You are on page 1of 12

Associació Cultural Macarella

PLAERDEMAVIDA - 42
Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
TARDOR - HIVERN 2012

Opinió Història Local Notícies d’ací i d’allà Humor Recomanacions Ciència

La joia pura del carrer ens va reblir les mans de tendres grapats d’aigua Vicent Andrés Estellés

www.macarella.org

L’AIXETA

ARA LI DIUEN “PAINTBALL”
“Nobels de la Pau demanen la retirada d’un programa de l’NBC nord-americana per lloar la guerra”, llegit açò el quinze d’agost al periòdic Levante-emv em pregunte, ja fa dies que m’ho demane a mi mateix, si no deurien retirar les autoritats bonrepostines i mirambellanes l’inefable camp de “Paintball” del terme municipal. Segurament l’argumentari dels promotors de la brillant idea justificarà a bastament la instal·lació, abans al camp de futbol, ara vora el polígon i el parc municipal. Igual, vist el que està caient, no està de més preparar-se per la guerra, però em sembla que no toca. Dedicar qualsevol esforç a aquesta mena d’entreteniments em sembla llevar-nos temps per tractar qüestions de més profunditat: reflexionar sobre les nostres accions, les seues causes i conseqüències ara com ara encara és necessari. Igual estem jugant “per damunt de les nostres possibilitats”, fóra més econòmic fer servir les instal·lacions que ja tenim i no fer-ne de noves. Lluny del temps de jugar als soldadets o batalletes, jocs als que vaig dedicar un cert temps a la infantesa perduda, ho reconec, crec més saludable fóra fomentar al començ del segle XXI valors com ara la pau i la justícia social, amb la convicció més vehement i sincera. Ja sé que ho fan això de pacificar els militars cascs blaus de l’ONU, però què volen que els diga: les armes, encara que disparen pintura, les carrega el diable, i es comença per ací i s’acaba en desfilades patriòtiques el dia de la pàtria única i indivisible. Perdonen o disculpen però algú ho havia de dir i escriure, que si no rebente. Que no n’hem tingut prou de guerres? Que no en tenim prou als telenotícies de cada dia? Que no han hagut prou morts i ferits i víctimes de tota mena de terrorismes i genocidis? No vam jugar a la guerra ja prou de xiquets per continuar ara de grans? Cadascú que jugue al que vullga. Amb la mateixa llibertat de jugar m’empare per escriure aquestes ratlles. Només espere que amb el joc ens estalviem víctimes principals i col·laterals. Si hi hagués un referèndum sobre el particular el meu vot no el tindrien és clar, tant de bo que tampoc se l’esperarien els promotors de la iniciativa. Però, en consciència, més profit trauria la ciutadania indígena de plantar al camp de batalla arbres i gespa, rosers i plantes aromàtiques, tot creant un lloc on poder gaudir d’un jardí bell, harmoniós, que convidara a la fraternitat solidària, al repòs relaxat , a la conversa serena, a l’amor romàntic i a les passejades tranquil·les.

2

EL PLANETA DELS SIMIS

LA CRISI S’AKABA BÉ segons Llorenç d’Aràbia
Vull recordar efusivament que fa cinquanta anys (l’any 1962 per a ser més exactes) s’estrena als cinemes una pel·lícula mítica, Lawrence d’Aràbia. Dirigida per David Lean, amb música de Maurice Jarre i protagonitzada, entre altres, per Peter O’Toole, Omar Sharif, Alec Guinness, Anthony Quinn i Claude Rains… La pel·lícula guanya 7 Òscars de l’Acadèmia de Hollywood. Els primers quatre mesos de rodatge de l’esmentada pel·lícula es desenvolupen a Jordània. Diversos problemes fan que el rodatge continue a Espanya (i al Marroc). La ciutat de Sevilla es transforma: la plaça d’Espanya és el Centre de Comandament de les tropes angleses a la ciutat del Caire, l’Hotel Alfons XIII és el club dels oficials anglesos a la ciutat del Caire, un antic casino es converteix en el lloc de la ciutat de Damasc on fracassa la reunió del Consell Àrab... A Sierra Nevada es roden les escenes del castell on Lawrence es refugia després de ser torturat. A Almeria es roden les escenes del sabotatge a la línia fèrria, la mort de Farraj i la matança del batalló turc. A la platja de l’Algarrobico (al municipi de Carboneras, a la província d’Almeria) es construeix la fortalesa turca d’Àqaba (o Àkaba). Actualment, un hotel il·legal ocupa i desfigura la platja de l’Algarrobico. Com ens confirma un documental de la 2, l’autèntica Àqaba continua existint avui, és una ciutat portuària i turística que pertany a Jordània. Els fets històrics que conta la pel·lícula esdevenen durant la Primera Guerra Mundial (anys 19141918). Britànics i turcs lluiten en bàndols diferents durant aquella Gran Guerra: els aliats (Gran Bretanya, França, Rússia i més tard també Itàlia i els Estats Units d’Amèrica) s’enfronten als anomenats imperis centrals (Alemanya, Àustria i Turquia). Egipte és una colònia britànica amenaçada pels turcs… La revolta dels àrabs compta amb l’ajut dels britànics (l’oficial Thomas Edward Lawrence entre ells) i serveix per a debilitar la força dels turcs a la zona del Pròxim Orient. El punt culminant d’aquesta revolta i de la pel·lícula esdevé quan els àrabs, encapçalats per Lawrence i contra tot pronòstic, ataquen per terra i conquesten la fortalesa turca d’Àqaba. Els turcs tenien coberta la banda del mar, tots els seus canons apuntaven cap al Mar Roig. L’atac agafa desprevinguts als turcs perquè havien comprat la quietud dels àrabs i per tant no esperaven cap atac per la banda de terra. HERRÁIZ RIPOLL, Alejandro. Guía para ver y analizar Lawrence de Arabia, David Lean (1962). Nau Llibres, Octaedro.

