You are on page 1of 20

PLAERDEMAVIDA - 54

Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
TARDOR-HIVERN 2016

La gent és qui fa la història.
Bonrepòs i Mirambell
treballant per la cultura.
Trenta anys i més la Coral,
vint-i-cinc en té la Banda,
vint i més anys té La Brama,
setze que en té Macarella,
deu anys que té la Rondalla.
No ha fallat mai el teatre,
en més de catorze anys.
Les dos falles són adultes.
Quanta cultura portem
de musical i de l’altra
en un poble tan menut!
Més moguda cultural
la porta l’Ajuntament
que en poc més d’un any ha fet
llibre, exposicions, concerts...
Açò no és ni paregut
del que està passant a Espanya:
Un govern que està en funcions,
que no amolla la baralla.
Tenim el partit podrit
que, corromput, sempre guanya.
L’altre partit dels majors
té por d’avançar pel canvi.
Vaja un panorama trist !
Au, avant la gent de pau
no ens vencerà la desgana,
hi ha polítics honrats,
hi ha partits que no enganyen.
Busquem qui ens represente
i que ens il·lusione l’ànima.
Hem fet el Plaerdemavida- 54
Textos: Lluís Antolí, Pilar Ciurana, Miquel Esteve, Alexandre Ros, Santi Ros
i Roser Santolària.
Agraïment especial a Maruja i Pepa Peiró Lluch.
Coordinació de continguts: Rosella Antolí i A. Ros.
Correcció lingüística: A. Ros.
Muntatge i maquetació: R.Antolí i Tamara Folguerà.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Imprimeix: Gràfiques Bolea de Meliana.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit legal: V-2407-2004

Opinió
Història Local
Notícies d’ací i d’allà
Club de lectura
Notícies de Macarella

Recomanacions
Excursions

“La paciència comença amb llàgrimes,
Col·labora

i, a la fi, somriu.”
Ramon Llull (1232-1316)

www.macarella.org

L’AIXETA

LA RATETA DIGITAL

UN CONTE DE NADAL O A COMPTE DEL NADAL
Com que el partit més votat en les
segones eleccions volia governar ja, sí o
sí, i que tothom coincidia anar a unes terceres era un despropòsit, van fixar el debat
d’investidura de manera que les hipotètiques votades es tingueren que celebrar un
dia en què toqués molt els nassos acostarse a les urnes: el dia de Nadal. Com que ni
el/la genial autor/a de la troballa, ni el comitè
de notables que l’aconsellava volien atribuirse cap mèrit sobre el particular, deixaren en
mans de la imparcial presidència del Congrés la comunicació, amb bombo i platerets,
de la decisió. Tot seguit, tothom va concloure: Si votem el 25 de desembre el responsable serà el cap del partit de l’oposició. Absurd? Qui va escriure absurd? S’arribaria a
votar el vint-i-cinc de desembre? Quines conseqüències tindria tot plegat?
Possiblement algú, especialment emprenyat amb les periòdiques celebracions del
naixement del Salvador, s’apressaria a proposar un canvi constitucional per fer coincidir
sempre les votacions amb el dia de Nadal, incloent-hi els referèndums, llevat, és clar, dels
d’independència, que aquests també l’emprenyaven. No era improbable la Junta Electoral
Central, des del primer moment, deixés ben clar que no podria aparèixer en la publicitat dels
partits cap referència nadalenca, circumstància aquesta que enutjaria força aquells que, ja
des de l’anunci de la sessió d’investidura, van exhibir-se en roda de premsa coberts amb el
popular barret roig del pare Noel i fent sonar les simbombes. De la televisió pública podíem
esperar es treballaria frenèticament en l’especial de la nit de la vespra electoral per ¿evitar?
qualsevol al·lusió política que pogués condicionar el vot ciutadà del dia següent. Com que el
comerç podria veure afectades les vendes del moment més culminant de la seua campanya,
probablement es posaria a enllestir promocions especials, a mobilitzar els consumidors el
dia de reflexió, a proposar l’obertura dels centres durant tota la diada electoral. No seria gens
d’estranyar grups de votants es llançaren als carrers i les places per demanar a la gent que
votés solidàriament, tot portant pancartes amb lemes com ara Per l’amor de déu: votem,
El teu vot, el millor regal, A vint-i-cinc de desembre: vot, vot, vot, Pero mira como votan los
peces en el río, Las muñecas de Famosa se dirigen a votar o Jesucrist era de Podemos. Era
d’esperar no faltarien els pessebres amb talls d’aigua i llum, amb l’àngel de l’anunciació
tot proclamant solemne allò de Retallades zero. La Casa Reial de segur que avançaria ben
d’hora, mitjançant un comunicat oficial, que el discurs del rei En esta noche tan entrañable,
la Reina y yo... Feliz Navidad, Bon Nadal, Bom Natal, Zorionak no s’oferiria la nit del vint-iquatre, tot respectant la preceptiva jornada reflexiva, aprofitant l’orador per reflexionar també
una miqueta aqueixa nit, que falta li feia.
www.closquesdefang.blogspot.com.es
2

MITJANS DE COMUNICACIÓ
El món internauta és com una porta oberta a mil i una propostes, però de tot n’hi ha i saber
destriar-ne una de bona és una tasca molt difícil. Les propostes d’aquesta edició tenen en comú
que són dues pàgines web que volen incidir en la realitat en la que es circumscriuen, on la proximitat i la qualitat són valors centrals que les defineixen, això sí: una més de caràcter valencià i
l’altra d’aspiracions més globals. Anem per feina.

Llegir en valencià i estar a l’última ja és possible! www.tresdeu.com
Tresdeu Media és una agència creativa de comunicació valenciana
especialitzada en temes culturals. Així, editen la revista online que vos presentem. Un magazine en valencià que ens mostra l’actualitat musical del
País Valencià entre d’altres propostes culturals. Així, si clickem en l’enllaç
de dalt podem trobar una agenda per saber tots els concerts dels grups
musicals actuals que canten en valencià, però també podem conèixer les
novetats o tendències en matèries tan actuals com les app’s, és a dir les
aplicacions informàtiques dissenyades per ser utilitzades en dispositius
mòbils. També podem trobar una secció que ens explica quines són les millors websèries que no et pots perdre (allà hi trobareu una que vàrem recomanar al #PLDMV_45),
però allò que més m’ha sorprès és que podem conèixer de primera mà les tendències de moda
que es portaran en els propers mesos. Definitivament, si vols ser un/a #hipster en condicions
no pots deixar de consultar aquesta web. I si no saps de què parle, però sí que t’agrada estar a
l’última en la música en valencià, visualitza els continguts de Tresdeu TV: un aparador de vÍdeoclips, entrevistes, pel·lícules i documentals realitzats per creadors valencians.

La cooperativa que vol transformar les telecomunicacions. www.eticom.coop
Tenir o no accés a Internet s’ha convertit en un fet que pot facilitar l’exclusió social i laboral
de moltes persones. A l’Estat espanyol els serveis de telefonia i internet estan
dominats per quatre grans empreses i són els més cars, els de pitjor qualitat i els
que generen més queixes dels consumidors. Davant aquest panorama vos presente la primera cooperativa, sense afany de lucre, que ofereix serveis de telefonia i accés a Internet a totes les persones, tinguen diners o no. Aquesta cooperativa s’anomena Eticom Som Connexió i obri el camí per fer que l’oligopoli
de la telefonia a l’estat comence a canviar.
Aquesta cooperativa és un projecte col·lectiu i democràtic que pretén
contribuir directament al bé comú. A Eticom Som Connexió treballen per transformar l’economia, en la qual els diners i els recursos materials es posen al servei de les persones
i no a la inversa, com fa l’actual sistema econòmic. Per poder contractar els seus serveis cal ferse soci/sòcia i abonar una quantitat de diners, el capital social, que permet que 5 persones no
sòcies puguen gaudir dels serveis que ofereix la cooperativa. A més, aquesta quota se’t retorna
en cas que vulgues deixar de ser del col·lectiu. És un projecte molt jove que només porta un any
en funcionament i ja tenen més de 1800 socis i sòcies. Si estàs fart de la teva companyia telefònica, no ho dubtes: altres telecomunicacions també són possibles!
@ la rateta digital
19

TESTIMONIS

EL PLANETA DELS SIMIS

VIVÈNCIES ENTRE ELS ANYS 1950 I 1955 (4)
Quan jo tenia 7 o 8 anys al poble hi havia
unes quantes xiques que ens cridaven molt l’atenció
per ser les més modernes i avançades de tot Bonrepòs i Mirambell. Aquestes xiques eren les germanes
Folguerà, les Bartoles i les germanes Galanes. Les
Folguerà vivien a Mirambell, les Galanes tot just on
ara està la casa de Jordi i Empar, a la plaça de sant
Ferran, i tenien un hort molt bonic, on hi havia un
nouer molt gran, entre altres plantes. Amb el temps
les Galanes se n’anaren a viure al carrer Verge del
Pilar davant mateix del Forn de Pepe (Forn de sant
Josep). El que més ens cridava l’atenció de les GaImatge on s’aprecia la balconada del Casino
lanes és que tots els diumenges, quan nosaltres, les
xiquetes, eixíem de missa, les veiem a la porta de sa casa assentades en els seus sillons amb els
seus amics fent tot un rogle, entre aquests estaven Luis el d’Anita, els Llorers de la carretera.

En el segle XIII es desequilibra
la relació de forces entre moros i cristians a la Península Ibèrica... Després
de la Batalla de las Navas de Tolosa
(1212), l’imperi musulmà dels almohades es desintegra... Portugal conquesta l’Algarve a la banda oest. Ferran III el Sant de Castella conquesta
Còrdova (1236) i Sevilla (1248). Jaume
I d’Aragó i Catalunya conquesta Mayurqa (1229) i Balansiya (1238). Navarra
queda aïllada al nord. Els musulmans
constitueixen el Regne de Granada i
resisteixen fins l’any 1492, els moriscos són expulsats el 1609.

En aquella època a mi i a la meua amiga Pili, la Paleta, ens tocava repartir l’Al·leluia en
aquest carrer i com érem tant xicotetes en totes les cases ens tenien molta estima. La primera casa
on ens entreteníem era en Ca Guillem, després en Casa la tia Amparito, la de Raga, com que no
tenien xiquets ens feien preguntes i allí estàvem una altra estona, quan acabàvem anàvem a Casa
l’Agüelo Minela i el seu fill, Vicentico, sempre ens feia entrar al seu despatx on estava escrivint a
màquina, mentre parlava amb nosaltres, sense mirar el paper!, nosaltres al·lucinàvem... Després,
a Casa Carmen, la Pastora, i Pepet, d’on tampoc ens deixaven marxar, com tampoc tenien fills els
agradava parlar amb nosaltres. Sempre, a casa nostra, ens havien d’esperar per dinar.

Després de la Batalla del Puig (agost de 1237) i d’un llarg setge (abril-setembre de 1238),
el rei musulmà Zayyan de Balansiya es rendeix i el rei cristià Jaume I el Conqueridor entra triomfalment a la ciutat del Túria el dia 9 d’octubre de 1238. Jaume I és rei d’Aragó, de Mallorca i de
València, comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller. Amb eixe territori que acaba
de conquerir, Jaume I constitueix un nou regne, el Regne de València, enquadrat dins dels seus
dominis però autònom, amb lleis (els Furs) i institucions pròpies. L’any 2008, amb motiu de la
commemoració dels 800 anys del naixement de Jaume I (1208-2008), el setmanari El Temps
proposà 16 rutes de viatge que permeten conéixer millor les terres i poblacions relacionades
amb la vida i fets del rei Conqueridor. Parlem ara de la primera d’aquestes rutes, del Puig a
València...

Els diumenges de vesprada, després d’eixir de missa, repartir l’Al·leluia i dinar, la meua
amiga Carmencín, la Cucala, Angelita, la de Lluch, Santi Lluch i jo se n’anàvem amb el cotxe del
Tio Cucala (el primer que hi hagué al poble, encara recorde que era de fusta). Uns dies anàvem al
Camp d’aviació de Manises, a veure eixir els avions, altres al Port de València o a la Vila-real, on
vivia una germana de la Tia Lola, la Cucala, que li deien Consuelito. Sempre anàvem tots junts i
cada diumenge el Tio Cucala ens portava a algun lloc i així s’anàvem fent majors...

Boda al Casino de Pili la Bartola. De dreta a esquerra:
La mare de Pepet, el marit de Rosita la de les flors, la
Tia Consuelo, mare de Pili la Nadala, la Tia Amparito
la del Blanco, la tia Amparito, la Conilleta, la Tia Salvoreta la del Carmelo, la xiqueta brindant és
Amparín la Blanca

18

LES RUTES DE JAUME I

Pels anys 50-55 a Bonrepòs i Mirambell hi havia
un casino que estava davant de l’Ambulatori i Casa
de la Cultura actuals, davant de l’Ajuntament vell,
on estaven abans les escoles del poble. El Casino
estava dalt de Cal Tio Juanito, el Pelat, i donava als
carrers Verge del Pilar i José Antonio, ara carrer del
Mig. Per entrar-hi es pujava per una escala ampla,
que donava a aqueix darrer carrer, i tots els xiquets
hi anàvem per comprar polos i quedar-nos per allí,
doncs hi havia un balcó meravellós que donava als
dos carrers dits. Aquest casino el portava el Tio
Bartolo i la seua dona Encarnació. Sempre estava
ple i era el lloc on es celebraven les bodes.

