You are on page 1of 2

IES FRANCESC FERRER I GUÀRDIA. DEPT.

DE VALENCIÀ

38 FIGURES RETÒRIQUES

1. Al·literació: repetició d’un mateix so al llarg d’un vers o d’una composició. Dones amant més que a mi
mateix (A. March). A peu, i a poc a poc, anem pujant (G. Ferrater).
2. Anadiplosi: repetició de l’últim tros d’un grup sintàctic o vers al començament del següent. Comencen a
dir-los mofes, / mofes els hi van tornant... I també: Si tu te fas la lluna / la lluna del cel blau (R. Popular).
3. Anàfora: repetició d’una o diverses paraules al començament d’una sèrie d’oracions. Doneu-me carbons
durs i guixos lluminosos / Doneu-me murs de nit a les ciutats lunars (JV Foix).
4. Antítesi: contraposició d’una frase, sintagma o paraula amb una altra de sentit oposat, però que no es
contradiuen entre elles. M’exalta el nou i m’enamora el vell, (JV Foix). I també: Rosa d’Alexandria / que
s’obri de nit / i es tanca de dia.
5. Aposició: juxtaposició d’una o més paraules a una altra amb una funció explicativa. Salvador Dalí, pintor
surrealista.
6. Apòstrofe: interpel·lació a algú, pot ser també al mateix lector. Abril, no et torbis! Pren volada (J. Carner). I
també: Escolta, Espanya, la veu d'un fill / que et parla en llengua no castellana; (J. Maragall).
7. Asíndeton / polisíndeton: respectivament és l'absència o la proliferació de conjuncions (i, ni, o, etc.).
Exemple de polisíndeton: "La gran ciutat que talla i ascla i serra, / i abat les fites en el món poruc" (J.
Carner). Exemple d’asíndeton: Indecisa, rara, nova / ara comença la rosa. (B. Rosselló Pòrcel)
8. El·lipsi: una o més paraules es sobreentenen en el text, normalment perquè han aparegut abans.
9. Encavallament / Encavalcament: és el trencament sintàctic d’una oració quan el vers s’acaba i aquesta ha
de continuar en el vers següent. A la vora de la mar tenia / una casa, el meu somni. (S. Espriu).
10. Enumeració: llistat de noms, sintagmes, verbs, complements. Deixarem les escombres / per pastura del
foc, / els pots i les cassoles, / el blauet i el sabó (M. Mercè Marçal).
11. Epanadiplosi: repetició d’una mateixa paraula al principi i al final d’una frase o vers: Creix la seva fúria, i la
tempesta creix. I també: Encara més nit, encara (P. Gimferrer)
12. Epímone / Repetició: reiterar diverses vegades un mateix vers i, també, repetir de manera contínua una
mateixa paraula per subratllar-ne el contingut. Et dic / i dic amor i dic bellesa / i dic poema i mar... (Granell)
13. Epítet: adjectiu que remarca una qualitat inherent del substantiu. Se sol col·locar davant d’aquest. Té un
revolar triomfal la vívida crinera / té un cos de semidéu l'intrèpid conductor. (G. Alomar)
14. Eufemisme: substitució d’un mot o d’una expressió considerada poc delicada, desplaent o indecorosa per
una altra pretesament més suau o ennoblidora: traspàs (mort), invident (cec), donar a llum (parir)...
15. Exclamació retòrica: Expressa alegria, tristesa, qualsevol emoció o valoració amb signe d'exclamació.
16. Gradació: enumeració progressiva de diversos termes. En terra, en fum, en pols, en ombra, en res (Góngora)
17. Hipèrbaton: alteració de l’ordre lògic de les paraules o sintàctic de les oracions. De mans de noves muses
l’olímpica corona / Ne reben orgullosos los fronts dels vencedors (V. Balaguer).
18. Hipèrbole: expressió que, literalment, resulta exagerada i deforma la realitat. Ja no sé escriure, ja no sé
escriure més./ La tinta m’empastifa els dits, les venes... /– He deixat al paper tota la sang. (J. Palau i Fabre)
19. Homofonia: identitat fonètica entre dues paraules o expressions de significat diferent. Dins quin cap cap
que el nostre cap se n’hagi anat cap al Cap de Creus.
20. Ironia: negació tàcita del que es diu literalment de forma que, gràcies al context o a l’entonació, es fa
entendre el contrari del que semblen expressar les paraules. Jo juro no blasfemar el meu país minúscul /
per no haver, freturós, eixamplat el seu múscul, / ni maleir tampoc aquesta parla estreta / que entenen
solament quatre gats i un poeta. (F. Vallverdú)
21. Lítote: negar el contrari del que es desitja afirmar: no hi estic d’acord, en lloc de hi estic en contra. Més
generalment, figura que consisteix en no expressar tot allò que es vol donar a entendre, encara que es
comprenga la intenció de l’autor. Si d’aquí a una setmana no és morta, torneu, (J.Sarsanedas). Si parlava
del discurset del Sr. Cambó, era gairebé segur que es tractava d’un discursàs ple de transcendència, (J.Pla).
22. Metàfora: comparació extrema en què se suprimeixen els nexes comparatius (com, sembla, talment, etc.) i
s’identifica totalment o parcialment un concepte real (A) amb un altre d'imaginari (B) amb el qual manté
una relació “lògica” de semblança. La pura neu del coll (FV Garcia). I també: La melangiosa i freda claror /
de la bola nocturna. (B. Porcel). Quan no apareix el terme real s'anomena metàfora pura o in absentia.
IES FRANCESC FERRER I GUÀRDIA. DEPT. DE VALENCIÀ

