TEMA 61

Tema 61
LA LITERATURA VALENCIANA DES DE PRINCIPI DE SEGLE FINS AL 1939

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

ÍNDEX 1. El context polític, social i cultural (1900-1939) 2. El període 1900-1923 2.1. El llegat renaixentista 2.2. Els corrents literaris del període 2.2.1. La pervivència vuitcentista 2.2.1.1. La poesia 2.2.1.2. La narrativa 2.2.1.3. El teatre 2.2.2. Modernització i actualització literària 2.2.2.1. La poesia -Miquel Duran i Tortajada -Josep Maria Bayarri -Jacint Maria Mustieles -Daniel Martínez Ferrando -Francesc Caballero Muñoz -Maximilià Alloza 2.2.2.2. La narrativa -Eduard López-Chavarri -Altres narradors: -Daniel Martínez Ferrando -Vicent Tomàs i Martí -Carles Salvador -Jacint M. Mustieles 2.2.2.3. El teatre -Rafael Martí Orberà -Bernat Morales 3. El període 1923-1939 3.1. La repetició de motles tradicionals 3.1.1. La poesia 3.1.2. La narrativa 3.1.3. El teatre 3.2. Els partidaris de la “revolta” 3.2.1. La poesia 3.2.1.1. L’anomenada Generació de 1930 3.2.1.2. L’“avantguarda” valenciana -Carles Salvador -Maximilià Thous Llorens -Enric Navarro Borràs 3.2.1.3. La connexió amb la tradició -Bernat Artola -Francesc Almela i Vives 3.2.1.4. La poesia política 3.2.2. La narrativa -Josep Pascual Tirado -Carles Salvador -Altres narradors: -J. Alcina -Enric Navarro -F. Carreres 3.2.3. El teatre -J. Castanyer Fons -Màrius Blasco -Josep Bolea 4.- El silenci

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

BIBLIOGRAFIA BALLESTER, J., “Introducció”, a Francesc ALMELA i VIVES, Obra poètica, València, Institució Alfons el Magnànim, 1987. BERNAL, A., La narrativa de Preguerra, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987. BLASCO, R., Estudis sobre la literatura del País Valencià (1859-1936), L’Alcúdia, Edicions de l’Ajuntament de l’Alcúdia-Institut de Filologia Valenciana, 1984. “Carles Salvador (1893-1955)”, Monogràfic de la revista Caplletra, núm. 16, ValènciaBarcelona, primavera 1994. FERRER, E., Literatura i societat; País Valencià, segle XX, València, 1981. FUSTER, J., “Introducció”, dins Antologia de la poesia valenciana (1900-1950), València, 3 i 4, 1980. ---, Literatura catalana contemporània, Barcelona, Curial, 1985. GREGORI, C., “Introducció” a Miquel DURA DE VALÈNCIA, Obra poètica, València, Institució Alfons el Magnànim, 1990. IBORRA, J., “Presentació”, a Taula de Lletres Valencianes, València, Institució Alfons el Magnànim, 1982. MESSEGUER, L., “Estudi introductori”, a Josep PASCUAL TIRADO, Tombatossals, València, Eliseu Climent, 1988. MIRALLES, R. i SIRERA, J. L., “Introducció” a Teatre dramàtic de començaments del segle XX, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1993. PALOMERO, J., “Introducció” a Bengales en la fosca. Antologia de la poesia valenciana del segle XX, Alzira, Bromera, 1997. PÉREZ, F., “Introducció” a Eduard LÓPEZ-CHAVARRI, Proses de viatge, València, Institució Alfons el Magnànim, 1983. ---, “Introducció “ a Nostra novel·la, València, Institució Alfons el Magnànim, 1985. SIMBOR, V., Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva, València, Diputació de València, 1983. ---, Els fonaments de la literatura contemporània al País Valencià, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988. ---, “Introducció” a Carles SALVADOR, Antologia poètica, València, Consell Valencià de Cultura, 1993. ---, “La generació poètica de 1930” dins Llir entre cards, 1985. SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1995. VERGER, E. J., “Introducció” a Antologia dels poetes valencians III, El segle XX. Primera part, València, Edicions Alfons el Magnànim/IVEI, 1988.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

1. El context polític, social i cultural (1900-1939) [1900-1923] El discurs de Faustí Barberà i Martí l’any 1902 fou el primer símptoma del canvi d’orientació del valencianisme. Amb la fundació Valencia Nova (1904) naix el valencianisme polític, societat que aspirava dins la línia de Constantí Llombart a crear una política pròpia valenciana i arribar a una ruptura amb l’apoliticisme ratpenatista i superar el sucursalisme de la burgesia. La defensa de la identitat lingüística de tots els parlants catalans i de l’ús oficial de la pròpia llengua ha estat objecte de reivindicació per totes les associacions culturals i partits polítics valencianistes fins el 1939. L’any 1908 el sector jove i radical de València Nova formà el nou grup Joventut Valencianista, partidari d’una estreta relació amb Catalunya i les Illes i defensor de la unitat de la llengua catalana. L’any 1913 la societat Lo Rat-Penat declarà acceptar Les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, tanmateix es dedicà a l’elaboració d’unes normes ortogràfiques segregacionistes que incorporen a la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana el 1915. Aquest mateix any la Diputació Provincial de València fundà el Centro de Cultura Valenciana que esdevingué una plataforma cultural oposada a les reivindicacions del valencianisme. El 1916 naixia Nostra Parla, organisme cultural format per tres entitats autònomes: País Valencià, Catalunya i les Illes. Es preocupà per la potenciació oficial i pública del català, entenia la llengua com l’element bàsic dels tres països. Carles Salvador fundà l’any 1921 l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana que intentava introduir el valencià a l’escola. Les reivindicacions nacionalistes comencen a tenir un ressò social. Així, el 1918 el Centro de Cultura Valenciana crea a la Universitat de València una Càtedra de Llengua Valenciana encomanada al P. Lluís Fullana, fins que Primo de Rivera la prohibí. En resum podem dir que durant aquestes dues primeres dècades de segle, les activitats polítiques i literàries eren inseparables. És difícil destriar un escriptor que no estiguera implicat en la lluita política. Aquest període es pot considerar com el bressol dels escriptors que portaran les lletres valencianes a uns dels moments més brillants de la seua història. [1923- 1939] El període de 1923-1939 abraça uns anys fructífers per a la política i cultura valencianes. És un període de maduresa iniciat amb el colp militar de Primo de Rivera i acabat amb la victòria de l’alçament militar contra la República. Són anys d’èxit valencianistes on es creen revistes i empreses editorials, plataformes culturals i ocorren esdeveniments de gran ressò. La tasca politicocultural es desenvolupa al voltant de dos nuclis: Castelló de la Plana i València. A Castelló hi ha dos centres culturals: L’Ateneo i La Sociedad Castellonense de Cultura. Representen una infraestructura cultural, nacionalment valencianista i políticament conservadora. La més important és La Sociedad Castellonense de Cultura, que duu a terme una tasca com a editorial i com a divulgadora de l’alta cultura, amb la seua revista Boletín de la Sociedad
---------------------------------------------------------------4 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

