You are on page 1of 7

1.

- LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM
Després del període de reformes il·lustrades protagonitzat pel rei Carles III (1759-1788), el
regnat del seu fill Carles IV (1788-1800) va estar dominat per la inoperància política. Les reformes
es van abandonar, i la política de la cort va ser dominada per Manuel Godoy, un militar amb fortes
connexions amb la família reial i que va controlar tot el regnat. L'esclat de la Revolució Francesa
(1789) va motivar que Espanya, per qüestions de fidelitat dinàstica, participés de les coalicions
contra la jove república francesa. La Guerra Gran (1793-1795) va afectar bàsicament Catalunya i el
País Basc, amb resultats catastròfics pels exèrcits espanyols.
Després de la derrota (Pau de Basilea, 1795), Espanya va abandonar la coalició antifrancesa, i va subordinar la seva política exterior als interessos francesos. Aquesta subordinació va
dur a la destrucció de la flota espanyola, aliada amb la francesa, a la batalla de Trafalgar (1805). La
guerra amb Anglaterra va paralitzar el comerç amb les colònies americanes, i això va enfonsar la
indústria espanyola.
El 1807 Godoy va fer un pas més a la subordinació respecte França, i al tractat de
Fontainebleau va autoritzar els exèrcits francesos a travessar Espanya per atacar Portugal, a canvi
d'una part de les conquestes. Les tropes franceses van ocupar llocs estratègics per tot el país, i el
1808 es va produir un intent de cop d'Estat per part de l'hereu, Ferran VII. Al motí d'Aranjuez es va
aconseguir allunyar Godoy del poder, i Ferran VII va aconseguir l'abdicació del seu pare.
Els dos reis (Carles i Ferran) van ser cridats a França per Napoleó, qui a Baiona els va
obligar a abdicar i renunciar als seus drets a favor del seu germà, Josep I. Bonaparte i Josep I van
intentar impulsar a Espanya reformes de caràcter francès per acabar amb l'antic règim (guanyant-se
el suport dels il·lustrats espanyols favorables al reformisme, anomenats des de llavors afrancesats).
La violència de les tropes i la radicalitat de les reformes van aconseguir posar a tota la població
contra l'ocupació francesa.
Entre 1808 i 1814 es produeix la Guerra del Francès a tot el territori espanyol. La guerra
comença a partir de 1808 com una resposta popular tan contra la presència de tropes franceses com
de la passivitat de les autoritats borbòniques. Tot el territori s'organitzà en Juntes de Defensa,
supeditades a una Junta Suprema Central i al Consell de Regència. La Guerra va implicar diverses
batalles lliurades per les restes de l'exèrcit espanyol (1808 victòria de Bailen) i l'actuació de partides
de guerrillers, civils armats que s'enfrontaven amb tàctiques de guerra irregular a l'exèrcit francès.
Catalunya va arribar a ser annexionada a França com a quatre nous departaments
La intervenció anglesa a la guerra, de mà de Wellington, va aconseguir girar la situació
bèl·lica a la Península, després de la victòria d'Arapiles (1812). Josep I va abandonar Madrid, i
Napoleó, incapaç de mantenir tots els fronts oberts, va acceptar la retirada d'Espanya (Tractat de
Valençay, 1813) i la restauració de Ferran VII com a rei.
A partir de 1810 es van reunir unes corts constituents a Cadis amb representants de tota
Espanya, que van considerar el seu paper redactar una constitució liberal per Espanya. L'any 1812
van publicar la primera constitució liberal espanyola, destinada a convertir Espanya en una
monarquia parlamentària amb divisió de poders. L'estat es convertia en aconfessional. Les corts
també van desenvolupar una àmplia activitat legislativa destinada a destruir l'Antic Règim, que no
va poder ser aplicada per la situació bèl·lica del país.
Ferran VII va retornar a Espanya després del tractat de Valençay, i el seu regnat va conèixer
tres etapes:
– Retorn a l'absolutisme (1814-1820): el rei va rebutjar la constitució i va intentar governar
absolutistament. Molts dels líders liberals de la guerra van ser perseguits, exiliats o
executats. Durant aquest període s'inicien les guerres d'independència americanes.
