You are on page 1of 24

PLAERDEMAVIDA - 56

Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
PRIMAVERA - ESTIU 2017

Opinió

Història Local

Notícies de Macarella

Notícies d’ací i d’allà

Testimonis

Club de Lectura

Com la llibertat sia una de les principals
excel·lències que sien en els homes francs e
la servitud sia per les lleis comparada a mort.

Francesc Eiximenis
Girona, c. 1330- Perpinyà, 1409

www.macarella.org
L’AIXETA

LLIBERTAT, QUIN GAT!

La desviació de fons públics en-
vers l’escola concertada i la privada és
una herència, ¿trista?, dels governs de
les darreres dècades al País Valencià,
amb un clar perjudici per la pública.
Les polítiques del Conseller Marzà, i el
seu equip,  amb la divisa  pública, de
qualitat i en valencià, han desfermat la
reacció popular atiada per tot l’aparell
mediàtic de què disposa la dreta i
els seus grups de pressió. La imatge
d’unes religioses mostrant cartells
d’oposició a les retallades ho diuen
tot: On eren aquestes bones senyores
quan es denunciaven unes altres de
retallades?
S’apel·la, ara com ara, a una llibertat que té un preu, un preu que es paga amb diners
públics i privats, un preu que no està a l’abast de tothom, que discrimina. Un preu que es nodreix
de la caixa comuna, quan allò públic, de totes i tots, es menysté; un preu que paguen molts que
no rebran res a canvi, que els suposarà una pèrdua de qualitat en els serveis públics de cada dia.
Qui paga mana?
Els gestors conservadors de la cosa pública, tan defensors d’allò privat com s’ha demos­
trat, no han deixat de desviar recursos públics cap a iniciatives privades, massa privades, quan
no cap a les pròpies butxaques i comptes situats en territoris llunyans de l’estimada pàtria. La
corrupció s’ha instal·lat així de descaradament entre nosaltres i contribueix, més encara, a en-
grandir distàncies entre rics i pobres, a desmuntar el fràgil estat del benestar, a transformar-lo en
general estat del malestar que ens desempara.
S’insisteix en subratllar això d’esquerra i dreta s’ha superat, s’insisteix en lloar la victòria
dels centristes a França, però semblem oblidar les proclames revolucionàries inclouen allò de
la igualtat, i sense aquesta la llibertat ho té ben difícil. Una igualtat que per suposat no significa
uniformitat, ni es pot bastir sobre adoctrinaments, en tot cas sobre el coneixement i respecte a
unes regles del joc, net, participatiu i democràtic, amb un escrupolós respecte pels drets humans
de totes i tots.
Sense oblidar-nos-en de la fraternitat, que es confon sovint amb beneficència, almoina,
però que, com a autèntica germanor entre les persones, demana d’una generositat que no té
preu, és a dir: que no es pot pagar amb diners, que demana actituds i comportaments que sem-
blen no estar, que tampoc s’esperen, per enlloc. Com deia l’avi: Llibertat, quin gat!

2
EL PLANETA DELS SIMIS

BERNAT I BALDOVÍ, MOLT MÉS QUE UN TEULADÍ

Josep Bernat i Baldoví (Sueca 1809 –
València 1864) és un escriptor i poeta que es-
tudià Dret a la Universitat de València. Als 24 anys
tingué el primer accés de sordera, malaltia que patí
fins al final de la seua vida. L’any 1844 fou elegit
diputat a les Corts Espanyoles per Sueca i més
tard també fou alcalde de l’esmentada ciutat. Es-
tem d’enhorabona perquè la seua obra El virgo de
Visanteta s’ha representat, recentment, al Teatre
Olympia de la ciutat de València.
Baldoví és l’iniciador del teatre valencià con-
temporani gràcies als sainets, peces teatrals breus
en prosa o vers que mostren amb humor la parla
i els costums populars: L’Agüelo Pollastre (parò-
dia de don Juan Tenorio), El Virgo de Vicenteta i
l’alcalde de Favara, Pasqualo i Vicenteta o El tri­
bunal de Favara, La tertúlia de Colau, Pataques i
caragols, Qui tinga cucs que pele fulla… També fou
redactor dels setmanaris La Donsaina, El Tabalet i
El Sueco. A més a més, escriví els primers llibrets
de falla i dos miracles per a la festa de Sant Vi-
cent Ferrer: El mocador i La lletjor i la bellesa. Quant
al contingut, els seus escrits reflecteixen, amb iro-
nia, el malestar socioeconòmic i l’escepticisme dels
llauradors valencians davant de les institucions libe­
rals del segle XIX: “Siga la nostra divisa rescatar, si
podem, la camisa”.
La lozana andaluza és una pel·lícula de Sancho (centurió Tertuli i Pasqualo), Josep Ma-
1976 que enceta la col·laboració entre l’actriu italia­ ria Angelot (alcalde), Emili Fornet (secretari), Pere
na Maria Rosaria Omaggio i el director valencià del Rio (ministre), Joan Monleon (bisbe)... El 1979
Vicent Escrivà; fou un gran èxit de taquilla en tota s’estrena la seua continuació, el film Visanteta
Espanya. Basada en una novel·la de Francisco Deli- esta-te queta. Les dues pel·lícules estan ambien-
cado, la protagonista és una dona intel·ligent, astu- tades al poble de Favara (Ribera Baixa) i la història
ta i prostituta que sobreviu en la Roma renaixen­tista s’estén des de l’any 1845 fins a la Primera Guerra
del primer terç del segle XVI. Mundial (1914-1918). Quant a la localització de
El virgo de Visanteta (1978) és la versió la filmació de les dues pel·lícules, els exteriors i
cine­
matogràfica del sainet eròtic de Baldoví; es l’interior de l’església corresponen a Borbotó (Horta
torna a repetir el tàndem Omaggio/Escrivà i és Nord); també s’endevina el llac de l’Albufera. “TIO
un dels grans èxits del cinema valencià. El papers CO­LLONS: Pues la cosa està ben clara, que algú
principals són interpretats per manífiques actrius i repica en Favara i la Santa s’ha enfadat!”
actors: Maria Rosaria Omaggio (Visanteta i Santa Més informació a la Biblioteca Valenciana Digi-
Bàrbara), Antoni Ferrandis (Tio Collons i Diòscor), tal (bivaldi.gva.es), a la Gran Enciclopedia de la Co­
Queta Claver (Tomasa), Ramon Pons (Josué), Lluís munidad Valenciana, a la Viquipèdia i al youtube…
Barbero (retor), Maria Josep Roman (Roseta), Toni
Valento (agutzil), Miquel Monrabal (Blaiet), Pepe Llorenç d’Aràbia
3
MOLT PROP

L’actual municipi de Bonrepòs i Mirambell
està inclòs a l’ HORTA NORD
La comarca de l’Horta pot ser la més impor- fruits d’horta. La seua transformació ha estat cons­
tant del País Valencià, per la seua gran aglomeració tant en diferents períodes, amb una perfecta xarxa
urbana d’habitants, disseminats o concentrats en de sèquies i, cal tenir-ho present, amb el dur treball
diversos municipis independents i per estar-hi as- manual dels seus habitants.
sentada la ciutat de València, la qual, al seu terme, El Túria és el seu benefactor, que li ha propor-
encara manté un sector que conrea les restes d’una cionat aigua mitjançant una sèrie de sequiols i con-
anterior extensa i cèlebre horta, que, cada dècada duccions, alguns dels quals es remunten als temps
que passa, va reduint-se per les infraestructures que romans i islàmics. També s’hi troba el curs d’un dels
provoquen els nous vials de comunicació i les con- mes importants ramals: la Reial Sèquia de Montcada,
següents urbanitzacions, per això, si no es protegeix, que és l’única que no creua el terme municipal de
la “històrica” horta passarà a la “història”. València, a l’abocar les aigües entre Sagunt i Puçol.
En un temps la seua xarxa de sèquies motivà En el transcurs dels anys, les reconversions
una envejable riquesa agrícola que, pròxima a la mar, econòmiques han motivat la població a compartir
provocà una proliferació d’alqueries musulmanes, l’economia amb l’artesania i la indústria (la rajolera,
que posteriorment donaren lloc a nuclis cristians; a la ceràmica, la seda, material per a la construcció)
partir de l’estat constitucional del XVIII alguns es van o, finalment, el sector de serveis. Per bé o per mal,
instituir com a municipis independents. les infraestructures van omplint l’horta d’una sèrie de
La ciutat del Túria i els molts pobles que vials per a la conducció del trànsit rodat, convertint
l’envolten, es troben situats al bell mig d’una gran la cantada i poètica horta en una xarxa de línies de
plana formada per al·luvions procedents de les ciment que lentament estan bloquejant l’ecològica
muntanyes on afloren brolladors formant aiguamolls. configuració i, a hores d’ara, es pot dir que han es-
Aquest ample espai, ric en aigua, per la seua fertilitat trangulat la seua economia.
mil·lenària i benèvol clima, és coneguda com l’Horta. Del passat ric patrimoni històric i monumental
Malgrat que forma una sola comarca amb 43 sols en resta una mínima part, i és el monestir de Sta.
municipis i la capital, per la seua extensió i sensibles Maria del Puig el que millor es conserva, tot i que cal
variants ha estat subdividida en dues: la Nord i la Sud, esmentar les parròquies i la torre àrab de Paterna, les
les quals tenen instituïts els seus respectius centres sitges de Burjassot i les restes de la cartoixa d’Ara
d’estudis comarcals. Christi, el palau dels Sorells i els dos del Patriarca,
La Nord, amb 23 municipis, és vertebrada així com algunes alqueries, ermites i construccions
per l’antiga via romana, l’actual carretera General i del XIX a Alboraia, Meliana, Vinalesa, etc.
l’autopista, via Aragó i Barcelona, a què es va sumar
Rafel Sena
el vial del ferrocarril. La primitiva riquesa es genera
principalment en l’agricultura, bàsicament verdures i

Bonrepòs i Mirambell

4
NOTÍCIES DE MACARELLA

La nostra associació segueix, xano-xano, el camí d’activitats
que es proposà en assemblea i es marcà al calendari

16 de febrer de 2017 Al Club de Lectura comentem la novel·la d’Enric Valor La Idea de
l’emigrant. Una novel·la curta, localitzada a les muntanyes de l’Alcoià i el Comtat. Descriu
el paisatge d’aquelles contrades, amb una gran riquesa de vocabulari, i ens narra la vida
dura i apassionada d’una família de masovers en què hi conviuen personatges molt mate-
rialistes, que aspiren a fer créixer la seua propietat, amb altres personatges que s’obrin a
la cultura i a l’aventura. Com en totes les novel·les realistes, a La idea de l’emigrant hi ha
referències al context social i polític i a l’emigració a Amèrica Llatina.

