Aquests mots estan extrets d'un poema tardà de Hölderlin que ens ha estat llegat

d'una manera força singular. Arrenca així: «En blau adorable floreix amb la teulada
metàl·lica el campanar...» (Edic. de Stuttgart, II, 1 ps. 372 i ss; Edic. de Hellingrath,
VI, ps. 24 i ss.) Per tal d'escoltar rectament els mots “...poèticament habita l'home...”,
hem de retornar-los sospesadament al poema. D’aquí que nosaltres ponderem el pes
d’aquests mots i clarifiquem els dubtes que vagin quedant pendents. Altrament ens
mancaria aquella franca promptitud de paraula que cal per a donar-hi resposta i no
quedar així muts davant dels mots, tot anant- hi al darrera.
«... poèticament habita l'home...». Que, de tant en tant, els poetes habiten poèticament, cal suposar-ho. Però, ¿com «l'home», és a dir, cada home, podria, en tant que
tal i constantment, habitar poèticament? ¿Que no és incompatible l'habitar amb allò
poètic? La necessitat d'habitatges aclapara el nostre habitar. Fins i tot, si no fos així,
avui en dia el nostre habitar es veu trasbalsat pel treball, inquietat per l'afany de
guanys i d'èxits, embadalit per les distraccions i esbarjos organitzats. Però si, esgarrapant prou temps, en el nostre habitar roman encara espai per a allò poètic, llavors
resulta que, en el millor dels casos, hom s'ocupa de les belles lletres, tan si són per
escrit com emeses per ràdio. La poesia, o bé hom la rebutja en tant que delit estèril i
papalloneig en l'irreal, i l’anorrea com a fugida a un món il·lusori; o bé hom la compta
com a literatura. El valor de la literatura és taxat segons el grau respectiu d'actualitat. 1
Al seu torn, el que pugui ser actual és articulat pels òrgans que confeccionen l'opinió
pública civilitzada. En això, l’activitat literària funciona tant d’actor impulsor com
d’actiu prest a ser impulsat. I així la poesia no pot aparèixer altrament que com a
literatura. Àdhuc on és considerada culturalment i científica és objecte de la història
literària.2 La poesia occidental és posada en circulació sota el títol globalitzant de
«literatura europea».
Però, ¿com, doncs, l'habitar humà hauria mai de fonamentar-se en allò poètic, si,
per endavant, l’única forma d’existència de la poesia és la literària? Els mots, que
l'home habita poèticament, tot just provenen d'un poeta, i a més d’un d’aquells de qui
hom sent dir que, de la vida, no n’estava gaire al cas. El caràcter propi dels poetes és
passar de llarg i no veure el que és fàctic. En comptes d’efectuar res, somien. No fan
més que imaginar, i imaginar, això rai, aviat és fet. En grec, d’allò que fa efecte se n’hi
diu ποίησις. ¿I diu que l'habitar de l'home ha de ser poesia i poètic? Això només ho pot
admetre qui viu lluny de la facticitat i no vol veure la situació històrico-social en què
avui es troba la vida dels homes o, tal com en diuen els sociòlegs, «la col·lectivitat».3
Però abans de declarar-nos d'una manera tan grollera en contra de la unió entre
l'habitar i la poesia, estaria bé parar una mica d'atenció als mots del poeta. Aquest
mots parlen de l'habitar de l'home. No descriuen l’actual situació de l'habitar. De cap
manera no afirmen que habitar vulgui dir tenir habitatge. Ni tampoc vénen a dir que
allò poètic s'exhaureixi en un joc irreal de la imaginació poètica. Essent així, ¿qui,
doncs, d'entre els qui reflexionen, tindria l’arrogància d’asseverar, sense ni pensars'ho i encimbellat dalt d'una posició si més no qüestionable, que l'habitar i allò poètic
no es porten bé l’un amb l’altre? Potser se suporten l'un a l'altre. Més encara: potser
l'un porta a l'altre, de manera que l'un, l'habitar reposa en l'altre, allò poètic. Posant-

«...POÈTICAMENT HABITA L'HOME...»
Martin HEIDEGGER. Conferència pronunciada el 6 d’octubre de 1951 al «Bühlerhöhe»;repetida el 5 de novembre de 1951 a Zurich, l’abril del 1952 a Munich, el 4 de maig del 1953 a Oldenburg, l’11 de desembre de 1953
a Kassel i el 12 d’abril de 1954 a Hameln. Publicada al primer número d’ «Akzente», Zeitschrift für Dichtung
(editada per W. Höllerer i Hans Bender) Vol. 1, Carl Hanser Verlag München 1954, pàg 55 i ss. Publicat finalment a l’última edició de les Gesamtausgabe. Ausgabe letzter Hand. Vol nº 7. Vorträge und Aufsätze. Vittorio
Klostermann-Verlag, Frankfurt. 1976.
[Traducció de Joaquim Oliveras i Molas sobre la base de la realitzada per Manuel Carbonell, publicada dins del
llibre de Jaume Medina Carles Riba i Friedrich Hölderlin. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona,
1987.]

