascensions al pic de la Maladeta, els pics de la vall de Benasc comencen a popularitzar-se entre els alpinistes francesos i també espanyols. A principis del segle XX, els Pirineus aragonesos s'omplin de lingüistes, i comencen els primers treballs de camp sobre Benasc i la resta de les valls aragoneses, en què exposen que el benasqués és una parla de transició entre l'aragonés i el català, amb un lleuger predomini dels elements aragonesos. La seua pertanyença política a Aragó, ha sigut determinant en la seua definitiva adscripció oficial a l'aragonés, però també s'han tingut en compte altres components d'ordre cultural, econòmic, humà i fins i tot identitari a l'hora d'adscriure lingüísticament al benasqués.

El benasqués presenta tota una sèrie de combinancions de trets lingüístics: d'una banda, es reflectixen els més característics de les parles ribagorçanes, com la palatització de la L dels grups llatins PL, CL, ['pʎɔwre] "ploure", ['kʎaw] "clau"... i d'altra, una sèrie de trets catalans i aragonesos quasi en la mateixa quantitat.

Manifesta evolucions pròpies de l'aragonés, com la diftongació -no generalitzada, però molt estesa- de E i O llatines tòniques; la presència de -o en singular ['banko] "banc", ['tronko] "tronc", [fe'brero] "febrer"...; la conversió de -ATU, -ETU , -ITU en les terminacions -au, -eu i -iu [pʎo'raw] "plorat", [dor'miw] dormit, ['praw] "prat"...; sufixos en -iello, procedents de -ELLU [bedj'eʎo] "corder", [kastj'eʎo] "castell"...; el manteniment de la -N intervocàlica final llatina [pan] "pa", [man] "mà", [bin] "vi"...; la conjugació del verb ser, [io-'soj] "jo sóc", [tu-'jes] "tu eres", [eʎ-'e] "ell és"...; al sud de la vall se solucionen els plurals de les paraules acabades en [a], en [as], [las-'donas] "les dones"...

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
68

El benasqués, compta també, amb trets típicament catalans, com la palatització de L- inicial llatina i la -L final, ['ʎuna] "lluna", ['ʎapis] "llàpis", [ʎw'ɛnga] "llengua", [a'keʎ] "aquell", [Kɔʎ] "coll", [baʎ] "vall", la conservació de moltes paraules sense diftong, [nit] "nit", [ʎet] "llet", [fɔk] "foc", [ɔw] "ou", [tɛRa] "terra"...; la presència de vocals obertes, [fɔk] "foc", [detʃi'nɔw] "dèneu", ['pɛw] "peu", [kɔr] "cor", [ɔw] "ou", [tɛRa] "terra"...; el manteniment de la T de -ATU, -ETU, -ITU en alguns substantius en singular, [pe'kat] "pecat", [bra'sat] "abraçada", [ama'gat] "amagat", [eskʎa'fit] "esclafit", [sar'pat] "arpada"... i conservada en tots els plurals amb independència de la seua pronunciació, [fo'rats] "forats", [dor'mits] "dormits", [prats] "prats", [pʎats] "plats"...'; la pronunciació [s] de CE, CI llatines [sink] "cinc", [sen] "cent", [sinkwanta] "cinquanta"...; la presència de nombroses paraules que tenen actualment dos formes ambivalents [ʎom'brik]-[ʎom'brigo] "cuc", [pole'gos]-[pole'goso] "poregós", [pɛl][pelo] "pèl"..., amb presència de -o final o sense, [gaʎ], [suk], [fe'noʎ]...; totes les paraules acabades en -o, la perden en formar el plural, [pɛls] "pels", [banks] "bancs", [tronks] "troncs", [curts] "curts", [pa'reʎs] "parells", [kastj'eʎs] "castells"...; al nord de la vall se solucionen els plurals de les paraules acabades en [a], en [es], ['dɔnes], ['bakes], ['kɔses]...

Estandardització i ortografia
L'aragonés no compta actualment amb cap institució reconeguda oficialment que determine i elabore una normativa lingüística.

