Segon Lliurament

Teoria de Galois
Guifré Sánchez Serra

12 de gener de 2019

1. Considereu el polinomi q(x) = x4 − 4x2 + 2 ∈ Q[x].

(i ) Trobeu el cos de descomposició E del polinomi q(x) sobre Q dins C.

p √ p √
És fàcil veure que les arrels de q(x) són: α := 2 + 2, β := 2 − 2, −α i −β. Aixı́, és clar que
el cos de descomposició de l’esmentat polinomi serà E = Q(α, β, −α, −β) = Q(α, β). Observem però
√
que β ∈ Q(α). En efecte: per un banda, tenim que 2 = α2 − 2 ∈ Q(α); ara, en ser Q(α) cos, tenim
√ √
que 2α−1 ∈ Q(α); podem veure però que β = 2α−1 , doncs
√ √ √ √ √
q q q
αβ = 2 + 2 2 − 2 = 22 − ( 2)2 = 4 − 2 = 2. (1)

Aixı́, tenim que E = Q(α, β) = Q(α) és el cos de descomposició de q(x).

(ii ) Raoneu que E/Q és de Galois, i demostreu que Gal(E/Q) ∼
= Z/(4).
Hem de veure que Q(α)/Q és normal i separable. Observem en primer lloc que és una extensió finita,
i per tant, també algebraica. En efecte, usant el criteri d’Eisenstein amb p = 2, veiem que q(x) és
irreductible sobre Q, de manera que Irr(α, Q) = q(x), d’on, en ser E/Q una extensió simple, tenim
que [E : Q] = grau(Irr(α, Q)) = grau(q(x)) = 4 < +∞. Amb aquesta observació, i tenint en compte
que char(Q) = 0, sabem, per teoria, que E/Q és una extensió separable. A més, també per teoria, en
ser E/Q finita, serà normal si i només si E és el cos de descomposició d’un polinomi amb coeficients
a Q. Això últim és cert per construcció de E. Aixı́, hem vist que E/Q és normal i separable, de
manera que és de Galois.
En ser extensió de Galois, tenim que |Gal(E/Q)| = [E : Q] = [Q(α) : Q] = 4, de manera que
G := Gal(E/Q) només pot ser Z/(2) × Z/(2) o Z/(4) (doncs aquests són els únics grups d’ordre 4,
llevat d’isomorfisme). Els automorfismes del grup de Galois són extensions a Q(α) del morfisme
→ Q(α). Pel lema d’extensió de morfismes, ϕ ∈ G si i només si ϕ(α) és arrel de
inclusió Q ,−
Irr(α, Q) = q(x). Aixı́, els quatre automorfismes de G són els següents:

id ≡ ϕ0 : Q(α) → Q(α)
α 7→ α
ϕ1 : Q(α) → Q(α)
α 7→ β
(2)
ϕ2 : Q(α) → Q(α)
α 7→ −α
ϕ3 : Q(α) → Q(α)
α 7→ −β

1
 Aixı́, notem que ϕ1 té ordre > 2. Això ens permetrà confirmar que G ∼
= Z/(4). En efecte, notem el
següent desenvolupament:
√
ϕ21 (α) = ϕ1 (ϕ1 (α)) = ϕ1 (β) = ϕ1 ( 2α−1 ) = ϕ1 ((α2 − 2)α−1 ) =
(3)
= ϕ1 (α − 2α−1 ) = ϕ1 (α) − 2ϕ1 (α)−1 = β − 2β −1

Notem que β − 2β −1 6= α. Ho podem raonar per reducció a l’absurd. Suposem que sı́, tenim llavors:
√ √ √ √ √
q
β 2 − 2 = αβ = 2, d’on β 2 = 2 + 2, però β 2 = ( 2 − 2)2 = 2 − 2 6= 2 + 2 (contradicció)

Aixı́, o(ϕ1 ) > 2. Com que o(ϕ1 ) | |G| = 4, cal que o(ϕ1 ) = 4, i tenim que ϕ1 és un generador de G,
això és:

hϕ1 i = {ϕ1 , ϕ21 , ϕ31 , id} = Gal(Q(α)/Q) ∼

= Z/(4) (4)

En ser un grup cı́clic d’ordre 4.

Considerem les següents correspondències, entre els elements de G i els de Z/(4):

0 ↔ id, 1 ↔ ϕ1 , 2 ↔ ϕ21 , 3 ↔ ϕ31 (5)

Notem a més que ϕ21 (α) 6= ±β. Si fos +β, tindrı́em que −2β −1 = 0, fet que és una contradicció. Si
fos −β, tindrı́em que 2β 2 − 2 = 0, contradient el fet que Irr(β, Q) = q(x) (que té grau 4). Aixı́, tenim
que ϕ21 (α) = −α, d’on, ϕ21 = ϕ2 . Això ens diu, a més, que ϕ31 = ϕ3 .
(iii ) Trobeu el reticle de cossos intermedis per a l’extensió E/Q.
L’únic subgrup no trivial de Z/(4) és {0, 2} (si hi ha un subgrup H que conté 1 o 3, en ser generadors,
H = Z/(4)). Aixı́, el reticle de subgrups de Z/(4) és:
2 2
{0} — {0, 2} — Z/(4) (6)

