Segona Antologia de

TEXTOS CREATIUS
“SER JOAN FUSTER”

Textos argumentatius sobre els
aforismes de J.Fuster, realitzats per
alumnes de 2n de batxiller
22C

IES JOANOT MARTORELL DE VALÈNCIA. DEPARTAMENT DE VALENCIÀ.
Març 2015

1. Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els

llibres. Andrea Duran
2. Qui em suporta, m'estima. No hi ha cap altra explicació. Andrea Duran
3.
4.
5.
6.
7.

És probable que m´equivoque. De tota manera, he de córrer aquest risc. Irene Pablo
Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos. Irene Pablo
No tingues més conviccions que les decididament imprescindibles. Miquel Garcia
Les veritats, cal exagerar-les perquè siguen veritat. Miquel Garcia
Totes les meues idees són provisionals. (Però que conste que no ho dic amb orgull). Andrés
Fortaleza
8. Les veritats, cal exagerar-les perquè siguen veritat. Andrés Fortaleza
9. El perill atrau perquè altera la rutina. Christian Garrido
10.Un polític és oportunista o no és polític. Christian Garrido
11.<<Sigues qui ets>>, deía no sé quin clàssic, que els humanistes han repetit com consigna. Bé.
Intentem-ho. De tota manera, no podríem ser una altra cosa. Raquel Fernández
12.Mira de no indignar-te amb ningú perquè siga egoista, malvat o ximple. Tu ets igual que ell. I
jo. Raquel Fernández
13.No et refies de la teua consciència. Tendirà a donar-te la raó . Laura Fresno
14.<<Sigues qui ets>>, deía no sé quin clàssic, que els humanistes han repetit com consigna. Bé.
Intentem-ho. De tota manera, no podríem ser una altra cosa. Laura Fresno
15.En última instància, som allò que els altres ens deixen ser, i sovint, allò que els altres volen
que siguem. Sílvia Perea
16.Deu haver-hi moltes maneres de manar, supose. Només n'hi ha una d'obeir, i és humiliant. Ho
podem meditar mentre esperem, amb paciència, davant d'un semàfor. Sílvia Perea
17.Qui està disposat a morir per un ideal, està en el fons, disposat a matar per l´ideal. Totes les
doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició. Mar Ballesteros
18.Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquil·la Mar Ballesteros
19.Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos. Laura Gracia
20.Un dia s’acabarà el món, i la cosa no tindrà la menor importància. Laura Gracia
21.El perill atrau perquè altera la rutina. Laura Pedrero
22.Cada dia ens descobrim neòfits en alguna cosa. Laura Pedrero
23.Creu-me jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fent-se trampa a sí mateix.
Eva Aulló
24.Som sincers en la mesura que ens convé ser-ho, i no més. Marc Ferrandis
25.Guarda't d'amics que se't puguen convertir en enemics. Ells saben com ets. Santiago Pérez
26.No comencem a conéixer a una persona fins que no la veurem fora de si. Aaron Ponce
27.Un home feliç no té necessitat d'expressar-se. Aaron Ponce
28.Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre
un error. El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure. Irene Hernández
29.En moltes coses, però en l'amor particularment, l'experiència sol ser un defecte. Per això el
primer amor és recordat com el millor -és el millor. Estefania Angulo
30.Quan una política exigeix sacrificis–"sacrificis humans" o d'altres–, és que comença a
confondre's lamentablement amb la religió. Daniel Alfonso
31.No convé tenir massa memòria. La memòria sovint, és rancuniosa. Santiago Gómez
32.L'INNOCENT no sap que ho és–i per això ho és. Alba Delgado
33.En moltes coses, però en l’amor particularment, l’experiència sol ser un defecte. Per això el
primer amor és recordat com el millor –és el millor. Jorge Llàcer
34.No val la pena de ser orgullós: cansa molt, això. Carlos Navalón
35.El perill atrau perquè altera la rutina. Carmen Guillem
IES JOANOT MARTORELL DE VALÈNCIA. DEPARTAMENT DE VALENCIÀ. Març 2015
2n de Batxiller

Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els
llibres.
Últimament hi està de ''moda'' sobretot entre adolescents -normalment de
sexe femení- llegir. Sí, llegir. Lligen trilogies, sagues i tota mena de llibres
que tinguen una continuació i una història que ''enganxe''. Aquests lectors
arriben a ser fanàtics de la història que lligen. Parlen com els personatges,
s'hi identifiquen amb ells, esperen amb ansia les pel·lícules per a després
criticar que no estan del tot encertades i somnien que l'escriptor o
escriptora escriu una continuació als darrers quatre o cinc llibres que ja hi
existeixen Moltes altres persones pensen que açò que conte és una
bogeria, que aquestes persones estan ''boges'' i que han suplit la seua vida
-probablement problemàtica- per una vida fictícia. Sí, és cert. Els lectors
supleixen les carències de la seua vida amb els llibres, bé. Però,
certament, no és això el que fan els llibres amb la vida? La vida, siga la
personal de cadascú o la ''vida'' com a concepte abstracte també té moltes
carències, i una manera de passar-les poden ser els llibres. Pel que a mi
respecta, recomane ''viure els llibres'' i ''llegir la vida'' així no hi ha
confusions i ningú ha de suplir ningú. I als qui no els agrade llegir... Que
s'apanyen amb la vida buida que els espera!

Andrea Duran Casanova.

Qui em suporta, m'estima. No hi ha cap altra explicació.