– Trienni liberal (1820-1823): el cop d'Estat del coronel Riego obliga a Ferran VII a
reconèixer la constitució de 1812 i a governar constitucionalment. Es reprenen reformes
liberals, però el període finalitza amb la intervenció francesa (Santa Aliança) per reinstaurar
Ferran VII com monarca absolut.
– Dècada ominosa (1823-1833): Ferran VII inicia una durísima repressió contra el liberalisme.

El govern entre en profunda crisi per les dificultats de la hisenda. Els últims anys del regnat
són marcats pel conflicte successori, ja que Ferran VII no tenia fills homes (i la llei sàlica
impedia la successió femenina) i el seu germà, Carles Maria Isidre, es va convertir en el
focus d'atracció de tots els descontents amb el rei (nobles, església ultramontana...).
Finalment, Ferran VII va promulgar la pragmàtica sanció derogant la llei sàlica i convertint
a Isabel en la seva successora. El conflicte dinàstic portaria a la Primera guerra carlista, en
no reconèixer Carles Maria Isidre a Isabel com a reina després de la mort de Ferran VII.
La guerra del francès va provocar la pràcticament total ruptura de relacions entre Espanya i
les seves colònies americanes. A Amèrica també van aparèixer Juntes, que en molts casos van
assumir funcions d'autogovern, especialment a partir de 1810 (Argentina, Veneçuela, Mèxic). Les
independències van ser dirigides per San Martín i Bolívar. . A partir de 1814, el govern de Ferran
VII va enviar tropes, que en poc temps van aconseguir tornar a controlar Veneçuela. Amb
posterioritat San Martín va derrotar els espanyols a Chacabuco (1817) i proclamà la independència
de Xile, i Bolívar els va derrotar a Boyacá (1819) i Carabobo (1821), aconseguint la independència
de la Gran Veneçuela (Veneçuela, Equador, Colòmbia i Panamà), Perú i Bolívia. A Mèxic Agustín
de Iturbide va aconseguir la independència de Mèxic (llavors amb amplis territoris al sud dels EUA)
l'any 1821. Només Cuba i Puerto Rico van quedar en mans espanyoles.
Les noves repúbliques americanes no van aconseguir l'equilibri polític ràpidament, i van
caure en cabdillisme i enfrontaments militars per territoris fronterers.
La pèrdua de les colònies americanes va tenir greus conseqüències per l'economia catalana.
Durant el s. XVIII la indústria tèxtil catalana s'havia especialitzat a les anomenades indianes, i
Amèrica era el seu principal mercat. A partir de les independències aquest mercat es va reduir a les
Antilles. Malgrat això, les independències van provocar el retorn de molts emigrants, que van
repatriar grns capitals amb els que van finançar la modernització de l'economia catalana.
2.- LA PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
A partir de 1833 es produeix l'enfrontament entre els partidaris de Carles Maria Isidre
(carlins) i els d'Isabel II (liberals). Els dos grups estaven clarament diferenciats tan ideològicament
com socialment:
– Els carlins presentaven una ideologia tradicionalista i antiliberal (Déu, pàtria i furs) eren
favorables a la monarquia absoluta, al predomini social de l'Església, al manteniment del
sistema de l'Antic Règim i a la pervivença dels Furs locals. Els seus dirigents procedien del
clergat i de la petita noblesa rural (grups temerosos de les conseqüències de les reformes
liberals). Molts carlins eren petits propietaris empobrits, artesans arruïnats i arrendataris, que
desconfiaven de les reformes agràries dels liberals. El carlisme va ser potent a les zones
rurals del País Basc, Navarra i una part de Catalunya, Aragó i València, amb una àmplia
base social pagesa.
– Els isabelins van tenir des d'un principi el suport de la gran noblesa i dels funcionaris.
Ràpidament van ampliar la seva base social, van necessitar pactar amb els liberals, guanyant
així els burgesos i les classes populars de les ciutats. L'aliança dels liberals amb la filla de
Ferran VII responia a dos factors poderosos: la coincidència dels enemics i la possibilitat
d'arribar al poder després d'anys de persecució. La Regent Maria Cristina va tindre que
acceptar tot un procés de reformes liberals.
