Test

Plataformes de publicació i
distribució

1. Defineix el concepte de submostratge de color i detalla algun exemple.
Bàsicament es tracta d’aprofitar la menor agudesa visual de l’ull humà en el component de
crominància per a mostrejar aquesta per a una major compressió de l’arxiu final. O sigui
com que l’ull humà és més sensible al component de luminància, es manté aquesta a una
major freqüència de mostreig i es fa un submostratge dels components de crominància
(color).
El submostreig es defineix amb la següent notació. Exemple:
4:4:4
On el primer nombre indica el y’ (que fa referència a la luminància o luma). El segon
nombre Cb (Crominància blau. B-Y) i el tercer Cr (Crominància vermell. R-Y)
Així doncs un sistema de submostreig 4:1:1 tindrien que els components Cb i Cr tenen un
submostratge a 1/4 part respecte un sistema 4:4:4 on no hi hauria submostreig.
2.Que és un contenidor? I un codec?
Contenidor: És un arxiu digital capaç d’emmagatzemar i reproduir informació codificada
multimèdia amb un o diversos còdecs. Com a exemple de diversos contenidors de vídeo
que poden tenir un o diversos còdecs podem enumerar: .mpg, .avi, .mov, .mp4, .ogg,..
Còdec: És l’abreviatura de codificador-descodificador. Els còdecs, codifiquen el flux
d’un senyal de vídeo digital o analògica per tal de poder-los reproduir, modificar o
emmagatzemar (bàsicament la utilitat més habitual d’un còdec és la transmissió de
vídeo streaming com també pel seu emmagatzemament més eficient). Per exemple
podem utilitzar el còdec H.264 per codificar un senyal de vídeo i guardar-lo en un format
contenidor com .mp4
3.Explica l’estructura GOP d’un vídeo codificat en format MPEG2 i el significat dels
paràmetres M i N. Quina senzilla relació matemàtica hi ha entre els valors N i M?
GOP és l’acrònim de Group of Pictures. El flux de MPEG-2 (Moving Picture Experts Group)
està format per una sèrie d’imatges codificades. Les 3 maneres de codificar aquestes
imatges són: Intra (I), predictives (P) i predictives bidireccionals (B). Així doncs el GOP
defineix com són ordenades les imatges tipus I, P, i B.
Les imatges tipus I, són les imatges de referència, codificades amb redundància espacial i
normalment van al principi de l’estructura del GOP.
Les imatges tipus P, són les predictives i contenen informació de la compensació de
moviment de la imatge precedent, sigui del tipus P o I (redundància temporal).
Les imatges tipus B, són predictives bidireccionals i contenen informació de la compensació
de moviment de la precedent i de la següent, siguin del tipus I o P dins del mateix GOP.
L’estructura del GOP ve referenciada per la nomenclatura M i N, que indiquen quina
estructura GOP té un vídeo. Per exemple:
M=3 N=12
La M fa referència a la distància que hi ha entre dues imatges tipus I o P.
La N fa referència a la distància que hi ha entre dues imatges intra (del tipus I) (serà la
llargada del GOP).

2

Per l’exemple anterior:
IBBPBBPBBPBB
3 quadres de distància entre quadres P
12 quadres de distància entre quadres I

4.Enumera els perfils i nivells disponibles en la codificació H.264 /MPEG4 AVC. ¿En quin
cas s’utilitzaria cadascun?
La norma de l’estàndard H.264/MPEG-4 AVC defineix una sèrie de perfils, que cadascun
d’aquests defineixen un conjunt de restriccions aplicades al codificador i això permet al
descodificador saber els requisits per a descodificar l’stream. En concret podrien dir que
n’hi ha 9 però els més habituals són 3:
• Línia base (baseline profile, BP). Usat per reproductors senzills, com ara
reproductors portàtils i telefonia mòbil i xarxes IP de reproducció en temps real.
• Principal (main profile, MP) adreçat a broadcast (TDT i HD) i emmagatzematge
(Bluy-ray)
• Alt (high profile, HP) per aplicacions professionals en alta definició tant de
crominància com de luminància (4:4:4)
Els nivells fan referència a les configuracions de velocitat de transmissió d’un stream. Van
entre un nombre de 1,0 al 5,1

Gràfic dels perfils disponibles en estàndard H.264/MPEG-4 AVC, extret de Vikipèdia

3

Característiques de cada nivell en l’estàndard H.264/MPEG-4 AVC. Gràfic extret de Viquipèdia

