You are on page 1of 16

Associació Cultural Macar ella

PLAERDEMAVIDA - 46
Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
HIVERN-PRIMAVERA2014

Opinió Història Local Testimonis Notícies d’ací i d’allà Club de lectura Notícies Macarella Recomanacions

Alguna cosa ha entrat dins algun vers que sé que podré escriure, i no sé quan, ni com, ni què s’avindrà a dir. Si puc te’l duré cap a tu.
Gabriel Ferrater

www.macarella.org

L’AIXETA

TREBALL
Activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per satisfer les seves necessitats transformant la naturalesa que l’envolta.
El treball, la seua consecució o la seua manca, és una de les grans preocupacions de la nostra societat, i en un context de “crisi” econòmica el tenim més encara com una mena de preuat bé. Així les coses que algú ens diga que no li agrada la feina que fa pot portar-nos a pensar es tracta d’un inconformista, fins i tot d’un antisistema. S’arriba a pensar d’una manera molt estesa que treballar és quelcom desagradable, que disgust i treball van de la mà, és el que hi ha, i el que es mou no ix en la foto: treballar és patir, o com a mínim que un patisca mentre d’altres el contemplen patir, confortador vaja. Les darreres reformes laborals i les condicions laborals precàries que generalitzen estan enfortint l’apreciació del treball en la línia que apuntava, d’activitat “desagradable”, però imprescindible per la supervivència en aquesta societat, societat on sense diners no fas res, no vas enlloc: “tant tens, tant vals” portem escrit a la cara. Guanya de nou el principi “viure per treballar”, sobre el “treballar per viure”, i un acaba contemplant tot plegat com un retorn a cert esclavatge on la reivindicació ni es planteja, per por a rebre és clar. El que he descrit va de la mà també de la precarització dels serveis públics i la seua privatització, fent del treball principal font de recursos per fer front a béns bàsics com ara l’ensenyament, la sanitat. El desmuntatge de l’estat del benestar llança per terra la construcció de la societat de l’oci, consagra el treball com l’activitat que ocupa una part substancial del propi temps, tornant a la submissió i la despersonalització, a les limitacions de la formació, a la manca de vida familiar. Tot plegat ens porta paradoxalment a una societat on es produeix i consumeix massa de tot, i on abundància i consum ens acaben eixint caríssims. Cert que tenim necessitats, però algunes o, tal vegada, moltes són supèrflues i prescindibles, i podríem viure amb menys. Ara bé, aqueixes necessitats no les definim nosaltres amb independència, ens les imposen des de fora: no podríem estalviar-nos-en algunes i en proporció treballar menys? La transformació de la naturalesa que va associada al treball està tenint unes conseqüències terribles, de les que el canvi climàtic dóna testimoni alarmant. El treball humà sovint va associat a unes activitats destructives del medi ambient, de la salut que el fan fortament qüestionable. Quin progrés demanem associat a un treball extractiu, destructor, abusiu, malbaratador de recursos, productor de deixalles incontrolades? La dignitat de les persones va de la mà de la dignitat de les seues ocupacions, del seu treball, i la dignitat del treball va lligada al model de societat que volem construir. La desorientació actual o la constatació d’un model de societat competitiva, agressiva, excloent, classista expliquen el concepte de treball que tenim, allunyat de qualsevol aspiració de realització professional, creixement interior i de contribució al benestar social, que serien ben desitjables.

2

EL PLANETA DELS SIMIS

SUBGÈNERES DEL WESTERN (segona part)
Comencem pels clàssics, els pioners que posen els fonaments del gènere cinematogràfic del western. John Ford és el director de westerns per excel·lència: El cavall de ferro, La diligència, Fort Apatxe, La legió invencible, Río Grande, Centaures del desert, Missió d’audaços, El sergent negre, Dos cavalquen junts, L’home que matà a Liberty Wallance, La conquesta de l’Oest, El gran combat (Els xeiennes)... La diligència (1939) està protagonitzada, entre altres, per John Wayne i Claire Trevor. Moltes d’aquestes pel·lícules foren rodades al Monument Valley, una gran vall que forma part del territori dels indis navajos i que s’estén al sud-est de l’estat de Utah. Duel de titans (Burt Lancaster, Kirk Douglas) de John Sturges narra el violent enfrontament esdevingut a O.K. Corral l’any 1881 i té una excel·lent banda sonora composta per Dimitri Tiomkin. Horitzons de grandesa de William Wyler és espectacular en tots els sentits: l’argument, els espais oberts, la banda sonora de Jerome Moross, els actors i actrius (Gregory Peck, Jean Simmons, Charlton Heston...). Altres grans directors són els següents: Raoul Walsh (Moriren amb les botes posades, Una trompeta llunyana), Anthony Mann (Winchester 73, La porta del diable), Fred Zinnemann (Sol davant el perill), Howard Hawks (Río Rojo, Río Bravo) i Richard Brooks (Els professionals). El darrer pistoler (1976) de Don Siegel és un homenatge en vida a l’actor John Wayne. Del director Sam Peckinpah, Major Dundee és un western ambientat en la Guerra de Secessió (1861-1865) on es produeix un duel interpretatiu antològic entre Charlton Heston (oficial nordista) i Richard Harris (oficial sudista). La balada de Cable Hogue és un western tragicòmic i crepuscular on es retrata el final del salvatge Oest nord-americà víctima del creixement urbanístic i del progrés tecnològic. Grup salvatge és un western violent i crepuscular ambientat en l’època de la Revolució Mexicana (1910-1920). Dos hòmens i un destí (Paul Newman i Robert Redford) és un western que cavalca entre allò crepuscular i allò hippy. La batalla dels turons del whisky (Burt Lancaster) i El club social de Cheyenne (James Stewart, Henry Fonda) són comèdies que serveixen per a fer crítica social i sàtira de la doble moral. El dia dels tramposos (Kirk Douglas, Henry Fonda) és un western penitenciari que tracta el tema de la corrupció. Més enllà del Missouri (Clark Gable) i Les aventures de Jeremiah Johnson (Robert Redford) són westerns de tipus ecologista, propugnen una relació harmoniosa entre l’home i el medi natural. El procés d’expansió territorial dels Estats Units d’Amèrica durant el segle XIX es fa a costa, sobretot, dels indis nord-americans i dels mexicans. Films proindis que denuncien aquesta injustícia històrica són, entre altres, els següents: Apatxe (Burt Lancaster), Un home anomenat Cavall i les tres versions sobre el moviment de resistència encapçalat pel cabdill apatxe Gerónimo. En el tercer Gerónimo i en Ballant amb llops escoltem, per fi, als indis nord-americans parlar en la seua respectiva llengua pròpia acompanyada de subtítols.