Aixı́, pel Teorema Fonamental de la Teoria de Galois Finita, tenim el següent reticle de subcossos
per a Gal(Q(α)/Q):
2 2
Q(α) — Q(α){0,ϕ2 } — Q (7)

Hem de veure doncs quin subcòs és F := Q(α){id,ϕ2 } ≡ {q ∈ Q(α) | ϕ(q) = q, ∀ϕ ∈ {0, ϕ2 }}. Hem
de buscar per tant els elements de Q(α) que queden fixos per ϕ2 (que, recordem, envia α a −α).
√
Observem que 2 ∈ F . En efecte:
√ √
ϕ2 ( 2) = ϕ2 (α2 − 2) = (ϕ2 (α))2 − 2 = (−α)2 − 2 = α2 − 2 = 2 (8)
√
Tenim per tant que Q( 2) ⊂ F . Notem però que, en ser G abelià, qualsevol subgrup de G és normal.
En particular, {id, ϕ2 } C G. De nou, pel Teorema Fonamental de la Teoria de Galois Finita, tenim
que:

[F : Q] = |Gal(F/Q)| = |Gal(Q(α){id,ϕ2 } /Q)| = |Gal(Q(α)/Q)|/|{id, ϕ2 }| = 4/2 = 2 (9)

√ √ √
Tenint en compte ara que Q ⊂ Q( 2) ⊂ F , i que [Q( 2) : Q] = 2, és clar que F = Q( 2). Aixı́, el
reticle de subcossos de l’extensió Q(α)/Q queda:
2 √ 2
Q(α) — Q( 2) — Q (10)
p √
Amb α = 2+ 2.

2
 (iv ) Trobeu, entre tots els cossos intermedis S de l’apartat anterior, quins compleixen que S/Q sigui de
Galois.
L’única extensió no trivial de Q, diferent de la donada pel cos de descomposició de q(x), Q(α), és
√
Q( 2)/Q. Aquesta, és extensió de Galois, donat que és extensió algebraica i finita sobre Q, que té
√
caracterı́stica nul·la, i donat que és normal, doncs Q( 2) és el cos de descomposició de x2 − 2 ∈ Q[x]
√
sobre Q (conté les seves dues arrels: ± 2).

2. Considereu el polinomi q(x) = x4 − 6x2 + 2 ∈ Q[x].

(i ) Trobeu el cos de descomposició E del polinomi q(x) sobre Q dins C.

p √ p √
De nou, és fàcil veure que les arrels de q(x) són: α := 3 + 7, β := 3 − 7, −α i −β (observem
√
que són totes reals, doncs 3 > 7). Aixı́, és clar que el cos de descomposició de l’esmentat polinomi
serà E = Q(α, β, −α, −β) = Q(α, β). Notem ara que:
√ √ √ √ √
q q q
αβ = 3 + 7 3 − 7 = 32 − ( 7)2 = 9 − 7 = 2 (11)
√ √ √
D’on, β = 2α−1 , i per tant Q(α, β) = Q(α, 2). Aixı́, anem a veure que 2 ∈ / Q(α). Per fer-ho,
√ √
raonem per reducció a l’absurd. Suposem doncs que 2 sı́ pertany a Q(α). Notem que α2 − 3 = 7,
√
de manera que Q( 7) ⊂ Q(α). A més, aplicant Eisenstein, novament amb p = 2, a q(x), veiem
que aquest és irreductible sobre Q, d’on Irr(α, Q) = q(x) i [Q(α) : Q] = 4. Això ens diu que
√ √ √
[Q(α) : Q( 7)] = 2, i podem pensar Q(α) com a Q( 7)–e.v. de dimensió 2. Aixı́, si 2 ∈ Q(α),
√ √
tindrem que ∃a, b ∈ Q( 7) t.q. 2 = a + bα. Elevant al quadrat trobem:
√
2 = a2 + b2 α2 + 2abα = a2 + b2 (3 + 7) + 2abα (12)
√ √ √
Aixı́, en ser {1, α} una Q( 7)–base, i donat que a2 + b2 (3 + 7) ∈ Q( 7) clarament, cal, tenint en
√
compte que 2 ∈ Q ⊂ Q( 7):
√
2 = a2 + b2 (3 + 7) i 0 = 2ab (13)

Això implica que, o bé a = 0 o bé b = 0. Estudiem cada cas:

√ √
Cas b = 0 . 2 = a ∈ Q( 7), i això no pot ser, clarament (fet a classe de problemes).
√ p √ √
Cas a = 0 . 2 = bα = b 3 + 7, fet que implica b = β ∈ Q( 7). Això ens diu que ∃c, d ∈ Q t.q.
√
β = c + d 7. Notem ara el següent desenvolupament:
√ √
β 2 = 3 − 7 = c2 + 7d2 + 2cd 7 (14)
√ √
En ser {1, 7} Q–base per a Q( 7), tenim, necessàriament:

3 = c2 + 7d2 i − 1 = 2cd (15)

Això ens diu que c = −1/(2d), de manera que

1
3= + 7d2 , d’on 28d4 − 12d2 + 1 = 0 (16)
4d2
Notem però que el polinomi r(x) = 28x4 − 12x2 + 1 ∈ Q[x] no té cap arrel racional. En efecte,
les úniques arrels racionals possibles són de la forma p/q amb p divisor de 1, i q divisor de 28,
això és: ±1, ±1/2, ±1/4, ±1/7, ±14, ±1/28. Notem però que:

r(±1) = 17, 15, r(±1/2) = −3/4, −7/4, r(±1/4) = −25/64, −57/64,

r(±1/7) = −31/343, −129/343, r(±1/14) = 15/1372, −181/1372, (17)
r(±1/28) = 449/21952, −1119/21952

En tots aquests punts, r(x) no s’anul·la. Això ens diu que r(x) no té arrels racionals, i per tant
tenim una contradicció, doncs d ∈ Q.