LLorenç d’Aràbia

3

UN POBLE EN MOVIMENT

30 ANYS CANTANT
“La cançó no és sols una forma espontània d’expressió, constitueix un excel·lent mitjà de formació humana. La música coral és un element quotidià de convivència i formació personal. “ Setembre de 1982 comença un nou curs al col·legi de Bonrepòs i Mirambell, un grup de pares d’alumnes posen en marxa una iniciativa músico-coral per potenciar l’educació de l’alumnat de l’escola. Tot es posa en marxa i a finals de 1983, sota la direcció de Carmina Moreno Llabata, i apadrinada pel grup “Aula de música” el cor ofereix el seu primer concert amb un programa de nadales a l’església parroquial. Des d’aleshores cada any el concert de Nadal anava sent una cita obligada per als amics de la música del poble. Els anys següents van ser de treball i consolidació del projecte que cada vegada augmentava el seu nombre de coralistes. El cor començava a participar activament al moviment coral valencià, incorporant-se a la Federació Valenciana de Cors i realitzant diferents intercanvis amb nombrosos cors de la nostra terra. L’any 1989, dins del Cor de Bonrepòs i Mirambell, es crea el “Cor Juvenil”, que agruparà als coralistes de més de 14 anys, i que vindrà a donar continuïtat al treball realitzat des del 1982 amb els xiquets/es del poble. EI Cor Juvenil es presentarà també sota la direcció de Carmina Moreno Llabata. L’activitat del Cor al poble de Bonrepòs i Mirambell augmentava any rere any, oferint diversos concerts, fi de curs o de primavera, bé a l’església parroquial o bé a l’ermita de Mirambell, la missa dedicada a la Verge del Pilar durant les festes majors del poble, prenent part a trobades corals de caràcter internacional com el “IV Festival Internacional, de Música per a Joves de Gaia” a Portugal (abril de 1990), i preparant als xiquets i xiquetes del poble per a entrar a formar part del Cor, mitjançant la col·laboració dels membres de la pròpia coral. L’any 1991 el Cor Juvenil realitza la seua segona eixida internacional, participant en la “XXVIII Europeade” celebrada a Rennes (Bretanya, França).Al 1992 commemora el seu “X Aniversari”, on participen el “Cor Cant i Cantors d’Alaquàs”, la “Coral Frotola”, la “Coral Allegro de la Fundació O.N.C.E. de València”, els “Petits Cantors de València” i els “Cors Infantil i Juvenil del poble”. A més del festival, el Cor va organitzar un concert oferit pel “Cor de Xiquets de Leverkusen (Alemanya)”. EI mateix any el Cor Juvenil participava en altres festivals, i emprenia un viatge a Praga per cantar al festival coral juvenil d’aquesta ciutat. Una llarga llista de trobades, festivals i concerts arreu del món ha estat oferint el nostre cor al llarg d’aquests 30 anys, les seues veus s’han escoltat per nombroses poblacions i ciutats properes i llunyanes, Barcelona, Mallorca, Dinamarca, Bèlgica... EI últims 10 darrers anys la gent del Cor ha anat canviant, per altra banda alguns components han deixat el cor per motius professionals o personals i a poc a poc, s’ha convertit en un cor de cambra, amb poques persones per veu. Tot i això el Cor no ha deixat de funcionar i ha continuat acumulant experiències molt gratificants. AI llarg de tots aquests trenta anys el repertori ha estat molt variat, amb un arxiu musical on apareixen al voltant de 400 obres, en la seua gran majoria a quatre veus. Actualment el cor compta amb 30 coralistes sota la direcció de Vicent Ros Muñoz, veí del poble, organitzant nous projectes (Juan de la Encina, Gospel rítmic, Reis del Pop&Rock, Òpera de cor, Nadales del món...) amb molta il·lusió per part de tots els components i el mateix director. Aquest any celebrem el nostre 30 aniversari, i estem molt contents de fer-ho. Vos convidem a cantar amb nosaltres i a què seguiu participant i animant-nos com sempre ho heu fet. Moltes felicitats i moltes gràcies.