LLorenç d’Aràbia

3

CLUB DE LECTURA

QUARTA EDICIÓ DEL CLUB DE LECTURA
Després de proposar i aprovar en l’assemblea general de Macarella la convocatòria de quatre sessions del club de lectura per al present any 2014, vam proposar i votar les obres de lectura. El procés de tria va acabar amb l’elecció de dos títols amb claredat: “Una biblioteca en el desert” de Joan Francesc Mira i “El Banquer” de Núria Cadenas; havent-se produint un empat, al tercer lloc, entre les obres: “Societat limitada”, “Balzac i la petita modista xinesa” i “1984”. Així les coses, llegirem aquest any els dos primers títols, tot atenent a la posició aconseguida, tractant de desfer l’empat múltiple al tercer lloc en la primera trobada lectora, decisió que farem pública el més prompte possible. Dit açò, el programa per a les dues primeres sessions del Club de lectura de l’associació Macarella per l’any 2014, resta de la manera següent:

Divendres 28 de febrer, 22h Centre Cívic Una biblioteca en el desert Joan Francesc Mira editorial Bromera

Divendres 6 de juny, 22h Centre Cívic El banquer Núria Cadenas editorial 1984

RACÓ POÈTIC
POLS A LA GOLA Tenia somnis fets d’estels i de gesmil. Tenia sols daurats i núvols de cotó blanquíssim amb un cel molt blau ple d’eternitat i sospirs. Fins i tot… tenia el meu propi monestir, amb grans arcs, on guarir la pell, els pensaments, les hores… Ara tinc arraps de terra fent solcs a la vida, tinc arraps de terra alçant murs de tristor, tapiant el cor. Ara… tinc peus de fang, fets de sorra i llàgrimes, llavors sense fruit. Tinc peus de fang caminant pel buit… ànima d’ombres, pols a la gola. 4

Raquel Muñoz Sedeño

NOTÍCIES DE MACARELLA

NOTÍCIES DE MACARELLA
Des de l’edició del número 45 de la revista Plaerdemavida les activitats de l’associació han anat fent-se amb tot l’interès i l’alegria que sempre posem. Així, el 15 de novembre de 2013, en el Club de lectura, vam comentar la novel·la de Manel Hurtado “Una vida llogada”. Els comentaris diversos, amb presència de l’autor, van ser molt interessants. La veritat és que isquérem de la reunió més rics d’experiència literària. Per això és el Club de lectura, per fer-nos més i millors lectors, i en aquest cas per compartir amb Manel el goig de l’escriptura. El 16 de novembre fou l’Assemblea anual de Macarella. L’assistència va ser més gran que altres anys i això ens anima. Ja sabeu que “com més serem, més bé eixiran les coses“. L’assemblea és l’òrgan de participació democràtica més important que tenim. Tots els socis i totes les sòcies hauríem d’assistir i participar en l’assemblea, no vos ho sembla? De l’assemblea ix el calendari de l’any següent i també els comptes de l’associació: les despeses, els ingressos i els diners que ens queden en caixa. Sobre l’economia hem de dir que tenim uns tresorers preciosos, sempre hem tingut una tresoreria exacta i transparent. L’Associació cultural Macarella és una associació que treballa molt i que de tot fa economia. Així que no estem ni rics, ni pobres. L’excursió a Alcubles va ser el 17 de novembre i va estar molt bé. Omplírem l’autobús, vam tindre el goig de pujar la muntanya de la Solana, plena de vestigis històrics de la indústria de la neu i de la calç. Gaudírem d’una panoràmica magnífica des del pic: cap al Nord el Penyagolosa, cap al Sud el Montgó i el Benicadell, i tota l’Horta de València i la mar. Alcubles té també monuments importants com l’Ajuntament i l’església, que visitàrem guiats per un especialista, Jose Luis Alcaide. L’Associació Las Alcublas va ser qui ens feu el guiatge i els hi estem molt agraïts. El 13 de desembre vam realitzar el tradicional recital de poesia per felicitar el Nadal, encara que amb algunes novetats, com ara el visionat del documental “Vicent Andrés Estelles, cronista de records i esperances”. A més a més, el recital va tindre un valor afegit, un acompanyament musical de luxe: dos saxòfons, Hèrcules i Eloi, una flauta, Paco Ros i un clarinet, Paula Marquès. Recitàrem poemes d’Estellés, Espriu i Rosselló-Pòrcel . També ens atrevírem a cantar a Raimon i a L’Ovidi acompanyats dels músics i cal reconèixer que ens faltà assajar la cançó final . De totes maneres el recital de Nadal – més de 10 anys de poemes- s’ha convertit en la nostra felicitació més entranyable, felicitació poètica que amb els torrons de xocolata, les figues, orellons, roses dolces, mistela i cava no pot acabar millor. El 2014 va començar amb el Cicle Cinema per la Pau i els Drets Humans, en aquesta 11a edició vam vore les pel·lícules: “Invictus”, “Recursos Humans” i “Invisibles”. Al bon grup d’amants del cine que ens hi vam aplegar ens van semblar molt interessants i, a més, amb els nostres donatius, vam col·laborar amb el programa d’Escola Valenciana: “1 euro, llavor de solidaritat”, que enguany destinarà els diners recollits a donar a conéixer entre els escolars valencians la problemàtica dels xiquets soldat.

5

HISTÒRIA LOCAL

Les cases antigues de Bonrepòs i Mirambell
Introducció
Hem iniciat amb el número 46 de la revista Plaerdemavida una sèrie d’escrits que expliquen la història i la forma de les cases més antigues del poble. Hem preguntat als propietaris, als habitants antics i actuals sobre la vida passada en aquestes cases. Ens ho han explicat tot amb una gran amabilitat. Per il·lustrar l’estudi, ens han permès fer fotos i hem de dir que estem molt agraïts per diverses raons: primer perquè ens han atès molt bé i segon perquè les han conservades amb molt d’amor. Les cases estan encara boniques i tenen uns espais tan amples i tan airejats que la vida en elles és més natural i més sana que en les noves construccions.