3
 √ √
Podem concloure per tant que 2∈
/ Q(α). Aixı́, el cos de descomposició de q(x) és E = Q(α, 2).
(ii ) Raoneu que E/Q és de Galois, i demostreu que Gal(E/Q) ∼
= D4 .
Com que és una extensió algebraica finita, i en ser char(Q) = 0, és, per teoria, separable. A més, és
per construcció cos de descomposició d’un polinomi, q(x), de manera que, també per teoria, tenim
√
que és normal. Això ens diu que E = Q(α, 2)/Q és de Galois.
√
Anem a veure ara quins són els elements de G := Gal(Q(α, 2)/Q). Primer, notem la següent torre
√ √ √
de cossos: Q ⊂ Q( 2) ⊂ Q(α, 2). Volem automorfismes de Q(α, 2) a ell mateix tals que siguin
√
la identitat restringits a Q. Comencem primer pujant la inclusió de Q ,− → Q( 2) a automorfismes
√
sobre Q( 2). El lema d’extensió de morfismes ens diu que els únics automorfismes possibles són
√ √ √ √ √ √
σ+ , σ− : Q( 2) → Q( 2) definits com σ+ |Q = σ− |Q = id, σ+ ( 2) = + 2, σ− ( 2) = − 2. Ara
√ √
volem pujar les injeccions Q( 2) ,− → Q(α, 2) donades pels anteriors morfismes, a automorfismes
√ √
sobre Q(α, 2), que pensem com (Q( 2))(α). De nou, fem servir el lema d’extensió de morfismes,
√ √
que ens diu que σ : Q(α, 2) → Q(α, 2) serà automorfisme tal que σ|Q(√2) = σ± si i només si
√ √ √
σ(α) = γ, amb γ arrel de σ̂± (Irr(α, Q( 2))) a Q(α, 2). Observem que q(x) no té arrels a Q( 2).
√
Aixı́, donat que Irr(α, Q( 2)) | q(x), només pot ser de grau 2 o 4. Si fos de grau 2, q(x) trencaria a
√
Q( 2) en dos polinomis de grau 2, irreductibles. Notem però que q(x) es pot escriure, pensant-lo a
√ √ √ √ √
R[x], com (x2 − 3 − 7)(x2 − 3 + 7) = a(x)b(x), i a(x), b(x) ∈ / Q( 2)[x], atès que 7 ∈ / Q( 2). Això
√ √
ens diu, donat que R[x] és DFU, i tenint en compte que Q( 2) ⊂ R, que Irr(α, Q( 2)) = q(x) ∈ Q[x],
√
de manera que: σ̂± (Irr(α, Q( 2))) = σ̂± (q(x)) = q(x). Aixı́, γ ha de ser arrel de q(x), això és, tenim
√
4 possibilitats: α, β, −α, −β ∈ Q(α, 2). Això ens determina un total de 8 automorfismes en G, que
són:
√ √
σs,γ : Q(α, 2) → Q(α, 2)
√ √
2 7→ s 2 amb s ∈ {+1, −1}, γ ∈ {α, β, −α, −β} (18)
α 7→ γ

Observem ara que σ−,β := θ té ordre 4:

√ √
θ(α) = β, θ2 (α) = θ(β) = θ( 2α−1 ) = − 2β −1 = −α,
(19)
θ3 (α) = θ(−α) = −β, θ4 (α) = θ(−β) = −θ(β) = −(−α) = α
√ √
A més, és clar que θ4 ( 2) = 2. Això ens diu que o(θ) = 4.
√ √ √ √
Notem ara que σ−,α := Π té ordre 2. En efecte, doncs Π2 ( 2) = Π(− 2) = −(− 2) = 2 i
Π2 (α) = α. Aixı́, observem que:

σ+,α = id, σ+,β = Π ◦ θ, σ+,−α = θ2 , σ+,−β = Π ◦ θ3

(20)
σ−,α = Π, σ−,β = θ, σ−,−α = Π ◦ θ2 , σ−,−β = θ3

Notem aixı́ que G té la mateixa estructura que D4 . Amb la descripció de D4 que donem al punt
(iii ), podem establir el següent isomorfisme:
√
Ψ : Gal(Q(α, 2)/Q) → D4
(21)
Πt ◦ θi 7→ f t ri , amb t ∈ {0, 1}, i ∈ {0, 1, 2, 3}

És fàcil comprovar que Ψ és morfisme de grups i, en ser injectiu entre grups finits del mateix ordre,
tenim que és isomorfisme, com volı́em.
(iii ) Trobeu el reticle de cossos intermedis per a l’extensió E/Q.
D4 és el grup de simetries del quadrat. Aixı́, denotant per r la rotació de π/2 rad. en el sen-
tit oposat de les agulles del rellotge, i f la reflexió respecte l’eix Y , D4 es pot escriure com:
{id, r, r2 , r3 , f, f r, f r2 , f r3 }.