9 de març de 2017 Col·laborem amb la Setmana de la Dona amb la projecció
i el comentari de la pel·lícula Clara Campoamor, la mujer olvidada. Encara que ja
projectàrem aquesta pel·lícula en una altra ocasió, ara ens demanà l’Associació
de Dones que la tornàrem a posar. Hi hagué prou ambient a la sala i agradà molt
la cinta als i a les assistents. Com també hi hagué una exposició sobre la dimen-
sió humana i política de Clara Campoamor, ara coneixem molt millor la figura
d’aquesta parlamentària republicana, lluitadora pel dret de vot de les dones.

9 d’abril. Un dia a la Vall de Gallinera (de cirerers i moriscos)
A les 8 hores, tal i com estava previst, una cinquantena de marxadores/dors
agafàrem l’autobús que ens duria a la Vall.
Per fer boca, durant el trajecte, ens projectaren un documental sobre la vida i la
fi dels moriscos. Arribàrem a Alpatró i es trobàrem amb una fireta de productes
de la terra, hi esmorzàrem i marxàrem cap a Benialí. A l’inici marxàrem pel riu Ga­
llinera, portava aigua després d’una primavera plujosa. Uns metres més endavant
eixírem del riu per endinsar-se el passeig pels camps de cirerers. Ja havien florit,
però la vegetació d’aquestes terres estava més que florida.
A Benialí passejàrem per fer gana i dinàrem molt bé: Gràcies Teresa! Després ens
dirigírem a Benirrama. Una llàstima, no poguérem vore el retaule de sant Cristòfol
Un dia a la Vall de Gallinera
i el Judici final, datat al segle XV.
Sempre ens queden coses per vore, però nosaltres vos invitem a tornar.

23 d’abril. Inauguració de l’exposició Solidaritat a Oliva. 1936-1939
La sala d’exposicions plena de persones, amb assistència d’autoritats locals, la
presència del Comissari de l’exposició, professor en Joan Morell, i de l’especialista
en colònies infantils en temps de guerra, professora na Cristina Escrivà. Va co-
mençar l’acte amb la presentació que feu Mari Carme Montesinos. Tot seguit
Roser Santolària va explicar el perquè d’aquesta exposició, ací i ara, a Bonrepòs i
Mirambell, i va presentar els convidats. Prengué la paraula na Cristina Escrivà per
ressaltar la gran solidaritat del poble valencià, que es mostrà en l’acolliment de
xiquets i xiquetes que fugien dels fronts de guerra, i finalment explicà l’exposició
en Joan Morell. Les fotos quasi totes del fotògraf Walter Reuter, fetes el 1937, de
les dues principals colònies que funcionaren a Oliva i de l’hospital infantil, que es
posà en marxa també a Oliva amb l’ajuda del Comitè Noruec d’Ajuda a Espanya.
L’exposició era molt interessant, s’acompanyava d’un vídeo de 1938 sobre la
vida dels xiquets i xiquetes que es refugiaven a Oliva i del sistema de salut que
oferia a l’hospital. Va poder ser visitada durant la setmana del 23 al 30 d’abril, van
veure-la unes 200 persones, comptant-hi l’alumnat i professorat de l’IES Rascan-
Exposició Solidaritat a Oliva
ya de València, unes 54 persones, i les professores i alumnat d’una classe del
CEIP Mare de Déu del Pilar de Bonrepòs i Mirambell, unes 27 persones.
5
NOTÍCIES DE MACARELLA

24 d’abril. Sant Vicent. Festa de la Pasqua al barranc Taller de catxerulos

De matí al taller de catxerulos va haver molts assistents.
Famílies que venien a fer-se la milotxa. Rifàrem el panque­
mao i de vesprada anàrem al barranc a jugar, menjar la mona
i volar el catxerulo. Una festa tradicional que fa bonic.

El dia 25 d’abril férem la lectura continuada que normal-
ment fem el dia del llibre. Enguany els autors que elegírem
van ser Enric Valor i Miguel Hernández.
Lectura continuada

El dia 7 de maig férem l’excursió amb bicicleta. Feia un matí esplendorós, amb un sol radiant i que ens
anunciava un dia calorós. S’ajuntàrem, com és tradició, a la porta de l’ajuntament.
A poc a poc anaven acudint Tere, Toni, Mª Jesús, Rosella… Havíem quedat a les 8:30 hores i ja estaven tots
i totes, els que havíem d’acudir. Altres, com és el cas de Patri, s’incorporava a l’estació d’Almàssera.
De Bonrepòs i Mirambell arribàrem fins l’estació d’Almàssera. Ah, no ho havia dit, el destí era l’assut de la
Reial Séquia de Montcada, dins del Parc Fluvial del Túria.
Doncs bé, arribàrem a l’estació, on ja ens esperava Patri, pujàrem al metro cadascú amb la seua bicicleta.
N’hi havia de totes les edats: de quaranta, trenta anys i fins i tot de les més modernes, elèctriques.
El trajecte es va fer curt, fins arribar a l’estació de Quart de Poblet. Baixàrem i allí ens esperava Marisa. Ella
havia vingut des de València amb la seua bici, era una bici de carretera, amb rodes fines i un manillar de
passeig.
Amb tranquil·litat i respectant els semàfors, baixàrem fins el riu. Allí començava la nostra ruta. Hi havia un
gran parc, amb més de 50 arbres i arbusts, tamarits, tarongers, oliveres, moreres… Era molt bonic passejar
per la frescor que ens dóna la flora variada. Allí es podia veure el Pont de Catxó, únic pont antic, exceptuant
els de la ciutat de València, sobre el riu Túria, diuen que és de l’època romana.
Ens enfilàrem riu amunt, fent parades i comentaris del paisatge. Parlàrem de les séquies de la Vega del Túria
i anàrem veient els assuts.
Saps que és un assut? Es tracta d’un mur de retenció
de l’aigua del riu per extraure-li una part del seu cabal.
Així s’anava distribuint l’aigua per les séquies.
Vàrem anar veient i comentant, l’assut de Mestalla,
Tormos, Mislata, Daroquí, fins arribar a l’assut de la
Reial Séquia de Montcada, la nostra destinació.
Al llarg del trajecte, travessàrem tres ponts de fusta,
observant el riu Túria. El riu de la ciutat que els joves ja
no coneixen. Només saben que la ciutat de València
tenia un riu, este és el riu Túria.
Lluís Antolí Gosàlbez
Excursió amb bicicleta

6
NOTÍCIES DE MACARELLA

Club de Lectura

El dia 25 d’abril vam tindre la sessió del Club de Lectura.
Fer Harca. Històries medievals valencianes.
Frederic Aparisi, Vicent Baydal, Ferran Esquilache. Drassana

Tot el món em diu que he de fer exercici. Que és bo per a la meua salut.
Però mai he escoltat a ningú que li diga a un esportista què ha de llegir.
José Saramago

El passat 25 de maig se celebrà la segona sessió anual del club de lectura. Aquesta vegada la proposta de
lectura era Fer Harca. Històries medievals valencianes de Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache,
llibre editat per Drassana. Un conjunt de textos molt diversos on podem trobar des d’elements gastronòmics,
com ara els orígens del cultiu de l’arròs a les nostres terres, passant per històries curioses, com ara el fet de
l’existència del major bordell d’Europa a la ciutat València, o ara reflexions identitàries tant pertinents com les
que tracten de respondre la pregunta ¿Des de quan els valencians començaren a sentir-se valencians? I així
fins a setze històries que configuren un viatge fascinant i captivador per la València medieval.
La presència de dos dels seus autors, Baydal i Esquilache, va resultar un bon reclam a tenor de la gran as-
sistència de persones que s’aplegà a l’acte. Tant les valoracions dels lectors com les respostes dels autors
a les nombroses qüestions que se’ls plantejaren, feren la sessió molt dinàmica i enriquidora, posant-se en
relleu que els valencians i valencianes tenim una història molt valuosa, però sovint poc coneguda.
Al finalitzar l’habitual tertúlia del club, es féu una passejada fins a Mirambell per mostrar als autors el valor
patrimonial de la trama urbana d’esta part de la localitat i el seu passat com a poblat morisc. La visita donà
peu a un sopar a la placeta de l’ermita, no debades el dia allarga i les nits a la fresca abellixen encara que
l’endemà s’haja de matinar.
Ens quedem per a nosaltres amb l’esperit de l’expressió “Fer Harca”, en el sentit de fer junts, perquè el
Club de Lectura és això: compartir lectures endinsant-se en tot allò de secret i màgic que tenen els llibres.
Doménec Hurtado

