PLAERDEMAVIDA - 51

Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
TARDOR-HIVERN 2015

REFUGIATS

Opinió

Sempre hem dit un “No a la guerra”
perquè la guerra és un mal,
moren persones sens culpa,
assola cases i camps.

Història Local

Conseqüència de les guerres
són les fugides massives.
Ara vénen cap a Europa
passant penes i fatigues.
Són dones, xiquets, xiquetes,
joves, vells, sense esperança,
que vénen cap a nosaltres,
demanant lloc, pa, confiança.

Notícies d’ací i d’allà
Club de lectura

No els negarem l’acollida,
que mereixen com germans;
tots som la mateixa espècie,
ells i nosaltres, humans.

Notícies Macarella
Recomanacions

De fugides com aquesta,
n’han hagut moltes en la història:
republicans espanyols,
ens vénen a la memòria
jueus, bosnians, kosovars,
africans d’enllà el Sàhara,
els libis, els palestins,
sirians i iraquians són ara.

Toponímia
Contes i poemes

El que han de fer els estats
és acabar amb les guerres:
prou de comerciar amb armes
que causen mort i grans penes.

Hem fet el Plaerdemavida- 51
Textos: Lluís Antolí, Itziar de Bernardo, Teresa Esteve, Teresa Monzó, Juan
Orts, Patricia Ramos, Alexandre Ros, Santi Ros, Roser Santolària i Rafel Sena.
Coordinació de continguts: Rosella Antolí i A. Ros. Volem agrair la
col·laboració dels veïns i les veïnes que han participat en l’especial sobre la
tomata i en l’article Vivències.
Correcció lingüística: A. Ros.
Muntatge i maquetació: R.Antolí i Tamara Folguerà.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Imprimeix: Gràfiques Bolea de Meliana.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit legal: V-2407-2004

Col·labora

“(...) la societat actual és una societat d’espectadors.
(...) La notícia no es ven pel seu valor informatiu, sinó
per la gratificació que proporciona al lector (sorpresa,
xafarderia, plaer morbós, diversió).”

Josep Vicent Marqués.
Fragments de l’article Un món de voyeurs

www.macarella.org 

L’AIXETA

LA RATETA DIGITAL

L’ESCULTURA ÉS CULTURA
He comptat fins a tres les amputacions de cap

sofertes per la figura de la xiqueta del grup escultòric, dedicat a nuestras yayas y yayos, instal·lat
a una plaça pròxima. No corren bons temps per
l’escultura al poble, i la sorprenent aparició de
dues figures al·legòriques de la vellesa i la joventut en harmonia ha desplegat la ira d’algun veí o
d’alguna veïna, qui sap de quants, en forma de
decapitació.
L’atemptat al patrimoni cultural de la col·lectivitat
s’ha repetit davant l’estupefacció del passejant,
sota la inacció aparent de la policia local, amb la
perplexitat del veïnat circumdant. Així les coses
a veure qui és ara que torna a reparar el cos malmès o a continuar la col·locació de més escultures a les nostres àgores formigonades fins el
paroxisme.
Els fets ens situen més prop de la barbàrie que
d’un progrés amable i culte, certament, encara que algú pot pensar es tracta de fets revolucionaris, per allò de tallar-li el cap a algú, amb
l’agreujant de nocturnitat executats diria. No és
el lloc d’explicar que avui els caps es tallen amb vots, però sí de subratllar les circumstàncies
demanen reivindicar un respecte per l’obra i per l’autor o autora, malgrat gustos i criteris discrepants o no sobre el particular.

Adquirir consciència del valor d’allò creat pels altres, compartit per tots, sentit com a
propi, continua essent assignatura pendent del nostre temps. Aquest trist episodi, un més,
posa de manifest que alguna cosa no funciona, que la nostra societat pateix alguna malaltia
que caldria guarir: l’escultura en particular, l’art, la creació en general ens poden ajudar a
superar-la.

Les places, amb permís dels tendals festers, encara són llocs de trobada per les persones, de socialització, de convivència pacífica, espai sagrat dels humans: per això són tan
valuoses, bé que ho sabem i ho celebrem, per això resulten tan intolerables aquests escapçaments. És cultura, pense, ser respectuosos amb l’espai comú i comunitari, el contrari ens
aboca a estadis bastant primitius del comportament humà, aquell que ens deuria caracteritzar feliçment com a espècie.

MITJANS DE COMUNICACIÓ

La rateta ha escoltat que potser d’ací a poc temps tornarem a tindre una tele feta a casa, amb els
diners de totes i tots i se li ha escapat un somriure. Com que no estava segura del temps que ha passat
des que va vore l’últim programa asseguda a un sofà, ha decidit fullejar les revistes de números anteriors
del Plaerdemavida i se n’ha adonat que fa més de 3 anys que no veu cap programa de la tele; que ara
tot ho fa per internet! I pensant-ho bé, s’ha enfadat un poquet, perquè creu que les butaques no són tan
còmodes, ni té tant de temps per trobar allò que li pot interessar...


Tot i els retrets, la rateta ha tret un poquet de temps i ací teniu les seues recomanacions:

MÚSICA LLIURE. La música més lliure feta des del nostre territori també té cabuda a Internet. www.musicalliure.cat
Creative Commons és una organització sense ànim de lucre dedicada a reduir les barreres legals per a compartir treballs creatius. El lloc web que vos proposem és una plataforma que pretén difondre els músics dels Països Catalans que
creen i editen música amb llicències lliures o no-restrictives com les que proposa
l’organització Creative Commons. En aquesta plataforma trobarem les cançons
d’artistes musicals valencians com Atzembla, Paral·lel84, Pellikana, Voltor, OrxataSoundSystem, etc, però també la d’altres creadors com (((j))), La rateta que escombrava l’escaleta o Leds... els promotors d’aquesta pàgina web ens proposen
dos formes de disfrutar d’aquesta música: escoltar-la online o bé descarregar les
cançons per escoltar-les en un altre moment. Ànims i a disfrutar de la música lliure
feta en la nostra llengua!
VERKAMI. Entre tots i totes millor! www.verkami.com
A la rateta li agrada participar perquè els creadors inquiets puguen desenvolupar
un projecte cultural, artístic, de denúncia social, de recreació dels plaers gustatius, de
promoció del patrimoni cultural d’un lloc determinat... i, per això, de tant en tant repassa
el catàleg que ens proposa aquest web per col·laborar econòmicament en la materialització dels projectes que es van publicant.
Ara està capficada en mirar de fer regals per Nadal i, com que ella és una rateta
alternativa ,vol fer un regal especial i únic per als seus familiars i amics. Ho té fàcil, introduirà el seu correu electrònic i remenarà en els més de 1600 projectes que a hores
d’ara esperen per poder fer-se realitat. I tu: ja has mirat si pots ajudar-los?
SAMARUC DIGITAL. Un diminut supervivent que vol contar-nos coses.
www.samarucdigital.com
La pàgina web que vos presente és en realitat un portal d’informació ambiental que ofereix de
manera prioritària tot tipus de continguts sobre la Comunitat Valenciana. Els creadors l’han batejat com
el peixet més conegut de la fauna autòctona valenciana, reduït en dimensions, però gran en importància
ambiental: el Samaruc; i que ha resistit a la contaminació del seu hàbitat. Entre les seues seccions hi ha
un enllaç amb Oratgenet, un blog en què podem vore les previsions meteorològiques explicades pel mític
presentador de Canal9 Jordi Payà; però també trobarem una agenda amb totes les activitats de divulgació mediambiental organitzades per diverses entitats, és a dir: excursions, exposicions i congressos
sobre fauna i flora, mercats de venda directa de productes del camp, etc...

www.closquesdefang.blogspot.com.es

2

@ la rateta digital

19 

CLUB DE LECTURA

EL PLANETA DELS SIMIS

VIGÈNCIA I REIVINDICACIÓ DE
CARLES SALVADOR I GIMENO

COMUNICAT OFICIAL
Dissabte 27 de juny de 2015,
Saló d’Actes de l’Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell, paraules del coronel
Lawrence al final de l’acte de presentació del número 50 de la revista Plaerdemavida...
Good evening, my name is
Thomas Edward Lawrence and I was
born in the Welsh town of Tremadoc
on 16th August, 1888.

M’he acostat recentment als Papers de premsa de Carles Salvador, proposats per Vicent
Simbor, publicats a començament d’aquest segle per la Institució Alfons el Magnànim. Entenc una
correcta lectura del llibre ha de passar per entendre que en Salvador escriu fa un segle, per tant
caldria fer-la sense perdre de vista el context en què viu i treballa l’autor. Tot seguit, em sembla, cal
posar de manifest la clara vigència del seu ideari i la força del personatge al nostre temps.

La constatació de la importància de la llengua materna en l’educació de les persones es
projecta com un ferm catalitzador de les propostes i el pensament salvadorians, perfectament vàlida avui dia. No tinc tan clar siguen vigents algunes reflexions sobre l’ensenyament d’una segona
llengua, les dificultats o limitacions per dominar aquesta. Ho dic, perquè és clar la situació sociolingüística s’ha fet més complexa, molt complexa, degut als moviments migratoris de les darreres
dècades, també pel paper i presència mediàtica de les llengües en el món actual.

El mestre de Benassal ja albira la importància dels eixos Rosselló, Catalunya, València,
Mallorca, tot palesant els entrebancs de les divisions provincials, la devastació de les polítiques
centralistes i centralitzadores. Segurament en els texts van modulant-se la necessitat de reforçar
vincles i les propostes d’actuació conjunta envers una nítida definició dels lligams i la reivindicació
nacional.

Aposta l’escriptor per aconseguir una prosa nova, necessària per enfortir la literatura i la
llengua, també pel teatre, amb clara voluntat de superar propostes precàries i clarament insuficients. No cal dir que la seua crida pel valencià en l’àmbit de l’ensenyament és d’una potència extraordinària, segurament també exigida per la constatació de la imposició a les aules d’una llengua
estranya a uns infants aleshores monolingües i en condicions sovint desesperants.

La duresa del temps viscut engrandeix la figura i projecta l’esforç d’un home que ens deixà
als difícils anys cinquanta, la gramàtica del qual encara ens acompanya per aprendre i corregir.
Impagable i de recomanable visita literària el volum ressenyat, en un moment en què anem a reprendre polítiques i propostes educatives i culturals de transcendent importància. Si em permeteu:
impressionant testimoni de dedicació i voluntat de justícia, encara més després de visitar el poble
del seu magisteri.
18

A. Ros

Com veig que vostés no
m’entenen, vaig a parlar-los un poquet
en llogaretà aldeano... El meu nom és
Thomas Edward Lawrence, d’Aràbia
per part de mare, i, segons m’han dit, nasc al poble galés de Tremadoc l’any 1888. La meua
família i jo ens traslladem a Oxford el 1896 i allí és on jo, sense fer cas de cap consell ni conseller, comence a estudiar Història Medieval i Contemporània. Posteriorment, recórrec tot el
territori de Síria i elabore una tesi doctoral sobre les Croades i sobre els castells dels cavallers
croats al Pròxim Orient.
Com que després de fer la llicenciatura d’Història estic desocupat, ja m’ho havien avisat,
m’alliste en l’exèrcit britànic quan esclata la Primera Guerra Mundial.
Primer, durant uns mesos, em destinen a la nostra central d’intel·ligència a la ciutat de El
Caire i jo, la veritat, m’avorrisc com una tonyina.
Després, gràcies a un cosí germà meu i també gràcies al meu certificat B1 en llengua
àrab (Alcoi, Benidorm, Almàssera, Benicàssim, Benicarló), m’encomanen una missió secreta:
“Xe tu, desplaça’t a la platja de l’Algarrobico (al terme municipal de Carboneras, Almeria) i
organitza’ns una revolta dels àrabs en contra de l’Imperi Turc”. La cosa va tan bé que, fins i tot,
l’any 1962 roden una pel·lícula sobre el tema. Bé, als àrabs no els ha anat tan bé; continuen tan
dividits i enfrontats com fa cent anys.
Per la meua banda, ara em dedique a anar pegant bacs pels platós d’algunes televisions, a signar exemplars del meu llibre Els 7 pilars de la saviesa i, de vegades, escric articles
per a revistes de baix cost com, per exemple, Plaerdemavida i altres que ara no vénen al cas.
Que continuen gaudint vostés d’aquesta agradable vetlada estiuenca ací a la fresca; moltes
gràcies per haver-me escoltat i fins a un altra.
La foto. Actualment, un hotel monstruós i il·legal trenca la màgia a la platja de l’Algarrobico.
Segons assenyala Greenpeace, l’enderrocament de l’hotel i la posterior restauració de l’entorn
generaran 400 llocs de treball...

Llorenç d’Aràbia

3 

NOTÍCIES DE MACARELLA

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

TRES BONREPOSTINS A LA PREMSA!

