You are on page 1of 24

Del Welfare al Warfare

Canvis socials i econòmics i nous processos de legitimació de la violència


institucional

Miguel Fernández

Observatori dels DDHH i el sistema penal


Facultat de Dret
Universitat de Barcelona.

abril de 2010
Índex

Introducció.............................................................................................3

Canvis socials i sistema punitiu.............................................................4

La modernitat entre l’emancipació i la regulació................................4

El motor de la transició paradigmàtica: Del fordisme al capitalisme


flexible................................................................................................7

El canvi en els règims de control: Del règim disciplinari focuoltià al


control actuarial .................................................................................8

La violència de l’ordre social.................................................................9

Violència i Estat de dret......................................................................9

L'anomenada violència institucional.................................................10

Els processos de legitimació de la violència. ......................................12

La necessitat de legitimació de la violència..................................... 12

Conclusió. L’Estat- Guerra no és una fatalitat..................................... 13

Bibliografia..........................................................................................15
Introducció

En les següents pàgines s'explica el procés segons el qual, a uns


canvis socials identificats amb el nom de pas de la societat fordista
a la posfordista han estat acompanyats de noves polítiques
punitives. El manteniment de l'ordre social basat en la redistribució
de la riquesa, característica de la societat fordista o del Welfare, es
basa ara en noves estratègies de control i punició establint un nou
marc interpretatiu que es coneix com Warfare (Light, 2003; López
Petit, 2003 ) i que basa les tècniques d'ordenament en base al que
es coneix com a violència institucional (Ansuátegui Roig, 2009;
Doménech i Argemí & Íñiguez Rueda, 2002 i Bergalli, 2003). És el
que autors com Loïc Wacquant (Wacquant, 2000)han anomenat
canvi paradigmàtic de l'Estat maternalista a l'Estat paternalista. Per
desenvolupar aquestes qüestions es contemplen els següents tres
pressupòsits generals.

El primer és el que sosté que els canvis en el sistema productiu


comporten, indefectiblement canvis paral·lels en la resta d’esferes
de la vida social i concretament en el sistema punitiu. Des del punt
de vista escollit els canvis s’emmarquen en una transició
paradigmàtica provocada per un sistema productiu i d’organització
social emmarcat sota l’epígraf fordisme que s’encetaria a principis
del segle XX i arribaria fins a la seva segona meitat. A partir
d’aquest moment es començaria a gestar un nou model industrial i
econòmic que ha quedat definit per autors com Richard Sennett com
el del capitalisme flexible (Senett, 2000). Aquests canvis ha provocat
la substitució dels règims de control social centralitzat que han
passat del règim disciplinari definit per Michel Foucault (Foucault,
2002) al que s’està desenvolupament actualment i rep el nom de
control actuarial (de Giorgi, 2000) que serà definit en es pàgines
precedents.

El segon pressupòsit és el que, fonamentat en la teoria hobesiana de


l’Estat de Dret, contempla que aquest és l’estament que

3
monopolitza l’ús de la força i salvaguarda l’ordre social, en darrera
instància, amb l’ús o amb l’amenaça de l’ús de la violència sobre els
seus ciutadans. Tenint en compte aquest pressupòsit ens centrarem
en quines són les expressions i les formes que adopta la violència
exercida o permesa per l’Estat de dret i que és conceptualitzada com
a violència institucional.

Finalment, el tercer pressupòsit contempla que la característica


distintiva violència institucional vers altres formes de violència és la
seva qualitat de lícita. La violència institucional és la violència que,
per definició és legal i per tant és legitimada en tant és exercida, ja
sigui directament per l’Estat amb els estaments encarregats d’això
(policia, magistratura i presons) o indirectament pel consentiment
de formes de violència implícites en el sistema econòmic polític que
comporta que parts importants de la població es mantinguin
exclosos dels repartiments de recursos bàsics com el treball,
l’habitatge, la seguretat o estabilitat personal o familiar. Per
definició, tota forma de violència exercida o permesa per l’Estat no
és violència, sinó com afirmà Radcliffe- Brown (Radcliffe-
Brown,1940), govern. Aquest pressupòsit contempla la necessitat
que té l’Estat per establir i elaborar processos de legitimació de les
diverses formes de violència institucional. Pel cas que ens ocupa,
serà el nou coneixement elaborat sota l’epígraf de civisme l’objecte
central d’anàlisi d’aquesta tesi.

Canvis socials i sistema punitiu

Els canvis que es produeixen en l’esfera de l’organització del treball


afecte a la resta d’esferes de la vida social. Molts autors han
senyalat com l’actual forma d’organització de la producció definida
al voltant de la noció de flexibilització presenta uns canvis
substancials respecte a les formes anteriors que s’emmarcaven sota
l’epígraf de fordisme.1

1
Veure, per exemple Fraser, 2003 o Sennett, 2002
Aquest tipus de canvis afecten al les formes de producció i de
consum, l’organització familiar, o els sistemes d’ordenament jurídic.
Aquesta tesis vol ocupar-se específicament en les afinitats electives
entre un model de d’organització de producció i els instruments i les
pràctiques de control social institucional.