Aquesta casa està habitada des de 1957 per la família de Pepe Hurtado. Havien comprat la casa, als Estevenets, un temps abans però a causa de la riuada primer hagueren de netejar-la per posar-se a viure. Des d’aleshores han fet poquíssimes reformes per l’amor que li tenen. Encara que la part dels animals es conserva en mal estat, preferirien restaurar-la abans que enderrocar-la. A l’andana hi ha una data pintada a un pilar: 1883. Potser serà l’any de construcció de la casa. També hi ha moltes pintures religioses. Rosa Peris, filla dels antics propietaris, parla de la casa

Casa del carrer sant Joan nº 3

La casa de Mirambell era dels meus avis, Ramon Peris Guanter i l’àvia Rosa Muñoz Remohí, l’avi era de Mirambell i l’àvia era d’Albalat. Els besavis la feren per a ells perquè s’hi instal·laren quan es casaren. Els avis a Mirambell tenien dues cases: la casa gran cantonera, del carrer de sant Joan, que era la casa on vivien i on nasqueren el pare i la resta de germans, i la granja, com li deien, on vivia després Esteban. A la granja es quedaren a viure el tio Ramon, que era aleshores fadrí, i la tia Conxa, la segona esposa de l’avi, que era de Carpesa. L’avi Ramon i l’àvia Rosa tingueren 5 fills. L’àvia es morí jove i l’avi es casà amb la tia, madrastra del pare, Conxa. Tornant a la casa gran, allí nasqueren la generació del meu pare, que eren cinc germans. Dels homes, 3 van ser religiosos salesians. El iaio Ramon era benefactor dels Salesians, els regalava queviures i ajudava als frares en tot el que necessitaven . Ell tenia un germà carmelità i un altre germà molt sabut, el tio Esteve, que era com enginyer, inventava i construïa rellotges de sol i de paret. Del nom Esteve els ve a la família el sobrenom d’ “Estevenets”. En aquesta casa nasquérem tots els meus germans, que érem vuit: fills de Josep Peris Muñoz i Maria Guanter Ros. Era una casa gran, la més gran de Mirambell, en ella vivíem onze persones: la portalada que dóna a la mar es comunicava amb la portalada del carrer de sant Joan en línia recta, era l’eix central, sempre obert a l’entrada dels veïns de Mirambell. A banda i banda d’aquest eix se situaven les habitacions, n’hi havia quatre, que les recorde amb bressols. La cuina, el pastador, el menjador amb la gran llar, l’escala que pujava a l’andana. I per darrere les quadres, els llavadors, les escales que pujaven als galliners i les conilleres … i molt d’espai per al carro, les ferramentes.

6

HISTÒRIA LOCAL

Recorde els anys de la meua infantesa i adolescència en una casa acollidora, oberta. A Mirambell aleshores hi havia molta pobresa i pense que mon pare i ma mare feien de benefactors. Érem molt religiosos: tots els dies resàvem el rosari i al mes de maig fèiem processons pels carrers de Mirambell, amb una imatge de Maria Auxiliadora. Venien xiquets de Mirambell i de Bonrepòs. Anna també venia. Acollien tot el món. El pati ple de gent per a la despellofada de la dacsa. Ma mare torrava moniatos i cacau, tot era una festa. Era una vida natural. Quan venia el carro ho sabíem abans de veure’l pel soroll característic i el mateix passava amb els ànecs, que passaven el dia al barranc i quan, a poqueta nit, venien a casa, cada ànec se separava dels altres per entrar a sa casa. Quan anàvem a les monges de Meliana a aprendre, el iaio Elies ens hi duia i venia a per nosaltres amb tartana . Després els meus 3 germans anaren als Salesians a València, però les germanes no estudiàrem més que la primària perquè no estava bé que les xiques anaren a València, com els xics. He de recordar Milagros. Vingué d’Alcoi i es posà en ma casa a cuidar dels “Estevenets”. Estigué en casa fins que es va casar.

Casa de la plaça de l’Església nº 6
Aquesta casa està habitada, en règim de lloguer, des de fa molts anys, per Pilarín Ros i la seua família. Conserven la casa amb un amor extraordinari com es pot comprovar en entrar i observar els elements antics que encara conserva.

Informació proporcionada per Juan Guanter, propietari de la casa
Data de construcció de la casa: el 1800 aproximadament. Segons dades d’una fitxa cadastral antiga, cap al 1915 hi hagué una reforma en la primera planta, perquè hi ha una alteració de la descripció cadastral. La descripció cadastral que apareix en un títol de propietat d’abans de 1915, diu que la casa consta de: planta baixa, amb quatre dormitoris, cuina, corral i quadra, i a la primera planta una andana (“piso o desván”). Aquest “piso o desván” es convertí en dues vivendes. La casa tenia un trull, per a fer vi , els cups per xafar el raïm, fa poc de temps encara estaven en una coberta que ha desaparegut en l’última de les cessions que s’ha fet al veí. Això ens ho conta Pilarín, que habita la casa des què va nàixer, perquè els seus pares ja la van tindre en lloguer. La construcció de la casa deuria ser abans que la de les quatre cases que l’envolten perquè la casa tenia espais que es clavaven dins de les altres quatre. Eixos espais han anat cedint-se a tres de les cases del voltant quan els veïns han volgut ampliar les seues i s’han fet alineaments rectes. Cap al 1990 es fa una reforma per a reforçar l’estructura i substitució de part del forjat, davant el perill d’ensorrament del sostre de la planta baixa. Aquesta casa mai no ha estat ocupada pels seus propietaris, que sapiem ara. Els propietaris de qui ens ve l’herència eren els pares o parents de la meua àvia, Hipòlita Giner Baillach. La meua àvia era de Godella i es casà amb el meu avi, Joan Ros Sabater, que era d’ací i es posaren a viure al castell, on visc jo ara. (El castell, que es deia així perquè tenia una torre mirador enmig, va ser construït pels pares del meu avi per a casar-se.) No ens consta si els pares o altres familiars de l’àvia la compraren als amos primigenis. En tot cas no l’habitaren. Els llogaters que ara puc anomenar que habitaren la casa des de 1940 fins a 1950 són: al pis de dalt de l’esquerra Francesc Sanchis, els pares dels “Llorers”. Al pis de la dreta la senyora Amparo Capilla, la mare del doctor Dolz. A la planta baixa fou llogater Francesc Ros, el pare de l’actual llogatera Pilar Ros. De 1960 a 1970 visqueren als pisos de dalt Vicent Bellver, el fuster, i Rosa; Máximo Monteverde i la seua dona Nati Ros, germana de Pilar.