4
És clar que podem identificar-lo amb un subgrup de S4 , denotant cada vèrtex del quadrat amb un
enter v ∈ {1, 2, 3, 4}, i mirant la permutació que correspon en cada cas, per a r i f . Tenim, si ordenem
els vèrtex com: 1 (primer quadrant), 2 (segon quadrant), 3 (tercer quadrant), 4 (quart quadrant);
que r ↔ (1234) i f ↔ (12)(34). Aixı́, el subgrup associat dins S4 serà:

D4 ∼
= D4 := {id, (1234), (13)(24), (1432), (12)(34), (24), (14)(23), (13)} ≤ S4 (22)

Els subgrups de D4 són: {id}, {id, f r3 }, {id, f r}, {id, r2 }, {id, f }, {id, f r2 }, {id, f r, r2 , f r3 }, {id, r, r2 , r3 },
{id, f, r2 , f r2 }. En efecte, |D4 | = 8 i per tant, si H ≤ D4 és subgrup propi diferent de {id}, donat
que, per Lagrange |H| | |D4 |, tindrem que |H| = 2 o 4. Aixı́, és clar que si |H| = 2, els únics subgrups
possibles són:

{id, f r3 }, {id, f r}, {id, r2 }, {id, f }, {id, f r2 } (23)

Atès que els únics elements en D4 d’ordre 2 són: r2 , f , f r, f r2 , f r3 (fet que és immediat si comparem
amb D4 ).
Per altra banda, si |H| = 4, hem de distingir casos:
Si r ∈ H . Llavors és clar que H = {id, r, r2 , r3 }.
/ H . Llavors és clar que r3 = r−1 tampoc hi pertany. Aixı́, només queden els següents
Si r ∈
elements: id, r2 , f, f r, f r2 , f r3 . Observem que r2 ∈ H. En efecte, si no fos aixı́, H seria de la
forma: {id, f ri , f rj , f rk }; amb i, j, k ∈ {0, 1, 2, 3} i diferents dos a dos. Notem però que, llavors:

(f ri )(f rj ) = (r−i f )(f rj ) = rj−i , (f ri )(f rk ) = rk−i , (f rj )(f rk ) = rk−j (24)

Ara bé, hem suposat que r, r2 ∈

/ H. L’única manera de que això passi és que j − i = k − i =
k − j = 0; però això no pot passar, atès que i, j, k són diferents dos a dos. Això ens diu que
r2 ∈ H. Tenim ara de nou, dues situacions diferenciades: si f ∈ H, H queda completament
determinat, i és {id, f, r2 , f r2 }; si f ∈
/ H, és clar que f r ∈ H i H queda {id, f r, r2 , f r3 }.
Això justifica la llista de subgrups de D4 donada. El reticle de subgrups de D4 es mostra al diagrama
de la figura 1.

D4

2 2 2

{id, f r, r2 , f r3 } {id, r, r2 , r3 } {id, f, r2 , f r2 }

2 2 2 2 2 2 2

{id, f r3 } {id, f r} {id, r2 } {id, f } {id, f r2 }

2 2 2 2 2

{id}

Figura 1: Reticle de subgrups de D4 .

5
 D’acord amb el Teorema Fonamental de la Teoria de Galois Finita, la traducció del diagrama ante-
√
rior, al reticle de subcossos de l’extensió Q(α, 2)/Q, tenint en compte les notacions establertes a
20, queda com a la figura 2.

2 2 2

√ 2 3 √ 2 3 √ 2 2
Q(α, 2){id,Πθ,θ ,Πθ } Q(α, 2){id,θ,θ ,θ } Q(α, 2){id,Π,θ ,Πθ }

2 2 2 2 2 2 2

√ 3 √ √ 2 √ √ 2
Q(α, 2){id,Πθ } Q(α, 2){id,Πθ} Q(α, 2){id,θ } Q(α, 2){id,Π} Q(α, 2){id,Πθ }

2 2 2 2 2

√
Q(α, 2)
√ p √
Figura 2: Reticle de subcossos de Q(α, 2), amb α = 3 + 7, segons el teorema de correspondència.

Anem a determinar cadascun dels subcossos definits al diagrama anterior:

√ 2 3 √ 2 3
• Q(α, 2){id,Πθ,θ ,Πθ } . Anomenem F1 := Q(α, 2){id,Πθ,θ ,Πθ } . Busquem els elements de
√
Q(α, 2) que queden fixos pels automorfismes Πθ, θ2 , Πθ3 . Recordem que aquests són, res-
√
pectivament, σ+,β , σ+,α , σ+,−β . Observem doncs que cap d’ells mou 2. Aixı́, és clar que
√
Q( 2) ⊂ F1 . Per altra banda, donat que {id, f r, r2 , f r3 } := H1 té ı́ndex 2 en D4 , és normal, i
de nou pel Teorema Fonamental, tenim que:
√
[F1 : Q] = |Gal(F1 /Q)| = |Gal(Q(α, 2)/Q)|/|H1 | = 8/4 = 2 (25)
√ √ √
Ara bé, del fet que [Q( 2) : Q] = 2 i atès que Q( 2) ⊂ F1 , es dedueix que F1 = Q( 2).
√ 2 3 √ 2 3 √
• Q(α, 2){id,θ,θ ,θ } . Anomenem F2 := Q(α, 2){id,θ,θ ,θ } . Busquem els elements de Q(α, 2)
que queden fixos pels automorfismes θ, θ2 , θ3 . Recordem que aquests són, respectivament:

σ−,β , σ+,−α , σ−,−β .

