You are on page 1of 10

Eslovènia i Croàcia

La lluita armada va començar quan Eslovènia i Croàcia van declarar la seva
independència (1991): a Eslovènia no va haver-hi gairebé combats i
l’enfrontament entre croats i serbis es va perllongar durant mesos i va
causar uns vint mil morts. Es va arribar a un alto-el-foc que va significar la
separació de les regions de majoria sèrbia, que no van ser recuperades pels
croats fins que la guerra es va reprendre en 1995.

Independència d’Eslovènia i Croàcia: reconeguda internacionalment el 1992.
De les restants públiques: Sèrbia i Montenegro es van mantenir unides en
una petita Iugoslàvia i Macedònia i Bòsnia van optar per la independència.

Macedònia, majoritàriament eslava però amb una important minoria
albanesa, aconseguí la independència amb certa facilitat.

A Bòsnia va esclatar l’enfrontament entre les tres comunitats
ètnicoreligioses que conviuen al seu territori: musulmans, croats (de tradició
catòlica) i serbis (de tradició ortodoxa): musulmans i croats va votar per la
independència però la minoria sèrbia es va alçar en armes. Els combats van
afavorir inicialment als serbis, que van dur a terme una campanya de
«neteja ètnica» per forçar la fugida de la població no sèrbia. La capital
bosniana, Sarajevo, va ser sotmesa a un llarg setge i hagués estat presa
pels serbis de no haver-se produït la intervenció internacional.

Els esforços internacionals per posar fi a la guerra es van realitzar
inicialment sota el mantell de l’ONU: va desplegar a Bòsnia una força de
pacificació internacional, va acordar un embargament d’armes als
contendents, va imposar sancions a Sèrbia i Montenegro pel seu suport als
combatents serbis de Bòsnia, va crear un Tribunal Penal Internacional per als
crims de guerra en l’antiga Iugoslàvia, va realitzar repetits intents de
mediació i va autoritzar a l’OTAN a emprar la força aèria per replicar atacs.

El 1995 la situació va arribar al seu màxim deteriorament: els serbis van
prendre com a ostatges a 350 membres de les forces de pacificació de
l’ONU i després de conquerir la ciutat musulmana de Srebrenica, van
assassinar a la seva població masculina adulta, davant la impotència de les
tropes holandeses de l’ONU allí desplegades.

Això va provocar una forta reacció internacional liderada pel president
Clinton:

a) La pressió dels EUA va aconseguir que els presidents de Sèrbia,
Croàcia i Bòsnia signessin als EUA els acords de Dayton.

b) La solució acordada a Dayton suposava que el govern central de
Bòsnia tindria atribucions limitades, quedant el país integrat per dues
entitats autònomes:

I. Una federació croata-musulmana, amb el 51% del territori.
II. Una república sèrbia, amb el 49%.

Una força de l’OTAN garantiria l’aplicació dels acords: anys després aquests
segueixen en vigor, encara que Bòsnia és un Estat fràgil, en el qual les

la població albanesa. s’haurien oposat). i les potències occidentals van optar per pressionar a Iugoslàvia perquè acceptés una solució negociada. sense consulta prèvia al Consell de Seguretat (Rússia i Xina. A partir de 1997 va començar a actuar una guerrilla albano-kosovar. que es manté sota control internacional. però la població albano-kosovar no accepta aquesta situació i la tensa ètnica segueix sent molt alta a la província. Tanmateix Milosevic semblava disposat a aplicar a Kosovo el mateix procediment que s’havia aplicat abans a Bòsnia (neteja ètnica): ara l’OTAN no va dubtar: quan Sèrbia va rebutjar l’acord. l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo. majoritària. el problema de Kosovo seguia pendent: Kosovo seguia formant part en teoria de l’Estat que ja no es denomina Iugoslàvia sinó Sèrbia i Montenegro. Després de dos mesos de bombardejos. Milosevic va cedir i el Consell de Seguretat de l’ONU va posar a Kosovo sota control internacional. va veure molt reduïts els seus drets. van començar (març del 1999) els atacs aeris. Però encara quedava pendent la qüestió de Kosovo: després de la supressió (1989) de l’autonomia que fins llavors havia gaudit Kosovo. . Cinc anys després.tensions entre les tres comunitats que l’integren segueixen sense superar- se.

.

