You are on page 1of 16

Associació Cultural Macar ella

PLAERDEMAVIDA - 44
Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
PRIMAVERA-ESTIU 2013

Opinió Història Local Testimonis Notícies d’ací i d’allà Una de contes Humor Recomanacions

escric per recordar silencis que parlen Àngels Gregori

www.macarella.org

L’AIXETA

LA CLAU QUE OBRI TOTS ELS PANYS
La veritat, escric aquest article un poc espentat i espantat per l’experiència d’haver oblidat durant els dies passats dues de les contrasenyes que més habitualment faig servir a la meua vida diària, en concret una de la feina relacionada amb l’horari laboral i l’altra la del servei de bicicletes de lloguer de la ciutat de Castelló. Respecte de la primera, em disposava, com cada matí, a identificar-me i la màquina tossuda em deia, una vegada sí i una altra també, que no era correcte el meu nom d’usuari. Respecte de la segona, ja patit el primer ensurt, m’enfrontava al lector de targetes d’una estació ciclista i per un moment, de pànic, vaig dubtar dels números de la combinació per deslliurar una bicicleta del seu ancoratge. Comprendreu que m’alarmara i em preguntara si tot allò no eren signes d’una pèrdua de memòria patològica (l’edat?), producte d’un mal moment (un altre), o el preludi d’una desfeta que podia arribar a fer-me oblidar totes les combinacions que use. D’alguna manera ens enfrontem a l’ús quotidià d’aquestes claus per accedir a territoris privats i adoptem (en legítima defensa) tàctiques per fer-ho més fàcil. És conegut el recurs a dates de naixement o d’aniversaris significatius, matrícules de vehicles, al nom del poble, al d’un ésser estimat, a una marca de cigarretes, etcètera, però arriba un moment en què l’embolic és superb i acabes per escriure la que no toca quan des d’una pantalla se’t demana una sèrie alfabètica, numèrica o alfanumèrica. Algunes persones fan servir un bocí de paper per relacionar la valuosa informació i aquest, sovint, acaba il·legible, manotejat i descolorit a una cartera al fondo d’un pantaló vell (que sa mare guardava). D’altres fan llistes a l’ordinador o al telèfon mòbil, però aquesta opció per mi té el risc de què pots oblidar les combinacions d’accés a la màquina que t’obrirà totes les portes. No crec que siga molt bona idea comunicar aquestes dades a persones de confiança, una altra opció, perquè la veritat és que la confiança no està en els seus millors moments, o qui sap on es trobaran o com localitzar-les quan et sobrevinga la llacuna sobtada a la memòria. Tampoc confie massa en jugar-s’ho sempre tot a un sol número o una sola paraula del nostre gust, pel fet de ser únics no estan exempts d’oblit i la catàstrofe pot fer-te malbé tots els sistemes, en tot cas podíem fer servir una paraula o “la” paraula amb la que sempre maleïm o expressem cabreig, soltant-li-la a la màquina preguntadora, tot recordant-nos la nosa que fa tant de passar fronteres, passos a nivell, línies separadores, murs de la vergonya, portes d’accés restringit, controls de seguretat, caixes registradores, caixers automàtics, cues angoixants, peatges d’autopista, expenedors d’entrades o tiquets. Per més que pense arribe a la conclusió de què tot passa per instal·lar-nos una mena de detector personal, individual, no intercanviable i no transferible, que actue com una mena de clau que obri tots els panys en personar-nos davant el lector de dades per accedir a la nòmina, al compte bancari, al correu electrònic o la pàgina web de la confraria de la que som devots fidelíssims. Avui ens trobem abocats a la divisió entre els que tenen contrasenyes i els que no en tenen, a la divisió entre els que fan servir espais lliures o comuns o públics (cada vegada menys i més degradats), sense claus d’accés, i els que fan servir espais privats, secrets, reservats. Les preguntes que acabe fent-me són si totes aquestes diferenciacions són noves o són les de sempre amb la sofisticació de la informàtica, si tota aquesta burocràcia ens facilita o complica la vida amb maldecaps, si la nostra llibertat es troba més amenaçada que mai davant la proliferació d’una munió d’ulls que, finalment, ens observen en obrir una pantalla, en passar d’una finestra a una altra. Igual les veritables claus les trobareu en llegir l’autor de “La clau que obri tots els panys”. 2

EL PLANETA DELS SIMIS

EUROWESTERN (actors i actrius)
Clint Eastwood (el Bo). L’èxit li arriba gràcies a la seua participació en la Trilogia del Dòlar del director italià Sergio Leone: Per un grapat de dòlars (1964), La mort tenia un preu (1965) i El bo, el lleig i el dolent (1966). Clint Eastwood (actor, director, productor, guionista i músic) és avui una estrella indiscutible del cinema. A més a més, la seua pel·lícula Sense perdó (1992) ha suposat una autèntica píndola de viagra per al gènere del western. Eli Wallach (el Lleig) és un supervivent dins del món del western. Encarna molt bé el que és la tragicomèdia de la vida. Participa també en molts altres (euro)westerns: Els set magnífics (1960), ¡Viva la muerte... tuya! (1971) … Lee Van Cleef (el Dolent) és tota una garantia de qualitat i d’ofici dins d’una llarga sèrie de clàssics del gènere (euro) western: Sol davant del perill (1952), La mort tenia un preu, El falcó i la presa (1967), El dia de la ira (1967) ... Gian Maria Volonté és el roïn de la pel·lícula tant en Per un grapat de dòlars (1964) com en La mort tenia un preu (1965): en la primera és el cap de la família dels Rojo, en la segona se’l coneix com el Indio. Posteriorment canvia, es redimeix i fa el paper de bo en el film anomenat Jo sóc la Revolució (1966). Klaus Kinski és un geni turmentat per múltiples tensions. Les seues aparicions cinematogràfiques són de les que no deixen indiferent: La mort tenia un preu, Doctor Zhivago (1965), Jo sóc la Revolució, El gran silenci (1968), Aguirre la còlera de Déu (1972), Fitzcarraldo (1982) … James Coburn és el protagonista d’Abaixa el cap maleït (1971): fa el paper del dinamiter irlandés que es compromet amb la causa de la Revolució Mexicana. El coprotagonista de l’esmentada pel·lícula és el polifacètic actor Rod Steiger: burgés sense escrúpols en Doctor Zhivago, policia desorientat en En la calor de la nit (1967), Napoleó enfonsat en Waterloo (1971) … Com tots i totes sabem, Franco Nero (¡Viva la muerte... tuya!, Keoma…) és el Django original de l’any 1966 (en aquesta pel·lícula l’actor José Bódalo fa de cap dels revolucionaris mexicans). Ha reaparegut triomfalment en la recent pel·lícula Django desencadenat de Quentin Tarantino. Recordem la participació de la llegendària Sara Montiel en el film Veracruz (1954): la majoria dels estudiosos coincideixen a l’hora de considerar aquesta pel·lícula com un clar antecedent de l’eurowestern i del western crepuscular. Claudia Cardinale és l’actriu protagonista en dos (euro)westerns que són inoblidables: Els professionals (1966) i Hi havia una vegada l’Oest (també coneguda com Hasta que llegó su hora, 1968). Raquel Welch protagonitza el film anomenat Cent rifles (1969)… Carmen Sevilla és una cantant que col·labora amb la causa de la Revolució Mexicana en la pel·lícula La guerrillera de Villa (1967).