A principis dels setanta, va començar una etapa d'acceleració en crear-se un veritable moviment que es fixa com a horitzó la recuperació lingüística de l'aragonés. Nombrosos escriptors i intel·lectuals aragonesos es van agrupar al voltant d'entitats culturals en favor de la recuperació de l'aragonés, com el Consello d'a Fabla Aragonesa a Osca, el Ligallo de

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
Fablans de l'Aragonés a Saragossa, també les institucions públiques com l'Instituto d'Estudios Fernando el Católico i l'Instituto de Estudios Altoaragoneses a Osca disposaven d'un bon inventari de llibres sobre temes relacionats amb l'aragonés. Provisionalment l'ortografia unificada es publicava l'any 1974 i el 1977 ho feia la gramàtica.
69

L'abril de 1987 va tindre lloc a Osca el I Congreso ta ra Normalizazión de l'Aragonés amb l'organització del Consello, que es va centrar amb exclusivitat en la redacció definitiva dels acords del Congreso, publicats immediatament amb el títol de Normas Graficas de l'Aragonés. La base de les Normes coincidia amb les que ja s'utilitzaven des de feia deu anys, però, molts altres aspectes es van millorar i concretar. Finalment, el 19 d'abril de 1987, es van aprovar les Normas Graficas de l'Aragonés en un congrés ampli i representatiu, però que no va aconseguir aglutinar al cent per cent totes les voluntats, ja que els parlants patrimonials no es van sentir identificats amb l'ortografia adoptada. La grafia d'Osca, sostinguda pel Consello da Fabla Aragonesa, tenia com a principi, fer notar els fonemes de manera quasi uniforme, sense tindre en compte l'etimologia: s'uniformitzava /v/ i /b/ en /b/; també CE i CI són uniformitzats en /z/... certes solucions calquen les del castellà com la /ñ/, els accents gràfics... La grafia d'Osca va elaborar un estàndar d'aragonés comú, seleccionant més els trets occidentals que els orientals.

"Bi ha tres uesos en cada dido, ditos a falanche proximal, a falancheta y a falanche distal. Cada dido tien tres unions. A primera unión ye a on s'achuntan os uesos que forman a palma d'a man, os metacarpians, con o primer ueso d'o dido dito falanche proximal. A segunda chunta ye a chunta interfalanchica proximal y a tercera ye a chunta interfalanchica distal. Cadaguna d'istas chuntas ye cubierta d'un cartilago articular. O cartilago articular ye o material esponchoso que cubre a fin d'uesos que constituyen una chunta. Cada dido ye provisto d'un tendón extensor, dos tendons flexors, o superficial y o fundo, y os musclos interosios y lumbricals..."

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
70

El 2004 diversos filòlegs i altres personalitats compromeses amb l'aragonés, discrepants amb l'ortografia d'Osca, creen la Sociedat de Lingüistica Aragonesa, que posava en dubte el model estàndar vigent i la desatenció de les varietats dialectals patrimonials. L'SLA preconitzava fer un estudi més aprofundit dels dialectes i de crear estàndards dialectals, coma base d'una varietat estàndard més general i ulterior, però connectada amb el coneixement real dels dialectes. Considerava la grafia d'Osca massa castellanitzada, i treballava per a tornar a l'aragonés les seues tradicions gràfiques medievals i per a aproximar-lo al català i l'occità, seleccionant els trets més orientals. En l'ortografia, per exemple, com en aragonés medieval, proposaven la diferenciació gràfica de /v/ i /b/; també ch, j, g(+e), g(+i) són distintes; ús de /ny/ en lloc de /ñ/... també es proposava una accentuació semblant al català i a l'occità. També l'SLA insistia en el fet que el benasqués era intermediari entre l'aragonés i el català i havia de rebre un estàndard adaptat. Actualment, l'SLA ha assumit els criteris de l'Academia de l'Aragonés.

Amb l'aparició de noves veus crítiques al model del 87, el constant ajornament de la Llei de Llengües i les reserves de la Universitat de Saragosa a acceptar l'estàndar vigent, va provocar que gran part d'associacions i personalitats compromeses amb l'aragonés, obriren en 2005 un procés per tal d'intentar consensuar una ortografia apta i acceptada també per als dialectes patrimonials.