7

HISTÒRIA LOCAL

Casa al carrer de l’Església nº 24, ara al carrer Major nº 18

8

Ara fa cinquanta anys vaig vindre a viure a la casa del carrer Major nº18, abans carrer de l’Església nº24, i en els anys de la dictadura franquista carrer Caudillo nº18. La nostra casa era propietat de la família del meu home, en els anys 60, quan vaig començar a viure en ella, era propietat de José i Clotilde Amigó Ros, pare i tia del meu marit. Més tard va passar a ser propietat del meu home, José Amigó Ferrer, i també meua. Ara és propietat de les meues filles i meua. Hem pogut esbrinar que el primer Amigó que va viure a la casa va ser José Amigó Antoni, que era el besavi del meu home; este es va casar amb Francisca Fabra Martínez, i el seu fill José Mª Amigó Fabra, germà de l’avi del meu home i casat amb Camen Ferrer Civera, va ser el darrer Amigó que va viure a la planta baixa abans que ho tornàrem a fer nosaltres, ja que els altres propietaris (José i Clotilde Amigó) mai varen viure en la casa. Segons el que jo sempre he escoltat, i allò que he pogut esbrinar, és una de les cases més antigues del poble i una de les primeres cases del carrer Major; prova d’això és que la casa està envoltada de finestres, unes deu finestres envoltaven tota la casa, hui en dia encara en queden cinc obertes, que donen a les actuals cases de José Mª Ferrer i la casa on està l’escoleta (abans casa del tio Domingo) i a la casa de Dolores Laguarda. La casa estava antigament enmig de camps de cultiu, i amb total seguretat va ser construïda primer la part de darrere, al voltant del 1500. Pels papers antics que hi havien a la casa, consta que pel 1781 tenien barraques i terres arrendades “por tres años 108 libras y 6 sueldos”. Resulta molt curiós i interessant les coses que he trobat en documents antics que estaven en la casa i que jo conserve. Sembla que pel 1800 van fer la casa més gran, fins arribar a la façana actual del carrer Major, en aquell moment carrer de l’Església. Damunt de la porta d’accés principal de la casa es pot llegir “1820”. La façana la conservem tal com es va fer a l’any 1820, sols hem canviat, en la darrera reforma, la porta i hem pintat les parets. Quan entraves a la casa, era com tornar al segle passat, tenia lloses al terra, perquè era l’entrada dels carros i dels cavalls, a mà dreta i mà esquerra hi havien habitacions en alcova, i a mà dreta hi havia una cuina amb llar, el terra tenia mosaic valencià i les parets eren de taulellet també valencià. En la casa, a mà dreta, hi havia una escala que pujava al primer pis, on era l’andana, amb unes sales grans, i esta escala també era tota d’estil valencià amb els taulellets típics de l’època. Al corral hi havia un arc, que encara es conserva, que donava pas a la primitiva casa, i que més tard es va habilitar com a quadres per als animals, on es criaven porcs, vaques, gallines, conills, etc. Allà hi tenien també els cavalls per a treballar al camp; també hi havia un pou d’on brollava l’aigua i una cisterna que arreplegava l’aigua de la pluja; hi havia una gerra empotrada en la paret on conservaven el pa; la paret del corral estava tota plena de casetes per als coloms. Quan el meu home i jo ens vàrem casar ens férem el pis a la primera planta, on era andana i allí hem viscut més de 40 anys. La planta baixa de la casa s’ha conservat com vos he explicat fins fa 10 anys. La major il·lusió del meu home, i també la meua, era baixar a viure baix, però la casa dels avantpassats estava molt deteriorada, així que varem decidir arreglar-la, conservant allò que es va poder i així és com, després de més de quatre generacions, tornem a habitar la planta baixa del carrer Major nº18. Si les parets de la casa ens parlaren de segur que ens contarien coses ben interessants…no us podeu imaginar com m’agradaria poder escoltar eixes històries!

Pilar Laguarda

HISTÒRIA LOCAL

El nostre patrimoni: quina qüestió!
El significat de la paraula patrimoni pot ser aquest: els béns heretats dels nostres avantpassats.Pot ser material i immaterial. Crec que tots alguna vegada hem sentit que el Tribunal de les Aigües de València és patrimoni immaterial de la Humanitat. El patrimoni pot ser de titularitat pública, tots els béns de la Generalitat, de l’Estat o de l’Ajuntament, o de titularitat privada, palaus, edificis eclesiàstics, etc. Pel que respecta a l’ús que se’n fa també es pot classificar en ús privat o d’ús public. Els edificis eclesiàstics són patrimoni de titularitat privada i d’ús públic. La Universitat igualment és de titularitat privada i d’ús públic. Tot això ens porta a una reflexió sobre el patrimoni de Bonrepòs i Mirambell. Hauríem d’afirmar que el nostre poble no ha tingut l’amor que hauria d’haver tingut pel seu patrimoni. Si férem una enquesta a la nostra gent amb les següents preguntes: - Anomeneu 3 personatges històrics del poble i el seu treball. - Anomeneu 3 monuments històrics del poble i dieu en quin temps van ser construïts. - Anomeneu i dieu 3 esdeveniments històrics que hagen tingut repercussió en el nostre poble. En les respostes podem comprovar quin valor hem donat al nostre patrimoni, tant material com immaterial. Evidentment es podria dir que saber aquestes coses és cultura i és amor a la terra, al poble, a les nostres arrels. Tinc a les meues mans un registre d’edificis de l’Horta (cases construïdes abans de l’any 1900) i la seua antiguitat i veig que el nostre poble és, després d’Almàssera, amb només 4 cases, el que menys en conserva, només 7. És casualitat? O és falta d’autoestima? Tot seguit expose alguns exemples, que potser ens donen peu per a fer articles més endavant, per a obrir un debat intens i enriquidor per crear consciència i autoestima, que crec que ens fa falta com a poble. Primerament valdria la pena pensar en tot el que tenim encara i que hem de defensar per les generacions futures: - El barranc de Carraixet, com a espai natural. - El llavador de Mirambell, cal recuperar-lo pel seu valor històric i antropològic. - L’ermita de sant Joan. - La trama urbana i el conjunt del poble morisc de Mirambell. - L’església de la Mare de Déu del Pilar. - Els edificis del segle XIX i primers anys del segle XX. Han desaparegut unes quantes cases notables. I tot un símbol del poble com l’edifici de l’antic ajuntament, datat l’any 1920, també fou enderrocat incomprensiblement. El mateix va ocórrer uns anys abans amb la font del Pou de Mirambell. I tot el poc que queda és per pur amor de la gent, que estima les coses, perquè per part de l’Ajuntament no s’ha aprovat cap mesura de protecció per a res. I això que tots els ajuntaments estaven obligats a fer un catàleg de béns patrimonials i a aprovar figures de protecció per a eixos bens, abans de l’any de l’aprovació de la Llei de Patrimoni Valencià de 1998 i modificada en 2004. Els pobles del voltant han conservat les façanes dels seus ajuntaments, les escoles velles són centres socials o biblioteques, algunes fàbriques han passat a patrimoni municipal i són museus i centres culturals, alguns escorxadors també han tingut eixa sort. En canvi ací, a Bonrepòs i Mirambell, res. Les majories absolutes o absolutistes que ens han manat i ens manen, han fet i fan callar la veu dels més menuts (moció del grup municipal del BLOC, sobre protecció de Patrimoni presentada el 10 de març de 2009 no va ser aprovada). Aquestes majories absolutes i insensibles han permès una gran desfeta pel que respecta a patrimoni. Per conservar el que encara resta i perquè no torne a passar el que ha passat al nostre poble, hem de reflexionar i ser més exigents amb els que ens governen, pel bé de tots nosaltres i les generacions que vénen i tenen dret a gaudir de la nostra història. Sense el nostre patrimoni serà molt més difícil contar-la. Llavador de Mirambell,
exemple de patrimoni deteriorat