Castellonense de Cultura, que s’ha editat del 1920 fins ara, amb l’única interrupció de 1937 a 1942. L’any 1927, cap a la fi de la Dictadura, apareix a València la revista Taula de Lletres Valencianes i naix Taula de Poesia. Taula de lletres valencianes (1927-1930), era la revista portaveu dels escriptors que assoleixen la maduresa creativa a la fi de la Dictadura i hegemonitzaran la producció literària. Els seus directors foren Enric Navarro, Adolf Pizcueta i Francesc Almela. Taula de poesia consistia en una exposició de carpetes de poemes al Cercle de Belles Arts on el públic podia comprar la carpeta que l’interessara. El 1928 apareix l’editorial L’Estel, fundada pel mateix grup responsable de Taula de Lletres Valencianes, que va servir de plataforma editorial ja que oferia noves possibilitats a l’edició de textos en català en uns moments en què la dictadura, en els seus darrers anys era permissiva. EL 1930 es crea la plataforma Acció Cultural Valenciana. El 1932 apareix la revista El Camí que publica 134 números fins el 1934. Tots els valencianistes de diversa edat i ideologia col·laboraren en aquesta revista de caràcter eclèctic que esdevé plataforma unitària del període inicial republicà, fins que els canvis de 1934 impossibiliten la convivència entre dretes i esquerres. Apareixen altres plataformes polítiques i culturals com Proa, Agrupació Valenciana Escolar que es van veure abocades al silenci. De 1934 a 1936 es publica la revista La República de les Lletres, subtitulada Quaderns de Literatura, Art i Política, la qual defensava la dignificació de la llengua mitjançant la unitat lingüística, la cooficialitat i l’ensenyament en català. A més, veia la conveniència de la unió en un sol partit republicà de tots els valencianistes progressistes. Durant els anys de la Guerra d’Espanya ocorregueren dos esdeveniments de gran ressò per al valencianisme: el 1937 el II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes i el 1938 el VII Centenari de la Fundació del País per Jaume I. Amb aquests esdeveniments, els intel·lectuals valencianistes programaren actes per a potenciar la conscienciació nacionalista i defensa de la llengua en un moment, en què el nombre de refugiats a causa de la guerra, i la instal·lació a València del Govern de la República (1936-1937), comportaven una forta castellanització. De tots els esdeveniments ocorreguts, el més important fou L’Acord Ortogràfic de Castelló de la Plana de 1932, les Normes de Castelló, que suposa la culminació del procés de normativització de la llengua. 2. El període 1900-1923 2.1. El llegat Renaixentista La Renaixença valenciana no assolí d’ultrapassar uns modests resultats en qualsevol dels àmbits literari o polític. La Renaixença va estar controlada per Teodor Llorente que va imposar el seu criteri “apolític, arcaic i folklorista” al moviment que, com va esdevenir a Catalunya, podia haver-se convertit en plataforma de modernització i autoafirmació. Segons Vicent Simbor, tres són les etapes que marquen el desenvolupament de la Renaixença:

----------------------------------------------------------------

5 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

-Preparació de la Renaixença (1830-1859), originada per l’esforç del nucli romàntic liberal de les Escoles Pies i sobretot pel trio Josep Bonilla-Pascual Pérez-Vicent Boix; -Maduresa de la Renaixença (1859-1874), dominada per Teodor Llorente i el seu grup; -Plenitud (1874-1900), encapçalada per Constantí Llombart que encamina el panorama literari cap a una major responsabilitat i una consciència nacional, i a la fi, cap a la modernitat. Quan a Catalunya hom donava per acabada la Renaixença, al País Valencià entràvem en l’autèntica Renaixença, sempre amb l’exclusivitat de la poesia. Una poesia definida per una pràctica estètica anacrònica (versió jocfloralesca) i literàriament nul·la. Pel que fa a la resta de gèneres cultes, el teatre no passà de les diverses possibilitats del sainet i la narrativa fou reduïda a la pràctica de les revistes satíriques i polítiques adreçades a un públic popular. A la manca de normalització i actualització ortogràfica i gramatical, cal afegir la negativa imposada per Llorente i el seu grup cultista-conservador, a polititzar la Renaixença, és a dir, a obrir el moviment cap a reivindicacions politiconacionalistes.. 2.2. Els corrents literaris del període 2.2.1. La pervivència vuitcentista D’entre les obres amb autors partidaris de seguir les pautes vuitcentistes, cal diferenciar gran varietat de propostes des d’obres sense cap tipus d’interés fins obres amb importants aportacions estilístiques, riques lèxicament i amb una tímida sensibilitat pels nous recursos sobretot en poesia. 2.2.1.1. La poesia El món literari és molt reduït i tancat, pràcticament limitat als nuclis de les ciutats de València i Castelló de la Plana. Vicent Simbor diferencia tres grups de poetes: -El pairalistes, poetes valencians de les primeres dècades de segle, centren la seua temàtica en la terra, el paisatge els costums i les festes. Aquest tipus de poesia rep el nom de “paisatgisme sentimental”. -Els renovadors tracten d’aportar matisos modernistes per mitjà de recursos d’origen simbolista: l’atrevit joc metafòric i imagístic, la sinestèsia, la revolució del vers i de l’estrofa. En aquest grup trobem poetes com Francesc Puig Espert, Francesc Caballero Muñoz i Pascual Asims. -Els fòssils, segueixen la temàtica tradicional, no superen mai la còpia. Emili Gascó Contell i Josep M. de la Torre. 2.2.1.2. La narrativa Aquest període de 1900 a 1923 és marcat per la coexistència de dos grups a València ciutat: - un grup dedicat a la narrativa de fulletó i pseudocostumisme, localitzat preferentment a la ciutat de València i els seus voltants. Escrivien en les revistes dedicades al conte i a la narració breu, eren autodidactes, partidaris del valencià popular i de l’obra de mínima qualitat literària. La revista pionera on participaven aquests autors fou El Cuento del Dumenche, dedicada a la publicació en cada número d’un “cuento o novela” . D’altres revistes a destacar són El Cuento Valencià,
---------------------------------------------------------------6 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