Parlem de l'expressió ''suportar a algú''. Suportar significa portar una
càrrega, resistir. Té una connotació negativa. Aleshores, per què suportem
algú? Quina necessitat hi ha de suportar algú si això és negatiu per a
nosaltres? Basant-me en la meua persona -un caràcter massa
extravagant- he arribat a la conclusió que qui em suporta – a mi i a la resta
de persones- m'estima -també als altres, clar-. Que per què pense açò?
Perquè si no estimes -també val dir ''apreciar''- algú, mai en la vida el
suportaries. Suportem la família, els amics i les persones que ens
importen, persones que estimem. Les raons són moltes, però es pot
resumir dient que ''ni borratxos'' suportaríem una mala paraula, un crit o
una ''bronca'' d'un desconegut -i encara menys d'una persona que ''ens
cau malament''- perquè són persones que no signifiquen res a la nostra
vida, no ens importa trencar la relació, a vegades inexistent, que tenim
amb ells. Ara bé, com tota regla, aquesta també té una excepció -la que
confirma la regla, és clar-. A vegades suportem una persona perquè no
tenim més remei. Els caps, els companys, que no amics, els clients... Però,
la majoria de vegades ho fem per educació o per no pegar-li un bon
'carxot', així que tampoc compta molt. En definitiva, hem de ser més
conscients de les persones que ens suporten perquè són les que ens
estimen de veres.

Andrea Duran Casanova.

És probable que m´equivoque. De tota manera, he de córrer aquest
risc.

Decisions. A vegades encertades, a vegades no. Contínuament estem
prenent decisions. Algunes sense importància, altres canvien la nostra
vida. Tenim por a equivocar-nos, a prendre una decisió i després penedirnos, però, què seria de nosaltres si no ho férem? La vida és una decisió
continua i no podem parar-nos per por. Cadascú fa el seu camí, i eixe camí
es construeix amb decisions. Decisions que marquen la nostra vida. És
probable que m´equivoque però tinc l´oportunitat d´encertar .

Irene Pablo Casany

Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos.

Ens passem la nostra vida planificant. Planificant el futur i oblidant-nos del
present, l´únic instant viu.
A vegades, ens passem hores planificant les coses i després no ixen bé. I
per què no deixar-nos sorprendre? Si no esperes res, res pot defraudar-te i
tot pot il·lusionar-te. Hem de deixar de planificar tant les coses i començar
a planificar els plaers imprevistos.

Irene Pablo Casany

No tingues més conviccions que les decididament imprescindibles.

¡En efecte! ''Quan el fanatisme ha gangrenat el cervell, la malaltia és
incurable'' deia Voltaire. No sé si creure-ho. Encara així és una bona cita.
Gran cita. Enorme cita. Però açò és una convicció. Igual que ''has de
menjar per no morir'', ''Tingues cura de la teua salut'' i ''Guarda't de qui et
vol ferir''. Necessitem una base moral per viure. Per comprendre. Fins i tot
per aprendre. Encara així, hem de veure on està el límit. ¿Quin límit? Entre
la convicció imprescindible i la fanàtica.
Podem dir que les necessitats biològiques són necessàries, però què fem
amb les relacions socials. ''Els millors amics es compten amb els dits de la
mà'' diuen els ''savis''. Que van a saber ells de l'amistat! Jo volguera ser
amic de tots ¿o de ningú? Em sembla que no estic segur. Perquè jo no
estic segur de res. Si fóra un bon amic tots em voldrien o algú em feriria.
No ho sé. Potser ho enfoque malament. Cal que pense amb fredor en el
cap. Però qui em diu que els meus pensaments són correctes?. A més, qui
és segur que em diria la veritat. Ben al contrari: podríem mentir-me i
tornaria a trobar-me al mateix lloc. Com ara mateix. O hem arribat alguna
conclusió.
''Biològiques sí, socials no''. Però, per exemple, els capellans tibetans
renuncien a la fam. Ells renuncien més que jo, a les conviccions? Jo sóc
més fanàtic que ells? O la seua convicció de no al menjar és millor que la
meua nutrició? Potser caldria preguntar a algú que no necessite nodrir-se,
com un mort. Però el mort està convençut que realment no ho necessita?
Miquel Garcia Lleó

Les veritats, cal exagerar-les perquè siguen veritat
''La veritat és el millor camuflatge, ningú l'entén'' deia Max Frisch. Veritat
innocent, pura i delicada. Ningú la vol. Ens mentim a nosaltres mateixos.
Poguera ser. Però cal analitzar aquest tema. Potser no siguem, els
cristians d'ara, els millors de tota la història, però qui ho ha sigut!
Les persones desconfiem del veí del costat i les seues paraules podrien
tindre altres intencions. ¡És cert! Per naturalesa som desconfiats. La veritat
com tal no la creiem i pensem que ens menteixen. No podem arribar a ser
''verumfidelis''. Però algú vol arribar a ser-ho? En una perfecta societat sí.
Encara així creiem en mentides com si foren veritats. ''És que pareixen
molt creïbles''. Potser que ací estiga el ''nucleus'' de la qüestió. Ja deia
aquell vell refrany.'''Com més sucre, més dolç''. La veritat pura no es pot
igualar a la mentida. Es necessita l'exageració, la deformació, per a
convéncer. Però com podem ''ensucrar'' una màxima o judici? A ''el gat
negre és negre'' no li falta de res. Potser necessitem enjoiar-la. ''El gat
negre negríssim és negre''. ''El supergat negre negríssim és negre''. Però
és donar-li voltes a la mateixa idea. La veritat no té més valor quan ja és
una màxima. No pot arribar a més. I encara així la gent creu en la veritat
ben dolça.
Potser el problema estiga en la persona i no en la veritable veritat. En les
persones. En totes les persones. Aquestes creuran en la veritat més
ensucrada que el dolç de ''membrillo''. O era ''codonyat?