Quasi al final d’un calorós mes de juliol, hem pogut llegir a la premsa uns reportatges o entrevistes que mostraven la importància del treball professional de dos bonrepostins: Adrià Esteve
Monzó, Joaquim Raga Bañón. L’associació Macarella, que té com a objectiu global promoure la
cultura del poble, es complau molt en què hi haja paisans que destaquen per la seua preparació
i la seua espenta i que aporten a la societat valor afegit. Considerem que poden motivar els joves
del poble a estudiar més i més i a buscar eixides creatives.

Adrià Esteve és enginyer agrònom de formació i ha enfocat la seua activitat en la potenciació de l’agricultura ecològica. Lloga xicotetes parcel·les d’horta a persones que volen tindre un
hort per a consum propi; ell els assessora i és de vore com produeixen els campets tota classe de
verdures i hortalisses. Forma part del col·lectiu de joves llauradors de l’Horta i està implicat en la
plataforma L’Horta és futur. A l’entrevista publicada el dia 26 de juliol de 2015 en la secció Conocer
de la revista XL Semanal del diari Las Provincias, el que es ressalta en el treball d’Adrià és la innovació i el sentit de modernitat, apostant per l’ecologia i el consum de proximitat.

Joaquim Raga treballa en la banca i exerceix un càrrec de molta responsabilitat: és Director
de Finançament del Real estate de la Direcció territorial de L’Est d’una important entitat bancària.
En l’entrevista que li fan, i que es publicà el dia 26 de juliol en la pàgina 7 d’economia de LevanteEMV, expressa unes idees molt elaborades i positives sobre els criteris en la construcció de la vivenda, parlant de la sostenibilitat, la qualitat i l’eficiència energètica. També opina sobre l’accés a
la vivenda de les persones treballadores.

I tres mesos després de nou apareix a la premsa diària una notícia agradable protagonitzada
per una parella, Aitor i Laura, que des de l’horta de Bonrepòs i Mirambell, on planten les seues
verdures, han muntat una parada al Mercat de Russafa. “Del Camp al Plat” és el rètol que exhibeixen al frontal de la parada i al pit de les seues samarretes. Si voleu llegir tot l’article amb fotografies
precioses de la parella, de la parada i d’Aitor llaurant l’horta, mireu el Levante-EMV del dissabte 10
d’octubre de 2015, en la pàgina 24.
L’Associació Cultural Macarella encoratja els joves a mirar cap a l’horta que és una font
viva d’aliments de primera categoria i que necessita la potència creativa d’una nova generació per
tal d’assegurar-ne el present i el futur. HORTA VIVA, ECOLÒGICA I PRODUCTIVA!

NOTÍCIES DE MACARELLA

23 de juny de 2015. Vam celebrar la XXIena Foguera de Sant Joan. La nostra entranyable
foguera. Arrepleguem fustes i llenya pel poble amb la companyia de la música de tabal i dolçaina
de la Colla La Brama. Joan Lluís prepara la pala del tractor, pengem cartells que defensen el barranc de Carraixet, el nostre parc natural. Muntem la foguera, sopem a la fresca i, a l’hora màgica
de mitjanit, fem un castell, el foc purificador eleva els nostres desigs cap amunt . Mengem la coca,
bevem la mistela i sentim amistat i misteri. Marxem cap a casa amb els manolls d’herbes de sant
Joan. Com és de guapa la nostra foguera!

27 de juny. Celebràrem amb alegria la publicació del número 50 de la nostra revista Plaerdemavida. Férem una exposició amb les 50 portades , vingué el doctor en filologia Emili Casanova
a explicar-nos com és d’interessant la nostra revista. Estem d’enhorabona i hem d’agrair el treball
generós de tantes persones que han escrit, tantes persones que han explicat coses que s’han escrit, tantes persones que han fet fotos i que ens les han prestades, les persones que dibuixen per
a il·lustrar la revista, les persones que fan la composició i la confecció, les persones que la lligen.
Quantes hores i quant d’amor n’hi ha ficats en la revista Plaerdemavida! Després de la xarrada
del professor Casanova, escoltàrem els amics del grup VerdCel. Gaudírem sentint-los interpretar
les cançons entranyables d’Ovidi Montllor: no debades el grup VerdCel és
alcoià.

28 de juny. Vam anar d’excursió a Culla i Benassal. De matí admiràrem
la històrica Culla i la seua monumental carrasca. Després tinguérem temps
de fer una parada botànica al Rivet de Benassal, un espai natural protegit.
Després d’un bon dinar férem la visita guiada a Benassal amb referència
continuada al mestre Carles Salvador, que hi va ser molts anys mestre i des
d’on promogué, junt amb d’altres mestres de la zona, l’ensenyança valenciana i l’escola moderna.
18 i 19 de setembre. La XVI Festa de la Cultura Popular a la plaça
de l’Ermita de Mirambell. Allí férem els fanalets de meló, el sopar Estellés i
els tallers i jocs del dissabte. Agradable l’estada en la placeta, tan recollida
i tranquil·la!
28 de setembre a 4 d’octubre. Exposició de Carles Salvador i el seu
temps. En aquesta activitat l’Ajuntament i l’Associació Macarella col·laboren. Ens aprofitem que
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua munta una exposició itinerant i reservem una setmana perquè
passe pel nostre poble. Ja fa 3 anys que fem això. Enguany hem de destacar la visita que han fet
a l’exposició els xiquets i les xiquetes de l’escola. Cal recordar que Carles Salvador era mestre.
Macarella s’encarregà de fer de guia per facilitar la comprensió de l’exposició

2 d’octubre de 2015. Vam fer el 3er club de lectura de l’any. El llibre era Illa Retrobada i va vindre Mª
Carmen Sáez, l’autora, a explicar-nos com ha arribat a
fer una poesia tan perfecta. La sessió va estar molt interessant. És la primera vegada que la fem a la Biblioteca.
És el lloc més idoni per a fer les reunions del Club de
Lectura on es conversa sobre els llibres.

4

17 

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

UNA DE CONTES

L’ESTOIG MÀGIC

Text premiat al concurs de narrativa escolar
Sambori 2015

Itziar de Bernardo

16

Això era una vegada un estoig màgic, on els seus
habitants estaven, a vegades, contents i altres
trists.
Tots els dies es reunien en assemblea i es contaven
les penes.
En llapis començà a parlar el primer, es queixà de
què sempre li mossegaven la fusta.
Na goma estava farta de que la punxaren amb el
llapis i la desferen a trossets.
En maquineta de traure punta que no el netejaven
de les mines i borumballes.
El regle es queixava que sempre el doblaven. Les
germanes tisores estaven fartes de tallar coses dures.
Els cosins pintors es queixaven perquè no els agradava pintar en les taules i en les parets.
En pegament es queixava perquè no li posaven la
tapa i s’assecava.
I jo l’estoig sempre brut i desordenat.
En l’assemblea s’acordà escriure una carta i enviar-la a cada xiquet per a què cuidaren el
material de l’estoig i feren bon ús.
I conte contat, conte acabat.

Hola, sóc Teresa Esteve Monzó i vos vull
contar que el dia 13 de juny de 2015, vàrem interpretar les obres “Xics, Jocs” i “Pis compartit”.
Jo feia el paper de Ramoneta en “Xics, Jocs”.
Van ser dos obres xules, a més estic molt contenta amb el meu paper. Ara vull dir què sent quan
faig teatre: m’emocione al recordar eixe precís
instant en què isc i veig tanta gent esperant en la
penombra a què diga el que he de dir. És meravellós poder interpretar diferents papers de diferents personatges i sentir el que ells senten.

Estic molt contenta amb els meus directors, Conxa i Ernesto, que tots els divendres, a
les cinc de la vesprada, estan a la Llar Parroquial
per assajar amb nosaltres i fer que totes les obres
isquen genial, i per això els dic moltes gràcies
per donar-nos l’oportunitat de viure el teatre.

I per acabar vull dir una cosa: “El teatre
cavallers, que paraula més bonica, que dins del
cor se’ns fica amb tot amor i voler.” Visca, visca
el teatre!!!

Consell Municipal de Cultura

L’empenta de la Regidora de Cultura del nostre poble és enorme.
Des del dia del seu nomenament , que no ha parat de fer coses, i les fa
de manera democràtica, comptant amb la gent. L’associació Macarella és una de les associacions culturals del poble que està present en
la creació del Consell Municipal de Cultura (CMC). Ja hem tingut dues
reunions i creiem que el CMC ha de ser l’instrument més bo i més útil
per elevar la cultura del poble i fer-ho de forma cooperativa . Donem suport a la regidora, la nostra estimada Rosella ,que, a més, és una peça
clau en la confecció de la Revista Plaerdemavida i en la vida de la nostra associació.

Patrimoni local

La Fundació Pere Compte ha restaurat durant aquest any 2015
els llenços murals de l’església parroquial de Bonrepòs i Mirambell, atribuïts al pintor Vicent Lluch, tot coincidint amb la celebració per part de
la parròquia del 260è aniversari de la col·locació de la primera pedra del
seu temple principal.

Precisament aqueixa efemèride dóna títol a un llibre editat i publicat per la comunitat cristiana local, amb pròleg de l’actual rector, Manuel V. Olmos Minguet, de 146 fulles, on es fa un recorregut per la història i el patrimoni parroquials, amb gran i divers aparell documental i gràfic, que
ve a aportar més informació i dades a les ja difoses per estudis anteriors sobre el particular.

Notícies d’allà, tristes i preocupants

Va morir molt jove, als 52 anys. Eduard Pérez Lluch era historiador i amant del patrimoni.
Va defensar com un heroi l’horta de Campanar amb les seues alqueries. Va promoure concentracions, guitarrades, visites guiades a la partida del Pouet de Campanar. Volia, volíem, preservar
aquell patrimoni contra els plans destructius del projecte Nou Campanar. Va descobrir la pintura
mural de La Batalla de Salses en una paret del molí del Frares. Molt poques alqueries es van salvar
de la destrucció. Allí queden en peu en un estat lamentable, junt al Pouet i el molí dels Frares.

Al remat encara perdura una part de l’horta de Campanar que és La partida de Dalt . En
alguna de les jornades de coordinació que tingueren lloc ací, al poble, hi assistí Eduard i poguérem
escoltar-lo i compartir el seu entusiasme en la defensa i l’amor a l’Horta. Gràcies Eduard per la teua
lluita i pel teu exemple.

Refugiats de Síria. No podem fer com si no passara res: l’horrible fugida de persones de
totes les edats que arriben difícilment a Europa per terra i per mar. Fugen de la guerra, de la misèria. Posen en perill la seua vida, amb desesperació, perquè volen salvar-se i salvar els seus infants
de la mort, de la repressió o d’una vida sense futur. Molts acaben engolits per la mar Mediterrània
i tots pateixen la incomprensió i l’aspror dels estats europeus fronterers. La gent ha mostrat una
solidaritat immensa: València Ciutat Refugi, Bonrepòs i Mirambell també. Però, el que sempre direm: Que acaben les guerres i les injustícies! Tots els éssers humans tenim dret a la vida i a una
vida digna al lloc on hem nascut i on volem estar.

Teresa Esteve Monzó

5 

HISTÒRIA LOCAL

EL TEMPS DE LA TOMACA A
BONREPÒS I MIRAMBELL


Al nostre poble, a la primavera, començava el temps de
la tomaca, l’hora de col·laborar tota la família i també de vegades
veïns, amics... a la feina del camp, la feina del meu pare que era
llaurador. La temporada de la tomaca era molt important per al
llauradors del poble, potser era la collita que més gent col·laborava
i la més rendible per a les famílies.

A casa nostra participàvem tots, el pare preparava per
Nadal el planter, un gran planter de llavors curosament guardades
de l’any anterior, estacades en la terra i protegides del vent gelat
del nord per una paret feta de canyots i palla de xufa. Totes les nits
d’hivern el tapàvem i al dia següent tornàvem a arromangar els
plàstics perquè entrara la llum i el sol. Això ho feia al mateix camp
on desprès plantava les tomaques, el cuidava com es cuida un
gran tresor perquè això en unes setmanes s’havia de convertir en
el nostre tomatar.


Per sant Josep es preparava el camp i es plantava. Allò
era una feina molt precisa, per cada mateta de tomaca es feia un
gassó, la mata amb les seues arrels i la terra premsada, tallada
com un dau amb molta cura amb un palustre, la deixava caure en el lloc on anava a ser plantada.
Ací començava ja la feina, el camp net de males herbes i a regar-lo una vegada a la setmana.


En poc temps, a la planta ja crescuda es clavaven les canyes, que també havia collit el pare
en el barranc i secat darrere de casa. Per cada mata es clavava una canya que creuava amb la
del cavalló del costat formant barraca i al creuament es deixava caure un altra canya, lligant-les al
creuament amb fil d’espart amb un nus d’assot, que és un nus especial que deixa fixades les tres
canyes i no es desfà.


Tot el camp restava ple de barraques en filera, hi havia una barraca al costat de cada filera
que era per on passàvem per a treballar el camp i collir les magnifiques tomaques que aconseguíem. A mida que les plantes creixien, s’havien de desullar i lligar, això era llevar el ulls de la soca
i deixar-ne sols dos o tres a la part de dalt, i lligar la mata per baix de la flor, perquè anara buscant
poc a poc el final de la seua canya. De ben menudes, la meua germana i jo, ja fèiem la feina de
desullar i lligar, tot amb molta cura de no trencar les rames, i el meu germà, mes menut encara, es
posava dins els barracons per a llevar les males herbes amb la seua lligoneta.


