You are on page 1of 12

TEMA 57

Tema 57
EL NOUCENTISME. PENSAMENT I EVOLUCIÓ

TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

ÍNDEX 1. Circumstàncies històriques 2. Concepte de Noucentisme 3. Definició Ideologia Sistema de signes: 3.2.1. Imperialisme 3.2.2. Arbitrarietat 3.2.3. Classicisme 3.2.4. Altres mots clau: mediterranisme, ciutat, obra ben feta 4. Periodificació 5. Noucentisme i Modernisme 6. Preeminència cultural del Noucentisme: 6.1. Pràctica institucional 6.2. Pràctica lingüística 6.3. Pràctica literària

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

BIBLIOGRAFIA CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Edhasa, Barcelona, 1986. CASTELLANOS, J., “Modernisme i Noucentisme”, dins L’Avenç núm. 25, març 1980. CASTELLET, J. M. i J. MOLAS, Poesia catalana del segle XX, Barcelona, 1980. FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Curial, Barcelona, 1971. MARFANY, J. L., “Modernisme i Noucentisme, amb algunes consideracions sobre el concepte de moviment cultural”, dins Els marges núm. 26, setembre 1982. MURGADES, J., “El Noucentisme”, dins Història de la llengua catalana, Edicions 62Orbis, Barcelona, 1985. ---, “El Noucentisme”, dins Història de la literatura catalana, vol. 9, Ariel, Barcelona, 1987.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------

TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

1. Circumstàncies històriques La pèrdua de les darreres colònies espanyoles transatlàntiques, Cuba, Puerto Rico i les Filipines, el 1898, provocà sobre el Principat una greu crisi de sobreproducció, davant la qual la burgesia reaccionà tot accentuant les seues reivindicacions de proteccionisme econòmic i d’intervencionisme en la política estatal. Aquests objectius burgesos confluïren en la fundació (1901) de la Lliga Regionalista alhora que Lerroux promovia a Barcelona una política demagògica de desarticulació dels moviments obrers i catalanistes. Enfront del lerrouxisme s’alçà, el 1906, Solidaritat Catalana, la qual tingué repercussions sobre el País Valencià. Justament aquell any, Prat de la Riba accedia a la presidència de la Mancomunitat de Catalunya i publicava La nacionalitat catalana. Arran de les revoltes populars contra la guerra del Marroc, Barcelona protagonitzà la Setmana Tràgica (1909)), saldada amb una repressió cruenta. L’any següent s’organitzaria l’obrerisme anarcosindicalista que proporcionaria la formació de la CNT (1911). S’iniciaven llavors els primers contactes encapçalats per Pere Coromines, Gabriel Alomar i el grup de “L’Avenç”) entre el moviment obrer i nacionalista. Als intents de vertebrar una política nacionalista coordinada s’oposà obertament el maurisme a les Illes i, al País Valencià, el blasquisme, d’intenses afinitats amb el lerrouxisme. El 1914 esclatava la vaga general a València i la I Guerra Mundial; aquesta, alhora que afavorí l’augment d’exportacions de productes industrials i de l’arròs, ensorrà el comerç de la taronja. Davant la crisi política derivada de la guerra, la burgesia del Principat urgí mesures de transformació socioeconòmica del país que superaren l’organització arcaica estatal. Aquell mateix any s’instituïa la mancomunitat de Catalunya, amb un projecte ambiciós de reorganitzar el Principat. El triomf electoral de la Lliga (1916) l’havia induïda a prendre posicions d’enfrontament obert amb les instàncies de l’estat, però l’efervescència revolucionària (1917) espantà la burgesia del Principat, la qual, a través de Cambó, optà per col·laborar amb el govern de Madrid. En els darrers anys, la influència creixent de la Lliga havia propiciat l’aparició de corrents similars a les Illes (1917, Centre Regionalista) i al País Valencià (1918, Unió Valencianista). El final de la Guerra Mundial coincidí amb una agitació social que, des del País Valencià, s’irradià al Principat: 1918, Congrés Obrer de Sants, i 1919, vaga de “la Canadenca”. Mentrestant, el govern central frustrava el projecte d’Autonomia del Principat. La Lliga, doncs, esdevenia progressivament incapaç de dirigir la dinàmica de Catalunya, i Francesc Macià fundava la Federació Democràtica Nacionalista (1919) i després l’Estat Català (1922), ambdós de tendència independentista, mentre que Acció Catalana s’escindia de la Lliga (1922) i apareixia (1923) Unió socialista de Catalunya. Contra l’ activisme revolucionari, la patronal respongué mitjançant la creació de la Federació patronal, del Sindicat Lliure, inequívocament groc, així com la promoció del sinistre del pistolerisme; així s’entrava en una dinàmica de terror, de forta incidència sobre les zones industrialitzades. Enmig d’aquest clima foren assassinats Layret (1920), advocat obrerista i líder nacionalista, i Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1923), cap de la CNT. Definitivament la gran burgesia catalana prestava el seu suport a la Dictadura espanyola que imposà el capità general de Catalunya, Primo de Rivera, el 1923.
---------------------------------------------------------------4 ----------------------------------------------------------------

TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

Molts polítics i sindicalistes hagueren d’exiliar-se, la CNT fou declarada il·legal i se suprimí la Mancomunitat. El Noucentisme representà una clara opció política perfectament sincronitzada amb una vasta iniciativa cultural; aquest fou un dels grans encerts de Prat de la Riba, el qual, al seu programa de govern, atorgava a la cultura un lloc capdavanter en la construcció de la Catalunya “ideal”. Peces clau d’aquest bastiment cultural foren la creació de l’IEC (1907), de la Biblioteca de Catalunya (1914) i de l’Escola Superior dels Bells Oficis (1914), el programa de fundació de biblioteques populars, museus, de nous experiments pedagògics, de promoció de revistes especialitzades i de fundació d’una universitat tècnica. En l’àmbit literari, jugaren un paper important les publicacions periòdiques, i per damunt de totes La revista de Catalunya (fundada el 1915, per J. M. López Picó), al costat de la qual s’ ha de situar L’almanac dels noucentistes (1911), La nova revista (1915-1936), Un enemic del poble (1917), Trossos (1917), Arc Voltaic (1918), Revista de poesia (1925) i, per descomptat, la publicació d’alta cultura, Revista de Catalunya (1924). En la promoció literària foren decisives, així mateix, les noves editorials com Alpha, Editorial Catalana, Edicions Proa i Editorial Barcino, entre altres. Naturalment la consolidació noucentista havia d’ésser la plasmació de les aspiracions hegemòniques dels nuclis més actius de la burgesia catalana i, a la llarga, representaria el triomf de l’hegemonia burgesa i conservadora en el catalanisme polític. Precisament, el Noucentisme començà a fer crisi quan aparegueren les primeres mostres de dissociació entre els intel·lectuals i el programa polític de la Lliga, tal com s’ esdevingué, cap al 1920, amb l’oposició pública de Guerau de Liost, la dimissió d’Ors, la fugida de Carner (a Madrid) i sobretot la fundació d’Acció Catalana (1922), la qual representava l’alternativa crítica al regionalisme catalanista de la Lliga. Xènius, ideòleg indiscutit del Noucentisme, trobà un recurs genial, les famoses antinòmies que desplegà en les glosses, per popularitzar l’entramat ideòleg noucentista: Natura-Cultura, Ruralia-Ciutat, Anècdota-Categoria, Espontani-Arbitrari, Anarquia-Norma, Heliomàquia (“lluita per les llums”)-Logomàquia, etc. 2. Concepte de Noucentisme El terme Noucentisme fou creat per Eugeni D’Ors. El popularitzà des de les planes de La veu de Catalunya, a través de la secció quotidiana del Glossari, que començà a publicar l’u de gener del 1906. L’encunyà per analogia amb Vuitcentisme, encara que primerament l’utilitzà en la forma adjectiva (noucentista) a fi d’ aplicar-lo de manera distintiva a tots aquells artistes, intel·lectuals i polítics identificables amb un sistema de valors que es pretenia contraposat al vigent fins aleshores, és a dir, a tot un home dels “nous temps”, en oposició als vells del Vuit-cents. La forma substantiva sorgirà per derivació de l’adjectiva i, segons Murgades, sempre tindrà en el seu moment un significat positiu, amb connotacions de tipus cronològic més que no de tipificació d’un moviment estructurat com a tal. El mot donarà molt de joc i serà utilitzat hàbilment a fi de desqualificar el període immediatament anterior (i més en concret el Modernisme) i postular, en coincidència amb l’inici del segle XX, el sorgiment d’uns nous orígens, gràcies a l’homofonia que implícitament conté (nou de 1900 i nou contraposat a vell).
---------------------------------------------------------------5 ----------------------------------------------------------------

TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

Aquest és el significat que el terme va tenir per als seus coetanis, però al llarg de la història literària els crítics l’han analitzat de distinta manera i han vist en ell simplement un “mot històric” identificat exclusivament amb Eugeni d’ Ors (com Josep M. Capdevila) o un període cronològic determinat (primers trenta anys del segle), extrapolable també a la literatura espanyola (com Guillermo Díaz-Plaja). D’altres, com Maurici Serrahima, Joaquim Molas o Joan Lluís Marfany, l’han vist com el resultat d’ una relació política-cultura. Per al primer, aquesta relació seria unidireccional (només el poder polític contribueix al desenvolupament cultural); per al segon hi hauria una col·laboració i per al tercer un sotmetiment de la intel·lectualitat a la disciplina de la Lliga. Per a Josep Murgades o Jordi Castellanos el que hi hauria més aviat és una dinàmica històrica que va fer que hi hagués una conjunció d’interessos: mentre que la intel·lectualitat proporcionaria a la burgesia una ideologia d’acció, aquesta li oferiria un lloc de treball segur com a intel·lectual. 3. Definició La definició que proposa Murgades és, potser, aquella que condensa de forma més resumida i eficaç la complexitat d’aquest fenomen ideològic i cultural. El crític català defineix el Noucentisme com “el moviment políticocultural que, aproximadament entre el 1906 i el 1923, tipifica les aspiracions hegemòniques dels nuclis més actius de la burgesia catalana, postula els seus interessos en un pla ideal i, mitjançant la creació d’un complex sistema de signes lingüístics i iconogràfics, formula models i projectes que, a més d’explicar analògicament la realitat, contribueixen a establir pautes de comportament social tendents a possibilitar una acció reformista (Murgades: 1985, 156). És a dir, que la burgesia, des que pren la direcció política, comença a intentar bastir una Catalunya ideal (autònoma, liberal, culta, i europea) d’ acord amb els patrons burgesos de l’Europa Occidental. Per aconseguir aquest ideal necessita crear una cultura pròpia segons els codis europeus establerts (aquells de què parlàvem en l’apartat de les Circumstàncies històriques) i donar-los un sentit autòcton. I això ho han de fer els intel·lectuals actius, que la burgesia trobarà en els grups més joves del moment. A canvi aquests, en una Catalunya instruïda i liberal, es podran veure reconeguts i remunerats com a professionals, és a dir, podran assolir una professionalització digna, fins aleshores encara no aconseguida. Això és, més o menys, el Noucentisme. 3.1. Ideologia La ideologia del Noucentisme s’ha d’entendre, segons Murgades, com un sistema de representacions lògiques i rigoroses que es manifesta implícitament en totes les activitats individuals i col·lectives de la societat del moment (art, dret, economia, literatura); que actua com a cohesionador del tot social; que és capaç de convertir-se en un instrument pràctic per governar i que fa que una escultura, un poema, un edifici o un comportament es puguen inscriure de ple dins del programa del Noucentisme. I aquesta ideologia noucentista es manifesta en una sèrie de supòsits que, segons el mateix autor, són els que, en general, sempre han configurat la formació social burgesa:
---------------------------------------------------------------6 ----------------------------------------------------------------

TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

-

la raó i l’intel·lecte han d’estar per sobre del sentiment i de l’instint; es posposa el principi de plaer enfront del principi de realitat; es defuig dels extrems i es vol la contenció; es valora el treball, la laboriositat, abans que el geni;

En l’àmbit estètic, aquests supòsits ideològics es tradueixen en: - el refús del segle XIX (es condemna el Romanticisme i es menysté el Naturalisme, el Costumisme i L’art per l’ art); - l’exaltació del Classicisme; - l’apologia de l’obra ben feta i de la perfecció formal; - la postulació d’un art que exemplifique programàticament quins han de ser els grans ideals de vida comunitària; - la voluntat de connectar directament amb el Renaixement quatrecentista, amb els darrers clàssics autòctons. 3.2. Sistema de signes A l’hora de tractar el Noucentisme hem de tenir en compte tot un sistema de signes a través dels quals la burgesia procedeix, per boca dels intel·lectuals (ideòlegs, artistes i literats), a explicar la seua realitat i a formular els preceptes destinats a fer possible la consecució d’un interés de classe, mitjançant la reforma de mentalitats, hàbits i actituds. Aquest sistema de signes es tradueix en una sèrie de mots-clau que Eugeni d’Ors, com a ideòleg principal del moviment, anava repetint contínuament per tal d’imposar-los i, amb ells, imposar allò que significaven: 3.2.1. Imperialisme Imperialisme és la manera de designar el principi d’intervenció, entés com acció reformadora, en el pla polític. Per a Ors, era una de les funcions que havia d’exercir qualsevol grup per tal d’imposar el seu domini. Ja el juliol de 1909 escriuria cinc glosses on contraposava l’imperialisme (“les concepcions de responsabilitat del sistema de la Intervenció”) al liberalisme (o sistema de “les concepcions de noresponsabilitat”). Amb aquestes glosses Ors el que feia era estendre’s sobre un aspecte del corpus doctrinari de Prat de la Riba (La nacionalitat catalana –1906-). El polític català presentava l’imperialisme com “el període triomfal d’un nacionalisme” i “com a força de civilització, que vessa d’un poble, de vida nacional intensa, sobre els altres” i posava èmfasi en els components culturals indispensables a tota acció imperial. D’aquí que, segons Jordi Casassas (nota que recull Murgades), l’imperialisme pratià fos “la justificació darrera que obliga a l’aglutinament d’un sector intel·lectual per a la construcció d’una estructura institucional i, en definitiva, per posar-se al servei d’un programa d’ininterrompuda modernització de Catalunya”. Per tant, segons Murgades, el terme imperialisme constituïa, en el seu temps, una mena de concepte emblemàtic de connotació positiva que responia a les expectatives de la major part de burgesies europees del moment i, en concret, per a la burgesia catalana era un terme còmode que permetia d’obviar al de nacionalisme. Així, segons Castellanos, quan el mot es refereix a les activitats a portar a terme “cap enfora” de Catalunya significaria fer-se amb els mercats exteriors i comportaria un matís antiseparatista (voluntat de fer-se amb el poder polític de l’estat; no de separar Catalunya). Però quan el mot s’aplica a les activitats dirigides “cap a endintre” de Catalunya, el sentit del terme és el de fer arribar una voluntat de
---------------------------------------------------------------7 ----------------------------------------------------------------

TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

conjunció, d’unificació, dels ideals de tots els individus i de totes les classes socials, és a dir, de superar els conflictes de classe i aconseguir una unitat interna. 3.2.2. Arbitrarietat Aquest mateix principi d’intervenció, que en el pla polític anomenàvem imperialisme, és designat de manera més concreta amb el mot d’arbitrarisme quan es tracta de referir-lo a l’actuació en el camp de l’estètica (de les arts i les lletres) i de l’ètica. Ors utilitza el concepte “art arbitrari” per primera vegada en contraposició a l’art poètica maragalliana i a la del naturalisme, al pròleg amb que encapçala la traducció espanyola La muerte de Isidro Nonell (1905). Gabriel Alomar (L’estètica arbitrària, sèrie de tres articles de 1906) l’usa, més tard, com a sinònim de creació deliberada i conscient, dins de la dialèctica resultant del procés de domini de la naturalesa per part de l’home. Així tenim que, en principi, l’arbitrarietat designaria una categoria estètica; una estètica que els noucentismes volen producte d’una convenció humana, reglamentada, subjecta a convencions i basada en la tècnica. Aviat, però, i gairebé simultàniament, per obra d’Ors, aquest concepte cobrarà també una dimensió ètica, amb pretensions aplicables a l’ordinació de múltiples aspectes de la vida social. D’aquesta manera, l’essencial de l’arbitrarisme seria l’exaltació de la “voluntat transformadora” de l’home, destinada a fomentar una moral que es puga dreçar contra qualsevol determinisme biològic o ambiental; que puga reduir la natura i la mateixa societat a artifici, a conveniència. És a dir, tenir la capacitat del domini i del sotmetiment, de manipular a l’albir humà la natura i de construir la realitat a la pròpia mida, de saber imposar el model humà. L’arbitrarietat, per tant, conjumina idealisme (nega els límits imposats per la realitat) i pragmatisme (es decanta per l’eficàcia i opta per l’aplicabilitat i el rendiment) i, segons Castellanos, tradueix la voluntat d’una minoria que, en l’acció conjunta, hi veu la possibilitat de transformar Catalunya, de civilitzar-la, és a dir, imposar el domini de la voluntat. 3.2.3. Classicisme El classicisme és un d’aquells trets que s’estén per Europa a les acaballes del segle XIX, que va en contra del romanticisme, equiparat amb esperit tumultuós i de revolta, i a favor de l’ordre, el control i la mesura. Catalunya ja s’havia incorporat a aquest “renaixement” classicista europeu durant el Modernisme, però no serà fins al Noucentisme que el concepte deixe de ser tan sols una simple opció estilista i es convertesca, com diu Murgades, en un “mot d’ordre”, que conté una proposta moral que pretén erigir-se com a reguladora de la vida social i política. És a dir, que oferesca unes pautes de conducta per a la convivència social i l’ordre de la societat burgesa. Classicisme esdevé així sinònim d’obediència, d’autoritat, d’intel·ligència, de seny, d’harmonia, d’humanisme, d’entroncament amb les quintaessencies més genuïnes... i de tot allò per què sospire la burgesia en el seu projecte de reforma. 3.2.4. Altres mots clau: mediterranisme, ciutat, obra ben feta - Mediterranisme: És la versió paisatgística i sentimental del classicisme. En paraules de Murgades, la coartada ambiental amb què replantejar en termes ideals la contraposició Nord-Sud (països nòrdics - països mediterranis), a la recerca d’unes preteses constants caracteriològiques
---------------------------------------------------------------8 ----------------------------------------------------------------

TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

-

-

-

de l’home grecollatí. Unes constants que justificarien aquesta actitud “clàssica” de retorn als orígens i de nostàlgia per ordre superior primigeni. Ciutat: La ciutat (al voltant de la qual sempre s’ha estructural la burgesia, tant la comercial com la industrial) es dreça ara com a marc preferent del projecte de govern noucentista. La burgesia catalana posa un especial èmfasi en el model urbà perquè vol prioritzar la Catalunya ciutadana per sobre de la Catalunya agrària, per tal de conformar-la a imatge i semblança d’aquella; o el que és el mateix, reduir la natura a artifici. També necessita ponderar obligatòriament una capitalitat ciutadana, la de Barcelona, per corporeitzar de manera imposant davant Madrid de reivindicacions de tot tipus que sorgien del Principat. I a més a més, la ciutat és per als noucentistes el bressol de l’anomenada civilitat. Civilitat: És el producte final resultant de l’acció conjunta d’Imperialisme i Arbitrarisme. Amb ella es tenia el propòsit de neutralitzar la conflictivitat social existent en nom d’uns valors pretesament superiors, característics del medi social, industrial i urbà i destinats a traduir-se en un conjunt de pautes de comportament, individuals i col·lectives; l’observança de les quals assegurés l’hegemonia de la classe que n’era impulsora: la burgesia. Obra ben feta: És el mot orsià amb què es designava l’ètica del treball. Era, però, una ètica idealista que recalcava la conveniència de la perfecció de l’obra per sobre la de l’obrer, perquè el que es volia era intentar establir les vies d’evolució vers un capitalisme competitiu, el més pròxim possible a l’europeu.