Pels mateixos arguments que hem donat al punt anterior, tenim, usant el Teorema Fonamental,
√
que [F2 : Q] = 2. Observem ara a més, que 14 ∈ F2 . En efecte, notem que podem escriure
√ √
14 = 2(α2 − 3). Tenim llavors:
√ √ √ √ √ √
σ−,β ( 14) = σ−,β ( 2(α2 − 3)) = − 2(β 2 − 3) = − 2(3 − 7 − 3) = 14
√ √ √ √ √
σ+,−α ( 14) = σ+,−α ( 2(α2 − 3)) = + 2((−α)2 − 3) = + 2(α2 − 3) = 14 (26)
√ √ √ √ √
σ−,−β ( 14) = σ−,−β ( 2(α2 − 3)) = − 2((−β)2 − 3) = − 2(β 2 − 3) = 14
√ √ √
Com abans, donat que Q ⊂ Q( 14) ⊂ F2 , i [Q( 14) : Q] = 2, tenim Q( 14) = F2 .

6
 √ 2 2 √ 2 2 √
• Q(α, 2){id,Π,θ ,Πθ } . Anomenem F3 := Q(α, 2){id,Π,θ ,Πθ } . Busquem els elements de Q(α, 2)
que queden fixos pels automorfismes Π, θ2 , Πθ2 . Recordem que aquests són, respectivament,
σ−,α , σ+,−α , σ−,−α .
√ √
De nou, observem que [F3 : Q] = 2. Notem ara que 7 ∈ F3 . En efecte, escrivint 7 = α2 − 3
és clar que queda fix pels tres automorfismes esmentats (actuen sobre α com a molt canviant el
signe, fet que deixa fix α2 ). Tenim per tant, seguint els arguments fets als punts anteriors, que
√
F3 = Q( 7).
√ 3 √ 3 √
• Q(α, 2){id,Πθ } . Anomenem C1 := Q(α, 2){id,Πθ } . Busquem els elements de Q(α, 2) que
queden fixos per Πθ3 , això és, per σ+,−β . Notem que σ+,−β té ordre 2. Això ens diu que l’element
√ √
α + σ+,−β (α) = α − β és fix per σ+,−β . A més, 2 ∈ C1 clarament, d’on Q(α − β, 2) ⊂ C1 .
Notem que:
√ √ √ √
(α − β)2 = α2 + β 2 − 2αβ = 3 + 7+3− 7−2 2=6−2 2 (27)
√ √
Tenim aixı́ Q(α − β) 3 2, de manera que Q(α − β) = Q(α − β, 2) ⊂ C1 .
Volem veure ara que Q(α − β) = C1 . Per fer-ho, usem el Lema d’Artin:
Sigui F un cos, i sigui G un grup d’automorfismes de F . Llavors [F : F G ] = |G|.
√  
Això ens diu que [Q(α, 2) : C1 ] = {id, Πθ3 } = 2.
√ √
Observem però que [Q(α, 2) : Q(α − β)] = 2. En efecte, notem en primer lloc que Q(α, 2) =
Q(α, β) = Q(α + β, α − β) = (Q(α − β))(α + β). Ara, és clar que α + β ∈
/ Q(α − β) (si no
√ √
fos aixı́, Q(α − β) = Q(α, 2) i C1 = Q(α, 2), fet que no pot ser, doncs, per exemple, és
clar que α ∈
/ C1 ). Aixı́, Irr(α + β, Q(α − β)) té grau com a mı́nim 2. Fixem-nos però que
2
√
x − 6 − 2 2 ∈ Q(α − β)[x] anul·la α + β. En efecte:
√ √ √ √ √ √
(α + β)2 − 6 − 2 2 = α2 + β 2 + 2αβ − 6 − 2 2 = 3 + 7 + 3 − 7 + 2 2 − 6 − 2 2 = 0
√
Tenim per tant que Irr(α + β, Q(α − β)) = x2 − 6 − 2 2. Podem concloure per tant, en ser
√ √
Q(α, 2)/Q(α − β) extensió simple (doncs Q(α, 2) = (Q(α − β))(α + β)), que:
√
[Q(α, 2) : Q(α − β)] = [(Q(α − β))(α + β) : Q(α − β)] =
√ (28)
= grau(Irr(α + β, Q(α − β))) = grau(x2 − 6 − 2 2) = 2
√ √
Aixı́, tenint en compte que 2 = [Q(α, 2) : Q(α − β)] = [Q(α, 2) : C1 ][C1 : Q(α − β)] = 2[C1 :
Q(α − β)], deduı̈m que [C1 : Q(α − β)] = 1, d’on C1 = Q(α − β).
√ √ √
• Q(α, 2){id,Πθ} . Anomenem C2 := Q(α, 2){id,Πθ} . Busquem els elements de Q(α, 2) que
queden fixos per Πθ, això és, per σ+,β . Notem que σ+,β té ordre 2. Això ens diu que l’element
√ √
α + σ+,β (α) = α + β és fix per σ+,β . A més, 2 ∈ C2 clarament, d’on Q(α + β, 2) ⊂ C2 . Com
√
abans, es pot veure que 2 ∈ Q(α + β). Aixı́, volem veure ara que Q(α + β) = C2 . Un anàlisi
simètric al fet per veure que C1 = Q(α − β), permet provar que C2 és, en efecte, Q(α + β). En
√
aquest cas, Irr(α − β, Q(α + β)) = x2 − 6 + 2 2.
√ 2 √ 2 √
• Q(α, 2){id,θ } . Anomenem C3 := Q(α, 2){id,θ } . Busquem els elements de Q(α, 2) que que-
den fixos per θ2 , això és, per σ+,−α . Observem que α2 ∈ C3 . En efecte, doncs σ+,−α (α2 ) =
√ √
(−α)2 = α2 . A més, és clar que 2 ∈ C3 , de manera que Q(α2 , 2) ⊂ C3 . Donat que
√ √ √ √
α2 = 3 + 7, és clar també que Q(α2 , 2) = Q( 2, 7). Aixı́, atès que, per teoria, sabem que
√ √ √ √ √ √
[Q( 2, 7) : Q] = 4, i donat que [Q(α, 2) : Q] = 8, tenim que [Q(α, 2) : Q( 2, 7)] = 2.
√ √ √
Ara, pel Lema d’Artin, és clar que [Q(α, 2) : C3 ] = 2, d’on, atès que hem vist que Q( 2, 7) ⊂
√ √ √
C3 ⊂ Q(α, 2), tenim que Q( 2, 7) = C3 .