Per a sant Joan ja solíem fer les primeres collites, el pare sempre plantava tomaques quarantenes perquè deien que tenien la pell més forta i es podien manipular millor per al comerç, i per
a casa feia alguna tira de valencianes i de la pera. Encara recorde les nostres mans verd-negres
brutes, l’olor a tomaca recent collida i el sabor. De tant en tant, si en trobàvem alguna molt madura,
la partíem i ens la menjàvem, dolça i d’un sabor inoblidable i que desprès dels anys no he tornat a
sentir de nou. Era una feina pesada, a ple sol, tots els dies de la setmana, durant més o menys 40
dies.

6

QUI ÉS QUI

ANNA LLUCH HERNÁNDEZ

Comence amb el present el que espere siga una sèrie
d’articles sobre gent de Bonrepòs i Mirambell destacada, coneguda i respectada per la seua particular competència.

La primera persona és la doctora Anna Lluch, una persona coneguda no solament a Bonrepòs i Mirambell, on va viure
tota la seua infantesa, també internacionalment pels seus mèrits
com a millor oncóloga de l’estat. És també metgessa i cap del
Departament d’Hematologia i Oncologia de l’Hospital Clínic Universitari de València. Científica i investigadora nata l’ha duta a ser
una de les especialistes més importants d’Espanya en càncer de
mama. A més és vocal del Grup Espanyol d’Investigació del Càncer de Mama (GEICAM), és membre de nombroses associacions i fundacions, així com investigadora principal en 10 projectes del Fons d’Investigació Sanitària de l’Institut de Salut Carles III, tot
col·laborant en 16 projectes.

Com ha arribat a assolir aquestes fites una filla de família humil que vivia del conreu i venda
de llavors d’arbres fruiters a un viver? Doncs segons ella mateixa per tenir aqueixa necessitat: la
veritat no ho veu com un gran mèrit. Anna vivia a un ambient rural, a Bonrepòs i Mirambell, el seu
pare era llaurador i la seua mare mestressa de casa. En aquells temps estudiava poca gent i molt
poques dones. Estudiar a la universitat era un somni que volia aconseguir. Li van dir que fracassaria, però va pensar que els metges portaven a terme una tasca molt important. El metge ajudava a
millorar la salut de la gent i aqueix sentiment va ser el que la portà a voler ser metgessa de família.

A més a més dels premis per les seues fites científiques, també ha estat reconeguda amb el
premi a la Professionalitat, atorgat per l’Associació d’Empresàries i Professionals de València, per
ser una “dona model per a les noves generacions per la seua professionalitat, la seua integritat i la
seua convicció de la riquesa que aporten la diversitat i la cooperació al benestar, la convivència i la
prosperitat de la humanitat”.

Fent balanç d’allò positiu de la vida, Anna assegura que les pacients l’han ajudat a ella,
més que ella a les seues pacients: li han ensenyat a valorar allò important, allò que li dóna forces
per a continuar endavant. Dir càncer avui no és igual a dir mort, i molt menys si parlem de càncer
de mama: avui dia les possibilitats de guariment de les dones valencianes es troben al voltant del
85%. Allò que ajuda més l’ésser humà en una fase problemàtica de la vida, com pot ser-ho la de
ser diagnosticat amb càncer, segons Anna, és per exemple, l’amor dels amics i la família, i que
adoren al pacient i que tinguen cura d’ell, que estiguen pendents de la persona. Per això mateix no
pensa que ella sia l’única directora de la malaltia. És necessària la implicació de la pacient, la de la
seua parella i la de la seua família.

Durant els seus més de 35 anys de professió l’oncòloga Anna Lluch ha tractat a més de
deu-mil dones. L’oncologia, la seua especialitat, li sembla la més meravellosa del món, li apassiona
i alhora li inquieta pensar que, per l’edat que té, no va a veure els seus projectes acomplits.
Patricia Ramos
15 

TOPONÍMIA

HISTÒRIA LOCAL

APROXIMACIÓ A L’ORIGEN DEL TOPÒNIM
MACARELLA

Moltes i diverses investigacions documentades ens han portat a conduir-nos amb la més
fiable, la qual correspon a l’historiador Josep Rodrigo Pertegàs ( València 17-III-1857/ 14-III1930). Tots els escriptors consultats sobre els segles pretèrits, en els quals es va formar l’actual
territori del litoral valencià, coincideixen va ser configurat pels al·luvions de terra assentats a
la costa, amb el retrocés de la mar, els quals formaren una sèrie de marjals i rieres i embassaments o llacunes, augmentant el cabdal d’aigua dolça una gran quantitat de brolladors. Cal
sumar els barrancs i les rambles produïdes pels grans temporals amb els conseqüents desaiguats cap a la mar, als que s’unien els abocaments dels rius procedents de les altes serralades de terra endins, com ens testimonien en l’actualitat les grans extensions planes, marjals i
humitats de la costa, les quals l’hi han lliurat abundant aigua a la treballada horta valenciana.

Encara no fa cent anys els conreus d’arròs abraçaven la Ribera Baixa i l´Horta Sud i, sense anar més lluny, de Bonrepòs, les terres baixes costaneres de l’Horta Nord i fins més amunt del
Camp de Morvedre, les quals es remunten a l’època romana i abans de la conquista de Jaume I.
En l’actualitat tenim alguns (no tots) paratges protegits, com el Fondó d´Elx, les marjals de Pego
i Xeresa, l´Albufera, les zones humides de Mauella i Rafalafell, Massamagrell, Almenara, Castelló,
etc.

L’aterrament dels indrets consolidant la implantació de parcel·les d’horts limitats, inicialment per rieres d’aigua i després per la històrica canalització per la regulació de la conducció de
l’aigua pels recs, provinent dels rius, que van ser transformades en sendes o camins carreters, ha
configurat l’actual sòl urbà i agrícola.

Es troba documentat, escrit en llatí, el Palus Naccararum, referent a una illa de la aiguada
Sicània. Segons J.R.Pertegàs: “Al llibre del Repartiment apareix reflexada la toponímia Naccarella,
pertanyent al nom d’una alqueria i sèquia pròxima als poblats de Borbotó i Carpesa, la qual és el
diminutiu de la paraula Naccara, nom en què era denominat el llac de l´Albufera”. Afegint, segons
notes de J.Pastor trobades a l’arxiu de la Catedral de València: “En 18-I-1385, el cardenal administrador…i el Capítol de la Seu firmen unes capitulacions per reduir a cultiu unes marjals de Rafalell
i Vistabella i en posteriors anys s’atorguen unes autoritzacions a Foios, el Grau de València i altres
indrets.”


Consultant al diccionari de Mossèn Alcover, trobem que a l’illa de Menorca hi ha unes belles
cales denominades Macarella i Macarelleta, les quals estan detectades com anteriors llacunes,
que amb la seua deformació s’origina l’actual de Macarella.

Rafel Sena (Russafa)
Rafel Sena és un amic savi especialitzat en toponímia. Ha estudiat i escrit
sobre els noms de tots els carrers de la ciutat de València. L’Associació
Cultural Macarella li agraeix la seua col·laboració.
14

Els diumenges venien tots els meus tios: Juan, Manolo, Vicent l’Esquilador i el seu germà
Enrique. Allò era una festa, les converses, mentre anàvem fent entre tots la feina s’acabava més
prompte, desprès esmorçàvem tots junts. El pare carregava el carro de caixons i anava al magatzem de Pardalet per a que les dones, sempre gent del poble, les encaixaren. Hi venien camions
de Terol, Conca, Ciudad Real... per a replegar-les. Al poble hi havia dos magatzems: el de Pardalet
i el del Xato.


Quan ens vam fer més grans, el pare va buscar un transport per a què les portés directament al Mercat d’Abastos a València, aleshores la feina d’encaixar-les la fèiem nosaltres a casa, és
a dir, desprès de collir les tomaques, les amuntegàvem al corral de casa i hi venien les meues ties,
iaies i les posàvem dins unes caixes (plantonets) tots iguals, de manera que quedaven a la part
de dalt les tomaques més boniques i vistoses i tapades amb paper de seda blanc. Així anaven directes al mercat, on el pare podia guanyar més diners per quilo, perquè eliminàvem a l’intermediari
magatzemista.


Quan acabava la temporada sempre es deixaven madurar a la mata les últimes tomaques per a fer la conserva.
Açò també era com una festa perquè sempre es preparava
entre molta gent. Les botelles de vidre mai no es tiraven, les
guardàvem a l’andana de casa, un dia abans de la conserva
les netejàvem. Recorde que els hi posàvem pedretes dins i
amb aigua ensabonada les sacsejàvem fins que quedaven ben
netes i les deixàvem escórrer per al dia següent. El dia de la
conserva venien a casa iaies i ties per a pelar i trossejar les
tomaques, i nosaltres els menuts de casa les posàvem galló a
galló dintre les botelles, estacant-les, de tant en tant, amb una
canyeta fina per a què no quedaren a dintre bufes d’aire. Una
vegada plenes les botelles venia el tio Paco Panza a tapar-les.
No recorde quina feina tenia eixe home, però era l’especialista
en posar taps a les botelles de conserva, i les cases el contractaven. Seguidament es posaven les botelles en grans bidons amb aigua i sacs d’arpillera per a que no topetaren unes
amb altres i es trencaren. Tot això tenia que bullir amb llenya,
mitja hora, i ja estava la conserva enllestida. Era la nostra tomaca per a la resta de l’any. Tots els diumenges de l’any la
mare feia per a sopar tomaca amb conill rebona. Al final de la
feina ens partíem les botelles entre la família implicada i el pare Fotos de tomaqueres,estan un poc músties
perquè aquest estiu ha fet molta calor.
tornava a seleccionar la llavor per a l’any vinent.

El temps de la tomaca donava força feina i també jornals a la gent del poble, sobretot a les
dones que lligaven, desullaven, collien i encaixaven. Als qui tenien la mà d’obra a casa, com el meu
pare, ens ensenyava a compartir, col·laborar, respectar... tot açò ho aprenem a les escoles però
quan es viu també a casa ens fa millors persones.

Teresa Monzó

7 

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

LA TOMATA AL NOSTRE POBLE
Converses amb persones majors

Introducció. Un dia parlant amb Paco Picola i amb la seua dona Pilar Belver, la Fustera, va
eixir la conversa sobre si hi havia cançons satíriques pròpies del poble. La gent inventa unes lletres i
les adapta a la música d’un cuplé de moda.

- Ací no cantaveu cançons burlant-vos de les autoritats ni de ningú?

-Jo només conec una cançó amb la música d’una ranxera (Ai Jalisco) que es cantava quan al
poble hi havia la gran collita de tomates. Vaig a ensenyar-te-la i també vaig a deixar-te esta foto en
què es veu ma mare en el magatzem del Xato.

La cançó que Pilar va dir que l’havia inventada en tio Emilio Albert, feia així:
Bonrepòs pueblo de tomates
se ha hecho interesante
en esta mercancía
entran camiones con cajas vacías
y salen cargados, hasta tres en un día.
Se hacen pimientos y coles
cacao y tomates y también sandías
vienen de Ciudad Real y Cuenca
y otras poblaciones
y cargan verdura en los camiones.
Ay mi Bonrepòs querido!
No subas tan alto
que te caerás:
dos carnicerías, cuatro lecherías
y un campo de fútbol para ir a jugar.

ELS GINJOLERS ALS CORRALS

No fa tants anys, pot ser seixanta o setanta, per no dir antigament, en moltes cases del poble es criaven ginjolers als corrals.

Jo recorde, i molts de la meua edat també ho recordaran, que en algunes d’ elles els gínjols
te’ls venien a tassetes, és a dir, replegaven diariàment el gínjols que caien de madurs, o espolsaven l’ arbre per a què caigueren, els posaven en una cistelleta o en quansevol atifell i els xiquets
anàvem a comprar-ne a perra o a xavo (5 o 10 cèntims de pesseta) la tasseta, que habitualment
era la mesura.

Ara tot això s’ha acabat, naturalment. Hi ha alguns ginjolers als camps, però en els corrals
de les cases ja en van quedant pocs.

Un dels que encara queden és el de la nostra casa, al carrer Major 21, on Conchín i Juan
continuen tenint un ginjoler al corral, esperant que els gínjols maduren per repartir-los amb paquetets als veïns, familiars i amics, així com a gent que es descobreix ocasionalment.

De la qual cosa tenim goig al poder-los repartir, ja no es venen tassetes com manava la situació.

Per a nosaltres és un orgull poder cultivar aquest arbre en el corral de casa, que segons deia
abans era tradició, i menjar-te un grapadet de gínjols... una satisfacció!

