You are on page 1of 4

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.

Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

2

DISSABTE
18 DE JUNY DEL 2016

Connexió a internet: http://www.elperiodico.cat

Tema del dia

La transformació de la ciutat
Pàgines 2 a 5

De la barraca
al polígon
Fa 50 anys del trasllat de les famílies del
Somorrostro al barri de Sant Roc, creat per acollir-les
HELENA LÓPEZ
BARCELONA

serveis bàsics que aquelles persones
necessitarien», coincideixen Roca i
Tatjer. Aconseguir aquells serveis va
ser una altra lluita.

L

a prioritat no eren les condicions de vida de les persones
–i menys les dels pobres–, sinó la transformació urbanística de la ciutat, així que era
aquesta la que marcava el ritme. Seguint aquella lògica, la construcció
del passeig Marítim de la Barceloneta va desencadenar la desaparició
progressiva del Somorrostro, que
l’ajuntament franquista va acabar
d’esborrar gairebé d’un dia a l’altre
el juny del 1966, ara fa 50 anys, coincidint amb la celebració d’una exhibició naval a la qual estava convidat
el dictador Francisco Franco. «El desallotjament del Somorrostro és paradigmàtic de la forma de construir
la ciutat a cop d’operació urbanística que va iniciar l’alcalde Porcioles»,
resumeix la historiadora Mercè Tatjer, editora de Barraques, la Barcelona
informal del segle XX.
La desaparició del més cèlebre
barri de barraques de la ciutat, potser pel caràcter místic de la seva ubicació, a la vora del mar, potser per
haver sigut el primer escenari de la
vida de Carmen Amaya, havia començat anys abans. El 1961 es van
ensorrar 765 vivendes, coincidint
amb la urbanització d’un tram del
passeig. Els seus habitants van ser reallotjats als blocs de pisos de l’actual
barri del Besòs. Els de les 720 barraques que quedaven el 1966 van ser
traslladats majoritàriament als polígons de Sant Roc, a Badalona, i al
de la Pau.
SENSE URBANITZAR / «Els terrenys esco-

llits per aixecar-hi els polígons estaven allunyats del centre de la ciutat,
en llocs sense mitjans de transport,
gairebé sempre sense urbanitzar,
sense serveis ni equipaments; i els
pisos eren petits i de mala qualitat»,
apunta Joan Roca, director del Museu d’Història de Barcelona. Tan de
mala qualitat que, al cap de poc
temps, en molts s’hi van trobar deficiències estructurals i molts han hagut d’anar sent substituïts: a Trinitat, a Can Clos, a la Mina...
«No va ser res planificat, però on
hi havia terrenys barats era justament a l’extraradi, així que allà es
van construir, amb l’única idea d’aixecar vivendes. Sense pensar en els

Barcelona va
anar reallotjant
els barraquistes
a cop
d’operació
urbanística,
sense cap
planificació
L’eradicació
dels barris
de barraques
va ser un
dels reptes
de la ciutat fins
ben avançat
el segle

REPTE / Roca insisteix a destacar una
idea: el barraquisme i la seva eradicació va ser un dels grans reptes de la
Barcelona del segle XX. «Parlem d’un
fenomen que va arribar a afectar
100.000 persones en el seu moment
àlgid, un 7% de la població de la ciutat a la dècada del 1950. Hem de superar la imatge més marginal que
ha quedat a la retina dels barcelonins de l’última etapa del barraquisme, el de la dècada dels 80 de la Perona. La gran massa de barraquistes va
ser en realitat una altra cosa. Els treballadors que van ajudar a construir
una ciutat que va trigar molt a tractar-los com a ciutadans», prossegueixen tots dos especialistes en història
urbana.
Aquell «dret a la ciutadania» era
el que reivindicaven els barraquistes, i anava molt més enllà de tenir
un pis. Als nuclis barraquistes ja hi
havien teixit comunitats i volien
ser traslladats junts, per no trencar
aquella comunitat.
Una cosa que no sempre va passar, ja que els reallotjaments, com
ja s’ha dit, els marcaven les urgències de la ciutat formal i no els anhels
dels ciutadans, i molt menys els dels
ciutadans que l’Administració franquista no considerava com a tals. La
lluita pels serveis va ser la llavor de
moltes associacions de veïns, com la
del Carmel, una de les més representatives.
SENSE AIGUA NI LLUM / «Vam haver de
lluitar per tot. I tot, és tot. Des de les
clavegueres fins a l’escola d’adults»,
recorda Custòdia Moreno, líder veïnal del barri, habitant de les barraques de la zona del Carmel des que
va arribar a Barcelona en el tren anomenat el Sevillano quan era només
una nena, el novembre del 1947,
fins al 1972. Hi va viure sense aigua
ni llum, i hi va estudiar una carrera
universitària a les nits, il·luminant
els seus apunts amb la llum d’una
espelma. I hi va organitzar la lluita
del barri per unes condicions dignes. Lluites molt similars a les que es
van donar també als polígons de
Nou Barris i del Besòs.