La modernitat entre l’emancipació i la regulació

Un dels autor que millor ha conceptualitzat el trànsit entre models


socials en el marc de la modernitat ha estat Boaventura de Sousa
Santos. Aquest autor afirma que la modernitat es caracteritza per
una tensió entre la necessitat de regulació social i les promeses
d’emancipació social. Ambdós extrems contemplats en la definició i
la pràctica de la modernitat. Segons l’autor la modernitat capitalista
va desequilibrar aquesta tensió convertint l'energia emancipadora
en energia reguladora (de Sousa Santos, 2003).

Segons De Sousa Santos la tensió entre regulació i emancipació se


ha anat reduint per l’afinitat entre el capitalisme, la ciència i el dret
que ha trobat més pertinent per desenvolupar un sistema econòmic
que s’ha volgut aliè al sistema polític, un dret penal ocupat
exclusivament en la regulació en absència de les aspiracions
d’emancipació.

La relació entre modernitat i capitalisme es conforma com a dos


processos històrics autònoms i diferents. Si el paradigma
sociocultural de la modernitat apareix entre XVI i XVIII abans que el
capitalisme industrial els dos processos van convergir però també es
van mantenir separats. La modernitat no pressuposava el
capitalisme com a model de producció.

“El capitalismo lejos de presuponer las premisas socioculturales de


la modernidad para desarrollarse va coexistir e incluso progresó en
condicions que, en la perspectiva de la modernitat, era considerada
premoderna o antimoderna.” (p.51)

Entrem doncs en un moment de transició paradigmàtica. El


paradigma sociocultural de la modernitat es va elaborar abans que
5
el capitalisme es convertís en el mode de producció industrial
dominant i és possible que desaparegui abans que el Capital perdi la
seva posició hegemònica. Aquesta desaparició tant es deu a un
procés de superació com a un d’obsolescència: hi ha promeses que
la modernitat no ha pogut complir. Tan el dèficit com el compliment
de promeses expliquen que estiguem en una situació de crisis, de
trànsit. Com tota transició aquesta també és mig invisible i mig
cega.

Segons de Sousa (p.52) el paradigma sociocultural de la modernitat


s’assenta en dos pilar: el de la regulació i el de l’emancipació, cada
un constituït en tres principis o lògiques: Lògica de la regulació
basada en el Principi d’Estat o l’obligació política vertical entre
ciutadans i Estat. Principi del Mercat en l’obligació política
horitzontal individualista i antagònica entre els que participen en ell i
principi de Comunitat l’obligació política horitzontal solidaria entre
els membres de la comunitat. L'organització del temps com a
primera expressió del control social. Passem la majoria del temps en
l'esfera del mercat.

La lògica de l’emancipació, per l’autor, queda definida per les tres


lògiques de la racionalitat definida per Weber La racionalitat
estètica, expressiva de les arts i la literatura, la racionalitat
cognitivo- instrumental de la ciència i la tecnologia, que serà la
preeminent ja que aporta els instruments de regulació i la
racionalitat moral- pràctica de l’ètica i el dret.

En terme del citat autor, el paradigma de la modernitat entra en


contradicció perquè pretén un desenvolupament harmoniós i
recíproc entre el pilar de la regulació i el de l’emancipació i pretén
que aquest desenvolupament es tradueixi en una completa
racionalització de la vida individual i col·lectiva. Aquesta doble
vinculació entre els dos pilars entre ells i la praxis social haurà de
garantir l'harmonització de valors socials potencialment
incompatibles com justícia i autonomia, solidaritat i identitat,
igualtat i llibertat.
Va ser la ciència la que va intentar reconstruir els excessos i dèficits
de la modernitat però va necessitar del dret subordinada a aquesta.
Aquesta pretensió de gestió científica de la societat va haver de ser
protegida a partir de l’integració normativa i la força coercitiva
proporcionada pel dret. És a dir, la despolitització de la ciència es va
aconseguir a través de la politització jurídica del conflicte i la revolta
social.

Foucault va tenir com a objecte d’estudi ambdues esferes: la del dret


(poder jurídico del Estado) i la de les Ciències (poder disciplinari) El
poder jurídic té una relació directa amb el poder disciplinari. La
relació entre els dos poders es manifesta segons de Sousa i la
suposada autonomia d’ambdós es fruit d’una transformació
isomòrfica (de diferent composició però igual forma) del primer en
un alter ego del segon. Segons l’autor això explicaria la facilitat per
transitar de la ciència al dret i viceversa dintre de la mateixa
institució.

Aquesta és la idea que ja des de Vico (Vico, 1995) estableix la


voluntat d’establir un ordre social sustentat en la ciència és a dir on
les determinacions del dret siguin resultat de descobriments
científics sobre el comportament social que és preponderant des els
segles XVIII i XIX.

