La llei del mar El perill més temut per la gent del mar no és la mort a un naufragi.

És pitjor sobreviure i restar a la deriva, a un bot o una balsa, amb més supervivents i sense res per a menjar i beure. És per això que una de les antigues lleis del mar, una de les més ancestrals regles no escrites de la gent marinera, s’aplica en aquesta terrible situació. Quan l’aliment s’esgota, morts i menjats els animals no humans que hi havia a bord, els humans supervivents poden fer la sort, que decideix qui serà sacrificat per a servir d’aliment a la resta. El procés es repetirà fins que arribe un rescat o fins que només quede una La balsa de La Méduse. Théodore Géricault (1819). Oli sobre persona viva, sense més opció que esperar. tela. Aquesta llei s’ha aplicat moltes vegades. Durant segles, quan arribaven a port persones nàufragues que havien matat i devorat a altres, no eren rebutjades ni condemnades. Eren, només, supervivents que s’havien vist obligades a enfrontar-se a un dels pitjors tabus de la cultura humana. Aquests horrors eren llançats a l’oblit, no es parlava d’ells ni entraven a cap palau de justícia. Fou, per exemple, el cas de la famosa fragata francesa La Méduse, el 18101. Un cas controvertit fou el del vaixell nord-americà Peggy. Salpà de les illes Açores el 24 d’octubre de 1765, rumb a Nova York, amb un carregament de vi i conyac. La seua tripulació era de 10 homes, inclòs el capità i un home esclau negre. Cinc dies després, una tempesta destrossà el vaixell i el deixà a la deriva. Els aliments per a la tripulació foren immediatament racionats, però s’acabaren. Després, arribà el torn de la càrrega i dels animals del vaixell: dos coloms i el gat del capità. També es menjaren els moluscs que pogueren arrencar del casc, el tabac, l’oli de les llànties, els ciris i tot el cuir que trobaren (fins i tot el de les sabates2). El 13 de gener de 1766, la situació era crítica, i arribà l’hora d’aplicar la llei del mar. Els mariners es presentaren a la cambra del capità i li comunicaren que un d’ells havia de ser sacrificat. Era l’home esclau, que fou mort d’un tir al cap sense l’oposició del capità. Una vegada rescatat declarà que no havia estat testimoni del sorteig, el que fa pensar que mai es produí. Davant la llei del mar, les persones negres i d’altres ètnies no caucàsiques, així com els joves grumets, sempre tenien mala sort. Evidentment, no es podia comptar amb el seu testimoni sobre la il·legitimitat del seu assassinat. Es menjaren directament algunes parts del cadàver, altres foren cuinades i altres posades en conserva. El cap, els peus i els dits de les mans foren llençats per la borda com mana la llei del mar, tal vegada, per fugir de les parts més humanes del cos. El mariner que s’havia menjat el fetge cru de la víctima embogí, emmalaltí i morí. També fou llançat al mar, per por a que hagués estat víctima d’una malaltia contagiosa. El 29 de gener, tres dies després que s’acabés la carn disponible, arribà de nou l’hora de la sort i, aquesta vegada, el capità fou testimoni. Recaigué en David Flatt, el mariner més estimat per tots, que demanà temps per a preparar-se. Tothom estigué d’acord en posposar l’execució fins al matí següent. Durant la nit, a causa del pànic, Flatt es quedà sord, primer, i després embogí. Al matí, mentre els mariners preparaven un foc per a cuinar la carn, aparegué el vaixell que els rescatà. Arribaren al port de Dartmouth (Massachusetts) el 2 de març de 1766. Durant el viatge, moriren dos supervivents del Peggy, que tancaren la llista de baixes formada per l’home assassinat i els altres tres morts durant l’espera. Per tant, només desembarcaren el capità i tres mariners, entre els que es comptava el pobre Flatt, que mai recuperà el judici3.
A partir del text Canibalismo de supervivencia: la ley del mar. http://zco1999.wordpress.com/2009/06/18/canibalismo-de-supervivencia-o-la-ley-del-mar/ 2 Bullit durant hores i hores, el cuir es transforma en gelatina animal, rica en proteïnes. Fins i tot el de les sabates i cinturons. 3 Moros Peña, Manuel. Historia natural del canibalismo. Madrid, Nowtilus, 2008. P. 29-32.
1