El gener de 2005, es va constituir una assemblea qualificada d'històrica a Osca, on es va aprovar el Manifiesto por a Unidat d'a Luenga Aragonesa i es va expressar la necessitat de convocar un nou congrés amb la ferma decisió de sensibilitzar a la societat aragonesa i crear una autoritat lingüística. Des d'este mateix moment va començar a treballar en la iniciativa Chuntos por l'Aragonés i el 15 de juliol de 2006, en el II Congreso de l'Aragonés, es va crear l'Academia de l'Aragonés, amb l'aprovació d'uns estatuts i l'elecció dels primers membres numeraris.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
L'Academia de l'Aragonés va començar a funcionar amb una Mesa d'Edat per a constituir-se posteriorment, com a associació el dia 9 de setembre de 2006, baix el nom d'Estudi de Filologia Aragonesa. L'ACAR ha rebut el suport de nombroses institucions, per a trobar una ortografia més consensual i elaborar una varietat estàndard d'aragonés.
71

A principis de 2010, l'ACAR presenta les normes ortogràfiques, la Propuesta Ortografica Provisional de l'Academia de l'aragonés, i després d'un procés d'esmenes, les fa definitives el juny del mateix any. L'ortografia proposada va canviar radicalment tots els postulats de la grafia d'Osca, basant-se amb els principis d'historicitat, identitat, coherència paradigmàtica, diasistematicitat i funcionalitat.

La solució adoptada finalment (amb el vist-i-plau de la Universitat), es va presentar més acord amb l'etimologia (distinció etimològica de /v/ i /b/...) i la historicitat (ús de les grafies /tz/, /ny/ i /-ent/...), la funcionalitat (ús general del dígraf /ch/ per a J, G+E, G+I...), i la coherència paradigmàtica i la diasistemacitat (com la grafia /tz/ per als plurals i formes verbals pronunciades [θ] en aragonés general, pero [ts] en benasqués...).

Com a desplegament de la Llei de Llengües d'Aragó, es crea l'Acadèmia d'a Luengua Aragonesa, com a institució científica i autoritat lingüística de caràcter oficial i públic de l'idioma aragonés. Els seus estatuts van ser aprovats el 5 d'abril de 2011 però encara no està constituïda. La seu administrativa està en Saragossa i la seu institucional estarà en el lloc que determini el seu Reglament de règim intern, també es podran establir subseus territorials.

En la composició de l'Academia d'a Luenga Aragonesa, que malgrat l'absència d'alguna figura "històrica" del moviment de defensa de l'aragonés, s'ha mirat perquè estigueren representades el major nombre de varietats de la llengua. També s'ha mirat pel repartiment d'influència entre els diferents corrents: quatre dels nou membres de l'ALA són també

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
de l'Academia de l'Aragonés, per la qual cosa cal suposar que els seus plantejaments (que han rebut el vist-i-plau de la Universitat), acabaran guanyant la major part de les votacions, mentre que el corrent de l'ortografia de 1987, està de moment, en minoria. Tenint en compte la distribució de les sensibilitats en el nou organisme, tot apunta que l'ortografia proposada per l'ACAR podria ser l'escollida com a oficial.
72

La llengua aragonesa al seu context político-administratiu
Descripció geogràfica i lingüística
Com a resultat del territori de l'històric de l'antic regne del mateix nom, Aragó comprén els Pirineus centrals, el tram central de la vall de l'Ebre i les serres Ibèriques, actualment està constituït en comunitat autònoma del regne d'Espanya.

Aragó va nàixer com a comtat independent al segle IX, fins la seua incorporació el 925 al regne de Navarra. A la mort de Sanç III, en 1035, es va constutir en regne i, va engrandir el seu territori amb la incorporació del Sobrarb i la Ribagorça. En 1137 es va dur a terme la unió del regne d'Aragó i el comtat de Barcelona, formant-se la Corona d'Aragó, definitivament unida a Castella amb al segle XV. En la guerra de Successió, Aragó es va posicionar en contra de Felip V, la qual cosa li va suposar la pèrdua dels seus furs. La guerra del Francés va repercutir en l'economia i demografia aragoneses, igual que les guerres carlistes i la Guerra Civil. Restablida la democràcia en 1978, Aragó va aconseguir un règim preautonòmic i en agost de 1982 es va fer efectiu el seu estatut d'autonomia.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
Actualment, com a resultat de la replegada de la frontera de l'aragonés cap al nord, la llengua pròpia de la major part del territori aragonés és el castellà, mentre que a diverses valls de la zona Pirinenca i Prepirinenca es parla aragonés, igualment, a tota la franja est fronterera amb Catalunya es parla català.
73