La guerra es va iniciar sense exèrcit carlí, ja que els seus voluntaris s'organitzaven en
escamots i practicaven una guerra irregular. Les zones més actives dins el bàndol carlí van ser les
zones muntanyoses de Navarra i el País Basc, els Pirineus catalans, el nord de Castelló, el Baix
Aragó i les comarques catalanes de l' Ebre. La guerra va passar per dues fases:
– Primera etapa (1833-1835): Els carlins es concentren al nord del país, on sense conquerir
cap ciutat important aconseguiran algunes victòries sobre l'exèrcit isabelí. El general

Zumalacárregui va ser la figura principal d'aquesta etapa, però va morir al setge de Bilbao
(1835). A Catalunya la mobilització carlina va començar a partir de 1835, aprofitant la
concentració de tropes isabelines a Navarra i el País Basc. L'interior (Solsonès, Lluçanès i
Berguedà) va quedar sota control carlí, i a la muntanya tortosina es va establir un punt de
contacte amb les partides de Cabrera a Castelló (amb centre a Morella).
Segona etapa (1836-1840): La guerra s'inclina a favor dels isabelins a partir de la victòria
d'Espartero a Luchana i la fi del setge a Bilbao (1836). Els carlins van intentar recuperar el
pols de la guerra amb l'expedició reial (1837), campanya dirigida directament pel pretendent
al tron i que va recórrer Navarra, Catalunya i es va dirigir cap a Madrid, sense ser capaç de
prendre la capital. A Catalunya es va anar perdent terreny, i únicament Cabrera conservava
la zona entre el sud de Tarragona i el nord de Castelló. La feblesa del carlisme va motivar
l'aparició de partidaris de la negociació amb els isabelins. El líder dels carlins
transaccionistes, general Maroto va acordar amb el general Espartero la pau amb el Conveni
de Bergara (1839). Per l'acord, es mantenien els furs navarresos i bascos i es permetia a la
oficialitat carlina integrar-se a l'exèrcit reial. Únicament Cabrera va mantenir la guerra viva
fins 1840.

3.- EL PROCÉS DE REVOLUCIÓ LIBERAL (1833-1843)
La reina regent Maria Cristina, segons el testament de Ferran VII, tenia que governar
aconsellada per un consell de govern presidit per Cea Bermúdez i integrat per absolutistes moderats.
Aquest primer govern isabelí només va aconseguir dur a terme la reforma provincial, buscant
afavorir el bon govern en uniformitzar la distribució territorial del país (49 províncies), però va ser
incapaç d'aconseguir ampliar les bases socials de l'isabelisme un cop va esclatar la guerra. Davant
d'aquesta situació, Maria Cristina va confiar el govern a Martínez de la Rosa, un liberal moderat que
va iniciar un seguit de tímides reformes. El 1834 va aconseguir la promulgació de l'Estatut Reial,
punt mig entre una carta atorgada i una constitució, destinat a servir per convocar a Corts. Davant
les mancances de Matínez de la Rosa, el liberalisme es va escindir entre moderats i progressistes.
Els moderats sempre van defensar la Corona i la necessitat de prudència a les reformes, i els
progressistes van mostrar-se més partidaris d'apropar-se a les classes populars i impulsar reformes
realment profundes.
Els progressistes tenien molta influència a les masses populars i a la Milícia Nacional, cos
de voluntaris burgesos convertit en part important de l'esforç bèl·lic isabelí. A partir de 1835 van
iniciar una sèrie de revoltes populars contra el clero i aquelles autoritats considerades massa tèbies
amb el carlisme. A Catalunya aquests aldarulls van ser coneguts com a bullangues, especialment
greus a Reus i Barcelona. La Bullanga de Barcelona va implicar l'assassinat del general encarregat
de la defensa de la ciutat, la crema de la fàbrica Bonaplata i l'incendi de molts edificis religiosos i
assassinat de molts religiosos. La Bullanga va finalitzar amb la creació d'una Junta, que durant unes
setmanes va controlar Catalunya. Altres ciutats van establir les seves pròpies juntes, totes amb
reclamacions similars: reunió de Corts, llibertat de premsa, nova llei electoral, extinció del clero
regular, reorganització de la Milícia Nacional i lleva d'uns 200.000 homes per acabar la guerra.