4

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

NOTÍCIES BREUS
Una de bona.- L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha declarat l’any 2013 Any Estellés amb motiu de commemorar-se el 20è aniversari de la seua mort. També la Diputació de València acordà donar suport a les activitats culturals que se celebren als pobles referents a l’obra literària del poeta de Burjassot. Vicent Andrés Estellés és el poeta valencià més gran (i n’hi ha molts grans poetes al nostre País) després d’Ausiàs March. L’Associació Cultural Macarella celebrarà el sopar d’Estellés el dia 28 de setembre de 2012 i també dedicarà la Setmana Cultural i el Recital Poètic de Nadal al nostre gran poeta. Una de dolenta.- Pensàvem que el poble milloraria en tres instal·lacions culturals que no tenen les condicions mínimes necessàries: La biblioteca municipal, l’escola de persones adultes i la Llar. Les dues primeres funcionen en locals xicotets i mal dotats i la Llar és un espai construït amb voluntarisme per la gent del poble fa molts anys, però que no reuneix les condicions suficients per fer teatre. Doncs, no sols no milloren, sinó que d’ara endavant encara la biblioteca se redueix de mida. Com és possible si ja era massa menuda? I l’escola d’adults seguirà en un local que és com un armari, sense noves tecnologies, sense taules per poder treballar amb comoditat i sense espai per fer activitats pedagògiques més enllà de classes magistrals, com si estiguérem al segle XIX. La Llar, després del conveni amb l’església no ha rebut cap inversió seriosa que millore ni la seguretat ni l’accessibilitat dels espectadors, ni les condicions dels actors, actrius i tècnics de llum i so. Nosaltres volem un poble més culte i educat, vostès també,no? I un anunci.- Ja tens samarretes dels 10 anys de l’Associació Macarella? Ens en queden algunes de xiquet per vendre i són baratetes! Cada any som més socis i sòcies, tu ja t’has apuntat? La quota només és de 10 euros a l’any incloses les 3 revistes Plaerdemavida!

Il·lustració d’ Antoni Tàpies extreta del llibre “Mural del País Valencià” de Vicent Andrés Estellés editat per 3i4 l’any 1996

Macarella és cultura, és diversió, és tradició, és ... el que tu vulgues! Apunta’t

5

HISTÒRIA LOCAL

Capítol 3r Entrades al poble. Obertura de nous carrers. Zona industrial.
Introducció.
Els qui heu tingut la paciència de llegir els anteriors capítols de la Història de l’Urbanisme a Bonrepòs i Mirambell i vos en llegireu el present , convindreu amb mi que el període de temps que va de 1954 a 1970, coincidint amb l’alcaldia del senyor Aurelio Rodrigo, és el de més activitat urbanística en projectes i realitzacions. En aquesta època se senten les bases de la configuració urbanística del poble amb una gran preocupació de futur: Obrir carrers, facilitar entrades per la carretera de Barcelona, modernitzar i embellir el poble, engrandir-lo, etc. Els alcaldes que li seguiren acabaren molts dels seus projectes. També, pensem que la Corporació “Gran València” és una entitat que assessora i aprova els plans parcials.