L’èxit de la invasió va portar (1993) a un acord de pau: per contribuir a la pacificació. ètniques o religioses?: les guerres de Iugoslàvia poden interpretar-se com un xoc entre tres civilitzacions: occidentals (serbis). A Rwanda. b) Va iniciar el processament dels responsables del genocidi. El tema es planteja sobretot en relació amb l’islam: el terrorisme jihadista. es distingeixen dos grans grups ètnics: els majoritaris hutus i els minoritaris tutsis. El 1990 una guerrilla tutsi (Front Patriòtic de Rwanda). El pretext per al genocidi va venir de l’assassinat. Els genocides van ser derrotats per les guerrilles del Front Patriòtic de Rwanda: el país va quedar sota el control del FPR. És a dir que els grans conflictes del futur es produirien per l’enfrontament entre les cultures mil·lenàries de la humanitat. les Interhamwe (els que maten junts). va envair el país des d’Uganda. El règim instaurat pels vencedors. ètnic o religiós. Huntington va publicar un article que va originar un gran debat: la seva tesi era que acabada l’època del xoc de les ideologies. Bin Laden coincideix amb Huntington en la tesi del xoc de civilitzacions. parteix del postulat de la incompatibilitat entre el món islàmic i el món dels infidels i preconitza un enfrontament contra Occident. que ha adquirit tanta notorietat a partir de l’11-S. com en el veí Burundi. l’ONU va enviar una força. liderat per Paul Kagame: a) Es va esforçar per eliminar la distinció d’ètnies entre ruandesos. del dictador. encara no aclarit. en la qual van abundar els conflictes atroços. El cas ruandès va portar l’extrem la tendència assassina impulsada per l’exclusivisme identitari. El règim dictatorial de Rwanda no era favorable a l’acord i en el seu si va anar guanyant força una tendència racista disposada a acabar amb la població tutsi. Els conflictes dels últims anys han sorgit de l’enfrontament entre les grans civilitzacions o sorgeixen entre comunitats nacionals.Etnicitat i genocidi: Rwanda En una dècada com la dels noranta. ja sigui nacional. Els racistes hutus van controlar el govern i van llançar una crida perquè la població hutu se sumés a la matança de tutsis iniciada per les milícies.. Les fronteres de l’islam.. s’entrava en la del xoc de les civilitzacions.. la pitjor atrocitat va tenir lloc a Rwanda: en cent dies van ser assassinades més de mig milió de persones. c) Va intervenir en el veí Zaire per exterminar les milícies racistes que ho usaven com a base per a les seves incursions. però molts altres conflictes no es poden interpretar d’aquesta manera. dominant en la història del s. en un dels pitjors genocidis de la història. XX. El 1993 el politòleg nord-americà S. . que ha estat darrere de la majoria dels conflictes d’aquests últims anys..

on des de 1967 s’havien establert molts colons jueus. especialment Hamas. hagi creat un Estat en terres àrabs. . sinó pel seu impacte en l’opinió públic mundial. en la punta de llança de l’imperialisme occidental. Els acords d’Oslo suposaven per als palestins. A mitjà mini. entre els quals destaca una retirada parcial israeliana dels territoris ocupats de Gaza i Cisjordània. no va néixer d’una ideologia islamista. i per als israelians el reconeixement de dret palestí a l’autogovern. A partir d’aquí es va iniciar un complex procés de desenvolupament dels acords. el cap de govern laborista que havia signat l’acord. sinó d’una ideologia nacionalista: aspiració dels palestins a construir el seu Estat. Per als palestins la renúncia a la tornada al territori de l’actual Israel. El conflicte entre Israel i Palestina L’organització per a l’Alliberament de Palestina. sorgits en regions poc desenvolupades. George Bush va utilitzar la influència que havia adquirit a la regió per impulsar una negociació: un primer pas es va donar amb la conferència de Madrid de 1991 i van ser negociacions d’Oslo les que van conduir a un principi. El fet que Israel tingui el suport d’Estats Units el converteix. el procés de pau implicava per als israelians la renúncia a Cisjordània i Gaza. especialment en l’opinió àrab. L’objectiu d’Al-Qaeda no és la derrota d’Occident. Tanmateix l’element islamista ha cobrat força en tots aquests conflictes: la proposta d’Al-Qaeda consisteix a englobar-los tots en una gran lluita a nivell planetari. a ulls de molts àrabs. un grup ètnic que durant segles va ocupar un lloc subordinat en les societats musulmanes. En aquests últims anys ha jugat un paper rellevant el conflicte entre Israel i els palestins: no pel nombre de víctimes que ha causat (relativament petit en comparació amb altres “guerres”). que va fer possible l’establiment d’una Autoritat Palestina per governar els territoris. Una de les esperances sorgides després de la fi de la Guerra Freda va ser aquest conflicte podia concloure amb una solució negociada. representa una humiliació en la consciència del món àrab. van llançar una ofensiva terrorista sobre Israel.Alguns dels conflictes més greus del món actual han sorgit en les fronteres entre l’islam i altres civilitzacions. no: més aviat es tracta de conflictes locals. És això una prova de la inevitable bel·ligerància de l’islam contra els seus veïns? En realitat. va se assassinat per un extremista israelià (1995) i les organitzacions islamistes palestines. El 1996 Arafat fou escollit el seu primer president. en les quals l’element islàmic no era a l’origen més que un element secundari. per exemple. El fet que un grup de jueus. sinó la submissió dels països musulmans a un nou conflicte islamista. Per als extremistes d’un i altre bàndol. això representava una traïció: Yitzhak Rabin. el reconeixement de l’Estat d’Israel.