1. Poeta com a escriptor, aquest «productor de literatura».
2. Poetologia: literatura i reflexió —
3. La societat industrial.

[1]

ho així, ens imposem l’exigència de pensar l'habitar i la poètica en llur essència. Si no
ens tanquem, doncs, a aquesta exigència, bé caldrà que pensem allò que hom anomena genèricament l'existència de l'home a partir de l'habitar. Esclar que, llavors, estem
deixant córrer l’habitual representació del que és habitar. Segons ella, l'habitar és un
mode entre molts d'altres de captenir-se l'home. Treballem a la ciutat, però habitem
als defores. Fem un viatge i habitem ara aquí, ara allà. Entès així, habitar és només
tenir allotjament.
En parlar de l'habitar, Hölderlin està mirant al tret fonamental de l'existència humana. Però és a partir del vincle amb l'habitar essencialment comprès, que Hölderlin
aülla allò «poètic».
Així doncs, no s’està pas donant a entendre que allò poètic sigui un guarniment i
un afegitó de l'habitar. Però tampoc no s’està dient només que la poeticitat de l’habitar
es trobi, d'una manera o altra, en tot habitar. La frase: «...poèticament habita l'home...» diu molt més, a saber, que és sobretot el poetitzar el que deixa a l'habitar ser un
habitar. Poetitzar és el deixar-habitar en propietat. Amb tot, gràcies a què assolim que
hi hagi un habitatge? Gràcies al construir. En tant que deixa habitar, poetitzar és un
construir.
De manera que ens trobem davant d'una doble exigència: d'una banda, cal pensar
el que hom anomena l'existència de l'home a partir de l'essència de l’habitar; de l'altra,
l'essència de la poètica en tant que deixar-habitar,4 cal pensar-la com un construir,
potser com el construir per excel·lència. Si cerquem des d'aquest punt vista l'essència
de la poesia, assolirem l'essència de l'habitar.
Tot i així, ¿d'on, nosaltres els homes, podem convenir sobre l’essencial avinença
entre l'habitar i la poètica? D'on, en suma, pren l'home l'apel·lació d'assolir l'essència
d'un assumpte? Només la pot prendre d'allà on la rep. La rep d’allò que la paraula li
diu. Esclar que només en el benentès que ell pari atenció a l'essència pròpia de la
paraula, i mentre ho faci. Entretant, desenfrenat i alhora destre, un tot de discursos,
escrits i transmissions d'allò parlat volta per tota l’esfera terrestre. L'home fa com si
ell fos forjador i mestre de la paraula, quan de fet és ella qui roman mestressa de
l'home. Quan es capgira aquesta relació de sobirania, l'home cau en insòlites ficcions.
La paraula esdevé un mitjà d'expressió. En tant que expressió, la paraula pot decaure
en simple instrument de pressió. Està bé que fins i tot en semblant ús de la paraula
hom tingui cura encara del seu parlar. Però aquesta cura no ens ajudarà mai, ella sola,
a capgirar la veritable relació de sobirania entre la paraula i l'home. Car qui pròpiament parla és la paraula. L’home parla tan bon punt ell correspon a la paraula tot
escoltant el que li diu, i només així. De totes les interpel·lacions que els homes poden
dur a la parla, la de la paraula és la suprema i la primera. La paraula és el primer i el
darrer que ens assenyala el camí cap a l'essència d'un assumpte. Tanmateix, això no
vol pas dir que, en qualsevol sentit d'un mot pres a l'atzar, la paraula ens lliura directa
i definitivament l'essència transparent de l’assumpte, talment un objecte del qual ferne usdefruit. Mes la correspondència en la qual l'home escolta pròpiament el que la
paraula li diu és aquest dir que parla en l'element del poetitzar. Com més poètic és un
poeta, i més lliure és el seu dir, és a dir, més obert i resolt a l'imprevist, així més purament confia el que diu a l’escoltar sempre més escarrassat, i més lluny es troba allò

