You are on page 1of 15

Me, myself and I: Les identitats construdes a lautoretrat fotogrfic del segle XXI

Anna Bay Duran


Universitat de Girona
anna.bayo@udg.edu

Resum: En lactualitat la relaci entre individu i fotografia sha incrementat de manera


desfermada. Lautoretrat fotogrfic sha convertit en una de les tendncies ms
emprades daquest segle. La hiptesi general daquest estudi es basa en la contraposici
de les formes artstiques i les formes massificades de lautoretrat fotogrfic
contemporani. Aix, sintenta recercar les diferncies de subjectivitat creades entre
aquells individus que decideixen amagar-se en la imatge subjectes que es decideixen
ocultar i dissimular-se, sigui el rostre o la corporalitat, per crear un autoretrati aquells
que decideixen mostrar-se, o simular-se, dins della el cas paradigmtic de la selfie
(sense cap pretensi artstica ni conceptual sin exclusivament dexhibici).

Abstract: At present times the relation between subject and photography has risen
substantially. Self-portrait in photography has become a worldwide trend. The
hypotheses of this research intend to call into the artistic forms and mass forms within
the contemporary self-portrait in photography. This attempt to deal with the identity of
this people who decide to represent themselves in the image people who want to hide
or conceal his body or face or people who want to show or pretend inside the photo
the paradigmatic case of selfie (without any artistic or conceptual purpose,
exclusively intended for public exhibition).

Paraules clau: autoretrat, postfotografia, corporalitat, rostre, narcisisme, identitat

Les imatges en la contemporanetat es posicionen com aquelles que marquen el carcter


que ha de tenir la realitat. Si a aquest fet i sumem la creixen importncia de les noves
tecnologies fet que no es pot separar avui en dia de la fotografia i de les xarxes
socials el lloc demmagatzematge de bona part de la producci dimatges ens
adonem que lautopercepci de lindividu ha variat. Aix doncs en les prctiques
dautoretrat fotogrfic es pot analitzar un canvi substancial en la forma de representaci
del subjecte. Com les formes fotogrfiques, i les seves posteriors exhibicions, afecten la
manera que t lsser de comprendres a si mateix? I, en conseqncia, com modifiquen
la percepci que t lindividu immers en una societat que lembolcalla? Aquestes
preguntes es converteixen en el tret de sortida del que parteix la tesi doctoral que sest
desenvolupant.

La forma artstica que sescull quan un es representa fotogrficament influeix en la


concepci daprehendre una identitat determinada? Com aquestes formes (immediates i
generalitzades) construeixen una identitat determinada de lindividu? Lautoretrat, i les
seves variants (entre elles la selfie), sexhibeix en el mn contemporani com el signe
duna immersi intensa dins el narcisisme.

1. Les formes de representaci del jo fotogrfic


Des dels seus inicis la fotografia va centrar part del seu inters a voler mostrar lsser i
la vida que el conceptualitzava. La tecnologia es va situar com aquella eina capa de
poder captar la realitat i els seus derivats. Amb el temps, lsser ha pogut adonar-se que
no va tardar a posicionar-se una realitat creada pel fotgraf i la seva cmera. La
representaci dun mateix a travs de la fotografia t els seus orgens en el naixement de
la tcnica fotogrfica. El retrat com a forma dexpressi es conjugava amb lautoretrat
per poder mostrar de forma dual els dos costats de la cmera. La fotografia, nascuda al
segle XIX amb lestigma de la veracitat, es va collocar en el pensament artstic com
aquella tcnica capa de marcar el carcter testimonial de la histria. Per no va tardar a
sorgir una variant fotogrfica que mostrava que sovint ficci i realitat es conjuguen en el
mateix medi artstic.