Miquel Garcia Lleó

Totes les meues idees són provisionals. (Però que conste que no ho
dic amb orgull).
Totes les persones, i dic totes, tenen o han tingut alguna idea en ment,
però, ¿S'han dut a terme aquestes idees? Tal volta, no totes les idees
hagudes han sigut portades a terme, i quan dic totes no m'estic referint a
soles a les idees de les persones del carrer, no, també m'estic referint a les
idees creades als caps dels millors pensadors de la història. Les idees li
vénen a cadascú quan li vénen. Qualsevol dia menjant, o escoltant música,
o fent vés a saber que, et ve una idea brillant, que el teu cap amb el temps
va millorant, encara que no es duga a terme. És clar que moltes de les
idees creades en les ments dels grans inventors han sigut finalitzades,
però, ¿Qui està segur que Edison volia inventar la bombeta elèctrica, o Bell
el telèfon? És clar que jo no ho estic. D'altre cantó, he de dir que hi ha
idees extraordinàries als caps de gent del carrer, com jo, idees que
deixarien d'un costat la bombeta elèctrica d'Edison o el telèfon de Bell,
però a la vegada també són idees provisionals, idees que no poden veure
la llum perquè és tan alt el seu grau de qualitat, que no hi ha mitjans per
poder portar-les a terme, per això dic que totes les meues idees són
provisionals.

Andrés Fortaleza Lobillo

Les veritats, cal exagerar-les perquè resulten creïbles

Si alguna cosa fa que les persones siguen diferents de la resta d'animals
és la possessió d'un cervell que permet pensar amb coherència, ¡No
sempre, alto!, però quasi sempre. Aquest cervell processa un
muntó d'informació en qüestió de segons, informació que l'humà utilitza per
respondre a un estímul, siga intern o extern.
Centrant-nos en els estímuls externs, perquè els interns són respostes
sense cap acció exterior, he de dir que no tots són iguals per a totes les
persones, encara que es tracti del mateix estímul -com per exemple
una puntada de peu al cap-, tal volta una persona reaccionaria a
aquest estimul d'una manera violenta, agredint al seu agressor i tal volta
altra persona reaccionaria quedant-se a terra mig inconscient. Això mateix
passa amb el que diu la gent, amb el que surt de la boca de la gent. Potser
hi ha gent que està dient una veritat -com per exemple dir que no tens un
duro- i no ho pareixen per la forma de dir-la. Aquesta afirmació cal
demostrar-la, exagerar-la perquè la gent et crega -això seria mostrar-li el
teu compte corrent, la teua cartera, els teus deutes...- o et digui que
creu allò que dius per tal que et callis. Les veritats, cal exagerar-les
perquè resulten creïbles. Així és la gent, li dóna igual els teus sentiments,
problemes, etc. a soles vol que exageres les teues afirmacions de veritats.
Andrés Fortaleza Lobillo

El perill atrau perquè altera la rutina.

Estimada rutina per a alguns, envejada per altres. Els horaris que ens
controlen, fan de les seues hores siguen minuts o, ans al contrari, anys.
Hora darrere d’hora, una activitat enllaça altra, treball-casa, casa-treball,
una vida contínua, sense canvi, sense emoció, sense perill. Una existència
tal vegada adequada per a persones dèbils, sense voluntat de poder com
diria el mateix Nietzsche. Aquells porucs de la realitat. Una massa de gent
que margina a l’aventurer, qui aprecia la seua vida. Aquell capaç de
convertir el seu pas terrenal en segons, fins i tot, en mil·lèsimes. La
persona enamorada del perill. El perill que és una addicció de les pitjors.
Una volta tastada mai es pot oblidar. És un gust dolç, amarg, salat,... de
qualsevol tipus, depenent del comensal. La velocitat d’un cotxe, un salt en
paracaigudes, i, moltes més, totes elles un glop de segons. L’addicte que
fa del risc la vida, altera la rutina, enfonsant-la, deixant-la en el no-res,
perquè siga un respir d’un tres i no res. Una existència apta per als valents
i no per la multitud. Una multitud que desitja la monotonia i no el canvi, eixir
a viure la més crua realitat. La vida sols és vida sense rutina. Eixa rutina
odiada pel perill.

Christian Garrido Herrero

Un polític és oportunista o no és polític.

Quina idea més actual! Han passat segles des que els grecs inventaren la
democràcia, i per tant, la demagògia. Ja en el passat estudiaren l'oratòria,
que podria ser definida com la mentida feta paraula. D’això fa més de dos
segles, i encara, els nostres polítics són els hereus. Aquell que arriba a la
cadira del poder, per causalitat i, no per mèrit. L’oportunisme, la doctrina
política més estudiada a Espanya. Aquells que diuen ser el nou salvador
de l’economia, i fer, d’aquest país, com una joguina a mans d’un xiquet.
Una paraula, una mentida; dos paraules, dos mentides; tres paraules, ... A
més de polítics, es consideren semidéus, creuen saber la fórmula
miraculosa de la política. Una política basada en allò que la gent vol
escoltar, una enorme mentida. Altre cop, es consideren consellers i
assessors de governs estrangers i gran empreses. S’erigeixen com una
força nova, sense draps bruts i una paraula diferent, al cap i a la fi,
continua sent el mateix gos amb diferent collar. Per això, la política és
oportunisme i sols uns quants saben aprofitar-lo.

Christian Garrido Herrero

¿Ser qui som?