Història de l’Urbanisme a Bonrepòs i Mirambell

Entrades al poble.
Considerem l’obertura i urbanització del carrer Pintor Lluch la primera entrada al poble per la carretera de Barcelona, aprovada al setembre de 1954, però, en sessió plenària de 24 de gener de 1966, l’alcaldia presenta una moció perquè es tinga en compte la conveniència que el carrer Pintor Lluch arribe fins a Mirambell i n’encarreguen el projecte tècnic. El camí d’entrada per l’ermita de les Cases de Bàrcena també s’eixampla. En sessió plenària de 3 d’agost de 1964 s’acorda que es faça un projecte tècnic, que es duga a terme l’eixamplament del camí d’entrada al poble per l’ermita de la Verge del Pilar de les Cases de Bàrcena i que les obres siguen realitzades per l’Ajuntament de València. En ple de 10 de març de 1966 s’explica l’acord amb l’Ajuntament de València per a l’eixamplament i la urbanització de l’entrada al poble per l’ermita de Cases de Bàrcena: L’Ajuntament de València proporcionarà els rastells per al tram de Bonrepòs i el cobriment amb rec asfàltic per a la zona de València, el cobriment de la sèquia que fa de límit i la col·locació de rastells. L’alcalde vorà que la despesa no supere els donatius. Per fi, en plenari de 20 d’agost de 1968, es dedica un vot de gràcia a l’alcalde Aurelio Rodrigo i al tinent alcalde Vicent Romero Pellicer per la bona gestió que han fet amb l’Ajuntament de València per a la urbanització del camí d’entrada al poble per l’ermita Verge del Pilar. L’obra començarà immediatament.

Zona industrial.
En sessió plenària de 9 de febrer de 1863 es considera que cal fixar la zona industrial del poble en la partida del “Rincón” i llindars, se n’encarrega el projecte a l’arquitecte Antonio Gómez Llopis i s’aprovarà si és conforme. El 12 de novembre de 1965, després d’exposar al públic i publicat al Butlletí Oficial de la Província (BOP), el projecte de zona industrial s’aprova. El 6 d’abril de 1967 s’acorda visitar la Corporació “Gran València” per tal d’accelerar l’aprovació definitiva de la zona industrial. El 29 de desembre de 1967 l’esmentada corporació requereix un projecte diferent, en concret un pla parcial per a la zona industrial.

Pla parcial de la plaça sant Ferran i obertura de carrer al seu entorn.
En sessió d’11 d’agost de 1965 es revisa una certificació del plànol d’urbanització del sector que afecta terrenys entre casa Ricardo Nicàsio en carrer José Antonio i carrer sant Ferran nº 8, ja que quedaria una plaça fins a la vivenda de Julio Ros Ros i la de Vicente Ros Devís, fins a enllaçar amb el carrer citat en projecte que va del carrer Calvo Sotelo, en direcció a la carretera de Barcelona sobre la part lateral de Santiago Ros Nicàsio.
Projecte plaça de sant Ferran.

6

HISTÒRIA LOCAL

S’acorda que se’n faça el projecte, s’expose al públic s’incloga l’edicte al BOP i es remeta a la Corporació “Gran València”, que es rectifiquen algunes línies del plànol i que s’estudie bé i detingudament i que isca, finalment, un projecte bo per al futur. El 14 d’agost de 1965 torna a parlar-se de la futura plaça de sant Ferran i es prohibeix tota llicència d’obres o parcel·lació de terrenys, durant un any, en eixa zona. En sessió plenària de 14 de Juny de 1966 la “Gran València” aprova l’eixamplament del carrer sant Ferran.

Obertura de carrers.

Plànol de “Gran València”.

El 12 de novembre de 1965, el mateix dia que s’aprova el Projecte de Zona Industrial, s’acorda aprovar la moció de l’alcaldia d’obrir el carrer d’esquena a la carretera de Barcelona des de Pintor Lluch al Parc d’Automobilisme i s’acorda encarregar-ne el projecte tècnic, és el carrer Doctor Flèming. En juny de 1970, ja en l’alcaldia José Amigó, es tracta de l’obertura de carrer en zona industrial. El 24 de juny de 1971 s’acorda que s’òbriga un carrer en projecte, perpendicular a Pintor Lluch entre esta via i l’avinguda d’Almàssera, entre finques de Devís i terres de germans Laguarda Sabater, així com encarregar a l’aparellador el projecte tècnic, és el carrer Joan XXIII. També s’acorda l’obertura d’un carrer perpendicular al carrer José Antonio (ara carrer del Mig) en terreny de Fermín Laguarda, llindant amb la finca de Alfred Ros Molina, és el carrer dels Llauradors. El 5 de juny de 1974, sent alcalde Vicent López Alcañiz ,es proposa l’obertura d’un carrer que vaja del carrer Major al grup de vivendes Verge del Pilar. Aquest carrer ara s’anomena Marià Benlliure. El 29 de juny de 1984 s’acorda urbanitzar el carrer Marià Benlliure en II fase, carrer El Parc. El 27 de gener de 1978 s’obri el carrer que va de la carretera de Barcelona a Bronzes Pradas i s’urbanitza d’urgència. El 28 de febrer de 1979 s’acorda retolar el carrer amb el nom de Pintor Gabriel Esteve. El 12 de novembre de 1981 se sol·licita la inclusió en el Pla d’Obres i Serveis de la Diputació per a les obres d’urbanització dels carrers Gabriel Esteve i Lepanto (ara El Parc). Perquè vegem el que costen les obres i la realització dels projectes, el 25 de setembre de 1980 es diu reconeixement de terrenys cedits per Emilio Nicàsio, per Amparo Trenco, Vicente Sanchis i Vicente Traver Nicàsio per a la construcció i urbanització de la plaça de sant Ferran , a condició que no cedeixen la propietat i quan realment s’urbanitze la plaça els altres veïns hauran de pagar-los.