que diu de la mera proposició, sobre la qual hom discuteix només per saber si és correcta o incorrecta.
“...poèticament habita l'home...”
diu el poeta. Escoltarem més clarament la frase de Hölderlin si la restituïm al poema
d’on prové. D'entrada, escoltarem només els dos versos dels quals l'hem separada i
retallada. Diuen:
“Curull de mèrits, mes poèticament habita
l'home sobre aquesta terra.”
El to fonamental dels versos ressona en el mot «poèticament». Això és recalcat pels
mots que té a un costat i a l'altre, pels que el precedeixen i pels que el segueixen.
Al davant, hi van els mots: «Curull de mèrits, mes...», que sonen gairebé com si el
següent mot, «poèticament», exercís una restricció sobre l'habitar ben meritori de
l'home. Però és ben bé a l'inrevés: és a través del gir «curull de mèrits» que es fa esment de la restricció, no podent sinó que havem el pensament d'un «esclar». Esclar
que pel seu habitar l'home es fa acreedor de múltiples mèrits. I és que l'home conrea
les coses que creixen de la terra i en cull l'escreix. Conrear i collir (colere, cultura) és
una mena de construir. L'home, però, no només construeix llaurant el que des de si
mateix desplega una creixença, sinó que construeix també elaborant en el sentit de
l'aedificare, alçant allò tal que no pot sorgir i subsistir per creixença. Allò edificat i
construït en aquest sentit, no només ho són els edificis, sinó tota obra de la mà de
l'home i per ell executada. Ara bé, els mèrits d'aquest múltiple construir mai no omplen enterament l'essència de l'habitar. Al contrari: així que són acaçats i aconseguits
solament per mor d'ells mateixos, fins priven a l'habitar de la seva essència. Llavors
són els mèrits els que, precisament per llur abundància, constrenyen l'habitar als
límits de la cultura i de la construcció. Aquests cerquen satisfer les necessitats de
l'habitar. El construir, en el sentit múltiple de collir la creixença llaurant i d’alçar
obres i construccions elaborant i de la labor de preparar l'eina, és ja una conseqüència
essencial de l'habitar, però aquest seguit de modes no en són el fonament ni, encara
menys, la seva fundació. Aquest, l’habitar, bé ha d’esdevenir-se en un altre construir.
El construir impulsat habitualment, i sovint exclusivament, i que és així l'únic construir conegut, aporta sens dubte una abundància de mèrits a l'habitar. Mes, de
l’habitar, l'home només n’és capaç quan ja ha construït i construeix i s’orienta a construir d'un mode tot altre.
«Curull de mèrits (esclar), mes poèticament habita l'home...». Els segueixen els
mots: «sobre aquesta terra». Hom podria considerar supèrflua aquesta addició; car
habitar significa ja l'estada de l'home sobre la terra, sobre «aquesta» terra, a la qual
tot mortal sap que hi és confiat i exposat.
Amb tot, quan Hölderlin gosa dir que l'habitar dels mortals és poètic, aquesta
afirmació, a penes dita, desperta la impressió que l'habitar «poèticament» arrabassa
precisament els homes de la terra. Perquè, la «poeticitat», quan hom la identifica a
l'art poètica, ¿no pertany al domini de la fantasia? L'habitar poèticament sobrevola en
ales de la fantasia allò fàctic. El mateix poeta, però, adverteix contra aquest recel dient

4. Comp. amb Johann Peter Hebel, L’amic de la casa – [G A v ol. 13 ]

[2]

precisament que l'habitar poètic és l'habitar «sobre aquesta terra». Hölderlin preserva
així la poesia no només d'un malentès precipitat, sinó que, junyint-hi els mots «sobre
aquesta terra», apunta pròpiament cap a l'essència del poetitzar. Aquest no sobrevola
la terra, ni li passa pel damunt, per abandonar-la i gronxar-se sobre ella. El poetitzar
és el que abans que res porta l'home cap a la terra i, d'aquesta manera, el duu a habitar.

l’amistat, la pura, encara al cor perdura,
no dissortadament es mesura
l'home amb la divinitat. ¿És Déu inconegut?
¿N’és com el cel, de palès? Més aviat això
és el que crec. De l’home, n’és mesura. Curull de mèrits, mes poèticament habita
l'home sobre aquesta terra. I no més pura
és l'ombra de la nit amb les estrelles,
si ho podia dir així, que l'home,
que és com dir: una imatge de la divinitat.
Hi ha a la terra5 una mesura? No n'hi ha cap.”

“Curull de mèrits, mes poèticament
habita l'home sobre aquesta terra.”
¿Sabem ara com l'home habita poèticament? Encara no. Fins i tot correm el perill de
ficar en els mots de Hölderlin pensades nostres que els són estranyes. Hölderlin esmenta prou l'habitar de l'home i els seus mèrits, però no posa, com nosaltres fins ara,
l’habitar en connexió amb el construir. Tampoc no en parla ni en el sentit de conrear,
collir i elaborar, ni de manera que presenti el poetitzar com a un mode propi de construir. Segons això, allò que Hölderlin diu de l’habitar poèticament no és pas igual a
com nosaltres ho pensem. I, tanmateix, nosaltres pensem el mateix que Hölderlin
poetitza.
És clar que aquí hem de parar atenció en quelcom d’essencial i fer, entretant, una
breu remarca. El poetitzar i el pensament es retroben en el mateix, només si romanen
en la diferència de llur essència i només en tant que decididament hi romanguin. El
mateix mai no coincideix amb l'igual ni tampoc amb la uniformitat buida [dem leeren
Einerlei] del merament idèntic. L'igual s'aplica sempre a l’indiferent, perquè tot s’hi
avingui. El mateix, en canvi, és la pertinença mútua del diferent a partir de l'aplegament acomplert a través de la diferència. El mateix només es deixa dir pel pensament
de la diferència. En l'exposició del que és diferent, l'essència aplegadora del mateix ve
a la llum. El mateix bandeja sempre tot afany de només fer equivaldre com a igual el
diferent. El mateix aplega el diferent en una unió original [ursprüngliche Einigkeit].
L'igual, en canvi, disgrega en la fada unitat [Einheit] de l'u només uniforme. D’aquests
vincles, Hölderlin n’era a la seva manera ben conscient. En un epigrama titulat La rel
de tot mal diu:

