You are on page 1of 32

HISTÒRIA DE LA LLENGUA I LA LITERATURA

ORÍGENS DE LA LLENGUA

1. ABANS QUE LA PENÍNSULA ENTRARA EN LA “FAMÍLIA” ROMÀNICA...

El territori de la Península Ibèrica, abans de l’arribada dels romans el 218 a.C. (i, per tant, del
llatí, la seua llengua) estava habitada per pobles:
-de distinta procedència (CELTES i IBERS)
-hi havia, però, un predomini bastant general de la llengua ibèrica, amb alguns elements
lingüístics procedents dels pobles amb què convisqueren els ibers (cèltics, grecs, i fins i tot fenicis).

L’ibèric és, ara per ara, una llengua enigmàtica:


- en coneixem l’alfabet (tenia signes fonètics i d’altres sil·làbics), però no sabem el significat de
les paraules, perquè no s’ha trobat cap text ibèric-llatí per saber-ne les equivalències.
- hi ha diverses teories sobre la seua procedència: alguns l’emparenten amb el basc actual, i fins i
tot han intentat traduir-la a partir d’ell, amb resultats molt discutibles. No sabem si l’ibèric va nàixer a la
Península o va ser dut com en alguna primitiva emigració; tampoc sabem “què” es parlava ací abans de
l’”arribada” / l’“aparició” dels ibers.
- fou substituït pel llatí de forma progressiva i selectiva (primer les classes altes, urbanes, cercles
masculins, àmbits formals es feren bilingües; després, gràcies a diversos factors –els prejudicis (el llatí
era més “modern”, “útil”, “sonava millor”, “no era tan bast”, “el parlava la gent amb més prestigi”), la
diglòssia o divisió de funcions entre les dues llengües etc., la substitució fou relativament ràpida, i
encara que restaren illots lingüístics ibèrics fins una època relativament avançada -s.IX al Pirineu- es pot
dir que era ja irreversible entre a la fi del s. III d.C.).
- per curiositat, ací podem llegir dos fragments en ibèric
Bancurs carebanite egiar saldutibaite iumstir toli irbi tane bassumi etinire.
Irike orti garokan dadula bask, buistiner bagarok (...) turlbai, lura legusegik baserokeiunbaida.

2. DINS LA “FAMÍLIA” ROMÀNICA


A partir del s. II a.C, la Península Ibèrica s’incorporà progressivament a l’Imperi Romà, i
prengué com a nom el de província (del llatí provincis –“per als vençuts”) d’Hispània (provablement
derivat llatí del fenici “span”, “terra de conills”). S’inicià així un llarguíssim període d’assimilació del
mon ibèric –voluntari o per força, el resultat fou el mateix- al món romà, que es coneix com a
Romanització. Ens centraren només en l’aspecte lingüístic.
El llatí, la llengua dels romans, és primerament dut pels soldats i els colons a les ciutats
costaneres i ben comunicades, des d’on anirà estenent-se, amb major o menor rapidesa, en totes
direccions, de tal manera que al s. II i III d.C. gran part de la Península (però no tota), ja estava
romanitzada i l’ibèric havia estat pràcticament substituït. Direm, llavors, que Hispània ja ha entrat a
formar part de la Romània (territori on es parla la llengua dels romans, és a dir, el llatí).
Aquest, a causa d’uns factors, anà diversificant-se, fins que, probablement cap al s. V/VI, ja
podien observar-se els embrions de les actuals llengües romàniques, que tenien el seu origen en el
llatí vulgar que s’havia estés pertot arreu.
Aquestos factors són de dos tipus:
a) Factors lingüístics:
1.- El substrat: és la influència que tindrà la llengua que parlaven els pobladors de les
terres abans de l'arribada dels romans i de la implantació del llatí. L’ibèric, en el nostre cas
2.- L'adstrat: són les aportacions de les llengües veïnes en el moment de la formació de la
nova llengua ( germanismes, arabismes,...)
3.- El superstrat: són les aportacions lingüístiques posteriors a la formació de la llengua
(anglicismes, italianismes,....)
4.- La procedència dialectal dels colonitzadors: El llatí vulgar que parlaven els romans era
diferent segons la zona de la qual procedien (oscos, úmbrics,....). A les nostres terres, sud de Roma
5.- Procedència social dels colons: L’estatus socioeconòmic i cultural marca també el llatí
parlat pels romans colonitzadors. En el nostre cas, baixa a les terres valencianes i catalanes -la
Tarraconense-.
6.- Tendències evolutives espontànies: La parla obeeix en el seu ús quotidià a habituds dels
parlants que arriben a ser veritables lleis fonètiques, gramaticals,... Per exemple la dificultat en
l'articulació, per influència d'altres factors, d'alguns sons.
B) Factors no lingüístics:
1.- La cronologia de la colonització: La major o menor estada dels romans a una zona o una
altra produeix una major o menor romanització (en el nostre cas, primerenca i de molta intensitat).
2.- La geografia i les comunicacions: La situació d'un territori respecte de Roma, pel que fa a
la distància i a la facilitat d'accés, fa que les innovacions lingüístiques creades al centre de l'imperi
arriben amb més o menys facilitat. En el nostre cas, ben comunicats amb la metròpoli a través de la Via
Augusta, i amb un constant contacte marítim
3.- Històricopolítics: Després de la caiguda de l'Imperi Romà l'organització dels territoris en
diferents agrupacions polítiques i la seua evolució influeixen en el nexes d'unió i comunicació entre els
parlants. Cal tenir en compte també les divisions eclesiàstiques, molt influents en els primers períodes.

Actualment existeixen 9 llengües romàniques que deriven del llatí vulgar (més “incorrecte”, és
a dir, més obert a les innovacions lingüístiques). Mapa I (al final)

Les llengües de la nostra família també s’han classificat, d’acord amb criteris fonètics i
morfològics, en dos grups (el sard, és especial, perquè comparteix algunes característiques dels dos):
-llengües romàniques orientals (romanès, dàlmata, italià).
Fan el plural en –i o –e (procedent del cas Nominatiu llatí)
Les oclusives sordes intervocàliques, continuen sordes (-p-, -t-, -k-)
-llengües romàniques occidentals (retoròmànic, francés, occità, català, espanyol, gallegoportugués).
Fan el plural en –s (procedent del cas Acusatiu llatí)
Les oclusives sordes intervocàliques se sonoritzen (-b-, -d-, -g-)

Les dues característiques esmentades es poden comprovar completant les taules:

portugués caste. català occità francés LLATÍ italià romanés

ROTAE- rote roate


rodas rodas roues -ROTAS
HOMINI - uomini oameni
homens omes hommes - HOMINES
BONI- buoni buni
bons bons bons - BONOS

portugués castellà català occità francés LLATÍ italià romanés

riba riba rive RIPA ripa


roda roda roue ROTA ruota roata
lágrima lagrema larme LACRIMA lacrima
Evidentment, el català és una llengua romànica occidental.

3. EL VALENCIÀ: ¿LLENGUA INDEPENDENT O DIALECTE DE LA LLENGUA


CATALANA?

Per a comprendre aquesta complexa (i políticament enverinada) qüestió, cal que conèixer una
mica d’història, les moviments de la qual determinaran l’evolució lingüística de la Península Ibèrica.

3.1. Fi de l’Imperi Romà d’Occident (476 d.C.)


Aquesta entitat política centenària va desaparèixer a causa de diverses invasions d’origen
germànic que traspassaren el limes (límit, frontera) de l’Imperi –alguns per pròpia voluntat, altres
perquè eren espentats per pobles que atacaren les zones on vivien- i s’instal·laren en diversos llocs.
Des del punt de vista lingüístic, aquestos pobles invasors, quasi tots d’origen germànic, i
anomenats genèricament gots, influïren així:
-en alguns llocs on el llatí no havia arribat a arrelar, aconseguiren fer-lo retrocedir fins a
eliminar-lo (sud d’Alemanya, zona nord dels Balcans, sud d’Anglaterra etc.). Aquestes zones es
coneixen amb el nom de Romània perduda.
-en altres, a penes deixaren sobre el llatí unes poques restes, normalment vocabulari militar
(compareu el nostre guerra amb l’anglés war; i el llatí bellum) o noms de persona (Albert, Enric, Alfons,
Alfred, Hugh...).
Per què deixaren tan poca influència sobre el llatí vulgar de la Península?
-perquè alguns dels pobles els invasors no s’establiren a la Península (sueus, alans...)
-perquè alguns dels invasors ja havien estat prèviament romanitzats abans de traspassar
el limes.
-perquè els invasors s’assentaren definitivament en un lloc on es romanitzaren, i després
van ser desplaçats cap a altres llocs “romànics”. Aquest fou el nostre cas: a Hispània
s’instal·laren, procedents del sud de França (la Gàl·lia romana), els visigots (Westhgots, gots de
l’Oest), obligats per la pressió d’uns altres gots, els francs.

En resum: lingüísticament parlant, i pel que fa a Hispània, els gots no trencaren la


continuïtat romànica. És a dir, que els hispanoromans seguiren parlant llatí (una llengua que estava ja
canviant per l’acció dels factors ja explicats i convertint-se a poc a poc en l’embrió de les futures
llengües romàniques), un llatí que rebé una lleu influència de superestrat de les llengües germàniques.

3.2. L’ocupació musulmana (711/713 d.C.)


Els musulmans havien començat un procés d’expansió per tot el nord d’Àfrica en el s. VII, i
s’havien convertit en una potència dominant a la ribera sud de la Mediterrània.
Cal distingir entre musulmà -que és un terme referit a la religió, i significa “els pacífics”- i àrab -
que és un terme ètnic i es refereix als pobles originaris d’Aràbia-, tot i que, normalment, se’ls fa, de
manera incorrecta, termes sinònims. De fet, la major part dels musulmans que intervingueren a la
Península no eren àrabs sinó berbers (sobretot els almoràvits i almohades dels s. XI i XII), i tenien com
a llengua de cultura l’àrab..
Intervingueren en la Hispània visigoda perquè es produí un conflicte civil en el qual un dels
bàndols demanà ajuda als musulmans nord-africans, amb el resultat ja conegut: en adonar-se de la
feblesa visigòtica, ocuparen en un període relativament curt (50 anys, més o menys) quasi tota la
Península. Els musulmans anomenaren aquestes terres al-Andalus (la terra dels vàndals -un poble got-).
La intervenció musulmana sí que suposà, alhora que un evident canvi polític, un
importantíssim canvi lingüístic, ja que en l’antiga Hispània de parla romànica, s’introdueix una
llengua estranya, l’àrab, cosa que determinà, a la llarga, l’actual situació lingüística de la Península.
Cal tenir en compte, que l’ocupació musulmana:
*es produí en un moment en què el llatí de la Península ja estava convertint-se en diversos
embrions de llengües romàniques. Tenim un testimoni clar d’açò: al concili de Tours, l’any 810,
s’arribà a l’acord que l’homilia, la part de la missa que explicava els Evangelis prèviament llegits en llatí,
es fera in rusticam romanam linguam, “en llengua rústica romana”, cosa que dóna a entendre que la gent ja
no entenia el llatí.
*causà la islamització religiosa i la cultural i lingüística de gran quantitat dels
hispanoromans, molt llarga en el temps -durà pràcticament fins els s.XII-, la qual provocarà, en molts
llocs, una pèrdua de la continuïtat romànica (s’abandonà el “llatí”) i causarà que a la Península avui
es parlen tres llengües romàniques i no més.

Així, la situació lingüística en el període de dominació musulmana es caracteritza per:


1.Una població de procedència àrab o berber que parlaven àrab. A aquest contingent,
caldria afegir els muladites (de l’àrab muwalladin, “adoptats”), és a dir, aquells antics cristians de
parla romànica que abraçaren la llengua, cultura i religió musulmana. Eren, evidentment, la
majoria de la població.
2.Una població cristiana, cada volta més minoritària, que vivia sota domini àrab i que
continuava parlant la(es) seua(es) llengua(ües) romànica(ques), diferent(s) segons els diversos
territoris peninsulars. Aquestos hispanoromans de parla romànica i religió cristiana
s’anomenaven mossàrabs (de l’àrab must’arib, “arabitzats”). El diferents parlars mossàrabs
desaparegueren lentament, substituïts per l’àrab, que era la llengua de cultura, més encara quan,
a l’entrada des del Nord d’Àfrica dels Imperis almoràvit i almohades (s.XI i XII), se’ls perseguí i
expulsà de les seues terres per motius religiosos.
3.Una altra població que vivia als nuclis cristians del nord que sorgiren com a reacció
a la dominació musulmana. Ací es desenvolupen els primitius romanços: gallegoportugués,
asturlleonés (o bable), castellà, aragonés (o fabla) i català. Posteriorment, i segons anirà
avançant la conquesta cristiana cap al Sud, aquestos romanços, duts pels conqueridors i
repobladors cristians, també avançaran cap al sud, en la majoria dels casos sense entrar en
contacte amb les parles mossàrabs, ja desaparegudes al s. XII a causa de la intransigència
almoràvit i almohade.

El resultat final fou que la Península quedà conformada lingüísticament parlant de la següent
manera:
-progressió gallegoportugués al llarg de tota la façana atlàntica fins al sud, i, a partir del XV,
progressiva diferenciació del gallec.
-progressió de l’asturlleonés, del castellà i de l’aragonés (aquest sols fins a Saragossa i Terol,
zones de parla castellana) cap al sud de la Península. A partir del s. XV, el castellà farà recular
l’asturlleonés (hui sols es parla en algunes zones d’Astúries) i l’aragonés (avui sols es parla en algunes
valls del Pirineu aragonés).
-progressió del català cap a l’Est (Balears) i sud (Regne de València).
-lenta pèrdua de territori de l’euskera o basc, una llengua no romànica (actualment, sols es parla
al nord de Navarra i algunes zones de Biskaia, Gipúscoa i el País Basc francés).

La presència de l’àrab fou una constant fins a l’any 1609, quan s’expulsà definitivament els
moriscos (musulmans als quals els cristians havien obligat a batejar-se el 1525), primer com a llengua
dominant dels territoris andalusins, després com a llengua pròpia dels musulmans sotmesos que els
diversos regnes cristians no els volgueren expulsar en massa per qüestions econòmiques (eren la mà
d’obra barata dels nobles que posseïen la terra).
El contacte produí, sobre les primitives llengües romàniques de la Península, una forta
influència de superestrat i d’adstrat (la que es dóna entre llengües veïnes), que les diferencia d’altres
de la mateixa família (i, fins i tot, dóna fesomia pròpia a alguns dialectes: per exemple, el valencià és el
dialecte de la llengua catalana que més arabismes té, perquè ací el contacte fou més prolongat que no al
Nord; compareu: dacsa-blat de moro, bacora-figa-flor, safanòria-pastanaga, etc.; a més, que els arabismes de la
nostra llengua, en general, no mantenen aquests de l’article àrab al-, mentre que l’espanyol sí (compareu:
almacén-magatzem, azúcar-sucre, algodón-cotó, etc.).
Ens centrarem, només, en els topònims (noms de lloc), per comprovar la influència, moltes
vegades inadvertida, de l’àrab:
ARTICLE+NOM
Alaquàs els arcs Albaida la blanca Albalat la calçada
Albelda el poble Alboraia la petita masia Alcalà el castell
Alcàsser el palau Alcúdia el tossal Aldaia el llogaret
Alfafar la gerreria Alfara el barri Alginet els horts
Almúnia el verger
NOM+ADJECTIU Guadalaviar riu blanc Guadassuar riu negre

ABÛ-L (PARE)+NOM Albuixech, Albocàsser...