23. Metonímia: quan es designa una cosa amb el nom d’una altra, lligada amb ella per una relació de
contigüitat: causa a efecte (viu del seu treball), continent a contingut (van prendre unes copes), lloc de
procedència a cosa que d’allí procedeix (un Ribera del Duero), símbol a cosa simbolitzada (va trair la
bandera). En poesia: La teva mà,/ un dring de glaç al vidre (a la copa)/ i un glop daurat (de cava).
24. Onomatopeia: imitació lingüística de sons reals: A l'escarabat bum-bum (Rosselló-Pòrcel).
25. Oxímoron: contradicció o incoherència en el significat de dues paraules, generalment un nom i un adjectiu,
relacionades en el text per contigüitat (van en el mateix sintagma o frase), per rima o per paral·lelisme.
Aquesta obscura claredat que cau de les estrelles (Corneille). I també: Orfe de llum sota del sol que crema
(Maragall).
26. Paradoxa: unió d’idees aparentment irreconciliables en una frase. S’afirma una cosa que sembla absurda
d’acord amb les creences generals o amb el propi enunciat lingüístic. Es diferencia de l’oxímoron per
l’extensió ja que sol sobrepassar el límit de l’oració simple. Vares tenir la copa de la vida / arran de llavis, i
bevent mories. (J. Vinyoli). És quan dormo que hi veig clar (JV Foix)
27. Paral·lelisme: repetició de la mateixa estructura sintàctica en frases seguides. Observeu ací: Verb + CD +
Subjecte: Té un revolar triomfal la vívida crinera / Té un cos de semidéu l'intrèpid conductor (G. Alomar).
28. Paronomàsia: joc de paraules amb dos mots que només es distingeixen en algun fonema o en què el
mateix mot és usat amb dos significats diferents. Per mal argent; cruel, urgent (J. Roig). He fet senyor del
seny a mon voler (A. March) .
29. Perífrasi: circumlocució usada per evitar un mot. Expressa una realitat amb més paraules de les
necessàries. Van dinar a la capital dels calçots [que és Valls].
30. Personificació o prosopopeia: atribució de característiques animals a un ésser inanimat o d’accions pròpies
de les persones a qualsevol ésser no humà. Sospira amb homes i arbres la campana, (J. Verdaguer)
31. Pleonasme: repetició d’una paraula o una idea per intensificar l’expressió. Si vull combatre / no vull
combat; (C. Arderiu).
32. Pregunta retòrica: no espera contestació ja que es formula per suggerir una resposta evident. Manté
l’atenció del receptor. Quan us tindré vora el meu cor? (B. de Dia).
33. Quiasme: disposar de manera encreuada els elements sintàctics de dos versos contigus. Quina grua el
meu estel, / quin estel la meva grua! (J. Salvat-Papasseit). I també: Busco en la petitesa infinitud / com en
la infinitud la petitesa. (J. Brossa).
34. Redundància: paraules supèrflues que s’afegeixen a d’altres, de més útils, ja utilitzades per expressar una
idea.
35. Símbol: representació d’un concepte per un altre que el recorda per analogia. Dins la meva ànima en pau
sóc el nàufrag que en l’illa profunda... [el símbol n'és l'exili]. (C. Riba)
36. Símil: comparació o imatge. Presentació d’un fet real com a idèntic a un altre, d’acord amb la semblança
basada en característiques reals o imaginàries, per tal de fer més comprensible el terme real: Bullirà el mar
com la cassola en forn, (A. March). I també: No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls / ni cap vent tan
subtil com els teus dits. (Martí i Pol). Les imatges, més complexes, són comparacions no racionals, com
aquesta extreta de Salvador Espriu: “Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats / i l’aire passi com una
estesa mà / suau i molt benigna damunt els amples camps”.
37. Sinècdoque: substitució d’un mot per un vocable o expressió més general o més restringit. Es pren el tot
per la part o la part pel tot, el gènere per l’espècie o viceversa. Respecten els cabells blancs (la vellesa).
Seré un cor dins la fosca. (C.Riba). Estimat / Rosselló,/ si podies / venir, /amb la barca / del temps (S.Espriu).
38. Sinestèsia: figura que consisteix a associar dos elements o sensacions que provenen de camps sensorials
diferents. Se’ns va morint la llum, que era color / de mel, i ara és color d’olor de poma. I també: Oloràvem
la por / que era l’aroma d’aquella tardor (G. Ferrater). De l'aigua sentia la música / dolça. (J. Alcover).

Repasseu les figures retòriques contestant el qüestionari en línia de Kahoot: Figures retòriques en la poesia.
https://create.kahoot.it/#quiz/7341ca14-4367-48e5-97fc-937bfa9b8724

Per repassar la mètrica i la rima, teniu el qüestionari Mètrica i Rima en la poesia en català:
https://create.kahoot.it/#quiz/db9ee2c0-b402-414d-926d-d6c0fb0f5e68