Tintes permanents i invisibles

Com invisible o simpàtica fer la tinta

Una manera es aplicant determinats líquids en un paper blanc comú, aleshores
hauria una reacció química amb sucs i líquids que adquireixen una coloració
diferent al ser exposats al calor.

Els líquids amb els que podries fer la tinta invisible podrien ser: el suc de
llimona, la llet comú o el suc de ceba que també té aquesta propietat.

Les tintes ràpidament s’assequen gràcies a les resistències tèrmiques i el
articles impresos es poden manipular de manera segura. No obstant això es
produeix certa evaporació a les 24h posteriors per lo que podràs esperar per
laminar la superfície impresa, ja que en cas contrari en generarien bombolles
d’aire.

Com fer la tinta permanent.

La tinta negra més permanent es la del ferro, és la que s’obté de la combinació
de una sal de ferro amb una barreja de àcid gàl·lic i taní en aigua. El ferro
s’associa amb el àcid gàl·lic i el taní per formar el tanato ferrós . Aquest
compost té poc color al aplicar-lo sobre el paper però al assecar-se s’oxida al
contacte amb el aire i es converteix en tanato fèrric insoluble , que és negre.
Per poder ver el que se està escrivint mentre es fa la oxidació de la tinta, se li
afegeix un tint generalment blau . Les tintes d’escriure de colors diferents al
negre solen estar compostes de tintes naturals o sintètics més gomes, diluïts
en aigua. Els tintes empleats en les tintes rentables es treuen millor que les
tintes permanents.

Isaac, Saray, Mohamed, Joel C.
Quan va aparèixer la tinta invisible i
permanent

Al segle XIX, Henry Solomon Wellcome, un empresari farmacèutic, tenia només 16
anys quan va anunciar el seu invent "la tinta invisible Wellcome". La tinta invisible
també va ser utilitzada en el motí hindú de 1857 per als missatges encoberts; s'aplicava
midó d'arròs i es mostrava per mitjà del iode.

Durant els últims anys del segle XIX i principis del segle XX, les còpies de carbó van
ser utilitzades para la escriptura secreta.

La tinta és una substància més o menys viscosa, formada per materials que
s'uneixen mecànicament o químicament al suport. Aquesta adhesió es fa
per mitjà d'un instrument, diferent, segons el suport, pinzell, càlam, ploma,
entre altres, el qual a més serveix per traçar, escriure o imprimir el missatge
que es vol trasmitir1. Les fonts clàssiques, en unes ocasions, transmeten
amb gran precisió el nom i la manera de fabricar les tintes, mentre que en
altres casos ho fan parcament. En elles solen aparèixer tres tipus
d'ingredients, amb funcions ben diferenciades: un dissolvent, un aglutinant i
un pigment, als quals s'afegeix algun àcid, que actua o ha d'actuar com un
mordent, penetrant en el suport i fixant-se al mismo2. Del primer tipus,
l'aigua és el més habitual, ja que a la seva abundància i fàcil accés s'uneix
una acceptable capacitat química per deixatar-hi els sòlids més diversos.
Del segon, destaquen les resines i substàncies gelatinoses d'origen animal i
vegetal, elles donen consistència al producte final, alhora que faciliten
l'agregació molecular. El tercer, i últim, el colorant, substància d'origen
animal, vegetal i mineral, genera el to que presenta el preparat o tinta3.
D'aquesta composició, en els més de quatre mil anys que se li calcula que té
d'vida4, els homes han deixat plasmat en nombroses ocasions la manera
d'elaborar-, i ho han fet sobre les diverses tipologies, carbòniques i
metalogálicas, incorporant aquestes descripcions, receptes, a obres i
tractats que tractaven sobre la escritura 5 o simplement es van unir a
manuscrits miscel·lanis.