BEN/ (FILL)-BENI(FILLS) +NOM Benissa, Vinaròs, Benifaió, Beniparrell

APEL·LATIU+NOM Burjassot (torre d’Assaut), Massalfassar (hostal de Hassar)

ELEMENT ARÀBIC+ELEMENT LLATÍ Catarroja (parcel·la roja)

Després d’açò, estem en condicions d’analitzar l’origen del valencià:

TEORIES SOBRE L’ORIGEN DEL VALENCIÀ

TEORIA SECESSIONISTA: EL VALENCIÀ TEORIA UNITARISTA: EL VALENCIÀ ÉS


ÉS UNA LLENGUA INDEPENDENT UN DIALECTE CONSECUTIU DEL
CATALÀ, CONCRETAMENT DE LA
VARIETAT OCCIDENTAL

QUÈ PROPOSA? QUÈ PROPOSA?

El valencià és el resultat de l’evolució del llatí El valencià procedeix del llatí de la zona occidental
vulgar implantat a les terres valencianes. La de Catalunya. Durant el domini àrab, si bé en un
continuïtat romànica es mantingué durant el primer moment no es trencà la continuïtat
domini àrab, perquè... romànica a les terres valencianes...

ARGUMENTS HISTÒRICS ARGUMENTS HISTÒRICS


a. La colonització àrab fou, en tot cas, superficial a. Molt prompte, les antigues comunitats cristianes
(només la superestructura), i la major part dels abraçaren la nova cultura, llengua i religió (en el
hispanoromans (cristians i de parla romànica) es cas valencià, la cristianització fou tardana, reduïda
quedà a les seues terres, i mantingué llengua, a les classes altes urbanes i d’escàs pes demogràfic)
costums i religió. i esdevingueren muladites (de l’àrab muwalladin,
“adoptats”). A més, fins al s. XII, al-Andalus rebé
successives onades emigratòries que variaren la
conformació ètnica del territori.

b. No hi hagué trencament de la continuïtat b. Existí un trencament de la continuïtat romànica


romànica. Els hispanoromans mantingueren un perquè no hi havia bilingüisme àrab/mossàrab. Al-
bilingüisme àrab/mossàrab (de l’àrab must’arib, Andalus, -també la Xarqia (nom que donaven al
“arabitzat”, nom que convencionalment es dóna a nostre territori)- era un país àrab a tots els efectes,
la llengua romànica –o llengües- que parlaven els com ho demostren els documents, testimonis i
cristians sota domini àrab). monuments d’aquella època. A més, si aquest
pretés bilingüisme haguera existit, Jaume I no
hauria necessitat traductors (torsimanys) i els
partidaris d’expulsar els àrabs el 1609 no haurien
pogut adduir el fet que bona part d’ells es negaven
a abandonar la seua llengua, ja fóra a favor del
“valencià” o del castellà com a raó per a expulsar-
los..

c. Quan els conqueridors i repobladors aragonesos c. Després de la caiguda de gran part del territori
i catalans ocuparen València, s’assimilaren a aquest valencià (1245), s’inicià un procés de repoblació
“mossàrab valencià”, que seria, doncs, l’origen del amb aragonesos i catalans que duraria més de cinc
valencià actual. Basant-se en les dades del Llibre del segles, el qual trenca la societat àrab i provoca
Repartiment (que remarca, per exemple, que la desplaçaments importants de la població sarraïna.
majoria de repobladors de la ciutat de València Consta documentalment que la procedència de la
parlaven la varietat oriental, cosa que està en majoria dels repobladors era catalana i, en concret,
contradicció amb la pertinença del valencià a la de la zona occidental de Catalunya (Lleida/Sud de
varietat occidental), proposen que la repoblació Tarragona). De fet, fora de les repoblacions
cristiana fou superficial. tardanes amb gent de parla castellana (Sogorb,
Oriola) i Requena/Utiel, afegides a la província de
València el 1851, allà on les cartes de població
conservades marquen un predomini de catalans
occidentals, avui es parla valencià; allà on
predominaren els aragonesos, avui es parla castellà.
No es poden tenir en compte les dades del Llibre
del Repartiment d’una manera acrítica, perquè
a)molts beneficiats van vendre la seua part del botí
o simplement no vingueren i b) és parcial (sols
abasta dos breus períodes de donacions molt
immediats a la conquesta, quan, en realitat, la
repoblació massiva es produí a la fi del s. XIII i
durant el XIV.
És cert que vingué molta gent que parlava català
oriental, però en la majoria dels casos, el
predomini numèric corresponia als occidentals; en
la zona catalanoparlant, durant les segones i
terceres generacions, la minoria aragonesa, d’altra
procedència (castellans, navarresos, occitans etc.) i
després els nouvinguts, s’adaptaren a la varietat
que predominava al carrer (procés d’anivellament).
El “valencià” és un dialecte trasplantat (o
consecutiu) de la varietat occidental del català. Hi
ha cognoms valencians que són noms de pobles de
Catalunya (Ivorra, Martorell, etc.) i durant l’època
medieval, sobretot entre les classes altes, hi havia
contacte constant entre les branques catalana i
valenciana de la família.

d. Sembla que, amb diferències segons els llocs, els d. L’atracció i el prestigi de tot allò àrab, i les
mossàrabs van sobreviure, amb l’estatus de invasions, quasi successives, d’almoràvits (1091-
protegits, en la societat àrab, almenys fins a la fi del 1145) i almohades (1147-1212), imperis nord-
s. XI (invasió almoràvit, 1091). De fet, els africans que tenien en comú l’integrisme religiós,
topònims acabats en kanîsa (“església”, per als feren desaparéixer la major part de les mossarabies
àrabs) –Alcaníssia, p.e.- ho testimoniarien. andalusines, bé per islamització més o menys
forçada, bé per exili a terres cristianes (en el cas
valencià a Castella/Baix Aragó). Els topònims
derivats de kanîsa, corresponen a com
anomenaven els indígenes islamitzats a cementeris
o vestigis pre-islàmics, com ha demostrat
l’arqueologia.

e. Està documentada la pervivència de nuclis e. Els reduïts nuclis cristians que tenim
cristians a ciutats com València o Dénia en data documentats, devien correspondre a mercaders
avançada. procedents de terres cristianes que s’hi establien
més o menys temporalment. Difícilment, per
procedència i per nombre, podien provocar una
assimilació lingüística dels repobladors del nord.
Un exemple: quan donya Ximena, la dona de Cid, i
les seues tropes, abandonaren València davant la
pressió almoràvit (1101), partiren també els
cristians que hi vivien abans de l’incendi de la
ciutat.

ARGUMENTS LINGÜÍSTICS ARGUMENTS LINGÜÍSTICS


1.No hi ha cap document escrit en mossàrab, perquè 1.Els mossàrabs, comunitats aïllades en una societat
no s’escrivia. Mentre hi hagué mossàrabs a les àrab, tenien dividides les funcions lingüístiques
nostres terres, sempre utilitzaven l’àrab, la llengua (diglòssia): per als usos col·loquials, utilitzaven
de prestigi i comuna de la societat –àrab- en què el/els mossàrab(s). Per als formals, l’àrab. No hi
vivien. Per tal d’explicar-ho s’ha recorregut a hagué cap criptocristianime que mantinguera viu el
l’argument d’un criptocristianisme que hauria mossàrab: quan Jaume I entrà a València, no va ser
mantingut viu –però submergit- el mossàrab fins a “rebut” per cap cristià de la ciutat, i al no hi ha
l’època de la conquesta cristiana, i encara que no constància de cap donació o devolució de cases o
en tenim documents, podem trobar-hi restes en terres a cap “mossàrab”. Pel que fa a la
diversos camps, especialment a partir dels “reconstrucció” duta a terme de Peñarroja, cal dir
topònims del Llibre del Repartiment i documents que que no és fiable perquè a)el Llibre del Repartiment
reflecteixen com parlaven els moriscos valencians està escrit en llatí (amb el consegüent “filtre” sobre
al s. XVI (Leopold Peñarroja –El mozárabe la toponímia romànica), b)no distingeix entre la
valenciano- ) toponímia tradicional i els noms dels nous pobles
o viles fundats pels repobladors, c)pren com a
testimonis fidedignes vides de sants tardanes que
s’han mostrat falses en moltes dades i d)després
d’una convivència de més de tres segles, el parlar
dels moriscos valencians estava, lògicament,
contaminat de termes romànics.

2.En el valencià actual perviuen paraules de 2.Dels mossarabismes del valencià, una part són
probable origen mossàrab, que oferirien solucions solucions explicables (“corder”, p.e., és un
específicament “valencianes” aragonesisme; “roder” -bandit, malfactor- prové
(fardatxo/llangardaix, colombaire/colomer, del francés), altra part han estat qualificats de
clòtxina/musclo etc.). mossàrabs en absència d’una anàlisi rigorosa-, i els
“autèntics” no han passat de l’hipotètic mossàrab al
valencià actual directament, sinó a través de l’àrab
(d’ací que el seu nombre siga mínim).

3. En les harja/es, fragments lírics que se solien 3.Les harges dels poetes aràbigovalencians no
incloure al final de certes poesies àrabs reflecteixen el parlar romànic de la zona: eren
anomenades muwaxahes, hi Havia algunes paraules versos tòpics que podien ser usats per poetes àrabs
en romanç. Si analitzàrem les d’autors originaris de de Navarra o Toledo, i estaven passats pel filtre
terres valencianes, podríem obtenir una idea del d’una “oïda” àrab. Si l’analitzem, el mostren ben
mossàrab valencià. (P.e., d’Ibn Ruhaym de diferent al valencià actual. Sí que podem fer-nos
Bocairent: Ke farayo o ke serad de mibi...) una idea de com era el presumpte mossàrab de
València, a través dels topònims, etc.

llatí vulgar mossàrab? català


ai moraria Moraira morera
-o muru Muro mur
-tr petrarios Patraix pedrers
-mb- colombariu colombaire colomer

Era, doncs, un romanç arcaïtzant i prou diferent al


valencià. (Pel que fa a la -t- entre vocals, no la
sonoritzava, com l’italià i el romanés).

4.Sembla referir-se a un únic mossàrab valencià, una 4.No se sap exactament quants tipus de mossàrab hi
entitat lingüístics que ocuparia, dalt o baix, les havia ni el seu abast territorial. Un geògraf àrab,
terres de l’actual domini lingüístic valencià. Alguns, Ibn Khordâdhbeh, en distingí al s. IX dos,
fins i tot, recollint una visió de la història forjada l’andalusiyya al sud, i l’afrangiyya al nord-est. És
durant el franquisme parlen d’una espècie de probable que n’existiren més, donada la situació de
mossàrab relativament unitari que abastaria tota la dialectalització (comunitats sense contacte ni
Península, en què veuen una manifestació centre uniformitzador) del mossàrab, i l’estatus de
lingüística (però també religiosa i política) de la llengua dominant que tenia l’àrab.
“resistència” dels “espanyols” davant dels àrabs.

5.Explica les semblances amb el català general i la 5.El valencià, ofereix una gran uniformitat amb el
particular amb la varietat occidental a través de la català general i en particular amb la varietat
diversitat romànica: “valencià” i “català” serien, al occidental perquè són el mateix sistema lingüístic.
cap i a la fi, llengües procedents del llatí. Les Les diferències fonètiques, morfològiques i
diferències fonètiques, morfològiques i lèxiques lèxiques són mínimes i, en tot cas, normals entre
demostrarien que són llengües diferents. els dialectes d’una mateixa llengua.

“L’EXPANSIÓ I PLENITUD DE LA LLENGUA (S-XII A XIV)”


1.- Els primers testimonis lingüístics:
- 813: Concili de Tours recomana “transferre” (traduir) les homilies “in rusticam
Romanam linguam”
- 885: Es distingeixen a la Península dos romanços:
- al nord-est: l’afrangiyya
- a Al-Àndalus: l’andalusiyya
- Mitjans S-XII: Primera manifestació escrita en català: traducció del Forum Iudicum
- Finals del S-XII: Homilies d’Organyà
- 1251: Usatges de Barcelona
- 1261: Els Furs de València
- 1272: Costums de Tortosa
Els primers textos
A pesar del canvi lingüístic que es produeix en el poble, els textos escrits seguien redactant-se en
llatí ja que les llengües que estaven naixent encara no posseïen un cos normatiu que permetera la seua
transcripció escrita .
Els primers textos els trobarem a partir dels segles XII i XIII quan les monarquies s’han
consolidat després d’una època de conquestes territorials i d’expansió cap al sud de la península,
ocupant les terres conquerides pels musulmans. Aquesta consolidació de les monarquies permetrà el
desenvolupament d’una administració i una legislació, i aqueixa administració caldria que fóra
comprensible per la població. Això porta al rei en Jaume I a ordenar en 1276 que tota la documentació
del regne es redactara en romanç.
Hem d’esmentar com a primer document la Cançó de Santa Fe, datada entre el 1054 i el 1076,
escrita probablement al Rosselló. La seua pertinença a la nostra literatura cal no afirmar-la radicalment.
Les referències geogràfiques ambientals, paisatgístiques, etc, permeten creure possible la catalanitat de
l’autor, però les pròpiament lingüístiques ens obliguen a no afirmar la seua catalanitat. Les darreres
investigacions opten per la consideració provençal del text.
El text més antic que coneixem és el Llibre jutge, fragment d’una versió catalana del Forum
Iudicum, del XII, un codi de lleis dels visigots. Fins fa poc, les Homilies d’Organyà, recull de sermons de
finals del XII o començaments del XIII, eren tingudes com la mostra més antiga. Tot i això cal pensar
que les obres de caràcter religiós són molt presents en aquesta època on el pes de la religió era
importantíssim, amb una concepció teocèntrica del món, i per tant degueren existir moltes altres molt
abans, a conseqüència de les recomanacions dels concilis catòlics del segle IX.
També caldria fer esment, per tal de completar el panorama, de la producció historiogràfica, de
la qual parlarem més endavant, i les obres de tipus religiós, entre les quals destaquem la traducció
catalana de la Legenda Àurea, text en prosa de l’últim quart del segle XIII, i la poesia religiosa l’Aujats,
senyors qui credets Déu lo paire i alguns textos de cants romeus recollits al Llibre Vermell de Montserrat.
Per altra banda, a nivell administratiu, a finals del segle XIII es realitzen les versions del Consolat
de Mar, a Barcelona, Mallorca i València, i Els Furs de València (1261) que arrepleguen els preceptes
donats en les Corts del Regne de València sobre la base dels Costums de València, implantats pel rei en
Jaume el 1240.

2.- La consciència lingüística diferenciada:


- S-VI a XI, cal distingir tres tipus de llenguatge:
- llatí erudit o latinum obscurum
- llatí arromançat, situat entre el culte i el vulgar
- el pre-romanç o rustico sermo
- Emancipació creixent del llatí. El llatí al segle VIII és aprés però no parlat.
- Secularització progressiva. Analfabetisme. Diglòssia LLatí-romanç.
- Aparició burgesia al segle XII. Necessitat escriure en romanç.

3.- L’expansió geogràfica del català:


- Segle XII: Formació de la Catalunya Nova ( Lleida i sud del riu Llobregat)
- Segle XIII: Conquesta del Regne de València i Mallorques
- Segle XIV: Expansió mediterrània: Sardenya, Sicília, Nàpols i Grècia.

4.- La introducció del català a les Illes Balears i País Valencià:


- MALLORQUES: Conquistada per la pressió de la burgesia catalana per ser un
focus de pirates. Fou repoblada per gent de l’Empordà l’illa de Mallorca, mentre Eivissa fou repoblada
per gent de Tarragona. Posteriorment passà a formar part junt al Roselló, amb capital a Perpinyà, que
pot explicar algunes de les semblances dels dos dialectes.
- VALÈNCIA: La idea expansionista fou del nobles aragonesos per contrarestar
la iniciativa catalana de les Mallorques, però Jaume I, contrari a les idees feudalitzants atorga preferència
als catalans.
La colonització fou majoritàriament de catalans occidentals per l’afinitat cultural en
moneda, sistema de peses i mesures, tradició jurídica,..... Zona central (entre els rius Palància i Xúquer)
molt repartida. Serà la zona d’on irradià la colonització de quasibé la resta del Regne i fins i tot Múrcia.
L’arribada de colons fou més intensa als segles XIV i XV (comptem que València-ciutat era la capital
econòmica de la Mediterrània i estem al segle d’or de les lletres). Per altra banda el sud del País Valencià
fou colonitzat per dos catalans per cada aragonès en contra d’allò que s’havia pactat amb Castella.
La singularitat del valencià dins del català occidental ve determinada fonamentalment
per una major presència del lèxic àrab i per una major interferència de l’adstrat aragonès i del superstrat
castellà.