El dia 4 de Juny. Passejada pel Barranc del Palmaret
Amb una matinada tempestuosa es presentava la passe-
jada. Set valents caminadors s’enfilem pel carrers de Mas-
sarrojos, com sempre amb unes bones explicacions de
Pau. Fem una salutació als morts del cementiri i continuem
barranc amunt. Havíem caminat uns 500 metres i comença
a ploure i a tronar. Cada vegada es fica la cosa costera
amunt i anem agarrant caragols i caminant. Arribat un punt,
fent-se fangós el terreny, ens toca refugiar-nos baix una
gran garrofera. Meditem i al final decidim tornar-nos-en a
casa. Altre any la completarem.
Passejada pel Barranc del Palmaret

7
NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

Volíem comentar dos articles apareguts
el dia 1 d’abril de 2017 al diari Levante-emv que
tracten d’explicar com és d’útil i bonic usar la nostra llengua.
Comencem per comentar el que subscriu Maria Josep Amigó, la nostra amiga i
veïna, que actualment ocupa el càrrec de vicepresidenta de la Diputació de València.
En aquest article explica com son pare i sa mare li van parlar sempre en valencià, cosa
natural perquè era la seua llengua i la van donar a la seua filla que la va fer seua de
manera natural. Explica que sempre no ha sigut així. Els pares, les persones majors i els
mestres no sempre han transmès als fills, infants i joves el valencià sinó que la societat
valenciana ha hagut de posar voluntat i valentia per a motivar-ne el seu ús i aprenentatge.
Continua explicant com el govern valencià i, específicament, la Conselleria d’Educació
estan treballant per fer possible que els xiquets i les xiquetes valencianes estiguen ben
preparades per usar bé el valencià, el castellà i l’anglès. De la fidelitat a la nostra llengua
la societat valenciana posa l’exemple de les Trobades d’Escoles en Valencià, una gran
festa col·lectiva d’amor a la llengua. Enguany a la nostra comarca es va celebrar el passat
1 d’abril a Albalat dels Sorells.

L’altre article és de Mª Jesús Bolta i porta com
a títol Perdre’s un món i això és el que passa
quan desconeixem una llengua. Tot el seu ar-
ticle és una delícia sobre com són de boniques
les paraules valencianes: frontissa (uneix i no
separa), mandonguilles (pilotes que encistellem
a la boca), borinot (molesta o vola)... Expressar-
se en una llengua és posseir un fragment d’una
de les realitats que han poblat i poblen els ra-
cons del planeta. En un paràgraf diu: parlar una
llengua és arribar a les entranyes de qui en té
cura; i en referència als governs: els bons go­
verns preparen lleis compromeses perquè les
seues comunitats lingüístiques es mantinguen
unides per herència i afecte a les seues formes
de verbalitzar la vida i acaba afirmant que no-
saltres tenim un patrimoni lingüístic en perill que
exigeix actuacions immediates. Cada prima­
vera ixen al carrer milers de persones convo­
cades per Escola Valenciana per cridar que la
nostra llengua encara brilla.

8
NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

D’allà també ens abellix comentar la publicació del llibre Encara no és tard per l’editorial
Bromera. L’autor és Andreu Escrivà, col·laborador de la revista Plaerdemavida sem-
pre que li ho hem demanat. De fet els articles de la secció El Poalet de la ciència dels
números 43 (Invasores, les convidades incòmodes) i 50 (Dia mundial del medi ambient,
un oblit permanent) de la nostra revista són seus. El cas és que aquest llibre parla del
canvi climàtic, però allò que el fa diferent de la resta que es poden trobar al mercat és
que, a banda de l’explicació rigorosa del fenomen i de les conseqüències que té i tindrà
en la nostra vida quotidiana, també aporta una visió optimista i ens anima a posar-nos
a actuar perquè encara no és tard i podem fer-li front. Aquest llibre fou el guanyador del
Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 2016, i una altra virtut que té és
que posa el coneixement científic a l’abast de qualsevol lector o lectora, entès o no en
la matèria. Llegiu-lo i si voleu el comentem amb l’autor al Club de Lectura.

Ací al poble també anem bé pel que res­
pecta a la cultura i convé recordar ací al-
guna de les activitats culturals que s’han
programat en estos mesos. Una de les
que ens han agradat especialment és la
celebració de la segona edició de la Set-
mana del Llibre amb el lema Llegir és
volar. El passat 27 d’abril una biblioteca
de gom a gom acollia la presentació del lli-
bre il·lustrat Paco Cabanes El Genovés:
l’heroi esportiu dels valencians, amb la
presència del mític jugador de pilota, els
seus autors (Sergi Durbà i David Sarasol)
i un representant de la Càtedra de Pilota
Valenciana de la Universitat de València
(Sebastià Giner). Dos dies més tard a la
plaça es va fer un taller de punts de lectura
i un intercanvi de llibres. Va ser bonic vore
els més joves d’allò més entusiasmats
triant llibres de la taula, escoltant atenta-
ment les recomanacions d’altres joves.

I per últim, ens agrada saber que el documental
sobre la Ruta de la Seda Valenciana, en què
van participar Emilio Albert, Braulio i Pepe Es-
Una altra boníssima notícia per al poble és l’adquisició teve, ja s’ha publicat per part de l’Agència Va-
per part de l’Ajuntament del magatzem agrícola de la lenciana de Turisme. Des de l’associació estem
plaça de sant Ferran. Aquesta havia segut, des de fa tramitant els permisos per poder projectar-lo al
molts anys, la nostra reivindicació i ara ens han dit que es poble. A més, ens han dit també han vingut a
rehabilitarà i s’utilitzarà com a espai sociocultural. Des de gravar algunes persones que van participar al
l’Associació Cultural Macarella estem contentíssims, per- llibre Receptari Extraviat i el resultat s’emetrà
què ja hem vist amb tristor als ulls massa edificis amb va­ per televisió este estiu. Esteu a l’aguait!
lor patrimonial destruïts per falta de protecció i deixadesa
institucional al nostre poble. www.receptariextraviat.com
9
HISTÒRIA LOCAL

1936-1937, 80 ANYS DESPRÉS (IV)
Els bombardeigs per mar i aire
Motivada per un seguit d’esdeveniments que ens recorden com de cruel va ser la guerra de 1936-1939
i com un exemple d’eixa crueltat eren els bombardeigs constants que va patir la gent del País Valencià, he
decidit dedicar el quart capítol de la sèrie als bombardeigs sobre el nostre territori. Compte amb un llibre
extraordinari que vos recomane que consulteu: El País Valencià sota les bombes (1936-1939) de Rafael
Aracil i Martí, Joan Villarroya i Font. Editorial Universitat de València, 2011

Les bombes venien de l’aire
L’aviació com a arma de guerra ja havia estat uti­ viètica va enviar a Espanya 93 avions, dels quals no-
litzada en la Primera Guerra Mundial, del 1914 al més van sobreviure al combat 20.
1918, i ja s’havia pogut comprovar el seu poder des­ Amb les dades de què disposen els estudiosos del
tructiu. Fins a la dècada de 1930 no comencen les tema, l’aviació al servei de l’exèrcit de Franco era su-
potències europees la modernització de l’aviació. La perior a la que tenia la República, tant en quantitat
guerra d’Espanya, el 1936, és un banc de proves per com en qualitat. Aprofitant aquesta superioritat, els
a l’aviació de guerra de l’Alemanya nazi, de la Itàlia bombardeigs franquistes al territori valencià, tenien
feixista i de la Unió Soviètica comunista. objectius clars: 1.- Sembrar el terror i la intimidació
Quan Franco inicia la guerra contra la República, a la rereguarda. 2.- Neutralitzar els ports mediterra-
l’aviació italiana i l’aviació alemanya es posen a dis- nis per on entrava l’ajuda militar de l’estranger, també
posició de l’exèrcit feixista i l’aviació soviètica ho fa de el combustible necessari. 3.- Inutilitzar o dificultar
l’exèrcit republicà. “L’aviació Legionària Italiana”, amb l’exportació de productes que, com ara la taronja,
el seu potencial de moderns avions de combat -200 eren font de divises per a l’estat republicà. 4.-Destruir
bombarders, 18 hidroavions i 546 entre totes les al- comunicacions ferroviàries, aeroports, ponts, ca­
tres modalitats, enviats durant tota la guerra- va ser rreteres... Així s’expliquen els bombardeigs a Madrid
la responsable de la major part dels bombardeigs i (1936, 1937, 1938), Gernika (24 d’abril de 1937),
atacs al territori valencià. L’aviació alemanya, va crear, Barcelona (1937), València (1937, 1938), Alacant, Al-
des de novembre de 1936, l’anomenada “Legió Còn- coi, Xàtiva.
dor” que agrupava, també, algunes unitats navals i
alguns contingents de l’exèrcit de terra. L’Alemanya Mallorca. Una formidable base aèria i
de Hitler envià immediatament a Franco 20 avions naval a favor de l’exèrcit feixista
bombarders del tipus JU.52 i, durant la guerra, arribà El triomf de Franco a l’illa de Mallorca afavorí, des del
a enviar 193 unitats de totes les modalitats. La URSS primer moment, que s’hi instal·laren les bases navals i
va ajudar a la República amb avions bombarders que aèries italianes i així pogueren des d’allí bombardejar,
arribaren a l’octubre de 1936, els 31 primers avions contínuament i cruelment, les ciutats i pobles de la
“Katiusca”. En total, durant tota la guerra, la Unió So- costa mediterrània a Catalunya, València i Múrcia.