1964 Un home fa una foto a les barraques del Somorrostro.
PRINCIPALS
NUCLIS DE
BARRAQUES
A BARCELONA

CINC ROSES (Sant Boi)

LES FLETXES
INDIQUEN ELS
PRINCIPALS
FLUXOS DE
REUBICACIÓ
I L’ANY
EN VERD,
PRINCIPALS
POLÍGONS
CONSTRUÏTS
PER A LA
REUBICACIÓ

1967-68

E
SANT COSME
(El Prat)

1967-70

AEROPORT
Font:
Ajuntament de Barcelona /
‘Barraques. La Barcelona
informal del segle XX’,
de Mercè Tatjer i Cristina Larrea (ed.)
FRANCISCO JOSÉ MOYA

Les assignatures pendents de Sant Roc
33 Una de les assignatures pen-

dents a Sant Roc és el manteniment de l’espai públic. Els carrers
estan extremadament bruts i deixats. «Un projecte de conscienciació sobre la necessitat de cuidar
l’espai públic per millorar la neteja és una de les propostes que des
de l’Ateneu hem fet a l’ajuntament», explica Juan Jesús Guerrero, que també apunta la neces-

sitat de crear a la zona nous espais
verds.
33 El barri de Sant Roc celebra

aquests dies el seu mig segle d’història amb diverses activitats, entre
les quals hi ha una exposició fotogràfica a l’Ateneu de Sant Roc. L’acte central de l’aniversari a Barcelona
se celebrarà el pròxim dia 6 de juliol al centre cívic de la Barceloneta.

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

La transformació de la ciutat
instal·lada el 2014
al Somorrostro va ser la primera
de 14 per honrar el barraquisme

BARRAQUES:
MEMÒRIA
I DIGNITAT

1 Una placa

3

DISSABTE
18 DE JUNY DEL 2016

del museu d’història
a l’antic barri dels Canons
documenta el passat barraquista

2 Una seu

fotogràfica a
l’Ateneu de Sant Roc (fins al dia 30)
celebra la diversitat del barri

3 Una exposició

IGNASI MARROYO

ALBERT BRETRAN

2016 La platja del Somorrostro avui, des del mateix lloc de la foto de l’esquerra.

el final de les barraques

CANYELLES
1952

Ronda de Dalt

VERDUN
1977

El Coll
La Diagonal

Raimon
Casellas

go

Les Banderes

POMAR
(Badalona)

Hospital
de Sant Pau

nal

Can Valero

1972
a
ian
id 1963
er

Gran Via
M

Tres Pins

Sobre
la Fossa

VIVENDES
‘EL BRUC’
(Badalona)

Francesc Alegre
Rec Comtal

Dia

CAN
CLOS
S

ACCIÓ MUNICIPAL

Santa Engràcia

Els Canons

1984

1952

1983

1961

Poble-sec
Maricel
o Miramar

1971

Pekín

La Perona

SANT ROC
(Badalona)

1963

La fallida operació
contra el barraquisme
PEPE ENCINAS

1968

S
SUD-OEST
D
DEL BESÒS
1966
LA MINA
1971-72

Camp de la Bota

Trascementiri
Can Jesús i Maria
Tunis o la Muntanyeta

Bogatell
Somorrostro

33Tres nenes al barri de la Perona.
Sant Roc va ser un polígon construït per acollir els damnificats per
les riuades de l’any 1962, per compensar les expropiacions que es van
fer per construir l’autopista i per reallotjar els habitants de les barraques del Somorrostro. Als seus inicis, molts d’aquells pisos es van sobreocupar. La falta d’equipaments
mínims, com enllumenat i pavimentació, i de serveis bàsics, com
escoles o centres de salut, va motivar la creació del Centre Social Cultural Sant Roc.
Juan Jesús Guerrero treballa al