9

HISTÒRIA LOCAL

Recull d’articles sobre Bonrepòs i Mirambell -primera part En una carpeta vinc recollint articles de premsa relacionats amb el meu poble, Bonrepòs i Mirambell, des de fa anys. La col·lecció, que va des del 1982 fins el 2012, aplega uns cent articles, principalment del diari “Levante-El Mercantil Valenciano” (Levante-emv), edició de l’Horta, encara que no en falten, en molt menor número això sí, de l’edició valenciana del periòdic “El País”, “El Periòdic de l’Horta-El Punt” i la “Guia de l’Horta Nord”. De “Las Provincias” només tinc una referència, així com d’una publicació poc coneguda per mi de nom “Ecomagazine entre comarcas”. En començar aquest personalíssim recull no pretenia res més que deixar un testimoni material d’informacions que de manera principal o secundària tenien al municipi com a referència. Sempre m’ha agradat llegir la premsa diària i informar-me per aquest mitjà, retallar els articles i guardar-los per mi ha estat una afició més dins del meu interés pel país, per la comarca, pel meu poble. Evidentment no he tractat amb aquesta relació de ser exhaustiu, no hi són tots els articles publicats sobre el poble, és clar, però sí que són tots els arreplegats articles sobre el poble. D’una lectura dels titulars s’observa com la política local, la vida cultural, el medi ambient són els temes més al·ludits, seguits per les referències a les festes patronals i les falles, als successos i l’agricultura. En el període referenciat han passat moltes i diverses coses, tot no arriba a les fulles dels diaris o papers comarcals, aquestos han de ser considerats com una font, valuosa, però font que caldrà contrastar amb d’altres pels estudiosos . D’una lectura dels títols de seguida s’intueix que aquestos trenta anys han estat els de la configuració de l’Ajuntament que coneixem avui en dia, amb molts anys de govern del PSPV, en solitari o en coalició amb d’altres forces polítiques, del desenvolupament urbanístic més important de la vida del municipi, amb els impactes mediambientals que això suposa, i de la transformació d’una societat que s’ha bastit sobre nous i significatius creixements poblacionals a partir d’una altra en canvi des dels anys seixanta. A continuació us oferesc la relació ordenada per data de publicació, amb referència al mitjà, la pàgina, l’autor i el títol dels primers 15 articles. Espere que tot plegat siga del vostre interés!
1.- 10-02-1982, Levante-emv, pàgina 11, Bernat Bono i Barber, “Bonrepós y Mirambell” 2.- 07-02-1987, El País, no tinc la referència de la pàgina, signat per Consuelo Calabuig, “Suspendida de militancia una concejala socialista de Bonrepòs” 3.- 01 a 15-03-1992, Guia Horta Nord, pàgines 42-43, Alexandre Ros, “Reciclatge” 4.- 01 a 15-04-1992, Guia Horta Nord, pàgines 46-47, Alexandre Ros, “Falla popular” 5.- 16 a 30-04-1992, Guia Horta Nord, pàgina 46, Alexandre Ros, “Pop i rock des de Rockrepòs i ...”;“Acti- vitats de la regidoria de cultura” 6.- 27-11-1994, Levante-emv, no em consta la pàgina, Maricruz Arroyas, “Los expertos recomiendan vol- ver a la forma tradicional del cultivo de la chufa” 7.- 04-11-1995, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “El PP se opone al campo de fútbol por no haberse determinado el “coste global”” 8.- 28-12-1995, Levante-emv, no em consta la pàgina, Rosa Biot, “La falla de San Juan obtiene el segundo premio en el concurso de belenes” 9.- 27-01-1996, Levante-emv, pàgina 44, Ana Gimeno, “El PP afirma que el próximo año presentará un pre- supuesto alternativo” 10.- 03-02-1996, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “El PP de Bonrepòs pide un censo de asociaciones” 11.- 07-07-1996, Las Provincias, pàgina 41, Rosa Mª Marcos, “Bosch: “Las aguas negras es el principal problema que padecemos en Bonrepòs”” 12.- 04-10-1996, Levante-emv, pàgina 35, Mónica Bondía, “El Bloc presentará hoy 400 firmas en contra del deterioro del Carraixet” 13.- 05-10-1996, Levante-emv, pàgina 50, J.M.V., “3.500 personas asistirán a la XIII paellada popular del 9 de Octubre” 14.- 11-12-1996, Levante-emv, pàgina 19, Elena Lis, “Un hombre asesina a su ex esposa de un tiro en el pecho con una escopeta fabricada por él” 15.- 28-12-1996, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “Bonrepòs renovará el alcantarillado con fondos europeos por valor de 13 millones”

Un poble, 100 articles (1982-2012).