Lautoretrat es mostrar com aquell element que, a ms de parlar dun mateix, t la


capacitat dindicar un subjecte immers dins duna societat. Aquest referent, per
exemple, es pot comenar a resseguir duna manera directa a partir dels anys 70, quan la
fotografia dautoretrat inicia un cam per anar ms enll de la mera representaci
corporal. El que a primer cop dull pot semblar un simple retrat per exhibir-se al mn
sacaba convertint en una forma per poder exaltar referents personals, socials i poltics.
Lautoretrat en aquesta poca comena a jugar el paper dexhibir que la identitat
humana es fragmenta a cada pas i que lsser t el desig i la capacitat dimmortalitzar-se
a travs del mitj fotogrfic. Aquest fet ens porta cap a una conseqncia lgica: un
individu sotms a un procs constant de construcci. Amb tot aix, la identitat estable i
immutable desapareix en un espai inexorable de possibilitats. El cas de Cindy Sherman i
el seu projecte Untitled Film Stills (1977) s el ms simptomtic daquesta poca. A
partir del segle XXI aquestes referncies sincrementaran a causa duna modificaci de
la percepci fotogrfica (basada sobretot en el desenvolupament de la tcnica digital) i a
travs de les xarxes socials. Internet, les xarxes i les noves tecnologies posaran a la
disposici de lindividu una immensitat de possibilitats per la prpia representaci i la
consegent demostraci pblica duna privacitat que ja no conserva cap mena de sentit
dall que hauria de restar amagat. La promoci dun mateix, la construcci duna
identitat digital controlable enfront una altra identitat incerta, el costum de generar
hbits que varien la percepci de les imatges, el mn de la simulaci i la por al buit que
pot ocasionar caure en lanonimat sn algunes de les idees que samaguen en la cultura
contempornia de generar imatges.

Amagar-se en la imatge i mostrar-se dins della es converteixen en les dos vessants que
sestudien en aquesta tesi.1 Lautoretrat s la prctica fotogrfica que ens ajuda a
entendre que alguna cosa ha canviat alhora de percebre el real. En la contemporanetat,
la relaci entre lsser i el mitj fotogrfic sha incrementat a causa de la creaci duna
hiperrealitat que ha aconseguit enderrocar tots els valors dorigen, de passat i futur. Una
realitat parallela que ha incls com a finalitat el desig de poder ser.

2. Mirar i ser mirat: lautoretrat


Per qu es creen autoretrats? I com aquestes representacions es mostren? Aquestes
podrien ser les primeres preguntes per analitzar com sha arribat a la producci massiva
daquest gnere avui en dia. La resposta recau en la idea que lsser t la necessitat de
posicionar-se al mn en qu viu. Des del segle XVIII, i amb el romanticisme, aquesta
idea sha imposat dins lHome. La illustraci va afirmar que hi havia una veritat
implcita dins el jo. El segle XXI, ms daquesta veritat, shi ha evocat una urgncia de
mostrar-la fins a lostentaci. Amb el romanticisme, lHome es va collocar com a
centre del mn, immers en un cosmos que tenia les majors de les possibilitats: destruir i
anullar el subjecte. Lluny de voler ser digerit per un univers que loprimia, lindividu
va decidir situar-se al cor de lunivers per disseccionar-se. Dell en van sortir els
sentiments i la foscor, lexaltaci i la necessitat docupar un lloc diferenciat dels altres

1La investigaci parteix dels conceptes dissimular i simular desenvolupats a Cultura y simulacro (1978)
de Jean Baudrillard i adaptats a la situaci de lautoretrat fotogrfic contemporani.
humans. Lany 1839, la fotografia, carregada de realisme, es convertir en la millor eina
per portar-ho a terme.

Han passat gaireb dos segles des daquelles relacions embrionries entre lHome i
lunivers. Les relacions entre individu i tecnologia ara es conjuguen amb la mateixa
facilitat que es produeix un acte reflex. Lefervescncia de la producci de retrats sha
incrementat de forma desmesurada en aquests quinze anys de segle. Les raons
simposen per una societat que, amb gran predomini dels avenos tcnics,
simmortalitza cada dia en les seves accions quotidianes. Les pantalles han facilitat
aquesta idea de poder mirar els altres i mirar-se a un mateix. s en aquestes pantalles on
recau tota la potncia del que avui en dia considerem realitat.

Els primers autoretrats de la histria van ser creats per pintors que es preguntaven sobre
la mateixa acci del procs artstic i es van adonar que el procs identitari del subjecte
corria les mateixes transformacions que lexpressi artstica. Darrere daquesta acci
representativa hi havia preguntes que pretenien trobar la resposta a travs de
lexperimentaci amb el mitj i amb un mateix. Amb laparici de la fotografia aix no
va fer ms que incrementar-se. La tcnica fotogrfica permetia afegir en aquest gest un
joc de miralls que deixava en suspens la veracitat de tots els processos de subjectivaci
de lindividu. Lsser nic es descomponia, tamb en la fotografia, en mil fragments. En
lactualitat, mirar i ser mirat es situa en un espai simblic que es desenvolupa dins la
virtualitat. El mn interconnectat ha demostrat la possibilitat de poder compartir tota
mena darxius que siguin a labast de la mirada de tothom. Els autoretrats no han sigut
una excepci. La periodista del Irish Times, Jennifer OConnell escrivia un article en
referncia aquest fet:

Es difcil pensar en un smbolo ms apropiado para el tipo de sociedad en que


nos hemos convertido. Estamos viviendo en una poca de narcisismo, una
poca en la que solo lo mejor de nosotros, lo ms atractivo, lo ms
cuidadosamente construido se presenta ante el mundo (OConnell 2013).