Una bonrepostina guapa i fina

Comencem a la població d’El Puig: Muntanya de la Patà (castell), Monestir de Santa
Maria (església gòtica i Museu de la Impremta) i Ermita de Sant Jordi (construïda per a recordar el lloc on esdevingué la victòria cristiana sobre l’exèrcit musulmà gràcies al sant, a un ardit
i a l’espenta dels cavallers). Montolivet i Russafa: les tropes de Jaume I hi van acampar per
tal d’iniciar el setge contra Balansiya o Madinat al-Turab (la ciutat de fang, així anomenaven els
musulmans a la ciutat de València). Carrer de Sant Vicent Màrtir: l’actual patró de la ciutat,
representant del cristianisme primitiu amb el qual el rei Conqueridor volia enllaçar, fou martiritzat
pels romans en el segle IV i fou enterrat a l’Església de Sant Vicent de la Roqueta. Ajuntament,
primera planta: visitem el Museu Històric Municipal on es conserva el Penó de la Conquesta
i l’espasa del rei. Prop de l’Església de Sant Martí es trobava la Torre i Porta de la Boatella, una
de les set portes de la muralla àrab de València, per ací atacà Jaume I. La Catedral: bastida
sobre l’antiga mesquita musulmana, visitem la capella exterior (es diu que en aquest lloc es celebrà la primera missa després de la conquesta). Torres de Serrans: són posteriors, són del segle
XIV. Palau del Temple, ens situem a la plaça del poeta Teodor Llorente: llegim i comparem la
inscripció relativa a la rendició musulmana davant del rei Conqueridor amb el que diu l’exemplar
del Llibre dels Fets que tenim a les mans. Finalment, visitem l’estàtua eqüestre de Jaume I al
Parterre; obra de l’escultor Agapit Vallmitjana, fou erigida el 1891 per la insistència dels romàntics
valencians de la Renaixença.

Llorenç d’Aràbia

3

TESTIMONIS

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ
Comitè d’ajuda als refugiats. El fet que Bonrepòs i Mirambell es
declarara Poble Refugi ha comportat la creació d’un col·lectiu que atén la
problemàtica dels refugiats. A les reunions hi assisteixen unes 20 persones de mitjana. Ara el que s’està preparant són unes jornades de replega
d’aliments, articles d’higiene i roba. Els dies de replega seran del 7 al 13 de
novembre. També s’ha obert un compte bancari per recaptar diners.
Presentació del llibre Receptari extraviat. El dia 28 de setembre, a la sala de plens de
l’Ajuntament, es va presentar el llibre, del qual és
coautor Carles Rodrigo, Receptari extraviat. A l’acte
vingueren moltes persones del poble i de la comarca. El llibre és molt interessant no sols pel que diu ,
receptes de cuina i costums del temps passat, sinó
també per com ho diu. Les fotografies i el disseny
són molt bonics.
Protagonistes i autors del llibre

Concert de la Colla La Brama al Teatre
Principal de València. El dia 30 de setembre
La Brama, Dolçaines i Tabals va fer un concert
grandiós. Acompanyaren a La Brama, el grup de
percussió Amores, una pianista, una rondalla, la
Nova Muixeranga d’Algemesí, el grup de dansa
valenciana La Senyera, un grup de dansa moderna... Va ser impressionant: música, dansa valenciana, muixeranga, dansa moderna... i la dolçaina i el tabal com a protagonistes. El presentador,
La Brama durant el concert
magnífic, va dir com sis vegades La Brama de
Bonrepòs i Mirambell, cosa que ens omplia d’autoestima a tots els que som o ens sentim bonrepostins o bonrepostines.
Mostra d’indumentària valenciana. Allò
que pensàvem que seria una desfilada de vestits
valencians d’època antiga, va ser una lliçó documentada i pedagògicament explicada de la vestimenta valenciana, d’home i de dona, dels segles
XVIII i XIX. Davant nostre s’abillaven i desfilaven
els homes i les dones de l’equip, mentre una veu
en off, ens instruïa sobre teles, confecció i circumstàncies en què s’utilitzava cada vestimenta. Unes
cançons de batre, una cançó de bressol i unes
Moment de la mostra d’indumentària
dansetes finals van fer el tot, molt bonic. Després,
a la plaça, les xiques de l’escola de dansa valenciana del poble també feren alguns balls.
4

FETS RELIGIOSOS VISCUTS PER LES XIQUETES
DEL POBLE PELS ANYS 1950
La missa de diumenge era d’obligació per tots els fidels de la
parròquia. Al tercer toc de campana acudíem les xiquetes a la celebració, d’aquest tipus de toc (que era el de missa) s’encarregaven
uns homes, així com de donar-li corda al rellotge del campanar.
Al presbiteri la missa s’oficiava d’esquenes als fidels, els textos, les epístoles i l’evangeli es llegien en llatí de cara al públic. El
celebrant portava la casulla per fer missa i, segons el temps litúrgic,
aquesta la portava d’un color o un altre, com ara verd, morat, blau.
Els cantors des del cor entonaven el cant gregorià a capela i el poble responia cantant des de baix. Per als xiquets i xiquetes d’aquella
època aquestes misses varen ser la nostra escola de cant.
En aquest moment històric l’església tenia trona, on pujava el
retor en missa per dirigir-se i explicar l’evangeli en castellà, també informava de la programació
de la setmana, de les misses diàries, dels exercicis.
En el presbiteri estaven els escolanets o acòlits que ajudaven a la missa, eixien de la sagristia davant del retor formant una desfilada amb la creu, els ciris, la campaneta i l’encenser.
Per a la missa ordinària aquests vestien sotana roja i roquet blanc, per a festes majors portaven
sotana negra i sobrepellís, l’alba blanca també s’usava per aquell temps.
Respecte a l’església, en la seua part central es trobaven els bancs de fusta fosca destinats per a seure els homes, totes les dones portaven de sa casa el catret (seient plegable de
fusta amb corretges de pell, que s’obria per assentar-se). Aquest seient portàtil era molt lleuger i
totes les dones se’l penjaven d’un braç, a l’altre portaven la mantellina, el missal i el palmito que,
per cert, eren els elements més femenins de l’època. Els xiquets s’assentàvem davant de l’altar
en uns bancs de fusta clarets i més menuts i les xiquetes, igual que les dones, portaven, per seure, el seu catret, molt més xicotet, i el seu missalet per entendre la missa i poder llegir en castellà
el que deia el retor en llatí. Nosaltres, les xiquetes ens assentàvem davant de tota l’església al
costat dels xiquets. També les xiquetes duien velet i eixien de casa amb ell posat al cap. En els
laterals de l’església hi havia uns quants reclinatoris que eren propietat de les dones més riques
del poble. Aquestes per anar a missa es posaven la mantellina de bronda més antiga (una manera de distingir-se de la resta del poble), el broche (fermall) i les arracades d’or, s’arreplegaven els
cabells i aparentaven les millors en tot com imitant a la Regenta. Aquestes dones s’assentaven
o s’agenollaven als seus reclinatoris i allí resaven oracions, rosaris, jaculatòries.
En aquell temps una de les cançons que cantaven les xiquetes era:
Amparito la filla del mestre
diuen que festeja en un xic foraster.
Els diumenges, quan va a missa d’onze,
el nóvio va darrere i li porta el catret
i com és tan tonteta meneja el culet.

Pilar

17

UNA DE CONTES

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

RECORDS DEL POBLE
Quan els cotxes i els tractors no s’havien
popularitzat i Bonrepòs i Mirambell continuava
sent un poble bàsicament agrícola, la majoria de (
grans) propietaris tenien terres al secà ( secà era
el conjunt de terra que estava per -damunt de
l’escorrentia de l’aigua que sempre va cara de la
mar- de la sèquia de Montcada). Allí pujaven per
a netejar, esporgar, llaurar i fer tot allò necessari
per mantenir els garrofers, ametlers, vinyes i altres
collites.
Al poble els (grans) propietaris portaven al secà algun jornaler que els ajudara. I ací ve el
cas que vaig a contar. Els protagonistes porten noms inventats ja que els descendents continuen vivint al poble i tot açò va passar així, com alguna persona major del poble ho recorda:
Jaume va aparellar el carro i l’haca i tot esperant el jornaler, va anar pujant les ferramentes i
el menjar per a dos dies, com a mínim, - mai no se saps quant de temps pot durar el treball-.
Encara és nit fosca i arriba Pep, el jornaler. Pugen al carro i cap al secà! Quan es fa de dia, comencen a treballar i a l’hora de l’esmorzar, que portaven de casa, paren i se’l foten. I ara arriba
l’embolic: Jaume porta tabac de liar (en aquell moment era l’únic que existia), però no porta foc
i Pep porta foc, però no porta tabac.
Pep: Jaume, dóna’m un cigarret!
Jaume: Qui no té tabac, no fuma!

Un carrer dedicat al senyor Pasqual, el Corretger. El dia 5 d’octubre proppassat, li van posar a
l’entrada de Les Cases de Bàrcena a Bonrepòs el nom
Carrer de Pasqual Cortina, el Corretger. Vam anar moltes persones de Bonrepòs i Mirambell i moltes de Les
Cases. Totes opinàvem que el Tio Corretger era una
bona persona, molt sociable, molt culta, amb conviccions polítiques i socials molt sòlides, d’esquerra; però
per damunt de tot, de sentiments generosos i oberts,
que acollia i ajudava el veïnat, els amics i tot aquell
que el necessitava, tinguera les idees que tinguera.
L’Alcalde de Les Cases amb la placa del carrer
L’Alcalde de Les Cases, Javier, feu el discurs principal.
Va dir unes paraules la Regidora de pedanies de l’Ajuntament de València, també representat pel
Regidor de mobilitat sostenible i per la Regidora de cultura i patrimoni. L’Alcalde de Bonrepòs i
Mirambell també estigué present i la Regidora de cultura, la nostra companya Rosella Antolí, va
dir unes paraules sobre el senyor Pasqual El Corretger, l’home que obria les portes de sa casa
per la conversa tranquil·la i plural, com ella havia comprovat quan, des de ben menuda, anava
amb els seus pares a vore el Tio Corretger. Finalment va parlar un membre de la família, amic i
confident , lloant la personalitat exemplar del Corretger de Les Cases. El Tio Corretger va morir el
2011 i al Plaerdemavida 39, el nostre amic i president de Macarella, Àlex Ros, va fer-li un article
preciós que acabava així: La teua adhesió al coneixement, la cultura l’esforç, la solidaritat, la justícia, les persones més pròximes, ens guiarà sempre. Vas escriure la història en lletres petites, la
veritable. Aquell dia a l’alqueria, tu estaves amb nosaltres, per sempre més. Gràcies.

Tots dos es queden sense fumar, però Jaume pensava que a l’hora de dinar i després de
fer foc per a l’arròs, es fumaria el cigarro del mig dia, l’únic i el que més li agradava.
En arribar l’hora de dinar, Jaume envia a Pep a preparar-lo: paella amb arròs, verdures i
abadejo. Pep se’n va per fer el “foc” i després el dinar. Al quart d’hora, Pep, el jornaler, crida a
Jaume per menjar. Jaume pensa que és molt prompte, però...es lia un cigarret per fumar-se’l
després i va cap al dinar. A Jaume li semblava massa prompte i era cert. La paella estava crua,
això sí tot barrejat com si estiguera cuit, però cru.
Jaume: Però està cru. Pep, encén el foc!
Pep: Encén quan rellampaguege! Jo no fumaré per no tindre tabac, però tu tampoc
per no tindre foc.
Pep que tenia bona gana, es menjà cru tot allò que pogué i Jaume va menjar en arribar
de nit a casa. Això sí, no fumaren en tot el dia cap dels dos.
SALUT!
Al poble encara recorden la història i hi ha gent que encara la conta.
16

Xohan Viqueira amb veïnes del poble en la inauguració

Exposició de Xohan Viqueira al Museu de Ceràmica: El dia 18 d’octubre va ser la inauguració de l’exposició d’escultures de ceràmica de Xohan Viqueira. Va organitzar-la l’Escola
Superior de Ceràmica de València- Manises,amb motiu de la celebració del centenari de la seua
fundació. Viqueira hi ha estat professor durant molts anys. La mostra ens emociona per la riquesa
expressiva que transmet i per la mestria en l’execució. Les formes arrodonides i prismàtiques
s’ajunten i s’omplen de minucioses línies i espais de color. Destacaria les obres de la sèrie Metamorfosi de cactus i l’obra Llum blanca. Felicitem a Xohan Viqueira, que és veí nostre, pel seu art
i animem als veïns que vagen a visitar l’exposició.