El Cuento Levantino, El Cuento del Disapte, Rondalles valencianes..... Aquestes revistes perseguien la mateixa finalitat: ensinistrar els valencians en la narrativa escrita en la llengua pròpia. Si analitzem els corrents literaris dominants d’aquestes revistes, veurem que la influència majoritària és la del fulletó, encara que no podem parlar de fulletons pròpiament dits per la seua extensió, si que ho són per la temàtica que tracten (d’aventures, melodramàtica triangular, de crims...) i pel desenvolupament dels personatges plans, sense profunditat psicològica. Pel que fa al costumisme, només trobarem uns apunts de finalitat escenogràfica per a crear un ambient típic on desenvolupar una trama fulletonesca. I per últim, respecte a la possible influència naturalista, no deixava de ser una grossera imitació de Blasco Ibáñez. Segons Simbor, el producte final és una literatura incapaç d’interessar un hipotètic lector culte, incapaç de provocar una conscienciació en el lector popular. - propostes modernitzadores d’un petit grup d’escriptors de sòlida formació cultural i clares idees lingüístiques: López-Chavarri, Jacint M. Mustieles, Daniel Martínez, Carles Salvador i Vicent Tomàs i Martí. Aquests escriptors intentaren introduir en la seua obra algun que altre aspecte modernista en un intent d’actualitzar i dignificar la narrativa valenciana. A la ciutat de Castelló de la Plana trobem: - un grup de dedicat a la narració pairalista-localista. En opinió de V. Simbor tampoc es pot considerar literatura purament costumista, és tracta de paracostumisme de base fulletonesca. S’aturen més a descriure un costum, una festa, un personatge típic, però la seua base continua sent fulletonesca. El valor del grup castellonenc es manifesta en una major concepció unitarista al costat d’un coneixement i domini de la llengua superior. Autors: Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalbo, Francesc Martines i Martines, Enric Ribes Sangüesa i Josep Pascual Tirado. 2.2.1.3. El teatre El corrent majoritari continuà sent el sainet amb totes les seues variants: comèdia lírica, dramàtica, “entremés cómico”, caricatura... Es tracta d’obres mancades d’un mínim rigor argumental, estètic i lingüístic. Al capdavall, aquest plurisainet acabà identificant-se per una banda, com el gènere teatral apte per al valencià (teatre per a fer riure) i per altra banda, el teatre seriós i d’altura estètica per al teatre en castellà. Tot i l’augment de la infraestructura teatral en valencià, no va ser possible aconseguir una major qualitat literària ni tampoc una major afluència de públic, les classes dirigents continuaren preferint el teatre en castellà. 2.2.2. Modernització i actualització literària Enfront de l’estètica tradicional van modernitzadores, escasses però significatives.

sorgir

obres

innovadores

i

2.2.2.1. La poesia Entre els poetes influenciats pel Modernisme, que van escriure la poesia més innovadora, cal esmentar-ne quatre del món literari valencià (Miquel Duran i Tortajada, Josep M. Bayarri i Hurtado, Jacint M. Mustieles i Perales, Daniel Martínez i Ferrando) i un del castellonenc (Maximilià Alloza).
---------------------------------------------------------------7 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

Les intencions d’aquests escriptors eren entroncar amb els corrents poètics i donar per acabada l’etapa i el model poètic de la Renaixença. Per tant, es tractava d’un atac directe al tipus de poesia i als poetes que defensava Teodor Llorente. Miquel Duran Tortajada (València 1883-1947) Els reculls poètics de Miquel Duran de València són quatre: -Cordes vibrants (1910) -Himnes i poemes (1916) -Cançons valencianes (1929) -Guerra, victòria, demà (1938) D’aquests quatre, només el primer acusa la influència modernista perquè la resta giren al voltant de la cançó a la pàtria, a la terra, a l’amor i a l’esperança, en la història patriòtica i proletària durant la guerra civil. La seua trajectòria poètica passa d’un modernisme inicial exultant a una pràctica poètica de recreació de la cançó popular i temàtica patriòtica i costumista, que el porta a enfrontar-se als avantguardistes valencians, per a després adoptar el cal·ligrama i altres recursos típicament avantguardistes en el seu darrer llibre publicat. En les descripcions d’escenaris reprén una altra característica de Modernisme: la connexió entre el món plàstic i el poètic i l’interés pel cromatisme, en l’enfocament de la relació amorosa, en les relacions dels prostíbuls o en les relacions amoroses ambientades a l’Edat Mitjana, entre el trobador-poeta i la dama de classe noble. De l’estrofisme i la mètrica destaca l’ús del sonet, els vers llarg de bon ritme i el vers lliure. Les ben aconseguides imatges, metàfores i alguna que altra sinestèsia basada sempre en l’adjectiu “dolç”, desapareixen en la part de la seua poesia narrativa, patriòtica i costumista. Josep Maria Bayarri i Hurtado (València 1886-1970) És el poeta valencià més prolífic i més variat de tots els temps. En recollir a partir de 1953 tots els seus poemaris, li van eixir més de seixanta reculls poètics, iniciats amb Prec de Pau i Llaus Lírics (1915). No sols ens sorprén per la facilitat de producció sinó també, per la diversificació temàtica i tècnica: tema amorós, religiós, patriòtic, costumista, el món de les falles i el de circumstàncies. Pel que fa a la influència del Modernisme: -Bayarri ofereix en els primers llibres característiques semblants a les de Miquel Duran: -presència d’algun aspecte modernista diluït entre les influències que van de la tradició renaixentista local a l’influx d’aquella poesia a la manera de Campoamor, Gabriel i Galán. -En llibres posteriors apareixerà la presència de la poesia hermètica, pura i les propostes avantguardistes, sense abandonar mai la fidelitat del Modernisme i Rubén Darío. Llaus Lírics (1915) és un breu treball poètic heterogeni de les més diverses influències i temàtiques, en què només trobem com a elements modernistes tres sonets d’escenari de la Grècia clàssica d’herència parnassiana: “ L’arquitecto de la regla”. “Miron”, “ Les vaques de Miron”. Anys 30, Foc i Flama definit pel poeta com “poemes moderns comportadors dels sentiments vernacles i universals”. Hi trobem una enorme diversitat temàtica i estètica en què no falta la influència de l’Avantguardisme i les “greguería” de Gómez de la Serna.
---------------------------------------------------------------8 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

