l'oroneta i el rei Jaume I

Una vegada era una oroneta jove que es disposava a fer niu per
primera vegada. Volant amb les seues companyes, va arribar a
Borriana, prop de València. Això passava ja fa molt de temps,quan
València era dels moros i el Rei En Jaume I volia conquerir-la.
Aquells dies precisament que l´oroneta va arribar-hi, el rei en Jaume
era a Borriana. Feia uns dies que l’havia conquerida. Ara recollia
menjar per als soldats que lluitaven més avall. Havia fet muntar les
tendes a prop del poble, en una plana tota assolellada.
A l´oroneta li va agradar el lloc. De lluny, ja va endevinar que hi
trobaria mosquits, mosques i altres cuques que nosaltres ni veiem,
però que les oronetes veuen de qui sap on; que per això són oronetes.
I
ales
ajudeu-me,
cap
al
campament
s’ha
dit.
Les tendes eren de colors molt vistosos; dalt els pals que les
aguantaven voleiaven gallarets i al mig del campament hi havia la
tenda del Rei, la més alta i la més bonica de totes.
La nostra oroneta de seguida se’n va enamorar. Allí enganxat al pal
del mig hi construiria el niu.
Les seves companyes, passant i repassant, tot era dir-li:
No
el
fases
allí…
Aquestes
tendes
són
de
roba…
Qualsevol dia un cop de vent les arrabassarà… Però ella com si res.
Volia el seu niu allí, allí, aferrat al pal més alt de la tenda més alta.
Així és que hi va fer el niu, hi va pondre els ous, els va covar i van
nàixer
els
oronells
més
vius
que
mai
hageu
vist.
Ara, que de talent… la pobra oroneta no s’hi veia de feina, caçar les
mosques i els mosquits a centenars, a milers, i els posava en les
boques,
sempre
obertes,
dels
seus
oronells.
I mireu que mentre l’oreneta s’afanyava pel menjar dels seus el Rei
En Jaume s’afanyava pel menjar del seu exercit i ara es anava a anar
més
lluny
a
cercar-ne
més.
Es van reunir els cavallers que l’acompanyaven i el Rei va sortir de la
tenda amb el casc lluent al cap, la capa de viatge damunt espatlles i
a
punt
per
a
muntar
a
cavall.
Els servents van començar a desparar la tenda, i la pobra oroneta, en
sentir com sorollava el pal, va endevinar que tot allò, acabaria amb el
seu niu, i els seus oronells. I comença a volar i xisclar…
Tant de volar desesperat va fer aixecar els ulls al Rei, i ell, que era Rei,
si
que
se’n
va
adonar
del
que
passava:
Atureu-vos- va dir als seus servents-. No despareu la tenda. Aquesta
oroneta hi ha fet niu en la nostra fe i fins que no se n’haurà anada
amb
els
seus
fills
la
nostra
tenda
restarà
alçada.

discutir. tothom ho sabés.¿què us sembla. va fer unes quantes volades en tron del cap del Rei. de viatjar. se’n va recordar de l´oroneta? Penseu si en va haver de conèixer de gents i pobles i de viles i ciutats. I en aquesta crònica el Rei va voler que es parlà d’aquella oroneta que va fer niu a la seua tenda prop de Borriana . si en va tenir de dies tristos i de dies gloriosos. L´oroneta de seguida va entendre el que passava.I muntant a cavall va començar a cavalcar. acabava el conte amb aquestes paraules: “Jo em pensava que era un Rei…” I el Rei En Jaume – que si que ho era un Rei. Tota la vida se’n va recordar. i quan ho contava als fills i nets i besnéts quedava una mica somniosa. i va retornar al niu. de cavil·lar… doncs quan va ser vell. més alt i ben plantat que tots els altres. aziu” d’agraïment. si va haver de lluitar. com si veiés encara la imatge del cavaller gentil. molt vell. acomiadant-se dels raigs de sol rutllats amb tot de “aziu. I sempre. va voler que tot fos escrit en una crònica. aziu. la “Crònica del Rei En Jaume” perquè anys a venir.