Esquadrilla dels SM.81 con protecció dels CR-32. Cartell de la guerra del Frente de la Juventud (FJ).
Ufficio Storico della Aeronautica Militare Luis Alcaraz Cortés (1938).
Biblioteca Històrica de la Universitat de València
10
HISTÒRIA LOCAL

A Castelló els primers bombardeigs van ser el 23 de
març de 1937. El creuer Baleares i després la “Legió
Còndor” alemanya van causar 23 morts i 38 ferits.
Durant l’any 1937 Castelló va ser bombardejada
12 vegades per mar i aire. El creuer Canarias bom-
bardejà en juny i juliol d’eixe any Castelló, València
i Dénia. També la marina franquista i italiana van
col·locar mines enfront les costes de Benidorm i del
penyal d’Ifac.

Edifici del Rellotge del Port de València després d’un bombardeig
Sagunt va ser una de les ciutats més bombardejades
durant la guerra. Els hidroavions de la “Legió Còn-
dor” hi van actuar l’agost de 1937. Els darrers mesos
Des de la mar també actuaven els vaixells de gue­
de 1937 van ser d’intensos bombardeigs per part de
rra. De la part franquista atacaren, des de finals de
“l’Aviació Legionària Italiana“. En documents d’arxius
1936 fins a finals de 1938, el Baleares, el Canarias,
consultats, s’explica que l’Aviació Legionària italiana”
l’Almirante Cervera i el vaixell italià Duca d’Aosta.
bombardejava objectius que li marcava el comanda-
Aquest vaixell va bombardejar la ciutat de València el
ment franquista i que de vegades l’ordre de bom-
14 de febrer de 1937.
bardejar venia del mateix Franco. Durant l’octubre de
Bombes sense parar que causen 1937 els Savoia S.79 italians, amb base a Mallorca,
moltes víctimes van bombardejar Dénia, València, Sagunt, Cartage-
na, Peníscola. El de València del dia 2 d’octubre va
Alacant va rebre el primer bombardeig el 5 de novem-
deixar 50 morts i 78 ferits i va destruir 160 cases.
bre de 1936, en concret a les 5 hores de la matinada.
El 28 de novembre va ploure sobre Alacant, durant 8 El 1938. El front d’Aragó.
hores, una quantitat de 160 bombes que impactaren La batalla de l’Ebre
sobre CAMPSA, l’estació de ferrocarril i el port.
Els bombardeigs no cessen a la zona de Castelló.
València des de novembre de 1936 era la seu del go­ L’aviació Italiana i l’alemanya volen destruir totes les
vern de la República i això va suposar convertir-se en comunicacions, els aeròdroms, dipòsits de combus-
objectiu militar. Els primers atacs aeris van ser a la fi tible i armament, de tots els pobles pròxims al front
de l’any 1936 i els dies 16, 18, 19 de gener de 1937 d’Aragó i de la zona de Castelló: Vila-real, Torreblan-
va patir bombardeigs que van deixar 11 morts i 60 ca, Benicarló, Tortosa, Ulldecona, Borriana, Sagunt.
ferits. La nit del 12 al 13 de gener, el submarí italià El dia 15 d’abril de 1937 l’exèrcit de Franco arriba al
Pie­tra Calvi bombardejà la zona industrial de València, Mediterrani per Vinaròs. Eixe mateix dia llancen un
les drassanes i els dipòsits de petroli. En 13 minuts fort bombardeig sobre Castelló que va desfer hos-
va llançar 61 projectils de fragmentació, va deixar la pitals, escoles, instituts. Va haver 32 morts i molts
ciutat a fosques i va causar 7 morts i 15 ferits. El pitjor ferits. Castelló durant tota la guerra va patir 44 bom-
bombardeig que va patir la ciutat va vindre del vaixell bardeigs.
italià Duca d’Aosta, el 14 de febrer de 1937. Va deixar
Posem Vila-real com a exemple de destrucció de co-
caure, a les 21 hores 30minuts, 125 projectils que van
municacions. La ciutat va ser bombardejada en dos
impactar contra l’Hospital provincial i un menjador in-
moments clau. La primera fase, de maig de 1937 a
fantil del “Socorro Rojo”. No hi havia criatures a eixes
abril de 1938, els atacs se centren en els ponts so-
hores. Resultat: 25 morts i nombrosos ferits.
bre el riu Millars, tant els ponts de carreteres com els
A partir de febrer de 1937 la ciutat de València va patir de ferrocarrils. La segona fase entre el 13 d’abril de
una sèrie de bombardeigs, així a l’abril, al maig amb 1938 i el 14 de juny de 1938, en què les tropes de
resultat de moltes persones mortes i ferides. En maig Franco entren en la ciutat; ara, els 12 atacs van al
dimiteix Francisco Largo Caballero de Primer ministre centre de població i causen 62 morts.
de la República i entra de cap de govern Juan Negrín.
Els bombardeigs ferien també moltes altres ciutats Bombardeig al mercat d’Alacant
valencianes com per exemple Gandia. El 26 de fe- Tots els bombardeigs que va patir la ciutat d’Alacant
brer de 1937 un avió italià va llançar-hi bombes que durant el mes de maig de 1938, els dies 13, 17, 18,
mataren 16 persones i en feriren 30. 23, tenien com a objectiu produir terror en la població,
11
HISTÒRIA LOCAL

però el del dia 25 va ser el més mortífer de tots. Dos
formacions de S.79, una de quatre avions i una altra
de 3, van bombardejar durant el matí el centre de la
ciutat. Portaven 50 bombes de 100 quilos, 8 de 20
quilos i 20 de 15 quilos. Cap a les 11 hores el mer-
cat ple de gent, sobretot de xiquets i de dones, sentí
ploure un bombardeig immens. Total: 250 persones
mortes i altres tantes ferides. Entre els supervivents
hi hagué qui relatà horroritzat aquest bombardeig i hi Avió Heinkel- He-46-C- “LA PAVA”
hagué una protesta internacional contra Franco per
massacrar d’eixa manera la població civil indefensa. antiaeris russos, que arribaren ja a finals de 1936, i
Els avions entraren de terra cap a la mar i enganya­ contribuïren a millorar la minsa qualitat de les bateries
ren les alarmes, que solament es posaren en marxa que posseïa l’exèrcit republicà. La potent ofensiva de
quan ja els avions estaven sobre la gent, sense donar Franco sobre València, que ja havia perdut Castelló el
temps d’anar al refugi que tenien al soterrani del ma- 13 de juny de 1938, era angoixant.
teix mercat. Ja havia sigut bombardejada la ciutat Els avions caça soviètics, els “ Chatos” i els Grum-
basca de Gernika, el 26 d’abril de 1937, i un any més man Delfin, estacionats a Carlet, ajudaren en la pro-
tard es produeix aquesta matança enorme a Alacant. tecció, no podent contrarestar la potència aèria fran-
quista. Ara bé, sense el treball dels aparells Grumman
Defensa activa contra aeronaus enfrontant-se de dia als Savoia S.79 i sense el treball
El govern de la segona República, abans de la gue­ dels Kolhooven, combatent als Savoia S.81 de nit, la
rra, creà dos grup de defensa contra aeronaus: un a destrossa del País Valencià fins a l’acabament de la
Madrid i un altre a Saragossa. Els grups constaven guerra haguera esta molt major.
de dos bateries de quatre canons cadascuna. Una altra modalitat de defensa activa era la de vai­
A banda, hi havia els regiments de la costa dotats de xells escorta, que escortaven els mercants que por-
canons Vickers. La defensa antiaèria de Cartagena taven armament a l’exèrcit.
era enorme. Per Cartagena entraven els subministra- Els submarins de l’exèrcit de la República també fe-
ments soviètics i comptava amb bateries i canons ren alguna captura de vaixells franquistes.
contra aeronaus raonablement potents. Però les al-
tres ciutats i ports mediterranis necessitaven també En resum, l’augment de la DECA va ser conside­rable
equips de defensa activa i se sap, pels informes que durant l’any 1938 i fins a març de l’any 1939, però
tenien els franquistes, quants punts de defensa hi no va ser suficient per aturar o neutralitzar el poder
havia al litoral. El informes venien d’espies i quinta- destructiu dels bombardeigs franquistes. Pot servir
columnistes que Franco tenia a la rereguarda repu­ d’exemple que els S.79 italians, amb base a Ma­
blicana. Tenien bateries antiaèries: Sagunt, València, llorca, no van patir cap baixa.
Massamagrell, Malva-rosa, Nazaret. Les bateries La superioritat dels bombarders franquistes va ser
de Defensa Activa Contra Aeronaus (DECA) comp- manifesta en les últimes fases de la guerra: en la
taven amb grups de bateries fixos, situats en els campanya de Llevant, entre abril i juliol de 1938; la
ports i ciutats, que eren objectius militars, i mòbils, Batalla de l’Ebre, de juliol a novembre de 1938; i final-
que anaven d’un front a l’altre. Durant l’any 1938 la ment la Campanya de Catalunya, de novembre de
DECA no va parar de créixer amb l’ajuda de canons 1938 a febrer de 1939.

