You are on page 1of 4

Creació 16-10-18

Estam parlant dels textos paradigmàtics.
Per què hi ha els dos textos a la Bíblia?
El més antic està davant del més modern.
Hi ha un nexe entre els dos. Hi ha una expressió (Gn 2, 4a) TOLEDOT que
vol dir començament d’una cosa, però no és del tot clar. «Així foren els
orígens del cel i de la terra quan van ser creats»
Ve del verb Yalad (engendrar) que a la vegada té relació amb una altra
paraula Yeled (nin) i Toledot en general són generacions. Segons els
exegetes aquesta frontissa és la que estructura tot el Gènesis (es va repetint
durant tot el Gn i és lo que ens dona pas a les diferents històries).
Significats d’aquesta expressió depenen del context pot ser: història de ... ,
llista de descendents ...(una genealogia), (generalment) allò que ha estat
generat d’algú, allò que ha tingut començament a partir de ...
A Gn 2, 4a, hi ha el començament d’un relat com a genealògic o punt de
partida, allò que ha estat generat del cel i de la terra. Introdueix un relat que
demana algú que fa una cosa (on el subjecte és Jahvé, el generador, el que
fa).
El que es narra a continuació és una mirada cap a un futur que s’ha posat en
marxa i que té un sòlid fonament i origen. Déu genera del sòl i posa en marxa
una realitat que està tota ella fonamentada en Ell, però el protagonista de
l’acció és l’ésser humà (home deriva d’humus que vol dir que procedeix del
sòl) creat. Modelat personalment per «El» (Déu) per la seva relació amb el
Creador.
El jahvista es va basar en textos mesopotàmics que és on es concep tot. Hi
ha narracions del naixement del cosmos (cosmogonies). Adapta el poema de
Gilgamesh (rei sumeri, considerat el primer home que posa nom als animals,
inventa el llenguatge, el problema que té és intentar resoldre el problema del
mal que no ho aconsegueix. Identifiquen el mal com a font de mortalitat, per
evitar-lo es pot aconseguir menjant pa i aigua però ell ho rebutja i per això
hi ha mort).
El problema és perquè existeix el mal i perquè ningú hi fa res.
Hi ha molta similitud amb aquests textos mesopotàmics i el Gn 2
Tots presenten una visió cosmogònica semblant:
-Els cels i aigües superiors.
-La terra amb l’home i els animals.
-El mar, els peixos, el món subterrani.
El Jahvista replega aquestes concepcions, les empra però el que vol
transmetre és un missatge teològic-religiós molt definit.
Aquest text acaba amb l’expulsió del Paradís (Gn 2, 4a – 3, 24)
Comparant els textos podem extreure 4 grans trets:
-Tants els sumeris i babilònics es plantejaren en serio del destí dolorós de
l’home. Utilitzaren la imatge de l’herba i l’aliment per la vida.
-La resposta que es dona a aquest problema és totalment distint del que es
dona en els textos sumeris i babilònics que a la Bíblia.
-Els déus apareixen com a zelosos de la vida eterna i l’home pareix que esta
condemnat a la mort. No hi ha cap petjada d’una situació primigènia millor
que s’hagi perdut pel pecat.
-El relat bíblic romp amb les idees del seu entorn, és completament original
encara que agafi coses dels textos anteriors. Apareix la idea de
l’omnisciència (saber-ho tot) i la vida eterna. Apareixen els querubins amb
espases. Però tots aquest elements són secundaris ja que estan al servei d’una
ensenyança d’una experiència viscuda.
-Gn és un relat totalment nou que dona una resposta clara, senzilla i profunda
al problema de l’origen de la realitat. Té en compte el mal físic i el mal moral
que té un risc que és la mort (el retorn al no ser, a la no existència). El mal
no és obra de Déu (és una novetat del llibre) sinó que és obra de l’home com
efecte del seu allunyament de Déu (amartia). Així i tot Déu defensa l’home
inclòs de l’home mateix.