barri de Sant Roc pràcticament des
de la seva creació, ara fa mig segle.
Primer com a professor a l’institut
i després com a educador de carrer.
Avui segueix molt vinculat al barri
des de l’Ateneu de Sant Roc. Aquest
barri de Badalona, nascut sota l’autopista, és, segons destaca Tatjer,
una de les barriades on pitjor es va
fer la integració.
Cinquanta anys després de la seva creació, lluny d’haver-se integrat
a la ciutat, segueix sent això, simplement un polígon. Més degradat
amb el pas dels anys, això sí. Alguns

dels primers veïns se’n van anar
quan va sorgir l’oportunitat de vendre les vivendes, en plena bombolla immobiliària. Guerrero explica
que els pisos que van deixar buits els
van comprar els nous immigrants.
Molts d’ells no van poder afrontar
les hipoteques i van ser desnonats.
Molts van tornar a entrar a les desballestades vivendes, que ara són propietat dels bancs, «amb una puntada de peu».
Cinquanta anys després, el problema de la vivenda –la base del barraquisme–, no s’ha resolt.

Cap al final de l’etapa dels grans polígons de vivendes, el barraquisme
va quedar reduït a unes 1.460 barraques, segons un cens elaborat pel
Patronat Municipal de l’Habitatge
el 1974 i recollit al capítol El barraquisme marginal del llibre editat per
l’Ajuntament de Barcelona amb
motiu de l’exposició sobre el fenomen organitzada pel MUHBA.
Es tractava de nuclis molt marginals i el municipi va intentar dissoldre’ls amb una polèmica campanya que es va conèixer com a Operació Submarí, consistent a entregar a

les famílies indemnitzacions perquè abandonessin les barraques
i tornessin al seu lloc d’origen. A
més a més de ser molt criticada des
dels cercles socials i intel·lectuals,
la idea va ser un fracàs i moltes
d’aquelles famílies van agafar (i es
van gastar) els diners i no se’n van
anar, i així el problema no es va resoldre. El municipi va optar llavors
per l’Operació Degoteig, que consistia a reallotjar les famílies en pisos
de segona mà. D’aquesta manera es
van eradicar les últimes barraques
de la Perona el 1989.

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

DISSABTE
18 DE JUNY DEL 2016

4

La transformació de la ciutat 3 Dues experiències

La sortida del Somorrostro
«Acostumat a estar al carrer, senties que t’ofegaves en un pis de 50 metres», relata
José Amaya H «Treballava en una metal·lúrgia des dels 12 anys», comenta Mercedes
JOSEP GARCIA

Mercedes Santiago també va
estrenar els pisos de Sant Roc
quan la visita del dictador va fer
esborrar del mapa les últimes
barraques del Somorrostro. «Treballava en una metal·lúrgica del
Poblenou des dels 12 anys. 11 hores diàries», explica orgullosa. «Jo
era l’única nena de la fàbrica i als
propietaris els interessava molt
perquè sempre he sigut molt moguda i els treia molta feina. Recordo que quan venien els inspectors
m’havia d’amagar», recorda. Tenia la sort que es podia dutxar a la
fàbrica. Dormir, dormia a la petita barraca familiar d’un sol espai,
fent un tetris amb els seus 12 germans.

Molta pressa per treure’ls
Del Somorrostro en recorda un
capellà que no volia que enderroquessin les barraques –«a ell li interessaven»– i recorda també que
d’un dia per l’altre, el juny del 66,
van haver d’anar-se’n perquè l’Administració no volia que Franco
veiés les barraques. Els pisos de
Sant Roc en què els havien de reallotjar encara no estaven acabats, així que els van instal·lar en
uns barracons provisionals. «Va
ser una desil·lusió. Ens van explicar que tindríem pisos i ens vam
trobar amb uns barracons. Tenien
molta pressa per treure’ns del Somorrostro i no van poder esperar
que acabessin els pisos», explica
la dona, dolça i hospitalària.