J. Orts

Conversa amb Vicent Muñoz i amb Rosita Laguarda

La febre de la tomata, producció i comercialització, va tindre lloc a Bonrepòs i Mirambell pels
anys 1950 fins al 1965. Tots aquells que tenien terra feien tomata. Hi havia també qui havia vingut
al poble per fer de jornaler, agafava un terreny, hi plantava tomates, pagava la mitja part al propietari i en dos anys es comprava un pis. Això ens indica el volum econòmic que movia el negoci de
la tomata. Es conreaven dos varietats de tomata: la quarantena i la valenciana d’ací de Bonrepòs i
Mirambell. Ja no queda llavor d’aquella tomata tan bonica.

8

El conreu de la tomata era: primer es feia el planter, cap al febrer. Es preparava una terra amb
molta proporció de fem. Es pastava la mescla i allí es dipositava la llavor . Es feia un embalum com
si fóra una barraca perquè cresquera bé la planteta. Cap a l’abril o el maig es plantava la mata en
un lloc definitiu. La tomata quarantena es plantava amb recer perquè no es gelara; es plantava més
prompte i es feia bona en quaranta dies, per això s’anomena quarantena. Les tomateres d’eixa varietat no se les feia pujar en canyes, sinó que creixien sobre el cavalló. Les valencianes es plantaven
més tard i pujaven per les canyes . Quan la planta creixia calia desullar-la i anaven a desullar les
dones i les xiques. Calia posar adob, sobretot amoníac i regar-les dues vegades per setmana.

13 

HISTÒRIA LOCAL

El diumenge per la vesprada pares i xiquets anàvem al barranc a menjar-nos la mona, botar
a la corda, ballar la tarara, jugar al Pare Carabassot, a Tinc tres tomatetes...a les 8 fèiem la pujà
del barranc i en la plaça de sant Joan tots tornàvem a ballar la tarara per acomiadar-nos, i aixina
passàvem els 3 dies de Pasqua. El dijous després de la Pasqua i abans de sant Vicent tots els xiquets de l’escola acompanyàvem al rector amb maces de fusta per totes les cases, en cada casa
paràvem i pegant en el rastell cantàvem “ous ací, ous allà, ous pal sagristà” entre altres cançons. El
senyor rector beneïa la casa i la família, donava els ous que es destinaven per als més necessitats
del poble.

Al juny venia la festa de sant Joan i tots els xiquets anàvem a la plaça de l’Ermita a fer curses
de sacs i jugar a les cucanyes. Per la nit al cor de Mirambell es feia la famosa Cordà i els xiquets la
vèiem des de les cases dels nostres amics. Estes cases estaven protegides amb tela metàl·lica.

Les festes del Pilar eren molt boniques, venien L’home de la ruleta, una fireta amb vaixellets...i
a la processó sempre venien Gegants i cabuts; feien coros y danzas, concert de la Banda de Llíria...
tot molt popular.

A l’octubre ja anàvem a l’escola, les escoles del poble eren molt boniques i estaven localitzades en l’actual Casa de la Cultura. Allí hi havia una vivenda per als mestres, un pati molt bonic
amb arbres que acabava amb una reixa, amb un mur de pedra a l’altura del cantó del forn on pujaven els homes quan hi havia bou embolat. Fora de l’escola, davant del mur, hi havia una acàcia
molt gran i allí baix es venien tomates i melons.

Els xiquets en aquell temps jugàvem molt al pati de l’escola i també al carrer, perquè no hi
havia cap perill, sols hi havia carros que eixien de bon de matí i no venien fins la vesprada, l’últim
en arribar al poble sempre era el tio Bruixola. Al setembre estos carros tornaven al poble plens de
sacs de garrofes perfumant l’ambient, eixa oloreta a garrofa (entre altres coses també) s’ha perdut.
Però tornant als jocs del xiquets estos eren el Xurro va, la Roda en un ferret, les Xives, els Caicos,
el Xavo negre, Botar a la corda, el Sambori, cantar cançons...quan plovia els xiquets anaven pel
carrer amb una canya i un fil d’aram per caçar rates penades.

HISTÒRIA LOCAL

Conversa amb el tio Emilio Albert

El tio Emilio té una bona memòria i el deixem parlar de tot el que recorda.


Es produïa molta tomata ací al poble. Els pesaors eren el tio Vicentico, que era un poquet geperut, i el tio Blai, que era el seu sogre. Després va ser Remigio qui tenia les peses i les mides oficials.
Ells tenien el dret de pesar de manera oficial. Anaven on ara és el començar de la plaça de la Llar,
a tocar de la reixa de l’escola i de la sèquia que la voltava, i que regava un camp de cinc fanecades
on jo feia tomates. Allí era el mercat on els llauradors portaven les paneres de tomates embolicades
en herba perquè no es feren malbé, i allí els pesadors pesaven i donaven un paper en què anotaven
el pes oficial. Allí venien els camions, alguns camions de Conca, i col·locaven l’herba a les vores
de la caixa i damunt les tomates a granel. Després ja funcionaven els magatzems on arribaven les
tomates del camp i es posaven en caixes i basquets. Milagros, d’ací de Mirambell, feia caixes i al
seu magatzem nou anaven: Milagros, Mercé la Manuna, Pilar la Pelila, la dona del Tramusser, la tia
Pepica la Misaela a encaixar. Aquestes mateixes dones i més d’altres anaven també al magatzem de
la plaça sant Ferran, que era de Guillermo, i els que el portaven eren Vicent Lluch i Miguel Sabater,
que eren socis. A ca Milagros venia sempre amb el seu camió un comerciant de Conca que es deia
Benito. Qui més tomaques feia era Saoret, el pare dels Paletes. Tenia el magatzem baix de sa casa,
al carrer del Mig, al costat de la fusteria. El magatzem del Xato estava al carrer Major i tenia també
molta marxa; entre dones i homes podia tindre més de vint treballant-hi.

La collita de tomates i d’altres productes de l’horta va ser tanta i tan important que el poble
es va enriquir, i per eixe motiu la gent cantava una cançó, la lletra de la qual vam inventar entre dos:
un comerciant, que li deien Miajas, que era de la Vall d’Uixó, i que venia a per tomates amb un carro
i un matxo vell que pareixia que s’anava a morir, i jo. Entre els dos férem la lletra Bonrepòs pueblo
de tomates.

Conversa amb la senyora Elvira Ros, esposa de José Martínez, el Xato

Comencem per identificar algunes dones que apareixen a la fotografia. Es
veuen 9 dones, de les quals va reconéixer: Pilar, la mare de Pilar la Fustera, en primer pla, Julia, la mare de
Fina Rives, Carmen, la sogra de Carretero, Pilar la viuda, la tia de Salvador
Marco, Rosa la Rovira i la seua germana Conxa, la mare de Maruja Martí,
Conxa la Muixa, la sogra del Manyo.

Els homes són: en primer pla, a la
dreta, l’amo del negoci, l’home de la
senyora Elvira, José el Xato. Els altres
homes eren forasters.

Tot açò és un poquet del que jo he viscut, anime a més gent a participar i compartir les
seues vivències.

Una bonrepostina guapa i fina.

Properes activitats de Macarella

13 de novembre: Assemblea 15 de novembre: Excursió a les
Coves de sant Josep de la Vall d’Uixó
10 de desembre: Trobada del Club de lectura
11 de desembre: Recital poètic i Bon Nadal
12

Envasant tomata al magatzem del Xato l’any 1954

9 

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

VIVÈNCIES ENTRE ELS ANYS 1950 I 1955

Les dones que treballaven al nostre magatzem eren totes d’ací -no està en la foto Doloretes,
la Boixa , la mare de Dolores i Pilar, ni tampoc Júlia, la que morí fa poc- moltes vivien molt a prop, al
carrer Major i venien al magatzem per hores. Així que podien anar a casa a posar el dinar i tornaven.
La seua feina era envasar les tomates en basquets, de manera cuidada, embolicant-los en paper i
tot. Els xics, molts venien d’un poble que s’anomena La Recueja, alguns vivien dins del magatzem i
així no pagaven lloguer i de bon de matí ja estaven llestos per anar al camp a collir tomates o melons
o pimentons... Els llauradors carregaven les tomates en paneres i en un carro amb una haca venien
al magatzem, pesaven la collita i l’abocaven en terra (veure la fotografia). Més tard qui feia el transport de les paneres del camp al magatzem era el Rull, amb la furgoneta.

Vaig a contar, amb una xicoteta pincelladeta, com vivíem un grupet de xiquets i xiquetes de
Bonrepòs i Mirambell entre els anys 50 i 55.

Al magatzem treballaven per hores, durant la temporada, fins i tot dissabtes o diumenges. Al
final de la setmana cobrava tot el món. De vegades s’ajuntaven 30 o 40 treballadors. Féiem un sobre
per a cadascú a on s’escrivia el nom, les hores treballades i els diners que corresponien. El comptable primer era el Roget de Carpesa, fill de Pasqual, després era el nebot del rector, don Ramón, que
vivia al carrer Major. Després, quan Elvira,la filla major del matrimoni va saber fer els comptes, va fer
ella de comptable.

El Nadal era una festa que tots gaudíem, la nit de Nadal la féiem a casa perquè a la 1 del
matí teníem que anar a la Missa del Gall, tanmateix la nit de Cap d’any sí que la passàvem amb
els amics i, fins i tot als 7 anys, ja ens enviàvem cartetes per baix de la porta de casa per quedar i
arreglar la nit. On normalment ens véiem era a la cotxera del tio Cucala, tots dúiem el nostre soparet i acompanyats per la llum del ciriets ens contàvem històries, réiem, ens féiem por....


El mes de febrer era el més de les Carnestoltes, però en eixos anys estaven prohibides, encara aixina la tia Trini la Calenta, Encarnació la Martina, la tia Lola la de Simeón, el Cansalader, Picola...es disfressaven i allà a les 12 de la nit anaven tocant per totes les portes donant sustos
i fent festa.

L’ambient en el magatzem era distés i molt agradable. Hi havia la senyora Júlia que sempre
estava cantant a les xiquetes de la casa, que, quan no tenien col·legi, anaven a ajudar al magatzem,
els ensenyava cançonetes com aquella : “ai sin sal sin sal / ai sin sal saleró/ el que té l’agüela/ és pa
l’agüelo”. Cada matí si els abellia menjar-se una bona tomata l’agafaven, la tia Pilar portava sal i se la
menjaven. Quan envasaven melons se’ls passaven de mà en mà i quan veien que algun meló pesava
molt i tenia bona pinta, pom!, se’ls queia de les mans i se’ls trencava. Ja tenien un meló per menjarse’l per a les postres.

El magatzem del Xato era del Senyoret, però ja estava un poc abandonat, José Martínez el
va comprar i el va arreglar. Allí va funcionar durant uns anys, fins que les filles, Elvira i Mª Josep, van
acabar els estudis i es van col·locar. Son pare va deixar el comerç i va dedicar-se al camp. Abans de
tot açò, en eixe local es feia teatre. També va ser taller on construïen ninots de falla. Actualment és
un solar.

Quan teníem 3 anys tots nosaltres anàvem a Mirambell a l’escola de cagons fins als 6 anys,
moment en que ja anàvem a l’escola de majors que déiem. De l’escola de cagons isquérem un
grup de xiquets i xiquetes que es férem molt amics: Alfonsín el Curro, Vicentín el Tramviero, Juanito
el de la Conilleta, Santi Lluch, José Manuel el de la tia Lola la de Simeón, Carmencín la Cucala,
Angelita Lluch, Conxin la de Justo, Ana Bañón i Amparín la Blanca entre altres.

Les festes ens agradaven tant que fins i tot una setmana abans de la Pasqua tots els
xiquets i xiquetes anàvem al barranc a buscar-se lloc per menjar-se la mona, eixe lloc es reservava
per a cada grup i es respectava. Quan arribava el Divendres sant com no es podien tocar les campanes un escolanet anava tocant la carraca pel poble dient el primer toc als oficis, el segon toc al
oficis, el tercer toc als oficis i tots anàvem a l’església. El Dissabte de resurrecció s’anava a missa
a les 12 de la nit i quan eixíem de l’església un grup de persones ballaven la tarara: era l’inici de la
Pasqua.

La senyora Elvira recorda l’època de la tomata com una moguda econòmica impressionant.
Matrimonis que es formaren amb els que venien de fora i les xiques que vivien ací. Com hi havia treball per a tots, guanyaven dinerets i pogueren comprar-se la casa familiar.

Roser Santolària - estiu 2015

Agraïments: A Vicent Muñoz i Rosita Laguarda, a Emilio Albert, a Elvira Ros per la informació tan
valuosa que ens han donat. A Pilar Belver per la informació de la cançó i per la foto tan bonica que
conserva. Moltíssimes gràcies!