Tots aquests mots que defineixen el sistema de signes noucentistes traeixen el propòsit de la burgesia catalana de construir, sobreposada a la real, una Catalunya Ideal, pura, instruïda, moderna... que puga acabar per convertir-se en la veritable Catalunya 4. Periodificació Entre els crítics contemporanis sembla ser que no hi ha massa acord a l’ hora d’ establir la periodificació del Noucentisme, ni quan comença ni quan acaba. Pel que fa a l’ inici, Murgades, Castellanos o Castellet i Molas coincideixen a assenyalar com a fita clau el 1906, data en què: - Eugeni d’Ors inicià el Glossari a “La veu de Catalunya”, des d’ on es projecta el mot que designarà la proposta de transformació de la societat catalana elaborada per la burgesia; - Es publiquen Els fruits saborosos de Carner, les Horacianes de Costa i Llobera o La nacionalitat catalana de Prat de la Riba, síntesi del programa d’acció del catalanisme burgés; - Té lloc la formació de Solidaritat Catalana i la segona gran victòria electoral de la Lliga, en accedir al govern de la Diputació de Barcelona; - Se celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Per a Fuster l’ inici del moviment és el 1911, perquè fins aquest any hi ha tot un seguit d’ efemèrides que es poden inscriure, encara, clarament en el Modernisme (es publiquen el 1906 Enllà de Joan Maragall, Solitud de Victor Català o Josafat de Prudenci Bertrana; el 1907 Caires vius de Víctor Català; el 1908 Aigües encantades de Puig i Ferreter; el 1911 moren Isidre Nonell i Joan Maragall...) i el mateix any 1911
---------------------------------------------------------------9 ----------------------------------------------------------------

TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

es publiquen l’Almanac dels Noucentistes i La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors, es nomena a aquest secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i es crea la Secció Filològica d’aquest organisme; tot realitzacions ja plenament noucentistes. Ara bé, la crítica que fa Murgades a l’escriptor valencià és que, a l’hora d’indicar aquesta data, només té en compte esdeveniments de l’àmbit cultural, mentre que si s’assenyala el 1906 com a l’any inicial (la tesi que ell defensa) es tenen en compte tant fets culturals com polítics, indestriables en un moviment com el Noucentisme. Hi ha d’altres, com els autors de Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, que van més enllà d’una datació concreta, que consideren insuficient les dates tradicionals i que apunten la necessitat de fer una anàlisi rigorosa que resseguesca “les petjades susceptibles de ser noucentistes”, des dels anys 70 del segle XIX fins a la Guerra Civil Espanyola. Quant al final, Murgades assenyala el 1923 com a data emblemàtica, pel fet de ser l’any de la implantació de la Dictadura de Primo de Rivera i, consegüentment, la fi del somni de progrés, de nacionalisme hegemònic i d’europeisme que tenia la burgesia catalana. Castellanos també coincideix, més o menys, amb Murgades en la data de finalització. Ell la situa entorn del 1920, quan la burgesia catalana comença a perdre l’hegemonia política i s’accentuen els problemes de la lluita obrera i de la progressiva radicalització catalanista de la petita burgesia. Tanmateix, Fuster o Carbonell i altres, la situen molt més tard. L’opinió dels segons ja l’hem vista més amunt. Pel que fa a Fuster, la data d’acabament del Noucentisme és el 1930, pel fet que algunes de les realitzacions noucentistes més àlgides s’estenen al llarg dels anys 20 i fins a la Guerra Civil, com la Fundació Bernat Metge o la Col·lecció “Els Nostres Clàssics”. Murgades, però, considera que aquesta raó “traeix una visió del Noucentisme pròpia de l’immanentisme culturalista, ignorant de la complexa dinàmica històrica i política en què s’emmarca el moviment i entestada a fer-ne una lectura merament estilista” (Murgades: 1987,24). 5. Nucentisme i Modernisme Crítics com Murgades, Castellanos o Marfany coincideixen a afirmar que el Noucentisme, en principi, no és sinó la prolongació, en molt aspectes, del Modernisme. De fet, els dos moviments tenien en comú els objectius fonamentals que els identificaven: reformar la societat i la cultura catalanes i convertir-les, de pairals i regionalistes, en nacionals i europeistes. Aquesta normalització la sentien com a necessària per al país, per a la cultura i per a l’assentament de l’intel·lectual com a professional. La gran diferència entre Modernisme i Noucentisme radicarà en la forma de dur a terme aquesta normalització. Mentre que el Noucentisme comptarà amb el poder polític de la burgesia catalana industrial per fer realitat aquests objectius (hi haurà una confluència d’interessos entre política i cultura), els intel·lectuals modernistes seran fills d’una burgesia conservadora, conformista i alineada, sense poder polític i completament desvinculada dels interessos de l’artista. A més a més, el Noucentisme, en contraposició al Modernisme i per tal de transcendir l’àmbit d’operativitat merament intel·lectual i convertir-se en una alternativa també política, es remetrà a uns precedents doctrinals que asseguren el
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