Segons de Sousa és a la Ciència on queda més patent aquest dèficit


en la reconstrucció dels excessos i els dèficits de la modernitat.
Continua explicant perquè és important analitzar l’epistemologia
primer i desprès la teoria del dret. Anomena el concepte de
postmodernitat d’oposició per qualificar aquest transit paradigmàtic
que, tot i que admet l’esgotament d’energies emancipadores, no
celebrar aquest fet, sinó que procura oposar-se (p.58)

El motor de la transició paradigmàtica: Del fordisme al capitalisme


flexible

El fordisme és un sistema de producció industrial en sèrie derivat del


taylorisme. El fordisme estableix una divisió del treball en funció de
7
l'execució de cada una de les tasques en les que s'ha subdividit la
producció d'una peça. Aquest model industrial de producció va
contemplar moltes més qüestions que la mera producció i, com a
derivació del pensament ultraracionalitzador, va estendre la forma
de regulació industrial a totes les esferes de la vida social: des de
l'organització econòmica i política global fins als nous rols familiars.
A partir d'això, Nancy Fraser (Fraser, 2003) afirma que el fordisme
inaugura una nova forma d'acumulació de capital. Aquest nou
sistema es basa en una producció en sèrie a escala exponencial, en
la necessitat de desenvolupar el consum de masses i en una
organització empresarial vertical i piramidal. El fordisme era a més,
un fenomen internacional organitzat en base a les relacions estat-
nació i una explotació nord sud lligada al colonialisme i al post
colonialisme: “el fordismo fue un configuración internacional que
insertó la producción industrial en serie y el consumo de masas en
ámbitos nacionales.” (Fraser, 2003, p.215)

Algunes de les conseqüències del trànsit del fordisme al


postfordisme les descriu perfectament Marazzi, (citat per de Giorgi
pp.147), Senett (Senett, 2000) o Bauman (Bauman, 1999) afirmant
que les “classes mitges” han estat les que més han patit el efectes
d’aquesta reestructuració productiva, segmentació del mercat de
treball i polarització de rendes. Aquests classes eren les que van
trobar certa estabilitat ocupacional durant el fordisme i havien
augmenta les seves capacitats de prevenció.

El canvi en els règims de control: Del règim disciplinari focuoltià al


control actuarial

Fraser (Fraser, 2003) corrobora, seguint Foucault que l'organització


industrial s'estengué a l'organització familiar, als hospitals, a les
escoles, presons, fàbriques però també als serves socials i fins i tot
en l'interacció informal quotidiana. És el que Foucault anomenà
organització capil·lar. Ara l'especificat d'aquesta forma d'ordenació
social i de regulació de les conductes és el que Foucault va concebre
com a biopoder (Castro-Gomez, 2007; Foucault, 1998). L'aportació
de Foucault va consistir doncs, en preveure que les pràctiques de
control i regulació hegemòniques al fordisme van fer els seus primer
“experiments” als hospitals psiquiàtrics i a les presons que
s'inauguraren a mitjans del s.XIX.

El règim de control descrit per Foucault amb l’ús de la metàfora


Benthamiana del panópticum ha deixat lloc a les organitzacions
basades extensivament en la penalització de conductes no ajustades
a la norma. Autors com Tony Platt coincideixen en criticar el gir
penalista que adoptat les democràcies europees i que emmarquen
les polítiques d’ordre social sota l’epígraf de “llei i ordre”. Platt, per
exemple, denuncia aquestes polítiques assenyalant que “La actual
preocupación política por el delito y la justicia tiene poco que ver
con ambas cosas [...]. Veinte años de desempleo estructural en las
antiguas zonas industriales, implacables recortes en el gasto
público, disminución de la participación en el proceso electoral,
políticas más apoyadas en una maliciosa negligencia respecto al
aumento de la división racial, han desgarrado el tejido socialy han
creado extendidas ansiedades respecto al bienestar y la seguridad
personal” (Platt, Citat per de Giorgi p. 148).2

La ciència actuarial és la disciplina que aplica els mètodes


matemàtics i estadístics a avaluar risc en l’asseguració i les
indústries de finances. En la criminologia l’actuaralisme és la noció
popularitzada per autors com De Giorgi i que descriu els avenços
que es derivaren de les polítiques de llei i ordre. Aquest nou
paradigma de gestió de l’ordre es basa en les filosofies de tipus
manegarial i privatizador provenents de les empreses asseguradores
que mesuren i calculen els riscos, el cost que pot suposar la
prevenció del delicte en funció de la capacitat de malmentre l’ordre
de determinades categories socials etiquetades com de risc

Platt, A. M., “The Politics of Law and Order”, a Social Justice,vol. 21,
2

3/1994, pp. 4-5

9
La violència de l’ordre social

La violència no és una expressió asocial, pròpia dels marges de la


civilització o del desordre i del caos social. Ans el contrari, la
violència es constitutiva de la societat, és el ciment que la manté
unida, és el fenomen bàsic d’estructuració i l’element sobre el que la
democràcia dels moderns estats nació funden el principi d’autoritat .

