VERD HOIKKADO

per Aidan Doyle

Traducció d’en menut
Il·lustrat per en Bernat Gómez Lucas

Després de la mort del seu germà, en Hitoshi Watanabe va deixar la feina i va
decidir que se n’aniria al salt d’aigua termal de la Fi del Món.
Els amics li van dir que era boig.
—Ja tens cinquanta-cinc anys. No trobaràs cap més feina.
—El meu germà morí de tant treballar —els responia en Hitoshi—. No
vull que em passi a mi.
Va agafar una mica de roba, un sac de dormir, el material fotogràfic i
l’àlbum de fotos del seu pare i marxà d’Osaka caminant. El viatge només duraria
unes quantes hores en avió, però un pelegrinatge requeria fer-lo a peu. Dos
mesos després va arribar a la costa de Honshū i va agafar el transbordador cap a
Hokkaido. Va seguir caminant en direcció a Shiretoko, la península al nord-est
de l’illa. Era estiu i va omplir les targetes de memòria de la càmera amb fotos de
prats verds i camps del color de l’espígol.
Els habitants originals de Shiretoko, els ainu, es referien a la península com
a la Fi del Món. El pare d’en Hitoshi li havia dit que era on els secrets anaven a
amagar-se. En Hitoshi sempre l’havia volgut visitar, però per culpa de la feina,
mai no havia trobat temps.
Quan per fi va arribar al parc nacional, es va esperar fins a la nit i llavors
va seguir el camí que duia pel bosc fins al salt d’aigua termal. El parc estava
tancat, però era fàcil saltar-ne el reixat.

Catarsi 20– pàg. 1
La llanterna va il·luminar un senyal que penjava d’una corda que tallava el
camí:
«Tancat per presència d’óssos»
Els óssos surten de nit? Però ja havia arribat fins aquí. Va passar per sota
de la corda i va seguir camí avall.
Li va arribar el soroll d’aigua. El camí sortia del bosc. Va alçar la mirada al
costat d’un turó rocallós. Un salt d’aigua estret gotejava pel costat de la roca i
escatxigava en un estany d’aigua.
El pare assegurava que l’aigua d’aquí era del color més increïble que mai
havia vist – un blau-verd molt viu que havia anomenat «verd Hoikkado».
L’aigua era temptadora, però com que era fosc, era difícil dir-ne el color.
Es va treure la roba i es ficà a l’estany. L’aigua era calenta i va deixar que el seu
toc relaxant l’omplís de cap a peus.
Va entreveure de reüll el seu reflex sota la llum de la lluna. Amb prou
feines va reconèixer l’assalariat de cabell gris que li retornava la mirada, un
samurai de cubicle que havia sigut fidel tota la vida a les ordres dels governants
suprems de la corporació.
Del bosc, en va sortir un grup de feixos de llum. Els guardaboscos del
parc s’havien adonat de la seva presència?
Un ós bru va entrar a la clariana. Caminava dret i portava una llanterna de
miner antiga, plena de cuques de llum. Va caminar cap a l’estany, no semblava un
depredador sinó més aviat un lluitador de sumo que es bambolejava vacil·lant
cap al combat contra el campió regnant. Es va aturar a la vora de l’estany i es va
inclinar endavant.
Hauria sigut de mala educació no retornar-li el gest, així que en Hitoshi es
va posar dret i també es va inclinar.
L’ós es va ajupir i deixà la llanterna a terra. Va apartar, matusser, les
corretges de la motxilla d’en Hitoshi, i hi va furgar a dins.
—Tinc una mica de tonyina en llauna —va dir en Hitoshi.
L’ós no li va fer cas i va continuar buscant per la motxilla. Va agafar el
mòbil i, maldestre, va tocar la pantalla. Va caminar fins a la vora de l’estany i el
va alçar.
En Hitoshi es va doblegar endavant per veure la pantalla.
L’ós havia escrit un missatge en hiragana.
«Hola».

Catarsi 20– pàg. 2
Catarsi 20– pàg. 3