El cas del balener Essex, que inspirà la famosa Moby Dick de Herman Melbille, és semblant. Fou enfonsat per un gran catxalot el 20 de novembre de 1820, a mig camí entre les Hawaii i les Galàpagos. La tripulació de 20 mariners aconseguí arribar a l’illa Henderson, amb els bots de caça, el 20 de desembre. S’havien alimentat dels pocs queviures que havien pogut rescatar del vaixell i d’uns peixos voladors; havien begut la seua orina i s’havien mullat els llavis amb aigua de mar. Evitaren les Marquesses, on podrien haver trobat refugi segur i on els vents alisis els haurien portat ràpidament, per por als caníbals que, segons es creia, les habitaven. El seu objectiu era el continent americà. Henderson no els oferia suficients recursos per a sobreviure. El 27 de desembre tornaren a embarcar, deixant darrere 3 homes que volgueren esperar ajuda a lloc segur i que, finalment, foren rescatats. Entre el 23 i el 28 de gener, els 4 homes negres del grup moriren “casualment”, i els seus cossos foren devorats. La següent víctima sorgí de la sort, que correspongué, curiosament, a un jove grumet. Foren rescatats pel balener britànic Indian el 23 de febrer. Ningú dubtà de la versió dels supervivents4. El cas del iot britànic Mignonette, el 1884, significà un punt d’inflexió, ja que serví per a crear jurisprudència a Gran Bretanya. Salpà de Southampton cap a Sydney al maig d’aquell any. Era un vaixell costaner i, per tant, no estava dissenyat per a grans viatges interoceànics. Però Jack Want, un advocat molt ric, pensà que un ostentós vaixell anglès li donaria prestigi i contractà un experimentat marí, Tom Dudley, i una tripulació de 3 mariners per a que el portaren a Austràlia. Entre ells hi havia un jove que encara no tenia els 18 anys.

Portada de Moby Dick.

Dudley seguí la ruta atlàntica (cap al cap de Bona Esperança i no cap al canal de Suez, per a evitar els perillosos vents del Mediterrani). Acabà naufragant molt lluny de les costes del sud d’Àfrica, entre les illes de Santa Helena i Tristão Da Cunha. Els quatre homes sobrevisqueren al naufragi i restaren a la deriva, a un bot. Aconseguiren capturar i matar una tortuga, de la que s’alimentaren durant 3 setmanes. Begueren la seua pròpia orina per a evitar la deshidratació, però el més jove no aguantà més i començà a beure aigua de mar. La gent marinera sap que això no s’ha de fer mai: la concentració de sal és tan elevada que causa deshidratació, greus problemes renals i, fins i tot, la mort. Molt prompte, el grumet emmalaltí i, finalment, entrà en estat de coma. S’acabà la carn de la tortuga. Decidiren recórrer a la llei del mar, però sense sorteig. Els homes sans decidiren que el malalt acabaria morint de totes formes. El mataren i s’alimentaren d’ell fins que foren rescatats pel vaixell alemany Moctezuma, a 24 dies del naufragi i a més de 1.000 milles del lloc on es produí. Al vaixell pujaren els supervivents i les restes del cadàver. A Gran Bretanya, Dudley parlà obertament del cas. Tal vegada, massa obertament per a la societat victoriana. Ell i Stephens, l’altre home que el recolzà en la decisió de matar al jove, foren portats a judici per assassinat i condemnats a mort: havien vulnerat la llei del mar en no fer la sort. La sentència no es portà a terme, davant les peticions de clemència, i quedaren lliures després de 6 mesos de presó. Però la jurisprudència establerta convertí la llei del mar en delicte pel Regne Unit5. Aquestes històries provoquen moltes reflexions per a
4 5

Ib., p. 33-34. A partir dels dos textos.