Províncies 1937 1938 1939 Total trienni
Ciutats Dies Morts Dies Morts Dies Morts Dies Morts Identificats
Alacant 13 23 45 91 528 32 32 162 611 290
València 13 62 227 189 339 48 210 302 770 720
Castelló 25 48 35 135 429 - - 182 463 312
Total 51 134 316 415 1286 80 242 637 1850 1322

País Valencià. Resum dels bombardeigs per províncies (1937-1939). Aracil i Villarroya 2011:116

12
HISTÒRIA LOCAL

La Defensa Passiva
Tenia com a objectiu protegir la població civil contra els bombardeigs i va
començar a actuar l’octubre de 1936, quan arriben els primers bombar-
deigs, essent responsabilitat de la Junta de Defensa Antiaèria, que pas-
sarà el 1937 a dir-se Junta de Defensa Passiva. Aquest organisme, for-
mat per tècnics, militars en la reserva i representants de les organitzacions
polítiques s’ocupava de la construcció, manteniment i cura dels refugis,
a més de recaptar diners per a fer les obres. Es calcula que només a la
ciutat de València hi havia en funcionament uns 200 refugis i 25 sirenes
que avisaven de bombardeig. Hi havia a la ciutat un refugi per cada centre
escolar. Així, al grup escolar Balmes hi trobem un refugi amb capacitat per
1000 alumnes i de la mateixa capacitat hi ha un altre a l’escola Félix Bárce-
nas; l’institut Lluís Vives compta amb un refugi per a 1500 places i el Lluís
Bello un refugi de 1500 places. El refugi escolar de l’Ajuntament de València
podia acollir 700 persones.
La relació detallada dels refugis, públics i privats, col·lectius, familiars, Cartell de guerra del Consell
etcètera, que funcionaren fins a l’últim bombardeig de la guerra, a la ciutat Provincial de València.
Conselleria de Propaganda i Premsa
de València, la tenim a l’exposició Tempesta de Ferro que està instal·lada Manuel Gallur Latorre - 1938.
a la sala d’exposicions de l’edifici de l’Ajuntament, on també es pot visitar el Biblioteca Històrica de la Universitat
refugi escolar construït allà mateix per a recollir els xiquets i les xiquetes de de València
l’escola que funcionava a l’última planta de l’edifici municipal.

QUÈ PASSAVA AL POBLE?
Breu conversa amb el senyor Lluís Rodrigo
Voldria parlar amb vostè sobre els bombarde- Quan acabà la guerra ?
jos que va presenciar. Era en la guerra. Què re- Vaig fer la mili voluntari a Paterna i després vaig pas-
corda d’allò? sar a Almàssera al servei de topografia. Vaig recórrer
Vaig nàixer el 1928, així que quan començà la guerra molts pobles fent els plànols. Estiguí dos anys i mig
ja tenia 8 anys. Recorde que “la Pava” era un avió de mili, fent mapes. Com tenia afició a conduir, em
de les tropes franquistes que passava a sovint pel deixaven alguna vegada conduir el camió. Ho feia bé,
cel de la carretera de Barcelona. Era de nit i tirava encara que no tenia carnet. Estant a Pedreguer, vaig
bombes a la carretera. Vaig vore caure bombes per demanar permís d’un dia per a treure’m el carnet.
la part de fora del parc militar, per la banda de Cal Em donaren el permís i em traguí el carnet. Al dia
Tendero i per la part de Ca Cortina de Les Cases de següent vaig tornar a Pedreguer a fer mapes. Volien
Bàrcena. que em quedara de militar topògraf, però jo vaig tor-
També hi vaig vore un avió, probablement italià, que nar a casa.
bombardejava Paterna des d’un vaixell situat enfront
del port de València. Coses gracioses de la mili
Tenia un company de mili, que vivia ací, al costat, que
Alguna anècdota? féu d’assistent del capità. El capità vivia a Almàssera,
Una vesprada parlava jo amb els soldats del parc i en una casa gran que tenia un corral amb gallines.
els diguí: esteu vigilant “la Pava”? Mireu, esta nit no Uns dies que va estar fora de casa, l’assistent va
vindrà a bombardejar. Resulta que eixa nit no vingué. deixar morir les gallines i el capità va despatxar-lo
Els soldats quan em veieren, digueren: Xe xiquet, d’assistent. Des d’aleshores feia d’ajudant de cuiner
has tingut raó. No ha vingut la Pava, hauràs de pas­ a la companyia. Una vegada anàrem de maniobres a
sar cada dia a dir-nos el pronòstic, ens dónes sort. Bétera i el paio agafà el matxo i anà al poble a com-
Vaig vore un avió abatut, entre l’aeroport i el port. No prar verdura per a l’arròs. Nugà el matxo a una reixa
sé si era feixista o republicà. A mi m’atreia això dels i se n’anà a missa. Arribà al lloc sense quasi verdura.
avions, la mecànica. Era un desastre.
13
HISTÒRIA LOCAL

Breu entrevista al senyor Emilio Albert i
a la seua esposa senyora Pura Ros
Ens trobem a casa de la família Albert-Ros on parlem amb el
pare, el tio Emilio, que sempre ens fa uns versets de benvin-
guda i que té una memòria prodigiosa -sap un muntó de tot
el que ha viscut durant els seus huitanta-i-sis anys- i amb la
mare, la tia Pura, que té la mateixa edat que el seu home, els
dos nasqueren l’any 1930, i entre els dos van a explicar-nos
allò que recorden dels bombardejos que va patir Bonrepòs i
Mirambell, durant la guerra.

Sobre sirenes i refugis. Hi hagué bombardeigs a Ací, al poble va haver víctimes, ferits i
Bonrepòs i Mirambell? morts, per culpa d’algun bombardeig?
Pura.- Sí, hi hagué més d’un bombardeig, o almenys Emilio.- Caigué una bomba al costat de ca
s’escapà alguna bomba que anava cap a un altre objec- Cucala, al mig del carrer. A l’altre cantó vivien
tiu, més enllà del terme. Recorde que anàvem a escola, el tio Joan, el tio Eduardo i la tia Pilar la Mige-
l’escola estava als baixos de l’antic ajuntament. A una ta. A la casa del costat vivien, a l’escala, de la
banda les xiques i a l’altra els xics. Els xics tenien de mes- part dreta, el tio Toni, criat sempre de Fermín
tre don Jaime, les xiques en tinguérem unes quatre mes- Laguarda i la tia Rosa. A l’esquerra vivien el
tres, només m’enrecorde de donya Mercedes. Dic que tio Foiero i la tia Mercedes, els tios dels Bes-
estàvem a escola i ja sabíem que al primer so de sirena sons. Al costat vivien El tio Ernesto, que era
havíem d’anar-nos-en a casa. De vegades, abans d’entrar llanterner, i la tia Conxa, al costat vivien Nel·lo,
a classe ja sonaven les sirenes i calia tornar-se’n a casa. el Panderola, i la tia Leonor. Al racó vivien el
A casa teníem un corral on havíem fet un pou cobert amb tio Roc, la tia Remedios i la tia Pilar. Caigué
canyes i fustes per a refugiar-nos. El refugi que recorde bé la bomba, que va ferir de mort una xica jove,
és el que va fer mon pare, abans d’anar-se’n a la guerra. Carmen la d’Andreu. També va ferir la tia de
Va deixar la mare amb quatre criatures, a més del iaio i Pura, Carmen la Ferriola. Mon pare era de la
la iaia, i va marxar a la guerra. Gràcies que li permeteren Gestora, del Front Popular, sabia que hi havia
anar amb el carro i l’haca i així, en lloc d’anar-se’n lluny, rectors amagats i frares també, però no de-
passà la guerra a Oliva i venia a casa quasi tots els fins de latà ningú. Després va ser denunciat i va pas-
setmana, portant-nos menjar. Doncs el pare feu un refugi sar 4 anys en presó: primer va estar a El Puig,
al buit de l’escala que era gran i allí la mare ens posà després a Llíria i per últim a la presó Model.
uns matalassos i tot. Quan hi havia avís de bombardeig, Allí anàvem els meus germans i jo a portar-li
entràvem allà les criatures i podíem fins i tot dormir allí. el menjar. Els guardes de La Model em deien:
Entre els bombardeigs durant la guerra, que ens deixaven Vols vore ton pare? – Clar que sí. Entraven a
sense classe alguns dies, i després de la guerra, quan la presó amb el poalet amb arròs. Mesclats
calia tindre cura dels meus germans xicotets, mentre ma amb l’arròs hi havia caragols grossos, els
mare ajudava al pare amb els camps, no aní quasi a es- buidava i dins veia que tenien la carteta, una
cola. La mare em deia que calia saber escriure i llegir per manera de comunicar-nos d’amagat.
a firmar i prou, que les xiques no calia que saberen molt.
Emilio.- Nosaltres vivíem al carrer Major, al costat de
la casa de Domingo Ferrer, la que ara són les monges.
Teníem un hort molt gran i allí teníem una figuera, un ca-
quier i moltes gallines i ànecs per allí solts. Baix del caquier
mon pare va fer el refugi, va cavar un clot fondo, va posar-
hi canyes, pals, fustes, palla i terra. Si sentíem la sirena,
allà ens amagàvem tota la família.