Davant la situació, Maria Cristina va confiar el govern al progressista Mendizábal. Aquest
va començar per reformar l'Estatut Reial i per cercar els recursos econòmics necessaris per la
guerra. Per fer-ho, va decretar la desamortització dels béns eclesiàstics (1835). Davant la reacció de
l'Església i la noblesa, Maria Cristina el va destituir (1836), però com a resposta es van multiplicar
les revoltes urbanes, i la guarnició de la Granja (residència reial d'estiu) es va revoltar i va obligar a
la Regent a tornar a posar en vigor la constitució de 1812 (1836). Maria Cristina va tornar a confiar
el govern als progressistes, amb Calatrava.
Entre el 1836 i 1837 Calatrava va iniciar un seguit de reformes destinades a destruir l'Antic
Règim a Espanya:
– Reforma agrària: principis de propietat privada i de lliure disponibilitat de la terra
– Dissolució del règim senyorial: els nobles van conservar la propietat de les terres, però van


perdre els drets jurisdiccionals sobre els seus arrendataris.
Desvinculació de les terres: Es van eliminar les mans mortes i la figura de l'hereu, de manera
que les propietats agràries fossin de lliure venda.
Desamortització:es va completar la desamortització de Mendizabal. Totes les institucions
religioses van veure expropiades les seves propietats, que posteriorment van ser subhastades
en benefici de l'Estat. Amb això es va aconseguir finançar l'exèrcit i reduir el deute públic,
un greu problema.
Desenvolupament del lliure mercat: un seguit de lleis van eliminar els gremis, fixar la
llibertat d'indústria i comerç i eliminar les duanes interiors. Tot plegat va iniciar el
liberalisme econòmic a Espanya.

El govern progressista va convocar noves Corts constituents per adaptar la Constitució de
1812 als temps, amb la constitució de 1837. La Constitució era curta, fixava únicament uns
principis generals (sobirania nacional, àmplia declaració de drets, divisió de poders i noconfessionalitat de l'Estat) comuns a totes les tendències liberals. Les concrecions es deixaven per
les lleis orgàniques que pogués fer cada govern, per deixar així marge d'acord entre progressistes i
moderats. La llei electoral va fixar un sufragi censatari extraordinàriament restringit (incloent
només al 2'4% de la població, homes de més de 25 anys que paguessin 200 rals d'impostos com a
mínim).
A partir de la posada en funcionament de la constitució es va iniciar una alternança al poder
entre moderats i progressistes, en un sistema fortament condicionat per les continues intervencions
dels militars a la vida política en forma de cops d'Estat (pronunciamientos). Entre 1837 i 1843 els
generals Espartero, Narváez i O'donnell van controlar la política espanyola.
Entre 1837 i 1840 van dominar els governs moderats, que van intentar limitar els aspectes
més progressistes de la Constitució mitjançant lleis com la nova llei electoral (més restrictiva), la
limitació de la llibertat de premsa o la llei d'ajuntaments, que facultava al govern a nomenar els
alcaldes de les capitals de província.
La llei d'Ajuntaments va provocar la reacció dels progressistes, que van iniciar un moviment
insurrecciona, creant Juntes revolucionaries a moltes ciutats. Maria Cristina va renunciar al càrrec
de regent, i els progressistes van imposar al general Espartero com a regent, gràcies al seu caràcter
progressista i al seu prestigi com a vencedor de la guerra carlina.
Espartero, malgrat la seva suposada afinitat amb el partit progressista, va governar de
manera autoritària, sense escoltar les corts, i rodejat d'un grup de millitars afins (els ayacuchos). El
1842 Espartero va anunciar un aranzael lliurecanvista que obria l'accés dels teixits anglesos a
Espanya. La burgesia, en especial la catalana, es va oposar per por a la competència anglesa.
Barcelona es va aixecar el mateix 1842, i Espartero va ordenar el seu bombardeig fins la seva
rendició. Aquest fet el va fer perdre tots els suports a Catalunya i gran part del suport progressista.
El mateix 1843 es va iniciar un moviment contrari a Espartero a nivell nacional, amb juntes a la
major part de ciutats. Els moderats van aprofitar per fer que Narvàez i O'donnell fessin
pronunciamientos contra el regent, que va optar per renunciar al càrrec i exiliar-se a Englaterra.