5.- El conflicte lingüístic àrab-català


A l’entrada de l’Islam els pobladors abracen immediatament la nova cultura i aquesta
gent rep el nom de muladites (=adoptats) o conserven la seua fe i institucions i reben el nom de
mossàrabs (=arabitzats), encara que al llarg del temps, aquests, atrets per la superioritat cultural àrab o
forçats per la intransigència religiosa, acaben abandonant Al-Àndalus o islamitzant-se per complet.
El parlar dels mossàrabs no és homogeni en tota la península com ja hem esmentat
abans. A Catalunya l’existència de mossàrabs és gairebé escassa per la poca islamització o arabització
que s’hi produeix. En el cas valencià, on la cristianització fou molt tardana, és molt probable que els
cristians desaparegueren en la segona generació després de l’ocupació islàmica. Els mossàrabs
valencians, autòctons o no, als segles XI i XII emigraren cap a Castella o el Baix Aragó o foren
deportats al nord d’Àfrica. Això fa que a l’entrada de Jaume I, tant a València com a les Illes Balears, la
mossarabia s’hagués extingit i per tant, la persistència del bilingüisme àrab-romanç era improbable. Tan
sols cap suposar l’existència de xicotets nuclis de mercaders cristians, que no mossàrabs, en les ciutats
com València o Dénia.
El romanç que havien parlat els mossàrabs, anomenat aljamia front a la denominació
d’algaravia, llengua dels àrabs, sembla que no era el mateix a València i a les Illes que a la Catalunya
Nova. Pels pocs documents que s’hi tenen podem saber, a grans trets, que era un romanç molt
arcaïtzant i prou diferent del català, sobre el qual ha influït amb uns quants préstecs lèxics.

6.- Les primeres manifestacions literàries


L’etapa inicial de la literatura catalana és ben bé diferent de la de les altres literatures. Mentre
que en la resta de les llengües romàniques la producció literària comença amb la poesia lírica i èpica, la
nostra literatura ho fa amb la prosa i, a més, amb una producció extraordinària en valor i qualitat.
Les primeres manifestacions literàries d’autors catalans es produeixen en provençal, dins de la
gran poesia lírica provençal. Els motius els podem trobar en la relació entre els comtats catalans i el
Comtat de Provença arran del matrimoni de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença, l’any 1113.
La literatura tenia uns destinataris concrets, l’aristocràcia, els quals eren a la vegada els autors d’aqueixa
literatura. La noblesa catalana i provençal formaven un sol cos social (els lligams venien de molt més
lluny, però) i per a ells no hi havia cap altra “literatura” que la que es feia en llengua provençal, fins que
la derrota de Muret (1213), que suposà l’ocupació pels francesos d’Occitània, va comportar que els
catalans deixaren de mirar cap al nord i dirigiren els seus esforços i les seues conquestes cap al sud.
Això implicaria, a poc a poc, l’abandó del provençal com a llengua literària i l’adopció del català, tot i
que la producció poètica en català no es desenvoluparia fins a principis del segle XV.

La poesia trobadoresca:
Aquesta poesia té com a tema principal l’amor. Els trobadors desenvolupen en les seues
composicions poètiques un codi amorós que rep el nom de fina amor (fin’amors) -amor espiritualitzat
enfront de la falsa amor física, sexual- i, més tard l’amor cortés –noble, gentil, leal-
La poesia trobadoresca, com ja hem avançat, és un producte cultural de la societat feudal. Per
tant, les relacions entre els amants solen reproduir els sistema de vassallatge de la societat feudal.
L’enamorat/trobador considera la dama a qui dedica els versos, com un ésser superior en el sentit
jeràrquic de la societat, perquè és d’un llinatge superior, pertany a la noblesa cortesana. El trobador es
presenta davant la dama (dómina), davant la senyora, com a vassall seu, com el seu fidel enamorat. Ell ha
de servir-la cegament en el jocs sentimentals. Aquesta situació, però, es converteix sovint en una
situació d’adulteri, ja que la destinatària de l’amor cortés havia de ser una dona casada. Les donzelles no
tenien cap categoria social, ja que assolien la del marit en casar-se. Com que la dama inspiradora del
sentiment solia ser casada, resultava inaccessible al trobador. Però, la resposta positiva a la relació
amorosa comportava una relació extramatrimonial. En cas contrari, el trobador la considerava ingrata i
deslleial, i la mort es convertia en l’únic remei per a ell.
Els textos s’acompanyaven moltes vegades de razós, comentaris explicatius amb la
finalitat d’una major comprensió del poema. També aquestes razós aportaven unes petites biografies
dels trobadors.
En aquest joc literari, solen aparéixer altres personatges que revelen la relació entre el
trobador i la dama. Són lausengiers, o envejosos o difamadors. Aleshores, l’espòs es converteix en el gilós.
El trobador no mai revela el nom de la dama, sinó que fa servir un pseudònim que se li anomena senyal,
per amagar la identitat de la dama. El paper de la dona no sempre és el de receptora, sinó que hi
apareixen les primeres trobadores, anomenades trobairitz, les quals es preocupaven menys del joc de
paraules i s’expressaven amb més sinceritat.
El trobador és aquell que escrivia els versos que anaven acompanyats de música, perquè
aquestes composicions foren difoses mitjançant el cant. El trobador era, doncs músic i escriptor alhora.
Però qui divulgava i cantava les composicions, normalment eren els joglars, que solien anar d’un castell
a altres, de poble en poble i contaven gestes, recitava poemes, cantava cançons...., tots dos, joglars i
trobadors tenien una educació literària i musical especialitzada.
La poesia trobadoresca ofereix una extensa gamma de gèneres poètics, regit cadascun
d’ells per lleis que els són pròpies i que, de fet, proporcionen el contingut temàtic o bé la disposició
formal. Així, entre els gèneres cal esmentar: Cançó, Sirventés, Alba, Plany, Balada, Dansa i Pastorel·la.
Bona part dels trobadors provençals dels segles XII i XIII són catalans i, bàsicament, de
la Catalunya pirenaica o de la Catalunya Vella i feudal.
Torbadors destacats:
- Guillem de Cabestany (finals del segle XII)
- Guillem de Berguedà (1138-finals del XII), sensual i mordaç, molt satíric
- Ramon Vidal de Besalú (S-XIII) autor d’un compendi de normes: Les raóos de trobar
- Cerverí de Girona, el més important i l’últim dels grans trobadors.
- Les trobairitz: la Comtessa de Dia i la Reina de Mallorques (Constança d’Aragó)

7.- La formació de la tradició literària catalana


La prosa medieval
El S-XIII és una època de transició entre el món medieval i un món més modern.
Front a la idea teocentrista de la societat feudal, apareix la idea humanista,
l’antropocentrisme, que conduirà al Renaixement, amb l’humanisme com a moviment que
farà trontollar l’estructura medieval. L’hegemonia de l’església, dels senyors feudals i també
del llatí com a llengua de cultura, té els seus dies comptats amb l’aparició de noves idees i
de noves relacions sòcioeconòmiques.
La població es fa més sedentària, perquè en entrar en crisi el sistema econòmic feudal naix
l’economia de mercat, L’explosió del comerç i l’augment de producció creen més riquesa i afavoreixen
la creació de ciutats i l’aparició d’una nova classe social, la burgesia. Per altra banda, la creació
d’Universitats afavoreix la secularització del saber, fins aleshores reclòs en els monestirs. Aquests fets
suposen la necessitat que la llengua culta ja no siga el llatí culte, sols coneguda per les classes altes
(noblesa) i l’església, i que la llengua romanç siga el vehicle de comunicació no sols en els àmbits
informals sinó també en els àmbits formals: administració, relacions comercials, literatura,...
És l’època d’expansió de la corona catalanoaragonesa, amb la conquesta de Mallorca (1229) i la
conquesta del que serà el Regne de València (1238-1245). Comença també una època de domini polític i
econòmic sobre la mediterrània, que tindrà el seu punt àlgid al segle XV.
En la segona meitat del segle XIII, a diferència d’altres llengües, l’expansió literària es produeix
en prosa. Apareixen les Cròniques de Jaume I i Bernat Desclot –continuades al s-XIV per les Ramon
Muntaner i Pere El Cerimoniós-, l’obra d’Arnau de Vilanova i Ramon Llull.

RAMON LLULL

Si bé la consolidació de la llengua literària té lloc amb la redacció de les Quatre Cròniques i amb
les obres d’autors del segle XIV, el vertader artífex de la prosa literària fou Ramon Llull. Amb ell la
prosa catalana esdevé un instrument apte i d’una gran riquesa expressiva per a escriure sobre les
diverses branques del saber de l’època. És el primer escriptor europeu que fa ús d’una llengua romànica
per a tractar sobre matèries que fins aleshores estaven reservades al llatí, com ara la filosofia, la teologia,
la pedagogia, la ciència, etc.
Ramon Llull va nàixer entre 1232 i 1235 a Mallorca al si d’una notable família barcelonina que
s’havia instal·lat a l’illa després de la conquesta de Jaume I. Va ser educat com a cavaller i va freqüentar
la cort com a senescal (majordom) del rei Jaume II. Durant la seua joventut feu una vida cortesana
dedicada al plaer i la poesia trobadoresca. Es va casar amb Blanca Picany, de la qual va tenir dos fills.
Cap als trenta anys experimenta un canvi radical i es converteix. Segons el mateix Llull a causa de
la visió de Jesucrist crucificat. Es desprén de tots els seus béns, abandona la família i comença una vida
religiosa, dedicada plenament a Déu i a propagar la fe cristiana.
La seua obra
És considerat com el gran clàssic de les nostres lletres. És un dels escriptors més fecunds i
polifacètics que han existit. La seua producció, estimada en més de 300 obres catalogades, destaca no
sols per la seua quantitat i varietat, sinó sobretot per ser el primer en impulsar el català com a llengua de
cultura, motiu pel qual és considerat com el creador de la prosa literària. Tanmateix, la seua intenció no
va ser mai estètica, sinó doctrinal. La seua producció fou escrita majoritàriament en català, però hi
escriu també en llatí, àrab i provençal catalanitzat.
Obra filosòfica i doctrinal:
- Libre de Gentil e los tres savis (1272) Presenta la discussió entre un jueu, un musulmà i un
cristià que intenten convèncer un pagà de la superioritat de les seues religions.
- L’Art abreujada d’atrobar veritat (1274) Obra on construeix el seus sistema filosòfic
- L’Arbre de sciència (1296). Obra enciclopèdica on pretén estructurar tot el saber humà
- Llibre de l’orde de cavalleria (1275) Obra que influí en Joanot Martorell
- Doctrina pueril (1278) Sobre l’educació dels infants.
- Taula General (1293) que constitueix la base de l’ars combinatòria lul·liana
- Ars Magna Generalis Ultima (1305-1308) darrera gran síntesi filosòfica, teològica, científica i
antropològica.
Obra narrativa:
- Llibre d’Evast e d’Aloma e de Balnquerna son fill (1274-83) La vida de Blanquerna és una
gradació cap a la perfecció.
- Fèlix o Llibre de meravelles (1288) És una crítica al poder
Obra mística
- Llibre d’Amic e Amat, inclosa en el Blanquerna
- Llibre de contemplació en Déu
Obra poètica
- Lo Desconhort, on expressa la crisi de valors després dels seu radical canvi de vida
- Cant de Ramon, confessió del seu desànim i desolació pels entrebancs que troba a aconseguir
el seu ideal
- Lo Concili, on demana ajuda per al seu pla evangelitzador
La llengua en Ramon Llull
Ramon Llull fa un ús pragmàtic de la llengua. Vol fer-se entenedor per a tots, difondre
el seu ideal. Davant la mancança d’un vocabulari tècnic per a anomenar un bon nombre de conceptes
que fins aleshores només s’havien expressat en llatí o àrab, Llull va haver de portar a terme una
important tasca de creació lèxica, d’introducció de neologismes en la llengua. La majoria del lèxic lul·lià
està format per paraules patrimonials o populars, però també fa ús de cultismes i d’arcaismes. Així
mateix, també introdueix un gran nombre de paraules derivades, fa un ús del sistema de derivació no
sols del llatí sinó també de l’àrab.
La sintaxi lul·liana empra elements cultes, construccions llatines, relatius, subordinació
amb subjuntiu, hipèrbatons, antítesis,...; però també fa ús dels elements populars, com ara les fórmules
afectives.

ARNAU DE VILANOVA
Contemporani de Ramon Llull, nasqué a València, probablement en 1238 i morí a Gènova el
1311. La seua possible ascendència jueva i el seu tracte amb la cultura aràbiga, el posà en contacte amb
la ciència mèdica musulmana, molt desenvolupada, i això l’ajudà a adquirir ràpidament una fama com a
home de ciència. Com la majoria dels metges de l’època rebé les ordes menors i mantingué una estreta
relació amb el món eclesiàstic.
Com a metge, Arnau de Vilanova obtingué el prestigi més sòlid de tota la centúria, i
encara tres segles després era considerat com una autoritat inqüestionable. La seua producció mèdica,
escrita fonamentalment en llatí fou traduïda a diverses llengües. Destaca el Regiment de Sanisalut.
Proposava un canvi a l’església i a la societat. Arnau creia que només tornant als ideals dels
primers cristians podia salvar el món davant l’arribada de l’anticrist. Viatjà sense treva al servei d’una
idea extravagant i desplegà una gran activitat literària, en llatí i en romanç.
De les seues obres destaquen:
- Lliçó de Narbona, sobre els corrents espiritualistes
- Confessió de Barcelona, Exposició de doctrines sobre la vinguda de l’anticrist i la fi del
món.
- Raonament d’Avinyó, exposa les seues idees sobre les croades contra els àrabs.
La barreja de racionalisme científic i d’il·luminisme estrafolari, fa d’Arnau de Vilanova
un dels personatges més atractius de l’Edat Mitjana europea.

LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES


La història en l’època medieval s’entenia com una manera de justificar la política d’un monarca,
d’infondre l’orgull nacional entre la població, de prestigiar o desprestigiar una dinastia o uns senyors
feudals. Lògicament, la historiografia es componia d’elements religiosos, èpics, cavallerescos i, sovint,
eren redactats a l’estil d’unes memòries personals on l’autor abocava tota la subjectivitat.
Les primeres obres historiogràfiques foren traduccions del llatí fetes en algun monestir. Entre
elles cal destacar les traduccions de Storia Gothica, De rebus Hispaniae i Gesta Comitum Barcelonensium.
Durant els segles XIII i XIV, cal destacar les anomenades Quatre grans Cròniques, les cròniques de
Jaume I, Bernat Desclot (segona meitat del XIII), Ramon Muntaner i Pere III (primera meitat del XIV).
Aquestes cròniques escrites en prosa, acompleixen a la perfecció els objectius de la literatura de caràcter
heroic difosa pels joglars: el patriotisme (exalten el patriotisme i justifiquen la política dels reis d’Aragó)
i el providencialisme (mostren com Déu fa costat a aquests reis). Aquests objectius, així com una
profunda religiositat i intenció moralitzadora, serien les coses que tenen en comú les quatre grans
cròniques, tot i que cadascuna resulta bastant original.

Llibre dels Feyts o Crònica de Jaume I, el conqueridor.