Al seu corral
14
HISTÒRIA LOCAL

Breu conversa amb Maruja Traver sobre els bombardejos

Quin record guardes dels bombardeigs de la
guerra? Un dia em contares que per ací prop
esclatà una bomba
El projectil que caigué en casa de Salvador, a l’actual entraven i eixien les veïnes, bevien de l’aigua de la
carrer del Mig cruïlla amb plaça sant Ferran, venia nostra cisterna. Aleshores el veïnat era com la família.
d’un avió que estava bombardejant el port de Valèn- Un germà de Carmen i Lola era Enric, i era un d’eixos
cia. Es coneix que, en fer la maniobra se li va es- joves afiliats a sindicats de l’època, la CNT, la UGT,
capar eixe projectil que caigué ací. Com caigué en que també anà a la presó quan guanyà Franco. Mon
pedra, unes lloses de rodeno que estaven a l’entrada pare, com havia sigut tan de temps alcalde, anà a la
de casa Salvador Marco, esclatà i isqué la metralla presó Model i jo recorde d’anar a vore’l el dia de la
d’estampida. Les dones que miraven els reflectors, Mercè. Estava en la tercera planta i en eixa mateixa
eixos reflectors que orientaven els avions bombar­ planta hi havia Pepe l’Anguilo, un xic alt i guapo que
ders, reberen l’impacte de la metralla. Lola d’Andreu morí a la presó de tuberculosi. Eixe xic ens donava la
va resultar ferida en la cama i li costà molt curar-se. maneta perquè no caiguérem quan pujàvem les es-
Carmen, la seua germana, rebé l’impacte al costat cales de la presó, que eren de fusta. Recorde la seua
dret i resultà ferida al fetge, estigué malalta i finalment ma amb la meua i la de mon pare amb les de la meua
morí. La tercera dona ferida era Carmen Ferriol, que germana i el meu germà. Mon pare a la presó tenia,
rebé la metralla al cap i gràcies que no li tocà el cer- dos o més dies a la setmana, menjar de casa, que li
vell, sinó hagués mort també. duia ma mare. Aleshores el ranxo que li corresponia
Jo vaig viure de molt a prop esta situació perquè ma el donava als homens que tenien la família lluny. Mon
casa estava molt a prop del lloc on esclatà el pro- pare era molt bona persona.
jectil i les persones afectades eren veïnes meues. En quin any va caure eixa bomba?
Lola i Carmen Andreu eren fadrines i nosaltres tres,
la meua germana, el meu germà i jo, érem criatures No recorde quan va ser, però era al final de la guer-
i jugàvem molt amb elles. Jo vaig nàixer l’any 1931, ra, perquè les xiques ferides anaven a curar-se a
ja era guapeta per recordar tot això. A la nostra casa l’hospital encara quan vingué Franco.

“El Guernica” de Picasso

Roser Santolària.
Juny de 2017
Bibliografia i agraïments
El País Valencià sota les bombes (1936-1939) de Rafael Aracil i Martí,
Joan Villarroya i Font. Editorial Universitat de València, 2011
Agraïments: al senyor Emilio Albert i la senyora Pura Ros, al senyor Lluís
Rodrigo i a la senyora Maruja Traver

15
TESTIMONIS

Vivències entre els anys 50-55
En aquest article me’n vaig a l’any 57, un any fatídic per
València i els seus voltants. Plogué tant que se’n va eixir el riu
Túria i el barranc del Carraixet, un desastre.
Jo i la meua família estàvem al terrat sentint una remor que
venia del barranc, però de repent vérem vindre una ona per
la presó, on estava el Cano i casa Ferriol, que donava por.
Els meus tios i cosins van pujar a ma casa, doncs vivien en
planta baixa, pujaren fins i tot la cabra.
Com nosaltres érem xiquets de diverses edats (entre els 11 i
17 anys) no ens adonàvem de la magnitud de la catàstrofe,
però en la riuà del 57 fins i tot va morir el tio Coixo ofegat,
aquest vivia en una xaboleta vora barranc. Nosaltres, els xi-
quets, mentre els majors netejaven el fang, s’ho passàvem
molt bé perquè tots els cosins estàvem junts, fins i tot dor-
míem junts!!!
Com la riuà va ser un desastre tan gran, els americans ajuda­
ren a València i enviaren a totes les escoles llet, formatge i
mantega. A l’hora d’esmorzar, a l’escola hi havia sempre un
grupet de xiquetes que bullien la llet en pols i la remenaven
durant un temps per a què no es feren grumolls, després la Riuà, Bonrepòs i Mirambell
repartien a tots els xiquets, estava tot molt bo!
En aquells temps em sembla que feia més fred que ara, no
sé si seria la roba d’abans o què, però l’hivern se’l passava
gairebé sempre plovent i com que el poble no estava asfaltat
es feien llimacs i granotes. Els xiquets sempre portàvem ca­
tiusques o botes d’aigua. En aquella època també era molt
comú que se n’anara la llum quasi tots el dies i a ma casa
moltes vegades estàvem sopant amb un ciriet. Quan volíem
anar-nos-en al llit, allí que anàvem amb la nostra botella i el
ciri al quarto a dormir.
1

Dichos, dites populars

Aunque la mona se vista de seda
mona se queda

Arrieros somos
y en el camino nos encontraremos
2 3

Ojos que no ven corazón que no siente Foto 1: Perruqueria de Carmencín la Cucala, situada a l’actual plaça de sant Ferran
Foto 2: Just davant de la perruqueria de la Cucala els dos cunyats Vicent i Lola (la
Cucala); al fons el magatzem de Vicentico
La suerte de un loco es dar con otro
Foto 3: Purín la Cucala a la plaça de sant Ferran, al fons el magatzem de Vicentico
amb el camió carregant tomaques i melons

Una bonrepostina guapa i fina
16
RACÓ DE LA LLENGUA

Propòsit

Encetem una secció en la qual publicarem textos poètics o expressions populars o cançone-
tes, que ens faran valorar la riquesa de formes lingüístiques que té el valencià, com totes les
llengües del món, per a expressar els sentiments i la bellesa. Esperem la col·laboració de les
lectores i dels lectors.

VESPERAL

El sol ja va amagant-se per la part d’Occident.
No es pon sense enviar-li un bes al campanar,
que presidix la plaça, tota plena de gent
perquè és la festa grossa del poble valencià.
El carro engarlandat que el porten cinc rossins
amb els aparells típics, comença a fer la volta.
Dalt d’ell, contents i alegres deu o dotze fadrins;
Per baix, xiquets de rauxa, com colla desimbolta.
A grapats tiren murta, romer i genciana,
plenant, amb l’enramada, els carrers, de l’encís
i el flaire inconfusible de festa valenciana,
embaumant el rient vespre dels pobles del País.
La fresca primerenca del suau ponental,
fa que suren a l’aire gallardets i banderes,
i la lleugera vela que servix de trespol,
als cadafals efímers d’hermoses torroneres.
A l’ensems que del dia la llum se va apagant,
lentament espaiats els tres tocs s’han sentit,
i malgrat baix s’esperen i dalt van voltejant,
la gent no té mai pressa, i ha anat fent-se la nit.

Josep Lacreu Sena. Jocs florals de València, 1955.
Poesia que ens envia Pilar Ciurana. Gràcies

17
BIOGRAFIA

FRANCESC EIXIMENIS,
O.F.M. († 1409)

Part I

En 2009, se commemorà el 600 aniversari de Parlant sobre la seua vida, nasqué probable-
la mort del franciscà Francesc Eiximenis, ocorreguda ment a Girona, pels volts de 1330, i ingressà de ben
entre març i abril de 1409 a Perpinyà. És bo recordar menut en l’orde franciscà, com era molt normal en-
la seua figura i fins i tot donar-lo a conèixer, ja que, tre els fills de famílies acomodades (com era la seua)
malgrat la seua gran importància, molta gent sols el en aquella època. Seguí després un ampli periple
coneix d’oïdes o, senzillament, no el coneix, tot i ser d’estudis per diversos centres universitaris, tant de
un dels escriptors més importants de la literatura ca- la Corona d’Aragó com d’Europa Occidental. D’entre
talana de tots els temps, i una persona molt relle- ells, tenim molts indicis que el que més li influí va
vant al País Valencià del s. XIV. A València visqué 26 ser la Universitat d’Oxford, on els franciscans tenien
anys, i allà hi escrigué la major part de la seua diversa llavors un brillant estudi, que donà figures com per
obra, en català i en llatí. Francesc Eiximenis, doncs, exemple Robert Grosseteste, Ricard de Middletown,
re­presenta també la vinculació estreta entre Catalun- Adam Wodham, Robert Cowton o Joan de Gal·les,
ya i el País Valencià. Tant és així que a Eiximenis hom a banda de les dos màximes figures del pensament
l’ha considerat al llarg de la història català o valencià franciscà del s. XIV: el beat Joan Duns Escot i Gui­
indistintament. llem d’Ockham.