10

Celebrant la Pasqua al barranc.
Xiquets d’esquerra a dreta: Alfonso el Curro, Vicentín el Tramviero, Santi Lluch, Juan Devís i José Manuel Lluch.
Xiquetes: Angelita Lluch, Carmencín la Cucala, Conxin la de Justo, Amparín la Blanca i Anitín Bañón

11 

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

VIVÈNCIES ENTRE ELS ANYS 1950 I 1955

Les dones que treballaven al nostre magatzem eren totes d’ací -no està en la foto Doloretes,
la Boixa , la mare de Dolores i Pilar, ni tampoc Júlia, la que morí fa poc- moltes vivien molt a prop, al
carrer Major i venien al magatzem per hores. Així que podien anar a casa a posar el dinar i tornaven.
La seua feina era envasar les tomates en basquets, de manera cuidada, embolicant-los en paper i
tot. Els xics, molts venien d’un poble que s’anomena La Recueja, alguns vivien dins del magatzem i
així no pagaven lloguer i de bon de matí ja estaven llestos per anar al camp a collir tomates o melons
o pimentons... Els llauradors carregaven les tomates en paneres i en un carro amb una haca venien
al magatzem, pesaven la collita i l’abocaven en terra (veure la fotografia). Més tard qui feia el transport de les paneres del camp al magatzem era el Rull, amb la furgoneta.

Vaig a contar, amb una xicoteta pincelladeta, com vivíem un grupet de xiquets i xiquetes de
Bonrepòs i Mirambell entre els anys 50 i 55.

Al magatzem treballaven per hores, durant la temporada, fins i tot dissabtes o diumenges. Al
final de la setmana cobrava tot el món. De vegades s’ajuntaven 30 o 40 treballadors. Féiem un sobre
per a cadascú a on s’escrivia el nom, les hores treballades i els diners que corresponien. El comptable primer era el Roget de Carpesa, fill de Pasqual, després era el nebot del rector, don Ramón, que
vivia al carrer Major. Després, quan Elvira,la filla major del matrimoni va saber fer els comptes, va fer
ella de comptable.

El Nadal era una festa que tots gaudíem, la nit de Nadal la féiem a casa perquè a la 1 del
matí teníem que anar a la Missa del Gall, tanmateix la nit de Cap d’any sí que la passàvem amb
els amics i, fins i tot als 7 anys, ja ens enviàvem cartetes per baix de la porta de casa per quedar i
arreglar la nit. On normalment ens véiem era a la cotxera del tio Cucala, tots dúiem el nostre soparet i acompanyats per la llum del ciriets ens contàvem històries, réiem, ens féiem por....


El mes de febrer era el més de les Carnestoltes, però en eixos anys estaven prohibides, encara aixina la tia Trini la Calenta, Encarnació la Martina, la tia Lola la de Simeón, el Cansalader, Picola...es disfressaven i allà a les 12 de la nit anaven tocant per totes les portes donant sustos
i fent festa.

L’ambient en el magatzem era distés i molt agradable. Hi havia la senyora Júlia que sempre
estava cantant a les xiquetes de la casa, que, quan no tenien col·legi, anaven a ajudar al magatzem,
els ensenyava cançonetes com aquella : “ai sin sal sin sal / ai sin sal saleró/ el que té l’agüela/ és pa
l’agüelo”. Cada matí si els abellia menjar-se una bona tomata l’agafaven, la tia Pilar portava sal i se la
menjaven. Quan envasaven melons se’ls passaven de mà en mà i quan veien que algun meló pesava
molt i tenia bona pinta, pom!, se’ls queia de les mans i se’ls trencava. Ja tenien un meló per menjarse’l per a les postres.

El magatzem del Xato era del Senyoret, però ja estava un poc abandonat, José Martínez el
va comprar i el va arreglar. Allí va funcionar durant uns anys, fins que les filles, Elvira i Mª Josep, van
acabar els estudis i es van col·locar. Son pare va deixar el comerç i va dedicar-se al camp. Abans de
tot açò, en eixe local es feia teatre. També va ser taller on construïen ninots de falla. Actualment és
un solar.

Quan teníem 3 anys tots nosaltres anàvem a Mirambell a l’escola de cagons fins als 6 anys,
moment en que ja anàvem a l’escola de majors que déiem. De l’escola de cagons isquérem un
grup de xiquets i xiquetes que es férem molt amics: Alfonsín el Curro, Vicentín el Tramviero, Juanito
el de la Conilleta, Santi Lluch, José Manuel el de la tia Lola la de Simeón, Carmencín la Cucala,
Angelita Lluch, Conxin la de Justo, Ana Bañón i Amparín la Blanca entre altres.

Les festes ens agradaven tant que fins i tot una setmana abans de la Pasqua tots els
xiquets i xiquetes anàvem al barranc a buscar-se lloc per menjar-se la mona, eixe lloc es reservava
per a cada grup i es respectava. Quan arribava el Divendres sant com no es podien tocar les campanes un escolanet anava tocant la carraca pel poble dient el primer toc als oficis, el segon toc al
oficis, el tercer toc als oficis i tots anàvem a l’església. El Dissabte de resurrecció s’anava a missa
a les 12 de la nit i quan eixíem de l’església un grup de persones ballaven la tarara: era l’inici de la
Pasqua.

La senyora Elvira recorda l’època de la tomata com una moguda econòmica impressionant.
Matrimonis que es formaren amb els que venien de fora i les xiques que vivien ací. Com hi havia treball per a tots, guanyaven dinerets i pogueren comprar-se la casa familiar.

Roser Santolària - estiu 2015

Agraïments: A Vicent Muñoz i Rosita Laguarda, a Emilio Albert, a Elvira Ros per la informació tan
valuosa que ens han donat. A Pilar Belver per la informació de la cançó i per la foto tan bonica que
conserva. Moltíssimes gràcies!

10

Celebrant la Pasqua al barranc.
Xiquets d’esquerra a dreta: Alfonso el Curro, Vicentín el Tramviero, Santi Lluch, Juan Devís i José Manuel Lluch.
Xiquetes: Angelita Lluch, Carmencín la Cucala, Conxin la de Justo, Amparín la Blanca i Anitín Bañón

11 

HISTÒRIA LOCAL

El diumenge per la vesprada pares i xiquets anàvem al barranc a menjar-nos la mona, botar
a la corda, ballar la tarara, jugar al Pare Carabassot, a Tinc tres tomatetes...a les 8 fèiem la pujà
del barranc i en la plaça de sant Joan tots tornàvem a ballar la tarara per acomiadar-nos, i aixina
passàvem els 3 dies de Pasqua. El dijous després de la Pasqua i abans de sant Vicent tots els xiquets de l’escola acompanyàvem al rector amb maces de fusta per totes les cases, en cada casa
paràvem i pegant en el rastell cantàvem “ous ací, ous allà, ous pal sagristà” entre altres cançons. El
senyor rector beneïa la casa i la família, donava els ous que es destinaven per als més necessitats
del poble.

Al juny venia la festa de sant Joan i tots els xiquets anàvem a la plaça de l’Ermita a fer curses
de sacs i jugar a les cucanyes. Per la nit al cor de Mirambell es feia la famosa Cordà i els xiquets la
vèiem des de les cases dels nostres amics. Estes cases estaven protegides amb tela metàl·lica.

Les festes del Pilar eren molt boniques, venien L’home de la ruleta, una fireta amb vaixellets...i
a la processó sempre venien Gegants i cabuts; feien coros y danzas, concert de la Banda de Llíria...
tot molt popular.

A l’octubre ja anàvem a l’escola, les escoles del poble eren molt boniques i estaven localitzades en l’actual Casa de la Cultura. Allí hi havia una vivenda per als mestres, un pati molt bonic
amb arbres que acabava amb una reixa, amb un mur de pedra a l’altura del cantó del forn on pujaven els homes quan hi havia bou embolat. Fora de l’escola, davant del mur, hi havia una acàcia
molt gran i allí baix es venien tomates i melons.

Els xiquets en aquell temps jugàvem molt al pati de l’escola i també al carrer, perquè no hi
havia cap perill, sols hi havia carros que eixien de bon de matí i no venien fins la vesprada, l’últim
en arribar al poble sempre era el tio Bruixola. Al setembre estos carros tornaven al poble plens de
sacs de garrofes perfumant l’ambient, eixa oloreta a garrofa (entre altres coses també) s’ha perdut.
Però tornant als jocs del xiquets estos eren el Xurro va, la Roda en un ferret, les Xives, els Caicos,
el Xavo negre, Botar a la corda, el Sambori, cantar cançons...quan plovia els xiquets anaven pel
carrer amb una canya i un fil d’aram per caçar rates penades.

HISTÒRIA LOCAL

Conversa amb el tio Emilio Albert

El tio Emilio té una bona memòria i el deixem parlar de tot el que recorda.


Es produïa molta tomata ací al poble. Els pesaors eren el tio Vicentico, que era un poquet geperut, i el tio Blai, que era el seu sogre. Després va ser Remigio qui tenia les peses i les mides oficials.
Ells tenien el dret de pesar de manera oficial. Anaven on ara és el començar de la plaça de la Llar,
a tocar de la reixa de l’escola i de la sèquia que la voltava, i que regava un camp de cinc fanecades
on jo feia tomates. Allí era el mercat on els llauradors portaven les paneres de tomates embolicades
en herba perquè no es feren malbé, i allí els pesadors pesaven i donaven un paper en què anotaven
el pes oficial. Allí venien els camions, alguns camions de Conca, i col·locaven l’herba a les vores
de la caixa i damunt les tomates a granel. Després ja funcionaven els magatzems on arribaven les
tomates del camp i es posaven en caixes i basquets. Milagros, d’ací de Mirambell, feia caixes i al
seu magatzem nou anaven: Milagros, Mercé la Manuna, Pilar la Pelila, la dona del Tramusser, la tia
Pepica la Misaela a encaixar. Aquestes mateixes dones i més d’altres anaven també al magatzem de
la plaça sant Ferran, que era de Guillermo, i els que el portaven eren Vicent Lluch i Miguel Sabater,
que eren socis. A ca Milagros venia sempre amb el seu camió un comerciant de Conca que es deia
Benito. Qui més tomaques feia era Saoret, el pare dels Paletes. Tenia el magatzem baix de sa casa,
al carrer del Mig, al costat de la fusteria. El magatzem del Xato estava al carrer Major i tenia també
molta marxa; entre dones i homes podia tindre més de vint treballant-hi.

La collita de tomates i d’altres productes de l’horta va ser tanta i tan important que el poble
es va enriquir, i per eixe motiu la gent cantava una cançó, la lletra de la qual vam inventar entre dos:
un comerciant, que li deien Miajas, que era de la Vall d’Uixó, i que venia a per tomates amb un carro
i un matxo vell que pareixia que s’anava a morir, i jo. Entre els dos férem la lletra Bonrepòs pueblo
de tomates.

Conversa amb la senyora Elvira Ros, esposa de José Martínez, el Xato

Comencem per identificar algunes dones que apareixen a la fotografia. Es
veuen 9 dones, de les quals va reconéixer: Pilar, la mare de Pilar la Fustera, en primer pla, Julia, la mare de
Fina Rives, Carmen, la sogra de Carretero, Pilar la viuda, la tia de Salvador
Marco, Rosa la Rovira i la seua germana Conxa, la mare de Maruja Martí,
Conxa la Muixa, la sogra del Manyo.

Els homes són: en primer pla, a la
dreta, l’amo del negoci, l’home de la
senyora Elvira, José el Xato. Els altres
homes eren forasters.

Tot açò és un poquet del que jo he viscut, anime a més gent a participar i compartir les
seues vivències.

Una bonrepostina guapa i fina.

Properes activitats de Macarella

13 de novembre: Assemblea 15 de novembre: Excursió a les
Coves de sant Josep de la Vall d’Uixó
10 de desembre: Trobada del Club de lectura
11 de desembre: Recital poètic i Bon Nadal
12

Envasant tomata al magatzem del Xato l’any 1954

9 

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

LA TOMATA AL NOSTRE POBLE
Converses amb persones majors

Introducció. Un dia parlant amb Paco Picola i amb la seua dona Pilar Belver, la Fustera, va
eixir la conversa sobre si hi havia cançons satíriques pròpies del poble. La gent inventa unes lletres i
les adapta a la música d’un cuplé de moda.

- Ací no cantaveu cançons burlant-vos de les autoritats ni de ningú?

-Jo només conec una cançó amb la música d’una ranxera (Ai Jalisco) que es cantava quan al
poble hi havia la gran collita de tomates. Vaig a ensenyar-te-la i també vaig a deixar-te esta foto en
què es veu ma mare en el magatzem del Xato.

La cançó que Pilar va dir que l’havia inventada en tio Emilio Albert, feia així:
Bonrepòs pueblo de tomates
se ha hecho interesante
en esta mercancía
entran camiones con cajas vacías
y salen cargados, hasta tres en un día.
Se hacen pimientos y coles
cacao y tomates y también sandías
vienen de Ciudad Real y Cuenca
y otras poblaciones
y cargan verdura en los camiones.
Ay mi Bonrepòs querido!
No subas tan alto
que te caerás:
dos carnicerías, cuatro lecherías
y un campo de fútbol para ir a jugar.

ELS GINJOLERS ALS CORRALS

No fa tants anys, pot ser seixanta o setanta, per no dir antigament, en moltes cases del poble es criaven ginjolers als corrals.