10

Àlex Ros

OPINIÓ

Diuen que van a ampliar l’escola
Crec que les persones hem d’informarnos del que es fa al poble i més enllà del poble. Crec que hem de reflexionar sobre el que se’ns informa i crec que hem de donar la nostra opinió perquè tots som responsables del present i del futur que construïm per al poble. Si les autoritats foren democràtiques no ocultarien informació. Si les autoritats no accepten opinions diverses i les valoren com cal, si decideixen fer obres de manera poc transparent és perquè seguixen el seu propi interès, o el del seu partit, o els dels seus amics empresaris i què passa aleshores?: que les obres es fan mal i el poble en pateix les conseqüències. A Bonrepòs i Mirambell les autoritats, amb poder absolut o absolutista, han pres decisions nefastes per a la ciutadania: la plaça del Poble, la destrucció del vell Ajuntament, l’ocupació de l’espai escolar amb més i més aules, i més coses. Anem a la història de l’escola: el 1974 s’inaugura una escola de 8 unitats d’Educació General Bàsica , que compta amb 3.324 metres quadrats d’extensió, 8 classes, espais interclasse, sala de reunions, laboratori...i un pati adequat a les necessitats educatives de la infància, amb terra premsada, amb flors i plantes, amb zona esportiva, amb porxo per als dies de pluja...etc (rellegiu el Plaerdemavida-37). Ai! Ja en 1978 comencen a pensar que cal tancar un espai per fer una classe per a tercer. I en la dècada dels 80 ve la primera gran malifeta: s’ocupa el pati amb dos blocs de classes més. Així arribem que, en l’espai aquell de 1974, hi ha 16 classes i 3 barracons. Com és possible que una alcaldessa que també era regidora d’urbanisme i un arquitecte que se suposa que ha d’entendre de construccions escolars, aproven això? Alguns mestres ens hi oposàrem, dèiem que si feien falta classes, perquè no agafaven terrenys adjacents. Ni cas. Ara ve més horror. Horror! perquè ara ens ve una altra ampliació. Amb el major secretisme, pareix que van a fer 4 classes de primària i 2 d’infantil. El projecte ningú no el coneix. No s’ha discutit ni amb els regidors de l’oposició, ni amb l’AMPA, ni amb la ciutadania. Ja no parlem de preguntar als xiquets o xiquetes, perquè la democràcia infantil no sé si es cuida, però s’hauria de cuidar. Al plenari del 29 de gener proppassat, ni l’alcalde ni la regidora d’educació van explicar on anirien eixes classes, potser s’amuntegaran també. El que sí digueren és que les obres començarien i acabarien en estiu. Explicaran clarament el projecte? Agafaran els terrenys que hi ha per a l’ampliació de l’escola? Si no ho fan així que no diguen que fan una ampliació de l’escola. Això és condemnar els xiquets i les xiquetes a viure en un espai insuficient, que els augmenta l’agressivitat i el nerviosisme, factors que repercuteixen molt negativament en l’educació i l’aprenentatge. Mirem els pobles del voltant. Tots tenen escoles normals, amb patis suficients i amb espais de natura. Quan ací a Bonrepòs i Mirambell tindrem autoritats que estimem el poble, l’educació, la cultura?...I quan respectaran la gent del poble? La democràcia és deixar temps per discutir,entre tots i totes, aportar idees entre tots i totes, decidir entre tots i totes, construir un poble millor entre totes i tots.

Roser Santolària - mestra de l’escola des de 1982 a 1987-

11

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

ENS HAN DEIXAT SENSE MITJANS EN VALENCIÀ!
EL TANCAMENT DE RTVV Va ser el 29 de novembre de 2013. ¿On s’ha vist que una ràdio i televisió que hem pagat tots els valencians amb els nostres impostos, una televisió i ràdio que ens han servit per reconèixer-nos en les festes, en els reportatges sobre el medi natural, en els documentals sobre els nostres autors, en programes meteorològics, en la nostra gastronomia, en les sèries com L’Alqueria Blanca es tanque i au? No era una bona ràdio i televisió perquè des del principi, fa 24 anys, i més encara en l’última llarga etapa en què governa el PP amb majoria absoluta i absolutista, ha estat al servei del partit i dels líders del partit que governen. Com és possible que en lloc de millorar la gestió ruïnosa de la ràdio i televisió públiques, en lloc de millorar els continguts, fent-los més plurals i veraços, enlloc d’augmentar l’ús del valencià, objectiu pel qual fou creada la nostra ràdio i televisió, com és possible que en lloc de sanejar-la, millorar-la, ara la tanquen? Miren, senyors governants: la Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) no és seua. RTVV és de tots els valencians, ens ha costat ben cara , vostès ens l’han feta malbé, se n’han aprofitat sense vergonya, i ara la tanquen. Allò que digueren que, com no hi ha diners, s’havia de triar entre RTVV o sanitat i educació, és mentida: tots tenim dret a una informació veraç i plural en la nostra llengua, tots tenim dret a una educació pública de qualitat, tots tenim dret a una sanitat pública de qualitat. No ens vinguen amb excuses, han tancat RTVV i ara estan tancant escoles i retallen serveis sanitaris necessaris. Per què tanquen RTVV? Perquè vostès són d’un partit centralista, que no estima els valencians i no els importa res la nostra cultura ni la nostra llengua. En tota Europa només s’han tancat dues televisions públiques: la televisió pública de Grècia i la valenciana. Ens han furtat RTVV i han deixat sense feina a molta gent. Quina poca vergonya, senyors del PP! Hem de dir que la resposta de la ciutadania a esta decisió, ha estat contundent: manifestacions i concentracions que encara duren. Els últims dies i sobre tot l’últim dia d’emissió, els treballadors van dir la veritat de les misèries que havien aguantat durant tants anys. Teníem una RTVV segrestada i miserable, però ara ja no en tenim cap. Ens han deixat sords i cecs. TANCAMENT DE LES EMISSIONS DE CATALUNYA RÀDIO El 21 de gener de 2014 a les vuit de la vesprada tallaven les emissions de Catalunya Ràdio. Acció Cultural del País Valencià (ACPV), propietària de les antenes que feien possible l’audició de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació a tot el llarg i ample del País Valencià, ha estat obligada a tallar-les davant les dues multes de 500.000 euros que li imposa el Ministeri d’Indústria, fent cas d’una denúncia d’un grup d’extrema dreta. Ja el 17 de febrer de 2011 ACPV hagué de tancar els repetidors que enviaven el senyal de TV3, Canal 33 i Canal 3/24 i ens quedàrem sense senyal televisiu. Així que, en només 3 anys, ens hem quedat sense ràdio i televisió en la nostra llengua. La persecució a la nostra llengua i a la nostra cultura és constant. El nostre dret a una informació veraç, plural i en la nostra llengua pateix l’agressió més gran i insuportable. Algun periodista ha definit com a genocidi cultural el que ha fet el govern valencià i l’espanyol amb tots el valencians i valencianes: ara ja no existim. El PP només vol que existisca l’Espanya del PP, justament la més negra Espanya.