33 Tota la vida 8 José i Magdalena Amaya, de bracet al barri de Sant Roc.
HELENA LÓPEZ
BARCELONA

En el cas de José i Magdalena
Amaya, dir que han estat tota la
vida junts no és una forma de parlar. Es van criar junts, molt probablement eren cosins més o
menys llunyans, i es van casar als
15 anys al bar Los Pajaritos del Somorrostro. Avui sobrepassen els
70 i encara passegen agafats de la
mà que els deixa lliure el bastó.
«Quan ens vam comprometre em
vaig passar un any sense parlarli, de la vergonya», recorda José, a
qui tots a Sant Roc coneixen com
el tío Chino. José, Magdalena i els
seus sis fills van ser una de les desenes de famílies gitanes del Somorrostro reallotjades al polígon
de Badalona, després de passar
uns mesos vivint als passadissos
de l’Estadi Olímpic, quan les riuades del 1962 es van emportar la seva barraca.
El matrimoni –parla ell perquè ella està malalta, encara que
el mira, li somriu i assenteix– narra la seva infància i joventut al difícil Somorrostro sense cap indici
ni d’èpica ni de dramatisme. No
tenien aigua, llum ni lavabo, i les
barraques estaven envoltades de
les deixalles de les fàbriques del
litoral, però els Amaya –«¿familiars de Carmen Amaya? ¡Pot ser!»–
ho expliquen amb total naturalitat. «Anàvem al col·legi perquè
ens donaven pastes i ens posaven

pel·lícules del Gras i el Prim», relata
l’home, que també explica com es
va fer un tendal davant la barraca
dels seus sogres després de casar-se
amb la seva estimada esposa. Cuinaven amb el carbó que l’oncle de
la seva dona pescava de la fàbrica i
s’escalfaven amb les fogueres que
encenien a la platja.
«La gent al Somorrostro era molt
bona. Podies deixar la cartera plena de diners a sobre de la taula sense haver de patir», subratlla Amaya,
que va començar a treballar al port,
com tants al barri, amb 12 anys.
També com tants, es va veure obligat a deixar la feina al port per les
males comunicacions per desplaçar-se cada dia des de Sant Roc fins
al litoral barceloní.

JOSEP GARCIA

Un canvi molt gran
El pas de les barraques als pisos no
va ser senzill per a gairebé ningú.
«Senties que t’ofegaves, acostumat a estar al carrer», confessa l’home, que es va instal·lar en un pis de
50 metres quadrats al costat de la
seva dona i els seus sis fills. «Moltes persones recollien ferralla, com
ara, però és clar, amb burros, i ficarse en un pis tan petit i tancat va ser
un canvi molt gran», recorda.
Avui el tío Chino té «30 o 40 néts»
i està tranquil a Sant Roc. «El barri ha canviat. Ara hi ha molts immigrants, però són bona gent. No es
fiquen amb ningú», conclou.

33 Mercedes Santiago també va passar del Somorrostro a Sant Roc.

«La gent del
Somorrostro
era molt bona.
Podies deixar la
cartera a la taula»
El pis en què ara viu, porta amb
porta amb el del tío Chino, no és la
vivenda on es va instal·lar després
de l’etapa als barracons. El seu
pis estava en un dels blocs en males condicions que van substituir per un de nou, però Mercedes
no podia pagar la diferència de
preu que li demanaven, així que li
van buscar un pis buit en un dels
blocs vells que de moment seguiran drets.
Com els Amaya, Julia Aceituno
va deixar el Somorrostro el 1962,
quan el mar es va empassar la seva
barraqueta. La seva família també
va passar per l’Estadi Olímpic i finalment van ser reallotjats, en el
seu cas en un pis de Trinitat Nova, que a Aceituno li va semblar
un palau, tot i les deficiències estructurals que van aparèixer ben
aviat.
A Trinitat, de fet, hi ha una llegenda que explica que quan Franco va assistir a la inauguració del
barri va dir: «Quina merda de barraques verticals que heu fet aquí».
Com li va succeir a Mercedes Santiago a Sant Roc, l’edifici en què
van reallotjar Olivera a Trinitat
Nova també va ser substituït per
un bloc nou. Olivera, això sí, va
poder afrontar el canvi. H

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

DISSABTE
18 DE JUNY DEL 2016

La transformació de la ciutat 3 La mirada d’un fotògraf

Pàgines 2 a 5 LLL
IGNASI MARROYO

El xaval
amb la pistola
de mentida
BARCELONEJANT
OLGA

Merino
Fa 50 anys, l’últim reducte del Somorrostro només sortia als diaris a
les pàgines de successos per culpa
d’algun delicte, l’ocasional ofegament d’un banyista o el temporal de
torn. Així que, quan li van encarregar la crònica gràfica sobre el poblat
barraquista de principis del 1964,
el fotògraf Ignasi Marroyo (Madrid,
1928) va empassar saliva; no les tenia totes però ho va brodar, i tant
que sí. Una selecció d’aquell treball,
36 fotografies en blanc i negre, es
pot contemplar a l’exposició Somorrostro, imatges d’una època, que es va