Pla General d’Ordenació Urbana del poble.
En plenari de 26 de novembre de1969 es demana que l’arquitecte municipal, don Antonio Gómez Llopis actualitze el plànol de 1950 al temps actual, sobre tot en la zona del futur mercat i la seua connexió amb Mirambell, en la zona escolar, i que se suspenguen les llicències d’obres en eixes zones. El plànol del poble és objecte de moltes preocupacions perquè en plenari de 5 de febrer de 1971 es diu: feta la modificació del plànol pels tècnics municipals, la corporació en ple de 29 de març de 1971, examinat l’esborrany de plànol, rectifiquen algunes línies i es torna al topògraf. I s’encarrega el projecte tècnic. El 12 de novembre de 1975, sent alcalde Francisco Sabater Gil, s’insisteix en la necessitat de confeccionar un Pla General d’Ordenació Urbana per al poble. Es diu que només n’hi ha un que és de 1953, que després, en 1973, se’n feu un altre; però que no s’aprovà, per tant no és legal i ara quan es dóna llicència es té en compte el de 1973.

Roser Santolària
La informació està treta de les actes municipals. Agraïment a la secció d’urbanisme de l’Ajuntament.

7

RESSENYES

Una vida llogada. Manel Hurtado i Juan. Editorial Sunya
Motiu d’agraïment i alegria és rebre i ressenyar una novel·la feta per un veí del poble. L’autor ens proposa un viatge pel temps i l’espai que no deixa un sol moment de treva al lector. Tenim al davant un text que parla de sentiments i l’amor mou als personatges d’una manera decisiva. La història de la parella conformada per Jaume i Júlia es configura com la central i al seu voltant s’arrengleren les demés. La recerca de la veritat, del perquè les coses passen com passen, apareix com la motivació de la redacció de l’obra i alhora ens esperona a avançar capítol rere capítol. “Una vida llogada” esperem siga el començ d’una obra rica i fecunda i, amb Manel, desitgem endinsar-nos en la vida literària per fer de la de cadascú una vida plena.

Brins de literatura universal. Jordi Llovet. Galàxia Gutemberg. Cercle de lectors
La lectura d’aquest extens recull d’articles del professor Llovet esdevé font inesgotable de propostes de lectura i de suggeriments per al lector dels nostres dies, tantes vegades cridat a respondre a la pregunta “i ara què llegirem?” La nòmina d’autors des de l’època arcaica i clàssica fins la contemporània és molt rica, i aquest recorregut per la literatura de tots els temps un viatge que paga la pena. Estem davant d’un llibre de llibres, convit a gaudir de bones lectures. Sense menystenir els diferents camins pels que podem arribar a llegir un llibre, aquest treball esdevé ferramenta formidable per situar-se i abocar-se al fascinant món de la lletra impresa. Els brins d’aquesta literatura universal es completen amb un recull d’articles del mateix autor sobre política literària, cultural i educativa, de la que anem tan necessitats.

Nosaltres els valencians. Joan Fuster. Edicions 62
50 anys després de la seua escriptura i primera publicació, la lectura d’aquest volum esdevé també una destacable aportació per fer balanç provisional, això sí, d’on érem i on som. Però, si se’m permet de dir-ho, el llibre continua essent text cabdal per saber què o qui som els valencians, per crear consciència i per projectar-la al futur. Sovint s’evita o disfressa amb tota mena de maniobres el plantejament d’aquesta qüestió i, molt més encara, la seua resposta. Preguntar i respondre, segons què, és poc oportú, i molt perillós. Els temps de temptacions abolicionistes de l’estat dit “autonòmic”, de crisi econòmica catastròfica que justifica el desballestament de l’estat del benestar i allò públic, d’espanyolisme olímpic, fan si més no, encara més necessària la relectura del text fusterià, acostar-se a les seues planes amb ànim de coneixement, amb ànim de canvi com demana l’autor. Tot aquest esforç intel·lectual, d’un home excepcional, des d’aleshores s’ha projectat en una tasca de recerca d’investigació i pensament que no ha fet sinó fer-nos créixer com a poble i millorar-nos com a persones, reconéixer-ho, en aquest mig segle de vida, és de justícia. Per acabar: apuntar que tota aquesta reflexió s’ha concretat en una certa acció política que voldríem esperançadora i transformadora.