Anys 50 i 60, trobem els poemaris més modernistes: La flor del lliri blau, subtitulat “Òpera en sis plàstics”, és un poema dramàtic d’ambientació medieval i de filiació prerafaelita, basat en la llegenda popular que conta les aventures del Príncep Enric que ha de trobar la miraculosa flor del lliri blau per poder curar son pare, cosa que aconsegueix gràcies a la vella Natàlia, que es convertirà en una bella jove amb qui es casarà el jove Enric. Exultació, subtitulat “ Poema dramàtic” és un cant a l’amor de filiació Prerafaelita, amb els personatges-símbols: El Poeta, L’Ànima, L’Amor, La Donzella i les veus de donzelles, fades i nimfes. També hi trobem mots típics modernistes: mirts, lliris, assutzenes. Versos profans en omenaxe a Rubén Darío en son sentenari natal 18671967, és el poemari més modernista on recrea el món poètic del seu admirat mestre hispanoamericà. Hi trobem el vers enneasíl·lab, difós per Rubén Darío, una pròdiga creació de nous adjectius i la temàtica i el vocabulari més sovintejat per ell. Jacint Maria Mustieles (València 1887-Barcelona 1948) Publicà dos poemaris: - Breviari romàntic (València 1913) - Flama (Biblioteca Valenciana, Barcelona, 1916) - Breviari romàntic recull una més costant i notòria influència modernista. És innegable l’origen parnassià, la immersió en civilitzacions passades (grega, romana, egípcia, germànica, hindú, etc.). Hi trobem el recurs a un dels escenaris o ambients més repetits dels modernistes: el café i tampoc no manca l’ambientació medieval de les relacions amoroses entre el trobador i la comtessa, o la lluita mítica de frares i monges en la clausura del convent. El vocabulari no evidencia gaires préstecs modernistes, només s’utilitzen paraules com “lliri” o “ninfa”. Pel que fa a l’estrofisme i la mètrica, assenyalar l’ús del sonet acompanyat del sonet de tipus anglés, i el vers lliure i llarg. Dels recursos poètics, destaca l’ús més assidu que en els seus companys Duran i Bayarri de la sinestèsia, basada en l’adjectiu “dolç”. Però també n’incorpora d’altres més reveladors i interessants: “oració grisa”, “amarga tristor” o la més típicament modernista “ somni blau”. - Flama constitueix el segon poemari on desapareix per complet la influència modernista, mai no ultrapassa el Romanticisme. Poesia envellida sense el suport metafòric anterior i amb una costant escapada a la temàtica costumista, pietosa i ideològica, d’un conservadorisme tan manifest, com oposat a la valenta escapada rere la bandera modernista del recull poètic anterior. Daniel Martínez Ferrando (València, 1887- Ciutat de Mallorca, 1953) L’obra poètica de Ferrando va ser publicada en tres reculls: - La cançó del isolat (València, 1911) - Vora la mar del Nord (Poetes Valencians Contemporanis, 7, València, 1915) - Visions de l’horta (l’Avenç, Barcelona, 1916). Només al primer recull, La cançó del isolat, trobem una incorporació notable d’elements modernistes, sobretot pel que fa a la temàtica. El títol ressalta amb intenció, l’enfrontament de l’artista amb la societat i l’aïllament resultant. No hi falten les descripcions tètriques o fúnebres, l’atenció als marginats ni tampoc l’exaltació de l’art, que pot ser entés com un ressò del Parnassianisme o recreació del món clàssic.
---------------------------------------------------------------9 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

Utilització de mots modernistes: fada, ondines, narts, lliris. Utilitza el sonet, el vers lliure i el vers llarg com els seus companys. La sinestèsia és molt inusual llevat de l’adjectiu dolç. En el recull Visions de l’horta canvia la línia poètica, entrem en el domini de la poesia costumista i paisatgística de la sensibleria i l’oblit dels recursos poètics exercitats abans. Maximilià Alloza (Castelló de la Plana, 1885-1945). L’obra poètica de Alloza es redueix a un conjunt de poesies publicades del 1911 al 1914, a les planes de les revistes “ Revista de Castellón” i “ Artes y Letras”. Els poemes esparsos es caracteritzen per la barreja de la influència del Modernisme i del pairalisme sentimental, de manera que hi trobem alguns dels poemes de clara filiació modernista al costat d’altres, que repeteixen idèntics tòpics. Iosa és el poemari valencià que més pregonament acusa la influència parnassiana. Ambientat en l’època clàssica, tracta de la seducció i corrupció del jove pastor Lucili, símbol de puresa que viu a la muntanya, per part de la cortesana loesa que viu a la ciutat. Al voltant d’aquesta relació, Alloza construeix tot un ambient pagà deutor de la tradició eròtica llatina, que percudí en l’ambient literari castellonenc i valencià. La influència parnassiana en l’obra, és distorsionada per la forta presència d’un moralisme catòlic militant que impedeix, la creació d’una obra compacta i coherent. Del parnassianisme només agafa els trets superficials, ambientals, on encabir la moralitat: la carn i la dona són el pitjor enemic de l’esperit. El contrast entre el món de la ciutat i el de la muntanya plantejat a l’obra, contribueix a afeblir-ne la coherència interna, car la influència parnassiana present en la descripció del món de la ciutat contrasta amb la narració de la vida en la muntanya, molt pròxim de vegades al corrent pairalista. Respecte a l’estrofisme i a la mètrica, cal destacar l’ús molt variat d’estrofes i versos, en els quals recorre des del monosíl·lab fins a l’alexandrí. La rima és discreta i abusa dels participis passats. 2.2.2.2.- La narrativa A més de la publicació de tot el gruix de narrativa essencialment endarrerida, aparegueren a València ciutat unes poques narracions modernitzadores de postulats estètics actualitzats. Els escriptors d’aquestes narracions eren de formació universitària, equidistants del sector cultista de Lo Rat-Penat i del sector populista. Universitaris atents a les novetats literàries i ortogràfiques barcelonines, defensors de la unitat de la llengua i de l’ús d’un mateix nivell literari. Els investigadors actuals han acceptat que durant la primera etapa del Modernisme català (barceloní millor dit), es perfilen dos corrents ideològics oposats: - L’Art per l’Art, comandat pel duet Rusiñol-Casellas, proclama una defensa a ultrança de la necessitat de l’Art contra la Prosa del materialisme quotidià. Davant una societat cobejosa de béns econòmics, materials i insensible als anhels espirituals, Rusiñol-Casellas, patrocinen una concepció de l’Art de la Poesia, vista com un refugi dels esperits selectes. El Prerafaelitisme i el Decadentisme conformen les línies bàsiques d’aquest corrent d’oposició als efectes que ens ha portat la revolució industrial incontrolada: la destrucció de la Natura, l’acumulació demogràfica de les grans ciutats i l’avidesa material i econòmica. L’Art esdevé com una mena de religió i els artistes com uns sacerdots de la Santa Poesia. - El Regeneracionisme, dirigit per Jaume Brossa i Pere Corominas, defensa que l’artista no s’ha d’aïllar de la seua societat, sinó que ha de jugar un paper fonamental
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