un animalista. Queda de manifest el pensament especista en estat pur: no hi ha cap debat moral respecte a la mort dels altres animals, que estan al nivell dels ciris o del cuir de les sabates. Personalment, considere legítim alimentar-se d’individus d’altres espècies en casos tan extrems. Davant la necessitat mana la supervivència i, com a membres d’una espècie amb capacitats metabòliques omnívores, és legítim que els animals humans comencen per aquells. Estaríem, per fi, davant d’un cas equiparable al de les lleones davant els nyus, o al dels caçadors àrtics davant les morses. Però, per altra banda, per a mi és tan difícil pensar en menjar humanes com pensar en mirar als ulls del gat del capità del Peggy abans de matar-lo. O dels peixos que es menjaren els del Essex. O de la tortuga que mataren els del Mignonette. Hauria de situar-me davant del mirall i buscar dins meu l’animal que pot depredar altres i que, per primera vegada a la seua vida, estaria en la necessitat de fer-ho. És segur que, en el meu cas, ja no quedarien ciris, ni oli, ni cuir. Fins i tot, m’hauria assegurat que ja no puc agafar més moluscs, animals amb un sistema nerviós diferent al del gat, o el dels peixos, o el de la tortuga. I, el més important: estaria davant d’un dilema moral tan gran com el de matar i menjar humanes. Tampoc tinc res a objectar front el vell sistema del sorteig, si s’aplica correctament. És a dir, quan arriba el torn de les humanes manen les normes humanes, aplicades de forma justa i amb principis clars: - La llibertat. Fora de la pura depredació, els individus han de ser lliures de participar o no en tot el procés, des del sorteig fins a l’accés a l’aliment d’una humana assassinada per a ser menjada. Han de poder optar, si ho prefereixen, per continuar esperant o, fins i tot, per morir. - La igualtat. Tothom que estiga disposat a menjar ha de participar al sorteig, sense distinció de sexe, raça, ètnia, classe social, situació econòmica general, rang, estatus o edat. Les persones menors queden exemptes; segurament, no es troben en eixa situació per una decisió pròpia. - L’estat de necessitat. La sort només es pot aplicar quan no hi ha eixida. S’ha d’haver acabat amb qualsevol altra opció: el menjar disponible i qualsevol forma d’aliment a la que es puga accedir. Considere menjar disponible els cadàvers humans, per davant de qualsevol mort d’individus amb capacitat de sentir. - La proporcionalitat: el sorteig ha de designar un sol individu i no s’ha de repetir fins que es torne a la situació de necessitat absoluta. - La justícia: la sort ha de ser justa, amb mitjans acceptats i verificables per tothom i, especialment, per qui l’ha de patir. Les trampes que es feren al Peggy, l’Essex i el Mignonette ens ensenyen que, a la deriva, al mig del mar, les majories s’imposen a les minories fins a passar per damunt de la llibertat dels individus. Aquell que té poder el fa valdre, i la igualtat desapareix. La proporcionalitat passa a un segon terme, per exemple, quan 13 persones blanques es troben al mig del mar amb 4 de negres. Una minoria pot acordar deixar la justícia de banda. I, en qualsevol cas, es troben justificacions morals i connivències de gent que pensa i no diu que, davant el cas, faria el mateix. Pense en les tesis de Gary Francione: al final, la llei es manipula a favor dels interessos de qui l’aplica, com fem els humans amb les nostres pròpies lleis per al benestar dels altres animals. Molta gent troba un pretext per a no aplicar-les: dificultats, diners o complicacions que amaguen la mandra i la falta de respecte. També hi ha connivències dels que han de controlar l’aplicació d’aquestes lleis i miren cap a altra banda. Al final, totes les justificacions cauen a favor dels humans explotadors i en contra dels no humans explotats. Però, per altra banda, al segle XXI, la majoria de les persones que ens posem davant d’aquestes històries rebutgem especialment els actes racistes del Peggy i de l’Essex, que en el seu temps trobaren la complicitat d’una societat racista. L’abolicionisme, el moviment pels drets civils i les organitzacions de defensa dels drets de les persones afroamericanes han generat i han promogut els canvis socials necessaris als Estats Units. Hui, els crims de l’Essex no quedarien impunes. Per tant, els objectius de la nostra lluita són evidents: reclamar a la societat la necessitat d’un reconeixement dels drets dels altres animals: la vida, la llibertat i la integritat (front a l’esclavatge, la tortura i els demés tractes immorals). La coherència dels nostres principis morals obliga a assumir aquest reconeixement. Els estats de necessitat queden subjectes a una consideració

específica. I, per aconseguir aquest objectiu, tenim com a mitjans la participació política i la mobilització social. La política humana i la mobilització humana en defensa dels drets dels no humans, que són explotats pels humans i que no tenen espai ni capacitat de participació a les societats humanes. Alguna persona, malintencionadament, podria anomenar aquesta situació esquizofrènia animalista: els nostres objectius antiespecistes es fonamenten en els més grans principis morals de l’espècie humana i necessiten de les estratègies especistes de participació, de negociació, de transacció, de progrés cap a l’objectiu final. No es tracta d’una contradicció. Es tracta de justícia. Es tracta d’avançar.