Trets distintius del seu estil:
- llenguatge popular i improvisat, propi de qui dicta perquè un altre escriba
- participació directa en allò narrat (autobiografia)
- esperit militar i heroic, propi d’un rei conqueridor i cavalleresc
- descripció detallada d’anècdotes personals i batalles en tota la seua cruesa.
Llibre del rei en Pere d’Aragó o dels seus antecessors.
L’autor Bernat Desclot (o Escrivà) fou un funcionari de la cancelleria contemporani a Pere II
el Gran i Alfons II, i va enllestir la seua crònica entre 1283 i 1289.
Bernat Desclot utilitza les més diverses fonts, sense que això li reste coherència al text. Es
comporta com un historiador modern. L’autor, bon escriptor, fa servir el diàleg i la descripció detallada
dels fets i les circumstàncies. Històricament és la més fidedigna de totes les quatre.
La crònica de Ramon Muntaner
Ramon Muntaner (1265-1335) va nàixer a Peralada (Empordà), de família noble. Fou un
cavaller de vida novel·lesca, va participar en la conquesta de Menorca, va protagonitzar missions molt
delicades al servei dels reis d’Aragó, Mallorca i Sicília. Escrigué la seua crònica, possiblement a una
alqueria que posseïa a Xirivella.
La Crònica de Ramon Muntaner cobreix un llarg període històric: des de l’engendrament de
Jaume I, en 1207 (seguint la tradició segons la qual Pere I hagué de ser enganyat per ficar-se al llit amb
la reina), fins la coronació d’Alfons el Benigne en 1327.
Quant a l’estil, fa servir un llenguatge senzill i directe, carregat de refranys i girs populars.
També fa servir els recursos propis dels joglars per mantenir l’atenció i l’interés de l’audiència, per això
usa el diàleg i, de manera indistinta, la primera, segona o tercera persona.
La Crònica de Ramon Muntaner va tenir prompte una gran difusió, i va influir directament en
gran part de la historiografia posterior. És també una font d’inspiració directa per al Tirant lo Blanch de
Martorell.
Crònica de Pere III, el Cerimoniós
Pere III de Catalunya, i IV d’Aragó, fa escriure aquesta crònica que tracta principalment del seu
regnat (1336-1387).
A diferència de les anteriors no utilitza les cançons de gesta ni recrea l’heroisme cavalleresc de
les batalles, ja que Pere el Cerimoniós fou un polític en el sentit modern de la paraula. Per això parla
constantment de gestions diplomàtiques i d’intrigues polítiques, mentre que els fets d’armes queden
difuminats. De fet, la motivació del rei en manar escriure la crònica fou justificar la seua política plena
d’astúcia i d’autoritarisme, i no exempta de crueltat i rigor.
Pel que fa a l’estil, usa un llenguatge elegant i solemne, propi dels funcionaris de la Cancelleria
Reial que ell mateix havia reorganitzat. És un llenguatge ple de fórmules administratives i legals, amb
una sintaxi ben ordenada, de frases llargues, equilibrades i ben acabades, que s’apropen a la prosa
humanista dels gran autors del segle XV.

8.- La cohesió idiomàtica de la Cancelleria Reial


La Cancelleria Reial és un organisme burocràtic, administratiu, de la Corona d’Aragó
creat per Jaume I el Conqueridor i transformat profundament durant el regnat de Pere el Cerimoniós,
era integrada per escrivans, secretaris i protonotaris que s’encarregaven de redactar tota la
documentació de la Corona. Aquesta documentació, en escampar-se per tots els territoris de la Corona
d’Aragó, determinà el predomini d’una varietat lingüística sobre totes les altres, i feia de model de
correcció. La Cancelleria Reial, per tant, creà i divulgà una koiné o registre estàndard que cohesionà
lingüísticament els territoris de la Corona.
Els funcionaris de la Cancelleria havien de dominar tres llengües: el llatí, el català i
l’aragonès. Tenien una sòlida formació cultural que enllaçarà a finals del segle XIV amb el corrent
humanista italià, del qual seran els introductors a la península mitjançant la traducció d’obres clàssiques
.
En el regnat de Pere el Cerimoniós, sofrí una gran transformació i s’observa en els
documents de la Cancelleria una modificació estilística que es perllongarà tot el llarg del segle XV,
imitant la prosa llatina. Aquest nou estil es basava en l’amplificació dels períodes sintàctics, en els
hipèrbatons més o menys forçats, en l’existència de cadències rítmiques i en la massiva incorporació de
cultismes lèxics. Aquest estil, al segle XV, tendeix a l’excés, a l’afectació i a l’amanerament, arribant fins
i tot al mal gust.
No obstant, els funcionaris de la Cancelleria crearen un ambient literari que contribuí a
la difusió de l’Humanisme i que renovà els motles estilístics. Durant l’època d’Alfons el Magnànim, la
Cancelleria utilitzà els serveis d’humanistes italians que reforçaren aquest clima literari.
9.- La tardor medieval: entre el medievalisme i l’humanisme
Durant el segle XIV tenen diversos fets històrics , socials i culturals que transformen la
concepció medieval del món i, com a conseqüència d’això, anuncien una concepció nova de l’home i de
la vida.
D’una banda, la Corona d’Aragó viu un període d’expansió territorial i econòmica per la
Mediterrània, i fruit de les relacions amb Itàlia té lloc, a partir de la segona meitat del XIV, un
apropament de la nostra literatura al corrent italià anomenat humanisme.
D’altra banda, en el terreny sòcioeconòmic es produeix l’ascens de la burgesia enfront del
poder eclesiàstic i de la noblesa com a conseqüència de l’extensió del comerç que va afavorir
l’acumulació de riqueses en mans dels nous burgesos, i del creixement de les ciutats, que esdevenen
espais d’una gran activitat econòmica i experimenten un gran augment demogràfic.
Aquest procés d’urbanització, fenomen que es dóna arreu d’Europa, comporta una notable
evolució cultural; l’aparició d’un públic burgès, ciutadà i culte, que demana un tipus d’obres amb una
nova estètica, afavoreix el desenvolupament del conreu de la prosa al llarg del segle XV.
Però, la Corona d’Aragó travessa una situació de crisi, sobretot pel cisma d’Occident (1378) i les
epidèmies de pesta negra que assolaren la població d’aquella època. Aquesta situació de decadència
s’agreujà encara més amb els conflictes interns i les guerres amb el regne de Castella, i tingué el punt
culminant ja al s-XV amb el Compromís de Casp (1412), en què després d’anys de debat es va elegir
Ferran d’Antequera successor de Martí l’Humà (mort sense descendència). Ferran, de la família dels
Trastàmara, castellana, introduirà el castellà en la cort.
En el camp de la religió, sorgeixen veus com els franciscans que reclamen un retorn a la mística
i l’augment de l’espiritualitat, i per altra part, veus que exigeixen una major influència de l’església sobre
la moral social, com és el cas dels dominicans. En l’expansió d’aquestes dues ordes religioses es troba
l’origen de la literatura religiosa.
Cap a la fi del segle XIV, al costat d’autors d’origen noble i d’origen religiós, apareixen autors de
procedència burgesa amb influències clares del nou corrent humanista italià front al teocentrisme
imperant, que provoca l’abandonament de l’ideari ascètic i enceta el camí d’una preocupació per l’home
i per la vida, en què s’aprecien el goig i el plaer de viure.
Continuïtat de la tradició trobadoresca
Al llarg del segle XIV la poesia que es produeix és un híbrid entre català i occità. Els poetes
d’aquesta època solen ser moralistes o imitadors de l’estil cortesà. Els nostres poetes segueixen
conreant la poesia dels trobadors a pesar que en la major part d’Europa escomencen les decisives
experiències líriques dels italians (els stilnovisti, Dante, Petrarca). Els motius fonamentals que expliquen
el retard en la introducció de les formes italianes en la poesia són que les corts reials segueixen acollint
el conreu de la poesia trobadoresca i la creació, el 1393, dels Jocs Florals que pretenien reviscolar la
poesia antiga en occità.
JAUME I PERE MARCH:
Són germans entre ells, i oncle i pare, respectivament d’Ausiàs March. Són autors d’una
obra poètica plenament medieval, decorada amb tòpics de l’amor cortès.
GILABERT DE PRÒXITA
Poeta, cortesà i cavaller que participà en les expedicions militars de la Corona
d’Aragó a Sicília i a Sardenya. Tota la seua producció (sols es conserven 21 composicions)
és pura i constant reflexió amorosa de to malenconiós o desesperat.
ANDREU FEBRER /1375-1444)
En ell trobem dues facetes ben diferents, com és la de poeta líric i la de traductor de la Divina
Comèdia de Dante. Va ser funcionari de la Cancelleria Reial i intervingué en les expedicions a Còrsega i
Sardenya. De la seua obra poètica només ens han pervingut 15 composicions, totes elles de caràcter
amorós i que se situen dins de la tradició trobadoresca clàssica.
LA PROSA RELIGIOSA I MORAL (SEGLES XIV-XV)
Francesc Eiximenis (1330- 1409)
Va nàixer a Girona, de família burgesa. Ingressà en l’orde dels franciscans i va estudiar a les
universitats més importants de l’època. Residí més de 25 anys a València on va escriure la major part de
la seua obra. Al final de la seua vida va ser nomenat bisbe d’Elna (Rosselló).
Autor d’una extensa obra amb una finalitat bàsica d’adoctrinament de l’home del seu temps,
seguint les tradicions populars i medievals anteriors. Intenta ajudar l’home a trobar el camí de la
rectitud, però sense tenir en compte els canvis que s’hi estaven produint. Com que vol arribar a l’home
pla, els seus textos són senzills, sense abusar de la retòrica, amb abundància d’exemples i digressions. És
un home gòtic, amant de la ciutat (menysprea els pagesos i els seus costums), amant de l’ordre establert
i de la moral estricta. Misogin recalcitrant, considera el saber com la màxima aspiració de la persona.
Eiximenis té el costum d’intercalar faules o contes per tal de mantenir l’atenció del lector.
De la seua obra destaquem el Tractat de contemplació, el Vita Christi, el Llibre dels àngels i el Llibre de
les dones. Però l’obra més important i ambiciosa d’Eiximenis és Lo Crestià, on pretenia bastir una mena
d’enciclopèdia que incloguera tot el saber del moment i la doctrina cristiana. Tenia pensat escriure tretze
llibres, però només ens han pervingut quatre. El primer llibre tracta dels fonaments de la religió
cristiana; el segon, de la dignitat i moral del cristià; el tercer, del pecat i del mal; i el dotzé, sobre
aspectes de l’organització social i política.

Anselm Turmeda (1350-1420)


Va nàixer a Mallorca i, com Eiximenis, ingressà en l’orde dels franciscans, estudià en diverses
universitats, i sembla que ben prompte s’interessà per la religió musulmana. Cap als trenta-cinc anys es
traslladà a Tunis, on abjurà de la religió catòlica i abraçà la fe musulmana. S’hi casà i es va integrar
plenament en la societat que el va acollir, en la qual féu servir un nom àrab: Abd Allah al-Tarchuman
(“el Traductor”) . Visqué a cavall entre les dues cultures veïnes, semblants i contraposades alhora, i, per
tant, és un exponent molt clar de la crisi espiritual de l’època. Escrigué en català i en àrab
En vers escrigué les obres: Cobles de la divisió del Regnes de Mallorques i el Llibre de les bones
Amonestacions. El segon, probablement la més coneguda i difosa de les seues composicions, és un
conjunt de bons consells i, també, de fortes crítiques no exemptes d’una bona dosi de cinisme.
La seua obra cabdal, escrita en prosa, és la Disputa de l’Ase, obra formada per un extens diàleg
entre fra Anselm i diversos animals, especialment una ase, el qual amb un to irònic i sorneguer va
rebatent les idees d’aquell i intenta demostrar la superioritat dels animals tot ridiculitzant les actuacions
humanes. És una obra anticlerical i irònica.
En àrab, escrigué l’obra en vers la Tuhfa, obra molt divulgada entre el món islàmic, en la qual fa
una exposició doctrinal contra la fe cristiana i explica i justifica la seua conversió a l’Islam. Curiosament
Anselm Turmeda fou reconegut i admirat per aquest dos móns antagònics i les seues obres foren molt
divulgades en les dues societats després de la seua mort.
Sant Vicent Ferrer (1350-1419)
Va nàixer a València i ingressà en l’orde del dominicans o frares predicadors. Amb una sòlida
formació intel·lectual, fou conseller i confessor de diversos membres de la família reial. S’involucrà
directament en les qüestions més candents de la seua època, com el Cisma d’Occident, i fou també un
dels compromissaris valencians del Compromís de Casp, on prengué partit per Ferran d’Antequera, de
la família dels Trastàmara, castellans. Amb tot, és més conegut per la seua faceta de predicador.
Encara que probablement ell no escrigué cap sermó, ens n’han arribat moltes compilacions,
elaborades per uns incansables reportadors que transcrivien, moltes vegades amb una fidelitat total, els
seus sermons. Aquestos textos constitueixen la mostra més important i valuosa de l’oratòria de l’època.
Tots mantenen una estructura fixa: enunciació en llatí del sermó; rés d’una avemaria; introducció del
tema, i explicació i fragmentació a fi de desenvolupar-lo, per a la qual cosa usa tota una sèrie de
recursos que tenien com a finalitat atraure l’atenció del públic.: gesticulació, modulació de la veu, ús
d’onomatopeies, etc. Una bona mostra d’aquella oratòria són Visó de la mort i El judici final. Els sermons
de Sant Vicent constitueixen una font importantíssima de la parla col·loquial de l’època.
“EL PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA”
1.- LA DECADÈNCIA: DEFINICIÓ, CRONOLOGIA I CARACTERÍSTIQUES
El terme Decadència fou posat en voga pels homes de la Renaixença, amb clara intenció
desqualificadora, per definir el llarg període que els havia precedit i així emfasitzar encara més el seu
valors com a salvadors i entroncar-se directament amb les glòries medievals. Abraçaria el període
comprés entre els segles XVI i XVIII i primera meitat del segle XIX. Aquest període caldria dividir-lo
en dues parts: una primera que comprendria els segles XVI i XVII fins la Guerra de Successió i una
segona, on s’acusaria d’una forma més forta eixa “decadència” que abastaria el segle XVIII i primeres
dècades dels XIX.
El terme Decadència ha estat objecte de múltiples controvèrsies pel seu sentit pejoratiu i
per donar a entendre que es tracta d’una època on la llengua i la cultura no té vida, la qual cosa no és
totalment certa, ja que sí que va existir , encara que no amb la força que havia tingut en els segles
anteriors. El català continua essent la que podríem dir llengua oficial dels virregnats i no és objecte de cap
restricció ni oposició legal fins la Guerra de Successió.
Entre les característiques de l’època podem esmentar:
- Decadència literària que no lingüística.
- Castellanització jeràrquica, de les classes altes a les baixes
- Aparició de la diglòssia castellà-català
- La llengua en l’administració, encara que a finals del segle XVII ja comença a
canviar, no canvia fins als Decrets de Nova Planta (1707, 1714)
- Progressiva castellanització eclesiàstica
- Dialectalització i pèrdua de la consciència lingüística.

2.- CAUSES POLÍTIQUES, SOCIALS I CULTURALS


- Canvi dinàstic en 1412. Casa dels Trastàmares
- Guerra civil al Principat (1462), que suposa la pèrdua de la condició de
capital econòmica i cultural de la ciutat de Barcelona.
- Unificació de Castella-Aragó. Durant el regnat de Ferran II hi ha una sagnia
econòmica pels préstecs a la monarquia per finançar la conquesta d’Amèrica. Amb
Carles I s’agreuja la situació econòmica a tota la península.
- Guerra de Germanies: 1519 a València i 1521 a Mallorques. Instauració dels
virregnats. Germana de Foix a València.
- Reforçament del paper de la Inquisició amb nomenament de bisbes
castellans. Afavoreixen la castellanització eclesiàstica i el poder de la noblesa i la
monarquia.
- Expulsió dels moriscos el 1609. Conseqüències econòmiques molt
importants.
- Al llarg del segles XVI es produeixen una sèrie d’esdeveniments com:
Creació d’institucions alienes als costums i tradicions confederals (Reial Audiència i
Consell Suprem); creixent intervencionisme del monarca; prohibició de les relacions
comercials amb Amèrica; la Guerra dels Segadors al Principat (1640) amb una forta
repressió.