<<Sigues qui ets>>, deía no sé quin clàssic, que els humanistes han
repetit com consigna. Bé. Intentem-ho. De tota manera, no podríem
ser una altra cosa.
Ho he intentat moltes voltes. Mai no he aconseguit ser, enterament, una
altra que no siga jo. He apreciat com gent, gent jove, molt jove, ha triat ferse d’una manera o d’una altra per << encaixar >> a un grup, però mai no
he sentit de res que haja funcionat al cent per cent. És més, la trobe com
una missió impossible. I si triem, ¿per què no ser qui som? Suposem que
estem a una obra i representem cadascú el << paper >> de qui som ¡Que
fàcil! Però hem de pensar en els inconvenients, ja que el<<lladre boig >>
no va a voler ser com és, i si el lladre no vol ser qui és i ho canvia per un
altre paper, ¿qui farà el paper de lladre? Per això hem de ser qui som, és
l’únic dret que hem tingut d'ençà que ens han parit. I de totes les maneres,
¿qui ens garanteix que el nou <<ser >> és millor que el que realment som?
Per tot això preferisc intentar ser qui sóc que a la fi, no puc ser altra cosa.
¡Intentem-ho!

Raquel Fernández Ferrando

Jo l'indignada i tu l'egoista

Mira de no indignar-te amb ningú perquè siga egoista, malvat o
ximple. Tu ets igual que ell. I jo.
Busquem en les persones de fora el que nosaltres mateixos tenim, però ja
ho deia el refrany “No cerques fora el que tens a casa”. Arribem a la plaça i
quan ens ajuntem amb algú comencem. Pareix que fluïsca un torrent
imparable de forces que s’empenyen per dir-li a tots qui és <<l’egoista >>
amb el que t’has trobat, ¡I ja no parlem del que t’ha fet! Però és que ens
resulta ja tan natural, tan divertit… ¿Per què anem a parlar de coses
insubstancials, com les injustícies i les seues possibles solucions, podent
parlar-ne mal d’un altre i divertir-nos? És simple la resposta, volem criticarlos, no ja pel fet que ens haja indignat el seu comportament -que pot ser-,
si no pel fet de remarcar a qui li'l contes que tu no ets com ells, que tu ets
honrada i bona. Sols vols deixar-ne clar que ets diferent. El problema és
que no ho som, tots som egoistes i no és cap cosa que es decidisca, som
així i prou, hem d'acceptar-ho, és la nostra <<Natura>>.

Raquel Fernández Ferrando

Qüestió de percepció
No et refies de la teua consciència. Tendirà a donar-te la raó.

I ho cregues o no, això és un problema. Sempre s’ha dit que nosaltres som
els nostres pitjors enemics. I és veritat. Tan sols nosaltres mateixos
convivim a cada instant amb nosaltres, i -per si no hi haguera prou amb
això- mai ens qüestionem allò que pensem. És com si per a nosaltres
mateixos, el que ens diem anara a missa. Perquè els nostres pensaments
depenen molt de la percepció que tenim de nosaltres, per això ens
pareixen tan verdaders. I per això mateix són falsos. Els nostres
pensaments estan influïts per les nostres percepcions, i les percepcions
són enganyoses i rastreres. La realitat és ben distinta a com creiem que
és. I si no, no hi ha més que afirmar una cosa per a veure quantes
persones ens diuen el contrari. Des de “fora” les coses es veuen millor. No
hi feu mai cas de la vostra consciència, perquè ella mai es separa de tu, i
això –a la força, és clar- la converteix en tu. I tu no tens sempre la raó.

Laura Fresno Beleña

Redundàncies
<<Sigues qui ets>>, deía no sé quin clàssic, que els humanistes han
repetit com consigna. Bé. Intentem-ho. De tota manera, no podríem
ser una altra cosa.

“Sigues qui ets”, deia no sé quin clàssic. I ha sigut reiterat per molts fins al
esgotament. Es més, segur que a tu també t’ho han dit alguna vegada –he
de reconèixer-lo: a mi també-. Potser podrien ser sàvies paraules. Jo no ho
tinc del tot clar, que siguen sàvies. És més, mireu-lo així: qui podríeu ser, si
no fóreu vosaltres mateixos? Ni fingint ser altres, podem ser altres. Només
nosaltres mateixos fingint ser altres. Mirat així, aquesta cita de “Sigues qui
ets” es mostra com el que realment és: una redundància. I de sobte, ja no
pareixen sàvies paraules, sinó paraules pseudoprofundes i ridícules. Irònic,
veritat? Que una cita que pareix profunda i que no és altra cosa que una
redundància, ens done la impressiò que podem ser una cosa diferent al
que realment som. I ens pressionem per buscar "qui som" i
acomplir l'objectiu de "ser qui som" i resulta que tota la vida, sense quasi
saber-ho, ho hem sigut.