8

UNA DE CONTES

AL BOU PER LES BANYES
Això era que: en un poble xicotet però molt bonic, on hi havia parcs, places, una escola de música i una escola pública, vivia una xiqueta anomenada Marieta. Marieta tenia 8 anys, el cabell castany fosc, els ulls marrons, era alta, guapa, molt simpàtica i molt bona. A Marieta li agradava molt anar a escola i, sobretot, a l’escola de música, a ella li agradava tocar el saxòfon i el piano, jugar amb els seus amics i passejar amb bicicleta amb els seus pares i germana, era una xiqueta feliç. A més eixe any prendria la comunió i ella estava molt il·lusionada amb els regals. Un dia Anna, que així s’anomenava sa mare, els va contar a ella i a la seua germana que estava malalta, que l’havien d’operar, però que tot passaria ràpid i per a la comunió ja estaria bona. Marieta es va posar molt trista, però no va voler que sa mare s’adonara i quan per fi va arribar el dia de l’operació, i la seua mare va haver d’ anar-se’n de casa, Marieta es va posar a plorar. Van ser uns dies molt tristos, però quan la seua mare va tornar a casa Marieta l’ajudà en tot. Als pocs dies d’estar a casa els van dir que la malaltia de sa mare no s’havia curat amb l’operació i que havien de tornar a operar-la. Anna no va voler que l’operaren fins després de la comunió, i per a Marieta eixe dia va ser molt bonic. L’endemà de la comunió, Marieta es quedà a casa amb sa mare i no va anar al col·legi, entre les dos van arreplegar i van guardar tots els regals i, en acabant de dinar, Marieta ajudà a Anna a preparar la bossa per a l’hospital. Quan va arribar son pare, se’n van anar tots a l’hospital i Marieta es va sentir important perquè havia estat ajudant a sa mare. Quan Anna va tornar a casa, Marieta la va cuidar molt i, com Anna estava de baixa, passaven molt de temps juntes i es contaven moltes coses. Anna, com es va adonar de com de valenta era la seua filla i com li agradava ajudar-la, li va contar que li anaven a posar una medicació que era molt forta i que se li anava a caure el cabell, i li va demanar a Marieta que l’acompanyara a triar una perruca. Marieta es va sentir molt important, van anar a triar perruques, i Anna es va provar un muntó de perruques i estava molt guapa amb totes. Al final van triar una cabellera com la que tenia Anna. Quan a Anna se li va començar a caure el cabell, Marieta l’acompanyà a tallar-se’l i la va animar dient-li que estava guapa de tota manera i que el seu tio Pep, que sempre havia sigut calb, era molt guapo. Anna, a qui se li queien les llàgrimes junt amb el cabell, es va posar a riure. Va passar el temps i Anna va acabar amb la “químio”, i va començar amb la radioteràpia, i encara que la van haver d’operar un parell de vegades més, amb l’ajuda de Marieta i la seua família, es va fer forta i va superar el càncer. Un dia Marieta, que estava parlant amb sa mare de tot el que havien passat durant la malaltia, li va contar que la primera vegada que se’n va anar de casa per a operar-se, va ser quan pitjor ho havia passat, perquè no sabia què passava, però les altres vegades, com ella li ho havia contat tot, va ser més fàcil, i que com ella quasi mai estava en el llit, no pareixia una malalta. Marieta li va dir també a sa mare que es recordava d’un parell de frases que ella havia dit moltes vegades durant la malaltia “voler és poder” i “al bou per les banyes”, i que ella no va entendre llavors, ara, després de dos anys, podien dir que les dos eren molt bones toreres, havien capotejat molt bé a la malaltia. Anna li va dir que estava contenta perquè encara que ho havien passat malament, havien aprés moltes coses i que això les havia fet més fortes i que quan es posa voluntat en una cosa al final quasi sempre s’aconsegueix. Ara Anna ja té els cabells curtets i arrissats i Marieta és una xiqueta feliç.

Marina Ros Ros
Aquest conte va guanyar el Premi Sambori comarcal l’any 2012. És el concurs literari infantil i juvenil amb més participants de tota Europa, l’organitza Escola Valenciana i tots els contes estan escrits en valencià.

Moltes felicitats Marina!