Vitalitat i ús familiar i social
Actualment, l'ús de l'aragonés es manté precàriament entorn a tota la zona de l'Alt Aragó, des de la Jacetània a la Ribagorça, i amb un grau de conservació bastant dispar. Es poden distingir diferents zones d'ús, però en general hi ha un fort contrast entre les zones on el seu grau de conservació és bo, amb altres en què l'aragonés es troba fortament castellanitzat, tant fonètica com morfològicament. El nivell de conservació i ús dels diversos dialectes és diferent, mentre alguns es troben en un nivell acceptable i són usats com a llengua de comunicació habitual en algunes valls, altres es troben pròxims a la desaparició. Les zones de major ús són, la vall d'Echo d'una banda, i per una altra el Sobrarb oriental (Bielsa, A Fueva i especialment Chistau) i la Ribagorça occidental. Tots els dialectes es troben deteriorats en major o menor mesura pel castellà, generalment més com més al sud o sud-oest, però el nivell de castellanització també depén d'aspectes socials diversos, fonamentalment l'edat (es conserva molt millor entre la població de més edat), ofici i classe social.

L'ús de l'aragonés, es troba actualment en una situació bastant precària, ja que ha sigut una de les zones on més coacció ha tingut la prepressió lingüística entre la població. Esta situació quasi secular, ha donat lloc a un resultat sociolingüístic actual quasi desolador: en general, els parlants d'aragonés no reconéixen la pertinença de la seua parla local a un àmbit lingüístic aragonés, la consciència que tenen, és que parlen malament, o una barreja lingüística, fera, pròpia de persones de menys formació cultural i de menys estatus social, i només una minoria -generalment letrada-, té consciència lingüística. Per tant, com a conseqüència d'esta minorització, l'autoodi lingüístic generalitzat empenta a que els parlants

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
no atorguen cap valoració positiva a la seua peculiaritat idiomàtica, tenen un clar complex d'autoodi, la creència general és que el que parlen és una cosa que té menys valor que el castellà, i que no servix per reflectir cap forma de cultura. Són les persones de més edat, que normalment són les que tenen un major arrelament cap a la societat tradicional, parlen aragonés per inèrcia i conserven amb un millor nivell de qualitat la llengua. Els sectors de població d'edat mitjana i jove opten ràpidament pel castellà.
74

Al voltant de la situació sociolingüística de l'aragonés, tot i que es compartixen certs comportaments sociolingüístics en tot el domini lingüístic, es poden apreciar dos zones que presenten diferències importants al voltant del l'ús i el comportament sociolingüístic:

En el primer grup s'inclouen les zones on l'aragonés conserva una gran vitalitat: la vall d'Echo, la vall d'Ansó, Pandicosa, la vall de Chistau, la vall de Benás, A Fueva, la Baixa Ribagorça occidental i la línia que agruparia les comarques de Campo, Seira, Santa Llestra, Perarruga i Graus. En estes zones destaca la forta consciència localista davant la llengua i luna major apreciació de diferència davant el castellà. Els habitants de cadascuna d'estes zones pensen que la seua parla local és diferent de la dels pobles veïns, tot i que admeten semblances i intel·ligibilitat, és generalitzada la negació de l'existència d'una estructura que englobe a totes les varietats, sens dubte davant la secular falta d'informació lingüística i pel seu aïllament geogràfic. Este fet és acceptat i divulgat pel poder cultural oficial. La concepció que tenen de la seua parla local és en general folklorista, amb mentalitat diglòssica, l'aragonés local és considerat com un dialecte inferior i de molta menor importància que el castellà, la llengua de la cultura. No és només l'escola qui va fixar en l'aragonesoparlant estes concepcions sobre l'aragonés, però sí va contribuir poderosament a això, negant la seua personalitat lingüística. És admesa inconscientment, la jerarquització entre el castellà i el seu aragonés local, que no passa les fronteres de la seua vall, el parlant experimenta generalment un sentiment de vergonya en parlar la seua llengua davant els forans.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
En este grup, generalent són les generacions més velles les que utilitzen quotidianament l'aragonés, mentre que les més joves encara que coneixen i saben parlar aragonés, entre ells parlen el castellà i associen la seua parla local amb la llengua pròpia dels seus pares i avis, una parla antiga expressió de la vella societat.
75

El segon grup inclou les zones on l'aragonés es troba en una avançada fase regressiva -en diferents graus segons zona- front al castellà, encara que seguix sent, parcialment, la llengua de comunicació: des d'Ayerbe fins Naval pel sud, àmplies zones de les terres del Sobrarbe, la Jacetània i l'Alt Gàllego, As Cinco Villas, la vall d'Onsella, algunes localitats dels Semontanos, les riberes de l'Ara, Basa, del Guarga i la Plana d'Osca. En esta zona, la interrupció lingüística està molt avançada, i només la gent més major parla o és capaç de parlar una llengua que els seus fills i nets ja no entenen.