5

NOTÍCIES MACARELLA

HISTÒRIA LOCAL

NOTÍCIES DE MACARELLA

El 23 de juny vam fer la Foguera de Sant Joan. Començàrem pel passacarrer, amb
música de La Brama que recorre el centre del poble, arreplegant fustes i mobles vells, que són
les que cremen en la nit màgica de Sant Joan. Fa 22 anys que fem la foguera, sempre reivindicant un barranc de Carraixet que siga un parc natural per a totes les persones del nostre poble.
Mentre crema la foguera prenem la misteleta i el dolcet i escrivim els nostres pensaments en
paper, que llancem al foc. Repartim les herbes de Sant Joan i ens trobem en harmonia, desitjant-nos alegria i sort per a l’any que ve.
Els dies 23 i 24 de setembre férem la
Festa de la Cultura Popular. Ja és la 16a festa
dels melonets que fem. Enguany triàrem el carrer de Frederica Montseny perquè fa 80 anys, al
novembre de 1936, aquesta lluitadora anarquista va ser Ministra de Sanitat al govern del Front
Popular. També fem sempre, quan cau la nit, el
Sopar Estellés i enguany volguérem convidar el
Cor de l’Eliana, que té un repertori magnífic de
cançons de la República. Tot es feu, dins la tenda de les festes, mentre plovia a bots i barrals. A
l’endemà sí que va fer bon dia i passàrem el matí
al carrer fent polseretes, pintant i jugant al sambori i altres jocs populars.
El 29 de setembre tinguérem la tercera sessió del Club de lectura. Comentàrem
l’obreta de teatre Juli despatxat de les portes del
cel. Com sempre, la tertúlia sobre el llibre, escrit al segle XVI, criticant el papa Juli II, ens feu
pensar com les institucions de l’Església catòlica
tenien, com també tenen ara, quantitat de corrupció i de lluita pel poder. La propera trobada
serà el dia 24 de novembre a les 20:30h a la Biblioteca, comentarem La sega de Martí Domínguez, un llibre ambientat al Penyagolosa que ha
rebut crítiques excel·lents.
6

Com vivia la vostra mare tot aquest martiri? Els republicans i la gent d’esquerres,
després de la guerra patiren molt, se quedaren sense treball i la gent els menyspreava. La nostra mare era modista, molt bona modista, i no parava de cosir. Patí molt quan mataren el seu
germà. La iaia estava desesperada. Un dia anava ella amb el tramvia, a la presó, amb un poal
de coure que tenia tapadora, a portar el menjar al pare, i un home li digué: Vostè, amb eixe poal,
no hauria d’ocupar un seient, s’hauria d’alçar. Com escarnint-la perquè anava a veure el seu
marit pres. Patiments per haver sigut vençuts en una guerra injusta, promoguda pels militars i
per la jerarquia eclesiàstica. Ací al poble hi havia de tot. Hem de contar una cosa bona. Vivien
al carrer que ara s’anomena rei En Jaume, enfront de la casa d’Anita Rodrigo. Anita era una
xica guapa, moderna i elegant, fins i tot usava guants blancs quan es mudava, venia a casa a
cosir amb ma mare. De pas que l’ajudava, aprenia de modista. Ella no tenia vergonya d’agafar
el poalet de menjar i dur-lo al pare, a la presó Model, en alguna ocasió en què la mare no podia
anar. Aquesta generositat espontània era molt d’agrair.
Quan feren el judici al vostre pare i què li caigué de pena? Hem dit que ací al poble
no mataren els rojos ningú, tant el nostre pare com els altres membres del comitè eren revolucionaris, però no violents. Doncs, quan jutjaren el pare, només dues persones testificaren
al seu favor: un rector que es deia don Diego i el senyor Domingo Ferrer. La resta de gent
l’acusaren i no els importà el que podien haver fet d’ell. Li caigueren 30 anys i un dia de presó.
A la presó Model va estar 2 anys i d’allí va passar a Terol, a fer treballs forçats. Calia construir
cases, en el programa Regiones devastadas. Ell estigué dos anys a Terol, a les oficines. De nit
dormia a la presó. Vingué a casa voltat de guàrdies civils la vesprada del dia de sant Josep de
1944 o 45, no sabem ben bé quin any. A l’endemà se’l tornaren a endur, va anar a declarar i als
pocs dies tornà ja en llibertat. Eixe any prenguérem la comunió, la meua germana i jo, perquè
el pare digué a la mare que, quan ell isquera de la presó, ja la prendríem.
Un agraïment molt gran a les germanes Peiró i Lluch per la informació i també
per haver-nos mostrat les cartes precioses que escrigué son pare des de la presó.

Roser Santolària -setembre 2016
Bibliografia:
Alcoi, revolució social: La informació d’aquest article prové del llibre La utopia fue
posible en Alcoy de José Miguel Santacreu Soler, dins del volum coordinat per Albert Girona
Albuixech La lucha por el poder en la retaguardia, volum 3, de la col·lecció La guerra civil en
la Comunitat Valenciana. Editorial Prensa Valenciana, S.A., 2006.
Xiquets i xiquetes de Madrid: La informació d’aquest article, així com alguna de les
seues il·lustracions,estan preses del llibre de Cristina Escrivà i Rafael Mestre, De las negras
bombas a las doradas naranjas. Colonias escolares 1936-1939, Editorial L’Eixam. Tavernes
Blanques.
15

HISTÒRIA LOCAL

Carta que inclou un poema i una il·lustració enviada per José Peiró des de la presó per felicitar a la mare de la seua dona

Què recordeu d’aquella etapa en què el vostre pare era alcalde? El nostre pare era
militant del Partit Socialista Obrer Espanyol. Era una persona moderada, ell sabia que hi havia
al poble rectors i monges amagats a les cases, però mai pensà en fer-los mal. La nostra mare,
que era modista, fins i tot els cosia els uniformes de criada, negres, per a les monges. Ací al
poble no hi hagué cap mort dels feixistes ni dels rectors. No passà el mateix a altres pobles
de l’Horta, com Albalat. Allí els elements més violents de les milícies populars actuaven com a
lladres i bandidos. Mataren a prou persones a Albalat i venien als altres pobles on creien que el
Comitè era blanet i volien endur-se gent antirepublicana per facturar-la a l’altre barri.

NOTÍCIES MACARELLA

El 2 d’octubre, l’Escaldà, al Mas del
Fondo de Massarrojos. Macarella és una
de les associacions que col·laboren amb el
col·lectiu El Roll de l’ametler de Massarrojos
i amb la família propietària del Mas del Fondo, que conté el riurau més gran del món, en
la realització d’una festa magnífica: l’Escaldà
2016. Una gran quantitat de visitants gaudírem
d’una recreació viva de recuperació de la memòria de quan, fa 100 anys, es feien milers de
Escampant el raïm pel canyís
quilos de pansa de raïm moscatell, allí al Mas
del Fondo. Gràcies companys de Massarrojos, del Roll de l’ametler pel vostre treball magnífic.
Gràcies a la família del doctor Héctor i la doctora Amparo per ser tan generosos i amants del
patrimoni.
El dia 9 d’octubre, l’Homenatge al Rei En Jaume. Un any més ens aplegàrem als
quatre cantons per acompanyar el penó de la conquesta al so de la dolçaina i el tabal fins a
la placa del carrer Rei En Jaume. Una vegada allà, es va posar la corona de llorer i els clavells
que simbolitzen els territoris de la Corona catalano-aragonesa: Aragó, Catalunya, L’Alguer, Mallorca, Andorra i València. S’acabà l’acte amb la lectura del manifest que explica els fets ocorreguts durant el més d’octubre de 1238 i la necessitat de continuar sentint-nos orgullosos de
ser valencians i valencianes, de reivindicar allò que ens correspon i d’utilitzar i posar en valor
la nostra llengua.

Quin episodi recordeu a propòsit d’això? El nostre pare era un home gran i corpulent,
un dia arribà al poble un d’Albalat que li deien Canta-gojos i la seua colla. Anaren a l’Ajuntament
i discutiren amb el pare perquè volien fer una batuda. Aleshores el pare agafà Canta-gojos pel
cap i pels peus i el tragué al balcó de l’Ajuntament i li digué: Si tornes ací una altra vegada
t’agafe i et tire pel balcó al carrer.
Conteu-me com va viure la derrota el 1939. El 1938 va haver de deixar l’alcaldia perquè calia reforçar la defensa de la República i va anar voluntari al front de Madrid. Quan es va
perdre Madrid, en la batalla de Guadarrama, el van fer presoner i el van portar a un camp de
concentració a Valladolid. Allí es passà dos anys. Després vingué en tren a València emmanillat amb un home de Tavernes, este home estava casat amb la germana de la mare de Pura,
la de Pep el Bessó. Als pocs dies mataren aquest home i al nostre pare l’entraren a la presó
Model. La cel·la on estava l’habitaven amuntegades 11 persones. Per dormir a males penes
si cabien. Quan u s’alçava per a pixar, quan tornava havia de donar espentes perquè no tenia
lloc on dormir. El seus companys de cel·la eren: un advocat famós anomenat Monleón, el fill
del veterinari de Meliana, de 18 anys, estudiant de veterinària i algun ambaixador. També va
conèixer i conviure amb el doctor Peset.

14

Moments abans d’eixir la cercavila

Públic atenent a la lectura del manifest

Properes activitats de Macarella
4 de novembre: Assemblea general 5 de novembre: Excursió a Chelva 24 de novembre: Trobada del Club de
Lectura 11 de desembre: Recital poètic
18 de desembre: Nadal al carrer
7

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

1936: 80 ANYS DESPRÉS (II)

ENTREVISTA A LES GERMANES
MARUJA I PEPA PEIRÓ I LLUCH

Continuant el relat iniciat al Plaerdemavida 53 sobre l’època històrica que s’inicià en febrer de 1936, hem de dir que el temps que va des de juliol de 1936 fins a mitjans 1937 és una
etapa revolucionària, en la política, l’economia i la societat espanyola i valenciana. També a Bonrepòs i Mirambell. Desenvoluparem tres temes que ens ajudaran a comprendre l’època:
Primer. Un exemple de revolució social: Alcoi, 1936 i 1937.
Segon. Trasllat del govern republicà d’Espanya a València. Novembre de 1936.
Tercer. El tema dels refugiats que vénen a València. Els xiquets i les xiquetes de Madrid.

Alcoi, revolució social, 1936- 1939
Quan comença a difondre’s l’anarquisme de la 1ª Internacional, una de les principals ciutats industrials d’Espanya era Alcoi. Un gran nombre d’obrers alcoians s’inscriviren a l’AIT. Ja
en 1873 van fer vaga demanat la jornada de huit hores, l’augment del salari i la constitució de
l’assegurança solidària. La vaga va transformar-se en una insurrecció contra l’estat que pagà
l’alcalde, que va acabar assassinat. La repressió de la policia i l’exèrcit va ser brutal. L’AIT va ser
prohibida encara que va seguir funcionant en la clandestinitat, fins a 1881 i 1887 que es legalitzà
de nou. Les societats obreres alcoianes continuaren lluitant per una vida digna per als obrers i
les seues famílies. Convocaren vagues en 1889 i 1890. Sempre lluites revolucionàries i gestionades pels mateixos treballadors, seguint la idea anarquista d’aconseguir una vida digna per a
tots. La vaga de 1890 va ser tremendament reprimida per l’exèrcit i la Guàrdia civil. Quan es creà
Solidaritat Obrera i després, en 1910, la CNT, Alcoi entrà de ple en l’organització, aportant un
ideari propi: Allò primer és la defensa d’unes condicions econòmiques i socials dignes per als treballadors i treballadores i després la ideologia. La CNT passà moments històrics de clandestinitat
i d’altres de permissivitat; visqué moments de divisió interna i d’esforç per la unitat de la classe
treballadora.
L’any 1936. Al Sindicat de la Indústria Tèxtil i Fabril d’Alcoi, adscrit a la Federació de Sindicats de la
CNT-AIT, es desenvolupà una gran activitat a partir de
febrer de 1936, durant el govern del Front Popular. Una
de les més importants va ser la vaga del 26 de maig de
1936 per aconseguir l’assegurança de malaltia per a tots
els treballadors i treballadores del tèxtil i per la readmissió de tots els treballadors castigats pels successos
d’octubre de 1934. S’aconseguí tramitar 137 expedients
d’admissió i l’assegurança de malaltia entrà en vigor el
29 de juny. Els homes i les dones malaltes tindrien un salari mínim de subsistència i els patrons haurien d’aportar
el 0’90 del salari de tots els treballadors per a eixa assegurança.

Postal de felicitació de José Peiró Valero per a les seues filles

Maruja i Pepa són les filles del senyor José Peiró Valero, que va ser triat alcalde per la
Comissió Gestora de Bonrepòs i Mirambell, creada després de les eleccions del 16 de febrer
de 1936, guanyades pel Front Popular. Després del colp militar del 18 de juliol de 1936, que inicià la guerra, la Comissió gestora segueix ocupant-se de l’administració del poble. El 4 d’agost
de 1936 tornen a ser elegits el senyor Peiró alcalde i el senyor Traver primer tinent d’alcalde.
El Comité ejecutivo del Frente Popular és l’altre organisme que s’ocupa de la política revolucionària: col·lectivitzacions, economia de guerra i milícies populars.
Com era el vostre pare? Era una persona culta i amb sensibilitat artística. Havia estudiat al col·legi dels Salesians. De ben jove agafà l’ofici d’ebenista. Treballà a una fàbrica de mobles del carrer Sagunt de València. Més tard treballà en botigues de mobles i també a la companyia elèctrica Volta, on havia treballat el nostre iaio. Es casà, el 1932, amb la nostra mare,
Maria Lluch, la de Teodoro, de Mirambell. Ell es feu els mobles per a casar-se i després feu
també els mobles per a casar-se el nostre germà. També tenia molta afició a la música, tocava
la bandúrria a la rondalla del poble. Allí també tocava el seu cunyat, germà de la nostra mare,
Vicentet Lluch, que cantava al cor parroquial i morí en la guerra, als 18 anys, en la Batalla de
l’Ebre i no se sap on està soterrat. El nostre pare, quan estigué en la presó Model de València,
organitzà un concert on ell mateix tocava. Feia d’oficinista i ajudava a escriure cartes als companys presos i a algun oficial que era mig analfabet -n’hi havia molts guardes mig analfabets.
L’oficial anomenat Zapatones estava tan agraït amb el pare que li deia : Digues a la teua dona
quan vinga a dur-te el menjar que porte les xiquetes i jo les deixaré passar. Així que nosaltres
entràvem a vore el pare i hi passàvem una bona horeta. La mare esperava fora. Tenim moltes
targetes postals del nostre pare quan estava a la presó. No s’oblidava mai de felicitar el sant,
l’aniversari de tota la família. Són postals precioses pintades i il·lustrades per ell.