Laura Fresno Beleña

En última instància, som allò que els altres ens deixen ser, i sovint,
allò que els altres volen que siguem.
Visca la individualitat! En aquesta societat som lliures de formar la nostra
personalitat i de fer i ser el que nosaltres vulguem! O per ventura algú
alguna vegada t'ha indicat molt amablement i precisament com has de
ser?
Resulta que des de la nostra infància ja els nostres pares ens diuen el que
hem de fer i ser. Després quan creixem i volem establir amistat amb els
altres, per a ''encaixar'' serem i farem el que els nostres ''amics'' vulguen. I
és que l'ésser humà com ''ser sociable'' farà qualsevol cosa per a
relacionar-se encara que açò signifique perdre l'oportunitat de
desenvolupar-se com a persona, tallant qualsevol cosa que l'assenyale i el
diferencie de la resta. I açò en molts aspectes és bo!- perquè quasi tota
persona, no, tota persona que abandona de la norma establida i que no
siga com els altres esperen, seran marginats, assenyalats i apartats.
Encara que pot ser i només pot ser que fer cas als altres ens convertisca
en uns infeliços i uns ''reprimits''- Quanta gent es deprimeix pensant en el
futur que la societat li prepara? Estudiar, anar a la universitat, treballar,
trobar parella, casar-se, tenir fills, treballar més per a pagar la teua casa i
objectes que realment no necessites, passar el temps veient la tele sense
tenir la possibilitat de pensar ni qüestionar-te cap cosa i mors-. Finalment
només ens queda pensar què és millor: Ser un reprimit, ''feliçment''
acceptat pels altres o ser desgraciat per ser qui ets en realitat.

Sílvia Perea Navarro

Deu haver-hi moltes maneres de manar, supose. Només n'hi ha una
d'obeir, i és humiliant. Ho podem meditar mentre esperem, amb
paciència, davant d'un semàfor.

L'altre dia pensant en la frase d'un mexicà que deia així: ''La rebel·lia és
vida, la submissió és la mort'', em vaig preguntar: Quantes vegades he
hagut d'acatxar el meu cap i obeir, sense que els meus desitjos
importaren?
I és que obeir per definició és humiliant, significa perdre la teua llibertat,
perdre la capacitat de prendre les teues pròpies decisions. Compleixes les
ordenes no perquè vols sinó perquè t'ho ordenen, no dubtes ni et
qüestiones per què ha de ser així, ni tan sols de si està bé o no.
Tanmateix quan obeïm normalment és per por o per un ''xantatge''.
Pensa en les lleis o qualsevol mandat establit; si fas X cosa, et fiquen en la
presó, llavors realment complim les ordres perquè volem actuar d'aqueixa
manera i a més perquè és part de la nostra moral i ètica o perquè
simplement ens veiem ''vilment fet xantatge''?

Sílvia Perea Navarro

"Qui està disposat a morir per un ideal, està en el fons, disposat a
matar per l´ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs
acaben amb una inquisició."

Per sort, el temps avança i a poc a poc la gent s´està “conscienciant” que
els extrems, ja siguen d´esquerra o de dreta, de dalt o de baix, no són
bons. Com es diu, en el centre es troba la virtut! Durant molts anys s´ha
premiat el fet de morir per unes creences, com és el cas dels màrtirs de la
religió cristiana. Centenars dels carrers del nostre país encara honoren els
sants, màrtirs que en la seua majoria van morir per la religió cristiana.
Milions de persones caminen cada any per carrers com el de Sant Vicent
Màrtir i places com la de Sant Agustí sense parar a pensar si és lícit que en
un país suposadament “aconfessional”, sense una religió definida, encara
hi haja carrers que honoren persones que han estat disposades a morir
per un ideal. Qui està disposat a morir per un ideal, està en el fons,
disposat a matar per l´ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns
màrtirs acaben amb una inquisició. Per això, no hem de premiar els
moviments fanàtics, siguen de la postura que siguen perquè pels seus
ideals una persona pot ser tant una heroïna com una assassina. Solament
cal tornar la mirada cap a darrere per a adonar-se dels holocaust que s
´han fet per creences, des de les guerres santes fins als esgarrifants
assassinats de Hitler. Perquè la majoria de la gent considera Hitler com un
autèntic criminal però molt poca gent posa en dubte el poder sacerdotal
quan els dos han sigut culpables de milers de morts per defensar els seus
ideals? Pot ser és pel seu bigot?

Mar Ballesteros Belmonte

"Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquil·la"

Com seria la vida sense memòria? Nietzsche,un filòsof alemany del segle
XIX,va narrar la història d´un home que passejava per un prat verd i
relaxant quan li pregunta a una ovella per què hi estava tan serena i
tranquil·la. Quan aquesta li anava a contestar, se li va oblidar la resposta.
Amb aquesta història Nietzsche vol explicar-nos que la memòria ens obliga
a viure en el passat i que hem de ser capaços de viure el present, l´instant,
sense remordiments pel que hem fet anteriorment. Per això, no sempre
hem de considerar que la memòria és bona perquè, al mateix temps que
ens ajuda a memoritzar durant molt de temps un text, també ens obliga a
sentir-nos culpables amb nosaltres mateixos, a mirar sempre al passat,
oblidant-nos de gaudir el present. Per què mai tanquem els ulls i disfrutem
del moment? Per què no ensenyem als nostres fills a que visquen el
present en compte de castigar-los pel passat? En realitat, solament
existeix l´instant, el passat ja s´ha acabat i el futur encara està per arribar.
Així, la clau de la felicitat és molt senzilla! Tan senzilla com imitar a la
ovella de Nietzsche, viure el present sense mirar cap darrere ni plantejar el
futur, simplement gaudir de l´instant.