D'aquests versos només en sospesarem uns quants i amb vistes, únicament, a poder
escoltar més clarament allò a què Hölderlin està fent menció en titllar de «poètic»
l'habitar de l'home. Els primers versos que hem llegit (del 24 al 26) ens en donen
algun senyal. Tenen la forma d'una pregunta que el poeta respon confiadament i afirmativa. La pregunta circumscriu el que els versos ja comentats enuncien directament:
«Curull de mèrits, mes poèticament habita l'home sobre aquesta terra.» Hölderlin
demana:
“¿Pot, un home, quan la vida és un feix de fatics,
mirar cap amunt i dir: així
voldria ser jo també? Sí.”
Només al redol del pur fatic, l’home es fatiga per ser «mereixedor»; allí, s'hi afeixuga
de ple. Alhora, però, d'aquest redol estant i, a través seu, d'un cap a l’altre,6 l'home és
emplaçat a mirar cap als celestes. Aquest admirar travessa [durchgeht] cap amunt,
fins al cel, i, tanmateix, roman a baix, sobre la terra. L'admirar amida [durchmißt]
l'entredós7 de cel i terra. Aquest entredós [Zwischen] és commensurat [com a metre] a
l'habitar de l'home. A l’així commensurat, i doncs, omniabastant diàmetre [Durchmessung], a través de la qual es palesa l'entredós de cel i terra, l'anomenem ara la
dimensió [Dimension]. La dimensió no consisteix pas en que ambdós, cel i terra, estiguin voltats l'un cap a l'altra; ans és aquest voltar-se mateix el que de mutu propi
reposa en la dimensió. Aquesta dimensió no és tampoc cap ab-stracció de l'espai habitualment representat; sinó que, de per si, a tot allò espaial, en tant que està encabit, li
cal ja dimensió, això és, d'allò on tot espaial es troba inserit [eingelassen].8
L'essència de la dimensió és l’aclarit [gelichtete], i doncs amidable, commensurament ―tant cap amunt fins al cel, com cap avall fins a terra― de l’entredós. L'essència
de la dimensió la deixem sense nom. Segons les paraules de Hölderlin, l'home amida
la dimensió en mesurar-se ell amb els celestes. L'home no emprèn de tant en tant
aquest amidar, sinó que és en el tal amidar que, primerament, l'home és sobretot
home. D'aquí que, si bé l'home pot9 entorpir aquest amidament, capolar-lo i desfigu-

“Bo i diví és ser unit [Einig zu seyn]; per què hi ha, doncs, entre els homes
l’afany de buscar que un sigui només un i una sigui només una?”
(Edició de Stuttgart, I, 1, p. 305).
Si reflexionem sobre el que Hölderlin poetitza respecte a l'habitar poèticament de
l'home, ens aventurem per un camí pel qual, a través de la diversitat dels pensaments,
ens aproximem al mateix que el poeta diu poèticament.
Però, ¿què diu Hölderlin de l'habitar poèticament de l'home? Cercarem la resposta a aquesta pregunta escoltant els versos 24-38 del nostre poema. Car és en llur marc
que els dos versos comentats abans han estat pronunciats. Hölderlin diu:
“¿Pot, un home, quan la vida és un feix de fatics,
mirar cap amunt i dir: així
voldria ser [seyn] jo també? Sí. Mentre

5. bloß der Erde zu enthörendes
6. “...aus ihm her, durch ihn hindurch...” [N. del T.]
7. die Unzugangbarkeit
8. lloc des d’on i cap on aplega
9. «el perill» comp. més amunt Tècnica i La tècnica i el tomb.