veïna de Txetxènia. sovint suïcides. que va incorporar extensos territoris de població musulmana a l’imperi tsarista. Arafat va recórrer a la violència amb l’esperança que li donaria millors cartes per a una futura negociació: un provocatiu gest del líder del Likud. Arafat va quedar aïllat en la seva caserna. La dura repressió russa. Els patiments dels palestins van ser utilitzats pels partidaris del jihad com a reclam davant l’opinió àrab. que ha anat acompanyada de nombroses violacions dels drets humans.basada en atemptats suïcides. Txetxènia es va convertir en un focus d’inestabilitat per a la regió caucàsica del sud de Rússia i per posar fi a aquesta situació Yeltsin va ordenar una intervenció militar (1994): després de dos anys de guerra. la segona no va consistir en una insurrecció popular.000). com a part del procés d’expansió russa. El govern de Sharon va respondre amb dues represàlies militars. inclosos els atemptats. però malgrat això va declarar la seva independència el 1991. A diferència de la primera Intifada (1987). Tanmateix Arafat no estava disposat a cedir respecte al problema del dret a la tornada. El conflicte de Txetxènia Aquest conflicte també ha atret l’atenció dels jihadistes internacionals. Sharon. una visita a l’esplanada de les mesquites de Jerusalem. els Estats més desenvolupats es van trobar en la situació de no veure’s enfrontats a cap amenaça bèl·lica: els . El seu origen es pot situar en la conquesta russa de Txetxènia (1859). ni tampoc en el complex tema de Jerusalem. que els israelians consideren una amenaça a la preponderància jueva en el propi Estat d’Israel. va servir de pretext per al llançament de la Intifada d’Al Aqsa (2. el partit de la dreta. no ha aconseguit la pacificació de la regió: els combats han cessat. La treva es va trencar (1999). quan un comando terrorista es va apoderar d’una escola a la regió d’Osètia del Nord. amb un balanç de més de 50. La jihad terrorista «l’enemic proper» i «l’enemic llunyà» Després del final de la Guerra Freda. Txetxènia no va tenir mai l’estatus de República Soviètica. fins a la seva mort (2004). però continuen les accions terroristes. A la fi de 1999 es va produir una segona invervenció militar russa que va permetre l’ocupació de la major part del territori.000 morts. El procés de pau va recobrar impuls quan el 199: els laboristes van tornar al poder amb Ehud Barak i Clinton va utilitzar tota la influència d’Estats Units perquè s’aconseguís un acord final. guanyés les eleccions (1996) a Israel. Això va contribuir al fet que el Likud. i després d’uns dies de setge va acabar provocant la mort de centenars de nens. es va arribar (1996) a un acord de treva. sinó en una ofensiva de les organitzacions armades palestines: el paper més actiu va correspondre a les organitzacions islamistes (terroristes suïcida). contra objectius civils russos fora de Txetxènia: l’acció més despietada va tenir lloc el 2004.

