You are on page 1of 1

22 el 3 de vuit DIVENDRES, 6 D’ABRIL DEL 2018

EDITA
Publicacions Penedès, SA
Papiol, 1 - 08720 PRESIDENT REDACCIÓ:
Vilafranca del Penedès Pere Montserrat i Ferrer Judit Benages i Xavi Gonzàlez (Redacció Vilafranca)
redaccio@el3devuit.cat
Eva López (Redacció Sant Sadurní)
maquetacio@el3devuit.cat CONSELLER DELEGAT Ricard Vinyals (Redacció El Vendrell)
administracio@el3devuit.cat Xavier Freixedas i Joan Raventós (web)
Domènech Eloi Miralles i Biel Senabre (Castells)
Els escrits que publiquem a les planes d’opinió, Tito Boada (Esports)
així com qualsevol altre article signat, no són Fèlix Miró (Fotografia)
forçosament compartits pel setmanari i només DIRECTOR
reflecteixen el parer de qui els signa. Ricard Rafecas i Ruiz Àngels Ventura i Nati Ceballos (Maquetació)
Anna Llovera (Correcció)

OPINIÓ

El árbol y el río Desmuntant les
Mi padre trabajaba en una oficina. La oficina estaba al lado de El pilar Viles Florides
una fábrica. La fábrica estaba en un cruce de caminos, al lado
de un río, en un valle fluvial de exuberante vegetación. Una de uno
carretera estrecha llegaba en línea recta hasta la fábrica, entre
espesos maizales, para perderse después en curvas y más curvas, Una condecoració és un alt honor que una institució pública El Penedès
montaña arriba. El río, sereno y caudaloso, trazaba una curva en
torno a los terrenos de la empresa, pero no era visible sino des-
o privada lliura a altres entitats o persones. Una distinció no
només afalaga a qui la rep, sinó que, sobretot, ha de donar també
de la misma orilla, porque estaba rodeado de árboles frondosos,
verdaderos gigantes que formaban un imponente muro vegetal
prestigi a la institució que l’atorga, més encara quan es tracta
de condecorar una població mitjançant el màxim ens que la existeix...
a cuyos pies se extendían las dependencias de la fábrica. La ofi- representa: el seu ajuntament.
cina, rodeada de aquella naturaleza prodigiosa, era un espacio No és igual viure en un carrer amb espais verds que envoltat
mezquino y gris, en el que languidecían cuatro o cinco ofici- de cases sense arbres a prop. Un estudi recent demostra que
nistas, escribientes que todavía usaban manguitos y viseras de els nens que tenen a la vista una senzilla imatge de vegetació
celuloide y copiaban los documentos a mano, con tinta y papel David Monteagudo al voltant del domicili reben un impacte molt positiu en el
secante. En las lentas mañanas de invierno, en el espacio común d.monteagudo@yahoo.es seu desenvolupament, comparat amb els nois que creixen
caldeado por la estufa de leña, el alba se filtraba como una vaga en indrets on el ciment és omnipresent. Aquestes conclusi-
claridad que teñía de un gris lechoso los sucios cristales de las ons les podríem extrapolar als adults.
ventanas. El sueldo de los oficinistas era miserable, y muchos La Confederació d’Horticultura Ornamental de Catalunya Daniel Garcia
de ellos lo completaban con otros empleos que les ocupaban el impulsa la distinció de les Viles Florides. Al seu web s’in-
resto de la jornada y hacían que anduvieran todo el día con sueño atrasado. Bien es verdad que forma que actualment hi ha a Catalunya 119 municipis dis-
Peris
el trabajo en la oficina tampoco agobiaba y, entre pedido y pedido, el principal esfuerzo consistía tingits com a Vila Florida en reconeixement a la seva tasca www.danielgarciaperis.cat
en esperar a que el reloj marcara por fin la hora de ir a comer o de volver a casa. Aquellos hom- per a la millora de l’espai urbà a través de la planta amb flor.
bres combatían el tedio fumando sin parar, o haciendo trabajos que se traían de casa, o echando Aquests municipis són reconeguts d’1 a 5 Flors d’Honor va-
con disimulo alguna cabezadita –uno de ellos había dejado una mancha perenne y grasienta en lorant, entre d’altres aspectes, la relació entre els recursos
la pared, en el lugar preciso en que apoyaba la cabeza para echarse sus siestas–, o alimentando destinats al manteniment i la superfície verda i enjardinada.
absurdas rencillas entre compañeros, rencores mezquinos, largamente incubados, por antiguos L’any passat també es va lliurar per primer cop el premi a
agravios que ya nadie recordaba. la millor rotonda florida. Tots els ajuntaments abonen una
Un día, a media mañana, mi padre sintió que se estaba poniendo nervioso, y que la mordedura quota anual per pertànyer a aquest “moviment”, com s’au- On ha quedat la
de la angustia que tan bien conocía comenzaba a amenazarle. Empezó a agitarse en su asiento todenomina el projecte.
como una fiera enjaulada, hasta que de repente se puso en pie y salió por la puerta mascullan- Gelida participa des de fa tres anys en aquest concurs i ha re-
sostenibilitat amb
do una excusa que ni siquiera se esforzó en concretar. Se alejó de la oficina y de la fábrica por but sempre 3 Flors d’Honor. De primera mà puc afirmar que l’ús de plantes
un sendero que conocía muy bien, que se internaba en la espesura y acababa en un recodo del l’acció resulta en una acumulació de plantes amb flor als par-
río, una lengua de tierra ligeramente elevada, rodeada por el fluir sereno del agua. Allí crecían terres del centre de la vila, amb una renovació tan gran que
autòctones o
unos eucaliptos gigantescos, los más grandes de toda la arboleda; el fundador de la fábrica los no tenen temps de marcir-se. La resta de barris no són tan respectant el seu
había plantado en tiempos mejores, cuando aquel bosque, ahora abandonado, era un parque de afortunats en aquesta dedicació. On ha quedat, la sostenibi-
recreo con canales atravesados por puentes y exclusas. Ahora era un lugar solitario, silencioso, litat amb l’ús de plantes autòctones o respectant el seu cicle
cicle de vida?
y los eucaliptos habían crecido desmesuradamente al lado del río, hasta el extremo de que se de vida? No millorarem la qualitat de vida, perdent aquests
necesitaban más de cinco personas para abrazar el tronco del más grande. Mi padre se dirigió al valors, i encara menys premiant aquesta manera de fer per
más alto, al más añoso y corpulento de aquellos prodigios vegetales; apoyó la mano en el tronco lluir una certificació que fomenta la despesa municipal.
y miró hacia arriba, a la copa frondosa, remota, que parecía inclinarse hacia él en una lenta pero
vertiginosa deriva, una ilusión creada por el desplazamiento pausado de las nubes. Pero el árbol
no se movía, estaba anclado al suelo, a la tierra, por una maraña de raíces tan extensa y profunda
como lo era, hacia arriba, la copa del eucalipto. Después caminó hasta el borde del río, y se quedó
un buen rato mirando el agua que fluía sin cesar, verdosa y llena de vida, serena, majestuosa y
risueña al mismo tiempo.
Mi padre desanduvo el camino, pero no se dirigió a la oficina –en la que, de hecho, no volvería
a entrar nunca más–, sino a la pensión en la que dormía, que estaba al otro lado de la carretera,
en un grupo de casas que habían surgido al amparo de la actividad que generaba la fábrica. Unos
minutos más tarde, los trabajadores de la oficina –alguien lo vio y llamó a los demás, que se
amontonaron contra el cristal de la ventana– contemplaron atónitos cómo Luis, su compañero,
se alejaba carretera adelante, caminando sin prisas, con el macuto a la espalda.

Dos apunts de diari
I contra aquesta penya pels quals la vida és una processó dels dolors perquè sempre, diaris, “La neta gran del dictador, Carmen Martínez Bordiu, ha soŀlicitat la successió

Fer l’article jo diria que ja abans de nàixer jo (!), ja veien trontollar la unitat d’Espanya, unitat lli-
gada al Crist de la Bona Mort amb quatre ministres cantant-li el seu himne, El novio
en el títol de duc de Franco, amb grandesa d’Espanya, després de la mort de la seva
mare. [...] El rei Joan Carles I va atorgar, el novembre del 1975, el títol de duquessa de
de la muerte, a Màlaga, mirant, alhora, els bíceps dels legionaris i la creu (per fi fan Franco a la vídua del dictador.” (Ara, 27.03.18).
dues, no, tres!, coses alhora...) se m’alça aquest funcionari de presons d’Estremera, Aquest mateix diari, el dia anterior, 26 de març publicava, amb el títol “El meu pare
José Ángel Hidalgo, on hi ha reclosos diversos polítics catalans (Junqueras, Turull, és un genocida”, un reportatge de tres quarts de pàgina en què majoritàriament filles
Rull i Forn), acusats de sedició. No s’estremeix per la unitat, tot i que és antiindepen- de militars i policies argentins vinculats a la dictadura militar (1976-1983) denuncien
dentista, sinó pel galdós paper havent de cuidar presoners polítics. Va publicar l’arti- els seus pares pels crims comesos. I, encara més, una cinquantena d’ells han creat
cle, precisament –i no és casualitat– en una setmanari, Contextos, només amb edició l’Associació “Historias Desobedientes” per reformar un article del codi penal argentí
electrònica fundat per periodistes fugits (és un dir) del diari El País amb el títol “Los segons el qual els familiars més directes en cap cas poden declarar en contra dels seus
Gatos de Estremera”. M’ha sorprès el seu valor, la seva desimboltura i la comoditat pares. És el cas de l’Analía Kalinet. El seu pare, policia, condemnat per delictes contra
amb què parlava a TV3, aquesta breu primavera provinent de la Meseta, fins dilluns els drets humans, va dirigir tres dels centres de tortura i detenció argentins més sinis-
passat, que l’havien cridat (amb advocat inclòs) a la inspecció del cos de funcionaris tres. La seva filla, després d’anar-hi durant dos anys cada setmana a visitar-lo, un dia
d’ídem. Reprodueixo el final del seu article (Ara, 28.03.18), en què demana als lectors li va preguntar si el que deien d’ell era veritat. Li va respondre “que no es penedia del
Enric Tomàs que despertin: “Aquesta vergonya no només és per a mi o per als meus companys que havia fet”, una prova irrefutable per a la seva filla. Dues transicions amb alguns
Vilafranca funcionaris, és per a tot un país, Espanya, que sempre decep, fracassa, que sempre elements comuns i amb relats i solucions ben diferents.
fereix i fa sagnar amb el bec trencat, les seves històriques disputes.” Els que de grat i amb molta il•lusió varem participar en la Transició, el mirall del re-
El segon apunt és una cruel ironia de duquesses i fills i filles de torturadors. Segons els cords se’ns va tornant opac. Negra. Però en queda molt per tapar i no ho aconseguiran.