You are on page 1of 7

Apunts al voltant de…

El club dels emperadors (2002)
"Sóc professor, simplement això", diu en William Hundert com a carta de
presentació.

Expressió del professor, emoció davant l´arribada dels nous alumnes.
Vocació.

Lemes de l’escola: "Non sibi" > “no per a un mateix" (el que importa és
aprofitar el que s´aprèn per al bé comú, no per a l´interès propi –recordeu
l’etimologia dels termes grecs ἴδιος, ἰδιότης, ἰδιοτεύω, ἰδιωτικός- / "Finis
origine pendet" > "el final depèn del principi" (l´educació "en valors" i “en
coneixements” marca el destí d´una societat). L´educació és la millor
inversió d´una societat. Educar per ser feliços, “ser” per damunt de
“tenir”.

El profesor Hundert recorda els noms dels alumnes des de la primera
classe (interès per fer-los sentir persones, per tenir-los presents des del
primer moment). És respectat i estimat pels seus alumnes malgrat la
distància que els separa (escena del bat de bèisbol). D’això se’n diu
AUTORITAT (l’AUCTORITAS ROMANA), no “autoritarisme”. L´exigència no
és incompatible amb el respecte i l´estimació.

Moment fonamental de la pel·lícula (lectura de la placa penjada sobre la
porta de la classe):

“Sóc Shutruk-Nahunte, rei d´Ashand i Susa, sobirà de la terra d´Elam. Jo
vaig destruir Sippar, vaig prendre l´estela de Naran-Sin i la vaig portar a
Elam on la vaig dedicar com a ofrena al meu déu (Shutruk-Nahunte 1158
aC)”. Quina lliçó de vida ensenya la història d´aquest rei de la terra
d´Elam?

“Shutruk-Nahhunte, ¿conoce alguien ese nombre? pueden consultar los
libros… no lo encontrarán en ellos. Shutruk-Nahunte, soberano de la tierra
de Elam, el que destruyó Sippar, sin embargo sus gestas no aparecen en
ningún libro de historia. ¿Por qué? Porque la gran ambición y la conquista
sin contribución al bien común no tienen ningún valor (D´AIXÒ ELS GRECS
EN DEIEN “HYBRIS”) ¿Y ustedes, en qué piensan contribuir? ¿cómo les
recordará la historia? ¿Shutruk-Nahunte? totalmente olvidado. No como
los grandes hombres que ven aquí: Aristóteles, César, Augusto, Platón,
Cicerón, Sócrates… gigantes de la historia. Hombres de un marcado
carácter, cuyos méritos y triunfos sobrevivieron a su época y sobrevivirán
incluso a la nuestra. Su historia es nuestra historia”.
Eren homes, d´acord, però el seu pensament, els seus actes, l´empremta
que van deixar és indeleble, mai no s´esborrarà i formen ja part de
nosaltres per sempre més.

El personatge del professor associat Ellerby (èticament és ambiciós i viu a
l´ombra del seu mentor fins que li treu el càrrec de director del col·legi).
L´ambició com a contrapunt a l´honestedat.

Per què estudiar els clàssics? El que ens van ensenyar en tots els àmbits
del saber i de l´acció humana ens ha conformat com som, ens ha cisellat
com som. SOM GRECS, SOM ROMANS (no ho oblideu, si us plau).

Minut 10:27 - L´alumne hindi llegeix un llibre que parla dels cartaginesos.
Entra al temari? NO. Per què ho fa, doncs? Per curiositat...

C-U-R-I-O-S-I-T-A-T, bonica paraula, preciosa combinació de 10 lletres.

Història d´amor. Per què hi ha amor entre ells dos? Perquè comparteixen
un mateix sentiment d´amor cap a la cultura, una mateixa sensibilitat. I la
vida no sempre és un cercle perfecte. Vivim una vida i podríem haver-ne
viscut unes altres. Les circumstàncies van arribant i nosaltres anem
caminant, triant i construint el viatge. “Caminante no hay camino, se hace
camino al andar”, com deia Machado. És una història que podria ser
(potencialment) però no cualla (es fa ACTE o REALITAT) fins molt després,
quan “ÉS EL MOMENT, ARRIBA EL SEU MOMENT”.

Pensament clàssic:

Antístenes : “Hem de tenir riquesa d´esperit”
Heràclit: "El caràcter d´un home és el seu destí"
Ciceró: “No saber què va passar abans del teu naixement és esdevenir
sempre nen”
Juli Cèsar: “Alea iacta est, la sort està decidida”
Heràclit: “Tot canvia. Res no roman. Cap home no pot banyar-se dues
vegades en el mateix riu” (dado el fluir del tiempo, una oportunidad que
se ha dejado escapar, hay que darla por perdida para siempre) >> el
professor, però, té una segona oportunitat pel que fa a l´amor.