7
 √ √ √
• Q(α, 2){id,Π} . Anomenem C4 := Q(α, 2){id,Π} . Busquem els elements de Q(α, 2) que
queden fixos per Π, això és, per σ−,α . Tenim, per definició de σ−,α , que α ∈ C4 . Aixı́, és clar que
√ √
Q(α) ⊂ C4 . Aixı́, notem que, donat que hem vist que 2 ∈ / Q(α), Irr( 2, Q(α)) = x2 − 2, i per
√ √
tant, [Q(α, 2) : Q(α)] = 2. Per altra banda, el Lema d’Artin ens diu que [Q(α, 2) : C4 ] = 2
també, d’on deduı̈m: C4 = Q(α).
√ 2 √ 2 √
• Q(α, 2){id,Πθ } . Anomenem C5 := Q(α, 2){id,Πθ } . Busquem els elements de Q(α, 2) que
queden fixos per Πθ2 , això és, per σ−,−α . Notem que β és fix per aquest automorfisme. En
efecte:
√ √ √
σ−,−α (β) = σ−,−α ( 2α−1 ) = − 2(−α)−1 = 2α−1 = β (29)
√ √
Amb això, tenim que Q(β) ⊂ C5 . Observem que Q(α, 2) = Q(α, β) = Q(β, 2). Donat que
√ √ √
/ Q(β), i tenint en compte que Irr( 2, Q(β)) = x2 − 2, és clar que [Q(α, 2) : Q(β)] =
2 ∈
√ √
[Q(β, 2) : Q(β)] = 2. Ara, el Lema d’Artin ens diu que [Q(α, 2) : C5 ] = 2, i usant que
√
Q(β) ⊂ C5 ⊂ Q(α, 2), podem concloure que C5 = Q(β).
√
Amb tot, el reticle de subcossos de Q(α, 2) queda tal com s’observa a la figura 3.

Q(α, β)

2 2 2 2 2

√ √
Q(β) Q(α) Q( 2, 7)? Q(α + β) Q(α − β)

2 2 2 2 2 2 2

√ √ √
Q( 7)? Q( 14)? Q( 2)?

2 2 2

Q
p √ p √
Figura 3: Reticle de subcossos de Q(α, β), amb α = 3+ 7iβ= 3 − 7. Senyalem amb una estrella, ?,
aquells subcossos que són extensions de Galois respecte Q.

(iv ) Trobeu, entre tots els cossos intermedis S de l’apartat anterior, quins compleixen que S/Q sigui de
Galois.
D’entrada, com que tots els subcossos trobats són extensions algebraiques finites sobre Q, que té
caracterı́stica 0, sabem que són totes separables (per teoria). Aixı́, pel que fa a les extensions
√ √ √
Q( 2), Q( 14), Q( 7), com que els subgrups associats són normals (tenen ı́ndex 2 respecte D4 ),
aquestes també ho són (pel Teorema Fonamental ), i en ser separables, són de Galois respecte Q.
Notem ara que les extensions Q(α)/Q, Q(β)/Q no són normals, i per tant no poden ser extensions
de Galois. En efecte, q(x) és irreductible en Q[x] i té una arrel, α (β), a Q(α) (Q(β)). No obstant,
hem vist que β ∈
/ Q(α) (α ∈
/ Q(β)), i per tant, donat que β (α) és arrel de q(x), Q(α)/Q (Q(β)/Q)
no és normal. En particular, Q(α)/Q i Q(β)/Q no són de Galois.

