Professional Documents
Culture Documents
Tema 62
EL TEATRE DES DEL MODERNISME
FINS AL 1939
TEMA 61
El teatre des del Modernisme fins al 1939
ÍNDEX
1. Introducció
5. El teatre valencià
5.1. La situació literària al País Valencià
5.2. La continuïtat del sainet
5.3. Els intents renovadors
5.4. El declivi del teatre valencià
---------------------------------------------------------------- 2 ----------------------------------------------------------------
TEMA 61
El teatre des del Modernisme fins al 1939
BIBLIOGRAFIA
CARBONELL, A. i al., Literatura catalana, Des dels inicis als nostres dies, Barcelona,
Edhasa,1986.
FÀBREGAS, X., “El teatre dels anys 20 i 30”, dins Història de la literatura catalana,
Edicions 62 - Edicions Orbis, 1985.
GALLÉN, E., “El teatre “, dins RIQUER, M. i al., Història de la literatura catalana,
volum 9, Barcelona, Ariel, 1987.
GALLÉN, E., i GUSTÀ, M., “Josep Maria de Sagarra”, dins RIQUER, M., Història de
la literatura catalana, volum 9, Barcelona, Ariel, 1987.
PERMANYER, L., Sagarra, vist pels seus íntims, Barcelona, Edhasa, 1982.
---------------------------------------------------------------- 3 ----------------------------------------------------------------
TEMA 61
El teatre des del Modernisme fins al 1939
1. Introducció
---------------------------------------------------------------- 4 ----------------------------------------------------------------
TEMA 61
El teatre des del Modernisme fins al 1939
El teatre, des del Modernisme fins a 1939, té una enorme capacitat descriptiva
de la realitat social. Per això és impossible descontextualitzar les diferents etapes
que van succeint en l’escena catalana a mesura que la història avança. Així no és
arbitrari que s’intente que arrele una comèdia burgesa i per altra banda un teatre
revolucionari durant la guerra civil. Un altre plantejament és que aquests intents
siguen assolits i aconseguesquen una categoria artística i social alhora, perquè la
maquinària teatral sotmesa als fets històrics que ha patit la cultura nacional catalana,
no ha trobat sovint l’expressió dramàtica que coordinara una estètica renovadora i
actual amb l’assumpció de la pròpia problemàtica i tradició.
Molts dels dramaturgs catalans intenten donar entrada als moviments
dramàtics contemporanis, però sovint es troben paralitzats per la simple imitació o
per una deficient comprensió de les noves estètiques. Alguns autors no tenen la
força suficient per a replantejar els esquemes artístics i ideològics que nodrien la
societat catalana. Quan sembla que s’ha aconseguit un brillant autor dramàtic en la
figura de Josep Maria Sagarra, que protagonitzà la vida teatral catalana durant una
llarga època, ens adonem que gran part de la seua obra no deixa de ser un
anacronisme, tant en la forma com en el contingut. Però es tractava d’un
anacronisme necessari. Com va dir Josep Pla, “Sagarra va escriure en ple segle XX
el que hauria d’haver escrit entre el segle XVI i Verdaguer”. Aquest fet comportaria
una desestabilització del panorama teatral català, però és un fenomen explicable en
el context de la nostra cultura.
La trajectòria del teatre català del Modernisme a la Guerra Civil és,
essencialment, un dificultós camí cap a la normalitat, que el resultat de la guerra
havia d’esborrar en un moment històric que permetia la creença en un futur
d’estabilitat nacional.
Durant el Modernisme la figura de Rusiñol, Ignasi Iglésias així com Adrià Gual
i la resta de col·laboradors del Teatre Íntim, foren claus en l’àmbit teatral. Aquests
escriptors aguantaren fins a ben entrada la segona dècada de segle. Els pocs autors
que aparegueren després, més que respondre a un esperit de renovació continuaren
la línia modernista. Entre els autors, més destacats, caldria citar:
---------------------------------------------------------------- 5 ----------------------------------------------------------------
TEMA 61
El teatre des del Modernisme fins al 1939
Joan Puig i Ferrater, amb obres com Aigües encantades o L’escola dels
promesos. Tanmateix, l’enorme producció novel·lística d’aquest autor obscureix el
seu treball de dramaturg.
Avel·lí Artís, a les seues obres trobem més traça en la construcció i més
agilitat i gràcia en els parlaments. EL 1918 en estrenar La llum dels ulls fou identificat
com un digne representant de la literatura costumista. Però amb obres com Seny i
amor, amo i senyor (1925) o No és mai tard si el cor és jove (1927), Artís assolí el
més alt reconeixement com a comediògraf per part de la crítica.
Segons Fuster: “el que van escriure aquests autors del primer nou-cents no
lligats al Noucentisme conserva molts punts de contacte amb el teatre modernista:
és fill i en certa manera germà d’aquest –del d’Ignasi Iglésias, del de Pou i Pagès.
De la moda de fi de segle arraconen els trucs <misteriosos> derivats de Maeterlinck i
el <redemptorisme> social i les seues obres de tesi. A més, es desruralitza del tot.
Alguna cosa de la lliçó ibseniana, una certa violència primària en els conflictes
dramàtics són els aspectes que més demostren aquella vinculació”.
Per altra banda, Fuster considera que la magra persistència del teatre català
és una falla en la campanya de recatalanització cultural. O més ben dit, un símptoma
clar que no havia assolit encara la necessària expansió. Els seus progressos eren
considerables, i cada dia més ferms; però l’aparença optimista que insinuen els
llibres i periòdics, la vida acadèmica i la superfície oficial, no ha d’enganyar-nos
respecte a d’altres facetes.