12

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

AL TALL: PER SEMPRE!
Al Tall. L’exemple
El passat 18 d’octubre vàrem poder assistir al concert de comiat d’Al Tall a la ciutat de València, en un Palau de Congressos ple a vessar on els sentiments de cadascú dels assistents (i no cal dir dels músics) fluïen a cada acord. Després de 39 anys d’exemple (amb tantes paraules com es podrien emprar: de lluita, de travessia, de trajectòria, de fidelitat, d’il·lusió... em quede amb la d’exemple) arriba l’hora de prendre’s les coses amb més calma per a ells. Valga el nostre agraïment etern als músics Vicent Torrent i Manolo Miralles, al cap de la formació des del primer dia, així com a la resta de membres i el nostre discret homenatge amb aquestes línies per explicar perquè són un referent. De com va anar el concert, així com de la trajectòria, ja donaran testimoni les incomptables cròniques que rebran i que ja han anat rebent des què ens varen anunciar que plegaven. Jo aprofitaré aquest espai al Plaerdemavida per compartir la meua experiència i demostrar breument el perquè d’eixe exemple que vos parle. Trenta-nou anys donen per a molt, quan nosaltres formàrem el grup Riusec ells eren un model a seguir, un espill on mirar-se. Els veus allà dalt, amb la seua trajectòria darrere tan impressionant, que quan tens ocasió de conèixer-los i veus com de senzills són, la il·lusió i l’energia amb que treballen, t’adones del perquè de la seua saviesa. Quan et brinden la seua ajuda saps que serà incondicional i sincera. Són gent que estimen el que fan i es preocupen per difondre i prolongar el seu llegat més enllà del que puga ser el seu grup, convençuts que així ha de ser. Crec que ningú que s’haja arrimat a ells demanant-los consell s’haurà sentit mai decebut.

Així els vàrem conèixer

Degué de ser l’any noranta-huit, un dia em vaig plantar davant la Conselleria de Cultura amb la intenció d’esbrinar si existia cap tipus d’ajuda per a la música. Des del noranta-sis Riusec anàvem fent les nostres actuacions, però ignoràvem si existia cap programa d’ajudes d’aquest tipus. Així, recorde que en entrar hi havia una cua inacabable de gent, com que jo no sabia si estava exactament al lloc adequat vaig preguntar a un home assegut darrere d’una taula tot sol, esperant que em renyés i m’enviés al final de la cua. Sorprenentment em va indicar, amb certa desgana, que pugés al primer pis i preguntés en algun despatx si algú sabia alguna cosa de beques o ajudes a la música. Al primer pis una parella em va atendre, aquesta vegada amb un poc més d’interès, però cap d’ells sabia on havia de preguntar, fins que la xica va dir que igual Vicent podria ajudar-me (jo no podia saber a quin Vicent es referia). El cas és que em varen enviar a no recorde quina planta (potser la tercera), pel corredor, al final a la dreta hi havia un despatx, que hi preguntés em varen dir. Quan vaig arribar la porta era oberta, en apuntar el cap Vicent Torrent em va fer passar amb un gest. En acabar de parlar per telèfon jo ja havia tingut temps per reposar-me de la impressió. Vàrem passar una estona que mai oblidaré parlant de música, de projectes... Des d’aleshores sempre que l’hem buscat no ha dubtat en atendre’ns, aquell dia em va encaminar al programa del SARC, en altres ocasions ens va obrir les portes de la Fonoteca de Materials per passarnos informació, sempre agraint-nos a nosaltres que li haguérem demanat consell. Una altra anècdota va ser en un concert on ell anava a col·laborar amb Carraixet (juntament amb altres músics emblemàtics com Paco Muñoz, amb qui també estarem sempre en deute).

13

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

Manolo Miralle

s amb Riu Sec

, 04-09-1998

Eixe dia ens havíem saludat després de la proba de so, a l’hora de sopar es va quedar sense lloc a la taula dels músics i en lloc d’esperar-se a que li posaren cadira i cobert, Vicent es va acostar al bar on sabia que estàvem els de Riusec i va sopar amb nosaltres. Un d’eixos moments per a la memòria. Un altre dia, seria pel noranta-nou, tocàvem a Meliana. Lleonart, el tècnic que solíem portar, va veure per la vesprada a Manolo Miralles i li va comentar que anava a sonoritzar-nos, que érem un grup jove de folk valencià. Paraules màgiques per a Manolo, joves, grup valencià... Lleonart no ens havia comentat res i quan durant el concert aparegué al costat de la taula de so Manolo Miralles, a dalt de l’escenari anàvem tots fent-nos mirades de complicitat veient qui estava mirant-nos. Aquella nit ens en anàrem de copes junts i des de llavors hem assolit una bona amistat amb ell compartint sopars i experiències sempre enriquidores. Manolo ens va produir el nostre darrer disc Espardenyes noves. Vàrem passar hores junts en les que vàrem aprendre molt i el resultat va quedar enregistrat al CD, on a més tinguérem el plaer de comptar amb la col·laboració de músics com Ximo Caffarena (antic component d’Al Tall) i d’Abdel Hakim Elmerraoui (component del grup marroquí Muluk el hwa amb qui Al Tall va gravar Xarq Al-Andalus). Hi ha més anècdotes, però valguen aquestes línies com a homenatge i mostra del que són Vicent i Manolo, dos persones, dos músics, que han lluitat (sobretot els primers anys, contra corrent) perquè la cultura del País Valencià tingués un futur, amb ells tenim un referent i un exemple i amb ells estarem sempre amb deute els qui estimem la nostra cultura i el nostre país. Ells ja fa temps que formen part de la història, i la història resta per sempre a la nostra memòria, així que si bé no els gaudirem en directe tenim el seu llegat en forma de discos, de llibres, que restaran per temps immemorial com a exemple del que són uns músics honestos. Seria injust no recordar en aquestes línies a tants músics que han passat també per la formació, els actuals Xavier Ahuir, Maribel Crespo, Jordi Reig, Enric Banyuls, Roberto Moreno; i els històrics com Miquel Gil, Ximo Caffarena, Eliseo Parra, Vicent-Lluís Fontelles, Xema Senabre, entre d’altres. A tots ells el nostre reconeixement i la nostra gratitud.