Violència i Estat de dret

Walter Benjamin(Benjamin, 1999) va sintetitzar la relació entre la


violència i el govern afirmant que La violència funda i reprodueix el
dret. Clastres (Clastres, 1996) i Simmel (Simmel, 1988) coincidien en
afirmar que, en última instància, és “la voluntat de l’espasa la que
s’imposa”. Max Weber,(Weber, 2008) encara abans va teoritzar
sobre l’autoritat i el recurs de la violència de l’Estat, afirmant que
qualsevol tipus d’autoritat estatal –fins i tot la legal- racional funda
l’Estat en la força. Norbert Elias (Elias, 1994) va parlar de el procés
de civilització i la tendència monopolitzadora de la violència per part
de l’Estat, requisit indispensable per Hobbes (Hobbes, 1982) per
deturar la tendència a l’autoaniquilació de les societats humanes. És
a partir d’aquestes treballs que Žižek (Žižek, 2008)definir la
violència objectiva com la “del normal estat de coses”

Žižek (Zizek, 2008) comença distingint la violència subjectiva de la


objectiva. La primera seria aquella que és significada com a tal, la
violència del carrer, la dels "dolents", la irracional i sobre tot la
"il·legítima". La violència objectiva “is precisely the violence
inherent to this “normal” state of thingsés”. És a dir, és la violència
que es troba dintre d’allò “normal”, és la violència que no es
significa com a tal. En aquest sentit, és la violència invisible, la que
ja hem anomenat alguna vegada com la violència legítima. I la
divideix entre la simbòlica:

Embodied in language and its forms, what Heidegger would call “our
house of being”.As we shall see later, this violence is not only at
work in the obvious - and extensively studied - cases of incitement
and of the relations of social domination reproduced in our habitual
speech forms: there is a more fundamental form of violence still that
pertains to language as such, to its imposition of a certain universe
of meaning (Zizek, 2008)

Defineix com a violència sistèmica, “the often catastrophic


consequences of the smooth functioning of our economic and
political systems”. (Zizek, 2008)

Entre aquestes dues formes de violència objectiva (simbòlica i


sistèmica) es trobaria la violència institucional que vindria a
sintetitzar, d’una banda els mecanismes sotmeten als habitants
d’una ciutat a un model econòmic centrífug que expulsa a una part
de la població als marges del mercat laboral, del de l’habitatge o de
l’oci.3 I de l‘altre els processos discursius que propaguen una adhesió
del gruix del la ciutadania als principis de regulació punitiva de
l’administració municipal. Segons Pierre Bourdieu–que inspirà la
definició de Žižek- uno de los efectos de la violencia simbólica es la
transfiguración de las relaciones de dominación y sumisión en
relaciones afectivas. (Bourdieu, 1997)

El que Slavoj Žižek anomenà Violència objectiva tindria la qualitat


d’invisible en tant és justificada legalitzada i legitimada en funció
dels processos de monopolització de l’ús de la força per part de
l’Estat i com a expressió del procés de civilització. Per tal que un
acte que implica submissió d’una persona sobre un altre o d’una
institució sobre una persona es defineixi com a violent, ha de tenir la
qualitat d’excessiu i d’il·lícit.

És tracta d’una de les expressions del que autors com David Harvey
3

anomenen procesos d’acumulació per desposesió típics de les


formes de capitalisme actual.(Harvey, 2004; Harvey, 2007)

11
L'anomenada violència institucional

Norbert Elias (Elias, 1994) han mostrat amb minuciós detall com
l’Estat ha anat concentrant el monopoli de la violència i expulsant de
l’àmbit social tota expressió de violència no tutelada per aquest.
Aquesta expulsió ha comportat una immediata criminalització
d’algunes formes d’expressió violenta interpersonal, convertint-la –
sempre que sigui pertinent per l’objectiu final del manteniment de
l’ordre- en un atemptat sancionable. El mateix Elias advertia que el
procés de civilització i de construcció històrica de l’homo clausus
implicava la creació de mecanismes d’auto-vigilància i auto-control
individual, inexistents amb anterioritat. Parlem, per tant, de la
interiorització del control de les pulsions i, entre elles, la pulsió a
l’agressió violenta. La manera en la que aquests processos s’han
instaurat i són perfectament vigents avui l’ha establert Michel
Foucault (Foucault, 2002: 172-173). El monopoli de la violència per
part de l’Estat i la disminució de les explosions desordenades i
descontrolades de l’agressivitat no van eliminar, sinó desviar,
l’agressivitat i la violència interpersonal. El que es va fer va ser
portar-les a un cau que tot i estar apartat de la mirada pública, no
per això és menys eficaç en relació al control i l’odre social. La
mirada de Foucault remarca la potència de la violència legítima i, per
això, invisibilitzada. Analitza a fons, així, els procediments a través
dels quals el procés de civilització pot reorganitzar, sanejar i
camuflar la violència, disciplinària i d’una altra mena, sense
necessitat de reduir-ne la intensitat (Kean, 1990: 39). Per això va
estudiar amb deteniment, per exemple, el funcionament de les
institucions penitenciàries i del que anomenava violència
institucional, és a dir, la violència practicava i executada per les
institucions com poden ser, les presons, però també les fàbriques,
els hospitals, les psiquiàtrics, les escoles o, en darrera instància la
practicada pels cossos de seguretat de l’Estat.