«Anava una mica
acollonit, perquè es
deia que allà hi havia
gent del mal viure»
inaugurar ahir a la galeria Il Mondo
(Calàbria, 178) dins del festival de fotografia documental DOCfield 16.
«Anava una mica acollonit, la veritat, perquè es deia que allà s’hi refugiava gent de mal viure –confessa Marroyo durant una trobada al
seu domicili, a Rubí–. Però després
em vaig emportar una gran sorpresa perquè la gent de la barriada era
amabilíssima». Un matí fred de gener va baixar a la platja en la seva
moto, una Vespa de color gris ratolí, portant de paquet un altre fotò-

graf de luxe, el seu amic Joan Colom
(Barcelona, 1921), ja que tots dos treballaven llavors mà a mà com a fotoreporters per a El Correo Catalán. Els
pagaven cent pessetes per foto publicada, gens malament, però la collaboració amb el rotatiu a penes va
durar dos anys. Una pena.
«Jo em vaig ficar bé entre les barraques perquè anava vestit normal,
amb una caçadora de cuir, per anarme’n de seguida a la fàbrica», diu
Marroyo, que es guanyava les llenties en una factoria de rellotges per a
automòbil. En canvi, el seu soci Colom ho va tenir més difícil per camuflar-se vestit de senyoret, amb americana i gavardina, perquè treballava
de comptable i se n’havia d’anar corrents cap a l’oficina tan aviat com
acabés de disparar la seva càmera.
Coses de la pluriocupació, que llavors, igual que ara, s’estilava molt.
Encara que sembli mentida, aquests
dos senyors, tots dos guardonats
amb la Creu de Sant Jordi, aquests
dos grans noms del que es va anomenar nova avantguarda catalana, mai
van aconseguir professionalitzar-se
com a fotògrafs de premsa.

33 Un nen, amb una pistola de joguina, al Somorrostro, el 1964.
MANEL MIRAS

Gent humil
Superats els recels inicials, Marroyo va caure rendit a la realitat que
s’obria davant el seu objectiu, la supervivència de gent humil, procedent de la immigració i el desarrelament, que intentava tirar endavant
com fos: dones espigolant el que les
onades arrossegaven, l’afany dels
gossos ensumant-ho tot, criatures
amb el cul a l’aire o fent caca sobre la
sorra, mares en plena sessió de matar polls, la tertúlia de velles davant
de la barraca, una nena escindida,

5

33 Marroyo, durant l’entrevista a casa seva, a Rubí.
amb un globus en una mà i a l’altra
una garrafa i l’obligació d’omplir-la
a la font. Molts nens sols. Els homes
anaven a les fàbriques o vés a saber
on; les dones, a les coses de casa.
El reportatge en qüestió es va publicar el diumenge 24 de gener al
suplement gràfic d’El Correo Catalán

amb el títol La liberación de Barcelona
continúa i, fent un símil nefand, relatava l’avanç del formigó a les obres
del passeig Marítim: «Franco, el capitán de la Liberación Militar, dio
también la consigna para la batalla
contra la miseria». El text, amb l’estil caspós del NO-DO, parla de «mi-

seria professional de la gitanería»,
«desidia voluntaria» i d’un mercadeig «más afín a la picaresca que al
Código Penal». Però les fotos, germanes del neorealisme italià, no necessitaven cap acompanyament.
Amb 88 anys molt lúcids –el cos,
l’esquena, no li responen tan bé–,
Marroyo no dubta quan se’l convida a triar una sola fotografia del Somorrostro: la del nen que l’apunta
amb una pistola de joguina. Un retrat magnífic, en efecte, on conviu
un gest en aparença agressiu, el
d’apuntar amb una arma, amb la
tristesa que traspua la mirada d’un
xaval que s’ha vist obligat a madurar abans d’hora.
Marroyo assegura que la fotografia va ser l’escola que no va tenir i
que li va ensenyar sobretot a ser més
bona persona. «Mai he volgut ni guanyar diners ni la fama; tota la resta és culpa d’aquests dos», diu assenyalat la seva filla Pili i el seu gendre, Manel Miras, comissari del seu
arxiu. I de l’exposició, fins al 30 de
juliol. H