[3]

rar-lo10, no pot, però, sostreure-se'n. L'home s'ha remès des de sempre, com a home, a
quelcom celeste i s'hi ha mesurat. També Lucífer procedeix del cel. Per això trobem als
versos següents (28-29): «L'home es mesura... amb la divinitat». Ella és «la mesura»
[das Maaß] amb la qual l'home mesura [ausmißt] l’estatura del seu habitar, de la seva
estada sobre la terra sota el cel. Només en tant que l'home di-mensiona [ver-mißt]
d’un mode tal el seu habitar, és capaç d’estar11 a l’alçada de la seva essència.12 L'habitar de l'home reposa en aquest dimensionar [Vermessen] que, mirant cap amunt,
mesura la dimensió a què pertanyen tant el cel com la terra.
El dimensionament [Vermessung] no només dimensiona la terra, γἧ, i per tant no
és una pura Geo-metria. Tampoc no dimensiona mai el cel, oυρανός, per ell mateix.
El dimensionament no és cap ciència. El dimensionar dóna la talla [ermißt] de
l’entredós que duu la terra al cel i, recíprocament, el cel a la terra. Aquesta dimensionar té el propi μέτρoν i, doncs, també la pròpia mètrica.
El dimensionament de l'essència humana d’acord amb la dimensió que ve commensurada a l’home, duu l'habitar a estatuir-se sobre la seva planta fonamental. El
dimensionar la dimensió és l'element on l'habitar humà troba el seu garant, això és:
allò gràcies a què ell dura. Aquest dimensionar és la poeticitat de l'habitar. Poetitzar
és un mesurar. Però què vol dir mesurar? Caldrà que ara nosaltres no reduïm el mesurar a una qualsevol representació del mesurar i de la mesura, si és que el poetitzar
ha de ser pensat com a un mesurar.
Presumimblement, el poetitzar és un mesurar per excel·lència. Més encara. Potser
en pronunciar la frase: poetitzar és mesurar, hauríem d'accentuar-la diferentment:
poetitzar és mesurar. En el poetitzar s’esdevé apropiadorament allò que tot mesurar
és en el fons de la seva essència. D’aquí que es tracti de parar atenció en l'acte fonamental de la mesura. Consisteix en això: que primerament hom pren sobretot la mesura amb la qual mesurar cada vegada. En el poetitzar s’esdevé apropiadorament la
presa13 de mesura. El poetitzar, entès en un sentit fort, és el prendre la mesura, per la
qual presa l'home rep la mesura que convé a la vastitud de la seva essència [die Weite
seines Wesens]. L'home és el qui és en tant que mortal. Així s’anomena perquè és
capaç de morir. Poder morir vol dir: ser capaç de la mort com a mort. Només l'home
mor —i esclar, mentre demora sobre aquesta terra, mentre hi habita. Mes el seu habitar reposa en la poeticitat. Hölderlin aülla l'essència de la «poeticitat» en la presa-demesura, per la qual s’acompleix el dimensionat de l’essència humana.
Però, ¿com demostrar que Hölderlin pensa l'essència de la poesia com a presade-mesura? Aquí no ens cal demostrar res. Tota demostració no és més que allò que
es desprèn de certes suposicions. Segons la manera com aquestes estiguin formulades, tot es pot demostrar. De ben poca cosa, però, en podem haver esment. Per això
n'hi hauria prou de parar atenció en la pròpia paraula del poeta. I és així com, als
versos següents, Hölderlin no fa sinó qüestionar pròpiament envers la mesura.
Aquesta mesura és la14 divinitat amb la qual l'home es mesura. Comença a qüestionar
al vers 29 en aquests termes: «¿És Déu inconegut?» Palesament no. Car si ho fos,
¿com podria ser, en tant que inconegut, mesura de res? Tanmateix, i ara es tracta

d'escoltar i retenir bé això, el déu resta inconegut per a Hölderlin en tant que aquell
que Ell és, i és precisament com a aquest Inconegut la mesura per al poeta. Per això
se sent desconcertat per una irritant qüestió: ¿com pot esdevenir mesura de res allò
que, segons la seva essència, roman inconegut? Car allò amb què l'home es mesura,
bé ha de ser com-partit, bé ha d’aparèixer. Però, si apareix, llavors és conegut. El déu,
nogensmenys, és inconegut i ensems és la mesura. Més encara, aquest déu que roman
inconegut, alhora que es mostra com a aquell que Ell és, ha d’aparèixer com a aquell
que roman inconegut. La palesabilitat del déu, i no pas Ell mateix, és allò que és
misteriós. Per això el poeta planteja tot seguit l'altra qüestió: «¿N’és com el cel, de
palès?» Hölderlin respon: «Més aviat això | és el que crec.»15
¿Per què –qüestionem nosaltres ara– s'inclina el poeta per aquesta presumpció?
La resposta ens la forneixen les paraules següents, i és concisa: «De l’home, n’és mesura.» ¿Quina és la mesura per al mesurar humà? Déu? No. El cel? No. La palesabilitat del cel? Tampoc. La mesura consisteix en el mode pel qual el déu que roman inconegut, en tant que tal es palesa a través del cel. Déu apareix a través del cel i aquesta
revelació fa veure el que s'oculta, però no pas intentant d'arrencar de la seva ocultació
allò que roman ocult, ans tot just arrecerant-ho en el seu ocultar-se. Així, a través de la
palesabilitat del cel, el déu inconegut apareix en tant que l'Inconegut. Aquesta aparició
és la mesura amb la qual l'home es mesura.
Insòlita mesura, desconcertant, sembla ser, pel mode com els mortals es representen habitualment totes les coses, incòmoda per a l'opinió quotidiana de cada dia, que
tot ho entén i que pretén ser el raser de tot pensar i meditar.
Insòlita mesura per al mode de representació usual, sobretot per a tot mode de representació només científica, de cap manera, però, una vara o una pauta manipulable;
i, tanmateix, mesura verament més senzilla de manejar que aquestes altres, amb que
les nostres mans no cerquin aferrar-la, ans es deixin guiar pel gest que correspon a la
mesura que s'ha de prendre aquí. Això s’esdevé per un prendre, que no arrabassa per a
si la mesura16, sinó que la pren en un recollit comprendre que roman un escoltar.
¿Per què, però, aquesta mesura que ens és avui tan estranya hauria d’apel·lar gens
ni mica als homes i, a través de la presa-de-mesura de la poesia, ser per ells compartida? Perquè només aquesta mesura dóna-la-talla de l'essència de l'home. Car l'home
habita en amidar el «sobre la terra» i el «sota el cel». Aquests «sobre» i «sota» es
pertanyen mutuament. Llur reciprocitat és el perímetre que l'home travessa cada
vegada que ell és en tant que terrenal. En un fragment (Edició de Stuttgart, vol. 2, p.
335), Hölderlin diu:
“Sempre, estimat!, la terra
va i el cel resta.”
Puix que l'home és home en tant que portador de la dimensió, la seva essència ha de
ser dimensionada cada vegada. Per això li cal una mesura que concerneixi d'una sola
vegada tota la dimensió. Aüllar aquesta mesura, estimar-ne tota l'amplitud i prendrela com a mesura, això per al poeta significa: poetitzar. El poetitzar és aquesta presade-mesura, presa per a l'habitar de l'home. Immediatament després de la frase: «De