Jo recorde, i molts de la meua edat també ho recordaran, que en algunes d’ elles els gínjols
te’ls venien a tassetes, és a dir, replegaven diariàment el gínjols que caien de madurs, o espolsaven l’ arbre per a què caigueren, els posaven en una cistelleta o en quansevol atifell i els xiquets
anàvem a comprar-ne a perra o a xavo (5 o 10 cèntims de pesseta) la tasseta, que habitualment
era la mesura.

Ara tot això s’ha acabat, naturalment. Hi ha alguns ginjolers als camps, però en els corrals
de les cases ja en van quedant pocs.

Un dels que encara queden és el de la nostra casa, al carrer Major 21, on Conchín i Juan
continuen tenint un ginjoler al corral, esperant que els gínjols maduren per repartir-los amb paquetets als veïns, familiars i amics, així com a gent que es descobreix ocasionalment.

De la qual cosa tenim goig al poder-los repartir, ja no es venen tassetes com manava la situació.

Per a nosaltres és un orgull poder cultivar aquest arbre en el corral de casa, que segons deia
abans era tradició, i menjar-te un grapadet de gínjols... una satisfacció!

J. Orts

Conversa amb Vicent Muñoz i amb Rosita Laguarda

La febre de la tomata, producció i comercialització, va tindre lloc a Bonrepòs i Mirambell pels
anys 1950 fins al 1965. Tots aquells que tenien terra feien tomata. Hi havia també qui havia vingut
al poble per fer de jornaler, agafava un terreny, hi plantava tomates, pagava la mitja part al propietari i en dos anys es comprava un pis. Això ens indica el volum econòmic que movia el negoci de
la tomata. Es conreaven dos varietats de tomata: la quarantena i la valenciana d’ací de Bonrepòs i
Mirambell. Ja no queda llavor d’aquella tomata tan bonica.

8

El conreu de la tomata era: primer es feia el planter, cap al febrer. Es preparava una terra amb
molta proporció de fem. Es pastava la mescla i allí es dipositava la llavor . Es feia un embalum com
si fóra una barraca perquè cresquera bé la planteta. Cap a l’abril o el maig es plantava la mata en
un lloc definitiu. La tomata quarantena es plantava amb recer perquè no es gelara; es plantava més
prompte i es feia bona en quaranta dies, per això s’anomena quarantena. Les tomateres d’eixa varietat no se les feia pujar en canyes, sinó que creixien sobre el cavalló. Les valencianes es plantaven
més tard i pujaven per les canyes . Quan la planta creixia calia desullar-la i anaven a desullar les
dones i les xiques. Calia posar adob, sobretot amoníac i regar-les dues vegades per setmana.

13 

TOPONÍMIA

HISTÒRIA LOCAL

APROXIMACIÓ A L’ORIGEN DEL TOPÒNIM
MACARELLA

Moltes i diverses investigacions documentades ens han portat a conduir-nos amb la més
fiable, la qual correspon a l’historiador Josep Rodrigo Pertegàs ( València 17-III-1857/ 14-III1930). Tots els escriptors consultats sobre els segles pretèrits, en els quals es va formar l’actual
territori del litoral valencià, coincideixen va ser configurat pels al·luvions de terra assentats a
la costa, amb el retrocés de la mar, els quals formaren una sèrie de marjals i rieres i embassaments o llacunes, augmentant el cabdal d’aigua dolça una gran quantitat de brolladors. Cal
sumar els barrancs i les rambles produïdes pels grans temporals amb els conseqüents desaiguats cap a la mar, als que s’unien els abocaments dels rius procedents de les altes serralades de terra endins, com ens testimonien en l’actualitat les grans extensions planes, marjals i
humitats de la costa, les quals l’hi han lliurat abundant aigua a la treballada horta valenciana.

Encara no fa cent anys els conreus d’arròs abraçaven la Ribera Baixa i l´Horta Sud i, sense anar més lluny, de Bonrepòs, les terres baixes costaneres de l’Horta Nord i fins més amunt del
Camp de Morvedre, les quals es remunten a l’època romana i abans de la conquista de Jaume I.
En l’actualitat tenim alguns (no tots) paratges protegits, com el Fondó d´Elx, les marjals de Pego
i Xeresa, l´Albufera, les zones humides de Mauella i Rafalafell, Massamagrell, Almenara, Castelló,
etc.

L’aterrament dels indrets consolidant la implantació de parcel·les d’horts limitats, inicialment per rieres d’aigua i després per la històrica canalització per la regulació de la conducció de
l’aigua pels recs, provinent dels rius, que van ser transformades en sendes o camins carreters, ha
configurat l’actual sòl urbà i agrícola.

Es troba documentat, escrit en llatí, el Palus Naccararum, referent a una illa de la aiguada
Sicània. Segons J.R.Pertegàs: “Al llibre del Repartiment apareix reflexada la toponímia Naccarella,
pertanyent al nom d’una alqueria i sèquia pròxima als poblats de Borbotó i Carpesa, la qual és el
diminutiu de la paraula Naccara, nom en què era denominat el llac de l´Albufera”. Afegint, segons
notes de J.Pastor trobades a l’arxiu de la Catedral de València: “En 18-I-1385, el cardenal administrador…i el Capítol de la Seu firmen unes capitulacions per reduir a cultiu unes marjals de Rafalell
i Vistabella i en posteriors anys s’atorguen unes autoritzacions a Foios, el Grau de València i altres
indrets.”


Consultant al diccionari de Mossèn Alcover, trobem que a l’illa de Menorca hi ha unes belles
cales denominades Macarella i Macarelleta, les quals estan detectades com anteriors llacunes,
que amb la seua deformació s’origina l’actual de Macarella.

Rafel Sena (Russafa)
Rafel Sena és un amic savi especialitzat en toponímia. Ha estudiat i escrit
sobre els noms de tots els carrers de la ciutat de València. L’Associació
Cultural Macarella li agraeix la seua col·laboració.
14

Els diumenges venien tots els meus tios: Juan, Manolo, Vicent l’Esquilador i el seu germà
Enrique. Allò era una festa, les converses, mentre anàvem fent entre tots la feina s’acabava més
prompte, desprès esmorçàvem tots junts. El pare carregava el carro de caixons i anava al magatzem de Pardalet per a que les dones, sempre gent del poble, les encaixaren. Hi venien camions
de Terol, Conca, Ciudad Real... per a replegar-les. Al poble hi havia dos magatzems: el de Pardalet
i el del Xato.


Quan ens vam fer més grans, el pare va buscar un transport per a què les portés directament al Mercat d’Abastos a València, aleshores la feina d’encaixar-les la fèiem nosaltres a casa, és
a dir, desprès de collir les tomaques, les amuntegàvem al corral de casa i hi venien les meues ties,
iaies i les posàvem dins unes caixes (plantonets) tots iguals, de manera que quedaven a la part
de dalt les tomaques més boniques i vistoses i tapades amb paper de seda blanc. Així anaven directes al mercat, on el pare podia guanyar més diners per quilo, perquè eliminàvem a l’intermediari
magatzemista.


Quan acabava la temporada sempre es deixaven madurar a la mata les últimes tomaques per a fer la conserva.
Açò també era com una festa perquè sempre es preparava
entre molta gent. Les botelles de vidre mai no es tiraven, les
guardàvem a l’andana de casa, un dia abans de la conserva
les netejàvem. Recorde que els hi posàvem pedretes dins i
amb aigua ensabonada les sacsejàvem fins que quedaven ben
netes i les deixàvem escórrer per al dia següent. El dia de la
conserva venien a casa iaies i ties per a pelar i trossejar les
tomaques, i nosaltres els menuts de casa les posàvem galló a
galló dintre les botelles, estacant-les, de tant en tant, amb una
canyeta fina per a què no quedaren a dintre bufes d’aire. Una
vegada plenes les botelles venia el tio Paco Panza a tapar-les.
No recorde quina feina tenia eixe home, però era l’especialista
en posar taps a les botelles de conserva, i les cases el contractaven. Seguidament es posaven les botelles en grans bidons amb aigua i sacs d’arpillera per a que no topetaren unes
amb altres i es trencaren. Tot això tenia que bullir amb llenya,
mitja hora, i ja estava la conserva enllestida. Era la nostra tomaca per a la resta de l’any. Tots els diumenges de l’any la
mare feia per a sopar tomaca amb conill rebona. Al final de la
feina ens partíem les botelles entre la família implicada i el pare Fotos de tomaqueres,estan un poc músties
perquè aquest estiu ha fet molta calor.
tornava a seleccionar la llavor per a l’any vinent.

El temps de la tomaca donava força feina i també jornals a la gent del poble, sobretot a les
dones que lligaven, desullaven, collien i encaixaven. Als qui tenien la mà d’obra a casa, com el meu
pare, ens ensenyava a compartir, col·laborar, respectar... tot açò ho aprenem a les escoles però
quan es viu també a casa ens fa millors persones.

Teresa Monzó

7 

HISTÒRIA LOCAL

EL TEMPS DE LA TOMACA A
BONREPÒS I MIRAMBELL


Al nostre poble, a la primavera, començava el temps de
la tomaca, l’hora de col·laborar tota la família i també de vegades
veïns, amics... a la feina del camp, la feina del meu pare que era
llaurador. La temporada de la tomaca era molt important per al
llauradors del poble, potser era la collita que més gent col·laborava
i la més rendible per a les famílies.

A casa nostra participàvem tots, el pare preparava per
Nadal el planter, un gran planter de llavors curosament guardades
de l’any anterior, estacades en la terra i protegides del vent gelat
del nord per una paret feta de canyots i palla de xufa. Totes les nits
d’hivern el tapàvem i al dia següent tornàvem a arromangar els
plàstics perquè entrara la llum i el sol. Això ho feia al mateix camp
on desprès plantava les tomaques, el cuidava com es cuida un
gran tresor perquè això en unes setmanes s’havia de convertir en
el nostre tomatar.


Per sant Josep es preparava el camp i es plantava. Allò
era una feina molt precisa, per cada mateta de tomaca es feia un
gassó, la mata amb les seues arrels i la terra premsada, tallada
com un dau amb molta cura amb un palustre, la deixava caure en el lloc on anava a ser plantada.
Ací començava ja la feina, el camp net de males herbes i a regar-lo una vegada a la setmana.


En poc temps, a la planta ja crescuda es clavaven les canyes, que també havia collit el pare
en el barranc i secat darrere de casa. Per cada mata es clavava una canya que creuava amb la
del cavalló del costat formant barraca i al creuament es deixava caure un altra canya, lligant-les al
creuament amb fil d’espart amb un nus d’assot, que és un nus especial que deixa fixades les tres
canyes i no es desfà.


Tot el camp restava ple de barraques en filera, hi havia una barraca al costat de cada filera
que era per on passàvem per a treballar el camp i collir les magnifiques tomaques que aconseguíem. A mida que les plantes creixien, s’havien de desullar i lligar, això era llevar el ulls de la soca
i deixar-ne sols dos o tres a la part de dalt, i lligar la mata per baix de la flor, perquè anara buscant
poc a poc el final de la seua canya. De ben menudes, la meua germana i jo, ja fèiem la feina de
desullar i lligar, tot amb molta cura de no trencar les rames, i el meu germà, mes menut encara, es
posava dins els barracons per a llevar les males herbes amb la seua lligoneta.


Per a sant Joan ja solíem fer les primeres collites, el pare sempre plantava tomaques quarantenes perquè deien que tenien la pell més forta i es podien manipular millor per al comerç, i per
a casa feia alguna tira de valencianes i de la pera. Encara recorde les nostres mans verd-negres
brutes, l’olor a tomaca recent collida i el sabor. De tant en tant, si en trobàvem alguna molt madura,
la partíem i ens la menjàvem, dolça i d’un sabor inoblidable i que desprès dels anys no he tornat a
sentir de nou. Era una feina pesada, a ple sol, tots els dies de la setmana, durant més o menys 40
dies.

6

QUI ÉS QUI

ANNA LLUCH HERNÁNDEZ

Comence amb el present el que espere siga una sèrie
d’articles sobre gent de Bonrepòs i Mirambell destacada, coneguda i respectada per la seua particular competència.

La primera persona és la doctora Anna Lluch, una persona coneguda no solament a Bonrepòs i Mirambell, on va viure
tota la seua infantesa, també internacionalment pels seus mèrits
com a millor oncóloga de l’estat. És també metgessa i cap del
Departament d’Hematologia i Oncologia de l’Hospital Clínic Universitari de València. Científica i investigadora nata l’ha duta a ser
una de les especialistes més importants d’Espanya en càncer de
mama. A més és vocal del Grup Espanyol d’Investigació del Càncer de Mama (GEICAM), és membre de nombroses associacions i fundacions, així com investigadora principal en 10 projectes del Fons d’Investigació Sanitària de l’Institut de Salut Carles III, tot
col·laborant en 16 projectes.