La tercera zona avarca la Plana d'Osca, Osca i les capitals comarcals: la zona on l'aragonés conserva una vitalitat encara més feble, la ciutat d'Osca i les capçaleres de comarca -Chaca, Saminanigo, Balbastre, Ayerbe...- es troben actualment fortament castellanitzades, però als seus voltants i en algunes de les seues pedanies es conserva l'aragonés. Normalment en estos nuclis importants de població, la castellanització és molt gran i la majoria dels habitants que utilitzen l'aragonés són aquells que provenen dels nuclis més menuts. L'única localitat amb considerable població, que pot estar agrupada amb la zona on l'aragonés conserva una vitalitat és Graus, pel seu grau d'utilització de l'aragonés. És cridaner l'alt percentatge de parlants passius, reflex de la situació de "latència" en què es troba l'aragonés en moltes zones.

La política lingüística de la Diputació General d'Aragó

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
L'aragonés, no és explícitament reconegut a l'Estatut d'Autonomia d'Aragó de 1982, ja que fa una menció molt ambigua a la qüestió lingüística, indicant que, "les diverses modalitats lingüístiques d'Aragó gaudiran de protecció com a elements integrants del seu patrimoni cultural i històric", i evitant en tot moment al nom d'estes modalitats.
76

El febrer de 1993, el Justicia Mayor de Aragón (Defensor del Poble), va presentar a les Corts aragoneses, un informe que denunciava, la precària situació que presentaven les llengües minoritàries d'Aragó i els perjudicis que els causava la falta de reconeixement judíric per part de l'estatut d'autonomia. També es demanava mesures urgents per a protegir-les, com l'oficialitat en els territoris respectius i la redacció de lleis que garantiren el seu ple reconeixement i ús en els diferents àmbits socials. Però les recomanacions i peticions del Justícia van ser ignorades des del primer moment, pels poders legislatius i executiu aragonesos.

La reforma de l'Estatut d'Autonomia d'Aragó, aprovada per les Corts aragoneses (amb el vot en contra de CHA) i el Congrés dels Diputats el desembre de 1996, no va millorar la situació lingüística, perquè continuava sense reconéixer de forma explícita -ignorant les demandes del Justícia d'Aragó- que, a més del castellà, a Aragó també es parlava l'aragonés i el català. Amb tot, el nou redactat de l'article 8 de l'Estatut ja no parlava de modalitats lingüístiques, sinó també de llengües (en plural, però sense anomenar-les) pròpies d'Aragó: "Les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó constituïxen una de les manifestacions més destacades del patrimoni històric i cultural i un valor social de respecte, convivència i enteniment" i "Una llei de les Corts d’Aragó establirà les zones d’ús predominant de les llengües i modalitats pròpies d’Aragó, en regularà el régim jurídic, els drets d’utilització dels parlants d’estos territoris, promourà la protecció, recuperació, ensenyament, promoció i difusió del patrimoni lingüístic d’Aragó, i afavorirà a les zones d’utilització predominant l’ús de les llengües pròpies en les relacions dels ciutadans amb les Administacions Públiques aragoneses", "Ningú no podrà ser discriminat per raó de la llengua".

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
Este nou redactat va permetre que les Corts aragoneses acordaren el 20 de juny de 1996 la creació d'una comissió especial sobre política lingüística que, un any després dictaminaria a favor de la realitat plurilingüe d'Aragó, de la igualtat de tractament legalment i d'oficialitat, de donar suport institucional a les associacions en defensa de l'aragonés i del català, de garantir el seu ensenyament i d'un conjunt de mesures i disposicions legals que asseguraren una real protecció i foment.
77

A principis de 1997 es crea la Comissió de Política Lingüística per les Corts d'Aragó, i elabora un dictamen que va ser aprovat per la majoria del Parlament aragonés amb l'oposició del PP, que va presentar un vot particular a alguns apartats del dictamen (els que introduïen els conceptes de "cooficialitat" i "normalització d'ús"), i que obligava a l'executiu a la redacció d'un projecte de llei de normalització lingüística que tinguera en compte l'oficialitat del català i l'aragonés en els seus respectius territoris lingüístics. L'esborrany de la llei es va redactar en setempre de 1998 pels servicis judírics de la DGA i la PDLMA, i concloïa que "Aragó és una comunitat multilingüe en la qual, al costat del castellà, llengua majoritària, conviuen altres llengües, que són el català i l'aragonés, amb les seues diferents modalitats". A més, el dictamen demanava al govern aragonés la tramitació d'una llei de política lingüística que reconeguera l'aragonés i al català com a llengües pròpies de la Comunitat i exigia respecte "al dret (...) a l'ensenyament de i en la llengua pròpia".