3.- DECADÈNCIA POLÍTICA, DECADÈNCIA LITERÀRIA I CULTURAL


3.1.- Decadència política:
Pèrdua de la importància de les Corts amb la implantació dels virregnats
Les Germanies de València (1519) augmenta el poder de l’aristocràcia.
L’aparició del bandolerisme català i aragonès implica un augment de mesures repressives a
través de la Inquisició.
L’expulsió dels moriscos (1609) deixà pobles sencers despoblats i es produeix un abandó de la
gran majoria de les explotacions agràries. Hi ha un procés de refeudalització.
La Guerra dels Segadors (1640-1652) contra el centralisme del comte-duc d’Olivares implicà un
desastre econòmic i social a Catalunya.
El Tractat dels Pirineus (1659) annexiona el Roselló, el Conflent, Vallespir i l’Alta Cerdanya a la
corona francesa, es perd la Catalunya Nord.
Decrets de Nova Planta al 1707 a València i 1715 a Catalunya i Mallorca. Política d’assimilació i
equiparació a les lleis de Castella. Al País Valencià se suprimí fins i tot el dret privat. A Catalunya el
Decret no fou tan repressiu.
Creació d’una “Real Audiencia” sotmesa al Consejo de Castilla, amb la creació dels càrrecs de
“Capitán General” a les diferents demarcacions de la Corona d’Aragó. Els castellans ja poden ocupar
càrrecs a la Corona d’Aragó en suprimir-se el dret d’estrangeria.
Amb Carles III s’accentua el centralisme il·lustrat.
3.2.- Decadència literària i cultural
Gradual penetració del castellà a les esferes literàries i culturals, accentuada amb l’arribada a la
cort de la virreina Germana de Foix (1523). També cal assenyalar l’esplendor assolit per la literatura
castellana durant el seu Siglo de Oro, que enlluernarà els nostres escriptors.
L’impuls de la impremta produeix un abandó del català per ser el castellà més rendible.
Les produccions literàries són de caire popular, amb els cançoners. La producció literària es
reclou en els certàmens de barri i església en els quals també anirà introduint-se el castellà. Pocs autors
arriben a publicar, i la seua producció quedà manuscrita.
El progressiu abandó de l’ús culte de la llengua no es realitzà, però, sense traumes. Els
lletraferits del País Valencià i el Principat es veuen moralment obligats a fer tota mena de panegírics
sobre la llengua que havien decidit refusar.
Al País Valencià, Pere Antoni Beuter publicava, l’any 1538, la Primera part de la història de
València. La reedició d’aquesta primera part la féu en castellà. Martí de Viciana estamparà l’any 1574 el
Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, on lloa –en castellà- la nissaga
de la llengua dels valencians. Al segle XVII, Gaspar Escolano, en les Décadas de la Historia de Valencia y su
Reyno (1610), insisteix de nou en les preteses qualitats de la nostra llengua.
També a Catalunya trobem nombroses apologies de la llengua com les de Cristòfor Despuig als
Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Amb tot, la més abrandada vindicació del català és la del
rossellonès Andreu Bosch en el seu Sumari, índex o epítome dels admirables i nobilíssims títols d’honor de
Catalunya, Rosseló i Cerdenya, de 1628.
A la literatura cal destacar una sèrie d’autors de clara influència marquiana: Pere Serafí i Joan
Pujol. També cal esmentar el valencià Joan Timoneda que recull el cançoner Flor de enamorados, conjunt
de cançons populars, de prou alta volada literària que n’inclou no poques de catalanes; i també Miquel
Pérez, Jeroni Conqués, Lluís Milà, Joan Fernàndez d’Herédia, Onofre Esquerdo i Francesc Mulet. A les
illes destaquen Jaume d’Olesa i el seu fill Francesc d’Olesa.
Ja al segle XVII, apareix la figura de Francesc Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona, màxim
representant a Catalunya del culteranisme. Les seues poesies d’estil culterà (de to greu i seriós en la
poesia amorosa) i conceptista, juntament amb la tendència a la grolleria i a la gratuïtat, originà una
poesia burlesca, obscena i escatològica, que va provocar un corrent poètic popular sense gaire interès
literari i que mantingué viu el “prestigi” del Rector.
Al segle XVIII els il·lustrats abandonen la literatura i les seues obres s’ocupen de temes
científics i erudits i ho fan bàsicament en castellà. Les obres literàries són més bé mediocres i escasses.
En prosa hi trobem un llarga llista de sermons, obres pietoses, de catequesi, relats de viatge, nadales i
corrades, cançons de bressol i romanços de lladres i contrabandistes. També podem trobar algunes
peces teatrals amb un to col·loquial i vulgar. Cal destacar les figures de Rafael Amat, baró de Maldà
(Calaix de sastre) i Lluís Galiana (Rondalla de rondalles), de gran interès lingüístic. En l’àmbit d’estudis
sobre la llengua, al segle XVIII, apareixen dues figures: Antoni Bastero, a Catalunya, que redacta una
Història de la llengua catalana; i el valencià Carles Ros, autor de l’Epítome del origen y grandezas del idioma
valenciano i de Cualidades y blasones de la llengua valenciana que, segons ell, és la varietat més perfecta de la
llengua llemosina.
Des de mitjans del segle XVIII la producció literària, encara que escassa, va mostrant una altra
cara, i les obres tenen una major qualitat. Apareixen les primeres manifestacions preromàntiques amb
IGNASI FERRERES, autor també d’una important Apologia de l’idioma català. Quant a la prosa erudita
cal esmentar BALDIRI REIXACH, que redactà unes Instruccions per a l’ensenyança de minyons (1749), obra
reeditada sis vegades i traduïda al castellà i al francès, recull un seguit d’idees pedagògiques molt
modernes, de filiació il·lustrada.
A Mallorca i a Menorca, sota la sobirania anglesa, hi ha una influència neoclàssica amb una
producció d’obres dramàtiques de Joan Ramis i Joan Sales.

4.- CONTINUÏTAT DELS USOS LINGÜÍSTICS PRIVATS:


En aquests segles comença a estendre’s pels nostres territoris lingüístics un procés diglòssic. Les
classes altes o privilegiades i els escriptors es castellanitzen ràpidament, mentre el poble segueix fidel al
seu idioma. La castellanització afecta principalment a les ciutats de València i Barcelona.
Les obres “El Cortesano” de Lluís Millà i “La Vesita” de Joan Ferrandis d’Herèdia, totes dues
bilingües, reflecteixen la realitat valenciana. La intervenció dels personatges ens permet de veure la
situació del català al País Valencià, sobretot, a la cort de Germana de Foix.
Al S-XVIII, malgrat els diferents decrets reials com les ordenances de Vara (1764) i la Reial
Cèdula d’Aranjuez (1768) que prohibien l’ús del català i el seu ensenyament, la pervivència de l’ús del
català fins els nostres dies fou per la fidelitat a la llengua d’un sector molt important de la societat.

5.- DIALECTALITZACIÓ I AFEBLIMENT DE LA CONSCIÈNCIA LINGÜÍSTICA


UNITÀRIA
A finals del segle XV el català sofreix una sèrie de canvis en la seua estructura, els quals
configuraran una llengua amb unes formes molt semblants a l’actual. Això, unit a la desaparició de la
Cancelleria Reial que produeix la manca d’un model de llengua, provocarà que en poc de temps la
llengua que empraven els clàssics s’allunye cada vegada més de les formes que s’utilitzaran durant el
segle XVI. Aquest efecte, agreujat per l’agudització del procés de fragmentació dialectal producte de
l’afebliment dels lligams polítics i culturals entre els territoris de parla catalana, va condicionar la pèrdua
de la gran uniformitat lingüística dels segles anteriors. Comencen a aparèixer els noms de llengua
valenciana, mallorquina , oposats al de catalana. L’inici d’aquest primer intent seccessionista, en no tenir
cap base científica, feia necessari de parlar d’un origen comú de la llengua anomenada llemosina dels
clàssics medievals.
A nivell científic, al segle XVI el català no compta, com el castellà i francès, amb obres decisives
per a la seua fixació gramatical, lèxica i ortogràfica, la qual cosa suposa un endarreriment per a la
normalització de la nostra enfront les llengües en contacte.

6.- LA PERSECUCIÓ POLÍTICA DEL CATALÀ DURANT EL S-XVIII


Respecte la llengua, les referències dels decrets de Nova Planta són mínimes. Es desprèn que el
castellà era la llengua de la justícia, però no de les escoles, de la universitat, de l’església. Tot i això és
clar que l’intent unificador lingüístic dels borbons era ben clar, i el “Consejo de Castilla” proposà al rei
que es prohibira l’ús i ensenyament del català en les escoles i en les esglésies. Es clausuraren totes les
Universitats catalanes (Lleida, Barcelona, Girona,...) i es decreta la creació de la Universitat de Cervera,
fundada amb una perspectiva castellana i centralitzadora.
Durant el regnat de Carles III es promulguen les ordenances de Vara i la Reial Cèdula
d’Aranjuez prohibint l’ús del català, a més de l’equiparació de molts aspectes comercials (moneda,
legislació jurídica,..) Mentre a Catalunya i Mallorca s’estableix simplement en un primer moment que el
castellà siga emprat en la Reial Audiència, al País Valencià, per contra, les pragmàtiques i les reials
ordres van ser absolutament clares. La Reial Cédula de 1768 ordenava que en todo el reino se actue en lengua
castellana, de la mateixa manera era sancionat que la enseñanza de primeras letras, latinidad y retòrica se haga en
lengua castellana. El 1773 s’imposa el castellà com a llengua obligatòria en els llibres de comptabilitat
empresarial. El 1779 es prohibeixen totes les representacions teatrals en altres llengües distintes del
castellà. El 1780, en una nova Reial Cédula, s’ordena que en totes les escoles s’ensenye en castellà.
A la Catalunya Nord, Lluís XIV, ordenà el 1700 que les escriptures públiques, sentències, etc..
es redactaren en francès. La Revolució Francesa ajudà a accentuar el procés de francesització.
Menció especial mereix el cas de Menorca que, com a resultat del Tractat d’Utrecht (1713),
quedà sota la dominació anglesa al llarg de 89 anys. La llengua i la cultura catalanes no són perseguides,
ans al contrari, gaudeixen d’un bon moment , gràcies sobretot a la creació de la Societat de Cultura de
Maó.
Cal dir que al costat d’aquesta situació lingüística desastrosa, s’inicia un període de recuperació
econòmica important. Les transformacions agràries al País Valencià tindran un pes fonamental en el
canvi de direcció de l’economia. A nivell social el segle XVIII representa el triomf de la burgesia que
afectà la política espanyola. L’auge econòmic de finals de segle comportà que hom demanara també un
auge cultural. Començaren les reivindicacions històriques i lingüístiques.

LA RENAIXENÇA

1. CONCEPTE, IDEARI I CRONOLOGIA


La primera part del segle XIX és, en general, una prolongació dels esdeveniments que
caracteritzaren el segle anterior. Perdudes les institucions forals i amb el desafecte de les classes cultes,
persisteix –i s’accentua- la diglòssia lingüística. El procés de dialectalització s’intensifica i el conreu
literari es veu reduït a col·loquis, gojos i altres formes de literatura popular. L’obsessió dels gramàtics
del moment no és altra que facilitar als catalanoparlants l’aprenentatge del castellà.
El segle XIX suposa un fort desenvolupament econòmic que actuarà de motor de consolidació
d’una certa consciència nacional i dels primers intents de recuperació de la llengua. Durant la segona
meitat del segle s’instauraran les bases d’un llarg procés de normalització i normativització de la nostra
llengua.
S’entén per Renaixença el moviment que reelabora i enforteix la consciència diferencial dels
membres de la societat catalana al llarg dels segle XIX. No és sols un fenomen lingüístic, sinó tot un
fenomen cultural. La Renaixença és un concepte en contraposició a la Decadència.
La Renaixença naix vinculada al Romanticisme, que exalta la reivindicació de les cultures
nacionals i el retorn a l’esplendor de l’època medieval, i el seu naixement va unit a l’aparició d’obres
literàries com són “Oda a la Pàtria” de B. Carles Aribau, “Lo temple de la Glòria” de A. Puigblanc, o
“Lo Somni” del valencià V. Salvà, totes elles escrites als voltants de 1830. Alguns autors han fixat la
data per finalitzar aquest període, la de 1891 amb l’aparició del Modernisme.
La idea de la necessitat de recuperar la llengua catalana, llançada pels poetes romàntics i de
tornar-li el prestigi que havia tingut a l’Edat Mitjana, fou l’element de cohesió de tot el moviment.
Aquest projecte de recuperació de l’antiga dignitat literària comportava els següents objectius:
1.- Posar fi a l’anarquia ortogràfica i establir una codificació de la gramàtica
(Normativització)
2.- Retrobament de l’antiga unitat dels parlants
3.- Expandiment de la llengua, i conquesta de tots els mitjans d’expressió de la vida
social i privada (Normalització).
En un primer moment les reivindicacions es restringiren als àmbits literaris, però al
darrer terç dels segle dinou, l’ascensió del catalanisme polític, començaren a plantejar-se la normalitat
cultural. L’any 1868 marca una inflexió en el moviment amb l’aparició del Federalisme com a idea
política, amb les figures de Valentí Almirall i el bisbe Torras Bages. Així, el 1885 el Centre Català,
d’ideologia republicana, presentà un “Memorial de greuges” al rei. El 1892 es redacta un projecte
d’autonomia conegut com les Bases de Manresa.
Al País Valencià, la burgesia no respongué al repte de la industrialització i no existí, de la
mateixa manera que a Catalunya, una necessitat de vertebrar una consciència que defensés interessos
contraposat als de l’Estat. Ací, per contra, hi hagué una castellanització de la burgesia, i el moviment de
la Renaixença, igual que a Mallorca, quedà reduït a un moviment d’elit intel·lectual. Constantí Llombart,
impulsor de Lo Rat Penat (1878), instaura la celebració de Jocs Florals, com venien celebrant-se a
Catalunya des de 1858, tot i que el 1859 se’n celebraren uns, organitzats pel mallorquí Marià Aguiló.
Els Jocs Florals de Barcelona tingueren un lloc destacat en el moviment renaixentista. Aquests
Jocs Florals permeteren un assoliment de prestigi social tant dels organitzadors com dels guanyadors; la
creació d’una organització que aglutinara tots els renaixentistes i que es posà al servei de la
normalització de la llengua; un constant progrés literari en tots els àmbits, començant per la poesia
(romanticistes) i continuant pel teatre (Serafí Pitarra) i la novel·la; i per últim el naixement d’un
moviment polític que sorgí a partir de la presa de consciència lingüística i literària.
En aquest últim apartat és on radica un dels fracassos de la Renaixença al País Valencià,
l’abstencionisme polític dels seus homes, i quan practicaren la política, fou totalment sucursalista de
Madrid. Altre fracàs fou la utilització exclusiva del català per a la poesia, la prosa l’escrivien en castellà.
Els Jocs Florals foren l’única manifestació pública de la “poesia valenciana”.

2.- LES ACTITUDS LINGÜÍSTIQUES DURANT LA RENAIXENÇA


Els escriptors que optaven per escriure en la nostra llengua, al segle dinou, no tenien un model
de llengua, una base sòlida, per escriure. Per això, durant aquest segle, el model de llengua a seguir, va
ser centre d’una polèmica inacabable. Els primers impulsor dels Jocs Florals veieren, de seguida, la
necessitat de buscar un model ortogràfic unitari per al volum que editaven cada any i per a les obres que
es presentaven al Jocs.
La Renaixença nasqué paral·lelament a cada un dels països de llengua catalana i, per mitjà
sobretot dels Jocs Florals. Fou un moviment culturalista de signe més bé conservador, que propugnava
un català acadèmic arcaïtzant, força allunyat de la llengua col·loquial. Front a aquest moviment s’alçaren
partidaris del “català que ara es parla” -o del valencià que ara es parla- redactors de periòdics i autors de
sainets, principalment.
Els partidaris de la primera proposta, entre els quals cal destacar els catalans Manuel Milà i
Fontanals i Antoni de Bofarull, els mallorquins Marià Aguiló i Tomàs Forteza, i el valencià Teodor
Llorente, optaven per restaurar, amb una certa renovació, l’antiga Koiné, basada en els clàssics.
Aquests partien del principi que el català s’havia castellanitzat, vulgaritzat i empobrit i calia buscar una
solució en una llengua reconstruïda a partir de les paraules i les construccions perdudes en els vells
papers dels clàssics medievals. L’ús d’arcaismes era una característica molt important d’aquesta
tendència.
Els partidaris del “català que ara es parla” tractaven de traure la llengua del domini de l’erudició
rància i que es pogués construir un model de llengua àgil que el poble sentira com a propi i que, a més a
més, es convertira en un instrument cultural a tots els nivells.
Aquest seria el sentiment i la intenció dels autors del Principat, però al País Valencià, el suecà
Bernat i Baldoví, així com d’altres, a part de la intenció política, no pretenien altra cosa que divertir-se i
acceptaven els castellanismes macarrònics com a elements de comicitat. De tota manera cal dir que els
partidaris d’aquesta opció el que pretenien era facilitar la comunicació, però queien en l’error d’acostar-
se a l’ortografia castellana, que era la més coneguda,
Però, dins dels defensors dels català “que ara es parla” hi havia una tendència molt més
interessant i prou allunyada de la que acaben de veure. Es tracta d’una “tercera via” d’equilibri entre les
dues posicions radicals i irreconciliables; la que considerava inservible la llengua actual i es refugiava en
la llengua antiga dels clàssics; i, la que no considerava altra llengua que la que es parlava sense cap
correcció gramatical, lèxica o ortogràfica. Aquest darrer grup amb unes idees clares sobre la necessitat
de dotar la llengua d’una ortografia unificada i de depurar-la de castellanismes i vulgarismes, vingué
representat pels intel·lectuals progressistes de “L’Avenç” i, al País Valencià, per Constantí Llombart.
C. Llombart, veia la necessitat de fundar una “Acadèmia de les lletres llemosines” -així
anomenada per a no donar motiu a rivalitats entre els pobles que parlen la nostra llengua- que abastara
tot el domini lingüístic. Fou una figura aïllada i testimonial al País Valencià, que no tingué la
importància que pogué per les seues limitacions filològiques i, sobretot, per la inviabilitat dels seu
missatge en un País Valencià que ja havia optat per l’apoliticisme conservador de Teodor Llorente. Així
i tot, Llombart, a través de la fundació de Lo Rat Penat, intentà d’actuar com a tercera via entre els
populistes i els academicistes.
Cal esmentar, si més no, la gran importància que tingué el grup l’Avenç, en persones com
Joaquim Casas Carbó i Pompeu Fabra que, amb un seriosa campanya lingüística, obriren el camí que
faria possible, a principis del segle següent, la normativització de Pompeu Fabra i el naixement de
moltes de les normes que actualment són vigents.
També hem de parlar de la gran quantitat d’obres ortogràfiques, gramaticals i lèxiques que
veuen la llum al llarg de la llarga polèmica que envoltava la normativització de la llengua. Podem citar
alguns com el “Diccionari de la llengua catalana amb la correspondència castellana i llatina” de Pere
Labèrnia (1839), les diferents gramàtiques de llengua mallorquina, menorquina i valenciana, els quals
representen un exemple de “despista” en la llengua a codificar i com codificar-la. Altres obres de
caràcter lexicogràfic foren “l’Inventari” de Marià Aguilò, el “Ensayo de un diccionario valenciano-
castellano” del valencià Lluís Lamarca.

3. L’aportació literària del segle XIX


Predomini de la poesia. Els primers poetes romàntics.
El Romanticisme és un moviment estètic i ideològic sorgit en el primer terç del segle
XIX i que s’estén arreu d’Europa, on trobem dos corrents : el conservador i el liberal. El que arribarà
primer a les nostres terres és el conservador, que troba en l’edat mitjana el referent d’una societat amb
poders propis i centrada en la seua cultura. En una segona etapa també arribarà la tendència liberal,
caracteritzada per unes preocupacions més socials: lluita contra l’absolutisme, difusió de l’ideari
democràtic i naixement del socialisme.
L’idealisme romàntic té la seua força estètica en el predomini de la imaginació i la recerca de la
llibertat, en oposició al racionalisme clàssic (el Neoclassicisme). Es reivindica la figura de l’individu
lliure socialment, política, cultural... i es recreen en un passat idealitzat.
La publicació de “La Pàtria” de Bonaventura C. Aribau el 1833 es considera el punt de partida
del moviment. Però, el primer poema romàntic escrit en català amb plena consciència, fou publicat el
1836 a les pàgines d ela revista “El Vapor” per Pere Mata i sota el títol de Lo vot complert. La iniciativa
d’Aribau tingué ressò immediat en dos personatges decisius en l’endegament de tot el moviment que
desembocà en la convocatòria dels Jocs Florals l’any 1859. Es tracta de Manuel Milà i Fontanals, poeta i
erudit que establí la primera, i encara vigent, classificació dels dialectes catalans; i de Joaquim Rubió i
Ors que sota el pseudònim de “Lo Gayté del Llobregat”, havia anat publicant al “Diario de Barcelona” a
partir de 1839, i que foren recollides en un volum l0any 1842.
A les Illes aparegueren alguns poetes com Tomàs Aguiló i Marià Aguiló. Al País Valencià
destaquen, en els primers anys, Tomàs Villarroya i Vicent Boix. Les dues grans figures valencianes
foren, però, Wenceslau Querol I Teodor Llorente, quer tingueren una estreta rlació amb l’illenc Marià
Aguiló.
Com ja hem vist, la Renaixença començava a consolidar-se amb la instauració dels Jocs Florals,
que van facilitar l’aparició de nous escriptors. També tingueren un paper important les revistes
humorístiques i satíriques. No fou, però, fins la dècada dels 70, en què el nombre d’escriptors i la
qualitat de les seues obres augmenta al mateix temps que es diversificaven les propostes literàries. Es
tracta del moment en què apareixen els tres escriptors més emblemàtics: Jacint Verdaguer dóna a
conéixer L’Atlàntida en els Jocs Florals de 1877, tot i que ja havia escrit alguns poemes; Àngel Guimerà,
que el mateix any fou proclamat mestre en gai saber, encara que fou més conegut posteriorment per la
seua producció teatral; i Narcís Oller, que en 1879 publica Croquis al natural , primer recull de narracions
escrites en català.
Jacint Verdaguer és recordat sobretot per la seua poesia, encara que cada vegada més es valora
la seua prosa. L’èpica de Verdaguer s’inicia amb l’Atlàntida i culmina amb Canigó (1886). Els temes
religiosos formen el gruix de la seua obra lírica, al costat dels poemes civils i patriòtics. Molts dels seus
poemes han esdevingut populars en ser musicats. La gent els recita o els canta ignorant qui és el seu
autor, com els casos de L’emigrant o del Virolai de Montserrat. El gran mèrit de Verdaguer rau en el fet
de ser el creador de la llengua literària moderna i en la renovació de la mètrica catalana.
La producció literària en aquesta època fou bàsicament poètica. La novel·la va trigar més a
aparéixer. Es tracta d’una novel·la històrica barreja de crònica i d’imaginació. Les primeres
mostres autòctones de novel·la històrica a la península es produïren i d’editaren als Països
Catalans en castellà. No fou fins l’any 1862 que no aparegué la primera novel·la, L’orfeneta de
Menargues d’Antoni de Bofarull. Poca narrativa, però es publicarà en català i molta no ho farà sinó
a través de revistes de caire humanista i costumista. Cal destacar, així mateix, Francesc Pelagi i
Briz amb les seues obres Lo coronel d’Anjou i Vigatans i botiflers..

El teatre romàntic
El teatre romàntic es presentà sota dues formes: el drama romàntic i el melodrama. Els primers
drames foren escrits en castellà, i cal destacar el valencià W. Ayguals de Izco, Antoni Ribot,... El
melodrama lacrimogen tingué nombrosos conreadors; d’entre els quals cal destacar Eduard Vidal i
Valenciano. La temàtica anà evolucionant fins arribar a catalanitzar-se i els autors es dedicaren a cantar
les glòries del nostre passat medieval. En aquesta línia l’autor més destacat fou Víctor Balaguer, el
qual, a partir de la dècada dels 60, escriví drames històrics. La seua obra de més èxit fou Don Joan de
Serrallonga (1868).
Al voltant de 1860 aparegué una nova generació d’autors teatrals, molt compacta i decisiva en la
normalització del teatre català. El més important fou Frederic Soler, el qual travessà diferents etapes
en la seua producció. En una primera etapa estigué molt supeditat a l’efectisme, seguí lingüísticament
“el català que ara es parla”. La seua producció dramàtica s’inicià amb una etapa en la qual escrigué tot
un seguit d’obres inconformistes, ratllant la barroeria, que posteriorment rebutjà. Una segona etapa, on
adoptà el pseudònim de SERAFÍ PITARRA, les peces eren generalment paròdies cels drames
romàntics. L’obra més destacada del període és El castell dels tres dragons (1865). La tercera etapa ve
conformada per la producció de veritables drames romàntics i comèdies costumistes. Aconseguí grans
èxits de públic amb obres com Les joies de la Roser , Lo rector de Vallfogona i Lo ferrer de tall.
A la dècada dels 80 aparegué un dels autors més rellevant d’aquesta Renaixença: Àngel
Guimerà, el qual renovarà el drama romàntic. L’obra de Guimerà comença amb la producció poètica,
on arribà a assolir una gran fama (fou declarat mestre en gai saber en haver aconseguit els tres premis en
un mateix Jocs Florals). La seua obra poètica es caracteritza pel to combatiu i patriòtic, la grandiositat i
la força plàstica de les descripcions. La seua extensa producció poètica abraça diferents temes: històrics,
religiosos, d’experiència personal, narratius de costums i civils i polítics.
Però, on assolí un enorme prestigi fou en la seua producció teatral que, igual que a la poètica,
tingué una evolució d’acord amb els temps que hi corrien. Així, es poden distingir quatre etapes:
- Tragèdia romàntica: amb Gàl·lia Placídia, Judith de Welp, El fill del rei,.. amb recreació d’ambients
passats, medievalisme, tractament subjectiu de la història i gran relleu dels personatges.
- Drama realista: Començarà a usar la prosa i l’any 1893 s’inicia amb En pólvora i
La festa del blat, que tracten de la qüestió anarquista, cosa que provocà un notable escàndol arran de
l’estrena. El moment de més plenitud creadora el constitueix la trilogia formada per Maria Rosa, Terra
Baixa i La filla del mar (1894-1900).
- Els intents modernistes: etapa de vacil·lacions. Assaja el drama burgés amb
Arran de terra, i totes les obres d’aquesta etapa responen a una recerca de noves formes. Tornà a provar
la tragèdia romàntica i el drama realista i escriví diverses peces influïdes pel Modernisme, tant ple caire
naturalista (L’Eloi) com pel simbolista (La santa espoina)
- Retorn als orígens: A partir de 1910 es va recloure i no estrenà cap obra fins el
1917 amb Jesús que torna, i qpresentà alguns textos nous com Indíbil i Mandoni o L’ànima és meva.
Guimerà fou un escriptor completament compromés amb el catalanisme conservador i, a finals
del segle XIX esdevingué una figura carismàtica dins del moviment reivindicatiu. El 1909 rebé un dels
homenatges públics més multitudinaris que s’han retut a Catalunya. El 1904 fou proposat per al Premi
Nobel, però una sèrie de maniobres tèrboles ho van impedir.
El costumisme
A partir de 1860, a través de la premsa satírica i humorística –pràcticament l’únic mitjà on es
podia publicar en català- apareix la prosa costumista. Malgrat que aquesta literatura participa de molts
diferents elements romàntics, s’hi poden trobar ja característiques pròpies del realisme.
El costumisme consisteix en la descripció d’ambients de nostàlgia i enyorança d’un temps que
estava desapareixent a causa del progrés i la industrialització; satiritzen els costums estrangers i
subratllen els aspectes més pintorescos de la realitat, tot recollint les xicotetes coses, els fets més
insignificants.
Els antecedents del costumisme es troben en Calaix de sastre del baró de Maldà i, més tard, en les
publicacions satíriques valencianes com “El Mole” o “la Donsaina”, de fort contingut polític.
Entre els autors costumistes caldrà esmentar: Joan Pons i Massaveu, Emili Vilanova, Robert
Robert i Martí Genís Aguilar, amb la novel·la Julita. Al País Valencià cal citar Salvador Guinot.

El Realisme
Davant la visió idealitzada i nostàlgica de la societat apareixen a Europa moviments que
converteixen l’autor en testimoni de les transformacions socials. La influència de Balzac i Stendhal fou
força important en els autors catalans. No serà, però, fins l’obra de Narcís Oller que s’acomplirà aquest
procés.
La novel·la realista catalana se centrà en la narració dels canvis de costums i de relacions socials
provocats per l’ascensió de la burgesia i prescindí completament dels creixent proletariat urbà. Tot i
això alguns novel·listes descriviren la societat rural, com són els casos de MARIÀ VAYREDA, carlí
militant, que començà a publicar a finals de segle en què la seua concepció de la novel·la ja era un
anacronisme estètic; i CARLES BOSCH DE LA TRINXERIA que alternà un tipus de narració meitat
ficció i meitat reportatge amb la novel·la idealista i moralitzadora (com a L’hereu Noradell).
Per altra banda, les novel·les de JOSEP PIN I SOLER i de DOLORS MONSERDA DE
MACIÀ s’aparten ja de les descripcions de la ruralia catalana. El primer, autor d’una trilogia formada
per La família dels Garrigas, Jaume i Niobe, adopta ja alguns elements del Naturalisme. La segona, és autora
d’un conjunt de novel·les (com La fabricanta) on s’enalteix la petita burgesia enfront de la progressiva
consolidació de la gran burgesia.