Colp militar de juliol de 1936. Quan es produeix
l’alçament militar del 18 de juliol de 1936, els anarcosindicalistes d’Alcoi encerclaren la caserna militar de la
ciutat i agafaren les regnes del poder.
Cartell d’Artur Ballester

8

13

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

VALÈNCIA, CAPITAL DE LA REPÚBLICA
El 6 de novembre de 1936 el Govern de la República, fugint dels bombardejos constants que patia Madrid, va decidir
traslladar-se a València. Els grans edificis de
la ciutat van passar a ser seus de les institucions de La República. El dissabte 7 es reuní
el Consell de Ministres a l’edifici del Palau de
Benicarló, actualment Palau de les Corts Valencianes. Van ser traslladades a València les
seus dels onze ministeris , les de les vint sotssecretaries generals, les de les vint-i-sis direccions generals, la de la Direcció de la Policia, la de
la Guàrdia Nacional Republicana, la de l’Estat Major, les de les ambaixades... Les Corts Generals, el que ara s’anomena Congrés, es reunien a la Sala de Plens de l’Ajuntament de València.
El President de la República, Manuel Azaña, vingué a viure a València el 20 de gener de 1937;
visqué primer a la ciutat i després a La Pobleta, prop de Portaceli.
El 4 de juliol de 1937 es va inaugurar a València el II Congrés Internacional d’Escriptors
per la Defensa de la Cultura, organitzat per l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, sorgida el
1935 a París dins del I Congrés d’Escriptors en Defensa de la Cultura, que es posà en marxa
davant la preocupació pel sorgiment del feixisme arreu d’Europa. València acull aproximadament 150 intel·lectuals estrangers de renom procedents de 26 països. De València hi ha una
delegació, encapçalada per Carles Salvador, que va llegir la declaració valenciana en defensa de
la llibertat i la democràcia. La presència d’intel·lectuals espanyols va ser nombrosa, més de 20
persones, entre les quals destacarem: Maria Zambrano, Teresa León, Rosario del Olmo i Margarita Nelken.Com a conseqüència d’això, València, el 1937, esdevingué la ciutat de la llibertat, de
l’antifeixisme i també de l’elegància, de la cultura; fou el centre de la reraguarda republicana.
La proximitat del govern de l’estat també tingué conseqüències en el procés revolucionari que s’havia engegat el febrer de 1936 i que creixia i es consolidava, sobretot després
del colp d’estat militar del 18 de juliol: el control va ser més fort
per part del govern, presidit aleshores per Francisco Largo Caballero. Una pluja de proclames, xerrades i manifestos insistien
que calia reorientar les iniciatives revolucionàries, cosa que volia dir controlar-les, centralitzar-les, estatitzar-les. Ací van topar
amb la tenacitat dels sindicats, sobretot de la CNT, que va defensar l’autogestió obrera de les empreses i de les institucions.
Finalment, el sindicalisme revolucionari hagué de cedir alguna
parcel·la de poder polític per preservar la unitat antifeixista, per
tal de guanyar la guerra.

Estaven en disposició d’aconseguir la utopia: el control de les fàbriques per a un repartiment més just de la riquesa, de manera que els treballadors i llurs famílies pogueren viure
dignament. Els anarcosindicalistes alcoians negaren la competència capitalista i establiren la
solidaritat obrera com a principi, tant dins de les empreses, com en les consciències individuals.
Cregueren en l’emancipació dels treballadors per mitjà de l’autoorganització de les empreses i
de la vida. Allò primer era consolidar l’assegurança de malaltia per als treballadors i el control de
les fàbriques. El 14 de setembre ja tenien un informe de la situació horrible en què es trobava la
indústria. El mateix dia es crea la Comissió Tècnica de Control Tèxtil del sindicat. Buscà solucions per a les 129 fàbriques del tèxtil d’Alcoi. Es comunicà a la població que totes les fabriques
estaven sota control obrer. Els empresaris que continuaven al front de l’empresa perquè no eren
feixistes, continuarien fent el treball que feien amb un salari acordat pel sindicat, haurien d’afiliarse a la CNT i tindrien dret a ser defensats. Així es feu la socialització del tèxtil en què estaven
inscrits 7.172 treballadors i treballadores. Es feren unes normes per a tots responsabilitzantse col·lectivament i individualment de l’èxit de la socialització. Es feren públiques aquestes normes en una assemblea al Teatre Calderón el 25 d’abril de 1937.
Es creà una comissió de l’assegurança de malaltia i s’aconseguí que s’hi acolliren tots
els obrers des del 31 de juny de 1931, que era el dia que es demanà a la patronal. El nou reglament de l’esmentada assegurança es publicà el 23 d’octubre de 1936 i, després de convocar
diverses assemblees, es portà a Alacant per legalitzar-lo conforme a la llei d’associacions de
1887. S’aprovà el mateix dia i en novembre de 1936 es creà una Comissió Revisora de Comptes. S’anomenà un practicant titular del sindicat. Si un obrer o una obrera queia malalt, el metge
feia un informe i el delegat de l’empresa li feia un paper que deia les hores o els dies que havia de
cobrar de l’assegurança, si n’estava al corrent de les quotes. Més tard, el 1937, el sindicat tèxtil
aprovà un reglament per a la jubilació. El sindicat del tèxtil, amb la lluita i l’autoorganització,
aconseguia el que es proposava des de 1873.
A la Federació de Sindicats de la CNT alcoiana també estaven adscrits altres sindicats:
Alimentació, Construcció, Fusta, Paper, Metall i Pell. Les empreses de paper i les metal·lúrgiques
també van fer lluites per a l’emancipació i la vida digna dels seus obrers i obreres, així el 5 de
febrer de 1936 es creà Papereres Col·lectives de la comarca d’Alcoi. El 31 d’agost de 1936
firmen l’acta de socialització de la indústria metal·lúrgica quasi tots els patrons i els membres
del sindicat, després que el 17 d’agost es formés la Ponència Patronal per a transformar la
indústria metal·lúrgica en indústria de guerra. Així es com es va crear l’ IMAS, Indústries
Metal·lúrgiques Alcoianes Socialitzades.

El Govern de la República, presidit des del mes de maig
pel doctor Juan Negrín, va traslladar-se a Barcelona. La ciutat
de València va ser capital de la República fins al 30 d’octubre de
Edifici seu del Ministeri de la
1937.
Propaganda 1937, darrere de la
seu del Banc de València

12

Convocaren una vaga general revolucionària, crearen una milícia de la CNT i, junt amb
la UGT i els partits del Front Popular, pararen els peus als militars i organitzaren el govern de la
ciutat.

Hi ha historiadors que afirmen que, segons els protagonistes de la socialització confederal, la gestió dels sindicats de la Federació Local de la CNT a Alcoi fou una demostració del triomf
del sistema socialista sobre el capitalista. A Alcoi no triomfà la tesi que deia que era primer guanyar la guerra i després fer la revolució. A Alcoi la revolució social avançà fins a 1939, moment en
que se n’anà tot en orris. Els antics empresaris recuperaren llurs fàbriques, hi hagué anys de fam
i misèria i els sindicalistes més destacats acabaren a la presó, a l’exili.
9

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

ELS REFUGIATS DE GUERRA:
XIQUETS I XIQUETES DE MADRID
La situació de la capital d’Espanya, que es mantingué lleial a la
República, castigada per bombardeigs constants, feu que la gent
fugira de Madrid i que el Govern republicà haguera d’organitzar
l’evacuació de totes les persones, sobre tot dels infants, perquè
hi haguera el menor patiment possible. El primer bombardeig a
Madrid fou en agost de 1936.
A finals de l’any 1936, segons dades d’informes de l’època,
havien eixit de Madrid al voltant de 100.000 xiquets i xiquetes. El
trasllat es feu a zones més segures, dins l’Estat espanyol, com
València, i també a l’estranger. Es calcula que uns 31.000 infants
anaren a colònies en règim col·lectiu o familiar a l’estranger. El 5
d’octubre de 1936 la Presidència del Consell de Ministres fa un
decret, signat per Francisco Largo Caballero, que disposa que es
constituïsca a Madrid el Comité de refugiados. Un altre decret de
29 -10-36, signat aquest per Manuel Azaña, diu: La consecuencia
de sustraer a la infancia del ambiente bélico, que la proximidad de
la lucha produce, ha aconsejado evacuar a zonas alejadas de la
guerra a numerosos niños... que han encontrado en los encalmados y acogedores rincones levantinos, el ambiente pacífico en que
siempre ha de desarrollarse la infancia.
El decret 17-2-1937, signat per Federica Montseny, estableix
el Comitè d’Evacuació i Assistència a Refugiats-CEAR, organisme que es crea a Catalunya i Euskadi i a la resta de províncies espanyoles. Poc més tard canvià de nom, passant a dir-se
OCEAR-Oficina Central d’Evacuació i Assistència al Refugiat.
Al decret de 20-2-37 s’ordena l’allotjament i la manutenció obligatòria als evacuats que es destinen a cada localitat. Encara hi ha
més decrets: com el de 26-2-37, que crea un document acreditatiu del dret a protecció, que els
evacuats rebran del Comitè Local de Refugiats, que ha de funcionar en cada poble, presidit per
l’alcalde; o el decret 13-3-37 pel qual s’estableix una dotació del Ministeri d’Hisenda de 555.000
pessetes al Ministeri de Sanitat i Assistència Social per al servei als refugiats.
El Govern republicà actuà des del primer moment en la protecció dels refugiats, però,
sense dubte, va ser la gent valenciana, potser més, la gent valenciana d’esquerres, qui va donar
solidàriament la seua humanitat, el seu afecte, la seua capacitat econòmica, per assistir les
persones evacuades, sobre tot els xiquets i les xiquetes. Cada organisme d’auxili a la infància
formava el grup d’infants que havien de ser evacuats i els hi feien una fitxa. S’escrivia als pobles
valencians preguntant-los els xiquets i xiquetes que podien acollir i contestaven: Aras de Alpuente, 22 de febrero de 1937, 40 niños. Quart de les Valls, 20 niños. Canals 100 niños. Se’ls rebia
al poble, se’ls reunia en un centre i anaven a les famílies o formaven una colònia amb mestres,
educadors, especialment preparats per l’OCEAR. El Levante feliz duplicà la seua població. La
ciutat del Túria acollí a més de 400.000 refugiats. En cada expedició per tren venien a València
unes 800 persones de Madrid, però també d’Extremadura, Màlaga, Bilbao.
10

La província de Castelló també rebé refugiats, però quan es trencà el front de Vinaròs, el
15 d’abril del 1938, sofrí una cruel repressió i els xiquets i les xiquetes que tenien a les colònies
hagueren d’ésser evacuats de nou a València, Alacant o Múrcia. Reproduïm fragments de cartes que els xiquets i les xiquetes que venien a València escrivien als seus pares: “...al llegar a
València, vimos cada huerta llena de naranjas, que metía miedo. Mamá ahí la coliflor más grande
cuesta tanto que no se puede comprar. Pues aquí, dos reales...” Una altra carta d’una xiqueta
diu: “...Para comer nos dieron tortilla de patatea, sopa y naranjas. Luego subimos a dormir. Yo he
dormido toda la noche de un tirón. Nos levantamos, nos aseamos y hemos almorzado un trozo
de pan de viena, más grande que una barra de a real, lleno de huevo con tomate y luego café con
leche. Así es que estoy muy a gusto. Pero me acuerdo mucho de que vosotros no podréis estar
tan bien y no tendréis nada de esto...”.

Què passava a Bonrepòs i Mirambell?
Al Plaerdemavida 53 ja explicàvem com es va constituir La Gestora i el Comité Ejecutivo del Frente Popular. El
govern del poble va acordar, el 5 de març de 1936, canviar el
nom als carrers, citarem alguns d’eixos canvis: El carrer San
Fernando, passaria a dir-se Porvenir; el carrer Virgen del Pilar,
es diria carrer La Libertad, el carrer de San José s’anomenaria
carrer Justicia.
El Comité local rebia totes les comunicacions que
emanaven de les organitzacions sindicals valencianes: així
el CLUECA (Consell Llevantí Unificat d’Exportació de Cítrics)
insta a què es forme el Comité Agrícola Popular, el qual
queda constituït el 10 de febrer de 1937.El Consell Provincial
de València del Comissariat d’Educació Especial envia un
escrit al Comitè comunicant que s’atenga als xiquets sords i Carta al Comité Ejecutivo de Bonrepòs
retardats mentals per tal de ser educats per mestres especia- animant a augmentar les recaptacions
listes. Altres temes que ha d’atendre el comitè són: la recaptació d’aliments per atendre les necessitats de guerra, confiscacions de terres per fer completa
la col·lectivització, la regulació dels voluntaris de les milícies populars... i un molt important:
l’atenció als refugiats.
Bonrepòs i Mirambell recollí 15 xiquets i xiquetes de Madrid que es distribuïren en famílies del poble. Alguns eren germans, d’altres vingueren amb els pares. Els Cabrejas eren dos,un
germà i una germana, els García eren 6 germans i van ser acollits en tres cases diferents. Els
germans Gómez Hernández, n’eren 3, i sa mare, viuda, que es casà amb un senyor del poble i
formaren una família. L’any 2006 Macarella agafà aquest tema i muntàrem una exposició i publicàrem, en la revista Plaerdemavida 24, un article sobre els xiquets de Madrid.
Al poble teníem, per un costat algunes famílies d’ideologia republicana d’esquerres que
acolliren xiquets i xiquetes de Madrid o d’Andalusia que fugien dels bombardejos de l’exèrcit
feixista o dels seus aliats italians o alemanys. De l’altre costat les famílies de dretes acolliren i
amagaren capellans i monges perquè tenien por de les milícies del Front Popular.
11