LLorenç d’Aràbia

3

CLUB DE LECTURA

RESSENYES LITERÀRIES
Mercè Rodoreda. Tots els contes. La butxaca El volum aplega els reculls de contes “Vint-i-dos contes”, “Semblava de seda i altres contes”, “Viatges a uns quants pobles” i “Flors de debò” i ens permet acostar-nos a un important “corpus” de la narrativa rodorediana: el format pels relats o contes. La varietat de personatges, especialment els femenins, la diversitat de temes, l’acostament al temps de la postguerra, el tractament de l’amor o la natura, la construcció d’un univers fantàstic i complex, els ambients que crea i recrea l’autora, són alguns dels elements que destacaria del vast conjunt ressenyat d’aquesta singular dona de la literatura catalana contemporània, que figura entre les més destacades autores i autors de tots els temps. Stefan Zweig. El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Quaderns crema El món d’ahir al que ens proposa acostar-nos Stefan Zweig és el de la culta Viena de la seua infantesa i adolescència, i el de l’Europa de la seua joventut i maduresa, entre el final del segle XIX i la primera meitat del segle XX. La narració en primera persona enganxa des de la primera plana, es crea una confiança molt estreta entre autor i lector que t’espenta a seguir el relat amb fidelitat i concentració, disposa a no perdre’t ni un detall. Tot és interessant, així les seues reflexions sobre l’ensenyament vienès de començament de segle, l’ambient culte de la capital austríaca, les relacions entre joves i adults, els canvis socials i polítics que donen lloc a les guerres mundials, els personatges que tracta, les ciutats que visita, les afeccions que conrea. La seua intel·ligència li permet posar en valor el millor que se li ofereix, alhora que detectar els elements que amenacen la pau per la que tant lluitarà a la seua manera. Per mi estem davant d’un gran home, portador dels grans valors europeus, entre els quals cal situar la cultura, la pau, la convivència respectuosa, la creació, la llibertat, la participació, l’amistat, la recerca de la bellesa, el respecte pel patrimoni heretat, la voluntat d’acréixer-lo, l’humanisme. El text és molt més que un exercici de la memòria, és un toc d’atenció, és un testimoni molt directe, la transmissió intensa d’una gran passió per la vida. Valencians encara. Vicent Sanchis. Proa Fa cinquanta anys de la publicació de “Nosaltres els valencians”, d’ençà fins aleshores han passat moltes coses, aquella societat, aquell país dels seixanta no és el de 2012, s’han publicat més llibres, s’han fet més reflexions, la política, les administracions públiques han fet camí, en conseqüència ara la relectura tenia que donar com a resultat propostes crítiques i raonades, des de la constatació de l’existència, encara, d’uns valencians que continuen amb voluntat de ser-ho. Fent un recorregut des dels orígens del valencianisme fins al moment actual, tot valorant èxits i fracassos, la proposta de Sanchis sembla realista i alhora engrescadora: som una minoria, però una minoria amb projecte, conscient i conscienciada, una minoria que pot i ha de reivindicar-se. Hi ha país, un país que pot donar sentit a les nostres existències, encara, com a valencians que continuen aquell esperit fundacional de 1238 amb pretensió de futur, de progrés, sense perdre la perspectiva de tot allò que ens agermana amb els territoris de llengua i cultura compartides. Dir-ho ja és molt, sentir-ho també.

4

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

NOTÍCIES DE MACARELLA
A l’anterior revista presentàvem les activitats per a 2013 i publicàvem el calendari. Ara fem una anàlisi de les activitats realitzades i n’anunciem les pròximes. Macarella fa història perquè ja hem fet ... 10 anys de “Cinema per la pau”. La primera edició de cinema antibèl·lic va ser el 2003, poc abans de començar la guerra d’Iraq, cridàvem “no a la guerra” i encara pensem en un món en pau i justícia, per això fem cinema cada hivern, per la pau i el diàleg entre persones i pobles. Les pel·lícules d’enguany van ser : El coronel no tiene quien le escriba, El concierto i In the loop, les tres van ser interessants i les tres atragueren prou persones. 10 anys baixant el barranc de Carraixet. Enguany vam commemorar la desena baixada a peu pel barranc, una baixada que ens fa conèixer el nostre barranc i que ens mou a estimar-lo i reivindicar-lo com a espai natural protegit. Sempre fem una carta que enviem als ajuntaments, Confederació , conselleries, demanant un barranc net, viu i nostre. L’interès de les autoritats per protegir el Carraixet és nul o quasi nul. Enguany férem canyes gravades amb la inscripció “2013, 10 anys de baixades al Carraixet”. Primera sessió del Club de Lectura de 2013. Comentàrem el llibre Vivencias Alpujarreñas de Ricardo Fernández, coneguérem les motivacions de l’autor per escriure el llibre: el coneixement de la seua terra i l’amor que li té. Nosaltres, amb la lectura i el comentari del llibre ens hem immergit en l’Alpujarra i l’hem estimada també. Setmana de la Dona 2013. La pel·lícula d’Agnès Varda Los espigadores y la espigadora, així com la presentació i xerrada que feu Cristina Cervera ens feren pensar en com hem de fer per a comprar només que el necessari i com hem de generar el mínim de residus, perquè si no ens carreguem el planeta. La Pasqua al barranc 2013. Al taller de catxerulos molta gent de Macarella: Lluís, Benito, Roberto, Tica, Roser, Xusa, Rosella, Empar, Joaquim, Pilar, Tere i les criatures Estrella, Joan, Genís, Iago. I molts caxerulos, més de 50. Per a l’any que ve introduirem millores perquè el paper no es trenque tan fàcilment. Setmana cultural 2013. Any Vicent Andrés Estellés. Hem de destacar dues activitats, la lectura continuada del dia de sant Jordi en que llegírem 45 persones els versos del Llibre de Meravelles d’Estellés i el concert d’Andreu Valor que va estar molt bé. Com va ploure no vam poder fer la passejada per la senda Macarella i el mural commemoratiu, però està previst realitzar-les en juny, al voltant del dia 23, que és quan fem la replega de trastos i fustes velles per a la foguera de sant Joan. Excursió a Ares del Maestrat. Vam abraçar arbres centenaris, vam visitar molins d’aigua amb un guia que els visqué en funcionament, vam contemplar paisatges preciosos i a més vam fer exercici. Gràcies Lluís per ser un organitzador excel·lent. Què més es pot demanar? Ah, cal recodar que la propera excursió és en novembre!

2 de juny: Baixada al barranc del Palmaret. 7 de juny Club de lectura: Col·loquis de Canet de Pau Marqués. 23 de juny Foguera de sant Joan. 27 de setembre Fanalets de meló i II sopar Estellés.

Properes activitats

5

HISTÒRIA LOCAL

El Parc militar de Bonrepòs i Mirambell
Introducció Acabat l’enderroc de totes les instal·lacions del Parc militar de Bonrepòs i Mirambell, els últims dies de gener de 2013, ens sentim obligats a fer una breu història d’una institució que començà a funcionar el 1937, quan el govern de la República vingué a València, continuà, augmentada en prestigi i dimensions, durant el govern de Franco i acabà de funcionar l’any 1997. Explicarem la tenacitat dels propietaris dels terrenys en la defensa dels drets de propietat dels camps i cases que els van ser espoliats, sense cap compensació i que, finalment l’any 2002, van reconquerir legalment i farem reflexions al respecte.

magatzems i tallers

bar d’oficials

administració residència caps

camp de proves

dormitoris soldats

cuina

dormitoris soldats menjador Vista aèria del Parc i tallers de la III Regió Militar, Bonrepòs i Mirambell

Breu Història del Parc militar de Bonrepòs i Mirambell
Inici i consolidació El 7 de novembre de 1936 el govern de la República s’instal·la a la ciutat de València per raons de seguretat, ja que a Madrid l’atac de l’exèrcit franquista és constant. Ací vénen totes les institucions de l’estat, també l’estat major de l’exèrcit. Aleshores, en una zona de Bonrepòs i Mirambell contigua al barranc de Carraixet construeixen un taller de reparació i manteniment de vehicles militars i oficials. Aquest taller d’automobilisme ocupava una extensió xicoteta, menys d’una tercera part del parc actual. La importància d’aquest taller d’automobilisme de l’exèrcit de la República era tan gran que el 1938 fou bombardejat amb avions alemanys Heinkel-III, les famoses “pavas”, i patí metrallaments des dels assentaments situats entre Massamagrell i Bonrepòs i Mirambell. 6

HISTÒRIA LOCAL

Acabada la guerra, el 1939, el taller mòbil de reparació i manteniment de vehicles militars de l’exèrcit de Franco, que s’havia format a Galícia el 1937, s’instal·la a Bonrepòs i reuneix totes les unitats disperses per València formant el “Taller de Recuperación de Levante”, multiplicant per més de tres l’espai del primer parc, amb expropiacions forçoses de terres i cases contigües . El període del 1940 al 1942 es construeixen els tallers de carrosseria, xapa, metal·lúrgia, forja i muntatge de motos i màquines. Es construeixen el magatzem i el taller de desballestament per a recuperar la gran quantitat de vehicles, requisats o capturats a l’exèrcit republicà. Es veu la necessitat de contractar personal civil, amb oficis relacionats amb l’automobilisme, fins a 150 obrers. S’apleguen, a més, molts soldats veterans que no foren llicenciats més que després de 10 anys de servei militar i també presoners de guerra, especialment “Gudaris” (soldats bascos) que entenien de l’ofici de metal·lúrgia, en total les companyies 15 i 16 de soldats i altres companyies de veterans. Entre 1940 i 1945 el treball en la “Unidad de Recuperación de Levante” va ser enorme: s’havia que reparar i posar en servei camions i furgonetes de marques estrangeres i reconstruir vehicles de campanyes que s’havien fet malbé. Al llibre consultat, “El parque de Bonrepòs i Mirambell 1937-1997”, hi ha un llistat de 1151 persones civils que treballaren en la base durant els 57 anys d’existència. El prestigi de la Base de Bonrepòs era gran en aquests anys, per l’eficiència professional, per la millora econòmica que suposava per a moltes famílies de l’Horta aconseguir un treball en els tallers, on molts homes i poques dones es guanyaven la vida en temps difícils i prestigi també social, per l’ambient esportiu que es creà en el parc, ja que molts futbolistes de categoria, veterans de llarga durada, estaven en el parc i entrenaven o jugaven en l’equip. Quan acabà la II Guerra mundial es llicenciaren els veterans, Franco ja no tenia por de ser inhabilitat, ni de ser combatut des de l’exterior. Des del comandament superior de Madrid es premià la tasca de la “Unidad de Recuperación de Levante” i s’establí que passara a ser una unitat fixa, canviant de denominació, coneguent-se com a “Base de Parque y Talleres de la III Región Militar”. Durant l’any 43 es creà a Carabanchel Alto, l’Escola de Formació Professional de l’Exèrcit i al 44 les escoles d’aprenents en totes les bases de parcs i tallers d’automòbils de les distintes regions militars . L’escola de Bonrepòs tingué un gran futur i desenvolupament laboral, ací estudiaven el 1er curs i acabaven la formació a Carabanchel Alto. Episodis tràgics La barrancada del 49.- El 28 de setembre de 1949 es desbordà el Carraixet i inundà totes les instal·lacions del parc, quasi 75 centímetres de fang ho cobrien tot, sols dir que s’extragueren 2000 càrregues de camió d’arena fangosa, a 10 milions de pessetes s’elevaren les pèrdues i també morí l’esposa del mestre de carrosseries a Almàssera. El treball de tots feu que el parc recuperara prompte la seua activitat amb eficiència. Cap a l’any 50 la “Base” era un establiment de 1ª categoria. La riuada del 57.- El 12 i el 13 d’octubre de 1957 va ser la riuada de València. Tots els quarters de l’Albereda i de Capitania quedaren inundats. La Base de Bonrepòs, que funcionava en tota la seua esplendor, jugà un paper important en el manteniment de vehicles i en el transport de socors per a la recuperació de la ciutat. 7

HISTÒRIA LOCAL

Modernització constant Arriben els anys seixanta i la flota de camions de guerra havia quedat obsoleta. Aleshores hi hagué un conveni amb els Estats Units d’Amèrica per adquirir d’allí vehicles nous, utillatge, peces de recanvi i ferramentes modernes. Els caps de tallers hagueren d’aprendre anglès bàsic per a fer les comandes i per a interpretar els manuals d’instruccions. Quan vingueren tècnics dels EEUU, per a inspeccionar els tallers, comprovaren que la Base de Bonrepòs funcionava igual o millor que les dels Estats Units. Per ser cap de la base calia ser militar, format de l’Acadèmia Militar d’Artilleria i Enginyers, d’allí eixien com a Enginyers Industrials. Quan el Tinent Coronel Aznar se n’anà de Bonrepòs, es feu un concurs i vingué el Tinent Coronel d’Infanteria Guillermo Felipe Bernard, l’any 1963. Aquest senyor s’ocupà d’acabar de reparar els desperfectes de la riuada i de posar en marxa l’Escola Professional de la Base. A l’escola es feia: mecànica de l’automòbil, electricitat, xapa, pintura, tapisseria, màquines, forja i soldadura. En aquesta època visità la base el Cap de Transport de l’Exèrcit de Terra i s’adonà que calia modernitzar l’utillatge perquè la Base de Bonrepòs assolirà el graó 4t, que era el màxim. S’arribà a tindre vehicles en dipòsit per a substituir els avariats, mentre eren reparats. Es feien muntatges en cadena. En les dècades que van del 1966 a 1984 cal destacar la millora de les naus de muntatge i del magatzem. Quan el 1976 vingué el Rei a València, la tropa que l’acompanyava i una companyia de la Guàrdia Civil tingueren l’allotjament a Bonrepòs i els tallers van ser les cotxeres dels vehicles del seguici reial. El 1974 s’inicia la modernització del parc mòbil de l’exèrcit, els vehicles americans, ja obsolets, van ser substituïts per vehicles de fabricació espanyola: els Land-Rover Santana, fabricats a Linares i els camions Pegaso, fets a Coslada. S’inicia el desballestament de vehicles antics i això feia necessària la millora de la maquinària, de l’utillatge i de la ferramenta. S’inicia la conversió a informàtica de tot el procés de treball de la unitat gràcies a la col·laboració de Juan Orts Devis. El principi del final El 12 de febrer de 1985 la “Base de Parque y Talleres de la III Región Militar” s’integra en el Grup de Manteniment del Comandament de Suport Logístic Regional. La Base de Bonrepòs perd el 4t graó que tenia. Tot i això encara hi ha una funció que s’instal·la en Bonrepòs en 1991: la Inspecció Tècnica de Vehicles militars –ITV-ET, que es converteix en un nou repte. El treball i l’interès de tots fa que en 1993 la Base estiguera a ple rendiment, convertint-se en un excel·lent mitjà per al control de qualitat de les reparacions que es feien. Durant aquest període s’inicia la implicació del Parc en les operacions logístiques de “pau” en els països de l’antiga Iugoslàvia, a Bòsnia- Hercegovina. Finalment, el 9 de setembre de 1996 comença a fer-se el trasllat de la unitat de Bonrepòs a Paterna.

Roser Santolària - abril 2013 Agraïments de l’autora: a Pau Chalmeta, pel seu treball històric. Notes de l’autora: totes les fotografies, exceptuant la vista aèria, estan tretes del llibre “El Parque de Bonrepòs 1937-1997” dels autors Herreras Montero, Durbà Valls i Pau Chalmeta. Agraïsc també molt el seu treball històric. 8

HISTÒRIA LOCAL

Testimonis personals
Dues han estat les etapes que he viscut al “ Parc de Bonrepòs”: La primera, com a soldat. Gran part dels joves del poble ens aprofitàvem de la situació dins de Bonrepòs, d’un quarter on fer la “mili” com a voluntaris; cosa que ens permetia estar prop del nostre domicili. Féiem uns mesos més de servei militar que els soldats de lleva, però ens anava bé anar a dinar a casa i tindre lliure fins al matí següent. La segona etapa fou 10 anys després, entrant en la plantilla de personal civil. El quarter, a més de la seua estructura militar, contenia una altra estructura diguem-ne industrial, dedicada a la reparació de vehicles automòbils, amb una dotació molt completa de tallers i un magatzem de recanvis, amb més de cent mil peces diferents, on es reparaven vehicles i se subministrava material a totes les casernes de la regió militar. Per això s’anomenava Parque y Talleres de Automóviles de la III Región Militar. L’interés, en principi, d’entrar en aquest establiment fou, com el de la majoria dels treballadors de plantilla, la mitja jornada, pensant en la “pluriocupació”, tan arrelada en les dècades dels 60 i 70. El sou no era molt alt, però era segur. El meu primer lloc de treball fou com a administratiu en la Dipositaria d’Efectes i Cabals, Secció de Pagaments, i als tres anys, vaig passar a la Unitat de Detall, a ocupar el lloc de comptable, que havia quedat vacant per trasllat del funcionari que l’ocupava. En fer-me càrrec d’aquest treball la meua categoria passà a ser la de Cap d’Administració. Amb l’experiència adquirida en pagaments, i després com a comptable responsable d’administració – sempre sota el comandament del militar, Cap de Detall - Comandant 2on Cap de la Unitat, en aquest cas -, he de dir que la funció del Parc i Tallers fou molt positiva per a les reparacions que s’efectuaven als vehicles de la regió, donat que els vehicles que hi entraven, per la categoria del parc, eren per a reparacions de transformació a diesel de les camionetes “DODGE”, que per la seua antiguitat, havien quedat faltes de recanvis i a més consumien molt de carburant. Es transformaren vehicles de tota Espanya. Allí es desballestaven fins a quedar en el xassís i eixien, des de la secció de xapa i pintura, com si foren noves, havent passat prèviament pels tallers de forja, carrosseria, tapisseria, electricitat, ajust i màquines, muntatge i diagnòstic, etc. Des del punt de vista meu, de la comptabilitat de costos, possiblement podia no ser rendible aquest treball, però si comptem que aprofitàvem mà d’obra molt qualificada, en tallers, però valia la pena. Molt més podria dir del meu pas pel Parc de Bonrepòs però serien massa pàgines per a una revista cultural com aquesta.

Juan Antonio Orts Devís

Sóc un veí de Bonrepòs i Mirambell que als anys 1972 i 73, durant 20 mesos, ja que al ser voluntari, la “mili” era tan llarga, vaig estar a la Base del Parc i Tallers de Bonrepòs i Mirambell. Tots sabeu que en aquella època encara perdurava la dictadura del General Franco i els records, que ara vénen a la meua ment, són de poca llibertat amb una jerarquia militar molt autoritària. Al mateix temps, per la nostra edat, teníem ganes de que passara este temps, mal aprofitat, de la millor manera possible. La Base del Parc i Tallers tenia com a principal funció la reparació de vehicles militars, per tant el personal, en gran part, es dedicava a fer treballs als tallers on també hi havia personal civil (mecànics, torners, fresadors, etc). Jo personalment estava destinat a les oficines de la Companyia (guàrdies, serveis de cuina, etc), des d’on s’organitzaven els serveis del personal de tropa. Al ser un taller de reparació de vehicles, la disciplina militar pròpiament dita no era comparable a la d’una caserna militar, per tant l’ambient, per dir-ho d’alguna manera, era com més familiar i de companyonia amb els soldats. He de dir que el passar molts mesos en aquella base va fer que guarde bons amics i records d’aquella època. Això és degut a què una gran part dels soldats eren voluntaris i, lògicament, de poblets pròxims a la zona del parc, encara que una altra eren de la quinta i, per tant, d’altres províncies de l’estat. Finalment, cal dir que el “cuartel” de Bonrepòs forma part de la història personal de moltes generacions de joves que hi varen fer la mili fins que va desaparèixer (apuntar que el servei militar obligatori fou abolit a Espanya el 31 de desembre de 2001 i que la durada aproximada era de 12 mesos i la dels voluntaris de 20 mesos) amb tots els records i vivències que va suposar per a les dites generacions.

Ernesto Silvestre Lluch

9

HISTÒRIA LOCAL

Més testimonis personals
A l’any 64, pocs mesos després d’acabar la mili al “cuartel” de Bonrepòs i Mirambell, vaig rebre una carta del tinent coronel d’aquest. Al veure-la em vaig espantar tot pensant que volien que tornara a vestir-me de caqui, però res més lluny de la realitat, afortunadament la carta era una proposta de treball per a la secció d’electricitat automobilística. Mesos abans, mentre jo feia la mili al mateix “cuartel”, m’havia format en aquest camp, raó per qual la notícia em va encantar.
Durant 3 anys vaig estar treballant molt a gust al “parque y talleres de automovilismo” a la secció de laboratori elèctric. El meu treball consistia en reparar els reguladors de voltatge i amperímetres dels camions i cotxes de l’exèrcit , no era un treball massa complicat, però la veritat és que jo el gaudia. L’horari era molt còmode, entràvem a les 7’30 hores del matí i eixíem a les 14’30 hores, les vesprades les teníem lliures, raó per la qual el jornal no era generós i als 3 anys vaig haver de buscar-me els cacaus en un altre lloc. En aquell moment el cap de secció era Solsona i l’encarregat el senyor Fausto, els altres civils amb els que treballava eren el senyor Dubon, el senyor Emilio, el senyor Pepe (l’encarregat de les bateries) i Juan. Tots érem electricistes i de normal cadascun s’encarregava d’una cosa o altra, com pot ser de la llum alterna, dinamos, motors d’arrancada, posada a punt dels cotxes... malgrat això, si en algun moment fèiem falta per a solucionar qualsevol altre aspecte allí estàvem. Al laboratori elèctric dos soldats treballaven amb mi, Adolfo Chaves Ramos, de Madrid i Paco Burgos Galves, de València, la relació entre nosaltres era molt bona; en general al “parque” les relacions entre els que estàvem allí eren bones, era un lloc molt tranquil i encara que alguns portaren moltes “estreles” el tracte era correcte i agradable. Recorde com si fora ara a Paco León (Paco Picola) passant a les 7’15 del matí per ma casa i xinoxano anar caminat cap al “parque”, ell era ja un veterà a la base, treballant des de feia temps a la secció de forja. Pràcticament ell i jo érem els únics bonrepostins que treballàvem allí en aquell moment. La meua experiència va ser curta però bonica, ara ja de tot allò no en queda res, però ben bé puc dir que durant molts anys hi hagué molta vida i que la recorde gratament.

Fotos dels tallers elèctrics on apareix Pepe Alemany cap a l’any 1966

“Base Parque y Talleres de Automovilismo. Tercera Región Militar (Bonrepòs i Mirambell)” Manolo se’n va a la mili. Per collons va voluntari! Li ho han arreglat a casa perquè no falte el salari. Per estar a prop de casa el porten a Bonrepòs; allí tot el món jugava a veure qui era més gos. Vint anys tenia Manolo, no s’ho podia esperar... Fins que es va fer a la idea, que putes les va passar! Ara que en té seixanta i el “cuartel” han enderrocat, seu al Carraixet i pensa en tot el temps passat.

10

Pepe Alemany

Manolo Pau

HISTÒRIA LOCAL

Entrevista al senyor Francesc León Santamaría
- Paco, sabem que has estat molt de temps treballant en el Parc de Bonrepòs, podies contar un poc la història? -Entre en el parc als 14 anys com aprenent, a l’Escola de Formació Professional nº 1 de l’Exèrcit. En cada escola entraven 14 alumnes. Jo vaig entrar en l’escola del Parc de Bonrepòs i vaig fer el curs inicial. Quan acabí el curs a València vaig anar a Villaverde i Carabanchel -Madrid- a seguir la formació . Allí s’ajuntàvem alumnes de tota Espanya. Acabada la formació el 1951, vaig entrar al parc a fer la mili com a soldat especialista amb categoria d’oficial de 1ª. Van ser 3 anys de mili i després vaig entrar a treballar al parc, al taller de forja i soldadura. Allí vaig estar fins que em vaig jubilar el 1997. Fèiem jornada continuada. De les 7 menys quart a les 2h de la vesprada. Per a entrar i eixir tocava la sirena, que se sentia de ben lluny. - Conta’ns com t’has trobat treballant en el parc. Com valores la teua llarga experiència? -He de dir que per a mi el treball per a l’exèrcit va ser un mitjà de vida com qualsevol altre i en una vida laboral tan llarga, de 40 anys, tot no són alegries. La primera sensació d’angoixa la vaig tindre quan, 15 dies abans de començar, van ser acomiadats 17 treballadors i vaig tindre la incertitud de si entraria jo o no. Després, una volta en el treball, amb els companys es creen uns vincles d’amistat i d’afecte grans; per això una altra circumstància negativa era quan faltava algun company. També he de dir que alguna topada amb algun cap de l’exèrcit he tingut; però poques. Crec que en la Base de Bonrepòs el treball d’automobilisme era tècnic i passaves les hores del dia amb la feina, clar que tot es feia sota el comandament d’un cap de l’exèrcit. De moments d’alegria i de satisfacció n’he tingut també prou. Quan m’ascendiren a encarregat el 1981 i, el mateix any, em donaren el premi a la fidelitat per estar 30 anys treballant en el parc. O quan m’anomenaren mestre de taller el 1984. També em concediren la creu de mèrit militar amb distintiu blanc de 4ª classe. Un moment bo especialment per a la meua economia és quan em reconegueren els anys d’aprenentatge per als triennis o quan em reconegueren la categoria de Cap Tècnic Operatiu. -Pots explicar quina relació social hi havia entre el parc i el poble? -Els rectors del poble eren els que feien la missa els diumenges en el parc. Hi havia capellans que a més de la missa feien més coses, confessar, sermonejar... i d’altres que no s’ho prenien tan seriosament. Hi hagué capitans que vivien ací al xalet que està al carrer Major i que no feien res de vida al poble, d’altres sí. Fins als anys 80, i més encara, a les processons del poble, pel Corpus i per la Mare de Déu del Pilar venien soldats a formar, darrere del sant. Per altra banda, hi havia el patró de l’automobilisme sant Cristòfol, la festa del qual és per juliol. Al parc es feien varietés, exhibició de boxa i de lluita lliure, obrien les portes a la gent del poble que acudia contenta de poder contemplar festejos que en altres llocs estaven prohibits. - Després de llegir el llibre “EL PARQUE DE BONREPÒS , 1937-1997” , he pogut comprovar que no s’hi explica res d’algun esdeveniment important : la mort de Franco, el 1975, per exemple. Com es notà en la base el canvi polític, l’arribada de la democràcia? - Jo vaig notar en dos aspectes l’arribada de la democràcia en la relació amb els caps del parc. Si fins aleshores els caps no parlaven amb els treballadors, com jo, més que de la feina , i poc més, a partir de la democràcia alguna vegada algun cap deia: “on vas Paco?” –“Vaig al magatzem a buscar una peça.” -“Quan acabes passa per l’oficina i anirem a fer-nos un cafè.” Una altra cosa era que quan vaig anar al parc pels anys 40 i 50 ningú parlava en valencià, i mira que molts treballadors i militars érem de l’Horta, però estava prohibit parlar-lo, i quan arribà la democràcia ja se sentia molt el valencià. 11

HISTÒRIA LOCAL

- Ara quan veus tot el parc en runes, assolat, destruït, no sents llàstima d’haver-ho perdut tot? Quina és la teua opinió? - Pense que les autoritats del poble, l’alcaldessa d’aleshores i la Generalitat, haurien d’haver actuat prompte i haver demanat que es dedicara aquell terreny, uns 55.000 metres quadrats, i aquelles instal·lacions a mil coses profitoses: hospital, residència d’ancians, universitat, institut ... Després, recuperat el parc pels seus propietaris, el desficaci dels grups polítics majoritaris a l’Ajuntament ha estat majúscul. Fins a la derrota total. - Una cosa que volia preguntar-te : el llibre ha estat fet per cinc persones, tres que figuren com a redactors i dos que figuren com a col·laboradors . Però jo pense que n’hi ha una que pren una part molt important en la redacció del llibre, és el capità Benjamín Pau Chalmeta. Digues alguna cosa d’eixe senyor. -Viu a Tavernes Blanques, i puc dir-te que és una persona molt amable, positiva i que té una memòria enorme. Tenia una gran afició als bous i recordava totes les dates de totes les biografies de tots els toreros. Ell passà per l’escola professional, com jo, però després estudià a l’acadèmia militar. Ha estat ell l’ànima del llibre. Era bon company. S’inventà una poesia molt afectuosa, per acomiadar al capità Sarabia, Javier Sarabia, que visqué ací, amb la seua família, al carrer Major. Segurament va ser idea seua dedicar-me una pàgina del llibre amb forma d’homenatge pels molts anys que vaig estar allí. -Gràcies Paco, pense també anar a vore el senyor Pau Chalmeta. I agrair-li que fera el llibre de la història del parc.

Roser Santolària - març 2013 -

Paco León (dreta) i Pau Chalmeta

Alumnes de l’escola de formació professional de l’exèrcit de terra on apareix Paco León (2n per la dreta)