10. «impoètic»
11. d.h. Gebraucht und Brauch
12. “Nur insofern der Mensch sein Wohnen auf solche Weise ver-mißt, vermag er seinem Wesen gemäß zu sein.” [N. del T.]
13. prendre esment, aprendre i aprehendre en el dir com a des-dir
14. estranya, oculta a través del cel palès

15. els núvols del cel
16. A-prehendre Sichverdanken

[4]

l’home, n’és mesura», la segueixen precisament17 els versos: «Curull de mèrits, mes
poèticament habita l'home sobre aquesta terra.»
¿Sabem ara què és, per a Hölderlin, la «poeticitat»? Sí i no. Sí, en tant que ens ha
estat ensenyat en quina perspectiva cal pensar el poetitizar, a saber, com a un mesurar per excel·lència. No, per tal com el poetitzar, en tant que el donar-la-talla
d’aquella insòlita mesura, esdevé més i més misteriós. I així ha de seguir essent, si és
que ens man-tenim18 resolts a restar en el domini essencial de la poesia.
Tot i així, que Hölderlin pensi la poesia com a un mesurar, sorprèn. I amb tot el
dret, mentre ens representem el mesurar en un sentit corrent. Amb l’ajut d’allò que
coneixem, és a dir, regles i càlculs, hom acota quelcom d’inconegut, fent-ho així conegut i delimitat per una xifra i un ordre del tot visibles a cada moment. Aquest mesurar
pot variar segons la mena d’aparells que hi hagi a disposició19. Però, qui ens assegura
que aquesta manera habitual de mesurar, només perquè és d’habitud, assoleix l'essència de la mesura? Quan sentim parlar de mesura, pensem tot seguit en el nombre i
ens representem ambdós, mesura i nombre, com alguna cosa quantitativa. Amb tot,
l'essència de la mesura no és un quantum, com tampoc no ho és l'essència del nombre. Amb els nombres hi podem mesurar prou, però no pas amb l'essència del nombre. Quan Hölderlin aülla el poetitzar com a un mesurar i sobretot quan l'acompleix
com la presa-de-mesura, aleshores, per pensar el poetitzar, d'entrada i sempre de nou
hem de sospesar la mesura que és presa en el poetitzar; hem de parar atenció en
aquesta manera de prendre, que no reposa en copsar-ho tot, menys encara, en atrapar-ho, sinó en un deixar-venir el que ens ve com-mensurat. Quina és la mesura per
al poetitzar? La divinitat; així doncs, déu? I qui és el déu? Potser aquesta pregunta és
massa difícil per a l'home i és plantejada massa aviat. Comencem per preguntar,
doncs, què cal dir de déu. D'entrada plantegem-ne només una: Què és déu?
Ens hi poden ajudar uns versos de Hölderlin que, per sort, s'han conservat i que
pertanyen, tant pel tema com per la data, al marc del poema: «En blau adorable floreix...» Comencen així (Ed. Stuttgart, II, I, p. 218):

