You are on page 1of 2

PENTATEUC / Gn 1-11

Professor: fr. Jordi Cervera


Alumne: Samuel Gutiérrez

RE-ORIENTANT…
El GPS de Déu en els relats dels orígens
Al principi, en els orígens (toldot), «Déu veié que tot el que havia fet era molt
bo» (Gn 1,31). Aquest és el rerefons sobre el qual els autors dels onze primers
capítols del Gènesi basteixen els relats bíblics dels orígens. Aquesta és la clau
hermenèutica, la contrasenya que ens permet accedir, sense interferències, a uns
escrits paradigmàtics, història sagrada del judaisme i cristianisme, que enllacen el
Déu de l’Aliança amb el Déu de la Creació. En els relats dels orígens, Déu és també
un Déu que es revela: «Al principi, hi havia la Bondat.»
La sobreabundància del llenguatge mitològic amb què s’obre aquest pòrtic dels
orígens del món i de l’home (Gn 1,1-2,4a) pot desconcertar i generar equívocs.
Realment és el sitz im leben dels autors bíblics, el llenguatge religiós amb què
comptaven els nostres avantpassats, però no necessàriament el missatge de fons que
volen transmetre. Al contrari, l’univers mitològic propi de les antigues civilitzacions
en contacte amb el poble d’Israel és contrarestat, sense contemplacions, per un Déu
que es revela amb tres notes característiques: és un Déu que crea, que ho fa amb la
paraula-relació, i que veu que tot el que va creant és bo. És curiós que les tres notes
coincideixin amb els motius literaris. Podríem entrellucar aquí un primer vestigi de la
Trinitat? No ens atrevim a tant, però queda insinuat…
Déu, la Creació, l’home… en els orígens, tot era molt bo. I, fins i tot, ho eren
també els límits que en el capítol segon (Gn 2,4b-25), comentari sapiencial del
primer, fan possible que l’home i la dona, les úniques criatures «beneïdes» de la
Creació, exerceixin la seva llibertat. Aquest enigmàtic «arbre del coneixement del bé
i del mal» també era bo, perquè atorgava la possibilitat a l’ésser humà de confiar
lliurement en la bondat primigènia del Senyor-Déu, ara ja més pròxim, identificat
clarament amb el mateix Senyor-Déu de l’Aliança. Tan pròxim que, fins i tot,
s’autolimita en la seva omnipotència divina per deixar espai a la llibertat de l’home.
És l’omnipotència quenòtica de la bondat: la que fa possible la veritable comunió de
vida amb Déu. Perquè en el simbòlic jardí de l’Edèn, plantat a la regió de l’Orient,
tot estava ben orientat. En ordre, en harmonia, amarat de bondat.
Què va succeir, aleshores? Sense pretendre resoldre el misteri del mal, que tants
maldecaps ens ha donat quan hem intentat dominar-lo, sembla que el relat ens
dóna a entendre que la serp, creada també sota les coordenades de la bondat,
introdueix, per l’anti-paraula, la desconfiança en l’harmonia i bondat originàries. La
serp també és bona, «el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet», i
PENTATEUC / Gn 1-11
Professor: fr. Jordi Cervera
Alumne: Samuel Gutiérrez

bona també és la temptació que llança, perquè permet a l’home exercir la seva
llibertat i posar en qüestió la bondat divina. Més enllà de la seva naturalesa i dels
seus paral·lelismes mitològics, sembla que hi ha una entitat real en aquesta força
maligna que aprofita l’escletxa de la llibertat per desencadenar una ruptura en
cadena en tot l’ordre relacional de l’home: amb Déu, amb la mateixa sang (Adam-
Eva, Caín-Abel), amb la Creació (diluvi), amb la resta dels homes (Babel)…
La bondat de Déu és tan radical que, fins i tot, permet ser negada. Encara que això
suposi, inicialment, l’«auto-condemna» de l’home. La negació de la bondat divina
(desconfiança) esdevé un verí que trenca la comunió originària i perverteix, en la seva
arrel, l’ésser humà, creat sobre un rerefons de bondat. Apareix la vergonya i la por.
Sense Déu, sense confiar en la seva bondat, l’home es traeix ell mateix, es des-orienta
i, per això, ja no és digne de romandre en el jardí «orientat» de l’Edèn.
Tanmateix, la traïció de l’home no és capaç d’anul·lar la bondat divina i des del
primer instant de la «caiguda» ja apareix una promesa misteriosa: «Posaré enemistat
entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t’atacarà el cap i tu li atacaràs el
taló» (Gn 3,15). El mal serà combatut, no tindrà la darrera paraula! El Senyor-Déu
vesteix l’home i la dona, no els maleeix, i d’alguna manera els atorga un mena de GPS
espiritual per poder re-orientar-se i continuar, de generació en generació, la seva ruta.
L’antídot, però, no és automàtic, sinó que, per ser veritablement efectiu, requerirà del
consentiment humà. Caldrà que sorgeixi, per la «benvolença» divina, un home just
que confiï i obeeixi de debò el Senyor. En mans de Noè, el GPS diví troba algú que
el sap fer servir, algú amb el qual Déu pot refer la seva aliança perpètua (Gn 9,1-17):
«Re-orientant…» El diluvi reseteja la Creació, proposa un nou inici sota les
coordenades de la bondat. La nova aliança amb Noè, figura central en aquests relats
dels orígens, re-ordena i re-orienta la ruta perduda. Hi ha algú que sap interpretar
el GPS i, per això, la seva descendència torna a «poblar la terra».
Tanmateix, el verí que havia estat injectat en el cor de l’home és massa potent i
aviat la humanitat es torna a des-orientar (Gn 11,1-9). Els efectes de la desconfiança i
del pecat fan forat, deixen petjada, tot i que l’aliança-promesa de Déu (la seva bondat)
es mantindrà per sempre. L’elecció d’Abraham, un nou Noè, n’és la millor prova. Ell
encapçalarà un poble que s’anirà fent «en camí», guiat pel GPS diví, cap a la terra
promesa. La confiança radical d’Abraham en la bondat de Déu, en la seva elecció,
serà la contrasenya per re-orientar la ruta cap a una comunió divina que només serà,
definitivament, encarrilada, molt més tard, amb la irrupció en el món i en la història
de la mateixa Paraula-Bondat de Déu. Ja no caldrà GPS, en Jesucrist la humanitat
sencera torna a orientar-se, una vegada i per sempre, cap al veritable jardí de l’Edèn.