12

UNA DE CONTES

“E”, una entre tantes
Sabríeu ubicar amb exactitud el pitjor dia de la vostra vida? És difícil, eh? Jo sí que sé quin és: el dia que em varen expropiar les dues famílies que amb mi vivien. Sóc la “E”. El meu nom em ve pel lloc on estava ubicada. Bé, no sé si hauria de dir on estic ubicada, perquè encara em queda això, un tros de paret amb un taulell blau enmig amb la lletra “E” en blanc, sobre la porta tapiada ja fa molts anys. Abans jo era una casa, de dues alçàries, arran la carretera de Barcelona, a Bonrepòs i Mirambell. Pertanyia a les famílies de dos germans, Nel·lo i Toni. Jo no era gran cosa, però era seua i estaven tan orgullosos de mi que jo tractava de tornar-los-ho amb escalfor a l’hivern i frescor a l’estiu, aixoplugant-los, guarint-los. Doncs, aquell dia de l’any quaranta-tres, vaig veure eixir els dos germans amb les seues dones i fills. Nel·lo premia els llavis ple d’ira, tragava saliva mentre tractava de calmar els ànims. Quan pararia la vida de donar-li sotracs? Només feia uns anys que va haver de soterrar la seua filla d’un any, un dia abans d’anar-se’n al front. Elvira, la seua dona, embarassada d’uns mesos, plorava. No gosava girar-se, i no per por a convertir-se en estàtua de sal, sinó per fugir d’aquell record tan amarg que podia quedar-li amb aquell darrer esguard tan dolorós. Al seu ventre, el xiquet que esperaven semblava ser conscient i es rebel·lava contra el seu destí a cops de peuet contra la seua mare. La xiqueta, arrastrant els peus uns metres mes avant portava un fardell i bregava perquè no li caigués, no entenia què estava passant, feia un moment que li havia preguntat a sa mare quan tornarien, i que llavors s’asseuria a la seua cadireta preferida i li ho explicarien tot, pobreta. Ja mai més s’asseuria en ella. Era tan poc el que varen poder agafar... de la nit al matí me’ls varen arrabassar i no varen tindre temps de reaccionar. Uns dies després els afectats encara pogueren tornar per agafar la resta de pertinences, almenys això els ho varen permetre. Els vaig veure allunyar-se cap al seu destí incert. La solidaritat veïnal acolliria famílies ací i allà suportant entre tots els drames que cadascú portava a sobre. Tant com havien patit en guerra, veure’ls allunyar-se així, amb aquell dolor tan intens encongia el meu cor de ciment. Nel·lo va estar a punt de ser afusellat en guerra, no feia tant que li havien perdonat la vida al darrer instant, i llavors, un moment abans d’eixir de mi per sempre, confessà a la seua dona, que aquell moment era pitjor encara que el dia que anaven a matar-lo. Haver d’agafar la família i pegar a fugir així era tan miserable... Només varen haver de caminar uns metres. Era mitjanit, Nel·lo va tocar a una porta pròxima i va despertar a la parella que hi vivia. Pasqualet i la seua dona varen acollir-los sense pensar-s’ho. Allí varen estar vivint uns anys, a l’andana, fins i tot al corral de darrere Nel·lo va poder muntar el seu taller de reixes artístiques. Toni havia eixit un poc abans que el seu germà, encara retronaven al oïts de Nel·lo els plors de les seues nebodes. El nebot volia fer-se el dur i només va esclatar a plorar a la nit, quan, a resguard entre el coixí del llit que ofegava el so, no pogué més i plorà amargament. Pobra criatura. Toni va acabar d’ermità a les Cases de Bàrcena, a la casa que a hores d’ara encara està junt a l’ermita, fins que uns anys després va haver d’emigrar a Brasil amb la seua família per a no tornar mai més. Els seus veïns, els Dolz, havien eixit encara uns minuts abans, el pare tirava del braç del seu fill que es resistia a anar-se’n, no era conscient de la gravetat de la situació. Qui li anava a dir a eixe xiquet, que amb el temps, convertit en tot un doctor trobaria la mort en un plató de televisió, en directe a la televisió autonòmica. Eixe dia Elvira, la xiqueta de Nel·lo, recordà que havien sigut veïns arran de la carretera, i ho va sentir molt. D’aquells dies encara conserve amb nitidesa el record de cada paraula, paraules de ràbia, mastegades, abaixant la veu encara per por a represàlies; de cada gest, gestos plens d’ira, de tristesa, molta tristesa, de plors continguts, tot i que incontenibles la majoria. No he tornat a veure mai més vessar tantes llàgrimes, de majors, de xiquets, de vells. Pobres vells, haver d’acabar els dies amb eixa pena. Els caps de família maleïen el seu fracàs, espantats amb el futur, tan fosc com la nit que ja tenien a sobre, com el passat massa recent, com el ventre dels fusells que vigilaven des de les ombres que els darrers expropiats abandonassen les seus cases amb submissió. Jo sóc la “E”, la lletra i el tros de paret és l’únic rastre que queda de mi. Abans n’érem més, la “G”, la “F”, la “P”... Algunes encara conserven un tros de façana, com jo, fins i tot alguna finestra. Quants camps quedaren aquells dies abandonats, amb les collites a punt per ser recol·lectades, quant d’esforç llançat a perdre. Jo, en definitiva, encara puc dir que reste dempeus, sóc la “E”. Fins quan aguantaré? Sembla que no em queda molt. Els xiquets darrere de la casa del Parc.
Any aproximat 1942-43

13

UNA DE CONTES

L’any noranta-set vaig tindre una alegria immensa. A sota meu, dos homes i una dona raonaven i aquella conversa em va tornar vells records, sensacions oblidades molt belles. El goig més gran va ser descobrir que un d’ells era el xiquet que va eixir aquella nit arrupit dins del ventre d’Elvira. A la fi coneixia aquell nadó que mai vaig poder acollir entre els meus taulells, amb tantes ganes con tenia que jugués al meu sòl... Estava presumint de mi, criatura. —Veieu, la “E”. Aquesta era ma casa. —Mira que si ens ho tornaren —deia la dona. —Si ens atenem a la llei hauran de fer-ho —l’altre home, mirant-me. —Mare meua, si mon pare i ma mare pogueren vore-ho. Per ells, pels nostres pares hem d’aconseguir-ho, en memòria seua, per memòria històrica, per justícia, perquè els ho varen arrabassar, furtar, expropiar sense cap compensació, impunement. —Degué ser molt dur. —La meua germana encara ho recorda amb nitidesa i no pot deixar d’emocionar-se. Aquesta és una història més de tantes, dramàtiques totes elles, de persones que varen perdre la seua casa, els seus camps; les seues vides es veren truncades de sobte, marginades durant la primera meitat dels anys quaranta. Els fets que segueixen continuen sent decebedors. Aquelles tres persones, Matilde, Juan i Domingo, somniaren que podien enfrontar-se amb l’exèrcit i quan varen assabentar-se que el parc militar seria abandonat es varen plantar a l’edifici de propietats militars amb la intenció de reclamar el que era seu. Allí, es varen trobar amb el quart boig, Carlos Bruixola, l’advocat que ha portat el cas des del primer dia amb èxit, sense haver cobrat fins ara per la seua feina. Junts s’encarregaren de buscar més afectats. En poc de temps ja estaven reunint-se un bon grapat d’hereus, d’antics veïns: Conxin, Carme, Antonio, Pilar, Josep, Paco, Mercedes, Vicent, Rafa, Pepe, Elena, Leonor, Amparo... A les acaballes de segle començaren els tràmits. L’any dos mil dos la primera sentència a favor, ratificada el dos mil tres. El dos mil sis, definitivament, els terrenys varen passar a mans dels hereus. Han sigut anys de lluita, de maldecaps que, lluny d’acabar-se, han degenerat en més problemes, tant per als propietaris com per a tots els veïns i veïnes de Bonrepòs i Mirambell. Un cop recuperats, calia requalificar els terrenys d’ús militar. El partit que governava en eixe moment al Poble (Bloc), buscant la major imparcialitat possible va encarregar l’estudi a una universitat politècnica d’Argentina. L’edificabilitat quedà establerta en 0’90. El partit del govern anterior que havia proposat al seu moment una edificabilitat de 1’50 es va oposar aleshores al nou pla, no se sap per quins obscurs designis. Potser perquè ja no estaven al poder? A més, apel·lant a la responsabilitat, els dos regidors del Bloc que governaven en minoria es varen abstenir de votar, ja que tots dos estaven implicats d’alguna manera amb hereus dels terrenys. Per contra, polítics d’altres partits no dubtaren a donar el seu vot contrari, tombant així el pla (amb els vots dels regidors del PSOE i dos del PP) i, per tant, provocant i accelerant la degeneració a la qual han arribat els terrenys. Per causa de polítics incompetents que no varen saber estar a l’alçada els terrenys continuen igual des d’aleshores. Malauradament repetint-se la història, perquè si als anys quaranta els militars varen expulsar a les famílies legítimes, el dos mil dotze foren expulsats els immigrants que s’havien assentat a l’antic parc militar, sent, en molts casos, els mateixos hereus dels antics habitants qui bregaven per dignificar la vida d’aquestes noves famílies, proveint-los de roba, queviures, així com estufes de llenya, bicicletes, etc. A hores d’ara, en plena crisi, els terrenys resten abandonats, erms, a l’espera de temps millors. Els propietaris continuen pagant una contribució que, fa ben poc, es va poder demostrar que era descaradament abusiva i amb eixos diners, que els havien de tornar, l’ajuntament ha fet front a la neteja dels terrenys. Aquestos terrenys han esdevingut emblema d’un somni quimèric aconseguit finalment: recuperar terres i cases dels avantpassats, expropiades sense cap compensació, per la força. I resten, en conclusió, com a exponent de l’estupidesa a que poden arribar certs personatges de la classe política que ens toca patir, amb raons difícils d’entendre, que han acabat perjudicant greument a tot un poble, moltes persones i famílies que s’han vist afectades pels seus capricis i interessos deshonestos.