compromís entre els valors de la Catalunya rural i tradicionalista i els de la Catalunya industrial i renovadora; uns precedents que seran directament pouats del pensament religiós. Hi destaca la figura dels bisbes Torras i Bages, confegidor del programa teòric La Tradició Catalana, a l’empara del qual es formarà un grup de joves intel·lectuals encapçalats per Josep Carner que, en l’àmbit de la literatura, fundaran el 1903 la revista “Catalunya”. Una altra diferència que també assenyala Murgades, per a ell la més definitòria entre Modernisme i Noucentisme, és el fet que el segon disposa d’un cap visible, d’un ideòleg com Eugeni d’Ors, amb l’adveniment del qual s’esdevindrà la plena constitució del moviment; mentre que el primer és acèfal. Així, el Modernisme no reïx a veure’s formulat si no és a través d’una enorme varietat de símbols, indicatius i suggeridors, però desvinculats entre si i d’un discurs dispers. El Noucentisme, per contra, s’articula en uns símbols clarament delimitats i reiteratius i en un discurs ideològic estructurat al voltant d’uns mots clau, com es correspon a un pensament programàtic que aspira a veure’s convertit en acció a curt termini. 6. Preeminència cultural del Noucentisme El programa teòric del Noucentisme es tradueix en una pràctica preferentment cultural, que comptarà amb el suport polític de la burgesia i que aspirarà a exercir una forta influència en la societat catalana. Les raons d’aquesta preeminència cultural es basen, segons Murgades, en la creença en les virtuts pragmàtiques de la cultura per si sola i en la incapacitat de la burgesia catalana per aconseguir uns aparells repressius d’Estat. Aquesta pràctica cultural es concretarà en tres grans pràctiques: la pràctica institucional, la pràctica lingüística i la pràctica literària. 6.1. Pràctica institucional És la més directament vinculada amb l’obtenció i amb l’exercici del poder burgés. S’inicia amb l’accés de Prat de la Riba a la presidència de la Diputació de Barcelona i amb la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), institució concebuda per suplir les deficiències i l’endarreriment de les institucions docents catalanes dependents de l’Estat (la Universitat fonamentalment). La Mancomunitat, entitat en principi sorgida de la fusió de les quatre províncies catalanes el 1914 i màxim òrgan del dirigisme cultural noucentista, procedirà a la creació d’unes infraestructures educatives, transmissores de la ideologia dominant, mitjançant un ensenyament estratificat i d’acord amb la jerarquització de la societat industrial capitalista del moment. Amb aquesta finalitat es creen noves escoles; es renoven els sistemes d’ensenyament (com l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, 1913; l’Escola de Bibliotecàries, 1915, o l’Escola d’Infermeres); el 1914 es funda la Biblioteca de Catalunya i a partir del 1915 i arreu de Catalunya les Biblioteques Populars; es fan conferències; s’ofereixen bosses d’estudi, etc. 6.2. Pràctica lingüística El tema de la fixació de la llengua és dels punts fonamentals del Noucentisme. El Modernisme, però, ja havia volgut, sense aconseguir-ho, establir unes normes lingüístiques a fi de fer del català una llengua apta per a tots els àmbits de l’activitat social.
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------