Treballs més recent sobre les legitimacions del càstig, destaca que,
l’actualitat de les polítiques criminals ha deixat de banda el suposat
objectiu rehabilitadors per centrar-se en la gestió de la pobresa
(Wacquant, 2000;(Wacquant, 2006)

Per exemple, en el cas de la ordenança municipal de Barcelona de


2005 coneguda popularment com normativa cívica, diversos juristes
ha declarat que aquesta es converteix tot court en violència
institucional inclús sobrepassant els límits de les seves
competències:

La adopción de estas medidas represivas, que se extienden a unas


50 infracciones, podría constituir una discriminación institucional,
hasta el punto de crearse, en términos legales, un entorno
intimidatorio, humillante u ofensivo. Por otra parte, los entes locales,
desbordando los límites de sus facultades legales, no pueden crear
sanciones administrativas que no están previstas en las leyes para
sustituir la multa, la única sanción municipal prevista en la ley de
régimen local. El ayuntamiento carece de legitimación para imponer
medidas restrictivas de derechos, reservadas para el castigo de los
delitos y faltas. El consentimiento del afectado, como así se ha
previsto en algunos casos, no puede legitimar dichas sanciones. Por
ello, no puede admitirse que los mendigos y otros ciudadanos
puedan verse sometidos, si no abonan la multa, a “sesiones de
atención individualizada o cursos”.4

A partir d’això es vol analitzar doncs la correspondència entre


aquesta “normativa cívica” i les definicions de violència institucional
relatades.

Els processos de legitimació de la violència.

Zero Tolerance, a Nova York Law & Order a Londres, Choque de


Ordem a Río de Janerio o la Normativa cívica de 2005 a Barcelona
coincideixen en la premissa segons la qual, per acabar amb la

4
Jiménez Villarejo, César “Las sombras de una ordenanza” a EL
PERIODICO DE CATALUNYA. 30 de gener de 2006

13
delinqüència l’acció prioritària de l’administració municipal és
ordenar la ciutat i eliminar els comportaments molestos o
desordenats. Aquesta qüestió que sembla lleu –segons aquestes
propostes- té conseqüències, aparentment meravelloses: impedint
que els joves pintin graffits, es pot aconseguir que es redueixi la
violència interpersonal i el tràfic de drogues. En qualsevol cas,
aquestes noves reglamentacions de qüestions que abans es
quedaven en l’àmbit de la moral dels ciutadans, les famílies, i les
relacions intragrupals, permeten que, l’aparell repressiu de l’Estat
intervingui en aquests assumptes amb sancions i càstigs
institucionals.

La necessitat de legitimació de la violència

El treball de Michel Foucault (Foucault, 2002) va mostrar com, per


mitjà d’aquestes pràctiques elaborades per les institucions
governamentals en els quals els cossos dels súbdits són confinats en
centres de disciplina i càstig en contra de la seva voluntat però en
nom de la seva millora, la violència es reorganitza lluny dels llocs
públics de càstig, es saneja, camufla i s’invisibilitza precisament
gràcies a un procés de legalització i posterior legitimació de la
violència exercida per les institucions de l’Estat. La violència
institucional s’insivibilitza en tant, l’executor de la mateixa, està
legalitzat per practicar-la. És en aquest sentit que s’afirma que la
violència institucional no és violència, sinó govern. D’aquesta
manera podem viure doncs, la ficció d’haver eliminat la violència de
la nostra organització social.

La legitimació de la violència i del càstig institucional és un requisit


pr la forma actual d’organització social. De fet, no és, la necessitat
de legitimació no és patrimoni d’aquest tipus de violència. Tot acte
d’agressió és definit per l’executor com a legítim. I és a posteriori
que és deslegitima convertint-se en il·legítima. Exactament succeeix
amb el procés invers: tota violència executada per l’estat requereix
un procés de legalització que l’atribueixi legitimitat. En aquest
sentit, els processos, els discursos i el marc legal de legitimació de la
violència estatal acostumen a elaborar-se a priori, conformant un
tipus de pràctiques que, sempre que siguin executades per
representant de la institució i en el marc normatiu pre-establert,
permetrà la pràctica violenta de l’Estat. A més, aquest mateix procés
de legitimació de la violència contempla l’elaboració paral·lela de
categories de desafectes o perillosos en el marc de les noves teories
criminològiques del control actuarial, que defineixen uns grups
humans a partir del seu nivell de risc i la perillositat potencial que
representen per l’ordre social. És en aquest moment en el que
emergeix l’incívic com a nova categoria que permet sotmetre,
neutralitzar i apartar de certs espais públics a grups de persones
prèviament etiquetades com a tals.