en el seu desvetllament ideològic i en la seua renovació. Compleixen una tasca de denúncia social, política i ideològica del sistema de la Restauració des d’uns postulats esquerrans i, de vegades, anarquistes. Eduard López-Chavarri Autor de Cuentos Lírics (1907) i De l’horta i de la muntanya (1916). És el narrador valencià més atent i receptiu als postulats modernistes, el més relacionat amb el cenacle modernista barceloní i el que ens ofereix una obra més atractiva. López-Chavarri estigué molt relacionat amb el Modernisme català, fou deixeble incondicional de Rusiñol. S’adscriu al corrent de l’Art per l’Art envaint la problemàtica politicosocial i lloant el contacte directe de l’home amb la Natura. Una Natura idealitzada i amb un mode de vida imaginat que no és real, era la seua protesta contra els errors i inconvenients del progrés. Cal no oblidar el condicionament nacionalista en la reivindicació de la Natura, del camp enfront de la ciutat (tema de la seua obra): el camp més conservador, mantenia fidelment els costums i la llengua propis, mentre que les grans ciutats havien entrat en un accelerat procés de castellanització. El model perfecte era el camp, l’únic lloc on només notaven les conseqüències de la Revolució Industrial. La concepció estètica que López-Chavarri tenia del Modernisme, es basava en la defensa de la renovació artística i literària de manera molt genèrica i parcial, ja que no oblidava l’aportació de l’Impressionisme pictòric i el Simbolisme literari, autèntics pilars de la revolució artística del canvi de segle. Per a ell el Modernisme era “ una palpitación más de romanticismo”. Anàlisi de la seua producció: 1. Cuentos Lírics és el recull que més narracions i elements relacionats amb el Modernisme presenta. Pel que fa a la temàtica, descobrim un leit-motiv genuïnament modernista: - la insensibilitat de la massa, el materialisme contra la sensibilitat per la Poesia, la bellesa, l’Art, ho trobem en narracions com: - “Visita” - “Cuento de la nit dels Reys” - “La dama del tren” i - “La nit dels morts en un Teatro municipal” (és en aquesta narració on més profundament es desenvolupa aquesta temàtica) - L’amor a la música. “Sonata curta” és una narració que pel que fa al títol (és una característica del Modernisme emprar títols musicals) i per l’estructura, a manera de composició musical, entronca clarament amb el Modernisme, del qual comparteix la prosa rítmica i poètica, és un autèntic poema en prosa. Si la prosa modernista es caracteritza per un lèxic ric, per l’abundant adjectivació, l’abundància de recursos poètics i clàusules rítmiques i poètiques, veiem que poques vegades podem parlar d’una prosa que denote la influència estilística de Modernisme. La gran majoria de narracions de Cuentos Lírics són construïdes sobre una base costumista que sol anar acompanyada d’una ironia omnipresent i característica de l’autor, la resta són narracions infantils i descripcions de caire periodístic.

---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

2. Dos reculls posteriors, De l’horta i de la montanya, i Proses de viatge, no tenen res a veure amb les narracions d’influència modernista inicials. Són dos aplecs de narracions de viatge per terres valencianes i ocasionalment per les mallorquines, on es barregen el modernista inicial i el professional del periodisme. A la predilecció pel món incontaminat de la Natura s’uneix l’aproximació descriptiva d’un literat periodístic, dominant aquest últim en les narracions del primer llibre. A la frase llarga i plena d’adjectivacions va substituint-les una progressiva simplificació a favor d’una frase més curta i d’una exactitud més afinada.. Per tant, ni per la temàtica ni per l’estil, aquestes dues obres poden qualificar-se de modernistes. Altres narradors: Al costat de la figura d’Eduard López-Chavarri, cal fer referència a l’obra de quatre escriptors reconeguts com a poetes, però que tot i això publiquen narracions d’interés: − Daniel Martínez Ferrando amb La reina (1914), − Jacint M. Mustieles amb Somni de Siutat, − Vicent Tomàs i Martí amb Les penes d’un romàntic i Campanes de la meua terra, − Carles Salvador amb Lo centauro (1917), La Dragomana dels déus (1920) i L’artista de la Valltorta (1921). 2.2.2.3. El teatre Si escassa va ser la introducció del Modernisme en la narrativa, encara fou menor en el panorama teatral dominat pel sainet. Tot i això, sí que trobem alguns intents de normalitzar el teatre valencià conjugant diverses influències dominants, des del Modernisme, a la manera d’un Guimerà o d’un Gual, fins el Realisme i el Naturalisme, probablement mitjançant un Pérez Galdós i l’ídol Blasco Ibáñez. En aquesta línia renovadora de sainet cal destacar l’aportació de dos autors: - Rafael Martí Oberà, més conegut per la seua obra en castellà, se li deu l’intent més sòlid en la normalització de l’escena autòctona. L’ombra del siprer (1910) sintetitza totes les influències del Realisme i del Simbolisme. - Bernat Morales va ser un dels líders del corrent narratiu populista, tant des de la direcció de “El Cuento Valencià” com des de l’aportació personal de narracions identificables amb aquells productes híbrids de fulletó, Costumisme, Realisme i Naturalisme. Va ser un dels fervents admiradors de Blasco Ibáñez. També va ser un dels autors més significatius en l’assaig de renovació teatral en obres com La borda (1911), comèdia tràgica en tres actes i La mare terra (1916), comèdia dramàtica. Però cap d’aquestes obres renovadores captaren l’atenció del públic que es resistí al canvi i contribuí a la frustració dels intents innovadors. 3. El període 1923-1939 3.1. La repetició de motles tradicionals Al contrari que a Catalunya, al País Valencià no hi ha hagut una substitució dels models renaixentistes ni una entrada dominant de Modernisme, Noucentisme i Avantguardisme. Els intents per obrir les portes de la nostra literatura als moviments renovadors ha xocat contínuament contra l’obstinació de la majoria dels escriptors valencians que bé per incapacitat creativa, bé per pura i simple ignorància dels nous
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