Com ha arribat a assolir aquestes fites una filla de família humil que vivia del conreu i venda
de llavors d’arbres fruiters a un viver? Doncs segons ella mateixa per tenir aqueixa necessitat: la
veritat no ho veu com un gran mèrit. Anna vivia a un ambient rural, a Bonrepòs i Mirambell, el seu
pare era llaurador i la seua mare mestressa de casa. En aquells temps estudiava poca gent i molt
poques dones. Estudiar a la universitat era un somni que volia aconseguir. Li van dir que fracassaria, però va pensar que els metges portaven a terme una tasca molt important. El metge ajudava a
millorar la salut de la gent i aqueix sentiment va ser el que la portà a voler ser metgessa de família.

A més a més dels premis per les seues fites científiques, també ha estat reconeguda amb el
premi a la Professionalitat, atorgat per l’Associació d’Empresàries i Professionals de València, per
ser una “dona model per a les noves generacions per la seua professionalitat, la seua integritat i la
seua convicció de la riquesa que aporten la diversitat i la cooperació al benestar, la convivència i la
prosperitat de la humanitat”.

Fent balanç d’allò positiu de la vida, Anna assegura que les pacients l’han ajudat a ella,
més que ella a les seues pacients: li han ensenyat a valorar allò important, allò que li dóna forces
per a continuar endavant. Dir càncer avui no és igual a dir mort, i molt menys si parlem de càncer
de mama: avui dia les possibilitats de guariment de les dones valencianes es troben al voltant del
85%. Allò que ajuda més l’ésser humà en una fase problemàtica de la vida, com pot ser-ho la de
ser diagnosticat amb càncer, segons Anna, és per exemple, l’amor dels amics i la família, i que
adoren al pacient i que tinguen cura d’ell, que estiguen pendents de la persona. Per això mateix no
pensa que ella sia l’única directora de la malaltia. És necessària la implicació de la pacient, la de la
seua parella i la de la seua família.

Durant els seus més de 35 anys de professió l’oncòloga Anna Lluch ha tractat a més de
deu-mil dones. L’oncologia, la seua especialitat, li sembla la més meravellosa del món, li apassiona
i alhora li inquieta pensar que, per l’edat que té, no va a veure els seus projectes acomplits.
Patricia Ramos
15 

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

UNA DE CONTES

L’ESTOIG MÀGIC

Text premiat al concurs de narrativa escolar
Sambori 2015

Itziar de Bernardo

16

Això era una vegada un estoig màgic, on els seus
habitants estaven, a vegades, contents i altres
trists.
Tots els dies es reunien en assemblea i es contaven
les penes.
En llapis començà a parlar el primer, es queixà de
què sempre li mossegaven la fusta.
Na goma estava farta de que la punxaren amb el
llapis i la desferen a trossets.
En maquineta de traure punta que no el netejaven
de les mines i borumballes.
El regle es queixava que sempre el doblaven. Les
germanes tisores estaven fartes de tallar coses dures.
Els cosins pintors es queixaven perquè no els agradava pintar en les taules i en les parets.
En pegament es queixava perquè no li posaven la
tapa i s’assecava.
I jo l’estoig sempre brut i desordenat.
En l’assemblea s’acordà escriure una carta i enviar-la a cada xiquet per a què cuidaren el
material de l’estoig i feren bon ús.
I conte contat, conte acabat.

Hola, sóc Teresa Esteve Monzó i vos vull
contar que el dia 13 de juny de 2015, vàrem interpretar les obres “Xics, Jocs” i “Pis compartit”.
Jo feia el paper de Ramoneta en “Xics, Jocs”.
Van ser dos obres xules, a més estic molt contenta amb el meu paper. Ara vull dir què sent quan
faig teatre: m’emocione al recordar eixe precís
instant en què isc i veig tanta gent esperant en la
penombra a què diga el que he de dir. És meravellós poder interpretar diferents papers de diferents personatges i sentir el que ells senten.

Estic molt contenta amb els meus directors, Conxa i Ernesto, que tots els divendres, a
les cinc de la vesprada, estan a la Llar Parroquial
per assajar amb nosaltres i fer que totes les obres
isquen genial, i per això els dic moltes gràcies
per donar-nos l’oportunitat de viure el teatre.

I per acabar vull dir una cosa: “El teatre
cavallers, que paraula més bonica, que dins del
cor se’ns fica amb tot amor i voler.” Visca, visca
el teatre!!!

Consell Municipal de Cultura

L’empenta de la Regidora de Cultura del nostre poble és enorme.
Des del dia del seu nomenament , que no ha parat de fer coses, i les fa
de manera democràtica, comptant amb la gent. L’associació Macarella és una de les associacions culturals del poble que està present en
la creació del Consell Municipal de Cultura (CMC). Ja hem tingut dues
reunions i creiem que el CMC ha de ser l’instrument més bo i més útil
per elevar la cultura del poble i fer-ho de forma cooperativa . Donem suport a la regidora, la nostra estimada Rosella ,que, a més, és una peça
clau en la confecció de la Revista Plaerdemavida i en la vida de la nostra associació.

Patrimoni local

La Fundació Pere Compte ha restaurat durant aquest any 2015
els llenços murals de l’església parroquial de Bonrepòs i Mirambell, atribuïts al pintor Vicent Lluch, tot coincidint amb la celebració per part de
la parròquia del 260è aniversari de la col·locació de la primera pedra del
seu temple principal.

Precisament aqueixa efemèride dóna títol a un llibre editat i publicat per la comunitat cristiana local, amb pròleg de l’actual rector, Manuel V. Olmos Minguet, de 146 fulles, on es fa un recorregut per la història i el patrimoni parroquials, amb gran i divers aparell documental i gràfic, que
ve a aportar més informació i dades a les ja difoses per estudis anteriors sobre el particular.

Notícies d’allà, tristes i preocupants

Va morir molt jove, als 52 anys. Eduard Pérez Lluch era historiador i amant del patrimoni.
Va defensar com un heroi l’horta de Campanar amb les seues alqueries. Va promoure concentracions, guitarrades, visites guiades a la partida del Pouet de Campanar. Volia, volíem, preservar
aquell patrimoni contra els plans destructius del projecte Nou Campanar. Va descobrir la pintura
mural de La Batalla de Salses en una paret del molí del Frares. Molt poques alqueries es van salvar
de la destrucció. Allí queden en peu en un estat lamentable, junt al Pouet i el molí dels Frares.

Al remat encara perdura una part de l’horta de Campanar que és La partida de Dalt . En
alguna de les jornades de coordinació que tingueren lloc ací, al poble, hi assistí Eduard i poguérem
escoltar-lo i compartir el seu entusiasme en la defensa i l’amor a l’Horta. Gràcies Eduard per la teua
lluita i pel teu exemple.

Refugiats de Síria. No podem fer com si no passara res: l’horrible fugida de persones de
totes les edats que arriben difícilment a Europa per terra i per mar. Fugen de la guerra, de la misèria. Posen en perill la seua vida, amb desesperació, perquè volen salvar-se i salvar els seus infants
de la mort, de la repressió o d’una vida sense futur. Molts acaben engolits per la mar Mediterrània
i tots pateixen la incomprensió i l’aspror dels estats europeus fronterers. La gent ha mostrat una
solidaritat immensa: València Ciutat Refugi, Bonrepòs i Mirambell també. Però, el que sempre direm: Que acaben les guerres i les injustícies! Tots els éssers humans tenim dret a la vida i a una
vida digna al lloc on hem nascut i on volem estar.

Teresa Esteve Monzó

5 

NOTÍCIES DE MACARELLA

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

TRES BONREPOSTINS A LA PREMSA!

Quasi al final d’un calorós mes de juliol, hem pogut llegir a la premsa uns reportatges o entrevistes que mostraven la importància del treball professional de dos bonrepostins: Adrià Esteve
Monzó, Joaquim Raga Bañón. L’associació Macarella, que té com a objectiu global promoure la
cultura del poble, es complau molt en què hi haja paisans que destaquen per la seua preparació
i la seua espenta i que aporten a la societat valor afegit. Considerem que poden motivar els joves
del poble a estudiar més i més i a buscar eixides creatives.

Adrià Esteve és enginyer agrònom de formació i ha enfocat la seua activitat en la potenciació de l’agricultura ecològica. Lloga xicotetes parcel·les d’horta a persones que volen tindre un
hort per a consum propi; ell els assessora i és de vore com produeixen els campets tota classe de
verdures i hortalisses. Forma part del col·lectiu de joves llauradors de l’Horta i està implicat en la
plataforma L’Horta és futur. A l’entrevista publicada el dia 26 de juliol de 2015 en la secció Conocer
de la revista XL Semanal del diari Las Provincias, el que es ressalta en el treball d’Adrià és la innovació i el sentit de modernitat, apostant per l’ecologia i el consum de proximitat.

Joaquim Raga treballa en la banca i exerceix un càrrec de molta responsabilitat: és Director
de Finançament del Real estate de la Direcció territorial de L’Est d’una important entitat bancària.
En l’entrevista que li fan, i que es publicà el dia 26 de juliol en la pàgina 7 d’economia de LevanteEMV, expressa unes idees molt elaborades i positives sobre els criteris en la construcció de la vivenda, parlant de la sostenibilitat, la qualitat i l’eficiència energètica. També opina sobre l’accés a
la vivenda de les persones treballadores.

I tres mesos després de nou apareix a la premsa diària una notícia agradable protagonitzada
per una parella, Aitor i Laura, que des de l’horta de Bonrepòs i Mirambell, on planten les seues
verdures, han muntat una parada al Mercat de Russafa. “Del Camp al Plat” és el rètol que exhibeixen al frontal de la parada i al pit de les seues samarretes. Si voleu llegir tot l’article amb fotografies
precioses de la parella, de la parada i d’Aitor llaurant l’horta, mireu el Levante-EMV del dissabte 10
d’octubre de 2015, en la pàgina 24.
L’Associació Cultural Macarella encoratja els joves a mirar cap a l’horta que és una font
viva d’aliments de primera categoria i que necessita la potència creativa d’una nova generació per
tal d’assegurar-ne el present i el futur. HORTA VIVA, ECOLÒGICA I PRODUCTIVA!

NOTÍCIES DE MACARELLA

23 de juny de 2015. Vam celebrar la XXIena Foguera de Sant Joan. La nostra entranyable
foguera. Arrepleguem fustes i llenya pel poble amb la companyia de la música de tabal i dolçaina
de la Colla La Brama. Joan Lluís prepara la pala del tractor, pengem cartells que defensen el barranc de Carraixet, el nostre parc natural. Muntem la foguera, sopem a la fresca i, a l’hora màgica
de mitjanit, fem un castell, el foc purificador eleva els nostres desigs cap amunt . Mengem la coca,
bevem la mistela i sentim amistat i misteri. Marxem cap a casa amb els manolls d’herbes de sant
Joan. Com és de guapa la nostra foguera!

27 de juny. Celebràrem amb alegria la publicació del número 50 de la nostra revista Plaerdemavida. Férem una exposició amb les 50 portades , vingué el doctor en filologia Emili Casanova
a explicar-nos com és d’interessant la nostra revista. Estem d’enhorabona i hem d’agrair el treball
generós de tantes persones que han escrit, tantes persones que han explicat coses que s’han escrit, tantes persones que han fet fotos i que ens les han prestades, les persones que dibuixen per
a il·lustrar la revista, les persones que fan la composició i la confecció, les persones que la lligen.
Quantes hores i quant d’amor n’hi ha ficats en la revista Plaerdemavida! Després de la xarrada
del professor Casanova, escoltàrem els amics del grup VerdCel. Gaudírem sentint-los interpretar
les cançons entranyables d’Ovidi Montllor: no debades el grup VerdCel és
alcoià.

28 de juny. Vam anar d’excursió a Culla i Benassal. De matí admiràrem
la històrica Culla i la seua monumental carrasca. Després tinguérem temps
de fer una parada botànica al Rivet de Benassal, un espai natural protegit.
Després d’un bon dinar férem la visita guiada a Benassal amb referència
continuada al mestre Carles Salvador, que hi va ser molts anys mestre i des
d’on promogué, junt amb d’altres mestres de la zona, l’ensenyança valenciana i l’escola moderna.
18 i 19 de setembre. La XVI Festa de la Cultura Popular a la plaça
de l’Ermita de Mirambell. Allí férem els fanalets de meló, el sopar Estellés i
els tallers i jocs del dissabte. Agradable l’estada en la placeta, tan recollida
i tranquil·la!
28 de setembre a 4 d’octubre. Exposició de Carles Salvador i el seu
temps. En aquesta activitat l’Ajuntament i l’Associació Macarella col·laboren. Ens aprofitem que
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua munta una exposició itinerant i reservem una setmana perquè
passe pel nostre poble. Ja fa 3 anys que fem això. Enguany hem de destacar la visita que han fet
a l’exposició els xiquets i les xiquetes de l’escola. Cal recordar que Carles Salvador era mestre.
Macarella s’encarregà de fer de guia per facilitar la comprensió de l’exposició

2 d’octubre de 2015. Vam fer el 3er club de lectura de l’any. El llibre era Illa Retrobada i va vindre Mª
Carmen Sáez, l’autora, a explicar-nos com ha arribat a
fer una poesia tan perfecta. La sessió va estar molt interessant. És la primera vegada que la fem a la Biblioteca.
És el lloc més idoni per a fer les reunions del Club de
Lectura on es conversa sobre els llibres.