Conclusió. L’Estat- Guerra no és una fatalitat

Durant les manifestacions a moltes ciutats del món que van seguir a
la invasió de Kuwait pels EEUU en el que es va anomenar Primera
Guerra del Golfo, Agustín García- Calvo criticava furiosament els
lemes d’aquestes mobilitzacions de No a la Guerra o el que a ell
encara li semblava pitjor, sí a la pau. Segons aquest filòsof aquests
premisses no feien altra cosa que ocultar la guerra que es produïen
en el cor mateix dels Estats europeus i desvia l’atenció cap a països
llunyans. L´únic lema amb sentit segons García- Calvo era Guerra a
la Guerra (García- Calvo, 1993)

Segons Santiago López- Petit (López-Petit, 2007) el esdeveniments


que van seguir l’atac contra El World Trade Center de Nova York al
2001 va conjurar-se en l’establiment d’una nova forma d’Estat que
nèxia contra Hobbes (l’Estat no s’ocupa de disminuir la violència,
sinó de desplegar-la) i contra Clausewitz (la guerra no és la
prolongació de la política mediant altres mitjans, sino que la política
mateixa es guerra). El 11 de setembre de 2001 podria ser doncs la
data quer servís per situar l’inici del desenvolupament de les noves
criminologies de l’emergència, actuarials, de la intolerància o el dret
penal del enemic la trobaríem (Beiras & Machado, 2004; Bergalli &

15
Rivera Beiras, 2003; Ferrajoli, 2008; Negri & De Giorgi, 2000;
Wacquant, 2000; Delgado, 2007).

Les polítiques socials, econòmiques i criminals han desterrat les


polítiques de prevenció del delicte lligades a el paper corrector de
l’Estat del benestar, per passar decididament a legitimar una
institucionalització de la violència que converteixi als aturats,
resistents a la precarització dels seus habitatges, llocs de treball i
vida en enemics.
Bibliografia

• Albero, M. (2004). Violència, sexe i televisió: la mirada adolescent,


Barcelona, CAC
[http://www.cac.cat/pfw_files/cma/recerca/estudis_recerca/violenciase
xeitv_magdaalbero.pdf, consultat gener 2008].

• Alfonso Antón, I. “Los nombres de la violencia y el control de su


legitimación” Hispania núm. 208 pp. 691-705

• Amaral Machado, B. (2004). Weber y la racionalidad del control


punitivo contemporáneo. In R. Bergalli & I. Rivera, Mitologías y
discursos sobre el castigo (pp. 147- 166). Barcelona: Anthropos.

• Ansuátegui Roig, F. J. (2009) “Democracia constitucional, derechos


y violencia institucional” Congreso Huri- Age. Consolider- Ingenio.
Madrid

• Arendt, H. (2005) Sobre la Violencia, Barcelona, Alianza Editorial

• Baron, S.W. (1989). “Resistance and its Consequences: The Street


Culture of Punks”, a Youth & Society, núm 21(2), pp. 207-37.

• Bauman, Z, (2006). Modernidad y Holocausto. Madrid, Sequitur

— (1999). Ley global, órdenes locales (pp. 135-167). Buenos


Aires: Fondo de Cultura Económica Buenos Aires.

— (2000). Trabajo, consumismo y nuevos pobres. Barcelona:


Gedisa. Retrieved from
http://dialnet.unirioja.es/servlet/openurl?url_ver=Z39.88-
2004&rft_val_fmt=info:ofi/fmt:kev:mtx:book&rft:isbn=84-7432-
750-4.

— (2003). Derecho al reconocimiento, derecho a la


redistribución. In Comunidad. En busca de seguridad en un
mundo hostil (pp. 90-105). Madrid: (Siglo veintiuno de españa
editores, s.a., Madrid).

17
— (2004). El eterno retorno de la violencia. In J. Beriain,
Modernidad y violencia colectiva (pp. 17- 48). Madrid: Centro
Investigaciones Sociológicas.

— (2007). Confianza y temor en la ciudad. Vivir con


extranjeros, 2006-2008.

• Becker, H.S. (1991 [1963]). Outsiders: Studies in the Sociology of


Deviance, Nova York, The Free Press.

• Benjamin, W. (1982). L’obra d’art en l’època de la reproductibilitat


técnica, Barcelona, Ed.62.

— (1999). “Para una crítica de la violencia”, a Para una crítica


de la violencia y otros ensayos. Madrid, Taurus

• Berga, A. (2006). “La violència com a problema? Alguns falsos


mites”, a Àmbits de Política i Societat, núm. 33, pp. 36-40

• Bergalli, R. (2001). Globalització i control de la ciutat. Fordisme i


disciplina. Postfordisme i control punitiu. Revista catalana de
Seguretat.

• ________ (1980). Origen de las teorías de la reacción social (un


aporte al análisis y crítica del Labelling Approach). Papers.
Sociologiia, 13(13), 49–96

• Bergalli, R., & Capel Sáez, H. (1990). Los Espacios acotados


:geografía y dominación social (p. 287). Barcelona: Promociones
Publicaciones Universitarias.

• Bergalli, R., & Rivera Beiras, I. (2003). Sistema penal y problemas


sociales (p. 582). Valencia: Tirant lo Blanch.

• Bergalli, R., Rivera Beiras, I., & Observatori del Sistema Penal i els
Drets Humans. (2006). Emergencias urbanas. Huellas. Memoria y
texto de creación (Vol. 25, p. 334). Rubí: Anthropos.

