LA DONA PINTADA

per Jean-Louis Trudel

Traducció de Pep Burillo
Il·lustrat per en Marck Castelló

Vaig saltar de joia quan vaig veure que queien els primers flocs de neu. No em
preocupava anar botant d'alegria pel mig del carrer, encara que vinguessin els
cotxes. M'era igual. Aviat la dona que estimava seria lliure.
Per poc no rellisco a la neu, i em vaig obligar a calmar-me. Ara no era el
moment de trencar-me una cama o torçar-me un turmell. La Julie per fi podria
sortir del seu apartament petit i desolat. El meu amor, la meva estimada, la meva
bellesa banyada pel sol, bruna i vibrant, s'havia convertit en una reina de la neu.
Sentenciada a escalfar-se només en el sol d'hivern, quan era tènue i remot, un
puntet feble sense calor ni lluentor.
Per primer cop en mesos, podríem caminar agafats de la mà a l'aire lliure.
Cadascuna de les passes que féssim ens portaria més a prop: no pas del nostre
destí, sinó l’un de l'altra. Encara hauríem d'anar amb compte per on passàvem, és
clar. Evitar carrers concorreguts i botigues, bars, el transport públic i els
restaurants atapeïts, evitar-los tots encara seria qüestió de vida o mort.

Catarsi 20– pàg. 1
Vaig caminar pesadament cap a casa, mentre maleïa la neu que em calava
les sabates, però ho feia per diversió, o potser per espantar la mala sort. Massa
bones notícies juntes potser em farien triar-ne una. Així, mentre obria la porta, la
punta de la llengua se me n'anava amb una promesa. «Tinc una cura». La millor
notícia de totes.
Hi havia una xeringa hipodèrmica a la butxaca del meu abric. Ja estava
preparada. El meu regal per a la Julie. Ja mai més no hauria de témer els càlids
dies d'estiu. La hipodèrmica la proveiria d'un escut. Allò que el meu
subministrador havia anomenat una armadura integral contra els atacs dels
anuncis.
La Julie l'anomenava la grip russa, i no anava equivocada. Els microbis que
pul·lulaven cada estiu (i ben entrada la tardor) eren d'origen rus. Infeccions
globalitzades, virus sintètics creats per biòlegs moleculars coreans contractats per
les màfies de Moscou, que treballaven per companyies xineses sense escrúpols, i
que desitjaven vendre els seus antídots i vacunes contra ells. Que eren encara més
efectius perquè s'havien desenvolupat en paral·lel als virus que havien de
contrarestar...
Uns quants vols en avió havien estat suficients per dispersar-ne les
primeres varietats: pagaven a mules i els prometien una vacuna en tornar. El
període d'incubació era una mica més llarg que els vols comercials de llarga
durada entre Àsia i Europa o Amèrica, cosa que permetia les mules passar els
controls.
Al principi, els fabricants xinesos comptaven amb un refinament afegit
que havien extret dels seus hackers moleculars coreans. Els gèrmens de disseny
no només induïen un cas terrible de grip que et deixava baldat. A més,
anunciaven. Aquells que queien malalts no podien evitar adonar-se d'alguns
símptomes específics, impossibles de confondre amb els d'un refredat o una grip
comuna. El nom de la marca d'una polivacuna xinesa es marcava a la pell del
malalt en forma de punts vermells i roents. O de vegades, en forma de pigues
pixelades o de granets durs com una cicatriu queloide. Les marques a la pell
lletrejaven noms triats per la seva senzillesa. «Weng! Siyou! Xuandiu!».
Alguns virus eren tan maliciosos que provocaven esternuts melodiosos
que feien que el malalt pronunciés el nom de la polivacuna o antiviral necessari
per curar-los. «Weng! Siyou! Xuandiu!».

Catarsi 20– pàg. 2