reclama, en els aspectes del cel, el que, revelant-se, fa aparèixer precisament el que
s'oculta, i això en tant que el que s'oculta. El poeta reclama l’estranger en les aparences familiars, on l’invisible es destina, per tal que l’estranger romangui allò que ell és:
l’inconegut.
El poeta només poetitza així que pren la mesura dient els aspectes del cel, tot junyint-se a les seves aparences en tant que allò estranger on el déu inconegut es «destina». Per a nosaltres, el nom corrent per a l'aspecte i semblança de quelcom és
«imatge». L'essència de la imatge és: el deixar que es vegi20 alguna cosa. En canvi, les
còpies i les imitacions ja són varietats degenerades de la imatge autèntica, la qual, en
tant que aspecte, deixa que es vegi l’invisble i així l'imagina21 en quelcom que li és
estranger. Perquè la poesia pren aquesta mesura misteriosa, és a dir, la pren de les
visions del cel, la poesia parla en «imatges». Per això les imatges poètiques són per
excel·lència imaginacions: no pas simples fantasies i il·lusions, ans imaginacions en
tant que inclusions visibles de l'estrany en l'aparença del familiar. La dicció poètica de
les imatges reuneix en un sol tot la claror i els ressons dels fenòmens celestes amb
l'obscuritat i el silenci de l'estrany. A través d'aquests aspectes el déu fa estranyar.
Fent-se estranyar, manifesta la seva ininterrompuda continuïtat. Per això, en aquest
poema, després dels versos: «Curull de mèrits, mes poèticament habita l'home sobre
aquesta terra», Hölderlin prossegueix:
“... I no més pura
és l'ombra de la nit amb les estrelles,
si ho podia dir així, que l'home,
que és com dir: una imatge de la divinitat.”
«... l'ombra de la nit» —la nit mateixa és l'ombra, aquesta obscuritat, que no pot esdevenir mai pura tenebra, perquè en tant que ombra resta confiada a la llum, puix que és
projectada per ella. La mesura que pren la poesia es destina allà on l'invisible, en tant
que l'estrany, té cura de la seva essència, en allò familiar que són els aspectes del cel.
Per això, la natura essencial de la mesura és la mateixa que la del cel. Però el cel no és
pas llum evanescent. L'esplendor de la seva altura és en si l'obscuritat de la seva vastitud on tot s'arrecera. El blau de la blavor adorable del cel és el color de la profunditat.
La resplendor del cel és l’alba i la posta crepusculars de tot el que és anunciable.
Aquest cel és la mesura. D’aquí que el poeta s'hagi de preguntar:

“¿Què és Déu? Inconeguda li és, malgrat estar plena de llurs qualitats,
la visió del cel. I és que els llamps no són sinó l’ira d’un déu. Un és tant més invisible,
com més a l’estranger es destina...”
El que roman estrany al déu, els aspectes del cel, a l'home li és familiar. I què és això
familiar? Tot el que, al cel i, doncs, sota el cel i, doncs, sobre a la terra, brilla i floreix,
ressona i flaira, ix i ve, però també se'n va i decau, però també es plany i calla, també
empal·lideix i s'enfosca. A allò que és familiar a l'home, però estrany al déu, s’hi destina l'inconegut per romandre-hi arrecerat en tant que l'inconegut. El poeta, però,
proclama tota la claror dels aspectes del cel i el ressò de cada una de les seves òrbites i
dels seus vents, i fa brillar i sonar en la veu cantant d’un mot els així aclamats. Nogensmenys, el poeta no descriu, quan és poeta, l'aparença del cel i de la terra. El poeta

“Hi ha sobre la terra una mesura?”
I hagi de respondre: «No n'hi ha cap.» ¿Per què? Perquè allò que diem en dir «sobre
la terra» no és més que això: que l'home habita la terra i, habitant-la, deixa a la terra
ser terra.
Que hi hagi un habitar, però, s’escau així que el poetitzar s’essencia i esdevé apropiadorament, i això, esclar, de la manera com ja sabem, és a dir, com a la presa-demesura per a tot mesurar. Ella mateixa és el dimensionar en propietat, i no pas el
mesurament amb regles preestablertes amb vista a uns plans fixats per endavant. I és

17. d.h. eigens genannt: gesagt —
18. romandre — aushalten — anhalten — zurückhalten
19. [ells mateixos ja de per si] disponibles

20. Akzente (1954): vgl. Sprache und Heimat »bilden« [in: GA Bd. 13]
21. είκω

[5]

que el poetitzar tampoc no és cap construir en el sentit d'alçar construccions i arranjar-les. Sinó que el poetitzar és el construir del dreçar(-se) inicial, en tant que és el
que, pròpiament, dóna-la-talla de la dimensió de l'habitar. El poetitzar és, abans que
res, el que deixa a l'habitar compromès en la seva essència. La poesia és el deixarhabitar originari.
La frase: «l'home habita en la mesura que construeix» detenta ara el seu sentit autèntic. L'home no habita, mentre no fa sinó arreglar-se l’estada sobre la terra i sota el
cel conreant, com a llaurador, la creixença, alhora que, com a peó, elabora edificacions. A construir així, l'home només hi pot arribar si ja construeix en el sentit de la
poètica presa-de-mesura. Que hi hagi autèntic construir s’escau en la mesura que hi
ha poetes: aquells que prenen la mesura per a tot el que és arquitectònic, per a la conjunció estructural de l'habitar.
El 12 de març de 1804, Hölderlin escriví des de Nürtingen al seu amic Leo von
Seckendorf: «La faula, visió poètica de la història i de l'arquitectònica del cel, constitueix en aquest moment la meva principal ocupació, especialment la de la nostra nació, en la mesura en què es diferencia de la grega» (Edic. Hellingrath, vol. 2, p. 333).