El Naturalisme
Aquest moviment porta el realisme a les seues últimes conseqüències. S’extrema la idea que la
novel·la havia de ser radicalment objectiva i impersonal. Els fets narrats haurien de ser sols el resultat
de l’observació espontània de la vida. L’autor havia de treballar el seu material partint d’un criteri
determinista, és a dir, havia de creure que totes les accions humanes són producte de condicionaments
socials i de lleis fisiològiques fatals, però, l’home ppot dominar la natura i, per la ciència, pot dominar la
vida i canviar el seu destí.
El Naturalisme naix a França de la mà d’Émile Zola, Honoré Balzac i el crític literari Taine, que
propugnaven la denúncia sistemàtica de la injustícia i l’exigència d’un canvi estructural, qüestions que el
màxim representant de la novel·la catalana Narcís Oller no tingué present i ni tan sols era conscient de
l’antagonisme entre burgesia i proletariat, així com també estan absent en les seues obres les escenes
massa crues o l’ús de paraules grolleres.
A Catalunya, els màxims valedors foren els crítics JOSEP YXART i .......... SARDÀ, tots dos en
una línia moderada, molt més pròxima a Flaubert i a Balzac que no pas a Zola.
La poesia també es veié afectada, si bé en un grau molt menor que la novel·la. Entre les autors
cal esmentar, JOAQUIM MARIA BARTRINA, FRANCESC MATHEU i Apel·les Mestres. El cas de
Mestres és excepcional dins el panorama de la cultura catalana d’aquests anys. Dibuixant, poeta,
dramaturg, prosista, músic i jardiner, dedicà la seua vida a l’Art. Els seus primers passos en el
Naturalisme foren vacil·lants i reaccionà contra ell perquè li era insuficient per a rsoldre qüestions
formals i de contingut. Aquest rebuig del Naturalisme suposà un primer pas cap al Modernisme.
Inconformista i rebel davant qualsevol limitació estètica, atacà el Noucentisme.
El màxim representant del moviment naturalista fou Narcís Oller, que entrà tard al món
de la literatura i ho féu no com a professional sinó com a aficionat. Començà a la premsa
castellana, però el seu contacte amb la novel·la realista francesa suposà el pas del castellà al
català. La seua primera novel·la La papallona estava impregnada, encara que no totalment, de
l’estètica realista. Aquesta obra obtingué un gran ressò i fou traduïda al francès, el pròleg de
l’edició francesa la féu Émile Zola. L’èxit li suposà una major confiança en les seues pròpies
possibilitats i en la novel·la realista-naturalista.Se sentí segur i escriví, i molt. Quatre novel·les i
diversos contes i relats:
- L’escanyapobres: novel·la esquemàtica i esperpèntica que té com a marc la societat
rural en vies d’industrialització. S’insereix de ple en el Realisme, però s’acosta al
Naturalisme per la descripció científica de l’avarícia i per la finalitat moral.
- Vilaniu:: l’autor fracassà en voler refer una història romàntica (clàssic triangle
amorós)
- La febre d’or: és la més coneguda, però no pas la millor. Novel·la de costums que
retrata una època de la vida social i econòmica de Barcelona.
- La bogeria: novel·la-estudi psicològic de la demència i de les seues conseqüències
socials des de tres punts de vista: el narrador, que a la vegada és un personatge
(actitud humanitària); el d’un amic del malalt (actitud habitual de la gent davant
del boig); i el d’un metge (actitud científica i positivista).
La narrativa curta d’Oller seguí la mateixa evolució que les novel·les. Destaquen els
reculls: De tots els colors, amb elements romàntics i costumistes; Notes de colors, Figura i paisatge,
Rurals i urbanes, i Al llapis i a la ploma, en tots ells l’autor concedí una gran importància a la
descripció.
Naturalista quant a la tècnica i sentimentalista quant a la ideologia, Oller omplí una etapa
buida i recuperà la tradició novel·lística catalana perduda.

La literatura popular al segle XIX.


A pesar de l’aparició de la impremta i dels canvis que suposà la revolució industrial, el
procés innovador no arribà sinó molt tard las medis rurals i aquests es mantingueren fidels a les
seues formes d’expressió: goigs, nadales, corrandes, glosses, llegendes, rondalles, teatre religiós,
etc. Formes que encetaren un procés decreixent tant de creació com de consum.
La poesia i el teatre, doncs, veieren modificades les seues estructures perquè, en bon
part, foren utilitzats amb propòsits ben diferents: divertir, criticar les formes polítiques i socials,
reivindicar la classe obrera,..
La poesia política va seguir la tradició del romancer i, per tant, es feia des d’una òptica
més menestral que no pas industrial i que tingué una finalitat “sacsejar” emocionalment el
poble. Fou, doncs, una poesia compromesa, d’autor anònim.
El teatre popular del segle XIX té els seus precedents en les representacions particulars
del segle anterior que tenien lloc a les cases dels aristòcrates i burgesos, als magatzems,, patis i
sales de ball de la menestralia o als convents dels ordes religiosos. El gènere preferit és l’entremés
(a les Illes) o el sainet (al País Valencià i Principat), d’origen medieval, les característiques del qual
serien: peça curta de caràcter humorístic-burlesc; trama mínima; llengua dialectal de gran
expressivitat i vivesa; i propòsit de divertir un públic analfabet, per la qual cosa podia
complementar-se amb música i ball. Els autors de sainets més importants foren JOSEP
ROBRENYO I FRANCESC RENART al Principat, PERE D’ALCÀNTARA PENYA a les
Illes, i FRANCESC PALANCA, EDUARD ESCALANTE i JOSEP BERNAT I BALDOVÍ
al País Valencià.
EL MODERNISME

INTRODUCCIÓ
El Modernisme fou un moviment cultural que es va produir a Catalunya en el tombant dels
segles XIX i XX i que coincidí i es relacionà amb altres “modernismes” sorgits a Europa. El
Modernisme català tractà d’inserir l’art a la totalitat de la vida social, i en aquest sentit abastà des de
l’arquitectura -Gaudí, Domènech i Montaner- i la pintura -Casas, Rusiñol- fins a la literatura, passant
per l’escultura –Josep Llimon-, el moblisme, l’orfebreria o el cartellisme..
Quan va sorgir el moviment, el panorama literari català estava dominat pels darrers romàntics
(Guimerà i Verdaguer) i pels naturalistes (Yxart, Sardà, Oller). El modernistes s’oposaren radicalment
als primers, mentre que no es va establir una veritable oposició amb els naturalistes. El Modernisme
intentava canviar la societat a través de la cultura. El canvi es concretà en la ruptura amb el passat i en la
voluntat de crear una cultura nacional, autosuficient, moderna i europea. El Modernisme no era un
corrent artístic o literari, sinó un procés global de renovació d’una cultura
Vers el 1890, els intel·lectuals ja havien consolidat la Renaixença i els burgesos la Revolució
Industrial. En aquests moments, un conjunt de crisis afectaren la societat catalana: la fil·loxera al camp,
provocà crisi en la indústria sedera i un èxode cap a les ciutats; forta crisis financera agreujada per les
guerres colonials, que portaren a una disminució de la producció i un augment de l’atur. Tot això portà
a la ruptura i enfrontament entre els intel·lectuals i la burgesia.
El moviment segueix una sèrie d’etapes:
1. Anys de formació i de lluita (1892-1900): centrada en la revista “L’Avenç”, pels volts de
1892, on es deixa sentir la influència d’Ibsen i Nietzsche. Maragall, amb els seus articles n’és portaveu.
Jaume Brossa i Alexandre Cortada prengueren les regnes i adoptà un caràcter violent, anarquitzant i de
crítica social molt marcat. A la revista també col·laboraven Joaquim Casas-Carbó i Pompeu Fabra, que
endegaren una campanya de sistematització i modernització ortogràfica. Altres revistes, entorn de les
quals s’agruparen els intel·lectuals foren: Catalònia (de caire literari), Els Quatre Gats i Pél i Ploma (de
caràcter artístic aquestes).
D’aquesta època forma part les Festes Modernistes de Cau Ferrat en Sitges, animades per Santiago
Rusiñol.
2. Consolidació i triomf (1900-1911). Perduda l’agressivitat dels anys anteriors, el Modernisme
es consolidà i passà a ser la literatura habitual de la burgesia. Minvà l’assaig i augmentà notòriament la
creació: novel·la, poesia i teatre. Com a l’etapa anterior les revistes agrupaven el moviment. Així
destaquen dues revistes: Joventut I El poble català.
Joventut marcà la consolidació del Modernisme, i es caracteritzà, en l’aspecte polític, per un
abrandat nacionalisme, que es recolzà sovint en diverses teories racistes. Igualment exaltà
l’individualisme que es traduí en la concepció de l’artista com a “geni” i en el rebuig dels models
burgesos. La temàtica ruralista esdevingué la preponderant. Fou també una editorial destacada i va
promocionar novel·listes importants com Víctor Català.
El poble català, nasqué com a revista per passar a convertir-se en diari. Fou l’òrgan dels
republicans catalans. A la secció literària escrigueren Prudenci Bertrana, Josep Pous i Pagés, Gabriel
Alomar, etc. Fou també una notable editorial dedicada sobretot a la novel·la.
El període es tancà amb la mort, el 1911, de Joan Maragall i del pintor Isidre Nonell.
EL CORRENT IDEOLÒGICS I ESTÈTICS
Regeneracionisme
Coneguts també com voluntaristes i vitalistes. S’oposaren, sobretot, al conservadorisme de la
burgesia. Consideraven l’individu coma motor dels canvis, ja que amb la seua iniciativa posava en perill
les estructures de la societat. Proposaven una literatura compromesa amb la societat, per això les seues
obres eren majoritàriament assajos i obres teatrals. Dins d’aquest corrent hi distingim dos vessants:
l’anarquitzant i republicà, radical i antiburgés (JAUME BROSSA, ALEXANDRE CORTADA,
IGNASI IGLESIAS...), i el liberal conservador i crític des de les pròpies files de la burgesia (JOAN
MARAGALL, MIQUEL DELS SANTS OLIVER...)
Esteticisme
També reberen altres noms: simbolistes, decadentistes i partidaris de l’art per l’art. Els autors més
destacats foren SANTIAGO RUSIÑOL, RAIMON CASELLAS I ADRIÀ GUAL. Participaren de la
voluntat de posar al dia la cultura catalana, però desconfiaren de la capacitat de l’artista per transformar
el món. Es consideraven víctimes de la societat materialista i convertiren l’Art en una mena de religió.
La seua oposició a la burgesia no era per motius polítics, sinó pel rebuig que aquesta feia de l’art i la
bellesa.
No volien representar el món real, sinó expressar simbòlicament la realitat. El decadentisme influí
molt sobre els esteticistes.
ACTITUDS LITERÀRIES
Més que d’una estètica modernista, cal parlar d’unes “actituds” literàries. Sovint oposades. Els
modernistes no intentaren de presentar unes preceptives noves, sinó que aprofitaren les existents i les
transformaren.
Entre les “actituds” podem destacar:
- La tradició i les influències: Només interessà de la tradició allò que era essencial pera
modernitzar Catalunya. Introduïren els autors europeus més innovadors.
- Recerca de l’Art-síntesi: Atacaren les normes preestablertes. El que importava era la
creativitat personal, la iniciativa individual. Els personatges solien ser, precisament, individualistes,
genis, superhomes, artistes, visionaris...L’Art havia de tenir llibertat absoluta. Les arts de síntesi, aquelles
que n’engloben d’altres (teatre, música, òpera...), i les arts noves (cinema, fotografia...) foren les que
triomfaren.
- Creació d’una literatura nacional: Es proposaren de descobrir les arrels de la identitat catalana.
La literatura i l’art havien de recollir les característiques pròpies de Catalunya, alhora que també havien
de reflectir la problemàtica universal. Ho intentaren a través del folklore i el paisatge.
- La llengua i l’estil: Es preocuparen de gran manera per la sistematització de la llengua.
Aquesta preocupació es manifestà també en la llengua literària, i es va concretar en l’intent de crear un
estil vàlid per ell mateix. Aquest estil havia de ser culte i sintètic i l’ús d’un llenguatge suggerent i
simbòlic.

JOAN MARAGALL
Maragall fou un escriptor que, gràcies als seu coneixement de diverses llengües (anglès, alemany,
francès i italià), obrí les portes de la literatura catalana als corrents intel·lectuals europeus del moment.
La seua obra és un pont perfecte entre Jacint Verdaguer i Josep Carner, mostra la progressió de
la llengua literària catalana. És un poeta totalment modern i renovador. Abandonà la temàtica tòpica
dels poetes floralescos i s’interessà per temes amorosos, civils o espirituals amb una fina sensibilitat.
La seua producció en prosa fou molt abundosa i abraçà col·laboracions periodístiques,
epistolari, discursos i pròlegs. La copiosa obra assagística, escrita en castellà, que sortí publicada al
“Diario de Barcelona” i algunes revistes de Madrid, tenen sempre una clara orientació doctrinal. Arribà
a gaudir d’un tan gran prestigi intel·lectual que tothom el va respectar i el va escoltar fins la seua mort,
tot i l’aparició dels nous corrents estètics (Noucentisme).
En poesia, fou el poeta més coherent i significatiu dels anys de canvi de segle. Els seus temes
no són altres que els ja utilitzats i duts al tòpic pels poetes romàntics. Aquests temes els usà perquè hi
veia possibilitats de vida, de salut, de regeneració; en definitiva: energia vital. En el seu llibre Poesies
(1895) els exemples són prou clars; pensem en el poema “La vaca cega”. L’any 1900 publicà un altre
recull: Visions i cants, on tracta personatges històrics o llegendaris del nostre passat (Serrallonga, comte
Arnau...)
Dos textos teòrics emmarquen bàsicament tota la seua obra poètica: L’elogi de la paraula i L’elogi
de la poesia. Hi desenrotllà la seua teoria sobre la “paraula viva”: calia escriure les paraules quan sorgien
de dins del poeta en els moments d’autèntica inspiració, i llavors, una vegada escrites, esdevenien
paraules sagrades, intocables.
En el vessant més purament civil no mai caigué, com diu Joan Fuster, “en el rancor nacionalista
d’una història frustrada”. Volia expressar la realitat immediata amb un sentit crític i desapassionat. En
aquesta línia cal destacar poemes com: Himne Ibèric, L’oda nova a Barcelona i Oda a Espanya. En el Cant
espiritual, poema metafísic cristianitzà la idea goethiana i nietzschiana sobre la bellesa del món i la vida.
El comte Arnau és un dels poemes més representatius. S’inspirà en la llegenda romàntica
elaborada durant el segle XIX.