Mar Ballesteros Belmonte

Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos

Sempre he pensat que si sempre estàs plantejant totes les coses que vols
fer durant la teua «vida», quan arriba el dia de fer-ne una, ja no és
gens interessant i potser ja no en tens les mateixes ganes de fer-ho com
quan ho vas plantejar. També pot ser que planteges alguna cosa i que
després siga tot el contrari al que havies pensat i, encara que siga millor,
no és el que volies fer. Per això pense que sempre has de fer les coses
d’imprevist, sense pensar-les i anar improvisant passe el que passe. És
clar que amb responsabilitat i sense fer moltes «bogeries». Com per
exemple quan planteges anar la setmana que ve al cinema. Pot ser, estàs
pensant tota la setmana que queda en eixe dia, en totes les coses que
podrien passar i en tot el que volies fer. Quan arriba el dia tan esperat si
canvia alguna cosa, ja no estàs tan content i encara que fora millor del que
havies pensat, ja estàs decebut. En canvi, si estàs un dia amb els amics i
de sobte penses a anar al cinema, no podràs estar decebut perquè al ser
inesperat no t’ha donat temps a pensar en res, en cap cosa que
podria passar. Per això jo recomane gaudir de la «vida» i fer totes les
coses «imprevistes».
I com va dir John Lennon: « La vida és allò que et va succeint mentre
t’empenyes en fer altres plans».
Laura Gracia Calleja

Un dia s’acabarà el món, i la cosa no tindrà la menor importància

Mai ens adonem que la «vida» passa molt de pressa i que no li donem
importància. Cal gaudir de la «vida» perquè ningú sap quan es va a
acabar. Has de fer tot el que vulgues sense pensar en coses com: «¿I si no
els agrada als altres que faça açò?», o «¿Què diran si faig açò?» Hem
d’aprofitar cada «segon» de la nostra «vida». Jo sempre gaudisc de les
coses que em passen. Li done un «somriure» a les coses «bones» i em
burle de les «roïnes». Com va dir Mahatma Gandhi: «Viu com si fores a
morir demà, aprén com si fores a viure per sempre».

Laura Gracia Calleja

El perill atrau perquè altera la rutina.

La «rutina» acaba cansant a tot el món? o, és la rutina la que està cansada
de tots?
Açò fa pensar. I pensaré.
Després de donar-li voltes a l'assumpte arribe a una única «conclusió»: la
rutina no és roïna, els roïns som «nosaltres».
Seria lògic pensar que cada persona viu la «vida» com vol, però no és
així. Si férem açò, no sentiríem la necessitat d'eixir de qualsevol cosa que
ens satisfà. A qui li importa la rutina quan t'agrada la teua vida? Com si
dura una «eternitat».
Però com a bons «humans» que som, li tirem la culpa al proïsme (en
aquest cas a la rutina) .
On està la lògica quan creem quelcom que detestem? Però pensant-ho
bé, ací residix l'error, en l'estúpida i immortal «lògica». No viuríem millor
alimentant la nostra «bogeria» i deixant de costat el trellat?
Una rutina «mentalment desorientada» seria més saludable.
Laura Pedrero Martínez

Cada dia ens descobrim neòfits en alguna cosa.

Una vegada vaig escoltar: és la sort del principiant.
Simplement les coses se'ns donen bé o mal. No crec en els processos
d'aprenentatge. Bé, això no és del tot cert. Crec en ells, però quan només
servixen per a millorar, és a dir, si quelcom se'ns dóna bé podem millorarho a base d'entrenament. Però, i quan quelcom se'ns dóna malament?
Llavors ací no hi ha solució. No seria millor provar una altra cosa en què
destaquem? Per a què perdre el temps a ser bo si no pots ser el millor?
Una vegada vaig escoltar : si l'alumne no supera el mestre, ni és bo
l'alumne, ni és bo el mestre.

Laura Pedrero Martínez

Creu-me jove: no et faces cas! A la teua edat, un es passa la vida fentse trampa a sí mateix.
I ho dic jo, que ja tinc uns quants anys d’experiència. Potser ara no em
cregues, però el teu cos està revolucionat! I no és per a menys, tot el teu
cos és un barrejat d’hormones que tenen com a conseqüència els
desagradables grans que ixen “a la llum” en la teua cara.
La joventut és l’etapa més horrible de la vida de tot humà. Qui no ha sentit
mai l’agressivitat, l’estrès, l’ansietat i la solitud… Fins i tot, al mateix temps!
I per no parlar dels “problemes sexuals” que es tenen a aquesta etapa…
Els petons, l’homosexualitat, els anticonceptius, la regla… Per favor! És
impossible que tu mateix t’entengues.

Però no et preocupes, perquè no a soles és l’etapa més horrible, sinó que
a més és la millor de tota la teua vida.
Que com pot ser això? Fàcil. Les festes, els amors, noves experiències, el
teu físic (possiblement el millor que tindràs ).
Un cúmul d’experiències noves que mai oblidaràs. Per això aquesta etapa
l’anomene: L’etapa horrillosa.
No és difícil que t’equivoques, el que a tu et pareix bé no ho serà per a un
altre. Així que no et faces cas, perquè la majoria de vegades la teua
mentalitat et jugarà males passades.

Eva Aulló Padilla

Som sincers en la mesura que ens convé ser-ho, i no més

És pura supervivència. Anaves borratxo i el fet, fet està, tu t’ho guardes i
continues amb la teua “feliç” vida de parella. O que més dóna que la nova
parella del teu amic parega la germana de Yoda, ¿ell està content?
¡Doncs ja està! Tu per a que vas a posar en perill la vostra amistat d' anys
amb un comentari carregat amb massa sinceritat, ¡no val la pena!
Al cap i a la fi la sinceritat és com el picant a l’hora del menjar, un poc està
bé , però massa, pot produir que estigues la resta del dia “penedint-te”. No
hi fa falta dir mentides, però cal saber que, a voltes, ”ocultar informació” pot
salvar-te el coll. ¿Qui no sap que la informació és poder? I si li dónes poder
a la persona que no deus, això pot crear-te un greu problema. O si no que
li pregunten a la NSA sobre Edward Snowden.