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

ELS REFUGIATS DE GUERRA:
XIQUETS I XIQUETES DE MADRID
La situació de la capital d’Espanya, que es mantingué lleial a la
República, castigada per bombardeigs constants, feu que la gent
fugira de Madrid i que el Govern republicà haguera d’organitzar
l’evacuació de totes les persones, sobre tot dels infants, perquè
hi haguera el menor patiment possible. El primer bombardeig a
Madrid fou en agost de 1936.
A finals de l’any 1936, segons dades d’informes de l’època,
havien eixit de Madrid al voltant de 100.000 xiquets i xiquetes. El
trasllat es feu a zones més segures, dins l’Estat espanyol, com
València, i també a l’estranger. Es calcula que uns 31.000 infants
anaren a colònies en règim col·lectiu o familiar a l’estranger. El 5
d’octubre de 1936 la Presidència del Consell de Ministres fa un
decret, signat per Francisco Largo Caballero, que disposa que es
constituïsca a Madrid el Comité de refugiados. Un altre decret de
29 -10-36, signat aquest per Manuel Azaña, diu: La consecuencia
de sustraer a la infancia del ambiente bélico, que la proximidad de
la lucha produce, ha aconsejado evacuar a zonas alejadas de la
guerra a numerosos niños... que han encontrado en los encalmados y acogedores rincones levantinos, el ambiente pacífico en que
siempre ha de desarrollarse la infancia.
El decret 17-2-1937, signat per Federica Montseny, estableix
el Comitè d’Evacuació i Assistència a Refugiats-CEAR, organisme que es crea a Catalunya i Euskadi i a la resta de províncies espanyoles. Poc més tard canvià de nom, passant a dir-se
OCEAR-Oficina Central d’Evacuació i Assistència al Refugiat.
Al decret de 20-2-37 s’ordena l’allotjament i la manutenció obligatòria als evacuats que es destinen a cada localitat. Encara hi ha
més decrets: com el de 26-2-37, que crea un document acreditatiu del dret a protecció, que els
evacuats rebran del Comitè Local de Refugiats, que ha de funcionar en cada poble, presidit per
l’alcalde; o el decret 13-3-37 pel qual s’estableix una dotació del Ministeri d’Hisenda de 555.000
pessetes al Ministeri de Sanitat i Assistència Social per al servei als refugiats.
El Govern republicà actuà des del primer moment en la protecció dels refugiats, però,
sense dubte, va ser la gent valenciana, potser més, la gent valenciana d’esquerres, qui va donar
solidàriament la seua humanitat, el seu afecte, la seua capacitat econòmica, per assistir les
persones evacuades, sobre tot els xiquets i les xiquetes. Cada organisme d’auxili a la infància
formava el grup d’infants que havien de ser evacuats i els hi feien una fitxa. S’escrivia als pobles
valencians preguntant-los els xiquets i xiquetes que podien acollir i contestaven: Aras de Alpuente, 22 de febrero de 1937, 40 niños. Quart de les Valls, 20 niños. Canals 100 niños. Se’ls rebia
al poble, se’ls reunia en un centre i anaven a les famílies o formaven una colònia amb mestres,
educadors, especialment preparats per l’OCEAR. El Levante feliz duplicà la seua població. La
ciutat del Túria acollí a més de 400.000 refugiats. En cada expedició per tren venien a València
unes 800 persones de Madrid, però també d’Extremadura, Màlaga, Bilbao.
10

La província de Castelló també rebé refugiats, però quan es trencà el front de Vinaròs, el
15 d’abril del 1938, sofrí una cruel repressió i els xiquets i les xiquetes que tenien a les colònies
hagueren d’ésser evacuats de nou a València, Alacant o Múrcia. Reproduïm fragments de cartes que els xiquets i les xiquetes que venien a València escrivien als seus pares: “...al llegar a
València, vimos cada huerta llena de naranjas, que metía miedo. Mamá ahí la coliflor más grande
cuesta tanto que no se puede comprar. Pues aquí, dos reales...” Una altra carta d’una xiqueta
diu: “...Para comer nos dieron tortilla de patatea, sopa y naranjas. Luego subimos a dormir. Yo he
dormido toda la noche de un tirón. Nos levantamos, nos aseamos y hemos almorzado un trozo
de pan de viena, más grande que una barra de a real, lleno de huevo con tomate y luego café con
leche. Así es que estoy muy a gusto. Pero me acuerdo mucho de que vosotros no podréis estar
tan bien y no tendréis nada de esto...”.

Què passava a Bonrepòs i Mirambell?
Al Plaerdemavida 53 ja explicàvem com es va constituir La Gestora i el Comité Ejecutivo del Frente Popular. El
govern del poble va acordar, el 5 de març de 1936, canviar el
nom als carrers, citarem alguns d’eixos canvis: El carrer San
Fernando, passaria a dir-se Porvenir; el carrer Virgen del Pilar,
es diria carrer La Libertad, el carrer de San José s’anomenaria
carrer Justicia.
El Comité local rebia totes les comunicacions que
emanaven de les organitzacions sindicals valencianes: així
el CLUECA (Consell Llevantí Unificat d’Exportació de Cítrics)
insta a què es forme el Comité Agrícola Popular, el qual
queda constituït el 10 de febrer de 1937.El Consell Provincial
de València del Comissariat d’Educació Especial envia un
escrit al Comitè comunicant que s’atenga als xiquets sords i Carta al Comité Ejecutivo de Bonrepòs
retardats mentals per tal de ser educats per mestres especia- animant a augmentar les recaptacions
listes. Altres temes que ha d’atendre el comitè són: la recaptació d’aliments per atendre les necessitats de guerra, confiscacions de terres per fer completa
la col·lectivització, la regulació dels voluntaris de les milícies populars... i un molt important:
l’atenció als refugiats.
Bonrepòs i Mirambell recollí 15 xiquets i xiquetes de Madrid que es distribuïren en famílies del poble. Alguns eren germans, d’altres vingueren amb els pares. Els Cabrejas eren dos,un
germà i una germana, els García eren 6 germans i van ser acollits en tres cases diferents. Els
germans Gómez Hernández, n’eren 3, i sa mare, viuda, que es casà amb un senyor del poble i
formaren una família. L’any 2006 Macarella agafà aquest tema i muntàrem una exposició i publicàrem, en la revista Plaerdemavida 24, un article sobre els xiquets de Madrid.
Al poble teníem, per un costat algunes famílies d’ideologia republicana d’esquerres que
acolliren xiquets i xiquetes de Madrid o d’Andalusia que fugien dels bombardejos de l’exèrcit
feixista o dels seus aliats italians o alemanys. De l’altre costat les famílies de dretes acolliren i
amagaren capellans i monges perquè tenien por de les milícies del Front Popular.
11

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

VALÈNCIA, CAPITAL DE LA REPÚBLICA
El 6 de novembre de 1936 el Govern de la República, fugint dels bombardejos constants que patia Madrid, va decidir
traslladar-se a València. Els grans edificis de
la ciutat van passar a ser seus de les institucions de La República. El dissabte 7 es reuní
el Consell de Ministres a l’edifici del Palau de
Benicarló, actualment Palau de les Corts Valencianes. Van ser traslladades a València les
seus dels onze ministeris , les de les vint sotssecretaries generals, les de les vint-i-sis direccions generals, la de la Direcció de la Policia, la de
la Guàrdia Nacional Republicana, la de l’Estat Major, les de les ambaixades... Les Corts Generals, el que ara s’anomena Congrés, es reunien a la Sala de Plens de l’Ajuntament de València.
El President de la República, Manuel Azaña, vingué a viure a València el 20 de gener de 1937;
visqué primer a la ciutat i després a La Pobleta, prop de Portaceli.
El 4 de juliol de 1937 es va inaugurar a València el II Congrés Internacional d’Escriptors
per la Defensa de la Cultura, organitzat per l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, sorgida el
1935 a París dins del I Congrés d’Escriptors en Defensa de la Cultura, que es posà en marxa
davant la preocupació pel sorgiment del feixisme arreu d’Europa. València acull aproximadament 150 intel·lectuals estrangers de renom procedents de 26 països. De València hi ha una
delegació, encapçalada per Carles Salvador, que va llegir la declaració valenciana en defensa de
la llibertat i la democràcia. La presència d’intel·lectuals espanyols va ser nombrosa, més de 20
persones, entre les quals destacarem: Maria Zambrano, Teresa León, Rosario del Olmo i Margarita Nelken.Com a conseqüència d’això, València, el 1937, esdevingué la ciutat de la llibertat, de
l’antifeixisme i també de l’elegància, de la cultura; fou el centre de la reraguarda republicana.
La proximitat del govern de l’estat també tingué conseqüències en el procés revolucionari que s’havia engegat el febrer de 1936 i que creixia i es consolidava, sobretot després
del colp d’estat militar del 18 de juliol: el control va ser més fort
per part del govern, presidit aleshores per Francisco Largo Caballero. Una pluja de proclames, xerrades i manifestos insistien
que calia reorientar les iniciatives revolucionàries, cosa que volia dir controlar-les, centralitzar-les, estatitzar-les. Ací van topar
amb la tenacitat dels sindicats, sobretot de la CNT, que va defensar l’autogestió obrera de les empreses i de les institucions.
Finalment, el sindicalisme revolucionari hagué de cedir alguna
parcel·la de poder polític per preservar la unitat antifeixista, per
tal de guanyar la guerra.

Estaven en disposició d’aconseguir la utopia: el control de les fàbriques per a un repartiment més just de la riquesa, de manera que els treballadors i llurs famílies pogueren viure
dignament. Els anarcosindicalistes alcoians negaren la competència capitalista i establiren la
solidaritat obrera com a principi, tant dins de les empreses, com en les consciències individuals.
Cregueren en l’emancipació dels treballadors per mitjà de l’autoorganització de les empreses i
de la vida. Allò primer era consolidar l’assegurança de malaltia per als treballadors i el control de
les fàbriques. El 14 de setembre ja tenien un informe de la situació horrible en què es trobava la
indústria. El mateix dia es crea la Comissió Tècnica de Control Tèxtil del sindicat. Buscà solucions per a les 129 fàbriques del tèxtil d’Alcoi. Es comunicà a la població que totes les fabriques
estaven sota control obrer. Els empresaris que continuaven al front de l’empresa perquè no eren
feixistes, continuarien fent el treball que feien amb un salari acordat pel sindicat, haurien d’afiliarse a la CNT i tindrien dret a ser defensats. Així es feu la socialització del tèxtil en què estaven
inscrits 7.172 treballadors i treballadores. Es feren unes normes per a tots responsabilitzantse col·lectivament i individualment de l’èxit de la socialització. Es feren públiques aquestes normes en una assemblea al Teatre Calderón el 25 d’abril de 1937.
Es creà una comissió de l’assegurança de malaltia i s’aconseguí que s’hi acolliren tots
els obrers des del 31 de juny de 1931, que era el dia que es demanà a la patronal. El nou reglament de l’esmentada assegurança es publicà el 23 d’octubre de 1936 i, després de convocar
diverses assemblees, es portà a Alacant per legalitzar-lo conforme a la llei d’associacions de
1887. S’aprovà el mateix dia i en novembre de 1936 es creà una Comissió Revisora de Comptes. S’anomenà un practicant titular del sindicat. Si un obrer o una obrera queia malalt, el metge
feia un informe i el delegat de l’empresa li feia un paper que deia les hores o els dies que havia de
cobrar de l’assegurança, si n’estava al corrent de les quotes. Més tard, el 1937, el sindicat tèxtil
aprovà un reglament per a la jubilació. El sindicat del tèxtil, amb la lluita i l’autoorganització,
aconseguia el que es proposava des de 1873.
A la Federació de Sindicats de la CNT alcoiana també estaven adscrits altres sindicats:
Alimentació, Construcció, Fusta, Paper, Metall i Pell. Les empreses de paper i les metal·lúrgiques
també van fer lluites per a l’emancipació i la vida digna dels seus obrers i obreres, així el 5 de
febrer de 1936 es creà Papereres Col·lectives de la comarca d’Alcoi. El 31 d’agost de 1936
firmen l’acta de socialització de la indústria metal·lúrgica quasi tots els patrons i els membres
del sindicat, després que el 17 d’agost es formés la Ponència Patronal per a transformar la
indústria metal·lúrgica en indústria de guerra. Així es com es va crear l’ IMAS, Indústries
Metal·lúrgiques Alcoianes Socialitzades.

El Govern de la República, presidit des del mes de maig
pel doctor Juan Negrín, va traslladar-se a Barcelona. La ciutat
de València va ser capital de la República fins al 30 d’octubre de
Edifici seu del Ministeri de la
1937.
Propaganda 1937, darrere de la
seu del Banc de València

12

Convocaren una vaga general revolucionària, crearen una milícia de la CNT i, junt amb
la UGT i els partits del Front Popular, pararen els peus als militars i organitzaren el govern de la
ciutat.

Hi ha historiadors que afirmen que, segons els protagonistes de la socialització confederal, la gestió dels sindicats de la Federació Local de la CNT a Alcoi fou una demostració del triomf
del sistema socialista sobre el capitalista. A Alcoi no triomfà la tesi que deia que era primer guanyar la guerra i després fer la revolució. A Alcoi la revolució social avançà fins a 1939, moment en
que se n’anà tot en orris. Els antics empresaris recuperaren llurs fàbriques, hi hagué anys de fam
i misèria i els sindicalistes més destacats acabaren a la presó, a l’exili.
9

HISTÒRIA LOCAL

HISTÒRIA LOCAL

1936: 80 ANYS DESPRÉS (II)

ENTREVISTA A LES GERMANES
MARUJA I PEPA PEIRÓ I LLUCH

Continuant el relat iniciat al Plaerdemavida 53 sobre l’època històrica que s’inicià en febrer de 1936, hem de dir que el temps que va des de juliol de 1936 fins a mitjans 1937 és una
etapa revolucionària, en la política, l’economia i la societat espanyola i valenciana. També a Bonrepòs i Mirambell. Desenvoluparem tres temes que ens ajudaran a comprendre l’època:
Primer. Un exemple de revolució social: Alcoi, 1936 i 1937.
Segon. Trasllat del govern republicà d’Espanya a València. Novembre de 1936.
Tercer. El tema dels refugiats que vénen a València. Els xiquets i les xiquetes de Madrid.