TEMA 57
El Noucentisme. Pensament i evolució

El Noucentisme farà realitat aquesta necessitat, fonamentalment, perquè entra dins dels interessos de la burgesia. Per a la classe hegemònica, com a formació nacional burgesa que és, la llengua resulta un important factor d’unificació material i ideològica de la comunitat. Per això convertirà la fixació de la llengua literària en un afer públic, prioritari i, finalment, efectiu. Així, el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat l’octubre del 1906 a Barcelona, significa el punt d’inflexió de la campanya lingüística. Hi prenen part diferents estudiosos (com Fabra o Alcover) que, en major o menor mesura, contribuiran a la consolidació científica i al prestigi filològic de la reivindicació lingüística catalana. El 1911 es crea la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; el 1913 apareixen les Normes Ortogràfiques elaborades per Pompeu Fabra; el 1917 es publica el Diccionari Ortogràfic i el 1918 la Gramàtica Catalana, també de Fabra. El català sorgit d’aquest procés serà la llengua utilitzada i difosa pels noucentistes i les institucions culturals i docents vinculades a la Mancomunitat. 6.3. Pràctica literària El Noucentisme no té, en principi, una intencionalitat intrínsecament literària; cosa que el situa en un plànol diferent al dels interessos específics propis d’una escola estètica determinada. És per això que no existeixen unes publicacions regulars periòdiques que constituesquen els òrgans de difusió programàtica de l’ideari noucentista. Malgrat tot hi ha tres revistes, sobretot, que juguen un paper important en el procés de gestació de la pràctica literària del Noucentisme: Catalunya (1903-1905), publicada per un grup de joves escriptors encapçalats per Josep Carner; Migjorn (1906-1907), fundada i dirigida per Miquel Ferrà, que serà la plataforma d’enllaç entre l’escola poètica mallorquina i la proposta lírica noucentista del Principat; Empori (1907-1908), continuació de l’esperit i les finalitats de Catalunya. L’única publicació del període amb pretensions de manifest generacional explícit serà una de no regular ni institucionalitzada, l’Almanac dels Noucentistes, aparegut el febrer del 1911 sota la direcció tàcita d’Eugeni d’Ors. Hi aplegarà el bo i millor de la jove intel·lectualitat del moment i obtindrà un ressò enorme. La publicació, però, en què cristal·litzaran els trets més rellevants del Noucentisme és La Revista de J. M. López-Picó; caracteritzada per una continuïtat, un eclecticisme, una visió globalitzadora de la cultura i una catalanitat indestriables d’una vocació universalista. També destaquen la Revista de l’Escola de Decoració, els Quaderns d’Estudi i el magazín D’Ací D’Allà. Pel que fa a l’activitat editorial, aquesta és pràcticament inexistent fins a la institucionalització del moviment. J. M. López-Picó fundarà el 1916 les “Publicacions de “La Revista”, que inclourà, fins al 1936, 143 títols, molt variats i heterogenis. La gran creació editora del Noucentisme, però, serà l’Editorial Catalana (19171924). Dirigida per Josep Carner, constarà essencialment de dues col·leccions: la Biblioteca Literària, destinada a la difusió de traduccions de clàssics de tots els temps; la Biblioteca Catalana, on seran acollits autors indígenes de qualsevol escola o moviment.

---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------