La negativa del PP de posar en marxa esta llei, va impulsar a la Plataforma per la Defensa de les Llengües minoritàries d'Aragó a tramitar com una iniciativa popular, que permetera presentar la llei amb un suport mínim de 15.000 signatures. La PDMA integrava, les associacions per la defensa de l'aragonés i el català a Aragó.

El nou canvi de govern el 1999 dirigit pel socialista Marcel·lí Iglesias, va propiciar un canvi de rumb en la qüestió lingüística. Este mateix any, les Corts decreten la Llei de Patrimoni Cultural, en la qual, per primera volta en la legislació, serien reconegudes expressament a l'article 4, l'aragonés i el català, com a llengües minoritàries d'Aragó: "El aragonés y

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
el catalán, lenguas minoritarias de Aragón, en cuyo ámbito están comprendidas las diversas modalidades lingüísticas, son una riqueza cultural propia y serán especialmente protegidas por la Administración", i en la seua diposició final Segona, la llei preveïa la necessitat d'adoptar una eventual Llei de Llengües que declarara l'oficialitat de l'aragonés i el català als seus territoris: "Una ley de lenguas de Aragón proporcionará el marco jurídico específico para regular la cooficialidad del aragonés y del catalán, lenguas minoritarias de Aragón, así como la efectividad de los derechos de las respectivas comunidades lingüísticas, tanto en lo referente a la enseñanza de y en la lengua propia, como a la plena normalización del uso de estas dos lenguas en sus respectivos territorios".
78

L'any 2001, el Govern d’Aragó va presentar a exposició pública un avantprojecte de llei de llengües, però el període d’exposició va finalitzar i el govern no va presentar cap projecte, amb la qual cosa no es va iniciar la tramitació parlamentària. A l'hivern de 2005, es va fer públic un nou esborrany d'avantprojecte de llei de llengües, que contemplava una aplicació gradual de la llei a les zones d'ús habitual de l'aragonés i el català, que no serien cooficials; es preveïa la creació d'un organisme consultiu, el Consell Superior de les Llengües d'Aragó; pel que fa a l’aragonés no es contemplava la creació de cap acadèmia, i en quant al català, es reconeixia l’autoritat de l'IEC.

L'any 2006, el mateix govern va promoure l'aprovació d'una reforma de l'Estatut d'Autonomia d'Aragó, que deixaria fora la qüestió lingüística, que va continuar bloquejada per la constant negativa del PAR -soci de govern- a reconéixer el català i per l'impuls d'una sèrie de campanyes anticatalanistes atifades per este partit i el PP.

Finalment, el desembre de 2009, les Cort d'Aragó aproven amb el suport del PSOE i CHA la Llei d'Ús, Protecció i Promoció de les Llengües Pròpies d'Aragó, amb el vot en contra de PP, PAR i IUA, encara que per motius diferents: els conservadors s'oposaven al reconeixement del català, mentre que IUA demanava la cooficialitat. La Llei de Llengües reconeixia la realitat trilingüe d'Aragó i el català i l'aragonés com a llengües pròpies, però no com a oficials; distingia quatre zones lingüístiques concretes,

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
l'aragonesoparlant, la catalanoparlant, la mixta i la castellanoparlant; apostava per normalitzar la Toponímia; i la creació del Consell Superior de les Llengües d'Aragó -format per personalitats pertanyents als àmbits de l'ensenyament, investigació lingüística, social o cultural- i de l'Acadèmia de la Llengua Aragonesa i l'Acadèmia Aragonesa del Català com a autoritats lingüístiques oficials. La llei donava drets als parlants a rebre l'ensenyament de l'aragonés i a dirigir-se a les administracions en esta llengua.
79

El 2009 la UNESCO situa a l'aragonés -amb l'asturià- entre les llengües en perill d'extinció del món. Segons la UNESCO, l'asturià i l'aragonés es mantenen en una situació "perillosa", mentre que l'èuscar es troba en situació "vulnerable", segons la tercera edició l'Atles de les Llengües en Perill al Món elaborat per l'Organització de l'ONU per a l'Educació, la Ciència i la Cultura. El maig de 2010, la Universitat de Saragossa tria els seus membres per al Consell Superior de Llengües d'Aragó, tres experts en Filologia (aragonesa, catalana i espanyola), un en Geografia i un en Història.