Alcoi, revolució social, 1936- 1939
Quan comença a difondre’s l’anarquisme de la 1ª Internacional, una de les principals ciutats industrials d’Espanya era Alcoi. Un gran nombre d’obrers alcoians s’inscriviren a l’AIT. Ja
en 1873 van fer vaga demanat la jornada de huit hores, l’augment del salari i la constitució de
l’assegurança solidària. La vaga va transformar-se en una insurrecció contra l’estat que pagà
l’alcalde, que va acabar assassinat. La repressió de la policia i l’exèrcit va ser brutal. L’AIT va ser
prohibida encara que va seguir funcionant en la clandestinitat, fins a 1881 i 1887 que es legalitzà
de nou. Les societats obreres alcoianes continuaren lluitant per una vida digna per als obrers i
les seues famílies. Convocaren vagues en 1889 i 1890. Sempre lluites revolucionàries i gestionades pels mateixos treballadors, seguint la idea anarquista d’aconseguir una vida digna per a
tots. La vaga de 1890 va ser tremendament reprimida per l’exèrcit i la Guàrdia civil. Quan es creà
Solidaritat Obrera i després, en 1910, la CNT, Alcoi entrà de ple en l’organització, aportant un
ideari propi: Allò primer és la defensa d’unes condicions econòmiques i socials dignes per als treballadors i treballadores i després la ideologia. La CNT passà moments històrics de clandestinitat
i d’altres de permissivitat; visqué moments de divisió interna i d’esforç per la unitat de la classe
treballadora.
L’any 1936. Al Sindicat de la Indústria Tèxtil i Fabril d’Alcoi, adscrit a la Federació de Sindicats de la
CNT-AIT, es desenvolupà una gran activitat a partir de
febrer de 1936, durant el govern del Front Popular. Una
de les més importants va ser la vaga del 26 de maig de
1936 per aconseguir l’assegurança de malaltia per a tots
els treballadors i treballadores del tèxtil i per la readmissió de tots els treballadors castigats pels successos
d’octubre de 1934. S’aconseguí tramitar 137 expedients
d’admissió i l’assegurança de malaltia entrà en vigor el
29 de juny. Els homes i les dones malaltes tindrien un salari mínim de subsistència i els patrons haurien d’aportar
el 0’90 del salari de tots els treballadors per a eixa assegurança.

Postal de felicitació de José Peiró Valero per a les seues filles

Maruja i Pepa són les filles del senyor José Peiró Valero, que va ser triat alcalde per la
Comissió Gestora de Bonrepòs i Mirambell, creada després de les eleccions del 16 de febrer
de 1936, guanyades pel Front Popular. Després del colp militar del 18 de juliol de 1936, que inicià la guerra, la Comissió gestora segueix ocupant-se de l’administració del poble. El 4 d’agost
de 1936 tornen a ser elegits el senyor Peiró alcalde i el senyor Traver primer tinent d’alcalde.
El Comité ejecutivo del Frente Popular és l’altre organisme que s’ocupa de la política revolucionària: col·lectivitzacions, economia de guerra i milícies populars.
Com era el vostre pare? Era una persona culta i amb sensibilitat artística. Havia estudiat al col·legi dels Salesians. De ben jove agafà l’ofici d’ebenista. Treballà a una fàbrica de mobles del carrer Sagunt de València. Més tard treballà en botigues de mobles i també a la companyia elèctrica Volta, on havia treballat el nostre iaio. Es casà, el 1932, amb la nostra mare,
Maria Lluch, la de Teodoro, de Mirambell. Ell es feu els mobles per a casar-se i després feu
també els mobles per a casar-se el nostre germà. També tenia molta afició a la música, tocava
la bandúrria a la rondalla del poble. Allí també tocava el seu cunyat, germà de la nostra mare,
Vicentet Lluch, que cantava al cor parroquial i morí en la guerra, als 18 anys, en la Batalla de
l’Ebre i no se sap on està soterrat. El nostre pare, quan estigué en la presó Model de València,
organitzà un concert on ell mateix tocava. Feia d’oficinista i ajudava a escriure cartes als companys presos i a algun oficial que era mig analfabet -n’hi havia molts guardes mig analfabets.
L’oficial anomenat Zapatones estava tan agraït amb el pare que li deia : Digues a la teua dona
quan vinga a dur-te el menjar que porte les xiquetes i jo les deixaré passar. Així que nosaltres
entràvem a vore el pare i hi passàvem una bona horeta. La mare esperava fora. Tenim moltes
targetes postals del nostre pare quan estava a la presó. No s’oblidava mai de felicitar el sant,
l’aniversari de tota la família. Són postals precioses pintades i il·lustrades per ell.

Colp militar de juliol de 1936. Quan es produeix
l’alçament militar del 18 de juliol de 1936, els anarcosindicalistes d’Alcoi encerclaren la caserna militar de la
ciutat i agafaren les regnes del poder.
Cartell d’Artur Ballester

8

13

HISTÒRIA LOCAL

Carta que inclou un poema i una il·lustració enviada per José Peiró des de la presó per felicitar a la mare de la seua dona

Què recordeu d’aquella etapa en què el vostre pare era alcalde? El nostre pare era
militant del Partit Socialista Obrer Espanyol. Era una persona moderada, ell sabia que hi havia
al poble rectors i monges amagats a les cases, però mai pensà en fer-los mal. La nostra mare,
que era modista, fins i tot els cosia els uniformes de criada, negres, per a les monges. Ací al
poble no hi hagué cap mort dels feixistes ni dels rectors. No passà el mateix a altres pobles
de l’Horta, com Albalat. Allí els elements més violents de les milícies populars actuaven com a
lladres i bandidos. Mataren a prou persones a Albalat i venien als altres pobles on creien que el
Comitè era blanet i volien endur-se gent antirepublicana per facturar-la a l’altre barri.

NOTÍCIES MACARELLA

El 2 d’octubre, l’Escaldà, al Mas del
Fondo de Massarrojos. Macarella és una
de les associacions que col·laboren amb el
col·lectiu El Roll de l’ametler de Massarrojos
i amb la família propietària del Mas del Fondo, que conté el riurau més gran del món, en
la realització d’una festa magnífica: l’Escaldà
2016. Una gran quantitat de visitants gaudírem
d’una recreació viva de recuperació de la memòria de quan, fa 100 anys, es feien milers de
Escampant el raïm pel canyís
quilos de pansa de raïm moscatell, allí al Mas
del Fondo. Gràcies companys de Massarrojos, del Roll de l’ametler pel vostre treball magnífic.
Gràcies a la família del doctor Héctor i la doctora Amparo per ser tan generosos i amants del
patrimoni.
El dia 9 d’octubre, l’Homenatge al Rei En Jaume. Un any més ens aplegàrem als
quatre cantons per acompanyar el penó de la conquesta al so de la dolçaina i el tabal fins a
la placa del carrer Rei En Jaume. Una vegada allà, es va posar la corona de llorer i els clavells
que simbolitzen els territoris de la Corona catalano-aragonesa: Aragó, Catalunya, L’Alguer, Mallorca, Andorra i València. S’acabà l’acte amb la lectura del manifest que explica els fets ocorreguts durant el més d’octubre de 1238 i la necessitat de continuar sentint-nos orgullosos de
ser valencians i valencianes, de reivindicar allò que ens correspon i d’utilitzar i posar en valor
la nostra llengua.

Quin episodi recordeu a propòsit d’això? El nostre pare era un home gran i corpulent,
un dia arribà al poble un d’Albalat que li deien Canta-gojos i la seua colla. Anaren a l’Ajuntament
i discutiren amb el pare perquè volien fer una batuda. Aleshores el pare agafà Canta-gojos pel
cap i pels peus i el tragué al balcó de l’Ajuntament i li digué: Si tornes ací una altra vegada
t’agafe i et tire pel balcó al carrer.
Conteu-me com va viure la derrota el 1939. El 1938 va haver de deixar l’alcaldia perquè calia reforçar la defensa de la República i va anar voluntari al front de Madrid. Quan es va
perdre Madrid, en la batalla de Guadarrama, el van fer presoner i el van portar a un camp de
concentració a Valladolid. Allí es passà dos anys. Després vingué en tren a València emmanillat amb un home de Tavernes, este home estava casat amb la germana de la mare de Pura,
la de Pep el Bessó. Als pocs dies mataren aquest home i al nostre pare l’entraren a la presó
Model. La cel·la on estava l’habitaven amuntegades 11 persones. Per dormir a males penes
si cabien. Quan u s’alçava per a pixar, quan tornava havia de donar espentes perquè no tenia
lloc on dormir. El seus companys de cel·la eren: un advocat famós anomenat Monleón, el fill
del veterinari de Meliana, de 18 anys, estudiant de veterinària i algun ambaixador. També va
conèixer i conviure amb el doctor Peset.

14

Moments abans d’eixir la cercavila

Públic atenent a la lectura del manifest

Properes activitats de Macarella
4 de novembre: Assemblea general 5 de novembre: Excursió a Chelva 24 de novembre: Trobada del Club de
Lectura 11 de desembre: Recital poètic
18 de desembre: Nadal al carrer
7

NOTÍCIES MACARELLA

HISTÒRIA LOCAL

NOTÍCIES DE MACARELLA

El 23 de juny vam fer la Foguera de Sant Joan. Començàrem pel passacarrer, amb
música de La Brama que recorre el centre del poble, arreplegant fustes i mobles vells, que són
les que cremen en la nit màgica de Sant Joan. Fa 22 anys que fem la foguera, sempre reivindicant un barranc de Carraixet que siga un parc natural per a totes les persones del nostre poble.
Mentre crema la foguera prenem la misteleta i el dolcet i escrivim els nostres pensaments en
paper, que llancem al foc. Repartim les herbes de Sant Joan i ens trobem en harmonia, desitjant-nos alegria i sort per a l’any que ve.
Els dies 23 i 24 de setembre férem la
Festa de la Cultura Popular. Ja és la 16a festa
dels melonets que fem. Enguany triàrem el carrer de Frederica Montseny perquè fa 80 anys, al
novembre de 1936, aquesta lluitadora anarquista va ser Ministra de Sanitat al govern del Front
Popular. També fem sempre, quan cau la nit, el
Sopar Estellés i enguany volguérem convidar el
Cor de l’Eliana, que té un repertori magnífic de
cançons de la República. Tot es feu, dins la tenda de les festes, mentre plovia a bots i barrals. A
l’endemà sí que va fer bon dia i passàrem el matí
al carrer fent polseretes, pintant i jugant al sambori i altres jocs populars.
El 29 de setembre tinguérem la tercera sessió del Club de lectura. Comentàrem
l’obreta de teatre Juli despatxat de les portes del
cel. Com sempre, la tertúlia sobre el llibre, escrit al segle XVI, criticant el papa Juli II, ens feu
pensar com les institucions de l’Església catòlica
tenien, com també tenen ara, quantitat de corrupció i de lluita pel poder. La propera trobada
serà el dia 24 de novembre a les 20:30h a la Biblioteca, comentarem La sega de Martí Domínguez, un llibre ambientat al Penyagolosa que ha
rebut crítiques excel·lents.
6

Com vivia la vostra mare tot aquest martiri? Els republicans i la gent d’esquerres,
després de la guerra patiren molt, se quedaren sense treball i la gent els menyspreava. La nostra mare era modista, molt bona modista, i no parava de cosir. Patí molt quan mataren el seu
germà. La iaia estava desesperada. Un dia anava ella amb el tramvia, a la presó, amb un poal
de coure que tenia tapadora, a portar el menjar al pare, i un home li digué: Vostè, amb eixe poal,
no hauria d’ocupar un seient, s’hauria d’alçar. Com escarnint-la perquè anava a veure el seu
marit pres. Patiments per haver sigut vençuts en una guerra injusta, promoguda pels militars i
per la jerarquia eclesiàstica. Ací al poble hi havia de tot. Hem de contar una cosa bona. Vivien
al carrer que ara s’anomena rei En Jaume, enfront de la casa d’Anita Rodrigo. Anita era una
xica guapa, moderna i elegant, fins i tot usava guants blancs quan es mudava, venia a casa a
cosir amb ma mare. De pas que l’ajudava, aprenia de modista. Ella no tenia vergonya d’agafar
el poalet de menjar i dur-lo al pare, a la presó Model, en alguna ocasió en què la mare no podia
anar. Aquesta generositat espontània era molt d’agrair.
Quan feren el judici al vostre pare i què li caigué de pena? Hem dit que ací al poble
no mataren els rojos ningú, tant el nostre pare com els altres membres del comitè eren revolucionaris, però no violents. Doncs, quan jutjaren el pare, només dues persones testificaren
al seu favor: un rector que es deia don Diego i el senyor Domingo Ferrer. La resta de gent
l’acusaren i no els importà el que podien haver fet d’ell. Li caigueren 30 anys i un dia de presó.
A la presó Model va estar 2 anys i d’allí va passar a Terol, a fer treballs forçats. Calia construir
cases, en el programa Regiones devastadas. Ell estigué dos anys a Terol, a les oficines. De nit
dormia a la presó. Vingué a casa voltat de guàrdies civils la vesprada del dia de sant Josep de
1944 o 45, no sabem ben bé quin any. A l’endemà se’l tornaren a endur, va anar a declarar i als
pocs dies tornà ja en llibertat. Eixe any prenguérem la comunió, la meua germana i jo, perquè
el pare digué a la mare que, quan ell isquera de la presó, ja la prendríem.
Un agraïment molt gran a les germanes Peiró i Lluch per la informació i també
per haver-nos mostrat les cartes precioses que escrigué son pare des de la presó.