8
 Observem ara que Q(α + β)/Q tampoc és normal. En efecte, notem el següent desenvolupament:
√ √
ξ := α + β, ξ 2 = 6 + 2 2, ξ 2 − 6 = 2 2, (30)
2 2 4 2 4 2
(ξ − 6) = ξ + 36 − 12ξ = 8, ξ − 12ξ + 28 = 0 (31)

Aixı́, és clar que Irr(α + β, Q) | x4 − 12x2 + 28 =: s(x). Notem però que s(x) trenca a R[x]
√ √
com: (x2 − 6 − 2 2)(x2 − 6 + 2 2). Com que és clar que s(x) no té arrels racionals, i donat que
√
x2 − 6 ± 2 2 ∈ / Q[x], s(x) és irreductible a Q[x] (de nou, estem usant que R[x] és DFU), d’on:
Irr(α + β, Q) = x4 − 12x2 + 28. Es comprova fàcilment que les arrels de s(x) són ±α ± β. És clar
però que α − β ∈
/ Q(α + β), d’on Q(α + β)/Q no és normal. En particular, tampoc és Galois.
Similarment veurı́em que Q(α − β)/Q no és Galois.
√ √ √ √ √ √
Ens queda només el subcòs Q( 2, 7). Per teoria, sabem que Q( 2, 7) = Q( 2 + 7). Ara, siguin
√ √
p, q dos primers diferents. Busquem el polinomi irreductible de p + q en Q[x]. Notem el següent
desenvolupament:
√ √ √
ζ := p+ q, ζ 2 = p + q + 2 pq,
(32)
(ζ 2 − (p + q))2 = ζ 4 + (p + q)2 − 2(p + q)ζ 2 = 4pq, ζ 4 − 2(p + q)ζ 2 + (p − q)2 = 0

Usant que p i q són primers diferents, és clar que x4 −2(p+q)x2 +(p−q)2 =: `(x) és irreductible en Q[x]
(si no ho fos, o bé té una arrel a Q, o bé trenca en 2 polinomis de grau 2 irreductibles, amb coeficients
√ √
a Q; la primera opció no es dóna, atès que les arrels de `(x) són, per construcció ± p ± q, que no
√ √
pertanyen a Q; la segona tampoc, doncs a R[x], `(x) trenca com (x2 −p−q −2 pq)(x2 −p−q +2 pq),
√
però en ser p, q primers diferents, pq ∈ / Q, i hem acabat, en ser R[x] DFU). Això ens diu que
√ √ √ √ √ √ √ √
Irr( p + q, Q) = `(x). Observem ara que p − q ∈ Q( p + q). En efecte, en ser Q( p + q)
√ √
cos, ( p + q)−1 hi pertany. Notem però que:
√ √ √ √
( p + q)( p − q) = p − q (33)
√ √ √ √ √ √ √ √
D’on deduı̈m que ( p + q)−1 = ( p − q)/(p − q), fet que implica p − q ∈ Q( p + q), tal
com volı́em. Això ens diu que:
√ √ √ √ √ √ √ √ √ √ √ √ √ √
Q( p + q) = Q( p + q, p − q) = Q( p + q, p − q, − p − q, − p + q) (34)

Essent aquest darrer, per definició, el cos de descomposició de `(x). Aixı́, tenim, com a resultat
√ √
general, que donats dos primers diferents p, q ∈ Z+ , Q( p + q) és el cos de descomposició sobre Q
√ √
del polinomi x4 − 2(p + q)x2 + (p − q)2 , que coincideix amb Irr( p + q, Q). Aplicant les observacions
√ √ √ √
fetes al cas que ens ocupa, prenent p = 2 i q = 7 veiem que Q( 2, 7) = Q( 2 + 7) és el cos de
√ √
descomposició sobre Q del polinomi irreductible x4 − 18x2 + 25. En ser Q( 2, 7)/Q algebraica i
finita, és clar, per teoria, que és normal. Hem vist ja que era separable; per tant, podem concloure
que és Galois.

3. Considereu un polinomi biquadràtic p(x) = x4 − 2ax2 + (a2 − b) ∈ Q[x], amb b 6= 0, que té quatre arrels
p √ p √ √
diferents: α = a + b, β = a − b, −α, −β. Proveu que si p(x) és irreductible llavors b ∈ / Q.
Proveu també que, en aquest cas, Gal(p(x)/Q) o té 4 elements o en té 8. Usant l’exercici 5 del primer
seminari, deduı̈u que aleshores Gal(p(x)/Q) és isomorf a Z/2Z × Z/2Z, a Z/4Z o a D2×4 .
√
Provem en primer lloc: p(x) irreductible ⇒ b ∈ / Q.
√
Demostrem el contrarecı́proc, això és, que si b ∈ Q, llavors p(x) no és irreductible. En efecte, observem
que p(x) es pot escriure com, pensant-lo a R[x]:
√ √
p(x) = x4 − 2ax2 + (a2 − b) = (x2 − a − b)(x2 − a + b) (35)