• Berger, Peter L., (1995 [1986]), Invitació a la sociologia : una


perspectiva humanística Barcelona : Herder.
• Berger, P.L.; Luckmann, T. (1989) The Social Construction of
Reality: A treatise in the sociology of knowledge, Nova York, Anchor
Books.

• Bourdieu, P. (1997). Razones prácticas :sobre la teoría de la acción


(p. 232). Barcelona: Anagrama.

• ________ (1991). La Distinción :criterios y bases sociales del gusto


(p. 597). Madrid: Taurus.

• Bourdieu, P., & Wacquant, L. J. (1994). Per a una sociologia


reflexiva (p. 262). Barcelona: Herder.

• Bourke, J. (2008). Sed de sangre. História íntima del combate


cuerpo a cuerpo en las guerras del siglo XX, Barcelona, Crítica

• Castro-Gomez, S. (2006.). Michel foucault y la colonialidad del


poder. Instituto Pensar.

• Clastres, P. (1996) “Arqueología de la violencia: la guerra en las


sociedades primitivas” a Investigaciones en antropología política,
Barcelona, Gedisa

• Collins, R.. (2008). Violence. A Micro-sociological Theory,


Princeton, Princeton UP.

• Dahrendorf , R. (1973) Homo sociologicus, London, Routledge


&Kegan Paul

• De Giorgi, A. (2000), Emergencias de fin de siglo. La incubación de


la "Zero Tolerance". In a. De Giorgi, ed., Tolerancia Cero. Estrategias
y prácticas de la sociedad de control. pp. 153- 183. Bilbo: Virus
editorial.

• De Giorgi, A. (2000). Control Actuarial y transformación social.


Lineamientos para una posible crítica (pp. 125-171). Bilbo: Virus
editorial.

• De Sousa Santos, B. (2003), “Introducción”. In B. Sousa Santos,


ed., Critica de la razón indolente. Contra el desperdicio de la
19
experiencia. Para un nuevo sentido común: la ciencia, el derecho y la
política en la transición paradigmática. pp. 53- 58. Bilbao: Desclée
Brouwer.

• Delgado Ruiz, M. (1994), Confini labil: la guerra civile tra individuo


e società. In G. Ranzato, ed., Guerra fraticida. La guerre civile en etá
conteporanea. Turín: Bollati Boringhieri.

— _____1999). La violencia com a recurs i com a discurs,


Barcelona, Secretaria General de Joventut (col. Aportacions,
7).

— _____, (2005a). Elogi del vianant. Del “model” Barcelona a la


Barcelona real, Barcelona, Edicions de 1984

— _____(,2005b). “El monopolio de la violencia” publicat a


internet. La Haine http://www.lahaine.org/index.php?p=9249
consultat abril de 2008

— ______ (2007). Emergencias. Pasos hacia una antropología


trágica. Texto en honor de Roberto Bergalli. In I. Rivera, H.
Silveira, E. Bodelón, & A. Recasens, Contornos y pliegues del
Derecho. Homenaje a Roberto Bergalli, (pp. 1-4). Barcelona:
Anthropos.

• Durkheim, É. (2000) Las Reglas del método sociológico y otros


escritos sobre filosofía de las ciencias sociales Madrid : Alianza

• Elias, N. (1994) El proceso de la civilización. Investigaciones


sociogenéticas y psicogenéticas, Mexico D.F., Fondo de Cultura
Económica.

— ________ (1982) Sociologia fundamental, Barcelona : Gedisa

• Feeley, m./Simon, J., “Actuarial Justice: the Emerging New Criminal


Law”, a Nelken, D. (editor), The Futures of Criminology, op. cit., pp. 7-
42. Sage Publications, Londres, 199

• Feixa, C. (1998). De jóvenes, bandas y tribus: Antropología de la


Juventud, Barcelona, Ariel.
• Feixa, C. (dir.); Porzio, L. & Recio, C. (coords.). (2006). Jóvenes
"latinos" en Barcelona : espacio público y cultura urbana, Barcelona,
Anthropos.

• Feixa, C. & Ferrándiz, F. (2005). “Epílogo: Jóvenes sin tregua”, a


Ferrándiz, F.; Feixa, C. (eds). Jóvenes sin tregua. Culturas y políticas
de la violència, Barcelona, Anthropos, pp. 209-33.

• Fraser, N. (2003). ¿De la disciplina hacia la flexibilización?


Releyendo a Foucault bajo la sombra de la globalización. Revista
Mexicana de Ciencias Políticas y Sociales, 187, 15-33.

• Foucault, M. (2002) Vigilar y castigar : nacimiento de la prisión,


Buenos Aires, : Siglo XXI Editores Argentina

_________ (1998). Genealogía del racismo. La Plata: Editorial


Altamira.

• García Blanco, J.M. (2007). "Violencia, acción y comunicación",


Papers. Revista de Sociologia, núm. 84, pp 157-166.

• García- Calvo, A. (2004). La Realidad es contra lo bueno , es algo


que conviene no olvidar ”. Entrevista. Sin Permiso. Retrieved from
http://www.sinpermiso.info/articulos/ficheros/gcalvo.pdf.