La importància de la TRADICIÓ, allò que ens arrela al món i a la vida i no
deixa que oblidem qui som (el concurs també simbolitza això)

La passió per la història i el seu sentit, magistra vitae, com deia Ciceró.
Només podem aprendre dels encerts i dels errors dels que ens han
precedit i han deixat marcades les seves petjades en el temps.
Malauradament, si no recordem això estem condemnats a repetir els
errors i a ensopegar no dues, sinó moltes vegades amb la mateixa pedra
en el camí.

El personatge de Sedgewick Bell. Qui és, com és, per què es comporta com
ho fa –sempre hi ha un motiu, ens hem de dir- MENTEIX, PROVOCA, FA
TRAMPES, ÉS UN LÍDER NAT –un mal líder, això sí-, POR AL FRACÀS, QUÈ
ENTÉN PER ÈXIT –el letal RESULTADISME-? Per què impacta tant en el
professor Hundert i el remou per dins? Què tenen en comú? Quin procés
segueix la seva relació professor-alumne? (mite de PIGMALIÓ). Què és
capaç de fer en Hundert per “recuperar-lo” i per què? –fins i tot li regala el
seu primer llibre de l´institut, l´esperona, li “perdona” certes normes que
són sagrades al centre, l´acull, en definitiva, i s´emmiralla en aquest
adolescent que ell també va ser-.

Minut 19:27 – “Brutus podria haver estat rei!/Emperador, dirà!. D´acord,
això. Però ell no desitjava ser-ho! I què? Hauria GUANYAT! Sí, però a costa
de què? Recorden Sòcrates? No molt...” L´important no és viure, sinó
viure JUSTAMENT (amb rectitud, valors, sinceritat, autenticitat, sense
deixar de ser un mateix ni renunciar-hi. És un ideal? Molts creuen que sí,
però es pot arribar a això. Només així podem optar a ser savis, no per
saber moltes coses, sinó per viure conforme a la naturalesa d´aquesta
justícia de què parlava Sòcrates.

“Sòcrates va preferir morir en una execució injusta a violar les lleis
d´Atenes a les quals havia promès obediència”. Resposta del noi:
menyspreu (“Quin altre geni!”)
Llibreria rara (??) – No hi ha llibreries rares, hi ha simplement llibreries
(comentari poc autèntic del professor ajudant). Es declara admirador del
pare d´en Hundert per la seva erudició, no per la seva talla humana. Així
que exhibir el que sabem de res serveix si no s´és persona. En Hundert no
respon als comentaris (significatiu). Un poc més endavant en Martin
Blythz diu que les últimes paraules del seu pare abans de fer el traspàs van
ser “els cimbris i els teutons”, resposta que el va fer GUANYAR el concurs
del senyor Juli Cèsar 30 anys abans.

Què fa reaccionar en Sedgewick? Les paraules d´Aristòfanes, en boca del
professor: “La joventut passa, la immaduresa se supera, la ignorància es
cura amb l´educació i l´embriaguesa amb la sobrietat, però l´estupidesa
dura per sempre”.

Trobada entre el senador, pare d´en Sedgewick, i en Hundert:
ANTOLÒGICA! Parlen d´educació o d´instrucció? Parlen llenguatges
diferents. El professor parla de models, actitud cívica, convicció.... el pare
parla d´ensenyar continguts, no valors educatius. És el senador qui
“educarà” el seu fill, qui el “moldejarà”, qui el farà a imatge i semblança
del que ell és i creu que cal “aprendre” per tenir “èxit social” a la vida.
D´això en diem manipular, no oferir alternatives perquè la persona trïi
lliurement. I per influència del pare, el noi es gradua. El món als seus
peus.

Primera fase final del concurs “Senyor Juli Cèsar”: primera victòria moral i
primera rectificació moral d´en Hundert (Errare humanum est). L´última
pregunta no entra al temari i, òbviament, en Sedgewick no la sap perquè
no la té apuntada a les “xuletes”. El pare xiscla (“¡este es mi chico!”). El
director no està a l´alçada moral que se li presuposa per qüestions
financeres.
Segona fase final del concurs “Senyor Juli Cèsar”: segona victòria moral i
segona rectificació moral d´en Hundert. L´última pregunta està
íntimament lligada a la primera lliçó que aprenen a classe: la del rei
Shutruk-Nahunte.