El juny, les Corts d'Aragó dessignen els seus cinc membres, un a proposta de cada formació política. El PP decidix renunciar a proposar el seu, al·legant coherència amb la seua posició política en esta matèria. A l'octubre, els socis de la coalició de govern acorden els noms dels acadèmics a proposta de la DGA, que se sumarien als deu seleccionats per les Corts i la Universitat de Saragossa. La funció del CSLA seria sobretot de coordinació i representació, ja que el treball en matèria lingüística aniria a càrrec de les acadèmies, que es crearien amb posterioritat.

Finalment, l'abril de 2011, el Consell de Govern aprova el decret pel qual s'aproven els estatuts de l'Acadèmia de la Llengua Aragonesa i l'Acadèmia Aragonesa del Català, que estaran compostes per un màxim de 21 acadèmics cadascuna. El decret aprovat establix les normes d'organització interna i de funcionament del Consell Superior de les Llengües d'Aragó.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
80

El maig, el CSLA tria els nou membres de l'Academia d'a Luenga Aragonesa, que malgrat l'absència d'alguna figura "històrica" del moviment de defensa de l'aragonés, s'ha mirat perquè estigueren representades el major nombre de varietats de la llengua. També s'ha mirat pel repartiment d'influència entre els diferents corrents: quatre dels nou membres de l'ALA són també de l'Academia de l'Aragonés, per la qual cosa cal suposar que els seus plantejaments (que han rebut el vist-iplau de la Universitat), acabaran guanyant la major part de les votacions, mentre que el corrent de l'ortografia de 1987, està de moment, en minoria.

El retard en el desplegament de la Llei i de la formació i posada en marxa del Consell Superior de les Llengües d'Aragó; l'oposició del PP i el PAR; el recurs davant el Tribunal Constitucional per part d'11 ajuntaments; l'oposició dels sectors més catalanòfobs, amb el seu suport polític; i finalment, la derogació anunciada pel PP en campanya electoral i reafirmada en accedir al govern de la DGA el 2011, fan que la Llei de Llengües tinga un futur incert.

El retard en el desplegament de la Llei i de la formació i posada en marxa del Consell Superior de les Llengües d'Aragó; l'oposició del PP i el PAR; el recurs davant el Tribunal Constitucional per part d'11 ajuntaments; l'oposició dels sectors més catalanòfobs, amb el seu suport polític; i finalment, la derogació anunciada pel PP en campanya electoral i reafirmada en accedir al govern de la DGA el 2011, fan que la Llei de Llengües tinga un futur incert.

Res s'ha fet per tal de recuperar el seu ús, el seu prestigi i protegir els drets lingüístics dels seus parlants, no té cap reconeixement legal, i troba encara actituds hostils, ja que és despreciada i la seua existència és posada constantment en dubte, i a penes s'ensenya de forma anecdòtica a alguna escola d'algun municipi de l'Alt Aragó, amb mitjans generalment molt precaris, voluntàriament i fora de l'horari lectiu.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com

ocharaire.blogspot // L’Aragonés
81

Així, a les zones aragonesòfones, la castellanització toponímica és general i l'ús del castellà és exclusiu en tot l'àmbit de les institucions, l'administració pública autonòmica i municipal, l'Ensenyament, els mitjans de comunicació, la retolació pública, la senyalització, l'administració de justícia, la policia, els sectors comercials, de l'oci i turístics en general, i també en moltes de les relacions interpersonals, s'imposa com a llengua d'interelació entre la gent jove, i en els moviments poblacionals cap a les zones més urbanes i les capçaleres comarcals, que generalmet són nuclis molt castellanitzats, es tendix a abandonar la llengua.

Trenta anys de règim autonòmic, no han sigut suficients per a que les institucions aragoneses, hagen sigut capaces de protegir la llengua que porta el nom del país i l'única que li és exclusiva i específica, i que la UNESCO ha classificat entre les que es troben en un alt grau de perill d'extinció al món.

Text íntegre extret d’Iberolngua.com