que fan prevaler el combat contra «l’enemic llunyà»: els Estats no musulmans. l’Alcorà. de les circumstàncies socials i culturals que l’afavoreixen i de les seves estructures organitzatives. van posar de manifest que fins i tot la primera potència mundial era vulnerable davant el terrorisme. partint del fet que les arrels del terrorisme es troben en països en desenvolupament afectats per greus problemes socioeconòmics. Per aconseguir que els musulmans retornin als seus orígens els salafistes poden recórrer a dues vies: la de la predicació (dawai) i la del combat (jihad). l’establiment d’un Estat islamista en un determinat territori i a una lluita global. tendeix a interpretar-ho com una forma de lluita contra un ordre internacional injust. Això suposa passar d’una lluita per un objectiu polític..). Sobre el terrorisme global existeixen dues interpretacions molt difoses: a) La primera. partint del fet que els terroristes internacionals són avui tots musulmans. representa una simplificació: aplica al cas del terrorisme islamista. el saudita Bin Laden i l’egipci Ayman Al Zawahiri. Entre els factors que poden contribuir a això podem destacar tres: . i rebutjant totes les innovacions derivades de la influència occidental. El terme salafisme al·ludeix als primers seguidors de Mahoma i s’utilitza per definir un moviment que vol retornar a l’islam la puresa dels seus orígens. suposa oblidar que en el seu origen aquest representa un conflicte civil dins de les societats musulmanes: els primers teòrics de la jihad terrorista van postular la necessitat de combatre a «l’enemic proper»: els Estats musulmans suposadament infidels al missatge alcorànic. La tesi del xoc de civilitzacions (Huntington). La comprensió del terrorisme jihadista requereix superar aquestes tesis esquemàtiques i efectuar una anàlisis més específica: dels seus fonaments ideològics (shariah —llei islàmica tradicional—.. basant-se en una lectura literal de l’Alcorà i de les dites del Profeta. que es pot dirigir contra l’enemic proper (falsos musulmans) o l’enemic llunyà (infidels). un combati antiimperialista. en la qual el combat té més importància que una estratègia política clara. En molts països musulmans existeix una situació favorable per a la difusió de la ideologia jihadista. b) La segona. Va ser el fracàs d’aquesta estratègia el que va conduir al fet que s’imposessin les tesis d’Al-Qaeda. El terrorisme jihadista La ideologia que inspira accions terroristes com les de l’11-S a Estats Units o l’11-M a Espanya és el salafisme jihadista.atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i Washington. però. conclou que es tracta d’una manifestació d’un problema més profund: el presumpte xoc de civilitzacions entre l’islam i Occident. al qual han donat prioritat dels líders d’Al-Qaeda.

la seva principal característica és la flexibilitat: sovint els atemptats jihadistes són perpetrats per grups locals que han entrat en contacte amb la xarxa global que té com a nucli central a Al-Qaeda. i intervenir. c) Cal tenir en compte la percepció. químiques. b) Gairebé tots els grans atemptats comesos en els últims anys als EUA i Europa Occidental han estat obra de grups terroristes que recluten en les comunitats musulmanes d’Occident o les utilitzen com a refugi. Quant a la estructura organitzativa que protagonitza la jihad global. un país que al llarg de la seva història s’ha vist atacat al seu territori en poquíssimes ocasions. per crear un “món més segur”. és a dir. Una nova doctrina militar. permetria obtenir resultats sense haver de recórrer a enviaments massius de tropes. Bush i la “guerra contra el terror” Els atemptats de l’11-S van tenir molta repercussió als EUA. considerades inoperants. Això representava superar la reticència a intervenir militarment. al marge de les instàncies internacionals (ONU). Iran i . Dos riscos als quals el govern Bush va donar molta importància van ser: proliferació d’armes de destrucció massiva (nuclears. que l’islam es troba assetjat i els musulmans són perseguits pels seus enemics: es tracta d’un victimisme que en part té una base real. per la quan un objectiu clau havia de ser a partir d’ara la prevenció de nous atemptats: la resposta del president Bush va ser l’anomenada “guerra contra el terror”. L’11-S significà un replantejament de la política exterior nord-americana. El malson seria l’aparició de grups terroristes dotats d’armes de destrucció massiva: el 2002 Bush va parlar “d’eix del mal” per referir-se a l’Iraq. que troben dificultat per obtenir una ocupació adequada. biològiques i radiològiques) i suport d’alguns Estats a grups terroristes. Aquesta visió implica que els EUA han d’actuar decididament en els assumptes internacionals. que havia caracteritzat als EUA durant les últimes dècades. àmpliament difosa pels mitjans de comunicació àrabs. a) L’excés de joves. Un concepte clau de la nova doctrina nord-americana és el de guerra preventiva. però també respon a una incapacitat per admetre la part de responsabilitat que els musulmans tenen tant en els seus propis problemes com en els conflictes que els enfronten a altres comunitats. W. basat en la generalització del sistema democràtic. La falta de perspectives pot fer a alguns més receptius a ideologies radicals com la jihadista. G. actuar contra els enemics potencials abans que aquests llancin el primer atac. si era necessari. basada en l’ús de la tecnologia més avançada i en petites unitats especialitzades.