Universitat d’Oxford Robert Grosseteste (Wikipèdia)

18
BIOGRAFIA

Els seus estudis culminaren amb la seua ob-
tenció del títol de Mestre en Teologia (grau màxim
universitari de l’època) en 1374 en la Universitat de
Tolosa de Llenguadoc. Obtingut aquest títol, torna a
Catalunya, i se tenen notícies d’ell a Barcelona, Vic i
Girona.
En 1379 aproximadament, el rei Pere el Cerimo-
niós li encarregà la seua gran “obrada”, en paraules
del propi rei: Lo Crestià. Aquesta obra devia haver
consistit en una Summa Theologica (expressió màxi-
ma del saber teològic medieval), com les que se feien
llavors, en tretze volums, i ací ve la novetat, en llen- Fragment de la dedicatòria de Scala Dei de
Francesc Eiximenis. Manuscrit datat entre
gua vulgar. D’aquests tretze volums sols s’arribaren a 1406-1500 (Universitat de Barcelona)
composar quatre, i amb materials destinats per a la
resta, composà Eiximenis altres obres, de les quals
parlarem després. El Primer del Crestià (376 capítols Al poc d’arribar a València, a més, vers 1383,
més 5 del pròleg a tot Lo Crestià), doncs, el primer escrigué el Regiment de la Cosa Pública, una obreta
d’aquests volums, fou conclòs a Barcelona vers 1381 de 39 capítols dedicada als jurats de València (així es
i versa sobre una introducció general i apologètica del deien els representants de la ciutat de València en el
cristianisme. govern municipal medieval), on els dóna consells per
Cap al 1382 se té constància ja de l’estada de al bon govern i exposa sintèticament l’ideari pactista
Francesc Eiximenis a València. S’ha dit que la seua medieval.
vinguda es degué al desig dels jurats de València A València, l’activitat de Francesc Eiximenis fou
d’atreure a la ciutat figures destacades dels ordes incessant i podem destacar diverses fites. Així fou un
mendicants, que donaren gran lluentor intel·lectual dels tres religiosos encarregats de pronunciar l’elogi
a la ciutat. S’anomenen ordes mendicants els ordes fúnebre de Pere el Cerimoniós en 1387, i també del
religiosos que viuen de les almoines, fundats al s. XIII discurs per a celebrar la campanya siciliana de 1392.
i que vivien a les ciutats, a diferència dels ordes ante- No debades, Eiximenis fou autor d’un Ars Praedican­
riors, que solien viure en llocs aïllats. Aquests ordes di (Manual de Predicació) en llatí, on dóna consells i
són quatre: Franciscans, dominics, agustinians i car- pautes per a elaborar sermons, a l’estil de manuals
melites. Coincidint amb l’aparició de les universitats semblants que se feien en aquella època. També fou
en el s. XIII, aquests ordes tingueren una participa- comissari apostòlic d’una croada valenciana-mallor-
ció destacada en elles. Donaren figures de gran talla quina contra els pirates del Nord d’Àfrica entre 1397
intel·lectual, com els citats mestres franciscans i 1399. També rebé l’encàrrec, que no reeixí, de part
Ací conclogué Eiximenis la resta de llibres de del Consell de la ciutat de València, d’encapçalar una
Lo Crestià: El Segon (239 capítols), vers 1382, que comissió que pretenia unificar els diversos estudis de
tracta sobre la temptació; el Terç (1060 capítols), vers la ciutat en setembre de 1399. Col·laborà, en fi, en
1384, que tracta sobre el mal en general i els diversos la fundació del convent franciscà de Sant Esperit de
pecats en concret, i el Dotzè (907 capítols), amb una Morvedre, prop de Gilet, en 1404. En aquesta funda-
primera versió conclosa vers 1387 i la versió definiti- ció tingué part important la reina Maria de Luna, mu-
va conclosa vers 1391, que és un veritable manual ller de Martí I l’Humà (o l’Eclesiàstic). Aquesta reina
de governants, a l’estil dels nombrosos De regimine podem dir que fou filla espiritual seua. A ella li dedicà
principum (Sobre el govern dels prínceps) d’aquesta un deliciós devocionari en valencià conegut com a
època, de contingut enciclopèdic, dedicat a Alfons Scala Dei a finals del s. XIV (o principis del XV), i a
d’Aragó, primer duc de Gandia, comte de Dénia i de ella assistí espiritualment poc abans de morir aquesta
Ribagorça i marquès de Villena. reina en desembre de 1406 en Vila-real.

El Roder de Benimaclet
19
CONTE CONTAT

Relleu generacional

-Pare! Pare! Què tens? Què et passa? –cridava Joan men- -Ton pare t’estima, Joan. Si sempre t’ha fet la contra, ho
tre bufetejava el rostre blanc de son pare i veia com se ha fet per tu, perquè no notares tant de contrast entre el
li tancaven els ulls esbatanats d’un instant abans–. Tele- que passava a casa i al carrer... Però ja veuràs com ara
foneu una ambulància!, ràpid! Telefoneu una ambulància, és diferent. Ara ja ets gran, ets un tio ben plantat i amb
per favor! capacitat, ton pare t’escoltarà i tindrà en compte els teus
raonaments.
Dotze mesos abans.
-Què fàcil ho veus, veritat? O siga, que he d’encarar tot sol
-Joan, hem d’apartar ton pare. T’ho dic així de clar. Ha fet
la situació mentre tu esperes plàcidament a rebre l’informe
moltíssim i hem arribat on hem arribat per ell. Però no pot
i les despulles de la batalla...
seguir al capdavant. Ell no voldria ni podria encapçalar els
canvis que ara necessitem. I tu ho saps. -No dramatitzes tant, Joan. Açò no és cap batalla. És un
episodi que cal superar i en el qual tu tens un paper prota­
-Clar que ho sé. No penses que no li he pagat voltes...
gonista. A més, jo m’he dedicat amb cos i ànima al costós
Però tu també saps que llevar-lo de president, per molta
procés de guanyar adeptes i voluntats. Només resta que
cura que posem en fer-ho bonic, serà la seua mort.
tu poses el colofó amb dignitat. Això és tot.
-No et preocupes, Joan, li dedicarem tot un any
-D’acord, ho intentaré, però no et promet res. Sembla
d’homenatges, amb actes d’aqueixos que només nosal-
que no vols veure la dificultat de la papereta que em
tres som capaços d’organitzar. El carregarem d’insígnies i
planteges...
diplomes i, com a colofó, el nomenarem president honorari
i perpetu. -Tranquil, home. Ja sé que es tracta d’una qüestió molt
delicada, però confie plenament en tu. Tu pots amb això i
-Més insígnies i plaquetes? Quanta imaginació!.. A més,
amb més, si no, no t’ho demanaria.
no crec que això done resultat. Mon pare, al primer colp
d’esquena, s’olorarà que alguna cosa no va com toca. Ja Certament, la Falla, fins assolir l’estabilitat que gaudia des
el coneixes... de feia una dècada, havia viscut moments de convulsió, de
divisió, de recerca d’una personalitat pròpia, de provatures
-Home, Joan! Tu tens un paper fonamental en tot això, no
d’estils i de refundació.
cal que t’ho diga. Ets tu qui l’ha de sondejar, qui l’ha de
preparar, qui, a poc a poc, ha de fer-li veure com estan les L’home que finalment havia aconseguit redreçar la
coses i plantejar-li el panorama. comissió i liderar un projecte coherent, havia estat Gonçal
Ventura. Ell va ser qui començà a enllestir un llibret de qua­
-Ja veig, ja. Aleshores, per què tant d’homenatge i tanta
litat, on col·laboraven poetes i intel·lectuals locals. Ell va
història, si al final m’he de carregar jo el mort? A més,
fer possible que el monument agafara un clar perfil avant-
saps perfectament que mon pare farà el contrari del que
guardista i va ser un dels primers a tendir ponts entre l’art
jo li diga...
i el món de les falles. I tot plegat, sota el seu guiatge, va
provocar que la Falla aconseguira fer-se un lloc de prestigi
en l’”Olimp” del valencianisme.

20
CONTE CONTAT

Ara, però, després d’uns anys de calma i treball
ben fet, sonaven entre els fallers les primeres veus discor-
dants i les primeres peticions de canvi. Entre les quals hi
havia la de Joan, el fill de Gonçal.
-Estalvia’t “realities”, “grans germans” i totes les merdes i
coentors que se us han passat pel cap, Joan. Ja sé tot el
que vas a dir-me. No sóc idiota!, o almenys no tant com
us penseu. Ho accepte, me’n vaig, ho deixe! Lleveu-vos ja
el maldecap! Deixe la presidència en les vostres mans, en
les teues i en les dels teus amiguets. Hala, ja podeu estar
contents!
-Però, pare, no t’ho prengues així i agraeix i accepta l’any
d’homenatges que la comissió vol fer-te. La gent t’estima i
vol demostrar-t’ho. Serà un comiat gloriós.
-Deixa’t de glòries i pantomimes, fill. Sembla que encara
no conegues ton pare. Tenim visions diferents i ho hem
Arribat el dia indicat, tal com estava previst, a les
d’assumir, encara que de vegades coste... Jo vaig respec-
dotze en punt girava la cadira de Gonçal el cantó del carrer
tar que els posares Jonatan i Kevin als meus néts, respec-
de la Falla, alhora que, en veure tot el muntatge, un calfred
ta tu que no vulga homenatges ni punyetes! La gent que
li recorria tot el cos i la Banda començava a tocar l’himne
m’estima ja m’ho demostra... A més, la meua salut ja no
de la comissió.
m’acompanya. Heu fet bé de relegar-me. Si aconseguiu
els vots, el proper exercici és vostre. -Què et sembla, pare? Has vist quina falla més bonica?
Sembla feta de sucre, veritat? Mira quins colors! Quines
La veritat és que a Gonçal, tot i fer el cor fort, li havia afectat
figures! I encara no has vist el millor... Fixa’t en el ninot cen-
deixar el càrrec. Es trobava físicament i anímicament tocat,
tral. Ets tu, pare! L’indultarem i el portarem a casa...
fins el punt que, de vegades, necessitava que el portaren
en cadira de rodes. La qual cosa i la poca confiança que En aquell moment, Gonçal va notar que la vida es des-
la nova directiva li oferia, havien provocat que no tornara al connectava dins d’ell. No obstant això encara li va donar
casal. Ara, però, que s’acostaven les Falles, amb totes les temps per sentir l’alcalde, que li deia eufòric: “¡Por fin ha-
reticències del món, havia accedit d’anar l’endemà de la béis hecho una falla como Dios manda, Gonzalo! ¡Enho-
plantà a un dinar d’homenatge. rabue...”