Marc Ferrandis López

Guarda't d'amics que se't puguen convertir en enemics. Ells saben
com ets.
I aquest és un tema molt "espinós". El fet de saber quins són els amics de
veritat i quins són els que pareixen amics de veritat però a la mínima te la
"clavaran per l'esquena", té una gran dificultat...

L'amistat és un concepte el qual s'inicia a l'escola, amb els primers amics o
companys de "treure's els mocs". Quan ets xicotet sempre es pensa que
els amics són per a sempre però conforme va passant el temps
t'adones que és més fàcil perdre un amic que guanyar-lo -vull insistir-hi-.
Poc a poc vas creixent, madurant i t'adones que els vertaders sempre
estaran amb tu. Ajudant-te en els bons i en els mals moments.
Però tingues els amics que tingues, sempre hi haurà almenys un que et
trairà. Un "amic venjatiu" al qual li vas fer mal d'alguna manera o
simplement no li agrada la teua manera de ser -hi ha gent per a tot, vaja-.
Aleshores l'amic -ara enemic- tindrà la possibilitat de ferir-te on menys
t'esperes, físicament, moralment o al cor. I vos assegure amics meus, ¡que
al cor és el pitjor lloc!
Santiago Pérez Martínez

No comencem a conéixer a una persona fins que no la veurem fora de
si.

Tots ens comportem generalment d'una mateixa forma. Com els nostres
pares en han ensenyat. Amb una <<bona educació>>, és a dir, d'una forma
socialment i moralment <<ben vista>>. Dins d'una societat tenim una forma
similar de comportar-nos. És així que aquell que es troba fora de si no
pensa en comportar-se com la resta, es mostra tal com és. Però és
necessari <<treure'ns de les nostres caselles>> per ser com
realment hauríem de ser? No deixem que la societat regisca el nostre
mode de pensar.

Un home feliç no té necessitat d'expressar-se.
Les persones sempre hem lluitat per tal de defensar els nostres drets, una
forma <<d'expressió comuna>>, lluitar junts per aconseguir un mateix
objectiu. Sempre que s'ha lluitat ha sigut perquè un col·lectiu de persones
no són feliços. Però per què no són feliços? Pot ser perquè estan patint
alguna malaltia, però no pot ser açò
no, de cap manera, ha de ser
alguna cosa més <<profunda>>. Ja
sé, la gent sempre es sent infeliç
perquè els <<tallen les ales>>,
s'expressen per reivindicar-se.
Aleshores si no tenen necessitat de
res
són
feliços,
o
tenen
preocupacions? Però el món està
ple de desigualtats, pense que
<<l'home completament feliç>> és una <<utopia>> inaccessible.
Aaron Ponce Cotanda

Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En
general, morir-se és sempre un error. El mal és que podríem dir
això mateix respecte al fet de viure.

Tot el món té por a la «mort». ¿Però què és la «mort»? La «mort» és el
final d'una «vida». ¿I la «vida»? La «vida» és la duració dels animals, les
plantes i les coses.
Tots morirem. Pot ser no hui, ni demà. Però morirem. Tots. Però la «mort»
no fa dany al que se’n porta. Després de morir res pot fer-nos mal. La
«mort» fereix als que es queden. Com un «verí» que corroeix l'ànima dels
vius.
La vida és el «verí». Tots ho portem dins i va perdent efecte amb el pas del
temps. Es per això que ens fa molt més mal la mort d’un infant que d’un
carcamal. Però en ambdós casos el dolor és tan intens que ens trenca per
dins.
Fins al punt que viure és un error. Si vius poc fas molt de mal als teus
familiars i amics. Però, si vius massa ells t'enverinaran a tu. En tots dos
casos algú acaba demacrat. Desitjant ser el següent en morir per no poder
patir més. Per no sentir res. Per no sentir dolor.
Irene Hernández Mascarell

En moltes coses, però en l'amor particularment, l'experiència sol ser
un defecte. Per això el primer amor és recordat com el millor -és el
millor.

Com podem saber quan estem realment "enamorats"? Simplement ho
saps. Enamorar-te per primera vegada és com viatjar a l'estranger. No
coneixes res, no saps què fer, aniré per bon camí? ,o potser no? com es
parla l'idioma? Tens por de perdre't. Però el que fas és investigar coses
noves i viure el moment. El mateix passa amb el primer amor, sents
quelcom que mai pensaves que podies arribar a sentir. Jo em pregunte,
com pot deixar-nos tan cecs l'amor? Però som joves, volem gaudir de cada
minut que passem amb la nostra parella i tenim por que tot acabe.
Sincerament pense que la primera relació, encara que hi haja excepcions,
sempre acaba. I quan acaba, és com si la teua vida també ho fera, no saps
què fer, ja et dóna tot igual , l'única cosa que vols és tornar al principi. I
vols tornar a sentir el mateix amb una altra persona , però la pura realitat
és que eixe sentiment és únic. Clar que et tornaràs a enamorar! per déu,
no som de pedra! i el que tinc clar és que mai serà igual, però que més
dóna, serà diferent. Al final t'adones que s'ha quedat en un bonic record
que mai oblidaràs perquè ha sigut el teu primer amor, la primera persona
que ha viscut tantes coses amb tu, que t'ha ajudat en els teus moments
roïns i que t'ha volgut per damunt de tot.
Estefania Angulo Moyano

Quan una política exigeix sacrificis–"sacrificis humans" o d'altres–,
és que comença a confondre's lamentablement amb la religió.