Aquesta presentaci al mn es produeix a travs dun aparell mbil amb cmera


integrada i duna pantalla que promet crear una realitat a mida. Vivim en lera de la
simulaci, i la fotografia la imatge s leina per fonamentar tots els parmetres
daquesta nova realitat virtual i dels ssers que la conformen. Estrella de Diego (2011)
segurament ha estat la persona que millor ha definit lexperincia calidoscpica
desdevenir autoretrat:
Cada autorretrato, ejemplar, real, de ficcin, guarda ciertos rastros del
sujeto como es, como fue, como debi ser y desecha otros. Tambin ese sujeto
representado adquiere el aire evanescente del que hablaba Barthes: el sujeto
que est convirtindose en objeto y deja de estar all mismo mientras lo
miramos (De Diego 2011: 109).

Per entendre aquest concepte continua amb una de les referncies que sustenten part de
les idees daquesta tesi sobre lacci dautorepresentaci:

Hay veces en que ese yo real, tan necesario como imposible, que desde sus
orgenes se va persiguiendo como a un fantasma, termina por tener algo de
real, de tangible, del sujeto, pues se puede hablar de realidad e imagen
en esta sociedad contempornea, donde tal distincin es cada vez ms difusa?
(De Diego 2011: 109-110)

Sense cap mena de dubte, les lnies difuses a les quals es refereix De Diego sn una de
les referncies bsiques per entendre la societat del segle XXI, on les idees
preestablertes del passat comencen a emmotllar-se per fer emergir del seu interior altres
formes que es modifiquen al ritme vertigins de les tecnologies i de la xarxa. En realitat,
lautoretrat fotogrfic en poca contempornia no deixa de ser una metfora on
conflueixen en un mateix espai la paradoxa del sser i el desig de voler ser. Un voler ser
que est completament lligat a la idea de formar part duna histria basada en prioritats
exitoses.

La modificaci de les formes de representaci del jo provoquen, ni ms ni menys, que la


variaci de la mirada. Una mirada que conforma el mn, i que alhora ens insereix en ell.
Com afirmava John Berger:

Nunca miramos slo una cosa; siempre miramos la relacin entre las cosas y
nosotros mismos. Nuestra visin est en continua actividad, en continuo
movimiento, aprendiendo continuamente las cosas que se encuentran en un
crculo cuyo centro es ella misma, construyendo lo que est presente para
nosotros tal cual somos. Poco despus de poder ver somos conscientes de que
tambin nosotros podemos ser vistos (Berger 2002: 23).

Aquesta acci dadonar-nos que podem ser vistos ens transporta a lestadi del mirall de
Jacques Lacan. En el moment de percebrens neix un element molt important per
lindividu: la seva prpia imago. En la contemporanetat, aquesta imatge es mour en un
nou espai i temps virtual. Una forma de retratar-se que es concebr com a imatge-
superfcie (Buck-Morss 2009: 42) i que es transformar en una experincia que ha de
ser compartida per poder esdevenir real. No compartimos el mundo del otro modo. El
objetivo no es alcanzar lo que est bajo la superficie de la imagen: sino ampliarla,
enriquecerla, darle definicin, tiempo. En este punto emerge una nueva cultura. (Buck-
Morss 2009: 42). Aquesta nova cultura de la qual parlar Susan Buck-Morss estar
fonamentada en una nova variaci reflexiva de mirar-se; en una nova construcci
cultural que crea, com en tot al llarg de la histria, noves formes de fer, relacionades
amb mirar i el ser mirat; i amb una nova manera de produir imatges per percebre-les
com a signes duna identitat que es construeix a cada acci.

Com ja havia vist Nietzsche al segle XIX, el problema fonamental recau en: sujeto,
objeto, predicado: estas separaciones se hacen, y pasan luego a ser esquemas sobre todo
los hechos aparentes. La falsa observacin fundamental es que yo creo que soy el que
hace algo, el que sufre algo, el que tiene algo, el que tiene una cualidad (Nietzsche
1981: 304). Aquesta idea de creures amb intensitat ser alg finit i determinat es
convertir en una de els corrents ms importants per entendre part de la idea fonamental
daquesta tesi. En contraposici a aquesta idea de voler ser, serigeixen una srie de
fotgrafs contemporanis que crearan gran part dels seus autoretrats sota una premissa
molt concreta: lexploraci de la identitat humana no est en lacci de creures i
construir-se com a diferent, sin que la realitat de lessncia humana est a dissimular-
se per poder evocar en la figura de laltre un igual que li dna loportunitat de
deconstruir-se i convertir-se en un qualsevol (Agamben 1996). s justament en la figura
daquest qualsevol on hi ha la possibilitat de fomentar part dels signes de la seva
identitat. Els fragments autobiogrfics que es desenvoluparan en aquestes prctiques
serveixen com a formes per entendre que hi ha un buit abismal entre all que es percep
dun mateix i la representaci que sen desprn.