LA NOVEL·LA I LA NARRACIÓ MODERNISTES


Els primers moments del moviment no comportà cap mena d’innovació narrativa. Les
solucions específicament modernistes mai no prescindiren totalment del moviment naturalista.
Posteriorment, la influència de les idees filosòfiques de Nietzsche, Spencer i Schopenhauer, provocaren
l’adopció de la resolució del conflicte entre l’intel·lectual i la societat moderna, amb el triomf de
l’intel·lectual, el qual patirà, en el desenvolupament de les novel·les, un triple procés de consciència
(percepció de la realitat), de voluntat (de transformar aquesta realitat) i d’acció (concretada en la lluita
per assolir els objectius previstos.
Raimon Casellas
Casellas destacà com a historiador i crític d’art molt influent. Així, esdevingué un dels teòrics
més importants del moviment modernista. L’any 1910 se suïcidà.
La seua obra de creació es limita a una novel·la, dos reculls de narracions i d’altres narracions
disperses. Els sots feréstecs (1901) és la novel·la que inicià la temàtica ruralista dins el Modernisme.
Víctor Català
Pseudònim de Caterina Albert i Paradís (1869-1966), propietària rural, alternà l’administració
del seu patrimoni amb alguns viatges i, sobretot, amb una intensa dedicació a la literatura.
Deixant de banda la poesia i el teatre de to menor, la producció literària de Víctor Català consta
de narracions curtes i de novel·les. És la gran narrador del món rural. Aquest ruralisme l’apropa al
Modernisme de la darrera etapa. Escrigué una de les obres fonamentals de la literatura catalana
contemporània: Solitud, que té un paral·lelisme total amb l’argument i la ideologia de Els sots feréstecs.
Els seus reculls de contes es caracteritzen per la capacitat de sintetitzar la int3ensitat dramàtica de les
relacions humanes: Drames rurals, Ombrívoles, Caires vius, Vida mòlta, entre d’altres.
Josep Pous i Pagès
Inicialment, Pous alternà la narració curta (Empordaneses) amb la novel·la d’ambient rural (Quan
es fa nosa). La seua obra més important és una novel·la: La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912) que
representa la fi de la producció novel·lística del Modernisme estricte. A partir d’aquesta publicació es
dedicà exclusivament al teatre com a creador, director d’una companyia teatral i fins i tot empresari. El
teatre de Pous, costumista en bona part, està constituït per comèdies, farses i drames. Les seues peces
es caracteritzen per la mesura i el bon gust. Destaquem, per exemple: L’endemà de bodes.
Prudenci Bertrana
Nascut el 1867, no descobrí la seua vocació d’escriptor fins passats els trenta-cinc anys, vocació
que alternà amb la dedicació al dibuix i la pintura.
Bertrana ambienta la seua obra en el món rural, però ho fa amb una visió més optimista,
oferint-la com una alternativa vàlida enfront de la inhumana vida de ciutat. Segons alguns crítics, la
novel·la amb què es va donar a conéixer, Josafat, és la millor de la seua producció. Una altra novel·la, ja
molt posterior, Jo, memòries d’un metge filòsof, és un retrat del típic heroi modernista, mentre que la trilogia
Entre la terra i els núvols, combina l’autobiografia amb un intent de comprensió dels món que l’envoltava.
D’entre les narracions curtes destaquen Proses bàrbares, on reflecteix amb una gran riquesa
lingüística el seu amor per la natura; Els herois i El meu amic Pellini i altres contes.
Joaquim Ruyra
És un dels millors estilistes del moment. Les seues narracions Pinya de rosa, La parada, El rem de
trenta-quatre, inserides en l’ambient rural o, quasi sempre, en el món dels pescadors de Blanes, estan
enfocades des de la perspectiva d’un optimisme intimista, franciscà segons diuen i és cert. Creient
fervorós, plantejarà la creació, la vida, com un favor amable de la divinitat. Els seus temes oscil·len
entre el drama i l’humorisme, passant pel sentimentalisme. .
EL TEATRE MODERNISTA
El teatre sofrí amb el Modernisme una renovació profunda i es convertí en un dels gèneres més
característics del moviment. Es van traduir i adaptar la major part dels clàssics de l’escena universal –
dees dels autors grecs al més avantguardistes- En la seua recerca d’un Art-síntesi potenciaren el teatre-
espectacle, en el qual tanta importància tenia el text com la música i l’escenografia.
El teatre esteticista, simbolista o maeterlinckià
El belga Maeterlick fou qui més influí sobre els dramaturgs catalans de caire simbolista. Aquest
teatre exposà realitats transfigurades i simbòliques. Els personatges eren ésser vagues, idealitzats,
dominats per la tristesa o la melangia; els femenins. Eren vaporosos, malaltissos i dotats de gran riquesa
interior. De fet, no hi hagué cap autor que reflectira plenament aquest corrent, sols Rusiñol i Gual
tipificaren, en algunes obres, el teatre simbolista.
El teatre regeneracionista, naturalista, vistalista o ibsenià
Molt influït per l’autor noruec Henrik Ibsen, plantejà qüestions ideològiques en uns temes gens
vagues. Teatre social i d’idees, escenificà conflictes artista/societat o individu/massa. Fou, en bona part,
una reacció contra el teatre romàntic. El que importava era la finalitat ideològica. Les seues tècniques
eren essencialment naturalistes: versemblança dels personatges, problemes quotidians i incorporació de
la realitat a l’escena. Entre els autors que conrearen aquest corrent podem esmentar: F.CORTIELLA,
IGNASI IGLESIAS, JAUME BROSSA, J. POUS I PAGÈS i J. PUIG I FERRATER.
Santiago Rusiñol
Dramaturg, narrador, assagista i pintor, pertanyé a una de les famílies de l’alta burgesia catalana.
Organitzà les Festes Modernistes en un edifici a Sitges anomenat “Cau Ferrat”. També fou un membre
important d’Els Quatre Gats.
És la figura més important del teatre modernista en genral i del simbolista en particular. Rusiñol
partí d’una divisió del món en dos sectors inconciliables: el de la Prosa (materialista, mesquí, carregat
d’egoisme) i el de la Poesia (noble, generós, dedicat a la recerca de l’Ideal de la Bellesa). El primer, no
cal dir-ho, era el de la burgesia; el segon, el dels artistes. L’autor trencà amb el primer i es refugià en el
segon, que esdevingué una veritable religió.
Entre les seues obres caldrà destacar: L’alegria que passa (on el clown tipifica l’actitud de Rusiñol
envers els béns materials), Cigales i formigues (el cas extrem de la postura de l’autor).
En el tombant del segle, realitzà un canvi notable. S’acostà a posicions regeneracionistes i
adoptà una actitud crítica de denúncia de la realitat. Així mateix, abandonà el radicalisme antiburgés i
comença a admetre una col·laboració entre l’artista i la societat. Així L’heroi, denuncià les guerres
colonials, fustigà el militarisme i la falsedat d’uns herois. Del mateix caire és l’obra La llibertat. En els
primers anys del segles produí moltíssim i es convertí en un autor consagrat i d’una gran popularitat. La
crítica a la societat disminuí i fou substituïda per la sàtira, la ironia, la caricatura i l’humor: Els Jocs Florals
de Camprosa, Dol d’alivio, El senyor Josep faltà a la dona, ...
El darrer pas de l’evolució ideològica de Rusiñol es reflectí en L’auca del senyor Esteve (1917),
adaptació de la novel·la que havia escrit deu anys abans, i que representa l’exemple més acabat de la
novel·la modernista de fons costumista. D’altres novel·les modernistes són: Anant pel món i Oracions. Les
seues novel·les posteriors insistiren en el efectes purament humorístics: El català de la Mancha, La “Niña
Gorda”, i en Josepet de Sant Celoni.
Adrià Gual
Dramaturg, pintor, escenògraf, director d’escena i pedagog, el conjunt de la seua producció se situa de
ple dins del Modernisme, especialment dins el vessant simbolista, amb obres com Nocturn, Silencia o
Blancaflor. En d’altres obres el naturalisme es troba més reflectit, com Misteri de dolor)que obtingué el
major èxit de públic) o Els pobres menestrals.

L’ESCOLA MALLORQUINA
La Renaixença a Mallorca i a València no participà de les mateixes circumstàncies històriques i
socials, faltà una burgesia sorgida de la revolució industrial que impulsara el moviment de recuperació
políticocultural.
El concepte d’”Escola Mallorquina” fou utilitzat en dos sentits diferents: com una aportació
cultural global de Mallorca dins la cultura catalana i com una tendència poètica mallorquina. Per als
teoritzadors de l’Escola, aquesta arrancava el 1840 i perdurà fins l’any 1950. La nòmina d’escriptors és
força important, però cal destacar entre tots ells:
Miquel Costa i Llobera
La seua condició de clergue marcà profundament la seua poesia. Els seus coneixements de la
cultura clàssica els aprofità per bastir la seua obra més important: Horacianes, basat en la meditació i en
la contemplació intel·lectuals segons els models horacians. Els seus primers poemes van ser romàntics i,
entre la seua producció, cal mencionar El pi de Formentor.
Joan Alcover
És una de les veus més profundes de la poesia de principis de segle. La mort de la seua dona i
de quatre dels seus cinc fills l’abocà a la seua pròpia solitud i li inspirà les seues millors poesies
elegíaques. La producció poètica se centra a l’entorn de dos reculls Cap al tard i Poemes biblics. Al primer,
Alcover ens mostra la seua terra en termes d’emocionada devoció. La vida com a drama continu, el
temps destructor de tot i la mort són els temes bàsics.
Altres autors:
Miquel dels Sants Oliver. Periodista, assagista, poeta i narrador. De les seues obres destaquen el seu
volum Poesies i la novel·la costumista A l’hostal de la Bolla.
Gabriel Alomar. La seua obra més destacada és La columna de foc.
Maria Antònia Salvà. Concentrà la seua poesia en el paisatge. Els poemes més important són recollits
en Poesies, Espigues en flor i El retorn.

EL NOUCENTISME

INTRODUCCIÓ
El Noucentisme és un moviment que naix quasi amb el segle. Aparegut després del
Modernisme, suposarà, en part, un fenomen de reacció contra aquest moviment, tot i que hi ha d’altres
factors que conformaran el Noucentisme.
No és un moviment estrictament literari, la nova generació noucentista és conscient de les
situació cultural, política, humana i. És clar, literària, de l’àrea catalana. Dedicaran tots els seus esforços
a una única obsessió: normalitzar el fet cultural, polític, lingüístic, literari. “Normalitzar” és, per als
noucentistes, posar a nivell europeu, és situar-se en peu d’igualtat amb tots aquells pobles que han estat
sempre amos dels seu destí.
El camp polític
Prat de la Riba, el màxim polític noucentista, creà la Mancomunitat de Catalunya, una institució
que fa com de ressò de l’antiga Generalitat i que protegirà tots els esforços culturals i polítics
noucentistes. Creà escoles, xarxes de biblioteques, ateneus, i es convertí en el màxim motor de les
preocupacions i institucions del moment. La seua aportació en la creació de l’Institut d’Estudis Catalans
és fonamental.
El camp lingüístic
Pompeu Fabra, ja des de començament de segle, ajudat en el seu moment per Prat de la Riba i
amb el concurs d’una sèrie d’homes il·lustres, començà la tasca de normalització lingüística. Entrà en la
secció Filològica de l’IEC, a través de la qual proposa una sèrie de normes sintàctiques, ortogràfiques,
de depuració i de retrobament de paraules en desús que al capdavall acabaren imposant-se: Les Normes
Ortogràfiques (adaptades el 1913), la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana
(1932).
Cal recordar que la llengua catalana no havia tingut l’oportunitat d’uniformar-se i norrmalitzar-
se i d’oferir un model únic de llengua literària, com l’havien tingut d’altres, com la francesa o la
castellana, al segle XVII. En aquella època, Catalunya, les Illes i el País Valencià estaven sota la fèrula
borbònica. Tot estava per fer. Pompeu Fabra estudia la realitat de tots els dialectes catalans, furga en la
llengua dels clàssics, escolta la intuïcions dels escriptors del moment, sobretot de Josep Carner, i
proposa una sèrie de normes.
A les Illes, mossén Antoni Alcover, de vegades discutint els criteris de Fabra, inicià l’immens
Diccionari català.valencià-balear, on recull totes les paraules i expressions vives que consten per escrit en
totes les èpoques i a tots els indrets. Aviat fou ajudat per Francesc de Borja Moll, que fou qui, un cop
mort Alcover, continuà i acabà l’obra, amb l’ajut de Manuel Sanchis Guarner.
Al País valencià, Carles Salvador representa un paper semblant al de Fabra. Reagrupa i defineix
totes les particularitats valencianes i adopta la normativa i les solucions fabrianes per al català parlat al
País Valencià.
En resum, el Noucentisme, moviment complex i ampli interessa tant per la seua expressió
literària com per tot el que comporta en la vida cultural i política dels països de llengua catalana.
El camp del pensament i de la literatura
Eugeni d’Ors (Xènius) en la seua primera etapa es converteix en el “profeta” del Noucentisme.
Xènius està obsessionat per l’expressió depurada i equilibrada de la paraula i el pensament. Creu en la
forma i l’adora. Les seues obres, que porten el títol de Glosari, no són més que reculls de màximes i
pensaments sobre com – a partir d’una òptica classicista- cal redreçar Catalunya. Per a ells la nova
estètica noucentista es basarà en cinc aspectes:
- Noucentisme: Rebuig del Romanticisme i exaltació de l’ordre “natural” tradicional
- Imperialisme: El moviment políticocultural de la burgesia catalana havia d’aconseguir
l’hegemonia interna a Catalunya.
- Arbitrarisme: Desrealització de la realitat
- Civilitat: No es volia mantenir la polèmica camp-ciutat, sinó neutralitzar, mitjançant el seu
model social, els nombrosos i progressius conflictes que sorgien als gran nuclis industrials. S’havia de
crear un mite amb el qual s’identificaren àmplies capes de la societat, inclusivament el proletariat.
- Classicisme: Una burgesia mancada de tradició cultural hagué de recórrer al món clàssic per
fornir-se un models d’actuació. El món clàssic donava ordre, raó, mesura i harmonia.
Xènius escrigué un text, La ben plantada, on arriba a exposar l’ideal noucentista de la dona
catalana.

PRINCIPALS AUTORS NOUCENTISTES


Eugeni d’Ors (Xènius)
Com ja hem dit, Xènius fou el “profeta” del Noucentisme. Es dedicà al periodisme i els seus
articles, sota l’epígraf de Glosari, marcaren el camí del pensament i l’estètica del moviment. Participà
molt estretament en la política de la Mancomunitat i fou nomenat secretari general de l’IEC, i el 1917
fou designat director general d’Instrucció Pública.
L’any 1923 se n’anà a viure a Madrid i començà un canvi radical en la seua visió de la política
catalana que el portà ser nomenat “Jefe Nacional de Bellas Artes” pel govern de Burgos el 1938, i inicià
un llarg període de col·laboració amb el poder franquista.
Se serví de dos pseudònims, del ja esmentat i del d’Octavi Romeu, que utilitzà sempre que li
interessà crear una alter ego que carregara amb les propostes més agosarades. La major part de la seua
obra es basà en la “glossa”, article breu i concís. Aquestes glosses, foren agrupades en uns volums que,
a vegades prengueren un caire narratiu. D’entre elles cal esmentar: La ben plantada i, Gualba, la de les mil
veus. D’altres prenen un contingut ideològic com Lletres a Tina; evocació de personatges històric com en
La vall de Josafat; o de divagació lírica; L’Oceanografia del tedi.
Josep Carner
És considerat el màxim representant del Noucentisme. La seua actitud distingida, els seu físic, el
seu impressionant bagatge cultural i, sobretot, “el prodigiós joc verbal de la seua conversa” replé
sempre d’ironia, seran la base de la llegenda que es creà, ben prompte, a l’entorn del poeta.
Col·laborà eficaçment en l’Institut d’Estudis Catalans, i els seus articles en la premsa tingueren
un gran ressò. El 1921 ingressà en la carrera diplomàtica, fet que el portà a viatjar contínuament.
Malgrat que les seues estades a Barcelona foren esporàdiques, la distància no constituí cap obstacle
perquè seguira de prop la trajectòria política i intel·lectual de Catalunya. Després de la guerra civil residí
a Mèxic, on destacà com a professor alhora que participà activament en el món intel·lectual i social que
els exiliats catalans intentaven de refer. Tornà a Europa i s’instal·là a Bèlgica, on també exercí de
professor a la Universitat de Brussel·les. Va ser membre del govern de la Generalitat a l’exili.
A part de la poesia, Carner escriu alguna obra de teatre i publica alguns llibres en prosa, entre els
quals destaquem Les bonhomies. La tasca de Carner com a traductor és realment important. Traduí autors
anglesos, francesos i xinesos. Les seues aportacions al català mitjançant les traduccions foren notables.
L’obra poètica de Carner és molt dilatada. La seua obra emblemàtica Els fruits saborosos, on
cadascun dels fruits és un motiu per a parlar de l’home, mitjançant la comparació, l’al·legoria o el
contrast. L’obra és considerada com una fita poètica del Noucentisme i en ella hi fa un treball conscient
de perfecció expressiva, i començà a exercir magisteri damunt els altres poetes del moment.
Posteriorment publicà d’altres poemes com La paraula i el vent i Auques i ventalls, on insinua un canvi, de
superació del Noucentisme. Segons Gabriel Ferrater “el seu poema suprem” és Nabí (profeta en
hebreu), on utilitza procediments simbolistes i destaca la complexitat lingüística (en el lèxic, la sintaxi i
el ritme) tan rica com precisa, intuïtiva i subtil.
L’obra de Carner ha tingut una gran transcendència. La influència de la seua obra en les darreres
promocions de poetes és notable. Es convertí en el gran dinamitzador del llenguatge: incorpora
neologismes –molts inventats per ell-, arcaismes, dialectalismes i girs populars, de tal manera que la
poesia de després de carner està necessàriament marcada per la seua tasca.
Guerau de Liost
Pseudònim de Jaume Bofill i Mates. Escrigué nombrosos articles sobre diversos temes i llibres
dedicats a l’anàlisi de la política catalanista. La primera obra que publicà fou La muntanya d’ametistes
(1908), recull prologat per Eugeni d’Ors que constitueix el manifest teòric més important del
Noucentisme. El llibre era la primera part d’un cicle poètic que n’havia de tenir tres, però sols hi va
publicar dos. El segon, La ciutat d’ívori. En el seu llibre de poemes Somnis, aparegut l’any 1913, està
dedicat a recrear la història del cavaller Guerau de Liost, imatge fictícia de l’autor, a partir de detalls
extrets de la tradició medieval.
Josep Maria López-Picó
Poeta, prosista, editor i traductor. La seua poesia, preciosista i arbitrària, es limità a un joc cortés
més aviat superficial. D’entre les seues obres cal destacar: Poemes del port; Amor, senyor; L’ofrena; La nova
ofrena: Elegia; i Invocació secular. Aquestes últimes representatives del seu vessant metafísic de fons catòlic
sobre temes com el de l’amor, la mort i la religió.

You might also like