Manel Hurtado

Properes Activitats de Macarella
28 de febrer: Club de lectura. Comentari d’Una biblioteca al desert de J.F. Mira 6 de març: Setmana de les dones. Xarrada, pel·lícula i sopar 22 al 25 d’abril: Setmana Cultural. Any Joan Roís de Corella 28 d’abril: Pasqua al barranc. Taller de catxirulos i a botar a la corda 17 de maig: Excursió a Millares i Bicorp. 1 de juny: Baixada al Palmaret 6 de juny: Club de lectura. Comentari d’ El banquer de Núria Cadenas 23 de juny: Foguera de sant Joan
14

LA RATETA DIGITAL

MITJANS DE COMUNICACIÓ
Malauradament, i per incompetència dels qui ens desgovernen, els valencians i valencianes ens hem quedat sense cap mitjà de comunicació públic, de qualitat i en valencià. Primer va ser deixar-nos sense senyal de TV3, després l’ERO contra els treballadors de RTVV, que va acabar amb l’apagada de la televisió i ràdio públiques valencianes, darrerament ens han tallat la possibilitat d’escoltar Catalunya Ràdio en la FM... Tot plegat, ha fet que sorgiren iniciatives en un espai que encara sembla resistir als embats de la política, us parle d’Internet, que ha esdevingut l’únic canal de comunicació lliure i sense censures on podem descobrir projectes en què els drets humans, la pau i la no-violència, el respecte per la natura i el medi ambient i la cultura, llengua, patrimoni i història del País Valencià són valors que es promocionen sense embuts.

LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ. Diari digital www.laveupv.com
Un exemple d’aquesta defensa per la dignitat dels valencians i valencianes és el que fan el grup de periodistes del diari digital Laveupv.com, nascut l’1 de gener de 2013 amb l’objectiu de vertebrar el País Valencià, de ser una veu diferent, independent i rigorosa que contribuïsca al canvi social, a través de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, que en ple segle XXI ens permeten a la vegada parlar de nosaltres els valencians i valencianes, i connectar-nos directament amb la resta del món. Els continguts del diari s’estructuren i divideixen en sis grans àrees: per una banda tenim Actualitat, Temàtica i Territorial, elaborades per la mateixa redacció, agències de notícies i un grup d’opinadors; i per l’altra, compten amb tres àrees participatives dedicades a la participació directa dels lectors ParticiVeu, EspaiCívic i ValenXarxa, que són elaborats per membres d’associacions, ONGs, federacions i societats musicals.

SOFTCATALÀ. Web amb programari i maquinari en valencià. www.softcatala.org
Un altre projecte que ajuda a millorar la presència de la nostra llengua en les noves tecnologies és el portal Softcatalà.org, creat per un grup d’usuaris d’Internet que des de 1998 s’encarreguen de traduir eines i programari informàtic tan coneguts com el navegador Mozilla, el paquet LibreOffice.org, així com la versió en català del sistema operatiu Windows. A més, aquest portal funciona com un punt de trobada per a tots els usuaris i usuàries d’Internet que cerquen productes informàtics en català, que necessiten ajuda tècnica o que volen intercanviar experiències i iniciatives de programari lliure (GNU/Linux). Us animem a viure les noves tecnologies plenament en la nostra llengua i vos convidem al seu Rebost, on trobareu tot el programari que necessiteu per al vostre ordinador, així com les aplicacions més interessants per al vostre telèfon mòbil. Ah, i tot debades!!! PAISATGES CULTURALS REIAL SÉQUIA DE MONTCADA. www.paisatgesculturals-rsm.org Per últim, us proposem una visita a la pàgina web de la Reial Sèquia de Montcada, un projecte creat per la Fundació Assut, per defensar el paisatge de l’Horta i el seu patrimoni natural i cultural. Així, en aquesta web podem trobar vídeos d’entrevistes, com la del geògraf valencià Josep Vicent Boira, que ens fa anàlisis dels processos econòmics, socials i polítics que afecten el territori de la nostra comarca; vídeos sobre la funció dels guardes de la sèquia de Montcada i sobre la importància del reg a manta, o enllaços d’interessants rutes per observar la flora i la fauna, etc. En resum, una proposta molt pedagògica per entendre el nostre paisatge cultural més proper. @ la rateta digital

15

Diuen que ja hem tocat fons, que l’economia ja no pot empitjorar. A Espanya creixen les desigualtats. Més del 50% de joves no troben treball, els estudis s’han encarit, el futur no es veu en cap lloc. Els polítics a Espanya i a València, amb el poder absolut que tenen, fan lleis que ens amarguen la vida, que ens lleven els drets adquirits. Atur, treball precari, més impostos, pujades d ‘aigua i llum, “repagament” sanitari. Governen amb enganys i corrupció. Ens inciten a fer caritat amb els veïns del poble que estan molt pitjor. La gent senzilla clar que és sensible i dóna aliments, però no és això, totes les persones tenim dret al treball, a educació, sanitat, vida i vivenda dignes. També tenim dret a informació veraç i en valencià i ens han llevat RTVV, TV3 i Catalunya Ràdio. Lluitarem units contra els abusos, però alerta contra la repressió: governants que es diuen catòlics han posat ganivets a les reixes de Melilla que fan talls al cos dels immigrants. No els importa denunciar i posar multes quan ens defensem contra la injustícia. Però units com els burgalesos del barri de Gamonal, la situació SÍ ES POT canviar per a tots.

Hem fet el Plaerdemavida-46: Xusa Alemany, Lluís M. Antolí G., Lluís Antolí S., Juan Guanter, Manel Hurtado, Pilar Laguarda, Trini Martínez, Raquel Muñoz, Rosa Peris, Alexandre Ros, Santi Ros, Roser Santolària. Il·lustracions: Neus Arazo (portada) i Josep Vicent Ros (contraportada). Disseny i muntatge: Rosella Antolí i Tamara Folguerà. Coordinació: Rosella Antolí. Correcció lingüística: Alexandre Ros. Impressió: Gràfiques Bolea de Meliana. Edita: Associació Cultural Macarella. Dipòsit Legal: V-2407-2004

Col·labora