9

EL POALET DE LA CIÈNCIA

TOTS SOM QUASI IDÈNTICS
En 1953 els investigadors Watson i Crick descobriren l’estructura de l’ADN. Possiblement, la investigació amb més repercussió i conseqüències de la biologia. Cinquanta anys després, el 24 d’abril del 2003, es va presentar la primera seqüència completa del genoma humà. Tres mil milions de dòlars invertits en conèixer la composició de la molècula que posa ordre en les cèl·lules que componen les persones. La longitud i complexitat de l’ADN depèn de cada organisme. No passa el mateix amb la composició, ja que en tots els éssers vius, excepte alguns virus, està composat per quatre bases. Les bases són unes molècules molt senzilles que normalment es representen amb les lletres: A, T, C i G. En el cas de les persones, l’ADN és una combinació de tres mil milions d’estes quatre molècules. I, encara que parega increïble, no estan ordenades a l’atzar i seguixen un ordre determinat i ben establert que fa que siguem com som. Han passat nou anys des d’aquella presentació tan famosa i important i la cosa, en compte de baixar en intensitat, s’ha posat més interessant. Les tècniques de seqüenciació de l’ADN han millorat tant que ara és possible obtindre el genoma d’una persona en dues setmanes i a un preu quasi un milió de vegades més barat. De fet, n’hi han projectes en els que s’estan seqüenciant milers de genomes, com el projecte anomenat “1000 genomes”. Començaren amb l’objectiu de seqüenciar i analitzar 1000 genomes, però només un any després, el número final havia augmentat a 2500 genomes distribuït en 25 poblacions de tot el món. I per què este gran esforç? Per intentar conèixer les peces moleculars que fallen quan es desenvolupa una malaltia. Eixa és la raó principal, entendre la composició del nostre genoma i intentar detectar les mutacions i els canvis en l’ADN que poden provocar malalties. Una mutació es defineix com un canvi d’una base en l’ADN. N’hi han de “bones” i de “dolentes”. Les “bones” són les que no provoquen malaltia en els individus. Per contra, les “dolentes” són aquelles que sí les provoquen normalment perquè són capaces de desbaratar un gen. Un gen és la unitat funcional del genoma i en alguns casos una única mutació en un d’ells pot causar malaltia. En altres ocasions, s’han de modificar molts gens. Els estudis de seqüenciació de genomes ens aporten informació molt interessant sobre estos dos tipus de modificacions i els gens en els que es localitzen. Són moltes les mutacions “dolentes” que han sigut relacionades amb el desenvolupament d’algunes malalties durant els últims anys. I els gens on s’han trobat estes mutacions han sigut associats directament amb les malalties corresponents. Així, si es trobara alguna mutació en un gen d’este tipus significaria que quasi segur anaves a tindre la malaltia. Estos estudis de seqüenciació massiva ens han demostrat que esta relació no és tan directa. Sorprenentment, tots nosaltres tenim mutacions que ens deurien causar alguna malaltia, no obstant això, estem sans. Imagina que algun dia tens la possibilitat o t’ofereixen seqüenciar el teu genoma. Després d’analitzar-lo, trobarien que tens una mutació en un gen associat a no sé quina malaltia, una altra que et conferix alta predisposició a tindre una deficiència cardíaca i una altra que te situa en un percentatge mitjà de patir algun tipus de càncer. I tot això significarà que vas a caure mal? Segurament no, però sí que et donarà informació sobre com han de ser els teus hàbits en el futur per no fer-ho. I què passa amb les mutacions “bones”? Doncs són les que ens permeten que tots siguem diferents. Els trets que ens diferencien entre nosaltres com poden ser la forma del nas, el color dels ulls, la grandària dels peus o el color de la pell... són conseqüència de petits canvis en la nostra seqüència d’ADN. Ni els bessons iguals són genèticament idèntics al 100%, i això que vénen de la mateixa cèl·lula! De fet, el nombre de mutacions que té una persona està en l’ordre de desenes de milers. I si ens comparem persona a persona? Doncs si et compares amb ton pare o ta mare, tindràs aproximadament un 50% de mutacions diferents. Front a un veí, el percentatge augmentarà. I si et compares amb una persona d’un altre país, augmentarà més encara. Però en tots els casos serà un percentatge molt però que molt petit. En definitiva, tots som pràcticament iguals. I en este punt radica la ignorància del racista. Com algú pot ser racista o marginar una altra persona per estes diferències tan insignificants? Tots som iguals i al mateix temps diferents. I encara que cadascú tenim una seqüència pròpia d’ADN, tots formem part del mateix grup, sigues com sigues.