4

17 

CLUB DE LECTURA

EL PLANETA DELS SIMIS

VIGÈNCIA I REIVINDICACIÓ DE
CARLES SALVADOR I GIMENO

COMUNICAT OFICIAL
Dissabte 27 de juny de 2015,
Saló d’Actes de l’Ajuntament de Bonrepòs i Mirambell, paraules del coronel
Lawrence al final de l’acte de presentació del número 50 de la revista Plaerdemavida...
Good evening, my name is
Thomas Edward Lawrence and I was
born in the Welsh town of Tremadoc
on 16th August, 1888.

M’he acostat recentment als Papers de premsa de Carles Salvador, proposats per Vicent
Simbor, publicats a començament d’aquest segle per la Institució Alfons el Magnànim. Entenc una
correcta lectura del llibre ha de passar per entendre que en Salvador escriu fa un segle, per tant
caldria fer-la sense perdre de vista el context en què viu i treballa l’autor. Tot seguit, em sembla, cal
posar de manifest la clara vigència del seu ideari i la força del personatge al nostre temps.

La constatació de la importància de la llengua materna en l’educació de les persones es
projecta com un ferm catalitzador de les propostes i el pensament salvadorians, perfectament vàlida avui dia. No tinc tan clar siguen vigents algunes reflexions sobre l’ensenyament d’una segona
llengua, les dificultats o limitacions per dominar aquesta. Ho dic, perquè és clar la situació sociolingüística s’ha fet més complexa, molt complexa, degut als moviments migratoris de les darreres
dècades, també pel paper i presència mediàtica de les llengües en el món actual.

El mestre de Benassal ja albira la importància dels eixos Rosselló, Catalunya, València,
Mallorca, tot palesant els entrebancs de les divisions provincials, la devastació de les polítiques
centralistes i centralitzadores. Segurament en els texts van modulant-se la necessitat de reforçar
vincles i les propostes d’actuació conjunta envers una nítida definició dels lligams i la reivindicació
nacional.

Aposta l’escriptor per aconseguir una prosa nova, necessària per enfortir la literatura i la
llengua, també pel teatre, amb clara voluntat de superar propostes precàries i clarament insuficients. No cal dir que la seua crida pel valencià en l’àmbit de l’ensenyament és d’una potència extraordinària, segurament també exigida per la constatació de la imposició a les aules d’una llengua
estranya a uns infants aleshores monolingües i en condicions sovint desesperants.

La duresa del temps viscut engrandeix la figura i projecta l’esforç d’un home que ens deixà
als difícils anys cinquanta, la gramàtica del qual encara ens acompanya per aprendre i corregir.
Impagable i de recomanable visita literària el volum ressenyat, en un moment en què anem a reprendre polítiques i propostes educatives i culturals de transcendent importància. Si em permeteu:
impressionant testimoni de dedicació i voluntat de justícia, encara més després de visitar el poble
del seu magisteri.
18

A. Ros

Com veig que vostés no
m’entenen, vaig a parlar-los un poquet
en llogaretà aldeano... El meu nom és
Thomas Edward Lawrence, d’Aràbia
per part de mare, i, segons m’han dit, nasc al poble galés de Tremadoc l’any 1888. La meua
família i jo ens traslladem a Oxford el 1896 i allí és on jo, sense fer cas de cap consell ni conseller, comence a estudiar Història Medieval i Contemporània. Posteriorment, recórrec tot el
territori de Síria i elabore una tesi doctoral sobre les Croades i sobre els castells dels cavallers
croats al Pròxim Orient.
Com que després de fer la llicenciatura d’Història estic desocupat, ja m’ho havien avisat,
m’alliste en l’exèrcit britànic quan esclata la Primera Guerra Mundial.
Primer, durant uns mesos, em destinen a la nostra central d’intel·ligència a la ciutat de El
Caire i jo, la veritat, m’avorrisc com una tonyina.
Després, gràcies a un cosí germà meu i també gràcies al meu certificat B1 en llengua
àrab (Alcoi, Benidorm, Almàssera, Benicàssim, Benicarló), m’encomanen una missió secreta:
“Xe tu, desplaça’t a la platja de l’Algarrobico (al terme municipal de Carboneras, Almeria) i
organitza’ns una revolta dels àrabs en contra de l’Imperi Turc”. La cosa va tan bé que, fins i tot,
l’any 1962 roden una pel·lícula sobre el tema. Bé, als àrabs no els ha anat tan bé; continuen tan
dividits i enfrontats com fa cent anys.
Per la meua banda, ara em dedique a anar pegant bacs pels platós d’algunes televisions, a signar exemplars del meu llibre Els 7 pilars de la saviesa i, de vegades, escric articles
per a revistes de baix cost com, per exemple, Plaerdemavida i altres que ara no vénen al cas.
Que continuen gaudint vostés d’aquesta agradable vetlada estiuenca ací a la fresca; moltes
gràcies per haver-me escoltat i fins a un altra.
La foto. Actualment, un hotel monstruós i il·legal trenca la màgia a la platja de l’Algarrobico.
Segons assenyala Greenpeace, l’enderrocament de l’hotel i la posterior restauració de l’entorn
generaran 400 llocs de treball...

Llorenç d’Aràbia

3 

L’AIXETA

LA RATETA DIGITAL

L’ESCULTURA ÉS CULTURA
He comptat fins a tres les amputacions de cap

sofertes per la figura de la xiqueta del grup escultòric, dedicat a nuestras yayas y yayos, instal·lat
a una plaça pròxima. No corren bons temps per
l’escultura al poble, i la sorprenent aparició de
dues figures al·legòriques de la vellesa i la joventut en harmonia ha desplegat la ira d’algun veí o
d’alguna veïna, qui sap de quants, en forma de
decapitació.
L’atemptat al patrimoni cultural de la col·lectivitat
s’ha repetit davant l’estupefacció del passejant,
sota la inacció aparent de la policia local, amb la
perplexitat del veïnat circumdant. Així les coses
a veure qui és ara que torna a reparar el cos malmès o a continuar la col·locació de més escultures a les nostres àgores formigonades fins el
paroxisme.
Els fets ens situen més prop de la barbàrie que
d’un progrés amable i culte, certament, encara que algú pot pensar es tracta de fets revolucionaris, per allò de tallar-li el cap a algú, amb
l’agreujant de nocturnitat executats diria. No és
el lloc d’explicar que avui els caps es tallen amb vots, però sí de subratllar les circumstàncies
demanen reivindicar un respecte per l’obra i per l’autor o autora, malgrat gustos i criteris discrepants o no sobre el particular.

Adquirir consciència del valor d’allò creat pels altres, compartit per tots, sentit com a
propi, continua essent assignatura pendent del nostre temps. Aquest trist episodi, un més,
posa de manifest que alguna cosa no funciona, que la nostra societat pateix alguna malaltia
que caldria guarir: l’escultura en particular, l’art, la creació en general ens poden ajudar a
superar-la.

Les places, amb permís dels tendals festers, encara són llocs de trobada per les persones, de socialització, de convivència pacífica, espai sagrat dels humans: per això són tan
valuoses, bé que ho sabem i ho celebrem, per això resulten tan intolerables aquests escapçaments. És cultura, pense, ser respectuosos amb l’espai comú i comunitari, el contrari ens
aboca a estadis bastant primitius del comportament humà, aquell que ens deuria caracteritzar feliçment com a espècie.

MITJANS DE COMUNICACIÓ

La rateta ha escoltat que potser d’ací a poc temps tornarem a tindre una tele feta a casa, amb els
diners de totes i tots i se li ha escapat un somriure. Com que no estava segura del temps que ha passat
des que va vore l’últim programa asseguda a un sofà, ha decidit fullejar les revistes de números anteriors
del Plaerdemavida i se n’ha adonat que fa més de 3 anys que no veu cap programa de la tele; que ara
tot ho fa per internet! I pensant-ho bé, s’ha enfadat un poquet, perquè creu que les butaques no són tan
còmodes, ni té tant de temps per trobar allò que li pot interessar...


Tot i els retrets, la rateta ha tret un poquet de temps i ací teniu les seues recomanacions:

MÚSICA LLIURE. La música més lliure feta des del nostre territori també té cabuda a Internet. www.musicalliure.cat
Creative Commons és una organització sense ànim de lucre dedicada a reduir les barreres legals per a compartir treballs creatius. El lloc web que vos proposem és una plataforma que pretén difondre els músics dels Països Catalans que
creen i editen música amb llicències lliures o no-restrictives com les que proposa
l’organització Creative Commons. En aquesta plataforma trobarem les cançons
d’artistes musicals valencians com Atzembla, Paral·lel84, Pellikana, Voltor, OrxataSoundSystem, etc, però també la d’altres creadors com (((j))), La rateta que escombrava l’escaleta o Leds... els promotors d’aquesta pàgina web ens proposen
dos formes de disfrutar d’aquesta música: escoltar-la online o bé descarregar les
cançons per escoltar-les en un altre moment. Ànims i a disfrutar de la música lliure
feta en la nostra llengua!
VERKAMI. Entre tots i totes millor! www.verkami.com
A la rateta li agrada participar perquè els creadors inquiets puguen desenvolupar
un projecte cultural, artístic, de denúncia social, de recreació dels plaers gustatius, de
promoció del patrimoni cultural d’un lloc determinat... i, per això, de tant en tant repassa
el catàleg que ens proposa aquest web per col·laborar econòmicament en la materialització dels projectes que es van publicant.
Ara està capficada en mirar de fer regals per Nadal i, com que ella és una rateta
alternativa ,vol fer un regal especial i únic per als seus familiars i amics. Ho té fàcil, introduirà el seu correu electrònic i remenarà en els més de 1600 projectes que a hores
d’ara esperen per poder fer-se realitat. I tu: ja has mirat si pots ajudar-los?
SAMARUC DIGITAL. Un diminut supervivent que vol contar-nos coses.
www.samarucdigital.com
La pàgina web que vos presente és en realitat un portal d’informació ambiental que ofereix de
manera prioritària tot tipus de continguts sobre la Comunitat Valenciana. Els creadors l’han batejat com
el peixet més conegut de la fauna autòctona valenciana, reduït en dimensions, però gran en importància
ambiental: el Samaruc; i que ha resistit a la contaminació del seu hàbitat. Entre les seues seccions hi ha
un enllaç amb Oratgenet, un blog en què podem vore les previsions meteorològiques explicades pel mític
presentador de Canal9 Jordi Payà; però també trobarem una agenda amb totes les activitats de divulgació mediambiental organitzades per diverses entitats, és a dir: excursions, exposicions i congressos
sobre fauna i flora, mercats de venda directa de productes del camp, etc...

www.closquesdefang.blogspot.com.es

2

@ la rateta digital

19 

PLAERDEMAVIDA - 51
Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
TARDOR-HIVERN 2015

REFUGIATS

Opinió

Sempre hem dit un “No a la guerra”
perquè la guerra és un mal,
moren persones sens culpa,
assola cases i camps.

Història Local

Conseqüència de les guerres
són les fugides massives.
Ara vénen cap a Europa
passant penes i fatigues.
Són dones, xiquets, xiquetes,
joves, vells, sense esperança,
que vénen cap a nosaltres,
demanant lloc, pa, confiança.

Notícies d’ací i d’allà
Club de lectura

No els negarem l’acollida,
que mereixen com germans;
tots som la mateixa espècie,
ells i nosaltres, humans.

Notícies Macarella
Recomanacions

De fugides com aquesta,
n’han hagut moltes en la història:
republicans espanyols,
ens vénen a la memòria
jueus, bosnians, kosovars,
africans d’enllà el Sàhara,
els libis, els palestins,
sirians i iraquians són ara.

Toponímia
Contes i poemes

El que han de fer els estats
és acabar amb les guerres:
prou de comerciar amb armes
que causen mort i grans penes.

Hem fet el Plaerdemavida- 51
Textos: Lluís Antolí, Itziar de Bernardo, Teresa Esteve, Teresa Monzó, Juan
Orts, Patricia Ramos, Alexandre Ros, Santi Ros, Roser Santolària i Rafel Sena.
Coordinació de continguts: Rosella Antolí i A. Ros. Volem agrair la
col·laboració dels veïns i les veïnes que han participat en l’especial sobre la
tomata i en l’article Vivències.
Correcció lingüística: A. Ros.
Muntatge i maquetació: R.Antolí i Tamara Folguerà.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Imprimeix: Gràfiques Bolea de Meliana.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit legal: V-2407-2004

Col·labora

“(...) la societat actual és una societat d’espectadors.
(...) La notícia no es ven pel seu valor informatiu, sinó
per la gratificació que proporciona al lector (sorpresa,
xafarderia, plaer morbós, diversió).”

Josep Vicent Marqués.
Fragments de l’article Un món de voyeurs

www.macarella.org