3. Dissimular: les formes de desaparici


Tot procs creador passa per lacci de recordar. Lacte dhaver vist, i un posterior
record percebut per la memria, es converteixen en la base de tota forma. Els processos
tcnics i mentals alhora delaborar un retrat reflexiu situen gran part de la seva
estratgia en fer entendres com a subjecte que es converteix en objecte immortalitzat
per un espai-temps determinat. La transformaci que es pateix dins lautoretrat s un
esdeveniment que t a veure directament amb representar-se en absncia duna prpia
imatge.

La fotografia ha creat la possibilitat dobrir un espai en qu la forma desenvolupada en


el seu interior es mostra com el que s purament real. Lindividu que sautoretrata es
mostra dins la imatge a travs de processos duals que afirmen i neguen de manera
paradoxal. Les presncies que emergeixen en els autoretrats es mostren, a primer cop
dull, com aquelles que es posicionen al costat de la idea de transmetre la veritat de
lsser. Cal tenir en compte que en aquesta representaci tamb es produeix un
desdoblament de qu podem entendre com a veritat, perqu justament qui marcar
lltim estadi de lautenticitat de la imatge ser aquell que la miri, no el que hi ha dins
representat. Jacques Lacan afirmava daquesta manera lexperincia:

Lo que me determina, en el nivel ms profundo, en lo visible, es la mirada


que est fuera. A travs de la mirada entro en la luz y a travs de ella recibo
sus efectos. As que la mirada es el instrumento a travs del cual la luz toma
cuerpo y a travs del cual si me permite que use una palabra como hago
con frecuencia, de forma fragmentada soy foto-grafiado (Lacan 1999:40).

La tecnologia fotogrfica va dotar a lsser dun profund sentiment de permanncia i la


societat contempornia sha adaptat a aquesta visi de linstant momentani permanent.
A ms daix, la immediatesa de la veu interior de lsser es posiciona com a premissa
dins de la funci representativa creada pel progrs de la tcnica. A quines conseqncies
evoquen aquests elements? Lindividu es dota dimmortalitat a travs duna tecnologia
que li promet les formes del que s inalterable. Per no totes les formes juguen aquest
paper alhora de crear un autoretrat. La conscincia cap a una forma de temps dilatada,
no immediata, i la recerca cap a un recorregut que mostri els rastres possibles de la
identitat es poden situar com a maneres clares per comenar a desenvolupar una manera
dautorepresentaci basada en la deconstrucci del subjecte dins la mateixa imatge.

La manera que sutilitza per portar a terme aquesta idea de desaparici es converteix en
un tret caracterstic per poder entendre un primer pas cap a la subjectivitat. La premissa
clara daquest fet s lacceptaci dun sser escindit que exposa la seva existncia a la
mirada de laltre per mostrar-li que la identitat no es basa en la diferncia, sin en un joc
digualtat per acceptar una veritat falsa. Aquests autoretrats evocaran la premissa que
noms es pot existir en la mirada daquest altre, per que a ms, hi ha una impossibilitat
daquest altre per poder identificar quina s lessncia de lexistncia dun mateix. Per
tant, el joc visual comena en una premissa que uneix aquest jo i aquest altre: la
incertesa formal de la identitat construda entre lull hum i la visi de la cmera.

3.1. Aquesta imatge sc jo. El rostre de Ning


La importncia de les formes visuals en la representaci poden ser el primer pas per
entendre com la forma fotogrfica que escull el fotgraf s lembri duna identitat que
es fragmenta fins a arribar a convertir-se en all invisible. La naturalesa singular no s
un referent que el fotgraf busqui directament dins les seves composicions per, tot i
aix, els processos deconstructius ens indiquen que els artistes han interioritzat que la
identitat nica ha caducat. Diversos artistes focalitzen linters en lautoretrat per ser la
tcnica representativa, ja allunyada dels parmetres pictrics, per expressar un sser que
cont en si lestigma duna societat que el converteix en individu o comunitat segons els
seus interessos. Hi ha artistes que creuen que s justament en la forma de dissimular on
es pot obrir la possibilitat de pensar aquestes nocions com a noves. De fet, el primer pas
que faran aquests fotgrafs ser mostrar un individualisme desubicat en lespai i el
temps. s el cas del treball The Bride (2006-2012) de la fotgrafa japonesa Kimiko
Yoshida que ens mostra una srie dautoretrats amb el rostre velat i on ella mateixa
apareix vestida de nvia seguint la tradici de diverses cultures fins a fondre la seva
prpia subjectivitat en la collectivitat.