“... Mentre l'amistat, la pura,
encara al cor perdura,
no dissortadament es mesura
l'home amb la divinitat...”
Què és l'amistat? Un mot inofensiu; però Hölderlin hi afegeix un epítet, «la pura».
«L'amistat», aquest mot, si el prenem al peu de la lletra, és l'admirable traducció que fa
Hölderlin del mot grec χάρις. En Àiax, Sòfocles diu de la χάρις (v. 522):
χάρις χάριν γάρ ἐστιν ἡ τίκτουσ ἀεί
“Car és la gràcia el que sempre crida la gràcia.”
«Mentre l'amistat, la pura, encara al cor perdura...» Hölderlin diu, en un gir que empra
a pler, «al cor», i no pas «dins el cor»; «al cor» vol dir: arribat a l’empara de l'essència
habitant de l'home, arribat al cor com a apel·lació de la mesura, de manera que aquest,
el cor, es tomba a la mesura.
Mentre dura aquesta apel·lació de la gràcia, sortosament es mesura l'home amb la
divinitat. Quan aquest mesurar s'esdevé apropiadorament, l'home poetitza a partir de
l'essència d’allò poètic. Quan allò poètic advé, llavors l'home habita humanament en
aquesta terra, llavors, com ho diu Hölderlin al seu darrer poema, «la vida dels homes»
és una «vida habitant». (Edic. de Stuttgart, II, 1, p. 312).

“... poèticament habita l'home...”
La poesia edifica [erbaut] l'essència de l'habitar. Poesia i habitar ni s'impliquen ni
s'exclouen. Més aviat es pertanyen recíprocament reclamant-se l'una a l'altre.
«Poèticament habita l'home». I nosaltres, habitem poèticament? El més probable
és que no habitem gens poèticament. I si és així, ¿la frase del poeta queda desmentida
i esdevé falsa? No. La seva veritat és confirmada de la manera més inquietant. Car un
habitar només pot ser impoètic si és essencialment poètic. Perquè un home pugui ser
cec, cal que en la seva essència romangui un home que hi veu. Un tros de fusta no pot
tornar-se mai cec. Però quan l'home es torna cec, hom pot preguntar si en el seu cas
la ceguesa prové d'un defecte i d'una pèrdua de visió o si reposa en un excés i una
desmesura. Hölderlin diu en el mateix poema que reflexiona sobre la mesura per a tot
mesurar (versos 75-76): «Potser el rei Èdip hi posava massa ull.» Podria ser, doncs,
que el nostre habitar sense poesia, la seva impotència de prendre la mesura, vingués
de l'estranya desmesura d'un furor de mesurar i calcular.
Podem arribar fer experiència de si i fins a quin punt habitem impoèticament,
només si en cada cas sabem què és la poesia. Podem esperar que s'acompleixi un
capgirament d'aquest habitar impoètic, només en el cas que nosaltres no perdem de
vista el que és poètic. Tindrem esguard de la participació que, en aquest capgirament,
hi ha tingut el que nosaltres hem fet i hem deixat de fer, només quan nosaltres mateixos prenguem seriosament allò poètic.
El poetitzar és la puixança fonamental de l'habitar humà. Però en cap moment
l'home no pot ser poeta, si, doncs, no és en la mesura en què la seva essència és apropiada a allò que l'estima l'home i que, doncs, cal a la seva essència. Segons la mesura
d'aquesta apropiació, el poetitzar és autèntic o inautèntic.
Per això, l'autèntica poesia no s'esdevé apropiadorament tampoc a cada època.
¿Quan hi ha poesia autèntica i quant de temps n'hi ha? Hölderlin ho diu als versos
que ja hem llegit (26-29). Hem diferit expressament comentar-los fins ara. Els versos
ens diuen:

Panorama
“Quan lluny se'n va la vida habitant dels homes,
on lluny brilla el temps dels ceps,
hi ha també, però, els camps buits de l'estiu,
i el bosc apareix amb les seves obscures imatges.
Que la natura completi la imatge dels temps,
que resti, quan aquests s'escolen de pressa,
ve de la perfecció; llavors l'altura del cel brilla
per als homes; com diadema de flors els corona.”

[6]

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful