DIVENDRES, 7 DE FEBRER DEL 2020

el 3 de vuit 27

Redacció i Seu social:

Papiol, 1 - 08720
Impressió:
Vilafranca del Penedès
IMPRINTSA
Tel. 93 892 10 35
redaccio@el3devuit.cat
Dipòsit Legal:
maquetacio@el3devuit.cat
B-43447-1982
administracio@el3devuit.cat

Editat amb la col·laboració de Delegació El Vendrell: Difusió controlada per el3devuit.cat

Generalitat de Catalunya
Departament
de la Presidència
Publicitat
Alt i Baix Penedès:
Tel. 93 892 10 35
maquetacio@el3devuit.cat
Ctra. Santa Oliva, 27-35
(Edifici RTV El Vendrell)
43700 El Vendrell
Tel. 977 66 41 61
Membre de w w w . e l 3 d e v u i t . c a t
redaccio@el3devuit.cat
Donem suport a: maquetacio@el3devuit.cat
www.vegueriapenedes.cat
administracio@el3devuit.cat

La lliçó de córrer El tapís d’avui, Nadia

Dos anys després de decidir
aprimar-me per salut, un
any i mig després de comen-
çar a córrer donant voltes –
primer al camp de futbol de
Gelida i després pels carrers
i boscos– i poc més d’un any
després de la meva primera
cursa, la setmana passada
vaig participar per primer
cop en una mitja marató: la
Mitja de Granollers. Acostu-
mat a fer sobre asfalt la dis-
tància dels 10 quilòmetres
o el quart de marató, els 21
quilòmetres es feien llargs,
a priori. Mai penses que es-
tàs prou preparat, però si
tens un objectiu clar el mi-
llor és afrontar-ho sense
dilació. L’estratègia, doncs,
va ser tractar-la com si dues
proves consecutives fossin
el repte. La primera, de puja-
da fins a la Garriga, i després
la tornada cap a la capital del
Vallès Oriental. La jugada va
sortir bé, tot i que el meu cos
ja patia al tram final i no pa-
rava de sentir-lo rondinar.
Sens dubte van ser de gran
ajut els ànims del públic que
s’apropava a veure els corre-
dors a totes les poblacions
del recorregut.
Va ser una energia difícil de
quantificar, la qual ja vaig
tornar a captar en la meva
segona participació a la 10K
de Vilafranca la setmana an-
terior. És un valor social que
només es pot crear des de la
coŀlectivitat. Si poses la pre-
paració per la teva banda és
fàcil millorar els resultats
any rere any, tal com vaig
poder comprovar. És un di-
àleg entre tu i el teu cos en
el qual cada part coneix les
necessitats i desitjos de l’al-
tre. Potser després t’adones
El Penedès
també
existeix...
Daniel Garcia
Peris
www.danielgarciaperis.cat
És un valor social
que només es pot
crear des de la
col·lectivitat
que el teu cos té més habi-
litats de les que pensaves i
pot aconseguir el que sem-
blava inabastable. Ara em
queda comptar els dies per a
la Mitja Marató de l’Espirall
i seguir constatant que al Pe-
nedès hi ha molt bon nivell
de curses tant urbanes com
de muntanya. La següent
etapa de la meva particular
ruta penedesenca serà repe-
tir la Cursa de Sant Valentí
de les Cabanyes recordant
el bon ambient de què es va
gaudir l’any passat.
dia 7 de febrer
Fa cinc anys, un 7 de febrer
del 2015, els parisencs s’ar-
replegaven per inaugurar un
memorial a Charlie Hebdo
un mes després del fatal atac
als caricaturistes. De tant en
tant, les notícies cobreixen
un atemptat o intent fallit de
terrorisme en nom de l’Islam.
El fenomen jihadista posa
de manifest les mancances
integradores de les societat
europees i les mancances de-
mocràtiques del fonamen-
talisme islàmic. El llegat de
l’assalt a la revista satírica
persisteix no només a Fran-
ça, sinó també en altres pa-
ïsos veïns i del món: un atac
a la llibertat d’expressió que
va plasmar-se sota el lema de
“Je suis Charlie”. Tan famosa i
exitosa fou la frase que la seva
reutilització és encara viva
entre qualsevol protesta. Ara
bé, la veritat és que la majoria
de nosaltres, ni fins i tot sota
la bandera del país més lliure
d’Occident, no som pas Char-
lie. No som Charlie perquè la