Jacques Lacan afirmava que era dins lanomenat estadi del mirall on un nad dentre
sis i vuit mesos prenia conscincia de la seva prpia imatge. Quan lsser s mira al
mirall reconeix en ell la seva imatge, tot i que encara no t capacitat per poder coordinar
tots els fragments del seu cos. Daquesta manera, la primera transformaci que es
produeix en el subjecte s assumir-se a travs de la visi. El procs que es pateix en
aquest instant s doble. Per una banda, es pensa en el reflex com aquell que s, i per
altre, el jo pateix la conversi de subjecte en objecte. Aquesta metamorfosi invisible es
produeix quan lindividu reconeix en el jo unes caracterstiques determinades que es
mouen dins els parmetres de la unitat, la permanncia, lautodomini i, finalment, un
anhel de resistncia al canvi. Per tant, lindividu noms troba en la imatge la capacitat
per poder obtenir aquestes caracterstiques de tenir un cos unificat. Davant daquest
paradigma ens trobem amb el primer referent important: s la imatge la primera que
rescata lindividu de la incertesa en la qual est permanentment sotms. Noms en
aquesta representaci sobra la possibilitat de trobar la uni de fragments dispersos.
Daquesta manera, tal com afirmava Lacan, neix el que anomena jo ideal edificat a
travs didentificacions imaginries, i posteriorment, imatges de grandesa sobre un
mateix. Un jo que t a veure amb el reflex dun mateix la imatge i que alhora es
transforma en el tronc central de tota la construcci de la identitat.

De totes les arts, la fotografia va permetre, com sha dit abans, confondre la
representaci amb la mateixa realitat. No s destranyar, doncs, que sigui en ella on
poder investigar la clau dentendre la identitat de lsser com el lloc on la representaci
de la imatge es fa ms patent, ms forta, ms real. La tcnica fotogrfica va fer creure
que la illusi de la realitat es converts en quelcom tangible i existent dins els ulls dels
subjectes. Lautoretrat fotogrfic prometia a lindividu situar-lo, no noms davant del
mirall i que es pogus reconixer, sin tamb fer possible la resistncia al canvi i
prometre lanhel de permanncia. La identificaci dun mateix es fragmentava a travs
de la cmera en un doble cam entre la imatge creada i les formes que la componien.

Per, dins el mn de la representaci, que passa quan aquesta imatge que identifiquem
com nosaltres est estretament lligat a un altre? Lautoretrat ha estat sempre una
metfora que es mou entre la projecci i la idealitzaci. Sel pot entendre com la
projecci dun cos emotiu que sens revela perqu nidentifiquem les bases ms
primries dun sser que se sent finit i que pateix per aquesta ra. Daquesta manera, la
sublimaci es fa present en aquest tipus de representacions. Una sublimaci que es
realitza sempre a ulls dun altre que no s un mateix. Per altra banda, tamb podem
arribar a interpretar lautoretrat com una forma que ens pretn donar un missatge que t
a veure amb la investigaci dun individu que es confon volgudament amb els altres,
mostrant-nos una imatge de si mateix que evoca un buit impossible de ser emplenat.

Lacan desenvolupar la teoria de lAltre (Lacan 1997: 138) com aquell que permet
que la imatge dun mateix sigui possible. Una figura simblica que acull la possibilitat
de sostenir la representaci del jo i que permetr identificar al subjecte i, a ms, que
aquest prengui relaci amb la seva prpia imatge i amb els seus iguals. s important
entendre la importncia daquesta figura simblica perqu s justament en ella on rau la
importncia que satorga a la identitat dun subjecte determinat. El jo es converteix en
un producte didentificacions a partir de les quals el subjecte es construeix un sser,
satorga una identitat, i una imatge amb la qual aquest es conjuga. Per cal remarcar que
aquestes imatges i significacions sempre acaben resultant daquell que no ets tu. Aix
doncs, la identitat del subjecte es converteix en quelcom paradoxal, ja que sempre est
en relaci amb aquesta alteritat. Aquesta idea es mostra a la perfecci en ple segle XXI
pel qu fa les imatges dautoretrat contemporani que necessiten ser exposades a la gran
xarxa per poder tenir un significat. Lanomenada selfie neix amb aquestes premisses: s
justament aquesta alteritat la que proporciona la tendncia a autoidentificar-se. Es crea
en aquesta relaci de dependncia, el naixement dun nou estadi de narcisisme basat en
el perpetu reconeixement de lAltre perqu li digui qui s.