corrents literaris o bé per l’enfocament paternalista d’una literatura acabada de nàixer i necessitada d’un període d’assentament, ha provocat aquest endarreriment literari que durà fins els anys trenta. Malgrat que des de 1923 a 1939 són més i de més qualitat estètica les excepcions innovadores i modernitzadores, sobretot en poesia, encara el conreu d’aquesta, de la narrativa i del teatre continuarà estancat dintre de les pautes tradicionals endarrerides. 3.1.1. La poesia La poesia manté una divisió entre els poetes continuistes i els renovadors. - continuistes, assidus als certàmens dels Jocs Florals i a aquell tipus de poesia pairalista, van trobant-se cada vegada més anacrònics i més desplaçats del protagonisme literari. Enric Duran i Tortajada, Prudenci Alcon. - renovadors, comencen a agafar protagonisme literari, són anomenats per Fuster amb el nom de “Generació de 1930” , d’aquesta manera la poesia va incorporant-se a la “ normalitat” estètica. 3.1.2. La narrativa La narrativa i el teatre continuaran essent un dels gèneres oblidats pels escriptors valencians. Des de “Taula de Lletres Valencianes”, la primera revista cultural permesa per la Dictadura de Primo de Rivera, els seus responsables, entre ells Carles Salvador, s’apressen a publicar una sèrie d’articles denunciant l’anòmala situació literària valenciana i demanat una ràpida solució. La solució adoptada pels escriptors valencianistes per tal de superar aquesta crisi, va consistir a publicar en la revista setmanal una narració breu per número. Aquesta nova revista serà “Nostra Novela”, que apareixerà per a “fer que el públic valencià no acostumat a llegir la seua llengua prenga aficció per la nostra literatura”. La seua intenció és ben clara: publicar un tipus de narrativa curta d’abast el més ampli possible, per tal d’arribar al major nombre de públic possible. Tot i això, aquesta proposta literària de la revista no manté gran divergència ni superació de les narracions de les diverses revistes anteriors: - l’estructura fulletonesca, embolcallada de vegades de Costumisme superficial, continua essent el punt de producció de la majoria dels col·laboradors. La trama fulletonesca amorosa, de base triangular, i la de denúncia social es repeteixen incansablement. Assumpció Bernal ha analitzat les 61 narracions realitzades i ha demostrat l’existència de 8 tipus narratius bàsics: 1. Melodrama i novel·la sentimental 2. Melodrama de denúncia social 3. Sota el ruralisme pseudocostumista 4. El quadre urbà 5. Sota el psicologisme 6. Sota la novel·la d’idees 7. Sota l’esteticisme idealista 8. Els intents més renovadors Aquests vuit tipus els reagrupa en quatre grans apartats, els quals descriuen les diverses tendències esteticoliteràries de la revista.
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

1. Sota el melodrama de base fulletonesca, és a dir, el melodrama sentimental i social 2. Sota les diverses formes del ruralisme pseudocostumista i el quadre urbà de personatges i ambients 3. La recuperació de les fórmules realistes, és a dir, sota la novel·leta d’idees i l’esteticisme idealista 4. Els intents més innovadors 3.1.3. El teatre El teatre dominant és aquell plurisainet que havia gaudit d’una certa renovació en agafar la temàtica i els personatges de la nova societat urbana receptora de les conseqüències socials de la industrialització. Autors com Faust Hernández Casajuana, Josep Pérez i Celda i Enric Beltran, renoven el vell sainet i li incorporen els nous estrats socials (proletaris i burgesos) i les noves problemàtiques que els relacionen en el seu temps. És aquest sainet renovat i fossilitzat el que predomina a les revistes dedicades a la publicació d’obres teatrals com: − “Teatre Valensià” dirigida per Rafael Gayano“Nostres comèdies” Manuel Soto Lluch − “Galeria d’obres Valencianes” dirigida pel grup de la revista “Arte y Letras” i − “Lletres Valencianes” que alterna teatre i narrativa, dirigida Jesús Morante Borràs. Malgrat l’escàs interés del teatre valencià no és menyspreable la presència als escenaris i la fidelitat del públic. A partir de 1937, comença el declivi del teatre valencià no per causes internes, sinó per l’excessiva immigració de refugiats castellanoparlants al País valencià, que van condicionar la programació teatral d’uns dirigents més preocupats pels guanys econòmics que per la dignificació cultural. 3.3. Els partidaris de la “REVOLTA” 3.2.1.- La poesia Al costat de tota aquesta pràctica literària endarrerida i conformista, descobrim altres autors que s’esforcen per connectar amb els nous corrents esteticoliteraris, i és en la poesia on els escriptors valencians aconsegueixen una major sintonia amb la producció capdavantera del seu temps. Precisament la força innovadora i rupturista d’aquest grup de poetes va ser la causa principal de la discussió literària més dura i interessant de tota la primera meitat del segle al País Valencià. Aquesta disputa es produeix en un dels moments més brillants de les lletres valencianes on conflueixen: − els antics mestres (sobretot Eduard Martínez Ferrando i Miquel Duran de València). Aquests són anomenats populistes o pairalistes i critiquen l’avantguardisme per: el reaccionisme polític, el retard amb què arriba a Europa, la ruptura amb la tradició, l’elitisme asocial i la reivindicació d’un cosmopolitisme deslligat del món local. A més, afegeixen la feblesa de les lletres valencianes incapaces, segons ells, de resistir una activitat iconoclasta i revolucionària. − i els deixebles, crescuts en l’animació i la renovació cultural i política (Carles Salvador, Maximilà Thous Llorens, Enric Navarro Borràs,
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