5.Descriu els següents protocols de transport i la seva idoneïtat o no per a ser utilitzats
en transmissió de vídeo per xarxa: UDP, TCP, SCTP.
TCP (Transmision Control Protocol): És un protocol orientat a connexió. És a dir, tan
emissor con receptor interactuen abans i després d’enviar i rebre dades. Això és així, ja
que el protocol ens assegura la integritat de les dades transmeses i el seu correcte ordre.
Per fer això el protocol en cas que les dades rebudes siguin corruptes n’informa l’emissor
perquè torni a enviar les dades.
El protocol és majoritàriament utilitzat en connexions HTTP, SMTP, SSH i FTP.
No té gaire utilitat en enviament d’àudio i vídeo, ja que la gestió dels errors i reenviament
de paquets no té sentit en àudio i vídeo si no és en temps real i és preferible descartar
informació en cas del vídeo.
No adequat per retransmissió de vídeo
UDP (User Datagram Protocol): El flux de dades en el protocol UDP és unidireccional,
és a dir sense haver establert connexió prèviament i sense gestió d’errors de les dades
enviades. O sigui, el protocol no ens n’assegura, ni la integritat ni l’ordre. Tot i això aquest
protocol és més adequat per la transmissió de dades d’àudio i vídeo que l’anterior, ja
que en aquests casos prima més la velocitat de gestió a inicialitzar-se i transmetre les
dades d’un sol cop sense interactivitat entre emissor i receptor, cosa que interessa per
l’enviament d’àudio i vídeo en temps real.
adequat per retransmissió de vídeo
SCTP (Stream Control Transmision Protococol): SCTP va ser creat per solucionar algunes
limitacions que tenen els protocols TCP i UDP.
Té confiabilitat, control del flux i seqüenciació amb el protocol TCP i és orientat a missatges

4

similar con ho fa el protocol UDP. Es va desenvolupar inicialment per aplicacions de
telefonia, però pot ser utilitzat també en vídeo.
adequat per retransmissió de vídeo
6.Enumera i descriu els protocols de transmissió en temps real explicats a la teoria.
RTP (Real time transport protocol): És un estàndard per la transmissió segura d’àudio i
vídeo per internet. És normalment transportat sobre UDP, tot i que també està definit
per TCP. Inclou dades extres importants que no inclou UDP, entre les que cal destacar el
número de seqüència per a determinar la pèrdua de paquets i així poder-los recuperar i el
registre de temps per a assignat en el moment de l’enviament d’acord amb un rellotge del
sistema.
RTCP (Real time control protocol): Està associat al protocol RTP i proporciona informació
de control del flux de dades multimèdia, però no en transporta cap (això ho fa el RTP). La
funció principal del RTCP és informar de la qualitat del servei proporcionada per RTP. No
permet ni encriptació, ni autenticació ni autorització.
RTPS (Real Time Streaming Protocol): Protocol no orientat a connexió i amb possibilitat d’
interactuar amb el reproductor. El servidor manté una sessió associada a un identificador,
que en la majoria de casos es fa mitjançant TCP per les dades del control del reproductor
i UDP per les dades multimèdia.
RDT: Desenvolupat per RealNetworks està pràcticament en desús. Vindria a ser
l’equivalent de RTP.
HTTP (Hyper Text Transfer Protocol): És el protocol on normalment podem navegar per
la web. És un protocol orientat a transaccions i segueix l’esquema petició-resposta entre
client i servidor. Cal destacar que és un protocol sense estat, és a dir que no guarda cap
informació de les connexions anteriors. La principal raó perquè s’usa aquest protocol
en transmissió de vídeo ve donat per la seguretat en servidors mitjançant tallafocs, així
doncs una manera més senzilla és mitjançant el protocol per excel·lència d’internet http.
MPEG-2 TS (TS = Transport Streaming): És un protocol de comunicació per a àudio, vídeo
i dades. La seva principal característica és que té multiplexació o sigui que en el mateix
paquet conté o pot contenir àudio, vídeo i dades.
7. Defineix i diferencia els següents conceptes:
• IPTV
• Internet TV
Els dos sistemes distribueixen continguts audiovisuals per internet, però les seves
tecnologies són bastant diferents, així doncs crec la millor manera de diferenciar aquests
dos conceptes és posant exemples:
Internet TV, normalment segueix la filosofia d’internet, on els continguts estan
disponibles per tothom lliurement. Per exemple serveis com Youtube o Vimeo.
Per contra IPTV usualment requereix un proveïdor que ens facilitarà un descodificador
que ens permetrà l’accés des d’un punt concret geogràfic a la programació. Per exemples
Movistar Fusión.
En els dos casos el transport es fa mitjançant internet, o sigui a través d’un router, però