Per si parem atenci, podrem extreure una altra reflexi entorn el concepte dAltre
que fa incidncia directa amb una gran part de producci dautoretrats de lpoca
contempornia. Aquell personatge, que com hem dit abans, t la necessitat, no de
posicionar-se en relaci a un Altre perqu el determini, sin que el cam que traa es
mou arran de desfer-se dins lAltre per descobrir que la seva identitat est sotmesa a una
inestabilitat permanent compartida. La funci ms important en aquest concepte s el
joc sobre el desconeixement dun mateix i alhora el joc de miralls amb aquesta figura
que lha de determinar. El subjecte sadona daquest doble desconeixement i
sautofotografia mostrant un buit que el fa impossible didentificar i alhora, es dibuixa
la impossibilitat de subjectivaci. La deconstrucci de conceptes i formes es produeix
en aquests projectes fotogrfics com una forma de reflexi que, a ms de parlar duna
identitat impossible de ser atrapada, qestiona la figura de lAltre com a figura capa
de ser portadora de consistncia dins la identitat de lsser. Es podria illustrar aquesta
idea a travs dels autoretrats de Rebecca Crains. Aquesta fotgrafa anulla la part
representativa de la seva corporalitat rascant o cremant el negatiu fotogrfic. Daquesta
manera, cancella tota possibilitat didentificaci personal.

4. Simular: el Narcs contemporani es mira a les pantalles


Qui sc? Com sc? Com em veig? Com em veuran? Sc qui crec ser? Es converteixen
en preguntes que es mouen del desig al reflex i del reflex al desig. La conscincia de la
prpia singularitat no fa ms que crixer dia rere dia en una societat en el qual la imatge
fotogrfica es posiciona com a referent de construcci de la realitat. Lacci de veures
reprodut de forma massiva es transforma en un fet banal i quotidi, que provocar una
democratitzaci de lindividualisme. Amb poc temps, desprs del sorgiment de la
fotografia, el retrat es posicionar com all que s accessible a tothom. Roland Barthes
ja afirmava: es curioso que no se haya pensado en el trastorno [de la civilizacin] que
este acto nuevo [retrato fotogrfico] anuncia (Barthes 2009: 44). Un trastorn que
engloba des de la concepci de la prpia imatge corporal a la creaci duna imatge
mental distorsionada. De fet, van ser molts els que a mitjans de segle XIX van predir el
que avui en dia ja hem interioritzat: la trivialitat duna imatge prpia que es produeix
per ser consumida de forma rpida. Baudelaire posicionar la fotografia com aquell nou
Du del poble i afirmar: La sociedad inmunda se abalanza como un solo Narciso para
contemplar su trivial imagen sobre el metal (Le Breton 2010: 56). Daltres opinaven:
el retrato deia Herman Melville, en lugar de inmortalizar al genio como haca
antes, no har dentro de poco ms que mostrar un tonto gusto de la moda. Y cuando
todo el mundo disponga de su retrato, la verdadera distincin consistir sin duda en no
tener ninguno (Le Breton 2010: 56). Desprs de dos segles les dues opinions sn ms
vives que mai i deixen entreveure les variacions que ja shavien produt en el naixement
de la fotografia. Una nova onada dautopercepcions creixer amb fora a partir de
lpoca digital. La fotografia digital canviar la capacitat de poder mirar-se. Nicholas
Mirzoeff centra aquest canvi a inicis dels anys 80 dient:

La fotografa se enfrent con su propia muerte en las manos de la creacin


informtica de la imagen. La capacidad de cambiar digitalmente la fotografa
elimin la condicin bsica de la fotografa de que algo tiene que encontrarse
delante de la lente cuando el diafragma queda abierto (...). Ahora es posible
crear fotografes de escenas que nunca han existido sin que el engao se
note directamente (Mirzoeff 1999: 88).

Aix neix la fotografia desprs de la fotografia on la revoluci digital transforma tots els
codis de la representaci. Una infinitat de possibilitats de manipulaci es presenten a
ulls de lespectador per separar-se de la realitat exterior.

4.1. La primera persona del singular: la selfie


En lactualitat, el ciberespai, es converteix en el no-lloc, que t la capacitat de mostrar
una segona realitat completament nova i sense lmits, sense relaci histrica, per
carregada duna nova entitat social i relacional que sha anat confeccionant amb
lincrement de la informaci i amb la participaci de tots els individus (i clarament amb
una nova naturalesa fsica-virtual). Larxiu es transforma avui en la mercaderia a ser
produda, comprada i consumida. El concepte darxiu que prov del grec arkh i
significava el inicio, all donde las cosas empiezan, all donde el orden viene dado
(Derrida 1995: 4) ha acabat sancionant todo lo que en el pasado, cualesquiera que
fueran sus formes, se institua como idea de futuro (Derrida 1995: 18). A travs de la
fotografia es mostra un poder perdurar en el temps, i s justament aquesta necessitat de
memria la que sha incrementat amb la facilitat dels usos de la tecnologia per part de la
poblaci. Linstant sha aconseguit enregistrar i sha convertit en arxiu que es compareix
de forma immediata a la xarxa. Segons Paul Virilio s aquesta immediatesa la que
anula la relacin con el tiempo vivido, el instante sera como la percepcin ilusoria de
una estabilidad, claramente revelada por la prtesis tcnica (Virilio 1988: 124). La
instantanetat provoca la capacitat de poder albirar des de qualsevol part del mn laltra
part de la Terra. El temps que es desenvolupa a la xarxa s un instant infinit que
funciona amb forma de bucle a travs de les connexions i duns arxius que resten de
forma indefinida dins daquest no-lloc. Sn aquestes les premisses per convertir alguna
cosa completament quotidiana en eterna.

En el fons, la importncia del que avui en dia conforma part de les autorepresentacions
dins les nostres pantalles no recau en com es veu un mateix o com vol que el vegin els
altres, sin quina imatge ha de projectar cap a lexterior un mateix. Qui s un mateix?
Qui s, si en el fons, tots els processos relatius a la identitat sn meres construccions,
simples acords, si tothom pot ocupar qualsevol identitat? Aquest subjecte representat
adquireix laire evanescent del qu parlava Barthes (2009: 34), un subjecte que est
convertint-se en objecte i deixa destar all mateix mentre els altres el contemplem. El
que avui en dia coneixem i sestn a la xarxa com a selfie no ha aparegut del no-res.
Inscrit dins una realitat molt concreta, aquest ens mostra la histria del desig
profundament hum de posar-se en escena davant dels altres a travs del filtre de la
ficci. Per una ficci en la qual el subjecte t la capacitat de poder controlar el detall.
Com b afirma Paula Sibilia (2008), neix aix una autopromoci basada en una identitat
digital que lnic element que provoca s generar hbits. La selfie vol subratllar una
prpia identitat per aquesta no s res ms que una alteritat controlada envers una
realitat incerta. Lacci de crear fotografies dun mateix de forma compulsiva, en espais
normalment tpics, ve donat per la gran importncia que les imatges i el mn virtual
tenen en lactualitat. Una virtualitat que, avui en dia, podrem afirmar que representa la
realitat. La premissa estic aqu, sc aix (Fontcuberta 2010) obra un mn de
possibilitats dins la hiperrealitat.

Lenaltiment de la primera persona del singular (jo) s el tret ms important en aquestes


imatges de consum instantani que prenen com a model la imatge publicitria. Per un
moment, aquell que es retrata aconsegueix arribar a un lloc privilegiat: els ulls dels
altres. Una gran massificaci de fotografies sn consumides cada hora i cada una
daquestes imatges contribueix a formar part duna gran xarxa homogenetzada
dindividualisme. El fet paradoxal de tot aix, s ni ms ni menys que els subjectes
productors daquesta variant de lautoretrat el creen justament per posicionar-se enfront
de laltre, defensant la seva individualitat i diferncia, per el que en realitat es crea, vist
en la distncia, s la neutralitzaci del rostre que cau en lanonimat de la massa i que es
converteix en el que Fontcuberta (2010: 29) anomenar Imatges Kleenex. Aix doncs,
lautoafirmaci es converteix en una reiteraci que aconsegueix anullar lsser i evocar-
lo a un gran mn de residus digitals.

Ja no hi ha un jo o un nosaltres que parla, sin un jo o nosaltres que sinsereix a la xarxa


per parlar. En cada una de les prctiques de representaci es poden veure figures
construdes, endeutades amb una intensitat dinteressos de dominaci. Esdevenir
subjecte avui en dia s el resultat dun fer, duna combinaci de prctiques que tenen en
la representaci el seu eix fonamental. Una representaci que es troba en un constant
reciclatge dimatges que sacaba convertint en mercaderia. Com deia Zygmunt Bauman
(2005: 46):
La identidad se ha convertido en algo ms que nada, autoatribuido y
autoadscrito, producto de una serie de esfuerzos de los que corresponde
nicamente a los individuos preocuparse: un producto bien est
reconocerlo temporal y con una esperanza de vida no determinada, pero
probablemente corta.