10

Jorge Jiménez

www.piratasdelaciencia.com/blog

LA RATETA DIGITAL

(recomanacions per no perdre’s entre programes del cor i webs porno) Desgraciadament, cada vegada ens trobem més limitats a l’hora d’oferir-vos propostes audiovisuals ja que en els últims mesos hem rebut dos decepcionants notícies, per una banda, la negativa del govern espanyol a admetre a debat la ILP “televisió sense fronteres” que ha recollit 651.650 signatures dels ciutadans i que va ser promoguda per Acció Cultural del País Valencià per poder rebre en clau recíproca les emissions de TV3 i Canal33 al nostre país; i per altra, els efectes de les retallades en els mitjans audiovisuals valencians, la supressió de vàries ràdios i televisions locals, i sobretot l’anunci de l’ERO de la Ràdio Televisió Valenciana (Canal 9, Punt2 i Ràdio9), que pretén despatxar el 76% de la plantilla, 1295 treballadors de la nostra televisió i ràdio públiques, cosa que farà que s’externalitzen i privatitzen molts dels programes que fins ara vèiem i escoltàvem. Alguns d’estos efectes ja els estem veient, així s’ha suprimit el magazine cultural d’Amàlia Garrigós “Alta fidelitat” de la graella radiofònica, una de les nostres propostes en anteriors números del Plaerdemavida. Per tot això només ens queda solidaritzar-nos amb els treballadors de RTVV ja que són, com nosaltres els valencians i valencianes, víctimes d’una mala gestió per part de la direcció de la empresa que ara pretén acomiadar-los sense depurar responsabilitats.

MITJANS DE COMUNICACIÓ

AUDIÈNCIES. www.au-agenda.com/audiencies/
Us oferim un 2x1 cultural, per una banda, una web on podreu trobar tota l’agenda cultural de la ciutat de València la web AU (Agenda Urbana) i per l’altra un projecte creat amb la intenció de donar a conéixer la música d’una forma diferent, tant la que es fa a hores d’ara a València com la dels músics de fora que ens visiten. Així, AUdiències ens ofereix una sèrie de petites gravacions que ens mostren la immediatesa a l’hora de transmetre les cançons, en versió acústica i despullades de qualsevol artifici tècnic, en la qual podrem vore la implicació dels músics però també dels espectadors. Que ho disfruteu!

VEUS. www.veusvalentia.blogspot.com.es/
Aquest projecte és la unió d’autors valencians de teatre que, amb l’objectiu de propiciar l’escriptura de peces teatrals en un marc d’intercanvi i diàleg entre ells i amb l’ajuda de directors, actors i la resta equip tècnic i artístic, són capaços de produir nous processos de creació escènica. A més d’aquestos objectius, el projecte pretén fomentar la creació escènica fora de censures o condicionaments empresarials i en valencià! El més recent treball d’aquest col·lectiu és VALENTIA, una peça teatral que naix de la convulsa realitat valenciana marcada per les retallades en els serveis públics. Una obra que ens ajuda a reflexionar sobre el menyspreu i la crueltat que el poder pot infligir sobre els ciutadans i que podreu tastar a partir de novembre a la sala Matilde Salvador de la Universitat de València i a la Casa de la Cultura de Picassent.

@la rateta digital 11

Incendis devastadors el d’Andilla i el de Cortes; per l’estiu tòrrid i sec, per culpa les retallades. Hi ha sis-cents mil valencians que busquen algun treball. Eixirem d’aquest malson entre tots tirant avant ? Els governants els primers, els banquers els seguiran: qui ha furtat, que torne els euros i a la foscor castigat. Els joves que estudien molt, que preparen el futur: tenen dret a un treball digne conforme a sa formació. Dos llibres s’han publicat que esclareixen la qüestió: “València la tormenta perfecta” del professor Vicent Boira “Mis queridos constructores” de Sorribes Monrabal és una altra reflexió sobre València ciutat. Que els lligen els que ens governen; que escolten nostres talents no com fins ara, que els lladres eren els seus amiguets.
Hem escrit al Plaerdemavida-42: Marina Ros, Jorge Jiménez, Alexandre Ros, Rosella Antolí, Lluís Antolí, Trini Martínez, Santi Ros, Roser Santolària i Vicent Ros Il·lustracions: Neus Arazo i Patossa Disseny i muntatge: Rosella Antolí i Tamara Folguerà Coordinació: Rosella Antolí Correcció lingüística: Alexandre Ros Impressió: Gràfiques Bolea de Meliana Edita: Associació Cultural Macarella Dipòsit Legal: V-2407-2004