9
 √ √
Notem però que, donat que per hipòtesi b ∈ Q, x2 − a ± b ∈ Q[x], fet que prova que p(x) no és
irreductible a Q[x].
En segon lloc: si p(x) és irreductible, llavors Gal(p(x)/Q) té 4 elements o en té 8.
p √ p √
És clar que el cos de descomposició de p(x) sobre Q és E := Q( a + b, a − b) = Q(α, β) (amb les
notacions donades a l’enunciat). Aixı́, notem que:
√ √
q q p
αβ = a + b a − b = a2 − b (36)
√
Fet que ens diu que Q(α, β) = Q(α, a2 − b). Aixı́, si suposem p(x) irreductible, és clar que Irr(α, Q) =
√
p(x), de manera que [Q(α) : Q] = 4. Volem ara determinar el grau de Q(α, a2 − b) respecte Q. Distingim
dos casos:
√ √
Si a2 − b ∈ Q(α) . En aquest cas, Q(α, a2 − b) = Q(α), i és clar que el grau de l’extensió és 4:
√
[Q(α, a2 − b) : Q] = 4.
√ √
Si a2 − b ∈ / Q(α) . En aquest cas, és clar que Irr( a2 − b, Q(α)) = x2 − (a2 − b). Aixı́, l’extensió simple
√ √ √
(Q(α))( a2 − b) té grau grau(Irr( a2 − b, Q(α))) = 2. Tenim per tant que: [Q(α, a2 − b) : Q] =
√
[Q(α, a2 − b) : Q(α)][Q(α) : Q] = 2 × 4 = 8.

Finalment, notem que l’extensió E/Q és de Galois: en ser finita, és normal, per ser el cos de descomposició
d’un polinomi, p(x) ∈ Q[x]; també en ser finita, és separable, doncs és extensió de Q, que té caracterı́stica
0, i.e. char(Q) = 0. Sabem, per teoria que si F/K és de Galois, [F : K] = |Gal(F/K)|. Això ens diu,
d’acord amb els casos presentats anteriorment, que:
p
|Gal(p(x)/Q)| = [E : Q] = [Q(α) : Q] = 4 (si a2 − b ∈ Q(α)), o bé
p p (37)
|Gal(p(x)/Q)| = [E : Q] = [Q(α, a2 − b) : Q] = 8 (si a2 − b ∈/ Q(α)).

Tal com volı́em veure.

En tercer lloc: si p(x) és irreductible, llavors Gal(p(x)/Q) és isomorf a Z/(2) × Z/(2), Z/(4) o D4 .
Hem vist al punt anterior que |Gal(p(x)/Q)| = 4 o 8.
Aixı́, si l’ordre de Gal(p(x)/Q) és 4, per teoria, com que els únics grups d’ordre 4 llevat d’isomorfisme són
Z/(2) × Z/(2) i Z/(4), tenim que Gal(p(x)/Q) ∼ = Z/(2) × Z/(2) o bé Gal(p(x)/Q) ∼ = Z/(4).
Per altra banda, si l’ordre de Gal(p(x)/Q) és 8, en ser isomorf a un subgrup de S4 (atès que grau(p(x)) = 4),
ha de ser, necessàriament, isomorf a D4 . Aquest fet el vam veure a l’exercici 5 del primer seminari. No
obstant, per les observacions fetes a l’apartat (iii ) de l’exercici 2, sabem que D4 ∼
= D4 ≤ S4 . Ara bé, com
que |S4 | = 4! = 24 = 23 × 3, D4 és un 2–subgrup de Sylow de S4 . Pel 2n Teorema de Sylow, sabem que
qualssevol dos p–subgrups de Sylow són conjugats, i per tant isomorfs (doncs l’aplicació c : U → V ≡
h−1 U h, u 7→ h−1 uh és clarament isomorfisme). Això ens diu que qualsevol subgrup d’ordre 8 de S4 és
necessàriament isomorf a D4 , i per tant a D4 , tal com volı́em.
√
Demostració que Ψ : Gal(Q(α, 2)/Q) → D4 és isomorfisme.
√ √
Podem veure fàcilment que Πθ = θ−1 Π, doncs Πθ(α) = Π(β) = −β, Πθ( 2) = 2, i θ−1 Π(α) = θ−1 (α) = −β,
√ √ √ √
θ−1 Π( 2) = θ−1 (− 2) = −(− 2) = 2. Amb això, es comprova (per inducció), que Πθi = θ−i Π (usant també
que Π2 = id). Finalment, atès que, en D4 , es satisfà també, f ri = r−i f , tenim: Ψ(Πθi Πθj ) = Ψ(θ−1 ΠΠθj ) =
Ψ(θj−i ) = rj−i = r−i f f rj = f ri f rj = Ψ(Πθi )Ψ(Πθj ). És per tant clar, que Ψ(Πt θi Πs θj ) = Ψ(Πt θi )Ψ(Πs θj )
(si s = 0, la prova és directe, si no, només queda el cas amb t = 0, en què tenim θi Πθj = θi−j Π = Πθj−i , de
manera que Ψ(θi Πθj ) = f rj−i = ri−j f = ri f rj = Ψ(θi )Ψ(Πθj ), clarament). També podrı́em haver considerat
la inclusió en S4 , tenint en compte la correspondència α ↔ 1, β ↔ 2, −α ↔ 3, −β ↔ 4; llavors θ seria el 4–cicle
(1234) i Π la transposició (24). És clar llavors que el subgrup h(24), (1234)i, és isomorf a D4 < S4 . Per altra
banda, podrı́em haver usat d’inici el resultat que vam veure a l’exercici 5 del primer seminari, atès que hem vist
 √ √ 
que Gal(Q(α, 2), 2) = 8 (i llavors ha de ser necessàriament, en estar dins de S4 , isomorf a D4 ).

10