5

les principals diferències són en l’ús necessari del descodificador en el cas de IPTV, i la
restricció geogràfica d’aquests, mentre que Internet TV no té limitacions geogràfiques.
8.Enumera i descriu les característiques principals d’una xarxa P2P.
Bàsicament totes les solucions de vídeo streaming es basen amb l’arquitectura clientservidor. Un servidor emmagatzema i distribueix els continguts i el client fa peticions a
aquest. En aquest punt podríem fer diferències entre diferents tecnologies de distribució
de continguts per part dels servidors, com per exemple el CDN, que utilitzen servidors
intermedis en diferents ubicacions per ser més eficients amb la distribució de continguts
audiovisuals i que tingui menys latència la distribució d’aquests continguts.
En el cas de les xarxes P2P (Peer to Peer) o xarxa entre iguals, el concepte client-servidor
està més difuminat i podríem dir en molts casos (segons l’estructura de la xarxa P2P)
que no hi ha ni clients ni servidors o tots són clients i servidors alhora. Les xarxes P2P
funcionen a través d’uns nodes que es comporten iguals entre si. Podem classificar les
xarxes P2P segons el grau de centralització.
P2P centralitzades: Té un servidor i la resta actuen com a nodes. Totes les transaccions
passen pel servidor central i els nodes són els que distribueixen i emmagatzemen
continguts. Aquest tipus de xarxa és totalment depedent del servidor central, ja que si
aquesta cau, els nodes no tenen manera de comunicar-se amb els altres nodes.
P2P híbrides: Té un servidor central també que guarda informació d’espera i respon a
peticions. Els nodes són els responsables d’emmagatzemar i distribuir continguts també,
però a diferència d’un P2P centralitzat si el servidor central cau els nodes si poden tenir
comunicació entre ells igualment.
P2P descentralitzades: Són xarxes P2P pures. Els nodes actuen com a clients i servidors
alhora i no existeix cap servidor central que dirigeixi les connexions de la xarxa.
Principals característiques:
Escabilitat: Per la seva pròpia naturalesa, aquests tipus de xarxes són molt escalables i
com més nodes tingui una xarxa millor funciona.
Robustesa: Tenen una bona robustesa a les errades (sobretot en les P2P pures), ja que no
són dependents de cap node en concret i tots tenen la mateixa importància.
Descentralitzats: Això és bastant cert en totes, sobretot en les pures en què no es
depèn de cap node. En les centralitzades i híbrides ja no és tan cert, ja que tot i que
l’emmagatzemament i distribució depèn dels nodes el servidor central té una tasca
d’encaminament imprescindible.
9. Explica breument el procés de preparació per aplicar DRM a un contingut.
1. Codificació del contingut al format necessari per a distribució
2. Es xifra el contingut amb la clau compartida (clau simètrica que només coneixen
preparador i servidor)
3. Aquesta clau compartida es xifra amb la clau pública del servidor de llicències
(xifratge asimètric sobre la clau compartida) (aquest punt és important, ja que com
que el preparador de continguts xifra amb la clau pública del servidor de llicències,
només hi podrà accedir aquest servidor.)

6

4. La política d’ús i les metadades es xifren amb la clau privada del preparador de
continguts
5. S’empaqueten tots els elements i es posen a disposició del servidor.

10. Explica breument el procés d’accés a un contingut protegit amb DRM.
Primer de tot el reproductor ha d’estar certificat a la fi de què tan sols aquest pugui accedir
als continguts. Això es fa assignant una parella de clau privada i certificat. Normalment
això es fa quan compren o lloguem un servir d’accés a continguts, o sigui en el moment
del registre.
1. El client accedeix al web del proveïdor de continguts per a visualitzar el vídeo.
Aquest s’identifica i escull visualitzar un contingut, i en aquest moment el mòdul
DRM del reproductor sol·licita la descàrrega de tot el paquet (el CEK i la política d’ús
i metadades)
2. Amb les metadades disponibles al reproductor i desencriptades mitjançant la
clau pública del preparador de continguts, aquest demana la llicència al servidor de
llicències que la desencripta i n’extreu les dades.
3. El servidor de llicències invoca al servidor d’autenticació, per a comprovar si el
reproductor, té els drets per accedir als continguts i quins té.
4. Si el reproductor, té els permisos correctes per accedir als continguts, desencripta
el CEK (amb la clau pública del servidor de llicències) i el torna a encriptar amb la
clau pública del reproductor i li envia a aquest.
5. El reproductor desencripta el missatge amb la clau pública del servidor i ja pot
accedir als continguts.
* En cap moment del procés la clau privada ha viatjat sense encriptar.

Jaume Reig Carrascosa
Maig de 2015

7