Estem vivint lera de la hipertrfia de la corporalitat, provocat pels efectes de


massificaci i saturaci de la imatge. Productes que es venen i que es comercialitzen
amb la identitat de lsser. Encara que ens podem preguntar si realment la tendncia de
la selfie es pot considerar autoretrat, cal acceptar que la gran producci daquests ocupa
una part important del que avui en dia considerem autorepresentaci del subjecte que
com deia Jean Baudrillard (1980: 64) es converteixen en objetos idnticos
producidos en series infinitas. Aquests objectes idntics seran linici dels efectes
anulladors que ell anomenar simulaci i que, avui, podem veure al darrere daquesta
forma dautorepresentaci:

La relacin entre ellos [objetos idnticos] ya no es la de un original con su


copia. No se trata de una relacin de analoga o reflejo, sino de equivalencia e
indiferencia. Los objetos de una serie se convierten en simulacros
indeterminadas de ellos mismos [...] Ahora sabemos que es la esfera de la
reproduccin, de la moda, de los medios de comunicacin, de la publicidad, de
la informacin, y de la comunicacin (lo que Marx llamaba los sectores
rescindibles del capitalismo) [...] es decir, la esfera del simulacro y el cdigo,
la que mantiene el proceso global del capital (Baudrillard 1980: 64).

Equivalncia i indiferncia cap a les accions que es desenvolupen fan que els individus
es fotografin seguint uns patrons seriats. All que els ha de suposar la diferncia i
lafirmaci envers lanonimat, els converteix en una imatge seriada que est
predestinada a desaparixer dins el buit del ciberespai. En realitat, si observem les
selfies que inunden cada dia les pantalles que conformen la nostra actualitat ens adonem
que segueixen la lgica consumista: sintenta satisfer les necessitats dels individus i
sels promet poder construir, preservar i renovar la seva identitat.

Bibliografia

AGAMBEN, Giorgio (1996). La comunidad que viene. Valencia: Pre-textos.


BAUDRILLARD, Jean (1978). Cultura y simulacro. Barcelona: Editorial Kairs.
BAUDRILLARD, Jean (1980). El intercambio simblico y la muerte. Barcelona: Monte
vila editores.
BARTHES, Roland (2009). La cmara lcida. Nota sobre la fotografa. Barcelona:
Editorial Paids.
BAUMAN, Zygmunt (2005). Vida lquida. Barcelona: Editorial Austral
BERGER, John (2002). Modos de ver. Barcelona: Editorial Gustavo Gili.
BUCK-MORSS, Susan (2009). Estudios visuales e imaginacin global. Revista
Antpoda, nm. 9 julio-diciembre 2009 (p.19-46).
DERRIDA, Jacques (1995). Mal de archivo: una visin freudiana. Madrid: Trotta.
DE DIEGO, Estrella (2011). No soy yo. Autobiografa, performance y los nuevos
espectadores. Madrid: Otros Tiempos. Editorial Siruela.
FONTCUBERTA, Joan (2010). La cmara de Pandora: La fotografa despus de la
fotografa. Barcelona: Editorial Gustavo Gili.
LACAN, Jacques (1999). Qu es un cuadro?. Seminario 11.
<http://www.bibliopsi.org/docs/lacan/14%20Seminario%2011.pdf> (Data de consulta:
15 Juny 2014)
LACAN, Jacques (1997). Seminario VII. Madrid: Editorial Piads.
LE BRETON, David (2010). Rostros: Ensayo sobre Antropologa. Buenos Aires: Letras
Vivas.
MIRZOEFF, Nicholas (1999). An introduction to Visual Culture. London: Routledge.
NIETZSCHE, Freiderich (1981). La voluntad de poder. Aforismo 542. Madrid: EDAF.
OCONELL, Jennifer (2013). Selfie, word of 2013, sums up our age of narcissism
dins <Irish Time (11/12/2013). http://www.irishtimes.com/life-and-style/selfie-word-of-
2013-sums-up-our-age-of-narcissism-1.1623385> (Data de consulta: 27 juliol 2014)
SIBILIA, Paula (2008). La intimidad como espectculo. Buenos Aires: Fondo de
Cultura Econmica.
VIRILIO, Paul (1988). La esttica de la desaparicin. Barcelona: Anagrama.