Hussein continués amb els seus plans de producció d’armes de destrucció massiva. biològiques i nuclears. albergava a Bin Laden bases d’entrenament d’Al- Qaeda): la intervenció nord-americana es pot considerar com una resposta als atemptats de l’11-S i va despertar escassa polèmica a nivell internacional i la caiguda del règim talibà i destrucció de les bases d’Al- Qaeda amb poca participació de forces terrestres nord-americanes. Afganistan s’ha “pacificat” (celebració d’eleccions lliures el 2004). excepte la seva hostilitat cap a Occident i la seva voluntat de dotar-se d’armes de destrucció massiva. . Israel. A partir de llavors. Els arguments de Bush van resultar poc convincents per a molts governs i per a bona part de l’opinió pública mundial: a) Bush va optar per iniciar la guerra (primavera de 2003). b) En qüestió de regió té el seu principal origen el terrorisme jihadista. que controlava la major part d’Afganistan des de 1996. El règim islamista radical dels talibans. calia forçar la caiguda del seu règim. Els arguments utilitzats per Bush per intervenir a l’Iraq van ser: armes de destrucció massiva i vincles entre el règim iraquià i Al-Qaeda. No és sorprenent que les dues guerres iniciades per Bush després de l’11-S hagin tingut lloc a la regió. Per tant. En la visió de Bush. es va saber que el règim de S. Sobre això últim no es van presentar proves i respecte a les armes de destrucció massiva avui sabem que els serveis d’intel·ligència dels EUA hi tenien poca informació. Bin Laden va fugir i es refugiar a Pakistan. i un aliat d’Estats Units. Després de la guerra de 1991 i les inspeccions de l’ONU. Estats que tenen poc en comú. c) En aquesta regió es troben dos dels tres Estats de “l’eix del mal”. La guerra d’Iraq Més polèmica va ser la guerra d’Iraq: segons els EUA el sistema de sancions adoptat per l’ONU el 1991 estava perjudicant al poble iraquià sense impedir que S. molt amenaçat pel seu entorn. l’estabilitat de la qual és essencial per a l’economia mundial (petroli). La guerra d’Afganistan Va tenir lloc a finals de 2001 i significà una fàcil victòria.Corea del Nord. ni amb el suport de bona part dels seus aliats de l’OTAN. sense comptar amb l’autorització del Consell de Seguretat de l’ONU. Hussein havia interromput la producció d’armes químiques. l’Iraq i Iran. l’Orient Mitjà representa un escenari crucial per diversos motius: a) És una regió molt conflictiva.

l’Iraq es troba submergit en una insurrecció (població àrab sunní. però la postguerra ha resultat molt més difícil del que els EUA predeien: a) Llluny de convertir-se en una democràcia. Això va suposar una marcada divisió en el si de la Unió Europea. partidaris de l’antic règim. Les operacions militars. Al començament de 2005 es van celebrar les primeres eleccions lliures en un clima de gran violència. b) Les accions contra tropes dels EUA i contra les forces del nou règim iraquià es combinen amb atemptats terroristes contra els estrangers i contra la població local (especialment contra els xïites). encara que important des del punt de vista polític. b) L’únic suport militar efectiu va ser el de Gran Bretanya. jihadistes). marcades per la superioritat tecnològica nord- americana. mentre que els altres Estats com Espanya li van prestar un suport simbòlic. mentre que l’Iraq s’ha convertit en el centre de la jihad global. . van conduir a una ràpida conquesta del país.