L'arribada al poder d'un nou govern progressista no va parar a les juntes de Catalunya, molt
radicalitzades i que demanaven un sistema fiscal progressiu, la fi de la corrupció a l'administració i,
fins i tot algunes, la instauració de la República. A Barcelona la junta va ser superada per un
moviment popular progressista que va dominar la ciutat durant uns mesos (la Jamància). Per
sufocar-la, el progressista Prim va tindre que tornar a bombardejar la ciutat. Per evitar-se nomenar
un tercer regent, el 1843 Isabel II va ser nomenada major d'edat i va poder exercir com a reina.
4.- LES DIVERSES OPCIONS DEL LIBERALISME
Els moderats eren un grup heterogeni format per terratinents, comerciants i intel·lectuals
conservadors, restes de la vella noblesa, alt clergat i alts oficial de l'exercit. Els seus principis bàsics
eren:






Defensa del dret a la propietat
Sufragi censatari molt restringit
Llibertat individual molt restringida pels principis d'autoritat i ordre social
Política en mans d'una elit rica i il·lustrada, sense participació de les masses.
Sobirania compartida entre les Corts i la Corona, amb amplis poders d'intervenció a la
política (nomenament de ministres, dissolució de les Corts, veto de lleis...)
Líders: Narváez i Bravo Murillo

Els progressistes eren formats per la petita i mitjana burgesia, oficialitat de l'exèrcit i classes
popular urbanes. Totes classes amb desig de reformes profundes de tot el sistema polític i social. Els
seus principis bàsics eren:
– Plena sobirania de les Corts, emanades de la sobirania popular com a font de legitimitat
– Predomini de les Corts a la vida política, amb una molt limitada capacitat d'intervenció de la
Corona.
– Partidaris d'enfortir els poders locals (ajuntaments elegits lliurament, Milícia Nacional...)
– Otorgació d'amplis drets individuals i col·lectius (llibertat de premsa, d'opinió, de religió...)
– Defensa del sufragi universal masculí
– Necessitat d'una reforma agrària per crear una classe mitjana agrària que estabilitzés el
sistema
– Limitació de la influència social de l'Església
L'any 1849 es va formar el Partit Democràtic, escissió dels progressistes, que reclamava
l'extensió de drets socials a tota la població, a més dels polítics. Defensaven la sobirania popular, un
sistema amb cambra única, l'elecció directa d'ajuntaments i diputacions, la substitució de l'exèrcit
per la Milícia Nacional. A més, demanaven l'aparició d'un sistema educatiu i sanitari públic i gratuït.
Reconeixien un paper destacat a l'Església catòlica, però defensaven la llibertat de culte. Amb el
temps, els membres del partit descontents amb Isabel II van evolucionar cap a posicions
republicanes, augmentant la càrrega social del seu missatge polític.
L'any 1854 es crea la Unión Liberal, fruit d'una escissió dels moderats que es van unir amb
els grups més conservadors del progressisme. La Unión es presentava com una opció de centre entre
les dues famílies liberals. Els generals O'donnell i Serrano van ser els seus impulsors, creant un
partit amb vocació de govern.
5.- LA DÈCADA MODERADA (1844-1854)
El 1844 va pujar un govern moderat presidit pel General Narváez. El seu objectiu era posar
fi al període revolucionari i crear les estructures per aconseguir un règim estable, amb un predomini
de l'autoritat i l'ordre. Així, les reformes es van acompanyar de repressió contra les classes populars.
La burgesia terratinent, fruit de la unió entre els antics aristòcrates i els nous burgesos amb
propietats agràries, era la base del govern de Narváez, amb la mateixa por cap a la reacció carlina
com cap a la revolució popular. La Corona i gran part de l'exèrcit van considerar necessari perpetuar
els moderats al poder, fins i tot falsejant els resultant electorals, per garantir el sistema, deixant als
opositors, com a únic camí per accedir al poder, la conspiració i el pronunciamiento militar.
Per garantir el nou sistema, els moderats van refer la constitució, amb una nova constitució
l'any 1845: sobirania conjunta entre les Corts i la Corona, majors poders de l'executiu que del
legislatiu, senat no electiu, ajuntaments i diputacions electes pel govern, supressió de la Milícia
Nacional. L'Església catòlica va ser declarada religió oficial de l'Estat, amb el culte i el clergat
mantingut per l'Estat. La legislació posterior va acabar pràcticament de fet amb la llibertat de
premsa, deixant sota el control del govern la publicació. La nova llei electoral encara va ser més
restringida, afectant únicament a un 1%. A més, es van afavorir els districtes electorals rurals sobre
els urbans, amb la idea de facilitar la intervenció dels cacics rurals per dirigir els resultats electorals.

