You are on page 1of 2

Sóc Marco Polo i començo un

viatge...
Jo, Marco Polo, vaig néixer a Venècia, a la casa familiar de l’illot de Rialto, l’any
1254. Com que la meva mare va morir al part i el meu pare estava de viatge, em van
haver d’educar els meus parents.

La meva infantesa, si fa no fa, va ser com la de tots els altres nens de família noble
de la ciutat. Si alguna cosa me’n va distingir, va ser una exagerada propensió «a
inventar-me històries» –així ho anomenava la meva àvia–. I és que jo no tenia ni
pares ni germans i les llargues estones que em passava sol o en companyia d’aquells
que em cuidaven em resultaven molt avorrides si jo mateix no hi posava imaginació.
També, i d’això la meva àvia en va patir no vulgueu saber com, potser provocat per
aquesta facilitat mateixa amb què la meva imaginació era capaç d’inventar al meu
voltant missatges fantàstics, on jo podia encarnar els herois que més admirava,
també, dic, vaig ser molt tardà i gansoner en tot allò que fa referència a
«l’ensinistrament per a la vida social» que tot infant –en major o menor grau– ha de
patir.

Recordo, per exemple, com em costava, després d’una d’aquelles aferrissades
batalles en què jo, damunt el meu pobre gussi, m’imaginava el més valent almirall
venecià contra tot un estol de galeres genoveses, fer cas d’aquelles petiteses que la
meva àvia m’exigia amb tediosa insistència i a les quals semblava donar molta més
importància que no al fet que la nostra estimada República hagués sortit vencedora
(o s’hagués perdut per sempre!) en aquella recent contesa.

Jo encara m’entretenia a remar (si havia estat fet presoner pels meus enemics i
enviat a galeres) o a caçar les bèsties més ferotges en companyia del meu arc,
mentre tots els altres nois de la meva edat ja sabien que no havien de posar els
colzes damunt la taula, ni furgar-se el nas ni llençar els ossos sobrers del plat a la
catifa. No em vaig començar a moure amb una certa agilitat en això que llavors
anomenava «manies de grans» fins molt més tard, quan em vaig adonar que el sol de
la infantesa se m’havia començat a pondre.

Un dia, des de la meva finestra, el vaig veure com encenia un camí d’escates
blanques en el meu record, el regust del qual no m’hauria abandonat mai més, sobre
les aigües del meu mar, a Venècia.

Quan van arribar aquells que es feien dir el meu pare i el meu oncle, ja havia fet els
quinze anys. Jo, que com la majoria de la gent de Venècia, no havia vist mai cap

que el país de meravelles que jo havia somniat essent criatura tenia una longitud i una latitud concretes damunt la superfície de la terra. en els meus escassos quinze anys. aquella il·lusió que el decurs dels anys havia condormit. la veritat és que tant m’era. Quant de temps trigaria a tornar-hi? Si algú m’hagués dit que al final del meu trajecte m’havia de trobar enmig de les boiroses terres d’un somni. i a l’últim no sabia si hauria sacrificat la coneixença de la veritat per continuar creient en aquella possibilitat. a mitjan 1271. fossin de veritat o no aquells mons que el meu pare descrivia. No l’havia vista mai de tan lluny. La ciutat. es va anar fent petita darrere nostre. em va proposar d’acompanyar-los. Un bon dia. en algun recòndit racó. em contaven que existia una muntanya on un rei xinès havia fet plantar els arbres més colossals de tot el món. El sol fet que no tingués arguments per refutar-los quan. en la qual jo mateix quedava immergit. no em vaig acabar de creure totes aquelles meravelles que ells no es cansaven d’explicar-me sobre els pobles i la gent que havien conegut. El meu pare. veient que ja tenia edat suficient per anar amb ells. que existís o no un lloc tan allunyat on potser ni tan sols sabessin de l’existència d’una petita república anomenada Venècia. DAVID VILASECA. començava a entreveure que el món no era pas tan fantasiós com jo l’havia imaginat. fins a fer-m’ho versemblant. Tot i que el nou papa encara no havia estat elegit i que no havien pogut realitzar l’ambaixada que els havien encomanat. no es pot tornar a accedir. quan. Realment. van venir a despertar en el meu esperit. em produïa una gran emoció. ran de l’escalfapanxes. enmig de la llacuna. per exemple. no podien estar més temps a Venècia sense faltar a la promesa que li havien fet al Gran Khan de tornar a la Xina. Tanmateix.jardí més gros que el de davant de l’església de San Marco –amb els seus deu arbres– ni cap altre mar que el que. a les quals. vam llevar l’àncora i vam sortir del port de Venècia. Marco Polo i el llibre de meravell . Tot allò m’impressionava i m’atreia tant com si algú s’hagués entestat a fer-me creure. aquelles vetllades en què ells. em van contar tot el que havien vist. un cop despert. banyava els seus canals. Jo no m’hi vaig pensar gens ni mica. Així doncs. no m’hauria fet pas una impressió gaire diferent. tènuement. van decidir de tornar-se a embarcar. Havien transcorregut un parell d’anys des de l’arribada del meu oncle.