Manel Hurtado Juan
Lletra de la casa, que encara es conserva al mur del parc

14

LA RATETA DIGITAL

(recomanacions per no perdre’s entre programes del cor i webs porno)

MITJANS DE COMUNICACIÓ

9 D’EXILI. Aquest canal de televisió s’emet únicament per internet www.9dexili.com
9exili és un projecte que acaba d’arrancar. Nou de trinca, els impulsors són molts dels (ex)treballadors de RTVV que van ser “depurats” per l’ERO ideològic de l’entitat pública. Els han acomiadat de forma injusta però no es senten vençuts, ni molt menys! Amb energies renovades i l’experiència acumulada per anys de dedicació a la professió, han posat en marxa aquesta nova eina de comunicació que, com ells mateixos defineixen, ha de permetre mantindre la ciutadania informada del que passa a la societat valenciana. Amb les premisses de treball per una televisió pública, en valencià i de qualitat 9exili vol obrir-se a qualsevol que senta la RTVV com a pròpia. Des de la Rateta Digital vos animem a que la seguiu, de moment, des del web, que la feu vostra i la compartiu.

GLOBAL VOICES. ca.globalvoicesonline.org

Diari

col·laboratiu

a

la

xarxa

http://

El món ens parla, l’escoltes? GlobalVoices és un projecte que ens apropa a les noticies internacionals de la manera més directa, sense filtres. Aquesta xarxa està formada per més de cinc-cents bloguers i traductors d’arreu del món, els reportatges fan èmfasi en les veus que no s’escolten normalment als mitjans de comunicació de masses. La notícia des del punt de vista dels silenciats. La principal ‘novetat’ de GlobalVoices respecte a altres mitjans, és que centra els esforços en debatre i destriar els milions de notícies, blogs, fotografies i podcasts que es pengen cada dia a la xarxa, però que esdevenen la font d’informació primària de les notícies. I ara, des de fa pocs mesos, a la xarxa està disponible en català, exercint la seua influència en una doble direcció: ens fa comprensibles les notícies de la resta del món gràcies a la tasca dels traductors i transmet les principals notícies de l’àmbit catalanoparlant a la resta del planeta. ESTIRA LA LLENGUA. Des d’Andorra al món! Dilluns des d’Andorra 18h RNA www.rtva.ad, 18h www.radiosallent.blogspot.com i 19h www.arrels.net, dijous 12:30h www.ondastereo.it Aquest és un programa radiofònic de difusió de la llengua i la cultura catalanes, i amb tantes oportunitats com tenim per escoltar-lo, ens quedem sense excuses per no seguir-lo. Amb un estil fresc, lleuger i amè, el programa comandat per Agustí Mas i d’una hora de duració, ens posa al dia de l’actualitat del català. Es tracta d’un espai sense fronteres, fet a Andorra i retransmès des de Perpinyà, l’Alguer o Sallent, que comenta les principals notícies i activitats amb el català com a centre de la informació, al temps que ens dóna claus i eines per millorar la llengua. Del programa destaquem l’ús que fa de les xarxes socials per interactuar amb els oients a través de Facebook [https://www.facebook.com/estiralallengua] o del Twitter [@estiralallengua] i algunes de les seues seccions més divertides com el “S’ha escrit un crim” o la completíssima agenda de “Cita amb la Llengua”. @ la rateta digital

15

Seguim en contraportada enrabiats contra el poder; recolzarem plataformes que defensen nostres drets. Són colles molt combatives Víctimes de preferents i Afectats per hipoteques contra els desnonaments. Les dos plataformes lluiten contra l’abús dels banquers, i la banca fa i desfà consentint-ho els del govern. Cal pensar en el futur; fer des de baix noves lleis, lluitar per l’educació, votar amb coneixement. Ja està bé de privilegis de l’Església o bé del rei. Els diners dels poderosos repartir-los justament. Amb esperit positiu ajuntem-nos als companys, plantem cara a la injustícia, sense por i amb llibertat. Societat justa i humana és el que tots ja volem; que no hi haja rics tan rics mentre patisca la gent.

Hem escrit al Plaerdemavida-44: Pepe Alemany, Lluís Antolí S., Manel Hurtado, Trini Martínez, Juan Antonio Orts, Manolo Pau, Alexandre Ros, Santi Ros, Roser Santolària, Ernesto Silvestre Il·lustracions: Neus Arazo (portada) i Patossa Disseny i muntatge: Rosella Antolí i Tamara Folguerà Coordinació: Rosella Antolí Correcció lingüística: Alexandre Ros Impressió: Gràfiques Bolea de Meliana Edita: Associació Cultural Macarella Dipòsit Legal: V-2407-2004

Col·labora