Els moderats també van millorar notablement les relacions amb l'Església, de manera que l'Estat es
comprometia a mantenir l'Església i aquesta reconeixia l'Estat liberal i les desamortitzacions. El
suport eclesiàstic al carlisme va quedar reduït a l'església de base, sense poder comptar ja amb la
jerarquia.
El govern moderat va voler estabilitzar el règim sota els principis de centralisme, uniformitat
i jerarquia. Es va produir una reforma fiscal per incrementar els ingressos d'hisenda, racionalitzant
el càlcul i recaptació dels impostos i centralitzant-los a l'Estat. També es va unificar i modernitzar la
legislació existent en el nou Codi Penal (1848). Es va reformar l'administració pública, amb la
reorganització dels càrrecs públics i del funcionariat. Es va enfortir la divisió territorial en
províncies (vigent des de 1833) i es van enfortir els poders dels governadors civils i militars sobre
ajuntaments i diputacions. Els alcaldes de ciutats de més de 2000 habitants eren nomenats per la
Corona, i el governador civil nomenava els alcaldes de les poblacions menors.
Respecte Navarra i el País Basc, la por a que un intent centralitzador massa intens tornés a
motivar una revolta carlina, es van respectar els seus furs tradicionals, amb ajuntaments forals i
juntes generals.
També es va intentar crear un sistema nacional d'instrucció pública, que controlava els
diferents nivells educatius (elemental, secundària i universitària) i fixava els plans d'estudi. La llei
Moyano (1857) va ser la primera llei educativa espanyola. Com a sistema de modernització i
uniformitzador es va adoptar el sistema mètric decimal. També es va dissoldre la Milícia Nacional, i
es va crear un cos armat amb finalitats civils, una policia d'origen militar destinada especialment a
l'àmbit rural.
Durant la dècada moderada la política no es va desenvolupar a les Corts, sinó a la Cort, on la
reina era rodejada de grups de pressió (camarillas), que cercaven el favor reial o del govern fora del
Parlament. Tot plegat, unit al caràcter restringit del sufragi, va motivar que els progressistes no
tinguessin cap oportunitat d'accedir al poder, i que fins i tot sectors de la burgesia no estiguessin
còmodes amb el govern moderat (en especial la burgesia catalana, totalment marginada de les
decisions i que patia un estat d'excepció militar continuat a Catalunya)
El carlisme es va tornar a activar a Catalunya, amb la Guerra dels Matiners (Segona guerra
Carlina, 1846-1849), motivat per la coincidència entre una greu crisi agrària i la crisi industrial. Els
sectors urbans també es van mostrar rebels, mobilitzats pel partit democràtic. L'autoritarisme es va
accentuar amb el govern de Bravo Murillo (1852) que va intentar reformar la constitució per fer les
Corts inoperants, amb el govern legislant mitjançant decrets-llei i restringint encara més el cens
electoral. L'intent de reforma va comptar amb l'oposició de part del moderantisme i dels
progressistes, i el seu fracàs va provocar el col·lapse del partit moderat.
6.- EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856)
El 1854 els opositors a l'intent de reforma constitucional de Bravo Murillo es van unir i van
afavorir el pronunciament d'Odonnell a Vicálvaro (la vicalvarada). Mitjançant el Manifiesto de
Manzanares els revoltats exigien el compliment de la Constitució, una nova llei electoral, la
reducció dels impostos i la re-instauració de la Milícia Nacional. El pronunciament va tornar al
poder a Espartero, amb O'donnell com a ministre de la guerra. Les següents eleccions es van
celebrar amb la llei electoral progressista de 1837, permetent una nova victòria progressista. Es van
re-instaurar els principis bàsics del progressisme (sufragi ampli, lliure elecció d'alcaldes, predomini
de les Corts a la vida política...). El govern Espartero va iniciar una reforma econòmica orientada en
funció dels interessos de la burgesia urbana i de les classes mitjanes, amb l'objectiu d'estimular la
industrialització del país.