Quina cosa tan rara no em sona de res! On s'ha vist una política de
sacrifici, humm.....espera a Espanya, on els polítics demanen als ciutadans
que cal <<estrènyer-se el cinturó>>, ens demanen a nosaltres que ens
estrenyem el cinturó quan ells no fan cap esforç en la seva vida, demanen
<<sacrificis humans>> serà perquè ells no es consideren humans es
consiren
més

com déus intocables
<<omnipotents>>
i
<<omnipresents>>, que creuen saber la fórmula miraculosa de la política,
que sempre és la mateixa des del començament de la política a Grècia
la solució als problemes econòmics és que el poble pagui sense importar
els problemes d'aquestes persones. La veritat que els polítics estan fent
com l'església amb la petita diferència que ells no estan "beneïts per Déu" i
pot ser que el poble decideixi canviar els sacrificis humans pel d'aquests
"Déus intocables". Ja deia Nietzsche amb la frase "Déu ha mort".
Daniel Alfonso Albiñana

No convé tenir massa memòria. La memòria sovint, és rancuniosa.

Potser, un dels meus somnis de tota la vida haja sigut- i vull destacar el
verb “haja sigut”- tindre un memòria “prodigiosa”. Ningú es para a pensar el
que de veritat un home- o dona, tampoc vull deixar-me ningú ací- pot
recordar. La ment –o cervell, com diria un neuròleg- n’és la ferramenta més
complexa de la natura, ja que pot fer “de tot”. Tant li és fer el bé salvant
vides innocents, que assassinant víctimes innocents. Recordar-ho tot sona
bé, “molt” bé, “moltíssim” de bé, sempre que no hi haja alguna cosa que
val més que no conega la llum, perquè com he dit abans, la memòria pot
ser molt “rancuniosa”, no hi penses igual...
Santiago Gómez Mansilla

L'INNOCENT no sap que ho és–i per això ho és.

El millor remei per a la vida: la innocència. La innocència ha anat quedantse, poc a poc, tan sols al nostre record. Que <<bonica>> la
innocència durant la infància . Que <<bonica>> la vida en aquell
temps. Preocupant-se pas de les coses. L'únic disgust era si no
baixàvem al parc amb els amics o arribàvem l'últim. I ara és el mateix
<<objectiu>>. Arribar. Però a final de mes.
La infància és el regne on ningú mor.
Alba González Delgado

En moltes coses, però en l’amor particularment, l’experiència sol ser
un defecte. Per això el primer amor és recordat com el millor –és el
millor.

El primer amor sempre és especial. Dins d’un parell d’anys molts hauran
sigut els nostres amors platònics (o potser no, qui sap). Però sens lloc a
dubtes, hi haurà un de tot ells que és el que més ens ha agradat, el que
pensem que és perfecte, el primer.
La primera vegada que sortim amb algú o alguna sempre és “especial”. El
problema ve quan tallem la relació. Ens sentim mal i buits però al cap d’un
temps comencem a eixir amb altres i el que tractem és que es parega al
nostre primer amor, sense aconseguir-ho. Tractem de fer coses iguals
d'emocionants sense que es parega.
Açò passa amb els viatges, amb els amics, amb pel·lícules, amb
pràcticament tot el que coneixem, però això no és motiu suficient com per
a estar tota la vida enyorant experiències passades. El primer amor va ser
el millor, però no significa que els altres no siguen bons, al meu parèixer.

Jorge Llàcer González

No val la pena de ser orgullós: cansa molt, això

Encara sort que no he nascut orgullós. Pense que és un treball molt
anguniós i cansat. Quan “sempre” tens raó és molt dificultós aprendre dels
teus errors. Pot ser que en algun moment de la teva vida t’hages
adonat que altra persona deia la veritat i tenia raó en el vostre
enfrontament. Però, “evidentment” no pots donar-li-la perquè això seria
d’una persona noble, bona, capaç de cometre i reconèixer les seves
equivocacions.
Això no pot ser!, perquè “jo” com persona orgullosa sempre he de tindre
raó, m’agrada i gaudisc en tindre-la. Aquesta dita seria molt típica als
orgullosos. Com diria el meu iaio Engolir-se el cullerot, és a dir, mostrar-se
orgullós, aquesta és una de les tasques més fotudes del món. Quan la
gent s’enfada amb tu per no saber veure més enllà del teu nas, tu no pots
dir-li el que penses, que el teu nas en pot veure-ho tot.
Carlos Navalón Podio

El perill atrau perquè altera la rutina.

Caldria especificar quin tipus de perill. Perquè crec que nosaltres quan
parlem de perill ens referim a perills més perillosos, com un accident. I de
veres, qui no preferiria tenir un accident abans que un altre avorrit
dia d'oficina? A vegades, és pitjor una fastigosa rutina que una
vesprada atrapat en una illa deserta plena d'animals salvatges, però ningú
ho reconeix.
Bé, ara imagineu-vos que el perill és un altre, el perill és anar a l'aeroport i
agafar el primer avió que isca a qualsevol lloc, amb la teua dona o sense
ella, ¡ recorda't que és un perill que estàs fent!, però a soles un dia, un dia
que telefones al teu treball i dius que estàs malalt però no.
Bé, tampoc cal ser tan aventurers, hi ha vegades que per a fugir de la
rutina el perill és anar amb la teua família a un gran restaurant sense que
siga l'aniversari d'algú de vosaltres o invitar a un café a una nova
companya de treball que és guapíssima i fa dies que estàs desitjant-ho,
també pots anar a un lloc on et donen un massatge encara que hauries
d'estar treballant. El perill pot ser qualsevol perill, si de veres alteres la
rutina.
Carmen Guillem Romero