Roser Santolària -setembre 2016
Bibliografia:
Alcoi, revolució social: La informació d’aquest article prové del llibre La utopia fue
posible en Alcoy de José Miguel Santacreu Soler, dins del volum coordinat per Albert Girona
Albuixech La lucha por el poder en la retaguardia, volum 3, de la col·lecció La guerra civil en
la Comunitat Valenciana. Editorial Prensa Valenciana, S.A., 2006.
Xiquets i xiquetes de Madrid: La informació d’aquest article, així com alguna de les
seues il·lustracions,estan preses del llibre de Cristina Escrivà i Rafael Mestre, De las negras
bombas a las doradas naranjas. Colonias escolares 1936-1939, Editorial L’Eixam. Tavernes
Blanques.
15

UNA DE CONTES

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

RECORDS DEL POBLE
Quan els cotxes i els tractors no s’havien
popularitzat i Bonrepòs i Mirambell continuava
sent un poble bàsicament agrícola, la majoria de (
grans) propietaris tenien terres al secà ( secà era
el conjunt de terra que estava per -damunt de
l’escorrentia de l’aigua que sempre va cara de la
mar- de la sèquia de Montcada). Allí pujaven per
a netejar, esporgar, llaurar i fer tot allò necessari
per mantenir els garrofers, ametlers, vinyes i altres
collites.
Al poble els (grans) propietaris portaven al secà algun jornaler que els ajudara. I ací ve el
cas que vaig a contar. Els protagonistes porten noms inventats ja que els descendents continuen vivint al poble i tot açò va passar així, com alguna persona major del poble ho recorda:
Jaume va aparellar el carro i l’haca i tot esperant el jornaler, va anar pujant les ferramentes i
el menjar per a dos dies, com a mínim, - mai no se saps quant de temps pot durar el treball-.
Encara és nit fosca i arriba Pep, el jornaler. Pugen al carro i cap al secà! Quan es fa de dia, comencen a treballar i a l’hora de l’esmorzar, que portaven de casa, paren i se’l foten. I ara arriba
l’embolic: Jaume porta tabac de liar (en aquell moment era l’únic que existia), però no porta foc
i Pep porta foc, però no porta tabac.
Pep: Jaume, dóna’m un cigarret!
Jaume: Qui no té tabac, no fuma!

Un carrer dedicat al senyor Pasqual, el Corretger. El dia 5 d’octubre proppassat, li van posar a
l’entrada de Les Cases de Bàrcena a Bonrepòs el nom
Carrer de Pasqual Cortina, el Corretger. Vam anar moltes persones de Bonrepòs i Mirambell i moltes de Les
Cases. Totes opinàvem que el Tio Corretger era una
bona persona, molt sociable, molt culta, amb conviccions polítiques i socials molt sòlides, d’esquerra; però
per damunt de tot, de sentiments generosos i oberts,
que acollia i ajudava el veïnat, els amics i tot aquell
que el necessitava, tinguera les idees que tinguera.
L’Alcalde de Les Cases amb la placa del carrer
L’Alcalde de Les Cases, Javier, feu el discurs principal.
Va dir unes paraules la Regidora de pedanies de l’Ajuntament de València, també representat pel
Regidor de mobilitat sostenible i per la Regidora de cultura i patrimoni. L’Alcalde de Bonrepòs i
Mirambell també estigué present i la Regidora de cultura, la nostra companya Rosella Antolí, va
dir unes paraules sobre el senyor Pasqual El Corretger, l’home que obria les portes de sa casa
per la conversa tranquil·la i plural, com ella havia comprovat quan, des de ben menuda, anava
amb els seus pares a vore el Tio Corretger. Finalment va parlar un membre de la família, amic i
confident , lloant la personalitat exemplar del Corretger de Les Cases. El Tio Corretger va morir el
2011 i al Plaerdemavida 39, el nostre amic i president de Macarella, Àlex Ros, va fer-li un article
preciós que acabava així: La teua adhesió al coneixement, la cultura l’esforç, la solidaritat, la justícia, les persones més pròximes, ens guiarà sempre. Vas escriure la història en lletres petites, la
veritable. Aquell dia a l’alqueria, tu estaves amb nosaltres, per sempre més. Gràcies.

Tots dos es queden sense fumar, però Jaume pensava que a l’hora de dinar i després de
fer foc per a l’arròs, es fumaria el cigarro del mig dia, l’únic i el que més li agradava.
En arribar l’hora de dinar, Jaume envia a Pep a preparar-lo: paella amb arròs, verdures i
abadejo. Pep se’n va per fer el “foc” i després el dinar. Al quart d’hora, Pep, el jornaler, crida a
Jaume per menjar. Jaume pensa que és molt prompte, però...es lia un cigarret per fumar-se’l
després i va cap al dinar. A Jaume li semblava massa prompte i era cert. La paella estava crua,
això sí tot barrejat com si estiguera cuit, però cru.
Jaume: Però està cru. Pep, encén el foc!
Pep: Encén quan rellampaguege! Jo no fumaré per no tindre tabac, però tu tampoc
per no tindre foc.
Pep que tenia bona gana, es menjà cru tot allò que pogué i Jaume va menjar en arribar
de nit a casa. Això sí, no fumaren en tot el dia cap dels dos.
SALUT!
Al poble encara recorden la història i hi ha gent que encara la conta.
16

Xohan Viqueira amb veïnes del poble en la inauguració

Exposició de Xohan Viqueira al Museu de Ceràmica: El dia 18 d’octubre va ser la inauguració de l’exposició d’escultures de ceràmica de Xohan Viqueira. Va organitzar-la l’Escola
Superior de Ceràmica de València- Manises,amb motiu de la celebració del centenari de la seua
fundació. Viqueira hi ha estat professor durant molts anys. La mostra ens emociona per la riquesa
expressiva que transmet i per la mestria en l’execució. Les formes arrodonides i prismàtiques
s’ajunten i s’omplen de minucioses línies i espais de color. Destacaria les obres de la sèrie Metamorfosi de cactus i l’obra Llum blanca. Felicitem a Xohan Viqueira, que és veí nostre, pel seu art
i animem als veïns que vagen a visitar l’exposició.

5

TESTIMONIS

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ
Comitè d’ajuda als refugiats. El fet que Bonrepòs i Mirambell es
declarara Poble Refugi ha comportat la creació d’un col·lectiu que atén la
problemàtica dels refugiats. A les reunions hi assisteixen unes 20 persones de mitjana. Ara el que s’està preparant són unes jornades de replega
d’aliments, articles d’higiene i roba. Els dies de replega seran del 7 al 13 de
novembre. També s’ha obert un compte bancari per recaptar diners.
Presentació del llibre Receptari extraviat. El dia 28 de setembre, a la sala de plens de
l’Ajuntament, es va presentar el llibre, del qual és
coautor Carles Rodrigo, Receptari extraviat. A l’acte
vingueren moltes persones del poble i de la comarca. El llibre és molt interessant no sols pel que diu ,
receptes de cuina i costums del temps passat, sinó
també per com ho diu. Les fotografies i el disseny
són molt bonics.
Protagonistes i autors del llibre

Concert de la Colla La Brama al Teatre
Principal de València. El dia 30 de setembre
La Brama, Dolçaines i Tabals va fer un concert
grandiós. Acompanyaren a La Brama, el grup de
percussió Amores, una pianista, una rondalla, la
Nova Muixeranga d’Algemesí, el grup de dansa
valenciana La Senyera, un grup de dansa moderna... Va ser impressionant: música, dansa valenciana, muixeranga, dansa moderna... i la dolçaina i el tabal com a protagonistes. El presentador,
La Brama durant el concert
magnífic, va dir com sis vegades La Brama de
Bonrepòs i Mirambell, cosa que ens omplia d’autoestima a tots els que som o ens sentim bonrepostins o bonrepostines.
Mostra d’indumentària valenciana. Allò
que pensàvem que seria una desfilada de vestits
valencians d’època antiga, va ser una lliçó documentada i pedagògicament explicada de la vestimenta valenciana, d’home i de dona, dels segles
XVIII i XIX. Davant nostre s’abillaven i desfilaven
els homes i les dones de l’equip, mentre una veu
en off, ens instruïa sobre teles, confecció i circumstàncies en què s’utilitzava cada vestimenta. Unes
cançons de batre, una cançó de bressol i unes
Moment de la mostra d’indumentària
dansetes finals van fer el tot, molt bonic. Després,
a la plaça, les xiques de l’escola de dansa valenciana del poble també feren alguns balls.
4

FETS RELIGIOSOS VISCUTS PER LES XIQUETES
DEL POBLE PELS ANYS 1950
La missa de diumenge era d’obligació per tots els fidels de la
parròquia. Al tercer toc de campana acudíem les xiquetes a la celebració, d’aquest tipus de toc (que era el de missa) s’encarregaven
uns homes, així com de donar-li corda al rellotge del campanar.
Al presbiteri la missa s’oficiava d’esquenes als fidels, els textos, les epístoles i l’evangeli es llegien en llatí de cara al públic. El
celebrant portava la casulla per fer missa i, segons el temps litúrgic,
aquesta la portava d’un color o un altre, com ara verd, morat, blau.
Els cantors des del cor entonaven el cant gregorià a capela i el poble responia cantant des de baix. Per als xiquets i xiquetes d’aquella
època aquestes misses varen ser la nostra escola de cant.
En aquest moment històric l’església tenia trona, on pujava el
retor en missa per dirigir-se i explicar l’evangeli en castellà, també informava de la programació
de la setmana, de les misses diàries, dels exercicis.
En el presbiteri estaven els escolanets o acòlits que ajudaven a la missa, eixien de la sagristia davant del retor formant una desfilada amb la creu, els ciris, la campaneta i l’encenser.
Per a la missa ordinària aquests vestien sotana roja i roquet blanc, per a festes majors portaven
sotana negra i sobrepellís, l’alba blanca també s’usava per aquell temps.
Respecte a l’església, en la seua part central es trobaven els bancs de fusta fosca destinats per a seure els homes, totes les dones portaven de sa casa el catret (seient plegable de
fusta amb corretges de pell, que s’obria per assentar-se). Aquest seient portàtil era molt lleuger i
totes les dones se’l penjaven d’un braç, a l’altre portaven la mantellina, el missal i el palmito que,
per cert, eren els elements més femenins de l’època. Els xiquets s’assentàvem davant de l’altar
en uns bancs de fusta clarets i més menuts i les xiquetes, igual que les dones, portaven, per seure, el seu catret, molt més xicotet, i el seu missalet per entendre la missa i poder llegir en castellà
el que deia el retor en llatí. Nosaltres, les xiquetes ens assentàvem davant de tota l’església al
costat dels xiquets. També les xiquetes duien velet i eixien de casa amb ell posat al cap. En els
laterals de l’església hi havia uns quants reclinatoris que eren propietat de les dones més riques
del poble. Aquestes per anar a missa es posaven la mantellina de bronda més antiga (una manera de distingir-se de la resta del poble), el broche (fermall) i les arracades d’or, s’arreplegaven els
cabells i aparentaven les millors en tot com imitant a la Regenta. Aquestes dones s’assentaven
o s’agenollaven als seus reclinatoris i allí resaven oracions, rosaris, jaculatòries.
En aquell temps una de les cançons que cantaven les xiquetes era:
Amparito la filla del mestre
diuen que festeja en un xic foraster.
Els diumenges, quan va a missa d’onze,
el nóvio va darrere i li porta el catret
i com és tan tonteta meneja el culet.

Pilar

17

TESTIMONIS

EL PLANETA DELS SIMIS

VIVÈNCIES ENTRE ELS ANYS 1950 I 1955 (4)
Quan jo tenia 7 o 8 anys al poble hi havia
unes quantes xiques que ens cridaven molt l’atenció
per ser les més modernes i avançades de tot Bonrepòs i Mirambell. Aquestes xiques eren les germanes
Folguerà, les Bartoles i les germanes Galanes. Les
Folguerà vivien a Mirambell, les Galanes tot just on
ara està la casa de Jordi i Empar, a la plaça de sant
Ferran, i tenien un hort molt bonic, on hi havia un
nouer molt gran, entre altres plantes. Amb el temps
les Galanes se n’anaren a viure al carrer Verge del
Pilar davant mateix del Forn de Pepe (Forn de sant
Josep). El que més ens cridava l’atenció de les GaImatge on s’aprecia la balconada del Casino
lanes és que tots els diumenges, quan nosaltres, les
xiquetes, eixíem de missa, les veiem a la porta de sa casa assentades en els seus sillons amb els
seus amics fent tot un rogle, entre aquests estaven Luis el d’Anita, els Llorers de la carretera.

En el segle XIII es desequilibra
la relació de forces entre moros i cristians a la Península Ibèrica... Després
de la Batalla de las Navas de Tolosa
(1212), l’imperi musulmà dels almohades es desintegra... Portugal conquesta l’Algarve a la banda oest. Ferran III el Sant de Castella conquesta
Còrdova (1236) i Sevilla (1248). Jaume
I d’Aragó i Catalunya conquesta Mayurqa (1229) i Balansiya (1238). Navarra
queda aïllada al nord. Els musulmans
constitueixen el Regne de Granada i
resisteixen fins l’any 1492, els moriscos són expulsats el 1609.