Dos de les mesures econòmiques més importants van ser la segona desamortització (Madoz,
1855), que va afectar a béns de l'Estat, de l'Església, dels ordres militars, d'institucions benèfiques i
dels ajuntaments (béns propis i béns comunals). Gran part dels recursos aconseguits van ser
invertits a l'arrancada del ferrocarril a Espanya (Llei general de ferrocarrils, 1855). La construcció
del ferrocarril va presentar dos característiques que condicionarien greument la seva utilitat

econòmica posterior: va ser construït amb un ample de via diferent a l'europeu i es va planificar
amb un model radial, amb la capital al centre. Simultàneament es van fomentar la xarxa del telègraf
i l'aparició de les societats per accions (com a medi per aconseguir activar la industrialització).
Les reformes del bienni no va aconseguir solucionar la greu situació econòmica i la crisi de
subsistència que havien motivat les revoltes de 1854. A Barcelona es van produir greus vagues
obreres el 1855, demanant la rebaixa dels impostos, la fi de les quintes, la millora dels salaris i la
reducció de la jornada laboral. La conflictivitat social al camp també era elevada, amb ocupacions
de terres, assalts a finques i fàbriques... El govern va intentar frenar el descontentament amb una
nova llei del treball, millorant en certs aspectes les condicions dels treballadors i permetent les
agrupacions obreres. Les classes conservadores es van atemorir amb la conflictivitat obrera i al
camp, i les tensions van escindir el partit progressista, amb els moderats passant-se a la Unión
Liberal i els radicals al partit democràtic. Espartero va dimitir i O'donnell es va fer amb el poder el
1856, reprimint durament les revoltes.
7.- LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA ISABELÍ (1856-1868)
Entre 1856 i 1863 el govern va estar dominat per la Unión Liberal, en un intent centrista de
conservar alguns elements progressistes i, alhora, garantir l'ordre social. O'donnell va intentar
revitalitzar el parlamentarisme, però sempre sota la tutela del govern. La corrupció electoral es va
moderar, de manera que l'oposició sempre tenia un marge d'actuació a les Corts, per evitar
temptacions insurreccionals. Aquest marge de maniobra ofert a l'oposició i la millora de la situació
econòmica (en gran part per l'eufòria borsària vinculada a la construcció del ferrocarril) va afavorir
una major estabilitat política i social.
Els governs d'O'donnell van intentar desenvolupar una política exterior de prestigi per
intentar recuperar un lloc a nivell internacional després de la pèrdua de la condició de potència
colonial, i també per unir tots els partits al voltant d'una política basada en el patriotisme espanyol.
L'exèrcit també es va veure afavorit amb aquesta política, consistent a la participació a campanyes
militars:
– Expedició a Indoxina (1858-1863): en col·laboració amb França, teòricament per venjar la
mort de missioners espanyols a la zona. Els resultats van ser un increment de les colònies
franceses a la zona.
– Intervenció a Mèxic (1862): Espanya, Anglaterra i França intervenen militar a Mèxic per
exigir el pagament del deute exterior del país. Espanya es retira per desavinences amb el
govern francès.
– Campanyes militars a Marroc (1859-1860): Desavinences frontereres porten a Espanya i
Marroc a la guerra, amb victòries destacades de Prim a Tetuan i Castillejos. La pau de Wadras permet a Espanya fer-se amb l'Ifni i ampliar el territori de Ceuta.
Malgrat aquesta política exterior i els seus èxits, el 1863 la Unión Liberal es mostra ja
incapaç de controlar el govern i O'donnell presenta la dimissió del seu govern a la reina, que passarà
a confiar en els moderats entre 1863 i 1868.
Narvàez va dominar aquest últim període, malgrat que els seus governs sempre van ser
febles i van reaparèixer els pronunciaments i les conspiracions. El moderantisme va tornar a
imposar una lectura autoritària del govern, menystenint el paper de les Corts. El monopoli sobre el
poder va portar els progressistes a unir-se amb el partit democràtic a la política conspiradora. El
1866 es va donar el primer gran intent amb la revolta a la caserna de San Gil i un alçament popular
a Madrid. La repressió va fer que molts unionistes s'unissin als progressites i als demòcrats a la
política conspiradora. La situació va empitjorar a partir de 1866 amb una greu crisi de subsistència
(increment de preus) que va augmentar el descontentament popular