Josep Manuel Domènech

21
RESSENYES

Els camins de la vida. Jordi Cervera Roig, gener de 2017

La primera novel·la del nous fets i apareixen nous personatges: aigua de Bejís
nostre amic i veí Jordi és i banys estiuencs a Los Cloticos, un amic incondicional
una reflexió àgil i desper- i tècnic en Telecomunicacions, un sopar i un concert
ta sobre els reptes que del grup Els Catarres, una misteriosa xica morena amb
se’ns presenten al llarg de la nostra vida en la so- ulls verdosos, un curs sobre malalties estranyes i elimi-
cietat contemporània actual; una vida complicada nació de molèsties físiques i neuronals a Barcelona,
i estressant on es barregen sentiments, emocions, noves investigacions i ponències, un camí inesperat…
adversitats, èxits i fracassos. L’autor ens recomana En definitiva, 187 pàgines d’experiències vitals que
que ens parem un poquet a pensar i a distingir entre comencen amb una pàgina d’agraïments i amb dues
aspectes superflus i aspectes realment importants cites inicials:
que ens han de fer sentir útils, autèntics i feliços de
1. “Escolta les teues emocions, no les ignores, i procu-
cara als altres i de cara a nosaltres mateixos.
ra expressar-les pels canals adequats, en cas contrari
Enric, el protagonista, viu a Castelló de la Plana i et faran mal” (Margarita Rojas Juárez)
via­tja sovint a la ciutat de València amb el tren de
2. “Licenciado en Medicina, un tío listo de cojones, el des-
rodalies. Enric, fill de pare comercial i de mare cui-
tino lo ha llevado a vivir…” (Revolución, Los de Marras)
dadora de persones majors, finalitza els seus estu-
dis de Medicina i les seues pràctiques com a MIR Més informació a la pàgina del llibre:
(Metge Intern Resident); li arriba el moment de com- www.facebook.com/caminsdelavida
petir durament per una plaça de metge mitjançant
un procés selectiu tipus concurs-oposició. Ocorren Llorenç d’Aràbia

Uns dies a Escània
El telèfon mòbil encara no ha arribat a Assassins sense rostre, el so característic del
que portava l’actor Kenneth Branagh a la sèrie Wallander sonava al meu cap, de
tant en tant, mentre llegia la novel·la els darrers dies. Durant algun temps vaig sentir
certa atracció per Suècia, de fet, vaig arribar a viatjar-hi uns dies d’un llunyà mes
de juny a la ciutat d’Estocolm, va ser molt abans d’escoltar i restar encisat per
Dear Old Stockholm del mestre Coltrane. Darrerament pense més en Noruega,
se’m fa un poc present en seguir les seues emissores públiques de música de
jazz i folk, butlletins horaris inclosos, dels que entenc poc més que Trump i politia.
Tornant a la novel·la citada, els assassinats i els assassins posen davant nostre
la problemàtica del racisme, de la xenofòbia, introduint-se com un
verí mortífer dins les societats occidentals fins fer trontollar alguns
dels seus fonaments de pacífica convivència. En Mankell ho fa ben
present als seus texts, sense defugir el debat, sense deixar de posar
de manifest les contradiccions que tot plegat porta al món contem-
porani. El policia Wallander es presenta com un treballador compro-
mès, no pas com un superheroi, sinó com un home que ha de fer
front a una vida complexa en allò personal i professional.
Literatura per viatjar a Escània, s’agraeix el plànol inicial de l’edició de Tusquets-la butxaca, per endinsar-se en
el gènere policíac. Literatura per tractar de comprendre les passions humanes, els èxits i els fracassos perso­
nals, col·lectius, per observar una altra societat, tan distinta i tan coincident, tot tornant per un moment a un
hivern rigorós, en plena primavera lleonesa. El fill del pintor que sempre pinta el mateix quadre, que gaudeix
d’escoltar òpera a estones, no defalleix malgrat els colps, i torna a començar de zero quan tot sembla estar
perdut. Em quede, de moment, amb la seua perseverança.
A. Ros
22
LA RATETA DIGITAL

http://www.ccma.cat/tv3/ambfilosofia/ Prenem-nos la vida... amb filosofia
Cada dimecres a les 22:17h al Canal33 o en televisió a
la carta.
Si busquem al diccionari l’expressió fer les coses amb fi­
losofia trobarem que ens remet a un capteniment, una
conducta sàvia per la qual les persones coneixen quins
són els avantatges i els riscos de fer qualsevol cosa i ac-
tuen decididament i en conseqüència. Per fer les coses
amb filosofia, doncs, cal haver pensat en les vicissituds
que comporta cadascuna de les nostres accions, és a
dir, reflexionar sobre el què fem o farem en un moment donat. Aquesta empresa sembla difícil, però en el
programa que us propose hi ha pensadors i professors d’institut que ens ajuden a reflexionar sobre les coses
que ens passen com l’amor, el futur, la precarietat, la vida a les ciutats, la violència, etc. Amb filosofia és
un programa que acosta l’espectador a l’essència mateixa de la filosofia: una certa manera de pensar, de
plantejar els problemes, de fer-se preguntes i explorar la consistència de les respostes. Ànims i a reflexionar!

Et costa reciclar? Connecta amb el #DIYMACLET http://benimacletentra.org/articles/
Benimaclet Entra és un projecte cultural participatiu al barri
de Benimaclet. Es tracta d’un web amb diverses seccions rea­
litzades pels mateixos comerciants, associacions, col·lectius,
veïnes i veïns del barri, però també altres iniciatives socioculturals
de la ciutat de València. Així, si entreu, trobareu una agenda amb
tots els esdeveniments que tenen lloc als diferents locals del barri:
concerts, tallers, projeccions, exposicions o dinars temàtics; però
la secció que més m’ha agradat és l’anomenada #diymaclet, és
a dir la conjunció del do it yourself anglès (que podem traduir com
fes-ho tu mateix) i el nom del barri. Aquesta secció és un raconet
amb idees molt interessants per poder reutilitzar i reciclar materials tan diversos com les taronges, les piles de
botó, botelles de plàstic o CD’s i DVD’s ratllats, per transformar-los en joguets, robots, màquines de gravar la
fusta o tomaqueres, que podem penjar a qualsevol raconet de casa on pegue el sol. Per saber com es fan
aquests objectes només cal que entreu i descobriu tot el que té Benimaclet!

Tenim un cine 100% en valencià a la ciutat, el coneixes?
La ciutat està de reestrena i no és per a menys, ja que al març es va
reobrir un cinema que portava més de set anys tancat. La renovació www.albatexascinemes.eu/
ha estat tant estètica, millorant-ne l’aspecte de les quatre sales de
què disposa, com també de l’accessibilitat i la qualitat de l’experiència
cinèfila, ja que s’han ampliat les pantalles i s’ha posat un nou equip de
so. No obstant això, la millor de les novetats és que totes les pel·lícules
que s’exhibeixen són en versió original i estan subtitulades en valen-
cià. Aquesta ha estat la gran aposta del promotor de la reobertura, el
director de cine Ventura Pons, que ha volgut recuperar el cine per
poder-ne gaudir, com en la seva infància, és a dir, cine subtitulat i amb
la triple B: Bo, Bonic i Barat, ja que l’entrada només costa 3€ en
qualsevol de les sessions (de dilluns a diumenge). Si voleu gaudir del
millor cine i en valencià ja no tenim excuses, l’Albatexas ens espera
amb els braços ben oberts! @la rateta digital
23
Haurem de triar un poc
per quin món ens decidim.
Nosaltres som individus
part d’un tot, La Humanitat,
que si no es solidaritza,
a tots ens arriba el mal.
Una cosa tan senzilla
com és l’herba o bé l’asfalt,
ens fa pensar que herba és vida;
l’asfalt pot ser mort demà.
Un poble on creixen herbes,
flors i plantes a bondó
és més bonic, saludable,
més viu i més acollidor.
Tot cimentat i asfaltat,
no pot semblar-nos millor.
No cal usar herbicides
que contaminen el món.
Deixem que les plantes
cresquen,
que són bona habitació,
per abelles, cucs, pardals,
papallones i renocs.
Si els animalets moren,
prompte l’humà es fa malalt.
Hem de preferir natura
més que el ciment i l’asfalt.
Omplir el poble de plantes,
flors i herbes naturals.

Hem fet el Plaerdemavida 56
Textos de: Lluís Antolí Gosàlbez, Lluís Antolí Santolària, Rosella Antolí, Lluís Brines, Josep Manuel Domènech,
Doménec Hurtado, Alexandre Ros, Santi Ros, Roser Santolària i Rafel Sena Col·labora
Agraïments especials: Emilio Albert i Pura Ros, Pilar Ciurana, Lluís Rodrigo i Maruja Traver.
Coordinació de continguts: R. Antolí, A. Ros.
Correcció lingüística: A. Ros.
Muntatge i maquetació: Ethel Roca.
Il·lustracions de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Imprimeix: Baquedano.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit Legal: V-2407-2004