Després de la primera derrota, a la pregunta del professor “¿Por qué,
Sedgewick?”, l´alumne respon “¿I por qué no?”. Què deduïm? “El fi
justifica els mitjans” (pedra angular de “El Príncep”, de Nicolau
Maquiavel). L´important és guanyar, no importa el preu que s´hagi de
pagar.
Desencís per no ser elegit nou director del St. Benedict (destronat pel seu
protegit Ellerby). Motiu? Els interessos econòmics, com no, hipocresia de
la Junta de Govern de l´escola inclosa.
Fins i tot en la conversa hi ha una certa ètica per part d´un membre (no el
podem perdre com a professor...) en contraposició a la duresa de l´interès
pur i dur per part d´un altre (és vosté un bon tecnòcrata, un bon
gestor...?). Futur vs. Passat, aquesta és la trampa, “progrès” enfrontat a
“tradició”. Ell dimiteix, bravo! La dignitat és intocable, sagrada, allò que
forma part de l´essència de la veritat, el que ens humanitza. I perdre-la és
molt fàcil, més del que ens pensem (cant de sirenes arreu...)

Acte final: fins i tot en la mesquinesa de la seva persona, en Sedgewick no
pot deixar de confessar a en Hundert el dolor que sent cada vegada que
recorda la trista relació que va tenir amb el seu pare fins a l´últim
moment. Retrobament amb en Martin Blythz (en un primer moment no
s´atreveix a confessar-li el seu imperdonable error de deixar-lo fora de la
final del concurs, dubta).
L´escena del lavabo és E-X-T-R-A-O-R-D-I-N-À-R-I-A. Última lliçó del vell
professor. Final feliç: el fill sent les paraules del pare. Malgrat tot, en
Sedgewick ha estat “programat” per arribar lluny, caigui qui caigui, encara
que sigui el seu propi fill. L´èxit social no té marxa enrera i cal pagar
qualsevol preu per aconseguir-lo. I fixeu-vos en el seu discurs polític
davant la premsa: valors, educació, blablabla. El “non sibi” fet miques,
l´engany com a bandera, l´odi i la rancúnia com a motor de la vida.
Reprodueixo les paraules del magistral diàleg:

P.H.- Todos, todos, en algún momento, nos vemos obligados a mirarnos
al espejo y ver cómo somos en realidad. Y cuando llegue ese día,
Sedgewick, tendrá que afrontar el hecho de haber vivido una vida sin
virtud, sin principios... Le compadezco por ello. Fin de la clase.

S. B.- Qué quiere que le diga, señor. Me importa una mierda.
Sinceramente, ¿a quién de ahí afuera le importan una mierda sus
principios y sus virtudes? Porque usted, por ejemplo, ¿qué ha
conseguido en la vida? Yo vivo en el mundo real, el de la gente que sabe
conseguir lo que quiere... y si hay que mentir y engañar no importa, de
modo que voy a salir ahí y voy a ganar esas elecciones, señor Hundert.
Usted me verá por todas partes, quizás luego me preocupe por
contribuir en algo.
Conclusió: en Sedgewick Bell no ha après humanament res durant la seva
vida (fins al moment). I ens temem que no ho farà veient el discurs davant
la premsa.

Per tancar la pel·lícula i amb la lliçó ben apresa, el professor Hundert
finalment confessa a en Martin Blythz la injustícia comesa amb ell 25 anys
enrera. “Més val tard que mai”, com va dir l´historiador Tit Livi. És una
mena d’alliberament, de purificació, d´allò que els grecs anomenaven
“catarsi”.

L´homenatge dels antics alumnes és una escena molt emotiva i fins i tot
ell, sempre contingut, no té paraules per agrair la sinceritat del moment.
Reprodueixo les paraules perquè paga la pena sentir-les:

“Un buen profesor tiene poca historia que contar. Su vida pasa a otras
vidas. Los profesores son los pilares de la estructura más íntima de
nuestros colegios. Son más fundamentales que las piedras o que las
vigas, y siguen siendo una fuerza impulsora y una energia reveladora que
nos guía en nuestras vidas. Gracias, señor Hundert”

“El valor de la vida no lo determina un solo fracaso ni un éxito aislado.
Me lo enseñaron mis otros alumnos. Por mucho que tropiece, un
profesor debe confiar siempre en que con el aprendizaje se puede
cambiar el carácter de un chico y, así, el destino de un hombre”

Wiliam Hundert

L´escena final és extraordinària: l´arribada del fill d´en Martin (quan
podríem pensar que és el fill d´en Sedgewick), qui malgrat haver estat
apartat de la final injustament 25 anys enrera, confia cegament l´educació
del seu fill al seu vell professor perquè sap que és honrat i els valors que li
transmetrà són d´un valor incalculable. En Martin no viu instal·lat en l´odi
ni en la rancúnia com en Sedgewick Bell i aquest és un preciós contrapunt.
Ell sí ha après i fins i tot tant que pot ensenyar una lliçó de vida a en
Hundert que aquest, de ben segur, mai oblidarà.

Enllaços per llegir i comentar al nostre blog:

Shutruk-Nahunté
Non sibi, per què estudiar els clàssics?

És en William Hundert un Pigmalió educatiu?