majoria de nosaltres som rela-
tivament inofensius, mentre
Charlie va donar ofensa con-
tra allò que li ofenia. I a més,
no som Charlie perquè avui
encara estem vius. La segu-
retat per la llibertat sempre
ha semblat un fals intercanvi
quan es tracta de terrorisme.
Per què? No hi ha manera es-
pecífica de saber com prote-
gir-se perfectament del terror
ni de l’horror. Tan profundes i
generals són les cicatrius que
deixen aquests esdeveni-
ments que tothom s’ha vist
amb cor de posar cullerada
per escriure el que uns titllen
d’amenaça, alguns de fracàs i
Cues de pansa
Maria Vendrell
Morist
Sant Pau d’Ordal
Charlie Hebdo
i el coronavirus
altres d’oportunisme, cosa
que ha ajudat a desdibuixar
línies entre els musulmans
i el terrorisme. No és un fet
aïllat ni únic: no hi veieu si-
milituds amb el tractament
mediàtic que està rebent la
comunitat xinesa respecte al
coronavirus? És, doncs, que
ara no dibuixen d’una mane-
ra similar tant el perill que un
home musulmà t’envesteixi
amb un camió o que un altre
d’asiàtic et tussi a la cara? Ha
canviat el focus de la diana
però segueix sent el mateix
joc entre l’estreta i fràgil re-
lació de llibertat i seguretat.
En pocs mots, per lluitar con-
tra l’estigmatització i les fal-
ses pors, més responsabilitat
i tolerància.
Una bona amiga em telefona
prop de les vuit del vespre del
divendres 17 del passat mes de
gener i em diu: “Ara a les vuit,
a la biblioteca Torras i Bages, la
Nadia Ghulam farà una petita
conferència i comentari sobre
el seu llibre La primera estre-
lla del vespre”. M’afanyo i cor-
rents hi arribo quan ja ha co-
mençat. M’assec a l’última fila
de la sala i veig en persona, per
primera vegada, la Nadia, que
parla –en català– amb una veu
alhora suau però convincent i
crítica.
Al mes d’abril de l’any passat
n’havia llegit el primer llibre,
El secret del meu turbant, escrit
a quatre mans entre la Nadia i
Agnès Rotger (o amb la veu de
la Nadia i l’escriptora A. Rot-
ger). Va ser el llibre que em va
submergir en el drama d’aque-
lla llarga guerra que vivia l’Af-
ganistan, la pàtria de la Nadia.
Hauria pogut ser una novel·la
brillant, però era, en canvi,
el testimoni espaordidor del
dolor de tot un poble. Oi més
quan enllà de l’any 1991 –quan
la Nadia té vuit anyets– una
bomba cau a casa seva i la dei-
xa sepultada entre la runa.
Passarà un calvari de cures
i operacions, però només
l’amor i la força de voluntat
de la seva mare la van treure
d’aquell pou on s’ofegava. I a
partir de la mort del seu ger-
mà Zelmai s’obrirà una llarga
etapa en què prevaldrà el fu-
tur de la seva família sobre el
fet de ser una dona que es fa
passar per ser un home. I mal-
grat tot, mai no perdrà la fe. I
s’obrirà una escletxa quan a
través d’una ONG podrà ater-
rar a Catalunya.
A finals de l’any passat vaig lle-
gir La primera estrella del vespre
Amb ulls
cristians
Miquel Raventós
miquelrasu@gmail.com
Sols l’amor
ho cura tot!
(el llibre pel qual s’havia con-
vocat aquell acte). També ha-
via estat escrit a quatre mans;
en aquest cas amb Javier
Diéguez. Van ser prou inte-
ressants les preguntes i res-
postes que motivaren la lectu-
ra d’aquest llibre. Quan li van
preguntar sobre la intransi-
gència i duresa dels talibans,
va respondre sense embuts
què passaria en aquest país si
manés Vox. Déu n’hi do!
I ara he començat a llegir Con-
tes que em van curar, que la
Nadia em va signar amable-
ment. No conec els pares ca-
talans de la Nadia, però conec
el seu tiet, en Joan Soler, que
li ha escrit els contes i que ha
estat company meu d’estudis.
Quin valor, quina lluita, quina
fe, quanta dignitat en el cor i la
vida d’aquesta dona, a favor de
les dones i els refugiats. Gràci-
es, Nadia!
La Nadia és musulmana.

TONI GUASP