— _________ (1993). Contra la paz, contra la democracia (p.


138). Madrid; Barcelona: Orates.

• González Bailon; S. (2000) “Homo sociologicus. L’acció guiada per


normes”, Revista Catalana de Sociologia. Núm 13, pp. 103-141.

• Goffman, E. (1987). La presentación de la persona en la vida


cotidiana. Buenos Aires. Amorrortu.

• Harris, M. Jefes, cabecillas, abusones. Madrid, Alianza

• Harvey, D. (2004). El nuevo imperialismo. Akal (colección


Cuestiones de Antagonismo). Madrid, 4-7. Akal.

21
— _________ (2007). Breve historia del Neoliberalismo. Madrid:
Akal.

• Hobbes, Thomas, (1993)Del ciudadano y Leviatán Madrid : Tecnos,

• Imbert, G. (1992) Los escenarios de la violencia, Barcelona, Icaria


Editorial.

• Keane, J. (2000). Reflexiones sobre la violencia, Madrid, Alianza

• Lévi-Strauss, C.: (1943) “Guerre et commerce chez lesindiens de


l’amerique su sud”, Renairsance, vol. 1. New York. (Citat a Clastres, P.
(1980) Investigaciones en Antropología política. Barcelona, Gedisa.

• Light, J. S. (2003). From warfare to welfare :defense intellectuals


and urban problems in Cold War America (p. 287). Baltimore: Johns
Hopkins University Press.

• López Petit, S. (2003). El Estado-guerra (p. 88). Hondarribia: Hiru.

• Martínez, R. & Rovira, M. (2001). "Agressivitat i adolescència. Un


problema social?”, Papers. Revista de Sociologia, núm. 65, pp. 47-79.

• Mendes, Philip “Zero tolerance or international conspiracy: a


critical analysis of the House of Representatives inquiry into illicit
drugs” a Social Alternatives; 2008 Second Quarter, Vol. 27 Issue 2,
p51-55, 5p

• Pemán Gavín; Juan Mª “Ordenanzas municipales y convivencia


ciudadana. Reflexiones a propósito de la Ordenanza de civismo de
Barcelona”a Revista de estudios de la administración local y
autonómica 2007 ,Num.305

• Radcliffe- Brown, A. (1940) “Preface” en Fortes, M. i Evans


Pritchard, E., African Political Systems, Londres: Oxford University
Press. Citat per Riches, D. (1988)

• Riches, D. (1988) El fenómeno de la violencia, Madrid, Ediciones


Piramide
• Rivera Beiras i, (2003) “Historia y legitimación del castigo: hacia
dónde vamos? A Bergalli, R., & Rivera Beiras, I. (2003). Sistema
penal y problemas sociales (p. 582). Valencia: Tirant lo Blanch.

• Rivera Beiras, I. (2005). Politica Criminal y Sistema Penal. Nuevas


y viejas recionalidades punitivas. Rubi: Anthropos.

• Rivera Beiras, I., & Machado, B. (2004). Mitologías y discursos


sobre el castigo: historia del presente y posibles escenarios. (I.
Rivera). Barcelona: Anthropodos Editorial del Hombre

• Rukin, Russel, “Zero tolerance and violence in services for people


with mental health needs.” A Mental Health Practice; May2008, Vol.
11 Issue 8, p26-31, 6p.

• Simmel, G. (1988), “La lluita” a Sociologia I, Barcelona, Edicions,


62 (pp.241-317)

• Simon, J., "The Ideological Effects of Actuarial Practices", en Law


and society review, vol. 22,4/1988, pp. 771-800

• Schütz, A. (1972) Fenomenologia del mundo social. Buenos Aires:


Paidós

• Vico, Giambattista, (1995) Ciencia nueva, Madrid : Tecnos, cop.


1995

• Wacquant, L. (2000). Las cárceles de la miseria. Madrid: Alianza.

• Weber, M. (2008). "Teoria de las categorias sociologicas." In


Economia y Sociedad (pp. 170- 704). México: Fondo de Cultura
Económica.

• Willis, P. (1981 [1977]). Learning to Labour. How Working Class


Kids Get Working Class Jobs, Aldershot, Gower (versió en castellà:
Aprendiendo a trabajar: cómo los chicos de la clase obrera consiguen
trabajos de clase obrera,Torrejón de Ardoz, Akal, 1988.

• _____. (1996 [1990]). Common Culture. Symbolic Work at Play in


the Everyday Cultures of the Young, Milton Keynes, Open UP. [versió

23
no acadèmica (1998). [1990] Cultura Viva: Una recerca sobre les
activitats culturals dels joves, Barcelona, Diputació de Barcelona
(Materials de joventut, 10)].

• Žižek, S. (2007). En defensa de la intolerancia. Madrid, Sequitur

• _____ (2008a). Violence, Londres, Picador.

• _____, S (2008b). “Some Politically Incorrect Reflections on


Violence in France & Related Matters” recurs electronic a
http://www.lacan.com/zizfrance.htm [consultada al febrer de 2008.

You might also like