Durant molts d’anys aquest va ser l’únic relat que es contava de l’origen del
món en el món hebreu. El Jahvista és un gran catequista, empra molt la
imatge, la metàfora i d’una forma gràfica proposa un missatge religiós molt
seriós i profund.
La imatge de Déu que es presenta té trets antropomòrfics, i tot això és perquè
l’autor descriu la creació de l’home com un acte directe de Déu.
Al desterro de Babilònia es va desmuntar tota la concepció que es tenia de
poble i tot entra en crisi (la relació amb ells, amb Déu, la pertinença a un
poble). A Babilònia tot és millor.
Es genera una situació d’incertesa. Fins a les hores eren henoteistes (hi ha
molts de déus però només s’identifiquen amb un, Jahvé). Aquí es comencen
a demanar qui era Jahvé. Hi ha molta decepció, no entenen perquè han
confiat durant tants d’anys amb Jahvé. Hi ha desesperança i deserció
(s’adopten ídols, les divinitats babilòniques són millors que Jahvé?) Pareix
que la victòria és la dels déus babilònics i a partir d’aquí el text del relat
Jahvista perd molta força i pensen que s’han d’adaptar i s’han acostar a la
religió babilònica.
Alguns pensen que el poble necessita una nova evangelització i per això
necessiten presentar a Jahvé d’una manera diferent.
A Babilònia hi havia un déu bo i un déu dolent (dualisme), hi havia divinitats
menors. Tot lo religiós d’Israel és posa en entredit i es fa necessari tornar
fonamentar qui és Jahvé.
Es fa necessari escriure un nou relat que fan els sacerdots que està fet a
consciència per provocar una reacció, que no és altra que: “l’únic Déu, a
l’únic que es pot anomenar Déu, és el Déu d’Israel” Gn 1
Vol presentar a Jahvé com el que és, alliberat de mites, amb força, ni tant
sols lligat als mites babilònics.
No hi ha d’haver dubte, no parlam del mateix quan afirmam el Déu d’Israel.
-El nou relat és un minuciós relat de cada un dels elements de la creació.
Amb això el que volen mostrar és que no són déus sinó creatures de Jahvé.
-L’home no està al servei dels elements sinó tot al contrari (tot al revés de la
tradició babilònica).
-Per superar el dualisme maniqueu bo-dolent l’autor afegeix a cada acte de
creació: “i Déu veié que era bo” no hi ha res dolent a l’univers. Amb això és
pretén deixar clar que el mal no té cap domini sobre l’home. (l’home no és
de l’àmbit del mal sinó de Déu).
-Déu treballa 6 dies i el 7è descansà. Això vol dir que el temps humà està en
relació a Déu des de el primer dia fins al darrer. El descans del sàbat, el
primer dia de l’home significa la pertinença de l’home a l’únic Déu que és el
Creador totpoderós que creà el cel i la terra (com a tota la realitat).
-Déu és sempre el punt de partida, l’origen i la meta de tot.
Entorn a l’any 400 a. d C. algú va veure que la Bíblia necessitava dels dos
relats ja que Gn 1 2 i 3 relaten la mateixa veritat.
Diverses observacions al veure els dos relats:
-El gran protagonista és Déu, Déu únic – Elohim. Creador totpoderós, ho
crea tot. N’és origen i sentit de la realitat com a història de la humanitat.
-Déu personalment crea la humanitat a través i a causa de la humanitat. No
és un element més de la creació. Aquest acte creador és una expressió, un
relat de si mateix (Déu). És el primer acte de revelació de Déu.
-L’experiència del mal surt de l’home mateix per una pèrdua de sentit, quan
l’home pretén anar més enllà de la seva realitat (es vol qualificar de déu
desqualificant Déu). Aquesta actitud que és el pecat original és l’origen de
tota idolatria. És una exclusió de Déu.
-El símbol del mal és la mort (no la poma, no l’arbre, no la serp). Aquesta no
és creada per Déu, ni volguda. La mort és deixar d’existir, és allunyar-se de
Déu ja que deixes de ser tu.