En aquella època a mi i a la meua amiga Pili, la Paleta, ens tocava repartir l’Al·leluia en
aquest carrer i com érem tant xicotetes en totes les cases ens tenien molta estima. La primera casa
on ens entreteníem era en Ca Guillem, després en Casa la tia Amparito, la de Raga, com que no
tenien xiquets ens feien preguntes i allí estàvem una altra estona, quan acabàvem anàvem a Casa
l’Agüelo Minela i el seu fill, Vicentico, sempre ens feia entrar al seu despatx on estava escrivint a
màquina, mentre parlava amb nosaltres, sense mirar el paper!, nosaltres al·lucinàvem... Després,
a Casa Carmen, la Pastora, i Pepet, d’on tampoc ens deixaven marxar, com tampoc tenien fills els
agradava parlar amb nosaltres. Sempre, a casa nostra, ens havien d’esperar per dinar.

Després de la Batalla del Puig (agost de 1237) i d’un llarg setge (abril-setembre de 1238),
el rei musulmà Zayyan de Balansiya es rendeix i el rei cristià Jaume I el Conqueridor entra triomfalment a la ciutat del Túria el dia 9 d’octubre de 1238. Jaume I és rei d’Aragó, de Mallorca i de
València, comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller. Amb eixe territori que acaba
de conquerir, Jaume I constitueix un nou regne, el Regne de València, enquadrat dins dels seus
dominis però autònom, amb lleis (els Furs) i institucions pròpies. L’any 2008, amb motiu de la
commemoració dels 800 anys del naixement de Jaume I (1208-2008), el setmanari El Temps
proposà 16 rutes de viatge que permeten conéixer millor les terres i poblacions relacionades
amb la vida i fets del rei Conqueridor. Parlem ara de la primera d’aquestes rutes, del Puig a
València...

Els diumenges de vesprada, després d’eixir de missa, repartir l’Al·leluia i dinar, la meua
amiga Carmencín, la Cucala, Angelita, la de Lluch, Santi Lluch i jo se n’anàvem amb el cotxe del
Tio Cucala (el primer que hi hagué al poble, encara recorde que era de fusta). Uns dies anàvem al
Camp d’aviació de Manises, a veure eixir els avions, altres al Port de València o a la Vila-real, on
vivia una germana de la Tia Lola, la Cucala, que li deien Consuelito. Sempre anàvem tots junts i
cada diumenge el Tio Cucala ens portava a algun lloc i així s’anàvem fent majors...

Boda al Casino de Pili la Bartola. De dreta a esquerra:
La mare de Pepet, el marit de Rosita la de les flors, la
Tia Consuelo, mare de Pili la Nadala, la Tia Amparito
la del Blanco, la tia Amparito, la Conilleta, la Tia Salvoreta la del Carmelo, la xiqueta brindant és
Amparín la Blanca

18

LES RUTES DE JAUME I

Pels anys 50-55 a Bonrepòs i Mirambell hi havia
un casino que estava davant de l’Ambulatori i Casa
de la Cultura actuals, davant de l’Ajuntament vell,
on estaven abans les escoles del poble. El Casino
estava dalt de Cal Tio Juanito, el Pelat, i donava als
carrers Verge del Pilar i José Antonio, ara carrer del
Mig. Per entrar-hi es pujava per una escala ampla,
que donava a aqueix darrer carrer, i tots els xiquets
hi anàvem per comprar polos i quedar-nos per allí,
doncs hi havia un balcó meravellós que donava als
dos carrers dits. Aquest casino el portava el Tio
Bartolo i la seua dona Encarnació. Sempre estava
ple i era el lloc on es celebraven les bodes.

Una bonrepostina guapa i fina

Comencem a la població d’El Puig: Muntanya de la Patà (castell), Monestir de Santa
Maria (església gòtica i Museu de la Impremta) i Ermita de Sant Jordi (construïda per a recordar el lloc on esdevingué la victòria cristiana sobre l’exèrcit musulmà gràcies al sant, a un ardit
i a l’espenta dels cavallers). Montolivet i Russafa: les tropes de Jaume I hi van acampar per
tal d’iniciar el setge contra Balansiya o Madinat al-Turab (la ciutat de fang, així anomenaven els
musulmans a la ciutat de València). Carrer de Sant Vicent Màrtir: l’actual patró de la ciutat,
representant del cristianisme primitiu amb el qual el rei Conqueridor volia enllaçar, fou martiritzat
pels romans en el segle IV i fou enterrat a l’Església de Sant Vicent de la Roqueta. Ajuntament,
primera planta: visitem el Museu Històric Municipal on es conserva el Penó de la Conquesta
i l’espasa del rei. Prop de l’Església de Sant Martí es trobava la Torre i Porta de la Boatella, una
de les set portes de la muralla àrab de València, per ací atacà Jaume I. La Catedral: bastida
sobre l’antiga mesquita musulmana, visitem la capella exterior (es diu que en aquest lloc es celebrà la primera missa després de la conquesta). Torres de Serrans: són posteriors, són del segle
XIV. Palau del Temple, ens situem a la plaça del poeta Teodor Llorente: llegim i comparem la
inscripció relativa a la rendició musulmana davant del rei Conqueridor amb el que diu l’exemplar
del Llibre dels Fets que tenim a les mans. Finalment, visitem l’estàtua eqüestre de Jaume I al
Parterre; obra de l’escultor Agapit Vallmitjana, fou erigida el 1891 per la insistència dels romàntics
valencians de la Renaixença.

Llorenç d’Aràbia

3

L’AIXETA

LA RATETA DIGITAL

UN CONTE DE NADAL O A COMPTE DEL NADAL
Com que el partit més votat en les
segones eleccions volia governar ja, sí o
sí, i que tothom coincidia anar a unes terceres era un despropòsit, van fixar el debat
d’investidura de manera que les hipotètiques votades es tingueren que celebrar un
dia en què toqués molt els nassos acostarse a les urnes: el dia de Nadal. Com que ni
el/la genial autor/a de la troballa, ni el comitè
de notables que l’aconsellava volien atribuirse cap mèrit sobre el particular, deixaren en
mans de la imparcial presidència del Congrés la comunicació, amb bombo i platerets,
de la decisió. Tot seguit, tothom va concloure: Si votem el 25 de desembre el responsable serà el cap del partit de l’oposició. Absurd? Qui va escriure absurd? S’arribaria a
votar el vint-i-cinc de desembre? Quines conseqüències tindria tot plegat?
Possiblement algú, especialment emprenyat amb les periòdiques celebracions del
naixement del Salvador, s’apressaria a proposar un canvi constitucional per fer coincidir
sempre les votacions amb el dia de Nadal, incloent-hi els referèndums, llevat, és clar, dels
d’independència, que aquests també l’emprenyaven. No era improbable la Junta Electoral
Central, des del primer moment, deixés ben clar que no podria aparèixer en la publicitat dels
partits cap referència nadalenca, circumstància aquesta que enutjaria força aquells que, ja
des de l’anunci de la sessió d’investidura, van exhibir-se en roda de premsa coberts amb el
popular barret roig del pare Noel i fent sonar les simbombes. De la televisió pública podíem
esperar es treballaria frenèticament en l’especial de la nit de la vespra electoral per ¿evitar?
qualsevol al·lusió política que pogués condicionar el vot ciutadà del dia següent. Com que el
comerç podria veure afectades les vendes del moment més culminant de la seua campanya,
probablement es posaria a enllestir promocions especials, a mobilitzar els consumidors el
dia de reflexió, a proposar l’obertura dels centres durant tota la diada electoral. No seria gens
d’estranyar grups de votants es llançaren als carrers i les places per demanar a la gent que
votés solidàriament, tot portant pancartes amb lemes com ara Per l’amor de déu: votem,
El teu vot, el millor regal, A vint-i-cinc de desembre: vot, vot, vot, Pero mira como votan los
peces en el río, Las muñecas de Famosa se dirigen a votar o Jesucrist era de Podemos. Era
d’esperar no faltarien els pessebres amb talls d’aigua i llum, amb l’àngel de l’anunciació
tot proclamant solemne allò de Retallades zero. La Casa Reial de segur que avançaria ben
d’hora, mitjançant un comunicat oficial, que el discurs del rei En esta noche tan entrañable,
la Reina y yo... Feliz Navidad, Bon Nadal, Bom Natal, Zorionak no s’oferiria la nit del vint-iquatre, tot respectant la preceptiva jornada reflexiva, aprofitant l’orador per reflexionar també
una miqueta aqueixa nit, que falta li feia.
www.closquesdefang.blogspot.com.es
2

MITJANS DE COMUNICACIÓ
El món internauta és com una porta oberta a mil i una propostes, però de tot n’hi ha i saber
destriar-ne una de bona és una tasca molt difícil. Les propostes d’aquesta edició tenen en comú
que són dues pàgines web que volen incidir en la realitat en la que es circumscriuen, on la proximitat i la qualitat són valors centrals que les defineixen, això sí: una més de caràcter valencià i
l’altra d’aspiracions més globals. Anem per feina.

Llegir en valencià i estar a l’última ja és possible! www.tresdeu.com
Tresdeu Media és una agència creativa de comunicació valenciana
especialitzada en temes culturals. Així, editen la revista online que vos presentem. Un magazine en valencià que ens mostra l’actualitat musical del
País Valencià entre d’altres propostes culturals. Així, si clickem en l’enllaç
de dalt podem trobar una agenda per saber tots els concerts dels grups
musicals actuals que canten en valencià, però també podem conèixer les
novetats o tendències en matèries tan actuals com les app’s, és a dir les
aplicacions informàtiques dissenyades per ser utilitzades en dispositius
mòbils. També podem trobar una secció que ens explica quines són les millors websèries que no et pots perdre (allà hi trobareu una que vàrem recomanar al #PLDMV_45),
però allò que més m’ha sorprès és que podem conèixer de primera mà les tendències de moda
que es portaran en els propers mesos. Definitivament, si vols ser un/a #hipster en condicions
no pots deixar de consultar aquesta web. I si no saps de què parle, però sí que t’agrada estar a
l’última en la música en valencià, visualitza els continguts de Tresdeu TV: un aparador de vÍdeoclips, entrevistes, pel·lícules i documentals realitzats per creadors valencians.

La cooperativa que vol transformar les telecomunicacions. www.eticom.coop
Tenir o no accés a Internet s’ha convertit en un fet que pot facilitar l’exclusió social i laboral
de moltes persones. A l’Estat espanyol els serveis de telefonia i internet estan
dominats per quatre grans empreses i són els més cars, els de pitjor qualitat i els
que generen més queixes dels consumidors. Davant aquest panorama vos presente la primera cooperativa, sense afany de lucre, que ofereix serveis de telefonia i accés a Internet a totes les persones, tinguen diners o no. Aquesta cooperativa s’anomena Eticom Som Connexió i obri el camí per fer que l’oligopoli
de la telefonia a l’estat comence a canviar.
Aquesta cooperativa és un projecte col·lectiu i democràtic que pretén
contribuir directament al bé comú. A Eticom Som Connexió treballen per transformar l’economia, en la qual els diners i els recursos materials es posen al servei de les persones
i no a la inversa, com fa l’actual sistema econòmic. Per poder contractar els seus serveis cal ferse soci/sòcia i abonar una quantitat de diners, el capital social, que permet que 5 persones no
sòcies puguen gaudir dels serveis que ofereix la cooperativa. A més, aquesta quota se’t retorna
en cas que vulgues deixar de ser del col·lectiu. És un projecte molt jove que només porta un any
en funcionament i ja tenen més de 1800 socis i sòcies. Si estàs fart de la teva companyia telefònica, no ho dubtes: altres telecomunicacions també són possibles!
@ la rateta digital
19

PLAERDEMAVIDA - 54
Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
TARDOR-HIVERN 2016

La gent és qui fa la història.
Bonrepòs i Mirambell
treballant per la cultura.
Trenta anys i més la Coral,
vint-i-cinc en té la Banda,
vint i més anys té La Brama,
setze que en té Macarella,
deu anys que té la Rondalla.
No ha fallat mai el teatre,
en més de catorze anys.
Les dos falles són adultes.
Quanta cultura portem
de musical i de l’altra
en un poble tan menut!
Més moguda cultural
la porta l’Ajuntament
que en poc més d’un any ha fet
llibre, exposicions, concerts...
Açò no és ni paregut
del que està passant a Espanya:
Un govern que està en funcions,
que no amolla la baralla.
Tenim el partit podrit
que, corromput, sempre guanya.
L’altre partit dels majors
té por d’avançar pel canvi.
Vaja un panorama trist !
Au, avant la gent de pau
no ens vencerà la desgana,
hi ha polítics honrats,
hi ha partits que no enganyen.
Busquem qui ens represente
i que ens il·lusione l’ànima.
Hem fet el Plaerdemavida- 54
Textos: Lluís Antolí, Pilar Ciurana, Miquel Esteve, Alexandre Ros, Santi Ros
i Roser Santolària.
Agraïment especial a Maruja i Pepa Peiró Lluch.
Coordinació de continguts: Rosella Antolí i A. Ros.
Correcció lingüística: A. Ros.
Muntatge i maquetació: R.Antolí i Tamara Folguerà.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Imprimeix: Gràfiques Bolea de Meliana.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit legal: V-2407-2004

Opinió
Història Local
Notícies d’ací i d’allà
Club de lectura
Notícies de Macarella

Recomanacions
Excursions

“La paciència comença amb llàgrimes,
Col·labora

i, a la fi, somriu.”
Ramon Llull (1232-1316)

www.macarella.org