Bernat Artola i Francés Almela i Vives). Aquests acusats d’avantguardistes defensen el compromís amb la lluita per la recuperació i dignificació política i cultural del seu poble. Pel que fa al retard de la incorporació de l’Avantguardisme, addueixen que el context literari valencià no ho havia permés abans. Respecte a la crítica de rupturistes i desarrelats responen que la millor solució per a l’èxit del procés de recuperació i dignificació literàries és renovar la fossilitzada poesia jocfloralesca i llorentina, la qual cosa permet guanyar un públic més culte gràcies a unes obres modernes i valuoses. 3.2.1.1. L’anomenada Generació de 1930 Fuster anomena així aquest grup de poetes que no sols hegemonitzen la publicació de la poesia més aplaudida per la crítica sinó que fins i tot penetren en el món sagrat dels Jocs Florals i els imprimeixen un canvi de rumb estètic. Així, el 1929 Carles Salvador, considerat el més agosarat dels poetes valencians renovadors, va ser guanyador dels Jocs Florals. 3.2.1.2. L’Avantguarda valenciana Carles Salvador Carles Salvador ha estat reputat per la crítica com l’avantguardista més genuí i combatiu entre els poetes valencians. L’obra anterior a la desfeta de la Guerra Civil és la més valuosa i la més “atrevida” del seu corpus: - Vermell en to major (1929) - Rosa dels vents (1930) - El bes als llavis (1934) - Poema del viatge a l’entorn de l’Amor (1934) En aquestes obres apareixen mostres d’un atrevit joc metafòric, incansables sinestèsies, les transferències animístiques a éssers inanimats, una moderada llibertat tipogràfica (sobretot en Vermell en to major) i algunes mostres de lèxic avantguardista i l’ús de la procedència futurista de la unió mitjançant un guionet de dos substantius per a multiplicar-ne la càrrega semàntica. Ara bé, els elements bàsics i definitoris de la poesia de Salvador els trobem en els recursos de filiació simbolista. L’aportació més transcendent de Carles salvador la trobem en la renovació dels recursos poètics i en l’eixamplament temàtic a la vida urbana moderna, en la visió de la vertiginosa societat industrialitzada. Però encara hi ha una altra gran aportació a la poesia coetània, la incorporació de la vena sensual a la morigerada poesia valenciana, vena apresa en el seu Mestre Salvat. Maximilià Thous Llorens (València, 1900-1957) El seu text doctrinal és l’article “Avantguardisme” (1929) on al costat de la defensa d’una barreja d’innovacions (el maquinisme, l’activitat, l’esport, la higiene, l’humorisme, el sobrerealisme) apunta el seu vertader objectiu: renovar les lletres valencianes sota la consigna d’una nova estètica, que no cal anomenar Avantguardisme. Sols el poemari Primer recull de versos (escrits entre 1918 i 1930, però publicat el 1948) pertany a l’etapa de Preguerra. El pretés avantguardisme només apareix en un exigu vocabulari (jazz-ban, claxon, saxòfon, cloneig, etc.).
---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

A la sorprenent imatgineria, metàfora, sinestèsia i a una nova temàtica centrada en la quotidianitat de la vida urbana, cal adjudicar la sorpresa que els seus poemes causaren en el món literari valencià. Un dels poemes més representatius de la poesia acostada a l’Avantguardisme és Jazz.ban. Enric Navarro Borràs (València, 1881-1943) És dels tres el que defensa amb menys fervor el concepte Avantguardisme, aplicat a la seua poesia. Després d’haver publicat, en qualitat de director de “Taula de Lletres Valencianes” el Manifest groc, es mantingué al marge de la polèmica avantguardista valenciana fins les declaracions finals de la clausura a l’antologia poètica de 1930. El suport de la seua poètica cal buscar-lo en la freqüència i encert dels recursos de filiació simbolista citats en els autors anteriors. La seua producció de Preguerra apareix recollida sota el títol El vol en arc. 3.2.1.3. La connexió amb la tradició A diferència dels tres autors anteriors, els dos següents es caracteritzen per oferir una obra arrelada més directament a la tradició poètica. Hi trobem l’anhel d’assolir una obra madura, homologable a la d’autors catalans, com una serena continuació de la millor línia poètica pròpia, renunciant a la renovació. Aquest canvi de mira comporta unes determinades característiques poètiques, no hi trobarem l’exuberant doll metafòric ni el joc de sinestèsies, tampoc la vida urbana o els esports seran els motius per a escriure. Bernat Artola i Tomàs (Castelló de la Plana, 1904 - Madrid, 1958) Publica tres llibres durant el període prebèl·lic: - Cançons d’amor (1926), breu assaig de recreació de la cançó popular. - Elegies (1928), acusa un ressò molt directe d’Ausiàs March tant en la temàtica de l’amor insatisfet, com en els recursos encara que de vegades ens sobten recursos poètics novells tan emprats pel tercet Salvador-Thous-Navarro. - Terra (1935). Artola no arribarà als extrems rupturistes del tercet Salvador-Thous-Navarro però la seua poètica no restà aliena a la nova imatge, metàfora i sinestèsia. També trobem influència de la poètica de la “Generación del 27” espanyola i de la poesia intel·lectualista de Carles Riba. Francesc Almela i Vives (Vinaròs, 1803- València, 1967) Almela i Vives publicà dos reculls poètics abans de la Guerra d’Espanya: - L’Espill a trossos (1929), recorre amb ironia la gent, els costums, els mites, els objectes insignificants de la vida quotidiana. - Joujou (1933), llibre bilingüe, és un recull de cent poemes breus alternativament en castellà i català que són apunts que basen la seua força en l’humor i la ironia amb influència de les “greguerías” de Ramón Gómez de la Serna. Les característiques més definitòries de la seua poesia són la intenció irònica i sarcàstica, entronca amb aquella vena de la “ santa ironia” noucentista i en l’obra de poetes com Josep carner i, sobretot, Guerau de Liost.