El teatre necessitava una assistència més àmplia i més cara que la resta de
gènere i no l’havia aconseguida. Aquesta manca de públic no només era motivada
per la indigència de la producció, és a dir, no es tractava de la qualitat de les obres,
sinó que era motivada per la preferència de les classes benestants pel teatre en
castellà. Per altra banda, cal fer referència a l’al·lèrgia “irrealista“ dels noucentistes
que semblava incapacitar-los per a una percepció directa i autèntica de les realitats i
dels conflictes, a la dèria de la intel·lectualitat per les tendències minoritàries, i a la
crisi comuna del teatre a tota Europa.
Pel que fa a la resta dels Països Catalans, la situació és encara pitjor: el
teatre no havia sortit de la fase vuitcentista del dialectalisme i del sainet còmic o de
l’apunt de drama rural.
---------------------------------------------------------------- 6 ----------------------------------------------------------------
TEMA 61
El teatre des del Modernisme fins al 1939
de forta empremta francesa, que s’havia erigit com a model dramàtic de la burgesia:
“la piece bien faite”. Es tracta d’un tipus de teatre nodrit a cops d’efecte, de trames
complicades i de desenllaç feliç i moral. Tot això realitzat amb una perfecció tècnica
destacable.
Quasi sempre els conflictes plantejats són els característics de la burgesia
ciutadana a nivell familiar. Però el plantejament és ample, culte, amb un cert to snob.
Els protagonistes gaudeixen generalment d’una alta situació econòmica i són
admirats per la fortuna aconseguida. L’heroi és el burgés i l’artista és entrevist com
un personatge negatiu i pertorbador de la bassa d’oli on es desenvolupa la vida
burgesa.
Carles Soldevila
Segons Fuster, Soldevila havia propugnat un teatre burgés, sense por a
l’adjectiu, qualificant-lo així <no pas per vincular-lo als interessos d’una classe sinó
per precisar-ne el to d’alguna manera>. Aquest to suposava l’abandonament dels
convencionalismes del teatre vuitcentista i el residu modernista.
Així, arran de les transformacions i canvis econòmics, polítics, socials i
culturals que seguiren el desenllaç de la guerra europea, Soldevila es concentra en
la realitat circumdant i es fixa un clar programa: educar i culturitzar la burgesia
autòctona, mitjançant la literatura, pel que fa als costums i comportaments socials,
procurant divertir-la d’una forma elegant, però eficaç.
El teatre de Soldevila s’adiu, en línies generals, a les característiques de la
“piece bien faite” per la unitat global que se’n desprén des d’un punt de vista tècnic,
formal i temàtic. El conjunt de les peces teatrals d’aquest autor són situades en un
temps coetani al de la seua redacció, amb l’excepció d'Els milions de l’oncle, que
transcorre en 1904. També respecta la unitat d’espai; les obres solen situar-se en
salons, despatxos o halls de grans hotels. Hi ha, però, dues excepcions: l’illa on
transcorre Civilitzats tanmateix! i la coberta d’un vaixell a Valentina. Soldevila, a més,
sol respectar la unitat d’acció. En són paradigma Bola de neu i Escola de senyores.
---------------------------------------------------------------- 8 ----------------------------------------------------------------
TEMA 61
El teatre des del Modernisme fins al 1939
Joan Oliver
El que en Soldevila es limita a l’observació impàvida, somrient i escèptica, es
converteix en Joan Oliver en àcida caricatura o en referència desmitificada.
La caricatura descarnada a què Joan Oliver sotmet la mateixa classe burgesa
i els seus valors convencionals, com ara la família o el matrimoni, fa patent
l’existència d’una aferrissada actitud de revolta moral prou clara a Cambrera nova
(1928), Gairebé un acte o Joan, Joana i Joanet (1829), Allò que tal vegada
s’esdevingué (1933) i El 30 d’abril (1935). L’actitud de revolta d’Oliver esdevé fins i
tot artística, perquè intenta desvirtuar, essencialitzar o parodiar els cànons de la
comèdia burgesa establerta que ell s’encarrega de buidar.
En paraules de Joaquim Molas. L’actitud d’Oliver “ traeix no sols un
experiment més del teatre d’avantguarda, sinó també la insatisfacció de l’autor pels
esquemes del teatre burgés”.
Ventura Gassol
A propòsit del teatre poètic, Gassol reivindicà, en El nacionalisme en el teatre
(1923), per la seua universalitat, les llegendes, les cançons populars i les rondalles
com a llavors de formació d’un “teatre poètic, llegendari i nacional”.
Les seues obres es distingeixen per un èmfasi recitatiu en els diàlegs i per
una poderosa violència en els arguments i en els caràcters, que es retrotrauen al
més elemental del Romanticisme escènic.
Gassol ha escrit poc per al teatre: La cançó del Vell Cabrés, estrenada en
1921, un poema dramàtic basat en una cançó que feia seua la filosofia maragalliana
d’El comte Arnau: La Dolorosa (1920-1922), que inspirat en una rondalla jueva, gira
entorn de la patètica renúncia d’una mare a l’amor de la seua filla; i Nadal.
---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------
TEMA 61
El teatre des del Modernisme fins al 1939
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------
TEMA 61
El teatre des del Modernisme fins al 1939
5. El teatre valencià
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------