Professional Documents
Culture Documents
Miguel Fernández
abril de 2010
Índex
Introducció.............................................................................................3
Bibliografia..........................................................................................15
Introducció
3
monopolitza l’ús de la força i salvaguarda l’ordre social, en darrera
instància, amb l’ús o amb l’amenaça de l’ús de la violència sobre els
seus ciutadans. Tenint en compte aquest pressupòsit ens centrarem
en quines són les expressions i les formes que adopta la violència
exercida o permesa per l’Estat de dret i que és conceptualitzada com
a violència institucional.
1
Veure, per exemple Fraser, 2003 o Sennett, 2002
Aquest tipus de canvis afecten al les formes de producció i de
consum, l’organització familiar, o els sistemes d’ordenament jurídic.
Aquesta tesis vol ocupar-se específicament en les afinitats electives
entre un model de d’organització de producció i els instruments i les
pràctiques de control social institucional.
Platt, A. M., “The Politics of Law and Order”, a Social Justice,vol. 21,
2
9
La violència de l’ordre social
Embodied in language and its forms, what Heidegger would call “our
house of being”.As we shall see later, this violence is not only at
work in the obvious - and extensively studied - cases of incitement
and of the relations of social domination reproduced in our habitual
speech forms: there is a more fundamental form of violence still that
pertains to language as such, to its imposition of a certain universe
of meaning (Zizek, 2008)
És tracta d’una de les expressions del que autors com David Harvey
3
11
L'anomenada violència institucional
Norbert Elias (Elias, 1994) han mostrat amb minuciós detall com
l’Estat ha anat concentrant el monopoli de la violència i expulsant de
l’àmbit social tota expressió de violència no tutelada per aquest.
Aquesta expulsió ha comportat una immediata criminalització
d’algunes formes d’expressió violenta interpersonal, convertint-la –
sempre que sigui pertinent per l’objectiu final del manteniment de
l’ordre- en un atemptat sancionable. El mateix Elias advertia que el
procés de civilització i de construcció històrica de l’homo clausus
implicava la creació de mecanismes d’auto-vigilància i auto-control
individual, inexistents amb anterioritat. Parlem, per tant, de la
interiorització del control de les pulsions i, entre elles, la pulsió a
l’agressió violenta. La manera en la que aquests processos s’han
instaurat i són perfectament vigents avui l’ha establert Michel
Foucault (Foucault, 2002: 172-173). El monopoli de la violència per
part de l’Estat i la disminució de les explosions desordenades i
descontrolades de l’agressivitat no van eliminar, sinó desviar,
l’agressivitat i la violència interpersonal. El que es va fer va ser
portar-les a un cau que tot i estar apartat de la mirada pública, no
per això és menys eficaç en relació al control i l’odre social. La
mirada de Foucault remarca la potència de la violència legítima i, per
això, invisibilitzada. Analitza a fons, així, els procediments a través
dels quals el procés de civilització pot reorganitzar, sanejar i
camuflar la violència, disciplinària i d’una altra mena, sense
necessitat de reduir-ne la intensitat (Kean, 1990: 39). Per això va
estudiar amb deteniment, per exemple, el funcionament de les
institucions penitenciàries i del que anomenava violència
institucional, és a dir, la violència practicava i executada per les
institucions com poden ser, les presons, però també les fàbriques,
els hospitals, les psiquiàtrics, les escoles o, en darrera instància la
practicada pels cossos de seguretat de l’Estat.
Treballs més recent sobre les legitimacions del càstig, destaca que,
l’actualitat de les polítiques criminals ha deixat de banda el suposat
objectiu rehabilitadors per centrar-se en la gestió de la pobresa
(Wacquant, 2000;(Wacquant, 2006)
4
Jiménez Villarejo, César “Las sombras de una ordenanza” a EL
PERIODICO DE CATALUNYA. 30 de gener de 2006
13
delinqüència l’acció prioritària de l’administració municipal és
ordenar la ciutat i eliminar els comportaments molestos o
desordenats. Aquesta qüestió que sembla lleu –segons aquestes
propostes- té conseqüències, aparentment meravelloses: impedint
que els joves pintin graffits, es pot aconseguir que es redueixi la
violència interpersonal i el tràfic de drogues. En qualsevol cas,
aquestes noves reglamentacions de qüestions que abans es
quedaven en l’àmbit de la moral dels ciutadans, les famílies, i les
relacions intragrupals, permeten que, l’aparell repressiu de l’Estat
intervingui en aquests assumptes amb sancions i càstigs
institucionals.
Durant les manifestacions a moltes ciutats del món que van seguir a
la invasió de Kuwait pels EEUU en el que es va anomenar Primera
Guerra del Golfo, Agustín García- Calvo criticava furiosament els
lemes d’aquestes mobilitzacions de No a la Guerra o el que a ell
encara li semblava pitjor, sí a la pau. Segons aquest filòsof aquests
premisses no feien altra cosa que ocultar la guerra que es produïen
en el cor mateix dels Estats europeus i desvia l’atenció cap a països
llunyans. L´únic lema amb sentit segons García- Calvo era Guerra a
la Guerra (García- Calvo, 1993)
15
Rivera Beiras, 2003; Ferrajoli, 2008; Negri & De Giorgi, 2000;
Wacquant, 2000; Delgado, 2007).
17
— (2004). El eterno retorno de la violencia. In J. Beriain,
Modernidad y violencia colectiva (pp. 17- 48). Madrid: Centro
Investigaciones Sociológicas.
• Bergalli, R., Rivera Beiras, I., & Observatori del Sistema Penal i els
Drets Humans. (2006). Emergencias urbanas. Huellas. Memoria y
texto de creación (Vol. 25, p. 334). Rubí: Anthropos.
21
— _________ (2007). Breve historia del Neoliberalismo. Madrid:
Akal.
23
no acadèmica (1998). [1990] Cultura Viva: Una recerca sobre les
activitats culturals dels joves, Barcelona, Diputació de Barcelona
(Materials de joventut, 10)].