---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

3.2.1.4. La poesia política La conflagració bèl·lica, que en altres nuclis literaris va motivar moltes obres, no va estimular gens als poetes valencians, llevat de dos autors: Carles salvador i Miquel Duran. Carles Salvador: Amb Poemes de la Guerra Gran, inclosos a Vermell en to major, ja parlava del motiu bèl·lic sobre la Primera guerra mundial. No veu una guerra concreta sinó un enfrontament genèric que l’impulsa a denunciar l’horror d’aquest espectacle de mort i de deshumanització. En 1937, reprén el tema amb cinc poemes sobre la Guerra d’Espanya que composen la “cua” de l’Elogi de la vagancia i una cua. Continua veient la guerra d’una manera genèrica, abstracta encara que des d’una visió clarament antifeixista. Miquel Duran de València: Canta els esforços i les esperances d’una guerra ben concreta: la Guerra d’Espanya. En el seu poemari Guerra, victòria, demà (1938), recull 13 poemes units per dos blocs temàtics: − l’esforç per la llibertat i la República indissolublement unida a la supervivència com a poble; − el compromís i la solidaritat amb la classe treballadora. Duran defensa el proletariat i maleeix els feixistes convençut que a l’acabament favorable de la Guerra va lligat un món nou lliure, gestat pels mateixos treballadors. En aquest punt ressaltarem la narrativa valenciana més innovadora. Així en els seus poemes apareixen recursos avantguardistes que anteriorment ell ha combatut: la dislocació tipogràfica del vers, el lèxic urbà i d’influència futurista, l’ús de dos substantius units per un guionet per a multiplicar-ne la càrrega semàntica i el cal·ligrama cubista. 3.2.2. La narrativa En aquest punt ressaltarem la narrativa valenciana més innovadora. Així, del món literari castellonenc destaca: Josep Pascual Tirado amb Tomba-Tossals (1930), obra que culmina les millors virtuts d’aquest nucli. Al nucli valencià podem destacar algunes narracions més per la seua modernitat i innovació que no per la seua qualitat literària. Per exemple: - Lo que ningú sap de Josep Alcira - Les desventures d’Abel d’Enric Navarro - La novel·la d’una novel·la de Francesc Almela - Barbaflorida, professor i El maniquí d’argila de Carles Salvador Josep Pascual Tirado La recreació del món de la rondallística i del món llegendari esdevé a les seues mans el motiu de la recreació de la llegenda popular sobre el trasllat de Castelló a la plana i la conquesta de les Illes Columbretes realitzat per l’heroi TombaTossals i els seus cavallers de l’Ordre de Sant Cristòfol. L’aportació més atractiva l’ofereix la recreació dels personatges mítics de les rondalles: -Tomba-Tossals i Arranca-pins, “la força, el poderiu”; − Cagueme “qui fa lo que pot”; − Bufa-Núvols “ el que tot ho sap i res entén, que pronostica i mai encerta” ; − Traga-Pinyols i el Rei Barbut... són personatges llegendaris que en l’obra recobren vida i formen part de les millors contarelles.
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

És una narració amb una destacable perfecció tècnica, un fabulós cabal lèxic i una sintaxi barroca que formen una llengua genuïna i introbable en la resta d’escriptors valencians del moment. CARLES SALVADOR. Destaca com un dels narradors valencians més importants tant per la quantitat com per la qualitat de les seues obres. En l’etapa de maduresa publica les següents narracions: − Era un enginyer (1927); − L’humorista, Un pare i un fill, Aquell poeta líric, Aquella jove de la finestreta, de 1929; − La dona més vella del món, Barbaflorida, profesor (1930); − El maniquí d’argila (1931); i − Amàlia (1935). A aquestes obres influenciades per l’Avantguardisme podem incloure sis contes: -Era un enginyer, L’humorista, Un pare i un fill, Aquell poeta líric, Aquell jove de la finestreta, La dona més vella del món i la novel·leta l’Auca de les Oques. Aquests contes mostren la incorporació d’un dels trets constitutius de l’Avantguardisme: l’humor, de vegades irònic, d’altres irreverent i d’altres líric i confirmen que la millor obra de Salvador en narrativa, poesia o teatre va ser escrita sota la influència avantguardista. A mig camí entre la narrativa de creació i l’assaig caldria situar els quatre elogis, que van ser recollits a Quatre elogis i quatre cues (València, 1973). - Elogi de la vagància - Elogi de la prosa - Elogi del xiprer - Elogi del camp En el projecte de recull anomenat La carn també somia, s’inclouen dues narracions: Barbaflorida, profesor i El maniquí d’argila, i tres d’inèdites: L’home sense braços, Flames que glacen i La gàbia oberta. Les cinc obres giren al voltant del mateix tema: l’amor. - En Barbaflorida, profesor, l’autor, per boca del seu personatge, discorre sobre l’amor vist des del punt de vista de la dona amb personalitat, és a dir, la dona culta. - Maniquí d’argila i La gàbia oberta, es planteja l’amor dominat pels instints, el poder de la carn sobre la raó, però cada una amb un plantejament diferent. La primera influenciada per l'Avantguardisme, aprofita el recurs del somni per a crear esdeveniments desconcertants acompanyats d’un ric llenguatge imatgístic i metafòric. La segona obra aborda el tema des del model fulletonesc, amb resultats menys valuosos. - Flames que glacen i L’home sense braços plantegen l’oposició de l’amor basat en la raó contra l’amor basat en l’instint. La tesi que defensa és que les relacions entre l’home i la dona estan dominades per la raó, la qual domina l’instint. Altres narradors: Altres narradors que cal recordar són: - Francesc Carreres i Calatayud autor de la novel·la El cavaller del dubte (1933), - Lluís Sales Boli, autor de Fontrobada (1932), - Artur Perucho, Ícar o la impotència (1929) i - Jesús Ernest martínez Ferrando Una dona s’atura en el camí (1935).

---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------

TEMA 61
La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939

3.2.3. Teatre Ja sabem que els anys vint van ser especialment fructífers per al teatre valencià, tot i que l’esmentat plurisainet era el representant exclusiu. Afortunadament no tots els autors seguiren la dictadura del plurisainet i assajaren la renovació teatral, autors com: − Josep Castanyer Fons amb l’adopció de la comèdia psicològica en Anna Maria, Llops de ciutat i La història dels vençuts. − Boira de 1932 Màrius Blasco, fill de Blasco Ibáñez, amb la comèdia en tres actes Boira de 1932. − Josep Bolea, ajudat per Almela i Vives, escriu Lenin, escenes de la revolució russa (1932), en un intent de fer sensible el teatre a una politització creixent al compàs dels esdeveniments històrics. Aquests intents d’obrir l’escena a la comèdia psicològica i la incorporació de la temàtica política, constitueixen la part salvable del teatre valencià, però la seua maduresa, així com la de la narrativa, no s’assolí com en el cas de la poesia. 4. El silenci La victòria feixista del 1939 truncà tots els projectes i perspectives polítiques i culturals de consolidació i eixamplament. La repressió immediata contra la cultura valenciana acabà amb la infraestructura nacionalista, exceptuant Lo Rat-Penat. La majoria dels escriptors patiren la repressió de manera que afectà la seua activitat laboral, uns abandonaren, d’altres centraren les seues activitats en les tertúlies literàries i els esforços a l’ombra i altres, com per exemple Carles Salvador i Enric Soler acceptaren d’entrar a Lo Rat-Penat, la qual va ser molt meditada i assumida com un servei més al País, en aquesta secció funda els cursos de valencià oral i per correspondència i lluità sota la consigna de salvar els mots. Els únics poetes que mantenen l’altura estètica durant la Postguerra foren Bernat Artolà i Francesc Almela i Vives, la resta havien publicat les seues millors obres abans de la desfeta bèl·lica. Carles Salvador i Enric Navarro en 1942 opinen sobre la conveniència d’un retorn a la poesia de Llorente, al neopopulisme.

---------------------------------------------------------------- 19 ----------------------------------------------------------------